El bon soldat. La senzillesa aparent d’un gran renovador literari

En El bon soldat, Ford Madox ens explica el dur recorregut del narrador per arribar a saber que va passar amb seu matrimoni. Es tracta d’un autèntic descens als inferns en el qual Dowell passa de la felicitat més absoluta a la ruïna total: “Érem, un d’aquests vaixells esvelts de veles blanques sobre un mar blau, una d’aquestes coses que semblen les més glorioses i segures entre totes les coses belles i segures que Déu ha permès concebre  la ment humana”. Tot açò “es va dissipar en quatre dies catastròfics al final de nou anys i sis setmanes”.

Per aquest motiu, el llibre es pot llegir com una metàfora de la desaparició del món d’abans de la I Guerra Mundial, “aquella vida lenta i tranquil·la, que era exactament com els passos d’un minuet, [...] perquè en cada possible ocasió i en cada possible circumstància sabíem on anar”. De fet, aquesta és la lectura que ens proposa el narrador a les primeres pàgines, però, com tot el que passa en la novel·la, és una simple façana, darrera de la qual el lector hi trobarà moltes facetes més, les quals acabaran desvirtuant la seva impressió inicial.

En realitat, aquesta novel·la tracta sobre la manera com es relacionen les persones. Tot i que està ambientada en l’alta societat angloamericana de principis de segle, els conflictes que sorgeixen –infidelitats, problemes econòmics, incomprensions, xocs culturals– ens són ben familiars i han estat la matèria sobre la qual s’han teixit centenars de novetats literàries. Ara que s’escriuen força novel·les sobre com la fe islàmica, o hindú marquen la vida de les persones, està bé enfrontar-se a un text que parla com el catolicisme pot arruïnar les relacions sentimentals d’unes persones que com diu el narrador eren “normals” o, en un altre sentit tremendament “nobles”.

Així mateix, de manera semblant com sentim parlar del xoc entra la vella Europa i la nova Amèrica o entre el xoc entre civilitzacions (Islam-Cristianisme)  en la novel·la afloren les diferències culturals existents entre els americans i els europeus, personificades en les dues parelles protagonistes: els Dowell dels Estats Units i els Ashburnham d’Anglaterra.

Els americans consideren que coneixen a l’altra parella tant bé com es pot conèixer a algú i tanmateix, no sabien res d’ells, “una situació que només es possible amb anglesos” i paral·lelament s’afirma que eren americans i ociosos, “la qual cosa equival a dir que érem molt poc americans”. Unes pàgines més endavant comentarà que la seva dona era una americana que “no tenia les passions d’aquests europeus” i que abordava un tema “amb l’optimista enfocament nord-americà”. Els sentiments dels americans pels continentals oscil·len entre la fascinació i l’aversió.

Una qüestió que apareix de forma constant és com les aparences difereixen de la realitat. Les persones presenten un màscara darrera de la qual les coses no són tan senzilles i brillants com un es podia pensar. És cert que, la trama es refereix a la “bona societat”, que amagava els seus sentiments darrera de fèrries convencions socials, però cal qüestionar-se si no són totes les relacions socials les que estan velades per algun tipus de convencions. De fet, avançada la novel·la, Dowell, el narrador, reconeix que és difícil donar una impressió completa d’un home. Abans, a la introducció, parla d’una poma amb el cor podrit. La novel·la exposa aquesta visió de forma magistral, ja que tots els fets estan explicats dues o tres vegades, que van revelant gradualment la veritat.

Així la primera visió de dos personatges és “d’una parella model”, però a la pàgina següent ja dubta si la dona era una ramera o una dona decent, la qual cosa l’ha fet explicar que no sap res del cor dels sers humans i que escriu per posar per escrit la desintegració del seu petit cercle. Les relacions que formaven eren falses i allò que semblava un ball era “una presó plena de vociferants atacs d’histèria, reprimits perquè no fessin més soroll que el nostre carruatge”.

Per expressar la col·lisió entre les expectatives i la veritat l’autor no escatima en recursos i un dels més gràfic és el llenguatge. Diversos personatges són qualificats compassivament com “pobre”, però quan la pobre dona traeix un dels personatges principals “la veritat li copeja en ple rostre”. Per multiplicar l’efecte, les expressions es reiteren en diverses ocasions, de manera que, per acumulació sentim primer commiseració i després la sorpresa i la ràbia i ens ficam més en la pell dels personatges.

Des d’un altre punt de vista es pot considerar El bon soldat com una altra volta de rosca a les històries d’infidelitats que són el sant i senya de la novel·lística decimonònica, des de la seminal Madame Bovary a la nostra Regenta, totes les literatures compten amb la seva història de traïcions amoroses. Madox duu a l’extrem aquest tipus d’argument, perquè en aquest cas tenim dues parelles amb infidelitats i al clàssic adulteri femení, aquí se li afegeix un de masculí. Però posats a anar lluny en els dos casos es tracta d’episodis repetits, en un d’ells dos llargs romanços amb episodis força novel·lescos (casar-se amb un home per recuperar un amant), i l’altre en una autèntica saga de quatre relacions extramatrimonials, al final de les quals el protagonista declinarà embarcar-se en una darrera, la qual cosa serà la seva fi. Evidentment, una història així no pot ser avorrida.

El començament del segle XX va veure una impressionant renovació de la novel·la. Fins llavors havia predominat el relat lineal amb un narrador que de forma innocent ho sap tot dels seus personatges, que integra en el moment històric que els fa viure. A partir d’aquest moment la trama es descrita sense tenir en compte la cronologia dels fets, sinó la voluntat de l’autor i el narrador perd la visió general de la història; en moltes ocasions és un dels personatges i pren tota la seva dimensió la qüestió del punt de vista: no hi ha una veritat, sinó que cadascú viu els fets d’una manera determinada, que és la seva veritat. La narració s’explica a partir d’un personatge que viu la seva inclusió en un marc històric de forma problemàtica, ja que molts cops no sap cap a on va el món on viu.

 

Ford Madox al costat de James Joyce i Ezra Pound

En relació a aquesta nova manera d’escriure novel·les, les obres de James Joyce, Marcel Proust, Ernest Hemingway, William Faulkner són ben conegudes pel lector, les hagi llegit o no. Tanmateix, altres autors com Ford Madox i, especialment aquesta obra, s’inscriuen en aquest marc, del qual n’és un pioner, ja que publicada el 1915, els precedeix a tots.

L’audàcia formal d’aquest llibre s’amaga en una prosa sense estridències que hipnotitza el lector i el va duent de la mà per les habitacions de l’immens edifici que va alçant l’escriptor, de manera quan el deixa un altre cop a la porta de sortida no és conscient de quant ha caminat i de l’envergadura de l’obra que acaba de visitar. És realment un puny de ferro en un guant de vellut que commou al visitant de forma amable.

Ja la qüestió del narrador i del protagonista són problemàtics. El primer és Dowell, un dels personatges, que al començament és el més ignorant de tots del que està passant. De fet la novel·la és la història de com va desvelant els diversos secrets que amaga la seva vida. Observi’s de passada que el concepte de secret, que autors com Faulkner van fer una peça clau de la seva narrativa, ja és posat aquí en un primer pla.

Així mateix, sense que es tracti d’una novel·la coral, ja que l’acció transcorre al voltant de mitja dotzena de personatges, sobre els quals pivoten una decena més i, la impressió no d’una abundància exuberant de tipus humans. Tanmateix, és difícil identificar un protagonista. Hi ha alguns actors centrals, com Edward Ashburnham i la seva dona Leonora, Florence, la dona del narrador o Nancy, la jove que precipitarà el final, però cap d’ells assumeix prou importància per eclipsar els altres.

Aquests personatges principals són, al seu torn, difícils d’aprendre. Molt lluny de la literatura de masses, que es construeix sobre la dicotomia previsible (i per açò mateix tranquil·litzadora) del protagonista-antagonista, un dels quals és autènticament malvada, aquí costa discernir la moralitat de cadascun d’ells. En principi, Edward Ashburnham se’ns pot presentar com un odiós espòs infidel, però el narrador sempre el disculpa i, després de saber com l’ha tractat Leonora, la seva muller, els dubtes ens assalten; el seu final fan que ens plantegem si la virtut d’aquesta és certa o una simple façana. Florence, pel seu costat, sembla una pobra dona que arrossega els seus mals pels balnearis d’Europa, però acabarà presentant un aspecte diferent cap a la meitat del llibre. Estem davant de caràcter complexos, que segons en quin moment i quin punt de vista els considerem poden ser bons o dolents.

La narració està molt enfora de seguir un fil cronològic, sinó que fa un ús constant del flash-back i s’articula a través de temes o personatges que són el suport de la història. El resultat és molt més difícil de descriure que de llegir, perquè realment la lectura no és excessivament complexa. És cert que, a grans trets s’expliquen tres cicles d’aventures i dues d’elles –la de Florence, la dona de Dowell i la de Nancy, el destí dels amors d’Edward i Dowell– estan exposades d’una manera globalment ordenada, tot i que la tercera –la ruïna d’Ashburnham– es vagi intercalant entre les altres dues, segons la necessitats de la narració.

Veritablement es pot pensar en una estructura musical, en què els tres cicles actuarien com a temes: A, B, C, i com en una simfonia, un motiu pot ser seguit per un altre o, alternativament pot ser desenvolupat, admet improvisacions i revisions i en qualsevol moment pot reaparèixer en una seqüència que combina l’ordre amb la diversitat.

D’altra banda, la tècnica narrativa més emprada és l’anticipació: el narrador ens proporciona alguna informació sobre fets o personatges que més endavant es perfilaran amb més detall. Aquesta manera de contar recorda el treball d’un escultor, que va donant forma a la seva obra amb successius cops a la pedra, però que no es donen en ordre, sinó que primer comença a un punt, després es desplaça a un segon i un tercer, per reprendre el seu treball inicial, de manera que la peça va sorgint progressivament sota els nostres ulls.

Altres autors han utilitzat aquest sistema, com ara Garcia Márquez amb la Crónica de una muerte anunciada, que en el seu títol ja indicava com anava a descriure els fets. Tanmateix, Madox, empra aquest recurs constantment per explicar diverses trames alhora, la qual cosa dóna una notabilíssima profunditat i amplitud a la narració.

Aquesta manera de plantejar la narració va fer que en el seu moment els seus assoliments quedessin postergat per la radicalitat dels seus successors, que mostraven les seves audàcies tècniques de forma directa al lector. Tanmateix, per açò mateix ara la fa tremendament actual, perquè ja fa temps que l’experimentalisme va ser enterrat del gust literari i els corrents postmoderns amaguen la complexitat de la trama en embolcalls que fan més fàcil la digestió al públic, i que, per aquest mateix motiu, acaben sent més complexos que els dels seus antecedents.

Un altre tret de la novel·la moderna és que “hi cap tot”, és a dir que diferents recursos narratius són integrats en la trama. Sense caure en el barroquisme de propostes posteriors, es van incorporant en l’acció reflexions d’ample calat, com ara una teoria de l’amor masculí de tall “donjoanesc”, com una ampliació permanent de l’experiència vital de l’home, en la qual el contacte carnal acaba essent un corol·lari imprescindible però poc significatiu, amb el qual es complementa l’observació que en el matrimoni cadascú intenta amagar a l’altre una debilitat inconfessable. Són excepcions, perquè, en general, l’autor, com demana la novel·lística contemporània, amaga les seves idees en les accions dels personatges.

A la inversa, la naturalesa de la narració, un embolic d’infidelitats de dues parelles desenvolupada principalment en un balneari, podria donar la impressió que exclou el marc sociohistòric. Molt al contrari, les anades i vingudes dels personatges, uns de la seva Anglaterra natal a les colònies de la Índia, Birmània i Ceilan i, altres d’Amèrica a diferents països europeus (França, Regne Unit, Itàlia), ens mostren la vida cosmopolita dels grups acomodats del període d’avantguerra.

Balneari de Nauheim

Però és que Madox s’avança als més moderns corrents de la novel·lística contemporània, perquè explica com és l’estructura de la seva obra, alçant l’embolcall exterior perquè es vegi la seva estructura. La quarta part comença reconegut que ha contat la història amb molt poc ordre i que “tant prest es retrocedeix com es va cap endavant”. De fet ha explicat tot des dels diferents punts de vista necessaris: “el de Leonora, el d’Edward i, fins a cert punt, el meu (de Dowell)”.

En definitiva és l’hora de redescobrir aquesta clàssic contemporani que en una narració molt amena ens revela els secret més foscos de l’ànima humana i ho fa utilitzant unes tècniques narratives plenament contemporània, sense que el lector sigui plenament conscient.

Històries del turisme de Menorca. Els intents d’urbanitzar ets Alocs, Binimel•la, sa Roca i Serra Morena

Al calor del gran impuls que estava agafant la indústria turística menorquina a les acaballes dels anys seixanta, el capital estranger, principalment anglès i alemany, va intentar engegar una sèrie de nuclis residencials bastant ambiciosos, que van quedar estroncats per la crisi dels setanta i les creixents exigències legals per urbanitzar. Aquestes iniciatives es van reactivar una dècada més tard, però les reticències dels ajuntaments, davant de la pressió social en contra dels nous desenvolupaments i la política de la comunitat autònoma en el mateix sentit va acabar per fer-los inviables.

El 1972 la societat Ets Alocs, SA, depenent de la companyia radicada a Munic, Internationale Treuhand Handelsgesellschaft, va adquirir la finca Santa Isabel, de Ferreries, a la costa de la qual hi ha la cala dets Alocs. Al poc temps, edità un fullet en alemany amb un petit plànol del centre turístic. L’any següent va obtenir l’autorització de l’Exèrcit per urbanitzar el paratge i el subministrament de 8.000 kW de GESA. L’àrea afectada era molt extensa, i partint del litoral, s’endinsava centenars de metres cap a l’interior. S’havien dissenyat més de cinc-centes parcel·les que superaven els 1.000 m², dos complexos d’apartaments i vint terrenys de més de 13.000 m² cadascun per construir condominis, dos hotels, dues zones comercials i dues àrees esportives. En una relació de preus d’aquests anys figuren nombrosos solars venuts.

El 1973 es va tramitar un pla parcial, però quedà en via morta perquè l’empresa no va esmenar les deficiències existents en la documentació. La iniciativa es va reprendre el 1976 en un sector del nucli, que va aconseguir l’aprovació oficial el maig del 1977, però la tramitació quedà aturada fins que es va reactivar la segona part dels vuitanta, esperonada per l’expansió turística d’aquests anys.

El febrer del 1986 l’Ajuntament va denegar l’autorització del projecte d’urbanització per l’existència d’importants deficiències. Tres anys més tard, una entitat bancària alemanya es va fer amb dues terceres parts de les accions de la societat promotora, Ets Alocs, SA, per respondre del deute que mantenien els propietaris originals. El representant, Hans Schlieck, va garantir l’abastament d’aigua (el principal problema) amb una captació situada a dotze quilòmetres. A final d’any es presentà un nou projecte que pretenia construir una ciutat residencial per a la tercera edat, però la idea tampoc prosperà. Al final la zona fou inclosa en la Llei d’espais naturals com ANEI.

 

Publicitat del Poblat de pescadors de Binimel·la. 1972

La història de Binimel·la, al terme des Mercadal, presenta fortes similituds amb l’anterior. A finals del 1969, la veterana agència immobiliària anglesa Tufnell & Partners (establerta el 1930) va comprar el lloc esmentat, de cent hectàrees. La companyia va dissenyar una vasta urbanització, amb dos-centes parcel·les de 1.000 m² al costat est de la platja, per construir xalets i apartaments, així com tres hotels de grans dimensions i un poblat de pescadors, a l’estil de Binibèquer Vell, just darrera la platja. Es va editar un complet fullet publicitari i el mes de desembre del 1970 es començaren a organitzar vols des de Londres amb un centenar de potencials compradors anglesos (que també visitaven altres zones de l’illa, com Sant Tomàs). La idea era enviar un avió cada mes fins l’inici de la temporada turística.

L’estiu de l’any següent, la societat publicà anuncis del centre turístic, però el desembre la Comissió Provincial d’Urbanisme va desestimar l’aprovació del sector. Malgrat tot, a principis del 1972 es va seguir fent publicitat, on s’explicava el contingut del projecte, al qual ara s’hi afegia una “marina”, és a dir una zona d’amarratges. Finalment, només es van obrir uns pocs camins de terra i s’aixecaren un parell de construccions. El 1975 Tufnell oferia la venda d’una parcel·la amb aigua i electricitat a 300 ptes/m², indicant que el preu normal era el doble, comentari que fa pensar en un antic propietari que es volia desprendre del seu terreny.

 

Esquema del projecte de la urbanització de Binimel·la. 1972

Els promotors de Binimel·là van presentar el pla parcial a l’Ajuntament a començaments del 1987 i quinze mesos més tard, la negativa municipal a tramitar-ho els va portar a dur el tema a la Comissió Provincial d’Urbanisme, la qual es va mostrar conforme amb la corporació, partidària de protegir el paratge, i que va iniciar la revisió de la qualificació del nucli el 1989, de cara a la seva eliminació del planejament.

Un altre intent que no reeixí al municipi des Mercadal és el de sa Roca. Els primers mesos del 1970 es van vendre els terrenys, d’una extensió de 387 ha, i es constituí la societat Urbanización Sa Roca, SA, promoguda pel senyor Cappa. Els tres anys següents es van obrir els vials (la major part dels quals van quedar sense asfaltar), es construïren una vintena de xalets i es va aixecar un restaurant. L’assentament va experimentar un bon ensurt el 1973, amb motiu d’un incendi declarat als costers del Toro. Aquest any es va aprovar un pla especial, però sense capacitat d’ordenar el sòl, únicament la xarxa viària i la protecció paisatgística. El 1976 la zona havia passat a mans de l’empresari Josep Palliser Carreras, d’Alaior i es comercialitzava com parc residencial Sa Roca, amb tennis, piscina, parc infantil, minigolf i custòdia de cavalls, a més d’un restaurant amb barbacoa. L’àrea urbanitzada al final quedà reduïda a unes vuit hectàrees i fou declarada com no urbanitzable el 1988. El 1989, l’Ajuntament des Mercadal va paralitzar la construcció de dues edificacions sense llicència.

Serra Morena: explotant els avantatges de l’interior de l’illa

L’Ajuntament de Maó va aprovar l’abril del 1971 la parcel·lació del lloc de Serra Morena, a la carretera de Fornells. El mes d’agost es publicava a la premsa un anunci en anglès de la societat Melpond Intercontinental (la mateixa que feia poc que estava urbanitzant Binixíquer, també de Maó), en la qual es presentava el petit centre residencial, remarcant que estava a tres quilòmetres del port de Maó. S’explicava que, en aquell moment, viure a la costa de l’illa suposava haver de suportar els renous i inconvenients de la indústria turística menorquina i, que, pel contrari, en aquell indret hi havia pau i quietud. Els solars es venien a un preu molt econòmic: 65 ptes/m², segurament perquè es tractava de terrenys rústics, i a més, eren parcel·les grosses, de més de 10.000 m². En tot cas, s’havia construït una petita xarxa de vials. L’abastament d’aigua del sector es va aconseguir el mes de novembre gràcies a un acord conjunt amb la promotora de Shangri-la i l’Ajuntament, a partir de pous municipals. El 1980 encara es venia algun solar, a 150 ptes/m². Posteriorment l’oferta es va limitar a xalets.

