L’ascens de la ultradreta i la llei del pèndol en la política

 Les formacions d’extrema dreta estan a l’alça a tot el món. Espanya no és diferent i cada vegada que hi ha eleccions obtenen un major suport. Molts d’analistes ofereixen explicacions a aquest auge que, en la majoria de les ocasions, censuren les actuacions d’altres partits que “donen ales” als radicals. Tanmateix, una interpretació més senzilla és aplicar la llei del pèndol.

L’ascens de la ultradreta és el corol·lari de l’expansió del pensament conservador que s’encetà a finals dels anys setanta amb la victòria electoral de Margaret Thacher al Regne Unit, el 1979, que coincidí amb l’arribada al poder de l’Aiatolah Khomeini a l’Iran i es completà amb la presidència de Ronald Reagan als Estats Units, el 1981. Aquests mandataris marcarien l’inici d’una nova època i tindrien una influència decisiva en l’evolució política mundial.

El seu triomf va venir precedit per l’avenç de les ideologies ultraliberals i fonamentalistes. Milton Friedman va rebre el premi Nobel d’Economia el 1976. El seu sistema en pro del lliure mercat i en contra de la intervenció estatal tenia molt en compte les implicacions polítiques i era una resposta a les teories econòmiques que sustentaven l’estat del benestar i l’economia mixta. El fonamentalisme islàmic constituí una reacció a la modernització de les societats musulmanes sota la influència dels valors de la democràcia i els drets humans, que considerava incompatibles amb la tradició i la llei islàmiques.

Si giram la vista enrere, el pensament econòmic i polític dominant des dels anys trenta i, sobretot, a partir de la fi de la II Guerra Mundial havia estat l’ideari progressista que promovia la igualtat i la solidaritat. Aquest programa va confluir amb les teories econòmiques de John M. Keynes, que, per evitar les crisis del capitalisme, en especial la del 1929, defensaven la intervenció econòmica i la redistribució de la renda. Així es van desenvolupar els serveis socials i una forta presència de l’estat en l’economia.

Roosevelt, impulsor de l'estat de benestar als Estats Units

Aquest bloc ideològic va sorgir per oposició a l’auge de les idees liberals del segle XIX, partidàries de deixar actuar el mercat lliurement i que feia una lectura restrictiva de la democràcia, limitada a les llibertats fonamentals que vetaven la intromissió dels reis sobre les persones i la política, és a dir, la intervenció estatal.

Per tant, des de fa dos segles, encara que els aspectes més debatuts hagin estat diferents, les idees polítiques i econòmiques han sofert una alternança entre principis conservadors i liberals, per un costat, i progressistes i intervencionistes, per l’altre. Aquesta evolució històrica ens ajuda a comprendre la situació actual i ens proporciona eines per evitar les seves derivades més pernicioses.

En primer lloc, quan la societat es mou cap a un extrem, no és només que els partits polítics d’aquella tendència guanyin les eleccions, sinó que quasi totes les forces polítiques acaben adaptant els seus programes al sentit del temps. Igual que ara els partits conservadors i, fins i tot socialdemòcrates, adopten mesures que han proposat els partits d’extrema dreta, en matèria d’immigració, seguretat, educació, etc., fa quaranta anys feien seves les polítiques intervencionistes i en favor de l’estat del benestar.

Bismarck, pioner de l'estat de benestar a Alemanya

Al mateix temps, es dona un efecte contagi dels països líders. D’aquesta manera, la pujada electoral de Vox no s’explica pels seus mèrits, ben minsos, sinó per l’emulació de Trump. Els joves són els més atrets pels extremistes carismàtics, igual com als anys seixanta ho podien ser pel Che Guevara.

Un altre element a remarcar és que el primer àmbit on gira el pèndol és el de les idees, que sempre anticipen canvis polítics. Les doctrines neoliberals i identitàries van madurar una dècada abans que sorgissin polítics amb el coratge de Thacher i Reagan, que anaren a contracorrent fins i tot dins de les seves formacions polítiques i van imposar formes d’actuació diferents.

Al respecte, encara que els darrers anys s’està produint una renovació en els plantejaments progressistes, s’observa una gran dispersió i no s’ha articulat cap línia dominant. Les aportacions del francès Thomas Piketty sobre la desigualtat, que qüestionen un dels resultats més controvertits de les polítiques neoliberals, són promissòries, perquè tenen una base sòlida i es plantegen des de l’economia, que històricament ha marcat la pauta. Al mateix temps, alguns economistes heterodoxos, guardonats amb el Nobel, han posat en evidència la debilitat de les receptes neoliberals i els seus fonaments teòrics.

Tanmateix, aquestes concepcions no s’han acabat de materialitzar en una teoria consistent i han quedat enfosquides per una munió de plantejaments de tipus polític i social sobre una diversitat de qüestions, com el gènere, el medi ambient o la immigració. Aquestes propostes que reivindiquen l’ampliació dels drets de les persones en ocasions són contradictòries amb els plantejaments clàssics del socialisme i la seva recepció ha estat sobretot en grups socials aliens als tradicionals col·lectius d’esquerra, la qual cosa ha acabant soscavant la base electoral d’aquests partits i ha estat utilitzat per l’extrema dreta en benefici propi, en destacar la seva desconnexió social.

Finalment, és bo recordar com es va enfrontar la dreta a l’onada progressista de la postguerra. A més d’acceptar els plantejaments que comptaven amb consens social, posaren en quarantena els partits extremistes. Els comunistes foren objecte d’un cordó sanitari i no arribaren al govern de cap país, ni d’aquells on tenien molta força, com Itàlia. S’hi sumà una crítica contundent dels seus idearis i dels països on havien triomfat: la URSS i els seus satèl·lits. Açò va posar de manifest que els radicals mai assoleixen la majoria electoral i només poden assolir el poder per un cop d’estat o la renúncia dels moderats, com passà a Alemanya i Itàlia amb els nazis i els fascistes.

L’onada de la ultradreta suposa un greu perill per a la nostra societat, però se’ls ha de fer front i no serà revertida fins que pugi una generació de líders forts, amb el suport d’una renovada doctrina alternativa.

La indústria dels moneders de plata segons Llorenç Lafuente

 Llorenç Lafuente Vanrell va participar de forma activa en la vida cultural de Maó de començament del segle XX, sobretot per la seva vinculació a l’Ateneu, del qual en fou secretari durant alguns períodes entre el 1906 i el 1936, alhora que publicava de forma assídua a la Revista de Menorca. Fruit d’aquestes col·laboracions, el 1918 va escriure l’article “La industria de la plata en Menorca”, que ha estat una de les principals fonts utilitzades per tots els que han tractant el tema.

Moneders de plata. Museu de Menorca

Lafuente comenta que, segons les seves investigacions, entre el 1840 i el 1845 van fer “la seva misteriosa aparició a Menorca” els primers moneders de malla de plata, de l’origen dels quals, encara que existien algunes teories fantasioses al respecte, no se’n sabia res de cert.

L’argenteria i l’orfebreria menorquines sempre havien estat indústries locals, sense capacitat d'exportació, i així va començar sent la producció de moneders, senzills, sòlids i limitats durant molt d’anys al clàssic tipus anomenat “flamenc” pels argenters. Només es feien moneders de butxaca d’home i els fabricants es consideraven satisfets quan en podien vendre cinc o sis a la setmana. Sembla que des del principi la manufactura de la malla va ser una tasca femenina. Se soldava amb un bufador de boca, que al segle XX va passar a ser de pedal i, darrerament, en els grans tallers s’havia perfeccionat i era impulsat pel gas projectat per un ventilador.

Els primers tallers de què es tenia notícia eren del senyor Puigserver (conegut amb el malnom de Pusites), ja tancats, que estaven instal·lats al carrer de Portal de Mar. Lafuente suggereix que Puigserver podria haver importat de Catalunya l'art dels moneders, perquè al Llibre de Passantia, en què estan col·leccionats els dibuixos dels treballs que els argenters aspirants realitzaven per ser mestres i que abastava des del segle XVI a mitjans del XIX, hi figurava un moneder de malla de plata. També eren molt antics l’establiment de Jaume Escudero i el dels senyors Tudurí, pare i fills, al camí des Castell, que encara funcionava el 1918. Aquest darrer taller va iniciar l'exportació de moneders de butxaca a Algèria, on encara conservava clients.

Lorenzo Lafuente Vanrell

La conversió d'aquesta manufactura en indústria a gran escala per a l'exportació datava dels darrers vint anys, durant els quals s’havien creat nombrosos tipus de moneders de butxaca: els de mà per a senyora, amb formes i models infinits, els de plata daurada, els d'or... Seguint els imperatius de la moda, els dissenys s’havien sofisticat molt, en una feliç conjunció d’aspectes comercials, industrials i artístics.

Els tallers menorquins prest van passar a vendre els moneders a l’estranger. Els compradors forans els adquirien dels nostres industrials i els revenien i exportaven per compte propi, guanyant sucoses comissions. Alemanya adquiria importants quantitats de sacs de malla, que muntava després amb tancaments de la seva producció o bé els remetia a Menorca perquè es muntessin aquí. Però, advertits els nostres empresaris dels guanys que es podien obtenir d’aquesta manera, van deixar de ser simples fabricants i van incorporar un departament comercial, que els permetia eliminar els intermediaris i arribar directament als mercats consumidors.

També es va anar millorant i menorquinitzant la manufactura. Molts productors que havien començat construint únicament els sacs de malla i  tancaments llisos i encarregaven a Barcelona i altres llocs els dibuixos de models, els estampats, gravats i calats dels tancaments i altres operacions accessòries, gradualment van anar organitzant seccions especials per a aquestes labors. El 1918, quan escriu Lafuente, aquests industrials disposaven de tallers de dibuix, estampat, calat, gravat, galvanoplàstia (banys metàl·lics) i comptaven amb operaris ensinistrats en les respectives especialitats. Malgrat tot, encara calia encarregar algunes operacions, com certs estampats i determinats encunys, fora de l'illa, a vegades a l'estranger; però aquesta pràctica era cada dia més reduïda i era probable que prest se’n pogués prescindir i els menorquins es bastessin amb els seus propis recursos.

Bosseres.Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

A Maó, Ciutadella i Alaior hi havia nombrosos tallers de moneders; en conjunt devien ocupar uns 2.500 treballadors dels dos sexes, entre operaris i empleats. A més, un nombre crescut de persones treballava a Mallorca per als industrials menorquins. Algun d'aquests empresaris disposava de més de 800 operaris, la major part a Mallorca. El treball de la plata podia ser executat amb facilitat a domicili i per aquest motiu s'hi ocupaven dones dels pobles i del camp, fins al  punt que eren poques les finques en què les filles de l’amo no desenvolupen l'ofici de bosseres.

