Unes reflexions sobre els primers dies de confinament

Perdonau-me si avui les meves reflexions no us ajuden gaire, però aquests primers dies de vida tancada no puc evitar que la situació em sembli, per damunt de tot, trista.

És trist veure els carrers buits. Visc a s’Arraval i mai hauria pensat que enyoraria el pas dels cotxes, que els seu renou em despertés el matí, les seves llums m’enlluernessin de nit i els fums m’envaïssin només sortir al carrer.

És trist saber que tothom està tancat a casa, fent cadascú el que bonament pot per matar el temps.

És trist anar a comprar i evitar la gent que ve de cara; és trist caminar pel carrer amb la bossa de la compra i tenir mala consciència per no estar tancat a casa; és trist tenir l’angoixa d’haver d’explicar a un policia que venc de fer una compra; és trist que sortir al carrer més que un alleujament, sigui un motiu d’angoixa.

És trist envejar els que tenen cans, perquè els poden treure a passejar; és trist que passejar s’hagi convertit en una cosa clandestina, insolidària.

És trist pensar que dimarts hauria anat a la tertúlia en anglès, dimecres al taller d’escriptura, divendres a una conferència o la presentació d’un llibre i avui dissabte a un concert, i no haver pogut anar i no saber quant hi podrem tornar a fer-ho.

És trist saber que la gent mor cada dia per una malaltia de la qual fa poc ens burlàvem una mica, una altra cosa que, ara, em voldria fer perdonar.

Em sap greu, perquè les meves paraules haurien de servir per donar-vos ànims i, tanmateix, per a mi, aquests dies de final d’hivern, amb el seu aire fresc, el cel gris i la nit fosca, han estat, sobretot, tristos.

És trist com sortim a les vuit del vespre a aplaudir el personal sanitari. És trist que s’hagi convertit en una part de la nova rutina que estem creant cada dia. És trist com la gent se saluda quan acaba d’aplaudir. És trist i, a la vegada, és esperançador veure com, malgrat tot, anam trobant excuses per donar-nos coratge. Aplaudim els sanitaris i ens aplaudim a nosaltres mateixos per anar passant, per anar superant, aquests dies tan tristos.

Un passeig dins d’una plaça: El passeig d’Isabel II de l’Esplanada

Al llarg de més d’un segle, el principal punt de reunió de Maó era el passeig d’Isabel II, a la part baixa de l’Esplanada, el qual havia estat fruit de l’empenta personal d’un dels primers batles de la població, Ignacio Méndez de Vigo, qui no era menorquí, ni havia estat elegit pels veïns, sinó que fou nomenat pel govern. Com que s’inscriu en l’estructura de l’administració que s’instaura en el període liberal, serà útil fer-ne cinc cèntims, ja que el seu funcionament era ben diferent de l’actual.

Ignacio Méndez de Vigo y Valdés

Durant el regnat d’Isabel II es va posar fi a l’organització tradicional, l’Antic Règim, i s’inicia la construcció d’un estat modern. El 1833 es van crear les províncies, que amb el temps assolirien un gran pes i, pel mateix temps, s’eliminà el sistema municipal medieval, que a Menorca se sustentava sobre les Universitats, que van ser substituïdes pels ajuntaments. A partir de la Constitució del 1837 els regidors eren elegits per votació popular (abandonant l’ancestral sorteig entre els membres de l’oligarquia), tot i que al començament només eren electors els caps de família amb un cert patrimoni.

La corporació era dirigida pel batle, que en els primers moments, s’identificava en alguns municipis, com a Maó, amb el “corregidor”, i era designat pel govern (en els municipis de més de 3.000 habitants directament pel Ministre de la Governació) i depenia jeràrquicament del governador civil. El corregidor, que habitualment es nomenava a districtes, no a ciutats, tenia una categoria i un sou superior al del batle, per la qual cosa quan va cessar Méndez de Vigo l’Ajuntament va sol·licitar amb èxit la supressió del càrrec i a partir de llavors compta amb un simple batle.

Per donar cos a aquest entramat es va crear un col·lectiu d’alts funcionaris que el Govern destinava als càrrecs de l’administració, des dels petits municipis, fins als Governs Civils de les grans capitals. Ignacio Méndez de Vigo i Valdés en formava part, en concret era segon cap del Cos d’Administració civil. La primera vegada que l’hem localitzat era secretari del Govern Superior Polític de la província de Biscaia i, exercint aquestes funcions, va aixecar acta de la inauguració del pont de ferro de l’Arenal de Bilbao, el 23 de gener del 1848, tot fent constar que havia estat nomenat cap civil del districte de Maó.

Va prendre possessió el 9 de març. El 8 d’abril del 1850 seria cessat i possiblement fou destinat a un altre municipi. La seva destitució fou atribuïda al fet de no haver prestat suficient suport al candidat ministerial en les eleccions a diputats provincials, que fou derrotat per la candidatura conservadora. A Maó va causar una bona impressió i se’l reconeixia per haver construït el passeig d’Isabel II i haver sanejat la hisenda municipal, que duia una dècada “totalment exempta de caudals”. Aquí es va casar amb Paula Garcia de Luna, filla d’un brigadier, exgovernador militar de Balears.

A partir del 1856 fou nomenat governador civil de diverses capitals en un cursus honorum que començà a Àvila, passà per Lleó i Còrdova, per arribar a Saragossa el 1858 i, després de ser destinat a Cadis i Granada, retornar a Saragossa en qualitat de president de la Diputació Provincial. El 1866 va ser designat governador de la província de Barcelona, càrrec que exercí sis mesos, durant els quals presidí els Jocs Florals i va deixar un grat record. Com es veu, la tònica era de mandats molt curts, que hem de relacionar amb la inestabilitat política de l’Espanya de l’època. Políticament era del partit liberal i, segons Deseado Mercadal, va escriure el poema en català “Lo tusó trencat”, que no devia ser publicat, perquè no figura en cap catàleg. Va morir a la vila de Gràcia de Barcelona el 1873. Tot i que no es pugui descartar un parentiu llunyà, no té vinculació familiar amb I’exministre Íñigo Méndez de Vigo.

El 1848 va engegar les gestions per construir un passeig a l’Esplanada de Maó, llavors un simple terreny on els militars dels quarters realitzaven els seus exercicis. La idea era atractiva, però l’Ajuntament no disposava de mitjans per emprendre-la. A més, en aquell moment l’administració local estava totalment tutelada per les autoritats superiors, de forma que, com veurem, qualsevol actuació en matèria financera havia de ser autoritzada per l’organisme competent. Ja fos per simple patriotisme o pel càlcul polític que el nom ajudaria a aconseguir el suport necessari, des del principi Méndez de Vigo pensà a batejar el passeig amb el nom d’Isabel II.

La reina, que havia pujat al tron el 1833 a l’edat de tres anys, a la mort de son pare Ferran VII, havia estat declarada major d’edat el 1843, posant fi a una turbulenta època de regències, marcada per la Primera Guerra Carlina (1833-1840). Al mateix temps s’havia encetat la modernització del país, la qual començava a donar els seus primers fruits, amb obres com la primera línia de ferrocarril (Barcelona-Mataró), inaugurat aquell mateix any de 1848. Pacificat el país i amb els primers símptomes de prosperitat, la reina es trobava en el punt més alt de la seva popularitat, la qual, dit sigui de pas, s’aniria erosionant amb el pas dels anys, fins al punt de forçar la seva abdicació el 1869.

La reina Isabel II

Recordem que, també el 1848, es va instal·lar a la Mola una bateria de campanya per evitar l’entrada de vaixells francesos al port. La tensió entre França i Anglaterra amb motiu de la carrera per colonitzar l’Àfrica (el 1830 França havia iniciat l’ocupació d’Algèria) va forçar el govern espanyol a refer les defenses del port, eliminades des de la destrucció del castell de Sant Felip. Com a resultat, el 1850 es decidiria el bastiment de la fortalesa també anomenada d’Isabel II, en un moment en què el passeig de l’Esplanada ja estava acabat.

Méndez de Vigo devia ser una persona resolutiva ja que, arribat el mes anterior, va gestar el projecte el mes d’abril, la qual cosa també evidencia que va ser la seva primera prioritat. L’onze de maig del 1848 dirigia un ofici al cap polític de la província per sol·licitar permís per destinar uns sobrants de fons existents a l’Ajuntament a la urbanització del passeig. Per fonamentar la seva petició indicava que “Con miras a satisfacer una de las necesidades de esta hermosa población, la construcción de un cómodo y elegante paseo dedicado a nuestra excelsa Reina, paseo que será al propio tiempo un monumento erigido a la 2ª Isabel, para perpetuar la memoria de su reinado; el periodo de paz que con asombro del mundo estamos gozando.”

A continuació feia notar que s’oposava al projecte l’estat de penúria de la tresoreria municipal. Per aconseguir els recursos necessaris venia realitzant diverses gestions des del mes d’abril, que li havien proporcionat el suport privat del cap polític de Balears i del capità general de la província. La col·laboració del primer, el seu interlocutor, arribà fins a l’oferiment de “cien duros de su bolsillo”. Però lògicament, aquesta i altres aportacions eren completament insuficients, perquè “el plan es extenso”, per la qual cosa, Méndez de Vigo li remet la còpia de l’escrit que ha enviat al capità general, que veurem més endavant, perquè l’ajudi en la seva resolució favorable. En particular, li demana autorització per destinar a les obres del passeig 6.200 rals de billó, procedents de contribucions diverses, ja que totes les obligacions de l’Ajuntament envers la Hisenda Pública han quedat cancel·lades, segons s’explica en una memòria adjunta. Finalment el batle assenyala que compta amb els mitjans que obtindrà amb una subscripció voluntària, a la qual ell serà el primer de contribuir, i que pensa que produirà fons suficients per acabar l’obra. Així mateix, apunta que aquests mitjans seran suplementats “con mi constancia unipersonal en los trabajos.”

A l’escrit, Méndez de Vigo també comenta que obstaculitzaven el projecte “un cúmul de preocupacions més o menys respectables, però difícils de vèncer (sic)”, les quals ha rebutjat. Deseado Mercadal indica que el batle es va haver d’enfrontar a una gran resistència de persones contràries al projecte, no sabem si perquè volien donar un altre destí als fons municipals o per algun tipus d’interessos personals en la urbanització de la zona o altres circumstàncies que ens són desconegudes. El destorb fou prou important perquè el batle l’esmentés en la seva primera carta, ni que fos de passada.

En definitiva, Méndez de Vigo demana al cap polític de Balears que sancioni el seu projecte, ja que sense el seu suport aquest serà irrealitzable. Al mateix temps l’informa que pensa crear una Junta inspectora i auxiliar a la qual donarà compte i demanarà ajut. La Junta, que presidirà ell mateix, estarà formada per cinc persones: tres regidors i dos particulars “aficionats a les belles arts”. D’aquesta manera el batle intenta tranquil·litzar el seu superior tot establint un organisme de control que eviti el desviament dels fons, una pràctica no gens estranya en la corrupta administració de l’època.

Santiago Pons Quintana. La reconversió com a palanca de futur

En el món actual i al nostre país, la indústria no ho té fàcil. Els industrials han de suportar uns costos laborals i fiscals elevats i han de competir amb fabricants de tots continents, que gaudeixen de condicions econòmiques i institucionals més favorables. Tampoc disposen de cap avantatge competitiu evident, com a Menorca el sector del turisme, que es beneficia d’una clima benèvol i un patrimoni natural caigut del cel.

En aquestes condicions, quan un empresari aconsegueix que l’empresa que ha fundat superi la prova del temps, l’hem de qualificar d’empresari exemplar. Santiago Pons Quintana ha estat un d’aquests elegits que ens mostren quines són les qualitats que ha de tenir un emprenedor per poder veure com la seva obra perdura any rere any o, com ell diria, una temporada darrere l’altra.

Quan va fundar la seva empresa, el 1953, era un de tants. No procedia d’una família acomodada i els seus pares no li van deixar cap gran negoci en funcionament, sinó tan sols l’exemple de la laboriositat menorquina i les regles bàsiques de l’ofici dels sabaters, llavors molt nombrosos al seu Alaior natal. Tanmateix, no va descurar la seva educació i va estudiar batxillerat, rebent classes de Joan Hernández Mora. Els seus inicis no els va fer amb cap producte glamurós, sinó amb senzilles sabatilles infantils, que venia amb la marca “Chicarro”.

Molt prest va donar mostres de la seva sagacitat, tocant la porta de Ramon Areces per aconseguir col·locar els seus articles a El Corte Inglés. La relació comercial s’ha perllongat durant dècades, un fet que diu molt de la capacitat empresarial de Pons Quintana. L’associació va ser fructífera: a requeriment dels grans magatzems, va començar a produir sabatilles de dona, les quals li van obrir nous mercats.

Al llarg del temps Pons Quintana va innovar, llançant nous articles, el primer dels quals van ser les babutxes, que es veien a totes les cases d’Espanya. Els anys setanta implantaria noves tècniques de fabricació i nous productes, demostrant que la renovació permanent és un altre dels ingredients de l’èxit. També va comprendre que la comoditat de vendre a un mercat protegit com llavors era l’espanyol no duraria sempre, i va optar per una internacionalització primerenca que el va menar fins als Estats Units.

Va aconseguir interessar els seus fills en l’empresa familiar, una cosa no tan fàcil com sembla. Amb l’ajuda d’aquesta nova fornada d’emprenedors va adoptar una estratègia per alguns sorprenent: quan els anys vuitanta el vent va girar i tantes indústries de Menorca van començar el seu declivi, es va reconvertir, encetant la fabricació de sabata de dona, després d’invertir un important capital en la renovació de la maquinària. L’èxit de la iniciativa va venir de la mà de la introducció d’un nou article: la sabata trenada, que els clients li llevaven de les mans i encara és signe d’identitat de la casa. Sota aquestes bases, la firma va avançar en el dur terreny de la competència global trepitjant amb força: no només es defensava fermament al mercat local, sinó que s’expandia per Europa i els Estats Units.

Santiago Pons Quintana personifica totes les bones qualitats de la indústria de Menorca: inventiva, compromís, exportació, reinversió dels capitals a l’empresa, formació, treball en equip i una bona dosi d’esperit familiar.

La creació de l’Esplanada de Maó

Els espais urbans que podem veure avui en dia no han estat sempre així. De fet, en molts casos tenen al seu darrere una llarga història que ens il·lustra sobre les diferents activitats que s’hi han desenvolupat. En moments de canvi com l’actual, en què l’èmfasi està retornant dels vehicles a motor als vianants, és especialment escaient de conèixer els seus usos al llarg del temps.

Aquarel·la Col·lecció Ajuntament de Maó (Enciclopèdia de Menorca XVI)

La història d’una plaça o un passeig també és reveladora de com es va modificant la forma de viure, pensar i treballar de les persones. A l’ombra de la història oficial, de dates, polítics i guerres, la societat evoluciona i la mentalitat i la forma de viure de la gent van mudant. A través de l’estudi de la transformació d’alguns espais emblemàtics de les nostres ciutats creiem que és possible copsar aquesta història social.

Pocs indrets de Maó han experimentat tantes alteracions al llarg del temps com la plaça de l’Esplanada. Les persones d’edat encara es recorden dels més recents. Intentarem descriure els més antics, dels quals se n’ha perdut la memòria.  

En realitat, la plaça forma part del programa d’ampliació de la ciutat que van emprendre els il·lustrats governants britànics al segle XVIII cap a la plana que s’estenia al sud-oest, més enllà de les muralles. La primera fase va ser empresa per iniciativa del governador Richard Kane, amb el desig d’oferir un lloc d’esbargiment als habitants de Maó, de major capacitat que el pla de sa Parròquia, l’únic llavors existent. Es va fixar en uns terrenys d’aprofitament comunal que hi havia més enllà del portal d’Hannover (dalt de l’actual carrer d’aquest nom) i que rebien el nom de “la Quintana Gran”. Aquí va delimitar el 1722 una via ampla, regular i ben traçada, al qual va donar el nom de “Reial Hannover” (l’actual carrer de les Moreres), on el 1725 s’aixecaven les primeres cases. Aquest passeig fou flanquejat per un carrer paral·lel a cada banda (sant Jordi i sant Albert), conformant una petita expansió de la ciutat.

Carrer de ses Moreres devers 1918. Postal J. Pons

La segona fase tingué un objectiu ben diferent. Les tropes britàniques no disposaven de cap edifici per allotjar-se i vivien a les cases particulars dels maonesos, amb les lògiques molèsties per aquests i manca de practicitat per als militars. Tampoc existia cap plaça d’armes o camp d’instrucció, una necessitat important per als exèrcits de l’època. Per aquest motiu, els governadors britànics van posar els ulls en l’àmplia extensió de terreny, bastant planera, llevat del seu extrem, que s’obria al final del Reial Hannover i que els anglesos denominaven “Moorfield” o camp del moro i van exigir a la Universitat que l’expropiés. Aquest gran espai lliure serviria alhora pels exercicis i les desfilades de les tropes i de nus de comunicacions i punt d’arrancada dels camins que anaven a les riques terres agrícoles (amb força vinyes) situades al sud i l’oest de la població.

De res van valer les queixes dels propietaris que vivien del que obtenien en aquestes parcel·les: el 1748 van ser taxats i foren adquirits entre aquesta data i el 1752. Aquest any, la Universitat de Maó aprovava el projecte del pintor Giuseppe Chiesa per a l’edificació d’un quarter, més econòmic que el que havia proposat un enginyer anglès, i suficient per a les necessitats de la tropa. Les obres no van començar tot d’una, al principi per l’escassetat de recursos de la Corporació, que devia d’haver quedat escanyada després de les anteriors compres, i més tard perquè el 1756 els francesos es van possessionar de l’illa.

Un cop aquests retornaren Menorca als anglesos, el governador Thownshend va autoritzar que es destinessin els recursos provinents de l’estanc de l’aiguardent per cobrir les despeses d’explanació de la plaça d’armes i construcció de la caserna. La primera pedra es va posar amb molta solemnitat el dia 4 de juny del 1765, però les obres van ser molt lentes. Riudavets indica que el 1827 encara es pagava renda d’una part dels terrenys a Don Rafael Pons. Com en el cas anterior, la plaça també formava part d’un conjunt urbanístic, ja que paral·lelament es van construir els carrers adjacents: l’Arrovellada de dalt, o de Cifuentes, que amb l’Arrovellada de baix, o de Ramis,  i les seves travessies (Forn i Negres) comuniquen amb el de l’Arraval.

L'Esplanada 1914. Foto: Maria Florit Barber

L’Ajuntament va haver de concertar un préstec de 2.000 lliures per fer front a les despeses, però els anglesos no veurien finalitzar l’edifici, ja que quan van ser expulsats pels espanyols el 1782 encara no estava acabat. El 1793 el govern d’Espanya va autoritzar a detreure novament fons de l’estanc de l’aiguardent per continuar la fàbrica de la caserna, que per fi va quedar llesta el 1797, just a temps perquè els britànics en fessin ús durant la seva darrera dominació, entre 1798 i 1802.

L’Esplanada va ser objecte d’un quadre, atribuït a Giuseppe Chiesa, i que podria formar part del projecte que havia realitzat per als quarters, que té com a títol “Vista d’ocell de la plaça d’armes de la Ciutat de Maó, que ocupa 600 peus en quadro, amb els Quarters i Pavellons per a batallons, segons el plànol que S.M.B. aprovà el 1765 i representa el 4 de juny, aniversari del rei Jordi III”.

L’aquarel·la mostra com quedaria l’espai un cop finalitzat. En primer pla apareix una multitud de curiosos que contemplen l’espectacle que ofereixen al centre de la plaça les tropes angleses, en formació de gran parada. Al fons està el quarter, amb una terrassa més estreta que l’actual i una sola rampa central. Al segle XX, abans del 1921, la terrassa fou ampliada i es van afegir les rampes laterals.

Al quadre figuren les construccions laterals, que eren al projecte aprovat, però que no es van arribar a construir mai. Per Lafuente Vanrell, l’arquitectura dels pavellons projectats era típicament anglesa i guardava gran similitud amb el Govern Militar i, principalment, el pati de l’Hospital Militar. Es composava de dos pisos: el baix formava un pòrtic corregut d’arcades de mig punt i l’alt era tancat amb finestres de persianes verdes.

Aquarel·la Giuseppe Chiesa. Col·lecció Sancho

Els espanyols van destinar el quarter a l’arma d’Infanteria i una part a Artilleria. A finals del segle XIX la gent encara els anomenava Es Berics, corrupció de la paraula anglesa barracks, és a dir allotjament per a la tropa. Segons el tom XVI de l’Enciclopèdia de Menorca, es tracta d’un edifici de considerables dimensions, però d’estructura molt senzilla: una gran nau rectangular de 140 metres de longitud i 20 d’amplada, dividit en dues plantes, al llarg de la qual es disposen les diverses obertures, amb un total de quaranta-cinc per pis. Per mitigar la monotonia del conjunt, la façana es divideix amb pilars encoixinats, que divideixen el parament en nou espais, i per dues cornises horitzontals. En el disseny original, la façana exhibia un color, mentre que pilastres, cornises i motllures eren blanques, la qual cosa donava més presència al conjunt.

Els autors de llibres de viatges ens mostren com era l’Esplanada el segle XIX. El diplomàtic francès André Grasset de Saint Saveur, diu el 1807 al seu Viatge a les Illes Balears i Pitiüses que els carrers de Maó són estrets i estan mal traçats. L’únic espai públic digne de menció és el petit passeig de la Alameda, al port i la plaça d’armes, precedida d’un passeig (el de les moreres) “d’arbres de poca altura i xerecs, com és generalment tot el que es veu en aquesta illa”.

El 1869, la guia de viatges anglesa editada per Murray comenta que el passeig més de moda de Maó, especialment els diumenges i els dijous, quan toquen les bandes militars, és el d’Isabel II. A l’altre costat hi ha el camp d’instrucció i més enllà els quarters aixecats pels anglesos. L’autor s’està referint al passeig construït feia poc a la part nord de la plaça de l’Esplanada, el qual suposà un gran canvi que perduraria fins a la reordenació urbanística que desplegà l’arquitecte Claret després de la Guerra Civil.

A l’Esplanada tenien llocs els exercicis militars de la guarnició. El 1881 la premsa remarcava com els quintos d’artilleria i del regiment d’Almansa eren instruïts en operacions de tàctica militar i que, en els pocs dies que duien, ja havien adquirit un cert aire marcial, com si fossin veterans. Mentre es feia la instrucció, la banda del regiment executava peces del seu repertori.

Així mateix, la plaça era el lloc on desfilaven els militars en les grans ocasions. El 1860, amb motiu de “la gloriosa batalla i presa de Tetuan”, va tenir lloc una gran parada de la guarnició, de gran gala. Quatre anys més tard el general va revisar les tropes, també en ordre de gran parada, que es van distribuir pels quatre fronts de l’Esplanada, així com al carrer de les Moreres.

Amb el temps en aquest l’espai, a més de les activitats castrenses, es van anar realitzant funcions i activitats civils, fins al punt que el poble el va anar assimilant, considerant-lo com a propi.

La creació dels passejos i les places de Maó. L’Alameda

A les nostres ciutats, places i passejos són els punts centrals de la vida social. Els passejos es van expandir durant la Il·lustració, emparats de les idees de progrés i raó, amb l’objecte de crear espais higiènics on les persones poguessin viure en comunitat fora dels recintes tancats, esglésies i muralles. A Menorca aquestes idees van arribar, primer de la mà dels governants anglesos i francesos i, més tard, dels espanyols: la Il·lustració fou un moviment paneuropeu.

Port de Maó i l'Alameda. Foto: Joan Bagur Truyol 

Segons s’explica al llibre La ciutat al carrer (1983), durant l’edat mitjana a Maó existien dues places. El Pla de la Parròquia, amb l’església i l’ajuntament, era el lloc d’esbarjo i representació on la gent anava a passejar i es feien festes, processons i desfilades militars. En canvi, la plaça del Padró i el Padronet constituïa un espai de serveis, en el qual es trobava el mercat de la verdura. Els de la carn i del peix estaven en una situació perifèrica per motius higiènics.

Quan la ciutat va començar a créixer durant el segle XVIII aquest esquema esdevingué insuficient per a les noves necessitats urbanes. Els governants anglesos van promoure la creació del carrer de les Moreres i de l’Esplanada, però aquest sector evolucionà lentament pels successius conflictes militars.

El Port de Maó i l'Albereda. Foto: Ferran Lagarta

Els espanyols, en prendre l’illa el 1782 van recuperar la idea de dotar la població d’un passeig, que adoptaria la forma d’una “alameda” (en català albereda). Aquest tipus de vies tenia una llarga història des de l’edat moderna, com indrets enjardinats, plantats amb àlbers i altres arbres propis de les voreres dels rius, per crear un espai ombrejat, en moltes ocasions al costat de les muralles de les ciutats. Els diferents països europeus les van adoptar amb noms diversos: a França són les “allée”, a Alemanya “Alle”, a Anglaterra “mall”. El passeig del Prado de Madrid també segueix aquest patró. Ja al segle XIX, els llocs que quedaven lliures amb la demolició de les muralles donarien lloc a França als bulevards, una concepció que s’estendria arreu del món.

Segons Riudavets, el comte de Cifuentes, per celebrar la conquesta de l’illa per Espanya el 1782, va manar construir un passeig d’aquesta mena a la vorera del port, que anomenà “la Alameda” i els maonesos prest van conèixer com Hort Nou. També es va aixecar la costa que el comunica amb la ciutat, que substituí l’antiga costa vella.

El passeig fou inaugurat el 6 de juny del 1785, la qual cosa es va commemorar amb una placa de marbre, on figura l’escut d’armes del comte i una inscripció d’agraïment de la ciutat de Maó. Fou emplaçada en un petit xalet de línies clàssiques, on seien les autoritats els dies de festa, al costat del qual es van alçar dues fonts. També es van plantar flors i es col·locaren bancs de pedra per als vianants. El seu artífex fou el capità d’enginyers Francisco Fernández de Angulo, autor del Principal de Guàrdia i de la reforma de la façana de l’Ajuntament que li conferí la seva forma actual.

Palau de s'Hort Nou amb la làpida i l'escut del comte de Cifuentes

Aquest espai fou promocionat pels espanyols, orgullosos d’haver donat a la ciutat un passeig tan airós. Amb aquest objecte s’organitzaven nombroses activitats lúdiques i festives, entre les quals cal destacar l'anomenada “es capellet”, cucanya marítima que es va inaugurar el dia de Sant Pere del 1795 i que encara es porta a terme avui dia. Altres activitats que congregaven un públic nombrós eren les curses de cavalleries, les regates de rem i vela, les proves de natació, els focs de pirotècnia i els concerts.

Els primers viatgers que passaren per Menorca van fer complida referència d’aquest racó. El primer fou el francès André Grasset de Saint Saveur, que el 1807 publicà Viatge a les Illes Balears i Pitiüses. Al seu parer, Maó no té cap edifici públic que cridi l’atenció. L’únic espai públic digne de menció és el petit passeig de l’Alameda, al port, on no va gairebé ningú. El 1811 l’anglès John Carr indicava que el passeig de l’Alameda era bonic, però no gaire sovintejat.

Les guies de viatge també fan notar la seva presència. La francesa Guide Joanne el 1859 explica que al fons del port de Maó hi ha l’Alameda, passeig plantat de moreres i acàcies. El 1869 l’anglesa guia Murray s’expressa en termes semblants. L’Arxiduc Lluís Salvador assenyala al Die Balearen (1890) que el passeig públic de s’Alameda, vorejat d’arbres, a l’hivern és molt fred i hi va poca gent; al centre hi ha una graonada que duu al carrer superior.

S'Hort Nou. Foto: German Sintes Lluch

Al segle XX, l’escocesa Mary Stuart Boyd, al llibre The Fortunate Islands (1911), escriu que “l’Alameda és un petit passeig encisador d’estil italià on la societat maonesa es congrega els horabaixes d’estiu”. Finalment, la barcelonina Revista de Oro, el 1926 apunta que era tan bell com freqüentat.

L’Ajuntament li dedicava prou recursos. Comptava amb un guarda permanent amb un sou anual que el 1850 pujava a 1.450 rals; el del passeig de l’Isabel II, a l’Esplanada, només en guanyava 800. El juny del 1868 la premsa feia notar que era el passeig millor conservat de la població, ja que convidava a passejar-hi la seva excel·lent situació a la vorera del port i les belles flors que l’adornaven. Aquells dies es veia molt concorregut, però calia que es tirés terra al sòl, ja que estava cobert de petites pedres que destorbaven el pas.

El 1885 es va aixecar una plataforma perquè les bandes de música tinguessin un lloc més espaiós per actuar. El diari El Bien Público, tot i reconèixer que l’actuació contribuïa a embellir l’indret, remarcava que, atès que la música només sonava tres vegades a l’any, els diners es podien haver destinat a obres de major utilitat.

Les festivitats a què es feia referència eren Sant Joan, Sant Pere i la Mare de Déu de Gràcia. En la primera, l’única actuació estava a càrrec d’una banda militar (la població no va comptar amb una banda municipal fins el 1902). Per Sant Pere solia haver carreres de barques (alguns cops amb premis en metàl·lic) i el joc del capellet (qualificat de “popular, divertit i antiquíssim”), que es feia des d’una embarcació, engalanada per a l’ocasió. Els participants que aconseguien atènyer el capell rebien una petita retribució. Les regates o desfilades de barques eren molt apreciades: el 1859 un periodista comentava, de forma potser una mica exagerada, que milers de bots travessaven el port. La banda de música també amenitzava la festa, que podia finalitzar a altes hores de la matinada.

Des del 1864, per les festes de Gràcia es realitzaven carreres de cavalls al Cos Nou, situat a l’altra banda del port, on actualment hi ha les instal·lacions de la central elèctrica. Els guanyadors de les diferents proves (cavalls, egües, poltres i ases) obtenien un premi. La banda actuava al passeig de l’Albereda, que era el lloc des d’on molta gent gaudia de l’espectacle. Aquesta activitat es va mantenir quan, a partir del 1890, aquesta efemèride va substituir la de Sant Joan com a festa patronal de Maó. En aquesta festivitat també es podien realitzar regates al port. Alguns anys també es disparaven focs artificials aquàtics, que eren amenitzats per una banda militar.

Qualque vegada també s’hi va celebrar la festa del Carme, amb un programa similar al de Sant Pere. En aquestes ocasions, la concurrència era molt nombrosa. Algun any especialment lluït, com el 1864, en què s’inaugurava el Cos Nou, la premsa parla de la presència de 6.000 persones, que havien baixat per veure la desfilada de més de dos-centes barques i les curses de cavalls, que feia molts anys que no s’organitzaven.

A banda, a l’Albereda tenien lloc determinades celebracions. El juliol del 1833 fou un dels punts on es festejà  l’entronització de la reina Isabel II. Es va fer el joc del capellet, que partia d’un bergatí-goleta ricament adornat. Alhora, tocava la banda de música i una comparsa graciosament vestida executava “el difícil i divertit ball anomenat el Cosil”. A la posta de sol les barques dels pescadors van fer una cursa. El 1837, per celebrar la promulgació de la Constitució, es va realitzar festa del capellet, amenitzada per una banda de música.

El setembre del 1860, arran de la visita de la reina Isabel II, al seu davant es va fer construir un moll. La monarca va embarcar a la falua encarregada per la ciutat de Maó, des de la qual va complimentar un per un els vaixells de l'esquadra i, finalment, la fortalesa de la Mola, que portava el seu nom.

El maig del 1905 va ser el lloc més destacat de l’arribada de la regata que, procedent d’Alger, es dirigia a Toló. Aquí es va fer la “batalla de flors”, que, segons la premsa, fou un espectacle preciós. El guanyador de la primera etapa i madame du Gast, una celebritat parisenca, van ser rebuts a bord de les seves embarcacions per una multitud que els dedicà una salva d’aplaudiments.

Tensions territorials, l’Espanya buidada i el salari mínim interprofessional

Espanya té un seriós problema territorial. No es tracta tan sols del repte polític que plantegen els independentistes catalans, sinó del trencament econòmic entre unes regions pròsperes i d’altres en decadència.

La primera veu d’alarma la va donar el moviment de l’Espanya buidada. No és una qüestió menor: les mobilitzacions de Castella i Aragó van atreure l’atenció dels partits polítics, en especial durant la darrera campanya electoral. De resultes, Teruel existe va aconseguir fer-se amb un diputat en una circumscripció fins ara abonada al bipartidisme.

El darrer acte d’aquest drama han estat les protestes dels agricultors extremenys contra la pujada del salari mínim interprofessional, que han portat al president de la Comunitat Autònoma a demanar una entrevista amb Pedro Sánchez per expressar-li la seva oposició a la mesura, la qual cosa és significativa perquè són del mateix partit i els barons territorials solen ser molt comprensius quan els seus governen a Madrid.

En aquest darrer cas, 950 euros poden ser poca cosa a Madrid, Barcelona o Bilbao, però són un sou no gens menyspreable a Mèrida. El cost de la vida és tan diferent que el que a Palma, Maó o Ciutadella quasi no dona per pagar el lloguer, a les regions empobrides permet arribar a final de més, sense excessos, però sense ofecs.

Un dels instituts d’anàlisi més seriosos del país, Fedea, acaba de publicar un estudi que analitza l’evolució de la renda de les diferents comunitats autònomes entre 1955 i 2018. Hi descobrim que les desigualtats econòmiques regionals venen d’enfora. De fet, al començament, l’escletxa entre territoris rics i pobres era el doble que en l’actualitat i, el que és més important, uns i altres eren pràcticament els mateixos que avui en dia –Balears sempre entre els capdavanters. En seixanta anys hi ha hagut escasses modificacions: Madrid ha superat el País Basc com la comunitat més pròspera, mentre Andalusia, que era al mig, ha retrocedit fins al furgó de cola.

Amb el temps les diferències s’han reduït, però aquesta convergència es va produir sobre tot els anys seixanta i setanta i els darrers vint anys els avenços han estat molt minsos i alguns anys, i en particular durant la crisi que s’encetà el 2008, s’han produït retrocessos. És simptomàtic que l’estancament s’hagi produït coincidint amb l’aparició de les comunitats autònomes: un estat centralista pot ser més efectiu en la correcció dels desequilibris econòmics que un de descentralitzat.

El 1955 la principal causa de la desigualtat eren les diferències de productivitat. Els camperols de l’Espanya pobra llauraven amb mules i les seves indústries produïen béns poc atractius per al mercat local, mentre que agricultors i industrials de les regions més avançades s’havien mecanitzat i estaven especialitzats en articles d’alt valor afegit. En l’actualitat, en canvi, els sistemes productius són similars arreu, amb la qual cosa no hi ha disparitats sensibles de productivitat. En canvi, les regions pobres són les que mostren taxes d’atur més elevades i, per tant, tenen proporcionalment menys treballadors en actiu que els territoris avançats, la qual cosa fa minvar la seva renda.

La taxa d’atur d’aquestes comunitats (Extremadura, Andalusia, Canàries, Castella La Manxa) dobla la de les més pròsperes. En realitat, el problema de la manca d’ocupació d’Espanya no és general sinó que es concentra en aquelles, ja que la resta del país és equiparable a la Unió Europea. Per aquest motiu, l’única manera d’equiparar-nos a Europa serà atacant el problema de manca de feina de les regions més deprimides i els èxits en aquest camp vindran acompanyats de la reducció de les desigualtats econòmiques internes.

L’absència d’una veritable política regional explica també la lacra de l’Espanya buidada: la gent defuig els territoris poc dinàmics, que ofereixen poques possibilitats de futur. L’existència de disparitats territorials està tensant les relacions entre les comunitats autònomes, perquè les regions endarrerides reben molts recursos, sense que aconsegueixin millorar els seus resultats, ja que aquells s’han destinat a inversions poc productives que estabilitzen la població, però no l’ajuden a progressar.

Sense un canvi radical d’orientació només aconseguirem agreujar el ressentiment de tots: els pobres perquè no se’n surten i els rics perquè s’estan cansant de contribuir. La desigualtat dificulta la política econòmica general: mesures ben vistes per les comunitats desenvolupades, com la puja del salari mínim interprofessional, causen perjudicis i protestes a les que estan a la coa.

La desigualtat no és patrimoni nacional i posa en risc la convivència allà on es presenta. A Itàlia, el sud depauperat va alimentar el creixement de la màfia i els seus vincles amb el tràfic de drogues i d’altres negocis fraudulents. Amb el pas del temps aquesta situació va esperonar el sorgiment de la Lliga Nord, un moviment xenòfob i excloent. A Alemanya, les regions deprimides de l’Est pateixen l’expansió de la ultradreta, d’aires feixistes i que atia l’odi als estrangers. Al nostre país no es pot negar l’impacte polític de la desigualtat territorial: l’extrema dreta està més implantada a les comunitats amb majors dificultats econòmiques i els independentistes en algunes de les comunitats més riques.

Es parla molt de la manca de cohesió nacional i de sentit de país d’Espanya i se cerquen explicacions en la història i la cultura, però s’oblida el transfons econòmic d’un país trencat entre territoris empobrits i dinàmics. Hauríem d’acceptar que, a la llarga, no hi pot haver justícia sense progrés.

Menorca en els llibres de viatges. Informacions i errors de Las Regiones (1888)

El setmanari Las Regiones es publicà a Madrid entre el 1887 i el 1890. El rotatiu acollia en les seves pàgines les més diverses temàtiques i estava il·lustrat amb gravats que li donaven vistositat. Va incloure una sèrie d’articles sobre les diferents regions espanyoles, entre les quals hi trobam les Balears, amb onze números dedicats a Mallorca, dos a Menorca i un a Eivissa, tots ells signats per Ragul i que hem conegut gràcies a en Miquel A. Limón. No és segur que l’autor visités els llocs que descrivia, sinó que sembla més bé que ha copiat, de manera apressada i cometent força errors, de repertoris geogràfics com el diccionari de Madoz (1850) o la Crònica General de Balears de Fulgosio (1870), la qual cosa també explicaria el fet que la seva informació estigués antiquada.

El text comença amb una introducció geogràfica i històrica, en la qual no falten pífies i imprecisions. Per exemple, indica que el perímetre de l’illa (en lloc de la superfície) és de 792 quilòmetres quadrats. Pel que fa a la història, se centra, com és habitual, en els orígens i el segle XVIII. Assenyala que Ciutadella era coneguda a l’antiguitat com Sesena (denominació inexplicable) i “Famo o Fano” (error per Iamo). Segons l’autor, Fano provindria d’un hipotètic temple consagrat per Hèrcules al déu Jamo. Després comenta amb un cert detall els fets de la guerra de Successió i, ja de passada, les sobiranies anglesa, de la qual únicament remarca la derrota de l’almirall Byng, i francesa, així com la Guerra de la Independència, tot explicant la fidelitat dels illencs a Ferran VII.

L’autor fa constar que Menorca té un dels millors ports d’Espanya, el de Maó, que, a pesar de comptar amb alguns esculls a l’entrada, és molt segur i abrigat per als vaixells. L’illa és com Mallorca, en part muntanyosa i en part plana, però ni les muntanyes són tan altes ni, en general, el terreny és tal fèrtil com el de l’illa veïna. El blat, encara que no tan abundant com a Mallorca, és igual de bo; les vinyes, són regulars. També té molt de bestiar de totes les classes, del qual se’n fan grans exportacions tots els anys i es fabrica formatge, que són seus principals productes.

