L’estancament de la vinya des Castell entre el 1773 i el 1818.

Cinquanta anys més tard, el 1773, la vinya des Castell no havia crescut gaire, només el 21%, una xifra molt modesta en el context de l’expansió que experimentava aquest conreu a Menorca. Els punts amb presència de vinya continuaven essent els mateixos, però mentre que a Trebalúger i Biniatap-Rafal l’extensió ocupada pels ceps va disminuir lleugerament, a Toràixer va créixer un 75%. La suma d’aquests tres indrets representava el 78,8% del total, una mica menys que el 1723. Això es deu a què als altres indrets la vinya va créixer més; va destacar l’increment experimentat per Binimaimó, afavorit segurament per la proximitat a l’Arraval del Castell, així com Trepucó, sense comptar l’augment del nombre de vinyes d’ubicació desconeguda.

Distribució de la vinya des Castell (1773)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Biniarroca	13	5,77	4,0%	0,44
Biniatap i Rafal	85	29,84	20,6%	0,35
Binimaimó	20	7,03	4,9%	0,35
Toràixer	69	34,64	23,9%	0,50
Trebalúger	142	58,11	40,1%	0,41
Trepucó	18	9,41	6,5%	0,52
Suma	347	144,80	100%	0,42
Sense determinar	35	11,06		0,32
Total	382	155,85		0,41

Un altre fet que evidencia l’escassa entitat dels canvis és que el percentatge de vinyes joves es va mantenir gairebé igual que el 1723 (10,9%), mentre que la vinya vella augmentava un poc (7,8%). En canvi, la dimensió de les vinyes es va reduir un 49%, amb una disminució especialment marcada a Trebalúger i més suau a Trepucó. La reducció de la superfície de les parcel·les va venir acompanyada d’un increment del nombre de propietaris, que arribaren als 274, amb la qual cosa la propietat mitjana passà a ser de 0,57 ha. D’aquests, 234 tenien vinyes de menys d’una hectàrea i només 16 posseïen més de dues hectàrees. El major propietari era l’heretat d’Antoni Fàbregues Quebedo, qui tenia cinc vinyes a Trebalúger que sumaven 3 ha.

El darrer punt de referència per conèixer aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello del 1818 que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa, ja que inclou l’extensió de les propietats en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

Distribució de la vinya des Castell (1818)
Ubicació	Núm.	Extensió	%	Ext. Mitjana
Biniarroca	8	3,61	2,8%	0,45
Biniatap i Rafal	62	23,73	18,7%	0,38
Binimaimó	21	8,66	6,8%	0,41
Toràixer	82	35,27	27,7%	0,43
Trebalúger	115	54,17	42,6%	0,47
Trepucó	6	1,77	1,4%	0,29
Suma	294	127,20	100,0%	0,43
Sense determinar	8	6,23		0,78
Total	302	133,43		0,44

Segons aquestes dades, entre el 1773 i el 1818 la superfície vitícola des Castell va retrocedir un 14,4%, la qual cosa contrasta amb el creixement que va experimentar Menorca durant aquest període. El repartiment territorial de la vinya dins del districte no es va modificar gaire, si bé ara el coneixem amb més detall perquè hi ha menys vinyes sense situar. Només cal destacar que, dels tres paratges amb més vinya, Toràixer fou l’únic que va augmentar la superfície de vinya, mentre, que a Biniatap i Rafal el retrocés fou del 21% i a Trebalúger del 7%. Aquests tres paratges van concentrar més vinya que mai, arribant al 89%. Un altre lloc on aparentment la vinya va créixer fou Binimaimó, que es va tornar a beneficiar de la proximitat al poble.

Com que el nombre de parcel·les va disminuir, la superfície mitjana de les vinyes va créixer una mica, fet especialment clar a Trebalúger i també a Binimaimó i a Biniatap i Rafal. Pel costat contrari, a Toràixer i a Trepucó les vinyes eren més petites que abans. El nombre de vinyaters es reduir fins a 240, amb la qual cosa la propietat vitícola mitjana era de 0,55 ha, similar a la que havia el 1773. La gran majoria dels propietaris, 211, tenien menys d’una hectàrea de vinya i només cinc en tenien més de 2 ha. El 1818 el major propietari era Tomàs Villalonga Pons, de Toràixer que sumava 3,9 ha de vinya a diversos indrets del terme.