Els tallers més importants eren tres, tots de Maó. El més antic era el de Joan Gomila Riudavets, qui era el principal responsable de la industrialització a gran escala dels moneders. Posseïa unes magnífics instal·lacions al principi del carrer de Sant Manuel, que eren un model d'ordre, bon gust i comoditat. A continuació es trobava el de Guillem Coda, que en aquell moment estava instal·lat provisionalment en amplis edificis, que prest anaven a ser substituïts per una fàbrica que estava en construcció (també al carrer de Sant Manuel). Als plànols que va consultar Lafuente s’apreciava la grandiositat de les seves proporcions i l'encert de la distribució. Finalitzat al cap d’uns mesos, seria utilitzat poc temps pel seu promotor i, a la fallida de l’establiment, s’hi instal·là el fabricant de sabates i articles de goma, Josep Codina. El darrer era el d’Agustí Marqués, ubicat en un local espaiós, l'antiga fàbrica de calçat de Damián Bagur, que llavors era l’únic que elaborava la malla a màquina. Hi ha havia molts altres tallers; de fet a gairebé tots els carrers de Maó es comptaven un o dos.

Anunci de la casa Coda

En un primer moment, la indústria de la plata es reduïa als moneders, però els darrers anys s'havia ampliat a altres articles i el 1918 la producció s’havia diversificat de gran manera i es feien multitud d’objectes: collars, anelletes, cadenes, botons de puny d'or i de plata, passadors dels mateixos metalls per a colls de piqué, pintes i sostenidors per als cabells, fermalls de pit, tovalloners, pales per servir dolços, cendrers, portacigarretes i targeters d'or i plata, copes d’esport i per a xampany, oueres, olieres, gots, muntures per a joiers i gerros de vidre, palmatòries, tasses per a te, canelobres, etc. Lafuente declara que a alguns tallers ha vist projectes de gerros i joieria artística que feien presagiar considerables realitzacions per a un futur pròxim

Els fabricants van començar amb els moneders de plata i, un cop s’havien introduït en els mercats, que era la part més difícil del negoci, van pensar que seria convenient diversificar la seva producció amb manufactures similars, per aprofitar així les seves instal·lacions, les aptituds professionals dels operaris i l’organització comercial. D’aquesta manera també prevenien la saturació d’un determinat article en el mercat, encara que aquest fet era poc probable per la constant renovació de models, formes, dibuixos i ornamentacions, i fins i tot la capritxosa disposició de les malles en belles combinacions.

Argenteria de  Gerard Vidal. Museu de Menorca

A pesar de la I Guerra Mundial, llavors encara en curs, els menorquins havien expandit les seves vendes a tot el món, com ho demostraven els segells que alguns empresaris li havien mostrat a l’autor. Espanya era un excel·lent mercat  però, més enllà, a Europa es tenien relacions amb França, Portugal, Anglaterra, Grècia, Finlàndia, Dinamarca, Holanda i Itàlia. D'Àfrica es podien veure encunys del Marroc francès, Tunísia, Líbia, Egipte, Sudan, el Congo belga, l’Est d’Àfrica, Sud-Àfrica, Angola, etc. Àsia estava representada per Palestina, la Xina, el Japó, l’Índia anglesa, Indoxina, Siam, l’Índia Portuguesa i Singapur, així com les Filipines, Malàisia i les Illes holandeses. Amèrica també era un mercat rellevant; tots els seus països, de nord a sud, tenien representació postal. Pel que feia a Oceania, s’hi comptaven timbres d'Austràlia amb mata-segells de Sydney, Melbourne i altres poblacions.

Una l’economia en crisi: Menorca entre 1926 i 1935 segons la Cambra de Comerç

A partir del 1926, les memòries comercials de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens proporcionen una informació valuosa de diferents aspectes de l’economia illenca a principis del segle XX.

Un d’aquests és la constitució de companyies mercantils, un bon termòmetre de la situació econòmica de l’illa. El 1926 el moviment era reduït: només es van constituir tres o quatre empreses, quasi totes del ram del calçat i es dissolgueren altres tantes, també relacionades amb aquesta indústria i a la fabricació de cuirs i pells. A banda, a Ciutadella es va fundar la societat en comandita N. Goñalons, dedicada a la banca. El 1928 només es van crear dues societats, sempre del sector sabater: una a Maó, Calzados, SA., amb un capital social de 15.000 pessetes, continuadora d’una companyia ja existent, i l’altra a Ciutadella, Enrique Florit i cia, el capital de la qual ascendia a 18.000 ptes.

Segons la Cambra, aquesta paràlisi mercantil s’explicava per l’estat estacionari en què es trobava la indústria, l’individualisme dels empresaris i el fet que el comerç i la indústria haguessin quedat monopolitzats pels fundadors de les companyies i els seus descendents, que no permetien la constitució de noves societats. Només, de tant en tant, se’n creava qualcuna per l’entrada d’un soci nou, l’emancipació d’un o més obrers avantatjats o la dissolució d’alguna empresa, algun dels components de la qual reorganitzaven la societat.

El 1929 es va deixar sentir l’impacte de la depressió: la constitució de noves companyies es restringit encara més. Aquesta es veia descoratjada per l’escàs moviment mercantil de l’illa, producte de les contínues crisis per les quals travessaven les indústries i la desaparició d’altres que havien tingut una gran importància (la Cambra es devia referir a la tèxtil Industria Mahonesa i a l’Angloespañola de Vapores), no substituïdes per altres de noves. També era un fre l’amenaça d’un augment dels impostos, fins al punt que feia anys que no es registrava cap variació del cens empresarial.

L’atonia es va mantenir els anys següents. El 1931 es va constituir una companyia a Ciutadella, dedicada a la venda de cuirs i la fabricació de calçat, amb un capital de 200.000 pessetes, de les quals 130.000 es destinaven a la primera activitat i 70.000 al calçat. L’any següent la situació es mantenia estacionària. La crisi impedia que es fundessin noves societats, però poques se dissolien, de manera que el seu nombre es mantenia quasi invariable des de feia anys. El 1934 es comentava que els industrials havien esgotat les seves reserves i els era impossible obtenir crèdit. Els capitalistes es retreien d’invertir els seus fons en empreses industrials: el capital tenia por i només cercava col·locacions segures en fons de l’estat, que donaven interessos constants. Per aquest motiu, es mantenia l’statu quo, amb una tendència baixista, perquè el capital minvava i no trobava mitjans per a la seva reposició.

A Menorca existien sis bancs, una entitat bancària i una caixa d’estalvis. La principal plaça financera era Maó, on radicaven tres bancs i la caixa d’estalvis. A Alaior hi havia un banc i una entitat bancària i a Ciutadella dos bancs.

El 1928 la situació financera es caracteritzava per una afluència de doblers més acusada que l’any anterior, però en els dos es va deixar sentir una gran mancança de metàl·lic. L’antic hàbit de l’estalvi dels menorquins s’havia anat esvaint amb el decurs del temps, en la qual cosa influïen diversos factors. Els més benestants gastaven en l’adquisició d’automòbils, encara que des del 1929 aquesta es veuria minorada constantment. El seu cost i les despeses de conservació, combustible i lubricants restaven un bon contingent anual a les llibretes d’estalvi, uns recursos que sortien de l’illa sense produir la contrapartida que generava la compra dels béns i serveis locals (comerciants, sastres, sabaters...). 

El segon factor concernia també als obrers i els més humils i era el gran nombre de cinemes que hi havia a Menorca; a Maó, amb 18.000 habitants, cinc i a vegades sis sales oferien aquest espectacle. El preu de les entrades era econòmic, però la seva repetició drenava uns recursos que d’altra forma s’haguessin estalviat. Finalment, des de feia deu anys l’illa havia experimentat una sèrie d’adversitats industrials que havien afeblit la seva economia i dificultaven fer economies.

El 1929 la Cambra destacava que la crisi de la sabateria repercutia en l’activitat bancària i financera: tant els fabricants com els obrers tenien uns ingressos més irregulars i reduïen l’estalvi. El 1932 insistia sobre la qüestió, gairebé en els mateixos termes. Dos anys més tard subratllava que l’estalvi es ressentia de l’augment del cost de la vida, la manca de treball i les despeses en diversions. S’observaven dues tendències contraposades, les dues perjudicials pel desenvolupament econòmic: l’avarícia i els grans dispendis. Aquests darrers almenys tenien una certa utilitat, ja que els doblers no s’immobilitzaven, com quan es dipositaven en valors de l’estat o en caixes de cabals, sinó que circulaven entre la societat. El 1935 es reiteraven aquests arguments. L’estalvi abandonava les famílies modestes per les necessitats modernes, com el cinema i la moda. Malgrat tot, subsistien a Menorca set entitats bancàries i dues caixes d’estalvi (una més que el 1926).

El 1932 es va donar compte de la creació de l’Escola Elemental de Treball de Maó, que tenia per objecte la formació professional d’oficials obrers en els rams de la mecànica, l’electricitat i la construcció. Comptava amb quatre professors i dos mestres de taller. Estava regida per un patronat local que, al seu torn, depenia del Ministeri d’Instrucció Pública. Tenia un règim econòmic autònom i rebia subvencions de l’Estat, la Diputació, l’Ajuntament de Maó i la Cambra Oficial de Comerç. La Diputació concedia, a més, dues beques de 1.500 pessetes a dos alumnes que vivien a més de 10 km de Maó. L’Ajuntament donava sis beques de 250 ptes. als alumnes que es distingien per la seva aplicació.

Manifestació. Fotos Antiguas de Menorca. JoanBagurTruyol

Des del 1926 la Cambra consigna l’absència de conflictes socials. Posteriorment s’indica que en el trienni 1927-1929 els salaris havien experimentat poques variacions i quasi no s’havien produït conflictes obrers i, si es va iniciar qualcun, no va transcendir, per la seva escassa importància. El 1930 els salaris van experimentar un lleuger augment. També es va desvetllar algun malestar social, però no va tenir un caràcter agut. S’estaven covant els problemes de l’any següent, en què van convocar vagues els obrers que treballaven en les obres de la bateria de Favàritx i els de dues fàbriques de calçat, totes en demanda d’increments salarials, que van ser ateses pels patrons. El 1932 es va registrar una altra vaga al ram dels obrers sabaters en sol·licitud d’un augment de sous, que es va resoldre gràcies a la mediació del delegat del Govern.

El 1933 no es van produir conflictes socials, però la Cambra advertia que la indústria de l’illa patia una paràlisi que s’accentuava dia a dia, la qual cosa havia provocat una greu crisi obrera que només s’havia pogut mitigar gràcies a la intensificació de les obres militars i de la Base Naval. Quan aquestes s’acabessin, l’estat dels obrers en atur podia ser paorós. També s’havien engegat subscripcions populars de donatius.

El 1934 es van registrar dues vagues a Maó, les dues a la fàbrica d’espardenyes de goma de Josep Codina, la primera reclamant una millora de salaris i la segona en solidaritat amb els obrers acomiadats com a conseqüència d’aquella. L’aspecte social seguia essent poc falaguer. Els treballadors del calçat i la construcció se sustentaven amb dificultats amb les obres de les fortificacions militars i les carreteres i es reiterava que, quan finalitzessin, l'atur obrer tindria difícil solució.

La situació de crisi relativa tenia la seva traducció en el moviment migratori. El 1928 la Cambra donava testimoni d’un flux humà en direcció a Alger, Cuba, l’Argentina i, en menor escala, França i Uruguai. L’emigració venia d’antic, fins al punt que a Alger, l’Argentina, així com una ciutat dels Estats Units s’havien creat nuclis considerables d’emigrants menorquins, com Fort de l’Eau a la primera. El 1931 s’afegia que les traves imposades els darrers anys per aquests països (sobretot a Sud-amèrica), que també patien problemes de manca de treball, havien interromput quasi en absolut el corrent migratori.

L’emigració a la llarga era productiva, perquè l’amor a la terra feien tornar els emigrants, en especial els que havien estat afortunats en els negocis, que invertien en fiques, societats locals i deute públic i així ampliaven la vida mercantil de la seva regió d’origen.

El 1933 l’emigració seguia paralitzada i es comentava que, si bé en el seu moment havia estat criticada per la pèrdua d’actius que suposava, ara la opinió havia canviat i es pensava que alleujaria el problema de l’atur obrer. Tanmateix, l’aguda crisi que experimentava Menorca des de feia anys, principalment en les indústries de moneders de plata i sabateria, havien fet sortir a altres regions espanyoles crescuts contingents de treballadors, principalment a Barcelona i Palma de Mallorca, ciutats, particularment la primera, on vivia una nombrosa colònia menorquina.

El Nobel d’Economia de 2025: la innovació, palanca de la riquesa

 Seguint la línia rupturista dels darrers anys, el premi Nobel d’Economia d’enguany ha recaigut en tres investigadors que han trencat l’ortodòxia acadèmica en estudiar la importància del canvi tecnològic per al desenvolupament econòmic. La meitat del guardó correspon a Joel Mokyr, catedràtic d’Història Econòmica de la Universitat de Northwestern (Chicago), autor de llibres imprescindibles sobre la qüestió.

Joel Mokyr

La palanca de la riquesa és el seu text més conegut, on efectua un recorregut històric accessible per a tots els públics sobre la irrupció d’innovacions al llarg del temps, en el qual demostra que totes les societats han acollit inventors que cridaren Eureka! i aportaren enginys per al progrés dels seus veïns.

Grècia i Roma van destacar per les seves aportacions en la pesca, l’agricultura i l’enginyeria, com comprovam admirats cada vegada que contemplam l’aqüeducte de Segòvia. L’Edat Mitjana, lluny de ser una època fosca i bruta, va veure importants avenços agrícoles (la rotació triennal de conreus, noves arades) i navals, que van fer possible que els vikings descobrissin Amèrica abans de l’any 1000. Els musulmans van difondre per Occident invencions asiàtiques, com el paper xinès, teixits (cotó), la vela llatina, tan important per a la navegació i desenes de nous conreus (sucre, taronja, síndria, albergínia...). 

Durant l’Alta Edat Mitjana es van introduir la impremta i els molins de vent i es donà un impuls definitiu a la navegació, tant en les embarcacions com en els instruments marítims, sense els quals el viatge de Cristòfol Colom hagués estat impensable. Les aportacions de l’Edat Moderna van ser més modestes, però destaquen millores significatives en l’agricultura, com la implantació dels prats de farratges (alfals, trèvol...), tan importants per a la ramaderia, com saben les vaques de Menorca. Els avenços en la mineria i la metal·lúrgia van permetre el desenvolupament dels erxos de ferro i els telers mecànics.

En definitiva, no hem d’esperar a la Revolució Industrial perquè el canvi tecnològic tengui un impacte directe en el creixement econòmic i el benestar de les persones. És cert que les innovacions d’aquest període van tenir una influència molt superior a les anteriors, però açò no es deu a què fossin uns anys més prolífics, sinó al tipus d’invencions que es va produir, que van fer augmentar la productivitat del treball i impulsaren reduccions de preus que van estimular la demanda, creant un cercle virtuós de creixement i innovació.

Joel Mokyr critica la concepció de la Teoria Econòmica del canvi tècnic. Els economistes convencionals pensen que és un factor productiu més, com la terra o el capital i que no hi ha “dinars gratis”: tot té un cost, però les innovacions són un dinar gratis per a la societat i per açò tenen una naturalesa diferent a la de la resta de factors de producció.

La seva contribució és considerar el canvi tècnic com un fenomen consubstancial al gènere humà i, per açò mateix, imprevisible. La creació d’enginys és produeix per pur atzar i l’evolució posterior depèn del punt inicial, ja que un petit aparell, com la màquina de vapor, pot transformar completament la trajectòria econòmica posterior.

