Les reformes del mercat del Carme abans de la Guerra (1917-1934)

 A les acaballes del seguit d’intervencions del mercat del Carme que s’havien dut a terme entre el 1907 i el 1916, es va tornar a suscitar el problema del mal estat de les carnisseries, en especial les de la plaça de la Peixateria. Amb aquest fi, el 1914 es fer un darrer intent per unificar els dos mercats. L’estiu, un regidor demanava que es formulés un projecte per traslladar al Claustre la peixateria i les carnisseries. Es va plantejar la idea d’oferir el solar que quedaria per a la construcció del nou edifici de Correus. El mes de desembre s’aprovava inicialment la concertació d’un emprèstit de 60.000 pessetes amb l’objecte, entre d’altres temes menors, de finançar les obres necessàries per aquest gran mercat. Tanmateix, durant l’any següent, el Ministeri desestimava l’oferiment d’aixecar les oficines de Correus en aquella ubicació, la qual cosa sembla que acabà d’enterrar la iniciativa.

 

Entrada al mercat. 1930. Postal Roisin

Malgrat tot, les pèssimes condicions de les carnisseries de la Peixateria van menar que el gener del 1916 es comencés a estudiar la instal·lació d’aquestes al Carme. De totes formes, encara va haver de transcórrer un altre any perquè el batle li donés l’empenta definitiva. El mes de març del 1917, Femenías, l’arquitecte municipal, presentava un projecte per fer les noves carnisseries al Claustre, que importava 22.700 pessetes i es va executar en dues fases: el mateix any es van construir i ocupar dues i l’any següent les cinc restants. Potser per aquest motiu, es tancava l’arcada central del claustre. Finalment, el desembre l’Ajuntament resolia centralitzar la venda de carn al Carme a partir de l’1 de gener del 1919, prohibint que es fes a les casetes de la Peixateria, tant les municipals com les particulars. A la subhasta de les parades van quedar dues vacants, però el tema ja no tenia volta enrere.

Al final d’aquest reguitzell d’obres, el mercat va arribar a ser un lloc de marcat caràcter. Comptam amb una descripció de l’aspecte que oferia devers 1930, publicat per l’escriptora anglesa Lady Sheppard, qui el trobà un dels més pintorescos que havia vist mai, amb els seus llocs de venda exposats al voltant del claustre de l’església del Carme. L’aristòcrata va gaudir comprant aquí i a les petites botigues de la ciutat, on va trobar toffees i pa de pagès, que considerava que tenien una arrel plenament anglesa.

El mercat va seguir funcionant una dècada, passada la qual devien sorgir noves necessitats o, simplement les seves dimensions feien que alguna de les seves parts presentessin deficiències. El setembre del 1929 un particular, Josep Cañellas, presentava un projecte d’ampliació i millora, que s’oferia a executar. L’Ajuntament, després d’efectuar alguns aclariments, el va exposar al públic. El sistema per finançar les obres consistia de concedir la concessió dels arbitris municipals dels llocs de venda per un període de setze anys. La Corporació va autoritzar el projecte el mes de gener, però l’abril, en el moment de convocar la subhasta, el tema quedà damunt la taula.

 

Fotografia: Fotos Antiguas de Menorca

L’assumpte va dormir un any, durant el qual els regidors van descartar la idea i decidiren fer una actuació completament oposada: enlloc de deixar-lo en mans de la iniciativa privada, el Consistori executaria les millores directament, per administració, i amb aquest fi les va dividir en dues fases. D’aquesta manera, el febrer del 1931 aprovava el projecte de completar la construcció de la galeria interior oest del mercat. Quan s’acabessin les obres, es traslladarien els concessionaris dels quioscs d’aquest sector, la qual cosa es portà a terme el mes de setembre. A continuació, el novembre, s’acordà iniciar els treballs de l’ala nord, que constituïen la segona fase.

Un cop enllestida aquesta actuació, el desembre del 1931 i al llarg de l’any següent, es va donar llicència a un seguit de persones a muntar quioscos al voltant de les columnes de les ales oest i nord, les que havien estat reformades, per vendre fruites, verdures i hortalisses. Alhora es va aprovar el croquis que havia format Femenías per a la instal·lació d’altres quioscos a les ales sud i est, segurament els que aprofitaven una part del pati, i es començà a autoritzar la seva construcció. Així es posava punt final a aquesta nova actuació parcial i improvisada, com l’efectuada quinze anys abans. El 1935 es va plantejar l’ampliació de l’ala sud, però no s’arribà a executar.

Com a colofó de l’anterior intervenció, es va procedir a la instal·lació d’enllumenat elèctric, que permetia d’obrir el  mercat en determinades dates. La iniciativa es començà a estudiar el maig del 1932 i el mes de novembre s’acceptava el pressupost de la companyia Eléctrica Mahonesa, que era la que executava els treballs i subministrava el fluid elèctric, a canvi de les tarifes determinades per a l’ocasió.

