Catalunya: virtuts privades, vicis públics

La democràcia es basa en l’autonomia dels ciutadans envers el poder. L’àmbit d’actuació d’un particular, o d’un partit polític, és amplíssim. De fet, les úniques limitacions intenten que els drets d’uns no vulnerin els dels altres. Les autoritats, per contra, han de respectar els drets individuals i el seu comportament està severament restringit. El primer gest d’un governant és comprometre’s solemnement a acatar la Constitució i les lleis.

Manifestació contra el cop d'estat del 23-F del 1981

Determinats drets dels ciutadans, com el de manifestar-se pels carrers, defensar les seves idees o la vaga, no tenen aplicació a les autoritats. Són les associacions –polítiques, sindicals o cíviques– les que convoquen una manifestació. Que ho fes un batle, un president autonòmic o del Govern, seria una aberració. Fins i tot les massives desfilades del febrer del 1981 contra el cop d’estat del dia 23 van ser promogudes pels partits polítics.

Per aquest motiu, les marxes que des de l’any 2010 han convocat Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana per defensar el dret a decidir i la independència entren dins del més estricte joc democràtic com a expressió del dret dels ciutadans a participar en l’activitat pública i exposar les seves reivindicacions.

El president i els membres de la Generalitat poden assistir a aquests actes, perquè tenen els mateixos drets de tots els ciutadans i representen partits polítics que els donen suport. Tanmateix, en cap cas es pot interpretar la seva presència com un suport institucional a les peticions ciutadanes; no és funció del Govern realitzar funcions reivindicatives, sinó gestionar els afers públics.

 

Manifestació 10 de Juliol 2010

Molt s’ha escrit sobre el dret a decidir, però al capdavall es tracta d’un eufemisme per demandar un referèndum d’autodeterminació. Aquí torna a sorgir la diferència que hi ha entre una petició cívica i una actuació pública. La primera és completament legítima i els darrers anys ha estat exercida sense obstacles i de forma reiterada per milions de persones dins i fora de Catalunya. En canvi, els que manen no la poden impulsar.

Els poders públics estan sotmesos a la llei i aquesta estableix l’àmbit on poden intervenir. Si per als ciutadans el principi bàsic és que allò que no és prohibit és permès, els governants tenen vedat tot el que no els és autoritzat. Una comunitat autònoma, un ajuntament o l’Estat central tenen competències i funcions que els són pròpies i són legítimes; si s’excedeixen, se situen fora de la llei.

Per aquest motiu, la Generalitat no podia convocar un referèndum sobre la pertinença de Catalunya a Espanya, ja que el marc legal li ho impedeix. Ningú discuteix aquesta qüestió jurídica, però se li ha volgut donar la volta, defensant que era un dret dels ciutadans catalans. Aquesta és una martingala, un truc que, utilitzant els drets de les persones, vol concedir a una institució una potestat que no té.

 

Presa de possessió d'Artur Mas. 27-12-2010

El dret de decidir es pot reivindicar (pels ciutadans), però no es pot implementar (per la Generalitat). Les votacions que fan les associacions fora de l’àmbit públic són una manifestació de la llibertat d’expressió, però no tenen conseqüències jurídiques. Un referèndum és un acte que precisa ser organitzat pels poders públics per tenir efectes legals i, per tant, està sotmès a les regles i limitacions del poder.

Les normes també delimiten l’activitat dels parlaments. Els de les comunitats autònomes no poden discutir qüestions que no estiguin recollides en els seus estatuts d’autonomia. És evident que una declaració d’independència o l’organització d’una república independent no són matèries que l’Estatut autoritzi a debatre, ni a Espanya ni a cap país democràtic. Els diputats independentistes catalans n’eren ben conscients quan van trencar el reglament del Parlament en forçar una votació secreta sobre la qüestió, per defugir les possibles conseqüències legals.

Amb aquests precedents no és d’estranyar que els membres del govern català hagin estat processats. La seves decisions han violat les normes del joc democràtic. La reivindicació de l’autonomia, que es pot defensar com una virtut privada, en les mans dels governants s’ha convertit en un vici públic.

Una altra cosa són les conseqüències penals. Hi ha pocs dubtes sobre el fet que s’han dictat resolucions il·legítimes emprant recursos públics. El sentit comú ens indica que declarar la independència suposa una transgressió superior a la simple prevaricació i malversació de fons, castigades amb penes moderades, però la llei no ho havia previst.

El Tribunal Suprem està intentant enquadrar aquesta conducta en la sedició, que no implica anar a la presó, i la rebel·lió, un delicte que encaixa amb dificultats, perquè a Espanya està pensat per pronunciaments militars, com un cop d’estat. En aquest cas, no hi ha cap “alçament violent” i entendre que estem davant d’una violència institucional és proposar un joc malabar simètric al que els independentistes fan quan volen emparar el referèndum en els drets dels ciutadans.

Les lleis penals funcionen sota el principi que només es poden reprendre les conductes expressament tipificades. A altres països, un intent separatista no violent és un delicte sancionat amb anys de presó. És possible que algun dia es modifiqui el nostre codi penal, però la irretroactivitat de les disposicions sancionadores impedeix que es castigui així els polítics catalans.

Alguns voldrien que es condemnés el Govern de la Generalitat amb duresa, però la Justícia està sotmesa a regles que limiten els càstigs. La grandesa de la democràcia és aquest joc d’equilibris entre reivindicacions i drets ciutadans i la limitació de l’actuació dels governants i els jutges.

El Marx aferrat a la realitat dels socialistes (1931-1939)

La premsa socialista només està present des del 1931. Ens manca la revista Aires de Fuera, òrgan de l’Agrupació Socialista de Maó, que es va començar a editar el 1919.

 

Karl Marx a un mural de Diego Rivera

La presència de Marx en aquests mitjans és notable, però amb un grau d’elaboració baix. Hi abunden les consignes, la més repetida “proletaris de tots els països, uniu-vos”, del Manifest Comunista d’Engels i Marx, que es troba al llarg de tota la dècada. Més endavant, se li afegirà “l’emancipació (o redempció) dels obrers ha de ser obra d’ells mateixos”, que també havien emprat els anarquistes.

La temàtica més tractada és la lluita de classes. En ocasions consisteix en un simple lema o cita de Marx i Engels: “La Historia de toda sociedad no ha sido otra cosa hasta nuestros días que la historia de la lucha de clases” o “La sociedad se divide cada vez en dos campos opuestos, en dos clases de enemigos, la Burguesía y el Proletariado”. Altres vegades és una senzilla glossa: “la doctrina [de Marx] es pot resumir en què els obrers, per aconseguir la seva emancipació han de lluitar contra les classes explotadores; l’antagonisme no és espiritual, sinó econòmic”.

Altres textos més elaborats afegeixen comentaris d’obres com la Misèria de la filosofia: “els industrials s’uneixen per defensar-se col·lectivament dels assalariats. La unanimitat obrera davant del capital és més necessari que la defensa del salari”. A mesura que passen els anys, el to esdevé més agressiu: el 1936 Justicia Social cita el Manifest Comunista: “La burgesia és incapaç de governar perquè és incapaç d’assegurar als seus esclaus l’existència com esclaus i no pot evitar que arribi una situació en la qual, enlloc de ser alimentada per ells, la burgesia es vegi obligada a alimentar-los”.

El proletariat s’havia d’organitzar. Marx preconitzava, amb la seva actuació i en els seus textos, que al capdavant se situés el partit socialista. Els primers anys es recorda l’oposició que va rebre dels anarquistes: la fundació de la UGT, el 1888, es va trobar amb “dues forces igualment hostils: una burgesia feréstega que s’estalonava en l’egoisme insà de mantenir uns privilegis absurds i injusts, i els deixebles de Bakunin que enfront de Marx, en la Primera Internacional es van pronunciar contra la lluita política”.

Aquesta postura al començament es troba tenyida d’apel·lacions a un cert humanisme. Un article indica que al segle XIX la trinitat de Marx, Engels i Lasallle havia defensat un sistema humà, just i adaptable a les noves necessitats de l’home. Uns mesos més tard s’apunta que la justícia és la base essencial del socialisme. Més endavant apareixerà la famosa frase “De cadascú segons les seves capacitats; a cadascú segons les seves necessitats”.

En tot cas, la postura dominant era diferent. El 1932 Justicia Social diferenciava el socialisme utòpic, “que només es basa en el punt abstracte de la naturalesa humana” del socialisme científic, introduït per Marx i Engels, que li proporcionen una base sòlida. Poc després es reproduïa un text de Plejànov on se sosté que el punt central del socialisme científic és el materialisme històric, tot reproduint la definició de Marx: “les relacions de producció determinen l’estructura econòmica d’una societat i sobre aquesta es construeix la superestructura jurídica i política. L’evolució històrica porta les forces productives a entrar en contradicció amb les relacions de producció, fet que fa esclatar la revolució social”.

Les abundants al·lusions al materialisme històric normalment són vulgaritzacions més fàcils d’entendre que els textos de Marx, com un article de Julian Besteiro o eslògans com ara “el socialisme és una imposició històrica, perquè a mesura que el capital creix, es cava la seva pròpia tomba” o “No és la consciència de l’individu la que dona forma a la seva vida, sinó la vida la que forma la consciència”.

També es troben referències esparses a les teories de Marx. Així, la disminució del nombre de milionaris als Estats Units (que s’indica que van passar de 513 el 1929 a 75 el 1931) és aportada per confirmar els seus postulats sobre la concentració del capital. Amb motiu de la celebració de l’1 de maig, s’esmenta que un dels principals descobriments de l’alemany són “les relacions entre el capital i el treball, tot demostrant el mètode capitalista d’explotació”, és a dir la teoria de la plusvàlua, que no s’explica.

 

Karl Marx i Pablo Iglesias. 1 de maig del 1934

En canvi, s’insisteix en la importància d’El capital, especialment als aniversaris de la mort de Marx o l’1 de maig, ocasions en les quals, a partir del 1933, se solia reproduir un dibuix amb el seu rostre. Aquest any s’apunta que “se’l considera generalment com la Bíblia, el llibre sagrat del socialisme contemporani”, En aquestes celebracions, s’elogiava Marx: “cèlebre autor de “Das Kapital”, recordat avui com el clàssic escriptor dels socialisme”. Es destacava que Marx unia teoria i pràctica i es remarcava que la classe obrera podia comprendre les seves obres, fins i tot El Capital. El 1932 s’informava de la donació d’un lot de llibres rebuda a la Casa del Poble, entre els quals es trobava un exemplar de la primera edició d’El Capital, amb un autògraf de l’autor. Malgrat tot, no era un obra popular: els llibres a la venda eren edicions econòmiques, al preu de dues pessetes, del Manifest comunista, Misèria de la filosofia i Revolució i contrarevolució.

En realitat, als socialistes els interessaven qüestions més pràctiques. El 1933 es publicava un discurs de Largo Caballero qui, citant Marx, subratllava que el període de transició entre el capitalisme i el comunisme havia de ser forçosament un règim de dictadura del proletariat i no era possible interpretar-lo en un sentit democràtic. El 1935 Adelante assenyalava que Marx i Engels havien arribat a la conclusió que el món caminava cap a la dictadura del proletariat en la qual la classe treballadora s’imposaria fins a l’abolició de les classes socials.

El 1934 es feia notar que, segons Marx, la classe treballadora només podia conquerir el poder polític violentament, a través d’una revolució, amb la qual els obrers no podien perdre més que les seves cadenes i en canvi tenien un món a guanyar. L’any següent es ressaltava que pensar que les aspiracions del proletariat terminaven en una república burgesa era propi de republicans, però no de partidaris de la lluita de classes. Un més abans de la Guerra Civil, un jove censurava un discurs d’Alexandre Jaume, qui defensava que la revolució no tenia que comportar la guerra civil, tot remarcant que, per Marx i Engels, la revolució era un combat a vida o mort, una lluita sangonosa.

Marx podia donar per molt. El 1935, en contradicció amb l’anterior, es comentava que l’alemany aconsellava a les classes treballadores formar coalicions amb la burgesia liberal, perquè en un règim democràtic els obrers podien organitzar-se amb més llibertat i així augmentaven la seva potència de classe. Un altre article es mostrava a favor de l’aliança amb la petita burgesia propugnada en La filosofia del dret de Hegel, ja que perquè una classe conquereixi el poder necessita representar els interessos fonamentals de tots els col·lectius oprimits, per aconseguir l’hegemonia.

A les envistes de la Guerra Civil es matisava que la revolució era “un impuls noble envers un ideal”; Marx va revolucionar les consciències proletàries sense algarades ni revoltes. En plena contesa es criticava Bakunin, a qui no li importava res construir ni organitzar. Marx promovia la conquesta del poder polític com un mitjà per arribar al comunisme, però el realisme dels socialistes els portava a negar l’eficàcia de l’abolició de l’estat, que existiria mentre hi hagués classes socials. Poc després se citava Lenin i Marx per rebutjar el terror que “la major part de les vegades són atrocitats inútils comeses per gent poruga”.

Durant la guerra, els comunistes de Nostra Paraula apuntaven que Marx havia desaparegut, però la seva lluita continuava gràcies als seus continuadors, Engels, Lenin i Stalin, sota els quals guanyarien la guerra. Pocs dies abans de la derrota s’elogiava el partit bolxevic, l’únic que es guiava per la doctrina de Marx, Engels, Lenin i Stalin, que havien estat la seva brúixola i encarnaven el camí cap a la victòria.

La premsa catòlica analitza Marx amb sinceritat (1899-1936)

Els diaris catòlics de Ciutadella, tot i presentar algunes similituds amb els conservadors, tenen uns trets propis. Hi són absents les col·laboracions de les grans plomes de la premsa nacional i els comentaris són més directes. Desfiguren més el pensament marxista, però proporcionen una perspectiva real de la societat de la seva època.

Al començament, la nota principal era l’acusació als deixebles de Marx de ser incongruents en la defensa del proletariat, de prosperar gràcies a les seves idees. El 1899 s’informa erròniament que Marx va morir a edat avançada (no va arribar als 65 anys) gaudint d’una posició molt folgada (quan vivia en una certa estretor); el seu amic Engels deixava una herència de milions (era fill d’un important industrial tèxtil). Dos anys més tard, es publica un escrit calumniós sobre els deixebles francesos de Marx: Jaurès era propietari de grans finques i accionista de moltes societats; Lafargue, s’havia comprat una magnífica vil·la i Vaillant era milionari. Tres anys més tard es tornava a publicar. Encara el 1920 El Iris comentava que els socialistes ficats en política cobraven bons sous, “com Carles Marx, que els darrers anys de la seva vida vivia esplèndidament”.

No tornam a trobar pràcticament cap nota sobre Marx fins la dècada del 1920 i, especialment en la següent. Rússia torna a ser el catalitzador dels primers escrits: s’escandalitzen que el nou Codi soviètic estigui fonamentat en el Manifest comunista de Marx i Engels. El 1921 s’indica que Marx mai havia pogut somiar una realització tan integral de les seves doctrines, com l’assolida a Rússia, ni hauria pogut esperar un fracàs tan rotund.

Més endavant, apareixen denúncies sobre la desviació dels bolxevics respecte de les doctrines marxistes. El 1924 s’informava de la introducció del salari agrícola, com a la resta de nacions i es comentava que si s’aboleix l’estímul de la propietat privada, disminueix la producció i apareix la fam: el socialisme només es podria realitzar en una societat d’individus perfectes. La dècada següent es reproduïen unes paraules de Stalin, qui assenyalava que fins llavors quasi no existia diferència entre els salaris dels obrers experts i inexperts, amb la qual cosa aquests darrers no tenien cap incentiu a perfeccionar-se. Açò no es podia tolerar i calia superar l’obstrucció dels economistes sindicalistes que pretenien interpretar el socialisme millor que Marx i Lenin.

Els anys trenta assistim a una gran preocupació per l’èxit del nou règim, amb una sinceritat absent en la premsa conservadora. El 1930 es prega que es resi “per les víctimes del comunisme a la desgraciada Rússia”, afegint que és una doctrina fundada en el socialisme pur, patrocinat principalment per Marx i Engels a mitjans del segle anterior i que ha tingut en els seus temps fidels continuadors en l’impiu Lenin i els seus sequaços. Dos anys més tard es publica un article sobre “l’obra colossal dels soviets”. Tothom està astorat davant la gegantina transformació obrada a Rússia pel partit comunista, que ha implantat fèrriament la seva organització amb una eficàcia tan abassegadora com desgraciadament tots estan presenciant. El 1935 s’indicava que els progressos sorprenents del socialisme i el comunisme eren fets incontestables que exigien una seriosa reflexió. El materialisme i l’evolucionisme, que constituïen les bases de les doctrines dels deixebles de Marx, estaven en pugna amb el sentiment religiós.

Respecte a altres qüestions, abunden les crítiques. El 1926, amb motiu de la guerra del Marroc, se censurava que el comunisme nacional defengués el principi “els obrers no tenen pàtria” del Manifest Comunista de Marx. L’any següent es comentava que la violència, com a mitjà de propaganda, havia estat preconitzat pels més notables corifeus socialisme, tot citant Marx en el Congrés de La Haia del 1892: “la força ha de ser la palanca motriu de la nostra revolució”. El 1931 s’assenyala que el comunisme, analitzat a fons, no ofereix res avantatjós per a l’obrer. Ni al Manifest de Marx i Engels, ni a la literatura propagandística de Lenin i els seus seguidors pot trobar el proletariat res que miri a la seva conveniència: l’increment que es promet dels salaris es veurà compensat per la puja dels preus.

El 1928 es feia notar que els socialistes, tant a Espanya com a l’estranger, cooperaven amb naturalitat amb els governs burgesos i amb prou feines tenien de socialistes a l’estil de Marx una altra cosa que el nom. El 1935 Rodrigo de Arriaga remarcava que Besteiro coneixia Marx de forma imperfecta, ja que quasi sempre que en parlava oblidava la seva obra cimera, El Capital, així com l’experiència funesta dels darrers setanta anys. Poc més tard, s’informava de les divisions del socialisme francès, que constituïa, a pesar de la secció russa, el principal puntal de la pràctica de les teories del “funest Marx”.

D’altra banda, no és estrany trobar confrontacions entre el marxisme i la doctrina social catòlica. El 1923 es feia una ressenya del llibre del pare Graciano Envers la solució pacífica de la qüestió social, on l’autor traça el retrat de Marx considerat, “el major patriarca del socialisme modern”, per passar a glossar després el catolicisme social.

El 1932, El Iris va publicar uns comentaris de l’encíclica Quadragesimo Anno de Pius XI, on es feia un resum de les teories de Marx, qui havia sistematitzat el socialisme i proposava una nova organització de la societat basada en l’abolició de les classes socials i la desaparició de la propietat privada dels mitjans de producció (terres i instruments de treball). Calia socialitzar les indústries per evitar els abusos del capitalisme: el valor de les coses depèn del temps de treball invertit en elles i el capitalista dona a l’obrer només una part del preu de la mercaderia, i així comet una rapinya. En un altre article, s’assenyalava que les teories de Marx i Engels es basaven en tres postulats: lluita de classes, materialisme i abolició de la propietat privada, que els partits comunistes defensaven descaradament i per mitjà de tot tipus de violències i els socialistes solapadament. El socialisme en aquells moments tornava sobre els seves passes i, regirat per la seva pròpia obra, s’allunyava de la violència i pretenia en certa mesura aproximar-se a la veritat i la justícia pròpies de la tradició cristiana.

L’any següent es feia, a petició d’alguns lectors, un resum del marxisme. Marx anava per filòsof hegelià quan va donar amb la idea de la revolució social i s’acomiadà de la filosofia per entrar de ple en l’economia. Tanmateix, conservà tal regust de l’idealisme hegelià que la seva obra cimera, El Capital, era inintel·ligible, no només pel poble, sinó per moltes persones cultes. Malgrat l’economia és eminentment experimental, Marx no empra el mètode inductiu, sinó el deductiu, a partir d’uns principis dogmàtics. És tan abstracte com un llibre de matemàtiques i les paraules que empra entren en contradicció amb el diccionari.

També hi ha notícies de diverses conferències del Cercle Catòlic. En una del 1932 sobre la pau social i el cristianisme, es referia als sofismes de Marx en relació al valor del capital i el treball, i l’obrer davant l’església, segons Wismann i Lleó XIII. Al dia següent es van exposar les teories de Rousseau, Mably, Brisot i Marx per demostrar que, sense la cristianització de la societat, totes menaven al fracàs. L’any següent, el pare Barrenechea dissertava sobre el salari i l’origen del capital i, tot referint-se a Marx, concloïa que la vertadera doctrina era la del salari just. El 1936 Bartomeu Amengual parlà de cristianisme, marxisme i comunisme, confrontant les doctrines de Marx amb les dels papes, per deduir que l’opressió era el destí de tots els que queien en les seves malles. El comunisme era una religió que tenia la seva Bíblia, El Capital de Marx, el seu messies, Lenin, i al qual s’havia d’oposar la religió vertadera, la catòlica, que era el seu contrari, ja que si una defensa que el que mou les ànimes són fins econòmics, l’altra apel·la a fins espirituals i atorga a l’home “la dignitat excelsa de ser fill de Déu”.

Perquè té Menorca tant de turisme?

Des de l’inici de la democràcia, Menorca ha tingut una relació distant amb el turisme. A diferència de Mallorca o Barcelona, on fins fa pocs anys, les crítiques sempre s’havien expressat en sordina, a la nostra illa, al llarg dels anys àmplies capes de la societat han mostrat la seva contrarietat per l’amplitud que anava adoptat el fenomen turístic. Bastants ajuntaments i el Consell Insular també eren reticents al creixement urbanístic associat.

 

Manifestació 11 de novembre 1978

Per aquest motiu, molts s’han qüestionat com era possible que una illa amb escassa vocació turística, veiés com les arribades de passatgers i els edificis per allotjar els estiuejants s’estenien de manera inexorable, fins arribar a fer de Menorca un territori amb escasses diferències amb Mallorca i Eivissa, que des del començament van apostar amb força pel negoci dels forasters.

A manca d’explicacions evidents, no són pocs els que apunten a l’existència d’una “mà negra”, una conxorxa d’interessos ocults i grups de pressió que tenen força per tòrcer el braç de la societat menorquina. Seria el trasllat a la nostra illa del discurs dels mercats: els mercaders que són més poderosos que els polítics i l’economia s’imposa a la democràcia. Aquesta visió no és nova i es pot rastrejar al llarg de tot el segle XX en les caricatures de la premsa popular on els magnats esclafen la voluntat popular.

I tanmateix, el cert és que ningú sap dir de quina manera els negociants acabalats imposen els seus interessos, quines lleis han fet per impulsar la construcció d’hotels i urbanitzacions. De fet, les associacions hoteleres assenyalen de forma convincent que la immensa majoria de les normes aprovades des del 1975 van en contra del turisme de masses.

 

El Día del Mundo 31 agost 1998

Les més recents són l’impost sobre les estades turístiques i el PTI; anant enrere trobaríem les DOT, que van barrar el pas a noves urbanitzacions, les lleis de modernització hotelera, que obligaren a fer les habitacions dels hotels més grans i moltes més. L’única excepció són les lleis impulsades pel president Bauzà, que van ser derogades quan va perdre les eleccions, ja fa més de tres anys.

De fet, no hi ha cap mà negra. Un bon exemple és l’hotel de cala Galdana. Va ser inaugurat el 1970, quan el terme de Ferreries ni tan sols comptava amb un pla general. El promotor era una multinacional anglesa que en termes pràctics va fer el que va voler, amb la llei de la seva part. Des de fa cinquanta anys és allà i, per molt que les regles del joc hagin canviat i avui en dia fos impensable construir un edifici semblant, no és possible esbocar-lo, perquè caldria indemnitzar els seus propietaris amb una quantitat enorme.

L’hotel de cala Galdana, com altres gegants de les nostres platges o les cinquanta urbanitzacions de l’illa, van aixecar el vol quan Espanya estava governada per una dictadura. Els primers vint anys Franco va implantar un règim autàrquic que menà el país a la pobresa. A partir del 1960 liberalitzà l’economia i va fomentar el desenvolupament del turisme, una font de divises per pagar les importacions necessàries per modernitzar el país.

 

Arenal d'en Castell

Els inversors van tenir totes les facilitats per desplegar els seus projectes. La planificació urbanística era pràcticament inexistent fins a l’arribada de la crisi del 1973. Cadascú construïa com volia, sense cap ni cap restricció. Molts ajuntaments van negligir la tramitació dels plans dels urbanitzadors, davant de la passivitat de l’administració franquista, en altres àmbits fèrriament intervencionista. Per afavorir encara més els negocis turístics, el Govern va autoritzar quatre centres d’interès turístic nacional (Tirant, Platges de Fornells, Son Parc i cala en Turqueta), en els quals s’eliminava qualsevol possible intervenció dels ajuntaments. Els promotors turístics menorquins sempre van estar en contra del creixement turístic intensiu i apostaven per la qualitat, però les autoritats mai els van fer cas.

L’any 1975 s’havia aprovat la urbanització d’una quantitat de sòl molt superior de la que realment s’ha executat. La història de la resta del segle XX ha estat l’intent de desmuntar l’engranatge organitzat les dècades anteriors. S’ha comptabilitzat la quantitat de places residencials i turístiques que encara es poden desenvolupar a Menorca que, malgrat la cirurgia del PTI i altres normes, és elevada. Tanmateix, algú hauria de contar els xalets, apartaments i hotels que ja no es podran fer gràcies a l’esforç dels governants democràtics, que van eliminar una dotzena d’urbanitzacions i milers de places residencials.

 

Publicitat urbanització frustrada de Binimel·là

El règim franquista volia que s’urbanitzés tota Menorca. Si la part del nord es va salvar millor fou perquè els inversors van tenir problemes amb l’abastiment d’aigua, no pel desig de salvaguardar racons meravellosos. Les platges verges del sud no comptaven amb vials públics adients i la distància a cobrir feia poc rendibles les primeres actuacions urbanístiques.

Potser els ajuntaments democràtics podrien haver anar més enllà i anul·lar els sòls obtinguts de forma fraudulenta pels urbanitzadors, però la jove democràcia del 1978 va néixer alhora que milions de persones s’anaven a l’atur. Com hem vist amb l’afer de les armes d’Aràbia Saudita, quan ens juguem el pa, fins i tot els sindicats cedeixen perquè es mantenguin els llocs de treball.

El desenvolupament turístic de Menorca no és cap secret: és simplement una altra de les rèmores que ens deixà la dictadura que vam patir durant gairebé quaranta anys.

El règim bolxevic atia els conservadors contra Marx (1900-1936)

El Bien Público va ser la gran capçalera dels conservadors menorquins, on trobam moltes referències a Marx, la majoria reproducció d’articles de diaris nacionals. Un dels fets més remarcables és l’escassíssima presència de l’alemany les dues primeres dècades del segle XX. Al principi hi ha alguna nota sobre els multitudinaris mítings que el partit socialista celebrava cada any amb motiu de l’aniversari de la Comuna de París, en què també es rendia tribut a la memòria de Carles Marx.

Les crítiques eren de guant blanc: els socialistes negaven el capital i enaltien les belles i utòpiques espècies de Carles Marx; se censura que haguessin creat una biblioteca circulant per estendre les idees de Kropotkin, Marx i Fauré entre les famílies i els infants. Just abans de la I Guerra Mundial es blasma que els racionalistes o lliurepensadors menorquins es delectin en les elucubracions pseudofilosòfiques de Marx i en les màximes socialistes de Bebel, però no en les glòries de la història pàtria.

Durant la Gran Guerra, augmenta una mica l’atenció a la temàtica marxista, amb un to similar. Lerroux feia befa de Marx i Kropotkin. Un altre escriptor pensa que la part substancial del programa socialista, molt abans de Marx l’havia predicat Jesucrist. En una altra banda es ressaltava la contradicció dels socialistes alemanys, partidaris de l’annexió d’Alsàcia i Lorena, amb la postura de Marx el 1871, quan va condemnar-la. El 1920 s’acusava els socialistes de ser uns vividors que donaven a la doctrina de Marx una interpretació de conveniència per a la seva comoditat.

Aquest estat de coses no canviarà amb la Revolució Russa, sinó amb la guerra civil que la va prosseguir i l’afermament del règim bolxevic la dècada del 1920. Al començament el to seguirà essent irònic: el 1921 es comenta que Lenin es va trobar amb un sistema ferroviari destrossat que no és podia arranjar amb els discursos de Marx. Prest les glosses esdevenen sarcàstiques: “Lenin y las excelencias rusas se sientan muellemente y con gran apetito a la mesa y se hartan sin que les importe un comino Carlos Marx”. Els conservadors s’escandalitzen del fet que els retrats del tsar i la tsarina siguin substituïts als edificis oficials pels de Lenin, Trostky i Marx i que per tot hi hagi eslògans de “Marx, Lenin i altres apòstols de la destrucció, que són begudes enfollidores que semblen els textos d’algunes escriptures diabòliques”.

Els anys trenta es tendeix a assenyalar el contrast entre les teories marxistes i la pràctica de les autoritats soviètiques: un article del 1930 feia notar que la dictadura del proletariat, principi bàsic del comunisme de Marx, Engels i Lenin, havia quedat reduït a la dictadura tirànica dels governants de Moscou i les armes servien per oprimir els treballadors. El 1932 s’apuntava que, en contra de les proclames de Marx en favor d’un mateix salari per a tots els treballadors, a Rússia existissin vuit categories salarials amb una diferència d’1 a 2,8. Més endavant es destacava que l’obrer rus havia perdut tots els seus drets: la jornada de treball superava les vuit hores, per obtenir el que Marx anomenava plusvàlua, de manera que el formidable capitalisme d’estat havia organitzat una veritable explotació del treballador. El 1936 s’informava que el govern soviètic havia relegat els principis preconitzats per Marx en reintroduir la propietat privada al camp, perquè en cas contrari, els jornalers incorporats a la força a les granges col·lectives sortien del pas amb el menor esforç possible.

Alguns periodistes censuraven la deriva sangonosa del comunisme. Ramiro de Maeztu indicava que malgrat les baralles entre Marx i Bakunin, la Revolució Russa es va fer amb les doctrines de Marx i amb els mètodes de Bakunin. Eduard Aunós pontificava que els dirigents socialistes, sota la divinitat tutelar de Carles Marx –libèrrimament interpretat– despullaven la burgesia, estalonant-se en la soferta multitud, “que sempre retorna d’aquests combats amb unes víctimes més i una mica menys de pa”. En altres articles es remarcava la continuïtat entre Marx i “el seu pontífex” Lenin i es feia el socialisme, “germà bessó” del comunisme.