Finalment, el desenvolupament d’aquesta zona, realitzat al llarg de quaranta anys, s’ha limitat a unes trenta cases, una tercera part del volum projectat; així i tot, el PGOU de Maó permet seguir construint, mantenint les condicions urbanístiques actuals. De fet, el nucli no tenia unes grans expectatives, i només va mancar completar el camí més exterior.

El populisme i la lluita antiterrorista

Des de l’atac contra les torres bessones de Nova York del 2001 la lluita antiterrorista s’ha convertit en una prioritat global. Immediatament després es van reforçar les mesures de seguretat dels aeroports: es prohibiren passar líquids i altres articles, es van instaurar escorcolls aleatoris i s’obligà els viatgers a llevar-se cinturons i sabates de talons abans d’accedir a la zona d’embarcament. Tot plegat va allargar el temps d’espera i obligà a contractar empreses privades per executar aquestes inspeccions, finançades amb l’increment de les taxes aeroportuàries, és a dir pels usuaris.

Aquestes actuacions afecten de forma indiscriminada tothom que viatja, però no han impedit que s’hagin produït nous atemptats en aeronaus. De fet, és un poc incongruent que, passat el control, els passatgers es trobin amb multitud de botigues on poden adquirir la majoria dels gèneres prohibits: tota mena de líquids i nombrosos objectes punxants.

Sempre m’he demanat com poden comprovar les forces de seguretat la provisió dels comerços, una operació massiva i diària on deu ser molt fàcil fer entrar qualsevol estri, fins i tot camuflar bombes. Així mateix, no ha de ser senzill conèixer la identitat real dels centenars d’empleats de l’aeroport, que tenen accés a zones sensibles. No crec que sigui possible evitar que en aquest tràfec quotidià s’introdueixin elements hostils capaços de provocar actes criminals.

La meva impressió sempre ha estat que les mesures col·lectives no cerquen tant millorar la seguretat, com donar als ciutadans una percepció de seguretat. Es tractaria d’un intent dels governs de tranquil·litzar-nos amb maniobres que vèiem cada vegada que viatjam i ens volen donar la impressió que impedeixen que els malfactors puguin actuar. Desgraciadament, el terrorisme no ha estat mai el resultat d’exercicis improvisats, sinó de bandes organitzades que estudien els seus cops de manera professional i als quals les actuals previsions de les autoritats no els dificulten gaire la seva bàrbara pretensió de col·locar explosius o infiltrar armes en llocs públics.

Els països com Espanya, on tenim una llarga experiència en el combat d’aquests grups criminals, sabem que es tracta d’una tasca minuciosa on la localització, identificació i seguiment dels sospitosos és vital. A diferència dels protocols massius, que es realitzen amb personal de baixa qualificació, requereixen de la participació de funcionaris altament formats en tècniques de vigilància, que utilitzen els darrers avenços tecnològics.

Per la seva naturalesa, són activitats ocultes als ciutadans que només es revelen quan es detenen els individus que estan planejant un atemptat o ja l’han realitzat. Per aquest motiu, la gent només sap de la seva existència quan s’informa de l’actuació policial. No hi ha, com en els controls generals, un contacte directe que alleugi al públic, però la seva efectivitat és enormement superior.

Els darrers mesos hem tingut exemples clars de bones i males pràctiques de les forces de seguretat. La passivitat de la policia belga va facilitar els atemptats de París. D’altra banda, el mes de desembre passat un terrorista tunisià va atropellar dotze persones a Berlín i al cap de tres dies era abatut a Milà, després d’haver passat per França. En canvi, la nit de cap d’any un pistoler entrava a una discoteca d’Istanbul, feia 39 morts, i encara el cerquen.

En els dos casos, es tractava de persones fitxades per la policia. Potser a països més avesats en la lluita antiterrorista, com Espanya, França o el Regne Unit, les morts s’haurien evitat, però crida l’atenció que la coordinació de les autoritats europees va permetre detenir l’assassí, que tenia al seu favor les diferents fronteres i sistemes de seguretat nacionals i, en canvi, a Turquia encara no hagin pogut capturar-lo.

La paraula de l’any del 2016 ha estat el populisme. Açò no obstant, ja fa quasi dos segles Alexis de Tocqueville prevenia a la seva obra La democràcia a Amèrica (1835) sobre la tendència dels polítics elegits per votació popular a atreure l’opinió pública a través de la demagògia i la publicitat.

Aquesta inclinació ha arribat al seu paroxisme al segle actual. Els dirigents declinen liderar l’acció política i fan el seu programa electoral per acontentar les pretensions dels ciutadans. No tenen cap empatx en fer el contrari del que han promès, perquè sempre es poden excusar en què la realitat és diferent de com se l’havien imaginat, quan disposen de tota la informació per conèixer-la amb antelació, però no ho fan perquè volen afalagar els votants prometent el que demanen, ni que sigui impossible de complir.

Els temps en què els polítics feien una anàlisi dels mals profunds de la societat i proposaven determinacions que anaven a l’arrel i no a la mera superfície han passat. Un governant abans de prendre qualsevol decisió es demana quin serà el titular, amb l’objectiu d’obtenir el major impacte mediàtic. La solució dels problemes i la millora del benestar de les persones passen a un segon terme.

Els controls als aeroports no han fet sinó començar, els seguiran els murs a laimmigració i qualsevol altra pràctica espectacular. Els ciutadans que s’estan rebel·lant contra les elits en molts casos fan el joc als venedors de fum. La veritable indignació és exigir que ens expliquin la desagradable veritat i es prenguin mesures discretament efectives.

Històries del turisme de Menorca. Les urbanitzacions frustrades

Les promocions esmentades al llarg del darrer any no esgoten els projectes concebuts a Menorca, sinó que hi va haver d’altres que no van ser viables; alguns no van sortir del paper, mentre que la resta, per un motiu o altre, només van fer les primeres passes.

 

Cala Pregonda.1968

El terme des Mercadal concentra un gran nombre d’iniciatives fracassades. Així el 1962 la premsa informava que un grup de metges catalans havia comprat cales Morts, entre na Macaret i l’Arenal d’en Castell. Posteriorment els terrenys, que ocupaven 39 hectàrees, arribarien a ser declarats aptes per urbanitzar, amb una previsió de 1.950 habitants, però el sector mai es va desenvolupar i finalment les Normes Subsidiàries el van qualificar com a paratge preservat.

