Els salaris són la clau per entendre la desigualtat, segons Miquel Puig

Aquest segle ha començat amb una doble crisi: la financera del 2008 i la sanitària del 2020. Moltes certeses establertes al segle XX trontollen. La distribució de la renda, fins fa poc una qüestió menystinguda per les elits econòmiques i polítiques, se situa al centre del debat públic i acadèmic. Per aquest motiu és benvinguda la publicació del llibre Els salaris de la ira de Miquel Puig, que ofereix una nova perspectiva sobre la qüestió.

L’economia s’hauria de fonamentar en els fets econòmics reals. Tanmateix és freqüent que, quan les dades contradiuen les doctrines vigents, els economistes mirin cap a una altra banda. Puig, en un passatge, parla de l’elevada tolerància respecte a l’error de les seves prediccions del president del Banc Central d’Espanya. Per evitar confondre els desitjos amb la realitat, l’autor primer de tot analitza l’evolució històrica dels salaris i la distribució de la renda.

És revelador que els sous només comencessin a créixer quan la lluita sindical i política van eliminar el treball infantil i reduïren substancialment la jornada de treball. Tal com deia Adam Smith, els salaris depenen de l’oferta i la demanda i no, com pretén l’ortodòxia actual, de la productivitat. Per açò, quan a partir del 1975 la immigració, la globalització i el canvi tècnic han augmentat l’oferta laboral, els sous han tornat a quedar congelats, si consideram el seu poder adquisitiu. La immigració, a la majoria dels països, és composta de persones de baixa qualificació i, per aquesta raó, pressiona a la baixa els sous de les ocupacions d’aquesta mena i tendeix a bandejar els treballadors nacionals. La globalització, com saben els sabaters i els bijuters menorquins que han hagut de tancar, comporta substituir els treballadors nacionals pels de les nacions que produeixen els béns que abans es feien aquí. Les noves plataformes digitals, enlloc de treballadors, tenen autònoms que fan més hores per retribucions inferiors.

Els únics salaris que han pujat han estat els d’aquells que estan en una situació estratègica, ja siguin executius d’alt nivell o futbolistes. Una dada que crida l’atenció del llibre és que els ingressos de l’1% amb rendes més altes dels Estats Units procedeixen el 75% del treball i el 25% restant del capital. Els autèntics guanyadors de la congelació salarial són els assalariats d’alt estatus. 

També han influït les idees econòmiques. Quan els diferents països van introduir el salari mínim, tenia un import considerable, que es va erosionar quan les doctrines neoliberals van passar a ser dominants, els anys setanta. El seu poder de compra, a l’Espanya franquista del 1963, equivalia a 1.400 euros actuals. Puig argumenta de forma convincent que la seva elevació no redundaria en l’acomiadament dels treballadors, ja que solen ser irreemplaçables: si les kellys no fan les habitacions dels hotels, qui les farà?

L’únic que succeiria seria que es reduirien els emolumens dels treballadors més ben pagats. De fet açò ja passa: els països on els obrers menys qualificats tenen salaris més alts (els nòrdics), els executius tenen sous més baixos i allà on aquests guanyen més (Estats Units), les categories més baixes estan més mal pagades. Açò es deu a què el capital és completament mòbil i ha de ser remunerat d’igual forma arreu del món (en realitat, seva taxa de guany va a la baixa). Si de cas, un salari mínim més elevat aconsegueix que només floreixin les activitats que el poden pagar. Aplicat al sector turístic, fomenta el turisme de qualitat i expulsa del mercat les activitats més poc profitoses.

Puig es mostra especialment bel·ligerant amb els propietaris immobiliaris. Segons la teoria de Ricardo, com que quantitat de terra és fixa, la renda, que és la seva retribució, s’estableix al nivell que permet la supervivència dels treballadors i els capitalistes. Per açò els beneficiaris reals de la industrialització van ser els propietaris agrícoles i en l’actualitat, són els únics que treuen partit quan les ciutats guanyen atractiu, ja sigui Barcelona o Ciutadella. Els propietaris tenen la capacitat d’augmentar els lloguers fins al màxim que poden pagar empresaris i ciutadans. Els empresaris treuen el rendiment de mercat i els treballadors sous de mercat; els únics que queden fora de mercat i es lucren cada vegada més són els propietaris immobiliaris, que són els que s’aprofiten de les inversions públiques per millorar les zones urbanes i l’entorn. Per açò, posar un sostre als lloguers està més que justificat.

 

L’autor es podria haver conformat amb fer un llibre d’economia. Advocar per l’increment del salari mínim i la limitació dels lloguers és simpàtic, però ha tingut la valentia de fer el pas a la política i aquí les conclusions són inquietants. Amb coherència amb tot l’exposat, assenyala que és crucial que es restrigeixi la immigració, una actuació que moralment li repugna, però que és imprescindible per revertir la llarga congelació salarial, així com per a la supervivència de l’estat del benestar. Els impostos depenen dels nostres ingressos; en canvi tots ens beneficiam per igual de la sanitat i l’educació. És més, els defensors d’una “governança mundial” són fantasiosos, perquè no hi ha recursos materials per estendre els nostres drets socials a totes les persones del planeta.

La globalització, l’avenç tecnològic i la immigració són beneficiosos per al món, però generen triomfadors i perdedors: les persones menys qualificades. L’avanç dels partits d’ultradreta prové del seu rebuig del comerç internacional i la immigració. Si han pres aquestes banderes és perquè l’esquerra clàssica, que fins els anys setanta les aixecava en defensa dels obrers, les ha abandonat, abduïda per les idees neoliberals. Si no volem que la democràcia s’afebleixi, cal recuperar aquesta perspectiva “obrerista”. 

Puig ha escrit un llibre que respon als principals problemes que té plantejats la nostra societat. Pel camí, ens fa pensar. A mi m’ha fet canviar algunes idees. M’he sentit com si veiés el fillet del conte que es va atrevir a dir que el rei estava despullat.