El naixement de la indústria moderna està estretament vinculat a la seva capacitat per accedir als mercats exteriors. Menorca no és cap excepció. El sector del calçat es va desenvolupar al segle XIX gràcies a les exportacions a Cuba i la confecció de moneders de plata es va expandir a principis del XX de la mà de la demanda de països europeus com França i Alemanya.
Tanmateix, cap al 1890 va emergir un moviment proteccionista que provocà l’enrariment del comerç internacional. Espanya, amb una gran tradició proteccionista, aixecà un important mur aranzelari, un moviment que seria contestat per la resta de països, de manera que els nostres industrials tingueren dificultats creixents per vendre a l’exterior.
Després de les convulsions de la I Guerra Mundial, el 1922 el Govern aprovà l’aranzel Cambó, que pretenia protegir de forma integral la indústria del país i coincidí amb un canvi de la moda que va fer perdre atractiu als moneders de plata. Els argenters menorquins es van haver de reconvertir cap a la bijuteria que, a diferència dels anteriors, venien sobretot al mercat nacional.
La introducció dels articles de l’illa a la Península no ha estat gaire estudiada. Un lot de correspondència comercial apareguda no fa gaire en un portal de col·leccionisme ens ofereix una visió suggeridora del fenomen. La documentació abasta sobretot els rams del calçat i la bijuteria; d’aquesta darrera els anys més representats són els de 1932-1934, un moment crucial per al seu enlairament, que assentà unes bases que li permeteren créixer de manera sostinguda després de la Guerra Civil. El més interessant és que, com es tracta d’un venedor de Cadis, abunden els documents de la zona sud, on es creia que els bijuters menorquins no havien arribat fins més tard.
La primera factura, de moneders de plata, és del 1917, anterior a la crisi del sector. La remet B. Gomila i Companyia, que tenia el seu taller al carrer Pi i Margall, antiga denominació del camí des Castell. Bartomeu Gomila era un fabricant modest, conegut per ser el primer en utilitzar l’alpaca, que substituïa la plata i així abaratia el gènere, una bona opció en temps de dificultats. En la capçalera de la seva documentació feia constar “Gran fábrica de Monederos de Plata, Alpaca y de otros Metales” i, de fet, remet al seu client quatre moneders d’alpaca platejada per un import total de 69,75 pessetes.
A continuació comptam amb diversa documentació rebuda per Jacinto Rodríguez, de Badajoz, comerciant que regentava el basar La Luz al carrer San Joan de la població, on venia una mica de tot: productes de bellesa, joguetes,... i lògicament les peces de bijuteria que comprava a Menorca.
El primer que ens consta que s’hi va posar en contacte va ser Antoni Vidal Mas, mallorquí qui, el 1918, estava establert a Barcelona, on venia “Quincalla, Bisutería y artículos de París”. Tot i que, d’acord amb la capçalera de les seves cartes, la seva especialitat eren les pintes de dona i altres ornaments, també feia altres productes, com cadenes de rellotge, collars llargs (sautoirs) de fantasia, ganivets, tisores, articles d’òptica, brodats i botons. Tal i com és tradició al ram, venia exclusivament al major. En aquest cas són dues dotzenes de passadors, per la discreta quantitat de 10,50 pessetes.
Es dona el cas que Antoni Vidal Pons, menorquí, de qui no consta que tingués relació amb l’anterior, el 1934 va remetre dues comandes a Rodríguez. La primera era d’una dotzena d’imperdibles, una altra de polseres i una darrera d’anelletes, per un total de 216,80 pessetes. La segona devia ser similar; només conservam la carta que l’acompanyava, on s’especifica que la tramesa, enviada per paquet postal, pujava a 205,40 ptes., que s’havien de pagar fent-se càrrec d’una lletra de canvi a trenta dies vista. L’empresari tenia dos establiments, perquè al primer document es presenta com a fàbrica de bijuteria i la segona com a fàbrica d’ornaments per al calçat. L’any següent remetia una nova factura relativa a dues dotzenes de collars, de diferents tipus, i dos imperdibles, que importaven 106,05 pessetes. En aquesta ocasió consta el seu nom complet, “Antonio Vidal Pons. Fábrica de bisutería” i especifica que els dos domicilis que figuraven en els documents anteriors són la fàbrica, ubicada al carrer de Sant Lluís Gonzaga, número 32 i el despatx, al carrer de Gràcia, número 70, de Maó.
Un altre bijuter que es relacionava amb el comerç de Badajoz era Josep Parés Villalonga. En la capçalera de la seva factura es presenta com a “Fábrica de Platería: Manufactura de monederos. Especialidad en Servicios de mesa en hojas dorada”, la qual cosa suposa tocar gèneres bastant variats. El 1932 envia setze dotzenes de moneders platejats, de dues classes, i diversos productes més: portatovallons, pales de dolços, pinces de sucre i cadenes amb medalla, tot per 291,50 pessetes, a pagar als trenta dies amb una lletra de canvi.
També figura Josep Fèlix Orfila, que al seu important establiment situat al carrer Duc de Crillón números 10-12, posseïa una “Fàbrica de bijuteria i articles de galalith”. Aquest darrer és un dels primers plàstics que es van fabricar de forma comercial. Desenvolupat a finals del segle XIX entre Alemanya i França, arran de la seva presentació a l’Exposició Universal de París de 1900 va revolucionar la indústria dels botons, per les seves possibilitats per imitar efectes d’ivori, fusta, pedres precioses, etc. A partir dels anys trenta el seu ús es va ampliar a multitud d’articles. El menorquí escriu a Rodríguez el 1933 per oferir-li el ventall d’objectes de bijuteria que produeix, comentant que està especialitzat en polseres, imperdibles (dels quals li indica el preu de diferents models) i collars, però que crea novetats cada setmana i també fa portatovallons, pales, pinces i moneders de metall platejat.
La bijuteria es va expandir fora de Maó. Francesc Pons treballava el 1932 a aquesta població, on regentava una “Fàbrica d’argenteria i bijuteria. Cadenes i polseres d’or i plata”, En aquesta data remet un paquet postal a Badajoz amb diverses dotzenes de cadenes, amb i sense medalla, així com polseres, pinces de sucre i portatovallons, per valor de 182,10 pessetes, pagadores a 60 dies. El 1934 l’empresari s’havia traslladat a Sant Lluís, des d’on envià dotze dotzenes de collars amb medalla, que tenien un cost de 81,50 pessetes, despeses d’enviament incloses, i les condicions de pagament habituals. Finalment el maig del 1936 tramet dues dotzenes de collars d’or de 18 quirats i 22 contrastos d’or de llei a una botiga de Sevilla. La comanda es feia arribar a través d’un representant i el termini de pagament s’ampliava a 120 dies.
No podia faltar el principal bijuter de Ciutadella, Joan Torrent Torres, que en la capçalera de la factura s’anuncia com a “Fábrica de Hebillas y Adornos. Fantasía para calzado” i, imprès amb tampó, “Sección Bisutería”. El 1933 el seu establiment estava ubicat al carrer del Sud i enviava a Rodríguez un paquet postal amb bastant de gènere, sobretot imperdibles i anelletes, però també, polseres niquelades i “criolles” de níquel, tot per 264 pessetes.
Després de la Guerra Civil, la bijuteria menorquina es va expandir amb força. Dels primers anys disposam de dues factures. Vicent Robert Vicens tenia la seva fàbrica al carrer Santa Victòria de Maó on, com es pot veure en la capçalera, elaborava una ampla gamma de productes: Orfebreria, Bijuteria, Ferreteria, Fornitures i Articles Mecànics. El 1946 va vendre per 2.844 pessetes 566 fermalls de missal a l’editorial Litúrgica Espanyola, SA, que estava a la Gran Via de Barcelona, llavors coneguda com a Avenida de José Antonio.
Dos anys més tard, A. Vidal Esteve. Bijuteria, que tenia el seu taller al carrer Sant Josep de Maó, remetia a un establiment de Sevilla una comanda més modesta: mitja dotzena de forquilles d’alpaca, per un preu de 176,50 ptes. A la factura figura el segell de l’agent Alfonso Estela de Sevilla, amb la qual cosa es remarca la importància de la vessant comercial en aquest negoci.
Les relacions amb Andalusia es van mantenir al llarg dels anys. Una dècada més tard, el 1959, Santiago Pons Ponsetí enviava dos paquets postals a la capital andalusa. Segons indica a la carta, la comanda s’havia fet a través de Josep Parés Villalonga, de qui hem comentat una venda anterior a la Guerra Civil, i que fou un dels empresaris que va superar la contesa. El bijuter finalitza desitjant al seu interlocutor continuar amb les relacions comercials. No sabem si es va complir la seva voluntat, però la bijuteria va viure les dècades següents anys brillants que van deixar la indústria de Menorca en un lloc molt alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada