dimecres, 10 d’abril de 2013

Richard Kane:
els vins bons milloren amb el temps (II)


Per fer una primera valoració de l’obra de Richard Kane podem prendre en consideració dos elements: el seu pensament econòmic i la seva forma de governar dins del usos de l’època en què va viure.

Pel que fa al primer, diversos autors han defensat que les disposicions econòmiques de Kane s’emmarquen en una doctrina liberal, però em sembla que seria més encertat considerar-lo un governant mercantilista. L’anglès només va impulsar el lliurecomerç d’alguns dels productes dels quals Menorca era deficitària, com el blat, sense les importacions del qual l’illa s’hagués mort de gana. En canvi, en relació a la resta, va defensar el proteccionisme de la producció insular, ja fos de vi com de carn, hortalisses, llegums o fruites.

És evident que el comerç del blat, que els menorquins ja feien abans de la dominació anglesa, va permetre el desenvolupament d’un comerç que fou cabdal per l’economia menorquina del XVIII, però és bo assenyalar que fora d’aquest, Menorca no exportava pràcticament res, tal com es desprèn de les dades d’Armstrong del 1740; fins i tot cap al 1780, segons Lindemann les exportacions no cerealícoles (incloent-hi el formatge i la llana) eren ben minses.

Kane va realitzar un programa de foment de la producció insular que incloïa la importació de caps de bestiar i llavors de plantes, però excepte el cas del blat (que no sabem si per causa o a conseqüència d’aquest lliurecanvisme mai va poder autoabastir l’illa), no va obrir els mercats per proveir-se amb aquests productes des de l’exterior. En aquest sentit, cal fer notar que l’exportació de vi estava prohibida, El seu liberalisme, per tant, fou bàsicament declaratiu; dóna la impressió de què més que res intentava cobrir l’expedient i seguir l’ona del que s’estilava a la Cort.


Les disposicions de foment de la producció interior han estat comentades diverses vegades, destacant la importació d’animals (vaquins, ovins, cabres i animals de ploma), plantes (oliveres, llimoners, tarongers, pomers, pruners, cireres), llavors (faves, mongetes, pèsols, cobrómbols, melons), arrels (naps, pastanagues, lletugues i cols) i farratges, incloent-hi la frustrada introducció de l’enclova. També s’han apuntat al seu haver les disposicions de caire tècnic per millorar el conreu de les plantes, la cura dels animals o l’elaboració del vi. Finalment, s’ha repetit en diverses ocasions l’ampliació dels horts de sant Joan de Maó i la seva disposició per enviar a València una persona perquè allà aprengués tècniques d’arboricultura i horticultura. Tanmateix no ha estat igualment destacat el fet que aquest programa encaixa molt més en un mercantilisme il·lustrat que en una orientació lliurecanvista.

Aquest mercantilisme podria tenir dues fonts. En primer lloc, el liberalisme anglès d’inicis del XVIII estava poc assentat i era poc coherent, encara hi devien pesar força els segles de pensament mercantilista. L’actuació de Kane hagués estat molt diferent si hagués arribat a l’illa el 1752, per posar una data, enlloc de fer-ho quaranta anys abans. En segon lloc, els militars tendeixen a crear economies paral·leles per assegurar la seva provisió en cas de conflicte. Kane sabia que, en situacions normals l’illa podia ser proveïda d’arreu, però no oblidava que estava rodejat de països enemics: Espanya i els seus aliats del Regne de les dues Sicílies; França; i els poc fiables beis del nord d’Àfrica. La seva visió de la logística li demanava crear un sistema econòmic més segur que el d’una incerta provisió exterior.

Respecte al sistema de govern de Kane, s’ha de tenir en compte que es va enfrontar al repte d’integrar Menorca al Regne de Gran Bretanya. Bona part de l’illa era reticent o obertament contrària a aquesta situació. Ell també era responsable de l’allotjament, alimentació i manteniment d’una nombrosa tropa i de l’ampliació del castell de Sant Felip. Gràcies als seus dots se’n va sortir sense excessius problemes. Ja fos per càlcul o per convicció va comprendre que només tindria èxit si compatibilitzava la resolució dels problemes que se li presentaven amb la millora material i humana de l’illa que li havia tocat governar.

Com vam veure a l’article anterior, tot i que en ocasions, i marcadament al principi, va utilitzar de forma autoritària el seu poder, va escoltar les demandes dels menorquins i modificà les seves ordres per donar satisfacció als interessos insulars. No és possible saber què pensaven d’ell els menorquins el 20 de desembre de 1736, quan va morir. Tots els testimonis sobre el particular són anglesos i els menorquins només van començar a escriure sobre el particular molts anys més tard, quan ja qualsevol que l’hagués conegut havia mort.


Només ens queda intentar posar-nos en la pell dels menorquins del devuit, cosa gens fàcil, perquè les nostres condicions de vida són molt diferents, i en molts aspectes oposades a les seves. A mi em sembla que la seva obra i el seu tarannà no podien ofendre als seus coetanis; en comparació amb els governadors anteriors sortia guanyant àmpliament. Com va assenyalar Bruce Laurie, el 1690 el Governador Valentí Sánchez va ventar diversos ciutadallencs, inclòs el secretari de la Universitat. Amb els anys es confirmaria que Kane era l’excepció que confirma la regla; els governadors posteriors no van ser tan correctes com ell.

Així, és proverbial la corrupció del governador Anstruther. Sense arribar a aquests extrems, el 1753 el Governador Blackney va autoritzar l’entrada de vi de Ciutadella en contra del parer de la Universitat de Maó, que, entre d’altres esgrimia els decrets de Kane. Durant el domini francès, el Governador Causan es va distingir pel seu intervencionisme, rebaixant el preu del vi agre destinat a l’estanc de l’aiguardent i modificant a la baixa els preus del vi fixat per les Universitats. Tampoc podem oblidar el seu comportament en l’establiment del poble de Sant Lluís, els terrenys del qual va usurpar dels llocs frontaners. En el ple que aquests van suscitar davant del Reial Patrimoni, els va negar el seu dret de forma molt discutible. Els governadors espanyols no van ser menys autoritaris: hi ha indicis de què els primers anys després de la conquesta de l’illa el 1782, el governador va dirigir la taxació del vi; Felip Ramírez el 1804 va permetre la lliure entrada de vins a Maó, per abaratir el proveïment de la tropa, fent cas omís d’una tradició centenària.

El mite de Kane segurament va arrelar amb el contrast entre la seva conducta i la d’altres governadors. Els homes han de ser jutjats en relació a l’època que van viure. En conjunt, les seves disposicions van ser beneficioses per Menorca i el seu govern no excessivament rigorós pels costums del segle XVIII. Segurament allò que més el distingeix d’altres és que va atendre la realitat dels menorquins i va esmenar les seves ordres quan li van demostrar que estaven equivocades, fent-se mereixedor de la frase d’Alexander Pope “errar és humà, perdonar és diví i rectificar és de savis”.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada