La planificació territorial i la reserva de la Biosfera

Els anys vuitanta s’era ben conscient de la vinculació de la planificació turística amb la regulació general del territori. Un cas ben clar eren els centres d’interès turístic, una figura urbanística amb finalitat turística creada en temps del franquisme en contra la qual estaven les autoritats locals. El 1985 la Conselleria d’Ordenació del Territori va amagar amb sancionar els promotors que haguessin incomplert els terminis per al desenvolupament de les obres dels projectes d’urbanització a cala Tirant, Platges de Fornells i Son Parc.

Les veus que clamaven per l’anul·lació d’alguns d’aquests centres es van succeir: el 1987 l’Entesa de l’Esquerra de Menorca respecte al de cala en Turqueta i l’Ajuntament des Mercadal els de Tirant i Son Parc. Uns dies més tard el Ple del Consell Insular acordava per unanimitat subscriure les dues peticions, així com una altra al Consell de Ministres perquè derogués la llei que els regulava (cosa que va fer el 1991). El mes següent la junta directiva del Foment del Turisme demanava al Govern Balear que reduís l’índex de construccions dels de cala Tirant i Son Parc.

Aquests són els anys que el Consell Insular es planteja per primera vegada la necessitat d’una planificació general de l’illa. El 1987 el conseller d’Ordenació del Territori es mostrava partidari d’elaborar un pla director territorial. A final d’any, la premsa considerava que l’ordenació del territori era un debat social inajornable, per mor de la pressió que l’activitat turística imprimia sobre el sòl. Uns dies més tard es va organitzar una taula redona, amb l’assistència dels consellers del ram del Govern Balear i el Consell Insular, en el qual es va constatar una creixent pressió urbanística que aconsellava frenar el desenvolupament programat a tots els municipis. Un representant de Lanzarote va exposar l’experiència d’aquesta illa, que els assistents van valorar positivament.

A començament de l’any següent el batle de Ferreries assenyalava que “els professionals del sector turístic estan d’acord en què si no som capaços d’aconseguir que Menorca segueixi essent el paradís de platges, sol i tranquil·litat que tantes vegades hem pregonat, d’aquí a uns anys mos sabrà greu” i demanava que el Consell Insular redactés un pla director territorial. Entre els mesos d’abril i maig, les forces polítiques amb representació al Consell Insular van intentar, de forma infructuosa, negociar un pacte urbanístic. El maig es va realitzar a Ciutadella una manifestació en pro d’un pacte per aturar les diverses urbanitzacions previstes arreu de l’illa.

Els anys següents van anar passant amb altres temptatives de reprendre la planificació insular: a finals del 1989 el Ple del Consell Insular va discutir sobre la conveniència de redactar un pla insular d’ordenació com el de Lanzarote. El maig del 1990 va tenir lloc a Ferreries un debat amb el mateix objecte, en el qual van participar els caps insulars de tots els partits.

Els anys següents el tema es va eclipsar, però es reactivaria quan el pla d’ordenació de l’oferta turística es va veure frustrat. Els anys 1996 i 1997 ASHOME i el Col·legi d’Arquitectes van reclamar una ordenació global del territori. El Consell Insular de Menorca va iniciar la tramitació del Pla Territorial Parcial, com a conseqüència lògica de la declaració de la Reserva de la Biosfera, però la manca de consens va impedir que sortís endavant. Finalment, la promulgació el 1998 de les Directrius d’ordenació territorial van permetre que el Consell Insular aprovés l’any 2003 el Pla Territorial Insular, celebrat per ASHOME, que hi veia un instrument en favor de la qualitat de l’oferta. Menorca va ser la primera illa en enllestir aquest pla, i s’imposaren límits més estrictes que a les altres. Es culminava així una aspiració de dècades.

La idea de declarar Menorca com a Reserva de la Biosfera de la UNESCO es va exposar públicament en un seminari organitzat al Llatzeret el 1989 per l’Institut Menorquí d’Estudis, la principal conclusió del qual fou que Menorca s’enfrontava a les conseqüències d’un creixement urbanístic amb finalitats turístiques desordenat. L’any següent es feia una altra jornada sobre la qüestió que prestava una gran atenció al fenomen turístic. A la clausura, s’aconsellava reduir l’oferta de sòl urbanitzable, canviar la promoció turística, accentuant la singularitat del fet turístic, potenciar nous tipus de turisme menys estacionals, diversificar l’oferta turística amb activitats de menor cost ambiental, fomentant les singularitats menorquines (arqueologia, patrimoni natural,...) i aplicar una política territorial i turística global supramunicipal.

L’expedient es va presentar el mes de maig del 1992. L’objectiu, com a totes les reserves de la biosfera, era fer compatible la protecció del medi ambient amb el desenvolupament econòmic. En la sol·licitud s’explicava que l’illa havia aplicat un model de creixement sostenible fins que durant els anys vuitanta es va imposar un desenvolupament turístic exagerat que havia trencat l’equilibri. Després d’haver estat avalat favorablement pel comitè espanyol del programa Home i Biosfera, el president del Consell Insular va donar suport a la iniciativa, declarant-se partidari d’un “ecologisme actiu”, per aconseguir un desenvolupament harmònic de Menorca. Va assenyalar que no toleraria que la declaració de Reserva de la Biosfera servís per propugnar el creixement zero, que anava en contra de la filosofia del programa, però al mateix temps es mostrava en contra del creixement sense control.

Diverses preocupacions d’aquest període: la protecció del medi ambient, l’ordenació territorial i la diversificació del producte turístic, justificaren que el sector turístic fes seu el projecte. El mes de juliol del 1993 l’exconseller de Turisme Cladera situava la declaració de Reserva de la Biosfera en el mateix ordre de coses que el pla d’ordenació turística i comentava que l’obtenció d’aquesta distinció “seria un gran punt de partida, perquè condiciona i determina unes línies concretes d’actuació”. La declaració es va produir el 8 d’octubre. L’associació hotelera ASHOME donà suport al projecte i, quan es va suspendre la redacció del pla d’ordenació turística, va advocar per la seva represa, perquè era coherent amb els objectius de la Reserva.

La vinculació entre turisme i Reserva de la Biosfera estava ben present. El 1994 el president Huguet coincidia amb les conclusions del III congrés del GOB, en el qual s’acceptava que l’activitat turística no era la causant de les agressions al medi ambient, sinó l’activitat especulativa que es genera al seu voltant. Per aquest motiu proclamava que la Reserva de la Biosfera havia d’estimular la filosofia d’un turisme productiu enfront a l’especulatiu; l’activitat turística havia de tenir un teixit fort i ser laboralment estable. Acceptava que el turisme significa una ocupació d’espai, un flux de residus i un impacte ambiental i si se superen uns límits raonables, els espais perden el seu valor ecològic i econòmic, per la qual cosa calia evitar una oferta massificada. Es congratulava del fet que les organitzacions empresarials i turístiques de Menorca haguessin acceptat que els paratges verges havien de ser protegits si es volia que no es deteriorés la imatge de l’illa en els mercats exteriors.

L’any següent, el Consell Insular va presentar l’illa com a aspirant al Gran Premi Europeu de Turisme i Medi Ambient. La declaració de Reserva de la Biosfera era l’argument principal. ASHOME estava a favor a la iniciativa, remarcant que els hotelers havien estalonat des del primer moment la candidatura a la Reserva. Tanmateix, Menorca no fou seleccionada pel Ministeri entre els cinc destins espanyols candidats, que sí incloïen les ciutats mallorquines d’Alcúdia i Calvià, la qual cosa evidenciava que la Reserva per si mateixa no tenia valor turístic, i calia donar-li un contingut. El pla de desenvolupament sostenible de la Reserva tractava el turisme de forma destacada en incloure com un dels seus capítols “turisme i desenvolupament sostenible: un desafiament per a Menorca”, amb un conjunt d’objectius i propostes d’actuacions; també plantejava la redacció d’un Pla de Qualitat de Destí, però al llarg dels anys aquesta línia de treball no ha quallat.

A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca

En el nombre que la revista Serra d’Or dedicava a Menorca el novembre del 1964 s’hi troba un extens article sobre el turisme. Segons l’autor, els menorquins estaven frustrats perquè només arribaven a l’illa engrunes de l’onada turística que rebia Mallorca. La seva esperança era que l’eixamplament de l’aeroport “posés la maquinària en marxa”.

D’acord amb l’opinió general, el turisme beneficiaria a tots; la menor disconformitat amb aquest diagnòstic se sentia com una veritable traïció. Grups d’empresaris locals projectaven urbanitzacions, que no es podien desenvolupar perquè els escassos compradors no volien pagar uns preus que, en comparació amb el tradicional valor de les marines de la costa, es consideraven fruït de l’especulació.

Mig segle més tard, tothom creu que Menorca sempre han donat l’esquena al turisme, que només s’ha enlairat gràcies a l’impuls del capital estranger. Durant aquest lapse de temps l’estat d’ànim dels menorquins ha canviat de manera radical i, a més s’ha projectat retrospectivament sobre el passat, i difereix de forma notable de la realitat.

El llibre “A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca” s’intenta redescobrir l’evolució real del turisme a Menorca, tant pel que fa als fets com a les actituds dels menorquins sobre la qüestió. Per fer-ho possible, i davant la pobresa d’altres fonts d’informació, ha estat necessari acudir a la premsa, fins a reunir 3.500 entrades entre el 1941 i el 2016. Com a complement, s’han recopilat les estadístiques oficials, que proporcionen el nombre de visitants des de l’any 1950.

Conscient que, en l’estat incipient de la investigació sobre el turisme, tota concepció prèvia podia ser errònia, no he partir de cap hipòtesi prèvia ni tenia la intenció de demostrar cap teoria. Les conclusions s’han obtingut per precipitació, per la destil·lació dels testimonis acumulats.

Amb la convicció que el passat és un condicionant rellevant per al present, he resseguit els precedents del turisme, estudiant els viatgers que des del segle XVIII passen per Menorca i deixen suggestives descripcions del país, la seva gent i els motius per venir a l’illa. Així mateix, el llibre presta una especial atenció a l’arribada dels primers turistes, que venen just s’enceta el segle XX.

És significatiu que, com explica Serra d’Or el 1964, des del començament els menorquins giren els seus ulls envers Mallorca, a qui envegen la font de riquesa que li proporciona el turisme. Per aquesta raó, els més inquiets, agrupats en el si de l’Ateneu de Maó, van fer tot el possible per atraure visitants, la qual cosa no és d’estranyar, ja que a partir del 1911 l’economia de Menorca enfila un declivi que s’accelera la segona meitat de la dècada del 1920.

La concepció turística al principi era un tant elitista i seguia el model del Gran Hotel de Palma de Mallorca, que amb el pas dels anys s’anava quedant obsolet en favor del turisme de masses, que arribarà després de la I Guerra Mundial i tocarà Eivissa els anys trenta, amb gran consternació dels menorquins, que veien que una altra illa superava Menorca en el pla turístic.

D’aquesta manera, és precís reorientar el debat sobre l’endarreriment del turisme de Menorca, que tradicionalment s’havia pensat que arrancava les dècades de 1950 i 1960, i situar-lo en l’inici del segle XX, abans de la Guerra Civil, que és quan el turisme arrela a Mallorca i Eivissa i Menorca es queda enrere.

Cal remarcar que aquest fet es produeix malgrat el gran interès dels menorquins pel tema. La qüestió crucial és perquè no vingueren els turistes. L’autor de l’article del 1964 ens dona la resposta més probable: el paisatge menorquí no respon a la demanda, que cerca el seu paradís en espais més domesticats. Anotem que per al Foment del Turisme el factor crucial era l’absència de carreteres que comuniquessin les platges. Hem d’afegir que abans de la guerra el turisme era bàsicament hivernal i l’estació freda és més crua a Menorca que a les altres illes. 

Fullet publicitari 1932. Foment del Turisme

L’absència de turistes va determinar que no es construïssin allotjaments turístics, una mancança que es trobaria a faltar a partir del 1946, quan les altres illes només tenen que reobrir els que s’havien fundat abans de la contesa per assolir una massa crítica que Menorca tardarà vint anys en aconseguir.

El cert és que la insuficiència de l’aeroport de Menorca no es va deixar sentir fins els anys seixanta. De fet, amb l’obertura de l’aeròdrom de Sant Lluís, el 1949, Menorca s’avança una dècada al d’Eivissa. La limitada capacitat del nostre es deu al reduït nombre de viatgers transportats, a diferència de les Pitiüses, on l’allau que van rebre el 1959 va forçar les autoritats a millorar les seves infraestructures, de forma que en pocs anys va superar el de Menorca.

La inclinació dels menorquins pel turisme no es va perdre durant les dues guerres que omplen el període 1936-1945. Bé que circumscrites a cercles minoritaris, les expectatives turístiques de la pau van ser captades ràpidament i el 1946 es refundava el Foment del Turisme de Menorca. Els anys següents veurien la lenta construcció dels primers establiments autènticament turístics amb el  pioner hostal Xuroy, el 1948, que arribaria a un punt de no retorn quan s’inaugurés l’Hotel Port Mahón, el 1956.

En aquest sentit, les estadístiques demostren que, si bé el creixement del turisme a Menorca fou inferior a les Balears fins el 1965, a partir d’aquesta data assumeix un lideratge que no perdrà fins a la fi del segle. Per aquest motiu es pot defensar que el declivi posterior és més una crisi d’esgotament que no el fruit de les actuacions urbanístiques del Consell Insular. No es pot oblidar que fins i tot Eivissa ha experimentat etapes d’acceleració i retrocés turístic.

Els anys cinquanta Menorca crea un model turístic propi, sota el lideratge del capital local, que pren la qualitat com a bandera. Aquest enfocament serà valorat per propis i estranys –incloent-hi l’administració franquista–, com un avenç respecte al desgavell balear. En el llibre, el procés s’observa de forma minuciosa amb la descripció del desenvolupament de les urbanitzacions i els principals hotels de l’illa.

Aquesta esquema entrarà en crisi amb la irrupció del capital foraster dels setanta i rebrà el cop de gràcia la dècada del 1980 amb la construcció massiva d’apartaments per empresaris autòctons, fenomen que serà batejat com la “balearització”.

Tanmateix, com a la resta d’Espanya, la depressió dels setanta esfondrarà el dogma del creixement permanent. Menorca rep el cop d’una forma directa amb la fallida Clarksons, el principal tour operador, que simultàniament era el major hoteler de l’illa, l’agost del 1974. Aquest any fou també el de l’escàndol de la urbanització il·legal de Shangril·la, la paralització de la qual per l’Administració trencava amb la política de fets consumats que fins llavors era moneda comuna i obriria la porta al fracàs de diversos projectes urbanístics.

Amb la crisi, també emergeixen els efectes secundaris del progrés: urbanitzacions que no disposaven d’infraestructures, una administració aliena al seu manteniment i neteja, i la contestació ciutadana a la urbanització de la costa, que sumiran el sector en dues dècades de laboriosa reorganització.

L’article sobre el turisme de Serra d’Or es complementava amb un altre sobre urbanisme d’Oriol Bohigas, que reivindicava la planificació per evitar els errors comesos al litoral espanyol. Els menorquins comparteixen aquest diagnòstic i des de mitjans anys seixanta, coincidint amb la consolidació del turisme, reclamen l’ordenació turística i ben prest, la del territori, sense la qual aquella no té sentit, perquè gran part dels turistes trien allotjaments no oficials (apartaments i xalets), ara d’actualitat amb el debat del lloguer vacacional.

El Foment del Turisme, primer i ASHOME, més tard, defensaran la creació d’un pla urbanístic global de l’illa, exigiran la creació de les ANEI, que impedia la urbanització de les platges verges, i qualificaran de forma positiva la declaració de Menorca com reserva de biosfera, el 1993, entesa com un dic de contenció a la massificació turística. La planificació que l’Estat i la Comunitat Autònoma havien negat al llarg de trenta anys arriba el primer moment que es dona als menorquins l’oportunitat d’elegir quina Menorca volen.

La violència, senya d’identitat del segle XXI

Les morts de Gabriel i Diana Quer, els atemptats islamistes, tot confirma que la violència, que un temps semblava que havia quedat arraconada, al segle XXI ressorgeix de les seves cendres.

Després de la Segona Guerra Mundial el món va quedar empatxat de destrucció. Els ministeris de la Guerra van ser reconvertits en departaments de Defensa. La població, que abans abraçava amb ardor les aventures militars dels seus governs, ara s’hi enfrontava agrament.

França va haver d’abandonar Algèria el 1962, no perquè el seu exèrcit no pogués vèncer els guerrillers, sinó per l’oposició de l’opinió pública. Una dècada més tard, els Estats Units renunciaven a continuar lluitant a Vietnam davant la potent mobilització ciutadana. La Guerra Freda va afermar el moviment pacifista. “Fes l’amor i no la guerra” fou un eslògan proclamat arreu. John Lennon demanava que es donés una oportunitat a la pau; les multituds corejaven la seva cançó Imagine.

La situació donà un tomb el 2001 amb l’atac a les torres bessones de Nova York. Fou l’excusa perquè el 2003 els americans desencadenessin la segona guerra d’Iraq, una ofensiva de tipus colonial per deposar un règim hostil. La Primavera Àrab del 2011 fou utilitzada per alguns països europeus per escapçar el règim d’un altre vell contrincant: Gadaffi. La seva mort ha arrossegat al caos l’Àfrica subsahariana, que s’ha omplert de grups islamistes, i la Mediterrània central, que rep els refugiats de tots els conflictes en marxa.

Els terroristes d’Al-Qaida i l’ISIS intenten exportar a Europa el terror. Els seus atacs, poc nombrosos, però amb un impacte mediàtic brutal, han provocat una regressió en matèria de drets civils. Els governs retallen la nostra llibertat de cent formes diferents en nom de la seguretat, sense evitar un clima social de temor, ben perceptible a les grans capitals: París, Londres, Brussel·les,...

La violència ha passat a ser moneda comú. El Govern de Mèxic intentà aturar el poder dels cartels de la droga i, lluny d’aconseguir-ho, va expandir l’ambient criminal a tot el país. Paradisos turístics com Acapulco i Cancun, s’han tornar llocs perillosos. Davant els atacs amb morts, els Estats Units han demanat als seus ciutadans que evitin la zona, però al seu país pateixen constants atacs de ciutadans armats contra escoles i tot tipus d’esdeveniments.

Amèrica Central és lloc inhòspit, assolat per grups paramilitars i colles d’adolescents que imposen el seu terror a ciutadans i comerciants. Brasil és el país més violent del món, amb més morts que a la guerra de Síria. Àmplies zones d’Àfrica estan igual. El 2008 es va haver de suspendre el ral·li París-Dakar, per l’amenaça terrorista; ara se celebra a Amèrica del Sud. L’idíl·lic Mali, on l’artista felanitxer Miquel Barceló feia llargues estades des del 1988, s’ha convertit en un infern, que no ha visitat des del 2011.

És un tòpic que el terrorisme és fruit de la injustícia i la pobresa. Tanmateix, els pares dels terroristes tenien menys mitjans i formació que els seus fills. Les desigualtats sempre han estat presents al món i en molts països s’han reduït considerablement. La violència no té una fàcil explicació econòmica; les seves causes són més aviat ideològiques. Bin Laden era el fill d’un multimilionari.

Les guerres han canviat de soca-rel. Abans, els soldats s’enfrontaven en punts estratègics per controlar el territori i quan un bàndol veia la partida perduda es retirava o es rendia. En l’actualitat, s’han convertit en el que els grecs deien una lluita agonística, a vida o mort, i així els conflictes s’eternitzen. Les trinxeres de la I Guerra Mundial s’han traslladat a les ciutats i el patiment i les morts dels civils s’incrementen de forma exponencial.

La violència s’ha instal·lat en la nostra societat. La que anomenem “de gènere”, homes que apallissen dones fins a la mort, és molt visible. No és tan sols que ara surtin a la llum crims que anteriorment quedaven ocults, sinó un fenomen en expansió. Així ho indica la multiplicació de fets similars, com les agressions dels fills als pares, que entre el 2012 i el 2017 s’han duplicat; a Menorca un jove de 26 anys va matar son pare. O els assassinats de fills pels seus progenitors; aquí vam ser testimonis del de Mònica Juanatey.

La violència dels grups radicals d’aficionats al futbol, que deixa una reguera creixent de morts, i converteix el Mundial de Rússia en una autèntica ruleta russa, apunta en el mateix sentit. Paral·lelament, avancen els partits polítics extremistes, que propugnen l’expulsió dels immigrants i fan bandera d’un nacionalisme excloent i xenòfob, amb tints violents. El seu missatge ha provocat el Brexit al Regne Unit i l’elecció de Trump als Estats Units.

Al nostre país augmenta la incitació a l’odi i l’enaltiment dels terroristes. Polítics i artistes defensen la violència contra els enemics, prenguin el nom d’espanyols o catalans, fatxes o populistes. Com a reacció, s’endureixen les lleis i els jutges són més rigorosos en aplicar-les. Així es crea una espiral d’acció-reacció, que crispa de cada cop més la societat.

La violència s’ha convertit en el llenguatge de la nostra època. L’escena més recordada de la pel·lícula Pulp Fiction és aquella en què els protagonistes volen el cap d’una persona dins d’un cotxe; el comentari irònic de l’actor provocava un atac de riure entre els espectadors.

Montaigne reflexionava amb horror com les promeses del Renaixement havien donat pas a les lluites de religió, que arrossegaren Europa a un enfrontament sagnant entre catòlics i protestants. La violència que emergí ens recorda com és de fàcil que l’aspiració humanista de pau i fraternitat acabi sent eclipsada per les pulsions agressives del ser humà.

La lluita impossible per un pla d’ordenació de l’oferta turística (1986-1995)

Després de dues dècades de gestions del Foment del Turisme, la patronal hotelera, ASHOME, va agafar el relleu de la planificació turística, demostrant que la idea no era patrimoni d’una sola entitat. El 1986 reclamava, al costat de les associacions germanes de Mallorca i Eivissa, que s’aprovés el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT). El mes de juny expressava al president Cañellas la seva necessitat, “per vendre allò fonamental: qualitat a preu convenient”, una reflexió que Cañellas va assumir, al temps que informava sobre la remissió al Parlament de la Llei d’ordenació del territori.

Binibèquer. Foto Arxiu d'Imatge i So de Menorca

A finals del 1988 el conseller Cladera, en un discurs inspirat en el Llibre Blanc del Turisme, acabat de publicar, explicava que la finalitat principal de les directrius del Pla d’Ordenació Turística era limitar l’oferta quantitativa i potenciar l’oferta qualitativa. S’havien de posar límits al turisme per no haver de recórrer a un turisme d’inferior qualitat, amb la finalitat d’assolir la plena ocupació i preservar el patrimoni natural.

Els plans d’ordenació turística es van redactar a l’empara de la Llei d’ordenació territorial del 1987. El febrer del 1989 el Parlament aprovava els criteris generals del POOT, amb la idea que el planejament municipal s’adaptés al fet turístic. Es defensava la introducció de criteris limitatius per al creixement de l’oferta turística, en funció de la situació real de les dotacions d’infraestructures i equipaments públics de cada zona. L’oferta també estaria restringida per la capacitat de les platges, a partir d’una superfície mínima per usuari. L’objectiu era potenciar les infraestructures bàsiques, el turisme alternatiu i la reconversió del sector. També es pretenia aconseguir sòl públic no urbanitzable com a reserva natural, amb la intenció de protegir espais d’interès ecològic i paisatgístic i impossibilitar la continuïtat de la urbanització del litoral.

En la reunió que les tres patronals hoteleres van celebrar el gener del 1990 la petició d’un pla d’ordenació de l’oferta va ser unànime. Existia una fonda preocupació per l’excés d’oferta existent que podria fer que “el turisme ja no fos mai més el que va ser”. Reconeixien que els hotelers havien comès l’error de construir massa i demanaven una política restrictiva de l’oferta. També eren partidaris d’introduir una normativa rigorosa respecte al turisme residencial que només permetés el d’“alt estanding”, per impedir que s’aixequessin edificis econòmics que fessin la competència als hotels.

El mes d’abril, el president de PIME, Cristòbal Triay (que el 1995 ho seria del Consell Insular), considerava convenient una ordenació turística de Menorca, que fos respectuosa amb l’ecologia i el medi ambient. El mes de febrer del 1991, el Partit Popular va organitzar una taula redona amb la participació d’ASHOME, PIME, el Foment del Turisme i el conseller Cladera. Es va concloure que el creixement de l’oferta dels anys 1985-1989 havia estat superior a la demanda. En el futur s’havia d’evitar la repetició d’aquest error, “posant el llistó ben alt a fi que el que es faci aporti alguna novetat a l’oferta menorquina”. Cladera propugnava una regulació del territori integrada “que no pot ser la suma dels plans municipals” i remarcava que “l’única forma d’ordenar el sector turístic és ordenar el territori”.

