Menorca en els llibres de viatges. Llorenç Pons Marquès

Llorenç Pons Marquès va néixer a Maó el 1874. La seva germana era la mare de l’escriptor Llorenç Villalonga. El 1897 es llicencià en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona i fou nomenat metge titular de Maó; el 1905 fou el primer director del Dispensari Oftalmològic Municipal. Va ser un dels impulsors de la Lliga antituberculosa, que implantà el primer laboratori de raigs X de l’illa.

Publicà molts articles i presentà ponències a la Societat Oftalmològica Hispanoamericana i al XI Congrés Internacional d’Oftalmologia (Nàpols, 1909). Fou l’autor de diverses obres: la traducció de la topografia mèdica de Passerat de la Chapelle, la Cartilla de profilaxi antituberculosa (Menció Especial en el I Congrés Internacional de tuberculosi).

La Geografia Médica de Mahón y su término va ser premiada el 1913 per la Reial Acadèmia de Medecina. Hi predominen les qüestions geogràfiques, algunes de les quals beuen de la Guia de l’Ateneu de Maó del 1911.

Comenta que als forasters els crida l’atenció la multitud de parets de pedra que recorren els camps. Menorca és travessada per un gran nombre de camins i la circumval·la un mal caminoi de costa, el camí de cavalls. La ramaderia de vaquí va augmentar molt a partir del 1870 gràcies a la introducció de l’enclova, fins arribar a ser una indústria d’autèntica importància per a l’illa.

Les dues llacunes més importants del terme són les de l’Albufera i la Mola. A la primera hi abunden anguiles, llobarros i altres peixos amb els quals s’abasteix el mercat de Maó quan els temporals fan impossible pescar a la mar. La bassa de la Mola, avui desapareguda, els mesos d’estiu era poblada per una plaga de moscards que martiritzaven els soldats. A la costa hi destaquen el portet des Grau, amb el pintoresc illot d’en Colom, i les extenses platges de cala Mesquida.

El magnífic port de Maó té una gran importància militar i per a la vida i prosperitat de la ciutat. És un lloc tranquil i saludable, que imprimeix caràcter a la localitat. A les cales de la vorera nord es veuen nombroses cases d’esplai i la poètica casa predial de Sant Antoni, que evoca el record dels amors de Nelson i Lady Hamilton. A la meitat del port hi ha l’illa del Rei, on es troba l’Hospital Militar. Més enllà de la Colàrsega s’estenen les fèrtils hortes de Sant Joan. Davant del Llatzeret s’asseu el pintoresc poble des Castell.

La temperatura mitjana és de 16,7º,  però els mesos d’hivern són més càlids que a estacions hivernals d’anomenada, com Canes, Niça o Pau; la quantitat anual de pluja és més alta que altres localitats de costa.

Maó és edificada sobre un escarpat altiplà. S’hi accedeix per diverses costes, la millor situada de les quals és la de l’Abundància. Antic empori del comerç maonès, l’autor lamenta el seu abandonament i la lletjor i pobresa dels edificis, que ofereixen una impressió desagradable als forasters. Per reformar la zona, l’arquitecte Femenias, havia projectat enderrocar les cases per construir una ampla avinguda vorejada d’artístics parcs i una escalinata per als transeünts, idea represa el 1951 per l’arquitecte Claret.

Maó presenta un aspecte rialler i agradable. Els carrers són assolellats i ben ventilats, però amb una inclinació excessiva. El pas dels carruatges omplia de sots l’antic paviment de llambordes i estava essent substituint pel més modern macadam. La ciutat és ben enllumenada amb l’electricitat de dues centrals elèctriques, la competència entre les quals ha posat aquesta energia a l’abast de les famílies modestes. També hi ha una fàbrica de gas, utilitzat per força motriu i calefacció. En canvi, el clavegueram i l’aigua corrent són deficients. L’estiu, les hortes de regadiu són un focus de moscards.

Entre els edificis públics, destaquen les cases consistorials; cap de les esglésies té importància arquitectònica. L’Ateneu de Maó posseeix una biblioteca, un museu d’Història Natural i un altre d’Arqueologia i Art. El Teatre Principal, construït el 1830, és un edifici relativament espaiós. Hi ha tres casinos: el “Mahonés”, més aristocràtic; el de “La Unión”, el més concorregut, i el “Consey”, que tenia un teatre on es feien sarsueles, pel·lícules i balls. Pons critica les nombroses tavernes, perquè són petites i mal ventilades, venen tot tipus de licors i es juga d’una forma lamentable.

La sabateria era la indústria més important de Maó. Des de la pèrdua de les colònies, l’exportació a la Península s’havia desenvolupat molt, tot i que Cuba encara era un bon mercat. Ocupava a més de 2.000 operaris, la majoria en els seus domicilis; la resta a les quatre o cinc fàbriques mecanitzades existents. A la fabricació de malla de plata es dedicaven uns 150 homes i més de mil dones. La malla i els moneders s’exportaven a la Península i les principals capitals d’Europa i Amèrica. Malgrat la manca d’estudis tècnics, aquestes indústries s’estaven modernitzant amb maquinària moderna.

Pons censura que les dones gastin en el seu vestit quantitats que són més enllà de les seves possibilitats. Els maonesos són reservats, hospitalaris, honrats i bastant tafaners. Indiferents en matèria religiosa, la política és l’única cosa capaç de despertar la seva passió, però no tarden en caure en la seva indiferència habitual i continuen patint les vexacions del caciquisme i les nefastes conseqüències del centralisme.

Els delictes de sang són raríssims i es redueixen a baralles de borratxos o gelosies d’amor. L’alcoholisme, abans bastant estès, s’havia reduït molt. Als casinos i bars, el cafè i els refrescos estaven desplaçant els licors. Pel contrari, la passió pel joc arruïna el benestar de moltes llars.

Els maonesos són molt aficionats a les diversions; la concurrència als teatres i cinemes és considerable i els balls són animats. És costum sortir a berenar al camp la segona festa de Pasqua de Resurrecció, de Pentecosta i del dia de Difunts. Les curses de cavalls, la cucanya marítima i les regates del port que se celebren durant les festes, antany molt concorregudes, encara atreien un bon nombre d’espectadors, principalment pagesos. El Carnaval ha decaigut, però encara es mengen els clàssics crespells; per Pasqua es fan formatjades i el dia de difunts, mel i mantega i panet de mort, que simbolitza el cadàver amortallat. A les tavernes els glosadors canten llarguíssimes composicions.

Hi ha una gran afició a la música. Maó fou una de les primeres poblacions d’Espanya on es va cantar òpera italiana i alguns maonesos van estrenar òperes i composicions de caràcter religiós. Tanmateix, la sarsuela està acabant amb l’antic bon gust musical i el cinema amenaça amb arruïnar els espectacles teatrals.

Com a conclusió, els autors de topografies mèdiques, seguint la petjada de Cleghorn, coincideixen en una sèrie de trets sobre Menorca, com l’aspecte rocós i despullat del paisatge; l’extensió de les parets seques als camps; la força dels vents, que doblega els escassos arbres cap al sud. L’accidentada costa nord contrasta amb la del sud, més suau. Tots es refereixin a la fertilitat de l’illa; l’abundància de fruites i verdures i la prodigalitat de les collites de cereals i raïms i a la bondat dels vins; només hi troben a mancar olives i oli. La sobrassada és apreciada i el peix i el marisc, abundants. El port de Maó és magnífic, però a l’illa no hi ha cap edifici notable.

També s’evidencien algunes diferències. Mentre la majoria opina que el clima és excel·lent, Passerat de la Chapelle i Morejón el pinten com poc convenient; el primer dibuixa una illa pantanosa. Tampoc hi ha acord sobre si l’illa és muntanyosa o plana; els més subtils indiquen que depèn de si examinem el nord o el sud. Es constata una evolució: la condició física i econòmica dels menorquins era excel·lent el segle XVIII i més endavant, deficient.

Les topografies mèdiques contenen nombrosos elements que han contribuït a forjar la imatge turística de l’illa; algunes s’han emprat explícitament amb aquest objectiu i en d’altres és el resultat de la seva lectura per un públic culte.

Alfons Méndez Vidal

La sortida del laberint: atur, educació i turisme

Els economistes no sabem divulgar els nostres coneixements. A diferència de la física, la biologia o la matemàtica, que compten amb excel·lents científics que posen a l’abast del públic matèries abstruses, quasi no hi ha textos econòmics que pugui entendre el lector profà. Per aquest motiu són d’agrair llibres com “La sortida del laberint” de Miquel Puig, que amb un llenguatge planer explica l’entrellat de la crisi econòmica. Si a més, plantegen idees originals capaces de revitalitzar un debat que fa massa temps cau en la repetició de conceptes que han esdevingut tòpics, se l’ha d’aplaudir doblement.

L’opinió canònica culpa de la crisi a la banca: l’americana, perquè va iniciar el daltabaix, l’espanyola, perquè va prestar els diners que alimentaren la bimbolla immobiliària i l’europea, que va deixar els diners a l’espanyola. Hem viscut per damunt de les nostres possibilitats i ara hem de fer penitència pagant els crèdits que vam contreure els anys del boom. Puig ens diu que aquesta teoria tan reconfortant és falsa.

Banquers cobdiciosos i irresponsables hi va haver per tot el món i els preus dels habitatges van pujar a altres països (al Regne Unit, Suècia i Irlanda bastant més que a Espanya) i, en canvi les seves taxes d’atur són considerablement més baixes. Espanya té el 27% i només Grècia se’ns atraca, amb el 26%; Portugal, el següent, queda enfora amb el 17,7%. Són altres factors els que expliquen l’atur.

Puig fa notar la singularitat de la nostra taxa d’atur. Primer, per la seva reiteració. Ha superat el 15% durant vint-i-dos dels darrers trenta-tres anys. A tota Europa només l’han assolit tres països més (Finlàndia tres anys, Irlanda vuit i Portugal un) i sempre per circumstàncies transitòries. Cap estat ha passat del 20% i Espanya ho ha fet durant onze anys: el que fora és un fet excepcional, aquí ha esdevingut crònic.

El segon element estrany és que a Espanya l’atur no es deu a la dificultat de crear ocupació, ja que entre el 1994 i el 2012 s’han generat quasi cinc milions de llocs de treball. El problema és que la població activa ha augmentat en set milions i no només  pel nostre dinamisme demogràfic, que ha incorporat quatre milions de treballadors, sinó que la immigració n’ha afegit tres milions més.

Cap país europeu ha atret un volum ni llunyanament similar d’immigrants. Els nous llocs de treball dels anys d’eufòria no eren atractius per bona part dels treballadors nacionals, perquè exigien una qualificació professional inferior a la dels nostres ben preparats joves i aturats. S’ha produït una desconnexió entre el sistema educatiu i el mercat de treball i aquest desajust explica que les xifres d’abandonament escolar espanyoles siguin les més elevades d’Europa: els joves s’han adonat que estudiar més no els menava a aconseguir feines millors i han deixat l’institut per ocupar les feines realment existents, de la construcció i el turisme, i que no requereixen una formació superior.

Puig no es conforma amb descriure aquests fets, sinó que cerca una explicació econòmica, la part més innovadora del treball. Defensa que existeixen dues formes de creixement: l’extensiva i la intensiva. A Europa predomina la segona, que Espanya va abandonar fa trenta anys en favor de la primera. Al nostre país conviuen territoris amb un model intensiu, especialment el País Basc, mentre Balears és l’exemple de creixement extensiu.

El model extensiu es basa en el turisme de masses. Crea molts llocs de treball poc qualificats i incapaços d’augmentar la productivitat. La conseqüència és l’estancament de la renda per càpita. Així a Balears, malgrat que el nombre de treballadors ha augmentat un 50% entre el 2001 i el 2007, l’atur ha crescut el 17%. La renda per càpita s’ha reduït un 13% i tenim el rècord d’abandonament escolar amb el 40%.

El model intensiu es basa en la indústria. Crea llocs de treball qualificats que fan que la productivitat i la renda per càpita pugin. Al País Basc el nombre de treballadors ha crescut només el 13%, però l’atur ha disminuït el 32%, la renda per càpita s’ha incrementat un 7% i tenen un abandonament escolar del 16%.

Si es deixa triar als empresaris, sempre escolliran el model extensiu, perquè és més senzill fer el mateix de sempre que innovar per guanyar competitivitat. El Govern pot ajudar de dues maneres. La primera, destorbar la via extensiva, amb imposts i quotes al turisme (per construir un hotel obligar a comprar places d’un altre hotel) i entrebancs a la construcció. La segona, amb la creació d’un clima industrial, que precisa estabilitat financera, seguretat jurídica, infrastructures modernes per a la indústria i invertir en educació i recerca.

A Espanya, la bimbolla immobiliària ha conviscut amb el que Puig anomena “febrada constructora”: s’han aixecat el triple d’habitatges que a qualsevol altre país europeu. Aquesta expansió forassenyada ha estat induïda pel turisme, l’allau immigrants i la política irresponsable del govern, que l’ha estimulat amb una legislació del sòl ultrapermissiva i uns estímuls fiscals equivocats.

Les mesures plantejades fins ara per sortir de la crisi estan equivocades. Espanya ha reformat la legislació laboral en nombroses ocasions des del 1980 i no ha aconseguit evitar recaure en altes taxes d’atur. La flexibilització del mercat de treball no soluciona el problema de la creació de llocs de treball de baixa qualificació. La construcció tampoc podrà ajudar a sortir de la crisi, perquè el volum d’habitatges sense vendre és tan gros que trigarem quasi una dècada a liquidar-lo i quan es torni a construir es demandaran treballadors poc qualificats, que no ocuparan els nostres aturats, cada cop més preparats.

El turisme de masses no pot generar prou ocupació per absorbir l’atur. Les autoritats consideren que el turisme és un tot i que cal fomentar que venguin més turistes, cercant cada any el rècord. La comparació amb altres països turístics, com Suïssa, Àustria o Noruega, ens diu que cal atraure un turisme de qualitat, amb un major poder adquisitiu.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Jonathan Foltz

Jonathan Folz és un altre notable mèdic militar americà, que va ser destinat a l’Hospital Naval del port de Maó el 1839, on s’està fins el 1841. El 1843 el New York Medical Journal li publicà l’article La influència endògena del mal govern, com s’exemplifica a l’illa de Menorca, que va editar, juntament amb un recull d’observacions del seu viatge al voltant del món, en un petit volum de 65 pàgines. Aquesta original obra utilitza la descripció geogràfica i mèdica de l’illa per demostrar els efectes nocius de les polítiques del govern espanyol sobre la salut dels menorquins. L’estil del text s’allunya de l’eixutesa d’altres topografies mèdiques i tendeix a presentar descripcions farcides d’hipèrboles que sacrifiquen el rigor a l’elegància en l’exposició.

Foltz indica que l’incomparable port de Maó deriva el seu nom de Mago, el germà d’Aníbal, qui organitzà un exercit de foners, que es van distingir a les guerres púniques. Passats dos mil anys, els pagesos encara són extremadament hàbils en l’ús de la fona. En una època més recent, Menorca ha pertangut alternativament a Espanya, França i Gran Bretanya. La seva posició geogràfica singular, a una distància gairebé igual de les costes del sud d’Europa i el nord d’Àfrica, i la seguretat del port fan probable que continuï essent la poma de la discòrdia entre les potències europees. Per França en particular, ha adquirit un valor especial des de la seva ocupació d’Alger.

El sòl de l’illa és format de roca calcària i sa costa és salvatge i cenyida per aspres roques; la banda nord és solcada per profundes badies formades per la violència de les tempestes, mentre que les costes del sud són regulars i sense entrades. La part nord de l’illa podria ser qualificada de muntanyosa; la seva màxima elevació és la muntanya del Toro, amb 640 metres sobre el nivell de la mar. Foltz augmenta l’error comès pels seus predecessors, ja que l’altura correcta és de 357 metres. La superfície de l’illa presenta un aspecte accidentat, amb roques despullades i fragments de pedra. El seu escàs sòl ha estat condicionat de la millor manera pel conreu diligent dels seus petits camps, rodejats per altes parets de pedra.

Menorca no compta amb veritables corrents d’aigua; els torrents desapareixen durant l’estiu. Per regar les hortes, els illencs treuen aigua dels pous. Totes les cases disposen d’una cisterna en la qual es recull una gran quantitat d’aigua i malgrat que la sequera dura de quatre a sis mesos, Foltz la troba en millors condicions que la d’altres països. En tot cas, l’aigua és poc consumida pels menorquins, ja que tenen tal abundància de vins lleugers que la gent de tota condició els empra com a principal beguda. El cafè és tan car que només és a l’abast d’una minoria i el te no es beu mai sinó és com a medecina.

La carretera construïda pels anglesos des del castell de sant Felip a Ciutadella divideix l’illa en dues parts molt diferents. El terreny al nord de la carretera és rocós, estèril i insalubre, mentre que al sud és suau, fèrtil i molt més sa. En aquesta zona es troben nombroses i polides valls, que són conreades amb cura i proporcionen importants collites de cereals i vi. Tanmateix, l’exigüitat d’arbres, que hom atribueix a la violència dels vents hivernals, confereix al paisatge un aspecte desagradable. La figuera i la vinya, que són cultivats amb considerables atencions en tots els llocs on hi ha redossa, donen els seus deliciosos fruits en abundància. Aquesta diferència de les dues parts de l’illa es mostra de forma particular en el bestiar: el del sud és gros, ben format i de bona condició, mentre que el del nord és raquític i miserable.

La temperatura mitjana de Maó és un grau més alta que la de Nàpols o Gibraltar, en idèntica latitud, perquè l’illa no està exposada als vents freds que baixen de les muntanyes cobertes de neu i quan arriba el mestral ha estat temperat pel pas sobre la mar. Foltz indica que mai ha vist nevar a Maó; en canvi, fa molta pedra. Els vents constitueixen la característica més prominent del clima de Menorca. Les tempestes de l’hivern només duren unes hores, però bufen amb una violència terrible. Són el terror dels navegants; malmeten parets i cases i inclinen cap al sud les branques i els troncs de les mates i els arbres. Arrosseguen el ruixim de la mar, que diposita sal per tota l’illa i cobreix fins i tot les plantes que creixen en els turons més alts.

Des del 1802, quan Menorca va retornar a Espanya, l’illa comparteix els infortunis de la seva malaurada mare pàtria. Es poden veure arreu testimonis de l’antiga prosperitat comercial: enormes magatzems, grans edificis públics, bones carreteres i una fortificació quasi inexpugnable, tot en estat ruïnós. Edificis que anteriorment valien 10.000 lliures esterlines es poden comprar per la meitat i es lloguen habitatges amplis i confortables per cinc lliures mensuals.

Els elevats impostos exigits per mantenir les tropes durant la guerra carlina quasi han deixat l’illa en la pobresa. Nobles i pobres es planyen per la situació de ruïna en què es troben, de la qual ni esforç d’una vida industriosa i frugal no els pot treure. No és cap deshonor ser enxampat fent contraban, jugant o traficant amb esclaus; activitat amb la qual recentment s’han fet importants fortunes.

Els elements més actius de la població han abandonat Menorca per anar a Nova Orleans i Alger. El 1840 van emigrar dues mil persones; la població s’ha reduït significativament i si aquest èxode continua, l’illa quedarà literalment despoblada. Si es té en compte que són els més joves, actius i emprenedors, l’impacte demogràfic és evident. Fonts ben informades indiquen que dues terceres parts dels habitants són dones.

Els carrers i camins són atapeïts d’esguerrats, coixos i cecs, inexistents a l’època de Cleghorn. Molta gent s’ha quedat sense feina i depèn de la beneficència de les escasses famílies amb recursos, que distribueixen almoines en dies fixos de la setmana. En aquestes ocasions l’autor ha arribat a comptar cent cinquanta captaires Aquesta és la causa de l’envelliment prematur de la gent, que als quaranta-cinc o cinquanta anys presenta les xacres que en la Península es troben vint anys més tard.

Foltz també censura el gran nombre de religiosos que han de ser mantinguts per la comunitat, així com l’extraordinària quantitat de festes religioses i altres festivitats, que són escrupolosament observades i ocupen un temps que podria ser emprat en activitats més útils. Tanmateix, aquests fets ja havien estat remarcats per Cleghorn i el seu coetani Armstrong, i segurament eren menors quan l’americà visità l’illa, per mor de l’exclaustració dels monjos.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Gustavus Horner

La marina americana va tenir el port de Maó com a base a la Mediterrània des del 1818 fins el 1845. Gustavus Horner fou un important metge militar americà que hi serví entre el 1831 i 1838. Fruit d’aquestes experiències el 1839 va publicar a Filadèlfia el llibre Observacions mèdiques i topogràfiques sobre la Mediterrània. De les seves 212 pàgines n’hi ha quasi quaranta de Menorca, que és el lloc del qual es parla més llargament. S’esmenta i utilitza l’obra de Cleghorn.

L’autor indica que entre les nombroses illes de la Mediterrània cap és més digna de ser ressenyada que Menorca. La seva mida, fertilitat; la seva idònia situació i els seus ports, còmodes i segurs, especialment el de Maó, la converteixen en un punt de gran importància per a les potències europees i per als Estats Units.

Les principals muntanyes són les de santa Àgueda i el Toro, que s’alça al centre de l’illa i es pot veure des de quaranta milles de distància. És conegut pels mariners per la seva forma cònica i pel convent que corona el cim. Les parts nord i sud de l’illa tenen una configuració ben diferent: la primera és muntanyosa i escabrosa i la segona més baixa i plana.

Els vents més habituals són el nordoest i el nordest, el més constant i freqüent. Al voltant de Setmana Santa bufa més de l’est i cauen ruixats sovint. Per aquest motiu és conegut popularment com “el vent dels jueus”. Les pluges rarament són constants i gaire fortes. A penes es coneixen entre els mesos de maig i setembre. Les boires són bastant rares. Com a conclusió, per Horner el clima de Menorca és excel·lent i només una mica enervant per la seva suavitat.

Antigament s’explotaven mines de plom prop d’Alaior i al port de Maó, el qual era emprat pels fabricants de ceràmica. La banda sud de Menorca és composta de roca calcària, tan fluixa que es talla fàcilment amb pics i destrals; a la intempèrie torna de color gris fosc i adquireix una considerable duresa. Les cases es fan d’aquest mineral i amb ell fou bastida la fortalesa de Sant Felip, per la qual tanta sang van vessar francesos, anglesos i espanyols.

La diferent constitució de les parts nord i sud de l’illa provoca una gran diferència de fertilitat. La primera és pobra i improductiva; en canvi, el sòl de migjorn és tan fèrtil que produeix amb poc treball gra, fruita i verdures de quasi totes les classes; aquestes es donen en les valls, que són particularment productives.

Els arbres no són remarcables per la seva profusió, grandària o varietat. Els principals són la murta, el pi i l’alzina, valuosa per la seva ombra, la llenya i els aglans, que són el menjar dels pobres en temps de fam i escassetat. La murta s’escampa pels camps sense cultivar, sobre tot a la part nord de l’illa i és extremadament útil com a combustible. La mata creix als turons; les seves baies contenen un oli emprat per fer llum.

Tant l’olivera com l’ullastre són comuns, però petits, perquè no se’n té cura i el clima i el sòl no són adequats. En conseqüència les olives i l’oli no són suficients ni pel consum dels illencs. La figuera de moro és de bastant importància pels pobres, que en consumeixen a betzef pel seu bon preu. Es menja tot sol o amb llet. Entre els fruits secs hi ha avellanes, ametlles i pistatxos. El pistatxer fou importat de Tunísia i es fa de meravella a les hortes. L’autor destaca per damunt de totes les fruites les manduixes i el raïm, que és exquisit, especialment el blanc.

Horner descriu amb un cert detall la producció de vi i ens proporciona una viva narració de la verema. El vi era molt barat i apreciat; era una beguda suau, fina i sense alcohols afegits. El blat era abundant i durant la seva estada se n’exportava bastant a la Península, on era estimat per l’escassetat causada per la I Guerra carlina (1833-40). El darrer any la collita va ser tan copiosa que el problema fou trobar prou braços per segar i els jornals van pujar enormement. També es cull força cànem i lli. L’agricultura fa un gran ús del reg. El barranc que hi ha al fons del port de Maó és el millor cultivat de l’illa i en ell les verdures creixen de forma exuberant i hi abunda el cànem.

Les aus de corral són grans i posen bons ous. Els tords són grossos i més gustosos que qualsevol altre animal de caça. Es mengen en gran quantitat i no només a l’illa. Els vapors que van a Marsella i Toló n’agafen tants com poden. D’ençà que ha començat aquest mercadeig s’han fet més escassos i el seu preu a vegades és doble del que tenien abans.

Les barques dels pescadors són grosses, sòlidament construïdes i ben governades. Els peixos són consumits en abundància pels menorquins, especialment els pobres, que també mengen corns; els dàtils, en canvi són adquirits pels rics. Les gambes són quasi tan grosses com la llagosta americana. L’ostra és de talla mitjana i més dura que la dels Estats Units; amb les escopinyes es fa una sopa excel·lent.

Els ases i les mules transporten totes les càrregues i són els animals més valuosos. Carros i carruatges són desconeguts. Els porcs proporcionen una carn magnífica, que es menja fresca o com a cansalada, així com embotits. El vaquí és petit i magre; no duu ni bona carn ni llet, perquè les pastures són escasses i pobres.

La ciutat de Maó és la capital de l’illa i l’única ciutat important. És situada al capdamunt d’un penya-segat d’uns trenta metres d’alçada. Les cases són construïdes a l’estil anglès: s’obren directament als carrers i tenen patis darrera, a diferència de la moda espanyola de situar els patis al mig. Són aparellades amb els mobles més antiquats i senzills, però fins i tot les dels pobres estan impressionantment netes.

Cap edifici públic destaca per la seva gràcia. La església de santa Maria té un orgue que, per la seves dimensions, bellesa i so, és considerat com un dels millors d’Europa. L’hospital conté els banys, de marbre blanc. No són d’ús exclusiu dels pacients, sinó que els ciutadans els poden emprar pagant una tarifa raonable. Les sales dels malalts no són ni tan netes ni ben ventilades com seria desitjable. Darrerament s’allotgen alguns mariners francesos que no poden ser correctament atesos a bord. La casa dels expòsits tenia 119 interns, 53 fillets i 66 filletes, a més de tres-cents externs a càrrec d’infermeres.

L’Hospital Militar és situat a l’illa del Rei, en el centre del port, a prop de mitja milla de la ciutat. Després d’haver estat buit molts anys, els francesos l’utilitzen com a dipòsit d’embarcacions i de carbó. Com que l’edifici no s’ocupa totalment, Horner recomana que els Estats Units el lloguin per emprar-lo com hospital i donar així un ús apropiat a un edifici tan admirable. La part menorquina finalitza amb una completa descripció del Llatzeret.

El problema de l'atur a Espanya. La lenta creació de llocs de feina

Les darreres dades sobre l’atur, que afecta a quasi cinc milions de persones, han posat un altre cop sobre la taula les greus dificultats que té Espanya per crear ocupació. La destrucció de llocs de treball és constant i els col·lectius afectats augmenten. La primera reacció davant d’aquesta dura realitat és la lògica preocupació per la situació dels aturats i, especialment pels que es troben en situacions més vulnerables, com els aturats de llarga durada, les famílies amb tots els seus membre en atur o els joves. Es demanen solucions urgents al Govern i els polítics declaren que es tracta d’una situació inacceptable i que la prioritat ha de ser la creació de llocs de treball.

Des del punt de vista humà és evident que l’atur actualment és el principal problema de la societat espanyola i que hem d’estar al costat de les víctimes d’aquest drama social. També és clar que s’han de cercar solucions, tant per mitigar les dificultats que crea la pèrdua de la feina a un aturat com perquè aquest pugui trobar feina al més aviat possible. Tanmateix, com que es tracta d’un repte tan important, és necessari reflexionar sobre com se’l pot combatre de forma efectiva.

Per començar és necessari recordar que les dificultats per crear ocupació són una constant a l’economia espanyola com a mínim des de després de la Guerra civil, sinó abans. Així la situació de plena ocupació dels anys seixanta i primers setanta es va aconseguir al preu d’una intensa emigració als països d’Europa occidental i Sud-Amèrica, la qual cosa evidenciava la impossibilitat de donar feina a la població activa del país. A partir de la crisi dels anys setanta es van sumar els efectes del tancament d’empreses amb la impossibilitat de continuar amb la via de l’emigració, de manera que l’atur va augmentar de forma espectacular. Des d’aquest moment la taxa d’atur espanyola s’ha mantingut com una de les més altes d’Europa. Durant la crisi del 1992, la taxa d’atur va escalar fins al 24,6%: en el pitjor moment, el primer trimestre del 1994, sobre una població activa de 16 milions de treballadors hi havia gairebé 4 milions en atur. Els anys següents, tot i que van veure un desenvolupament econòmic molt prolongat, que alguns anys va assolir taxes de creixement del 5%, la taxa d’atur només va estar per davall del 10% durant tres anys, amb un mínim del 8% el 2007, uns valors que són considerats com preocupants a qualsevol país de la Unió Europea. Convé remarcar aquí una de les constants del mercat de treball espanyol: la necessitat d’un creixement important de l’economia per crear ocupació, la qual cosa fa que puguin coexistir durant molts anys una elevada taxa d’atur i un alt creixement del PIB. És possible que els propers anys una part de l’ajustament de l’atur vengui d’una reducció de la població activa, amb la represa de l’emigració.

De forma sorprenent, durant la recuperació econòmica dels anys 1994-2007, malgrat tenir una taxa d’atur molt alta, el país va rebre una important immigració: la població estrangera va passar de mig milió el 1996 a 5,5 milions el 2009. Això explica la major part del creixement de la població activa, que ha augmentat en set milions de treballadors, fins a superar els 23 milions. Els espanyols van deixar de treballar en algunes feines poc remunerades (treball de la llar, comerç i alguns serveis, construcció) que van passar a ser ocupades per immigrants, una actitud que potser caldrà tornar a reconsiderar. Aquesta nova prosperitat es va sustentar en un creixement del sector de la construcció, totalment desproporcionat per la dimensió de l’economia espanyola. La crisi començà el 2008 als Estats Units i afectà al sector immobiliari i als bancs, la qual cosa ha fet que fos més difícil de gestionar. Espanya la està patint amb especial virulència, pel gran volum que van assolir les activitats  immobiliàries.

Tots els països occidentals van concertar polítiques expansives per compensar amb demanda pública la disminució de la demanda privada, les quals van fer augmentar el dèficit públic. Al cap de dos anys les dificultats per pagar el deute públic d’alguns països (Grècia, Irlanda, Portugal), els han posat en la necessitat de rebre ajuts internacionals, la qual cosa ha espantat els creditors, ha encarit el finançament del dèficit i ha obligat a molts països, entre ells Espanya, a posar fi als estímuls econòmics i fer una política contrària, de reducció del dèficit. La conseqüència ha estat un nou augment de l’atur. Per tant, ens trobam en que, per un costat el Govern ha acabat els recursos per minorar els efectes de la crisi sobre el mercat de treball a traves de la despesa pública i, per l’altre, la despesa privada no és capaç d’avançar prou per compensar la retirada dels estímuls públics. Açò explica l’augment de la taxa d’atur fins el 21,5% que s’ha produït el segon trimestre del 2011 i fa témer que els propers mesos continuï la destrucció de llocs de treball.

De la descripció anterior es pot concloure que la lluita contra l’atur serà  lenta. El Govern, malgrat les bones intencions de tots els partits polítics, no té possibilitats reals d’actuar a curt termini, per manca de finançament i, al contrari, els propers mesos les retallades de la despesa pública provocaran la destrucció de més llocs de feina. Perquè el sector privat pugui crear ocupació precisa que es restableixi el crèdit bancari, que ha col·lapsat degut a les crisis del sector immobiliari i del deute públic. És possible que el fet que s’hagin adoptat mesures per resoldre aquests dos problemes permeti que l’any que ve millori el finançament de les empreses. Aquest serà un punt crucial en la superació de la depressió i la recuperació de l’ocupació. Però açò no basta: caldrà que, a més, la demanda privada creixi, la qual cosa, amb les xifres d’atur de partida i la incertesa dels treballadors respecte al seu futur, no serà ràpida.

Menorca en els llibres de viatges. Les topografies mèdiques

Les topografies mèdiques són un tipus de literatura que es desenvolupà entre el 1740 i el 1940. Els seus orígens són a Hipòcrates, qui relaciona la salut amb les condicions climàtiques, geogràfiques i socials dels llocs habitats per l’home. Menorca compta amb sis obres d’aquest tipus, que van ser estudiades per Josep M. Vidal Hernández i els darrers anys són publicades per l’Associació d’Amics de l’Hospital de l’Illa del Rei.

Aquests llibres han estat objecte d’atenció per la seva importància en la història de la medicina. Ara bé, les seves descripcions es poden emprar per analitzar la visió que transmeten els autors d’un territori, com ara Menorca. Fins a la I Guerra Mundial la seva difusió no es limitava als practicants de la medicina, sinó que circulaven entre la gent culta, d’una forma similar com actualment les revistes sobre salut estan destinades a un públic ampli. A més, el nombre de persones que viatjava no era gran i procedia del mateix cercle social.

Cleghorn, una figura prominent de la medicina britànica, publicà la primera topografia mèdica de Menorca el 1751. El llibre fou reeditat en diverses ocasions a Anglaterra, els Estats Units i Alemanya i s’hi van publicar resums en aquests països i a França, la majoria a revistes destinades al públic general i centrats en la descripció de l’illa. L’obra conté multitud d’observacions originals que la van situar en un lloc privilegiat entre els tractats mèdics anglesos. Des de la seva aparició va ser molt apreciada i molts autors posteriors l’han citada.

L’autor comença pel clima, indicant que el temps generalment és bo i sec; les pluges són intenses, però de poca durada i cauen especialment de nit.  La temperatura de les diferents estacions és agradable, excepte els estius, que són excessivament calorosos. Les tempestes que altres escriptors destacaran amb horror, per Cleghorn no són ni freqüents ni de llarga durada. Els vents del nord són freds, secs i saludables, però dobleguen les copes dels arbres cap al sud, a diferència dels de migjorn, que fan que l’aire sigui càlid, humit i malsà.

La geografia de Menorca està formada per terres baixes, només interrompudes per unes poques eminències al centre de l’illa, la més remarcable de les quals és l’anomenada El Toro. L’aspecte general que ofereix és el d’una roca irregular coberta de pedres i mates, amb poca terra. Prop de les ciutats i els pobles els camps estan ben conreats i delimitats per parets de pedra. Malgrat tot, es tracta d’una terra extremadament pròspera, que produeix més blat i ordi del que es podria pensar.

Cleghorn s’estén sobre la viticultura. La verema es fa el setembre. Els vins es fan amb cura i són molt bons, però, a mesura que el port de Maó s’ha tornat el punt de trobada de les esquadres de diversos països, els propietaris es preocupen més per la quantitat que per la qualitat. Tothom beu vi amb els menjars. En canvi, els menorquins tenen poc interès pel conreu de l’olivera i han d’importar quasi tot l’oli. Les alzines protegeixen als ramats de la calor i li proporcionen aliment quan manquen les pastures. En cas de fam, els illencs recorren als aglans.

Menorca és rica en fruites i verdures, així com en ramats. L’all juga un paper important en la cuina i la medicina. Els bens i les cabres proporcionen llana i formatge que, a més de consumir-se a l’illa, són exportats. La carn més apreciada és la de porc. Es fan grans quantitats d’embotits i en particular sobrassades, que no tenen res d’envejar a les de Bolonya. El peix és abundant i variat. El consum d’aigua anisada és bastant habitual. També hi ha molta gent aviciada al tabac i mai se’ls veu sense una pipa. Entre els soldats britànics l’excés de la beguda és un vici universal.

Els menorquins tenen molts dies festius, en què és taxativament prohibit treballar, però es permeten els esports i entreteniments. Entre la sega i la verema se celebren les festes populars on es fan curses de cavalls i persones, i balls que s’allarguen tota la nit a la llum de les torxes. Al Carnaval els carrers són plens de gent amb màscares i vestida amb les robes més ridícules; la música, els cants i els crits esdevenen un tumult quasi permanent. Els pagesos són molt aficionats a les gloses.

El següent autor, Passerat de la Chapelle, fou el Metge de l’Exèrcit durant l’ocupació francesa de l’illa, del 1756 al 1763. La seva exposició pinta uns trets similars a Cleghorn, però valorats de forma més negativa. Menorca és una penya, de superfície summament desigual, amb muntanyes i valls on es formen nombroses basses, especialment a la part nord. Aquests terrenys són malsans i és recomanable evitar-los, sobre tot l’estiu. En general, les aigües són malsanes i origen de moltes malalties. Les pluges són freqüents. Els vents del nord són saludables, però causen molèsties a la navegació.

Maó té el problema de l’aiguamoll dels horts de Sant Joan. Afortunadament, la situació elevada de la vila afavoreix la renovació de l’atmosfera. L’estiu és afectada per les febres i llavors Ciutadella gaudeix d’un aire més sa, perquè és enfora dels terrenys pantanosos. En canvi, l’hivern és preferible viure a Maó i el seu terme, perquè és menys humit. Les cases es construeixen amb una pedra porosa i per aquest motiu són calentes a l’estiu i humides a l’hivern. La facilitat amb què es pot tallar aquest mineral permet l’excavació de pous i cisternes, que contenen la reserva d’aigua de l’habitatge i haurien de ser més abundants i descartar l’aigua de pou.

Segons Passerat, els menorquins pertanyen a una de les més belles espècies d’homes d’Europa. La seva estatura és medianament alta i rarament es donen malalties hereditàries. Són bons mariners. Els pagesos treballen vigorosament, fins i tot durant les hores en què el sol és més fort. Els matrimonis se celebren poc després de la pubertat i no cal el consentiment dels pares. Les dones tenen molts fills; idolatren als seus bebès, per als quals gasten en luxes ridículs, en ocasions per damunt de les seves possibilitats.

Mengen força alls, cebes d’una mida extraordinària, raves i pebres. Condimenten els aguiats de carn, peix o llegums amb moltes espècies i safrà, que els pobres substitueixen per all, pebre vermell i sal. Prefereixen la carn i el peix salats als aliments frescos; també salen la mantega. Hi ha molt de peix. El suc de les llimones, taronges i magranes, que abunden a l’illa, és emprat com a refresc. L’estiu mengen carabasses, deliciosos melons, cobròmbols  i tomàtics. La mel té un gust exquisit. La llet de vaca és bona, però els pobres no se la poden permetre.

Els rics prenen xocolata els dematins; hi afegeixen canyella o vainilla i l’acompanyen d’un got d’aigua gelada amb sucre. També beuen te, sempre ben carregat. La major part de l’oli que consumeixen té una olor desagradable; és ranci i de gust picant. En canvi, el vi generalment és bo; el millor és el de la banda sud del terme de Maó i el des Castell. Els menorquins beuen el vi amb moderació, però mai aigualit. Els que en fan abús s’embriaguen poques vegades. Entre la gent del poble s’habitua als fillets a l’ús del tabac tot just comencen a caminar. Pel que fa a l’aiguardent, el beuen d’ençà que se’l poden pagar i tothom l’empra per prevenir les febres. Els illencs acomodats menen una vida sedentària i són extremadament vessuts. Passen la vida menjant, fumant molt, bevent aiguardent i dormint llarguíssimes sestes.

Hernández Morejón el 1806 va redactar la Topografia de l’Hospital Militar de Maó sobre aquesta institució situada en un illot del port, que no fou publicada fins el 2010. Segons l’autor, els aires que bufen sobre l’illa provenen de tots els quadrants; per açò cada estació veu renéixer l’estiu, la tardor, l’hivern i la primavera. Els vents del nord solen ser molt violents i inclinen cap al sud les mates i els ullastres. Els vents del sud són tan humits que deixen els carrers banyats com si hagués plogut. Les pedres que no veuen el sol s’entapissen d’un liquen verdós i la roba de les caixes es torna humida i treu floridura.

Les caixes d’estalvi espanyoles: capitalisme a la russa

La transició de Rússia al capitalisme no entrarà als manuals d’economia com un exemple a seguir. Entre d’altres disbarats, les principals empreses públiques van quedar en mans d’uns pocs espavilats amb bons contactes amb el poder. A Espanya hem seguit aquest mètode amb les caixes d’estalvis.

Els ciutadans tenen una imatge distorsionada de la darrera crisi, ja que és habitual censurar els bancs, quan més bé hauríem de parlar de les caixes. Fa pocs dies el president del BBVA assenyalava que la crisi financera tenia el seu origen, no en totes, però sí en la majoria de les caixes i demanava més transparència, que s’expliqués quins han estat els responsables, perquè s’ha fet un dany enorme que també ha afectat la reputació dels bancs. És cert que sovintegen les notícies sobre directius d’algunes caixes, com ara Bankia, la CAM o Caixa Catalunya, que estan imputats per activitats presumptament il·lícites, però encara falta molta informació.

El president del BBVA revelava que el 2008 van analitzar els problemes que tenia cada caixa i es traslladaren aquestes dades als màxims responsables del Ministeri d’Economia, afegint que si s’hagués actuat la crisi bancària hauria estat menys costosa. Davant la transcendència d’aquestes acusacions caldria crear una comissió d’investigació al Parlament Espanyol on testifiquessin els directius de les caixes, per poder conèixer els responsables d’aquesta monumental fallida.

Les caixes van néixer el segle XVIII a Europa per afavorir l’estalvi de les classes populars. La seva expansió durant els dos segles següents es va fer sota una important tutela de l’Estat, que les va configurar com unes entitats amb un funcionament diferent al dels bancs i un àmbit d’actuació regional. Malgrat aquestes restriccions van aconseguir una posició notable dins dels sistemes financers, amb la captació d’un considerable volum d’estalvi que es canalitzava a l’economia local a través del crèdit a les petites empreses.

A l’inici dels anys setanta el Regne Unit va impulsar un gran canvi: eliminar totes les restriccions que tenien les caixes i equiparar el seu funcionament amb els bancs. El govern va promoure la seva fusió, en diverses etapes, fins que el 1985 foren unificades en una sola caixa que l’any següent va sortir a borsa i el 1995 va ser absorbida pel banc Lloyds. El model britànic, seguit a països com Holanda, es basa en la privatització. Altres estats han pres camins diferents. A França les caixes s’han convertit en un gran banc públic; a Alemanya s’han mantingut com a entitats bàsicament regionals.

A Espanya el 1977 es va autoritzar les caixes a operar com a bancs, si bé amb obligacions d’inversió en deute públic; el 1979 s’amplià el seu àmbit d’actuació a la comunitat autònoma. Les caixes van passar a tenir una doble regulació legal: estatal i autonòmica i la influència dels governs locals i autonòmics esdevingué aclaparadora.

A diferència de la majoria de països, en què es va enfortir l’autonomia i professionalització de les caixes, aquí la corretja política es va tensar. Malgrat la llei de l’estat que regula les caixes atorga una important presència als impositors, la forma d’exercir aquesta representació deixa l’entitat en mans dels polítics. Aquest fet ha estat denunciat públicament per les associacions d’usuaris sense cap resultat.

El control polític és una contradicció amb la llibertat plena que es dóna a les caixes per actuar en el mercat. El coneixement del negoci bancari dels càrrecs polítics és superficial. A més, sobre el paper els polítics han de defensar l’interès general, però en la pràctica la seva percepció no és realista. S’han finançat projectes d’escassa viabilitat impulsats pels governs autonòmics.

Molt prest diversos estudis demostraren que la major influència política es traduïa en un increment del risc assumit per la caixa, així com en una disminució de la seva solvència i rendibilitat. Aquests treballs són fàcilment accessibles per internet i les conclusions molt entenedores. Per tant, els partits polítics i els diferents governs n’han estat conscients i no van fer res fins que va passar el que era inevitable.

Quan el mercat immobiliari es va començar a disparar, unes poques caixes s’hi van abocar com a tigres. Amb la concessió d’hipoteques al 100% i la sobrevaloració dels immobles van aconseguir finançar multitud de compres de sòl i promocions immobiliàries. Aquest fet només s’explica per la politització d’aquestes entitats. L’èxit d’una caixa, era l’èxit dels polítics de la comunitat autònoma. A més, quan creixia augmentaven les retribucions dels membres del consell d’administració, inclosos els polítics, i en obrir noves oficines, es donava feina a treballadors que quedaven agraïts amb els seus polítics. Quan les caixes van necessitar recursos comercialitzaren les preferents enganant a molta gent, que ha quedat arruïnada.

Aquesta expansió era com un castell d’arena. Quan va bufar un bri d’aire dels Estats Units, tot es va ensorrar. Per acabar-ho de rematar, el Govern va decidir fusionar les caixes, amb la qual cosa les pomes dolentes van podrir les bones i algunes entitats que no s’havien excedit tant com altres van acabar compartint el seu destí amb els pitjors de la classe. El resultat va ser la fallida de la majoria i el tancament de l’obra social de les altres, excepte La Caixa i dues petites caixes que no van acceptar el joc de les fusions. A Balears s’ha liquidat l’obra social de Sa Nostra.

Què ha acabat passant amb les caixes en fallida? L’Estat les ha sanejant a costa dels contribuents i les està venent als bancs. Com a Rússia els ciutadans som desposseïts d’unes entitats en favor dels més poderosos. Els polítics d’aquest país tenen la responsabilitat del que ha passat. Uns, per permetre que els seus col·legues controlessin les caixes; altres perquè, un cop dins van actuar com autèntics pirates. Encara no s’ha sentit cap veu que assumeixi la seva responsabilitat.

Alfons Méndez Vidal