Gran Sertón: Veredas, de Guimaraes Rosa: Sota l’ombra del Quixot i la Ilíada

A pesar dels esforços de Ponç Pons, la literatura portuguesa, i menys encara la brasilera, si exceptuam les grans personalitats de Pessoa, Saramago i Lobo Antunes, no és gaire coneguda. Tanmateix, són unes lletres vigoroses amb autors de gran vàlua. A més, igual com va passar en castellà, la prosa americana ha vigoritzat les lletres peninsulars mercès a la introducció de les tendències i tècniques literàries modernes, a les quals afegeix un caràcter local ben viu. Aquest és també el cas de Gran Sertón, de Gimaraes Rosa, que des de la seva publicació el 1956 va tenir un impacte semblant al que aquí tindria Cien Años de Soledad onze anys més tard.

Ja d’entrada, les seves quasi cinc-centes cinquanta pàgines la fan una obra ambiciosa. A més el fet de tractar-se d’un llarg monòleg, extensos paràgrafs, sense divisió en capítols ni apartats, la fan formalment agosarada. Aquesta llarga cadència segueix les petjades del Faulkner del Soroll i la Fúria, però també hi sentim els ecos de James Joyce i Marcel Proust, pel seu gust pel període llarg i l’experimentació lingüística. Veritablement, fa part del gran moviment contemporani que trasllada el centre de gravetat de la creació literària a la mirada interior, la qual cosa acaba bandejant el narrador en tercera persona en favor de la subjectivitat de la primera.

El llibre ha estat àmpliament reconegut pels seus atreviments lingüístics, un vocabulari farcit de localismes i una sintaxi a vegades trastocada i se l’ha qualificat de llarg poema. Sense negar el seu sentit musical, la seva expressió encaixa a la perfecció amb l’oralitat del monòleg i amb el seu contingut: l’exaltació del territori del sertão (que en català hauríem de dir sertà) i dels seus dominadors, els jagunços.

Açò no obstant, aquesta rabiosa modernitat enfonsa les seves arrels en models perfectament clàssics que oscil·len entre el Quixot i la Ilíada. Com aquesta darrera, el text comença in media res. El protagonista, Riobaldo, respon a les preguntes del “senyor”, un interlocutor del qual pràcticament no en sabem res, i ho fa referint una anècdota intranscendent sobre la mort d’un vedell. A partir d’aquí, el cronista-personatge comença a divagar sobre açò i allò sense gaire objecte, fins que, animat pels suposats comentaris del seu invisible company, va donant algunes pinzellades, primer imprecises i de cada vegada més ben delineades de les seves peripècies de jagunço, un terme que podríem traduir com bandoler de les terres de l’interior del Brasil.

Però Riobaldo, abans, ens descriu l’espai on transcorren les seves tresques: el Sertà. Són camps i estepes banyats per llargs rius: Paracú, Urucuia, Preto, San Francisco, un àmbit que ens és ben desconegut, poblat per ocells i altres animals de noms encara més exòtics. D’aquesta manera l’autor ens situa en una geografia particular, com el Yoknopatawpha faulkneriano o la Manxa cervantina.

La darrera cita no és casual. A Riobaldo l’acompanya el seu camarada Diadorim i aquesta parella ens recorda la que formen el Quixot i Sanxo, deambulant a la recerca de l’aventura i posseït per un codi de conducta al qual no pot trair, i és que els jagunços tenen bastant de cavallers errants. Així mateix, el protagonista té una enamorada llunyana, Otacilia, per la qual sospira i a qui dedica els seus pensaments, de manera semblant al Quixot amb Dulcinea. Per esborrar les pistes, Guimaraes duplica aquesta figura i amb la incorporació de Nhorinhá, filla de Duzuza, una prostituta de la bellesa de la qual també se’n recordarà el protagonista, quan els seus deures bèl·lics li ho permetin.

Sens dubte, la relació de Riobaldo amb Diadorim és un dels fils conductors del narració. És una amistat problemàtica. Els dos se senten mútuament atrets: Diadorim sent gelosia (i li arriba a prohibir) dels embolics femenins del seu company, tant els oficials ja esmentats com les companyies d’ocasió que es va trobant pel camí, molt normals en el tipus de vida que porten, que els fa estar-se llargues temporades sense contacte amb dones. Els dos solen anar junts, un fet estrany en el seu ambient: “Diadorim y yo, nosotros dos. Paseábamos. Con esto nos diferenciábamos de los otros, porque el yagunzo no es de mucha charla”. Riobaldo sent una inclinació cada cop més forta pel seu camarada, que, entre altres coses, li ensenya a apreciar la bellesa de la natura, a més de tenir detalls com el de rentar-li la roba.

El protagonista és conscient de la naturalesa anòmala, prohibida d’aquest vincle. Té temptacions de traspassar la frontera de l’amistat i adora els ulls verds de Diadorim. Aquest el segueix sempre de forma passiva i en un moment donat li declara que sempre ha estat el seu cap, però refusa en dues ocasions un contacte directe. Aquest lligam impossible, aquesta persecució incansable és un autèntic amor romàntic que inseriria el llibre dins dels paràmetres del fulletó sinó es tractés de dos homes, que per paga viuen en les més condicions més aspres i virils, en una societat de guerrers sense cap àtom de sentimentalisme. Aquesta contradicció és un dels punts de fuga que fa avançar la novel·la, malgrat que, en realitat, no meni enlloc; és una fugida permanent que només al final tindrà una sobtada resolució. Així aquesta qüestió que ens havíem acostumat a considerar com un misteri irresoluble, resulta ser un enigma amb un secret que pot ser desvetllat.

El relat està encapçalat amb l’autocita “El diablo en la calle, en medio del remolino”, que el protagonista repetirà al llarg del temps. A la primera pàgina Riobaldo assenyala, contestant alguna pregunta del seu interlocutor, que la creença en el diable està molt estesa entre els seus veïns, que expliquen  històries sobre aquest ésser. Ell mateix declara que “casi perdí la creencia en él, a Dios gracias”, però continua afegint que ha conegut molts homes i dones posseïts i que “quien a yagunzo se mete, ya es de alguna manera, cómplice del demonio”. Aquests dubtes omplen diversos passatges del text, així com els pactes amb el dimoni. Riobado creu fermament que Hermógenes, un cap jagunço amb el qual està enfrontat, té èxit perquè ha signat un acord mefistofèlic. Per contrarestar-lo, una nit es resol a sortir a una cruïlla per intentar un arranjament. Tot i que el diable no es fa present, els escrúpols de Riobaldo persisteixen, ja que qualsevol cosa, fins i tot el moviment d’una fulla en un arbre, pot ser interpretat com un signe positiu. Aquesta introducció del sobrenatural, en la seva vessant demoníaca, és un tret ben significatiu de l’obra que d’alguna manera remet  a les converses entre Castorp i Ziemssen a la Muntanya màgica de Thomas Mann: són pàgines divagatòries i fosques que marquen una pausa en el ritme narratiu.

Fins ara hem passat per alt el que és el cor del llibre: la vida dels jagunços. Al principi, Riobaldo forma part de la colla de Medeiro Vaz i participa en la infructuosa travessada del Liso del Puma, un paratge desèrtic al final del qual hi ha terres plenes de riqueses, episodi que suggereix el de la clàssica presa d’Aqaba per Lawrence d’Aràbia. Però es tracta d’un altre fals inici, perquè, més endavant, el protagonista retorna als seus primers anys i a l’encontre iniciàtic amb el gran cap Joca Ramírez. La següent trobada serà amb Ze Bebelo, un hisendat que el farà el seu preceptor i al qual abandonarà quan aquest surti al Sertà per intentar anihilar les faccions jagunces. Riobaldo aleshores s’allista en les tropes d’un capità de Joca Ramírez i participa en la derrota de Bebelo.

A partir d’aquest moment la història pren l’aire d’una saga, s’envolta d’un hàlit homèric que l’acosta a la Ilíada. Els caps jagunços serien així un mena d’herois aqueus amb les seves lluites i traïcions. Joca Ramírez, per evitar la deshonra de matar Ze Bebelo a sang freda, el perdona, (en part per mor de la intervenció de Riobaldo, que no pot oblidar els moments passats junts), i li commuta la pena de mort per l’ostracisme. Dos capitans descontents amb aquesta resolució –Hermógenes i el Ricardón–  preparen un parany al gran cap i l’assassinen vilment.

La resta és el relat de la venjança de l’altre bàndol dels jagunços, entre els quals es troben Riobaldo i el seu company Diadorim, que és el fill de Ramírez. Aquests experimenten diversos incidents, entre els quals destaca la caiguda als inferns que suposa veure’s rodejats pels seus enemics. Llavors són salvats gràcies a l’enginy d’un Ze Bebelo que ha regressat, maldament la prohibició que pesava sobre ell, tot demostrant ser un digne Ulisses. A la fi, Riobaldo pren el comandament que ha refusat en altres ocasions i supera la dura prova de travessar el Liso del Puma –i a més amb una facilitat que també es pròpia del mite. Tot està a punt per la desfeta i mort dels dos rebels, que, tanmateix s’enduran amb ells el company de l’ànima del protagonisme, Diadorim. La mort i dol d’aquest es un clar trassumpte de la de Pàtrocle, gran amic d’Aquil·les.

Altres elements són propis de l’epopeia. Riobaldo en més d’una ocasió pretén evadir-se del seu destí, primer com a simple bandit, vida que vol abandonar i és Diadorim qui el va a cercar i l’obliga a tornar, i més tard, com a cap dels jagunços. Aquestes negatives són usuals en les llegendes èpiques i en els drames clàssics. En el pla formal hi trobam una sèrie de leit-motivs, el més remarcable dels quals és “vivir es negocio muy peligroso”, amb diverses variants, que ens recorden les reiteracions homèriques.

Les grans novel·les, més enllà de la seva trama concreta, són sempre un intent de penetrar un territori, un país o una societat. Com ja s’ha avançat, aquesta que comentam prova de mostrar-nos com són el Sertà i els jagunços. A la primera pàgina hi trobam tota una declaració de principis: “el Sertón está por todas partes”, que es complementa amb la que s’apunta a la meitat del llibre: “el yagunzo es el Sertón”. Aquesta regió és difícil de descriure, perquè hi ha rius, camps, altiplans, serralades i deserts, així com pobles, cases isolades i hisendes, petits camperols i grans propietaris agrícoles. Les ciutats no hi són absents del tot; l’acció no hi transcorre, però San Francisco, Januaria, Carihaha, Arinos i d’altres són punts de referència indefugibles. És un àmbit que, malgrat s’insereixi directament al Brasil rural i interior, vol ser una metàfora del món, de les seves diferents facetes, de la totalitat. És un espai a vegades hostil i a vegades amable que l’home ha de dominar per poder viure, tot i que mai es planteja com una lluita de l’home contra la natura, sinó que aquesta és el marc del combat de l’home contra els seus semblants.

Gran Sertón podria haver estat una formidable epopeia, però quan arriba el desenllaç, l’autor l’allarga amb una mena d’epíleg on s’explica el final feliç de tots els personatges que han sobreviscut, amb les seves noces i vides de pagesos pacífics. Aquest colofó resta grandesa al llibre i tot i que ens torna a remetre al final del Quixot, també ens recorda alguns passatges potser sobrers de la novel·la, que la fan un tant desigual, un problema compartit amb alguns altres textos literaris d’ample abast.

Històries del turisme de Menorca. Augmenta la implicació del capital local: S’Algar

El 1961, un grup local (Vicenç Ferrà, Antoni Pons Sans, Joan Vidal Bendito) va adquirir una porció de 230.000 m² de sòls rocosos al voltant de s’Algar per crear una urbanització turística. L’arquitecte català Barba Corsini, que estava construint uns apartaments a Alcalfar, va redactar un plànol de parcel·lació, a partir del qual el mes d’octubre es van posar a la venda vint solars. Ràpidament es van esgotar i es van oferir deu més, alhora que s’estudiava l’ampliació del sector. Un dels compradors era el batlle de Sant Lluís, “entusiasta i eficaç col·laborador d’aquest gran projecte”. El mes següent van arrencar els treballs del vial d’accés al nucli i el desembre es presentava el pla a l’Ajuntament, que com a novetat incloïa una àmplia piscina, un moll i un centre comercial.

A principis del 1962 l’industrial sabater Gabino Sintes, qui l’any anterior havia fet un intent de fer-se amb el lloc de Son Bou, va comprar bona part d’aquesta zona, amb la qual, i juntament amb alguns dels inversors inicials, el mes d’abril va constituir la societat San Luis Mediterráneo, que va prosseguir la comercialització de parcel·les. Es va encarregar la reelaboració del projecte a Pere Lluís Mercadal. Comptava amb subministrament d’aigua i xarxa de clavegueram amb emissari submarí, absents de la resta d’urbanitzacions de l’illa. A més, fou el primer centre turístic de les Balears amb l’estesa elèctrica soterrada. La resta de l’any van continuar les obres i l’estiu s’asfaltava la carrera d’entrada. Així mateix, el mes d’octubre la companyia va adquirir 50.000 m² addicionals de terreny. El març del 1963 es començava a edificar la primera casa. Aquest any l’Ajuntament va concedir catorze llicències d’obres, totes projectades per Pere Lluís Mercadal. L’octubre es va editar un fullet per impulsar les vendes.

A l’inici del 1964 ja s’estaven alçant uns vint-i-cinc xalets i diversos apartaments, tot “a l’estil més típicament menorquí”. El mes de juliol es va fer la inauguració oficial de la urbanització amb l’obertura de les instal·lacions del Club S’Algar: bar, piscina i pista de ball, així com del passeig marítim i amples carrers dotats d’una potent il·luminació. Immediatament es va establir un servei d’autobusos que comunicava el nucli amb Maó. L’any següent al bar se li va afegir un restaurant. A la piscina es programaven actuacions per animar la clientela.

Les primeres urbanitzacions menorquines es van concentrar en la venda de solars, però, a partir del 1965 es va produir una major atenció envers la planta hotelera. L’octubre estava en construcció la Residència S’Algar, al costat del Club i la piscina. El mes de gener del 1966 la Corporació va atorgar el permís d’obres al projecte dissenyat per Pere Lluís Mercadal; el local va obrir a principis d’estiu, amb categoria 2a i 111 places. La demanda d’allotjament devia ser forta, perquè el setembre ja s’anunciava l’erecció d’un establiment més gran, amb el qual es volia contribuir a resoldre un dels problemes més seriosos del turisme de l’illa: la manca de llits.

Malgrat tot, els promotors no renunciaven a l’activitat immobiliària, ans al contrari, el 1966 es va emprendre una activa propaganda, tant a la premsa local com al diari La Vanguardia, en la qual es combinava l’exhibició d’atractius generals, com les platges d’arena fina de Menorca, “l’illa blava i blanca”, amb els propis de la urbanització: la piscina i la qualitat dels seus subministraments. Els anys següents el centre es va anar desenvolupant amb l’obertura de bars i restaurants, com el Why-not el 1969, regentat per un anglès. Aquest any es va arribar a un acord amb la sala de festes sa Tanca per organitzar les “Nits de soirée”, actuacions musicals i de varietats, per als turistes del complex.

L’any 1967 Gabino Sintes va emprendre una campanya de captació d’inversors per a l’hotel, amb publicitat i l’exposició de la maqueta en un comerç; l’aportació mínima era de 100.000 ptes. En els anuncis es destacava l’obtenció d’un crèdit hoteler de vint milions de pessetes, per a un projecte global de cinquanta-set. En una entrevista realitzada el mes d’abril, Sintes explicava que l’hotel tindria 190 habitacions dobles, la dimensió mínima per assolir un bon rendiment, i seria de categoria 1a B, la que tenia més sortida. L’objectiu era que es pogués posar en marxa l’abril del 1969, per aprofitar l’increment de visitants que s’esperava gràcies al nou aeroport. L’empresari comentava que l’afluència turística que rebia l’illa cada any augmentava de manera espectacular i que el nombre d’hotels era insuficient.

Sintes sempre remarcaria que li havia costat molt reunir el capital, i malgrat l’aeroport finalitzà en la data prevista, no passà així amb l’establiment. En canvi el 1969 es va ampliar la Residència S’Algar, que augmentà la seva categoria a 1a B.  El mes d’agost l’Ajuntament concedí llicència per a la construcció de 25 apartaments, que segurament funcionaven de forma coordinada amb aquella. Finalment, el novembre es va rebre l’autorització per aixecar l’hotel i les instal·lacions esportives.

Quan l’Hotel San Luis Mediterráneo va obrir les seves portes pel març del 1970, Gabino Sintes declarava que havia estat “com un part de quintigèmins”. L’arquitecte era Pere Lluís Mercadal i l’edifici tenia sis plantes; la seva capacitat s’havia ampliat a 228 habitacions dobles i 456 places i era el més gran de l’illa. A la planta baixa hi havia una àrea de serveis amb botigues i espais comuns. El director era Lluís Taltavull. La inauguració oficial es va realitzar el mes de maig, per a la qual cosa l’empresa va dur l’equip Crystal Palace, de la primera divisió anglesa, que uns dies abans s’havia enfrontat a l’Atlètic de Madrid. El dia 20 va jugar un partit amistós amb la Unió Esportiva Maó. Per donar un major interès a l’esdeveniment, el servei d’honor el féu el famós cantant britànic Matt Monro. També s’organitzà una cursa ciclista per la urbanització.

L’establiment disposava de llits pels seus cent treballadors, els quals també es beneficiaven d’un menjador. Per ambientar el local s’hi projectaven pel·lícules i un grup feia concerts. L’any següent la direcció passà a Bartomeu Gili i el 1972 es va estrenar una discoteca. L’hotel funcionava de Pasqua fins a principis de novembre. El 1971 el 80% dels clients eren britànics, percentatge que el 1973 havia augmentat fins el 90%; la resta eren bàsicament alemanys. A la urbanització, en canvi predominaven els holandesos.

La crisi dels anys setanta va provocar un alentiment en el desenvolupament del projecte turístic. Amb la recuperació econòmica es van edificar els complexos d’apartaments Los Naranjos (1984) i Las Palmeras (1986). També es renovaren els hotels s’Algar i Sant Lluís, entre el 1989 i el 1998, els quals van passar de tres a quatre estrelles.

En aquest ambient de renovat optimisme, l’aprovació de la Llei de camps de golf de 1988 va donar l’oportunitat a Gabino Sintes de llançar una antiga idea: la construcció d’un camp de golf. El novembre de 1989 presentava a l’Ajuntament de Sant Lluís la sol·licitud per desplegar aquest equipament en uns terrenys d’Alcalfar Vell, relativament pròxims a s’Algar, així com un hotel apartament de cinc estrelles d’una sola planta i 450 places. Suposava una inversió de 4.240 milions de pessetes per al camp de golf i 1.800 per a la zona hotelera, amb un personal fix de 150 persones, que augmentaria en temporada alta.

Malgrat l’autorització inicial de l’Ajuntament i la Comissió Provincial d’Urbanisme, l’oposició popular va menar a què en la Llei d’Espais Naturals del 1991 s’inclogués el 70 % de la superfície projectada en una àrea natural d’especial interès. Les sentències judicials també van ser contràries, impossibilitant l’execució del complex.

La desigualtat social, palanca del populisme i l’extremisme

Un fantasma recorre el món. Segons els casos rep el nom de populisme o extremisme. A Grècia, una coalició d’esquerra radical, Syriza, ha guanyat dues eleccions seguides i un referèndum. A Hongria i Polònia, per contra, comanden partits ultraconservadors, que defensen una política econòmica neoliberal i restringeixen els drets individuals. A Veneçuela, setze anys d’un govern autoanomenat socialista està destruint l’economia i la vida civil.

Propaganda del Front Nacional Francès amb Joana d'Arc

Als principals estats d’Europa, formacions situats a l’extrema dreta i d’un nacionalisme excloent amb tints xenòfobs cada vegada tenen més suport. Si a França el Front Nacional ha anat creixent fins assolir als darrers comicis el 27% dels vots, a la Gran Bretanya, el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), va aconseguir la tercera posició, amb el 12,6%, quadruplicant els resultats anteriors.

Situacions similars es troben a Àustria, on el Partit de la Llibertat (FPO) també va ser tercer, amb el 20,6% dels sufragis i a Holanda, on el Partit per la Llibertat (PVV) fou el tercer amb el 10%, i quatre anys abans havia arribat al 15%. Fins i tot al país paradigma de la moderació i el consens, Alemanya, l’Alternativa per Alemanya (AfD) a les darreres eleccions regionals va obtenir un percentatge al voltant del 15%. A Itàlia el Moviment 5 estrelles, de Beppo Grillo, partint del no-res arreplegava el 25,5% dels vots i a Espanya, en les darreres eleccions, Podem va ser la tercera força amb el 20,7%.

 

Nicolás Maduro, president de Veneçuela

A les eleccions primàries dels Estats Units un candidat que s’autodefineix com “socialista”, qualificatiu que per la majoria dels americans és un insult, està aconseguint uns excel·lents registres entre els demòcrates davant d’una candidata tan sòlida com Hillary Clinton. Al bàndol republicà, Donald Trump va en un primer lloc destacat i així i tot el partit no li vol donar el seu suport perquè el considera políticament incorrecte, ja que defensa l’expulsió de tots els immigrants en situació irregular (dotze milions de persones) i la construcció d’un mur que aïlli la nació de Mèxic. També és extremadament crític amb la Xina.

Per tant, veiem com pertot avancen grups nacionalistes amb missatges simples, adreçats al poble o a la gent que, apel·lant a l’enemic exterior, desvien l’atenció de les debilitats dels seus països. Aquesta marea ha fet entrar en crisi els partits que van governar després de la Segona Guerra Mundial, quan la política es va moderar i va haver una forta inclinació envers el centre. A Espanya, la UCD feia campanya amb allò de “Lo bueno de la derecha y lo bueno de la izquierda”. La desaparició el 1994 de la Democràcia Cristiana, el partit italià que havia governat quasi sense interrupció des del 1945, era el presagi d’aquest nou temps.

Totes aquestes formacions, malgrat l’entusiasme dels seus seguidors, desperten un gran rebuig. Tanmateix, l’animadversió de la majoria no ha impedit que les seves posicions avancin de manera constant. Segurament, el motiu d’aquest èxit és que són la manifestació d’una tendència general, de la qual només són els exponents més cridaners. Així la posició en contra dels estrangers del UKIP britànic no suposa més que afilar la postura euroescèptica del Partit Conservador i el missatge del Front Nacional francès té més punts en comú amb Sarkozy i Hollande dels que els seus compatriotes volen admetre.

Les visions radicals tenen un ressò de cada vegada major entre els electors. Aquest fet és conseqüència de l’augment constant de les desigualtats a les nostres societats, on la riquesa es concentra de cada vegada més en un petit col·lectiu, mentre que les classes mitjanes es depauperen. La fractura social fomenta l’extremisme polític i els nous pobres se senten amenaçats pels immigrants.

En un altre temps, la utopia comunista servia d’element aglutinador dels desencantats, però la caiguda de la Unió Soviètica va escombrar aquesta opció. A la vegada, tant els partits conservadors com els socialdemòcrates es van deixar seduir per la doctrina liberal. D’aquesta forma, un president socialista espanyol va poder dir que s’estimava més morir apunyalat al metro de Nova York que d’avorriment a Moscou. Una frase que podria subscriure Mrs. Thacher, que va imposar el seu pensament remarcant que “no hi havia cap alternativa”. Pel mateix motiu, en el fons, Trump és un alumne avantatjat de Ronald Reagan.

El mercat, actuant sense límits, accentua les divisions econòmiques. La injustícia és com el tabac: un verí que mata lentament, per açò ha tardat en ser diagnosticat. Encara avui, com passava amb el fum, n’hi ha qui neguen el seu caràcter letal per a la democràcia. L’expansió dels moviments fonamentalistes n’és el seu producte. Aquests partits ofereixen receptes, ja siguin en clau ultranacionalista o populista, de difícil posada en pràctica i que quan s’apliquen acaben causant més estralls dels que prometen solucionar, perquè com que no tenen en compte la pluralitat de la societat, provoquen la desintegració de la vida política.

Per combatre els radicalismes serveix de poc desqualificar-los, perquè les paraules han perdut el seu significat. És necessari emprendre mesures ambicioses que vagin a l’arrel del problema: el creixement de la desigualtat. L’experiència ens ensenya que és una qüestió que s’ha d’enfrontar des dos angles. Per un costat, és imprescindible crear vies que fomentin el progrés i la igualtat d’oportunitats: l’educació, la formació i la investigació són bàsiques. Per l’altre, s’han d’escometre actuacions per redistribuir la renda de forma efectiva. 

Noves vies per a la urbanització de la costa de Sant Lluís: Binisafúller Roters, Binisafúller platja i Binibèquer Vell

La suma d’un conjunt de factors: comptar amb el primer nucli turístic de l’illa, Alcalfar, la proximitat de l’antic aeroport i l’existència d’uns terrenys del litoral rocosos i d’escàs valor agrícola, van fer especialment atractiva per a l’explotació turística la costa del terme de Sant Lluís, on es van crear diversos centres vacacionals. A la platja de Binissafúller els anys vint s’havien aixecat tres magatzems, als quals després es van afegir humils habitatges. Passada la Guerra Civil, s’hi van construir algunes casetes més, que el 1959 havien format una petita colònia d’estiueig. Al paratge s’arribava per un mal camí amb còdols solts. Per la banda de terra, la cala ja estava tancada per un dic d’uns tres metres d’amplària, per aturar les torrentades. Davant dels edificis, els propietaris havien anat sembrant pins, però cap que era realment vell.

Carretera de Binusafúller. Foto Werner Luntz

Els primers rumors sobre la urbanització del lloc  i l’arranjament del camí es van sentir el 1958. El 1961 s’anunciava el desplegament del projecte, que començaria precisament amb l’obertura de la carretera d’accés, de dos quilòmetres de longitud, però les obres no es van iniciar fins les primeres setmanes del 1963 i van ser ràpides: l’agost ja havien acabat.

El promotor era l’alemany Karl Roters, qui tenia un xalet a Alcalfar. El centre turístic, d’unes cinquanta hectàrees, ocupa un tros rocós a la vorera de la mar, d’uns set cents metres de longitud i situat a uns 200 m de la platja homònima. Per a la seva comercialització es va confeccionar una maqueta, que el 1963 es presentà a l’Exposició de Recursos Turístics realitzada a Madrid. La urbanització, estructurada a partir d’un passeig marítim i altres vials paral·lels, on es pensava sembrar arbres, havia de comptar amb pistes de tennis i un equipament per a embarcacions, amb magatzems, varador dotat de grua i moll per a iots, ja que es volien potenciar els esports nàutics i subaquàtics. El 1964 arrencaven les obres de l’avinguda de la mar i l’any següent es van plantar palmeres. L’Ajuntament el mes de setembre del 1963 va autoritzar la reforma d’un bouer i el desembre  la construcció del primer xalet; el 1964 en va aprovar cinc més i l’any vinent tres i una caseta de barca. No tots els edificis demanaven permís: el 1965 s’estaven fent una vintena. En una guia contemporània s’indica que hi ha “una urbanització en vies de desenvolupament”.

 

Platja de Binisafúller

El nucli va anar creixent al llarg del temps. El 1973 es va començar “La Boyera”, al principi un conjunt de vuit apartaments, bar i piscina, que entre 1981-82 va ser ampliat per convertir-lo en un complex turísticoesportiu, amb club i pistes de tennis, amb un pressupost global de més de cent milions de pessetes. A l’inici del segle XXI es van aixecar dos grups de vil·les. Una d’elles, el Predio Sa Fua, dissenyada pel fill de l’arquitecte Barba Corsini, és un original conjunt de cases bioclimàtiques, d’arquitectura verda, perfectament integrada en l’entorn, folrades amb pedres del terreny i amb sostre enjardinat.

A la zona al voltant de la platja de Binisafúller el 1969 només hi havia la petita colònia de casetes d’estiu. Poc després, el català Joaquim Ensesa, que ja havia promogut el sector veí des cap d’en Font, va encetar una nova urbanització. Batejada com “Binisafua Playa”, s’estén per la banda oest i el coster de darrera i té una superfície de 49 ha. El 1971 els carrers estaven totalment traçats i la seva expansió va ser bastant ràpida. El 1973 l’Ajuntament autoritzà provisionalment el pla parcial i el 1978, després d’adaptar-lo a les Normes Subsidiàries, el va remetre a la Comissió Provincial d’Urbanisme, la qual, però, el va rebutjar, fins a l’adaptació efectuada quatre anys més tard. El 1980 feia temps que tots els serveis estaven instal·lats i s’havien alçat 109 xalets.

Els primers nuclis turístics, la majoria fets per menorquins, van progressar a un ritme relativament lent. Aquest fou el cas de Binibèquer Vell, adjacent per l’est als anteriors. Els terrenys de la marina d’aquest lloc, que s’estenien al llarg d’un quilòmetre de costa, van ser adquirits el 1961 per quatre inversors (Vicenç Amer, Francesc Caules, el constructor Rafel Sintes i Arcadi Orfila, el propietari de la gestoria), que van constituir la societat Ordenación Binibeca Vell. L’escriptura de compra dels 600.000 m², valorats a un preu de 500.000 ptes, es va signar el novembre del 1963.

 

Platja de Binibéquer. 1968

Així i tot, el mes de març del 1962 ja s’havia redactat el projecte de la carretera que anava a aquest indret i tot d’una s’iniciaven les obres, que ja estaven prou avançades el mes de maig. L’abril es va editar un fullet de propaganda i un plànol de la urbanització i s’exposava la maqueta en el mostrador d’un comerç de Maó. L’arquitecte que havia dissenyat el nucli era Pedro Luis Mercadal. En les seves parcel·les, d’uns 1.000 m², es preveien construir edificis unifamiliars d’estil arquitectònic “tradicional menorquí”, és a dir cases emblanquinades, fins i tot les teulades, com és costum a Sant Lluís. En el prospecte figuraven les fotografies dels dos primers xalets de mostra, tot i que encara no s’havien executat els carrers de la zona.

En aquest moment es va produir un aparent impasse de quasi dos anys. El mes de març del 1964 s’inaugurava el xiringuito de la platja de Binibèquer. A finals de juny començava l’asfaltat de la carretera, que va quedar enllestida a mitjans juliol. Paral·lelament es llançava un nou imprès de propaganda del centre d’estiueig, que d’aquesta manera quedava plenament inserit en els circuits de comercialització de l’època. Per refermar-ho, el mes d’agost es va organitzar una regata a la cala des de Maó. L’estiu del 1965 s’inaugurava l’enllumenat de la urbanització que, segons informava la premsa “progressa a bon ritme dia a dia”.

Val a dir que quan es van projectar les carreteres a Binisafúller i Binibèquer, el tram que comunicava l’inici de les dues amb Sant Lluís encara era un antic camí de terra ple de revolts, sobretot al seu pas per s’Ullastrar. A finals del 1963 es va plantejar l’ampliació del vial fins als nou metres i la seva pavimentació. L’octubre del 1964 els promotors es van posar d’acord amb l’Ajuntament i el novembre es van escometre alguns treballs, però la licitació de les obres va haver d’esperar al mes de març del 1965. El juliol ja estaven molt avançades i el mes d’agost finalitzava l’asfaltatge.

Restaurant Bini Inn 1968

La urbanització de Binibèquer es va anar desenvolupant, especialment en el passeig marítim, on el mes de maig del 1967 va obrir les seves portes el restaurant Bini Inn. La primera activitat programa fou una exposició del pintor informalista Arnulf Björndal, que s’havia instal·lat l’any anterior a Menorca. L’extensió originalment planejada del nucli va créixer i el 1969 ocupava 900.000 m². Ja s’estava fent el poblat de pescadors, del qual parlarem un altre dia.

Històries del turisme de Menorca. Sant Tomàs: capital local i hotels estrangers

En la urbanització de Sant Tomàs es despleguen en càmera lenta totes les etapes de l’evolució dels nuclis turístics menorquins. El 1957 es va obrir el camí que portava des del poble des Migjorn fins a la costa, un projecte del 1943, la qual cosa va ampliar el nombre de visitants. Aquesta demanda va esperonar l’obertura de diverses casetes de venda de refrescos, el més gran del quals que seria l’únic que es mantindria, tenia un ampli tendal de bruc, nom pel qual ja era conegut. Els turistes allotjats a l’hotel Port Mahón combinaven la visita matinal de la platja amb un espectacle de balls folklòrics el capvespre. Els anys següents l’afluència de banyistes va anar augmentant, mentre creixia l’anomenada del xiringuito des Bruc.

 

Sant Tomàs. Col. Jean Biard

El mes de maig 1961 la premsa comenta que des de fa molt de temps hi ha la idea de fer un centre d’estiueig a Atalis, entre el pinar i la platja i que s’ha previst una nova via d’accés, aprofitant el camí existent, que arrenca a mig quilòmetre des Migjorn. Les obres van començar a l’inici del 1962 i finalitzaren el mes de març, però com que el camí no es va eixamplar ja es preveia que en alguns trams la circulació seria difícil. A principis del 1963 es va redactar el projecte de la urbanització i el maig el propietari dels terrenys, José Ma. Mercadal Fornaris, va constituir l’empresa promotora, Agricultura y Turisme, SA (AGRYTURSA), de la qual n’era l’administrador gerent. Els treballs van arrancar el desembre i a finals d’estiu del 1964 els carrers ja estaven asfaltats.

El mes de gener del 1964 s’havien posat a la venda solars, amb anuncis a la premsa. Aquest any es concediren les primeres llicències per fer xalets. El 1965 es va reforçar la campanya publicitària amb la impressió d’un fullet propagandístic i s’autoritzaren set permisos d’obra, essent un dels anys de més activitat, ja que durant un llarg període el ritme de construcció va ser pausat. El mes de desembre del 1964 la Comissió Provincial d’Urbanisme va aprovar el  Pla General Sectorial, però el pla parcial no va ser validat fins a dos anys més tard. Com es comprova, l’Ajuntament permetia la realització d’edificis abans de l’aprovació definitiva del planejament. Així i tot es considerava aquesta urbanització com respectuosa de la legalitat i, de fet, dins del context de l’època, ho era.

El nucli es va veure afavorit per la millora i asfaltat del vial que comunica la carretera general as Migjorn, ja que l’acostava a Maó i a l’aeroport. El projecte d’aquesta infraestructura va ser aprovat el 1964 i s’executà l’any següent: el mes d’abril finalitzaven els treballs fins el poble i el juliol s’acabava de pavimentar el tram des Migjorn a la platja, que a partir d’aquest moment es convertiria en l’accés principal a la urbanització, deixant sense ús l’antic camí. Paral·lelament s’asfaltava la carretera de Ferreries as Migjorn, que facilitava l’accés amb la part de ponent de l’illa.

A finals del 1963 ja es parlava de l’erecció d’un gran hotel de luxe, que va rebre un crèdit oficial de cinc milions. L’hotel Santo Tomàs (que al principi era impulsat per AGRYTURSA, però finalment, com vam veure un altre dia, va ser promogut per Joan Victory), va ser seguit per la premsa amb expectació: s’informava de les principals fases de l’edifici i de detalls com que seria el primer de Menorca amb aire condicionat. Era de primera categoria i es va inaugurar el maig del 1966, amb l’assistència de les autoritats de tota l’illa i la presència de la televisió espanyola.

El centre turístic va seguir progressant i a l’inici del 1966 va aconseguir la inscripció del seu nom al registre de denominacions geoturístiques del Ministeri d’Informació i Turisme. Paral·lelament es treballava en la instal·lació soterrada de la xarxa elèctrica. La promotora va aixecar un conjunt d’apartaments turístics, de trenta places, que van obrir les seves portes la primavera del 1967. L’estiu del 1969 s’havien fet una dotzena de xalets i prest començarien tres o quatre més. Hi havia un aparcament de pagament i unes pistes de tennis i s’alçava un club social. També s’estava a punt de finalitzar un moll per embarcacions menors d’uns vint-i-cinc metres. En total hi feinejaven 250 persones.

A finals de la dècada dels seixanta es va produir una important entrada de capital forà. El tour operador britànic Clarksons, que llavors era el que movia més passatgers del país, va construir aquí el seu primer establiment a l’illa, l’hotel Europa, encetat el 1968 i inaugurat l’agost del 1969. Amb les seves 350 places, era el més gran de Menorca, el que s’ha de relacionar amb la propera inauguració del nou aeroport. La seva categoria era de 1ª B (equivalent a tres estrelles). L’obertura va estar envoltada per la polèmica, ja que el retard de les obres va obligar la companyia a desviar un grup d’anglesos a Tenerife. Per aquest motiu, periodistes del Daily Mail es van desplaçar a l’illa. El majorista li va donar al tema prou importància com perquè vingués en persona Thomas Gullick, el director gerent. Acabada la temporada, l’establiment va muntar un emissari submarí per no embrutar les aigües de la platja, seguint l’experiència d’altres punts d’Espanya.

Els anys següents, la població va aprofundir en la seva orientació turística. Joan Barber va fer setze apartaments el 1970. Aquest any van arrencar dos projectes hotelers. El primer fou l’hotel Lord Nelson, de Minorica Hotelera, SA, una companyia que era propietària de nou establiments de platja, a Benidorm, Torremolinos, Costa Brava i Mallorca. Dissenyat pel prestigiós arquitecte Javier Yarnoz, tenia tres estrelles i 280 places, i va suposar una inversió de 65 milions de pta. Fou inaugurat el mes de juny del 1971 i entre les persones que hi assistiren s’hi trobava Vladimir Raitz, el president i fundador del tour operador Horizon, que compraria l’hotel el 1982.

El segon establiment fou l’Aparthotel Vista Mar. Disposava de cinquanta apartaments de tipus estudi, restaurant, dos bars i supermercat. Va ser construït per una empresa amb seu a Palma de Mallorca, dirigida per ciutadans anglesos. Per captar capitals, des d’abans de la seva obertura es van posar a la venda  apartaments (des de 475.000 pta.) i el supermercat. Es garantia una renda del 10%, assegurada per un contracte de lloguer amb “l’agència anglesa més important”, probablement Horizon. Els anuncis es van publicar tot l’any, uns en anglès i altres en castellà, adreçats a inversors menorquins.

Aquests projectes van venir acompanyats per l’eixamplament de la carretera de Sant Tomàs. A continuació la companyia britànica OSL (Owner’s Services Limited), integrada en el conglomerat de Clarksons, el 1974 va aixecar un bloc de 85 apartaments, batejats com Hamilton Court, alguns dels quals encara estaven a la venda l’any 1977. Posteriorment es va edificar el grup d’apartaments i estudis en règim de multipropietat Las Quinzenas de Menorca, el 1982 i, el 1987, l’hotel Victoria Playa, de 550 places. La Direcció General de Costes el 1998 va concloure una important actuació, que incloïa la construcció d’un passeig de vianants vorejant la platja, de més d’un quilòmetre, i diverses millores a la urbanització, amb una inversió de 360 milions de pessetes.

L’economia espanyola en situació vulnerable

Passada la crisi grega i l’ensurt de les primes del deute, l’atenció de l’opinió pública sobre l’economia ha caigut en picat. De fet, en les darreres eleccions, el debat econòmic es va moure dins d’un infantilisme preocupant. El partit del Govern es va limitar a alegrar-se del creixement econòmic, apuntant-se tot el mèrit. La resta de formacions va presentar propostes sobre el mercat laboral, però la política econòmica pròpiament dita estava bastant enrere en els seus programes.

Tanmateix, la greu depressió que ha patit el país té unes causes de les quals no se’n parla i ha deixat una herència enverinada a la qual els polítics no es volen enfrontar. L’informe del Fons Monetari Internacional del mes d’agost passat avisava que l’impuls actual es beneficia de factors externs i que les nostres forces productives són febles, per mor d’una taxa de desocupació persistentment elevada, una baixa productivitat i l’elevat endeutament públic i privat.

S’ha parlat molt, i amb raó, del trauma social que suposa l’atur, així com de la necessitat d’emprendre polítiques socials per mitigar la pobresa i la marginació  associada. Evidentment, la compassió envers els més dèbils justifica aquesta preocupació, però no s’hauria de perdre de vista que es tracta de mesures transitòries mentre la gent troba feina i que l’establiment d’un nou marc on sigui possible ocupar tothom és imprescindible.

D’altra banda, la qüestió més inquietant no és l’atur, sinó la seva persistència. Dotze dels darrers vint-i-cinc anys la taxa de desocupació ha superat el 20% de la població activa i només tres anys ha davallat del 10%. Cap país d’Europa occidental presenta unes xifres tan depriments. Per combatre aquesta lacra cal una autèntica política industrial, d’innovació i de formació contínua, perquè les nombroses reformes del mercat laboral no arriben a l’arrel del problema: la minsa productivitat de l’economia i el seu escàs dinamisme.

L’atur és la principal vulnerabilitat social i econòmica d’Espanya. Si no es fa res, quan desapareguin els elements positius del darrers anys (expansió internacional, interessos moderats, petroli barat, daltabaix dels destins turístics competidors), l’atur, lluny de millorar, tornarà augmentar.

El segon punt feble és el deute públic. Fa anys que economistes com Gay de Liebana denuncien el seu increment; ja va alertar sobre aquesta dificultat en les tertúlies d’estiu des Mercadal del 2012. Enguany l’endeutament de l’Estat està a punt d’igualar el valor de tot producte nacional. Una conjuntura així no es coneixia des de la Guerra de Cuba, marcada per l’esforç bèl·lic, i mai s’havia superat el 65% del PIB.

L’acumulació de passius del sector públic està determinada pel dèficit. El pressupost de l’Administració està desequilibrat des del 2008; és a dir vuit anys seguits, i, a més, amb valors extraordinàriament elevats, que sumen l’equivalent del 62% del PIB. Si es compara amb crisis anteriors, entre el 1990 i el 1996, la suma dels dèficits públics va ser del 33,6% del PIB, i el 1982-86 es va arribar al 30,1%. Per tant, es tracta d’una circumstància completament anormal que hauria de fer saltar les alarmes del Govern i el Banc d’Espanya.

És habitual criticar els efectes de la retallada de la despesa pública sobre el creixement. D’aquesta manera s’atribueix la crisi a l’austeritat i es demana un augment de l’activitat financera de l’Estat. Poques vegades s’assenyala l’efecte invers: la depressió copeja greument els comptes públics, que han d’assumir majors despeses, pels pagaments als aturats i altres partides socials, i menys ingressos, perquè cau la recaptació de tributs. És per aquest motiu que cal distingir entre el dèficit cíclic, provocat per les males condicions econòmiques, del dèficit estructural, que crea el Sector Públic de forma voluntària.

En aquest sentit la Comissió Europea duu temps indicant que la reducció del desequilibri pressupostari dels darrers anys es deu exclusivament al component cíclic, mentre que la part estructural roman constant. Açò vol dir que el Govern, malgrat les seves declaracions, no està fent res per disminuir el dèficit públic, que només minva perquè l’activitat econòmica millora.

És una situació perillosa que ens recorda l’exemple grec, on un fort desajust de la Hisenda finançava un estat clientar. La despesa pública era utilitzada per tots els partits per guanyar vots, fins que la bimbolla va esclatar i la societat va haver d’emprendre un ajust brutal. A Espanya, s’ha censurat l’actuació de comunitats autònomes com València, que van muntar grans aparells administratius que els permeteren d’aconseguir còmodes majories absolutes; al final la realitat es va imposar i tot va caure com un castell de cartes. Realment, aquest vici està molt estès i explica que s’hagin escomès obres faraòniques com l’AVE, aeroports sobredimensionats, autopistes amb un tràfic insuficient i l’excés de personal d’alguns departaments.

Darrerament, la contenció dels tipus d’interès propiciada per les polítiques del Banc Central Europeu, ha fet que el dèficit públic hagi estat finançat fàcilment, fins al punt que el Tresor està cobrant per emetre obligacions. Però aquesta conjuntura no es mantindrà de forma indefinida i quan, d’aquí uns mesos, canviï el signe de la política monetària, ens adonarem que el nostre deute és una bomba de rellotgeria a punt d’explotar. És una hipoteca per les generacions futures, que posa en perill les conquestes de l’Estat del Benestar i convertirà en il·lusòries les promeses dels polítics.

L’economia és subtil: per lluitar contra l’atur i l’endeutament s’han d’adoptar mesures que van en la direcció contrària. Per aconseguir-ho s’ha de tenir el que el professor Joan Hernández Andreu anomena un bon ull clínic.

Històries del turisme de Menorca. Urbanitzant el nord: Na Macaret i l’Arenal d’en Castell

No hi ha cap dubte que la distinció entre colònia i urbanització és un tant artificiosa, perquè les dues es refereixen a nuclis costers de nova creació. D’altra banda, la línia divisòria que les separa: el caràcter turístic, de cara al visitant forà, de la segona, es pot travessar quan s’hi assenten forasters, com va succeir a Alcalfar. Un altre d’aquests llocs nascuts com a residència de menorquins i convertits en urbanització és na Macaret.

Abans de la Guerra Civil els habitants d’Alaior tenien aquest punt com uns dels seus preferits per anar a fer vega. En la fotografia que il·lustra la guia del 1932 es poden veure algunes edificacions. Una de les excursions proposades a la guia del 1948 duu a na Macaret, des d’on es domina un dels més bells panorames de la costa nord i on es pot prendre un bot per passejar pel port d’Addaia. És possible allotjar-se llogant un dels xalets particulars. Josep Pla també recomana la visita a la seva guia.

El 1960 ja s’havia programat un gran centre turístic a l’indret. A la premsa local s’anunciava en grans lletres amb els noms dels promotors: els industrials Rafael Roselló i Adrià Gomila (aquest darrer substituït dos anys després per Rafael Timoner), l’arquitecte Jaume Villalonga, l’aparellador Serafí Alzina i el constructor Joan Galmés. El plànol del nucli mostra un ambiciós projecte amb amples avingudes i zones verdes, del qual no s’arribà a executar la meitat més allunyada de la mar, mentre que, pel contrari, la zona residencial que puja cap al nord no havia estat prevista inicialment.

L’any següent l’establiment d’un servei d’autobusos va permetre que s’hi atraqués una gran quantitat d’alaiorencs. El 1962 s’estaven fent diversos xalets, alhora que es pavimentaven els principals carrers, de manera que s’anava formant una colònia estiuenca, justificada per les seves excel·lents condicions per a la pesca i els esports nàutics. L’estiu es va organitzar una regata de snipes entre Maó i Na Macaret. Els anys venidors prosseguí la propaganda de la urbanització amb la publicació d’anuncis i l’exposició d’una maqueta, així com la construcció de casetes. El 1965 es va començar a bastir una ermita, que s’enllestí dos anys més tard.

El 1967 se la considerava la platja alaiorenca per excel·lència, amb una nombrosa colònia establerta des de feia temps. La majoria dels edificis eren casetes blanques de sabor típic, el punt de partida de les barques dels pescadors, així com dels submarinistes. La urbanització avançava a bon ritme, però encara no havien finalitzat les obres.

El període de major creixement va ser el del 1966-1971, durant el qual es van concedir seixanta-cinc llicències d’obres, la majoria de planta baixa i pis; en algunes s’especifica que es tracta d’un magatzem i un habitatge o un apartament. El 1973 es continuaven venent solars i el ritme de construcció va ser notable fins l’any següent.

Les urbanitzacions de Menorca es van concentrar en la costa sud. Al nord, l’activitat seria molt menor fins l’aparició d’Arenal d’en Castell, que té uns ingredients similars a cala Galdana: una platja estupenda, un pla de llarga maduració amb intervenció de capital forà i gran rellevància dels hotels.

Des del principi aquest paratge gaudia de la màxima consideració. El 1948 Victory el qualifica com una dels més esplèndids de l’illa i per Josep Pla és “un lugar delicioso, concha cerrada, blanca playa, una de las más finas del litoral menorquín”. Mascaró apunta que és un magnífic arenal molt apte per fer un bany i passar el matí; per Maps és la rival més propera de cala Galdana. Lluís Ripoll al seu llibret del 1961 diu que hi ha carreteres per les quals no recomana passar. Menen a indrets poc concorreguts, d’aigües netes, que donen una sensació de virginitat, de natura en estat pur. L’Arenal d’en Castell és veritablement espectacular.

L’estiu del 1959 es va obrir un camí per accedir a la platja, la qual cosa va facilitar que hi anessin moltes persones. L’any vinent una agència ja hi organitzava viatges i el 1961 els propietaris van instal·lar el clàssic “merendero”, amb una àmplia terrassa coberta de 320 m² que va atreure una gentada: un diumenge es van desplaçar vuit autobusos i en la visita programada pel següent es preveia l’anada de 200 persones. Aquest èxit va crear unes expectatives immediates d’urbanitzar la zona. La demanda de parcel·les era alta, però diversos intents de comprar dels terrenys van fracassar fins que el 1963 el procurador en Corts José Luís Fernández Cantos va adquirir una part a la família Saura. Des del començament es va pensar en l’edificació d’hotels.

A partir d’aquí les coses van avançar lentament. El 1964 una agència seguia organitzant excursions dominicals a la platja. L’autobús partia a les nou i mitja del matí de Maó i tornava a les cinc i mitja del capvespre. Aquell any la propietària del lloc, Asunción Guillén Nadal, viuda de Saura, venia solars i anunciava com immediats el projecte electrificació i la carretera. Dos anys més tard s’executaven les obres d’eixamplament i millora del vial, des de la de Fornells. La resposta dels compradors no va ser immediata i entre 1964 i 1966 únicament es van concedir permisos per dues casetes i tres xalets.

El 1967 la platja era completament verge, sense cap edificació. En canvi, a Punta Grossa, situada al cap rocós que tanca la cala per l’est, la propietat ja havia iniciat una urbanització residencial de 35 hectàrees, amb àmplies avingudes, espais verds i zones esportives. Estava previst que l’estiu s’executessin les conduccions d’aigua potable i l’estesa elèctrica. Un promotor va demanar autorització per vuit xalets, però les vendes no devien ser significatives, ja que l’activitat no es va reactivar fins el 1971 i les sol·licituds només van ser remarcables dos anys més tard.

El camí que comunicava l’Arenal, na Macaret i el port d’Addaia amb la carretera de Fornells, no reunia condicions pel creixent tràfic. Com a cala Galdana, i a diferència d’altres punts, on els urbanitzadors van costejar els treballs, aquí els va assumir el Ministeri d’Obres Públiques. El 1967 s’aprovà el projecte, però no fou subhastat fins dos anys més tard; els treballs van concloure l’agost del 1971 canviant les perspectives de tota la zona.

En aquest cas la prioritat fou l’activitat turística. El 1969 es van aixecar quatre quioscs per a la venda de refrescos i un restaurant. Pel que fa als hotels, entre 1967 i 1969 es van succeir diversos plans que no van sortir endavant, fins que finalment el 1970 es van concretar els dos situats al capdamunt de la petita elevació que domina la platja, impulsats per la societat Promotora Menorquina de Turismo, SA, de la propietària dels terrenys, Asunción Guillén.

Les obres d’urbanització arrencaren el gener del 1970 i les dels hotels un any després. El mes de juny del 1972 s’inauguraven l’Aguamarina, de tres estrelles, 220 habitacions dobles i 28 individuals (468 places) i el Topacio, de dues estrelles i 253 places. La presidenta de la companyia seguia essent la viuda de Saura i el conseller delegat Lluís Taltavull, que també era el director de l’hotel Aguamarina. A la inauguració, a més de les autoritats de l’illa, hi assistiren un bon nombre de directors d’agències de viatge britàniques i alemanyes, així com un periodista de la BBC i el director de la revista Travel News.

Pel que fa a la urbanització, el mes de juny d’aquell mateix any es va constituir Urbanización Arenal den Castell Occidental, SA (Castellosa), que va realitzar la parcel·lació i venia solars des del 1971. El president era Fernández Cantos, qui va venir a l’illa cada any entre el 1967 i el 1970, en alguna ocasió en la seva qualitat de procurador en Corts per Biscaia i especialista en temes educatius, però sempre fent declaracions sobre la importància del turisme per Menorca.

El 1972, es va anunciar el projecte d’un altre establiment, per iniciativa del grup turístic de l’eivissenc Abel Matutes. L’hotel Castell Playa fou inaugurat el setembre del 1974 amb quatre estrelles i 501 places (237 habitacions dobles i 27 individuals). Els anys vuitanta es van alçar diversos grups d’apartaments.