Menorca en els llibres de viatges. Gustavus Horner

La marina americana va tenir el port de Maó com a base a la Mediterrània des del 1818 fins el 1845. Gustavus Horner fou un important metge militar americà que hi serví entre el 1831 i 1838. Fruit d’aquestes experiències el 1839 va publicar a Filadèlfia el llibre Observacions mèdiques i topogràfiques sobre la Mediterrània. De les seves 212 pàgines n’hi ha quasi quaranta de Menorca, que és el lloc del qual es parla més llargament. S’esmenta i utilitza l’obra de Cleghorn.

L’autor indica que entre les nombroses illes de la Mediterrània cap és més digna de ser ressenyada que Menorca. La seva mida, fertilitat; la seva idònia situació i els seus ports, còmodes i segurs, especialment el de Maó, la converteixen en un punt de gran importància per a les potències europees i per als Estats Units.

Les principals muntanyes són les de santa Àgueda i el Toro, que s’alça al centre de l’illa i es pot veure des de quaranta milles de distància. És conegut pels mariners per la seva forma cònica i pel convent que corona el cim. Les parts nord i sud de l’illa tenen una configuració ben diferent: la primera és muntanyosa i escabrosa i la segona més baixa i plana.

Els vents més habituals són el nordoest i el nordest, el més constant i freqüent. Al voltant de Setmana Santa bufa més de l’est i cauen ruixats sovint. Per aquest motiu és conegut popularment com “el vent dels jueus”. Les pluges rarament són constants i gaire fortes. A penes es coneixen entre els mesos de maig i setembre. Les boires són bastant rares. Com a conclusió, per Horner el clima de Menorca és excel·lent i només una mica enervant per la seva suavitat.

Antigament s’explotaven mines de plom prop d’Alaior i al port de Maó, el qual era emprat pels fabricants de ceràmica. La banda sud de Menorca és composta de roca calcària, tan fluixa que es talla fàcilment amb pics i destrals; a la intempèrie torna de color gris fosc i adquireix una considerable duresa. Les cases es fan d’aquest mineral i amb ell fou bastida la fortalesa de Sant Felip, per la qual tanta sang van vessar francesos, anglesos i espanyols.

La diferent constitució de les parts nord i sud de l’illa provoca una gran diferència de fertilitat. La primera és pobra i improductiva; en canvi, el sòl de migjorn és tan fèrtil que produeix amb poc treball gra, fruita i verdures de quasi totes les classes; aquestes es donen en les valls, que són particularment productives.

Els arbres no són remarcables per la seva profusió, grandària o varietat. Els principals són la murta, el pi i l’alzina, valuosa per la seva ombra, la llenya i els aglans, que són el menjar dels pobres en temps de fam i escassetat. La murta s’escampa pels camps sense cultivar, sobre tot a la part nord de l’illa i és extremadament útil com a combustible. La mata creix als turons; les seves baies contenen un oli emprat per fer llum.

Tant l’olivera com l’ullastre són comuns, però petits, perquè no se’n té cura i el clima i el sòl no són adequats. En conseqüència les olives i l’oli no són suficients ni pel consum dels illencs. La figuera de moro és de bastant importància pels pobres, que en consumeixen a betzef pel seu bon preu. Es menja tot sol o amb llet. Entre els fruits secs hi ha avellanes, ametlles i pistatxos. El pistatxer fou importat de Tunísia i es fa de meravella a les hortes. L’autor destaca per damunt de totes les fruites les manduixes i el raïm, que és exquisit, especialment el blanc.

Horner descriu amb un cert detall la producció de vi i ens proporciona una viva narració de la verema. El vi era molt barat i apreciat; era una beguda suau, fina i sense alcohols afegits. El blat era abundant i durant la seva estada se n’exportava bastant a la Península, on era estimat per l’escassetat causada per la I Guerra carlina (1833-40). El darrer any la collita va ser tan copiosa que el problema fou trobar prou braços per segar i els jornals van pujar enormement. També es cull força cànem i lli. L’agricultura fa un gran ús del reg. El barranc que hi ha al fons del port de Maó és el millor cultivat de l’illa i en ell les verdures creixen de forma exuberant i hi abunda el cànem.

Les aus de corral són grans i posen bons ous. Els tords són grossos i més gustosos que qualsevol altre animal de caça. Es mengen en gran quantitat i no només a l’illa. Els vapors que van a Marsella i Toló n’agafen tants com poden. D’ençà que ha començat aquest mercadeig s’han fet més escassos i el seu preu a vegades és doble del que tenien abans.

Les barques dels pescadors són grosses, sòlidament construïdes i ben governades. Els peixos són consumits en abundància pels menorquins, especialment els pobres, que també mengen corns; els dàtils, en canvi són adquirits pels rics. Les gambes són quasi tan grosses com la llagosta americana. L’ostra és de talla mitjana i més dura que la dels Estats Units; amb les escopinyes es fa una sopa excel·lent.

Els ases i les mules transporten totes les càrregues i són els animals més valuosos. Carros i carruatges són desconeguts. Els porcs proporcionen una carn magnífica, que es menja fresca o com a cansalada, així com embotits. El vaquí és petit i magre; no duu ni bona carn ni llet, perquè les pastures són escasses i pobres.

La ciutat de Maó és la capital de l’illa i l’única ciutat important. És situada al capdamunt d’un penya-segat d’uns trenta metres d’alçada. Les cases són construïdes a l’estil anglès: s’obren directament als carrers i tenen patis darrera, a diferència de la moda espanyola de situar els patis al mig. Són aparellades amb els mobles més antiquats i senzills, però fins i tot les dels pobres estan impressionantment netes.

Cap edifici públic destaca per la seva gràcia. La església de santa Maria té un orgue que, per la seves dimensions, bellesa i so, és considerat com un dels millors d’Europa. L’hospital conté els banys, de marbre blanc. No són d’ús exclusiu dels pacients, sinó que els ciutadans els poden emprar pagant una tarifa raonable. Les sales dels malalts no són ni tan netes ni ben ventilades com seria desitjable. Darrerament s’allotgen alguns mariners francesos que no poden ser correctament atesos a bord. La casa dels expòsits tenia 119 interns, 53 fillets i 66 filletes, a més de tres-cents externs a càrrec d’infermeres.

L’Hospital Militar és situat a l’illa del Rei, en el centre del port, a prop de mitja milla de la ciutat. Després d’haver estat buit molts anys, els francesos l’utilitzen com a dipòsit d’embarcacions i de carbó. Com que l’edifici no s’ocupa totalment, Horner recomana que els Estats Units el lloguin per emprar-lo com hospital i donar així un ús apropiat a un edifici tan admirable. La part menorquina finalitza amb una completa descripció del Llatzeret.

El problema de l'atur a Espanya. La lenta creació de llocs de feina

Les darreres dades sobre l’atur, que afecta a quasi cinc milions de persones, han posat un altre cop sobre la taula les greus dificultats que té Espanya per crear ocupació. La destrucció de llocs de treball és constant i els col·lectius afectats augmenten. La primera reacció davant d’aquesta dura realitat és la lògica preocupació per la situació dels aturats i, especialment pels que es troben en situacions més vulnerables, com els aturats de llarga durada, les famílies amb tots els seus membre en atur o els joves. Es demanen solucions urgents al Govern i els polítics declaren que es tracta d’una situació inacceptable i que la prioritat ha de ser la creació de llocs de treball.

Des del punt de vista humà és evident que l’atur actualment és el principal problema de la societat espanyola i que hem d’estar al costat de les víctimes d’aquest drama social. També és clar que s’han de cercar solucions, tant per mitigar les dificultats que crea la pèrdua de la feina a un aturat com perquè aquest pugui trobar feina al més aviat possible. Tanmateix, com que es tracta d’un repte tan important, és necessari reflexionar sobre com se’l pot combatre de forma efectiva.

Per començar és necessari recordar que les dificultats per crear ocupació són una constant a l’economia espanyola com a mínim des de després de la Guerra civil, sinó abans. Així la situació de plena ocupació dels anys seixanta i primers setanta es va aconseguir al preu d’una intensa emigració als països d’Europa occidental i Sud-Amèrica, la qual cosa evidenciava la impossibilitat de donar feina a la població activa del país. A partir de la crisi dels anys setanta es van sumar els efectes del tancament d’empreses amb la impossibilitat de continuar amb la via de l’emigració, de manera que l’atur va augmentar de forma espectacular. Des d’aquest moment la taxa d’atur espanyola s’ha mantingut com una de les més altes d’Europa. Durant la crisi del 1992, la taxa d’atur va escalar fins al 24,6%: en el pitjor moment, el primer trimestre del 1994, sobre una població activa de 16 milions de treballadors hi havia gairebé 4 milions en atur. Els anys següents, tot i que van veure un desenvolupament econòmic molt prolongat, que alguns anys va assolir taxes de creixement del 5%, la taxa d’atur només va estar per davall del 10% durant tres anys, amb un mínim del 8% el 2007, uns valors que són considerats com preocupants a qualsevol país de la Unió Europea. Convé remarcar aquí una de les constants del mercat de treball espanyol: la necessitat d’un creixement important de l’economia per crear ocupació, la qual cosa fa que puguin coexistir durant molts anys una elevada taxa d’atur i un alt creixement del PIB. És possible que els propers anys una part de l’ajustament de l’atur vengui d’una reducció de la població activa, amb la represa de l’emigració.

De forma sorprenent, durant la recuperació econòmica dels anys 1994-2007, malgrat tenir una taxa d’atur molt alta, el país va rebre una important immigració: la població estrangera va passar de mig milió el 1996 a 5,5 milions el 2009. Això explica la major part del creixement de la població activa, que ha augmentat en set milions de treballadors, fins a superar els 23 milions. Els espanyols van deixar de treballar en algunes feines poc remunerades (treball de la llar, comerç i alguns serveis, construcció) que van passar a ser ocupades per immigrants, una actitud que potser caldrà tornar a reconsiderar. Aquesta nova prosperitat es va sustentar en un creixement del sector de la construcció, totalment desproporcionat per la dimensió de l’economia espanyola. La crisi començà el 2008 als Estats Units i afectà al sector immobiliari i als bancs, la qual cosa ha fet que fos més difícil de gestionar. Espanya la està patint amb especial virulència, pel gran volum que van assolir les activitats  immobiliàries.

Tots els països occidentals van concertar polítiques expansives per compensar amb demanda pública la disminució de la demanda privada, les quals van fer augmentar el dèficit públic. Al cap de dos anys les dificultats per pagar el deute públic d’alguns països (Grècia, Irlanda, Portugal), els han posat en la necessitat de rebre ajuts internacionals, la qual cosa ha espantat els creditors, ha encarit el finançament del dèficit i ha obligat a molts països, entre ells Espanya, a posar fi als estímuls econòmics i fer una política contrària, de reducció del dèficit. La conseqüència ha estat un nou augment de l’atur. Per tant, ens trobam en que, per un costat el Govern ha acabat els recursos per minorar els efectes de la crisi sobre el mercat de treball a traves de la despesa pública i, per l’altre, la despesa privada no és capaç d’avançar prou per compensar la retirada dels estímuls públics. Açò explica l’augment de la taxa d’atur fins el 21,5% que s’ha produït el segon trimestre del 2011 i fa témer que els propers mesos continuï la destrucció de llocs de treball.

De la descripció anterior es pot concloure que la lluita contra l’atur serà  lenta. El Govern, malgrat les bones intencions de tots els partits polítics, no té possibilitats reals d’actuar a curt termini, per manca de finançament i, al contrari, els propers mesos les retallades de la despesa pública provocaran la destrucció de més llocs de feina. Perquè el sector privat pugui crear ocupació precisa que es restableixi el crèdit bancari, que ha col·lapsat degut a les crisis del sector immobiliari i del deute públic. És possible que el fet que s’hagin adoptat mesures per resoldre aquests dos problemes permeti que l’any que ve millori el finançament de les empreses. Aquest serà un punt crucial en la superació de la depressió i la recuperació de l’ocupació. Però açò no basta: caldrà que, a més, la demanda privada creixi, la qual cosa, amb les xifres d’atur de partida i la incertesa dels treballadors respecte al seu futur, no serà ràpida.

Menorca en els llibres de viatges. Les topografies mèdiques

Les topografies mèdiques són un tipus de literatura que es desenvolupà entre el 1740 i el 1940. Els seus orígens són a Hipòcrates, qui relaciona la salut amb les condicions climàtiques, geogràfiques i socials dels llocs habitats per l’home. Menorca compta amb sis obres d’aquest tipus, que van ser estudiades per Josep M. Vidal Hernández i els darrers anys són publicades per l’Associació d’Amics de l’Hospital de l’Illa del Rei.

Aquests llibres han estat objecte d’atenció per la seva importància en la història de la medicina. Ara bé, les seves descripcions es poden emprar per analitzar la visió que transmeten els autors d’un territori, com ara Menorca. Fins a la I Guerra Mundial la seva difusió no es limitava als practicants de la medicina, sinó que circulaven entre la gent culta, d’una forma similar com actualment les revistes sobre salut estan destinades a un públic ampli. A més, el nombre de persones que viatjava no era gran i procedia del mateix cercle social.

Cleghorn, una figura prominent de la medicina britànica, publicà la primera topografia mèdica de Menorca el 1751. El llibre fou reeditat en diverses ocasions a Anglaterra, els Estats Units i Alemanya i s’hi van publicar resums en aquests països i a França, la majoria a revistes destinades al públic general i centrats en la descripció de l’illa. L’obra conté multitud d’observacions originals que la van situar en un lloc privilegiat entre els tractats mèdics anglesos. Des de la seva aparició va ser molt apreciada i molts autors posteriors l’han citada.

L’autor comença pel clima, indicant que el temps generalment és bo i sec; les pluges són intenses, però de poca durada i cauen especialment de nit.  La temperatura de les diferents estacions és agradable, excepte els estius, que són excessivament calorosos. Les tempestes que altres escriptors destacaran amb horror, per Cleghorn no són ni freqüents ni de llarga durada. Els vents del nord són freds, secs i saludables, però dobleguen les copes dels arbres cap al sud, a diferència dels de migjorn, que fan que l’aire sigui càlid, humit i malsà.

La geografia de Menorca està formada per terres baixes, només interrompudes per unes poques eminències al centre de l’illa, la més remarcable de les quals és l’anomenada El Toro. L’aspecte general que ofereix és el d’una roca irregular coberta de pedres i mates, amb poca terra. Prop de les ciutats i els pobles els camps estan ben conreats i delimitats per parets de pedra. Malgrat tot, es tracta d’una terra extremadament pròspera, que produeix més blat i ordi del que es podria pensar.

Cleghorn s’estén sobre la viticultura. La verema es fa el setembre. Els vins es fan amb cura i són molt bons, però, a mesura que el port de Maó s’ha tornat el punt de trobada de les esquadres de diversos països, els propietaris es preocupen més per la quantitat que per la qualitat. Tothom beu vi amb els menjars. En canvi, els menorquins tenen poc interès pel conreu de l’olivera i han d’importar quasi tot l’oli. Les alzines protegeixen als ramats de la calor i li proporcionen aliment quan manquen les pastures. En cas de fam, els illencs recorren als aglans.

Menorca és rica en fruites i verdures, així com en ramats. L’all juga un paper important en la cuina i la medicina. Els bens i les cabres proporcionen llana i formatge que, a més de consumir-se a l’illa, són exportats. La carn més apreciada és la de porc. Es fan grans quantitats d’embotits i en particular sobrassades, que no tenen res d’envejar a les de Bolonya. El peix és abundant i variat. El consum d’aigua anisada és bastant habitual. També hi ha molta gent aviciada al tabac i mai se’ls veu sense una pipa. Entre els soldats britànics l’excés de la beguda és un vici universal.

Els menorquins tenen molts dies festius, en què és taxativament prohibit treballar, però es permeten els esports i entreteniments. Entre la sega i la verema se celebren les festes populars on es fan curses de cavalls i persones, i balls que s’allarguen tota la nit a la llum de les torxes. Al Carnaval els carrers són plens de gent amb màscares i vestida amb les robes més ridícules; la música, els cants i els crits esdevenen un tumult quasi permanent. Els pagesos són molt aficionats a les gloses.

El següent autor, Passerat de la Chapelle, fou el Metge de l’Exèrcit durant l’ocupació francesa de l’illa, del 1756 al 1763. La seva exposició pinta uns trets similars a Cleghorn, però valorats de forma més negativa. Menorca és una penya, de superfície summament desigual, amb muntanyes i valls on es formen nombroses basses, especialment a la part nord. Aquests terrenys són malsans i és recomanable evitar-los, sobre tot l’estiu. En general, les aigües són malsanes i origen de moltes malalties. Les pluges són freqüents. Els vents del nord són saludables, però causen molèsties a la navegació.

