Europa en guerra

El món contemporani es fonamenta en un desig de pau. Els horrors de les dues guerres mundials, amb el colofó de l’explosió de la bomba atòmica, apaivagaren els ardors bèl·lics i van fer arrelar els valors pacifistes com a senyal d’identitat de totes les nacions civilitzades del món. 

Sarajevo 1992

El manteniment de la pau no ha estat fàcil. La Guerra Freda ens va fer sentir la seva precarietat entre temors d’hecatombe nuclear. La caiguda del mur, que semblava un bon auguri, va portar, per contra, nous conflictes al nostre continent, principalment les guerres balcàniques. Poc després, el 1991, esclatà la guerra del Golf. En els dos casos, els deliris de dictadors amb pulsions expansionistes van menar els seus pobles a la derrota i a una desvertebració social i política de la qual encara no s’han recuperat. El sempre inestable món islàmic protagonitzà l’atemptat de Nova York del 2001, el primer atac d’aquesta envergadura que rebien els Estats Units des de Pearl Harbor. Una dècada més tard, la primavera àrab portà revoltes i guerres a les nostres portes.

Amb aquests precedents no ens hauria d’haver estranyat que un altre líder tirànic agredís un país del nostre entorn. L’esfondrament de la URSS, que havia heretat i ampliat l’imperi dels tsars russos, va deixar a l’Est d’Europa un garbuix de noves nacions amb disputes frontereres, que l’antic poder colonial ha aprofitat per deixar un reguitzell de territoris en disputa. Un d’aquests contenciosos l’enfronta amb Ucraïna, un estat amb una nodrida presència de població russa que històricament no ha gaudit de límits precisos. Des de l’annexió de Crimea, el 2014, els tambors de guerra batien cada cop més fort, però els europeus, encegats per les nostres ànsies pacifistes, pensàvem que les hostilitats que es desfermaven a prop nostre mai ens esquitxarien.

La invasió ha provocat una allau de comentaris i comparacions, la majoria apressats i aventurats. En un primer moment, el record de la puixança soviètica ens va fer creure que es tractaria d’una guerra llampec, la qual cosa, per associació, va menar a identificar Putin amb Hitler i a cercar precedents a les ocupacions prèvies a la Segona Guerra Mundial, amb l’atreviment de predir una Tercera Guerra. Hauria estat més acurat rememorar la Guerra dels Sis dies, del 1967, quan Israel es va fer seus Jerusalem i Cisjordània, que possiblement no abandonarà mai, un altre exemple de la vigència de l’ús de la força. 

Conquista de Jerusalem per Israel. Guerra dels sis dies. 1967

El temps està posant les coses al seu lloc. La invasió d’Ucraïna progressa de forma lenta, amb més destrucció que domini del terreny, més sacrifici humà que gesta militar. L’exèrcit rus no és ni l’exercit roig ni la màquina de guerra nazi i té moltes dificultats per fer-se amb el país. A diferència dels txecs dels sudets i dels austríacs, els ucraïnesos es resisteixen des del primer minut. Occident, enlloc de beneir l’ocupació, imposa dures sancions econòmiques contra Rússia i, fins i tot, envia material militar a Ucraïna. Res és com a la Segona Guerra Mundial. De fet, a mesura que passen els dies aquesta invasió té més punts en comú amb la d’Afganistan del 1979 i podria ser pitjor, perquè llavors els soviètics van acudir a auxiliar un règim comunista amic i aquí han copejat una democràcia que anhela alliberar-se de la seva tutela.

Com molts dictadors, Putin ha actuat d’esquenes a la realitat, amb la voluntat pueril de construir un nou futur que només existeix a la seva imaginació. És probable que les seves tropes s’apoderin d’una part d’Ucraïna, però serà una victòria pírrica, que no assolirà els seus objectius i desembocarà en una retirada vergonyosa. La resistència dels ucraïnesos continuarà fins que el darrer soldat rus abandoni el país i potser obté un final negociat al conflicte. Al capdavall, l’escomesa de Putin serà el mite fundacional de la nació ucraïnesa: els ciutadans que encara no tenien clara quina era la seva pàtria, ho hauran après d’una forma brutal i, a partir d’ara, estaran més units.

Retirada de la URSS d'Afganistan. 1989

El dia que arribi la derrota o la pau pactada, Putin pagarà la seva bogeria. Per arrelades que hagin estat les dictadures, no n’hi ha cap, ni la dels generals argentins, ni la dels comunistes de la URSS, ni l’Iraq de Sadam Husein, que superi la prova d’un revés militar. Algun dia veurem una nova Rússia, que difícilment tornarà fantasiejar amb deliris imperialistes.

La guerra també ha unit els europeus. Abans de l’agressió salvatge d’Ucraïna alguns simpatitzaven amb Putin. Uns eren comprensius amb el trauma de l’esfondrament de la URSS; altres, agraïen els doblers que Rússia i els seus oligarques repartien de forma generosa, a vegades de manera legal, invertint en negocis, museus o futbol, a vegades clandestinament, finançant extremistes de tendències oposades, amb l’únic fi de desestabilitzar les autèntiques democràcies. Els seus beneficiaris ara s’apressen a destruir hemeroteques i netejar les empremtes dels rubles de la vergonya.

 Tanmateix, caldrà aprendre algunes lliçons. No hi ha res pitjor que confondre els desitjos amb la realitat. És trist constatar la vigència de l’adagi de Hegel,  qui afirmava que només és lliure qui està disposat a arriscar la seva vida per conservar la llibertat. Pensàvem que havíem deixat enrere la barbàrie i bastava amb proclamar la pau; ara sabem que no n’hi prou amb bones paraules, sinó que cal comptar amb la potència suficient per enfrontar-se a un món turbulent on aguaiten forces hostils disposades a copejar-nos. 

Europa està envoltada de perills. L’Est, del Caucas a l’Adriàtic, és un polvorí. Els països del nord d’Àfrica són dictadures poc caritatives que oprimeixen el seu poble. Més al sud, l’extremisme islamista antioccidental cada dia és més fort. Per sobreviure, ens veiem obligats a optar per una pau armada. No és la pau a què la majoria aspiram, però és l’única que tenim a l’abast.

 Solidaritat amb Ucraïna. La seva guerra és la nostra guerra.