Històries del turisme de Menorca. El poblat de pescadors de Binibèquer Vell

El refugi de pescadors de Binibèquer Vell es va desenvolupar al voltant del caló d’en Fust, la zona més propera a la mar de la urbanització. La seva concepció es deu a l’aparellador Antoni Sintes i a l’arquitecte Barba Corsini, que els anys 1961 i 1962 col·laboraven en diverses obres de Sant Lluís (uns bungalows d’Alcalfar, el primer pla de s’Algar i el projecte de Sa Tanca).

La idea era aixecar un típic poble de pescadors al costat d’un centre residencial modern. El poblat tenia influències de l’arquitectura tradicional menorquina (especialment de les casolanies de Sant Lluís, com ara Torret), però també d’altres territoris insulars de la Mediterrània, com les illes gregues Cíclades. Els dissenys van ser presentats als promotors de s’Algar, que van declinar l’oferiment. Llavors Antoni Sintes va contactar amb els propietaris de la urbanització de Binibèquer Vell, que estava en una fase inicial, els quals van acceptar

El primer dibuix del complex figura al fullet de propaganda del nucli del 1962. L’octubre de l’any següent Barba Corsini tornava a ser a l’illa, en la seva darrera estada pública en anys. La premsa li va fer una entrevista en la qual no va al·ludir a aquest projecte, sinó a l’interès turístic de Menorca i l’orientació que s’havia de donar a aquest tipus d’edificacions. Ara bé, el motiu de la seva presència només podia ser donar suport a Sintes en la redacció del programa general del conjunt.

A finals del 1964, la premsa comentava les compres de cases de camp que feien alguns estrangers, indicant que “a sus compradores les encanta su carácter típico, lo cual nos debe hacer reflexionar sobre la conveniencia de fomentar una construcción de cara al turismo, al estilo menorquín”, un incís que es devia referir al poblat.

 

Dibuix del poblat de pescadors 1962

Els primers contractes de venda de parcel·les del conjunt són precisament del 1964, i el termini d’execució dels apartaments era d’un any. Les actes d’entrega són del 1966, amb la precisió que s’ha demanat el permís d’edificació, que es tramitava, per tant, a la finalització dels treballs. De fet, les primeres sol·licituds a l’Ajuntament són de les darreres setmanes del 1965, quan es van concedir quinze llicències d'obres (tretze apartaments, la casa del guarda i un aparcament per a quaranta vehicles amb espai per rentar la roba).

El 1965, coincidint amb la conclusió el mes d’agost de la carretera que comunica Sant Lluís amb el vial d’accés a la urbanització, s’estrenaven els primers edificis. Una part es venia a particulars i una altra, la Residencia Bini Vell, funcionava com un hostal o grup d’apartaments per llogar. Es va obrir aquell any, i s’anunciava en la guia turística de Jim Maps, però s’aniria engrandint els anys següents. Al principi estava presidida pel mateix Antoni Sintes i també n’era accionista l’associació de propietaris dels apartaments, que la gestionava. La primera fotografia del poblat va aparèixer en un prospecte publicitari en color editat pel Foment del Turisme el més de desembre i fou reproduïda, a més, en un mapa de l’illa.

El 1966 ja s’havien acabat moltes cases. El mes d’abril la premsa mostrava per primera vegada el complex amb una fotografia acompanyada de la nota: “ante tanta arquitectura vulgar y sin carácter que se construye, es digna de admiración y elogio la realización de esta original ciudad de vacaciones, que tiene un sabor mediterráneo y ambiente menorquín que admira a cuantos la visitan”. A continuació es lloava la feina feta per Antoni Sintes, l’executor d’aquest “autèntic poble menorquí”, que per ell mateix constituïa una atracció turística, similar al Poble Espanyol de Barcelona. D’aquest any són les primeres postals del conjunt.

 

Primera fotografia del poblat. 1965

El 1967 el refugi de pescadors ja estava ben avançat. Els habitatges tenien tots els serveis i els residents havien de pertànyer obligatòriament al Bini Club, l’associació de propietaris. Es va contractar com a administrador del complex Joan Soldevilla, un professional amb deu anys d’experiència a la costa catalana, qui tenia la missió d’atreure un turisme selectiu en l’àmbit internacional. El mes de juliol el conjunt es va exhibir a l’exposició de motius  turístics organitzada pel Ministeri d’Informació i Turisme a Palma. El diari Baleares il·lustrava el seu reportatge amb una fotografia de la maqueta del poblat i el comentari: "He aquí el ejemplo de lo que también pudiera haberse pensado para Mallorca, en lugar de los horrendos bloques de turrón de Jijona como hemos erigido por todas partes".

En el suplement turístic del Diari Menorca del 1967 s’indica que s’havien fet ressò del complex més de cinquanta revistes estrangeres i la enciclopèdia Monitor l’incloïa com exemple de l’arquitectura illenca. La seva singularitat s’atribuïa al fet que en la seva construcció no s’hagués emprat la plomada: les edificacions dels seus carrerons eren una feina artesanal i artística que harmonitzava amb l’entorn. Des del començament va existir la intenció de complementar el conjunt amb un espai més convencional. Després d’un primer anunci el mes d’abril, l’agost els promotors de la urbanització van presentar un grup d’inversors catalans, encapçalats per Joan Dexeus Trías de Bes, que volien aixecar l’any següent un grup turístic a l’est del poblat amb un centenar de cases a la vorera de la mar, centre comercial, zona esportiva i nàutica, zones verdes i un hotel d’un mínim de cinquanta habitacions. Tanmateix, la idea, a una escala més reduïda, tardaria més d’una dècada a quallar.

Els propietaris van decidir participar a la fira Hogarhotel que se celebrava el més de novembre de Barcelona, amb l’objectiu d’impulsar la venda d’immobles i el lloguer dels apartaments de la residència Bini Vell, així com estudiar la manera de perfilar l’interior d’algunes obres. Es va planificar l’impacte en els mitjans de comunicació (incloent anuncis a La Vanguardia) i per donar-li major relleu s’organitzà el dia de Menorca. El resultat fou satisfactori, ja que l’estand fou visitat per diverses autoritats, inclòs el Ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, qui es va declarar agradablement sorprès per la originalitat de la idea.

El creixement del refugi de pescadors no es va limitar als allotjaments. El 1968 obria les seves portes el bar “Es terrat” i l’any següent la marisqueria-bar “Sa Musclera”. El mes d’agost del 1970 el nou ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, el va recórrer i, segon la premsa, quedà molt satisfet i altament impressionat per les seves peculiars característiques, l’arquitectura insòlita, els carrers estrets i el seu gust exquisit, fins el punt que va prometre públicament premiar els seus promotors, ja que, segons digué, “ha sido lo más hermoso y sensacional que he contemplado en la isla”.

L’èxit va augmentar l’interès mediàtic pel poblat. Arran de la compareixença del ministre, es publicaren unes declaracions d’Antoni Sintes, en les quals feia notar que el projecte inicial s’estava executat segons les previsions, tal i com es podia observar comparant amb la maqueta, sense que els bons resultats haguessin provocat cap alteració notable. Realment, el conjunt no era sinó un bloc d’apartaments transformat, en el qual els carrers havien substituït els passadissos. Aquell hivern es pensava acabar la residència, un grup d’apartaments i el port, i es projectava tenir-ho tot llest per a la seva inauguració el mes d’abril de l’any següent. Açò no obstant, l’estiu es postergava el punt final fins la Setmana Santa del 1972, quan es devien rematar els darrers edificis, sense cap tipus de celebració oficial. Al capdavall, s’havien aixecat cent seixanta-cinc habitatges que ocupen gairebé 8.000 m².

Els immigrants, entre els drets humans i la cohesió social

Els immigrants són una de les qüestions palpitants de la nostra època. Milers de persones, empeses per la pobresa i les guerres, volen entrar cada dia a Europa; situacions semblants es troben a Estats Units i a Austràlia. Alguns troben la mort pel camí; altres intenten burlar unes fronteres que es tornen progressivament més hermètiques. Els delinqüents fan negoci amb les esperances dels que desitgen venir; la seva cobdícia és l’origen de la majoria dels naufragis mortals de pasteres.

Davant d’aquest drama humà, es produeixen reaccions oposades. Molts ciutadans mostren simpatia pels refugiats i demanen que se’ls doni acollida. En canvi, sorgeixen moviments hostils a la seva arribada, que demanen el reforçament de les barreres i l’expulsió dels expatriats. El tema posa en qüestió la nostra fibra moral, ja que és en les circumstàncies més extremes quan es coneix veritablement com són les éssers humans.

Els principis que fonamenten les nostres societats són contradictoris. La solidaritat, és a dir la “fraternité”, un dels tres pilars de la Revolució Francesa, conviu amb un sòlid sentiment d’identitat. L’estat nacional està obsessionat per la uniformitat. Les expulsions de comunitats estrangeres, que havien estat rares en l’antiguitat, el darrer segle han estat un fenomen corrent: la dècada del 1920 els turcs van foragitar els grecs i esclafar els armenis; els nazis van exterminar els jueus durant la Segona Guerra Mundial; els polacs i els txecs van despatxar els alemanys uns anys més tard; els jueus van fer el mateix amb els àrabs arran de la guerra del 1948.

Aquest fet no és nou: a la Grècia clàssica els estrangers estaven privats del dret a la ciutadania. Alguns autors suggereixen que la predisposició a sufragar l’estat del benestar, on els contribuents amb més recursos paguen els serveis dels més necessitats, només és possible quan els individus reconeixen que pertanyen a una entitat cultural i social homogènia.

 

Persecució de civils alemanys a Txèquia.1944

Espanya ha estat, durant més d’un segle, un país d’emigrants. Molts pobles tenen monuments als paisans que van haver d’anar a Cuba, Argentina, Mèxic, França, Alemanya o Suïssa. La Guerra Civil es va saldar amb mig milió d’exiliats a les platges gal·les, alguns centenars menorquins. A tots ens indigna l’hostilitat i les penoses condicions a què els francesos van sotmetre els nostres compatriotes i ara veiem situacions similars a les fronteres de la Unió Europea, la qual cosa és un amarg recordatori de les voltes que dóna la història.

Com a punt de partida, és bàsic proclamar la dignitat de tots els habitants del planeta i els principis de la Declaració dels Drets Humans. La seva negació sempre ha estat l’avantsala de les majors atrocitats: de l’holocaust dels jueus i les purgues de Stalin als crims que van cometre els dos bàndols durant i després de la Guerra Civil espanyola i els que perpetren avui en dia talibans i altres fonamentalistes islàmics. Sense drets humans no hi pot haver civilització.

Al mateix temps, cal admetre els indubtables efectes positius de la immigració. Els forasters sempre han dut noves idees que han vigoritzat la societat, tant en l’àmbit de l’economia com el de la cultura, alhora que rejoveneixen la nostra demografia.

Ara bé, també hem de ser conscients que als nostres països vivim persones de diferent condició econòmica i social, que som afectats de forma diversa per l’arribada d’estrangers. Els nouvinguts més nombrosos són els més humils, que realitzen les tasques pitjors remunerades. Quan són feines que els nacionals no volen fer són ben rebuts, però si entren en competència amb nosaltres hi ha un problema.

Els immigrants són usuaris dels serveis públics. Si l’Estat és incapaç d’ampliar-los, els ciutadans de menys recursos, els seus principals beneficiaris, es troben desplaçats. Els forasters ocupen els barris més degradats, al costat dels locals més pobres, complicant l’accés a l’habitatge i creant les lògiques dificultats de convivència entre individus amb concepcions diferents sobre l’ús de l’espai públic. En ocasions sorgeixen conflictes, ja que els uns consideren que els altres es volen apropiar de les places i els carrers. Per aquests motius, no és estrany que els partits xenòfobs trobin els seus votants més fidels a les capes populars i que, entre els partidaris d’obrir les portes als nouvinguts, predomini gent amb més formació.

Així mateix, cal tenir presents els efectes desestabilitzadors de les onades migratòries. Al marge de fets històrics com que l’Imperi romà va ser desarmat per l’empenta dels bàrbars, l’entrada massiva d’estrangers pot desarticular el mercat laboral, especialment a països poc dinàmics com Espanya, i crea tensions en el finançament dels serveis socials.

Moltes veus s’alcen censurant la Unió Europea, però haurem de convenir que, sense aquesta, les fronteres serien més caòtiques i les tanques més nombroses. El 2015 es van rebre 1,25 milions de peticions d’asil, més del doble de l’any anterior. Els països on l’oposició és major són els que reben més refugiats. La cooperació europea segur que és insuficient, però els reptes que suposa l’allau d’immigrants no s’esvairan i només es resoldran sumant els esforços de tots. Tot i que s’han criticat les mesures dels governs per limitar el dret d’asil, no és pot menystenir la generositat que han mostrat nacions com Alemanya. El que alguns presenten com un atac als drets humans, tal vegada és més bé un intent de controlar una pressió que supera la capacitat d’acollida d’alguns estats.

La clau és, per tant, equilibrar els aspectes positius i negatius de la immigració, i els drets dels nacionals i els forasters. Açò únicament s’aconseguirà a través de les lleis, que són les normes que acordam entre tots. Els estrangers que vénen a través dels mecanismes establerts són benvinguts, però no ho els que trenquen les regles, perquè la llei és una garantia per a molts col·lectius que no es pot passar per alt.

Històries del turisme de Menorca. Cap al nord de Ciutadella: cala en Blanes, Torre del Ram, Los Delfines i cales Piques

Com vam veure, a la vorera nord del port de Ciutadella, la colònia de l’Assumpció ja era un nucli consolidat els anys cinquanta. La urbanització de cala en Blanes, situada un quilòmetre a ponent va ser una extensió lògica. El 1962 es començava a obrir una ampla carretera que enllaçava el paratge amb el passeig marítim de Ciutadella. El projecte havia estat ben estudiat i planejat per ser un dels centres turístics de més qualitat de Menorca; els primers plànols són de desembre del 1961. La seva orientació turística es remarcava pel fet que abans d’engegar la parcel·lació s’estiguessin construint tres blocs de bungalows de sis apartaments cadascun. Segons la premsa, la seva seriositat venia avalada pel respecte a la normativa urbanística que, segons es comentava, “se sigue saltando a la torera en muchos lugares de la isla”.

Cala en Blanes 1967. Postal

Els promotors eren els germans Olivar Canet, propietaris dels terrenys, que van constituir la societat Promociones y Gestiones Inmobiliarias, SA. (PROGISA), els quals remarcaven el fet que les despeses de la carretera anaven al seu càrrec i no de l’Ajuntament. En la publicitat s’oferien solars al costat de la cala, a tres quilòmetres de Ciutadella, amb servei d’aigua i electricitat. L’assentament comptaria amb xalets, hotels i apartaments dotats de tots els elements per a una estada confortable. El 1963 els vials interiors estaven delimitats, però encara no s’havien asfaltat. A final d’any fou inspeccionat pel Secretari d’Estat d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas, en visita oficial a Menorca. El 1964 es treballava intensament en els carrers, s’inaugurà el bar Mar Bella i es va acabar algun xalet, com el Comellas, i l’any següent continuaven les obres del nucli i la carretera d’accés des de la colònia d’Assumpció.

Un cop pavimentada la zona, es va començar a edificar l’hotel de 200 places, a cala en Blanes, les obres del qual el 1967 anaven a bon ritme i finalitzaven l’estiu del 1968. El seu primer director va ser Joan Casals, que iniciava així el seu retorn a Menorca, després d’una exitosa carrera a Mallorca. A la urbanització també hi havia vint-i-nou apartaments registrats oficialment.

Els germans Olivar Canet posseïen les terres que s’estenen més al nord. El 1964 es van dissenyar els primers plànols del polígon I de Torre del Ram, emplaçat al costat est de cala en Brut i l’any següent es va redactar el pla general de tot el sector, que fou aprovat el 1967. La venda de parcel·les i xalets es va encarregar a PROGISA, com a cala en Blanes.

 

Cala en Blanes 1968. Foto Biel Pons

El nucli es desenvolupà al llarg d’una dècada. El 1976 fou recepcionat per l’Ajuntament, es constituí l’associació de veïns i es feia balanç apuntant que, de les 133 parcel·les, només sis eren propietat d’estrangers i la resta es repartien aproximadament per la meitat entre catalans i menorquins (la gran majoria de Ciutadella). Es destacava la completa dotació de serveis (aigua, electricitat, sanejament, carretera), el compliment de la legalitat urbanística, així com l’amplitud de les zones verdes, que ocupaven el 22% de l’espai i l’existència d’equipaments esportius en les proximitats. Aquests elements feien que es tractés d’un centre residencial no dirigit al turisme de masses i, per açò la seva població no era gaire estacional.

Els polígons 2 i 3 d’aquest sector van configurar la urbanització Los Delfines. A l’especial de turisme del Diari Menorca del 1967 se’n publica un reportatge. Ubicada entre cala en Brut i cales Piques, la seva extensió és d’unes 50 ha i té 3.000 metres de costa. S’hi arriba per una carretera de 3,5 quilòmetres, perfectament asfaltada. Al mig es troba cala en Forcat, “una autèntica bellesa natural”. La distància màxima a la mar és de 400 m. i, des d’una alçada màxima de 20 m, el terreny descendeix suaument, oferint bones vistes.

L’exòtic nom del nucli prové de la idea d’instal·lar-hi un delfinari, que mai es va portar a terme. El seu promotor era Laureano García Sanz, i el projectista l’enginyer de camins Andrés Parietti. Es van deixar amplis espais verds i enjardinats, amb l’objectiu d’augmentar la qualitat de vida dels veïns. Per donar exemple s’aixecà la finca Chogüi, “com a compendi de la urbanització: verd, blau, blanc i ocres”, on els anys setanta es donaven festes.

 

Los Defines. Postal 1973

L’assentament s'estructura en dos àmbits; el primer disposa de 6.000 m. de carrers, aigua potable i subministrament elèctric soterrat. Està dividit en 115 parcel·les d’una extensió mitjana de 1.000 m², zones esportiva de 12.500 m² i hotelera de 13.000 m². Els mesos següents es preveia que s’acabessin nou conjunts de quatre apartaments, així com diversos xalets. A l’àrea esportiva s’estaven instal·lant dues pistes de tennis, amb llum nocturna, jardí infantil, piscines, minigolf, pista poliesportiva, i una sala de festes. També s’havia planificat el condicionament de cala en Forcat, amb baixades a la mar, embarcadors, així com la realització del segon polígon.

La urbanització es desenvolupà ràpidament. El setembre del 1967 es va aprovar definitivament el pla parcial del polígon II, i el novembre del 1970, el del polígon III. El 1969 la zona ja estava urbanitzada i comptava amb diversos xalets, un complex d’apartaments explotats en règim turístic i un centre comercial. Entre el 1969 i el 1971 es van executar diversos habitatges, ressenyats per la seva concepció arquitectònica moderna. L’estiu del 1970 es va beneir la capella, costejada pel promotor, i es calculava una població de quatre-cents habitants. El mes de maig de l’any següent es presentava públicament l’hotel Los Delfines, en les proximitats de cala en Forcat. El dia de la seva obertura només tenia un pis, de 28 habitacions dobles i 7 individuals, però la previsió era aixecar dues altures més, fins a un total de 189 places. Era propietat de l’empresari bijtuter Jeroni Capella Allés, de Ciutadella i el primer director fou Manuel Herráez.

 

Hotel Almirante Farragut. Postal 1975

Aquest establiment prest va tenir companyia. El 1969 s’anunciava l’erecció d’un hotel de gran capacitat i categoria 1a. B molt a prop de cala en Forcat. L’hotel Almirante Farragut dels germans Miquel i Rafael Guitart Solervicens, inversors catalans, va començar a ser construït el 1971 i obrí les seves portes la temporada del 1973, amb 408 habitacions dobles i 86 individuals, distribuïdes en cinc plantes. Aixecat sobre una superfície de 30.000 m², l’entorn del qual van ser enjardinat, disposava de molts serveis. Era gestionat per Hoteles Unidos Iberoamericanos, SA, una cadena que posseïa cinc hotels a Xile, i un a Puerto Rico, Andorra, Barcelona i Madrid.

En una entrevista concedida el 1976, Rafael Guitart explicava que va invertir a Menorca amb l’expectativa d’un boom turístic que la crisi frustrà. La seva filosofia era construir per vendre, pensant que l’expansió de l’illa seria un fet. Així va fer sales de festa, apartaments i hotels, aprofitant l’ajut del crèdit oficial. L’hotel Almirante Farragut proporcionava dos-cents cinquanta llocs de treball els sis mesos de la temporada turística, la majoria a persones de fora de Menorca. Guitart en cedia l’explotació i s’encarregava del finançament i la conservació de l’edifici.

Torre del Ram 1973. Foto Biel Cardona Rotger

Cales Piques, també dels germans Olivar Canet, fou una continuació cap al nord de l’assentament. El Pla parcial fou aprovat el 1975 i el projecte d’urbanització el 1978 i s’anà executant els anys següents. El 1985 l’Ajuntament va recepcionar el nucli i el 1986 una immobiliària venia els primers xalets. A partir d’aquest moment l’activitat es va accelerar. A la part occidental es va demanar llicència d’obres per a nombrosos grups d’apartaments turístics, alguns dels quals es van iniciar abans d’obtenir el permís. Un d’aquests fou denegat el 1987, amb part dels pisos venuts. Altres tres, que sumaven 258 unitats, van obrir les seves portes. Els anys següents i fins el 1990, el de més activitat, es van estrenar sis promocions, amb un total de 1.606 apartaments. Els xalets es concentren en els dos terços situats a l’est, on el 1989 ja hi havia 76 cases i en la dècada següent s’afegirien dos-cents.

Gran Sertón: Veredas, de Guimaraes Rosa: Sota l’ombra del Quixot i la Ilíada

A pesar dels esforços de Ponç Pons, la literatura portuguesa, i menys encara la brasilera, si exceptuam les grans personalitats de Pessoa, Saramago i Lobo Antunes, no és gaire coneguda. Tanmateix, són unes lletres vigoroses amb autors de gran vàlua. A més, igual com va passar en castellà, la prosa americana ha vigoritzat les lletres peninsulars mercès a la introducció de les tendències i tècniques literàries modernes, a les quals afegeix un caràcter local ben viu. Aquest és també el cas de Gran Sertón, de Gimaraes Rosa, que des de la seva publicació el 1956 va tenir un impacte semblant al que aquí tindria Cien Años de Soledad onze anys més tard.

Ja d’entrada, les seves quasi cinc-centes cinquanta pàgines la fan una obra ambiciosa. A més el fet de tractar-se d’un llarg monòleg, extensos paràgrafs, sense divisió en capítols ni apartats, la fan formalment agosarada. Aquesta llarga cadència segueix les petjades del Faulkner del Soroll i la Fúria, però també hi sentim els ecos de James Joyce i Marcel Proust, pel seu gust pel període llarg i l’experimentació lingüística. Veritablement, fa part del gran moviment contemporani que trasllada el centre de gravetat de la creació literària a la mirada interior, la qual cosa acaba bandejant el narrador en tercera persona en favor de la subjectivitat de la primera.

El llibre ha estat àmpliament reconegut pels seus atreviments lingüístics, un vocabulari farcit de localismes i una sintaxi a vegades trastocada i se l’ha qualificat de llarg poema. Sense negar el seu sentit musical, la seva expressió encaixa a la perfecció amb l’oralitat del monòleg i amb el seu contingut: l’exaltació del territori del sertão (que en català hauríem de dir sertà) i dels seus dominadors, els jagunços.

Açò no obstant, aquesta rabiosa modernitat enfonsa les seves arrels en models perfectament clàssics que oscil·len entre el Quixot i la Ilíada. Com aquesta darrera, el text comença in media res. El protagonista, Riobaldo, respon a les preguntes del “senyor”, un interlocutor del qual pràcticament no en sabem res, i ho fa referint una anècdota intranscendent sobre la mort d’un vedell. A partir d’aquí, el cronista-personatge comença a divagar sobre açò i allò sense gaire objecte, fins que, animat pels suposats comentaris del seu invisible company, va donant algunes pinzellades, primer imprecises i de cada vegada més ben delineades de les seves peripècies de jagunço, un terme que podríem traduir com bandoler de les terres de l’interior del Brasil.

Però Riobaldo, abans, ens descriu l’espai on transcorren les seves tresques: el Sertà. Són camps i estepes banyats per llargs rius: Paracú, Urucuia, Preto, San Francisco, un àmbit que ens és ben desconegut, poblat per ocells i altres animals de noms encara més exòtics. D’aquesta manera l’autor ens situa en una geografia particular, com el Yoknopatawpha faulkneriano o la Manxa cervantina.

La darrera cita no és casual. A Riobaldo l’acompanya el seu camarada Diadorim i aquesta parella ens recorda la que formen el Quixot i Sanxo, deambulant a la recerca de l’aventura i posseït per un codi de conducta al qual no pot trair, i és que els jagunços tenen bastant de cavallers errants. Així mateix, el protagonista té una enamorada llunyana, Otacilia, per la qual sospira i a qui dedica els seus pensaments, de manera semblant al Quixot amb Dulcinea. Per esborrar les pistes, Guimaraes duplica aquesta figura i amb la incorporació de Nhorinhá, filla de Duzuza, una prostituta de la bellesa de la qual també se’n recordarà el protagonista, quan els seus deures bèl·lics li ho permetin.

Sens dubte, la relació de Riobaldo amb Diadorim és un dels fils conductors del narració. És una amistat problemàtica. Els dos se senten mútuament atrets: Diadorim sent gelosia (i li arriba a prohibir) dels embolics femenins del seu company, tant els oficials ja esmentats com les companyies d’ocasió que es va trobant pel camí, molt normals en el tipus de vida que porten, que els fa estar-se llargues temporades sense contacte amb dones. Els dos solen anar junts, un fet estrany en el seu ambient: “Diadorim y yo, nosotros dos. Paseábamos. Con esto nos diferenciábamos de los otros, porque el yagunzo no es de mucha charla”. Riobaldo sent una inclinació cada cop més forta pel seu camarada, que, entre altres coses, li ensenya a apreciar la bellesa de la natura, a més de tenir detalls com el de rentar-li la roba.

El protagonista és conscient de la naturalesa anòmala, prohibida d’aquest vincle. Té temptacions de traspassar la frontera de l’amistat i adora els ulls verds de Diadorim. Aquest el segueix sempre de forma passiva i en un moment donat li declara que sempre ha estat el seu cap, però refusa en dues ocasions un contacte directe. Aquest lligam impossible, aquesta persecució incansable és un autèntic amor romàntic que inseriria el llibre dins dels paràmetres del fulletó sinó es tractés de dos homes, que per paga viuen en les més condicions més aspres i virils, en una societat de guerrers sense cap àtom de sentimentalisme. Aquesta contradicció és un dels punts de fuga que fa avançar la novel·la, malgrat que, en realitat, no meni enlloc; és una fugida permanent que només al final tindrà una sobtada resolució. Així aquesta qüestió que ens havíem acostumat a considerar com un misteri irresoluble, resulta ser un enigma amb un secret que pot ser desvetllat.

El relat està encapçalat amb l’autocita “El diablo en la calle, en medio del remolino”, que el protagonista repetirà al llarg del temps. A la primera pàgina Riobaldo assenyala, contestant alguna pregunta del seu interlocutor, que la creença en el diable està molt estesa entre els seus veïns, que expliquen  històries sobre aquest ésser. Ell mateix declara que “casi perdí la creencia en él, a Dios gracias”, però continua afegint que ha conegut molts homes i dones posseïts i que “quien a yagunzo se mete, ya es de alguna manera, cómplice del demonio”. Aquests dubtes omplen diversos passatges del text, així com els pactes amb el dimoni. Riobado creu fermament que Hermógenes, un cap jagunço amb el qual està enfrontat, té èxit perquè ha signat un acord mefistofèlic. Per contrarestar-lo, una nit es resol a sortir a una cruïlla per intentar un arranjament. Tot i que el diable no es fa present, els escrúpols de Riobaldo persisteixen, ja que qualsevol cosa, fins i tot el moviment d’una fulla en un arbre, pot ser interpretat com un signe positiu. Aquesta introducció del sobrenatural, en la seva vessant demoníaca, és un tret ben significatiu de l’obra que d’alguna manera remet  a les converses entre Castorp i Ziemssen a la Muntanya màgica de Thomas Mann: són pàgines divagatòries i fosques que marquen una pausa en el ritme narratiu.

Fins ara hem passat per alt el que és el cor del llibre: la vida dels jagunços. Al principi, Riobaldo forma part de la colla de Medeiro Vaz i participa en la infructuosa travessada del Liso del Puma, un paratge desèrtic al final del qual hi ha terres plenes de riqueses, episodi que suggereix el de la clàssica presa d’Aqaba per Lawrence d’Aràbia. Però es tracta d’un altre fals inici, perquè, més endavant, el protagonista retorna als seus primers anys i a l’encontre iniciàtic amb el gran cap Joca Ramírez. La següent trobada serà amb Ze Bebelo, un hisendat que el farà el seu preceptor i al qual abandonarà quan aquest surti al Sertà per intentar anihilar les faccions jagunces. Riobaldo aleshores s’allista en les tropes d’un capità de Joca Ramírez i participa en la derrota de Bebelo.

A partir d’aquest moment la història pren l’aire d’una saga, s’envolta d’un hàlit homèric que l’acosta a la Ilíada. Els caps jagunços serien així un mena d’herois aqueus amb les seves lluites i traïcions. Joca Ramírez, per evitar la deshonra de matar Ze Bebelo a sang freda, el perdona, (en part per mor de la intervenció de Riobaldo, que no pot oblidar els moments passats junts), i li commuta la pena de mort per l’ostracisme. Dos capitans descontents amb aquesta resolució –Hermógenes i el Ricardón–  preparen un parany al gran cap i l’assassinen vilment.

La resta és el relat de la venjança de l’altre bàndol dels jagunços, entre els quals es troben Riobaldo i el seu company Diadorim, que és el fill de Ramírez. Aquests experimenten diversos incidents, entre els quals destaca la caiguda als inferns que suposa veure’s rodejats pels seus enemics. Llavors són salvats gràcies a l’enginy d’un Ze Bebelo que ha regressat, maldament la prohibició que pesava sobre ell, tot demostrant ser un digne Ulisses. A la fi, Riobaldo pren el comandament que ha refusat en altres ocasions i supera la dura prova de travessar el Liso del Puma –i a més amb una facilitat que també es pròpia del mite. Tot està a punt per la desfeta i mort dels dos rebels, que, tanmateix s’enduran amb ells el company de l’ànima del protagonisme, Diadorim. La mort i dol d’aquest es un clar trassumpte de la de Pàtrocle, gran amic d’Aquil·les.

Altres elements són propis de l’epopeia. Riobaldo en més d’una ocasió pretén evadir-se del seu destí, primer com a simple bandit, vida que vol abandonar i és Diadorim qui el va a cercar i l’obliga a tornar, i més tard, com a cap dels jagunços. Aquestes negatives són usuals en les llegendes èpiques i en els drames clàssics. En el pla formal hi trobam una sèrie de leit-motivs, el més remarcable dels quals és “vivir es negocio muy peligroso”, amb diverses variants, que ens recorden les reiteracions homèriques.

Les grans novel·les, més enllà de la seva trama concreta, són sempre un intent de penetrar un territori, un país o una societat. Com ja s’ha avançat, aquesta que comentam prova de mostrar-nos com són el Sertà i els jagunços. A la primera pàgina hi trobam tota una declaració de principis: “el Sertón está por todas partes”, que es complementa amb la que s’apunta a la meitat del llibre: “el yagunzo es el Sertón”. Aquesta regió és difícil de descriure, perquè hi ha rius, camps, altiplans, serralades i deserts, així com pobles, cases isolades i hisendes, petits camperols i grans propietaris agrícoles. Les ciutats no hi són absents del tot; l’acció no hi transcorre, però San Francisco, Januaria, Carihaha, Arinos i d’altres són punts de referència indefugibles. És un àmbit que, malgrat s’insereixi directament al Brasil rural i interior, vol ser una metàfora del món, de les seves diferents facetes, de la totalitat. És un espai a vegades hostil i a vegades amable que l’home ha de dominar per poder viure, tot i que mai es planteja com una lluita de l’home contra la natura, sinó que aquesta és el marc del combat de l’home contra els seus semblants.

Gran Sertón podria haver estat una formidable epopeia, però quan arriba el desenllaç, l’autor l’allarga amb una mena d’epíleg on s’explica el final feliç de tots els personatges que han sobreviscut, amb les seves noces i vides de pagesos pacífics. Aquest colofó resta grandesa al llibre i tot i que ens torna a remetre al final del Quixot, també ens recorda alguns passatges potser sobrers de la novel·la, que la fan un tant desigual, un problema compartit amb alguns altres textos literaris d’ample abast.

Històries del turisme de Menorca. Augmenta la implicació del capital local: S’Algar

El 1961, un grup local (Vicenç Ferrà, Antoni Pons Sans, Joan Vidal Bendito) va adquirir una porció de 230.000 m² de sòls rocosos al voltant de s’Algar per crear una urbanització turística. L’arquitecte català Barba Corsini, que estava construint uns apartaments a Alcalfar, va redactar un plànol de parcel·lació, a partir del qual el mes d’octubre es van posar a la venda vint solars. Ràpidament es van esgotar i es van oferir deu més, alhora que s’estudiava l’ampliació del sector. Un dels compradors era el batlle de Sant Lluís, “entusiasta i eficaç col·laborador d’aquest gran projecte”. El mes següent van arrencar els treballs del vial d’accés al nucli i el desembre es presentava el pla a l’Ajuntament, que com a novetat incloïa una àmplia piscina, un moll i un centre comercial.

