La vinya de Ciutadella entre dos segles (1773-1818). Un conreu molt estès.

El 1773 a Ciutadella hi havia 410 propietaris de vinya, gairebé els mateixos que el 1723, però com que la recaptació del delme havia augmentat, la superfície ocupada per les vinyes ara devia ser major. La vinya ocupava una extensió de 221 ha, una quantitat poc superior a la que tenia Alaior (205 ha), un terme que tenia una collita de vi similar. Es tractava d’un conreu molt estabilitzat, ja que el percentatge de vinyes velles (12,2%) superava àmpliament el de les noves (7,7%). Hi havia un total de 410 parcel·les amb vinya, amb una superfície mitjana de 0,54 ha.

Distribució de la vinya de Ciutadella el 1773 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Algaiarens	45	23,39	10,7%	0,52
Biniatremet	15	8,03	3,7%	0,54
Tramuntana	73	41,45	19,0%	0,57
Son Salomó	13	8,70	4,0%	0,67
Tres Alquerias	3	1,93	0,9%	0,64
Es Caragol	21	10,47	4,8%	0,50
Rafal des Morer	24	14,38	6,6%	0,60
camí vell	7	6,24	2,9%	0,89
Sant Joan	52	24,88	11,4%	0,48
Torre Calafat	23	11,18	5,1%	0,49
Lloc de Monges i Son Bou	3	3,25	1,5%	1,08
Santandria	30	14,71	6,7%	0,49
Son Xoriguer	23	12,28	5,6%	0,53
So Na Parets	25	11,66	5,3%	0,47
Altres	53	25,56	11,7%	0,48
Suma	410	218,10	100,0%	0,53

La vinya estava àmpliament repartida pel terme municipal, tot i que la major quantitat es concentrava una sèrie de paratges. La major concentració es donava als camins de la Tramuntana (Son Fe, Son Triay i Son Angladó), on hi havia el 19% del total, així com el camí de Son Salomó, també conegut en aquesta època com camí de les Torres. També hi destacava la vinya del camí d’Algariarens, amb la seva extensió cap a Biniatremet (l’actual Son Seu), que en total suposaven el 14,4% del total. Un altre indret amb una bona plantació de vinyes era el camí des Caragol i el veí rafal des Morer, inclós el camí de ses Quarterades; en conjunt representaven l’11,2% del total. Una quantitat similar es podia trobar al camí de Sant Joan. A l’extrem sudoccidental del terme, Son Xoriguer i So Na Parets agrupaven el 10,8% de les vinyes.  Com s’observa, la part més interior del terme era la que comptava amb menys vinyes, però com que eren les vinyes dels llocs, la seva extensió mitjana era molt més gran.

La vinya era un conreu molt popular. Dels 536 propietaris recollits en el manifest de béns, 328 declaren tenir vinyes, el 61,1%. A més, tenien vinyes tres propietaris residents a Maó. Predominaven els propietaris mitjans, els que tenien entre 0,25 ha i 1,50 ha, que suposaven el 78,8% de la superfície de les vinyes. Només 20 propietaris tenien més d’una hectàrea i mitja. El major propietari era el noble Bernat Josep Olives, amb 2,9 ha repartides entre quatre vinyes.

Estructura de la propietat vitícola de Ciutadella (1773)
Trams	Núm.	Extensió	% s. total	Ext. Mitjana
0-0,24	44	7,79	3,6%	0,18
0,25-0,49	113	41,66	19,1%	0,37
0,50-0,99	115	83,85	38,4%	0,73
1,00-1,49	39	46,43	21,3%	1,19
1,50-1,99	12	20,03	9,2%	1,67
>2,00	8	18,34	8,4%	2,29
Total	331	221,23	100,0%	0,67

Aquestes dades es poden comparar amb les de l’Estadística de Casanello (1818), elaborada d’una forma més sistemàtica i que, proporciona una informació molt més completa, ja que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya de Ciutadella el 1818 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Algaiarens	33	15,24	7,1%	0,46
Biniatremet	23	21,31	9,9%	0,93
Tramuntana	40	23,24	10,8%	0,58
Son Salomó	30	15,41	7,1%	0,51
Tres Alquerias	19	11,80	5,5%	0,62
Es Caragol	16	11,19	5,2%	0,70
Rafal des Morer	29	20,52	9,5%	0,71
camí vell	5	4,07	1,9%	0,81
Sant Joan	27	12,17	5,6%	0,45
Torre Calafat	14	3,57	1,7%	0,26
Lloc de Monges i Son Bou	7	6,54	3,0%	0,93
Santandria	27	15,07	7,0%	0,56
Son Xoriguer	40	25,17	11,7%	0,63
So Na Parets	44	20,11	9,3%	0,46
Altres	17	10,44	4,8%	0,61
Suma	371	215,85	100,0%	0,58

Segons aquestes dades el 1818 hi havia 216 ha. de vinya, és a dir que el conreu no havia variat gaire en aquests quaranta-cinc anys. Riudavets a la seva obra Historia de la Isla de Menorca, indica que el 1835 els ceps del terme ocupaven 290 ha, un valor no molt superior i que pot representar l’extensió màxima que ocupava la vinya en els moments de major expansió. Coneixem una mica aquests primers anys del segle XIX a través de les noves vinyes plantades. Aquestes no van assolir valors significatius fins el 1812, però llavors de forma sobtada van atènyer el màxim (0,86 ha anuals entre 1812-1818); els anys següents el ritme va caure (0,47 ha anuals entre 1819 i 1827) i a partir del 1828 les plantacions van tornar a ser testimonials.

Pel que fa a la distribució territorial, les principals agrupacions de vinya ara es trobaven a l’extrem sudoccidental del terme: Son Xoriguer i So Na Parets, on el conreu havia doblat la seva extensió, representen el 21% del total. La vinya seguia essent important als camins de Tramuntana (Son Triay, So n’Angladó i Son Fe) i Son Salomó, però aquí la vinya havia retrocedit un 23% respecte al 1773. La vinya del camí d’Algaiarens i Biniatzem s’havia mantingut pràcticament igual i suposava el 17% del total. A la part central, al camí des Caragol i rafal des Morer, en canvi la vinya s’havia expandit i ja ocupava el 14,7% del total. Finalment, al camí de Sant Joan, la vinya s’havia reduït a la meitat i era superada per la de Santandria, que romania més o menys igual.

Pel que fa al nombre de propietaris, aquest era de 333, pràcticament els mateixos que mig segle abans. La superfície de la propietat mitjana era per tant idèntica (0,65 ha). Tanmateix, s’havia ampliat el ventall de propietaris, ja que els que havien augmentat més eren els petits propietaris de menys de 0,5 ha i els de més de dues hectàrees. Ara els tres majors propietaris eren Gabriel Saura Carreras, amb quatre hectàrees, Francesc Quadrado, que tenia 3,8 ha i Joan Pomar amb 3,3 ha.

En conclusió, podem veure com Ciutadella no va ser aliena a l’expansió vitícola que va gaudir l’illa de Menorca les primeres dècades del segle XVIII. D’aquesta manera hem comprovat que la vinya de la Vall que descrivia Antoni Bonet tenia segles d’història. Tanmateix, a diferència d’altres termes on la vinya va seguir creixent en altres períodes, a Ciutadella, a partir de la dècada del 1750 la producció de vi es va estabilitzar, la qual cosa no exclou petits moviments a l’alça a la baixa segons les conjuntures climatològiques i econòmiques. Aquesta situació es va perllongar fins a finals de la dècada del 1820, quan s’inicia el declivi de la vinya. Aquesta va venir originada per la forta crisi que afectà Menorca aquests anys i que ocasionà una reorientació de l’economia de l’illa en què s’expandí la indústria i la ramaderia, mentre que la resta de sectors, i de forma destacada la producció de vi, no es recuperarien més.

El gin de Menorca, de la llegenda a la història. El gin en temps de canvi (1960-1985)

Els anys seixanta neix la reivindicació del vincle del gin amb la dominació britànica. En l’article sobre gastronomia menorquina d’un especial del diari Menorca del 1960 dedicat al turisme, Andreu Murillo explica que “producimos licores como el “estomacal” y el “gin”. Nuestro “gin”, ginebra destilada, es famoso en España; hay varias fábricas en Menorca y las primeras destilaciones se remontan a la época de las ocupaciones extranjeras en el siglo XVIII. Suele tomarse en una bebida llamada “pellofa” en el dialecto local y que consiste en gin mahonés, agua de seltz y una rajita de limón”.

L’any següent, en la Guia de Menorca de Lluís Ripoll, parlant de gastronomia hi ha una succinta referència a la ginebra. Mascaró, en el seu llibre del 1965 explica en l’apartat d’indústria que a l’illa es fan diverses classes de ginebra, que a Menorca s’anomena senzillament gin, “utilizándose para su elaboración fórmulas del siglo XVIII, aprendidas de los ingleses”.

Molt més atrevit es mostrava Jim Maps en la seva guia editada el mateix any en anglès. Explicava que “L’orgull i el delit de Menorca és el gin, el gin anglès. Es tracta d’una de les reminiscències més felices de l’ocupació britànica. La idea d’aromatitzar el brandi amb l’essència de baies de ginebre s’acabava d’assentar a Anglaterra quan Menorca va ser conquerida i els destil·ladors locals van començar a produir-la. Un d’aquests encara la fabrica avui. La casa de Beltrán, situada a la vorera del port de Maó, va ser fundada el 1790, només 12 anys després que els britànics deixessin l’illa. El fundador va aconseguir una recepta anglesa, que ha romàs a la família des de llavors com un secret fèrriament guardat”. A continuació anota que Beltrán elabora dos licors i que l’anomenat Lord Nelson és el que més s’assembla a la ginebra anglesa. Un altre fabricant és Xoriguer. Així mateix comenta que als bars i cafès el gin es pren amb gel, sifó i una pell de llimona.

Aquesta imaginativa teoria concordava amb la publicitat de les esmentades empreses (igualment en anglès). Beltrán inseria dos anuncis: un de “Gin Beltrán. Gin anglès de Menorca. Beltrán, fundat el 1790” i l’altre de “Lord Nelson. Antiga Recepta Anglesa. Gin sec. 1716”. Xoriguer simplement apuntava “Gin Xoriguer. Per al seu còctel. Qualitat suprema”. També les guies en francès es feien ressò d’aquesta idea: “A Menorca, algunes destil·leries produeixen ginebra de tradició anglesa”.

El volum de la indústria licorera era reduït. Segons un informe del 1965 a l’illa hi havia cinc fàbriques (tres a Maó i dos a Alaior), que ocupaven un total de tretze treballadors. Malgrat tot, era un negoci puixant, on s’introduïen nous productors, com el gin Seawolf de Sapiña, que tenia la seva destil·leria al carrer Governador Ramírez de Maó.

Amb motiu de la Fira de Mostres d’Artesania i Turisme celebrada a Palma el 1964, Miquel Villalonga, el darrer descendent de Beltrán, explicava que, maldament el fundador de l’empresa era el seu besavi, el pare d’aquest fabricava gin amb fórmula anglesa, “al pertenecer Menorca en aquel siglo XVIII a la Corona Británica”, una asseveració sens dubte agosarada, perquè Manuel Beltrán Pujol va néixer el 1853, i el seu pare el 1829, quan ja feia més d’un quart de segle que l’illa havia passat definitivament a Espanya. D’altra banda, l’empresari indica que si bé el consum de gin a Menorca és gran, a la Península és poc conegut.

En unes declaracions del 1979, les afirmacions no són tan contundents. Així remunta l’origen del gin a les dominacions britàniques del segle XVIII, “cuando al parecer fue introducido en Mahón, al ser una bebida corriente entre el ejército inglés. [...] La fórmula suponemos bastante parecida con la que en la actualidad se usa. Sin embargo la forma de fabricación sí es mantenida, siendo incluso probable que uno de los alambiques que aún hoy sigue produciendo gin sea, sino contemporáneo, sí al menos de época solo algo posterior a la fecha de su introducción en Menorca”.

En una entrevista del 1980, en canvi, reconeixia que el fundador s’havia establert a Maó el 1880 i no sabia quan havia començat a fer gin, per afegir que “probablemente desde las dominaciones británicas de la isla no se había dejado de fabricar gin en Maó [...] . El gin Beltrán y el gin Fornero son los primeros que conocemos, aunque tenía más nombre el Fornero ya que lo más famoso de los Beltrán era el estomacal, pero la fábrica de gin Fornero se incendió y la industria prácticamente llegó a desaparecer hasta que por avatares de la vida se juntan las más antiguas tradiciones de la fabricación de gin al casarme con una descendiente de los Fornero. Desde entonces hemos estado fabricando el gin respetando las dos antiguas recetas de los Beltrán y la de los Fornero”.

Aquesta explicació per un costat deixa com una simple teoria el que uns anys abans s’apuntava com un fet i, per l’altre, planteja una controvèrsia amb el creador de gin Xoriguer, antic empleat de Fornero, qui reclamava per a ell el manteniment de la fórmula d’aquesta empresa. En tot cas, sembla que la fabricació de la segona referència de Beltrán és anterior al matrimoni esmentat.

Més interessant és l’explicació sobre l’origen del gin Beltrán. Durant la guerra la fàbrica va tancar i son pare comprava vi mallorquí, que destil·lava per obtenir alcohol, amb el qual elaborava un poc de gin que venia de contraban. Feia deu o quinze anys només venien gin a Menorca, però en aquell moment havien aconseguit introduir-se una mica a Mallorca, Eivissa i Barcelona. A més de les dues classes de gin, se seguia fent estomacal, palo i fins a un total de devuit especialitats (anís dolç i sec, herbes, vodka, rom, ponx, crema de cafè, curaçao, menta, etc).

A l’alçada del 1981 funcionaven a l’illa quatre destil·leries, encara que com s’ha dit, les dues principals eren Xoriguer i Beltrán, ja que Mica i Son Petit tenien una distribució reduïda. Els productors admetien que el sistema de fabricació era molt similar entre tots ells. Es caracteritzava per realitzar dues destil·lacions amb alcohol rectificat i per utilitzar-ne únicament la part central; el resultat es rebaixava fins assolir la graduació de 38º. L’amo de Son Petit comentava que, en contra del que es pensava, el grau del seu gin era anàleg al dels altres i el gust més suau es devia a certes plantes medicinals que entraven en la seva composició.

Els ginebrons s’importaven del Pirineu, perquè els d’altres indrets, sobre tot els forans, de Iugoslàvia o el nord d’Itàlia, canviaven el bouquet del licor. Normalment no s’envellia. Beltrán indicava que el producte destil·lat es posava en bótes que ja havien contingut gin i que en tenia de gairebé cent anys. En canvi, Son Petit sí que considerava important l’envelliment per a la qualitat del suc. Xoriguer va començar a treballar amb un alambí de 500 litres, als quals posteriorment havia afegit tres més de 700.

La major part del consum era a l’illa, tot i que es realitzaven algunes vendes a la península. Les visites dels turistes a les destil·leries eren una pràctica habitual, fins i tot a Son Petit. Per aquest motiu es prestava atenció a l’envàs, puix que es tractava d’un producte típic que s’adquiria com a souvenir. Els anglesos eren els visitants més importants i les empreses rivalitzaven per veure quin gin tenia un sabor més adaptat al paladar britànic.

Entre els menorquins, a pesar que un determinat estrat de consumidors el bevia tot sol i estava molt fidelitzat a la seva marca, en general es xumava en forma de combinats, tant l’internacional cubalibre com la local “pellofa” i la relativament moderna “pomada” (amb llimonada). Els darrers anys la demanda de la gent jove i les dones estava creixent amb força.

S’apuntava a un fenomen que estava apuntalant el consum de gin. Ens referim a la introducció d’un combinat, la pomada, principalment entre la gent jove (i en gran part durant les festes patronals d’estiu). Aquesta nova beguda fou inventada a principis dels anys setanta a Maó, i la seva popularitat es va assentar ràpidament, en part beneficiada pel nou clima social que s’establí arran de l’elecció democràtica dels ajuntaments, els quals van donar un fort impuls a les festes locals.

El 1985 l’empresa Xoriguer acabà d’absorbir les altres tres i des de llavors ha estat gairebé l’única productora de gin. El 1989 la Unió Europea va atorgar el seu reconeixement al “gin de Mahón”. El 1997 s’aprovà el reglament de la indicació geogràfica Gin de Menorca, en el qual es marquen unes condicions de producció que garanteixen la seva qualitat. El 2010 es recuperà la denominació Gin de Mahón, la qual cosa concorda més amb el seu origen històric. El 2013 el volum de producció assolí els 323.000 litres

La crisi grega: entre la irresponsabilitat, la incompetència i l’intervencionisme

Com a excepció a la regla segons la qual les qüestions internacionals són examinades amb fredor per la ciutadania, la crisi grega està provocant un intens debat social i mediàtic. Tanmateix, prima l’opinió sobre la informació, la projecció de debats en clau interna i el posicionament previ a l’anàlisi de la realitat.

La gent de dreta tendeix a estar en contra de Grècia i els d’esquerra al seu favor, com si es tractés d’un partit de futbol. Per aquest motiu, el que escriu sobre aquest debat corre el risc de rebre garrotades dels dos costats, perquè tothom té un criteri format i no accepta que se’l dugui la contrària. Es viu millor refugiat en creences indestructibles que a la intempèrie de la pluja fina dels fets.

I el cert és que el cas grec ofereix un conjunt molt útil d’ensenyaments sobre el funcionament de l’economia i les seves relacions amb la política. Els dos bàndols tenen bones raons en alguns aspectes i s’equivoquen en d’altres. No és que s’hagi de cercar l’equidistància, sinó que el món es resisteix a ser separat de forma maniquea entre bons i dolents i la veritat es troba en el punt en què l’han arraconat els dos rivals, no sé si més a la dreta o a l’esquerra.

Humanament és molt comprensible donar suport als grecs com a acte de solidaritat o compassió. Filant prim, és una opció èticament perfecte. En ser la part més dèbil, que pot ser aixafada per la poderosa Europa amb un petit cop, tots estem prop dels grecs. A més, els hel·lènics formen part del sud, i alguns sectors dels països del nord ens han posat a tots en el mateix sac dels PIGS, la qual cosa ha convertit la simpatia per Grècia en un sentiment dominant. Però no hauríem de permetre que els bons sentiments acabin empaperant l’infern i, sense perdre la deguda simpatia, podem considerar com ha cavat cadascú el pou.

Les dades econòmiques mostren que el 2001 Grècia va entrar a l’euro amb un dèficit i un deute excessius. Així i tot, aquest handicap podria haver estat superat si els successius governs haguessin aprofitat els anys de bonança que es van estendre fins el 2008 per reconduir la situació; per contra, a partir d’aquell any els dèficits, lluny de disminuir, van anar creixent. Aquest és el pecat original de la crisi grega.

Un corrent d’opinió confon austeritat amb equilibri pressupostari, però el segon, en el fons no és més que matemàtica simple: dos més dos són quatre. En canvi, l’austeritat suposa fer recaure el pes de la crisi sobre els més desafavorits, cosa que es pot evitar si hi ha voluntat política. Quan introduïm el factor temps la confusió és més subtil i consisteix en no tenir en compte que el dèficit d’avui l’han de sufragar els ciutadans de demà. L’estat no pot viure indefinidament en desequilibri, però sí pot repartir beneficis ara i deixar el compte per al futur. Grècia ens ofereix un exemple de llibre de gabinets que van gastar durant molts anys traslladant aquesta càrrega als ciutadans actuals.

Les penúries hel·lèniques neixen de tenir que reequilibrar el pressupost en un context internacional advers, la crisi més fonda dels darrers trenta anys. Però açò només explica la meitat. Quan el 2011 el primer ministre grec va demanar ajut a la Unió Europea, aquesta va adoptar l’enfocament del Fons Monetari Internacional (que també va posar una part dels diners) i no va tenir en compte que l’ajust pressupostari agreujaria la situació de crisi i penalitzava la societat.

Aquest error es deu a l’oposició de la troika al pensament keynesià, que propugna que l’augment de la despesa fa créixer de forma més que proporcional la renda d’un país, el PIB. Quan s’actua al revés, i es redueix la despesa pública, l’economia cau més i es fa més difícil reequilibrar el pressupost. Per tant, les institucions van infravalorar el sacrifici que havia de fer el poble grec per tancar l’escletxa pressupostària.

Addicionalment, és tradició que quan el Fons Monetari Internacional deixa doblers a un país que s’ha quedat sense recursos, no es conformi amb demanar-li que equilibri el pressupost. Açò és completament legítim, perquè el deute serveix per pagar el dèficit i sinó s’eliminés, sempre farien falta més diners i no es podrien tornar els crèdits. Però la troika, seguint les pràctiques del FMI, va imposar les “reformes”, mesures concretes, als executius que obtenien ajuts: grecs, portuguesos, irlandesos i espanyols. Tots recordam la famosa carta que va rebre Zapatero o la que fa dies han donat a Tsipras, amb retxes escrites en vermell.

Aquesta actitud és inacceptable. Cap governant hauria de ser obligat a fer una política determinada per assolir els objectius pressupostaris i molt menys en democràcia, on els ciutadans triam els nostres dirigents. Basta amb controlar i, si cal penalitzar, el compliment de les metes fiscals. A diferència dels objectius, que emanen de la matemàtica i la salvaguarda de les generacions futures, els mitjans són una qüestió política i només un govern legítim pot establir uns o altres. Aquest és el sentit últim del referèndum grec i de la reivindicació de la democràcia contra els creditors.

Els poders econòmics s’han acostumat a, sota el pretext d’auxiliar nacions en un mal pas, trepitjar la voluntat popular, i així s’han fet odiosos. A més, és notori que han impulsat mesures neoliberals, que la realitat econòmica en ocasions ha contradit. Aquesta regla val també per temps de pau financera. No s’entén perquè el Banc d’Espanya, el Banc Central Europeu o el FMI han de donar lliçons sobre la manera implementar la política econòmica. Poden alertar de les dificultats del mercat de treball o de la sostenibilitat de les pensions, però no tenen cap autoritat per dir com s’han de resoldre aquests reptes.

Grècia ens ha demostrat que només amb la retirada de les institucions de l’àmbit de la política els ciutadans podran recuperar la responsabilitat d’una gestió financera sostenible.

Alfons Méndez Vidal

Grècia: crònica d’una mort anunciada

Gabriel Garcia Márquez va escriure una magnífica novel·la on a la primera línia s’anuncia que aquell mateix dia maten el protagonista i la continuació no és sinó una revisió dels fets que acabaran donant lloc a tan trist desenllaç. Ara que estem assistint al tràgic final de la crisi grega, no serà en va que expliquem perquè era inevitable que aquest país provoqués un esclafit de perilloses conseqüències per a tots.

Quan es va dissenyar l’euro, s’era conscient que els països que renunciaven a la seva moneda, i perdien l’avantatge que suposa poder devaluar la divisa, havien de ser molt rigorosos des del punt de vista fiscal. Per aquest motiu, es van imposar uns requisits estrictes per accedir-hi: dèficit públic inferior al 3%, deute menor del 60% del PIB i inflació i tipus d’interès similars als de la mitjana europea. Si bé és cert que al final molts països no van complir plenament aquests criteris, Europa va ser flexible, perquè es considerava que les desviacions es corregirien prest, com, de fet, succeí.

Grècia va entrar el 2001 perquè es creia que el seu dèficit públic era del 4,5%  i el deute del 72% del PIB. Com en altres casos, es pensava que en un temps curt es revertiria la situació. Giscard D’Estaing va defensar que “el país de Plató no pot quedar fora d’Europa”, en contra de la posició alemanya. La dècada següent va veure un creixement econòmic general, però el 2008 començà la crisi i tots els països es van trobar amb dificultats. El 2010 el nou Govern del PASOK va començar a aixecar l’estora i anuncià que els seus predecessors conservadors havien falsejat els comptes públics.

Davant l’astorament general es va comprovar que el dèficit no era del 3,7%, sinó del 15,4%. Posteriors descobriments van evidenciar que, des de l’entrada en l’euro, molts anys els comptes eren falsos i realment el dèficit mai havia baixat del 4,5% i açò en temps de bonança, quan a Espanya i la majoria dels estats teníem superàvit,... El cop de gràcia va venir quan es va destapar que el 2001 Goldman Sachs va assessorar el president del PASOK per, jugant fraudulentament amb el canvi de les monedes, disfressar el deute real, que era del 103% del PIB.

L’anunci dels veritables dèficits grecs va provocar que la nació es trobés amb greus obstacles per concertar els crèdits que necessitava per cobrir la diferència entre els ingressos i les despeses i pagar els venciments del deute. El 2010 els grecs només havien prestat al seu govern el 22% del total i la resta era dels bancs francesos, seguits a distància pels alemanys, italians, belgues i luxemburguesos.

En aquest moment Grècia tenia dues opcions: una era declarar que no podia pagar el deute, imposar controls de capitals per impedir que la gent tragués diners del país, sortir de l’euro i devaluar la moneda. És el que va fer Argentina el 2001, quan es va despenjar del dòlar. El país hauria experimentat una forta crisi durant uns anys i els bancs haurien hagut de condonar part dels crèdits. En qualsevol dels casos, el país es veia abocat a equilibrar un diferencial monstruós d’ingressos i despeses en una situació de crisi econòmica internacional, la qual cosa volia dir grans sacrificis per a la població.

El Govern hel·lènic no va voler passar pel tràngol i demanà a la Unió Europea que li deixés els diners que els mercats li negaven. Els països europeus van tenir por del mal exemple que donava que un estat sortís de l’euro i van acceptar fer un préstec a canvi que els grecs prenguessin mesures d’austeritat per reduir el dèficit. Hauria estat més exemplar treure de l’euro una nació que mai havia complit les condicions objectives per formar-ne part.

Aquesta decisió era arriscada. És com si a una empresa en fallida un banc li dóna un crèdit per pagar el dèficit i el cost financer (principal i interessos). Es crea una bolla creixent de deute que acaba amb el tancament de l’empresa i un major endeutament. El refinançament només funciona si l’empresa no ha pagat per un problema puntual i és prou solvent per recuperar-se.

En canvi, Grècia des de feia anys no generava prou recursos per finançar les seves despeses. La situació es va agreujar perquè els economistes neoliberals del Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional no creien en les prediccions de Keynes, qui defensava que l’augment de la despesa pública ocasiona un creixement superior de l’economia. En un sentit invers, si l’Estat deixa de gastar, la producció retrocedeix en una quantia superior. Al final s’arriba a un equilibri amb un nivell de renda inferior a l’inicial. Per aquest motiu, l’austeritat ha agreujat la depressió, que al seu torn ha dificultat tancar el dèficit.

El que sí es va aconseguir és que els bancs europeus cobressin els crèdits que havien concedit a Grècia, que va passar a estar endeutada amb els governs. Com que el país ha seguit en dèficit, l’endeutament ha crescut del 130% al 180% del PIB.

El 2014 tothom ja sabia que la situació era insostenible i s’havia de reduir el passiu grec. Açò és el que defensa amb raó Syriza. A l’altre costat, els estats europeus són reticents a, després d’ajudar Grècia durant cinc anys, perdonar-li els deutes. Els grecs pensen que ja han fet prou sacrificis sense que se solucioin els problemes, i fins i tot el FMI reconeix que han realitzat el major ajust fiscal d’un país occidental i diversos estudis conclouen que un ritme més lent hauria estat més efectiu.

El 2011 tot hauria estat menys costós, perquè l’endeutament era menor i el cost hauria recaigut sobre els bancs que s’havien equivocat deixant doblers; ara ho haurem de pagar entre tots. Els grecs, tant si surten de l’euro com si es queden, patiran durant més anys; els països del Sud haurem sofert l’efecte contagi dues vegades.

Ha estat la crònica d’una mort anunciada.

Alfons Méndez Vidal