La segona dècada del segle XX va ser notablement convulsa. S’hi van conjugar adversitats interiors (la crisi causada per la fallida del Banc de Maó i l’Anglo-Española, el 1911) i exteriors (la I Guerra Mundial de 1914-1918). Com a rerefons, planava la tendència depressiva de les regions que, com Menorca, havien fet fortuna amb el comerç colonial. Pel cantó contrari, l’estímul de noves fonts d’energia (derivats del petroli) i noves branques d’activitat tendia a revitalitzar el teixit econòmic.

Les matrícules industrials són útils per copsar l’estructura productiva d’un territori. De la del 1920 no es disposa del detall per activitats, però així i tot és reveladora. El nombre global d’establiments (988) és sensiblement idèntic al de 1912 (998), el que posa de manifest una relativa manca de dinamisme i, segurament, una concentració en certs sectors, fet confirmat per l’escassa entitat de les variacions entre les diferents tarifes.

Si analitzam les variacions en el percentatge sobre el total, la tarifa 1 (comerç i la restauració) disminueix cinc punts, que són els que guanya la tarifa 3 (manufactura). Així mateix, augmenta lleument la tarifa 4 (oficis i professions liberals) a costa de la 2 (transports i serveis). La impressió és que Menorca profunditza i modernitza la seva opció industrial a costa del comerç i els serveis, la qual cosa pot ser un indicador de l’estretament dels marges industrials i d’una regressió global del nivell de vida.

La situació es va modificar de forma radical al llarg de la dècada del 1920. Malauradament, només són disponibles les dades del terme de Maó, però atès que aquest era el principal nucli manufacturer de l’illa, són prou significatives. El raquític increment del primer decenni del segle (4,3%) va donar pas a un augment ben visible (60,8%). Sense que es puguin descartar motius fiscals o diferències metodològiques, una discrepància tan acusada només pot ser atribuïda a un canvi de tendència.

Distribució sectorial de la manufactura de Maó (1912-1927)
Sector	1912	% tot.	1927	% tot.
Aliments i begudes	43	27,9%	78	30,2%
Tèxtil i cordes	14	9,1%	18	7,0%
Cuiro i calçat	21	13,6%	60	23,3%
Fusta	23	14,9%	42	16,3%
Paper i arts gràfiques	7	4,5%	6	2,3%
Metall	40	26,0%	38	14,7%
No metàl·lics	6	3,9%	16	6,2%
Suma	154	100%	258	100%

Les activitats de comerç i restauració i les de transport i serveis, que són aquelles que havien patit un major retrocés els primers anys, són les que ara creixen més (tot i que una part pot ser motivat per l’absorció de la majoria d’establiments de la tarifa 5, que desapareix). Les activitats manufactureres, que és possible que fossin les més beneficiades per la conjuntura bèl·lica de la Gran Guerra, moderen el seu avenç, que així i tot és substancial, superior al dels oficis artesanals, de manera que la ciutat segueix aprofundint en el seu caràcter industrial.

En examinar les activitats manufactureres, es constata la magnitud dels canvis. En primer lloc, es va produir un increment remarcable del nombre d’establiments, que creixen el 67,5% en relació al 1912. El principal protagonista d’aquest progrés és el sector del calçat i el cuiro, que gairebé duplica el número d’empreses i s’acosta al conjunt d’activitats relacionades amb l’alimentació i les begudes que, sempre de la mà d’un nombrós contingent de forns, fàbriques de farines i pastes, també augmenten a bon pas. El sector de la fusta, vinculat al mercat local, creix a un ritme similar a l’alimentació i les branques de transformats no metàl·lics ho fan molt més. Els tres ens mostren una demanda interna puixant, que evidencia una recuperació dels nivells de vida que únicament hauríem de matisar per la moderació de l’increment del tèxtil, orientat així mateix, a la clientela local.

En canvi, el sector del metall perd efectius per la forta crisi de la fabricació de bosses de plata i l’ensorrament de l’Anglo-Española i queda enfora del calçat, que resta com gairebé l’únic sector modern orientat a l’exterior de la indústria, a l’espera que en les dècades següents apareguin altres alternatives gràcies a noves iniciatives en els sectors del metall i l’alimentació.

Fàbrica de xocolati La Tropical. Fotos Antiguas de Menorca. Miquel Previ

A continuació, podem examinar el sector de serveis, que recordem que tradicionalment tenia una gran importància a Maó. El seu progrés (75,6%) és una mica superior al de la manufactura. Aquesta considerable expansió se sustenta en el principal subsector, el comerç d’alimentació, i en la restauració, que guanyen pes en el total i estan en la línia del creixement de la indústria alimentària. Així i tot, no són les activitats més dinàmiques, en ser superades àmpliament per la resta dels comerços i, sobretot, pels altres serveis, cosa lògica, perquè proveeixen articles amb una elasticitat-renda més alta que l’alimentació, ja que els consumidors, en millorar el seu poder adquisitiu, tendeixen a gastar en una propensió major en roba, complements personals, objectes de la llar i altres gèneres variats. 

Entre el grup d’altres serveis destaquen els comissionistes, que segurament estan lligats a la modificació dels sistemes de distribució i comercialització a mesura que passen els anys, tant en el mercat local com als mercats exteriors. Contrasta amb aquest avenç l’estancament de les professions liberals (advocats, procuradors, notaris, farmacèutics, veterinaris i altres similars), fortament regulades pel sector públic i amb una feble vinculació amb el cicle econòmic. Finalment, el sector del transport pateix un important daltabaix, que hem de relacionar més que a qüestions tributàries, amb la modernització dels mitjans de transport que es produeix en aquest període, en què es difonen els vehicles de combustió interna, que desplacen als de tracció animal i permeten un significatiu increment de la productivitat.

A partir del 1930, les memòries de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca publiquen l’estadística de la matrícula industrial. En relació als anys anteriors es produeix una major facilitat en la consulta de les dades però, en contrapartida, no és possible eliminar els establiments que contribueixen per més d’una activitat, que queden duplicats. Per tenir un punt de referència, a Maó, el 1927 en el sector secundari aquesta circumstància es donava en 35 establiments de les tarifes 3 i 4, de manera que el total de 293 quedava reduït a 254. La diferència és reduïda, però es concentra en sectors ben concrets, en especial el calçat, la fusta i algunes activitats de l’alimentació, que així resten una mica sobrerepresentades.

Malgrat aquestes reserves, les dades són prou reveladores. Es constata un fort increment del nombre d’establiments, del 73,7%, si bé una part d’aquest encobreix la duplicitat tributària a la qual ens acabam de referir. Aquest creixement, que ja hem vist el 1927 de forma indubtable a Maó, on sí que havíem eliminat les duplicitats, seria un signe que l’illa es va beneficiar dels mateixos factors que van impulsar el creixement extraordinari del qual gaudí la indústria nacional en el mateix període.

D’altra banda, són notables les variacions dels diferents sectors. El del calçat i el cuiro augmenta de forma considerable, en passar el seu pes del 12,1% al 28,5%, corroborant la superació de les dificultats que havia plantejat la independència de Cuba. En canvi, el metall baixa del 22,6% al 12,6%, per mor de la greu crisi que s’experimenta aquests anys, com acabam de veure a Maó, amb tota seguretat el nucli més afectat. 

Així mateix, també és digna de ser notada la minva de les branques manufactureres d’aliments i begudes, que passen de suposar el 33,4% del total a un discret 23,0%. L’erosió d’aquestes activitats lligades al mercat local contrasta amb la puixança de la fusta, que puja del 15,4% al 19,4% i fa pensar més en un moviment secular motivat per l’evolució econòmica que en una crisi econòmica general. Segurament, en aquest període va avançar la urbanització de les poblacions de l’illa, mentre que activitats tradicionals alimentàries quedaven arraconades per la competència exterior.

S'Arravaleta Maó. Fotos Antiguas de Menorca. Julio Vizoso

Finalment, cal subratllar les alteracions en la distribució territorial (les quals es veuen poc afectades per la duplicitat d’establiments): Maó, que el 1912 suposava el 50,5% de totes les activitats industrials, retrocedeix de forma clara i se situa  en el 42,3%. La disminució és encara superior a les viles veïnes des Castell i Sant Lluís, que passen del 9,2% al 4,9%. En conjunt, la part de Llevant de l’illa pateix una reculada prou significativa. Per contra, el major avenç es produeix a Ciutadella, que passa de representar el 19,7% al 31,5%. Al centre de l’illa, contrasta el creixement d’Alaior (del 13,4% al 14,9%) amb el descens des Mercadal i Ferreries (del 7,2% al 6,4%). 

Així i tot, sense discutir la fortalesa de Ciutadella d’aquests anys, explicable pel millor comportament del sector del calçat en relació al metall, que hauria generat un efecte arrossegament sobre la resta de sectors productius, podríem dubtar de les dades inicials, que potser patien d’un fenomen d’ocultació fiscal motivat per l’impacte de la crisi postcolonial en aquest mateix sector.