Per estar descoberta als aires del nord, Menorca no disposa d’oliveres i, per tant, d’oli. Així i tot, més endavant puntualitza que els naturals de l’illa no cessen en els esforços per treballar les terres i han aconseguir d’aclimatar algunes oliveres que produeixen escasses olives. A més, produeix cereals, tabac, cotxinilla, mel i raïm, bones fruites i exquisits llegums. Té bones pastures per als ramats i la caça i la pesca són abundants. Els arbres són escassos.

A l’illa hi ha mines de ferro, coure i plom, però no de minerals preciosos. La indústria es troba un tant endarrerida, llevat de la de la capital. Compta amb 45.000 habitants i els seus costums són els mateixos que els de Mallorca.

A continuació, Ragul fa un repàs de les diferents poblacions de Menorca. Maó, amb 22.000 habitants, és una bella ciutat i la capital de l’illa. Es troba a la costa oriental, sobre una altura, i el seu clima és temperat i bastant sa. Entre els bons edificis que es poden veure mereixen especial atenció les Cases Consistorials, el Coliseu (teatre), el Llatzeret, l’Hospital Militar, l’església parroquial de Santa Maria, l’ermita de Gràcia (que confon amb un seminari) i els quarters.

L’autor torna a insistir en què el port de Maó és una obra mestra de la naturalesa i, “sense disputa un dels millors i més segurs que existeixen”. La seva entrada està defensada pel cap de la Mola i el castell de Sant Felip. No fa constar ni la construcció de la fortalesa d’Isabel II ni la destrucció del castell. Reprèn les referències històriques remarcant el domini dels àrabs a partir del 790, expulsats pels reis d’Aragó, sense precisar data. Apunta que el 1535 la ciutat fou presa pel corsari Barba-rossa i, a continuació, les diferents dominacions del segle XVIII, que finalitzen amb la recuperació dels espanyols el 1782, corregint l’article anterior, on havia dit que fou el 1779.

El comerç és molt escàs i la indústria està un tant decaiguda. Tanmateix hi ha fàbriques de licors, veles i eixàrcies, sabó i altres menys importants. Maó és la pàtria del famós metge Orfila. Els naturals d’aquesta important ciutat són en la seva immensa majoria liberals i acaten el sistema tornista de la Restauració, perquè a Espanya no existeix cap més avançat dins de la llibertat i el progrés. Així mateix, si el dia de demà, com així succeirà, es restaura la República, és completament segur que Maó serà un dels primers llocs on es veurà onejar la bandera tricolor nacional. Ragul aprofita per fer propaganda política i proclama que el comerç de la ciutat, avui tan decaigut, amb la República serà superior, la seva decaiguda indústria s’aixecarà i la riquesa agrícola i pecuària augmentaran, per mor de la rebaixa de les contribucions i alguns odiosos impostos.

Ciutadella és la següent població en importància. Els seus veïns es dediquen, com els de la capital, a la fabricació d’aiguardent. El sòl és bastant fèrtil i no pateix els rigors del temps. Hi ha força ramats, major i menor, i els cereals que produeix són molt bons. Aquí residia antigament el governador de l’illa, amb l’assessor i l’advocat fiscal. A la població hi ha alguns convents antics; a dues llegües (11 quilòmetres, encara que en realitat són el doble) s’alça el famós castell granític, del temps dels musulmans, anomenat de Santa Àgueda.

A continuació es descriuen la resta de poblacions de l’illa, fent-se notar el desconeixement de l’autor. A Ferreries, nom que atribueix als minerals de ferro que allà s’exploten, es recullen bons cereals. Es Mercadal té 640 veïns i vuitanta llocs. És una població polida amb uns camps extensos molt productius en vinyes, fruites i blat (l’únic que realment era significatiu). També fa bones exportacions de ramats. En el seu terme es troba la muntanya del Toro, designada així per la seva altura, i des del cim de la qual es dominen totes les illes i les costes de Catalunya, cosa del tot incerta. El poble des Migjorn és ubicat en les proximitats de Ciutadella, les terres i els productes del qual també són idèntics.

També esmenta Sant Joan de Carbonell, llogaret de cinquanta veïns purament agrícola, avui en dia desaparegut. Així mateix parla d’Angoxas (topònim segurament erroni que podria correspondre a Llucmaçanes), vila de nom àrab construïda a partir d’un conjunt de llogarets que compta amb 250 veïns i bons caserius al seu terme. Té bon vi, rica mel i caça en abundància. Ragul assenyala l’existència d’altres poblacions, entre les quals hi mescla diversos llocs (Torre del Ram, Els Bafals, San Boa, Benicalsik, Binibeca,...) i els pobles d’“Alagor”, “Villarcarló”, Sant Climent i Sant Lluís, tots ells de menor importància i purament agrícoles.

L’article finalitza amb una nova nota geogràfica en relació als caps i cales de l’illa, on la majoria dels noms són plens d’errors: caps de Caballería, Poutmot, d’en Tout, Dartextax, Menorea i de la Sella i cales Escodada, Rafaet, Burter i las Fontenellas. També és bastant lamentable la llista dels illots: Colma, Grao de la Albufera, del Aire, dels Ports (davant del port de Ciutadella) i la de Santa Guldona. Per acabar de rematar-ho finalitza indicant que l’illa és defensada pel castell de la Mota (La Mola?), situat prop del port de Torrels (Fornells?).

El mateix autor va escriure la nota sobre l’illa d’Eivissa, en la qual apunta que els seus pobles són nous, sense història i d’escassa importància agrícola. El gruix dels habitants es dediquen amb el major esment a l’explotació de la sal. Formentera té dos pobles, es crien ases feréstecs que no serveixen per a la indústria i el blat hi creix de meravella. Aquestes afirmacions van merèixer que l’any 2019 un redactor del Periódico de Ibiza comentés que és una constant entre els plumífers el desconeixement d’Eivissa i Formentera.