Maó té el problema de l’aiguamoll dels horts de Sant Joan. Afortunadament, la situació elevada de la vila afavoreix la renovació de l’atmosfera. L’estiu és afectada per les febres i llavors Ciutadella gaudeix d’un aire més sa, perquè és enfora dels terrenys pantanosos. En canvi, l’hivern és preferible viure a Maó i el seu terme, perquè és menys humit. Les cases es construeixen amb una pedra porosa i per aquest motiu són calentes a l’estiu i humides a l’hivern. La facilitat amb què es pot tallar aquest mineral permet l’excavació de pous i cisternes, que contenen la reserva d’aigua de l’habitatge i haurien de ser més abundants i descartar l’aigua de pou.

Segons Passerat, els menorquins pertanyen a una de les més belles espècies d’homes d’Europa. La seva estatura és medianament alta i rarament es donen malalties hereditàries. Són bons mariners. Els pagesos treballen vigorosament, fins i tot durant les hores en què el sol és més fort. Els matrimonis se celebren poc després de la pubertat i no cal el consentiment dels pares. Les dones tenen molts fills; idolatren als seus bebès, per als quals gasten en luxes ridículs, en ocasions per damunt de les seves possibilitats.

Mengen força alls, cebes d’una mida extraordinària, raves i pebres. Condimenten els aguiats de carn, peix o llegums amb moltes espècies i safrà, que els pobres substitueixen per all, pebre vermell i sal. Prefereixen la carn i el peix salats als aliments frescos; també salen la mantega. Hi ha molt de peix. El suc de les llimones, taronges i magranes, que abunden a l’illa, és emprat com a refresc. L’estiu mengen carabasses, deliciosos melons, cobròmbols  i tomàtics. La mel té un gust exquisit. La llet de vaca és bona, però els pobres no se la poden permetre.

Els rics prenen xocolata els dematins; hi afegeixen canyella o vainilla i l’acompanyen d’un got d’aigua gelada amb sucre. També beuen te, sempre ben carregat. La major part de l’oli que consumeixen té una olor desagradable; és ranci i de gust picant. En canvi, el vi generalment és bo; el millor és el de la banda sud del terme de Maó i el des Castell. Els menorquins beuen el vi amb moderació, però mai aigualit. Els que en fan abús s’embriaguen poques vegades. Entre la gent del poble s’habitua als fillets a l’ús del tabac tot just comencen a caminar. Pel que fa a l’aiguardent, el beuen d’ençà que se’l poden pagar i tothom l’empra per prevenir les febres. Els illencs acomodats menen una vida sedentària i són extremadament vessuts. Passen la vida menjant, fumant molt, bevent aiguardent i dormint llarguíssimes sestes.

Hernández Morejón el 1806 va redactar la Topografia de l’Hospital Militar de Maó sobre aquesta institució situada en un illot del port, que no fou publicada fins el 2010. Segons l’autor, els aires que bufen sobre l’illa provenen de tots els quadrants; per açò cada estació veu renéixer l’estiu, la tardor, l’hivern i la primavera. Els vents del nord solen ser molt violents i inclinen cap al sud les mates i els ullastres. Els vents del sud són tan humits que deixen els carrers banyats com si hagués plogut. Les pedres que no veuen el sol s’entapissen d’un liquen verdós i la roba de les caixes es torna humida i treu floridura.

Les caixes d’estalvi espanyoles: capitalisme a la russa

La transició de Rússia al capitalisme no entrarà als manuals d’economia com un exemple a seguir. Entre d’altres disbarats, les principals empreses públiques van quedar en mans d’uns pocs espavilats amb bons contactes amb el poder. A Espanya hem seguit aquest mètode amb les caixes d’estalvis.

Els ciutadans tenen una imatge distorsionada de la darrera crisi, ja que és habitual censurar els bancs, quan més bé hauríem de parlar de les caixes. Fa pocs dies el president del BBVA assenyalava que la crisi financera tenia el seu origen, no en totes, però sí en la majoria de les caixes i demanava més transparència, que s’expliqués quins han estat els responsables, perquè s’ha fet un dany enorme que també ha afectat la reputació dels bancs. És cert que sovintegen les notícies sobre directius d’algunes caixes, com ara Bankia, la CAM o Caixa Catalunya, que estan imputats per activitats presumptament il·lícites, però encara falta molta informació.

El president del BBVA revelava que el 2008 van analitzar els problemes que tenia cada caixa i es traslladaren aquestes dades als màxims responsables del Ministeri d’Economia, afegint que si s’hagués actuat la crisi bancària hauria estat menys costosa. Davant la transcendència d’aquestes acusacions caldria crear una comissió d’investigació al Parlament Espanyol on testifiquessin els directius de les caixes, per poder conèixer els responsables d’aquesta monumental fallida.

Les caixes van néixer el segle XVIII a Europa per afavorir l’estalvi de les classes populars. La seva expansió durant els dos segles següents es va fer sota una important tutela de l’Estat, que les va configurar com unes entitats amb un funcionament diferent al dels bancs i un àmbit d’actuació regional. Malgrat aquestes restriccions van aconseguir una posició notable dins dels sistemes financers, amb la captació d’un considerable volum d’estalvi que es canalitzava a l’economia local a través del crèdit a les petites empreses.

A l’inici dels anys setanta el Regne Unit va impulsar un gran canvi: eliminar totes les restriccions que tenien les caixes i equiparar el seu funcionament amb els bancs. El govern va promoure la seva fusió, en diverses etapes, fins que el 1985 foren unificades en una sola caixa que l’any següent va sortir a borsa i el 1995 va ser absorbida pel banc Lloyds. El model britànic, seguit a països com Holanda, es basa en la privatització. Altres estats han pres camins diferents. A França les caixes s’han convertit en un gran banc públic; a Alemanya s’han mantingut com a entitats bàsicament regionals.

A Espanya el 1977 es va autoritzar les caixes a operar com a bancs, si bé amb obligacions d’inversió en deute públic; el 1979 s’amplià el seu àmbit d’actuació a la comunitat autònoma. Les caixes van passar a tenir una doble regulació legal: estatal i autonòmica i la influència dels governs locals i autonòmics esdevingué aclaparadora.

A diferència de la majoria de països, en què es va enfortir l’autonomia i professionalització de les caixes, aquí la corretja política es va tensar. Malgrat la llei de l’estat que regula les caixes atorga una important presència als impositors, la forma d’exercir aquesta representació deixa l’entitat en mans dels polítics. Aquest fet ha estat denunciat públicament per les associacions d’usuaris sense cap resultat.

El control polític és una contradicció amb la llibertat plena que es dóna a les caixes per actuar en el mercat. El coneixement del negoci bancari dels càrrecs polítics és superficial. A més, sobre el paper els polítics han de defensar l’interès general, però en la pràctica la seva percepció no és realista. S’han finançat projectes d’escassa viabilitat impulsats pels governs autonòmics.

Molt prest diversos estudis demostraren que la major influència política es traduïa en un increment del risc assumit per la caixa, així com en una disminució de la seva solvència i rendibilitat. Aquests treballs són fàcilment accessibles per internet i les conclusions molt entenedores. Per tant, els partits polítics i els diferents governs n’han estat conscients i no van fer res fins que va passar el que era inevitable.

Quan el mercat immobiliari es va començar a disparar, unes poques caixes s’hi van abocar com a tigres. Amb la concessió d’hipoteques al 100% i la sobrevaloració dels immobles van aconseguir finançar multitud de compres de sòl i promocions immobiliàries. Aquest fet només s’explica per la politització d’aquestes entitats. L’èxit d’una caixa, era l’èxit dels polítics de la comunitat autònoma. A més, quan creixia augmentaven les retribucions dels membres del consell d’administració, inclosos els polítics, i en obrir noves oficines, es donava feina a treballadors que quedaven agraïts amb els seus polítics. Quan les caixes van necessitar recursos comercialitzaren les preferents enganant a molta gent, que ha quedat arruïnada.

Aquesta expansió era com un castell d’arena. Quan va bufar un bri d’aire dels Estats Units, tot es va ensorrar. Per acabar-ho de rematar, el Govern va decidir fusionar les caixes, amb la qual cosa les pomes dolentes van podrir les bones i algunes entitats que no s’havien excedit tant com altres van acabar compartint el seu destí amb els pitjors de la classe. El resultat va ser la fallida de la majoria i el tancament de l’obra social de les altres, excepte La Caixa i dues petites caixes que no van acceptar el joc de les fusions. A Balears s’ha liquidat l’obra social de Sa Nostra.

Què ha acabat passant amb les caixes en fallida? L’Estat les ha sanejant a costa dels contribuents i les està venent als bancs. Com a Rússia els ciutadans som desposseïts d’unes entitats en favor dels més poderosos. Els polítics d’aquest país tenen la responsabilitat del que ha passat. Uns, per permetre que els seus col·legues controlessin les caixes; altres perquè, un cop dins van actuar com autèntics pirates. Encara no s’ha sentit cap veu que assumeixi la seva responsabilitat.

Alfons Méndez Vidal

Redescobrint la història del vi de Menorca

Menorca  conegué la producció de vi des de molt aviat; la vinya es cultivava durant l’Imperi Romà, i es va mantenir fins i tot entre els musulmans. La seva època d’esplendor arribà al segle XVIII, però en l’actualitat aquesta tradició vinícola quasi s’ha perdut. Només ens la recorden els nombrosos indrets coneguts com “vinya” escampats per tota l’illa. A continuació intentarem reconstruir el món de la gran vinya menorquina i les raons del seu declivi.

L’expansió vinícola del segle XVIII

Menorca va comptar amb una producció de vi molt important durant més d’un segle. A partir de la conquesta anglesa (1708), l’estímul d’una població en alça, que quasi es va doblar en cent anys, la presència de les tropes britàniques i les freqüents estades dels mariners de la Navy van estimular un creixement notable de la vinya. Un autor contemporani, Armstrong, apuntava el 1740:

“Pero es necesario que os informe en este lugar que los naturales cada año aumentan sus plantaciones de viñas y por lo tanto la cantidad de uvas en pocos años aumentará el doble de lo que yo he mencionado más arriba”

El mateix autor comenta les virtuts dels vins de l’illa, Així podem llegir que:

“El de Mahón es más estimado, siendo de un color amatista, suave al paladar y de suficiente fuerza para conservarlo en el país por varios años, y poderse enviar a Inglaterra.”

De fet, la producció de vi va créixer de forma important fins a la dècada del 1760, en què es va estabilitzar. Així hem pogut estimar que aquesta producció va passar d’1.900.000 litres entre els anys 1730-49 als 2.910.000 litres entre el 1760-1809, el que implica un augment del 54%.

 

Principals plantacions de vinya. 1862

El canvi de segle va ser molt turbulent: guerres amb França i Anglaterra, darrer domini anglès (1798-1802) i la Guerra de la independència (1808-14) van afectar al mercat del vi, que va patir una gran inestabilitat, tot i que, en general els preus foren alts i les compres elevades. Com a conseqüència, es van reemprendre les plantacions de vinyes, que van assolir el seu pic entre els anys 1810 i 1814. L’extensió cultivada de vinya arribava a les 1.300 hectàrees.

El crack vitícola del 1850

A la fi d’aquest període, i coincidint amb la greu crisi que patí Menorca durant els anys 1820-1850, en què la població va disminuir i es va reduir la presència de tropes a l’illa, els preus caigueren fortament (un 42%) i la producció també va declinar, un 28%, fins als 2.100.000 litres.

Aquest fou el moment decisiu de la viticultura de l’illa. Per pal·liar l’excés d’oferta i la contracció del consum intern no es va acudir al mercat exterior. Productors i comerciants no van col·laborar, de manera que quan el 1852 es va presentar l’oïdi, enlloc de causar una crisi puntual i suposar un revulsiu per la modernització vitícola, tal i com passava a Catalunya, Mallorca o Cariñena, fou el detonant d’una arrabassada massiva de vinyes. El 1862 només quedaven 651 hectàrees, que el 1883 van quedar reduïdes a 357. La producció de vi va disminuir en una quantia similar, fins als 385.000 litres, una quinta part de la del període 1760-1820.

 

La vinya de Menorca devers 1900

Aquests anys apareix un testimoni excepcional: l’Arxiduc Lluís Salvador, qui féu una acurada descripció de la situació de la viticultura menorquina i com a valoració general  anotava que ”El conreu de la vinya, que antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”.

Temps d’incertesa: de la fil·loxera a la Guerra civil

La producció de vi va seguir una tendència a la baixa fins a la dècada de 1890, quan l’elevació dels preus i la manca de vi que va ocasionar l’aparició de la fil·loxera a Catalunya, a partir del 1878, i a Mallorca, des del 1891, va fer despertar el fins aleshores aletargat mercat del vi illenc. Així, rellegint la premsa local  podem constatar com els anuncis de vi de l’illa van experimentar un boom entre el 1884 i el 1898, arribant a suposar el 56% del total. En aquesta època també sorgeixen anuncis de vins de marca, algun dels quals reproduïm en aquestes pàgines, i que demostren la vitalitat del sector.

Tanmateix el 1899 feia aparició la plaga a l’illa, tot i que aquesta avançà amb lentitud, ja que el 1906 encara no havia arribat a Maó. Així i tot, les malalties i la crisi vitícola van ocasionar una nova regressió de la vinya, que entre 1913-36 només ocupava 78 hectàrees i produïa 125.000 litres. Com que la població de l’illa creixia de forma constant, les importacions de vins van augmentar molt (un 272% entre el 1912 i el 1934).

 

Anunci de vi de Menorca 1908

La Guerra civil fou el darrer obstacle a què es van enfrontar els viticultors menorquins. La contesa va ocasionar l’abandonament dels conreus, que foren atacats per les malalties, mildiu i oídium, de manera que cap a l’any 1945 només quedaven 35 hectàrees de vinya. L’especialització ramadera de l’illa ocasionà un desinterès per la producció de vi, de manera que cap a l’any 1980 només quedaven unes poques famílies que mantenien vinya per l’autoconsum.

La represa de la vinya

El procés de desaparició de la vinya havia anat massa enllà, i era anòmal en una illa mediterrània. Per aquest motiu, a partir del 1980 van sorgir diverses iniciatives per recuperar el seu conreu. Unes es mouran dins dels paràmetres de la producció artesanal, aprofitant terres que havien quedat abandonades; altres seran noves plantacions que importaran de varietats franceses i espanyoles de vivers certificats i conduiran a la creació del primer celler modern cap a l’any 1995.

Aquesta evolució fou lenta fins el 2000, però a partir d’aquesta data ha experimentat una important revifalla. Així en vuit anys es van plantar 25 hectàrees de vinya, van aparèixer vuit noves explotacions vitícoles i cinc nous cellers. Es tracta de l’única activitat agrària de l’illa que els darrers anys ha augmentat la seva superfície, el nombre de treballadors i el valor afegit.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Conclusions

El repàs dels llibres de viatge ens ha permès comprovar com Menorca era perfectament coneguda des del segle XVIII. Fins a mitjans segle XIX es tractava sobre tot de persones que es desplaçaven a l’illa per motius militars. El públic anglès, especialment, rep informació de forma continuada sobre Menorca: dels vint-i-set autors analitzats, deu són anglesos. Els nordamericans d’ençà el 1825, quan la seva marina va començar a utilitzar el port de Maó, també s’interessen per l’illa; set viatgers són d’aquesta nacionalitat. Francesos, espanyols i alemanys vénen només en determinats períodes. Els primers al segle XVIII, durant les guerres napoleòniques i la darrera dècada del segle XIX. Els espanyols, després del segle XVIII no tornen a venir fins al segle XX i sempre es tractarà d’escriptors catalans.

Pel que fa als principals punts d’interès de Menorca l’evolució és clara. El segle XVIII i la primera meitat del XIX el port de Maó és considerat el major al·licient de l’illa. El castell de Sant Felip, fins i tot quan ja està arruïnat, té un atractiu indubtable, però, de fet, el conjunt format pel Llatzeret, l’hospital de l’illa del rei, el poble des Castell, l’Arsenal, la visió de la ciutat de Maó dalt del penya-segat, s’hort nou i els horts de Sant Joan era considerada com excepcional. Si afegim els paisatges del port, sobre tot cala Figuera i, ja fora, cala Sant Esteve, que oferien també la possibilitat d’agradables passejos en barca, podem entendre l’expectació dels antics turistes.

A distància, trobam les descripcions del port d’Addaia i la seva granja amb horts, i la muntanya del Toro. La lectura d’Armstrong arrossegarà a molts viatgers a Addaia, que alguns consideraran l’entorn més bell de Menorca, però l’interès s’anirà esvaint amb el temps. Un cas similar es donarà amb la muntanya de Santa Àgueda. El Toro, en canvi, sempre serà un valor segur, el millor mirador de l’illa.

A principis del segle XIX la ciutat de Maó comença a rebre l’atenció dels visitants, primer de forma paral·lela al port, però de cada cop més per ella mateixa. Tot i que després de les guerres napoleòniques la seva estrella minvarà una mica, seguirà essent un dels elements primordials d’atracció dels viatgers fins a la guerra civil. Els turistes apreciaven l’encant dels seus carrers blancs i l’animació que oferia el centre de la ciutat; el seu ambient arriba a ser qualificat com “operístic”. A més, l’orgue de santa Maria serà molt celebrat fins a la I Guerra Mundial. Finalment, la seva gastronomia, i de forma notable el marisc i la rebosteria, seran força convincents.

Els monuments arqueològics sempre foren un dels principals al·licients de Menorca, però les visites van augmentar al segle XIX i particularment la dècada del 1890, potser per influència de l’obra de Cartailhac, i es van mantenir com el major atractiu de l’illa fins a la I Guerra Mundial. Entre aquests monuments, Cales Coves ocupa una posició singular; redescobert el 1911 per Crawford Flitch la combinació d’un paisatge espectacular amb l’evocació d’un passat incert aclaparà a alguns viatgers. També en aquesta època augmenta l’interès que rep Fornells, considerat com un segon Maó, per l’encant de la seva badia i  la seva cuina, en especial la caldera de llagosta.

A partir de la I Guerra Mundial, els turistes passen a realçar altres indrets que abans tenien una importància menor i que comparteixen l’interès dels visitants amb Maó. Ciutadella és captivadora pels seus carrers, tant el nucli antic com els passejos del Born i de Sant Nicolau; fins i tot el seu port acaba essent valorat. L’atractiu de Sant Lluís rau en el blanc de les seves cases i carrers, en els seus molins i en l’aspecte general endreçat, que recorda a algun viatger el seu origen francès. Paradoxalment, el darrer nucli de població per la data de fundació, acabarà essent considerat com el més autènticament menorquí.

Altres llocs són esmentats de forma més esporàdica. Entre aquests, fins a meitat del segle XIX, la cova Parella de Ciutadella. A partir d’aquesta data destaquen els barrancs, com el de Sant Joan dels horts i, principalment, el d’Algendar, que Vuillier considera un paradís terrenal. L’Albufera des Grau també rep moltes visites. Finalment, el poble des Mercadal i, en general tots els poblets del centre de l’illa, van ser la nineta de l’ull d’algun viatger.

En resum, fins a mitjans segle XIX l’eix vertebrador del turisme era el port de Maó, les seves cales i edificis, singularment el castell de Sant Felip. A partir de llavors i fins a la Guerra Civil la ciutat de Maó i els seus voltants prenen un pes específic; l’orgue de Santa Maria arribarà a tenir una gran fama. El segon centre d’interès, a considerable distància de l’anterior, ha estat la ciutat de Ciutadella i algun paratge proper, com la cova de Parella. El seu protagonisme augmentarà la darrera dècada del segle XIX. Com a tercer element remarcable es troben els monuments arqueològics, sobre tot les taules i talaiots properes a Maó (Trepucó, Talatí i Torelló), Alaior (Torralba i Torre d’en Galmés), es Migjorn i Ciutadella (es Tudons). Com a cas especial sobresurt Cales Coves, amb un gran efecte sobre la imaginació d’alguns viatgers. Finalment, la muntanya del Toro, amb la perspectiva que ofereix sobre l’illa i la seva capella, atraurà la majoria dels forasters.

Evidentment, fora d’aquest circuit que uneix les dues ciutats principals de l’illa, seran apreciats altres paratges, entre els quals predominaran els de l’interior de l’illa (Sant Lluís, barranc d’Algendar, Santa Àgueda, es Mercadal i Alaior) sobre els del litoral (port d’Addaia i Fornells). Només l’Arxiduc sembla valorar realment la costa i en particular els penyals del nord. Els viatgers venien a veure els paisatges, les ciutats i els habitants de l’illa, però no a prendre banys de mar ni fer cap activitat excursionista. La introducció de l’automòbil ampliarà el radi d’acció dels turistes, però no la seva forma de conèixer l’illa. Els banys de mar no apareixeran fins a les guies de viatge dels anys trenta.

D’altra banda, es constata com amb el pas del temps es van decantant una sèrie de crítiques sobre Menorca. Entre aquestes, l’esterilitat dels camps i un paisatge poc atractiu, reputat com pedregós; el clima rigorós; la dificultat de l’accés en vaixell per mor dels temporals; l’absència d’exotisme (cosmopolitisme, manca de vestimenta pròpia) i, cap al final, la poca presència de turistes i la inexistència d’allotjaments amb comoditats. Alguns visitants no aprecien taules i talaiots, considerats simples amuntegaments de pedres. Per a la majoria dels visitants, Menorca era blanca i neta, però no tenia el que els turistes volien, de la qual cosa els menorquins n’eren conscients.

Malgrat que el domini anglès va fer a Menorca coneguda i apreciada arreu del món, des de molt prest els viatgers reconeixen que Mallorca compta amb més atractius, pel seu clima, paisatge i monuments. Així i tot, encara el 1876 Toll Bidwell ens informa que l’illa menor era més coneguda pels anglesos que la major. Tot d’una la situació haurà canviat i pels britànics Menorca serà només un record de vells temps heroics, però el lloc on anar serà Mallorca.

L’illa d’Eivissa és descoberta pel món turístic arran de l’obra de Vuillier i, un cop bandejada la seva llegenda negra, serà un reclam segur pels viatgers, que no s’aturaran d’elogiar-la com una segona Mallorca, però més exòtica, acollidora i econòmica. Així, partint d’un desconeixement absolut, anirà atraient quantitats creixents de turistes fins que a la meitat de la dècada del 1920 començarà a ser més visitada que Menorca, iniciant un desenvolupament turístic que la nostra illa no encetarà fins trenta anys més tard.

Alfons Méndez Vidal

Aquí hi ha cosa amagada. Qüestions ocultes darrera de la crisi

L’estat d’ànim de la societat té tendència a ser capturat per afers que arriben a saturar la seva atenció. Així passa actualment amb la crisi econòmica, utilitzada com a deus ex machina que explica tots els mals que ens castiguen.

És cert que la depressió que patim des de fa cinc anys ha provocat dificultats econòmiques a la majoria de la gent. Els aturats i persones sense recursos són els que més pateixen; un nombre considerable de persones s’han vist forçades a emigrar. L’augment dels impostos i les retallades efectuades en serveis bàsics com l’educació o la salut afecten gairebé tothom. Tanmateix, açò no vol dir que la crisi hagi de contaminar tots els debats públics. Massa vegades se l’està utilitzant per distreure l’atenció en qüestions que tenen un origen diferent.

Fins i tot en relació al principal problema d’Espanya, l’atur, la depressió està ocultant les debilitats de fons de l’economia. La recessió ha afectat tots els països occidentals. La caiguda de l’activitat econòmica del nostre país ha estat important, però no gaire diferent de la d’Itàlia, Portugal o el Regne Unit i inferior a la de Grècia. Tots aquests països tenen taxes d’atur substancialment inferiors que la nostra. Malgrat l’eufòria dels anys del boom, Espanya va començar la crisi amb un volum d’aturats considerablement major i el creixement de la taxa de desocupació ha estat més intensa.

La depressió no és l’única causa de l’atur i per aquest motiu, quan la situació econòmica millori, desgraciadament no és d’esperar un canvi espectacular. Espanya té un greu problema de generació de llocs de treball. Per resoldre’l cal agafar el toro per les banyes i plantejar-se que és necessari fer per generar més feina. La transcendència del tema fa imprescindible que s’enceti un debat nacional en el qual intervenguin empresaris, sindicats, el govern, els economistes i els partits polítics per arribar a un diagnòstic compartint i dissenyar un pla nacional pel treball i l’ocupació.

Durant la crisi també ha aflorat una gran preocupació ciutadana en relació a la classe política, que ha passat de ser vista com un element imprescindible en el funcionament de la democràcia a ser considerada un problema. La resposta del govern ha estat molt limitada: s’estan tramitant lleis per millorar la transparència i dificultar el finançament il·legal dels partits polítics i s’augmentaran les penes per aquests delictes. La sensació és que s’intenten canviar el mínim de coses, mentre s’espera que la crisi escampi i els ciutadans se n’oblidin. 

És un enfocament erroni. S’ha produït un trencament de la confiança que mereixen els polítics, els quals han perdut una gran dosi de legitimitat. Els problemes econòmics han exacerbat aquesta percepció, però l’arrel està en les conductes poc ètiques d’alguns.

La llista no per llarga és menys coneguda. Les retribucions dels diputats són excessives i les seves pensions injustes. El nombre d’assessors i càrrecs de confiança és desmesurat. En sortir del govern, alguns ministres entren a empreses privades incompatibles amb la defensa de l’interès públic. Després de d’haver-se lucrat en els consells rectors de les caixes d’estalvi, la classe política les ha arruïnat.

Es nomenen com a càrrecs públics a directius de societats del mateix sector, provocant greus conflictes d’interessos. Aquest fenomen de “portes giratòries” fa que les grans companyies tenguin una impressionant influència sobre el govern i explica que no se solucionin assumptes com les tarifes elèctriques, el finançament dels bancs o la protecció de la salut. L’actuació dels polítics i els càrrecs de confiança desborda àmpliament les decisions que els hi són pròpies per intervenir en tot el funcionament de l’administració.

Quan es fan públiques actuacions antiètiques, els polítics no dimiteixen i emprenen esgotadores lluites judicials que creen alarma social. En summa, hi ha polítics que utilitzen l’estat en el seu benefici o el del seus amics. Per evitar-ho, és necessari un canvi radical en les regles del joc del sector públic i en el codi moral dels polítics.

Finalment, a Catalunya es demana la independència d’Espanya. Malgrat partidaris i contraris de la segregació utilitzin la crisi en el seu profit, hi té poc a veure. La reforma de l’Estatut d’Autonomia s’engegà el 2002 i es va materialitzar tres anys després. Ningú pot negar la voluntat d’autogovern de la gran majoria dels catalans. L’aprovació de l’estatut, primer pel Parlament el 2005 i l’any següent en referèndum fou bloquejada. Sense aquesta història de desencontres, no hauríem arribat fins aquí.

Actualment ens trobam davant una fase de conflicte. Els partits polítics defensen les seves propostes: uns volen l’autodeterminació; d’altres, la independència; n’hi ha que apunten una solució federal; els que volen que tot quedi igual i els que demanen que es rebaixi l’estat de les autonomies. La comunicació entre les diferents opcions és gairebé nul·la i així difícilment s’arribarà a cap acord. En funció de la relació de forces una alternativa s’imposarà a les altres, una sortida més d’autoritària que democràtica. Una situació similar es va donar fa uns anys al País Basc, l’esperit independentista del qual ja s’està començant a revifar. Només amb el reconeixement per tots que Espanya té un greu problema d’integració territorial i la recerca d’alternatives vàlides es podrà arribar a un final pacífic. Evidentment cal diàleg, compromís i responsabilitat, un vocabulari que actualment sembla marcià.

La crisi econòmica és un fantasma que està ocultant molts altres problemes. Només amb coratge, acord i la classe d’intel·ligència que anomenam sentit comú es poden resoldre, però abans de tot hem de ser conscients de l’existència real d’aquests reptes.