La reforma silenciosa del mercat del Carme (1907-1916)

Després de la construcció del Palau de Justícia, el 1907, l’Ajuntament va començar a fer un grapat d’obres per solucionar els problemes d’habitabilitat que arrossegava el mercat del Claustre del Carme des de la seva instal·lació provisional, vint-i-cinc anys enrere. No es tractava d’un gran projecte, sinó de petites intervencions que es van allargar molt de temps, a l’aixopluc de les quals els concessionaris dels llocs de venda van anar arranjant els espais que ocupaven per oferir els seus productes d’una forma més digna.

 

Claustre del Carme. Foto Rafel Vidal. Fotos Antiguas de Menorca

Així, el setembre del 1907, la Corporació acordava aixecar una paret al costat del nou Jutjat, a l’ala est del mercat. A continuació, el mes de febrer de l’any següent, se subhastaven les obres d’un urinari, que tenia un pressupost de 500 pessetes, per tal millorar l’estat higiènic de l’edifici. L’economia de l’Ajuntament no permetia excessives alegries: l’actuació de l’ala est no es va poder concloure per manca de pressupost. Setmanes més tard, el Consistori aprovava un nou projecte de Femenías per reformar el claustre, que importava 5.720 ptes. i que no va ser executat, al menys en una sola fase, ja que els anys següents tan sols es van realitzar diverses intervencions parcials, la suma de les quals no arriba a l’import esmentat, que en realitat no era gaire elevat, però pel que es veu no era a l’abast de la hisenda local.

Val a dir que, durant aquesta època també es van anar desenvolupant diverses obres a l’escola que hi havia en l’edifici, amb els mateixos trets de summa economia i caràcter parcial que les del mercat, com les que es van fer el mes de juny del 1908 a l’escala, durant les quals es prohibí l’aparcament de carruatges a la zona, o el setembre del 1917, quan es va substituir l’enllumenat a gas per l’elèctric.

Seguint amb aquesta tònica, el mes de maig del 1909 es van subhastar els treballs de reforma de l’ala nord del claustre, inclosa la teulada, i la finalització de la de l’est iniciada l’any anterior, que van ser adjudicats per 1.500 pessetes. Potser quedava algun detall per rematar l’actuació, perquè el juliol la Corporació acordava acabar la paret de l’ala est i obrir un pas al costat de la sagristia de l’església, amb l’objecte de facilitar el pas a la parada de carros i cavalleries, que es traslladava de la ubicació anterior als baixos del Palau de Justícia. A la seva conclusió, el mes de setembre, l’arrendatari d’un quiosc va obtenir una indemnització de trenta pessetes per haver hagut de desmuntar i tornar a muntar la seva instal·lació. Finalment, l’any 1910 es desenvoluparien les obres de les ales sud i oest, amb les seves teulades i altres elements, que van costar 1.442 pessetes.

 

L’Ajuntament no tenia cap programa en relació al mercat i encara aspirava a edificar un de nova planta. Alhora que es feien les intervencions anteriors, el desembre del 1909 va encarregar a l’arquitecte Femenías la redacció d’un altre projecte general. El mes de setembre de l’any següent, Miquel Florit, el senyor del lloc de Biniach, s’oferia per aixecar un nou mercat de proveïments al Claustre del Carme, a la qual cosa el Consistori es va mostrar disposat, afegint-hi la construcció d’un nou escorxador (el qual pel que sembla tampoc estava en condicions).

El mes de febrer del 1911 Miquel Florit concretava la seva oferta, que consistia a prestar a la Corporació 150.000 pessetes per a l’establiment dels dos equipaments –mercat i l’escorxador. La Corporació va resoldre estudiar la idea, demanà a l’arquitecte municipal que ultimés els dos projectes i al cap de pocs dies acceptava la proposta. Tanmateix, les clàusules que volia imposar l’Ajuntament no van convèncer el propietari agrícola i el van menar a retirar la seva proposició. Concloïen així trenta anys d’estèrils temptatives de fer un mercat de bell nou, en els quals van xocar unes concepcions grandioses del que els regidors pensaven que havia de ser aquest i la realitat prosaica d’unes finances escardalenques.

Al seu lloc, va prosseguir la parsimoniosa reforma del claustre: a finals del 1912 l’Ajuntament aprovava que es tanquessin els arcs per mitjà de vidrieres. Tanmateix, com que no es va destinar cap import a realitzar aquesta actuació, no es va materialitzar fins que el 1915 s’imposà al concessionari de la recaptació dels arbitris de mercats i vies públiques l’obligació d’executar-la. És clar que l’empresari es rescabalava amb el que cobrava dels tributs municipals, però la Corporació preferia aquesta via indirecta de finançar les obres que la consignació de fons en el pressupost. No ens hauríem d’estranyar que el concessionari allargués els treballs, que al cap d’un any encara no estaven enllestits.

 

L’Ajuntament utilitzava la iniciativa privada en altres aspectes, i de fet ho estava fent els darrers anys per portar a terme la part de detall de la reforma. En aquesta etapa, diversos arrendataris de llocs de venda van executar obres de rehabilitació a canvi de la prolongació de les seves concessions per un període de 10 anys, fins al 1929. En alguna ocasió el Consistori va endreçar alguna caseta, com el 1914, en què hi va destinar 225 pessetes, però fou l’excepció, de la resta es van encarregar els venedors. En tot cas, els agents privats responien a les millores municipals. Quan aquestes van finalitzar amb la instal·lació de les vidrieres, el 1916, es va produir una allau de sol·licituds per instal·lar quioscos: en pocs dies sis venedors van presentar la seva petició.

La qüestió més problemàtica eren les condicions sanitàries i de neteja. A partir del 1911, és a dir un cop acabades les obres estructurals, cada any l’Ajuntament aprovava de realitzar el que s’anomenava “un recorregut general” del mercat, com el que es feia als passejos, murs del port i els edificis públics i que, pel que sembla, consistia en la reparació dels elements deteriorats, a la qual alguns anys s’afegia la neteja dels excusats o l’emblancat. Tanmateix, sembla que no era estrany que en alguna ocasió no es realitzés o s’endarrerís. El 1913 la premsa apuntava en aquest sentit i comentava que al terra hi mancaven rajoles, la qual cosa causava les ensopegades dels transeünts. L’any següent l’actuació es va realitzar després que un regidor presentés una moció assenyalant la seva necessitat. L’agost del 1916 un altre regidor denunciava que, per falta de personal, el mercat no s’havia pogut netejar ni blanquejar, a pesar d’haver transcorregut molt de temps d’ençà la Corporació ho havia acordat.

Les deficiències eren realment greus. El juliol del 1911 la comissió sanitària de l’Ajuntament censurava el mal estat higiènic de les casetes del mercat del Carme, fent notar que la seva brutesa “per dir-ho així, s’havia incrustat”. El Consistori no va reaccionar fins al cap d’un any, en què resolia de millorar les seves condicions higièniques.

 

Potser el tema que més molèsties causava era l’excusat. El 1908, coincidint amb l’inici de la reforma, La Voz de Menorca demanava que es dotés al mercat d’un excusat decorós, que es podria construir en una parcel·la contigua a l’urinari que s’estava muntant aquells dies. En aquell moment s’empraven uns llocs de venda ubicats a l’ala est de l’edifici, i se censurava la manca d’higiene d’aquesta solució, perquè la pudor de l’indret s’escampava per tota la plaça. Tanmateix, aquesta actuació va haver d’esperar fins el 1914, pràcticament com a culminació d’aquest seguit d’obres de renovació.

Una qüestió relacionada era el tancament del mercat. El fet que el claustre estigués obert de nit provocava actes continuats d’incivisme: tots els matins el sòl i alguns llocs de venda apareixien extremament bruts de restes de tota casta. El 1908 ja es va intentar la clausura nocturna de les ales sud i est i el pati central, que no va reeixir. A finals del 1910 el batle va presentar una moció per cloure amb reixats les dues portes que comunicaven amb les places del Carme i la Miranda, però després de debatre el tema no va ser possible per l’oposició de les persones que allà residien, perquè a més dels usos comercials, unes dotze famílies s’allotjaven a l’indret. L’afer es va tornar a suscitar el 1912 i després de tornar-se a topar amb l’oposició dels veïns, es va determinar que a partir de l’any següent el cos de serenos, que des de la seva creació, seixanta anys enrere, tenia onze efectius més un caporal, es dotés d’un vigilant específic per al mercat, si bé el seu sou, 180 pessetes, seria inferior al dels seus companys, que cobraven 240. Així s’aconseguí preservar el mercat el vespre.

D’aquesta manera, entre el 1907 i el 1916 s’havia desenvolupat la reforma silenciosa i improvisada del claustre. Si es comparen les fotografies existents entre aquestes dates es comprova que al capdavall l’obra va ser efectiva: al començament es veuen unes galeries sense teulada i amb els arcs paredats i al final té pràcticament la mateixa aparença amb què el vam poder conèixer abans de la gran rehabilitació de finals del segle XX.