diumenge, 28 d’abril de 2013

Menorca en els llibres de viatges.
George Jones


Entrat el segle XIX, l’esquadra americana tingué la seva base a Maó des del 1818, de forma provisional, i definitivament des del 1825, fins al 1845. Per aquest motiu diversos oficials americans van escriure obres en les quals van deixar notables relats dels seus llargs períodes d’hivernada al port de Maó.

El primer a destacar és George Jones, un home amb una gran varietat d’interessos. Va ingressar a la Marina americana i uns anys més tard fou ordenat pastor episcopalià. Escrigué diversos llibres de viatges i fou un dels principals impulsors de la creació de l’Escola Naval dels Estats Units, a Annapolis, on exercí com a capellà i director del Departament d’Anglès. Jones visità l’illa arran de la seva primera expedició amb la fragata Brandywine, entre el 1825 i el 1828, la qual fou l’origen del seu primer llibre “Apunts de la vida naval, amb observacions sobre els homes, les costums i els paisatges de les costes de la Mediterrània”, del 1829. La major part dels capítols dedicats a Menorca van ser publicats el 1952 al Diari Menorca, traduïts per Joan Llabrés i del qual fa uns mesos Margarita Caules en feia una ressenya.

L’autor, que feia funcions de professor a l’embarcació, relata de forma molt detallada la vida a bord i mostra un gran interès pels temes relatius a la instrucció dels mariners, així com a les qüestions morals, on s’evidencia la seva vocació eclesiàstica; també inclou observacions de tipus científic. Per tot açò la descripció de Menorca queda un tant eclipsada, especialment si es té en compte que va recalar a l’illa en tres ocasions, la primera de més de quatre mesos i la segona de sis.
Fragada Brandywine

Per començar remarca la importància del port de Maó, “un dels millors de la Mediterrània”, amb un gran arsenal, en situació d’abandonament, i un conjunt d’instal·lacions que utilitzava l’esquadra americana per al manteniment de les seves embarcacions. El Llatzeret és “un dels millors d’Europa, gran, net i ventilat; al contrari de com solen ser els llatzerets”. A continuació s’estén sobre la fortalesa de Sant Felip, “una plaça molt forta els dies del seu esplendor i que encara és interessant”, no tant per les restes, ja que tot, llevat del fort de Marlborough va ser volat pels espanyols, sinó per la història dels setges que va patir durant el segle XVIII, de la qual en fa un resum.

En les seves proximitats es troba la cala de Sant Esteve que per l’autor és “un dels llocs més pintorescos que he vist”. Pel seu paisatge i les seves aigües “clares com un vidre” és un dels indrets favorits de Jones. El poble des Castell no es fa notar en res, “excepte pel llibertinatge dels seus habitants, unes 2.000 ànimes”. En canvi, la ciutat de Maó “és un paratge d’aspecte singular vist des del port, retallat per un bonic port [...] sobre el qual s’alça una cornisa perpendicular de roques d’una alçada de més de cinquanta metres, que en molts llocs sobresurten i perillen de caure”. Els carrers de la població són estrets i mal pavimentats, però les cases, totes de pedra, estan molt netes”. Allò més digne de remarcar és que “la catedral té el millor orgue que hagi sentit en ma vida: té 1.400 tubs i, a més de les notes habituals, un gran nombre de cimbals, trompetes i imitacions de la veu humana, tan perfectes que quasi no es poden distingir de la música vocal”.

El port és un dels seus llocs favorits, on passava llargues hores; es va fer amic d’un pescador, a qui acompanyava en la seva feina. Descriu diverses espècies com ara clavells d’aigua, dàtils, nacres, cavalls marins, corall i caragols marins (Nautilus), així com la seva captura. Indica que els menorquins treballen les copinyes més petites per fer bonics ornaments i destaca una figura de Neptú en un carro de cavallets de la mar. El peix té un gust peculiar i es considera com un menjar exquisit

Jones no s’esten en descripcions de la resta de l’illa. Quan es refereix de la religiositat insular parla del monestir de la muntanya del Toro, i comenta que quan s’arriba a l’indret els monjos expliquen de forma greu la llegenda de la Verge (que ell reprodueix i considera ridícula) i mostren el lloc on va ser trobada. El monestir és un element que destaca des d’enfora vist des de la mar. Conté molt d’exvots de mariners i és un establiment ric, tot i que el nombre de monjos és reduït.

Els monuments megalítics li van cridar l’atenció, i es va documentar llegint Armstrong i Ramis. Ens informa que n’ha visitat molts i ens descriu àmpliament els jaciments de Talatí de dalt i de Torelló. La semblança que hi troba amb el castell de Carisbrook li dóna peu a afirmar que antigament Menorca devia d’estar dividida entre caps guerrers, que es retiraven en aquests baluards en cas de perill. Així el seu ús principal no era, com afirmava Ramis, de monuments sepulcrals on els druides feien sacrificis, tot i que les despulles dels morts, especialment dels herois, eren enterrades per què fossin prop dels guerrers que adoraven a “Thor, Odín i altres déus guerrers”.

Tanmateix, l’autor no es va emportar un bon record de l’illa, no per la seva naturalesa o els pobles, al contrari “no hi ha una ciutat o llogaret de Menorca que no cridi l’atenció a primer cop de vista”, sinó per la gent. “Els maonesos són en la seva majoria pobres i ignorants, però actius, enginyosos i amables; el lloc sembla poblat de capellans i captaires”. Les relacions no eren fàcils, ja que els americans no entenien el menorquí i pocs el castellà. Recomana que els oficials aprenguin castellà i francès, com fan els d’altres països. Algunes persones, i els membres de la bona societat parlen l’anglès i el castellà, però lamenta que no hi van tenir gaire contacte, tot i que a la casa on s’allotjava s’esforçaren en ensenyar-li el castellà.

Jones és especialment crític amb la religiositat menorquina. Considera les processons com “mascarades que el públic americà no admetria”. Censura que la “catedral” de Maó tengui trenta clergues i diu que “viuen en la indolència, amb la seva conseqüència, el vici: un d’ells és assistent actiu d’una mesa pública de jocs”, tot i que també reconeix que n’hi ha d’altres, com un relacionat amb l’illa de l’Hospital, que “poden ser un ornament per a la religió arreu”. També va ser present durant les festes de Carnaval, i els balls de màscares al teatre, on ballaven persones disfressades de “malalts, advocats, grecs, jueus, turcs, reis, reines, negres, lacais, esquelets i fins i tot dimonis amb banyes”, però conclou que, tot i que “els que participen no hi ha dubte de què es diverteixen, no puc imaginar una cosa més calculada primer per relaxar i després per contaminar la moral d’una nació”.

L’autor tampoc era molt partidari d’altres distraccions. Un italià va organitzar una funció de varietats acrobàtiques, que anuncià en anglès i a la qual assistí l’oficialitat de l’esquadra, però no Jones. En diverses ocasions també censura l’afició a la beguda dels mariners i descriu amb detall els càstigs que se’ls aplicava per incompliment de la disciplina. A l’hora de partir indica que Maó, malgrat ela avantatges evidents del seu port i de l’arsenal, no li sembla una elecció convenient per a la hivernada de l’esquadra. Això es deu a què el cònsol és poc hospitalari, la qual cosa té remei, i a l’absència de llocs agradables i de diversions honestes, ja que no han estat introduïts en la societat illenca. Per aquest motiu als oficials només els resten les tavernes i les cases de joc, on perden la salut i grans sumes de diners, fins al punt d’endeutar-se deshonrosament. La conclusió és lapidària: “Maó és un dels pitjors llocs que es puguin trobar”.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada