Històries del turisme de Menorca. Conclusió: cinquanta urbanitzacions

En els articles publicats hem vist com, des de l’aprovació de la Llei del sòl del 1956 fins el 1975, es projectaren seixanta urbanitzacions, de les quals deu no van quallar. El ritme d’expansió es va anar accelerant: quinze foren construïdes abans del 1965, el mateix nombre el quinquenni 1965-1969 i vint els anys 1970-75.

La inexistència de plans municipals obligava als promotors a tramitar successivament el pla d’ordenació i el pla parcial. Tanmateix. el compliment de la normativa va ser limitat. Aquest fet al principi es devia a la manca de tradició, i perquè es tenien molt en compte els beneficis econòmics. En bastants ocasions l’Ajuntament deixava que es comencés a construir quan es presentava la sol·licitud, sense comptar amb cap tipus d’aprovació.

 

Es Grau, 1975

Les primeres notícies sobre la planificació urbanística apareixen al començament dels anys seixanta i es refereixen a la seva necessitat per organitzar el creixement de determinats nuclis. El 1960 es demanava que es fes as Grau, per posar ordre al desgavell constructor. Paral·lelament s’anunciava que alguns estrangers s’estaven plantejant comprar solars a Sant Antoni (port de Maó) quan s’aprovés el pla d’urbanització. Pocs mesos més tard, amb motiu de l’adquisició de la marina de Binibèquer Vell, es reclamava la redacció d’un pla per ordenar la costa de S’Algar a Binisafúller. Als pocs dies un article sobre “urbanismo turístico” demanava la regulació dels nuclis turístics per evitar que s’edifiqués amb plena anarquia, com a cala Mesquida.

La presentació dels plans urbanístics no es faria esperar. El mes de desembre del 1961 els propietaris de s’Algar l’entregaven a l’Ajuntament de Sant Lluís. L’any venidor ho feien els de cala en Blanes, remarcant el fet que la seva existència conferia categoria a la urbanització. Mesos més tard s’apuntava que seria una de les millors de Menorca “por el acierto en que ha sido planeada y el respeto a las normas oficiales que rigen en tales urbanizaciones y que se siguen saltando”.

El públic ja era conscient que la legislació rares vegades s’acomplia i que açò anava en detriment de la qualitat. En tot cas, aquests primers intents no van reeixir: S’Algar fou ordenada el 1982 per les normes subsidiàries del terme i el pla parcial de cala en Blanes no fou aprovat fins el 1975.

 

Cala en Blanes. Foto Pompilio Piris

El coneixement de la situació no va alterar gaire el comportament dels empresaris. En un moment d’intensa activitat urbanitzadora, la següent notícia sobre el tema és del 1964, quan es presentà a l’Ajuntament de Maó el pla general de cala Llonga. El mes de desembre la premsa esmenta per primera vegada la Comissió Provincial d’Urbanisme, amb motiu de l’aprovació definitiva del pla d’aquell nucli, el primer que aconseguia estar completament en regla, la qual cosa es fou remarcada en indicar que “sin duda será uno de los de más prestigio y solvencia de la Isla, al contar con un Plan”.

El 1966 el Daily Mail es queixava de la manca de seguretat jurídica de les propietats de les illes Balears, cosa lògica ja que un bon nombre de zones turístiques no comptaven amb pla parcial i es venien com a terrenys rústics, en alguna ocasió sense llicència d’obres; els permisos es demanaven a posteriori. Aquest article fou reproduït a la premsa local, per cridar l’atenció sobre l’afer.

A partir d’aquest moment augmenta el coneixement de la normativa urbanística: es passa d’informar sobre la presentació dels plans a fer-ho de la seva aprovació. El més actiu fou l’Ajuntament de Ciutadella. Progressivament es dóna més importància a la Comissió Provincial d’Urbanisme, alhora que es distingeix entre aprovacions provisionals i definitives.

 

Urbanització Port d'Addaia.Publicitat 1966

Van existir grans diferències entre els diferents nuclis turístics de l’illa. Mentre un bon nombre no van obtenir l’aprovació definitiva, altres, iniciats feia anys, finalment la van aconseguir, com ses Salines, iniciada el 1962 i legalitzada el 1970. Al mateix temps, es comencen a veure els primers fracassos: el 1971 la CPU denegà l’aprovació del pla de Binimel·là. De fet, els anys setanta ja existia la suficient conscienciació sobre el tema perquè s’utilitzés com un argument de venda, la primera vegada en la comercialització d’una parcel·la hotelera a cala Galdana, el 1971, i l’any següent en la publicitat dels centres turístics de cala Llonga i el port d’Addaia.

Per disposar una visió de conjunt del procés urbanitzador, hem analitzat la tramitació dels nuclis turístics de Menorca entre 1955 i 1975 davant de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Tramitació dels nuclis urbanitzats a Menorca (1955-1975). Percentatges
Formar d'aprovació	1955-1964	1965-69	1970-75	1955-1975
Aprovat abans	0,0%	20,0%	20,0%	14,0%
Tramitat en paral·lel	20,0%	13,3%	35,0%	24,0%
Aprovat a posteriori	33,3%	6,7%	15,0%	18,0%
Tramitat però no aprovat	20,0%	46,7%	15,0%	26,0%
Sense tramitar	26,7%	13,3%	15,0%	18,0%
Font: Elaboració pròpia. Actes de la CPU de Balears.

En conjunt, van predominar els nuclis començats a construir sense cap tipus d’habilitació legal: en el 62% dels casos les infraestructures i els edificis es van realitzar abans de l’aprovació del nucli per la Comissió Provincial d’Urbanisme, i de fet el 44% dels centres no van ser autoritzats mai i la seva situació va ser legalitzada quan s’aprovaren els plans generals municipals.

Amb el pas dels anys es va tendir a complir amb la llei. Amb anterioritat al 1966 cap projecte es tramità abans del seu inici, el 20% es va gestionar mentre es feien els treballs d’urbanització i el 46,7% no aconseguí mai la seva aprovació. En canvi, en el quinquenni 1965-69, el 33,3% dels plans van ser aprovats abans de començar a bastir edificacions, tot i que el 60% no obtindria el permís definitiu. Finalment, els anys setanta el 55% dels nuclis es començà a construir amb un pla definitiu aprovat i només el 30% quedaren fora d’ordenació.

L’incompliment de la llei no ha de ser atribuïda en tots els casos als promotors: els ajuntaments també van tenir la seva responsabilitat. Si construïm una escala respecte a l’acompliment de la llei en què 1 significa màxim respecte  (s’aprova el pla abans de fer res) i 5 el mínim acatament (no s’aprova mai), trobam tres grups. A Ciutadella, Ferreries i es Mercadal la normativa va tenir un seguiment notable: els plans es despatxaven mentre es feien les obres d’urbanització o, en alguns pocs casos, es prosseguia fins obtenir l’aprovació final. En canvi, a Maó i Alaior era més freqüent començar a construir i obtenir més endavant el consentiment oficial. Els dos municipis més incomplidors foren es Castell, on cap nucli disposava d’un pla, i Sant Lluís, on només el va obtenir un, i de forma posterior al seu desenvolupament.

Tramitació dels plans urbanístics de Menorca
Municipi	Núm. plans	% s. total	Tramitació
Ferreries	1	2%	2,00
Ciutadella	11	22%	2,27
Es Mercadal	9	18%	2,33
Maó	7	14%	2,71
Alaior	6	12%	2,83
Sant Lluís	10	20%	4,10
Es Castell	6	12%	5,00
Total	50	100%	3,10

Aquests fets eren coneguts pel públic a través de la premsa i encara més pels actors del mercat immobiliari. El 1976 el secretari de la Cambra de Comerç feia balanç dient que “Muchas urbanizaciones han pasado por encima de la legalidad o la han cogido al vuelo cuando ya llevaban varios años de vida.” Al seu parer, la major responsabilitat era de l’administració, per la seva passivitat. Aquest modus operandi tenia conseqüències negatives: reduïda superfície de les parcel·les, escassa reserva de zones verdes i serveis comuns, deficient infraestructura sanitària i manca d’equipaments, la qual cosa havia decebut a compradors de xalets i solars que van veure com “el paraíso prometido se convertía en un infierno”.

 

Publicitat de la urbanització Shangri.la. 1972

Aquest panorama ens permet interpretar casos conflictius, com Shangri-la, on els urbanitzadors van seguir el costum habitual al municipi: primer fer les infraestructures i les edificacions i mentrestant anar tramitant els plans urbanístics, sense adonar-se que aquesta pràctica era minoritària a l’illa i s’estava quedant desfasada amb el pas del temps. L’afer suposà la fi de la tolerància de la qual s’havien beneficiat els centres urbanístics il·legals. El Col·legi d’Arquitectes de Balears va qualificar les obres de “clandestines”. Dies després el delegat provincial del Ministeri d’Habitatge censurava la manca de responsabilitat de totes les parts. Aquesta nova actitud havia arribat per quedar-se. L’any següent, en comentar una ordre de demolició de l’Ajuntament de Maó, el periodista no es podia abstenir de comentar que “se desprende que se hicieron sin licencia”.

Històries del turisme de Menorca. La desordenada urbanització de l’interior

La Llei del sòl del 1956 va introduir la planificació urbanística a Espanya. Tanmateix, l’aprovació dels plans provincials i municipals es va produir amb una extremada lentitud. Pel que fa als primers només es van aprovar els de Barcelona (1963), Guipúscoa (1965) i Balears (1973).

El Pla provincial d’urbanisme de Balears va tenir una lenta gestació, que es va reactivar el 1971. El mes de març el Foment del Turisme feia les seves aportacions, en les quals s’incloïa tant la previsió d’una carretera entre cala en Porter i cala Galdana com la demanda de mesures per evitar l’especulació en les zones urbanitzables. El mes de juny, el Pla s’exposava al públic i l’abril del 1973 era aprovat pel Ministeri. Enrere havien quedat les crítiques del Col·legi d’Arquitectes en el sentit que enlloc d’ordenar el territori, es legalitzaven les actuacions sorgides per la via dels fets i que tot el desenvolupament econòmic es deixava en mans del turisme, les quals van ser reproduïdes en la premsa local. 

Urbanitzacions i carreteres previstes al Pla Provincial (1973)

Després dels intents frustrats dels ajuntaments des Mercadal (1966) i es Castell (1968), Ferreries va ser el primer en culminar la tramitació del seu pla general, el 1970, si bé estava condicionat a una sèrie de prescripcions que no es van complir fins tres anys més tard. L’Ajuntament de Ciutadella va aprovar inicialment el seu pla el 1970, que va ser remés a la CPU dos anys més tard i fou autoritzat per aquesta de forma definitiva el novembre del 1974.

Un cop publicat el Pla Provincial, entre el 1973 i el 1974 va començar la preparació de la resta de plans municipals, que van tenir una sort desigual. El de Maó, va quedar pràcticament llest el 1974, però les diferències sobre la urbanització de Shangri-la, van demorar la seva aprovació final fins l’abril del 1980. El d’Alaior, després de superar diversos tràmits entre 1973 i 1974, també quedà aturat fins el desembre del 1980. Abans, havien estat autoritzats els plans des Castell (1977) i Sant Lluís (1978), que s’havien iniciat amb posterioritat, mentre que es Mercadal el 1974 va reprendre la legalització del pla general que no va veure la llum fins el 1984, després d’un sonor xoc amb la Comissió Provincial d’Urbanisme.

 

Carreteres proposades per Joan Victory (1964)

D’aquesta manera, durant l’etapa d’intens desenvolupament dels anys seixanta i setanta, la manca de plans d’ordenació municipal obligava els promotors dels centres turístics a escometre un pla general sectorial abans de redactar el pla parcial, i ambdós havien de ser aprovats pels ajuntaments, per ser sancionats a continuació per la Comissió Provincial d’Urbanisme (CPU) de la Diputació Provincial. En la pràctica, alguns nuclis van néixer sense emprendre els tràmits legals o, més freqüentment, amb la simple autorització municipal.

Malgrat l’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i dels plans urbanístics municipals els anys següents, es van seguir donant casos d’indisciplina urbanística. Tanmateix, els anys vuitanta, els episodis més rellevants ja no es van produir a la costa, sinó a l’interior de l’illa.

 

Horts de Binissaida

Des dels anys setanta el procés urbanitzador s’havia estès per l’interior de l’illa. El juny del 1983 l’Ajuntament des Castell va concedir llicència per a l’obertura d’un camí rústic de quatre metres sense asfaltar a la finca Binissaida de sa Torre, així com per a la captació d’aigua al mateix lloc. Els mesos següents es concedien permisos per a la construcció d’aljubs i galliners. El març del 1984 el GOB denunciava públicament la construcció de vials de set metres i l’esfondrament de parets seques per construir noves tanquetes, indicant que una transformació d’aquest tipus requeria de l’aprovació d’un pla parcial, aquí inexistent. Al mateix temps censurava que la manca d’actuació municipal suposava consentir aquests fets. El 1988 la zona s’havia consolidat i ja tenia associació de propietaris, que van cedir els vials a l’Ajuntament, en una operació que aixecà una certa polèmica. Al final el sector ha quedat  sense ordenar i no compta amb cap planificació aprovada.

Continua la urbanització interior: L’Argentina

A principis del 1984 la societat Masies Cos, SA de Barcelona i dirigida per Josep M. Cos Balcells va adquirir la finca L’Argentina, de cent hectàrees, on ja s’havien realitzat moviments de terres i l’obertura de vials, sense cap permís municipal. El maig del mateix any es van produir les primeres segregacions i vendes de parcel·les de 15.000 m². L’Ajuntament d’Alaior, requerit pel Consell Insular va imposar una sanció urbanística de 90.000 ptes, la qual cosa no impedí que el propietari seguís amb la parcel·lació. Les terres es van dividir en cent porcions d’entre 2.000 m² i 45.000 m² i es van posar a la venda amb anuncis radiofònics i a la premsa, on s’indicava que la zona estava legalitzada, l’existència d’uns bons accessos i la garantia de l’abastiment d’aigua. La finca comptava amb un pou autoritzat des del 1980, però que només permetia el reg de vint hectàrees. L’Ajuntament va concedir llicència d’obres a casetes d’eines i safarejos, però realment en molts casos es tractaven de cases de camp i piscines.

 

Lloc de La Argentina. Foto Jorge Pons

El 1988, la premsa i l’oposició va denunciar els fets, però l’Ajuntament va fer cas omís. Es van obrir expedients de disciplina urbanística a seixanta edificacions. Al mateix temps, la corporació va qualificar el sector com urbà en la revisió del pla general, aprovada per la Comissió Provincial d’Urbanisme el 1989. En aquell moment s’estaven realitzant les obres d’electrificació, però els carrers estaven sense asfaltar i no existia xarxa de clavegueram; l’accés a la carretera presentava perill. Successius recursos van fer que l’aprovació definitiva no fos ferma fins el 1994, però la legalització del nucli ja no tenia marxa enrere, malgrat les crítiques al mal precedent que s’assentava.

La indisciplina s’amplia: Ciutadella

A l’entorn de Ciutadella, es van donar el mateix tipus d’actuacions que hem vist as Castell i Alaior i a una escala superior, ja que hi ha comptabilitzades quinze zones anomenades d’hortals, de les quals dotze se situen al voltant del nucli urbà.

El 1975 una immobiliària ja oferia hortals amb aigua. El mes de març del 1985 l’Ajuntament de Ciutadella va obrir cinc expedients sancionadors, i en dos casos va proposar la imposició de sancions: Son Aiet (18.700.000 ptes) i Ses Retxilleries (10.575.000 ptes). El primer, promogut per Edificacions de Menorca, SA ocupava 128.000 m² i havia quaranta cinc parcel·les venudes, la majoria entre 2.000-3.000 m^2. El 60% de les parcel·les estaven edificades, la meitat amb habitatges unifamiliars. A Ses Retxilleres, de Gaspar Pons Vaquer i de 118.100 m² s’havien venut vint-i-sis terrenys; el 40% comptaven amb una construcció i la meitat eren xalets. Després d’un any i mig de tràmits (durant el qual sovintejaren les crítiques de lentitud i indecisió ), el Consell Insular va aprovar les sancions. Els promotors van recórrer al Govern Balear, que anul·là la sanció, decisió recorreguda per l’Ajuntament.

Històries del turisme de Menorca. Trebalúger i altres urbanitzacions frustrades

Tot i que el 1971 es van produir uns moviments que possiblement es referien a Trebalúger, van ser frenats per la crisi. Amb la recuperació, el 1986 es va constituir a Madrid la companyia Trebalúger, SA, que comprà a la propietària, Soledat Martorell, les 104 hectàrees de la finca que envolta la cala, que estaven qualificades com a zona forestal no urbanitzable. El representat, l’antiquari Carlos Smith, anunciava que no tenien intenció d’especular ni urbanitzar el lloc.

Tanmateix, el 1988 la societat va obtenir la llicència per construir un camí agrícola i l’abril es demanà permís per aixecar denou xalets i una àmplia infraestructura a la part de llevant de la platja (una operació similar a la projectada deu anys abans a Pregonda). El Grup Ornitològic Balear de Menorca va denunciar que es volia crear una mini urbanització de forma il·legal, però la Comissió Provincial d’Urbanisme dictaminà que les construccions no constituïen nucli de població i l’Ajuntament concedí la llicència el mes de desembre. El GOB va encetar una campanya en defensa del territori, que aportà 1.500 signatures a la corporació i va organitzar una manifestació el mes d’abril pels carrers del poble, a la qual acudiren 2.500 persones. El Consell Insular demanà la suspensió dels permisos, que l’Audiència no va acceptar. El nou consistori des Migjorn denegà la construcció d’un embarcador al torrent.

El GOB i l’Entesa de l’Esquerra presentaren nous recursos i l’abril del 1990 el Tribunal Superior de Justícia de Balears va suspendre cautelarment la llicència. El 1992 fallà la il·legalitat de l’operació, en determinar l’existència de nucli de població. L’any anterior, la Llei d’espais naturals havia declarat l’àmbit com a ANEI, impossibilitant el seu desenvolupament. A pesar que el Tribunal Suprem al final donà la raó als promotors, la sentència no es va poder aplicar. A partir del 1993 guàrdies jurats impedien el pas pel camí del litoral per accedir a la platja i no s’hi pogué passar fins a l’aprovació del camí de cavalls, una dècada més tard.

Un cas similar es va esdevenir a Talis. El 1976 la promotora Atalix, SA, administrada per Beatriu Panagiotopoulos va presentar davant l’Ajuntament des Mercadal el pla parcial, per crear una àrea residencial turística d’una superfície de catorze hectàrees i amb una previsió de 3.013 habitants. La iniciativa es reactivà el 1986, quan el consistori aprovà inicialment el pla, al qual el Consell Insular va mostrar la seva oposició. Tanmateix, la seva tramitació es va anar allargant, perquè la corporació hi va trobar deficiències. Paral·lelament, el GOB va engegar una campanya demanant la protecció del paratge, per l’amenaça que suposava per al prat de Son Bou. El consistori li va donar la llum verda el 1988, però la seva declaració com a ANEI a finals d’any, va estroncar el projecte.

A cala Mitjana eren els senyors del lloc, la família Nadal De Olives, els que tenien expectatives per desenvolupar el sector, que el Pla General de Ferreries especificava que era urbanitzable, però quedaren estroncats per l’aprovació de la Llei d’espais naturals i la seva inclusió en una ANEI. El recurs de la propietat demanant indemnitzacions fou rebutjat, perquè era un indret verge.

El barranc d’Algendar

El Pla General d’Ordenació Urbana de Ferreries, del 1973, establia que les finques de Santa Maria i Son Fonoll (una estreta franja situada a la part baixa del barranc d’Algendar, a 1.500 metres de cala Galdana), no eren urbanitzables. El febrer del 1983 el Consell Insular va aconseguir que el Consell General Interinsular suspengués el planejament de determinats espais del litoral de Menorca que es consideraven d’interès ecològic i paisatgístic, a l’hora que es tramitava la seva declaració com a paratge preservat, però el nou govern sortit de les primeres eleccions autonòmics del març d’aquell any va eliminar aquesta protecció en l’aprovació inicial de les Normes Subsidiàries de l’indret i el deixava com una zona de conreus. L’estiu es va autoritzar inicialment la revisió del Pla de Ferreries, en el qual se’l delimitava com urbanitzable, la qual cosa va originar una important oposició al poble, on es va crear la Coordinadora per a la Protecció del Barranc d’Algendar.

Molt prest, l’empresa propietària, Promotora Agrícola Menorquina, SA, representada per Joan Vàzquez Capó (qui així mateix ho era de la promotora de Macarella), va defensar públicament el seu projecte, indicant que perseguia una oferta turística diferent encaminada a captar un turisme de qualitat, que se separés del de sol i platja i no estigués subjecte a l’estacionalitat. Al cap de pocs dies el Govern Balear ratificava definitivament les Normes sense preservar l’indret. L’any següent el consistori va tornar a discutir la qüestió a instàncies de l’oposició, que lliurà un informe on s’indicava que la urbanització no afectaria el barranc.

El mes de gener del 1985, l’Ajuntament de Ferreries va aprovar provisionalment la revisió del Pla General, mantenint el sector com a urbanitzable, i  preveient la construcció d’un port esportiu, qualificació que va rebre nombroses al·legacions; la Comissió de Patrimoni Històricoartístic de Menorca emeté un informe desfavorable. Malgrat tot, el mes de juny del 1986 la Comissió Provincial d’Urbanisme autoritzava definitivament el Pla. El Consell Insular de Menorca interposà successius recursos contra l’acord. 

A finals del 1987 la promotora va presentar el pla parcial, que ocupava una superfície de 475.000 m², que es destinaven en un 40% a habitatges unifamiliars, en parcel·les de 1.000 m², el 20% a apartaments, un 5% a zona hotelera (amb una altura màxima de planta baixa i dos pisos), el 14% a espais verds i la resta a equipaments. La població prevista era de 2.700 persones. No hi eren ni el port esportiu ni el camp de golf, dels quals s’havia parlat al començament, la qual cosa va donar peu al comentari que no es garantia que fos una urbanització de luxe. La inversió seria finançada per empresaris àrabs relacionats amb promocions urbanístiques de qualitat a Mallorca.

Tanmateix, el mes de desembre el Ple de l’Ajuntament de Ferreries no només no va tramitar el projecte, sinó que resolgué iniciar la modificació del Pla General per desprogramar el polígon. Els promotors van recórrer davant la Comissió Provincial d’Urbanisme la decisió municipal, la qual aprovà inicialment el pla parcial. Paral·lelament s’estava tramitant en el Parlament Balear la Llei de l’àrea natural d’especial interès del Barranc d’Algendar, que protegia l’entorn. Per aquest motiu, el mes de juliol la Comissió Provincial d’Urbanisme rebutjava el pla parcial. La Llei d’espais naturals del 1991 incorporà la zona a una àrea natural d’especial interès, fet que va suposar la fi de l’afer. Els tribunals van denegar les fortes indemnitzacions que es demanaven.

Històries del turisme de Menorca. Les temptatives d’urbanitzar cala en Turqueta i Macarella

L’intent d’urbanització de cala en Turqueta, a Ciutadella, va comptar amb unes bases prou sòlides. El mes de juny del 1967 el Ministeri aprovava el pla de promoció turística de la zona, presentat per Francesc Vivó Amengual, senyor del lloc, primera fase per autoritzar un centre d’interès turístic nacional. Aquell any s’anunciava en el suplement turístic del diari Menorca que disposaria de carretera asfaltada, enllumenat públic, aigua corrent, clavegueram i electricitat. Es pensava construir una àrea esportiva, parc infantil, zona cívica, platja artificial i instal·lacions nàutiques per tirar barques a la mar, i s’adjuntava un croquis. El propietari va vendre els terrenys el 1969 a un grup d’inversors, majoritàriament catalans i mallorquins, la cara visible del qual era Joan Casals, qui va presentar aquest projecte, entre els diversos que encapçalava, a la fira Hogarotel.

 

Plànol de la urbanització 1967

Es va constituir la societat Cala Turqueta, SA, però la tramitació del centre d’interès turístic nacional va quedar paralitzada i no es reactivaria fins a finals del 1974, amb modificacions sobre el disseny original, de manera l’any següent  va obtenir la declaració pertinent.

L’assentament programat ocupava una superfície de 110 hectàrees i s’estenia al llarg d’un quilòmetre de costa, amb una població potencial de 6.000 persones. Tenia 180 parcel·les, la majoria de 1.100 m², així com una àrea hotelera de 20.760 m², zona comercial de 10.000 m², espais verds i altres equipaments. El 1976 es definia com un centre de qualitat, dissenyat segons un model de petites agrupacions proveïdes de tots els serveis i una infraestructura adequada i racional. Es tenia molt en compte el paisatge, descartant formes destructives i només es preveia la construcció de dos hotels de tres plantes.

Cala en Turqueta, 1970

La crisi va tornar aturar la temptativa i l’Ajuntament no l’inclogué en el Pla General d’Ordenació Urbana. Quan la societat va presentar el pla parcial el 1978 s’aixecà la contestació ciutadana, avivada pel fet que al mateix temps es volia urbanitzar la platja de Macarella.  Es va promoure una recollida de firmes i es convocà una manifestació a Ciutadella pel dia 11 de novembre, a la qual acudiren unes 1.500 persones. Es va constituir la Coordinadora per a la Defensa del Territori, que entre 1980 i 1981 organitzà diversos actes a la població, com ara concentracions i concerts, per reclamar que no s’urbanitzessin les platges de la costa sud.

El 1980 el Ple del Consell Insular va acordar per unanimitat encarregar un estudi jurídic que analitzés la possibilitat de frenar el desenvolupament del centre, mentre es tramitava un nou PGOU de Ciutadella, afegint que aquesta iniciativa era “profundament polèmica” per amplis sectors de la població de l'illa, especialment ciutadellencs.

La promotora va reclamar a l’Ajuntament l’aprovació inicial del projecte el setembre del 1980 i l’abril de l’any següent, davant del silenci del consistori, va reclamar davant dels tribunals, que el mes d’abril del 1983 li donaren la raó. La corporació apel·là davant del Tribunal Suprem, però el Govern Balear li va concedir el permís d’explotació, sense esperar el veredicte definitiu, decisió que l’Ajuntament va recórrer. La sentència final fou favorable a les tesis municipals i determinà que el consistori tenia dret a denegar per silenci el pla especial i que, en cas de conflicte entre el CITN i el PGOU, prevalia la planificació local. La zona fou desclassificada definitivament amb la seva declaració com ANEI, el 1991.

Davant del tancament de les expectatives urbanitzadores, el mes d’abril del 1985 l’empresa va clausurar el vial d’accés. L’Ajuntament, disconforme, va ordenar la seva reobertura, però finalment només es va permetre el pas als vianants. Com acció de protesta, el sindicat Comissions Obreres va realitzar la celebració de l’1 de maig a la platja, mentre la UGT ho feia a Macarella, també objecte de litigi. La propietat va interposar un interdicte contra la decisió municipal i obtingué una resolució judicial favorable. Així i tot, el mes de juliol va restablir el trànsit de vehicles.

Macarella i Macarelleta

El 1978 es van presentar davant l’Ajuntament de Ciutadella els plans parcials dels terrenys del lloc d’Alpara que abracen les cales de Macarella i Macarelleta, una zona que el Pla General declarava urbanitzable. Com hem vist, la iniciativa, que coincidia amb la de cala en Turqueta, fou contestada de forma immediata amb la organització d’una manifestació a Ciutadella i diversos accions més els anys següents.

 

Macarella, 1959

El 1982 el propietari, Bernat de Olives, va ordenar l’àrea propera a la platja, on la proliferació de campaments estivals havia propiciat l’acumulació de residus i s’havien produït problemes d’ordre públic amb l’ús de les coves. Es va netejar el paratge i es col·locaren poals de fems; també es van podar els pins i es tallaren mates. Es va delimitar un aparcament per a vehicles i un espai per acampar, amb aigua potable i serveis sanitaris. Les coves es van clausurar, però la clau estava a disposició dels ciutadellencs que hi volguessin romandre. La propietat demanava a l’Ajuntament col·laboració per arranjar el camí d’accés. La platja era coneguda per la pràctica del nudisme. El delegat del Govern feia notar al respecte que els batles de l’illa s’havien manifestat en algunes ocasions de forma desfavorable a sol·licitar una platja per aquest ús.

El mes de gener del 1984 Menorca Mapesol, SA, titular dels terrenys, de capital local, demanà l’aprovació del pla parcial; tanmateix, els informes tècnics van determinar que contenia estipulacions discordants amb el Pla General. L’oposició municipal s’hi mostrà en contra de la decisió i acusà l’equip de govern d’obstaculitzar la creació de llocs de treball i empobrir la població. L’empresa va recórrer davant la Comissió Provincial d’Urbanisme perquè se subrogués la competència d’autoritzar el projecte, però aquesta va refusar-hi. El Consell Insular, en unió amb l’Ajuntament de Ciutadella, proposà declarar la zona compresa entre Macarella i cala en Turqueta àrea natural d’especial interès, exercitant la iniciativa legislativa al Parlament de les Illes Balears, el qual la va rebutjar.

La promotora impugnà els acords que denegaven les seves pretensions i va atènyer sentències favorables, tant a l’Audiència Territorial, el 1985, com al Tribunal Suprem, el 1987. Aquesta resolució va provocar un enfrontament a l’Ajuntament de Ciutadella entre la majoria d’esquerres, que aprovà inicialment el Pla, però sotmès a prescripcions, i l’oposició de dretes, que era partidària d’autoritzar-lo directament i permetre la urbanització del paratge. L’equip de govern va impulsar, amb el Consell Insular, la tramitació per segona vegada de la protecció de la zona, que aquesta vegada s’arribaria a materialitzar amb la seva declaració d’ANEI, la qual cosa determinà la no aprovació final del projecte. La polèmica continuaria amb la promulgació de la Llei d’espais naturals del 1991, en la qual es va desprotegir una part important del sector; malgrat tot, l’Ajuntament no modificà els límits. El 2003, el Pla Territorial Insular va preservar tot el paratge, a través de la nova figura d’una àrea natural d’interès territorial. El 1995 la societat Menorca Mapesol, havia venut els terrenys a una companyia austríaca.

La mediocritat del mercat laboral espanyol

En el fons, l’economia és com un ésser viu i les seves crisis són malalties que tenen un període d’incubació, empitjorament i curació. La depressió que es va iniciar el 2008 va assolir al seu punt àlgid el 2013, quan l’atur arribà a afectar més d’una quarta part dels treballadors (el 26,1%). Des de llavors, la salut del mercat laboral ha anat millorant i el 2016 es va reduir fins el 19,1%. Per tant, si bé no es pot negar que la recuperació està en marxa, aquesta encara no és completa, perquè no es pot considerar com normal el nivell de desocupació que tenim. El problema és saber què vol dir “normal” en aquest cas.

A la civilització romana, l’aurea mediocritas era el daurat punt mitjà. S’entenia que els extrems eren perniciosos i que era preferible conformar-se amb una situació intermèdia, lliure dels perills dels excessos. D’aquesta manera, si per normal entenem la mitjana, en els quaranta anys darrers, aquesta ha estat del 16,7%. És possible que el 2017 s’assoleixi aquest valor i que qualcú defensi que hem remuntat la crisi.

Evidentment, es tracta d’una postura clarament mediocre, com podem comprovar examinant el comportament dels països del nostre entorn. La taxa mitjana d’atur dels quinze estats de la Unió Europea (excloent les noves incorporacions) del 1991 al 2016 és del 9,4%. Espanya supera aquesta xifra en un 76%. El segon país més castigat per la manca d’ocupació és Grècia, que l’excedeix en un 40%. La resta de nacions amb dificultats (Irlanda, Itàlia, Finlàndia i França) freguen la mitjana.

La quantitat de gent sense feina d’Espanya és excepcional no només per la seva magnitud, sinó per la durada. Entre 1981 i 2016, ha estat el país amb la major taxa d’atur vint-i-set vegades i sis més el segon. Les males dades dels altres estats són temporals: Grècia és el primer els últims quatre anys i altres nou fou el segon; Alemanya va ser el primer el 2005, 2006 i 2007; Irlanda fou el primer el 2008 i dotze anys el segon.

Totes les comparacions són odioses. Ni els anys que donam per bons són realment acceptables: la taxa mitjana d’atur d’Espanya dels deu millors (1999-2008) és de l’11,1%, valor que sobrepassa la mitjana de la Unió Europea de tot el període i només és inferior a la de Grècia (12,9%). A principis del segle XX es va estendre la convicció que Turquia era el malalt d’Europa; a l’arrencada d’aquesta centúria, el pacient incurable és el nostre país.

Qualsevol metge diria que Espanya té una malaltia crònica. Recobrar-nos de la darrera crisi serà relativament senzill, però aquesta és com el grip, un episodi transitori. Quan ens haguem guarit continuarem patint un càncer persistent i el diagnòstic serà, fins i tot, més clar.

Els organismes internacionals des de fa molt temps apunten que el nombre de desocupats és excessiu. El Fons Monetari Internacional, la Unió Europea i la Organització Internacional del Treball demanen que es prenguin mesures. Les autoritats sempre han actuat pensant en el curt termini, el que és sinònim de postergar les decisions de calat. L’economia ha estat incapaç de generar prou llocs de treball i l’atur s’ha enquistat.

Des de la crisi dels setanta s’han engegat diverses polítiques econòmiques, però a la llarga totes han fracassat. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea es fomentà l’establiment de multinacionals amb l’argument que millor que vinguessin les empreses estrangeres que els espanyols emigressin a Europa.  Ara tornam ha enviar treballadors a fora. Amb la implantació de l’euro va arrancar la bimbolla immobiliària. Es van sentir algunes veus crítiques, però no es féu res per aturar-la i, per contra, es donaren facilitats perquè vinguessin milions d’estrangers per servir de la imprescindible mà d’obra barata. Ara tenim els immigrants i no hi ha feina. 

S’ha impulsat el turisme, que crea bàsicament llocs de feina low-cost i, així i tot, encara són insuficients. També s’ha reformat el mercat laboral nombroses vegades sense aconseguir resultats sòlids.

El manteniment d’amplis sectors de la població en atur té un elevat cost social. D’una banda es minora el potencial de creixement; de l’altra, Espanya s’ha consolidat com un dels països occidentals amb una major desigualtat. Actualment som el tercer estat amb més diferències de renda, només avantatjats per Letònia i Bulgària;  en aquesta trista classificació guanyam a nacions netament més pobres com ara Lituània, Grècia, Portugal i Romania.

Els estudiosos del mercat de treball han presentat diferents alternatives, unes des de postulats neoliberals i altres de caràcter institucional. La profunditat del repte segurament exigeix una dosi combinada de política industrial i facilitats a la contractació que proporcionin un entorn on sigui possible un major dinamisme empresarial per crear els milions de col·locacions necessaris.

Ens hem acostumat a una economia mediocre que no crea prou llocs de feina, ja que és més còmode conviure amb la malaltia que enfrontar-s’hi. Tanmateix només podrem acabar amb la xacra de l’atur intens i de llarga durada si tots, empresaris, treballadors, educadors, polítics i ciutadans abandonam la nostra zona de confort, trenquen les línies vermelles i contribuïm a la seva superació amb nous plantejaments que rompin les inèrcies del passat.

L’IME: trenta anys intent orientar l’evolució econòmica de Menorca

Els darrers anys Menorca ha experimentat grans canvis. A partir del 1985 es donen dos fenòmens crucials: una forta crisi industrial, que començà al calçat i ràpidament es va estendre a la bijuteria, i l’expansió d’un nou tipus d’oferta turística, protagonitzada pels apartaments de baixa categoria.

Tot d’una es va produir un intens debat dins de la societat menorquina. El recentment constituït Institut Menorquí d’Estudis no quedà al marge: una de les primeres actuacions fou la creació del Grup d’Economistes de Menorca, amb la voluntat de sumar esforços acadèmics, professionals i de tots aquells que tenien interès en debatre sobre la situació de l’illa. 

El setembre del 1986 es va produir la primera trobada del grup, que arreplegà una nombrosa assistència tant de residents a l’illa com afora. Les actes de les jornades van ser presentades el 1988. S’alertava de les transformacions en l’estructura econòmica de Menorca, i en especial d’una terciariarització que trencava l’equilibri sectorial i comprometia el nostre futur, ja que es basava en activitats de baix valor afegit que atreien visitants d’escassa capacitat de despesa. També es denunciava que l’expansió urbanística seria una càrrega per a la comunitat, que hauria d’assumir uns costos que acabarien redundant en el benefici d’uns pocs promotors immobiliaris i turístics.

Per aquest motiu es demanava una actuació decidida de l’Administració i, en especial, del Consell Insular de Menorca, en dues direccions. La primera, un suport decidit a les activitats industrials, que estalonés els sectors amb dificultats i estimulés l’aparició de noves activitats. La clau era el capital humà: disseny, qualitat i noves tecnologies. Era imprescindible un auxili tècnic i financer que permetés superar el desànim empresarial.

D’altra banda, es remarcava que l’expansió turística agreujava la crisi industrial, perquè els capitals s’estaven esmerçant en construccions de ràpida rendibilitat a curt termini, però escassa viabilitat futura. Calia frenar el desenvolupament urbanístic, impedir la creació de nou sòl urbanitzable, controlar la legalitat de les edificacions i redactar un pla d’ordenació urbanística de l’illa. La introducció d’un cànon turístic permetria que els beneficis d’aquesta activitat revertissin a la comunitat per finançar la millora de les infraestructures de les urbanitzacions.

És evident que ni els agents privats ni l’Administració estaren a l’altura i les tendències apuntades van seguir amb escasses actuacions correctores. Recentment, a l’IME hem constituït un Grup de Recerca del Turisme per aprofundir en el coneixement d’aquest sector crucial per a l’economia de l’illa i orientar l’evolució futura. Només desitjaríem que el debat, per fructificar, s’estengués a tots els àmbits ciutadans.

Històries del turisme de Menorca. Les urbanitzacions frustrades d’Alaior, Maó i es Castell

La més veterana de les iniciatives fallides és la de cales Coves. El 1962 es va anunciar que havia estat adquirida per una important suma una àmplia superfície de terreny per urbanitzar-la. Potser la iniciativa realment no havia prosperat perquè el 1964 s’informava que una empresa forastera estava molt interessada en dur a terme la urbanització del Lloc Nou des Fasser, en aquest indret.

 

Publicitat urbanització Calas Covas. 1974

El projecte del vial d’accés, que arrencava de la carretera de cala en Porter, es qualificava com una via “de primera categoria”, per la seva amplària, traçat i ferm; tenia un ample de vuit metres i un passeig de formigó a cada costat. L’any següent començaren les obres; es van fer les parets a banda i banda i els treballs havien de finalitzar l’estiu del 1966.

L’abril del 1973 s’oferien terrenys a la urbanització Calas Covas Mediterráneo, d’uns 700 m², i a 285 ptes/m². Els carrers estaven pavimentats, amb l’electricitat soterrada i abastament d’aigua. L’empresa Demarsa va editar un fullet de grans dimensions en anglès amb el plànol del nucli, que s’estenia al llarg del camí obert que anava a la cala i contenia uns dos-cents solars en una superfície de quaranta hectàrees. En realitat, només es van executar uns carrers curts a la part alta, on hi ha una cinquantena de parcel·les. Al sector més gran, situat més avall, es van obrir els vials, però sense instal·lar els subministraments ni asfaltar.

 

Plànol de les urbanitzacions Cales Coves i Son Vitamina

La urbanització de Llucalari Nou constituïa un dels polígons de Son Bou de Baix i fou autoritzada pel Ministeri de Defensa el 1974. La crisi va aturar aquest desenvolupament, que es reactivà el 1977, amb l’edició d’un vistós fullet en color, en el qual s’encartava un plànol de la parcel·lació, que partint d’un petit espai de 400 metres de litoral, s’endinsava uns dos quilòmetres i mig cap a l’interior. Es tractava, per tant, d’un projecte molt ambiciós amb unes cinc-centes parcel·les, d’entre 1.000 i 1.200 m².

El 1980 l’Ajuntament va aprovar inicialment el pla parcial, la qual cosa generà una viva polèmica, perquè l’empresa feia un any i mig que havia emprès les obres del sector, amb l’obertura dels vials. Els treballs estaven afectant el barranc, declarat per l’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA) zona protegida, que havia estat interromput per un terraplè de catorze metres. Per aquest motiu el batlle havia paralitzat els treballs en accedir al càrrec, l’any anterior, i anuncià que el pla no s’autoritzaria definitivament fins que els promotors no restituïssin la situació original dels terrenys. També s’acordà demanar un informe a l’ICONA sobre l’interès paisatgístic del paratge i donar trasllat de l’expedient a la Comissió Provincial d’Urbanisme perquè determinés les indemnitzacions a pagar. 

Publicitat urbanització Llucalary. 1977

L’actuació era polèmica. L’oposició municipal opinava que havia arribat l’hora d’aturar la proliferació d’urbanitzacions i volia demorar l’aprovació inicial del pla a la revisió del Pla General municipal. En canvi, l’equip de govern valorava positivament el projecte, que era “el millor que havia entrat a l’Ajuntament fins llavors, perquè s’adaptava plenament a la Llei del sòl”, i en tot cas es podria revisar durant la seva exposició pública. La zona ocupava una extensió de 129 hectàrees, de les quals 45 es declaraven parc natural protegit. El setanta per cent de la part edificable es destinava a habitatges unifamiliar aïllats, amb una parcel·la mínima de 1.000 m², i la resta a cases de planta baixa i pis. No es preveia cap zona hotelera i es plantarien vint arbres per solar. Se cedien 32.500 m² a l’Ajuntament.

El promotor era Jaume Gelabert, de Ciutadella i l’urbanitzador Joaquim Ensesa, qui ja tenia altres nuclis a Sant Lluís i Maó. El 1982 l’Ajuntament va aprovar provisionalment el pla parcial, malgrat, com denunciava el GOB, no havia finalitzat la restitució de la zona. El consistori acceptà el projecte presentat per l’ICONA, que havia d’executar la urbanitzadora i desestimà les objeccions del grup ecologista. L’any següent, la Comissió Provincial d’Urbanisme ratificava el plantejament municipal i considerava l’informe de l’ICONA tècnicament molt bo. El pla seria definitivament autoritzat el 1985, i també s’aprovaria el projecte d’urbanització. Malgrat tot la zona acabaria essent desqualificada, sense que s’hagués realitzat cap construcció.

 

Cala Llucalari. Bloc Imatges de Menorca

Es va produir un segon intent d’urbanització al sector conegut com Llucalari II. A la revisió del PGOU d’Alaior, iniciada el 1989 i completada el 1994, es va qualificar el sòl com urbanitzable, i es va aprovar el pla parcial, però el nou equip de govern sorgit de les eleccions de l’any següent va desclassificar els terrenys i denegà l’aprovació del projecte d’urbanització, per la qual cosa es va haver d’abonar una indemnització als promotors, que havien comprat el lloc el 1994.

El sector de Torre Nova del Rei, situat al costat de la urbanització de Sol de l’Est, al port de Maó, estava qualificat com a reserva urbana al Pla General de l’Ajuntament des Castell del 1974, i així es va mantenir en la revisió del 1988. El mes de febrer el consistori va iniciar els tràmits per aprovar el pla parcial. L’equip de govern, del PSOE, va ser criticat, perquè el partit s’oposava als centres turístics que es proposaven a altres municipis. La zona fou exclosa de les àrees en què la Conselleria de Turisme va decretar la suspensió provisional del planejament. L’Ajuntament aprovà el projecte a final d’any, però la Comissió Provincial d’Urbanisme el va desestimar per manca d’un cabdal suficient d’aigua i, especialment, per la seva proximitat al cementiri de la població.

 

Torre Nova del Rei. Diari Menorca, 1989.

Uns anys més tard es va tramitar el pla parcial del  paratge conegut com Repòs del Rei, a l’oest del poble des Castell. L’Ajuntament i la Comissió Insular d’Urbanisme (l’abril del 1996) aprovaren el pla parcial. Tanmateix, la corporació va canviar d’idea i tres anys més tard, quan encara no s’havia desenvolupat, va modificar el Pla General, de manera que la major part, on s’havia previst la construcció de xalets, es va declarar zona verda, mentre que, a la porció més propera al nucli urbà, es permetien aixecar blocs de pisos, convertint-la en una prolongació del poble. Els recursos dels promotors foren desestimats i els anys següents van començar a fer-se les primers cases. 

Biniparratx

Els anys seixanta es va planificar la urbanització de cala Biniparratx. El 1965 s’informava de l’adquisició dels terrenys per desenvolupar un centre residencial. L’any 1972 el promotor Joaquim Ensesa va comprar els llocs de Biniparratx i Binidalí, per realitzar una planificació urbanística. Es va redactar un pla d’ordenació, en el qual s’urbanitzava l’espai situat als dos costats de la cala. L’est pertany a Sant Lluís i l’oest a Maó i arriba fins a Binidalí, on també es delimitaven solars. Finalment, el nucli es va reduir a aquesta darrera platja.