A principis del 1962 l’industrial sabater Gabino Sintes, qui l’any anterior havia fet un intent de fer-se amb el lloc de Son Bou, va comprar bona part d’aquesta zona, amb la qual, i juntament amb alguns dels inversors inicials, el mes d’abril va constituir la societat San Luis Mediterráneo, que va prosseguir la comercialització de parcel·les. Es va encarregar la reelaboració del projecte a Pere Lluís Mercadal. Comptava amb subministrament d’aigua i xarxa de clavegueram amb emissari submarí, absents de la resta d’urbanitzacions de l’illa. A més, fou el primer centre turístic de les Balears amb l’estesa elèctrica soterrada. La resta de l’any van continuar les obres i l’estiu s’asfaltava la carrera d’entrada. Així mateix, el mes d’octubre la companyia va adquirir 50.000 m² addicionals de terreny. El març del 1963 es començava a edificar la primera casa. Aquest any l’Ajuntament va concedir catorze llicències d’obres, totes projectades per Pere Lluís Mercadal. L’octubre es va editar un fullet per impulsar les vendes.

A l’inici del 1964 ja s’estaven alçant uns vint-i-cinc xalets i diversos apartaments, tot “a l’estil més típicament menorquí”. El mes de juliol es va fer la inauguració oficial de la urbanització amb l’obertura de les instal·lacions del Club S’Algar: bar, piscina i pista de ball, així com del passeig marítim i amples carrers dotats d’una potent il·luminació. Immediatament es va establir un servei d’autobusos que comunicava el nucli amb Maó. L’any següent al bar se li va afegir un restaurant. A la piscina es programaven actuacions per animar la clientela.

Les primeres urbanitzacions menorquines es van concentrar en la venda de solars, però, a partir del 1965 es va produir una major atenció envers la planta hotelera. L’octubre estava en construcció la Residència S’Algar, al costat del Club i la piscina. El mes de gener del 1966 la Corporació va atorgar el permís d’obres al projecte dissenyat per Pere Lluís Mercadal; el local va obrir a principis d’estiu, amb categoria 2a i 111 places. La demanda d’allotjament devia ser forta, perquè el setembre ja s’anunciava l’erecció d’un establiment més gran, amb el qual es volia contribuir a resoldre un dels problemes més seriosos del turisme de l’illa: la manca de llits.

Malgrat tot, els promotors no renunciaven a l’activitat immobiliària, ans al contrari, el 1966 es va emprendre una activa propaganda, tant a la premsa local com al diari La Vanguardia, en la qual es combinava l’exhibició d’atractius generals, com les platges d’arena fina de Menorca, “l’illa blava i blanca”, amb els propis de la urbanització: la piscina i la qualitat dels seus subministraments. Els anys següents el centre es va anar desenvolupant amb l’obertura de bars i restaurants, com el Why-not el 1969, regentat per un anglès. Aquest any es va arribar a un acord amb la sala de festes sa Tanca per organitzar les “Nits de soirée”, actuacions musicals i de varietats, per als turistes del complex.

L’any 1967 Gabino Sintes va emprendre una campanya de captació d’inversors per a l’hotel, amb publicitat i l’exposició de la maqueta en un comerç; l’aportació mínima era de 100.000 ptes. En els anuncis es destacava l’obtenció d’un crèdit hoteler de vint milions de pessetes, per a un projecte global de cinquanta-set. En una entrevista realitzada el mes d’abril, Sintes explicava que l’hotel tindria 190 habitacions dobles, la dimensió mínima per assolir un bon rendiment, i seria de categoria 1a B, la que tenia més sortida. L’objectiu era que es pogués posar en marxa l’abril del 1969, per aprofitar l’increment de visitants que s’esperava gràcies al nou aeroport. L’empresari comentava que l’afluència turística que rebia l’illa cada any augmentava de manera espectacular i que el nombre d’hotels era insuficient.

Sintes sempre remarcaria que li havia costat molt reunir el capital, i malgrat l’aeroport finalitzà en la data prevista, no passà així amb l’establiment. En canvi el 1969 es va ampliar la Residència S’Algar, que augmentà la seva categoria a 1a B.  El mes d’agost l’Ajuntament concedí llicència per a la construcció de 25 apartaments, que segurament funcionaven de forma coordinada amb aquella. Finalment, el novembre es va rebre l’autorització per aixecar l’hotel i les instal·lacions esportives.

Quan l’Hotel San Luis Mediterráneo va obrir les seves portes pel març del 1970, Gabino Sintes declarava que havia estat “com un part de quintigèmins”. L’arquitecte era Pere Lluís Mercadal i l’edifici tenia sis plantes; la seva capacitat s’havia ampliat a 228 habitacions dobles i 456 places i era el més gran de l’illa. A la planta baixa hi havia una àrea de serveis amb botigues i espais comuns. El director era Lluís Taltavull. La inauguració oficial es va realitzar el mes de maig, per a la qual cosa l’empresa va dur l’equip Crystal Palace, de la primera divisió anglesa, que uns dies abans s’havia enfrontat a l’Atlètic de Madrid. El dia 20 va jugar un partit amistós amb la Unió Esportiva Maó. Per donar un major interès a l’esdeveniment, el servei d’honor el féu el famós cantant britànic Matt Monro. També s’organitzà una cursa ciclista per la urbanització.

L’establiment disposava de llits pels seus cent treballadors, els quals també es beneficiaven d’un menjador. Per ambientar el local s’hi projectaven pel·lícules i un grup feia concerts. L’any següent la direcció passà a Bartomeu Gili i el 1972 es va estrenar una discoteca. L’hotel funcionava de Pasqua fins a principis de novembre. El 1971 el 80% dels clients eren britànics, percentatge que el 1973 havia augmentat fins el 90%; la resta eren bàsicament alemanys. A la urbanització, en canvi predominaven els holandesos.

La crisi dels anys setanta va provocar un alentiment en el desenvolupament del projecte turístic. Amb la recuperació econòmica es van edificar els complexos d’apartaments Los Naranjos (1984) i Las Palmeras (1986). També es renovaren els hotels s’Algar i Sant Lluís, entre el 1989 i el 1998, els quals van passar de tres a quatre estrelles.

