diumenge, 7 d’abril de 2013

Richard Kane:
els vins bons milloren amb el temps (I)


Richard Kane és un dels personatges més fascinants que hagi trepitjat Menorca. No és per casualitat que s’hagi escrit profusament sobre ell i que hagi estat objecte de diverses biografies, en una terra molt poc donada a practicar el gènere. Tanmateix, les darreres dècades s’està produint una revisió crítica del seu govern, ja que autors com Murillo i Casasnovas, tot reconeixent els seus indubtables mèrits, discuteixen el seu paper en l’expansió econòmica de Menorca i li recriminen la seva forma de manar als menorquins.

Sense voler entrar en el fons del debat, que trob que s’hauria de deixar per un fòrum d’historiadors en un marc més acadèmic, vull aportar alguns elements que he descobert en la meva recerca sobre l’agricultura de Menorca del segle XVIII. La meva conclusió és que Kane va anar evolucionant en la seva manera de governar Menorca, ja que va començar a manar a partir d’un programa predefit, però va anar escoltant les opinions de les institucions menorquines i s’adaptà a les seves demandes. Aquest fet podria explicar la convivència d’opinions tan dispars sobre l’anglès: els que el critiquen es referirien especialment als primers anys de govern i el que el lloen la darrera època.

Kane arribà a Menorca el novembre del 1712, pocs dies abans de la presa de possessió oficial de l’illa pel duc d’Argyll com a territori britànic. Fins llavors Menorca no era anglesa, com ho prova el fet que l’Administració d’Hisenda, el que llavors s’anomenava Reial Patrimoni, era portat per funcionaris depenents del rei d’Espanya que n’administraven les rendes. Va ser precisament Kane, qui, com a governador de facto de l’illa, prengué el control d’aquesta institució els dies 5 i 6 de desembre i es comprometé a “guardar los privilegios, usos, costumbres y constituciones de la Isla”.


És evident que la substitució de la bandera espanyola per la britànica devia revoltar bona part de la població menorquina. La indignació fou gran especialment entre l’estament eclesiàstic, que, malgrat el reconeixement de la llibertat de culte, no va encaixar bé haver de ser manat per una reina “protestant” i de Ciutadella, que no va acceptar el trasllat del govern de l’illa a Maó. Kane tenia els seus propis maldecaps, perquè la reina per refermar el control de l’illa va fer incrementar de forma important les tropes i ordenà l’ampliació del Castell de Sant Felip. Menorca no disposava de quarters per allotjar els soldats, que es van distribuir entre cases particulars, la qual cosa donà lloc a no pocs conflictes. Des del primer dia va aparèixer la dificultat d’alimentar aquesta massa de soldats.

El desembre del 1712 la reina Anna va encomanar a Henry Neal que es redactés un informe sobre la situació de l’illa, que va lliurar el gener del 1714. Paral·lelament, Kane es va informar particularment sobre els afers de Menorca. Un cop es va haver fet una idea precisa de la realitat menorquina, va encetar la seva extensa tasca normativa amb l’aprovació de 34 ordres sobre temes molt variats, en les quals és evident la seva preocupació pel proveïment de les tropes. Així hi ha disposicions orientades a afavorir l’increment de les produccions hortícola, cerealícola, ramadera, piscícola i la caça. També es prohibeix l’exportació de formatge, blat, ordi, vi i en general “provisions”. La venda del vi de la collita no s’autoritzava fins al dia 1 de desembre de cada any.

Kane es va interessar en conèixer l’opinió local i va a ordenar a les autoritats menorquines l’elaboració d’una memòria sobre la governació de l’illa. En base a aquesta, el 27 de juliol del 1716 va sancionar una regulació del proveïment dels aliments en la qual concedia una gran importància a la carn i, entre d’altres qüestions, es fixaven els preus i condicions de venda dels diferents aliments. L’objectiu d’aquesta normativa era doble: racionalitzar la venda al públic i assegurar l’abastiment de la guarnició. El mateix mes de juliol es va regular la tala de branques i rames, per assegurar-ne una provisió continuada.


A les darreries d’aquest any va aprovar una regulació sobre la venda de vins, que és la primera regulació sistemàtica del mercat del vi, tot i que se centra més en qüestions de salut pública que en el seu rerefons econòmic. Així i tot, es fixen els preus de venda del vi, com era costum de fer amb altres aliments. Aquesta ordre pretenia tallar alguns abusos, tant dels venedors com de la tropa. No debades el mes de juliol del 1718 la Universitat d’Alaior es va queixar de què els soldats es quedaven els millors vins i pagaven entre quatre i cinc doblers menys que el preu fixat; també pagaven una tercera part del valor de les polles i gallines.

Tanmateix hi havia dos punts de l’ordre de Kane sobre la qual els Jurats de la Universitat es mostraven en clar desacord: la introducció de vins forans i la venda d’aiguardent, sobre els quals el governador havia donat llibertat. Així el 1718 la Universitat de Maó es queixava que l’entrada de vins forasters minorava la de vins del país, la qual cosa dificultava que “los “pobres paysanos hagan dinero alguno”, el qual precisaven per pagar la talla, un impost similar a la contribució urbana i rústica, l’IBI, que havia augmentat aquests anys. Davant d’aquesta petició, Kane va autoritzar que es limités l’entrada de vins estrangers.

Kane havia atorgat llibertat de destil·lació i venda d’aiguardent. La Universitat  d’Alaior fou la primera que ja el 1717 va demanar el restabliment de l’estanc d’aquest licor. Les negociacions es van allargar fins que el 1724 es va pactar la seva actualització: se subhastaria el dret a vendre aiguardent en exclusiva, amb la condició de què l’arrendatari havia de comprar tot el vi agre de les collites del municipi. No es permetia la importació d’aiguardents forans mentre n’hi hagués del país. Val a dir que en aquesta època el vi s’agrejava amb facilitat, per la qual cosa la seva destil·lació era la millor manera de donar-li sortida.

Per tant, Kane havia renunciat a dos aspectes importants del reglament del 1717, acceptant l’opinió de les universitats. Cal remarcar que aquestes mesures es justificaven en el foment del conreu de la vinya, tot i que en el cas de l’estanc de l’aiguardent s’aconseguien recaptar unes rendes de les que tant el Governador com les Universitats, que es repartien els ingressos, estaven molt necessitats. Inicialment, la implantació de l’estanc de l’aiguardent es va fer per dos anys, però es va anar prorrogant successivament. A partir del 1726, a més, es va fixar el preu al qual l’estanquer havia de pagar els vins agres; així es protegia als vinaters de l’arbitrarietat d’aquest.

El 1728 i el 1735 Kane va dictar nous reglaments sobre el vi. En aquests, tot i la reiteració de les disposicions anteriors, l’èmfasi ja no es posava  en la regulació de la venda del vi, sinó en el foment de la producció vinícola de qualitat. Així el 1728 s’ordena que no es veremi fins que el raïm no estigui madur i que s’eliminin els graus podrits; s’aconsella que no s’afegeixi cap additiu al most i es prohibeix, en tot cas, la de guix o calç. També mana que els cubs per posar vi estiguin nets i els cellers es situïn a llocs frescs i enfora del renou i el moviment de la gent.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada