Més enllà del lawfare: la corrupció política segons Sandel

 Quan la Policia Nacional registrava el domicili de l’expresident Rodríguez Zapatero cercant documentació sobre el rescat d’una companyia, va trobar a la caixa forta joies que han estat valorades en 1,3 milions d’euros, l’origen de les quals el polític encara no ha desvetllat.

La gent està dividida entre els que consideren que Zapatero és objecte d’una cacera política i els que l’acusen de ser un delinqüent emparat pel Govern. La Justícia també enfronta els ciutadans que consideren que procedeix de manera partidista amb els que opinen que és la darrera salvaguarda de la democràcia. En un moment de tanta polarització, és bo recuperar el filòsof americà Michael Sandel, impulsor del comunitarisme i, per tant, allunyat del pensament conservador, qui, en el seu llibre «Lo que el dinero no puede comprar», defensa una redefinició del que entenem per corrupció. 

Assenyala les dificultats de restringir-la al trencament de la llei, perquè aquesta varia d’un país a un altre i d’un moment històric al següent. Les mares de lloguer, permeses als Estats Units, estan prohibides a Espanya. Per Sandel, una conducta corrupta és la que denigra la persona o l’entitat que l’executa. Encara que vendre un fill no sigui delicte, rebaixa la dignitat de l’infant i, en aquest sentit, és corrupció. Aquesta concepció té l’avantatge de desvincular les actuacions dels polítics de la seva vessant judicial i centrar-les en l’àmbit moral.

Vist així, hi ha pocs dubtes que les activitats de Zapatero són qüestionables. L’expresident ha reconegut que les joies van ser un regal de cortesia. Aquesta mena d’obsequis no són personals i el seu destí hauria d’haver estat el Patrimoni Nacional i no la seva caixa forta particular. Conduir-se de forma diferent degrada el paper de la presidència del Govern, perquè va en contra de la seva naturalesa, que no és enriquir-se, sinó servir al bé públic.

Michael Sandel

Segons el mateix raonament, si es confirmen els indicis, els ingressos derivats de la seva mediació perquè la minúscula companyia aèria Plus Ultra rebés un substanciós préstec del Govern són un acte de corrupció. És indiferent que jurídicament puguin ser considerats la retribució justa d’un assessorament. La clau és que un expresident no pot intercedir davant un organisme públic perquè un particular obtengui un resultat econòmic. La situació s’agreuja pel fet que és l’única aerolínia que, cinc anys després, no ha tornat els doblers. Els manejos de Zapatero contaminen la dignitat del lloc que ocupa, perquè no se li proporciona una pensió i un despatx per demanar ajuda per a empreses privades.

La teoria de Sandel és útil per analitzar la conducta dels governants. Així és clar que el Fiscal General de l’Estat no té com a funció actuar d’oficina de premsa que  aclareixi el contingut, verídic o fals, de les declaracions dels imputats. La seva missió és dirigir la persecució dels criminals. Procedir de forma contrària devalua el càrrec i, amb independència del que diguin els tribunals espanyols o europeus, és un comportament corrupte.

Igualment, un polític honest no pot influir en una instància oficial governada pel seu partit perquè es creï una plaça a la Diputació de Badajoz per a tasques que abans realitzaven altres funcionaris i es moguin els fils perquè l’ocupi el seu germà. Un tribunal pot apreciar que es tracta d’una maquinació fraudulenta i un altre resoldre que tot és legal, però no deixa de ser una conducta inacceptable en una persona que aspira a ser president d’Espanya.

L’acusació que Begoña Gómez va utilitzar la seva condició d’esposa de Pedro Sánchez per dirigir una càtedra de la Universitat Complutense de Madrid sense tenir la titulació pot estar instigada per una animadversió política. La instrucció del jutge ha estat desmesurada i l’Audiència Provincial l’ha corregit de forma reiterada. Malgrat tot, és inadmissible que la dona del president aconsegueixi patrocinis per al sosteniment de la càtedra. És una mala praxi que contamina una posició institucional que hauria d’estar allunyada de la carrera acadèmica i els beneficis econòmics.

S’estan investigant les gestions de Leire Díez i l’exsecretari d’organització del PSOE Santos Cerdan per intentar influir en les investigacions dels jutges i la Guàrdia Civil en relació als casos anteriors. També es jutja l’exministre Fernández Díez per la temptativa de robar proves incriminatòries contra el Govern del PP utilitzant agents de la Policia Nacional. Els dos casos es podrien resoldre amb l’absolució dels implicats, però és evident que els polítics que malden per desviar el curs de la Justícia de les seves gestions envileixen les institucions, tant si ho fan des de l’Administració com a través d’un partit polític.

José Félix Tezanos, president del CIS

No sempre intervenen els tribunals. Les enquestes del CIS atorguen al PSOE una intenció de vot significativament superior a la de la resta d’empreses demoscòpiques. Aquesta discrepància es produeix des que el presideix Tezanos, fidel aliat de Pedro Sánchez i exmembre de la Comissió Executiva Federal del PSOE. Encara que ningú l’hagi denunciat, la manipulació dels sondejos d’un organisme que abans gaudia de la màxima credibilitat atempta contra l’interès general i perverteix la seva missió d’oferir informació veraç.

La crispació política s’ha intensificat d’ençà que el Govern va aprovar la Llei d’Amnistia. Aquesta pot encaixar amb la legislació comunitària i ajustar-se o no a la Constitució Espanyola. És més, ha rebaixat la tensió acumulada des de la declaració d’independència de Catalunya. Tanmateix, no es pot obviar que Pedro Sánchez l’havia descartat abans de les eleccions del 2023. Una mesura d’aquest abast, inèdita des del 1978, exigia figurar en el programa electoral. La simple sospita que l’amnistia perseguia obtenir el vot dels partits independentistes per a la seva investidura contamina l’essència del govern representatiu i la converteix en una decisió corrupta.

La definició de Sandel deixa al descobert els múltiples casos de corrupció que hem patit els darrers anys. La seva acumulació erosiona la democràcia. Com a ciutadans no podem restar-hi indiferents.