El patrimoni industrial: la quarta dimensió del paisatge

Quina Menorca volem deixar per als nostres fills? Una que va botar d’un estadi agrícola al turisme de masses? Els historiadors ho negaran cent vegades, però passejant per Alaior, Ciutadella i Maó res dóna la impressió que aquí hi hagués una de les principals manufactures tèxtils d’Espanya, la primera central elèctrica de Balears i empreses que exportaven calçat a Amèrica i bosses de plata a París, Londres i Berlín.

 

Industria Mahonesa. Tèxtil a cala Figuera.

Les Jornades de Patrimoni Industrial ens han deixat un gust agredolç. Vint acurats treballs han tret a la llum els secrets del nostre patrimoni fabril i poques coses queden per descobrir en aquest camp. Sabem tot el que s’hauria de preservar i difondre, però el dia següent els edificis seguiran tancats i sense senyalitzar, les màquines dins de magatzems foscos i els documents localitzats, però sense inventariar i digitalitzar.

Eusebi Casanelles, president del Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial, ens va posar davant de dos models: Màlaga i Barcelona. El 1850 tenien un desenvolupament comparable. Les fàbriques ocupaven els terrenys propers a la platja de la ciutat malaguenya; avui dia només ho saben els erudits. En canvi, a Barcelona, els veïns del Poble Nou es van mobilitzar perquè no s’esfondressin les xemeneies, algunes factories tinguessin un ús públic i es marquessin aquests elements, que avui formen un recorregut cultural.

El Patrimoni Industrial és l’herència que volem deixar als nostres fills. Hem de triar si han de veure Maó i Ciutadella com llocs on la indústria permeté la construcció d’una societat pròspera i culta o només centres comercials on els turistes vénen a comprar. El patrimoni és la quarta dimensió del paisatge urbà i, en ocasions, rural. La quarta dimensió és el temps: les fàbriques i les màquines ens posen davant del pas dels anys i així donen profunditat històrica a les poblacions. Si eliminam el record actiu de la manufactura, deixam a la vista només uns nuclis de serveis despersonalitzats.

 

Màlaga devers 1850

Les jornades han ofert un panorama de la situació actual a Menorca d’aquests béns. Experiències modèliques com les de l’Illa del Rei, la ferreria des Mercadal o Lithica, contrasten amb la manca d’espais de les institucions per allotjar i exposar la maquinària i els productes industrials. La farinera de s’Arangí as Mercadal, la instal·lació d’aquest tipus en millor estat de les Balears, està tancada fa més d’un lustre.

També s’ha posat en evidència que el patrimoni industrial és més que edificis i màquines. Incorpora fets socials, com el cant, la cultura, els socors mutus, que s’han desenvolupat a companyies com CATISA i altres que van unir el fet econòmic amb la vocació social. Per aquest motiu, Elorduy demanà que es donés el nom de CATISA a la plaça on hi havia la botiga.

El patrimoni s’ha d’explicar. El Consell Insular de Menorca fa dècades que instal·la cartells per identificar i descriure els jaciments prehistòrics. Darrerament s’han col·locat panells indicant arbres, eres o ponts de bestiar, però podem passar davant de les nostres antigues indústries sense ni sospitar-ho. Gràcies als guanys que va donar la fàbrica de gomes, Codina va poder regalar a Maó l’edifici de la casa de cultura, però res s’ha avançat per donar-li a la factoria el relleu que es mereix.

 

Elèctrica Nova. Cap senyal l'identifica

El patrimoni industrial ha de ser apreciat en el seu context i allò més adient és un entorn fabril. A Menorca hi ha una necessitat absoluta de salvaguardar una fàbrica com a lloc idoni per poder emplaçar en el seu ambient natural a màquines, productes, documents i vivències relacionades amb el fet industrial.

Fins ara, l’accent de l’administració s’ha posat únicament en la preservació del patrimoni arquitectònic, la carcassa dels edificis, però no en el patrimoni industrial, és a dir en les construccions en tant que fàbrica. Per aquest motiu hi ha edificis que s’han transformat en restaurants, escoles de dansa o teatres, però cap com a edifici relacionat amb la indústria. Si bé és cert que no totes les manufactures es poden conservar i s’ha de seleccionar, també és veritat que alguna s’hauria de respectar. Triar una factoria com a museu fabril permetria acomplir a la vegada aquesta finalitat, així com les ja apuntades d’ensenyar el patrimoni en un context adequat, suplir la manca de locals escaients i explicar l’experiència vital dels treballadors.

En aquest sentit, fa pocs dies Enric Vilardell censurava la inexistència d’una política municipal de compra de sòl i edificacions en l’interior de la ciutat per revitalitzar, a través dels equipaments, el centre de la població. Així s’evitaria la tendència a exportar els serveis públics a l’extraradi de la població.

Toni Vidal va historiar el desplegament dels edificis industrials de Maó al llarg del segle XIX i primer terç del XX. Revelà que can Codina va suposar fa quasi cent anys l’inici de l’activitat manufacturera dins del nucli de la ciutat, superant la fase en què aquestes operacions es realitzaven al port. Al mateix temps exposà diferents exemples de reutilització de construccions fabrils.

Les ciutats orgulloses del seu passat industrial, d’Elda a Inca o Terrassa, han rehabilitat edificis per mostrar el seu patrimoni. Aquests espais són signe d’identitat, senyal de suport a la indústria i pol d’atracció del turisme. Hem de triar si volem ser una petita Màlaga o exhibir la nostra quarta dimensió als visitants i les noves generacions de menorquins.

Unes jornades per recuperar la memòria industrial de Menorca

La història contemporània de Menorca està íntimament lligada a la indústria, que fins fa pocs anys era la principal activitat econòmica de l’illa i donava feina a bona part dels seus habitants. Per aquest motiu, l’Institut Menorquí d’Estudis, amb el suport del Consell Insular de Menorca i la col·laboració de l’Ajuntament de Maó, organitza les Jornades de Patrimoni Industrial.

Les activitats manufactureres ja ocupaven una bona part de la població activa de l’illa el segle XVIII. El segle següent el món occidental va experimentar la revolució industrial, a la qual no van ser aliena Menorca. Així es van desplegar el sector del calçat i una potent factoria tèxtil (Industria Mahonesa). Més tard es van afegir diverses branques del metall, tant de maquinària (Societat Angloespañola) com d’objectes d’ornament (bosses de plata), que amb el pas del temps donaria joc a la bijuteria. També és el moment en què la indústria agroalimentària treu cap, primer amb molins fariners mecànics i la destil·lació de licors i més endavant amb la mecanització de la producció de formatge que culminarà amb El Caserío.

Des de finals del segle XX les activitats manufactureres han patit una erosió important, però Menorca encara manté una considerable base industrial i segueix essent l’illa amb el major pes del sector secundari de les Balears. Els nous aires de l’economia dels països de la OCDE reclamen la reindustrialització del nostre teixit productiu, davant l’evidència que sense una sòlida base manufacturera, la prosperitat de la nostra societat està en perill.

Més d’un segle d’indústria ha deixat una forta petjada en les nostres ciutats i la nostra societat, en els homes i dones que van fer de la fàbrica i el taller una forma de viure i de veure el món. Tot plegat ha anat sedimentat un conjunt d’elements que conformen el patrimoni industrial, i que inclou aspectes materials (edificis, maquinària, mostres, productes,..), immaterials (propietat industrial, publicitat, disseny, documentació,...), i tot un ventall d’intangibles socials i culturals.

Les comunicacions de les jornades tractaran tots aquests aspectes i sectors. Hi participen els principals especialistes de cada especialitat, alguns dels quals es desplacen des del seu lloc de residència a Catalunya. Així mateix vénen professors de les Universitats Complutense i de les Illes Balears. També participen el Museu de Menorca, l’Arxiu d’Imatge i So i el Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca. Finalment, destacar la conferència que impartirà Eusebi Casanelles, ex-director del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

En summa, amb aquestes jornades es presenta la situació present i passada del patrimoni industrial de Menorca per conscienciar la societat sobre la importància de la seva preservació, valoració i difusió en un marc adient. 

Històries del turisme de Menorca. El port de Maó

Durant la primera meitat del segle XX, el port de Maó era considerat el principal atractiu turístic de l’illa i, per aquest motiu, l’emplaçament ideal dels hotels per a visitants. Entre el 1926 i el 1932 l’Ateneu de Maó, i especialment el seu president, Antoni Victory, va realitzar diverses gestions perquè es construís un establiment d’aquest tipus als terrenys on més tard s’aixecaria la Residència Sanitària.

Quan es reconstitueix el Foment del Turisme de Menorca, el 1946, l’entitat pondera els encants dels monuments prehistòrics, els pobles blancs i el port de Maó. La primera guia de la postguerra, editada el 1948 per Joan Victory, indica que allò més notable de l’illa és el port de Maó, assenyalant que reuneix grans condicions per als esports nàutics. La guia de Josep Pla, del 1950, s’estén sobre Maó i el port en uns termes similars a l’anterior.

Després de la Guerra Civil els menorquins van experimentar un canvi d’hàbits. Abans, les sortides a la platja es limitaven a diades puntuals com la Cinquagesma. Però el 1950 la premsa comentava que els estiuejants feien les maletes i es disposaven a passar el període comprès entre Sant Pere i la Mare de Déu de Gràcia a la vorera de la mar, i puntualitzava que no feia gaire anys açò era un luxe i en aquell moment una multitud s’instal·lava fora de Maó, encara que el cap de família s’hagués de traslladar cada dia a treballar. El 1957 es qualificava de “legió” el nombre de famílies que es desplaçava al port per passar l’estiu i, tot elogiant el servei d’autobús (que seguia prestant el 1961), se li demanava un horari fix i més freqüències. El 1959 s’informava que, amb l’arribada de la calor, els menorquins es dirigien a les cales o al moll del port de Maó, especialment Sant Antoni, el Fonduco i cala Figuera.

Pel que fa a “s’Altra Banda”, la guia del 1948 fa notar que hi ha nombroses cases d’estiu i el lloc de Sant Antoni presenta el panorama més pintoresc i polit. El 1950 la vessant nord del port es veia poblada de quintes d’esplai “con policromia viva y en número encantador”. El 1953 es tornava a parlar de les casetes, quintes o torres, que ressaltaven a l’altra banda del port. El 1959 es procedí a l’estesa d’una línia d’electricitat per al subministrament del sector i el 1960 es començà la carretera que enllaça amb la de la Mola (construïda el 1936), i donava accés definitiu a la zona, que fins llavors depenia del transport marítim. L’estiu la via arribava fins a cala Rata i el 1961 fou completada. La millora de les infraestructures afavorí que el 1960 es posessin solars a la venda. El 1961 es va projectar l’ordenació urbanística d’aquests nuclis de població, cosa que va atreure l’atenció de visitants estrangers.

Va ser al port on es va construir el segon hotel de Menorca orientat al turisme. A la caleta del Fonduco existia des d’abans de la Guerra un viver de llagostes i mariscs, i una casa de menjars. Seguint aquesta tradició, el mes de maig del 1950 es va inaugurar el restaurant Rocamar, que portava el conegut maître Nicolau Barceló. El 1952 va passar a ser dirigit per Damiá Borrás, propietari de l’hotel restaurant Sevilla, que bescanvià aquest local pel Xuroy, massa llunyà. El nou director va incorporar una oferta d’habitacions i s’anunciava com a hotel.

Davant la forta demanda, l’any següent va ampliar l’hostal, que ara tenia deu habitacions dobles i una quàdruple, amb banys i dutxes. A la terrassa es va habilitar un solàrium. El primer pis disposava d’un espaiós menjador amb grans finestrals que oferien una superba perspectiva del port. La cuina estava especialitzada en plats menorquins. La direcció oferia als clients barques per passejar pel port. Durant la dècada del 1950 l’establiment es presentava com una filial de l’hotel restaurant Sevilla, tot i que també apel·lava a la seva situació al port de Maó.

La dècada següent, l’hotel va experimentar tres noves reformes per augmentar la seva capacitat: el 1962 vint-i-cinc places; el 1965 s’hi afegí la darrera planta i el 1967 es van agregar vint llits. L’empresa treballava amb tour operadors com l’italià I Grandi Viaggi i agències com Viajes Iberia.

 

Hotel Rocamar

El poble des Castell era des de l’inici del segle XX un lloc d’estiueig per a diverses famílies de Maó, bé en cases en propietat o de lloguer, fins al punt que es muntaven casetes de bany. El 1952 el diari Menorca informava que la quantitat d’habitants del llogaret es duplicava l’estiu, i no només de maonesos, sinó amb gent d’altres pobles de l’illa, de Mallorca i de la Península. L’estiu del 1955 s’indicava que l’afluència d’estiuejants locals augmentava cada any, als quals s’havia de sumar la presència de multitud de turistes estrangers. Aquell any el seu nombre era superior a tot càlcul. Tots els hotels i pensions eren plens i diverses cases particulars oferien habitacions per suplir la manca d’allotjament.

El mes de juny del 1953 el matrimoni dels anglesos Gotch, va comprar un casal d’estiueig de Rafael Roselló, dalt del moll d’en Pons, en la zona on abans havia les casetes de bany, i obrí l’hotel Hamilton. L’edifici es va reformar i ampliar per comptar amb dotze habitacions dobles i cinc individuals, totes amb lavabo i aigua corrent. El menjador i el bar eren a la part baixa, que donava directament al moll. La direcció va dur un cuiner espanyol que treballava a un restaurant de Londres. Com en altres casos, el servei de menjars, a més d’atendre els clients, s’oferia al públic en general. Una llanxa transportava els turistes arribats en vaixell. Setmanalment s’organitzaven excursions marítimes i terrestres. La inauguració fou celebrada amb un sopar amb ball, com els que s’organitzarien cada setmana.

L’hotel anà canviant de mans i experimentà diverses millores. El 1962 es van fer obres; el 1963 es va afegir una nova ala de 40 places i el 1967 altre tant. La gran transformació va venir quan a finals del 1968 el va comprar la cadena Barceló, que esfondrà la part antiga, per alçar una nova construcció de 132 habitacions i dos-centes cinquanta places. Tots els clients eren anglesos d’alt nivell econòmic.

 

Hotel Hamilton. Foto Esther Fernández

El 1957 es desplaçaven as Castell bastants habitants de Maó per passar l’estiu. Circulaven dos autobusos per hora, però l’agost del 1961 eren insuficients. La població prest va destacar per la seva oferta gastronòmica. El 1956 el bar La Cala oferia llagosta a preus populars i el 1960 ja estava obert el Bar España. El 1962 s’ampliaria l’oferta d’oci amb l’obertura del “bar típico Es Cau”, sempre amenitzat amb cançó menorquina. El 1964 funcionava el bar cas Pintor, que s’anunciava com “el único nido del arte en Menorca”, però el 1967 el reclam havia passat a ser les millors guitarres de l’illa, “the best guitarists”

El 1960 es Castell era la vila menorquina preferida pels turistes i estiuejants per les seves comoditats: hotels, comunicacions i serveis. L’orientació turística de la població era tan intensa que el 1961 l’Ajuntament va plantejar la urbanització de tota la costa, amb la construcció d’una carretera de comuniqués cala Figuera amb la cala Sant Esteve, que no es va executar. Al marge dels hotels  apuntats s’obrien locals més modestos, com la Pensió Es Castell, el 1963.

La cala de Sant Esteve era un lloc tradicional per anar a romandre. Els anys trenta es van bastir les primeres edificacions, però el seu nombre fou molt limitat fins la dècada del 1950. El 1955 Reynés oferia els seus bots per anar-hi els cap de setmana. El 1957 ja hi havia moltes casetes i des de feia poc s’estaven aixecat graciosos xalets de façana blanca i teulada vermella. Era un punt de trobada de gent modesta on es prenien banys. L’inconvenient era el mal estat del camí. El 1959 l’estiu hi regnava una gran animació; el 1960 la quantitat de cases havia augmentat molt, s’havia format una incipient urbanització i estava en projecte l’asfaltat. El 1962 van ser adquirits uns terrenys per fer un hotel, que finalment no tirà endavant.

Casetes de cala Sant Esteve

El volum de construccions es va densificar els anys setanta, quan una agència immobiliària posà solars a la venda. El 1973 es comentava que fins feia poc no s’havien alçat grans xalets; tot eren petites casetes; per fer algunes s’havia excavat en la paret del barranc, edificant només una part a fora. Els propietaris, gent senzilla, havien invertint moltes hores de feina.

La vinya i el vi a l’Arxiduc Lluís Salvador

1. Aquest autor és el darrer escriptor “enciclopèdic” d’aquesta època. La seva obra, com és prou conegut, es refereix al conjunt de les illes Balears i la part destinada a Menorca fou la darrera en ser publicada, el 1890[1], així que és fàcil d’aventurar que, al marge de les anotacions disperses que pogué reunir amb anterioritat, la informació que la forní i la seva redacció tingueren lloc durant la dècada dels anys 1880. Per aquest motiu, ja ens pot donar notícies sobre alguns dels canvis que es suscitarien arran de l’aparició de la fil·loxera, si bé encara no es notaven tots els seus efectes.

L’Arxiduc ens ofereix una descripció de la vinya que contrasta amb la que ens ha ofert cinc anys abans Riudavets. En efecte, si en aquest podem entreveure una tímida recuperació, l’Arxiduc ens mostra una represa ben ferma, amb molts signes positius.

2. L’Arxiduc ens informa sobre la història recent i les malalties de la vinya:

“Des de 1846 ençà, les vinyes de Menorca són atacades per la Graptodera ampelophaga i la seva cuca; a partir de 1848-49 ho foren per l’Oídium Tuckeri (cendrada) i des de 1885 per la Pernospora (mildiu). Aquesta darrera plaga, a causa de l’extensió que guanya any rere any, gairebé fa oblidar les dues plagues anteriors, sobretot l’oïdi, que mercès al sulfat aplicat estava minvant.

L’escarabat de la vinya (Graptodera ampelophaga) apareix a Menorca cada any en quantitats extraordinàries, la seva larva es menja i asseca les fulles dels ceps i no deixa que el raïm arribi a madurar. Alguns propietaris amb paciència i molta cura les cacen amb un gran embut de llauna que abans han untat amb petroli. [...] La larva es combat habitualment amb sofre; n’hi ha que esquitxen les fulles del cep amb aigua de calç, amb la qual cosa les larves joves moren de seguida.

L’Arxiduc coneix amb bastant precisió les tres malalties de la vinya que s’havien succeït a Menorca durant el segle XIX, algunes de les quals ja estaven controlades, l’escarabat de la vinya amb sofre i l’oídium amb sulfat, mentre que encara no es sabia com combatre el mildiu, la darrera en aparèixer. En tot cas, aquesta descripció corrobora les afirmacions de Riudavets sobre la diferència entre la situació de la vinya a principis del segle XIX, en què la manca de malalties permetia obtenir uns  rendiments relativament elevats i la de finals de segle, en què les malalties havien provocat un increment de les despeses de cultiu, una disminució dels rendiments, i un increment del preu del vi.

Així mateix, la pàg. 363 indica que “El conreu de l’ametler va creixent a Menorca des de la plaga de les vinyes”, per tant el fenomen que es va donar a Mallorca arran de la fil·loxera aquí s’hauria avançat en diverses dècades. Les observacions més detallades sobre la vinya i el vi es troben a les pàgines 378-387. L’Arxiduc comença indicant que “El conreu de la vinya, que antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”.

3. L’Arxiduc situa els indrets on es conrea més la vinya:

“Sis són les vinyes més importants, sinó pel nombre de ceps, per la seva qualitat: Ses Coves Velles (42.000), Son Bell-lloc (40.000), Sta. Eulalieta (48.000), La Victòria (54.000), Alcaufar Vell (30.000) i Son Gall (15.000). L’eixarcolat es fa en part amb l’aixada i en part amb l’arada. A Son Bell-lloc es compta ja amb erxos moderns, lleugerament corbats cap a fora per no fer malbé els ceps, i tirats per animals. Al camí des Mercadal a Lluriac es veuen també alguns vinyets; a Alaior es cultives ceps per vi blanc, mentre que as Migjorn només se fa vi negre.”

Més endavant afirma:

 “Però les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís, Sant Climent i Llucmaçanes. Devora Torre Saura i Son Vell, prop de Ciutadella, hi ha també trossos de vinya ben formosos. El municipi d’Alaior és el que posseeix major nombre de vinyes i produeix més vi negre; però el de Maó té cinc vegades més viticultors. [...] A més d’aquestes vinyes grans, n’hi ha de més petites, sobretot prop de Maó, però també en els municipis de Ciutadella i Alaior, moltes de les quals serveixen gairebé més d’entreteniment que per a la pròpia producció vinícola, tot i que, si les posassin totes juntes, formarien un vinyar molt extens.”

A la segona part, que constitueix un deliciós “llibre de viatges” de l’illa, ens dóna nombrosíssimes referències de la vinya, concretament setanta-una, i d’una amplitud molt superior a la que dóna de molts altres conreus. Si bé aquestes citacions són d’un valor desigual (d’emparrats aïllats a grans vinyes) i, per tant, no serveixen com una estadística de la distribució de la vinya a l’illa, sí que ens seran útils, com una primera aproximació de la distribució territorial d’aquest conreu.

Així, la major part de les indicacions (dinou, el 26,8% del total) es refereixen al terme de Ciutadella, seguit de prop d’Alaior, tant al nord com al sud de la població, amb divuit (25,4%); també abunden les de Maó, amb dotze (16,9%), sense comptar les quatre de Sant Lluís i les dues des Castell. As Mercadal n’hi ha deu, de les quals dues són as Migjorn i les vuit restants a Ferreries.

4. L’autor ens dóna, a les pàgines 353-357 de la primera part, la superfície conreada dels diferents conreus de l’illa el conreu de secà ocupava 40.086 ha i el de regadiu 307,2 ha. Pel que fa a  la superfície plantada de vinya, l’autor ens proporciona el detall de les terres conreades, que s’ha reproduït a la taula següent.

Extensions de vinya de Menorca en hectàrees, per classes terra  (1890)
Termes	1ª	2ª	3ª	Total	%. Total	% Cultivable
Maó-es Castell	10	16	20	46	17,4%	0,5%
Alaior	18	50	95	163	61,7%	2,1%
es Mercadal		5		5	1,9%	0,1%
Ferreries	2	6	8	16	6,1%	0,7%
Ciutadella	2	12	20	34	12,9%	0,3%
Menorca	32	89	143	264	100,0%	0,7%
% Cultivable	1,5%	1,4%	1,1%	0,7%
Font: Elaboració pròpia a partir de Arxiduc Lluís Salvador, 1890

L’extensió conreada era de 264 hectàrees, les quals només suposaven el 0,7% del total de terres cultivades, i es concentraven fonamentalment a Alaior (61,7% del total), on suposaven el 2,1% del total de les terres cultivables. Maó i Ciutadella devien tenir una quantitat similar, el 17,4% i el 12,9%, respectivament, mentre que a Ferreries i, especialment, as Mercadal, l’extensió de vinya seria molt reduïda.  En relació a la qualitat del terreny, un poc més de la meitat (54,2%) eren terres de 3ª classe, (1,1% de la superfície total d’aquestes), mentre que les de segona suposaven el 33,7% (1,4% de les terres de 2ª) i les de primera el 12,1% restant (1,5% d’aquestes). No hi havia vinyes en terres de 4ª classe.

La disminució respecte a les xifres que dóna Riudavets per 1835 és molt marcada. En termes absoluts, la superfície conreada s’hauria reduït en 960,5 hectàrees (el 78,4%). La caiguda seria especialment forta a Maó (604 hectàrees, el 92,9% sobre els valors de 1835), Ciutadella (159,4 hectàrees, una reducció del 82,4%) i as Mercadal (23,3 hectàrees, el 82,3%), mentre que l’únic terme on s’hauria incrementat seria Ferreries (6,1 ha, el 62%).

5. Canviant de tema, a les pàgines 568-572 inclou l’estadística dels principals articles importats i exportats pel port de Maó entre 1883 i 1887. Gràcies a aquesta, podem conèixer el moviment exterior del vi i l’aiguardent i la seva importància en relació al total dels articles comerciats.

Importacions i exportacions amb la Península (1883-1887)
	Importacions		Exportacions
Gèneres	Quilograms	Ptes.	Quilograms	Ptes.
Vi	1.781.601	880.942
Aiguardent	391.127	292.551	127.302	102.831
Suma de tots els gèneres	29.188.228	27.108.161	11.152.362	32.362.126
Font: Elaboració pròpia a partir de Arxiduc Lluís Salvador, 1890.

Com es pot comprovar a la taula anterior, en aquesta època l’illa era importadora neta de vi amb Espanya, ja les exportacions de vi eren del tot inexistents, mentre que s’importaven algunes quantitats de vi. El valor d’aquesta importació equival a un 3,2% del valor total importat, essent un bé relativament barat, ja que, en pes, suposa un 6,1%.

També s’importaven algunes petites quantitats de vi de l’estranger, però el valor d’aquestes (6.023 ptes) només suposa el 0,68% del total importat de vi. Quant als licors, malgrat l’illa també fos importadora neta, la situació s’ha de matisar més, ja que respecte a Espanya, les exportacions suposen un 35,15% del valor de les importacions i respecte a l’estranger, no s’importava res, mentre que existia alguna exportació, si bé les quantitats són reduïdes (representen només el 5,6% del total de licors exportats).

Desconeixem si les exportacions de vi i licors eren producció pròpia de l’illa o reexportacions, però, almenys en el cas del licor d’anís ens podem decantar respecte de la primera opció, perquè Menorca comptava amb producció pròpia d’anís estomacal.

6. Descriu el sistema de plantació:

 “Per plantar vinyes, al nord pedregós de Ciutadella no es lleven les pedres, sinó que simplement hi planten els ceps enmig. Tant allà com a maó s’acostuma a sembrar faves dins les vinyes, perquè sembla ser més profitós per als ceps, tal vegada només és simplement com a conseqüència de l’adob que el conreu de les faves requereix. Normalment els ceps es deixen baixos.”

Més endavant ens informa de què:

 “el raïm madura de final de juliol fins al novembre; hom calcula el rendiment d’un cep en 0’0375 pessetes. En la venda el preu més alt és de 0,25 pessetes els 400 grams, el més baix de 0,05 pessetes; en gros el valor mitjà és de 7,50 pessetes els 41,6 quilograms.”

D’altra banda, dóna el nom de les varietats de ceps que es conreen a l’illa, amb un total 50, de les quals 19 són blanques (38%) i les 31 restants negres (62%). Del total de varietats, 20 són utilitzades per fer vi negre (40%), 7 per vi blanc (12%), 3 per vins generosos, 14 s’aprofiten exclusivament per consum com fruita (28%) i de les sis restants no n’indica quin és l’ús que se’n fa. Les varietats de conreu general són:

Blanc: babarrès blanc, calop o imperial, de senyal de gall, planta blanca, moret trobat

Negre: cartoixà, crinyana, d’en valent, d’en vermell, esturell, giró, llora, maduixer

Consum: cruixó, de Jerussalem, grassera, montona blanca, vernaça, planta blanca, moscatell.

A continuació ens informa que:

 “la verema es fa en dues tongades: la primera es fa amb tot el raïm que madura més prest i subministra també el vi més bo, cosa que acostuma a succeir en les millors varietats, com planta blanca, estorell, baberrer, giró, etc. La segona verema se dedica a les crinyana, calop, llora, etc; i es deixen els raïms que encara no estan completament madurs, que es tallen més tard pel consum. El vi d’aquesta segona verema no cau tant bé ni és tan fort com el de la primera. [...] El vi procedent de cada verema va a diverses bótes com a vi negre de primera i segona qualitat. Nogensmenys hi ha gent que mescla els dos tipus de vi sense cap mania.”

D’aquesta manera es pot constatar què els sistemes per millorar la qualitat del vi ja s’estaven començant a utilitzar a Menorca. Prossegueix amb una descripció sobre la forma d’elaboració del vi, al final de la qual indica els tipus de vins que es fan a l’illa:

 “A més del vi negre se’n fan altres tres classes: el blanc dolç (o cuit), el blanc sec (cru, sec cru) i el blanc verge. [...] el blanc dolç i sec es fan només als pobles i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes; el blanc verge és elaborat a menys llocs, gairebé només per algunes persones que el destinen a consum propi. [...] “D’igual manera es fa vi de determinades classes de raïm, per exemple de baberrer tot sol, d’esturell, de les dues classes esmentades juntes, amb predomini de la primera, d’esturell negre i llora junts, de llora i giró junts, de planta blanca i Carinyena, etc; però tot això només ho fan uns pocs propietaris i mai per vendre”.

Com es veu a Menorca principalment s’elaborava vi corrent, però alguns propietaris ja començaven a apreciar la importància de les diferents varietats de raïm i, fins i tot, dels vins varietals, tot i que encara no tenien mercat.

Les varietats més esmentades són planta blanca, calop, estorell, baberrès, giró (garnatxa), llora i crinyana (carinyena).

El vi és emprat a Menorca per preparar alcohol, arrop i carabassat; per acompanyar la carn rostida o bullida i per amanir les manduixes i móres amb sucre. En aquests casos sempre s’empra vi blanc, sec o dolç. Els farmacèutics preparen vi de donzell [vermut], per a la qual cosa s’utilitzen vins bons de l’illa. Antigament era costum prendre en l’hivern una beguda anomenada Sengri, que a més servia com a sudorífer. Per a la seva preparació s’utilitza vi negre bo, aigua, sucre al gust, un tros de pell de taronja seca i una petita quantitat de nou moscada. Actualment, aquesta beguda es prepara rares vegades [es troba al diccionari català-valencià-balear].

Les panses seques actualment es preparen en petites quantitats. Antigament moltes famílies pageses en tenien. Per aquest fi s’empra sobretot la planta blanca, no la moscatell, perquè és rara. As Migjorn és on més ha perdurat aquest costum.

---

[1] Aquest valor és diferent dels prop de 8.000 peus per quartera que proporciona Riudavets per Maó. 

---

[1] Arxiduc Lluís Salvador Die Balearen in Wort und Bild gelchildert. Die Inseln Minorca Leipzig ,F. A. Brodhaus, 1890. La traducció utilitzada ha estat Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Vol VI. Grup Serra, 2003

Històries del turisme de Menorca. El primer centre turístic: cala Alcalfar

El turisme en la majoria de casos precisa d’espais específics per desenvolupar-se, nuclis residencials i hotelers construïts a la vorera del mar, habitualment al costat de les platges. Podem resseguir el progrés turístic de Menorca observant com van evolucionar al llarg temps els diferents centres d’estiueig.

Al principi, es distingien dos tipus de desenvolupaments: les colònies d’estiu es formaven de forma espontània quan la gent edificava les seves casetes, mentre que les urbanitzacions naixien quan un promotor planificava un sector i executava els carrers i altres serveis (aigua, electricitat, telèfon). Normalment, les colònies tenen pocs o cap establiment hoteler, però poden comptar amb apartaments. D’altra banda, mentre les primeres casetes són ben característiques, els xalets més moderns no es diferencien dels que es fan a les urbanitzacions. Així mateix, les infraestructures s’han anat equiparant arreu i, com que no totes les urbanitzacions tenen hotels, amb el pas del anys de cada vegada és més difícil de destriar una colònia d’estiueig d’una urbanització i la distinció ha caigut en desús, tot i la seva importància històrica.

Tal i com ja vam explicar en una altra ocasió, la primera aglomeració d’habitatges al costat de la mar va ser a cala Alcalfar. De fet, el 1936 constituïa l’únic centre d’estiueig d’importància de l’illa, que seria el punt d’arrencada del primer nucli turístic. El seu creixement va ser tan considerable com per aixecar una ermita, que, iniciada el febrer del 1947, fou beneïda el mes d’agost. L’afluència a la platja ja era notable. Quan el 1947 una empresa va demanar permís per extreure arena de la platja, l’oposició d’entitats com el recentment creat Foment del Turisme van frenar la iniciativa.

Prest la cala es va convertir en el lloc de moda on es feien el seu xalet personalitats com Emili Orfila, propietari de Constructo i d’una important empresa tèxtil catalana, Joan Victory, batle de Maó, Josep Claret, l’únic arquitecte de l’illa (que dissenyà la capella i diversos edificis del paratge). Igualment, fou un dels primers punts en rebre visitants forans. El 1948 la premsa informava de l’arribada d’un grup de turistes catalans que s’allotjaven en uns xalets que havien llogat a l’indret. La mateixa temporada, Emili Orfila va acollir a la seva torre Quatre Vents a Bolín, Director General de Turisme, qui també dinà a la de Victory. L’any següent el Director General de Correus i Comunicacions va estar uns dies a la casa que tenia Claret a la colònia.

Josep Pla indica, en la seva guia del 1950, que “la cala de Alcaufar es por el momento la mayor creación turística de la isla de Menorca y merece una atención especial –indicio de lo que llegará a ser la costa meridional de Menorca en el futuro turístico. […] Ese caserío nacido por así decirlo, por generación espontánea, y que constituye hoy un conjunto urbanístico en pleno crecimiento, bellísimo y agradable”. Així mateix l’escriptor destaca la pràctica dels esports nàutics, la tasca dinamitzadora d’Emili Orfila i el restaurant Xuroy.

Tal i com ha escrit Adolf Sintes, gran investigador del tema, el mes de juny del 1947 havia obert les seves portes a Alcalfar el bar restaurant Xuroy. Pertanyia a una societat formada per Antoni Parpal, Rafael Roselló i Serafí Alzina, però estava dirigit per Ramon Bustamante. Al nucli ja existien altres locals més informals de menjars, però no de la categoria del Xuroy, que fou aixecat de nova planta al peu de la platja. Parpal era el propietari d’una barca i va contractar un pescador que tenia la seva base a la cala. Ell i altres el proveïen dels anfossos, gambes cranques, cigales i llagostes que li donaren fama.

