Port de Maó. Font i Vidal. Museu de Menorca |
Fragata menorquina |
El bloc d'Alfons Méndez on trobareu articles sobre història, economia,
viticultura, i moltes coses més de Menorca
Port de Maó. Font i Vidal. Museu de Menorca |
Fragata menorquina |
L’epidèmia de la covid ens va impedir recordar com calia l’inici de la que és possible que fos la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca: la que va provocar la resolució del 1820 que prohibia la importació de blat de l’estranger, activitat a la qual es dedicava intensament la marina illenca, en especial la del port de Maó, que el duia d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per distribuir-lo per la costa mediterrània, en especial a Barcelona.
El decret del 5 d’agost del 1820 que vedava la importació de cereals i llegums estrangers, mentre el preu de la faneca de blat no superés els 80 rals i 120 el quintar de farina va ser un dels primers acords de les Corts liberals. La iniciativa va provenir dels agricultors andalusos, que adduïen que la cotització del blat a Cadis havia baixat fins als 20 rals, per mor de les importacions de la Mar Negra. L’assumpte era greu, perquè el blat estranger importat no només proveïa les ciutats portuàries, sinó que penetrava a l’interior i provocava una insuportable pèrdua del mercat local per a les zones productores.
Com és lògic, els menorquins es van oposar a les disposicions de les Corts. El seu decret fou referendat pel rei Ferran VII, en una resolució del 8 de setembre que el cap superior polític de Balears va fer difondre en un edicte del dia 24. Així i tot la notícia de la seva aprovació va arribar abans, segurament a través de la premsa: el 4 de setembre els comerciants, propietaris i armadors de bucs del port de Maó empleats en la navegació de Llevant i la Mar Negra havien remès una petició al batle de Maó exposant els gravíssims perjudicis que resultarien per a l’illa de la prohibició d’introduir grans i farines estrangers a la Península, demanant-li que la transmetés als tres diputats de les illes Balears a les Corts, a fi que empressin tot el seu influx per alleujar la seva situació, ja que de la resolució de l’afer en depenia la seva prosperitat.
Davant les dificultats que experimentava el comerç exterior, els mercaders van pressionar les autoritats per intentar revertir les ordenacions relatives al blat, ni que fos de manera parcial o obtenir almenys alguna compensació. A banda de l’imprecís escrit dels mercaders i armadors del 4 de setembre, el dia 24 el comerciant maonès Joan Catalán remetia un memorial en el qual manifestava que el decret que prohibia la introducció de grans estrangers havia paralitzat el comerç i obligava els mercaders a abandonar els seus vaixells, que quedaven exposats a què el temps i la manca de reparacions els destruís del tot. Per aquest motiu pregava a l’Ajuntament de la població que presentés “sense pèrdua de temps”, i si fos possible de forma conjunta amb la resta de corporacions de l’illa, un suplicatori al Congrés a través dels diputats de la província o de la delegació d’Hisenda, per demanar que el port de Maó fos habilitat per al comerç amb Amèrica.
Així mateix, es podia sol·licitar que es declarés el port de Maó franc de drets d’importació, com ho eren, en general, tots els que comptaven amb un llatzeret. Aquesta concessió era necessària per a la Salut pública, perquè era ben notori que les epidèmies i els contagis no s’introduïen en un país sinó era per mitjà del contraban, la qual cosa s’evitaria declarant franc el de Maó. El comerciant informava que un requeriment similar havia estat realitzat per l’Ajuntament de Santoña. Si aquestes peticions fossin ateses, s’aconseguiria el renaixement de la indústria, el comerç i les arts de l’illa.
Aquest memoràndum marcaria la línia de diverses instàncies que es van enviar els anys següents, algunes de les quals utilitzarien l’argument del llatzeret en defensa de les seves demandes. Cal remarcar l’alarmisme que destil·la el text: quan el decret no havia tingut temps de produir cap efecte ja es parla d’abandonament i destrucció de vaixells i del renaixement d’un comerç que encara devia de funcionar plenament.
És possible que l’Ajuntament remetés l’anterior sol·licitud a la subdelegació de la Hisenda Pública a Menorca. Açò explicaria que escassos dies mes tard, el 9 de novembre del 1820, aquesta s’adrecés al ministre en demanda que el port de Maó fos considerat com a dipòsit de primera classe habilitat per al comerç amb Ultramar, tot assenyalant que com a dipòsit de segona no seria de cap utilitat, per mor de l’estat de decadència en què es trobaven les fàbriques de la població.
L’argumentació utilitzada i el to dramàtic també serien el model d’algunes de les que s’escriurien més endavant. Així s’afirma que el decret prohibicionista del 6 de setembre havia submergit en la més espantosa de les misèries els illencs. 92 pilots, 162 patrons i 1.218 homes de mar, 53 alumnes de nàutica i 286 mestres d’aixa i calafats que vivien d’aquest comerç es veurien obligats a emigrar amb les seves famílies, així com moltes altres per manca de mitjans per procurar-se la subsistència. Alhora es consumiria en estat d’abandonament una florent marina mercantil composta de 10 fragates, 58 bergantins, 18 polacres, 3 pincs, 15 xabecs, 5 goletes, 8 bombardes, una balandra i 25 vaixells de vela llatina.
Es continuava afirmant que l’ingrat sòl de Menorca només produïa grans i vins per als primers sis mesos de l'any i s’havia d’importar tota la resta. Hi havia poques fàbriques i els seus articles només es consumien a l’illa, llevat d’una de corderia i una altra de lones per a la marina mercant. Tanmateix el seu famós port, el més còmode i avantatjós d’Europa i el llatzeret, que excedia en molt els de Marsella, Gènova, Malta, Liorna i Trieste, el feien ideal per al comerç amb la Mediterrània i el Llevant.
Les condicions del port eren ideals per a un dipòsit d’aquesta mena: la duana estava situada a la vora de la mar i al centre de la ria, de més d’una milla d’extensió, on es trobaven 179 còmodes magatzems i només hi mancava un consolat, que havia estat demanat feia temps per l’Ajuntament. El dipòsit proporcionaria prou recursos per mantenir-se i fins i tot generaria beneficis. Amb ell, Menorca tornaria a la situació d’abundància de què gaudí fins al 1807 i la seva marina mercant en cas necessari proporcionaria braços útils per a la guerra com ho va fer del 1817 al 1819. En cas contrari l’illa, que llavors comptava amb quaranta mil ànimes, només seria habitada per pescadors, com ho havia estat entre el 1786 i el retorn a la Corona espanyola pel Tractat d’Amiens. No cal insistir en l’exageració de tots els arguments exposats, que dibuixaven un panorama prou allunyat de la realitat.
L’Ajuntament va decidir fer seves les súpliques dels ciutadans i el mes de gener enviava al rei un memorial en el qual recollia els anteriors raonaments sobre la necessitat de contenir l’emigració de la gent de mar i reanimar el comerç, perquè la paralització dels 147 bucs que composaven la seva matrícula havia deixat sense feina 1.811 homes de mar, entre capitans, pilots, mariners i mestres d’aixa. La crisi arribava a totes les classes de la societat, que estaven esgotant els seus estalvis.
Les collites de Menorca només bastaven per alimentar els seus 40.000 habitants durant mig any i havien d’importar multitud d’articles: oli, llegums, vestits... Des de sempre, els únics recursos per a finançar aquestes compres eren les que provenien del comerç del port. Per aquest motiu, el consistori sol·licitava diverses mesures d’auxili. La primera consistia en què tots els vaixells procedents del Mediterrani oriental, Àfrica i Amèrica passessin quarantena a l’illa, ja que fins llavors només ho feien els dels ports declarats com empestats o sospitosos. A més, demanava la franquícia total del port i l’habilitació de l’arsenal per a la construcció de fragates i petits bucs de guerra, com s’havia fet en temps passat.
La Junta de Sanitat del port va decidir donar suport a aquesta iniciativa amb un dictamen que emeté l’1 de febrer del 1821. L’exposició subratllava els efectes negatius que havia tingut el decret que impedia el comerç de grans sobre el llatzeret, en el qual el 1819 havien fet quarantena 154 bucs i el 1820 tan sols 49, i de molt menor port que els de l’any anterior; era probable que en l’any en curs la xifra encara es veiés reduïda. Aquesta minva reduiria els ingressos de l’establiment i el faria incórrer en un dèficit que el posaria el risc, la qual cosa anava en contra de l’interès de la nació. En el mateix sentit, remarcava que el 1820 alguns pobles de Mallorca havien experimentat un contagi que havia causat gran mal als seus habitants, que a Menorca eren protegits pel llatzeret.
La reclamació continuaria els mesos següents.
La qüestió de la balança comercial de Menorca va ser plantejada per primera vegada per John Armstrong en el llibre Història de l’illa de Menorca, en què exposava, amb dades del 1741, que existia un gran dèficit, que era eixugat per les despeses que feien les tropes i altres transferències de la Corona Britànica. Lindemann va arribar a conclusions similars el 1777, en un treball que actualitzava les xifres anteriors.
Peça o ral de vuit |
L’espanyol fa algunes correccions puntuals als valors d’Armstrong, pel temps transcorregut. Tanmateix, si es compara amb el treball de Lindemann, es veu que Vargas Ponce està bastant antiquat, ja que les transaccions econòmiques de finals del XVIII eren considerablement més àmplies que les de meitat de la centúria. D’altra banda, l’autor utilitza peces de vuit, moneda espanyola, i converteix les lliures esterlines d’Armstrong segons la relació d’1 a 6, arrodonint a l’alça, ja que el valor exacte és de 5,58.
Pel que fa a les exportacions, Vargas indica les mateixes que l’anglès: formatge, llana i petites quantitats de mel, cera i sal, però el principal segueix essent el vi. Tanmateix, malgrat explicar que agafa la seva xifra, rebaixa el seu import a 24.000 peces, perquè aquell el fixava en 16.000 £, és a dir 96.000 peces. D’aquesta manera, com que afirma que el total exportat són 78.600 peces (una mica menys que Armstrong) queda una considerable quantitat sense especificar: 42.800 peces, més de la meitat del total.
Balança
comercial de Menorca (peces de vuit), segons Armstrong i Vargas Ponce
importacions |
Armstrong |
Vargas Ponce |
exportacions |
Vargas Ponce |
Armstrong |
blat |
94.500 |
94.500 |
Vi |
24.000 |
96.000 |
oli |
110.500 |
60.000 |
llana |
5.400 |
5.400 |
aiguardent |
55.500 |
formatge |
4.800 |
4.800 |
|
panys
i llenços |
90.000 |
90.000 |
mel,
cera, sal |
1.600 |
2.400 |
tabac |
7.200 |
7.200 |
No especificat |
42.800 |
|
altres |
125.000 |
120.000 |
|
||
Suma |
427.200 |
427.200 |
Suma |
78.600 |
108.600 |
Dèficit |
348.600 |
318.600 |
L’explicació potser ve de la forma d’eixugar aquest saldo, ja que Vargas és del parer que, així com en temps d’Armstrong aquesta càrrega es podia assumir gràcies a “les exorbitants sumes que gastaven les tropes angleses”, en el seu moment “los datos son con corta diferencia los mismos”, perquè als ingressos que reben les tropes s’ha d’afegir “la piedad del soberano”, expressió que ha de fer referencia a les inversions en obres publiques i la construcció de vaixells de guerra finançades per la Corona.
Avançant en el temps, el 1827 el diccionari geogràfic de Miñano en el seu article relatiu a Menorca va copiar l’explicació de Vargas Ponce sobre aquest assumpte, amb alguna petita omissió de determinats articles. Tanmateix, l’autor només va sumar els valors que aquell donava de les exportacions: vi, llana, formatge i el conjunt de mel, cera i tàperes, sense la part que havia quedat sense especificar, de manera que el total resultant és inferior: 35.800 peces. En canvi, per a les importacions esmenta al blat, l’oli i l’aiguardent, però no indica el seu valor, que únicament proporciona pels teixits, el tabac i la resta, lògicament segons els imports de Vargas i no assenyala quin és el total. Com que no devia voler contradir la conclusió de la seva font, el valor del dèficit que registra és idèntic, per la qual cosa, si calculam les importacions per diferència, resulten inferiors. Malgrat tot, el que és realment anòmal és que, per mediació de Vargas, s’utilitzessin les xifres d’Armstrong 85 anys més tard, quan ja no tenien res a veure amb la realitat.
No seria el darrer en analitzar les relacions exteriors de l’illa. Pere Riudavets, en la seva obra Historia de la Isla de Menorca, del 1888, torna a manejar les dades d’Armstrong, prescindint de les explicacions que feia l’anglès. Així es permet dir que “la balanza mercantil ha sido siempre contraria para Menorca”. I continua assenyalant que, quan l’illa estava poc poblada i els menorquins quasi no havien de comprar a l’exterior, la major part dels anys tenien suficient amb el que obtenien dels productes de la terra, però els anys dolents incorrien en dèficit. Riudavets no considera el fet que també devia d’haver temporades bones en què hi havia superàvit i que el progrés que Menorca va experimentar al llarg del segle XVII no s’explica sense excedents comercials.
Tropes angleses. Giuseppe Chiesa |
El menorquí reconeix que, malgrat tot, no té dades d’aquella remota època i només disposa de les que va publicar Armstrong quan l’illa era en poder dels anglesos. Segons aquests càlculs, les exportacions pujaven a 90.000 peces i les importacions a 356.000, per la qual cosa s’incorria un dèficit de 266.000 peces anuals. Per obtenir aquests valors s’ha d’utilitzar un tipus de canvi de 5 peces per lliura esterlina, inferior al real de 5,58 (i menor dels 6 que havia pres Vargas) i, en conseqüència, el saldo que ofereix també és inferior que el que donava l’anglès.
Ara bé, el més rellevant és la seva reflexió en el sentit que la escletxa “difícilmente podía enjugarse con los caudales que se importaban de Inglaterra para el mantenimiento de la guarnición y las obras de mejora y ensanche del castillo de San Felipe”, una opinió radicalment contrària a la que havia expressat Armstrong. Tot seguit reconeix que, quan l’illa va passar a ser espanyola, gràcies als capitals que s’importaven per a la construcció de l’arsenal, la fabricació de bucs de guerra i l’edificació del llatzeret, sumats als que poc abans s’havien aconseguit amb les preses dels corsaris, els menorquins havien pogut eixugar el dèficit de mig milió de peces.
Cal fer notar que l’autor, en parlar d’aquestes inversions mescla les que havien fet els anglesos (arsenal), les de finals del XVIII (construcció naval) i les de principis del XIX (llatzeret), que mai es van donar de forma simultània. Així mateix, reapareix la xifra del dèficit de mig milió de peces, que hem vist que Vargas Ponce havia exposat exagerant el veritable dèficit.
Camps de Menorca. Die Balearen. Arxiduc Lluís Salvador. |
En definitiva, Riudavets va emprar els nombres d’Armstrong per arribar a un resultat oposat, ja que no creia que les remeses que l’illa rebia de l’exterior fossin suficients per eixugar el dèficit, al contrari del que afirmava l’anglès. Aquesta conclusió volia fonamentar l’opinió que l’autor tenia sobre les relacions exteriors de l’illa que, unes poques pàgines després resumeix de la següent forma:
“Creiem que les dades que deixem consignades sobren perquè els nostres lectors es convencin que els productes del nostre sòl no són suficients per alimentar-nos ni vestir-nos, i que cal acudir a la indústria i el comerç per procurar-nos el cabal suficient per solucionar el dèficit, cada dia creixent, per l'augment de noves necessitats que es creen les famílies, exigides per la vida moderna.”
Riudavets estava reescrivint la història per sustentar les seves idees sobre l’orientació econòmica que havia de prendre l’illa. Per molt enraonada que ens pugui semblar aquesta opinió, cal remarcar que les seves consideracions sobre la situació econòmica del segle XVIII no tenen fonament.
Finalment, Lucas Carreras, en un treball publicat el 1919 a la Revista de Menorca sobre el comerç i la indústria de l’illa al llarg de la història, va reproduir les paraules de Riudavets sobre la balança comercial, en relació a l’inassumible dèficit de mig milió de peces. Un segle i mig després, s’havia creat el mite, basat en l’acumulació d’errors i la deformació de les idees d’Armstrong, per donar suport a les concepcions que els menorquins tenien sobre l’economia del seu moment. Bona lliçó sobre el perill de l’anomenada “memòria històrica”: els prejudicis sobre el present poden arraconar amb facilitat la veritat històrica.
El temporal del dia 15 d’agost va mostrar les carències de les administracions locals de la nostra illa. Tal i com denunciava Miquel Félix en aquestes mateixes pàgines, les accions preventives del Consell Insular van ser manifestament insuficients, com evidenciava el comportament del Consell de Mallorca el mateix dia.
També crida l’atenció que l’únic ajuntament de Menorca que compti amb un pla d’emergències sigui el de Ciutadella. Així i tot, vista la manca de reacció de les autoritats davant els avisos meteorològics de l’AEMET, cal dubtar que els nostres consistoris haguessin pres les mesures escaients, que sempre són rebutjades per la població, perquè impliquen actuacions molestes, com retirar els vehicles estacionats al costat dels torrents o tancar platges.
Pel cantó contrari, cal posar en valor la intervenció de l’equip de la Guàrdia Civil que es va desplaçar des de Mallorca i va salvar la vida dels residents dels Plans d’Alaior que estaven en una situació desesperada dalt de la teulada dels seus habitatges. Aquesta professionalitat m’ha fet pensar, per contrast, amb la manca de previsió dels Mossos d’Esquadra, que no van ser capaços de detenir l’expresident Puigdemont, qui va aconseguir fer un discurs al costat del Parlament de Catalunya i sortir del país impunement. Em fa l’efecte que no tenien prou mitjans ni organització per fer-hi front.
Les coses petites desperten les nostres simpaties. El refrany “La millor confitura és al pot petit” reflecteix aquesta filosofia de la vida que defensa els plaers senzills de “caseta, barca i sa dona”. Tanmateix, aquest raonament no es pot generalitzar i a l’administració pot donar lloc a una inadequació dels serveis públics per satisfer les nostres necessitats.
Segur que la majoria dels lectors té qualque anècdota sobre el mal funcionament de l’IBASALUT. La setmana passada tenia consulta amb Infermeria. Després d’esperar mitja hora vaig anar a admissions i em van dir que seguís esperant que tot era correcte. Al cap d’una hora vaig insistir i va resultar que la infermera havia hagut de sortir i no hi ha cap protocol que l’obligui a avisar als administratius, sinó que és una qüestió entre el pacient i el sanitari, que, si ha sort, s’arranja amb un cop de telèfon... Tot un model de bones pràctiques.
En l’empresa privada, en bastants casos les grans corporacions ens proveeixen béns i serveis de més qualitat, més barats i de forma més ràpida. Les nostres compres de cada cop més es fan en les grans franquícies: roba de Mango, material esportiu de Decathlon, mobles d’Ikea, menjar d’una cadena de supermercats, qualsevol cosa d’Amazon...
Encara que el nostre cor està en les botigues de barri, la nostra targeta de crèdit acabava en les caixes de les grans superfícies. Així i tot, la regla té excepcions i les petites perruqueries, restaurants i llibreries tenen una clientela fidel, perquè ofereixen un bon servei: hi ha articles en què vendre de forma global suposa un gran avantatge, mentre que en altres la proximitat és un plus.
Açò no obstant, els ciutadans ens deixam enlluernar per administracions públiques massa petites. Un president del Brasil del segle passat, quan li preguntaven pels problemes que travessava Bolívia, afirmava de forma brutal que, a Sud-amèrica, hi havia nacions viables i nacions inviables. Tot i que el comentari és desafortunat, a vegades em ve el mateix pensament quan veig notícies sobre la precarietat dels països de Centreamèrica, la població de molts dels quals no arriba als 10 milions d’habitants. És prou evident que uns estats tan esquifits no poden oferir als seus habitants serveis amb un mínim de garanties, ni tan sols la seguretat o la justícia.
No es tracta d’un mal exclusiu de Llatinoamèrica. Al nostre país es van crear comunitats autònomes de mides extremament diverses; no poques no arriben o, com la nostra, estan al llindar del milió d’habitants. Determinats serveis públics, com els sanitaris, presenten una gran complexitat i em fa l’efecte que l’IBSALUT en moltes qüestions no se’n surt. Hi ha indicis que el cas de les mascaretes és més un tema d’incompetència administrativa, d’incapacitat de gestionar un afer massa gros, que d’influència política, la qual d’altra banda, sempre és més fàcil en una institució petita, personalista i amb controls precaris que en una altra més ben estructurada.
A Menorca tenim casos similars. Algunes de les dificultats de l’Ajuntament des Migjorn són conegudes, com la impossibilitat de la seva Policia Local de donar servei les vint-i-quatre hores del dia. No vull pensar el que hagués passat si Fornells aconsegueix la independència... Les mancances del Consell Insular i els Ajuntament amb la tempesta formen part d’aquest capítol, al qual també podríem afegir el col·lapse de la ITV i la impotència a l’hora de renovar les concessions del transport públic. Als ciutadans ens agraden les administracions properes, però no tenim en compte que les entitats petites no poden prestar certs serveis de forma correcta.
Aquestes podrien prendre mesures per mitigar els seus problemes. La més senzilla seria copiar el que fan els veïns més grossos, com podria haver fet el Consell Insular en la planificació de les emergències. També es poden crear mancomunitats de serveis o signar acords de col·laboració. Ara bé, aquestes iniciatives són rares: l’administració pública té una tendència innata a l’aïllament, un fals orgull del que es pensa que tot ho fa bé. Falta una cultura de millora dels serveis i la primera passa és ser conscient de les pròpies limitacions, perquè les nostres entitats locals són vulnerables als problemes de l’escassa dimensió: la dificultat per captar talent, la impossibilitat de crear unitats especialitzades i el seu corol·lari de la manca de professionalitat.
No és una qüestió de voluntat o d’incompetència de ningú, ni dels tècnics ni dels polítics. És una debilitat deguda a l’absència d’un volum que permeti muntar una organització eficaç.
Al llarg del temps, una de les qüestions més debatudes pels autors respecte a l’economia de Menorca ha estat la balança comercial. Aquesta és el reflex de les relacions externes d’un territori i, en la interpretació convencional, ve a ser com un termòmetre per saber si la situació econòmica és correcta. El primer en plantejar aquesta qüestió va ser John Armstrong, en la seva Història de l’illa de Menorca, que va veure la llum la segona part del segle XVIII, però amb informació del 1741, una obra amb diverses edicions, que li van proporcionar una àmplia difusió i fou la gran referència dels historiadors posteriors.
Magatzems del port de Maó. Detall. Museu de Menorca |
Armstrong planteja l’existència d’un gran dèficit. Les exportacions eren molt minses i es limitaven a alguns productes agrícoles: el formatge, que es venia a Itàlia a molt bon preu, la llana i petites quantitats de mel, cera i sal. Tot plegat no sumava més de 2.100 lliures esterlines. A banda, el principal article era el vi, del qual se n’exportaven algunes quantitats, a les quals l’autor estima que s’havia d’afegir el que es consumia a Menorca, que era com si fos exportat, perquè la major part se’l bevien les tropes, i ascendia a 16.000 £, de manera que el total pujava de 18.100 £.
Les importacions abraçaven moltes més mercaderies: blat, oli, aiguardent, peces de roba de llana i llenç, tabac i altres gèneres diversos, fins arribar a un total de 71.200 lliures esterlines, amb la qual cosa que es generava un dèficit de 53.100 £. Per Armstrong, aquest saldo no era preocupant, ja que les tropes britàniques rebien doblers de l’exterior en una suma que, segons ell calculava, equivalia aproximadament a aquest import i que es gastaven en el mercat “per a les necessitats comunes de la vida”.
Cal fer notar que Armstrong confon la balança comercial i la de pagaments: si quasi tot el vi es consumia a Menorca, no pot ser considerat un producte d’exportació, motiu pel qual el dèficit comercial era més gran. En canvi, els doblers que gastaven els anglesos en la seva adquisició eren un ingrés que ajudava a equilibrar la balança de pagaments.
Balança
comercial de Menorca d'Armstrong (lliures esterlines) |
|||
Importacions |
|
Exportacions |
|
Gra |
15.750 |
Formatge |
800 |
Oli |
10.000 |
Llana |
900 |
Aiguardent |
9.250 |
Vi |
16.000 |
Llana i robes |
15.000 |
Mel, cera, sal |
400 |
Tabac |
1.200 |
|
|
Altres |
20.000 |
|
|
Suma |
71.200 |
Suma |
18.100 |
|
|
Dèficit: |
53.100 |
Algunes dècades més tard, el 1777, l’alemany Christoph Lindemann publicava un article a una revista de Hannover, que seria recollit al seu llibre del 1786, on retorna sobre la qüestió. En el lapse transcorregut, l’economia de l’illa s’havia desenvolupat considerablement, la qual cosa podem copsar en el text. L’únic inconvenient és que les dades són en tàlers reials, moneda del nord d’Alemanya. En les escasses ocasions que fa la conversió, sol prendre 5 tàlers per lliura esterlina, que és la moneda que, per simplificar, emprarem.
Respecte als productes esmentats per Armstrong, Lindemann corregeix a l’alça el valor de la llana i el formatge (5.940 £ enlloc de 1.700) i en canvi rebaixa el vi a 2.000 lliures esterlines, una cinquena part del que indicava l’anglès, ja que pren tan sols les vendes a l’exterior i no suma la venda a les tropes, com de forma errada havia fet aquell. Per aquest motiu, el total dels articles locals venuts a l’exterior és menor: 8.340 £.
Tanmateix, les exportacions s’havien ampliat amb un actiu comerç de reexportació que portava als menorquins a proveir a Mallorca, Espanya, el nord d’Àfrica i altres indrets de diversos productes (teles de llana i lli, llenya, tabac,..), per valor d’unes 5.000 lliures esterlines. Ara bé, el principal gènere amb el qual traficaven els menorquins era el blat, del qual en compraven per valor de 60.000 £. Una part es quedava a l’illa, sempre deficitària de cereal; eren 28.000 quarteres, que valien unes 15.400 £. Les vendes de la resta del blat fora de Menorca produïen un benefici d’unes 10.800 lliures esterlines. Si sumam tots els conceptes, obtenim unes exportacions de 24.000 £, una mica superiors a les 18.100 que indicava Armstrong.
Pel que fa a les importacions, a més del blat, continuaven amb poques diferències les mercaderies esmentades per Armstrong: oli de Mallorca, aiguardent espanyol i tabac, però havien aparegut un falcat de nous conceptes. Les teles s’havien ampliat i abastaven teixits i merceria anglesos, seda de Gènova, roba de feina i gorres d’Espanya i sobretot un ampli assortit de tèxtils francesos (teles, draps, cintes, gèneres de seda, capells, trenetes, tela de cotó, galons, confeccions de punt,…). Afegint-hi altres articles (productes de ferreteria, faiança, gèneres de bellesa i farmacèutics, materials de pedra i ceràmica, argenteria, pedres precioses, sabó, llums, cuir i pells, vi, te, cafè, sucre i xocolata, etc.) representaven la impressionant xifra de 36.000 lliures esterlines.
Els productes alimentaris s’havien diversificat amb rom, cervesa i formatge anglesos, arròs i macarrons de Gènova, a més de les tradicionals panses, figues, ametlles, castanyes, taronges, anxoves i altres de Mallorca i Espanya, d’on també es rebien cistelles de vímet i casseroles de fang. Finalment, es comprava fusta, brea, ferro i altres materials de construcció de Suècia.
Balança comercial de Menorca (Lindemann, 1777), lliures
esterlines |
|||
Importacions |
Valor (£) |
Exportacions |
Valor (£) |
blat i ordi |
60.000 |
gra |
52.630 |
oli |
10.000 |
formatge |
3.240 |
tabac |
1.600 |
llana |
2.700 |
aliments diversos |
9.000 |
vi |
2.000 |
teixits i altres diversos |
36.000 |
mel, tàperes i sal |
400 |
arròs, macarrons, seda, terrisseria... |
3.400 |
llana i lli reexportats |
1.800 |
llenya i altres per a la industria naval |
2.600 |
tabac |
600 |
|
|
altres reexportacions |
2.600 |
Suma |
122.600 |
Suma |
65.970 |
|
|
Dèficit |
56.630 |
Font i Vidal. Corbeta al port de Maó |