Adolfo Vilanfranca i Xavier Mora. 70 anys de gin Xoriguer

Xavier Mora, gendre de Miquel Pons Justo, el fundador de gin Xoriguer, en va ser el gerent des del 1971 fins que a la seva jubilació, el 2012, passà el relleu a Adolfo Vilafranca, que actualment té 46 anys.

El consum de ginebra està en un bon moment. Afecta aquesta conjuntura favorable a gin Xoriguer?

Evidentment que sí. Sobretot es nota que els consumidors estan més interessats i permet explicar millor què és el gin i la seva diferència amb la ginebra.

I quina és aquesta diferència?

El gin és un producte artesanal, mentre que la majoria de ginebres són fetes de forma industrial. El gin és el simple producte de la destil·lació, que aromatitza l’alcohol amb ginebró. Les grans marques no poden fer-ho així, perquè pel seu volum de producció haurien de tenir una quantitat d’alambins desmesurada i fan una destil·lació del ginebró molt més concentrada, que després dilueixen en fred amb aigua; el resultat no és el mateix i el consumidor ho nota.

S’han plantejat mai treure una ginebra premium al mercat?

No, pel que acabam d’explicar: el gin no competeix amb la ginebra, sinó que és un producte diferent. Si tan vols, es podria considerar que ja és premium. A més els costos en publicitat es menjarien els resultats. No podem lluitar contra els altres fabricants, que són grans multinacionals.

Fa poc el gin Xoriguer ha estat premiat.

Sí, vam obtenir una medalla d’or a la "San Francisco World Spirits Competition" del 2015, un dels concursos més importants del món. Ja fa anys que venim rebent distincions i bones puntuacions a revistes especialitzades. Açò té molt de mèrit perquè és difícil que es valori un producte artesanal. Els tastadors professionals cerquen les darreres tendències i modes i noltros oferim una beguda tradicional.

Com és el consumidor de gin Xoriguer?

Depèn del lloc. A Menorca, és un consum massiu, un fons d’armari bastant lligat a la pomada, però s’està recuperant un combinat clàssic: la pellofa. En general, augmenten combinats com el dry Martini amb Xoriguer. A Mallorca hi és present per tot i se la beu sola. Està tan estesa que es pensen que és un espirituós mallorquí i a vegades hem tingut qualque topada quan ho diuen a la ràdio. A la Península és un licor amb prestigi pel seu origen artesanal i normalment es beu com a gin tònic o gin amb llimonada. El gin Xoriguer té caràcter i o bé no agrada o bé un s’enamora de per vida.

Quina és la producció anual de gin?

Són 325.000 litres anuals que cada vegada més es venen en forma de pomada. En l’etiqueta no podem posar gin amb llimonada perquè, com que no som fabricants de llimonada, hi hauria problemes legals.

A on veneu el gin?

El 60% és a Balears, i les vendes de Menorca no superen gaire les de Mallorca. A la Península va entre el 25% i el 30% i el 10%-15% restant s’exporta fora d’Espanya.

A quins països?

La major part a Alemanya, Regne Unit, Austràlia, Japó, Itàlia, Canadà, Estats Units i Suècia. També s’envien quantitats més petites a altres indrets. Estem molt satisfets de vendre gin a països productors i som quasi l’únic fabricant espanyol que ho fa. Ara volem ser més proactius amb l’estranger per impulsar les exportacions.

La destil·leria del port de Maó és un bon punt d’atracció i teniu una botiga ben assortida. Es ven gaire?

Les vendes a la fàbrica encara són considerables, però els darrers anys s’han reduït, per les dificultats d’aparcar i perquè ara hi ha més llocs per visitar, ja siguin cellers de vi o altres establiments.

A part de gin, produïu altres licors?

Avui en dia el 80% és gin i un 15% pomada. La resta és poca cosa: conservam productes tradicionals com el calent, l’estomacal, les roses, que abans es donaven a bodes i comunions i és una beguda tradicional de la Mediterrània, encara vigent a Grècia. També fem herbes, que podríem vendre molt més a Alemanya, però no ens interessa perquè amb el gin ja en tenim prou.

El gin està emparat per la Indicació Geogràfica Gin de Mahón. Quins són els avantatges d’aquest reconeixement?

Té un doble efecte. Primer és una protecció contra còpies foranes. Un senyor va voler fer gin a Andorra i li van prohibir. D’altra banda, com que hi ha poques ginebres que estiguin reconegudes com Indicació Geogràfica, açò ens dóna prestigi i facilita les vendes a l’exterior, on aquest denominació es valora molt. S’ha de tenir en compte que en la revisió que ha fet la Unió Europea, el Gin de Mahón és de les poques que s’han mantingut.

Perdó, gin de Menorca, de Maó o Mahón?

Quan es va obtenir el reconeixement, el 1989, era gin de Mahón. El 1997 el Govern Balear li va intentar canviar el nom per gin de Menorca, però la Unió Europea ha decidit que açò no és possible si no es tramita des del principi i el 2008 es va recuperar la denominació gin de Mahón. Tampoc pot ser gin de Maó, pel mateix motiu. Realment aquest nom empara tothom que vulgui posar una destil·leria a Menorca.

Quin ginebró emprau per fer gin?

En la destil·lació és molt important que l’alcohol sigui fi i els ginebrons frescos, perquè conservin el seu oli natural. El ginebró té al voltant d’un vuit per mil d’oli i viu a llocs frescos, a les muntanyes. Ho vam intentar cultivar a Menorca i l’estiu es crema. Intentam que sigui de Catalunya, el Pirineu o el Montseny, però quan hi ha mala collita, hem de recórrer a ginebrons de l’Est, Itàlia, Grècia o Turquia. Com que no donen el mateix resultat, ho evitam sempre que podem. El ginebró s’agafa com les olives, batent l’arbre amb bastons. Dóna molta feina i no sempre es troba gent disposada.

Heu provat d’envellir el gin?

Sí, i no funciona. Els aromes que pren de la llenya no el milloren. De fet, abans que s’emprés l’acer i el plàstic, es guardava en barrils de llenya i s’havia de vendre tot d’una, perquè si no agafava gust i els consumidors es queixaven. Fa anys els ginebrons venien dins de sacs de tela i fins i tot açò es notava, i s’han eliminat.

La destil·leria, és una empresa rendible?

Molt menys del que la gent es pensa. Miquel Pons Justo deia que és com un forn: es guanya molt poc en cada pa, però cada dia es ven. Els comptes surten a base d’un marge molt petit en cada producte i fer una producció gran. Els clients paguen a seixanta o noranta dies i les nòmines i altres despeses s’han d’abonar cada mes. Hi ha un cost financer important i sense autofinançament l’empresa no funcionaria.

El que sí fem és pagar molts impostos, perquè l’alcohol està molt gravat. Hem de posar un aval davant d’Hisenda com a garantia, que fins fa poc era el local, i per açò ningú volia llogar-ne un per a una destil·leria.

Miquel Pons Justo

Facem un repàs de la història de les destil·leries Xoriguer. L’empresa va començar el 1945?

El fundador, Miquel Pons Justo, treballava a la licoreria de Rafael Pons (Fornero), que es va incendiar el 1939 i causà la mort de l’empresari. Primer es va dedicar a la importació de licors, però el 1945 es decidí a fer gin. Després de diverses proves ho dugué a Ciutadella i els “gineros” li van dir que era igual que el d’abans. Va comprar un alambí de segona mà a Artà (procedent de Marsella) i començà a produir l’any següent.

Com era l’elaboració de gin al començament?

El procés era igual que ara; l’únic que ha canviat és que abans tot es feia a mà i actualment està mecanitzat. Tenim bombes per moure els líquids i treballam en vertical: pujam l’esperit al segon pis i després tot va davallant fins que surt el gin a la planta baixa. Amb els anys s’han afegit alambins; ara en tenim quatre que poden fer 3.000 litres al dia. Fabricar un alambí és costós, perquè són de coure. La darrera vegada en vam encomanar dos, maldament només necessitàvem un; avui en dia seria quasi impossible aconseguir un altre.

Fa anys els consumidors tenien el paladar molt fi i s’adonaven de qualsevol incidència tant en l’alcohol, que en ocasions no era prou fi, com en el ginebró. Com que la collita és anual, quan arriba és més fresc i després es va assecant i la nova anyada, encara que es mesclin fruits vells i nous, els clients protesten pel canvi. Encara queden alguns bons tastadors, però ja no tants.

També ha variat la venda?

Fins els anys vuitanta bàsicament es venien garrafes retornables de vidre, perquè els impostos eren més baixos que en els bòtils. La gent tenia a ca seva un caneco, un recipient ceràmic, com un càntir, que l’estiu mantenia el líquid fresc. Quan es va eliminar aquest sistema vam haver de retirar 2.000 garrafes. Perquè surtis a compte es van comprar una gran quantitat de bòtils; la primera vegada 12.000, més de la venda anual. Estàvem preocupats perquè era una inversió important.

I els envasos que no són de vidre?

Els envasos de fang són per regal i, per tant, es venen en quantitats reduïdes.

Xavier Mora

Què explica el creixement de les vendes de gin?

Al principi era una beguda de carreters i pagesos. La venda de gin va créixer quan les dones van començar a anar als bars; abans bevien anís a ca seva. També es van expandir els anys cinquanta quan es van introduir els combinats. Llavors van créixer les vendes de ginebra, rom, vodka i es van esfondrar les d’altres, com el conyac. Així mateix influeix el preu: el gin és més econòmic.

Fa uns anys hi havia quatre o cinc destil·leries. Què explica l’èxit de Xoriguer?

Noltros no vam anar a comprar cap fàbrica, sinó que ens van venir a cercar. Miquel Pons Justo tenia molta il·lusió en la indústria i reinvertia els guanys en el negoci. Ell tenia un cotxe petit, però sempre modernitzava la fàbrica. Va introduir l’acer inoxidable, enrajolà les habitacions i comprava el que feia falta. Després de l’escàndol de l’oli de colza, la legislació d’Indústria i Sanitat es va endurir molt i feia falta més espai per magatzem. Xoriguer fou l’únic que es va poder adaptar i els altres li van vendre. Beltran tenia altres ocupacions; a més, l’alambí per fer estomacal no anava bé pel gin. Algun fabricant no deixava que els fills treballessin amb ell i quan es jubilà, es quedà sense continuadors.

Petrus, de gin Mica va vendre el 1979, Son Petit, el 1983 i Beltran, el 1985. Vam comprar tots els alambins i el material, que encara conservam, així com les marques i patents. Xoriguer és professional i té un laboratori per controlar la qualitat i açò es nota en el producte final. Son Petit era irregular: tenia calderades molt bones i altres no tant.

Com és que només veneu gin Xoriguer i no les altres marques?

De fet, encara fem gin Beltran i Son Petit, però la demanda és molt reduïda i només destil·lam un poc en temporada baixa. Vam deixar de fer gin Mica per manca de clients. En el fons el que ha passat és que som un productor petit i si ens dividíem, era impossible competir i per açò ens hem decantat per la marca més forta.

Adolfo Vilafranca

Quina diferència hi ha entre aquestes marques?

Encara que no te puc explicar les fórmules, perquè són un secret professional, sí diré que a gin Xoriguer, descendent de Fornero, es nota l’ascendència holandesa. En canvi Beltran, Mica i Son Petit són receptes diferents, més modernes i imitació de la ginebra anglesa.

El gin, ¿té els seus orígens en les dominacions angleses del segle XVIII?

La beguda tradicional de la Mediterrània és l’aiguardent, que es beu amb aigua fent un nuvolet. A Espanya és cassalla, a Grècia ouzo i a Turquia raki. Llavors, ¿com s’explica que aquí tinguem gin? Havia d’haver una demanda. Els anglesos són bons bevedors i a Menorca hi ha referències al gin des de l’inici del segle XIX, però segurament es feia abans. L’alambí més antic de la fàbrica deu ser del segle XVIII.

L’expansió de la vinya als diferents paratges de l’illa (1723-1818)

Les setmanes anteriors hem anat donant una visió pormenoritzada de l’evolució del sector vitícola durant el segle XVIII i primeres dècades del XIX. La informació ha estat obtinguda d’una laboriosa exploració dels Llibres de Manifest de Béns, on es recollia informació sobre les parcel·les que tenia cada propietari. Per tractar les dades hem aprofitat la idea original de Josep Sastre en el seu estudi pioner del Manifest de Béns des Castell del 1723, i emprant tècniques estadístiques hem polit més les xifres i hem ampliat el treball a tots els termes municipals de l’illa. En l’article d’avui, donarem una mirada general a les dades per no perdre el sentit general del procés de creixement que va experimentar Menorca durant aquests anys.

Abans de l’arribada dels anglesos, la vinya era un conreu destinat a l’autoconsum. Segons diverses fonts, els menorquins feien i consumien poc vi, però en canvi menjaven bastant de raïm, el qual conservaven per allargar el consum en el temps. Fins al segle XVII Menorca tenia dificultats per autoabastir-se, però el creixement que experimentà al vinya durant aquest segle va permetre eliminar la dependència de les compres exteriors, sempre complicades en ser un producte de difícil conservació i transport.

El 1708 es va iniciar de facto el domini anglès que va alterar el precari equilibri anterior. L’ampliació del castell de Sant Felip i les estades de la flota van incrementar el consum de vi i aiguardent. El rei anglès va respectar les regles de l’Administració menorquina, amb la qual cosa, cada Universitat va seguir impedint l’entrada de vins de fora del seu terme, per la qual cosa l’impacte d’aquest augment de la demanda, especialment al principi, es va concentrar en els terrenys més propers als pobles des Castell i Maó.

El 1723 ja començaven a ser perceptibles els efectes del nou estat de coses: la vinya des Castell suposava el 22,6% del total insular, molt similar al de Maó i Ciutadella. Tanmateix, es Castell és un terme petit i, atesa la necessitat de produir blat, les terres disponibles pels ceps d’aquest districte gairebé s’havien exhaurit i d’ara endavant seria el poble on la vinya menys creixeria. El 1773 el dinamisme s’havia traslladat a les terres de Sant Lluís, on el conreu, que abans era molt poc rellevant, es va multiplicar per sis. Altres indrets també van experimentar aquest creixement: es Mercadal, on abans del 1721 no es produïa vi i el 1723 ja havia donat les primeres passes en aquest sentit, el 1773 havia multiplicat l’extensió de les vinyes per 1,5.

Evolució de l’extensió  de vinya de Menorca (ha)
Districte	1723	1773	1818
Es Castell	128,84	155,85	133,43
Maó	162,47	373,18	330,67
Sant Lluís	20,80	130,59	190,95
Alaior	89,66	204,89	340,91
Mercadal	21,24	55,62	75,92
Ciutadella	146,22	221,23	215,85
Suma	569,23	1.141,37	1.287,73

D’altra banda, els termes de Maó i Alaior, que a diferència dels anteriors el 1723 ja comptaven amb una extensió de vinya no negligible, també van créixer vigorosament (129%), mentre que, pel costat contrari, el terme de Ciutadella allà on el conreu s’expandia menys, en créixer només el 51%, la qual cosa era una conseqüència del poc dinamisme d’aquest terme al segle XVIII.

En el conjunt de Menorca els darrers quaranta anys del segle devuit la producció de vi es va estancar. La demanda interna estava coberta i les autoritats van deixar d’estimular la seva producció i al contrari, van reduir els preus, per abaratir el consum intern. Tanmateix, a partir del 1793 aquesta política va deixar de ser viable, perquè la situació de guerres constants va fer arribar a l’illa contingents militars i civils que van tornar a augmentar la demanda i dificultaven el control. A més, les noves idees econòmiques liberals, van portar a l’eliminació de la majoria de les regles que fins llavors havien imposat amb mà de ferro les Universitats menorquines i els preus, tot i patir grans oscil·lacions, en general van augmentar amb força.

Podem veure els efectes d’aquesta nova situació en les dades del 1818. En conjunt l’extensió ocupada per la vinya només va créixer un 13%, molt menor al 100% del període anterior, però el més significatiu és el repartiment d’aquest creixement. La vinya des Castell ha prosseguit el seu declivi i se li han afegit els termes de Maó i Ciutadella, que tenien una important població i que fins llavors havien acaparat, impedint les importacions de vi d’altres termes. En canvi, els districtes veïns d’Alaior i Sant Lluís havien donat una altre salt cap endavant, en augmentar les seves vinyes el 66% i 46%, respectivament. As Mercadal la superfície vitícola augmentà el 36%.

Pel que fa als paratges amb més vinya de l’illa, i prenent com a referència les dades del 1773, els principals 19 indrets acumulaven un total de 729 ha, el 64% del total. A més, la dimensió mitjana a aquests indrets (0,45 ha)era més alta que en el conjunt de l’illa (0,42 ha). La zona de Maó compresa entre Llucmaçanes i Alqueria Cremada era el gran nucli vitícola de Menorca, ja que acumulava un total de 176 ha. Fora d’aquí destacaven les vinyes de Trebalúger, amb quasi 60 ha i les dels camins del nord de Ciutadella (Son Triay, Son Angladó, Son Salomó), amb 50 ha. Ja més enfora hi trobaríem Binifadet i Pou nou de Sant Lluís, el vinyet de Gràcia de Maó i els camins del Sud d’Alaior, tots ells amb unes 40 ha. En tots els casos, es tracta de vinyes situades no gaire enfora de les principals poblacions de l’illa i la seva extensió mitjana és relativament gran.

Els tretze paratges restants, escampats per tota l’illa tenien entre 24 ha i 35 ha, llevat de Vilanova, el principal punt amb ceps des Mercadal (16 ha). Aquest segon grup de vinyets en general estan més en fora de la població, fet molt marcat en el cas de Ciutadella.

Els paratges amb més vinya de Menorca (1773)
Ubicació	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana
Biniatap i Rafal	85	29,84	0,35
Toràixer	69	34,64	0,50
Trebalúger	142	58,11	0,41
Binifadet i Pou nou	80	39,02	0,49
Biniparrell	57	26,81	0,47
Bentalfa i Trepucó	66	30,30	0,46
Vinyet de Gràcia	85	40,70	0,48
Mercadalet i Alfavara	52	23,89	0,46
Alqueria Cremada	151	82,83	0,55
Llucmaçanes	191	92,90	0,49
Camp Siquiat	72	26,82	0,37
Biniatzau i s'Artiga	76	28,07	0,37
poble Alaior	86	30,78	0,36
Sud d'Alaior	116	38,03	0,33
Vilanova (Mercadal)	34	15,82	0,47
Camí d’Algaiarens	60	31,42	0,52
Camins de Son Triay	86	50,15	0,58
Camí de Sant Joan	52	24,88	0,48
Son Xoriguer	48	23,94	0,50
Suma	1.608	728,95	0,45

Aquests paratges de molta vinya coincideixen en gran part amb els que hi havia el 1818. Com és lògic van créixer més els situats als termes més dinàmics. Així cal destacar el fort augment de la vinya al nordoest d’Alaior (Camp Siquiat, Sant Miquel i Campàs) i a la zona de la Cucanya des Mercadal, relativament propera a l’anterior. En aquest darrer cas, convé assenyalar que en pogut comprovar que el paratge des Mercadal conegut com pinar de na Bou, que quan vam escriure l’article sobre aquest terme era d’ubicació incerta, està situat al costat de la Cucanya. En canvi, a Alaior, les vinyes van minvar a les rodalies del poble. A Sant Lluís, els dos punts més dinàmics van ser Torret i, especialment, Biniancóller, mentre que la vinya va retrocedir per Binifadet i es Pou nou. El darrer creixement significatiu es va produir al voltant de Son Xoriguer, a Ciutadella, mentre que en aquest terme la vinya minvava als camins del nord i als llocs situats al camí de Sant Joan. A Maó i es Castell la vinya va experimentar poques variacions, únicament un petit retrocés per Biniatap i Rafal (es Castell) i al vinyet de Gràcia, a Maó.

En general, podem veure com la liberalització dels intercanvis va permetre que la vinya s’expandís a paratges allunyats dels pobles a costa dels ceps plantats més a prop de les poblacions. L’ampliació de la distància als nuclis de consum devia implicar una major professionalització del conreu, que era practicat per vinyòvols enlloc de per particulars que treballaven a temps parcial. El conreu de la vinya s’havia adaptat a la nova situació.

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Els veritables orígens del gin de Maó

Entre els segles XVII a XIX, Menorca compartia amb la majoria de zones vinícoles l’elaboració d’aiguardent. De fet, era la beguda alcohòlica per antonomàsia, però la producció de vi no era suficient per al consum interior, i molt menys per a exportar-ne, de manera que s’havien de realitzar notables importacions.

Aquest panorama no es va veure gaire afectat amb el pas de l’illa al domini britànic i el consegüent increment de tropes, tant de terra com de marina. Els soldats trascolaven grans quantitats de vi i aiguardent, com feien els illencs, per a la qual cosa la vinya es va expandir fortament, fins a doblar la collita. També es documenta la demanda d’altres licors, especialment el rom (que esmenten Lindemann i Riudavets), així com el brandi i la cervesa, però no la ginebra.

Aquest fet no és estrany, ja que el rom era la beguda preferida per l’esquadra britànica, fins al punt que els mariners rebien una ració gratuïta des de començaments del segle XVIII. És cert que el gin era popular al Regne Unit, però les autoritats, preocupades pel seu abús, van aprovar lleis per regular el consum. El 1742, s’establiren forts impostos, preus alts i venda sota llicència –bàsicament, la situació actual. Aquesta normativa, que va impulsar la millora de la qualitat dels licors, dificultava la seva expansió a Menorca. El gin no es va popularitzar entre la marina anglesa fins a finals del segle XVIII, quan l’illa ja no pertanyia a la Corona Britànica.

El 1806 s’havia ampliat el ventall de productes que es venien a Menorca i a l’aiguardent s’hi havien afegit el rom, el brandi, el gin, els rosolis i el raki, però només constituïen una part molt petita de la demanda. El gin apareix circumscrit al poble des Castell, segurament destinat a la tropa. La Guerra del Francès degué estimular aquest comerç fins al punt de destil·lar-se raki.

Magatzems del port de Maó. Detall. Museu de Menorca

Entre el 1818 i el 1850, les estades de les marines americana, francesa i holandesa devien d’estimular la producció interior; Wines i Jones es refereixen al gran ús que en feien els mariners. A més es troben nous espirituosos, com el whisky. Horner descriu l’elaboració de l’aiguardent. A meitat de segle  seguia essent necessari realitzar considerables importacions d’aiguardent i licors per cobrir la demanda interna.

El 1840 un conegut fabricant de licors maonès s’estableix a Barcelona i el 1859 un comerciant de la població elabora licors fins d’estil francès i licors ordinaris de tota casta, signe d’un desenvolupament notable de la indústria. L’Arxiduc informa de l’existència a Menorca de nou destil·leries, si bé sembla que només dues tenien un volum significatiu. Segons l’autor, a més d’aiguardent es produïa anisat des d’antic i, des de feia molt de temps, gin (previsiblement els licors ordinaris que acabam d’esmentar). A més, confirma la fabricació d’un grapat d’altres begudes (palo, marrasquí, menta, rosa, anisat de Sant Maria, rom i conyac), tot afegint que la imitació de les dues darreres és tan acurada que enganya als que no en són experts.

La licoreria illenca era ja ben madura, la qual cosa explica la capacitat de Manuel Beltrán d’inventar un anís estomacal, que seria exportat a la península i a alguns països llatinoamericans i rebria guardons a concursos internacionals. No va ser un cas únic: dos productors locals més també foren premiats, corroborant la relativa volada que havia assolit aquesta activitat.

En aquesta mateixa època, es documenten dues fàbriques d’espirituosos que continuaran fins ben entrat el segle XX: els Pons (Fornero) i els Beltrán. Coincidint amb els anys del boom fil·loxèric, els seus anuncis inclouen la ginebra i l’absenta del país; Rafel Pons hi afegia l’aniset i el palo i Josep Pons el seu estomacal. Com es veu, es tractava d’un mercat competitiu on els diferents fabricants pugnaven per captar la clientela introduint nous articles imitació dels estrangers i copiant begudes d’altres destil·leries, com ara l’estomacal o el gin.

Els indicadors de demanda, tant els licors venuts com les aprehensions de contraban, ratifiquen que a les acaballes del segle XIX a Menorca es consumia un ample ventall de begudes alcohòliques, entre les quals el gin era un més, sense cap protagonisme especial, fins i tot entre les classes populars.

Un altre element a destacar és la rellevància que tenia la ginebra holandesa; la publicitat en ocasions remarcava que era autèntica o legítima, esmentant diverses marques. Aquest fet queda confirmat per la troballa de contenidors d’aquest licor al port de Maó.

La situació es va anar modificant les primeres dècades del segle XX, marcades per un context econòmic depressiu. La casa Beltrán seguia marcant la pauta, principalment gràcies al seu estomacal, però en general amb tot tipus de licors fins. Tanmateix, l’existència d’exportacions de gin, així com la creació d’altres fàbriques que cobrien la demanda de la classe obrera són símptomes d’un major pes d’aquest licor. Els anys trenta apareix el primer anunci específic de gin, de can Fornero. Finalment, és en aquest període on emergeix l’associació del licor amb Anglaterra, quan Àngel Ruiz i Pablo l’inclou entre els anglicismes de l’illa i un fabricant alaiorenc elabora “Old Troth Gin”.

Els anys quaranta veuran la definitiva consolidació d’aquest estat de coses. El gin és anunciat com el producte estrella de les destil·leries locals, fins i tot dels Beltrán, que entren al mercat durant la Guerra Civil. La postguerra veurà la competència entre aquesta fàbrica i la de Xoriguer, antic apoderat dels Fornero, que serà el que perdurarà. Mentrestant, el gin s’ha afermat mercè a la seva utilització en combinats locals: la pellofa, primer i la pomada, més tard.

El gin és considerat com un article propi de Menorca. Els turistes se l’enduen com a souvenir i visiten de forma massiva les destil·leries. A partir de la dècada del 1960 la reivindicació del seu origen en segle XVIII és utilitzat com un ganxo comercial per atreure els visitants anglesos. Tanmateix, les regulacions britàniques dificultaven la seva introducció a Menorca. A més, la ginebra de l’illa es beneficia de les millores tecnològiques de 1813 a 1832, sense que hi hagi cap rastre dels mètodes de producció anteriors, com seria d’esperar si es tractés d’una reminiscència del domini anglès.

És simptomàtic que la llarga nòmina de viatgers estrangers del segle XIX i primeres dècades del XX, molt sensibles a tots els elements de procedència britànica (l’aspecte de la ciutat, el llenguatge, els costums o les lleialtats sociopolítiques), mai parlen del gin. Entrat el segle XX, Josep Pla es refereix als productes típics de l’illa i dedica algunes pàgines a refutar l’origen autòcton de la salsa maonesa, en favor de la hipòtesi francesa, però no diu res del gin, cosa estranya en un bon bevedor.

No hi ha testimonis del gin de Menorca fins a l’entrada del segle XIX. L’ús d’aquest nom en textos en castellà, que ressorgeix a principis del segle XX en català dóna suport a l’origen anglès del mot. L’aparició d’un licor semblant en un llibre de cuina del 1805 en el qual també figura el curaçao fa pensar en una influència holandesa. Aquesta beguda acabaria derivant els anys següents, amb la introducció de l’alambí amb rectificador, en autèntic gin, per satisfer la demanda de les flotes americana i holandesa. Al principi es tractaria d’un espirituós més d’entre els diversos que pugnaven per omplir el buit que en la segona part del XIX deixà la disminució del consum d’aiguardent.

Realment, el lligam holandès sembla el més fort, ja que es documenta la seva introducció per aquesta esquadra i, a més, era la ginebra més consumida a l’illa. La definitiva popularització del gin no es produiria fins a la dècada del 1920, afavorida per la pauperització de l’economia illenca i la manca d’abastament de licors estrangers durant el primer franquisme.

La idea de l’origen britànic del licor seria producte, idò, de la darrera dominació anglesa, la pacifica irrupció del turisme d’aquesta nacionalitat a finals del segle XX. És un cas similar al de Lord Nelson i els seus amors amb Lady Hamilton a les cases de Sant Antoni: el 1936 Lady Sheppard desmuntava tan suggestiva teoria, reduir-la a una solitària estada de l’almirall al port, quasi sense davallar del seu vaixell.

En tot cas, convé ressaltar la importància històrica de la destil·lació d’espirituosos a Menorca, reconeguda en exposicions internacionals i que ens ha deixat amb la ginebra més antiga d’Espanya, que assenta les seves arrels a la primera meitat del segle XIX i està plenament acreditada en la segona.