Cooper Willyams és el darrer autor d’aquesta època. Es tracta d’un
capellà anglès, que va estar destacat uns anys a la marina i que és conegut per
haver redactat dos llibres de viatges, un sobre les Índies Occidentals i
l’altre de la Mediterrània. Willyams és reconegut especialment pels seus
dibuixos i gravats, alguns dels quals il·lustraven les seves obres. El 1798 es
va enrolar en l’esquadra de Nelson que emprenia la guerra d’Egipte. Va arribar
a Menorca a finals de setembre i s’hi està un mes i mig. Fruit d’aquestes
vivències el 1802 publicà el llibre “Un viatge per la Mediterrània” que, com
l’anterior, fou traduït a l’alemany. La part menorquina fou publicada pel Diari
Menorca el 1953, en una traducció de Ricard Quadrado del llibre adquirit per
Francesc Vidal Sintas.
La descripció que fa l’autor és original, en el sentit que no es detecta
la influència de cap autor anterior, sinó que explica el que veu. A la seva
arribada comenta que “Maó presenta un aspecte molt notable sobre una eminència
a l’extrem intern del port”. La ciutat està edificada de forma molt irregular;
els carrers són pavimentats amb pedres agudes que resulten molt incòmodes pels
vianants i hi ha moltes costes. Les cases, en canvi, són amples i belles. A la
plaça principal hi ha la Catedral, l’Ajuntament i el quarter de la guàrdia; és
el punt de reunió de la bona societat i dels oficials de la guarnició.
Willyams va quedar molt impressionat per l’habilitat dels mestres de
casa menorquins, que ja havia estat destacada per Armstrong, i descriu amb
detall la manera com aixecaven una arcada. També s’estén en temes militars,
descrivint la presa de l’illa pel general Stuart i aprofita per fer un repàs de
la història de l’illa durant el segle XVIII. A continuació afirma que en època
de guerra, Menorca és de grandíssima utilitat per a la marina anglesa, ja que
és l’únic port, amb Malta, on aquesta pot recalar en la Mediterrània. Indica
que les torres de defensa redones que han estat construïdes d’ençà que l’illa
va tornar al domini britànic mereixen una especial atenció. El seu accés és
exterior i s’ha de fer per una escala portàtil, que es recull des de
l’interior. Dalt hi ha un canó. Són comandades per un tinent d’artilleria amb
vint homes.
Per l’autor, “Maó és potser el millor port del món”, capaç per contenir
un gran nombre d’embarcacions. Al peu de la ciutat s’arrengleren els magatzems
i a la part oposada l’Arsenal. Al centre del port hi ha l’hospital de la
marina, admirablement construït. El llatzeret fou edificat pels espanyols
després de la conquesta de l’illa del
1782, amb unes despeses molt considerables. Ara funciona com quarter de dos
destacaments. “El capvespres la banda del Regiment sonava al costat de les
seves murades i a la vorera de la badia. En les nits de lluna l’efecte era
veritablement delitós. Durant aquests dies els fosquets eren serens i calmats;
l’aigua, llisa com un vidre, era solcada per nombroses barques”.
A unes dues milles es troba es Castell, habitada exclusivament per
militars; mitja milla més enllà s’alça la fortalesa George, abans Sant Felip.
L’autor va quedar molt sorprès de trobar allà “només un vast munt de runes” i
explica que els espanyols van volar la ciutadella i totes les instal·lacions.
Tanmateix els anglesos han fet molt per renovar la seva utilitat: han netejat
els refugis, s’han aixecat forts murs i ja ofereix un aspecte respectable de
defensa.
Menorca per Willyams presenta un aspecte àrid, amb moltes roques. Només
en alguns indrets el sòl és cobert per una prima capa de terra que sols gràcies
a la laboriositat dels indígenes produeix una quantitat de gra relativament
acceptable. En els barrancs o petites valls la terra té més fondària; són
fèrtils, produeixen excel·lents verdures i estan plantades de figueres i
vinyes. A l’illa hi ha moltes perdius, la caça de les quals constitueix un bon
esport per als oficials anglesos. El calor de l’estiu és molt sufocant i les
tropes pateixen moltes baixes per malaltia la tardor i l’estiu, per mor de la
sobtada transició d’una extremada calor a un fred agut.
L’autor va emprendre algunes excursions per Menorca. Segons ens informa,
a l’època el mitjà de transport més comú són les mules i els ases, que tenen un
peu més ferm que els cavalls sobre els pedregosos camins de l’illa. Assenyala
que el Governador Kane va construir la carretera principal de l’illa, ja que
abans els camins eren difícilment transitables. Visità Fornells, del que
únicament descriu les seves defenses i la muntanya del Toro, coronada per un
monestir de frares agustins, amb una capella ben construïda. Finalment apunta
que a la muntanya de Santa Àgueda hi havia una altra capella. No sembla que
tingués un gran coneixement de la resta de poblacions de l’illa; només comenta
la pobresa des Mercadal i Fornells i que Alaior té un aspecte més acceptable.
Willyams descriu de forma molt detallada el vestit de les dones
menorquines, a les quals al principi confon amb monges, i explica que moltes
senyores adoptarien els més elegants vestits anglesos, però els homes no els ho
permeten; ells, en canvi, han pres sense dificultat les modes més actuals. L’estada
a Maó de l’autor fou agradable per la companyia dels seus compatriotes. Els
balls i concerts eren freqüents i en els primers el vestit de les menorquines
contrastava amb el de les dames angleses. En els concerts cantava un germà de
Michael Kelly, compositor i cantant irlandès, famós a l’època, qui era tambor
d’un regiment anglès.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada