La població activa de Menorca el remot any de 1833

 Amb el pas del temps, i a mesura que les possibilitats que ofereix l’economia s’han anat transformant, les ocupacions dels menorquins han canviat. En l’actualitat, moltes persones depenen de les activitats turístiques i el personal al servei de l’administració és prou nombrós. En canvi, dècades enrere a totes les poblacions la majoria de la gent que es dedicava a la confecció de calçat, la bijuteria i altres operaris industrials i retrocedint en temps el nombre de pagesos i hortolans era aclaparador. Ara que aquesta mena d’activitats van quedant arraconades pren interès saber com es guanyaven el pa els nostres avantpassats.

Taller. Pompilio Piris Seguí. Fotos Antiguas de Menorca

Tot i que ja durant el segle XVIII, els tallers artesanals es van anar modernitzant, la Revolució Industrial arribà a la nostra illa a mitjans segle XIX, quan es van instal·lar les primeres fàbriques propulsades a vapor. Ja feia alguns anys que els sabaters de Menorca enviaven calçat a l’exterior i s’anaven convertint en un puixant sector manufacturer.

Tanmateix, només al començament del segle XIX començam a disposar de fons per conèixer l’evolució econòmica des d’un punt de vista quantitatiu. En aquest sentit, els padrons d’habitants, on es recull la feina que fa cadascú, ofereixen un bon material per entendre l’economia d’en primer. Una instrucció del Govern del 1823 ordenava els municipis de formar cada any aquests registres, tot i que els primers documents eren bastant incomplets i no es troben padrons amb informació amb els oficis dels veïns fins a la dècada següent i no a tots els pobles.

Així mateix, cal tenir en compte les limitacions d’aquesta font de dades, que minusvalora de forma important el treball femení i els actius agraris, no disposa d’una nomenclatura uniforme i conté diversos errors, duplicitats i omissions. Així i tot, les seves mancances són similars a les dels censos de població de l’època, fins bastant més endavant i per tant els podem atorgar una validesa semblant, de manera que ens proporcionen una idea bastant aproximada de l’activitat econòmica real durant aquest període.

Sabaters

D’aquesta manera, al principi les úniques poblacions amb padrons d’habitants on s’especifica la professió o ofici dels registrats són Maó i Ciutadella, essent un dels primers el del 1833. Encara que incorpora la població rural, a Maó, els canvis de criteri al llarg del temps fan que la informació d’aquest sector sigui poc fiable.

En conjunt, és interessant destacar que, a les dues poblacions, aquest any la manufactura i els serveis ja tenien una importància bastant considerable, amb al voltant de 1.270 i 1.850 persones que s’hi dedicaven, respectivament. El seu pes relatiu era una mica més elevat a Maó que a Ciutadella, així com el dels operaris de la construcció. A la ciutat de Ponent, en canvi, els treballadors del camp tenien una presència relativament superior que a Llevant.

A banda, a les dues ciutats figura un petit contingent de persones que desenvolupen activitats no productives. Aquests consistien bàsicament en els senyors de lloc i els religiosos, ja que altres col·lectius, com els estudiants o els discapacitats, eren poc rellevants. Per aquest motiu, el seu volum relatiu era un mica superior a Ciutadella que a Maó.

Jornaler

Si intentam filar més prim, ens trobam amb dificultats a l’hora d’enquadrar algunes professions. En especial, els jornalers que, en algunes poblacions, com Ciutadella, es dedicaven clarament a feines agràries, mentre que a Maó el terme tenia un sentit ampli, com persones contractades a jornal, però que podien exercir qualsevol activitat, fins i tot de tipus manufacturer. Es tractava d’un grup amb un cert pes, superior a Ciutadella, on era el col·lectiu més nombrós, que a Maó, on ho eren altres oficis. D’altra banda, dins del sector primari, els treballadors agrícoles eren el grup més representat, molt més abundants que els pescadors i els dedicats a tasques forestals, els quals així i tot eren més nombrosos a Maó.

De fet, la diferència més significativa entre les dues poblacions és el major percentatge que assolia el sector agrari en sentit ampli (afegint-hi els jornalers) a Ciutadella: 38,5%, mentre a Maó només representaven el 22,8%. Per comptes, a la població de Llevant abundaven bastant més els que es dedicaven a activitats manufactureres i de serveis. Ciutadella presentava al visitant un aspecte més rural, mentre que Maó tenia un aire més urbà i modern.

Ocupats a les branques productives de Maó i Ciutadella (1833)
Branca productiva	Maó	Ciutadella	Suma	% s. total
Agrícola	292	160	452	9,9%
Pesquer i altres	63	15	78	1,7%
Suma Primari	355	175	530	11,6%
Jornalers	267	538	805	17,6%
Aliments i begudes	115	24	139	3,0%
Tèxtil i confecció	134	172	306	6,7%
Calçat i cuiro	220	112	332	7,2%
Fusta	237	74	311	6,8%
Ceràmica i pedra	16	36	52	1,1%
Metall	80	41	121	2,6%
Altres	12	1	13	0,3%
Suma Manufactura	814	460	1.274	27,8%
Construcció	100	25	125	2,7%
Comerciants	130	46	176	3,8%
Professions liberals	41	15	56	1,2%
Criats	420	172	592	12,9%
Marineria	366	100	466	10,2%
Matriculat	6	256	262	5,7%
Funcionaris	75	18	93	2,0%
Militars i forces seguretat	66	20	86	1,9%
Altres	89	26	115	2,5%
Suma Serveis	1.193	653	1.846	40,3%
Total	2.729	1.851	4.580	100,0%

 Com és lògic, quasi totes les activitats manufactureres tenien un volum relatiu superior a Maó. Les úniques dues excepcions eren el tèxtil i la confecció i la ceràmica i la pedra. A Ciutadella hi havia més teixidors i filadores, mentre que a Maó, segurament per mor de la competència dels teixits forans, aquestes professions no tenien gaire practicants. Els trencadors que extreien cantons de les pedreres i els gerrers de les teuleres i altres oficis d’aquest ram també eren més nombrosos a Ponent. Maó, que havia experimentat un boom de la construcció fins a la Guerra del Francès, patia una forta crisi d’aquest sector, com també s’observa en el padró, que arrossegava les feines accessòries com les que estem comentat. Els dos eren àmpliament superats pels treballadors de Ciutadella, malgrat la ciutat de Llevant estava més poblada.

Pel que fa a la resta de branques manufactureres, la major diferència es troba en els treballadors de la fusta, una ocupació tradicionalment més desenvolupada a Llevant, per la força d’atracció de les activitats marítimes, que havien estimulat altres especialitats, com la fabricació de mobles i, en general, les feines auxiliars de la construcció (portes, finestres, etc.). La desproporció també és apreciable en el calçat i el cuiro, tant pel major nombre de sabaters com d’adobadors de pell. Les desigualtats també eren manifestes en l’elaboració d’aliments i begudes. A Maó abundaven els moliners i els forners, així com els confiters i altres menestrals d’aquest ram, la qual cosa és fàcilment explicable pel major volum de població i la possibilitat de subministrar vitualles a les flotes estrangeres que, si el segle XVIII havien estat britàniques, al XIX eren majoritàriament americanes, sense perdre de vista els holandesos i d’altres nacionalitats.

Finalment, Maó el 1833 ja era una població netament de serveis, que era l’activitat principal, a la qual s’hi dedicava el 43,7% dels seus habitants, valor que es reduïda al 35,4% a Ciutadella. Per aquest motiu, totes les ocupacions d’aquest mena estaven més representades a la ciutat de Llevant. L’única excepció eren els matriculats, que eren els reservistes de la marina. La seva pràctica absència a Maó, on els oficis de la mar tenien un pes molt superior, només es pot deure una decisió administrativa, ja que al padró del 1849 el seu nombre era prou elevat. Si s’haguessin comptat, el percentatge assolit pel sector serveis encara seria superior.

Mariners al port de Maó. Museu de Menorca

Precisament, la marineria era la professió relativament més abundant a Maó, juntament amb els criats. La sobrerepresentació d’aquests és indicativa d’una vila més pròspera, on vivien més persones amb un nivell de vida prou alt per permetre’s de tenir assistents que es fessin càrrec de les tasques domèstiques. Evidentment, les diferències també eren prou marcades pel que fa als comerciants, en totes les seves especialitats, tant de venda de productes com encarregats de fondes, tavernes i altres establiments d’aquest tipus.

La població activa de Menorca a finals del segle XVIII

 Una qüestió que revesteix especial interès quan volem conèixer com era la societat i l’economia d’èpoques anteriors a l’actual és com es guanyaven la vida les persones que hi vivien, és a dir la distribució sectorial de la població. Al llarg del temps, sobre aquesta tema tenim una informació molt fragmentària i amb poca base quantitativa, fins que, a les darreries del segle XVIII i sota l’impuls de les reformes de l’època de la Il·lustració, es comencen a fer estudis sistemàtics.

A Menorca disposam de tres recomptes, del 1784, 1787 i 1797, que ens donen dades d’interès. Lògicament, en aquell moment encara no s’havien estandarditzat els mètodes de recollida i tractament de la informació, de manera que aquestes estadístiques presenten limitacions i llacunes, per la qual cosa han de ser considerades amb precaució.

Un examen superficial mostra que cadascun d’aquests censos té alguna mancança: el de Floridablanca (1787) és el menys detallat ja que, pel que fa a la manufactura, només distingeix entre fabricants i artesans. D’altra banda, es va englobar la marineria en la categoria d’artesans, enlloc dels serveis, on el classifiquen els altres amb més correcció. El recompte del 1784 que publicà Vargas Ponce, pel seu costat, infravalora de forma clara el sector agrari. El cens del 1797, finalment, va comptabilitzar la població militar de l’illa, per la qual cosa la xifra del sector serveis és més alta que en els altres dos. Els diferents censos també proporcionen quantitats bastant variables d’inactius, bàsicament religiosos, estudiants i rendistes.

Un altre element a tenir en compte és que els censos del 1784 i el 1797 incorporen el col·lectiu dels jornalers (que el darrer separa entre els propis dels fabricants i els dels artesans), figura absent a les illes de Mallorca i Eivissa. Aquesta i altres circumstàncies permeten deduir que no es tracta dels jornalers del camp, sinó simplement d’aquells que en els pobles treballaven a jornal, és a dir, no tenien una ocupació fixa. El cens del 1797 ofereix més pistes per ubicar-los professionalment: els jornalers dels fabricants es devien dedicar bàsicament a la manufactura, en la qual els podem encasellar pràcticament a tots. En canvi, els dels artesans gairebé amb tota seguretat eren empleats de la construcció i tasques auxiliars d’aquesta (picapedrers,...) ja que no hi ha cap treballador més d’aquest ram i la xifra coincideix amb la dels censos anteriors.

És il·lustratiu comparar la distribució sectorial de les diferents illes de l’arxipèlag balear, per veure la seva especialització productiva. Així, encara que les xifres exactes varien d’un cens a l’altre, Menorca és el territori amb un menor percentatge de població consagrada al sector primari (agricultura, pesca, boscos...), sempre inferior al 50%, valor superat a les altres illes. Paral·lelament, la nostra illa compta amb la major proporció de treballadors manufacturers, que normalment supera el 25%. El percentatge de població activa del sector serveis exhibeix enormes diferències d’un cens a l’altre, en especial a les dues illes menors. Si atorgam una major confiança a la darrera de les estadístiques, Menorca també comptaria amb una proporció superior de persones en aquest sector, tot i que els resultats d’Eivissa i Formentera no s’allunyaven gaire. 

En comparació amb el total d’Espanya, les Balears tenien un menor percentatge de població dedicat al sector agrari (58%), que es compensava amb el major pes del sector serveis (26%) i, en menor mesura, de la manufactura (16%). Les xifres de Menorca, lògicament, eren les que més divergien del conjunt nacional.

En definitiva, és fàcil concloure que l’estructura econòmica de Menorca era relativament més moderna que la de les altres illes, pel menor pes de les persones que es dedicaven al sector primari i la relativa superioritat dels industrials i de serveis. Aquest fet ens parla de la important transformació que experimentà la nostra illa gràcies a les condicions que va imprimir la sobirania britànica, amb una economia oberta, una demanda militar puixant, una política d’obres públiques enèrgica i la introducció de noves activitats manufacturers (construcció naval i indústries auxiliars), que impulsaren el desenvolupament econòmic i el creixement demogràfic, el qual alimentà un procés de creixement autosostingut, en estimular nous sectors econòmics, com la construcció. Aquesta empenta es va mantenir amb el retorn a Espanya fins el 1820, ja que l’estructura econòmica menorquina era sòlida i es van conservar suficients elements per fer-ho possible, de manera que, quan alguns negocis es van acabar, els menorquins van trobar alternatives en determinades activitats, com el comerç marítim de grans.

És interessant examinar la distribució de la població manufacturera segons les diferents branques productives, cosa factible en els censos del 1784 i 1797. De l’examen de les dades, és clar que el primer és el més coherent, ja que el segon omet multitud de categories professionals i les trasllada al calaix de sastre d’altres. Aquesta impressió s’accentua si s’analitza el detall dels oficis: al cens del 1797 no consta la xifra de teixidors ni la de mestres de casa, dues de les categories amb més actius el 1784 (186 i 220 ocupats, respectivament). També hi són absents moliners i cardadors, ben representants al primer cens (58 i 61 persones), i el valor dels fusters (62), està excessivament allunyat del seu precedent (195), que és coherent amb altres dades que tenim sobre el particular.

Distribució de la població manufacturera per branques d'activitat, 1784-1797
Branca productiva	1784	% s. total	1797	% s. total
Aliments i begudes	146	8,0%	27	1,3%
Tèxtil i confecció	475	26,2%	316	15,5%
Calçat i cuiro	307	16,9%	343	16,8%
Fusta	245	13,5%	62	3,0%
Arts gràfiques	1	0,1%	1	0,0%
Ceràmica i pedra	39	2,1%	24	1,2%
Metall	142	7,8%	168	8,2%
Altres	1	0,1%	822	40,3%
Construcció	225	12,4%	11	0,5%
Jornalers	235	12,9%	264	13,0%
Suma	1.816	100,0%	2.038	100,0%

Així, segons el cens del 1784, la branca productiva amb més ocupats del sector secundari menorquí era el tèxtil, responsable de més d’una quarta part dels treballadors (26,2%), representada de forma majoritària per teixidors, sastres, perruquers i brodadores. Li seguien a una certa distància el calçat i el cuiro (16,9%) i, la fusta (13,5%). En el primer s’englobaven els adobadors de pells i, sobretot, els sabaters; en el segon, els fusters. Amb un pes bastant inferior es trobaven l’elaboració d’aliments i begudes (8,0%) i el metall (7,8%). El primer recull els forners, moliners, confiters, fabricants de begudes alcohòliques i altres similars; el segon arreplega els ferrers, els argents i altres oficis. Totes elles, eren activitats destinades al mercat local i cobrien les necessitats bàsiques de la població.

En el cas del calçat i el cuiro, en què el percentatge del 1784 és sensiblement igual al del cens del 1797 (16,8%), es tractava de 35 adobadors i 308 sabaters. Aquest darrer any Menorca és l’illa que compta amb un percentatge superior de les Balears, ja que a Mallorca representen el 15% i a Eivissa i Formentera el 7,4%. El fet és remarcable, perquè, en general, en aquest cens els valors de la nostra illa són inferiors, cosa que s’explica per la circumstància que el pes que representa el capítol d’altres és molt superior i en aquest no hi ha jornalers no agrícoles. Aquesta situació evidencia una clara especialització de Menorca en el sector del calçat i el cuiro, la qual va passar desapercebuda a les fonts coetànies. 

En canvi, una activitat que els diferents autors sempre han assenyalat com molt ben representada a la nostra illa, el tèxtil, mostra en el cens del 1797 valors molt inferiors als de Mallorca (46,3%) i Eivissa-Formentera (38,2%). Aquest fet és probable que sigui indicatiu d’una menor atenció a l’elaboració de teixits i robes, el que seria coherent amb la situació de dura competència amb els mercats exteriors que es va experimentar a Menorca durant la major part del segle XVIII, per mor del port franc, i que encara s’arrossegaria a finals de segle. Pel costat contrari, el pes dels treballadors de la fusta en el cens del 1784 (el 13,5%), així com els del metall (7,8% en aquest i 8,2% en el del 1797) serien superiors als de Mallorca en el darrer any (10,5% i 6,7%), fet explicable pel major desenvolupament dels sectors de la construcció i el naval a la nostra illa.

La indústria menorquina de finals del segle XIX segons Josep Clot

 L’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets no van ser els únics a escriure sobre la nostra illa al darrer quart del segle XIX. El polifacètic Josep Lluís Clot va publicar el 1878 l’opuscle Menorca mercantil i industrial. L’autor treballava com a funcionari de duanes i havia estat destinat a Maó uns anys. També era periodista i escriptor. De tendència liberal i aferrissat anticarlí; dirigí a Puigcerdà el setmanari La Voz del Pirineo. Pels seus mèrits fou condecorat amb la creu d’Isabel II.

La seva obra sobre Menorca defensava que el govern havia de fomentar la indústria i el comerç de l’illa, per aprofitar els avantatges del port de Maó, per la qual cosa despertà simpaties en els cercles proteccionistes catalans. Clot fa una interessant anàlisi de la manufactura illenca, de la qual remarca el paper clau de tres sectors: el calçat, el tèxtil i l’alimentari. 

El primer era, sens dubte, el més important, fins al punt de qualificar-lo “un ram d'interès vital per a l'illa”, ja que s’hi dedicava una cinquena part de la seva població: 7.000 dels 37.809 habitants. L’escassetat de recursos del territori feia que aquesta activitat fos una efectiva contenció contra l’emigració que, d’altra manera, afligiria l’illa. Les poques alternatives havien fallat: l’Arsenal, on abans es construïen multitud d’embarcacions i les obres de la fortalesa d’Isabel II, al port, les quals en aquells moments convulsos (feia poc que havia finalitzat la I República) estaven paralitzades. Com s’observa, les observacions de l’autor estan molt centrades a la situació de Maó.

Per demostrar la importància d'aquesta branca industrial va recopilar les dades del calçat embarcat al port de Maó pels vapors de la Compañía Mahonesa entre els anys 1870 i 1877, que tenien una mitjana anual de 3.356 caixes, amb un pes de 2.517 quintars i una lleu tendència ascendent. Centrant-se en el 1877, havien sortit 3.554 caixes, a les quals se’ls havia d’afegir les 52 que s’havien embarcat en vaixells de vela. Pel port de Ciutadella s’havien enviat 392 caixes, de manera que el total extret des dels ports de Menorca pujava a 4.000, amb un pes de gairebé 240.000 quilograms i un valor de 3.686.000 pessetes.

Segons l’autor, cada caixa contenia una mitjana de vuit dotzenes de parells de calçat, de manera que s’havien remès aproximadament 383.800, quasi tots a Cuba. El 75 per cent de la producció que s’enviava a l’exterior era de botines, és a dir 287.860 parells; la resta es dividia a parts iguals entre sabates i plantofes (47.976 parells de cada).

En aquell moment, les vendes de calçat patien una acusada crisi, les causes de la qual Clot analitza amb un cert detall, dividint-les entre exteriors i interiors. Les primeres eren diverses. Per un costat, la influència de la guerra que afligia Cuba, el principal mercat de l’illa, des de feia anys. Malgrat aquest conflicte, els industrials menorquins havien seguit enviant importants remeses de calçat, amb el resultat de l’acumulació d’existències i la depreciació del seu valor. Aquesta circumstància s’agreujava pel fet que el gènere que es fabricava a Menorca era de baix preu, per la qual cosa la seva demanda principalment es trobava a l’interior de l’illa, que era la part més afectada per la contesa, que dificultava les comunicacions. En canvi, l’Havana i altres grans poblacions s’abastien de botines de qualitat elaborades a París. Val a dir que, encara que Clot no ho pogués saber, la situació s’alteraria els anys següents amb un augment del calçat de primera classe fabricat a Menorca.

Un segon factor desfavorable era la competència estrangera. Aquesta es veia afavorida pel fet que les pells espanyoles eren d’inferior qualitat i la mà d’obra forana més experta. La concurrència exterior es veia agreujada pel contraban escandalós que havia proliferat els darrers anys.

Pel que fa a les causes internes, Clot esmenta que fins feia pocs anys els menorquins eren gairebé els únics que remetien calçat a Cuba, perquè a part només ho feien unes poques poblacions mallorquines. En canvi, en aquell moment els enviaments de l’illa veïna havien assolit una gran escala i s’hi havien sumat diferents localitats del litoral català. En el mateix ordre de coses, l’autor assenyala les dificultats que creava la política aranzelària del Govern, que havia augmentat de forma important els drets que havien de pagar els cuiros i les pells que empraven els fabricants i, al mateix temps, carregava els productes espanyols que entraven a les Antilles amb una taxa d’1,89 pesos per dotzena més un 25% en efectiu en concepte de recàrrec per contribuir a l’esforç bèl·lic. Aquests gravàmens redundaven en un perjudici per a la indústria nacional en benefici de la competència estrangera.

Aquests entrebancs havien empès alguns fabricants de Menorca a confeccionar els seus articles amb materials de baixa qualitat, que treballaven amb poca cura. Aquests industrials no només depauperaven el nom de les seves fàbriques sinó que comprometien la fama de què gaudien els gèneres de l’illa a Cuba.

La producció tèxtil constituïa la segona activitat industrial de Menorca i estava representada per l’única fàbrica de l’illa digna del seu nom. La societat, coneguda amb el nom d’Industria Mahonesa, fou autoritzada per Reial ordre de 22 d'abril de 1856. Fabricava teixits de cotó en cru de primera classe, que se solien estampar a Barcelona, i una curta quantitat dels anomenats maonesos, per al consum de l'Illa. La capacitat de producció anual era d’unes 46.000 peces, cadascuna de 61,4 metres. Així i tot, la mitjana elaborada entre els anys 1866 i 1877 (dels quals el català anota les xifres anuals) només pujava a 31.925 peces.

Ara bé, des de la seva fundació fins a l'any 1875, aquest centre industrial havia defraudant les esperances dels inversors, tot i que les causes no estaven clares. Hi podia haver influït la crisi industrial que afectava Espanya, però Clot opina que el problema venia de l’organització fabril, que havia millorat els darrers anys amb una sèrie de reformes i innovacions en la maquinària, així com canvis en la direcció, abans prou deficient. Així s’havia fet càrrec de la direcció mercantil Joan Martorell i Caules i de la industrial Joan Bartra. Aquests relleus havien aconseguint un considerable augment del volum de producció.

El 1877 s’havien confeccionat 42,349 peces de teixit, 10.974 més que l’any anterior i 11.472 més que la mitjana del darrer decenni. El revulsiu també era evident en els filats, que ascendien a 416.346 lliures, 76.952 més que l’any anterior, sobretot gràcies a la introducció de dues màquines selfactines,  encara que només havien funcionat uns quants mesos. Així mateix, s’havien perfeccionat les cardes, el que havia permès reduir la producció de borra fins a les 18.920 lliures, 6.428 menys que l’exercici anterior, el que suposava disminuir les pèrdues de cotó al 9 %, quan abans eren del 16%, i açò que la innovació no es va introduir fins a la meitat de l’any. 

Joan Bartra havia realitzat altres millores, com la reducció de les deixalles de fil a l’1,5%, en comptes del 4% que s’experimentava abans. També havia corregit  defectes en el funcionament de les calderes i les màquines de vapor, el que havia aconseguit minorar el consum de carbó de 125 a 100 quintars diaris. Així mateix va fer modificar els forns del gasòmetre, per obtenir més gas amb menys consum de carbó.

Segons Clot, els accionistes podien d’estar satisfets pel zel i intel·ligència dels nous directors, ja que gràcies a ells l'establiment havia obtingut uns resultats comparables als de les fàbriques de la mateixa classe de Catalunya, no només quant al volum de producció, sinó també per l'acurada qualitat dels teixits elaborats.

La producció alimentària és el darrer ram industrial que l’autor considera digne de notar. El formatge menorquí, de forma quadrilonga, tenia un gust molt agradable i semblant al d’Holanda. El pes ordinari de les peces variava entre 2,5 i 4 lliures. La producció anual de Menorca s’estimava en uns 5.500 quintars, però era difícil de calcular en ser molt variable i havia hagut anys que havia pujat a vuit o nou mil. El 1877 van sortir de l’illa un total de 1.002 quintars (562 de Maó i 436 de Ciutadella), quasi tots per cabotatge, amb un valor de 100.179 ptes.

Finalment, calia esmentar la llet concentrada preparada al vapor pels senyors Riudavets i Fàbregues. Aquest producte només es podia obtenir amb garanties si s’emprava llet pura, de bona qualitat, manipulada de forma acurada i higiènica. Riudavets i Fábregues havien vist recompensats els seus esforços amb els premis obtinguts a l'exposició marítima celebrada a Barcelona l'any 1872 i a les exposicions universals de Viena (1873) i Filadèlfia (1876).

Joan Hernández Andreu, l’acadèmic de la història econòmica menorquina

 Seria interessant de dedicar un estudi als menorquins que surten dels estrets límits de la nostra illa i, gràcies al seu talent, triomfen en el gran món. Joan Hernández Andreu encarna a la perfecció aquesta figura, que abans tingué il·lustres representants com el doctor Orfila, l’antropòleg Joan Comas o els empresaris Josep Taltavull i Emili Orfila, entre d’altres.

En Joan s’enorgullia de les seves arrels menorquines, de la seva ascendència maonesa i de la nissaga familiar dels Hernández. De l’amor a la seva terra donà proves amb el seu compromís cívic, que el portà a acceptar la presidència de l’Ateneu de Maó, coincidint amb la celebració del centenari de l’entitat, així com la direcció de la secció de Ciències Socials de l’Institut Menorquí d’Estudis, durant la qual va destacar per l’organització de diverses jornades d’estudi sobre la història econòmica de l’illa, a les quals convidà a eminents investigadors de diverses universitats nacionals, que els van atorgar un considerable nivell acadèmic. Cal subratllar que aquests dos càrrecs li van obligar a fer nombrosos desplaçaments des de Madrid, el seu lloc de residència, en una època en què encara no es feien reunions telemàtiques. 

Així mateix, estava molt interessat en la col·lecció Hernández Sanz-Hernández Mora i va lamentar de forma reiterada que amb el trasllat a can Oliver es deixessin d’exposar algunes peces i es perdés el servei de Biblioteca, que compta amb una valuosa col·lecció local. També es prova del seu compromís la seva intensa activitat periodística com a col·laborador del Diari Menorca.

Sobre la seva estimada Menorca podem trobar testimonis escrits en els articles i llibres de la seva dilatada carrera professional. Al seu conco Joan Hernández Mora li va dedicar un llibre molt sentit, en el qual, després d’aportar interessants detalls de la seva etapa de formació, explora de forma particular les dramàtiques vivències que va haver de patir durant la Guerra Civil i la postguerra. 

El llibre, Juan Hernández Mora y la Guerra Civil en Menorca, va ser publicat per l’editorial Lleonard Muntaner i fou presentat a la Universitat Complutense de Madrid, de la qual ell va ser cap de Departament de la Facultat d’Econòmiques i vicerector. Aquest és un tret digne de ser remarcat. Joan Hernández era un investigador de primera línia, que havia publicat obres de referència sobre la història econòmica d’Espanya i tenia les portes obertes a editorials i revistes del màxim nivell però, així i tot, no plantejava els seus treballs sobre Menorca com obres menors dirigides al consum intern, sinó que, al contrari, els exposava al exigent món acadèmic com qualsevol altre dels seus estudis. Gràcies a ell, Menorca es va convertir en un objecte d’estudi de caràcter nacional.

Bona prova d’aquest fet són els estudis que sobre la història econòmica de Menorca va publicar a espais del màxim rang. El 1999 la seva contribució al llibre d’homenatge a una figura senyera de la professió, Jordi Nadal, va ser precisament un treball sobre la nostra illa: “La depresión económico comercial de Mahón y la crisis del tráfico portuario, 1820-1840”, en el qual tracta sobre el convulsiu període que marca la gran transformació de l’economia de l’illa, amb l’ensorrada de les activitats marítimes i l’aparició de la gran indústria. Continuaria en aquesta línia l’any següent amb la publicació del document de treball “Rasgos de la economía menorquina desde la época británica hasta mediados del siglo XIX” en la col·lecció de la Universitat Complutense, després inclòs en català a la revista Randa, el qual oferia una nova perspectiva de la influència anglesa sobre l’economia de l’illa, un treball innovador que és pot consultar en línia. Els anys següents profunditzaria en la nostra realitat amb diversos articles: sobre el comerç del florentins amb Menorca, sobre el cicle econòmic balear a partir dels preus del blat, en relació al Banc de Maó, l’impacte del tractat d’Amiens o l’economia de Menorca al segle XX. Finalment, el 2005 va aconseguir que l’editorial Delta edités el llibre Tratado especial acerca de cuál es el justo precio del trigo en la isla de Menorca, versió en castellà del treball de Francesc Marçal, del qual en va fer una anàlisi crítica amb reflexions relatives al pensament econòmic, una qüestió que a la qual cada cop prestava més atenció.

Després d’aquests primers estudis es va plantejar un projecte d’investigació de gran volada: una col·lecció de biografies dels principals empresaris de Menorca, en la línia del que s’estava fent a Espanya, on l’editorial Lid havia publicat un volum sobre els cent grans empresaris del país, que va tenir el seu eco a la majoria de comunitats autònomes. En Joan em va reclutar per aquesta tasca i junts vam dirigir per l’IME el llibre Trenta-cinc empresaris menorquins. Èxit individual i progrés social, amb la col·laboració d’altres investigadors de l’illa. El nostre text desborda un simple conjunt de biografies i, en les conclusions, ofereix una nova perspectiva de la nostra història econòmica “des de les trinxeres” i una perspectiva original de l’evolució dels darrers dos segles, amb novetats conceptuals significatives.

La versió en castellà, de contingut més acotat, fou publicada per Delta i és equiparable a qualsevol dels volums publicats sobre els empresaris de les diferents comunitats autònomes del país. Aquest treball va despertar l’interès de la Universitat de les Illes Balears, que es va plantejar elaborar el volum de l’arxipèlag, però la feina no deu ser senzilla, perquè no s’ha portat a terme. 

El projecte era de més abast i ens va servir per participar en el congrés internacional “Emprenedoria i Creixement”, que va tenir lloc a Madrid el 2011, on vàrem presentar la ponència “Emprenedoria i desenvolupament. El model menorquí (segles XVIII-XX)”, la qual va ser recollit al llibre editat el 2013 per la prestigiosa editorial Palgrave Macmillan que, com totes les intervencions del congrés, fou redactada en anglès (per facilitat dels lectors, he traduït els títols). Menorca és presentada, juntament amb Madrid, com els dos casos regionals a tenir en compte a Espanya, una idea atrevida, però ben coherent amb la trajectòria d’en Joan.

La rellevància del projecte es constata pel fet que Juan Matés, catedràtic de la Universitat de Jaén, ens convidés a què redactéssim sengles capítols pel llibre Empresarios y empresas en España, editat el 2019 per Pirámide, que ha tingut una notable acollida en l’àmbit docent, fins al punt que s’està preparant una segona edició que, malgrat que en Joan no pugui escometre la revisió del seu text, “Santiago Pons Quintana y Jaime Mascaró: dos agentes empresarios menorquines del calzado”, serà mantingut com un homenatge a la seva persona. 

Els darrers anys, Joan no va afluixar el ritme: el 2015 va participar en les I Jornades de Patrimoni Industrial de Menorca, organitzades per l’IME, amb una contribució sobre els béns catalogats a la ciutat de Maó, la qual fou recollida en el llibre editat el 2019. El 2018 l’Arxiu Històric del BBVA publicava la seva obra Andrés Seguí Mercadal: revolucionario del sector naval en España : estudio biográfico de un ingeniero naval innovador, armador y empresario, en la qual donava continuïtat en la història econòmica empresarial de l’illa.

Joan Hernández sabia treballar en equip i va interessar investigadors del seu grup de recerca de la Complutense en les qüestions menorquines. José Ma. Ortiz Villajos va ampliar el nostre coneixement de la gran empresa metal·lúrgica Angloespañola de Motores amb articles resultat de la recerca als arxius britànics de la companyia Crossley. Aquesta col·laboració es va completar al seu darrer llibre De “holandeses del sur” a “Hong Kong” del Mediterráneo: una historia económica de Menorca, publicat el 2023 per la Universitat de Jaén, en el qual sumava una síntesi de la història econòmica de l’illa fonamentada en les seves investigacions, sobretot el projecte dels empresaris, amb l’aportació de Villajos en relació a les patents registrades pels menorquins com a índex de l’activitat innovadora dels illencs.

És necessari posar èmfasi en el mestratge d’en Joan Hernández. La seva generositat i l’atenció que prestava als seus joves col·laboradors ha fet que un bon nombre es considerin deixebles seus. No parlaré dels de la Universitat Complutense, perquè hi ha persones més autoritzades que jo per fer-ho. En el meu cas, em va obrir les portes al món de la recerca, assenyalant-me l’Arxiu Històric de Maó, on podria trobar uns documents que van ser el punt d’arrancada de la meva tesi doctoral. Més endavant, el projecte dels empresaris menorquins, al qual m’acab de referir, va ser, a més del seu gran interès, la llavor de la qual han sorgit els meus treballs posteriors, sobre el turisme, el patrimoni industrial i la història de la indústria de Menorca.

Joan Hernández Andreu reuní dos grans mèrits: ser un extraordinari i prolífic investigador i una gran persona. El primer li faria mereixedor de ser declarat Fill Il·lustre de Maó; el segon li garanteix el record i l’estima de tots els que el vàrem tractar.

Les indústries tradicionals a la Menorca de finals del segle XIX

 La manufactura menorquina es va anar desenvolupant durant la segona part del segle XIX, de la qual cosa ens informen amb detall l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets en els seus llibres, publicats el 1888 i el 1890, respectivament. A banda de la gran indústria que venia els seus productes fora de Menorca, fonamentalment el calçat i els teixits, hi havia tota una sèrie d’activitats, la majoria de caire tradicional, que proveïen el mercat local dels articles necessaris per a la vida quotidiana.

Lògicament, bona part d’aquesta petita manufactura es dedicava al sector alimentari. La tasca de major importància era la molta de blat, però també existia un bon nombre de forners i artesans que preparaven queviures com la pasta per a sopa, el xocolati, dolços, confits i torrons.

A Menorca hi havia nou destil·leries que elaboraven licors, quatre a Maó, tres a Alaior i dos a Ciutadella, mentre que els principals fabricants de gasoses eren vuit (quatre a Maó, dos a Alaior i dos a Ciutadella). L’Arxiduc destaca l’anís higiènic estomacal de Manuel Beltran, de Maó. El seu inventor l’havia començat a comercialitzar l’any 1883 i venia una certa quantitat a diferents llocs de l’est i el sud d’Espanya, a Cuba i a algunes repúbliques sud-americanes (era l’únic dels licors de l’illa que s’exportava).

L’Arxiduc i Riudavets afirmen que la indústria tèxtil tradicional havia entrat en decadència amb l’ocupació de l’illa pels anglesos, que varen introduir els seus teixits, amb els quals els autòctons no podien competir. Ara bé, de les fonts coetànies sembla que al segle XVIII la importació més remarcable era la de teles franceses i es mantingué la producció de determinats teixits. Per aquest motiu, no és d’estranyar que algunes d’aquestes teles perduressin al llarg dels anys.

El que sí és cert és que, a finals del XIX, els antics teixits a mà eren substituïts cada vegada més pels confeccionats amb telers mecànics, fins al punt que només restaven quaranta-vuit teixidors manuals: dotze a Maó (que treballaven generalment amb lli i lli mesclat amb cotó), vint-i-un a Alaior (que empraven llana i llana amb lli i cotó), dos as Castell, dos a Sant Lluís, un a Sant Climent i dos més a Ciutadella. Amb la llana del país, filada amb la filosa, s’elaboraven mantes, vestits d’hivern i, per a la gent del camp, es mesclava amb lli per obtenir mitges llanes amb les quals es feien faldes de dona i calçons i samarretes de davall. Amb el lli, tot sol o mesclat amb cotó, es produïen molts teixits diferents: roba de fil per fer camisetes i calçons blancs, tovalloles i veles. De cotó eren les vànoves blanques i la roba de taula. A Maó també es confeccionaven teixits de cànem. D’altra banda, els sastres de Maó i Ciutadella treballen prou bé. 

Els pocs corders que quedaven a l’illa es podien trobar a Maó. A una nau llarga de can Morito feien cordes a mà amb una roda de fusta. Només hi treballaven el pare amb els seus fills, cinc en total. A Ciutadella hi havia un esparter prop del port, que també fabricava cordills per a llences, volantins i altres articles similars. Tant a Maó com a Alaior es feien brilles de cànem per a muls i altres animals, algunes ben elaborades.

La indústria cistellera estava bastant desenvolupada, si bé no tant com a Mallorca. Sobretot s’elaboraven paners, en especial a Alaior, on treballaven tres cistellers; a Maó només n’hi havia dos i a Ciutadella també se’n feien, encara que en quantitats inferiors.

Així mateix, es treballaven altres fibres. La feina de trenats de garballó estava poc estesa i era practicada més que res a Ciutadella i s’empraven palmes de garballó mallorquí. Amb els joncs es feien nanses, erers o garbelladors, garbells per emblancar les cases, gàbies i polleres. També es feien alguns objectes d’espart, bàsicament senalles, orons (cabassos grans), morrals, així com cordes. Amb la bova es feien coses similars. De jonça, semblant a la bova, però millor, es feien cadires de trenat fi; aquest treball era practicat per alguns fusters. A Ferreries es feien milers de graneres de bruc, que es duien a Ciutadella, on les embarcaven cap a Alger. Hi feien feina dos homes, que produïen vint dotzenes cada dia.

Uns quants sellerers confeccionaven selles i basts ben bons; sobretot a Alaior se’n feien algunes de molt elegants. Els fusters menorquins, en especial a Maó i a Ciutadella, destacaven en la fabricació de mobles; algunes fàbriques de mobiliari de Barcelona estaven dirigides per maonesos. Els del camp eren simples araders, que es dedicaven a fer arreus propis de l’agricultura i altres utensilis casolans. A l’illa només hi havia un únic boter, i no guanyava res. Així i tot, la majoria de les pipes de fusta on es guardava el vi estaven fetes a Menorca, sobretot a Alaior, Ferreries, es Migjorn i es Mercadal. La construcció de carros havia progressat bastant: a Maó feien feina dos fusters que feien carros i galeres; n’hi havia set més que fabricaven galeres, tres a Maó, dos a Alaior, un a Mercadal i un altre a Ferreries. 

La indústria del metall era una mica rudimentària. Llevat d’una petita fàbrica a Maó, a Baixamar, que a vegades feia algunes peces de foneria, només hi havia ferreries normals. Aquestes produïen la majoria dels estris que empraven els pagesos i els hortolans, com ara càvecs, aixades, destrals, falç, relles i ganivets. En tot cas, l’ocupació principal dels ferrers menorquins, per la gran quantitat de bestiar que hi havia, era la de ferrador.

La indústria del marisc, com s’anomenava la confecció de roses, estatuetes i altres objectes semblants fets d’escopinya, encara estava bastant estesa i era l’única característica de l’illa, encara que en aquell moment havia passat bastant de moda i només es podia fer negoci amb forasters, sobretot amb mariners i  passatgers dels vaixells. L’exportació a l’estranger tan sols es feia per encàrrec. D’aquesta manera, només hi havia tres persones registrades com a treballadors de marisc, a més de dues dones que feien feina a ca seva. Humbert, de s’Arravaleta tenia una operària; Carreres era el millor i el que dirigia la botiga més gran, on feien feina quatre dones; Manent, per últim, ocupava a 5 treballadores. 

Els articles d’aquesta artesania incloïen floreres, tauletes, capsetes, covenets, coixinets per agulles de cosir, estatuetes de sants i la Mare de Déu, quadres emmarcats, etc. També es feien peces de bijuteria de marisc, com, arracades, agulles, botons de puny, cadenes de rellotge i moneders. Humbert era el millor i els encastava ell mateix, mentre que els altres encarregaven la feina a altres argenters.

 Riudavets, pel seu compte, comenta que la indústria de les floristes de marisc, que datava de molts anys enrere, i la de filigranes i butxaques de fil de plata, no assolien un gran volum, però eren molt encomiades a l'estranger a causa de la traça del sexe femení, per bé que amb prou feines els donava per menjar i vestir i més tost contribuïa a l'enriquiment dels argenters que  explotaven aquestes dones.

Vapor de la companyia del vapor mahonés

Finalment, Riudavets s’esforça a rebatre el tòpic que els menorquins no tinguessin esperit d'associació. Al seu parer, quan Menorca no estava desenvolupada, aquest no podia existir per falta de capital, però des de l’arribada dels anglesos, amb el seu esperit comercial i els grans cabals que van importar a l'illa, l’associacionisme es va expandir. Primer es va manifestar en activitats no manufactureres, com el cors de la dècada del 1740 i dels anys posteriors al 1789. Més tard es va demostrar en la configuració de la marina mercant per explotar el comerç de grans, en què s'interessaven en el carregament i els vaixells des dels hisendats i els comerciants fins als artesans amb els seus estalvis. També es feu notar en les dues almadraves per pescar tonyina que es van provar, una al segle XVIII i l’altra al XIX, i en l’explotació d’una mina de plom.

Així mateix, aquest esperit va ser digne de notar en les diverses societats constituïdes la segona meitat del segle XIX, com la companyia de vapors i el seu varador d’embarcacions (1854); en “La Harinera Mahonesa”, per gestionar un molí fariner a vapor (1859); en la fàbrica de filats i teixits “La Industrial Mahonesa” i en la fundació del Banc de Maó, el 1882, i de la Caixa d'estalvis establerta les dates en què escriu.