Aquest establiment, com altres d’aquest període, es va anar ampliant i s’afermà com a oferta turística. És possible que ja des del començament llogués alguna de les casetes de la cala, pràctica que es consolidà els anys següents. El juliol del 1948 l’hostal posava a disposició “dels seus clients i estiuejants” les seves habitacions. Aquest mateix any va posar en funcionament un servei de vehicles que comunicava la colònia amb Maó, i que tindria continuïtat les temporades següents. Els cotxes sortien de davant del restaurant El Mesón, que també dirigia Bustamante.

Des del 1944 es realitzava anualment una regata, organitzada pel Club Marítim de Maó, entre Maó i la cala. En la del 1948, l’1 d’agost, el Xuroy va oferir una excursió marítima amb el mateix recorregut. Aquestes competicions van continuar durant molt de temps i encara es feien el 1965.

Al començament, la restauració i l’hostaleria menorquines vivien una situació molt dinàmica en què eren freqüents els canvis en la propietat i les reformes dels locals. El 1950 la gestió del Xuroy va passar a Damià Borràs, que el portava com una sucursal del Sevilla, i així ho feia constar en la seva publicitat. Els primers anys obria a finals de maig, coincidint amb Cinquagesma. El 1952 Borràs abandonà la gestió, que assumí en solitari Antoni Parpal. La incapacitat per servir la creixent demanda el va portar la temporada següent a renovar totalment l’establiment.

Adquirí els terrenys del costat i féu alçar una nova ala de nou habitacions, totes amb lavabo d’aigua freda i calenta i quatre amb cambra de bany. Sumant altres espais annexos, l’hostal tenia vint-i-tres habitacions i una cabuda total de cinquanta clients. També es va ampliar el menjador i la terrassa del restaurant, que fou decorada amb motius mariners. Així mateix, s’eixamplà la cuina, que s’equipà amb un frigorífic elèctric; per dotar de subministrament elèctric al local s’instal·là un grup electrogen. El servei d’autobús es va desplaçar a la plaça Bastió de Maó i es va adequar l’accés perquè el vehicle pogués arribar-hi.

Parpal va donar un fort impuls a l’establiment. Devers 1954 va ser el pioner en signar contractes amb agències turístiques britàniques, com ara See Spain i Oliver’s Travel i va portar grups d’aquesta nacionalitat que arribaven via aèria, amb escala a Lió, per carregar combustible i a Palma, per fer els tràmits duaners. El microbús de l’empresa anava a recollir els clients a l’aeròdrom de Sant Lluís. Les temporades següents, l’hostal va anar anticipant la data d’obertura. El 1955 ja obria per Setmana Santa. La casa oferia distraccions als seus clients; el 1962 cada dimecres actuaven Los Parranderos.

El turisme d’aquesta època patia de nombroses limitacions. Uns anys més tard el responsable d’una agència de viatges explicava que els viatges estaven organitzats amb un sistema que anomenaven de “triangle”. Els clients anglesos arribaven al port d’Alcúdia en hidroavions. D’aquí eren embarcats al port de Ciutadella, d’on eren transportats al Xuroy, que era l’únic que tenia la capacitat hotelera requerida. L’indret llavors no comptava amb electricitat. Malgrat tot, la gent solia quedar bastant contenta i és que tenien un esperit més aventurer que en l’actualitat.

El 1961 es va iniciar la col·laboració entre l’arquitecte català Barba Corsini i l’aparellador menorquí Antoni Sintes, que uns anys abans havia treballat al seu despatx. Van aixecar un conjunt de bungalows de línies modernes que foren molt ben acollits. L’agost del 1961 un periodista explicava que a Alcalfar es trobava la major colònia estrangera de l’illa, perquè l’hotel estava al complet i, a més, diverses famílies havien adquirit xalets. El 1964 la gestoria Casals va posar a la venda nou solars per edificar cases o apartaments. S’oferien a preus econòmics i s’assegurava una ràpida revalorització.

La dècada dels seixanta el progrés d’Alcalfar va ser modest en comparació amb altres nuclis de costa. El 1959 fou un dels primers centres turístics en comptar amb electricitat. El 1961 la carretera estava en mal estat i es van projectar les obres d’asfaltat des de Sant Lluís, que van finalitzar l’any següent, però el resultat fou d’escassa qualitat i el 1963 ja s’havien obert sots.

El Xuroy no va experimentar cap ampliació fins el 1968, en què s’afegiren dotze llits. Era un establiment consolidat. El 1969, coincidint amb la inauguració del nou aeroport, la temporada s’allargà quinze dies: obrí el 21 de març i tancà el 2 d’octubre i va estar ple tota la temporada; els clients eren anglesos. El Via Maris, que inicialment era una botiga, el 1956 es va muntar com a bar. Aviat començaria a llogar habitacions fins que el 1962 es va inaugurar la pensió Estrella Maris. La guia anglesa de Jim Maps, del 1965, comenta que Alcalfar és un dels indrets de l’illa amb més diversions, entre les que inclou el bar Piccolo Mundo, a la publicitat del qual anunciava que tenia bugalows per llogar.