En aquest ambient de renovat optimisme, l’aprovació de la Llei de camps de golf de 1988 va donar l’oportunitat a Gabino Sintes de llançar una antiga idea: la construcció d’un camp de golf. El novembre de 1989 presentava a l’Ajuntament de Sant Lluís la sol·licitud per desplegar aquest equipament en uns terrenys d’Alcalfar Vell, relativament pròxims a s’Algar, així com un hotel apartament de cinc estrelles d’una sola planta i 450 places. Suposava una inversió de 4.240 milions de pessetes per al camp de golf i 1.800 per a la zona hotelera, amb un personal fix de 150 persones, que augmentaria en temporada alta.

Malgrat l’autorització inicial de l’Ajuntament i la Comissió Provincial d’Urbanisme, l’oposició popular va menar a què en la Llei d’Espais Naturals del 1991 s’inclogués el 70 % de la superfície projectada en una àrea natural d’especial interès. Les sentències judicials també van ser contràries, impossibilitant l’execució del complex.

La desigualtat social, palanca del populisme i l’extremisme

Un fantasma recorre el món. Segons els casos rep el nom de populisme o extremisme. A Grècia, una coalició d’esquerra radical, Syriza, ha guanyat dues eleccions seguides i un referèndum. A Hongria i Polònia, per contra, comanden partits ultraconservadors, que defensen una política econòmica neoliberal i restringeixen els drets individuals. A Veneçuela, setze anys d’un govern autoanomenat socialista està destruint l’economia i la vida civil.

Propaganda del Front Nacional Francès amb Joana d'Arc

Als principals estats d’Europa, formacions situats a l’extrema dreta i d’un nacionalisme excloent amb tints xenòfobs cada vegada tenen més suport. Si a França el Front Nacional ha anat creixent fins assolir als darrers comicis el 27% dels vots, a la Gran Bretanya, el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), va aconseguir la tercera posició, amb el 12,6%, quadruplicant els resultats anteriors.

Situacions similars es troben a Àustria, on el Partit de la Llibertat (FPO) també va ser tercer, amb el 20,6% dels sufragis i a Holanda, on el Partit per la Llibertat (PVV) fou el tercer amb el 10%, i quatre anys abans havia arribat al 15%. Fins i tot al país paradigma de la moderació i el consens, Alemanya, l’Alternativa per Alemanya (AfD) a les darreres eleccions regionals va obtenir un percentatge al voltant del 15%. A Itàlia el Moviment 5 estrelles, de Beppo Grillo, partint del no-res arreplegava el 25,5% dels vots i a Espanya, en les darreres eleccions, Podem va ser la tercera força amb el 20,7%.

 

Nicolás Maduro, president de Veneçuela

A les eleccions primàries dels Estats Units un candidat que s’autodefineix com “socialista”, qualificatiu que per la majoria dels americans és un insult, està aconseguint uns excel·lents registres entre els demòcrates davant d’una candidata tan sòlida com Hillary Clinton. Al bàndol republicà, Donald Trump va en un primer lloc destacat i així i tot el partit no li vol donar el seu suport perquè el considera políticament incorrecte, ja que defensa l’expulsió de tots els immigrants en situació irregular (dotze milions de persones) i la construcció d’un mur que aïlli la nació de Mèxic. També és extremadament crític amb la Xina.

Per tant, veiem com pertot avancen grups nacionalistes amb missatges simples, adreçats al poble o a la gent que, apel·lant a l’enemic exterior, desvien l’atenció de les debilitats dels seus països. Aquesta marea ha fet entrar en crisi els partits que van governar després de la Segona Guerra Mundial, quan la política es va moderar i va haver una forta inclinació envers el centre. A Espanya, la UCD feia campanya amb allò de “Lo bueno de la derecha y lo bueno de la izquierda”. La desaparició el 1994 de la Democràcia Cristiana, el partit italià que havia governat quasi sense interrupció des del 1945, era el presagi d’aquest nou temps.

Totes aquestes formacions, malgrat l’entusiasme dels seus seguidors, desperten un gran rebuig. Tanmateix, l’animadversió de la majoria no ha impedit que les seves posicions avancin de manera constant. Segurament, el motiu d’aquest èxit és que són la manifestació d’una tendència general, de la qual només són els exponents més cridaners. Així la posició en contra dels estrangers del UKIP britànic no suposa més que afilar la postura euroescèptica del Partit Conservador i el missatge del Front Nacional francès té més punts en comú amb Sarkozy i Hollande dels que els seus compatriotes volen admetre.

Les visions radicals tenen un ressò de cada vegada major entre els electors. Aquest fet és conseqüència de l’augment constant de les desigualtats a les nostres societats, on la riquesa es concentra de cada vegada més en un petit col·lectiu, mentre que les classes mitjanes es depauperen. La fractura social fomenta l’extremisme polític i els nous pobres se senten amenaçats pels immigrants.

En un altre temps, la utopia comunista servia d’element aglutinador dels desencantats, però la caiguda de la Unió Soviètica va escombrar aquesta opció. A la vegada, tant els partits conservadors com els socialdemòcrates es van deixar seduir per la doctrina liberal. D’aquesta forma, un president socialista espanyol va poder dir que s’estimava més morir apunyalat al metro de Nova York que d’avorriment a Moscou. Una frase que podria subscriure Mrs. Thacher, que va imposar el seu pensament remarcant que “no hi havia cap alternativa”. Pel mateix motiu, en el fons, Trump és un alumne avantatjat de Ronald Reagan.

El mercat, actuant sense límits, accentua les divisions econòmiques. La injustícia és com el tabac: un verí que mata lentament, per açò ha tardat en ser diagnosticat. Encara avui, com passava amb el fum, n’hi ha qui neguen el seu caràcter letal per a la democràcia. L’expansió dels moviments fonamentalistes n’és el seu producte. Aquests partits ofereixen receptes, ja siguin en clau ultranacionalista o populista, de difícil posada en pràctica i que quan s’apliquen acaben causant més estralls dels que prometen solucionar, perquè com que no tenen en compte la pluralitat de la societat, provoquen la desintegració de la vida política.

Per combatre els radicalismes serveix de poc desqualificar-los, perquè les paraules han perdut el seu significat. És necessari emprendre mesures ambicioses que vagin a l’arrel del problema: el creixement de la desigualtat. L’experiència ens ensenya que és una qüestió que s’ha d’enfrontar des dos angles. Per un costat, és imprescindible crear vies que fomentin el progrés i la igualtat d’oportunitats: l’educació, la formació i la investigació són bàsiques. Per l’altre, s’han d’escometre actuacions per redistribuir la renda de forma efectiva. 

Noves vies per a la urbanització de la costa de Sant Lluís: Binisafúller Roters, Binisafúller platja i Binibèquer Vell

La suma d’un conjunt de factors: comptar amb el primer nucli turístic de l’illa, Alcalfar, la proximitat de l’antic aeroport i l’existència d’uns terrenys del litoral rocosos i d’escàs valor agrícola, van fer especialment atractiva per a l’explotació turística la costa del terme de Sant Lluís, on es van crear diversos centres vacacionals. A la platja de Binissafúller els anys vint s’havien aixecat tres magatzems, als quals després es van afegir humils habitatges. Passada la Guerra Civil, s’hi van construir algunes casetes més, que el 1959 havien format una petita colònia d’estiueig. Al paratge s’arribava per un mal camí amb còdols solts. Per la banda de terra, la cala ja estava tancada per un dic d’uns tres metres d’amplària, per aturar les torrentades. Davant dels edificis, els propietaris havien anat sembrant pins, però cap que era realment vell.

Carretera de Binusafúller. Foto Werner Luntz

Els primers rumors sobre la urbanització del lloc  i l’arranjament del camí es van sentir el 1958. El 1961 s’anunciava el desplegament del projecte, que començaria precisament amb l’obertura de la carretera d’accés, de dos quilòmetres de longitud, però les obres no es van iniciar fins les primeres setmanes del 1963 i van ser ràpides: l’agost ja havien acabat.

El promotor era l’alemany Karl Roters, qui tenia un xalet a Alcalfar. El centre turístic, d’unes cinquanta hectàrees, ocupa un tros rocós a la vorera de la mar, d’uns set cents metres de longitud i situat a uns 200 m de la platja homònima. Per a la seva comercialització es va confeccionar una maqueta, que el 1963 es presentà a l’Exposició de Recursos Turístics realitzada a Madrid. La urbanització, estructurada a partir d’un passeig marítim i altres vials paral·lels, on es pensava sembrar arbres, havia de comptar amb pistes de tennis i un equipament per a embarcacions, amb magatzems, varador dotat de grua i moll per a iots, ja que es volien potenciar els esports nàutics i subaquàtics. El 1964 arrencaven les obres de l’avinguda de la mar i l’any següent es van plantar palmeres. L’Ajuntament el mes de setembre del 1963 va autoritzar la reforma d’un bouer i el desembre  la construcció del primer xalet; el 1964 en va aprovar cinc més i l’any vinent tres i una caseta de barca. No tots els edificis demanaven permís: el 1965 s’estaven fent una vintena. En una guia contemporània s’indica que hi ha “una urbanització en vies de desenvolupament”.

 

Platja de Binisafúller

El nucli va anar creixent al llarg del temps. El 1973 es va començar “La Boyera”, al principi un conjunt de vuit apartaments, bar i piscina, que entre 1981-82 va ser ampliat per convertir-lo en un complex turísticoesportiu, amb club i pistes de tennis, amb un pressupost global de més de cent milions de pessetes. A l’inici del segle XXI es van aixecar dos grups de vil·les. Una d’elles, el Predio Sa Fua, dissenyada pel fill de l’arquitecte Barba Corsini, és un original conjunt de cases bioclimàtiques, d’arquitectura verda, perfectament integrada en l’entorn, folrades amb pedres del terreny i amb sostre enjardinat.

A la zona al voltant de la platja de Binisafúller el 1969 només hi havia la petita colònia de casetes d’estiu. Poc després, el català Joaquim Ensesa, que ja havia promogut el sector veí des cap d’en Font, va encetar una nova urbanització. Batejada com “Binisafua Playa”, s’estén per la banda oest i el coster de darrera i té una superfície de 49 ha. El 1971 els carrers estaven totalment traçats i la seva expansió va ser bastant ràpida. El 1973 l’Ajuntament autoritzà provisionalment el pla parcial i el 1978, després d’adaptar-lo a les Normes Subsidiàries, el va remetre a la Comissió Provincial d’Urbanisme, la qual, però, el va rebutjar, fins a l’adaptació efectuada quatre anys més tard. El 1980 feia temps que tots els serveis estaven instal·lats i s’havien alçat 109 xalets.

Els primers nuclis turístics, la majoria fets per menorquins, van progressar a un ritme relativament lent. Aquest fou el cas de Binibèquer Vell, adjacent per l’est als anteriors. Els terrenys de la marina d’aquest lloc, que s’estenien al llarg d’un quilòmetre de costa, van ser adquirits el 1961 per quatre inversors (Vicenç Amer, Francesc Caules, el constructor Rafel Sintes i Arcadi Orfila, el propietari de la gestoria), que van constituir la societat Ordenación Binibeca Vell. L’escriptura de compra dels 600.000 m², valorats a un preu de 500.000 ptes, es va signar el novembre del 1963.

 

Platja de Binibéquer. 1968

Així i tot, el mes de març del 1962 ja s’havia redactat el projecte de la carretera que anava a aquest indret i tot d’una s’iniciaven les obres, que ja estaven prou avançades el mes de maig. L’abril es va editar un fullet de propaganda i un plànol de la urbanització i s’exposava la maqueta en el mostrador d’un comerç de Maó. L’arquitecte que havia dissenyat el nucli era Pedro Luis Mercadal. En les seves parcel·les, d’uns 1.000 m², es preveien construir edificis unifamiliars d’estil arquitectònic “tradicional menorquí”, és a dir cases emblanquinades, fins i tot les teulades, com és costum a Sant Lluís. En el prospecte figuraven les fotografies dels dos primers xalets de mostra, tot i que encara no s’havien executat els carrers de la zona.

En aquest moment es va produir un aparent impasse de quasi dos anys. El mes de març del 1964 s’inaugurava el xiringuito de la platja de Binibèquer. A finals de juny començava l’asfaltat de la carretera, que va quedar enllestida a mitjans juliol. Paral·lelament es llançava un nou imprès de propaganda del centre d’estiueig, que d’aquesta manera quedava plenament inserit en els circuits de comercialització de l’època. Per refermar-ho, el mes d’agost es va organitzar una regata a la cala des de Maó. L’estiu del 1965 s’inaugurava l’enllumenat de la urbanització que, segons informava la premsa “progressa a bon ritme dia a dia”.

Val a dir que quan es van projectar les carreteres a Binisafúller i Binibèquer, el tram que comunicava l’inici de les dues amb Sant Lluís encara era un antic camí de terra ple de revolts, sobretot al seu pas per s’Ullastrar. A finals del 1963 es va plantejar l’ampliació del vial fins als nou metres i la seva pavimentació. L’octubre del 1964 els promotors es van posar d’acord amb l’Ajuntament i el novembre es van escometre alguns treballs, però la licitació de les obres va haver d’esperar al mes de març del 1965. El juliol ja estaven molt avançades i el mes d’agost finalitzava l’asfaltatge.

Restaurant Bini Inn 1968

La urbanització de Binibèquer es va anar desenvolupant, especialment en el passeig marítim, on el mes de maig del 1967 va obrir les seves portes el restaurant Bini Inn. La primera activitat programa fou una exposició del pintor informalista Arnulf Björndal, que s’havia instal·lat l’any anterior a Menorca. L’extensió originalment planejada del nucli va créixer i el 1969 ocupava 900.000 m². Ja s’estava fent el poblat de pescadors, del qual parlarem un altre dia.