Una altra de les constants serà l’incompliment de les prediccions de Marx. El 1908 Melquiades Àlvarez subratllava que el capital, lluny de concentrar-se, s’havia diversificat fins a l’infinit per mitjà de les societats anònimes. Quasi vint anys més tard, un altre escriptor assenyalava que el petit estalvi havia anat en ascens i que la política de la classe capitalista havia de fomentar-lo per fer fracassar les profecies de Marx. El 1930 s’insistia en què Marx havia pronosticat que el capitalisme cauria mercè a la concentració de capital, que convertiria les crisi i la pobresa en una lepra social universal i, “a pesar de lo bonito que resulta el andamiaje intelectual marxista” les estadístiques anunciaven un augment del nivell mitjà de vida.

 

Míting de Pablo Iglesias a Madrid, 1905

Una altra família de crítiques són les que defensaven que la situació social que Marx exposava era cosa del passat. Calvo Sotelo indicava que tot el que li mancava als obrers quan l’alemany va fer la seva crida al proletariat mundial el tenien ara: sindicats, dret de vot, assegurances, contractes col·lectius, jurisdicció laboral, premsa pròpia i una força numèrica incontestable. Un altre articulista assenyalava que a França el proletariat només constituïa un terç de la població i la classe mitjana era el 45%, el que contradeia la profecia de Marx de què la concurrència arrossegaria la petita burgesia al proletariat.

Altres col·laboracions anunciaven la decadència o ruïna del socialisme. El 1925, Baldwin, el primer ministre conservador del Regne Unit, insistia que la Bíblia del partit socialista, El Capital, estava patint crítiques intenses. El 1933 Ramiro de Maeztu proclamava que el socialisme internacional s’havia esfondrat a Alemanya, Itàlia, França i tot el món, excepte a Rússia. L’any següent el president del Sindicat Agrari Catòlic d’Alaior censurava que el socialisme es volgués infiltrar entre els obrers del camp, ja que les doctrines de Marx eren “l’error capital del segle”.

També és possible trobar columnes que discuteixen els principis del marxisme. L’orientació econòmica de Marx portava al fracàs perquè eliminava tot estímul per l’obrer. Ni Rousseau ni Marx tenien un pensament pràctic sobre l’organització de les nacions, sinó que es trobaven en l’“estat metafísic” del pensament. Marx posseïa una grotesca ignorància respecte a les condicions de la producció i els fins de l’ànima humana. El 1932 de Maeztu subratllava que mentre Marx creia haver descobert que la veritable interpretació de la història era l’economia, Max Weber havia descobert que la millor interpretació de l’economia era la religió, fent al·lusió a una obra del sociòleg.

Els conservadors no deixaven de posar en relleu les dissensions produïdes entre els seguidors de Marx, com la contraposició entre els partidaris de l’evolució, “recórrer el camí còmodament de la mà de l’estat” i la revolució “arribar d’un salt al comunisme”. El 1932 s’informava de la publicació del llibre d’Oliveira Lenin contra Marx, tot marcant les diferències entre els jornalers espanyols i els russos. Dos anys més tard es feia notar el sarcasme que els alemanys haguessin anomenat socialdemòcrata el seu partit, quan Marx havia censurat la democràcia social francesa pel seu esperit petit burgès. El 1935 un article feia un llarg catàleg dels deixebles de Marx que havien revisat i soscavat els ciments de la seva obra, per reprovar que els socialistes espanyols s’aferressin al passat.

Marx i Engels eren ben coneguts en alguns cercles conservadors: el 1931 la llibreria de Manuel Sintes de Maó anunciava la venda de la seva obra Los fundamentos del marxismo. Alguns escrits no deixaven de mostrar la seva inquietud pel repte que suposava el marxisme i la dificultat de trobar-hi respostes adequades: Bosch i Anglada apuntava que Marx, a pesar d’avançar-se tant a les idees del seu temps, segurament mai havia somiat amb una evolució social tan profunda com la de Rússia, per concloure que la veritat es trobava en el dret, però el dret que no se sabia defensar amb una conducta caritativa sempre acabava per ser conculcat. Baldomero Argente comentava que el capítol 24 d’El Capital anotava de forma encertada que la base de l’organització econòmica era la lluita entre els treballadors per vendre el seu treball el més car possible i els patrons per comprar-lo el més barat possible, però el progrés precisava de l’acord de les dues parts.

Els republicans debaten les idees de Karl Marx (1900-1936)

Fins la Guerra Civil el partit republicà fou la principal força política de Maó. En la seva premsa trobam la major quantitat de referències sobre Karl Marx, que, en general, tenen un cert aire polèmic, si bé amb molta menys acritud que en els diaris conservadors. En bona part són reproduccions d’articles de la premsa nacional, que se solien publicar en la primera plana.

Les teories de l’alemany eren reputades com errònies. Un dels primers punts de controvèrsia fou la concepció materialista o economicista de la història, que el diari El Liberal el 1900 jutjava com una interpretació simplicíssima. L’any següent es cridava a raó als obrers de Maó, tot apuntant que  Marx, tan gran per altres conceptes, es va equivocar amb açò, ja que no és “el vientre lo primero”, sinó el cervell. El 1933 a La Voz de Menorca es reprotxava que Marx pensés que els valors morals eren un resultant de les condicions econòmiques, perquè les transformacions econòmiques s’havien de produir per un imperatiu de justícia.

Una altra qüestió a la qual es va prestar atenció fou la relació entre els marxistes i els anarquistes. Al principi es critiquen els mitjans violents d’aquests darrers, però més tard es dona suport al sindicalisme, que s’estimava més moderat que el socialisme, ja que “l’organització somiada pels deixebles de Karl Marx convertiria la terra en un quarter i cada home en un nombre”.

El grup més nombrós de col·laboracions es refereix a la teoria del valor treball i la lluita de classes. El 1905, Alfred Calderon criticava que, segons Marx, la producció es devia únicament al treball, sense tenir en compte el capital, la qual cosa menava els obrers a considerar-se desposseïts de tota riquesa. Altres autors propugnaven la cooperació d’obrers i patrons i eren partidaris de la participació dels treballadors en el capital de les empreses, com als Estats Units, on els operaris guanyaven bons sous i així no es produïa la misèria del proletariat de la qual parlava Marx, sinó el millorament la classe obrera.

