El metge de l’ambaixador. Una mirada calidoscòpica de la Mediterrània

Un metge, integrant del col·lectiu de quatre mil captius que els turcs van fer a Ciutadella el 1558 és l’excusa que utilitza Josep Pellicer per realitzar una incursió en la Constantinoble del segle XVI. D’entrada, l’autor ens ofereix una introducció en la qual sembla oferir una monografia històrica sobre la Desgràcia. Tanmateix, a la pàgina següent, ens trobam amb la primera de les vuit cartes que conformen el volum, que completen uns mapes i el llistat dels arxius consultats.

L’estil de les missives és d’al·luvió com si, efectivament, cada capvespre el protagonista prengués la ploma per combatre la recança pel món perdut i l’admiració per la nova cultura on el destí l’ha arrossegat. Quedam seduïts d’immediat per aquestes cartes on es descriu, una mica com va fer Marco Polo o millor Ali Bey, un país de meravelles. El dubte sobre quin tipus de lectura tenim a les mans és un dels al·licients de l’obra: són documents històrics o una novel·la? Les notes finals deixaran amb l’interrogant al lector. En realitat, enlloc s’indica la procedència de les lletres que el doctor Esteve Albacar envia a la seva família aragonesa i el pròleg compleix la mateixa funció que al Quixot, l’atribució de la seva autoria a Cide Hamete Bengueli, historiador aràbig.

L’estil epistolar i una mica arcaic està ben treballat. En tost de presentar un text travat i literari, llegim petits fragments, la majoria inconnexos, però tots amb una lògica interior i un ritme narratiu que donen cohesió a la narració. En ocasions, un paràgraf pot referir-se de dos, tres o quatre temes diferents; a vegades, les comes substitueixen els punts. Tot contribueix a donar versemblança al dietari.

El llibre podria haver estat una simple novel·la històrica, però la intenció no és narrar una aventura ambientada a l’Imperi turc, sinó confrontar dues civilitzacions, la cristiana i l’oriental, al final del Renaixement. D’aquesta manera, Pellicer ens explica les diferents actituds envers el matrimoni, la caritat, els malalts, la mort o les sepultures dels musulmans. L’autor mostra una admiració sense embuts per aquell moment gloriós que vivia la Sublim Porta.

Els turcs disposen d’una tecnologia més avançada, estan millor organitzats, constitueixen una societat més justa, on qualsevol persona pot accedir a la més alta magistratura, ser visir, pels seus propis mèrits, per modest que sigui el seu bressol. La seguretat és garantida per una eficient policia dins de la ciutat i als camins. La tolerància religiosa permet que convisquin grecs ortodoxos, catòlics de totes les nacions, jueus i musulmans d’Àsia, Àfrica i Europa. Circula un nou enginy: el llibre, procedent de les impremtes de Venècia, Lió i altres ciutats, així com manuscrits de totes les èpoques, del món antic a l’actualitat.

L’afany per mostrar els turcs en el seu esplendor m’ha recordat Em dic Vermell, d’Orhan Pamuk. L’amor per la cal·ligrafia és el punt de contacte més evident, però aquí també hi surten els soldans i visirs que van fer la glòria d’aquell imperi, a partir de la conquesta de Constantinoble, que aquí és narrada de forma senzilla, però efectiva. L’autor va deixant aquí i allà petites notes històriques, com si fossin les despreocupades pinzellades d’un pintor impressionista, que fan sorgir en la nostra imaginació l’ocupació de Rodes, les intrigues entre venecians i genovesos (amb la participació dels catalans). En un segon pla França, Espanya, Àustria i el Papat juguen les seves cartes.

L’Imperi otomà és de cada vegada més fort. És cert que no pot conquerir Viena, però la desfeta espanyola de Djerba deixa a les clares la seva puixança. Dins d’aquest gran marc, se situa la rapinya de Ciutadella, com un fruit desafortunat de la revenja de la coalició turco-francesa per la derrota de Sant Quintí, condicionada per l’aparició de la pesta a Barcelona, l’objectiu original de l’expedició.

Però la història és només el marc on els personatges de la novel·la cobren vida. A través d’ells compartim l’exili dels ciutadellencs al barri de Gàlata, separat de la resta de la ciutat pel Corn d’Or. Van a missa a l’església de Sant Francesc, on es troben els diumenges. Alguns penen a les drassanes; altres són farmacèutics o exerceixen altres professions liberals; moltes dones fan feines. S’han d’adaptar a les exigències d’aquesta nova societat, més oberta, on les antigues classes socials són escombrades i tot depèn de la vàlua personal.

Tots són esclaus, però gaudeixen de més llibertat de la que tenien a casa seva: paguen menys impostos, tenen més drets i no estan sotmesos a les tancades estructures socials de la Ciutadella de l’època. La contradicció és permanent i origen d’algunes reflexions del protagonista. Si bé es produeix alguna conversió a l’Islam o la negativa a tornar a casa, perquè aquí estan millor, molts sospiren pel retorn. El rescat dels captius és tractat sobretot a la segona part del volum i hi conviuen la bona voluntat d’alguns amb la rapinya d’altres.

Barri de Gàlata

Els pocs militars de la guarnició rememoren les seves gestes militars. Especial interès revesteix la figura de Negrete. Enviat a defensar Ciutadella sense mitjans ni esperança de reforços, aquest soldat que havia perdut una cama a les guerres de Flandes, on va culminar la seva carrera. Du una existència materialment folgada, però ben trista i és alliberat després que rei pagui una forta summa i s’instal·la a Milà, on té un protector.

El protagonista és el metge d’Ogier de Busbeq, ambaixador de l’emperador Ferdinand. Aquesta suggestiva figura va redactar les Cartes Turques, un dels primers exemples de literatura de viatges, que segur que han estat ben útils a Pellicer en les seves descripcions dels ambients diplomàtics. L'austríac fou un actiu col·leccionista de peces de l’antiguitat i de llibres i manuscrits. Les seves gestions davant dels visirs ofereixen una estimulant perspectiva d’aquest ambient elitista, que en ocasions sembla propi d’una pel·lícula d’espies.

Ogier Busbeq

Al centre del relat se situa Esteve Albacar, qui és acompanyat a l’exili per dos criats, Andreu i Francina, a través dels quals contemplem de forma plàstica la vida corrent d’una casa menorquina trasplantada a Estambul, amb el seu hort, on es fan totes les hortalisses que abasteixen una cuina on s’entrecreuen els plats de l’illa i d’orient; Francina s’acostuma a posar-hi espècies, que al basar són prou econòmiques.

Però la personalitat més atractiva és, per suposat, la del propi Esteve. Membre d’un grup privilegiat, els homes d’ofici, ja que els turcs tenen necessitat de mà d’obra qualificada, és una apassionat dels llibres. Passa el temps a la gran biblioteca de l’ambaixada, aprenent medecina i totes les ciències i les lletres, però sobre tot llegeix: “llegir és l’únic consol i l’únic calmant. No treu la causa del dolor, però ajuda a suportar-lo”. Ogier comenta que la lectura és passió del doctor Albacar.

Aquesta activitat va de la mà de l’escriptura: “potser escriure és amagar la por a l’oblit”. Les cartes serveixen per donar compte del nou món i no perdre el contacte amb l’anterior: “procuro recordar. És una experiència traumàtica i alhora grandiosa”. L’aragonès escriu en una habitació elevada situada al capdamunt del barri de Gàlata.

Michel de Montaigne

A la part central de la narració, prenen rellevància unes meditacions que l’acosten al seu contemporani Michel de Montaigne, que també escrivia en una torre. Així ens diu que “l’arrogància és enemiga de la intel·ligència”, “la història és sempre desastrosa, per açò l’art hi ha de posar una pàtina de bellesa”. Més endavant: “una vida sòbria. Moderada, mancada de coses supèrflues o ornamentals. Si algun dia perds el que tens, patiràs poc o molt poc”. En la mateixa línia, “la vida és ondulant, com la mar”, però així mateix, “la mar és inexplicable i, per un aragonès, encara més”. Finalment, “No cal maleir la foscor; encén una llàntia” i “quan s’acaba la força, queda el coratge”.

Tot i que l’estil és més aviat sentenciós, també es troben especulacions més elaborades i fins i tot petits relats filosòfics, com els referents a la felicitat, l’amor (“maledicció terrible, sempre enamorat, mai estimat”), les cases deshabitades o les cuines o les observacions sobre les baldritges, que són una metàfora de la vida o les gavines, que manifesten la seva nostàlgia, pàgines amb prou significat perquè aquest animal il·lustri la portada del libre. Hi ha temes que van sorgint al llarg de tota l’obra, com les consideracions sobre la medecina i els metges o sobre la mort, que poden concloure amb frases com ara “potser la mort és el peatge que es paga pel luxe de viure”.

L’activitat favorita del metge és seure davant de la finestra que dóna a l’espectacle immens del Bòsfor, la Mar de Màrmara i el Cor d’Or. En la darrera part del volum veiem un protagonista seduït pels fenòmens meteorològics (somia on aniran els núvols que es desplacen cap a ponent), marítims, les aus, els homes, les embarcacions i tota la vida que corre davant dels seus ulls. Els colors, blaus, blancs, el reflex del sol sobre les penyes dels dos continents, diferents a la matinada i a la posta de sol, formen un calidoscopi que Esteve vol compartir amb els lectors. També viatja en el temps, de la mà de la lectura de l’Ulisses. Aquesta combinació de materials diversos, narració, reflexió i observació, així com el toc d’autoficció que li dóna la primera persona, insereix el text en les tendències actuals de la novel·la, com un espai on tot hi cap.

De forma progressiva, els ulls del protagonista es giren envers el seu Bujaraloz natal. Si abans l’enyorança es traslluïa en el desig que tenia de rebre cartes de la seva família (les quals tardaran en arribar), cap al final, recorda cada vegada amb més nitidesa la seva infantesa a les severes terres de l’Aragó. Com a contrast, aquest és el període durant el qual Albacar contrau matrimoni amb Rafaela, que, passats els mesos li dóna la seva filla Joana. En l’epíleg se’ns informa que és un ser real que va aconseguir retornar a Ciutadella, on va fer un bon matrimoni.

El Corn d'Or

A mesura que avança el text, la pesta es va fent més present. La plaga va castigant persones properes al nostre doctor, qui, després de descriure els múltiples remeis que se li intenten oposar, reconeix que no s’hi pot fer res. Només l’aïllament, com les quarantenes que s’apliquen de forma pionera a Venècia, tenen un efecte preventiu. Aquesta malaltia és una altra oportunitat per exposar l’avançat sistema sanitari turc, amb hospitals on es té cura dels malalts, ni que siguin incurables, situació que contrasta amb les tortures que apliquen els països cristians a aquells que creuen que estenen l’epidèmia. Les actituds socials també són oposades: mentre que a occident el pànic ataca a la gent, els musulmans l’esperen amb resignació, i deixen el seu destí en mans d’Alà.

El metge Albacar ens mostra l’ambigüitat de l’exili, entre l’enyorança i l’esperança. La seva peripècia bascula entre els esclaus menorquins i les intrigues de les cancelleries i la cort otomana. Tot plegat configura una fascinant panoràmica de la Mediterrània del mil cinc-cents.

Històries del turisme de Menorca. El somni d’un parador de turisme: entre cala Galdana i l’illa el Rei

Quan el 1948 el Director General de Turisme, Luis Antonio Bolín, va visitar Menorca, la Junta del Foment va aprofitar l’ocasió per presentar-li les seves demandes, entre les quals s’hi trobava la institució d’un parador de turisme, que proposaven que s’ubiqués al port de Maó, o, com a segona opció, a cala Galdana “la playa más hermosa y que reúne mejores condiciones y mejor porvenir turístico”. Bolín, tot i que lloà l’illa, que va qualificar de meravellosa i encantadora, no es comprometé a res. Els mesos següents, l’entitat va prosseguir les seves gestions, perfilant la compra dels terrenys i realitzant un aixecament topogràfic de la cala, que fou remès a la Direcció General.

Josep Pla, en la seva guia turística del 1950, opina que és la platja més bella del litoral i té un gran futur turístic, i parla del parador de turisme que està en projecte. Quan el 1952 el director general de Carreteres va venir a l’illa, la Junta del Foment del Turisme li va indicar que considerava urgent la construcció de la carretera d’accés, ja que era el lloc on la Direcció General de Turisme estudiava bastir l’edifici.

Els anys seixanta, l’entitat va seguir intentant que l’Estat fundés un parador de turisme a Menorca. Al principi, seguia vigent la idea de fer-ho a cala Galdana, però el retard en l’obertura de la carretera va motivar que el 1960 la iniciativa es traslladés a l’illa del Rei, aprofitant que estava previst que l’Exèrcit evacués l’Hospital Militar. Franco, en la seva visita a Menorca, es mostrà d’acord amb el nou emplaçament. El Foment del Turisme va seguir insistint en el tema els anys 1964, 1965 i 1966.

La situació va donar un tomb quan a principis de l’any següent el ministre de Turisme, Fraga Iribarne, en una estada a Palma, anunciava la construcció del parador a cala Galdana. Pocs dies després el delegat insular del Ministeri comunicava al Foment que la negativa a l’illa del Rei venia motivada perquè no tenia platja i estava situat dins del port comercial de Maó, així com en qüestions econòmiques i proposava com alternativa el cim del Toro, però es mostrava obert a altres opcions. Amb aquest objecte, al cap de pocs dies es va desplaçar a Menorca un arquitecte del departament. A finals d’any, el governador civil de la província comunicava que finalment l’edifici s’alçaria a cala Galdana, en un solar de 8.500 m² cedit per la urbanitzadora IMESA.

El mes de març del 1968 la empresa promotora acordava la donació al Patrimoni de l’Estat del solar per al parador. El mes de juny Fraga venia a l’illa i anava a cala Galdana, en companyia dels directius de la societat, per veure la seva localització, sobre el penya-segat oriental de la cala, on va admirar el panorama de la platja. Els dies següents, el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar l’acord d’acceptació dels terrenys, 8.582 m², dotats de tots els serveis. El projecte s’incloïa en el Pla de Promoció Turística de 1968-1971; comptaria amb vint habitacions dobles i es calculava que podria obrir les seves portes el 1970. El Diario de Mallorca es va fer ressò de la notícia, ja que era l’únic establiment d’aquest tipus de les Balears. Efectivament, el 1969 es va convocar la subhasta per executar les obres, que van ser adjudicades el mes d’octubre a Huarte y compañía per trenta-sis milions i mig de pessetes, sobre un pressupost inicial de cinquanta.