Així és natural que, quan el 1991 el PP va assolir la presidència del Consell Insular, es proposés d’elaborar el pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca, amb la participació d’ASHOME i el Foment del Turisme per  remetre’l després a la Conselleria de Turisme. Tanmateix aquesta, tot just començar el  1991, anuncià que el primer pla seria el de Mallorca i el segon el de Menorca, que es comprometia a tenir enllestit el mes de setembre, perquè entrés en vigor la temporada del 1993. El pla es basaria en un estudi sobre la situació turística i urbanística de cada illa. A partir d’una anàlisi de la seva saturació en relació a l’òptim de 7,5 m² per persona, a Menorca havia un sobrant de 9.000 places hoteleres i a Mallorca 37.000 Es pensava dividir Menorca en nou zones amb solucions diferents en cada cas. Cladera opinava que els hotels que no reunissin els requisits legals havien de tancar i el planejament urbanístic devia permetre el canvi d’ús. ASHOME urgia perquè s’apliqués com abans millor.

El mes d’abril el president del Consell Insular assegurava que el pla estaria aprovat a final d’any. Uns dies més tard, la Federació Hotelera i el Foment del Turisme de Mallorca aplaudien de forma unànime el projecte de pla d’ordenació de Mallorca, però el mes següent les associacions rebutjaven que, enlloc d’aprovar-lo, es creés una comissió de seguiment i un comitè tècnic, ja que les dilacions implicaven permetre l’especulació. Les protestes del sector no van ser efectives i el pla mallorquí no veuria la llum fins el 1995.

El mes de març del 1993 Cladera proclamava que el pla de Menorca seria més fàcil de preparar que el de Mallorca, perquè els criteris metodològics ja estaven elaborats. S’havien efectuat els estudis previs i preveia que el diagnòstic s’enllestís aviat i a finals de l’any o principis del següent el pla estigués redactat. Tanmateix, el conseller dimitia el mes de juny. ASHOME i el Foment del Turisme van exigir al substitut que agilitzés la seva aprovació, però, en les seves primeres declaracions, Flaquer feia saber que s’hauria d’esperar com a mínim un any, per mor de “la impressionant complexitat de conjugar els diversos interessos del sector amb els de l’àmbit administratiu”. El president del Consell Insular afegia que el pla no tenia la mateixa prioritat que el de Mallorca. Els hotelers, el Foment del Turisme i els grups polítics de l’oposició van expressar la seva contrarietat, tot remarcant la contradicció amb les postures anteriors de Cladera i Huguet, i manifestaven el seu temor que el canvi de conseller motivés una retallada en les aspiracions urbanístiques del pla.

El mes d’octubre el conseller Flaquer anunciava la paralització del pla d’ordenació, per la manca del treball de camp previ, que no es podia encarregar per manca de pressupost. L’associació hotelera va fer públic el seu malestar, ja que havien estat els principals promotors del projecte i duien dos anys de promeses. Uns dies més tard exposaven la seva disconformitat al president del Consell Insular. L’Assemblea General de l’entitat celebrada el mes següent va instar la Conselleria a donar l’impuls definitiu al tema.

Diario Menorca, 05/05/1995

Uns mesos més tard, Flaquer explicava davant de l’Assemblea d’ASHOME que la recollida de dades del POOT havia finalitzat i es procedia a la seva redacció. Reiterava que el pla, per ser efectiu, no havia de regular només el sòl turístic, sinó també el residencial. El mes de juny, el president d’ASHOME realitzava unes dures declaracions en les quals indicava que mancava el pla director supramunicipal que havien demanat reiteradament, per definir quin havia de ser el desenvolupament turístic de l’illa. L’absència d’aquest marc provocava la fugida del capital inversor i havia menat a l’hostilitat de determinats col·lectius i a l’existència de pactes sotamà.

Uns dies després de l’aprovació del POOT de Mallorca, el maig del 1995, va tenir lloc una taula rodona, en la qual el president d’ASHOME va reclamar l’aprovació del de Menorca. Flaquer acceptava la seva necessitat per aconseguir una planificació supramunicipal. El Col·legi d’Arquitectes es va queixar que l’esborrany del pla s’hagués redactat a Mallorca sense consultar els professionals de l’illa. Dos anys més tard es publicaria el d’Eivissa, però el Govern Balear s’oblidà del de Menorca, que només va veure la llum quan el Consell Insular l’aprovà junt amb el PTI, el 2003.

L’ampli suport a la planificació turística i urbanística durant la transició

La crisi dels anys setanta va amplificar les veus favorables a la planificació. L’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i el nou marc institucional decidí el Foment del Turisme de Menorca a abandonar la iniciativa de la zona d’interès turístic i cercar altres instruments urbanístics. El setembre del 1977 va aconseguir que el secretari d’Estat de Turisme instés al Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme (MOPU) a redactar el pla director territorial de l’illa, remarcant que era un element vital per al turisme. A finals d’octubre va venir a Menorca el subsecretari general d’Ordenació Turística del Territori qui, malgrat reconèixer que el seu departament només era competent en l’ordenació turística, declarava que el pla territorial era absolutament imprescindible.

Cala en Bosc

El Foment del Turisme va enviar al Ministeri alguns escrits sobre el tema, adjuntant notícies aparegudes a la premsa sobre irregularitats urbanístiques. El mes de gener del 1978 remetia una carta al MOPU on explicava les gestions efectuades davant de la Secretaria d’Estat de Turisme, feia notar que l’ordenació turística no es podia desvincular d’una ordenació territorial completa de l’illa i demanava coordinació entre els dos ministeris. En la resposta, es confirmava de l’existència de contactes entre els departaments. La premsa comentava que era un sentit cada vegada més generalitzat entre la població menorquina que s’havien de deixar enrere els anys del desordre i posar en peu “estructures que garantissin el bé de la comunitat”, opinió compartida pel president del Foment, Joan A. Seguí.

El mes de març, el secretari general de l’entitat, Emili de Balanzó, va discutir amb el secretari d’Estat de Turisme sobre la necessitat del pla d’ordenació del territori. Tanmateix, quan el maig el president del Foment es va entrevistar a Palma amb el ministre de Comerç i Turisme, aquest li comunicà que el departament engegava estudi sobre l’ordenació de l’oferta turística. El mes de juny es va realitzar una reunió amb els representants dels partits polítics, el Col·legi d’Arquitectes i grups ecologistes per debatre la tema. El Foment s’adreçà al Ministeri per demanar la participació de Menorca en la realització del treball i al cap de pocs dies es  reuní amb l’empresa redactora, Maver Consult, per oferir-li ajut i consell.

El mes de juliol, un equip tècnic de l’empresa organitzà una exposició pública del projecte a Menorca, presentada pel president del Foment del Turisme, a la qual hi van assistir cinquanta persones representants de la majoria de partits polítics, associacions de veïns, hotelers, promotors urbanístics i tècnics en arquitectura. El treball constaria d’un inventari de l’oferta (infraestructures, situació urbanística, allotjaments i entorn socioeconòmic) i de l’anàlisi del sector empresarial, els visitants i els canals d’intermediació, a partir dels quals es faria una proposta d’ordenació. Els dos punts més destacats del debat van ser la demanda que es tingués en compte l’opinió dels menorquins en el disseny final, i la impossibilitat de planificar l’oferta turística sense una ordenació territorial integral de l’illa.

Tot i que el pla seria presentat el juny del 1979, el tema va quedar aparcat fins que el 1981 Ministeri va cedir al Consell General Interinsular la direcció dels treballs. L’ens preautonòmic el mes de març va realitzar una jornada de treball amb els municipis i el Foment del Turisme, en el qual presentà l’estudi, degudament actualitzat i demanà que l’informessin sobre les seves deficiències i inexactituds, però el pla quedà definitivament en via morta.

Però l’ordenació territorial havia fet el seu camí. L’octubre del 1978 el conseller d’Ordenació del Territori de l’ens preautonòmic es reuní amb els ajuntaments de l’illa per anunciar que proposava al Ministeri que cada illa elaborés el seu propi pla director territorial. Va declarar que, excepte algun fet puntual, Menorca era un exemple de desenvolupament harmònic i respecte al paisatge. L’ecologia no era una moda passatgera i les agressions contra la naturalesa de les dècades anteriors forçaven a la comunitat a adoptar una política de protecció absoluta del medi ambient. Al cap d’uns dies el director general de la Conselleria informava sobre els decrets que posarien en marxa el procés.

El mes de juny del 1979 es va realitzar un acte públic, amb l’assistència del president del Consell de Menorca i el conseller d’Urbanisme del Consell General Interinsular. La previsió era que la tramitació del pla d’ordenació territorial culminés en tres o quatre anys. Les seves disposicions consistirien en infraestructures genèriques i tindria un caràcter més econòmic que físic. El protagonisme hauria de recaure en els municipis, superant la inèrcia anterior d’anar a remolc de la iniciativa privada. El conseller també es va mostrar disposat a col·laborar amb els ajuntaments, especialment aquells que, com es Mercadal, encara no havien redactat el seu pla general. Prest s’anava a transferir a Menorca la competència, amb la conseqüent descentralització de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Aquest intent de redactar un pla director territorial quedà en el calaix dels bons propòsits, fins que el 1982 la Secretaria General de Turisme el va recuperar, però fou suspès l’any següent pel nou Govern sortit de les eleccions, per la sospita que estigués manipulat. El Foment va plantejar sense èxit al ministre de Transport, Turisme i Comunicacions, de visita a l’illa, la conveniència de reprendre’l.

En la Junta General del Foment del Turisme de maig 1979 el punt que va suscitar més interès van ser les gestions efectuades en relació a la planificació urbanística. Es va enviar a la premsa el capítol relatiu a urbanisme de la memòria anual, on es defensava que el pla d’ordenació de l’oferta turística hauria de ser continuat per un pla director territorial, “que supere el actual Plan Provincial de Ordenación y controle y regule el crecimiento turístico de la isla”. La promoció del turisme no es podia fer a costa de la destrucció del paisatge ni del desequilibri econòmic. A l’objecte, s’havia remès un guió preparat per un grup d’economistes i sociòlegs per analitzar la incidència del turisme en l’economia i la societat illenques.

El 1980, el Consell Insular va aprovar de forma unànime un programa d’actuació en el qual es recollia la necessitat d’adoptar mesures urgents per ordenar el territori, no només per interès turístic, sinó també per l’interès general, per a la qual cosa es va encarregar un estudi sobre l’estat de les zones naturals amb la voluntat de la garantir la seva preservació.

Sant Tomàs

Poc després, el Consell General Interinsular publicava el llibre El urbanismo y el medio ambiente en las Baleares, que pretenia ser un document preparatori del futur pla director territorial. En ell, s’optava per la comarcalització de la planificació, dividint Menorca en dues zones: Maó i Ciutadella. El treball recollia l’extensió sòl urbanitzable i per desenvolupar de cada municipi i incloïa els espais naturals a protegir.

El 1984 el Consell Insular i tots els municipis de l’illa van aconseguir que la Secretaria General de Turisme reprengués l’elaboració d’un pla director territorial de Turisme. Es tractaria d’un document de caràcter no vinculant, amb l’objectiu der racionalitzar i coordinar els equipaments turístics de l’illa, que inclouria un estudi de la costa en relació a les instal·lacions nàutiques d’esplai. El Ministeri abandonà el projecte quan el Govern Balear li va comunicar que tenia previst de realitzar dos estudis similars: un pla de desenvolupament regional i un pla d’ordenació del litoral. La renúncia fou censurada pel Consell Insular, que opinava que el Govern Balear no faria res (com va ser) i l’illa es quedaria sense aquest instrument d’ordenació.

La reforma constitucional inviable

Espanya travessa el moment polític més difícil des dels anys vuitanta, quan una fràgil democràcia, assetjada per la dura crisi econòmica, s’intentava consolidar davant la mirada hostil dels militars i els terroristes. Llavors, els enemics estaven fora de l’estructura de l’Estat, mentre que ara els reptes són interns: el sistema autonòmic, el mecanisme de finançament del qual és molt controvertit i amb la comunitat catalana intervinguda per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, i els partits polítics, corcats per la corrupció, que segons el baròmetre del CIS, són el segon i el tercer grans problemes del país, només per darrera de l’atur.

Per fer front a aquestes qüestions, els darrers anys venen sorgint diferents veus, des del món de la política, els mitjans de comunicació i les universitats, que urgeixen a reformar la Constitució. De fet, el títol d’aquest article correspon al llibre que Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, va presentar a Menorca fa uns dies, i en el qual defensa que aquesta no és només la solució a les dificultats que ens assalten, sinó també la seva causa.

L’autor argumenta que la Carta Magna té una naturalesa diferent a les lleis ordinàries, que han de ser acatades, sense que la discrepància sobre el seu contingut n’alteri la legitimitat. La Constitució, en canvi, precisa de l’adhesió activa dels ciutadans, ja que si aquests no hi creuen esdevé paper mullat i es cau en una crisi institucional com la que vivim.

Per aquesta raó, la reforma constitucional és el mecanisme essencial de recuperació de legitimitat de la Llei de lleis, a través de la qual aquesta restableix la seva vigència, en sintonitzar de nou amb la voluntat popular. El problema no és que la Constitució del 1978 fos defectuosa, al contrari, la seva llarga pervivència demostra que era un text ben armat per respondre als desafiaments de la societat espanyola de finals del segle XX, sinó que avui aquests són diferents i necessita ser actualitzada.

 

Javier Pérez Royo

El diagnòstic, en el qual altres autors, des de diversos punts de vista, coincideixen, no pot ser més encertat, però Pérez Royo intenta anar més enllà i esbrinar els fonaments de la falta d’acord per escometre la reforma constitucional que fa temps que està damunt de la taula.

El professor parteix del fet indubtable que, des de Ferran VII, el rei no va acceptar limitar-se a una funció representativa i exigí una quota de poder actiu, la qual cosa va situar la seva figura en el centre de les confrontacions polítiques, des de la Constitució del 1837 fins a la Guerra Civil. La història del constitucionalisme espanyol, amb una muntanya russa de textos i dos règims republicans, és la del paper que havia de jugar la monarquia en el govern del país.

Aplicant aquesta coneguda premissa a la Constitució del 1978, afirma que la divergència sobre l’estatus reial és el motiu darrer de la manca d’entesa sobre la reforma constitucional. És més, el sistema electoral espanyol, basat en la regla d’Hondt sobre les circumscripcions provincials, hauria estat cuinat al final del règim franquista per obtenir un biaix favorable al bipartidisme, amb predomini dels partits de dretes.

 

Alfons XIII

Tanmateix, em sembla que en aquest punt, els fets s’allunyen de la teoria. Els resultats electorals han estat prou variables. Alguns entenen que la corona és una relíquia del passat i una violació inacceptable del principi d’igualtat; d’altres valoren la seva aportació a l’estabilitat. Amb tot, per a la majoria dels ciutadans no és un debat fratricida.

La monarquia és com la reforma agrària, un tema que durant un segle va provocar l’enfrontament visceral dels espanyols, però que el temps ha arraconat. En un cas, perquè l’agricultura va deixar de ser la base econòmica del país i en l’altre, perquè el rei ha renunciat al poder executiu i s’ha alineat amb la tradició parlamentària de les monarquies atlàntiques: Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Noruega. El seu protagonisme en la introducció de la democràcia i en la derrota del cop d’estat del 23-F l’han legitimat per acomodar-se en aquesta nova posició.

Ara bé, és clar que existeix un motiu de dissensió civil que ens separa: la Guerra Civil. Els seus estralls, amb assassinats de polítics, sindicalistes, capellans i empresaris; el terror comunista en la zona republicana i quaranta anys de dictadura franquista, basats en la revenja i l’aniquilació de l’enemic, van deixar una societat extremament dividida en dos blocs gairebé irreconciliables que el temps no ha llimat, com veiem amb la qüestió de les fosses comunes, la Vall dels Caiguts i el nom dels vencedors a les vies públiques.

La contesa va destruir els partits de centre republicà i polaritzà la societat. La dreta, continuadora de la tradició monàrquica, posa per damunt de tot la unitat, “España, antes roja que rota”, i l’ordre: la Constitució no és l’emanació de la voluntat popular, sinó una llei (cosa que l’acosta de forma paradoxal a l’odiat règim veneçolà). L’esquerra, per contra, accepta l’existència d’una Espanya plural i considera la llibertat el pilar del nostre règim polític.

La reforma constitucional oposa els que veuen la Constitució com un principi que ens ha de portar a noves metes i els que la prenen com un final, la concessió màxima impossible de franquejar, en especial respecte al model territorial, però també pel que fa als drets dels ciutadans.

Només el dia que arribi la veritable reconciliació entre els espanyols sota el principi de la sobirania nacional serà possible la reforma.

El sector turístic promou la planificació territorial (1961-1977)

Durant els primers compassos dels anys seixanta, els menorquins van començar a pressentir que, sense l’aprovació d’un instrument d’ordenació que fixés criteris unificats per a tota l’illa, el seu model turístic s’esfondraria. La motivació era doble: per un costat la voluntat de concentrar els esforços i evitar que la diversificació de les iniciatives restés potència al creixement turístic, i per l’altre, defugir els errors de Mallorca i Eivissa, on l’especulació havia portat a l’aixecament de construccions que minoraven el seu atractiu, per l’excés de ciment prop de la mar.

 

Cala Galdana. 1972

En una enquesta realitzada pel diari Menorca el 1961 entre les autoritats locals i els principals agents turístics, una de les idees més repetides era la d’unificar les iniciatives inversores a través de la redacció d’un pla general d’ordenació turística. La tramitació de la Llei de zones turístiques va ser l’oportunitat que el Foment del Turisme de Menorca va utilitzar per presentar la idea al ministre d’Informació i Turisme Fraga Iribarne arran de la seva visita a l’illa a començaments del 1963.

Un cop aprovada la Llei, el març del 1964 la Junta del Foment es va entrevistar a Madrid amb el secretari d’Estat d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas; li sol·licità que Menorca fos qualificada com “Zona de Interés Turístico Nacional”, la qual cosa, a més de diversos avantatges en inversions en infraestructures i crèdit hoteler, comportava l’obligació de redactar un pla d’ordenació. Amb aquest mateix motiu, la Junta de l’entitat es va desplaçar a Mallorca per conferenciar amb el ministre, que el mes de maig ordenà iniciar l’expedient.

El desembre, l’arquitecte Oriol Bohigas tornava a incidir en la inexistència de planificació urbanística a Menorca, general i municipal, i anunciava que si es mantenia aquesta situació es produiria un caos d’especulació com el que havia tingut lloc a Platja d’Aro o Castelldefels. En el Consell Econòmic Social de Menorca del 1965, el Foment del Turisme va plantejar la consecució de la declaració de zona d’interès turístic com la primera prioritat de l’illa, per poder planificar amb unitat de criteri. Tanmateix, malgrat les promeses oficials, la idea quedà en via morta la resta de la dècada.

La preservació del paisatge era un aspecte àmpliament assumit, i aquesta només es podia aconseguir si es realitzava una planificació del territori. El 1966 el Col·legi d’Arquitectes de Madrid va dedicar un nombre de la seva revista a Menorca, com a lloc ideal per assajar la planificació urbanística; un dels articles es titulava “El turisme com a trampolí de la industrialització”. El 1967 Vila Fradera, director de la influent revista turística Editur, defensava la planificació per fer les coses bé i l’execució d’infraestructures d’accessos i serveis públics a les urbanitzacions.

El mateix any, uns estudiants anglesos d’arquitectura indicaven que, per al desenvolupament del turisme, calia redactar un pla general de Menorca, impulsat per l’administració, per evitar un creixement anàrquic dels nuclis turístics. El 1969 Editur, parlant de Menorca, assenyalava la necessitat d’una ordenació que “rendís el degut tribut a l’insubstituïble paisatge”, tot garantit un equilibri en les superfícies de platja i el volum dels allotjaments, i prohibís l’aixecament de construccions antiestètiques, per a la qual cosa calia que es declarés l’illa com zona d’interès turístic nacional. En canvi, Gabino Sintes, el 1970, dubtava de la planificació, perquè ni el sector públic ni els particulars tenien els recursos per escometre les obres d’infraestructura necessàries. 

Punta Prima. 1973

En aquest ambient favorable a l’ordenació territorial, el 1970 es va intentar promoure de nou la declaració de Menorca com zona d’interès turístic nacional. El primer en esmentar el tema públicament fou el delegat insular d’Informació i Turisme, com un element crucial per a la defensa del paisatge i el ser de Menorca, dins de l’enfocament de controlar el creixement turístic per crear un enclavament de qualitat. Uns dies després, la Junta del Foment del Turisme va acordar plantejar l’afer en el marc de la II Assemblea Provincial de Turisme, la qual ho informà favorablement, fet que va animar l’entitat a reiterar la demanda davant del Ministeri. La petició també fou recollida en les conclusions del Consell Econòmic Social Sindical de Balears del 1971, sense que l’Administració emprengués cap acció.

A partir del 1971 les veus en favor de la planificació van augmentar. Aquell any l’Ateneu de Maó concedí el seu premi a Miquel Mesquida pel treball “El fenómeno turístico en el futuro de Menorca”, en el qual apuntava que no es podia frenar la iniciativa privada, però s’havia de posar ordre a les construccions, vetllant per la seva qualitat, i s’havien de rodejar de zones verdes. La planificació havia de tenir en compte la unitat geogràfica de l’illa, tenir cura del paisatge i adaptar l’arquitectura als seus condicionants. Els estudiants d’arquitectura Vicenç Jordi i Enric Taltavull denunciaven l’existència d’una improvisació generalitzada en la vessant urbanística del turisme: la manca d’infraestructures era un problema greu, calia supeditar els interessos particulars als de la comunitat i una mínima planificació de les inversions. Miquel Coll, president del Foment, remarcava que, per impedir que els promotors realitzessin grans construccions, l’administració havia d’intervenir.

 

Arenal d'en Castell

Tot i que el nou president de l’entitat, Carles Mir, rebutjava aquest plantejament i subordinava la planificació al joc d’oferta i demanda, el director general d’Empreses Turístiques l’any següent es pronunciava decididament a favor de la planificació. El 1974 un tècnic de Glasgow considerava que l’urbanisme de Menorca estava fatal i que alguns centres d’estiueig estaven destrossant la naturalesa, ja que no es realitzava una programació que afavorís la conservació del paisatge i la dotació de serveis. Aquell any, la premsa reproduïa un article de La Vanguardia en el qual es qüestionava la passivitat de l’administració davant de les actuacions dels particulars; aquesta actitud permetia que el benefici privat passés per damunt del l’interès públic. L’any següent, el delegat provincial de la Vivienda anunciava que la nova Llei del sòl posaria fre a la política de fets consumats, una situació àmpliament denunciada per la premsa.

El 1974, amb motiu d’una nova Assemblea Provincial de Turisme, la Junta del Foment va decidir tornar a demanar la declaració de zona d’interès turístic nacional. Per reforçar la sol·licitud va obtenir el suport de les cambres de comerç i de la propietat de Menorca. L’Assemblea va introduir la qüestió entre les seves conclusions i fins i tot es proposà que s’inclogués en l’Assemblea Nacional de Turisme del 1975. Així mateix, es pregava que es reconsiderés l’enfocament general de la planificació urbanística en les àrees costaneres de Menorca. La unitat de planejament havia de ser la zona turística, evitant la discontinuïtat dels plans d’àmbit municipal. Es reclamava que els plans generals pendents de Maó, Sant Lluís i es Castell fossin aprovats a través d’un pla comarcal, atesa la forta relació que existia entre tots ells.

 

Port d'Addaia. 1978

L’any següent, amb motiu de la visita a l’illa del subsecretari de Turisme, la zona la d’interès turístic va ser el primer tema que va plantejar el president del Foment, recordant que ja s’havia suscitat els anys 1964, 1970 i 1975. El subsecretari, preguntà si existia alguna oposició a aquest plantejament i després de rebre la resposta negativa, va indicar que estudiaria la proposta. Els anys 1976 i 1977 el Foment del Turisme seguiria intentant que es tramités aquesta declaració, advertint que era un dels objectius fonamentals de l’illa per evitar els problemes de la construcció anàrquica i salvaguardar l’entorn natural.