Catalunya: una qüestió de confiança

“¿En qué momento se jodió el Perú?” és la pregunta amb què Mario Vargas Llosa comença la seva novel·la Conversación en la Catedral. El convuls moment que es viu respecte a Catalunya fa pertinent que ens plantegem quan es van espenyar els vincles entre el Principat i Espanya.

L’autor peruà va necessitar més de set-centes pàgines per donar algunes claus sobre els orígens del malgovern del seu país i, realment, caldria una extensió similar per aprofundir sobre les arrels del procés català. Simplificant molt, però, podem admetre que amb la Constitució del 1978 i l’Estatut de l’any següent s’obria una etapa esperançadora en les tumultuoses relacions catalanoespanyoles, marcades encara pels enfrontaments produïts durant la Segona República i la Guerra Civil i la repressió franquista.

El nou marc de concòrdia proporcionava a Catalunya l’autogovern pel qual somiava des de feia dècades. Tanmateix, la cosa és va tòrcer amb l’aprovació, gràcies a l’acord dels dos principals partits del país, la UCD i el PSOE, de la LOAPA, una llei que pretenia limitar l’autonomia acabada d’estrenar. Paral·lelament va esclatar la crisi de Banca Catalana, fundada per Jordi Pujol, però de la qual duia anys desvinculat. Tot i que, des de la perspectiva actual, es podria discutir sobre el contingut judicial del cas, des del punt de vista polític, per a una gran part dels catalans fou considerat com un intent dels partits centralistes de laminar les forces nacionalistes.

Així mateix, la generosa cessió de competències que l’Estat central va fer a les comunitats autònomes no va tenir el seu equivalent en el finançament. D’aquesta manera, el sistema quedava coix, ja que els ingressos no evolucionaven en paral·lel a les despeses, especialment a regions dinàmiques com Catalunya –i Balears.

La confiança és un concepte bàsic en política. Els ciutadans confien als seus representants la direcció dels afers públics i les relacions entre les diferents administracions públiques s’han de desenvolupar dins d’un context de lleialtat. Els fets anteriors van separar de manera cada vegada més notòria les societats catalana i espanyola. El primer lustre dels vuitanta es va anar perdent la comprensió recuperada durant la lluita antifranquista i la redacció de la Constitució i l’Estatut.

D’altra banda, la dinàmica convergent de reclamar constantment més avantatges va esperonar la percepció que els nacionalistes s’estaven comportant de forma deslleial i desvetllà la por que aquest allunyament acabés amb la unitat de l’Espanya. El model educatiu d’immersió lingüística, malgrat els seus acceptables resultats educatius, políticament era un greuge a una part de la societat catalana i un senyal de displicència intranquilitzador.

La distribució de competències de la Constitució és confusa i els instruments de resolució de conflictes tenen un abast limitat. La LOAPA va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, però la judicialització de les relacions autonomia-estat no és una via efectiva per consolidar la confiança. Al contrari, cada recurs és vist com una ofensa a la qual cal reaccionar. La inoperància dels mecanismes polítics d’acord, com hauria d’haver el Senat, impedeix l’entesa.

La Constitució del 1978 va desembocar en un federalisme de fet, sense un utillatge federal. En un estat fortament descentralitzat és necessari que tots els territoris admetin el fet diferencial dels altres i que cada territori desenvolupi un sentiment de pertinença a la nació.

En canvi, a Espanya es va digerir malament l’existència d’una cultura catalana, basca o gallega. No s’ha explicat prou als ciutadans d’altres regions que aquesta diversitat s’ha de valorar positivament, perquè en cas contrari s’impedeix la integració d’aquestes comunitats en el país. Com a revers, a Catalunya es va impulsar una política exclusivista, que difuminava el concepte de nació espanyola i n’hegemonitzava la catalana, sense intuir que així es destruïa la idea d’un país compartit.

El conflicte sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 és la culminació d’aquest procés de pèrdua mútua de confiança i d’inexistència de mecanismes efectius d’arbitratge. La interposició d’un recurs contra el text aprovat pels parlaments de Catalunya i Espanya i en referèndum és una aberració política i jurídica que la Constitució no hauria d’haver permès.

La darrera dècada amples capes socials de catalans han perdut la fe en Espanya. En les eleccions autonòmiques del 2015 els partits que defensaven un canvi en les relacions amb l’Estat van aglutinar quasi el 73% dels vots, dels quals dues terceres parts propugnen la independència i la resta una reforma constitucional.

Com s’anirà veient els propers mesos, l’Administració disposa de tots els mitjans per impedir la independència de Catalunya. La major debilitat del projecte independentista és plantejar-ho com una qüestió de mesos, quan en aquest interval el Govern central té bases legals, polítiques i financeres per arruïnar tot intent separatista.

Tanmateix, a llarg termini és impossible contenir la sensació de desafecció. El Consell de Ministres podrà aturar l’embat de la Generalitat, però si no es restaura una confiança recíproca, d’aquí a poques dècades veurem una Catalunya independent. Experiències hi ha a Europa i a fora que ho demostren.

El repte dels sobiranistes és mantenir la flama. Si persisteix l’esperit que Madrid ofega Catalunya, tenen el vent al seu favor. El repte dels unionistes és restaurar els vincles del 1978 i que els catalans se sentin còmodes dins d’Espanya. Cap de les opcions és fàcil, però les dues són viables.

El dret a decidir o referèndum d’autodeterminació és una oportunitat per tot dos, ja que tant trobam països on ha guanyat la cohesió (Canadà, Escòcia) com la separació (Argèlia, Timor Oriental). Tot depèn de fins a on han arribat les desavinences entre les dues comunitats. Quan les relacions han estat pacífiques, ha triomfat l’associació, però si ha dominat el conflicte, ha sortit victoriosa l’alternativa independentista.