Una altra parcel·lació ben antiga és la de cala Barril, a la finca de son Ametller, del mateix municipi, promoguda per la família Moysi, propietària del lloc. El projecte fou dissenyat per l’arquitecte Mateu Seguí Pons l’octubre del 1965 i, sembla que l’any següent es va vendre qualque tros de terreny. El 1967 aquesta urbanització es va incloure en el suplement turístic del diari Menorca. S’havia previst que els solars tinguessin una extensió mínima de 10.000 m², la major part amb accés a la mar i disposarien d’electricitat i telèfon. L’any següent una immobiliària anunciava la seva comercialització, però aquí s’acabà tot.

 

Plànol de parcel·lació de cala Barril

El gener 1978 es va intentar repetir a Pregonda l’especulació que havia estat projectada feia més d’una dècada a cala Barril, que forma part del mateix lloc. S’edità un bon fullet publicitari que defensava la qualitat de la promoció, en la qual tots els xalets serien diferents. La parcel·lació estava formada per cinquanta-cinc solars de grans dimensions (entre 15.000 m² i 20.000 m²); segons el plànol cada porció consistia en una franja perpendicular a la platja, de la qual distava uns cent metres, si bé la majoria quedava darrera del penyal que hi ha a l’oest, sense vistes a la mar. Aquest desenvolupament s’estalonava en la possibilitat que oferia la normativa urbanística de realitzar una construcció en rústic si es disposava una quantitat mínima de terreny, però, com que el conjunt no podia formar un nucli de població, l’Ajuntament des Mercadal s’hi va oposar i el projecte quedà estroncat.

Parcel·lació de Pregonda. Publicitat del 1978

Tanmateix, els anys 1986 i 1989, aquí es van iniciar construccions sense llicència, que van suscitar un fort rebuig social i van ser paralitzades per la corporació; al cap dels anys serien esbocades.

Un dels projectes més seriosos fou el de cala Tirant. El 1967 es va dibuixar un primer esquema de xarxa viària. Dos anys més tard, Carlos de Salord i Albertí, propietari dels terrenys i delegat insular del Govern, sol·licità la declaració dels terrenys que envolten la cala, de 106 hectàrees, com a centre d’interès turístic nacional, la qual cosa equivalia a l’aprovació del pla urbanístic, així com l’accés preferencial als crèdits turístics. El mes d’abril del 1971 es publicava la concessió d’aquesta qualificació. Es constituí la societat Cala Tirant Development Group, presidida per Fernando Caballero, que havia comprat els terrenys. El nucli estaria dividit en zones per xalets, apartaments, hotels i àrea comercial, amb totes les infraestructures, incloent la depuració de les aigües i cables soterrats d’electricitat; no hi hauria edificis alts, ja que es volia fer una urbanització de qualitat. El 1973 estava venut un primer bloc d’apartaments, Las Sabinas I, de 47 unitats i es va planificar un segon complex, Binidelmar, que mai s’arribaria a aixecar. Al mateix temps l’empresa s’encarregava de la venda de parcel·les de 600 a 1.000 m² per construir xalets.

 

Cala Tirant Comunity. Publicitat

Segurament la lentitud en desenvolupar la zona va determinar que, en arribar la crisi, les infraestructures del sector, malgrat tenir tots els permisos oficials, no estiguessin executades, excepte un vial d’accés molt ample, que dóna la mida de l’ambició del centre residencial projectat, així com alguns carrers sense asfaltar amb unes poques cases. La manca d’obres suggereix una empresa poc solvent, o una comercialització no gaire eficient.

La majoria dels ajuntaments democràtics no van veure amb bons ulls la creació de nous nuclis de costa. El successius consistoris des Mercadal estaven a favor de desqualificar els terrenys i es va mostrar en contra de la revisió del centre d’interès turístic nacional de Tirant, on ja s’havien marcat els vials i havia tres o quatre edificis. L’opció fou acceptada per la Conselleria de Turisme el 1986. Els anys següents la corporació va insistir en la seva derogació, entre altres qüestions per la manca de disponibilitat d’aigua. El 1989 no va aprovar el pla d’ordenació, decisió que van avalar diverses sentències. Al final aquest desenvolupament esdevindria impossible per la seva declaració com àrea natural d’especial interès.

El poblat de pescadors de l’illa des Revells

Una de les idees més forassenyades fou la urbanització de l’illa des Revells. Es tracta d’un projecte d’inversió que no transcendí, i devia congriar-se a finals de la dècada del 1960. Consistia en construir seixanta casetes de pescadors de 30 m² en aquesta illeta del port de Fornells, cadascuna amb el seu amarratge. Es volia seguir el model del poblat de Binibèquer Vell. El preu de l’illa és fixava en un milió de pessetes, el cost de les edificacions en set milions i les infraestructures en un altre milió. Per tant, la inversió total era de nou milions i es calculava que es podia vendre pel doble. Malgrat l’optimisme d’aquests nombres, sortosament el projecte no va sortir endavant.

Històries del turisme de Menorca. Les darreres urbanitzacions: Son Parc, Platges de Fornells i Coves Noves

A la darreria dels anys seixanta, amb la inauguració del nou aeroport, la salut del sector turístic menorquí era excel·lent, la qual cosa fomentava que se seguissin planificant centres residencials. El 1969 la premsa anunciava la compra per part d’un potent grup financer català dels terrenys contigus la platja de Son Saura per fer una urbanització a gran escala. El mes d’agost s’havia constituït l’empresa Ordenación Son Saura, SL, per portar a terme el seu desenvolupament. L’any següent es planificava un hotel de quatre estrelles, que no veuria la llum fins el 1987.

 

Platja de Sou Saura. 1972

A finals del 1970, l’Ajuntament va concedir el permís d’obres del vial d’accés, de dotze metres d’ample, que arranca de la carretera de Fornells i estava finalitzat el febrer del 1972. Durant aquests dos anys havia estat autoritzada la construcció de l’edifici d’oficines, la casa del guarda i magatzems. La urbanització, que tenia una extensió de tres-centes hectàrees, fou declarada centre d’interès turístic nacional el febrer del 1972, moment en què va ser presentada públicament amb l’assistència dels representants de l’empresa, els agents de vendes al Regne Unit i de Leonard Smith, exjugador anglès encarregat del disseny del camp de golf, de devuit forats, que ocuparia quaranta hectàrees, de les quals al principi es condicionarien la meitat. Les obres van començar immediatament.

                

En tot cas, el 1971 els promotors ja havien editat un fullet que utilitzava el reclam del camp de golf. L’any següent en tragueren un altre on, sense deixar de banda el golf, s’oferia invertir en vil·les (des de 60 m²), apartaments i hotels. El mes de maig s’anunciava al diari Menorca la venda de solars. Es tracta d’un dels pocs casos on la companyia, a més d’utilitzar els serveis de les immobiliàries i les gestories, va obrir una oficina a Maó per a la seva comercialització. La dimensió mínima de la parcel·la era de 2.000 m², a un preu de 420.000 ptes. Els carrers i infraestructures del nucli van ser executats aquests anys, tot i que a l’altura del 1974 només s’havien aixecat quatre xalets.

 

Publicitat 1971

Durant el fort de la crisi, el moviment va ser lent i fins el 1977 només es van concedit vuit llicències d’obres més. L’activitat es desvetllaria l’any següent, quan es va demanar autorització per bastir cinc cases i cinc conjunts d’apartaments, dos d’ells notables (78 i 17 unitats, respectivament). La societat va tornar a impulsar les vendes a partir del 1979, quan publicà una sèrie d’anuncis a diaris d’àmbit nacional i local.

El mes de maig la construcció d’aquests dos blocs, que estaven en primera línia, just darrera de la platja, ja estava avançada; un d’ells tenia quatre altures. Aquest complex va originar una dura nota del GOB que, tot i reconèixer que comptaven amb els permisos oficials i la urbanització estava declarada CITN, qualificava els obres d’il·legals i d’abús contra la naturalesa, perquè l’Ajuntament no tenia aprovat el pla general d’ordenació (el que en aquest cas no tenia cap incidència). Paral·lelament, es va obrir un bar restaurant. Els anys venidors va prosseguir l’edificació d’habitatges unifamiliars i grups de bungalous, però el ritme no s’acceleraria fins a la recuperació de mitjans de la dècada del 1980.

La urbanització anomenada Platges de Fornells havia estat planificada en plena època del desenvolupisme. De fet, el 1967 es va traçar el vial que la comunica amb la carretera de Fornells, a l’alçada de ses Salines. En aquest moment devia fer-se la sol·licitud de centre d’interès turístic nacional, i es va aconseguir l’aprovació inicial dos anys més tard, al mateix temps que cala Tirant, però per una empresa diferent, Hispaterra Menorquina, SA, amb seu a Barcelona, i de capital estranger (bàsicament israelià). Com en altres casos, la tramitació es va paralitzar i no va ser fins el 1973 que va atènyer la declaració definitiva.

El desplegament real del projecte arranca el 1977, quan es van publicar els primers anuncis oferint parcel·les, torres i apartaments. L’any següent es va concedir llicències d’obres a un habitatge unifamiliar i a un magatzem i aljub per viver de plantes. El 1979 s’obtenia l’autorització per aixecar un “Restaurant Club de platja” i pels treballs d’infraestructura de la primera fase del nucli, els quals es van desenvolupar els següents dos anys, i mentrestant només es va fer una casa. El 1982 l’assentament ja estava bastant urbanitzat: s’havia obert el restaurant i es començaven a aixecar vint-i-cinc xalets i un club esportiu i de submarinisme.

El 1983 s’havien realitzat els vials i espais enjardinats amb plantes exòtiques, la qual cosa va alçar les veus crítiques del GOB, que censurava que s’eliminés la flora autòctona. En una entrevista amb el cap comercial del centre, aquest explicava que la promotora volia fugir de la massificació i per açò s’havien rebaixat les altures màximes permeses, i s’havien ampliat molt les zones verdes. S’adreçaven a gent que apreciés la duresa del clima i paisatge de la costa nord de Menorca. Intentaven atreure turisme tot l’any, amb persones del nord d’Europa, per a la qual cosa programaven activitats esportives i culturals (escola de submarinisme i esports aquàtics, tennis, pàdel, etc.) que a l’hivern no podien practicar a ca seva. Eren una empresa professional que havia construït a nombrosos països amb una filosofia de naturalesa i confort i coneixia els mercats europeu i espanyol. Duien cinc anys treballant amb respecte a la naturalesa, que enriquien amb les 300.000 plantes sortides dels seus vivers. Per adaptar-se a l’entorn, les voravies s’estaven fent amb la pedra dels voltants. Les cases i els apartaments eren tots iguals, cercant discreció.

El 1985 es va encetar una campanya publicitària en la premsa nacional, que s’aniria incrementant la resta de la dècada a l’escalfor de la revifada econòmica i la puixant demanda d’apartaments i xalets. Entre el 1980 i el 1986 es va executar un terç del sector (unes 180 cases); el 1989 s’autoritzava la instal·lació d’un tram de la xarxa elèctrica. Amb la millora de les perspectives econòmiques, el creixement es va accelerar i els tres anys següents es van escometre un nombre similar de vil·les i un apartholel de 281 llits. El 1990 es va obrir al públic un conjunt d’apartaments turístics, amb 271 places. Tanmateix, l’any següent la companyia es va declarar en fallida, deixant part dels serveis sense finalitzar, que es van anar realitzant entre el 1992 i el 1998, amb l’auxili de l’Ajuntament, que al principi va haver de subministrar aigua potable amb camions. El 1993 el jutge va declarar l’obligació de la corporació de recepcionar la urbanització, fer-se càrrec dels carrers i els serveis i el seu manteniment. Aquest fet, juntament amb la superació de la crisi, va permetre que entre el 1998 i el 2000 s’alcessin tres complexos d’apartaments i un altre aparthotel.

Platges de Fornells 1995. Secretaria General de Turisme

Una de les darreres urbanitzacions fou la de Coves Noves, veïna de l’Arenal d’en Castell. Els terrenys van ser adquirits pels germans Casals Pagès, una família catalana, descendent d’industrials llaners, que estiuejaven a Menorca. En les Normes Subsidiàries des Mercadal del 1984, el paratge va ser qualificat com urbanitzable, amb un total de 49 hectàrees, dividides en dos sectors. L’any següent s’aprovà el pla parcial, malgrat l’oposició del Consell Insular, ja que la zona estava inclosa dins dels catàlegs de protecció de l’ICONA i el INESA. El 1986 fou autoritzat el projecte d’urbanització, que es va començar a executar immediatament i l’any vinent es concedia un permís per aixecar dos grups d’apartaments de vint i vint-i-quatre unitats, així com un club social. Seguidament s’iniciaria la construcció de xalets.

La destrucció de Maó. Ahir i avui

Maó és una ombra del que era. La magnífica feina de difusió del nostre patrimoni gràfic que estan fent entitats com Fotos Antigues de Menorca i l’Arxiu d’Imatge i So ens permet de fer-nos una idea de l’aspecte de la ciutat fins els anys cinquanta. Les descripcions dels llibres de viatges també ens ajuden a ser conscients d’allò que li donava caràcter.

Carrer Sant Roc. Mary Boyd. 1911

La població era coneguda per la seva fisonomia anglesa, en detalls com les finestres, les portes i els boínders, però altres elements li conferien la seva aparença peculiar. El primer era la blancor: les dones emblancaven les cases cada dissabte. Segons l’Arxiduc, són pintades d’un blanc que enlluerna.

De forma sorprenent, el 1904 el batlle va prohibir l’encalcinat de les façanes, per les presumptes malalties oculars que podia causar. El Vigia de Ciutadella s’hi refereix amb una extrema estranyesa i qualifica la pretensió d’“heroica”. Ningú s’hagués pensat que un segle més tard el blanc esdevindria una raresa, sobretot als carrers més comercials, envaïts per tot tipus de colors i materials. L’Ajuntament ha consentit fins i tot que s’omplís un enfront amb rajoles blaves de cambra de bany.

Un altre tret propi eren els passejos, dels quals dóna compte la cançó Es Mahón. Potser el primer va ser L’Alameda promogut pel comte de Cifuentes el 1782, tot i que era un lloc poc freqüentat, reservat per als capvespres d’estiu i especialment les festes de Sant Joan i Sant Pere. De fet, els dos passejos per excel·lència eren els d’Isabel II i la Miranda. El primer ocupava la part nord de la plaça Esplanada, però era més estreta que l’actual. Estava voltat d’un passamà i tenia alguns arbres i una font.

L'Esplanada la dècada del 1930

Quan el 1945 l’Ajuntament va adquirir la part baixa de l’esplanada militar, la plaça es va refer amb un estil semblant, i es deixà un lloc per a l’estacionament de vehicles. Els anys noranta, amb la construcció de l’aparcament subterrani fou esguerrada. Es substituïren les balustrades pels bancs de l’estil tosc que havia posat de moda la Barcelona de les Olimpíades, el paviment es va formigonar i quedà l’actual espai desangelat.

El passeig més conegut era sense dubte la Miranda. L’americà Schoeder el 1846 diu que “és un ampli bulevard on la gent de Maó passeja”. Aquest lloc sempre fou molt popular, perquè s’hi veuen els millors panorames del port. Alícia Davins explica el 1925 que és una elegant placeta que cau sobre la mar, amb un banc de pedra en forma de semicercle i un jardí. Estava rodejat per una balustrada i ocupava quasi tota la plaça fins a l’entrada de l’actual Delegació del Govern. D’alguna manera tenia la seva contrapartida a la plaça Espanya, a l’altre costat del claustre del Carme.

La Miranda la dècada del 1930

Els anys seixanta la plaça fou greument mutilada: per facilitar la circulació dels vehicles es va prolongar el carrer sant Sebastià i a la part alta es delimità un aparcament. L’antiga barana va desaparèixer i els edificis que donaven a la mar van ser substituïts per construccions modernes, com el dels sindicats i l’horrorosa nau de la Seat, davant de la qual s’aturaven els autobusos. Als dos costats de can Làdico es van aixecar grans blocs que van deixar encaixonat el palauet.

Quant el 1993 s’excavà un aparcament subterrani es va seguir amb la mateixa lògica, dividint la plaça en dos sectors que trenquen definitivament amb la idea original i s’alçà una pèrgola metàl·lica que deshumanitza encara més l’indret. Pels mateixos anys es va espenyar el mercat veí, del qual Lady Sheppard havia dit el 1936 que “amb les seves parades al voltant, el claustre del Carme, és un dels més pintorescos que hagi vist mai”.

Barriada de Sant Pere. Dècada del 1930

La ciutat es comunicava amb el port per la barriada de Sant Pere. A principi de segle era criticada per la seva modèstia. Femenies va fer un projecte per demolir-la i traçar una avinguda. Entre 1939 i 1953 Claret l’executà i hi afegí l’enderroc del pont del castell per formar la plaça de la Conquesta. Així els vehicles a motor podien circular fàcilment pels nous vials i aparcar-hi als costats. El cotxe decantava els vianants.

El resultat va ser la pèrdua dels seus dos nuclis més antics, que tenien un esperit similar al sector de la Marina d’Eivissa. Els nous espais resultaren poc funcionals: els jardins del parc Rochina van ser abandonats a mesura que creixia la vegetació i fa anys que una part està tancada. La plaça Conquesta mai ha quallat com a lloc públic, segurament per estar apartada del centre.

Projecte de Ses Voltes. 1911

Maó, assentat damunt d’unes penyes elevades domina el port i per aquest motiu els viatgers que arribaven per mar el trobaven ben pintoresc, com ho defineix el 1807 Grasset de Saint-Saveur. L’efecte es reforçava per la blancor dels edificis. Els maonesos sempre hem estat conscients de l’empremta que atorga el penyal a la població.

Des de fa anys, l’Ajuntament vol donar una comunicació mecànica al port, una idea que ja exposà Pere Montañés el 1926. Actualment projecta un ascensor exterior que desfigura el penyal. Alguns arquitectes ja han assenyalat l’existència d’alternatives, com la seva integració dins del terreny o la utilització de les costes (Miranda o des General) per instal·lar escales elèctriques, solucions més respectuoses amb la fisonomia del paratge.

Primera impressió de Maó. Mary Boyd. 1911

Si finalment es fa l’ascensor, la Corporació tornarà a escriure un nou episodi en la destrucció de la ciutat, de manera que el Maó que avui tenim no té res a veure amb aquell que admiraven els nostres avis.

Històries del turisme de Menorca. Controvèrsies a l’entorn de Shangri-la

La legalització de la urbanització depenia de l’aprovació del pla parcial, el qual estava condicionat a un informe de l’Institut per a la Conservació de la Natura, ICONA, que el maig del 1974 presentà una versió provisional, pendent de major estudi. El mes següent l’empresa donà una roda informativa a la qual es convidaren periodistes de Madrid i Barcelona. Atribuïa el retard en l’autorització del pla urbanístic a les dificultats sorgides en la tramitació dels plans generals provincial (que el mes d’abril havia declarat la zona extensiva baixa) i municipal. S’indicava que les vendes de sòl eren legals, perquè es venien terrenys rústics i el Col·legi d’Arquitectes visava els projectes, però alertava dels problemes legals que podrien sorgir si els propietaris no podien construir els seus habitatges.

També comunicava que s’havia renunciat a construir el port esportiu. Així mateix explicava que gràcies a la seva activitat s’havia pogut portar l’electricitat al nucli des Grau i els veïns només havien hagut de pagar 350.000 ptes, del milió i mig que costaven les obres. S’informà que des del primer moment es va prohibir la caça i la navegació i que havien constituït la Sociedad Protectora de Es Grau, amb un capital de dos milions de ptes. a fi de protegir la fauna i la flora. Es pensaven construir set depuradores per tractar les aigües residuals i s’aprofitarien les aigües per regar el camp de golf. Finalment es convidà la premsa a una paella.

Potser per contrarestar els atacs rebuts, o tal vegada perquè el projecte havia arribat al seu punt de maduresa, l’estiu del 1974 es va llançar una important ofensiva publicitària. Es publicà un publireportatge d’una pàgina en mitjans nacionals, així com anuncis al diari Menorca i s’edità un  complet fullet. En les fotografies d’aquest es constata que s’havien construït l’oficina d’informació a l’entrada de la urbanització, la meitat del camp de golf, i els carrers del nucli, així com uns quants xalets. La propaganda explicava que es tractava d’una zona turístic residencial del més alt nivell, per portar a Espanya turisme de qualitat. La parcel·la mínima era de 1.000 m², amb una edificabilitat del 14% i el cost estimat d’una vil·la era de tres milions de pessetes. No s’amagava la polèmica sorgida per les reclamacions ecologistes i s’informava que el mes de febrer s’havien paralitzat les obres, la qual cosa afectava trenta cases, trenta-un quilòmetres de camins i la xarxa d’aigües depurades. 

La Vanguardia. Juliol 1974

També es feia publicitat al Regne Unit, que és on es van vendre més solars. L’agent era Euroalliance, Overseas Investments, de Godfrey Alien and Partners Ltd. Federmann continuava amb la seva activitat altruista: el mes de setembre va costejar la vinguda del club de futbol Feyenord, de la primera divisió holandesa, que s’enfrontà amb l’Sporting Mahonés, acabat de fundar. Açò no va impedir que s’avivés la polèmica, amb l’entrega de més de sis-centes firmes en contra del projecte a l’Ajuntament de Maó. De fet, l’oposició a la urbanització va catalitzar el moviment ecologista insular i aquell mateix moment naixia a l’Ateneu de Maó l’Agrupació d’Història Natural, el germen del que dos anys més tard seria el Grup Ornitològic Balear de Menorca.

Federmann es va reunir a Londres amb Fraga, quan era ambaixador al Regne Unit, el qual li donà el seu suport. D’altra banda, el 1975 la societat va crear el Reial Club de Golf de Menorca, presidit per Maties Montañés. La seva posada de llarg, després d’una potent campanya mediàtica, es realitzà el mes d’agost i va constituir una exhibició de suport públic: hi assistiren Rafael Timoner, els regidors de l’Ajuntament de Maó Sintes i Ainsa, i el delegat del Ministeri d’Informació i Turisme, així com els directors de les caixes d’estalvi de la població. Els mesos següents el club va fer un intent d’atreure els menorquins i organitzà un curs per aprendre a jugar a golf i un campionat amateur. Federmann refermà la seva posició amb la donació dels terrenys necessaris perquè es construís el campament de Biniparratx, inaugurat el mes de juliol. L’any següent es va organitzar el I Campionat Obert de Menorca, amb l’assistència de jugadors professionals espanyols.

Però l’informe de l’ICONA va determinar que s’establissin perímetres de protecció ecològica i paisatgística, que es van incloure en el Pla General d’Ordenació Urbana de Maó, aprovat el 1975. Per aquest motiu, el mes de juny l’Ajuntament ordenà la demolició d’alguns xalets edificats en la zona, tot i que el 1980 encara no els havia esbocat. El Col·legi d’Arquitectes, que el 1974 havia denunciat la realització d’obres sense llicència, va informar en contra del pla parcial de Shangri-la, per diversos incompliments del PGOU de Maó, l’informe d’ICONA i la nova Llei del sòl.

Els promotors van acudir a la via judicial, que el 1976 va aixecar parcialment la prohibició de les obres. La companyia el 1975 va continuar la seva propaganda a la premsa local i a La Vanguardia, però l’opinió pública s’havia girat en contra seva. Es publicà un article censurant que no respectés el medi ambient com prometia i un altre indicant que s’havien construït cases sense llicència municipal. Els mitjans nacionals també continuaven denunciant la situació. El 1978 la Conselleria d’Ordenació del Territori del Govern Balear, a la vista dels informes sobre el valor de la zona, va instar l’Ajuntament de Maó a paralitzar definitivament els treballs. Al final s’havien alçat seixanta-nou xalets; el tema no quedaria definitivament tancat fins una dècada més tard.

Aprofitant les resolucions favorables del 1976, a principis del 1977 Federmann va fer un darrer intent per salvar la urbanització. Segons declarava al Financial Times, havia arribat a un principi d’acord amb un austroalemany amb participació de capital d’Orient Mitjà, que suposava una injecció de dos milions de lliures esterlines, que s’invertirien en l’erecció d’un hotel de cinc estrelles i en donar facilitats als adquirents de terrenys per a la construcció de les edificacions. També es desenvoluparia un grup de cases “pueblo style” (probablement uns apartaments) prop des Grau. En l’article s’indicava que s’havien arribat a vendre 1.500 parcel·les i a aixecar noranta-sis xalets i que l’aturada de la urbanització havia ocasionat unes pèrdues de 300.000 lliures esterlines. Així i tot, Federmann considerava que els que havien mantingut la inversió havien fet un negoci interessant i que les cases eren veritables xalets de luxe. En aquell moment, comprar un solar i fer una casa podia costar 30.000 lliures i les “pueblo-houses” s’oferien per 18.000 lliures. Aquest article fou blasmat a la premsa local.

Tanmateix, l’acord de la Comissió Provincial d’Urbanisme del febrer del 1975, que recollia les al·legacions del Col·legi d’Arquitectes, incloïa dos anells concèntrics i declarava l’interior com a no urbanitzable i l’exterior com a zona d’interès paisatgístic, on només es podien construir habitatges unifamiliars d’un màxim de dues plantes, sempre que no fossin visibles des de s’Albufera. L’empresa va presentar un recurs contra aquesta resolució, que després de diverses sentències contradictòries, va ser resolt pel Tribunal Suprem el 1984, en una resolució contrària a la urbanització que ratificà la zonificació establerta per la CPU. Dins dels dos anells de protecció havia deu cases construïdes, algunes habitades, però la majoria en estat d’abandonament. La resta de les edificacions estaven situades fora d’aquests àmbits, però l’Ajuntament va desqualificar tots els terrenys.