El nostre esperit inquisitiu esperona l’aparició d’invents. Tanmateix, perquè aquests es puguin difondre es necessita una societat oberta que accepti la diversitat i permeti l’expansió de les noves idees. Com és lògic, un entorn en què hi hagi lliure competència estimula la creativitat i la selecció de les invencions més útils. També és crucial la interrelació entre economia i innovació: l’existència de mercats grans, en incitar l’especialització, estimula l’emergència d’invencions per proveir les necessitats específiques de determinats processos productius.

Les societats conservadores, enemigues de les novetats, interrompen el canvi tècnic i acaben empobrint-se, com va passar als països musulmans a partir del segle XII. La intolerància, religiosa, social o econòmica, bloqueja el progrés. La corrupció també mena a la decadència, perquè desvia el talent de les activitats productives al saqueig de les fonts d’ingrés.

Els estats poden tenir un actitud favorable a les invencions, com durant l’època napoleònica o al Japó a partir del 1867. Tanmateix, els les nacions centralitzades tenen tendència a escapçar els canvis, per por que acabin posant en qüestió la posició de poder dels governants. Aquesta és la explicació que la Xina, que al 1500 era el país més desenvolupat del món, dos segles més tard es trobés en el mateix punt i fos fàcilment superat per Europa, on l’existència de diversos països en competència va engegar una dinàmica d’innovacions encapçalada per aquells, com Anglaterra, en què els individus tenien una àmplia llibertat de pensament i comerç.

Les idees de Mokyr són d’una gran actualitat. Les innovacions tecnològiques són el que marca la diferència entre les societats pròsperes i expansives i les depauperades i en regressió. No és casualitat que floreixin als Estats Units, el país de la tolerància i les oportunitats, on l’administració intervé de forma mínima i té un gran mercat intern, que duu dècades ampliant en promoure el lliure comerç, que permet als seus inventors col·locar els automòbils, avions, aparells electrònics, ordinadors... que inventen a tot el món. La Xina ha seguit les passes del Japó en fomentar el canvi tècnic, que es beneficia també del seu enorme mercat, però sempre correrà el perill que una involució política estronqui el procés.

L’estancament europeu és fruit d’una societat immobilista, més atenta als perills de la ciència i la tècnica que a les seves possibilitats i obsessionada per regular i controlar totes les activitats productives. També patim la inexistència d’un mercat únic per als béns i serveis amb valor afegit, on es poden vendre lliurement tomàtics i camises, però companyies telefòniques, bancs,  ferrocarrils i les indústries de Defensa són nacionals. A Europa no som menys innovadors, però bloquejam la palanca de la riquesa en fermar de mans els inventors.

La indústria de Menorca entre els feliços anys vint i el crack del 1929

Els butlletins de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Menorca ens ofereixen una visió molt propera a la realitat de la indústria, en especial a partir del 1926, en què les memòries comercials s’hi refereixen amb continuïtat. Es tracta d’un període apassionant, que cobreix els darrers moments dels feliços anys vint i la severa depressió iniciada arran del crack de la borsa americana, l’octubre del 1929.

El principal sector manufacturer de l’illa era el calçat, al qual ens vam referir fa quinze dies. Una activitat relacionada era la confecció de sabates i espardenyes amb sola de goma. El 1926 experimentava un bon creixement i l’any següent continuava amb el seu moviment ascendent i guanyava posicions en el mercat nacional. Hi havia diverses fàbriques, però el 1927 quasi tota la producció (126.722  kg) es va concentrar en una sola, que va augmentar en gran mesura la seva activitat. El 1928 la seu volum de producció va experimentar un nou increment i arribà a 457.183 kg. Tanmateix, els preus obtinguts no pujaven igual, per l’existència d’una forta competència en el mercat nacional, que era pràcticament l’únic al qual es venien aquests articles.

A finals d’aquell any la Cambra va contestar un qüestionari de la Direcció General de Comerç, on assenyalava que les dues empreses dedicades a la fabricació d’espardenyes i sabates amb sola de goma produïen 200 parells diaris i tenien capacitat per fer-ne 300. Els preus mitjans eren d’una a cinc pessetes el parell i es cobraven 30, 60 o 90 dies després de l’arribada de la mercaderia a Barcelona o València. Es venia al mercat nacional, però podrien ser d’interès els de Centre i Sud-amèrica, així com Egipte, Turquia i Grècia.

El 1929 la crisi mundial va afectar la producció de calçat de goma, que  retrocedí en relació a l’any anterior i es reduí a 416.871 kg, però la minva va ser proporcionalment molt inferior a la que experimentaren les sabates de pell. Els resultats favorables d’aquesta indústria es veien mitigats per la gran competència existent en el mercat nacional, ja que gairebé no exportava a l’estranger. La casa J. Codina Villalonga despatxava el 80% de la producció. Aquell any l’empresa es va establir a França, on va constituir la societat “Le Codina Français” i implantà el seu sistema de fabricació, completament desconegut en aquell país.

El 1930 les vendes es van recuperar i van assolir els 520.460 kg., però l’any següent van patir un nou descens i només van arribar als 301.778 kg. Es tractava del punt més baix de la depressió, de la qual el sector es va recobrar amb força el 1932, en què es fabricaren 610.076 kg. Aquesta quantitat seria superada l’any següent, en què es marcà el rècord de 701.340 kg. Els dos anys següents la producció va ser inferior, el 1934 es van manufacturar 612.997 kg. i el 1935 augmentà lleument fins els 658.492 kg. Així i tot suposaven un volum considerable que la convertia en una indústria de gran importància per a l’illa. Quasi tot el gènere s’obtenia d’una fàbrica molt notable, que donava feina a centenars de treballadors dels dos sexes, el propietari de la qual (Josep Codina) rebia els elogis de la Cambra.

Existien altres activitats manufactureres dignes de ser notades. El 1926 la Cambra indicava que la que havia estat la segona indústria de Menorca, la de moneders de plata, després de veure’s beneficiada pels anys de la I Guerra Mundial, com el calçat, prest va ser fulminada pels capricis de la moda. Només havien quedat uns pocs fabricants, que es dedicaven a l’elaboració d’articles de plata i duien una vida precària. 

A finals de 1928 s’informava que quedaven restes de la indústria de la plateria que, en temps, havia tingut gran rellevància. Treballaven uns deu fabricants, que produïen per valor de 400.000 ptes, valor que es podria duplicar si hi haguessin prou comandes. Abans de la guerra s’exportava a Turquia i a nombroses nacions més, però en aquell moment els aranzels imposats a l’exportació les impedien totalment. El 1935 es destacava que el sector havia recuperat una petita part de la seva importància: la facturació de la bijuteria pujava a un milió de pessetes i la plateria a la meitat, una xifra similar a la confecció d’objectes de luxe. Aquests dos milions de pessetes multiplicaven per cinc la facturació de set anys abans.

Fàbrica de bijuteria de Joan Torrent Torres. Fotos Antiguas de Menorca

Una altra branca metal·lúrgica era el desballestament de vaixells. El 1922 es van establir a Maó diversos establiments, en els quals, segons la Cambra de Comerç, uns van encertar i altres van fracassar; anys més tard l’activitat es va estendre a Ciutadella. El 1926 es comentava que no era una indústria de futur, però encara es registrava una sortida important dels productes rescatats de les embarcacions. El 1934 l’entitat matisava les seves opinions i feia notar que la principal empresa del port de Maó havia desmuntat denou bucs des de la seva fundació, quasi tots de petit tonatge. La fusta que extreia servia per a la construcció de bouers, estables i galliners, la biga de ferro s’emprava per a la construcció d’edificis i la ferralla es venia a la Península. Recentment havia obert un altre empresa d’aquesta ram.

En relació a la mineria, el 1926 la memòria de la Cambra de Comerç indicava que s’havia començat a treballar en un jaciment de blenda de l’illa d’en Colom, el mineral de la qual tenia una gran puresa (55% de zinc i 28%-30% de sofre). L’explotació estava en un estat incipient i s’obtenien de 40 a 50 tones al mes. L’any següent prosseguia el seu aprofitament, però la producció era escassa perquè hi feien feina pocs obrers. El 1928 continuava en funcionament, amb un rendiment de 205.400 kg, que se seguia alentit per la manca de personal “i altres causes”. El 1929 les extraccions van augmentar fins als 305.410 kg de mineral, però l’any següent el concessionari va abandonar per la impossibilitat de trobar capital per emprendre els treballs a gran escala. La Cambra remarcava que al subsol de Menorca hi havia jaciments de coure i carbó, però la seva explotació s’havia hagut de retre cada vegada que s’havia intentat. El dubte era si açò es devia a què l’activitat no era rendible o a la manca de capital, com havia estat el cas de la mina de blenda de l’Illa den Colom.

Desballestament de vaixells. Fotos Antiguas de Menorca. J.C. Benejam

La Cambra de Comerç també anotava que hi havia pedreres per tota l’illa, però les més importants, per la qualitat dels seus productes, eren les d’Alcalfar, que proporcionaven un material excel·lent, encara que porós, com el de tota Menorca. Proveïen els articles necessaris per al consum intern, que determinava el seu ritme d’activitat, perquè no es feia cap extracció a l’exterior. El 1927 treballaven poc, perquè, com observava l’entitat, el sector de la construcció estava estancat, amb poques edificacions noves. El 1928 es posava de manifest que les pedreres eren explotades de forma individual pels obrers, que pagaven com a renda al propietari el deu per cent de la facturació, per la qual cosa no es podia precisar quin era el volum d’extraccions.

D’altra banda, es comptaven cinc salines en actiu. La seva producció era variable, però sempre escassa. El 1926 s’assenyalava que les de Mongofre (Maó) eren les més importants, amb 225 tones a l’any. Al port de Fornells hi havia les salines noves, d’on s’extreien 100 tones i les velles, que donaven 50 t. Les d’Addaia proporcionaven 70 tones i les d’Alcalfar 60 t. Tanmateix, aquests valors deuen tractar-se de la capacitat màxima de cada indret, ja que la producció real de l’illa, de la qual s’informa a partir de l’any següent, era bastant inferior a la suma total (505.000 kg).

Salines Noves (de la Concepció) de Fornells

En efecte, a partir del 1927 les memòries de la Cambra van passar a consignar la quantitat de sal obtinguda: aquell any 250.000 kg, 125.000 kg el 1928, 115.000 el 1929, 110.000 el 1930, 120.000 el 1931, 105.000 el 1932 i 217.031 kg el 1933. La diferència d’un any a l’altre es devia a la pluja caiguda durant l’estiu, perquè la recol·lecció de sal augmentava amb la sequera. El volum introduït a l’illa estava en proporció inversa a la producció insular i, en conjunt, suposava un xifra similar a aquell.

El sud de Polònia: la perla de l'Est

 El sud de Polònia destaca pel seu ampli patrimoni cultural i natural. Moltes de les seves poblacions i monuments han estat distingides com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Cracòvia és la ciutat més coneguda del que antigament es coneixia com Galitzia i avui es denomina Petita Polònia. La seva animada plaça del Mercat és el nucli del centre monumental.

L'Església de Santa Maria és d'una gran bellesa.

Al museu Czartoryski hi ha nombroses obres d'arts. Hi sobresurt la dama de l'ermini de Leonardo da Vinci.

A la part alta de la ciutat, el castell reial (Wavel) és un conjunt d'edificis d'una elegància subjugant.

La catedral i el palau, amb el seu fastuós pati són una meravella.

A un barri dels afores de Cracòvia es pot visitar la fàbrica de Schindler, on l'industrial salvà tants jueus durant la II Guerra Mundial. Avui és un centre de memòria de l'opressió nazi de Polònia.

Cassoles dels jueus robades pels nazis

A uns pocs quilòmetres a l'Oest, es troben les mines de sal de Wieliczka, un espai realment singular, on destaca la gran capella de Santa Kirga.

El camp de concentració d'Auschwitz tampoc és lluny. La seva visita és corprenedora. Barracons, tanques, garites, forns crematoris, objectes saquejats, tot fa reviure la tragència dels milions de jueus assassinats per la barbàrie nazi.

El camp satèlit de Birkenau ofereix una visita més despullada, amb el tristement famós tren que conduïa els presoners al sacrifici.

La regió és coneguda com la Petita Polònia. A uns pocs quilòmetres al sud de Cracòvia es troba el monestir de Kalwaria Zebrzydowska, important centre de pelegrinatge, on hi ha una bella església.

 Més al sud, a la frontera amb Eslovàquia es troba el Parc Nacional dels monts Tatres. Des del poblet de Zakopane es poden fer excursions a indrets meravellosos.

Un telefèric et puja a les muntanyes que formen la frontera, a 2.000 metres d'alçada.

El llac Czarny Staw és d'una bellesa sorprenent.

A la regió es troben diversess esglésies de fusta, reconegudes com a Patrimoni de la Humanitat, la de Sant Miquel de Lebno és una de les més famoses.

La seva policromia interior és fascinant.

Uns quilòmetres més enllà es troben els monts Pieniny. La baixada en barca pel riu Dunajec permet contemplar la seva bellesa.

El castell de Dunajec a Niedzica, situat sobre el riu, avui convertit en llacuna, és una visió ben romàntica.

La relaxada visió de les aigües permet reposar l'esperit cansat per la nostra vida atrafegada.

Tornant cap a Cracòvia es troben les esglésies de fusta de Lipnica i Binarowa, uns altres exemples d'aquesta singular arquitectura popular.

L'interior de l'església de Sant Miquel de Binarowa és especialment expressiva.

Tarnow és una bella població situada a uns quants quilòmetres a l'est de Cracòvia. La bella plaça del mercat n'és el centre i tota la ciutat mereix una relaxada visita.

En direcció a la frontera ucraïnesa es troba el fantàsic palau de Lancut

Les seves sales són d'una gran elegància. 

Lublin, prop de la frontera est, és una ciutat molt senyorial. La seva plaça principal té uns edificis molt polits.

El punt principal d'atracció és la capella de la Santíssima Trinitat del castell. Els seus frescos són autènticament meravellosos.

No gaire lluny es troba la ciutat de Zamosc, d'un disseny ortogonal i una de les places centrals més airoses del país.

Està envoltada d'una muralla poligonal. A l'exterior hi ha uns parcs preciosos.

Ja tornant cap a l'oest es troba Sandomiertz. La seva catedral és una obra d'art.

Les ruïnes del castell o palau de Krzyztopor evoquen aquesta enorme construcció, que comptava amb centenars de sales i en la seva època era d'una riquesa fastuosa.

Davant les parets nues només ens queda el pensament de la vanitat d'aquella grandesa perduda...

El santuari de la verge de Czestochova és la capital espiritual de Polònia. S'hi accedeix per un seguit de portalades a qual més imponent.

El complex és un conjunt d'edificis molt bells. A la basílica es venera la Verge de Czestochova. L'interior és ple d'estàtues de materials nobles, algunes ornades amb valuoses joies.

Breslau, no gaire enfora de les fronteres amb Alemanya i Txèquia, és la capital de la Baixa Silèsia. La seva plaça, amb l'ajuntament, és estupenda.

El conjunt, típicament centreeropeu, és fascinant i ple de vida.

Al costat del riu Oder s'alça la part més antiga, amb la catedral i diverses esglésies.

L'interior de la Universitat, decorada a l'estic rococo, té diverses sales, com l'oratori marià, la sala Leopoldina i la gran escalinata, totes elles fantàstiques.

No gaire lluny de Breslau es troba el castell o palau de Ksiaz, un dels més bells de Silèsia

L'església de la Pau de Swidnica, erigida pels protestants, amb la condició que havia de ser de fusta i no tenir un disseny d'església és una meravella.

És molt sorprenent saber que tot el que es veu és de fusta

A la mateixa regió es troba l'imponent monestir de Lubiaz, avui molt malmès, però que conserva algunes sales d'estil rococo que permeten fer-se una idea de com era aquest prodigiós edifici.

No hi ha res millor per despedir-se de Polònia, un país amb un patrimoni cultural i natural magnífic.