Shusui Kotoku, ajusticiat el 1911

L’oposició dels republicans no els impedia sentir simpaties pels socialistes. Era habitual que denunciessin la seva persecució per motius ideològics. El 1911 es feien ressò de les protestes contra de la condemna a mort al Japó de Kotoku i vint-i-quatre activistes més per difondre les obres de Marx, Bakunin, Kropotkin i Tolstoi. El 1933 censuraven que a Malta alguns ciutadans havien estat condemnats a presó per tenir llibres de Marx, Tolstoi i Shaw. El 1933 Zozaya apuntava que Marx, Kropotkin i Tolstoi, en actuar de forma desinteressada en favor del proletariat, tot exposant-se a ser perseguits, eren més nobles que els capitalistes que demanaven càstigs terribles per als qui reclamaven reformes justes.

El 1920 La Voz de Menorca celebrà la primera commemoració de l’1 de maig a Espanya amb un nombre especial, que contenia biografies de Kropotkin, Bakunin, Marx i Lenin. De Marx s’esmenta La misèria de la filosofia i la redacció  amb Engels del Manifest Comunista. Es fa notar que fundà amb Bakunin la Internacional dels Treballadors. Després de l’edició de la seva obra magna, El Capital, el darrer acte a què acudí fou el Congrés de La Haia, el 1873 i passà els darrers deu anys de la seva vida apartat de l’acció política. El 1931 el diari publicà una biografia de Stalin en un to bastant neutre: als 19 anys fou expulsat de la carrera sacerdotal. Des de llavors destinà totes les seves forces al bolxevisme i patí empresonaments i fugues. Era un fervent estudiós de Marx i podia citar llargs passatges d’El Capital.

 

Afegeix la llegenda

La premsa republicana recollia informacions sobre els familiars de Marx: el suïcidi de Paul Lafargue i la seva esposa, Laura Marx, i l’estada a Madrid de Longues, net de Marx, el 1929. També era freqüent que publiquessin notícies sobre les activitats dels socialistes, en especial els actes commemoratius de l’aniversari de la mort de Marx i de la Comuna de París. El 1931 es parlava en favor de la coalició dels republicans amb un partit de la classe obrera, afegint que també Lenin, “el formidable realitzador de les idees de Marx i Engels”, va haver de donar marxa enrere.

No era rar trobar referències a les obres de Marx o del marxisme. El 1922 es va anunciar durant tres mesos la venda d’El Capital, de Karl Marx, en rústica, per 5 ptes. Sis anys més tard es remarcava el fet que el primer traductor al castellà d’El Capital havia estat el periodista Correa i Zafrilla, el 1886, al diari La República. El 1931 se saludava l’aparició del llibre El marxismo. Origen, desarrollo y transformación, de Marín Civera, perquè mancava a la bibliografia espanyola un llibre serè i clar que orientés sobre les controvertides doctrines de Marx. Els anys 1932, 1933 i 1936 s’anunciava la venda de diverses obres de González Blanco, incloent-hi El socialismo expuesto por Marx.

Amb el temps, es van fer freqüents els textos que parlaven en favor del reformisme i en contra de la revolució. Ja el 1905 s’exposaven les resolucions del partit socialdemòcrata rus el qual, després d’afermar els principis de la democràcia socialista, tal i com els havia formulat Marx, plantejava un programa polític que defensava l’abolició de l’autocràcia i l’establiment d’una república democràtica que emparés els drets i llibertats individuals.

El 1919 La Voz de Menorca reivindicava les idees de Kautsky, qui entenia que, per Marx, el socialisme només podria triomfar quan aconseguís l’assentiment de la majoria del poble i criticava que els bolxevics només tenien el suport d’una minoria. El 1922, davant l’ingrés d’una part del partit socialista en la III Internacional es comentava que “els socialistes espanyols giren la mirada als temps distants de l’envellit Manifest del 1849, quan Marx i Engels necessitaven anomenar-se comunistes per diferenciar-se d’uns socialistes burgesos, sentimentals i utopistes”.

 

Melquíades Álvarez, polític republicà

En paral·lel amb la qüestió anterior, es van debatre els vincles entre els republicans i el socialisme. El 1912 es reproduïa un discurs de Melquíades Àlvarez, per a qui la República havia de tenir un contingut social, però no podia ser col·lectivista; entre els partidaris de Marx i els republicans existien diferències profundes, ja que aquests estaven en contra de la lluita de classes, la socialització dels mitjans de producció i la dictadura del proletariat. El 1919 s’afirmava que els republicans conscients havien d’acceptar les reivindicacions de mínims del partit socialista. El 1929, Rovira i Virgili assenyalava que havia lloc per a una esquerra republicana que no fos específicament socialista, segons les idees de Pi i Margall i Proudhon: l’absorció del capital pel treball i la creació d’un capitalisme obrer.

Des del començament, la Revolució Russa fou decretada com un fracàs de les teories marxistes. El 1917 s’anotava que Lenin en els seus mitjans de propaganda i acció s’acostava més a les tradicions “d’aquell immens agitador que fou Bakunin” que a Marx. El 1928 es destacava que Rússia no era sinó l’aplicació del fòrceps que Marx considerava necessari en l’infantament de les societats a les entranyes duríssimes i anquilosades d’aquell país.

 

Propaganda soviètica sobre la Revolució russa (1933)

Els anys trenta aquestes crítiques s’exacerben. Es remarcava que la Revolució Russa era el fruit de causes que no existien a l’Europa occidental, perquè no es donaven els fonaments socials i econòmics que Marx creia imprescindibles (la fase de la gran indústria capitalista). Els anys 1933 i 1934 se sentenciava que el marxisme havia fracassat a tots els països, fins i tot a Rússia. La seva aplicació pràctica era la fam i la desolació i la seva obra social s’havia reduït a l’extinció de l’aristocràcia i la classe mitjana, sense una millora ostensible per al proletariat.

Amb la consolidació del règim soviètic, una de les crítiques més repetides fou el caràcter religiós que prenia el socialisme: certs cercles extremistes rebaixaven Marx, Engels i Kautsky a sacerdots d’una vella església sobre les ruïnes de la qual es construïa una de d’estil purament rus. Després d’haver-se alliberat del dogmatisme catòlic, no es podia acceptar la infal·libilitat del déu Marx i el seu profeta Sant Lenin.

Aquests anys se subratlla el fiasco del socialisme. Els principis teòrics del comunisme constituïen la més excelsa concepció d’una societat, però posats a la pràctica eren una utopia. La modernitat d’El Capital era aparent i, en realitat, remetia a idees i procediments d’Esparta i Roma. Marx era un perfecte il·lús i la  socialització dels mitjans de producció convertirien Espanya en un poble de captaires i miserables.

Els museus, punt feble del turisme cultural de Menorca

La cultura és una de les senyes d’identitat de Menorca. La nostra activitat cultural sempre ha estat notable, especialment per a una comunitat que no arriba a les cent mil ànimes: el teatre principal de Maó, aixecat el 1829, fou el primer escenari d’òpera d’Espanya; l’orgue de l’església de Santa Maria, inaugurat el 1810, és un dels millors del món.

El Foment del Turisme destinà nombrosos esforços perquè la cultura fos un focus d’interès per als visitants i avui en dia, el Consell Insular el situa com un dels quatre eixos principals del turisme de Menorca (natural, cultural, mediterrània i slow).

Tanmateix, els museus, un dels elements crucials del turisme cultural, són poc freqüentats pels turistes. No és estrany ja que, amb l’excepció del Museu de Menorca, les seves instal·lacions no tenen prou consistència per aixecar un interès que vagi més enllà del purament local. En quasi tots els casos no reuneixen les condicions per ser denominats amb propietat “museus”, sinó que són simples sales on ajuntaments i entitats privades exposen algunes peces, sense cap pla museístic ni un programa d’activitats adient.

L’orientació general d’aquests espais no sembla encertada. Abunden els etnològics, que no tenen gaire públic. El Consell Insular s’entesta a fer el centre interpretació de la reserva de la biosfera a s’Enclusa, un lloc pèssim: la seva ubicació natural és s’Albufera des Grau, el nucli de la reserva, on ja hi ha un equipament que caldria potenciar.

 

S'Enclusa

Si Menorca vol apostar pel turisme cultural hauria de crear autèntics museus moderns, organitzats per tècnics i dotats amb els mitjans suficients per mostrar les seves peces de forma convincent. Els atractius no hi manquen.

La nostra illa no ha estat aliena als corrents de l’art d’avantguarda. Els anys trenta hi visqueren Hans Hartung i Ana-Eva Bergman; els seixanta Arnulf Bjorndal i el grup Menorca. En l’actualitat Maties Quetglas és un autor cabdal al qual ens limitem a homenatjar periòdicament. Diversos autors, com Francesc Hernández o Pacífic Camps, han fet aportacions valuoses. Amb les obres d’aquests autors Menorca podria establir un interessant museu d’art contemporani, una infraestructura que cobegen totes les ciutats.

Costa balear - Arnulf Bjorndal

La indústria és un dels elements més característics de Menorca i que històricament ha abastat multitud de sectors (calçat, teixits, bosses de plata, maquinària, bijuteria i aliments). Pocs territoris disposen d’un patrimoni industrial com el nostre, que justifica la fundació d’un potent museu de la indústria que doni visibilitat a l’enorme quantitat d’elements que dormen en foscos magatzems.

L’intent de reconvertir la col·lecció Hernàndez Sanz-Hernàndez Mora en un centre d’interpretació de la Menorca britànica ha donat a llum un híbrid on no se sap si es vol mostrar un edifici (que no té relació amb el domini anglès) o una col·lecció familiar. Al final el que ha tingut més èxit és la sala d’exposicions temporals. Caldria condicionar algun dels nombrosos edificis construïts pel govern anglès (illa del Rei, fort Marlborough, quarters,...) com un veritable Museu de la Menorca britànica.

Antic hospital de l'illa del Rei

Els nostres avantpassats van excel·lir en l’elaboració d’articles molt preuats, com el formatge, el vi i l’oli, que avui en dia són una alternativa sòlida per al sector agrari, ben necessitat d’accions que donin valor a la seva producció. La creació d’un centre d’interpretació tindria la doble virtualitat de donar suport al camp i presentar la nostra idiosincràsia als visitants.

Menorca no es pot entendre sense la mar. Els locals que fins ara han conservat aquest patrimoni ensenyen una petita part de la relació dels menorquins amb l’oceà (llaüts i altres barques típiques). Un centre d’interpretació de les activitats marítimes hauria d’anar més enllà per incorporar el comerç en època romana i medieval, recordar l’Arsenal i els grans constructors navals dels segles XVIII i XIX, el comerç del blat, el corsarisme i els bucs de vapor. Aquest ampli ventall, presentat amb un programa museístic seriós, és capaç d’atreure turistes.

 

Falua de la reina Isabel II, construïda per Josep Tudurí de la Torre

L’arqueologia sempre serà la principal basa cultural de Menorca. El nucli de la col·lecció del museu de Menorca està centrat en aquest àmbit, que és tan potent que l’espai sempre queda curt. Les noves excavacions descobriran objectes que no sabrem on col·locar. Potser per aquest motiu, la part no arqueològica del museu perd visibilitat i prendria més relleu en centres autònoms, deixant lloc per un vistós museu de la Menorca talaiòtica.

El manteniment i gestió dels museus és costós. Es podrien racionalitzar els recursos si formessin una xarxa, com la que funciona en altres bandes. El museu de Menorca podria ser el seu nucli i centralitzar les funcions administratives i logístiques, mentre que els equipaments associats s’encarregarien de les qüestions tècniques i de difusió.

Construir un museu és car, però com es constata amb el centre d’interpretació de la reserva de la biosfera, a vegades els recursos es perden per no tenir una bona orientació estratègica. Si el mariner no sap a quin port va, cap vent li és favorable. Cada any es reparteixen els fons de l’ecotaxa, amb una línia d’inversions vaga. Un programa museístic atraient pot seduir mecenes privats.

La instauració d’un conjunt articulat i ambiciós de museus temàtics donaria consistència al nostre turisme cultural. Açò no es pot fer realitat de la nit al dia, però d’aquí a uns mesos hi haurà eleccions. Si les forces polítiques de l’illa es comprometessin a inaugurar un centre cada quatre anys, en una generació disposaríem d’una impressionant xarxa de museus.