 

Foto: Toni Catany

L’acabament d’aquestes obres coincidí amb la proclamació de la II República, l’abril del 1931, la qual va voler donar un impuls a l’ensenyament i, amb aquest objecte, engegà un ambiciós programa de transformació de les escoles unitàries en escoles graduades, és a dir dividides en cursos. El mes d’agost, el Ministeri d’Instrucció Pública promulgava una ordre que creava una escola graduada de filletes a Maó. Atès que el local que ocupava el col·legi femení al claustre era insuficient, el novembre el diputat menorquí a Corts, Francesc Carreras, feia gestions per destinar una part de la presó a aquest fi.

Es va escolar més d’un any i mig sense que el projecte avancés, durant el qual tan sols es va temptejar l’adquisició d’uns terrenys a les sínies des Cuc i la Plana per edificar els centres, iniciativa que no devia fructificar pel seu elevat cost. Finalment, el març del 1933 el director general de presons autoritzava l’Ajuntament a agregar la secció de dones de la presó a la futura Escola Nacional de Filletes. El juliol s’acordava efectuar obres de millora del Claustre del Carme, i d’una casa del carrer de Sant Joan per a la d’al·lots, segons els projectes de l’arquitecte municipal. L’escola del Carme era a l’ala nord i s’hi van  remodelar totalment els espais interiors, inclosa la conducció d’aigua des d’una cisterna, el sanejament, amb un pou Mouras, l’ampliació de les finestres i l’obertura de portes d’accés a la terrassa que s’obre al pati.

Tot i que s’havia planificat que els treballs fossin llests l’1 d’octubre, aquests es va allargar un any més i no conclourien fins al setembre del 1934. Llavors, l’Ajuntament va adquirir el mobiliari i el material científic per a l’Escola Graduada de Filletes i la seva germana de fillets, les dues amb sis seccions, que van obrir les seves portes coincidint amb l’inici del curs. El cost de les obres fou de 30.209 pessetes al Carme i 46.106 al carrer de Sant Joan i foren finançades per l’Ajuntament, que per fer-hi front va emetre un emprèstit, per respondre al qual augmentà en 10 cèntims l’arbitri municipal sobre el preu de la llet. Malgrat les gestions efectuades, no s’aconseguí cap subvenció de l’Estat.

 

El bombardeig de 1936. Foto Joan Bagur. Fotos Antiguas de Menorca

La rehabilitació de l’escola va ser efímera: tot just dos anys després, als primers compassos de la Guerra Civil, el 23 d’octubre del 1936, Maó patí el bombardeig de l’aviació italiana. Un explosiu va caure a l’extrem nord-est i afectà l’escola, on no s’impartien classes, però en va resultar morta una persona i altres quedaren greument ferides. Aquest sector quedà completament en runes i només seria reconstruït després de la Guerra, recuperant la seva funció docent.

Al llarg dels anys, el mercat conservà la seva vivacitat. El 1984, Deseado Mercadal comentava que, malgrat el creixement de Maó i la conseqüent obertura de supermercats a les barriades perifèriques, continuava essent el lloc on acudien a diari multitud de mestresses de casa per fer la compra. Fer una “volta per sa plaça” i per la contigua Peixateria era un costum i una tradició per a molts maonesos, sobretot per aquells que, per circumstàncies personals, disposaven de temps per fer-ho.

Mercadal explica algunes anècdotes de l’indret. Molts anys enrere, per Nadal, una dona va perdre el moneder on duia quatre duros de plata, tot un capital. Donat l’avís, la gent va cercar per tots els racons sense trobar-ho. Amb un tret de solidaritat envers aquella dona ofegada en un mar de plors, s’organitzà una col·lecta i en pocs minuts es va reunir una quantitat que superava la perduda. Al capvespre, l’home encarregat de la neteja va localitzar en un munt de fems el moneder extraviat i l’entregà a la senyora. Aquesta l’endemà va tornar al mercat explicant que volia tornar els doblers. Com que la cosa resultava impossible, perquè ni es trobaven allà els donants ni ningú volia acceptar els doblers, la quantitat es va gastar en un improvisat convit en el qual es van desitjar bones festes brindant amb pastes i vi dolç.

 

Fotografia: Pablo Cardona Natta. Fotos Antiguas de Menorca

Els anys vint, l’Ajuntament va decidir augmentar l’arbitri sobre els llocs de venda en cinquanta cèntims. L’encarregat de cobrar mensualment els rebuts era el conegut guàrdia de la plaça “en Quicus es saig”, qui, en intentar cobrar, va ser durament increpat per les venedores que, de pas, van posar de volta i mitja els regidors i el batle. Al mes següent, quan en Quicus havia de tornar a presentar els rebuts, li va dir al batle: “m’estim més pagar sa diferència de sa meva butxaca, antes d’enfrontar-me una altra vegada amb ses placeres.”

N’hi havia de tot color. El 1914, el cap de la Guardia Municipal va descobrir que un venedor de carn de gallina havia adherit a la part inferior d'un dels platets una moneda de 10 cèntims i un carnisser havia enganxat amb uns fils dos trossos de metall de 18 grams de pes. Tots dos van ser denunciats a la Batllia, que els imposà una multa de 10 pessetes perhom.