El març del 1970 el delegat insular del Turisme informava que s’havia signat l’acta de replanteig de les obres, però, malgrat tot, els treballs no van començar, la qual cosa va tenir molt a veure amb l’edificació de l’hotel Saronga, al mig de la platja i a escassos metres de l’arena. El mes d’agost el nou ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, després de veure  l’emplaçament, confirmava que se’l descartava i anunciava que s’estava cercant un altre. En relació a la renúncia a aixecar el parador va comentar que l’hotel de cala Galdana era “el ejemplo de lo que no se debe hacer en materia de construcción hotelera”.

El 1969, el director general de Promoció del Turisme considerava l’illa del Rei un dels indrets més meravellosos d’Espanya. Opinava que oferia unes possibilitats extraordinàries per a la creació d’un gran club nàutic internacional i que aquest podria ser un factor important en la promoció del turisme selectiu de Menorca. El 1974 l’Assemblea Provincial de Turisme va demanar, a petició menorquina, l‘execució d’un parador a l’illa del Rei, el qual havia rebut informes favorables del Ministeri el 1963. L’Ajuntament de Maó, que l’any anterior havia adquirit l’illot al Ministeri de Defensa, el va cedir al d’Informació i Turisme perquè hi fes l’establiment, el qual n’acceptà la cessió el 1975.

El 1975 el subsecretari de Turisme, arran de la seva visita a Menorca va estudiar la ubicació des del lloc de Sant Antoni, que li va complaure. El mes de juny la televisió espanyola va realitzar un reportatge sobre el paratge i el seu entorn al port de Maó. L’agost un arquitecte del Ministeri va recórrer el terreny per fer un estudi sobre el projecte. La previsió era que l’establiment s’instal·lés en l’espai de l’antic hospital i tingués cinquanta habitacions. Es pensava esfondrar els edificis annexos i habilitar una piscina, però era necessari dotar l’illa d’aigua i electricitat. A la part de ponent es planejava construir un port esportiu amb cabuda per quaranta o cinquanta embarcacions i així seria el primer parador d’Espanya amb aquest equipament. El cost de les obres no estava quantificat, però s’estimava que seria molt elevat.

El tema va quedar en suspens pels greus problemes de contaminació del port, ja que Maó i es Castell no comptaven amb un sistema de sanejament. Així i tot, els anys 1977 i 1978 entitats com el Foment del Turisme van reiterar la petició d’un parador nàutic. Hi seguia jugant en contra la pol·lució de les aigües, així com l’acumulació de projectes de paradors a tot el país, en un moment de restriccions pressupostàries. El 1979 el Govern espanyol va declarar l’espai Monument Històrico Artístic i Arqueològic de caràcter nacional. Tanmateix, el 1985 el Ministeri va abandonar definitivament la idea i retornà la propietat a l’Ajuntament de Maó.

Durant alguns anys, i fins a la seva clausura el 2011, es va demanar al Ministeri de Sanitat que cedís el Llatzeret per aixecar-hi el parador de turisme, aprofitant que les instal·lacions tenien un ús turístic (restringit als funcionaris) des de feia dècades.

Altres iniciatives públiques d’allotjament

L’administració també es preocupà per ampliar el ventall de l’oferta d’allotjament: el 1970 dos tècnics de la Direcció General de Promoció Turística van recórrer Menorca per explorar la possibilitat d’utilitzar les cases dels llocs, una idea que no cristal·litzaria fins trenta anys més tard. En un sentit més restringit, el 1969 va obrir les seves portes un club per a militars i forces de seguretat a la muralla del castell de Sant Felip, a la cala Sant Esteve; pocs anys després es faria un altre molt a prop, al port de Maó.

Històries del turisme de Menorca. Son Bou i els hotels de la Clarksons

Els terrenys del prat de Son Bou van ser comprats a finals del 1969 per la companyia anglesa Clarksons, a un preu de 105 milions de pessetes; es va avançar a una empresa mallorquina que estava disposada a pagar 120 milions. La urbanització estava a càrrec de la societat del grup Urbanizadora Cristal, SA, amb seu social a Madrid. La idea original era aixecar catorze hotels, alguns dels quals ocuparien la zona humida. El 1970 es van planificar els dos primers a l’extrem sud. La seva construcció es va executar a la vegada que es traçaven els vials del sector. Es demanà un crèdit hoteler de noranta milions de ptes, que fou concedit a principis del 1972, quan les obres dels dos colossos ja estaven ben avançades.

El 1972 es va fer una nova carretera per arribar a la platja, la que s’utilitza actualment, que arranca de la sortida d’Alaior i és més directa que l’anterior, que passava pels plans; l’estiu ja es va obrir de forma provisional. Els hotels, batejats com “Tamo” i “Laguna”, tenien 570 places cadascun, i disposaven dels serveis habituals; a més, s’estava muntant una discoteca. La seva categoria era de tres estrelles i es remarcava que era superior a la mitjana. El director de l’hotel Tamo era Miquel Mercadal i el del Laguna Luís Pueyo. A la inauguració, el mes de juny del 1973, es va congregar una assistència del més alt nivell: els directors generals de finances, hoteleria i relacions públiques del grup Clarksons i el director general de la filial Cristalotel, que tenia al seu càrrec l’administració dels establiments a Espanya, acompanyats de les autoritats de l’illa, diversos periodistes britànics i el director de la revista de turisme Editur. L’any següent es va desenvolupar un ampli programa esportiu amb el suport de monitors, que incloïa tennis, equitació i una completa oferta nàutica de dotze embarcacions a la vela, altres barques i esquí aquàtic.

Urbanizadora Cristal no es va veure gaire afectada per la fallida de la matriu britànica. El 1974 va ser autoritzada pel Ministeri a instal·lar el servei de subministrament d’aigua, a pesar que els hotels ja duien un any funcionant, la qual cosa fa pensar que es legalitzava una situació de fet. El 1975 s’aprovà el pla parcial, que abastava 250.000 m², que ocupaven part de la maresma, on es preveien alçar quatre hotels de vuit plantes, blocs d’apartaments, un “poblado”, una “aldea” i diversos sectors per construir xalets. L’any 1979 l’empresa rebia ofertes per a l’adquisició de la zona hotelera, que tenia taxada en cinquanta-cinc milions de pessetes.

El 1982 l’Ajuntament negocià l’adaptació del pla parcial a la Llei del sòl. El pacte preveia la declaració del prat de Son Bou com espai natural inedificable, reduir un 20% el volum d’edificació i cedir al consistori l’aprofitament mitjà, que s’avaluava en 55.000 m². El 1984 es va intentar obrir un vial per facilitar l’accés a un dels xiriguitos de la platja, actuació que taponaria el pas d’una gola de comunicació de la bassa amb la mar. Davant l’informe desfavorable de l’ICONA, l’Ajuntament denegà la concessió de la llicència. El 2003, el PTI desqualificà urbanísticament part dels polígons hotelers del nucli, fet que va originar demandes judicials, alguna de les quals podria suposar el pagament d’importants indemnitzacions, en una operació molt controvertida.

El gran crack del 1974: la fallida de la Clarksons

El conglomerat britànic Court Line va protagonitzar l’episodi més dramàtic de la crisi dels setanta. Era el propietari, a través de la companyia Clarksons i la seva subsidiària espanyola Cristalotel, de quatre grans hotels en bones platges de Menorca: cala Galdana, Sant Tomàs i els dos de Son Bou, amb un total de 2.150 places, el 16,3% de la capacitat hotelera de l’illa del 1974.

Els problemes del conglomerat anglès no eren nous. El mes de juny del 1972 l’Express informava que davant de les pèrdues de l’any 1971, de 2,7 milions de lliures esterlines, American Express es feia amb el 49% del capital de Clarksons Holidays. El desembre, el seu director anunciava que el dèficit del 1972 seria molt superior al de l’any anterior (de fet va pujar a 4,8 milions de lliures), però que esperava anivellar els resultats el 1973.

L’origen de tot estava en la guerra de preus que l’empresa havia iniciat el 1970 i afectava a tota la competència. Malgrat tot, la companyia millor posicionada era Thomson, que el 1974 féu el darrer moviment a la baixa. La inflació i la pujada dels preus dels combustibles van erosionar els marges de la Clarksons i se la va acusar de vendre per davall de cost i sobreviure a compte dels ingressos d’anys futurs.

La pujada dels preus del petroli que es va produir el 1973 afectà totes les agències i reduí la contractació de paquets de viatges un 30%. La matriu Court Line va haver de rescatar Clarksons i, així mateix, el mes de febrer del 1974, es feia amb un altre potent grup en dificultats, Horizon Holidays, sense assumir el passiu, tot i que les companyies aèries van demanar que liquidés els deutes.

L’agressiva política de la Court Line li va permetre operar amb aparent normalitat fins el darrer moment. Havia començat la temporada del 1974 ben aviat, amb l’obertura de l’hotel Saronga de cala Galdana els primers dies de març, per a la qual cosa va portar tres vols xàrter amb 500 turistes. El tour operador anunciava que tenia les places ocupades tota l’estació turística. Tanmateix, l’ofegament financer arribà a ser prou important perquè l’estiu negociés una línia de crèdit amb els bancs, però aquests no devien veure els nombres prou clars i van demanar el suport del Govern britànic, el qual va plantejar, a canvi, la nacionalització de la seva secció de drassanes. Quan la premsa va publicar l’existència d’aquestes converses es va desfermar el pànic. Per tranquil·litzar el públic i els proveïdors, la societat va organitzar rodes de premsa, no únicament al Regne Unit, sinó també als destins turístics. A Menorca, el 16 de juliol vingué el director de relacions públiques, Colin Collins, així com els responsables de Balears i Menorca.

Finalment, l’ajut del Govern no va ser suficient i el 15 d’agost la Court Line es declarava en fallida i anunciava la suspensió de tots els vols a partir del dia següent, afectant uns 40.000 turistes que estaven al seu lloc d’estiueig, la meitat a Espanya; a Menorca va enxampar uns 2.000 viatgers. A més, 200.000 persones tenien viatges contractats amb el majorista. Els hotels no van tancar immediatament, sinó que les autoritats espanyoles van promoure una clausura ordenada per no perjudicar els clients, de manera que fins el dia 26 no acabaven de sortir tots de l’illa. El deute que deixava l’empresa no era excessiu, 13,5 milions de pessetes, perquè des de la compra d’Horizon els proveïdors demanaven pagaments per anticipat. La pèrdua més gran eren els milers de turistes que deixarien de venir als hotels del grup la resta de temporada, uns 20.000, segons el Foment del Turisme.

El desembre del 1974 es va anunciar que el hòlding Rumasa, a través de la seva divisió hotelera, Hoteles Agrupados, SA, es faria amb els establiments de la Clarksons. La notícia s’acabaria confirmant, però els tràmits van ser llargs i el 1975 van romandre tots tancats. La temporada del 1976 van obrir els hotels de cala Galdana i Sant Tomàs, rebatejats com Los Gavilanes i Los Buhos, respectivament. El mes setembre la companyia va fer pública la propera obertura dels dos edificis de Son Bou. Açò no obstant, el 1977 només va funcionar un d’ells, que ara es deia Los Milanos, ja que les obres de reparació van ser considerables i, a més, la temporada era fluixa; a principis de juliol la idea era que, en cas necessari, s’utilitzessin les habitacions de l’altre, Los Pingüinos, però emprant els serveis de restauració i manteniment de Los Milanos. Arran de l’expropiació de Rumasa, els hotels van passar a la cadena Sol, els anys vuitanta.

La massificació turística i la trampa de la teranyina

D’uns mesos ençà, el debat turístic ha agafat temperatura amb l’ecotaxa, el turisme residencial i la massificació, unes controvèrsies que no són inèdites, sinó que fa dècades que es vénen repetint de forma intermitent.

Els visitants s’han allotjat a xalets i cases particulars des del naixement de l’activitat turística, abans de la Guerra Civil. Mentre les estades de turistes als establiments oficials creixien, ningú es preocupava de l’expansió d’altres formes d’allotjament. Quan va arribar la crisi dels anys setanta i la demanda es reorientà envers els apartaments barats, la Conselleria de Turisme i el sector hoteler s’hi oposaren fermament, però no van poder evitar la construcció de milers de places que van alterar l’estructura de l’oferta, especialment a Menorca.

Aquesta polèmica s’ha reactualitzat aquest estiu amb el lloguer d’habitatges als turistes. Cal convenir que aquest fenomen no ha tingut efectes negatius sobre la planta oficial, que enguany ha gaudit d’uns índexs d’ocupació excel·lents, però és una amenaça de cara al futur.

Tanmateix, a diferència dels apartaments, que s’aixecaven per fer negoci, no està clar que les cases edificades com a residència dels seus propietaris i que tenen un ús turístic secundari hagin de restar usuaris en temporades més fluixes, perquè el seu tret característic sempre ha estat la flexibilitat: entren al mercat quan aquest s’enlaira i surten quan hi ha crisi.

El que sí que és cert és que suposen una ampliació del nombre de llits turístics reals de l’illa que fins ara no s’havia tingut en compte. Com que a les urbanitzacions de Menorca hi ha bastant de sòl disponible, el volum potencial de turistes s’incrementa considerablement. Així mateix, aquesta possibilitat, amplificada per les plataformes telemàtiques que permeten contactar amb clients de tot el món via Internet, estimula el mercat, ja que el propietari sap que, si no l’empra, li pot treure un rendiment. D’aquesta manera provoca una major pressió immobiliària i el conseqüent consum de territori i recursos.

En tot cas, existeix una asimetria fiscal. L’arrendament de cases per particulars està exempt de l’IVA, tant si és per residència habitual com turística. En canvi, si un empresari destina un edifici a un ús turístic ha de pagar l’impost. Aquesta discrepància no té raó de ser i, a més, té com efecte secundari la reducció de l’oferta d’habitatge i el seu encariment, quan encara cuegen els efectes de la crisi immobiliària, que ha deixat al carrer a molta gent.

La massificació tampoc és una qüestió nova. Atès que turistes i ciutadans utilitzam els mateixos espais i serveis, és lògic que una major presència de visitants ens causi molèsties. Les etapes d’expansió turística han propiciat queixes contra els turistes, de les quals hi ha una notable bibliografia. Actualment, hi ha un moviment que, a partir de criteris ecològics, socials i econòmics, reclama que s’introdueixin limitacions al creixement turístic.

Malgrat tot, les restriccions al moviment de persones són un assumpte conflictiu. Deixant de costat el paral·lelisme amb els fluxos d’emigrants i refugiats, avui en dia cap país occidental posa traves als turistes. Així mateix, si els menorquins viatjam a destins turístics, verges i saturats, seria incomprensible que ens oposéssim a què ens tornin la visita els habitants dels mateixos llocs on nosaltres anam.

D’altra banda, no es pot negar que el model turístic de les Balears presenta signes inquietants, perquè conjuga una necessitat de treballadors remarcable (que l’ha portat a ser la regió d’Espanya més dinàmica poblacionalment), amb una escassa capacitat de generació de benestar: si la renda per càpita de la Comunitat Autònoma el 2000 era la tercera més alta d’Espanya i superava la mitjana en un 27,3%, el 2015 havia retrocedit a la setena posició i només excedia el total un 4,7%, la qual cosa convida a reflexionar sobre la conveniència de canviar les bases de l’economia de les illes.

El turisme avança per cicles: a uns anys de fort avenç els sol donar rèplica altres d’estancament o reflux, però així i tot, cada dècada supera les xifres de l’anterior. El fet que hagi anys bons i dolents fa que es pugui comparar amb l’agricultura, sotmesa a la climatologia i que també viu angoixada entre períodes d’abundància i d’escassetat.

Per aquest motiu, el 2016 ens hauríem d’alegrar perquè el turisme ha tingut una bona anyada, que donarà prosperitat a la societat, que en depèn en gran mesura. Açò no obstant, els economistes alerten sobre l’existència d’un desequilibri als mercats agraris: quan els pagesos tenen una bona collita, sembren més i açò provoca que l’any següent caiguin els preus, de manera en el futur redueixen la sembra i els preus pugen. Així s’enreden en la trampa de la teranyina, que dóna voltes sobre el punt d’equilibri.

Aquest mecanisme explica la trajectòria ascendent del turisme: les èpoques bones estimulen la creació de més places (ja siguin hotels, apartaments o xalets), que fan que els anys venidors hagi una crisi i baixin els preus. Els descomptes atreuen nous turistes, que realimenten el procés, ja que, a diferència del camp, l’oferta es consolida. Així poden conviure l’augment de la capacitat d’allotjament i una retallada de la rendibilitat i el nivell de vida.

Els empresaris estarien confonent arribades excepcionals de turistes, que fugen de països problemàtics, com Turquia, Egipte o Tunísia, que darrerament estan tenint uns resultats pèssims, amb la tendència a llarg termini, on aquells seguiran brindant estades més econòmiques. Per no caure en el parany de la teranyina, caldria posar barreres a l’oferta global, ja que tot suma.

Històries del turisme de Menorca. L’ocupació d’una platja cobejada: Sant Jaume Mediterrani i Torre Solí

La platja de Son Bou va ser cobejada pel turisme des d’aviat, però fins el 1966 no es redactà el primer projecte, acompanyat de la maqueta, de la urbanització de Sant Jaume, ubicada al coster que queda darrera del prat, a uns centenars de metres de la costa. Els promotors eren un grup d’homes de negocis i arquitectes menorquins, que s’aixoplugaven darrera el constructor Simon Vidal Seguí, així com d’experts britànics. L’empresa Vidal Seguí, SA., que va fer tots els xalets, i l’agent comercial Gale Developments, Ltd. van estendre aquí la col·laboració que havien iniciat a cala en Porter. Com veurem, les vendes estaven molt orientades envers el client anglès. La tardor van començar les obres del vial, que donava accés a la zona per la carretera militar que mena a la bateria de Llucalari, executades per la urbanitzadora, i que van quedar finalitzades el mes de maig del 1968.

La superfície del nucli abastava 340.000 m². El 1967 encara no havien començat els treballs, però ho devien fer prest, ja que l’estiu del 1970 s’havien alçat vint-i-vuit vil·les. Cinc eren d’holandesos i la resta de britànics; quatre havien adquirit la casa per viure-hi tot l’any. El juliol es va inaugurar el bar restaurant Club San Jaime, el propietari del qual era un anglès, Albert Chandler, qui feia quatre anys que residia a Menorca.

A la part alta, el centre d’estiueig disposava d’un centenar de solars, d’entre 500 m² i 850 m², per edificar xalets. La idea era que fossin tots diferents, segons les necessitats del client, però d’estil menorquí. Es construirien de manera que cap interferís la vista d’un altre. Es tractava d’un producte de qualitat, no precisament econòmic, però tampoc de gran luxe. A la part baixa hi havia diverses zones hoteleres, per apartaments i comercials. En el prat estava previst de fer dues “marines” amb comunicació aquàtica a la platja. Els aparthotels que es pensaven aixecar al costat estarien especialment dirigits als aficionats a la navegació i els iots. El progrés de l’assentament va ser ràpid: el 1974 ja s’havien fet 80 cases, 26 apartaments i un supermercat. El representant anglès, havia passat a ser Burchell Edwards & Co.

L’amplitud de la platja de Son Bou no s’havia exhaurit amb el nucli anterior. La urbanització de Torre Solí Nou es desenvolupà en dues àrees en les proximitats de Sant Jaume. El primer sector que es va construir fou el situat immediatament a l’oest, mentre que la part nord, una mica més retirada, es va fer més endavant. A finals del 1972 es va constituir la societat “Menorca Swiss Investments, SL.”, que tenia com objecte social la promoció immobiliària. La companyia inicialment tenia la seu a la ciutat suïssa de Locarno, però la propietat i els agents de vendes eren ciutadans italians. Les obres d’adequació del sector es devien de realitzar immediatament, perquè el seu llançament comercial es va produir els primers dies de l’any 1974, a través d’una immobiliària que oferia solars en el que definia com un centre residencial exclusiu, amb carrers amples i asfaltats, aigua, electricitat i enllumenat. L’empresa venia parcel·les per fer cases, blocs d’apartaments i hotels. També s’oferia a gestionar projectes clau en mà: dissenyava i supervisava l’edificació de xalets.

L’assentament avançà ràpidament. L’any següent va continuar la campanya comercial, en la qual es presentava una urbanització amb vistes magnífiques i infraestructures excepcionals. Es venien solars per a vil·les i apartaments i una zona comercial amb restaurants. Com solia ser habitual, s’instava a aprofitar els preus especials de llançament. El 1976 s’anunciava als mercats alemany i italià, i a finals de l’any següent s’estaven aixecant cases. Els promotors van signar contractes de garantia del complex d’apartaments “Bienvenidos” pels anys 1977-1982 amb l’agència Airtour Suisse. A partir d’aquest moment, el centre de gravetat del projecte es desplaça a Itàlia, nacionalitat del coordinador de vendes i dels administradors.

La intensa activitat urbanística desplegada aquests anys es va realitzar malgrat el mes de juny del 1974 la Comissió Provincial d’Urbanisme havia declinat aprovar el pla parcial, si bé és cert que el motiu era que el municipi encara no comptava amb un Pla General d’Ordenació Urbana, l’autorització definitiva del qual no es va produir fins el mes de desembre del 1978.

Durant els anys setanta el ritme de construcció va ser relativament lent i tant es van fer xalets com apartaments. La segona part de la dècada del 1980 s’edificaria una gran quantitat de pisos i més endavant alguns hotels. L’any 1986 els promotors i l’Ajuntament van acordar la modificació puntual del pla parcial per reduir l’aprofitament d’una parcel·la hotelera, on es permetien alçar apartaments. L’oposició municipal i el Consell Insular es van oposar a l’operació, ja que estaven en contra de qualsevol desenvolupament en aquest espai, per estar situat dins del prat de Son Bou i cobert per un pam d’aigua, però fou autoritzada, així com el projecte d’urbanització.

El 1988 va entrar en funcionament un grup d’apartaments de vuitanta llits i la temporada següent va obrir les seves portes l’aparthotel San Valentín, amb prop de 700 places i quatre estrelles, propietat d’una cadena mallorquina. Aquest any l’Ajuntament va aprovar la modificació del Pla General d’Alaior, que incloïa la creació d’un segon polígon al nucli, el que puja el coster cap al nord, la qual no fou ferma fins el 1994. Aquest darrer any fou inaugurat l’aparthotel Jardín de Menorca, de 288 places, integrat en un grup hoteler català, i el 1996 el complex Club Mar Blau, amb 43 apartaments, propietat de l’empresa INSEGSA, de Barcelona. L’any 2000 entraria en funcionament un altre conjunt d’apartaments, de 225 places.

El paraíso perdido de John Milton, segons Pablo Auladell: La força salvatge de la llibertat

El còmic evoluciona a un ritme imparable. Pablo Auladell ha fet una versió de Paradise Lost, de John Milton. Tot i que és cert que fa dècades que es fan adaptacions amb vinyetes d’obres literàries i molts recordam les de Bruguera, aquestes se solien cenyir als llibres per infants: Juli Verne, Salgari, Dickens. Abordar una obra major de la poesia britànica és un salt considerable que mostra com aquest gènere s’ha fet major d’edat i s’atreveix amb temàtiques pròpies dels adults.

El Paradís perdut és un clàssic de les lletres angleses, amb un fort impacte en l’àmbit anglosaxó i alemany (és la inspiració directe de l’oratori de Haydn La creació del món, que d’altra banda el menorquí Febrer i Cardona traduí el 1807), però ha arribat amb sordina al nostre entorn: la primera traducció catalana és del 1951 i la castellana del 1812, un segle i mig més tard de la seva publicació el 1667.

La potència de l’obra ha inspirat diverses edicions il·lustrades, entre les quals destaca la del francès Gustave Doré, del 1874 (onze anys més tard de la del Quixot), per tant Auladell transita per un camí conegut. El seu treball ens acosta a l’original, en alliberar-nos del pes dels seus 10.000 versos; de fet el text és mínim i domina l’energia de les seves imatges. Així i tot, aquest Milton condensat no perd gens de força i manté una tensió dramàtica indubtable.

El dibuix m’ha recordat les pintures del Greco, el Goya més fosc i les escultures de Botero. És una línia fosca, tenebrosa, on els volums i les ombres dominen el panorama. Per aquest motiu s’allunya bastant de la claredat del còmic, el regne de la línia i el color llampant, que aquí és eliminat completament. Tot plegat ens remet més a les arts majors: pintura i escultura, la qual cosa remarca la qualitat literària del projecte i la seva empremta èpica.

L’ascendència de Milton sobre la literatura anglesa és indubtable. La seva empremta en la poesia fou duradora, però la seva influència és més persistent. Sense anar molt lluny, el seu eco és perceptible en El Senyor dels anells, que fa una transposició entre el món dels elfs i el cel i la terra mitjana i la terra. La batalla entre els àngels revoltats i els divins és font d’inspiració de les lluites entre Sauron i els esser de la terra mitjana i particularment el setge de la fortalesa de Bàrad-dur. El fet que cel miltonià poui dels estatges dels déus grecs i germànics accentua els paral·lelismes.

El Paradís Perdut se’ns ofereix com una obra rabiosament moderna, amb una estructura encavalcada que sembla sortida de la millor tradició novel·lística contemporània. Així comença pel mig, amb Satanàs caigut després de la seva desfeta i anirà avançant oferint-nos porcions de la història cap endavant i enrere. A més, es tracta de dues històries entrellaçades: la del dimoni i la d’Adam i Eva que, malgrat sigui una tècnica ja present a Shakespeare, aquí se li treu un fruit excel·lent i també serà presa com a sant i senya de la millor novel·lística moderna.

El protagonista del poema és Satanàs, l’àngel caigut i al voltant de les seves accions pivoten la resta de personatges, tant el seu cercle de dimonis (Belzebu, Lucifer,...), com els arcàngels Miquel, Gabriel, Rafael, Déu i el seu fill Jesucrist, Adam, Eva. Aquest plantejament ja fou polèmic des de la seva publicació i l’allunya prou d’altres peces capitals, com La Divina Comèdia de Dant, que no deixa de ser la celebració de la creació divina mostrada amb adoració per un home. Aquí pel contrari, el dimoni intenta fer trontollar l’obra de Déu.

Un dels episodis més subjugadors és la relació entre el pecat i Satanàs. Abans de la seva rebel·lió, el dimoni és pres pels dubtes, dels quals neix el pecat. El diable s’apassiona de la seva filla i de les relacions secretes amb ella és concebuda la mort. La derrota de les legions amotinades causa la caiguda de tots i al pecat se li encomana que mantengui tancades les portes de l’infern. La mort neix llavors i fa estremir l’avern amb tan horrible nom. Quan Satanàs vol retornar a la terra, la mort li surt al pas, però la seva mare li recorda la seva estirp i fa que el deixi passar. En justa correspondència, quan el dimoni provoca la ruïna de l’home, la mort (i el pecat al seu darrera) sent créixer un poder nou, ja que se li concedeix un vast domini més enllà de l’abisme, on hi ha innumerables preses.

La visió que Milton ofereix de Satanàs no és la simple personificació del mal i el senyor dels inferns. Molt al contrari, el dimoni defensa la seva llibertat i s’oposa a la tirania de l’obediència deguda a Déu, amb la qual justifica la seva insurecció. En aquesta línia trobam un dels versos més coneguts: “Millor regnar a l'infern, que servir al cel”, el qual fou parafrasejat per Emiliano Zapata, “Es mejor morir de pie que vivir de rodillas”, i esdevingué la consigna de revolucionaris, com el Che Guevara o Dolores Ibarruri.

Aquesta recerca de les facetes favorables del que és dolent i l’exaltació de la revolta fa que sigui un precedent del moviment romàntic, com el Corsari i el Prometeu de Byron o el Pirata d’Espronceda. Aquesta qualitat seminal de Milton, que el fa el precedent de tantes coses, és una de les seves majors qualitats; els que l’hem llegit ja grans ens fa preguntar-nos com hem pogut estar tants anys sense conèixer aquesta obra cabdal.

El gran tema del poema és la llibertat, els seus límits i la responsabilitat que implica. Satanàs es presenta com un defensor del lliure albir que purga el seu afany de portar-lo més enllà de les seves fronteres. En canvi, Déu, el Creador de tot, emancipa les seves criatures, tant si són àngels com homes, però a canvi els exigeix obediència, amb una llei de ferro: “deus la felicitat a Déu, però la seva durada la deus a tu mateix, és a dir, a la teva obediència”. En el cas dels homes la submissió cristal·litza en la prohibició de menjar de l’arbre de la ciència. Déu amenaça que si proven el seu fruit, moriran, un concepte que no acaben d’entendre perquè són immortals.

El dimoni se rebel·la contra la imposició d’aquesta servitud en el doble àmbit celeste i terrenal. En el primer, arenga els esperits anunciant-los que “el nostre estat s’ha fet per governar i no per servir”; més tard retreu als àngels que és més fàcil servir al Senyor cantant himnes de lloança que ser lliures. Durant la batalla, un dels seus generals el proclama “Libertador, tú que nos emancipaste del yugo de nuevos señores”. A la terra tempta els homes a no fer cas del tabú diví i menjar de l’arbre de la saviesa per fer-se iguals a Déu.

El dimoni presenta un curiós aspecte lluminós, ja que obre la porta de la veritat als homes. Així es demana si “és potser un crim saber? La seva felicitat està fonamentada en la ignorància”. Quan es presenta en somnis a Eva li fa veure com és de bella la nit, quan la lluna espargeix la claredat i fa que les enramades siguin de plata, “espectacle va sinó hi ha qui el contempli”.

En canvi, Déu es reticent a l’aspiració al coneixement dels homes. Per boca de Gabriel dubta de la capacitat de la intel·ligència humana per comprendre les obres del Totpoderós i li adverteix que no alimenti l’esperança d’arribar a les coses ocultes que el Creador conserva inaccessibles i que només li mostrarà les que puguin ensenyar-li a glorificar-lo i augmentar la seva felicitat. Quan s’ha consumat la desfeta dels homes es burla dient: “L’home ja és com un de nosaltres, coneix a la vegada el bé i el mal, però només es pot vantar de conèixer el mal guanyat i el bé perdut”.

En la defensa de la llibertat, el dimoni utilitza tots els mitjans i no dubta en fer-se servir dels enganys. Als àngels revoltats els afalaga dient-los que no foren concebuts per Déu, ja que ningú recorda haver estat creat, sinó van ser “engendrats per nosaltres mateixos, per la nostra pròpia força vital. El nostre poder procedeix de nosaltres!”, la qual cosa no deixa de ser una magnífica proclama, malgrat la seva dubtosa veracitat.

A Eva li explica que el fruit de l’arbre prohibit serveix per a convertir els homes en déus i gaudir així d’una vida com la seva tant al cel com a la terra.  Més tard, per convèncer-la, li raona sobre l’arbre de la ciència i suggereix que la prohibició de no menjar de l’arbre no és sinó un mitjà per mantenir els homes en la foscor, “ja que el dia que provin el seu fruit seran com déus i coneixeran com ells el bé del mal i “si el bé no es coneix, no es posseeix i coneixent el mal es pot evitar més fàcilment”. Arguments subtils i persuasius.

I és que en els dos casos Satanàs sap desvetllar els nostres desitjos més profunds i les seves al·legacions són plenes de sentit comú. No és l’esser unidireccional que simplement tracta d’ensarronar els altres i portar-los cap al mal. Té les seves raons que, poden ser discutibles, però presenten una vessant autèntica.

De fet, la primera part del poema, en presentar-lo com un desvalgut esperit rondant tristament per l’infern, desperta la nostra compassió i aquest primer sentiment es manté en tot el text. Així, quan el dimoni veu per primera vegada els homes exclama: “Quin turment. Mentre aquestes dues criatures viuen aquí plenes de goig, jo em veig sepultat a l’infern, on no existeix ni el plaer ni l’amor”.

L’autor juga amb l’atracció que sentim pels desvalguts i ens fa el diable un ser proper, que comparteix algunes de les nostres debilitats. Davant l’home no deixa de reconèixer que en ell resplendeix la semblança amb Déu, la qual cosa el fa pensar que el podria amar i fins i tot se’n podria compadir del seu destí. Quan és capturat per Gabriel li diu que ha fugit de l’infern per allunyar-se del dolor i canviar la pena pel goig, cosa que qualsevol faria, de manera que s’accentua la crida a la nostra simpatia envers el personatge.

La manera d’actuar del dimoni és subtil. És freqüent que es valgui de la ironia. Aquesta es desplega de forma magnífica durant la segona part de la seva rebel·lió, quan, amb la seguretat que li proporcionen les armes que ha adquirit a l’abisme crida: “Que puguin veure bé cóm sol·licitam la pau i la conciliació! Manifestau breument el que proposam i ben alt perquè tots el puguin oir!”. Quan planeja la derrota dels homes, els insta a acceptar la seva residència, perquè també és producte del Creador,...”

Així mateix, a l’infern presenta les seves decisions davant l’assemblea dels àngels caiguts, per deliberar entre tots la decisió a prendre. D’aquesta manera, Satanàs actua de manera democràtica, la qual cosa contrasta amb l’autocràcia divina. Aquest plantejament, en l’Anglaterra que acabava de sorgir de la revolució del 1648, que suposà la derrota de la monarquia absoluta i la institució del parlamentarisme, havia de ser extremadament inquietant, com ho és encara avui en dia, per poc que hi reflexionem.

Tanmateix, l’autèntica motivació de Satanàs és la venjança, la qual no deixa de ser una flaquesa humana que és una passa més en la humanització del personatge. La revenja com a mòbil de l’acció apareix ja en el primer cant quan es declara que atraure els homes al partit dels essers de inframón ofendria Déu i “de su turbación nacería nuestro gozo cuando viera que sus hijos queridos se precipitan aquí para sufrir con nosotros”. Més endavant, quan el dimoni contempla per primera vegada els homes al paradís afirma que si al final el sojorn no els agrada demanin comptes al Creador, qui l’ha obligat a venjar en ells l’ultratge que li va infringir.

El quadre del dimoni no pot estar complet sense un altre tret ben terrenal: la supèrbia, que expressa de forma sublim en indicar que fou creat per Déu com un esser superior, però aquesta bondat només produïa en ell malícia, perquè “Cóm suportar aquell infinit deute d’immensa gratitud; pagar i pagar i encara seguir devent?” i finalitza queixant-se de no haver estat configurat com un àngel inferior, ja que potser així no hauria nascut en ell l’ambició de superar-lo. La condemnació de l’home també té un vessant d’arrogància, perquè li permetrà “regnar sobre més de la meitat de l’univers”.

Eva comparteix aquesta fatuïtat quan assenyala que aconseguirà avergonyir al dimoni en veure’s derrotat per ella i creu que pot superar l’astúcia satànica. Fins i tot caiguda demana que tota còlera de Déu recaigui damunt de les seves espatlles i Adam li fa veure la imprudència de desitjar el que no coneix, “tant ara com abans”. Es pot traçar un cert paral·lelisme entre l’activa dona que es qüestiona sobre el sentit del cosmos i vol treballar de forma independent i el dimoni, per un costat i l’home passiu que tot ho redueix a seguir els dictats divins, i Déu creador que exigeix acatament a les seus fills.

Històries del turisme de Menorca. Urbanitzant el sud de Maó: cap d’en Font, Binidalí, Binixíquer i Canutells

Les primeres notícies sobre l’ordenació de la marina rocosa del cap d’en Font són del 1963, quan es parla de la possibilitat de donar continuïtat a la carretera de Binissafúller per arribar a aquesta zona. Els terrenys foren adquirits per Joaquim Ensesa, segurament a principis del 1965, com a part d’un lot que incloïa Biniparratx Gran i Binidalí, per un costat, i Binisafúller platja i Torret, per l’altre. El mes de març va editar un fullet de propaganda sobre tots ells.

Cap d'en Font

El llançament del centre d’estiueig es va ajornar dos anys. El 1967 es començava a comercialitzar la urbanització Cap d’en Font (Biniparratx). Es venien parcel·les a primera línia de mar, a preus d’entre 60 i 200 ptes./m² i es donaven facilitats de pagament durant tres anys. S’encarregaven de la promoció les agències, la (urbanitzadora) platja de Binibèquer i el Sr. Lukacs (port Mahón), a qui ja hem vist lligat a l’empresari a Binibèquer Nou. En el plànol hi ha cent cinquanta solars d’entre 500 i 1.000 m², així com devuit més de 7.500 a 13.000 m². En un escrit a la Comissió Provincial d’Urbanisme, Ensesa situa en aquest moment l’inici del nucli.

L’octubre s’animava als clients a comprar, perquè el mes següent els preus pujarien 50 ptes. i el desembre s’anunciava que prest s’encetarien les obres de la carretera que havia d’unir Binisafúller amb la futura urbanització, les quals, en efecte, van arrancar a principis de l’any següent. El setembre del 1968 s’havia asfaltat fins al caló blanc i es prosseguia cap a la cala de Biniparratx; s’estava a punt de començar el traçat dels carrers de l’assentament i es preveia que a finals d’any estarien tots pavimentats. Des del mes de juny una immobiliària comercialitzava parcel·les. La demanda era notable: el 30% dels compradors eren anglesos i francesos; alemanys i espanyols suposaven cadascun el 20% i la resta es distribuïa entre diverses nacionalitats. El desembre s’havia pensat engegar la construcció d’un hotel de luxe amb bar i restaurant, que, al final no tiraria endavant.

El nucli es va anar poblant lentament: a principis del 1969, abans que els carrers estiguessin oberts, ja havia qualque casa, però el 1971 encara no eren gaire nombroses. L’any següent es destacava l’existència de subministrament elèctric. El 1980 només s’havien aixecat 72 xalets.

Binidalí

Un cop impulsats els centres d’estiueig de Binibèquer Nou i cap d’en Font, el darrer projecte d’Ensesa va ser el de la cala de Binidalí, a Maó, perquè Biniparratx, que se situa abans, va quedar en un intent. El 1972 ja s’havia realitzat la parcel·lació i es començaven a vendre solars. Al mateix temps van arrancar les obres de la carretera d’accés des de cap d’en Font i, paral·lelament es feien gestions per a l’ampliació i pavimentació del camí de Forma, que comunica el paratge amb Sant Climent. La primavera del 1973 es van encetar els treballs, que executava l’Ajuntament de Maó, amb la col·laboració dels propietaris dels llocs i que no finalitzaren fins el mes de juliol del 1974, coincidint amb els del vial que ve del cap d’en Font, tancant el cercle, tot i que les infraestructures de la urbanització no estaven del tot llestes.

Quan la costa va començar a estar saturada de projectes, els ulls d’alguns inversors es van girar cap a l’interior de l’illa. Es tractava majoritàriament de persones de fora de Menorca, per als quals els pocs quilòmetres que separen els terrenys de la mar no eren un obstacle i que, a més, comptaven que els clients es farien una piscina. De fet, aquest fenomen s’havia iniciat amb la compra de cases rústiques per forasters. El 1963, la premsa informava que dos turistes havien adquirit dues cases a Biniparell i l’any següent s’indicava que aquesta pràctica s’estenia i que alguns dels habitatges que els estrangers havien comprat abans estaven abandonats.

Una de les primeres promocions d’aquest tipus fou la de Binixíquer. El setembre del 1970 l’arquitecte Mateu Seguí havia redactat un pla d’ordenació. A la parcel·lació, de més de 60 hectàrees, es disposaven dos-cents solars d’uns 1.000 m² en dos quadrilàters, a l’interior dels quals es projectava construir un petit camp de golf de nou forats. Així mateix, es volien convertir les cases del lloc en un hotel i a tot plegat se li va donar el nom de San Clemente Golf and Country Club. El propietari era Martí Mata, de Maó. La comercialització es va deixar en mans de l’agència anglesa Melpond, possiblement associada amb el menorquí.

Binixíquer. 1984. IDE Menorca

El 1970 es va editar un fullet i l’any següent es publicaven anuncis a la premsa, on s’indicava l’existència de subministrament d’aigua i xarxa elèctrica soterrada. L’agost del 1973 els vials estaven asfaltats i el propietari, que havia obert el restaurant Binixica, amb piscina, declarava que en dos anys s’havien aixecat seixanta xalets. Es projectava alçar un hotel de cinc estrelles amb cent habitacions. Pel que fa al golf, comentava que s’estava acabant l’explanació dels terrenys i que a continuació se sembraria la gespa, uns plans que no van culminar. Fins l’abril de l’any següent la Comissió Provincial d’Urbanisme no aprovà el pla general d’ordenació del nucli i del golf mai més va haver notícies.

L’abrigada cala de Canutells, per les seves bones condicions, era un lloc tradicional de pescadors. L’any 1960 ja s’hi afegien aficionats a la pesca, que allà guardaven les seves embarcacions i es desplaçaven els caps de setmana per preparar una caldereta amb el peix que agafaven. Prop del penyal hi havia un petit moll, al qual s’arribava per una escala rústica i, al costat, unes coves artificials ben endreçades per estojar les barques i on la gent que anava a romandre dormia en lliteres i feia el menjar en una senzilla llar. Als voltants, s’havien aixecat algunes casetes.

Es Canutells. Joan Bagur Truyol

L’estiu del 1973, Martí Mata, el promotor de Binixíquer, situat a escassos quilòmetres, però sense costa, anunciava la seva intenció d’urbanitzar la cala, que hem d’entendre com una segona fase del projecte. En aquell moment s’estava pavimentant la carretera de Forma que comunica la zona amb Sant Climent, obres que van continuar l’any següent, durant el qual es va executar el vial que mena as Canutells.

El gener del 1975 s’anunciava el nucli turístic, que disposava de carrers asfaltats, aigua i electricitat subterrània. Les parcel·les de la primera fase tenien 800 m² i es venien des de 400 ptes./m²; el 1977 el seu preu havia augmentat a 600 ptes./m². Els primers xalets es devien de realitzar tot d’una, perquè el 1978 ja existia un primer grup de cases, però encara es venien solars. L’any 1980 es comercialitzaven parcel·les i xalets acabats i es remarcava que el pla parcial havia estat aprovat per la Comissió Provincial d’Urbanisme. La crisi econòmica va alentir el desenvolupament aquest sector, com molts altres, fins mitjans anys vuitanta, quan es va expandir amb força.

Els francesos, pioners del turisme actiu

El Club France-Voile as Canutells

L’estiu 1964 el Club France-Voile va muntar as Canutells un campament on els joves practicaven la vela, per a la qual cosa es va arranjar el camí d’accés. El complex s’havia començat a gestar la tardor de l’any anterior i les obres s’iniciaren el mes de desembre. A més de casetes, hi havia tendes de campanya. Aquests pioners del turisme actiu disposaven de vint embarcacions de tres categories diferents, dues de classe olímpica. L’organització fins i tot va celebrar la festa nacional francesa, amb actuacions i focs artificials. Malgrat la relativa afluència de turistes, l’experiència no es tornà a repetir i les construccions van ser-hi molt de temps, cada any més arruïnades.