Europa: el problema o la solució?

Els darrers mesos, estem vivint una gran commoció. La prolongació de la crisi econòmica ha trencat els esquemes sobre els que s’assentava la nostra societat i la pèrdua de referents és evident. Els reptes a què ens enfrontam semblen insuperables i el desànim, la frustració i la desorientació s’estan instal·lant en els nostres esperits. La gent de cada vegada està més crispada i tothom cerca alternatives a la dura realitat que vivim diàriament. La situació és similar a la que vam patir els anys setanta del segle passat, però llavors una sèrie de polítics molt capacitats, tant a Espanya (Suàrez, Felipe Gonzàlez) com a l’estranger (Thacher, Mitterand) van respondre als desafiaments de l’època i van posar en marxa les actuacions polítiques que van permetre de superar les dificultats. La classe política actual no té aquesta alçada.

Entre aquest caos s’alcen veus divergents sobre què és el que s’ha de fer. Poques ofereixen respostes a la depressió econòmica i són molts els que volen salvar la seva parcel·la, ja sigui les retallades a l’Estat del Benestar, els desnonaments o l’atur, sense tenir en compte que totes aquestes qüestions estan íntimament relacionades i si no afrontam els problemes de front les solucions parcials seran inviables. De fet, moltes vegades més que proposar plans d’actuació viables el que s’expressen són temors, queixes i pors. És lògic que els ciutadans expressin la seva angúnia davant d’aquest món hostil en què ens està tocant viure, però els líders d’opinió haurien d’oferir idees i no només protestes.

Una de les reclamacions més freqüents és la que es dirigeix a la Unió Europea en general i a Alemanya (o Angela Merkel) en particular. Se l’acusa de molts dels nostres mals i de no ajudar-nos a resoldre’ls. Els més exaltats demanen la sortida de l’euro i la separació d’Europa, que és vista com el problema. Aquestes manifestacions, tot i que tenen alguna base, són fruit del desconcert en què estem instal·lats. Europa no és el problema, sinó la solució.

No és el problema, perquè els mals del nostre país provenen de la bombolla immobiliària, que va fer possible un creixement econòmic artificial durant una dècada, i que quan ha esclatat s’ha vist que era insostenible. Amb el mannà d’aquest boom l’Estat va oferir una sèrie de serveis que ara no es poden pagar i s’han d’anar retallant de forma molt dolorosa. Els successius governs, lluny de punxar l’eufòria del sector de la construcció, la van alimentar i se’n van aprofitar, malgrat les veus que s’alçaven en contra de “l’economia del maó”. El final d’aquesta eufòria tampoc va venir d’Europa, sinó dels Estats Units, on també tenien la seva bombolla que va esclatar quan es va evidenciar que “el rei anava nu” i els crèdits hipotecaris no es podien pagar. Per tant, no blasmem a Europa dels mals que ens hem incubat nosaltres mateixos i que han fet esclatar els americans.

La solució tampoc pot venir de l’abandonament de l’euro. Si retornéssim a la pesseta els tipus d’interès encara pujarien més. No hi ha més que consultar els interessos que pagàvem abans d’entrar a la moneda única o els que regeixen fora de la zona euro. Espanya no pot adoptar altres mesures de forma individual, perquè tot i que sobre el paper poden semblar molt encertades, la competència internacional ens les tiraria per enterra.

La paradoxa actual és que, tot i que hi ha un gran consens sobre el diagnòstic sobre la causa dels problemes econòmics i les mesures a posar en marxa per resoldre’ls, els polítics no tenen la presència d’ànim suficient per posar fil a l’agulla. És evident que s’ha engegar una política econòmica expansiva perquè l’economia creixi. Al mateix temps hi ha un conjunt de països, entre els quals es troba Espanya, que han de reduir els seus dèficits pressupostaris. El creixement econòmic ajudaria a reduir el dèficit i és part de la solució, però el desequilibri dels comptes de l’Estat és tan gros que caldrà fer nous esforços per augmentar els ingressos i reduir les despeses.

Pel que fa als ingressos, després d’anys d’ajustos, les fonts “ordinàries” comencen a estar exhaurides i cal explotar nous filons tributaris. Dins d’aquests és evident que les grans empreses, com ara Google o Apple, estan aprofitant les assimetries tributàries internacionals per no pagar impostos. Aquest fet no és nou: el crit contra les multinacionals s’aixeca cada vegada que hi ha crisi. La manera d’evitar-ho és harmonitzar els sistemes tributaris, obligar a què tota empresa que operi a la Unió Europea pagui un tipus impositiu mínim de l’impost de Societats i repartir els beneficis que les grans empreses obtenen Europa en funció de la facturació de cada país. La solució només pot ser europea.

Una altra forma d’augmentar els ingressos és eliminar els paradisos fiscals. Per començar s’hauria d’il·legalitzar les pràctiques bancàries de països europeus com ara les illes angleses, Gibraltar, Luxemburg o Xipre i a continuació s’hauria de posar restriccions als moviments de capital cap als països amb sistemes bancaris opacs, perquè la riquesa generada a Europa quedi a Europa. No es pot evitar que Singapur o Suïssa existeixin, però sí posar traves a la transmissió de diners. Clar que açò va en contra de la liberalització de capitals, però no es pot permetre que un grup de privilegiats s’aprofiti en benefici propi de mecanismes pensats per millorar el funcionament de l’economia. És clar que aquesta lluita només la pot emprendre la Unió Europea.

Finalment, pel que fa als estímuls econòmics, aquests han de ser de dos tipus: fiscals i monetaris. Aquí cal una reflexió prèvia. Com apuntava fa pocs dies Joan Hernández, fa uns anys el Banc Central europeu va mantenir uns tipus d’interès molt baixos per ajudar a Alemanya a superar la seva crisi econòmica. Els països que ara tenim grans dèficits fiscals llavors no necessitàvem interessos baixos, al contrari, hagués estat millor que fossin alts per refredar el un creixement econòmic excessiu. Va ser una política amb un objectiu europeu, ja que Europa necessitava que Alemanya superés els seus problemes. Actualment Alemanya i els països amb finances sanejades han d’emprendre polítiques fiscals expansives i actuar com la “locomotora” d’Europa; ells no ho necessiten gaire, però el conjunt sí. A més, cal que el Banc Central europeu prengui més mesures perquè es redueixin els tipus d’interès efectius als països que tenim una prima de risc alta, ja que ara el fet que el tipus de referència oficial sigui baix no impedeix que els tipus als quals es financien les famílies i l’Estat espanyol siguin molt alts i el crèdit escàs. El BCE té mitjans per reduir aquest diferencial a països com Espanya i l’ha d’emprar, pel bé d’Europa.

La situació actual és desesperada per a moltes famílies. Cal que els polítics s’enfrontin als reptes econòmics amb decisió i adoptin les disposicions que permetrien de superar la depressió i fer-ho des d’on aquestes receptes són efectives: Europa.

Alfons Méndez Vidal