Històries del turisme de Menorca. El conflictiu paradís de Shangri-la

Hem de situar el desenvolupament de Shangri-la dins del context d’eufòria precrisi. S’Albufera des Grau no era un paratge salvatge; des d’antic era un terreny de caça d’aus. La pràctica era tan general que el 1959 es donava la notícia que trenta caçadors havien matat més de dos-centes fotges, perquè el seu nombre havia estat inferior al d’anys anteriors.

La primavera del 1970 l’holandès Sigfrid Federmann (que havia vingut a Menorca com a comercial de la urbanització s’Algar de Gabino Sintes, on impulsà el mercat estranger), anuncià la compra del lloc de Llimpa, a la vessant sud de la llacuna, per construir un extens centre residencial. Un cop constituïda la societat Urbanización Shangri-La, SA, i dissenyat el nucli per l’arquitecte Pere Lluís Mercadal, l’estiu de l’any següent s’iniciava la publicitat, amb anuncis en anglès, fins i tot a la premsa local, que tenia el reclam d’un paradís, amb golf, un llac i la mar. S’oferien parcel·les d’un mínim de 1.000 m². El mes de novembre l’Ajuntament arribava a un acord amb els promotors d’aquesta urbanització i els de Serra Morena per al subministrament d’aigua, que els proporcionaria de dos pous municipals propers al Polígon industrial; les empreses es feien càrrec de les canalitzacions.

El projecte ja estava totalment madur. El desembre del 1971 la companyia va organitzar un singular acte in situ, durant el qual el seu representant, Franch, demanà autorització verbal al batle de Maó, per iniciar les obres del camp de golf, a la qual cosa a Rafael Timoner va respondre afirmativament, tot expressant el desig que prest tot fos una realitat. A continuació una màquina donava inici als treballs. Des d’allà, autoritats, directius del Foment del Turisme i periodistes es van dirigir al bar Sa Tanca, on fou servit un aperitiu i a continuació al restaurant Rocamar, on l’empresa brindà un dinar als presents. El camp de golf havia estat planificat pel britànic Peter Harris, que ja n’havia concebut dos-cents a tot el món, inclosos un a Puerta de Hierro (Madrid) i un altre a la Costa dels Pins (Mallorca). Es volia fer una instal·lació completa de devuit forats, dels quals primer s’executarien nou; es pensava que l’estiu següent ja n’hi hauria sis d’acabats.

El 1972 la promoció de la urbanització va seguir amb la inserció d’anuncis en mitjans nacionals i la presentació a fires com ARTETUR (Exposició Internacional de Turisme, Artesania, Art Popular i Antiquariat). El mes de maig l’Ajuntament de Maó va aprovar inicialment el pla parcial del polígon Llimpa del sector; en aquest moment les parcel·les ja comptaven amb aigua i electricitat. El febrer del 1973 el consistori denegà la construcció d’un embassament a s’Albufera, en un contundent dictamen que apuntava que destruiria el caràcter únic de la seva flora i fauna i rompria l’equilibri ecològic. La seva realització suposaria inundar rics terrenys agrícoles de la banda nord del llac, terres baixes on sempre hi havia hagut problemes d’embassament i fins i tot podria retornar el paludisme. Aquesta negativa no refredà els ànims de Federmann, que uns dies més tard donava a la corporació un lingot de catorze quilos plata procedent d’una troballa submarina.

L’estiu, l’empresa publicava al diari Menorca anuncis demanant peons d’obres, en una evident maniobra per demostrar que els treballs s’estaven executant, i que es repetiria a principis de l’any següent amb personal d’oficines. Els mesos de novembre i desembre es va realitzar una intensiva campanya publicitària en la premsa nacional.

 

Sigfrid Federmann. Foto Diario Menorca

Els treballs estaven força avançats i el projecte havia crescut amb l’adquisició del lloc de Santa Madrona, primer i sa Cudia Vella, més tard, quan el mes de setembre es constituïa a Barcelona “Urbanizadora El Grao, SA.”, per construir un segon centre turístic contigu de l’anterior. El capital social pujava a la respectable xifra de 82 milions de ptes. El president de la companyia era Javier de Godó, director gerent de La Vanguardia i el vicepresident i el conseller delegat eren dos directius del Banco Español de Crédito; Federmann era un dels vocals.

Els terrenys que es volien transformar estaven entre la platja i la urbanització ja iniciada, formaven part dels llocs de s’Albufera i sa Bassa i havien estat adquirits feia uns anys pel grup March, que no els havia urbanitzat. Una de les primeres actuacions va ser suprimir les dunes que emmarcaven la platja, que així va augmentar la seva superfície i es pretenia que arribés fins al pinar. La idea era que aquest nucli complementés l’anterior, gràcies a la construcció d’un port esportiu.

El mes de novembre es va presentar la iniciativa en un multitudinari dinar a l’hotel Port Mahón, al qual, a més de tots els membres de la societat, excepte el seu president, hi eren el batle i procurador en Corts, Rafael Timoner, el delegat del Govern, Pere Pons Coll, directius del Foment del Turisme, Joan Victory, els delegats de Turisme i d’Obres Públiques i els directors de tots els bancs i caixes de Maó, així com alguns periodistes.

Les obres de la primera urbanització no havien aixecat gaire polèmica. De fet, justament abans d’aquest anunci, el diari Menorca recollia un article que alertava sobre la pèrdua ecològica irreversible que patiria aquesta zona humida i es queixava així mateix de la desnaturalització que s’havia produït al llac de son Xoriguer i de la degradació de cala Galdana, matisant que s’Albufera era més valuosa pel nombre d’espècies que s’hi trobaven. En tot cas, l’entorn estava humanitzat i a més dels pescadors, encara seguien acudint els caçadors d’aus aquàtiques, tot i que les captures havien minvat molt.

Aquesta situació va canviar radicalment a principis del 1974, en què s’inicià una forta contestació al centre residencial. La iniciativa va néixer d’un grup de naturalistes de fora de l’illa, però fou ben acollida pels menorquins, que els convidaren a visitar el paratge, que alguns no coneixien, i a donar una conferència a l’Ateneu el mes de de gener. Un altre grup català, que des del 1970 estudiava s’Albufera, també vingué i reclamà la declaració de la zona com a parc natural, alhora que defensava la incompatibilitat entre la urbanització i la preservació de l’espai. El Col·legi d’Arquitectes denuncià la il·legalitat de les actuacions, davant la qual cosa l’Administració aturà les obres. Immediatament el delegat del Ministeri d’Habitatge, que estava tramitant el Pla General de Maó, es desplaçà a l’illa i manifestà que s’havia de complir la normativa.

La publicació d’articles era constant. A Palma el tema se seguia de prop amb cròniques al Diario de Mallorca i l’Ultima Hora i en l’àmbit nacional, els mitjans començaren a fer-se ressò amb reportatges a les revistes Sábado Gráfico, Triunfo, el Correo Catalán i fins i tot, un programa en català de Televisió Espanyola, així com al Daily Telegraph; la majoria dels quals van ser reproduïts a la premsa local.

La primera resposta a l’allau de crítiques va venir del Foment del Turisme de Menorca, que emeté un comunicat, en el qual advertia dels efectes negatius per a l’illa de la campanya mediàtica, defensava la compatibilitat del centre residencial i la preservació de la natura, demanava el mateix zel per altres desenvolupaments urbanístics en situació similar, així com l’acceleració dels tràmits pendents per donar solució al problema.

Trump i els nous reptes del segle XXI

Donald Trump, el pròxim president dels Estats Units, té un clar ideari d’extrema dreta. La seva elecció ha suscitat el rebuig de la major part dels líders europeus i l’adhesió de Marine Lepen, del Front Nacional Francès i altres formacions afins. Ja durant la campanya electoral s’ha enfrontat a l’aparell del Partit Republicà, al qual representa, pel seu discurs proteccionista i xenòfob, amb declaracions sexistes i plenes de tics antidemocràtics.

La preocupació s’ha aguditzat pel brexit: el mes de juny, els anglesos van votar que la Gran Bretanya abandoni la Unió Europea, opció defensada per l’ultranacionalista UKIP. Farage, el seu cap, s’ha entrevistat amb Trump en un ambient de cordialitat. La sortida de les institucions europees s’ha plantejat com una barrera a l’arribada dels treballadors forans.

La consolidació d’aquestes noves forces ha immers la política en el desconcert. És freqüent titllar-les de populistes i atribuir la seva ascensió al fet que planten cara als poders establerts i capitalitzen els temors dels ciutadans envers la globalització. Açò no obstant, el vot de la por té unes arrels profundes.

La denúncia de les èlits les converteix en un moviment antisistema, que posa damunt de la taula dues qüestions que són una font d’ansietat per molta gent: l’emigració i la llibertat de comerç. Per aquest motiu, el seu avanç sembla imparable. Les receptes que propugna la ultradreta escandalitzen els partits tradicionals, però si volen conservar el poder hauran d’oferir respostes als nous reptes del segle XXI, que fins ara han exclòs de l’agenda de prioritats.

Trump trobarà enormes resistències al seu programa proteccionista, perquè els Estats Units són el major defensor del planeta de l’eliminació de les traves a les exportacions, que constituïa el cor del “Consens de Washington” dels anys noranta, per promoure el desenvolupament dels països pobres. Tanmateix, l’experiència britànica prova que l’oposició popular al desmantellament de fronteres comercials és enèrgica.

La rebel·lia de Valònia, la regió francòfona de Bèlgica, que va estar a punt de frustrar el CETA, l’acord de la Unió Europea amb Canadà, ens demostra que també a Europa sonen tambors en contra del lliurecanvisme. Diverses regions industrials europees estan en crisi i es veuen perillar per la competència. Menorca n’és una. Malgrat açò qüestiona un dels principis fonamentals de la Unió Europea: el comerç com a eina d’integració econòmica, sinó rectifica corre el risc d’esdevenir una institució odiada.

La teoria convencional explica que amb la disminució dels aranzels baixen els preus de les importacions i beneficia els consumidors, sobre tot els més pobres, ja que els articles barats són els que tenen més pes en els intercanvis internacionals. En canvi, perjudica les empreses que tanquen i els treballadors que perden la seva ocupació.

Al llarg de la història ha existit un agre debat sobre la liberalització. Després de la II Guerra Mundial fou acceptada per conservadors i socialdemòcrates, que abans n’eren reticents. Aquesta postura es va afermar amb la fallida del comunisme. Durant dècades fou la doctrina dominant, perquè l’economia creixia i els obrers es recol·locaven.

L’ingrés de la Xina a l’Organització Mundial de Comerç, el 2001, va suposar el major procés d’obertura de mercats de la història. Els preus han caigut dràsticament i la indústria dels països occidentals pateix una erosió considerable. Milions de xinesos estan sortint de la pobresa, però multitud d’operaris europeus i americans han perdut la feina i estan alarmats pel seu futur. El canvi tecnològic i Internet són aprofitats per determinades multinacionals que, amb la coartada de la llibertat i la reducció de costos, incompleixen les lleis i no paguen impostos. Així han emergit els nous rics i la desigualtat escala a cotes alarmants

Al cap de poc, la Unió Europea va engegar la gran operació d’incorporar-hi els països de l’est. El còctel resulta explosiu i ha estat el ferment de la decisió britànica de fugir de la Unió, perquè no volen tants forasters. És cert que el Regne Unit és un dels territoris amb menys taxa d’atur; ara bé, la immigració no és només una qüestió de càlcul racional. L’entrada de col·lectius importants d’estrangers amb una cultura pròpia transforma el país. Els paisans senten que la nació està perdent la identitat i poden reaccionar de forma virulenta.

Coneixem aquesta inquietud, ja que era viva a Menorca els anys de forta afluència de nouvinguts. Els intensos corrents migratoris del darrer segle i mig eren controlats pels governs. Les pel·lícules que mostren les barreres policials al peu de l’Estàtua de la Llibertat són la imatge d’aquest estat de coses. Al segle XXI, l’emigració irregular, que sempre havia estat residual, s’ha desbordat i, sumada a la desindustrialització, genera una impressió d’inseguretat.

Encara que la llibertat comercial a la llarga és una bona opció, perquè crea economies competitives, no pot ser una carrera desenfrenada: s’ha de fer a un ritme que permeti a la societat reconvertir el seu teixit productiu, amb polítiques industrials adients. Cal extreure recursos dels guanyadors per ajudar els sectors en crisi. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. L’emigració és positiva per al país; amb tot, s’ha de regular a fi que encaixi amb les seves necessitats econòmiques i socials; els il·legals fan que la gent se senti amenaçada.

Els nous radicals, envoltats de l’èpica populista, ofereixen solucions equivocades, però els partits convencionals han donat l’esquena a les autèntiques inquietuds de les persones.

Històries del turisme de Menorca. Es Castell urbanitza el port de Maó: Santa Anna, Sol de l’Est i Trebalúger

Els anys seixanta la ribera nord del port de Maó estava bastant humanitzada amb les colònies de Sant Antoni. En canvi, la cara sud només contenia les poblacions de Maó i es Castell, però el terme municipal d’aquest terme tenia bastants terrenys sense explotar. Ja el 1961, l’Ajuntament va llançar un pla per urbanitzar tot el seu litoral, per a la qual cosa volia traçar una carretera de costa des de cala Figuera fins la cala de Sant Esteve, iniciativa que no va prosperar, segurament per motius econòmics.

L’estiu del 1970 el militar José Riera Benac (que arribaria a ser general i director de l’Acadèmia d’Artilleria) va impulsar la parcel·lació del lloc de Santa Anna, entre cales Fonts i cala Pedrera. Es va redactar el pla parcial d’ordenació, i l’any següent, si no abans, es despatxaven els primers solars, la majoria dels quals tenien entre 700 i 800 m². El 1972 es van fer nous plànols de la zona i l’any venidor Riera promovia la construcció de dos blocs d’apartaments. Les vendes devien funcionar molt bé, i el 1973 ja no quedaven gaire terrenys. Gran part dels compradors en va fer la seva primera residència. El 1975 es venien apartaments, però, per mor de la crisi sembla que l’activitat es va alentir, sense deixar d’edificar-se, fins el 1977, quan es va promoure el conjunt d’apartaments Ancora, de quaranta unitats, que es va desenvolupar els dos anys següents. La urbanització ja estava pràcticament acabada i només es van registrar algunes operacions a la cornisa de damunt cales Fonts la segona meitat dels anys vuitanta, i un darrer conjunt al costat de la població, que es va aixecar a finals dels noranta.

El poble des Castell no es va quedar al marge del procés urbanístic, sinó que els anys 1972-1973 als carrers més propers al port es van alçar diversos blocs de pisos i apartaments, especialment en les proximitats de cala Corb i cala Fontanelles, alguns dels quals, com els apartaments Binimari, van ser engegats per ciutadans anglesos. En la publicitat d’aquestes immobles, com per exemple la de l’Edifici Leo, prop de l’hotel Agamenon, no era estrany que es fes referència a la seva situació al port de Maó.

La urbanització del port va continuar amb el lloc de Son Mercadal de Dalt, situat a llevant de Santa Anna i la platgeta de cala Pedrera. Prèviament, l’estudi Nombela-Colomer-Arzabe, de Madrid, va redactar un pla parcial d’ordenació de “Sol del Este”, que contenia els plànols de parcel·lació, que no foren tramitats davant l’Ajuntament. En tot cas, el mes d’agost del 1973 Joan Manuel Ferreres va demanar llicència municipal per construir nou habitatges aparellats al passeig marítim i el setembre la companyia PRODINSA sol·licitava el permís per fer vint-i-cinc apartaments. L’any següent es van presentar a l’Ajuntament tres projectes d’apartaments i locals comercials.

El 1975 ja es venien apartaments a través d’anuncis a la premsa local i l’any següent es va concedir al promotor, Joan M. Ferreres, l’autorització del servei de subministrament d’aigua del nucli. Algunes de les empreses que actuaven a Sol del Est també ho feien en les promocions des Castell orientades al port de Maó, com ara Inverman o PROTUSOL, el conseller delegat de les quals era Ferreres.

El desenvolupament de l’assentament va ser ràpid, com ho demostra el fet que el 1982 s’inaugurés la discoteca Mermelada, però no va evitar ser afectat per la crisi, de manera que es comercialitzaren apartaments, solars i xalets durant més de deu anys. El 1984 es van suscitar problemes amb el subministrament d’aigua i l’any següent amb la seva depuració. L’Ajuntament es va anar fent càrrec de la urbanització: el 1990 gestionava l’enllumenat i els anys següents va recepcionar la resta. Al final d’aquesta dècada es va escometre la renovació de la xarxa d’aigua i clavegueram.

Trebalúger i sínia d’en Riera

Al camí rural de Trebalúger de sa Torre s’alçava una dotzena de casetes de casolà, on d’antic hi vivien jornalers del camp. La dècada del 1960 el propietari del lloc va fer una senzilla parcel·lació (que comptava amb un mínim de setanta-cinc terrenys), amb aigua i electricitat, però sense sanejament, i obria camins a mesura que venia els solars i s’edificaven els xalets, la majoria d’un estil tradicional menorquí i amb jardí. Les primeres llicències concedides per l’Ajuntament són dels anys 1964-1967, quasi totes a favor de Francesc Orfila Rodríguez, per construir habitatges o casetes “de tipus rústic”, “d’estil típic” o “típic de pagès”. El fet de tractar-se d’operacions immobiliàries ve confirmat perquè es demanaven diversos permisos d’obra a la vegada, primer dos i més tard cinc o set, la qual cosa indica una acceleració del ritme.

El 1969, l’arquitecte Pere Lluís Mercadal va dissenyar un xalet. Tot i que predominaven les compres de gent de Maó, Sant Lluís i es Castell, també n’hi havia d’anglesos. Així mateix, el 1974 l’agència britànica Tufnell oferia dues cases noves en l’assentament. El 1975 el nucli comptava amb una botiga. El seu principal problema era que els camins eren de terra i estaven en mal estat, i quan plovia tot s’omplia de basses. Quan a finals d’any l’Ajuntament aprovà el Pla General, qualificà la zona com a urbana. El 1980 encara es venien solars.

En la mateixa carretera, en direcció al port de Maó, es va constituir un petit centre residencial anomenat Sínia d’en Riera, en les proximitats de l’antic cementiri civil del poble, una parcel·lació d’una trentena de xalets. El primer permís fou sol·licitat el 1969 per Istvan Lukacs, qui gestionava altres promocions al litoral de Sant Lluís. La urbanització es va anar desenvolupant lentament, amb la construcció de dos o tres cases per any. A partir del 1971 les llicències són demanades per PEMSA (Propiedades Exclusivas Menorquinas, SA), una societat constituïda per l’empresari.

Intolerància

Una filleta de dotze anys acaba de morir de coma etílic. Estava en un descampat amb els seus companys, es va enfadar i s’envelà un bòtil de rom sencer. Acostumava a anar de botellada els caps de setmana, però, llevat d’açò, era una al·lota normal.

Aquests fets han passat a un poble del sud de Madrid, però com que el costum de beure sense mesura a carrers, places i parcs públics és compartit, i l’edat d’introducció a l’alcohol davalla sense aturall, podria passar qualsevol dia a Menorca, si és que no ha succeït ja i els familiars, les autoritats o els mitjans de comunicació ho han ocultat a l’opinió pública. S’informa de qualsevol acte de violència de gènere, però d’aquesta violència contra els infants es procura no parlar.

La venda d’alcohol a menors d’edat és una infracció greu que pot comportar sancions de fins a 15.000 euros que, si es reincideix, arriben als 600.000. Tanmateix, malgrat l’extensió a què ha arribat aquesta pràctica, les autoritats miren cap a una altra banda. Seria bastant senzill que la policia esbrinés on han comprat els adolescents els elixirs que trascolen els dissabtes i a festivitats com el Halloween o el Carnaval. Sembla que la Llei 11/2010, de prevenció del consum de begudes alcohòliques en menors de d’edat és una altra d’aquelles normes fetes per a la galeria, sense intenció d’aplicar-la.

A Menorca, les festes padronals són la universitat de la gatera, on els joves aprenen a xumar de forma desenfrenada. Cada generació inventa les seves tradicions. No fa falta ser molt vell per saber que açò no sempre ha estat així i que fins els anys setanta, la presència dels licors era moderada, de fet la pomada ni existia. L’hàbit de traspassar grans quantitats de begudes fortes és propi dels països del nord, anglosaxons, nòrdics i eslaus. A la Mediterrània, ens acontentàvem amb el vi i la cervesa i estava mal vist embriagar-se. El hard drinking és una moda recent que, de la mà del cinema i el turisme ha canviat la manera autòctona de relacionar-se amb l’alcohol.

Els pares som els responsables legals de l’educació dels nostres fills. Si els menors beuen és perquè els seus pares els ho consenten; els més precoços solen ser esperonats pels seus progenitors que els animen a edats infantils que provin una cerveseta o una pomadeta. Sobta que persones que són intolerants amb els independentistes catalans, amb el Govern del PP o amb l’abstenció traïdora del PSOE, s’arronssin d’espatlles davant de les disbauxes etíliques dels seus fills. És més fàcil pontificar respecte de la salvació del món que sobre destí dels nostres hereus.

L’alcohol és una droga, una substància tòxica que perjudica el nostre organisme. Crea dependència psicològica (necessitat de prendre’n per realitzar certes activitats, com divertir-se), tolerància (ànsia d’endrapar quantitats creixents per obtenir el mateix estímul) i addicció (resistència a abandonar el consum i símptomes desagradables quan es fa). Causa més mal als adolescents que als adults, perquè el seu cervell no està acabat de formar. Durant el creixement la beguda pot ocasionar un dany permanent al cervell, principalment a la memòria, la coordinació i la mobilitat. Els joves que comencen a beure abans dels quinze anys tenen quatre vegades més possibilitats de desenvolupar una dependència que els que ho fan després dels vint-i-un.

Així i tot, a les escoles molts professors són comprensius respecte a la xacra de les botilades i força gent, quan es comenta el tema de l’abús alcohòlic, aixequen les celles i diuen que l’autèntic problema són les pastilles i el haixix. En canvi, els estudis indiquen que és al revés: el contacte prematur amb les begudes espirituoses és el principal factor de risc en la introducció a les drogues.

La passivitat enfront al consum d’alcohol juvenil és un dels resultats de la renúncia a educar. Per a la majoria, els fills tenen dret a fer el que vulguin i els pares no se senten responsables, perquè “ho fa tothom”.

Aquesta actitud em sembla una recaiguda en el servilisme feudal. La Il·lustració ens va portar l’emancipació del ser humà, que trencava amb les cadenes de la ignorància, la tradició i l’autoritat, religiosa o civil, i s’atrevia a planejar la seva vida amb autonomia. La raó era capaç d’assolir la veritat i el coneixement acostava la felicitat. La llibertat de l’individu significa fer el que es vol i respondre del que es fa. Aquesta filosofia abeurà els moviments polítics dels segles següents.

Serà per la fi de les ideologies, però el cert és que l’educació per assolir la felicitat i la responsabilitat envers les conseqüències de les nostres accions han deixat pas a l’actitud còmoda de deixar-se dur per la comunitat i els mitjans de comunicació, com abans s’abdicava en l’església, la pàtria i el rei. Fins i tot les persones que es diuen d’esquerres s’ensorren en un conservadorisme que els mena a acceptar resignadament el que diu la gent.

Permetre que els nostres fills s’embriaguin i minusvalorar els efectes nocius de l’alcohol són actituds que ens retrotrauen a èpoques pretèrites on el costum dictava els actes i ningú se sentia culpable, perquè el que passava era voluntat de Déu. Hem baratat la divinitat per la societat i l’església pels mitjans de comunicació.

En una escena memorable, Lawrence d’Arabia contestava a un beduí sorrut que no hi ha res escrit, sinó que cadascú escriu el seu destí. Posar punt final a les ominoses botellades està en les mans de tots: autoritats, mestres i pares.

Històries del turisme de Menorca. El terme des Castell reprèn la iniciativa: Horizonte

Al terme des Castell, després d’haver estat pioner del turisme de l’illa, tant com a lloc d’estiueig com amb la construcció d’hostals (Rocamar, Hamilton), les iniciatives van quedar aturades fins que la primera meitat dels anys seixanta es va reprendre l’erecció d’hotels. El despertar definitiu va venir de la mà d’una urbanització, batejada amb el nom d’Horizonte i construïda als terrenys dels llocs de Son Vilar i Biniatap, a mig camí entre Maó i es Castell i sense platja.

A les cases de Son Vilar es va muntar un restaurant

El mes d’abril del 1967 es va engegar el projecte d’aquest nucli, promogut per l’empresa Villas y Parcelas Menorquinas, SA. (VIPAMESA), una societat angloespanyola, presidida pel constructor Benet Campos i H.A. Hutchenson. La seva extensió era de 160.000 m² i es presentava com un centre residencial per viure tot l’any, motiu pel qual, a més de xalets i apartaments i els serveis d’aigua i electricitat, hi hauria equipaments comercials. La part més alta, Biniatap, es destinava a residències campestres. El maig s’inicià una agressiva campanya publicitària que incloïa un descompte del 10%, al qual s’afegia un altre 10% si s’abonava al comptat, sinó es podia pagar en dos anys; l’oferta va acabar el 10 de juliol.

Durant el període promocional es van vendre 51 solars en ferm, més algunes reserves, i tot d’una van començar les obres d’obertura de carrers.
A principis de juny del 1968 les parcel·les es podien connectar amb la xarxa d’aigua i es va llançar al mercat el poblat de Biniatap Nou, on s’estaven finalitzant un grup de desset cases i també es venien parcel·les a l’anomenada zona rural; paral·lelament s’obria el bar Sa Taverna. El mes d’octubre quatre famílies vivien als habitatges. D’altra banda, a la zona residencial del nucli ja s’estaven construint xalets. Prop de l’entrada s’estaven condicionant les cases del lloc Son Vilar com a bar restaurant, i a la cova que havia baix, una discoteca. Als terrenys del costat s’aixecava un complex esportiu amb piscina, tennis i mini golf, així com un conjunt d’apartaments de més de 180 places, dissenyat per Felipe Sánchez-Cuenca.

 

Distoteca Tonic

Aquest programa es va completar en poc temps. La urbanització s’inaugurà el desembre del 1969. El mes de maig de l’any següent es va inaugurar el Club Son Vilar Residencial Horizonte, que, a més del restaurant reunia el primer bloc d’apartaments. També va obrir les seves portes un altre restaurant, Sa Posada, a la part més alta de l’assentament. El juny fou el torn del supermercat, la qual cosa evidenciava que el nombre de veïns del sector ja era alt. El 1971 quedaren acabats els apartaments, amb l’obertura del quart i cinquè grups, i el mes de juny s’estrenava la discoteca Tonic. Els anys vinents es va seguir edificant. El 1974 es venien parcel·les des de 500 m², així com apartaments per dues o tres persones.

Un allotjament singular: El Llatzeret

Els intents de construir un parador a Menorca van acabar en un fracàs, tant abans de la Guerra Civil com després, durant el franquisme i en la democràcia. Tanmateix, l’Estat sí que es va fer càrrec d’un establiment hoteler, el que es va aixecar utilitzant les instal·lacions de l’antic Llatzeret, que havia acollit la darrera quarantena l’any 1917. Els edificis van continuar adscrits al Ministeri de Sanitat i a partir del 1950 començaren a acollir activitats estivals, com colònies infantils, així com una residència per als treballadors del departament. El 1957 l’espai va ser habilitat per als seus funcionaris, i amb aquest objecte es van anar efectuant les oportunes obres d’adequació. La data no és irrellevant, ja que coincideix amb el relatiu despertar al fet turístic que, com estem veient, es va produir a Menorca la segona part dels anys cinquanta.

L’establiment sempre va estar obert únicament durant l’estiu. Al principi només havia allotjament per seixanta turistes. Les instal·lacions estaven obertes els mesos de juny, juliol i agost, durant els quals el personal del Servei de Sanitat Nacional realitzava quatre torns de tres setmanes. Acudien funcionaris de totes les províncies, institucions i categories professionals: metges, veterinaris, farmacèutics, practicants, infermeres, administratius, etc. Disposaven d’un servei de barques comunicat amb cales Fonts i cada setmana s’arranjaven excursions en autocar per l’illa. Es van fer obres els anys 1959 i 1966. El 1967 les estades s’havien reduït a quinze dies, la qual cosa va permetre ampliar la rotació a sis torns anuals.

La capacitat dels edificis també va augmentar; el 1974 era de dos-centes persones, però el període d’obertura s’havia reduït a dos mesos, de manera que passaven per la residència estival unes mil persones. Aquell any les instal·lacions, dependents de la Direcció General de Sanitat, englobaven dos camps de tennis, un frontó, piscina infantil i sales de joc i televisió. El 1975 va tenir lloc una reunió per a la redacció del reglament de la Llei d’hospitals i, en finalitzar la temporada, un seminari de planificació familiar, amb l’assistència del catedràtic Cañada, metges, psicòlegs, sociòlegs i un teòleg. Són els precedents de les jornades científiques que s’organitzarien a partir dels anys vuitanta.

El 1969 la part nord del paratge fou subhastada, amb l’objectiu que es construís un hotel, però la licitació quedà deserta. L’any 1981 es va iniciar la visita pública a les instal·lacions, de mitjans juny fins a finals de setembre. Tres dies a la setmana una llanxa transportava a l’illa grups d’un màxim de cinquanta persones i un guia feia un recorregut pel recinte. Aquest servei es va prestar durant dues dècades. El 1984 l’establiment tenia 170 places i estava obert del 15 de juliol al 30 de setembre, en torns de devuit dies. L’allotjament, en règim de pensió completa, costava 10.000 pessetes. En la temporada d’obertura hi treballaven quaranta-sis persones, que es reduïen a vint quan estava tancat. Es programaven activitats diverses, com ara balls folklòrics, actuacions teatrals, conferències i excursions per Menorca. Els residents tenien a la seva disposició un servei de barca a terra en horari diürn.

El 1986 es va haver de renovar una les cobertes de l’hostaleria de segona, perquè durant l’hivern anterior s’havia desplomat una part. El 1993 el Consell Insular de Menorca va declarar les instal·lacions bé d’interès cultural. El 2011 les estades encara duraven quinze dies i el seu preu no havia variat: era de 300 euros. Fou polèmica la presència de la ministra de Sanitat, Leire Pajín, perquè des de feia anys es reivindicava el seu ús per al públic general, i preferentment com a parador nacional. L’any següent seria clausurat pel Ministeri i el 2015 fou transferit al Consell Insular.

El metge de l’ambaixador. Una mirada calidoscòpica de la Mediterrània

Un metge, integrant del col·lectiu de quatre mil captius que els turcs van fer a Ciutadella el 1558 és l’excusa que utilitza Josep Pellicer per realitzar una incursió en la Constantinoble del segle XVI. D’entrada, l’autor ens ofereix una introducció en la qual sembla oferir una monografia històrica sobre la Desgràcia. Tanmateix, a la pàgina següent, ens trobam amb la primera de les vuit cartes que conformen el volum, que completen uns mapes i el llistat dels arxius consultats.

L’estil de les missives és d’al·luvió com si, efectivament, cada capvespre el protagonista prengués la ploma per combatre la recança pel món perdut i l’admiració per la nova cultura on el destí l’ha arrossegat. Quedam seduïts d’immediat per aquestes cartes on es descriu, una mica com va fer Marco Polo o millor Ali Bey, un país de meravelles. El dubte sobre quin tipus de lectura tenim a les mans és un dels al·licients de l’obra: són documents històrics o una novel·la? Les notes finals deixaran amb l’interrogant al lector. En realitat, enlloc s’indica la procedència de les lletres que el doctor Esteve Albacar envia a la seva família aragonesa i el pròleg compleix la mateixa funció que al Quixot, l’atribució de la seva autoria a Cide Hamete Bengueli, historiador aràbig.

L’estil epistolar i una mica arcaic està ben treballat. En tost de presentar un text travat i literari, llegim petits fragments, la majoria inconnexos, però tots amb una lògica interior i un ritme narratiu que donen cohesió a la narració. En ocasions, un paràgraf pot referir-se de dos, tres o quatre temes diferents; a vegades, les comes substitueixen els punts. Tot contribueix a donar versemblança al dietari.

El llibre podria haver estat una simple novel·la històrica, però la intenció no és narrar una aventura ambientada a l’Imperi turc, sinó confrontar dues civilitzacions, la cristiana i l’oriental, al final del Renaixement. D’aquesta manera, Pellicer ens explica les diferents actituds envers el matrimoni, la caritat, els malalts, la mort o les sepultures dels musulmans. L’autor mostra una admiració sense embuts per aquell moment gloriós que vivia la Sublim Porta.

Els turcs disposen d’una tecnologia més avançada, estan millor organitzats, constitueixen una societat més justa, on qualsevol persona pot accedir a la més alta magistratura, ser visir, pels seus propis mèrits, per modest que sigui el seu bressol. La seguretat és garantida per una eficient policia dins de la ciutat i als camins. La tolerància religiosa permet que convisquin grecs ortodoxos, catòlics de totes les nacions, jueus i musulmans d’Àsia, Àfrica i Europa. Circula un nou enginy: el llibre, procedent de les impremtes de Venècia, Lió i altres ciutats, així com manuscrits de totes les èpoques, del món antic a l’actualitat.

L’afany per mostrar els turcs en el seu esplendor m’ha recordat Em dic Vermell, d’Orhan Pamuk. L’amor per la cal·ligrafia és el punt de contacte més evident, però aquí també hi surten els soldans i visirs que van fer la glòria d’aquell imperi, a partir de la conquesta de Constantinoble, que aquí és narrada de forma senzilla, però efectiva. L’autor va deixant aquí i allà petites notes històriques, com si fossin les despreocupades pinzellades d’un pintor impressionista, que fan sorgir en la nostra imaginació l’ocupació de Rodes, les intrigues entre venecians i genovesos (amb la participació dels catalans). En un segon pla França, Espanya, Àustria i el Papat juguen les seves cartes.

L’Imperi otomà és de cada vegada més fort. És cert que no pot conquerir Viena, però la desfeta espanyola de Djerba deixa a les clares la seva puixança. Dins d’aquest gran marc, se situa la rapinya de Ciutadella, com un fruit desafortunat de la revenja de la coalició turco-francesa per la derrota de Sant Quintí, condicionada per l’aparició de la pesta a Barcelona, l’objectiu original de l’expedició.

Però la història és només el marc on els personatges de la novel·la cobren vida. A través d’ells compartim l’exili dels ciutadellencs al barri de Gàlata, separat de la resta de la ciutat pel Corn d’Or. Van a missa a l’església de Sant Francesc, on es troben els diumenges. Alguns penen a les drassanes; altres són farmacèutics o exerceixen altres professions liberals; moltes dones fan feines. S’han d’adaptar a les exigències d’aquesta nova societat, més oberta, on les antigues classes socials són escombrades i tot depèn de la vàlua personal.

Tots són esclaus, però gaudeixen de més llibertat de la que tenien a casa seva: paguen menys impostos, tenen més drets i no estan sotmesos a les tancades estructures socials de la Ciutadella de l’època. La contradicció és permanent i origen d’algunes reflexions del protagonista. Si bé es produeix alguna conversió a l’Islam o la negativa a tornar a casa, perquè aquí estan millor, molts sospiren pel retorn. El rescat dels captius és tractat sobretot a la segona part del volum i hi conviuen la bona voluntat d’alguns amb la rapinya d’altres.

Barri de Gàlata

Els pocs militars de la guarnició rememoren les seves gestes militars. Especial interès revesteix la figura de Negrete. Enviat a defensar Ciutadella sense mitjans ni esperança de reforços, aquest soldat que havia perdut una cama a les guerres de Flandes, on va culminar la seva carrera. Du una existència materialment folgada, però ben trista i és alliberat després que rei pagui una forta summa i s’instal·la a Milà, on té un protector.

El protagonista és el metge d’Ogier de Busbeq, ambaixador de l’emperador Ferdinand. Aquesta suggestiva figura va redactar les Cartes Turques, un dels primers exemples de literatura de viatges, que segur que han estat ben útils a Pellicer en les seves descripcions dels ambients diplomàtics. L'austríac fou un actiu col·leccionista de peces de l’antiguitat i de llibres i manuscrits. Les seves gestions davant dels visirs ofereixen una estimulant perspectiva d’aquest ambient elitista, que en ocasions sembla propi d’una pel·lícula d’espies.

Ogier Busbeq

Al centre del relat se situa Esteve Albacar, qui és acompanyat a l’exili per dos criats, Andreu i Francina, a través dels quals contemplem de forma plàstica la vida corrent d’una casa menorquina trasplantada a Estambul, amb el seu hort, on es fan totes les hortalisses que abasteixen una cuina on s’entrecreuen els plats de l’illa i d’orient; Francina s’acostuma a posar-hi espècies, que al basar són prou econòmiques.

Però la personalitat més atractiva és, per suposat, la del propi Esteve. Membre d’un grup privilegiat, els homes d’ofici, ja que els turcs tenen necessitat de mà d’obra qualificada, és una apassionat dels llibres. Passa el temps a la gran biblioteca de l’ambaixada, aprenent medecina i totes les ciències i les lletres, però sobre tot llegeix: “llegir és l’únic consol i l’únic calmant. No treu la causa del dolor, però ajuda a suportar-lo”. Ogier comenta que la lectura és passió del doctor Albacar.

Aquesta activitat va de la mà de l’escriptura: “potser escriure és amagar la por a l’oblit”. Les cartes serveixen per donar compte del nou món i no perdre el contacte amb l’anterior: “procuro recordar. És una experiència traumàtica i alhora grandiosa”. L’aragonès escriu en una habitació elevada situada al capdamunt del barri de Gàlata.

Michel de Montaigne

A la part central de la narració, prenen rellevància unes meditacions que l’acosten al seu contemporani Michel de Montaigne, que també escrivia en una torre. Així ens diu que “l’arrogància és enemiga de la intel·ligència”, “la història és sempre desastrosa, per açò l’art hi ha de posar una pàtina de bellesa”. Més endavant: “una vida sòbria. Moderada, mancada de coses supèrflues o ornamentals. Si algun dia perds el que tens, patiràs poc o molt poc”. En la mateixa línia, “la vida és ondulant, com la mar”, però així mateix, “la mar és inexplicable i, per un aragonès, encara més”. Finalment, “No cal maleir la foscor; encén una llàntia” i “quan s’acaba la força, queda el coratge”.

Tot i que l’estil és més aviat sentenciós, també es troben especulacions més elaborades i fins i tot petits relats filosòfics, com els referents a la felicitat, l’amor (“maledicció terrible, sempre enamorat, mai estimat”), les cases deshabitades o les cuines o les observacions sobre les baldritges, que són una metàfora de la vida o les gavines, que manifesten la seva nostàlgia, pàgines amb prou significat perquè aquest animal il·lustri la portada del libre. Hi ha temes que van sorgint al llarg de tota l’obra, com les consideracions sobre la medecina i els metges o sobre la mort, que poden concloure amb frases com ara “potser la mort és el peatge que es paga pel luxe de viure”.

L’activitat favorita del metge és seure davant de la finestra que dóna a l’espectacle immens del Bòsfor, la Mar de Màrmara i el Cor d’Or. En la darrera part del volum veiem un protagonista seduït pels fenòmens meteorològics (somia on aniran els núvols que es desplacen cap a ponent), marítims, les aus, els homes, les embarcacions i tota la vida que corre davant dels seus ulls. Els colors, blaus, blancs, el reflex del sol sobre les penyes dels dos continents, diferents a la matinada i a la posta de sol, formen un calidoscopi que Esteve vol compartir amb els lectors. També viatja en el temps, de la mà de la lectura de l’Ulisses. Aquesta combinació de materials diversos, narració, reflexió i observació, així com el toc d’autoficció que li dóna la primera persona, insereix el text en les tendències actuals de la novel·la, com un espai on tot hi cap.

De forma progressiva, els ulls del protagonista es giren envers el seu Bujaraloz natal. Si abans l’enyorança es traslluïa en el desig que tenia de rebre cartes de la seva família (les quals tardaran en arribar), cap al final, recorda cada vegada amb més nitidesa la seva infantesa a les severes terres de l’Aragó. Com a contrast, aquest és el període durant el qual Albacar contrau matrimoni amb Rafaela, que, passats els mesos li dóna la seva filla Joana. En l’epíleg se’ns informa que és un ser real que va aconseguir retornar a Ciutadella, on va fer un bon matrimoni.

El Corn d'Or

A mesura que avança el text, la pesta es va fent més present. La plaga va castigant persones properes al nostre doctor, qui, després de descriure els múltiples remeis que se li intenten oposar, reconeix que no s’hi pot fer res. Només l’aïllament, com les quarantenes que s’apliquen de forma pionera a Venècia, tenen un efecte preventiu. Aquesta malaltia és una altra oportunitat per exposar l’avançat sistema sanitari turc, amb hospitals on es té cura dels malalts, ni que siguin incurables, situació que contrasta amb les tortures que apliquen els països cristians a aquells que creuen que estenen l’epidèmia. Les actituds socials també són oposades: mentre que a occident el pànic ataca a la gent, els musulmans l’esperen amb resignació, i deixen el seu destí en mans d’Alà.

El metge Albacar ens mostra l’ambigüitat de l’exili, entre l’enyorança i l’esperança. La seva peripècia bascula entre els esclaus menorquins i les intrigues de les cancelleries i la cort otomana. Tot plegat configura una fascinant panoràmica de la Mediterrània del mil cinc-cents.

Històries del turisme de Menorca. El somni d’un parador de turisme: entre cala Galdana i l’illa el Rei

Quan el 1948 el Director General de Turisme, Luis Antonio Bolín, va visitar Menorca, la Junta del Foment va aprofitar l’ocasió per presentar-li les seves demandes, entre les quals s’hi trobava la institució d’un parador de turisme, que proposaven que s’ubiqués al port de Maó, o, com a segona opció, a cala Galdana “la playa más hermosa y que reúne mejores condiciones y mejor porvenir turístico”. Bolín, tot i que lloà l’illa, que va qualificar de meravellosa i encantadora, no es comprometé a res. Els mesos següents, l’entitat va prosseguir les seves gestions, perfilant la compra dels terrenys i realitzant un aixecament topogràfic de la cala, que fou remès a la Direcció General.

Josep Pla, en la seva guia turística del 1950, opina que és la platja més bella del litoral i té un gran futur turístic, i parla del parador de turisme que està en projecte. Quan el 1952 el director general de Carreteres va venir a l’illa, la Junta del Foment del Turisme li va indicar que considerava urgent la construcció de la carretera d’accés, ja que era el lloc on la Direcció General de Turisme estudiava bastir l’edifici.

Els anys seixanta, l’entitat va seguir intentant que l’Estat fundés un parador de turisme a Menorca. Al principi, seguia vigent la idea de fer-ho a cala Galdana, però el retard en l’obertura de la carretera va motivar que el 1960 la iniciativa es traslladés a l’illa del Rei, aprofitant que estava previst que l’Exèrcit evacués l’Hospital Militar. Franco, en la seva visita a Menorca, es mostrà d’acord amb el nou emplaçament. El Foment del Turisme va seguir insistint en el tema els anys 1964, 1965 i 1966.

La situació va donar un tomb quan a principis de l’any següent el ministre de Turisme, Fraga Iribarne, en una estada a Palma, anunciava la construcció del parador a cala Galdana. Pocs dies després el delegat insular del Ministeri comunicava al Foment que la negativa a l’illa del Rei venia motivada perquè no tenia platja i estava situat dins del port comercial de Maó, així com en qüestions econòmiques i proposava com alternativa el cim del Toro, però es mostrava obert a altres opcions. Amb aquest objecte, al cap de pocs dies es va desplaçar a Menorca un arquitecte del departament. A finals d’any, el governador civil de la província comunicava que finalment l’edifici s’alçaria a cala Galdana, en un solar de 8.500 m² cedit per la urbanitzadora IMESA.

El mes de març del 1968 la empresa promotora acordava la donació al Patrimoni de l’Estat del solar per al parador. El mes de juny Fraga venia a l’illa i anava a cala Galdana, en companyia dels directius de la societat, per veure la seva localització, sobre el penya-segat oriental de la cala, on va admirar el panorama de la platja. Els dies següents, el Butlletí Oficial de l’Estat va publicar l’acord d’acceptació dels terrenys, 8.582 m², dotats de tots els serveis. El projecte s’incloïa en el Pla de Promoció Turística de 1968-1971; comptaria amb vint habitacions dobles i es calculava que podria obrir les seves portes el 1970. El Diario de Mallorca es va fer ressò de la notícia, ja que era l’únic establiment d’aquest tipus de les Balears. Efectivament, el 1969 es va convocar la subhasta per executar les obres, que van ser adjudicades el mes d’octubre a Huarte y compañía per trenta-sis milions i mig de pessetes, sobre un pressupost inicial de cinquanta.

El març del 1970 el delegat insular del Turisme informava que s’havia signat l’acta de replanteig de les obres, però, malgrat tot, els treballs no van començar, la qual cosa va tenir molt a veure amb l’edificació de l’hotel Saronga, al mig de la platja i a escassos metres de l’arena. El mes d’agost el nou ministre d’Informació i Turisme, Sánchez Bella, després de veure  l’emplaçament, confirmava que se’l descartava i anunciava que s’estava cercant un altre. En relació a la renúncia a aixecar el parador va comentar que l’hotel de cala Galdana era “el ejemplo de lo que no se debe hacer en materia de construcción hotelera”.

El 1969, el director general de Promoció del Turisme considerava l’illa del Rei un dels indrets més meravellosos d’Espanya. Opinava que oferia unes possibilitats extraordinàries per a la creació d’un gran club nàutic internacional i que aquest podria ser un factor important en la promoció del turisme selectiu de Menorca. El 1974 l’Assemblea Provincial de Turisme va demanar, a petició menorquina, l‘execució d’un parador a l’illa del Rei, el qual havia rebut informes favorables del Ministeri el 1963. L’Ajuntament de Maó, que l’any anterior havia adquirit l’illot al Ministeri de Defensa, el va cedir al d’Informació i Turisme perquè hi fes l’establiment, el qual n’acceptà la cessió el 1975.

El 1975 el subsecretari de Turisme, arran de la seva visita a Menorca va estudiar la ubicació des del lloc de Sant Antoni, que li va complaure. El mes de juny la televisió espanyola va realitzar un reportatge sobre el paratge i el seu entorn al port de Maó. L’agost un arquitecte del Ministeri va recórrer el terreny per fer un estudi sobre el projecte. La previsió era que l’establiment s’instal·lés en l’espai de l’antic hospital i tingués cinquanta habitacions. Es pensava esfondrar els edificis annexos i habilitar una piscina, però era necessari dotar l’illa d’aigua i electricitat. A la part de ponent es planejava construir un port esportiu amb cabuda per quaranta o cinquanta embarcacions i així seria el primer parador d’Espanya amb aquest equipament. El cost de les obres no estava quantificat, però s’estimava que seria molt elevat.

El tema va quedar en suspens pels greus problemes de contaminació del port, ja que Maó i es Castell no comptaven amb un sistema de sanejament. Així i tot, els anys 1977 i 1978 entitats com el Foment del Turisme van reiterar la petició d’un parador nàutic. Hi seguia jugant en contra la pol·lució de les aigües, així com l’acumulació de projectes de paradors a tot el país, en un moment de restriccions pressupostàries. El 1979 el Govern espanyol va declarar l’espai Monument Històrico Artístic i Arqueològic de caràcter nacional. Tanmateix, el 1985 el Ministeri va abandonar definitivament la idea i retornà la propietat a l’Ajuntament de Maó.

Durant alguns anys, i fins a la seva clausura el 2011, es va demanar al Ministeri de Sanitat que cedís el Llatzeret per aixecar-hi el parador de turisme, aprofitant que les instal·lacions tenien un ús turístic (restringit als funcionaris) des de feia dècades.

Altres iniciatives públiques d’allotjament

L’administració també es preocupà per ampliar el ventall de l’oferta d’allotjament: el 1970 dos tècnics de la Direcció General de Promoció Turística van recórrer Menorca per explorar la possibilitat d’utilitzar les cases dels llocs, una idea que no cristal·litzaria fins trenta anys més tard. En un sentit més restringit, el 1969 va obrir les seves portes un club per a militars i forces de seguretat a la muralla del castell de Sant Felip, a la cala Sant Esteve; pocs anys després es faria un altre molt a prop, al port de Maó.