Un cop exposada l’evolució de la vinya al terme des Castell, es pot concloure que aquest fou el districte de Menorca que més ràpidament es va beneficiar de l’estímul que suposà l’ampliació del castell de Sant Felip i l’augment de les tropes que hi allotjava. Tanmateix, cap al 1723 el creixement vitícola ja donava signes d’esgotament i a la segona part del segle XVIII es devia d’arribar a la màxima extensió de vinyes, la qual cosa és coherent amb l’evolució de la producció de vi. La majoria dels ceps es  situaven en els paratges de Trebalúger, Toràixer, Biniatap i Rafal. És possible que a mesura que altres termes de l’illa i, especialment les terres veïnes de Sant Lluís, introduïssin la vinya a indrets més propicis per aquest conreu i, per tant més productius, la competència d’aquests vins es deixés notar a l’Arraval de Sant Felip, i açò fos la causa de què al segle XIX el conreu de la vinya comencés a disminuir, a diferència del que es produïa a gairebé tots els altres indrets de l’illa, de manera que la superfície plantada de vinya as Castell el 1818 era molt similar a la que hi havia el 1723.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Enoch Wines

Enoch Wines el 1829 s’incorporà com a professor al veler Constellation de la marina dels Estats Units, amb el qual va recórrer la Mediterrània. Tenia la seva base a Maó, on s’està uns mesos. Com a resultat, el 1833 publicà “Dos anys i mig a la marina americana”. El 1849 es llicencià per ordenar-se sacerdot, però seguí ensenyant a prestigioses universitats. El 1870 fundà l’Associació Nacional de Presons i el 1872 organitzà a Londres el I Congrés Internacional de Penitenciaries.

Maó fou el primer port que tocà el vaixell. Quan van veure el blanc monestir del Toro es van alegrar enormement, però una tempesta els sacsejà amb violència durant quatre dies. Al matí següent, com cada vegada que arribaven a Maó, entre vint i trenta barques rodejaven l’embarcació, que tot el dia va estar abarrotada de sastres, sabaters i persones que es dirigien als americans en un anglès trabucat  per vendre’ls panets, raïm i altres fruites.

A l’entrada del port s’alça el castell de Sant Felip, que havia rivalitzat en extensió, bellesa i força amb el dels Cavallers de Malta, però que, destruït no feia gaire temps pel govern espanyol, estava més desolat que Babilònia. Un silenci sepulcral substituïa les cançons i els crits dels milers de soldats que abans guardaven el lloc. A la cala de Sant Esteve, situada en un lloc molt romàntic, l’autor contempla les aigües, clares i tranquil·les, i escolta la deliciosa cadència que fan les onades que remouen els còdols de la platja.

Vaixells de tota Espanya vénen a Maó a passar la quarantena; en ocasions n’hi ha trenta o quaranta, la majoria de Cadis. El Llatzeret  és gran, net i orejat. L’Illa del Rei, considerablement major, té un pou que dóna una aigua excel·lent. Les nombroses habitacions de l’hospital són netes i ben airejades.

Més enllà de la colàrsega s’estén una vall ben pintoresca. Està regada per una font que brolla prop d’una petita església dedicada a Sant Joan. L’aigua és distribuïda per un sistema de canals pels horts, coberts per una estora d’un verd gloriós, on creixen arbres fruiters. L’estiu és un passeig concorregut i el dia de Sant Joan la gent de Maó i els pobles veïns la visiten en massa. Després de la missa es fan curses de cavalls; els guanyadors són recompensats amb una cullera de plata.

El port de Maó és proverbial per les seves condicions, que el fan igual, sinó superior a qualsevol altre del món. És prou espaiós per allotjar tota l’esquadra anglesa. Habitualment presenta un quadro pintoresc i animat. Les barques, que el recorren a totes les hores del dia, són les més belles de la Mediterrània. Són de gracioses proporcions, d’un brillant color verd i aparellades amb veles d’una blancor de neu. El voregen les poblacions des Castell i Maó; els molins de vents produeixen un efecte singular i fan recordar la memorable aventura dels gegants del Quixot.

Des de la mar, Maó queda mig oculta per un penyal escarpat. La roca és fluixa i a vegades cauen fragments que esclafen els magatzems. Hi ha un moll bastant bo on amarren els falutxos que van a Mallorca i la península i un parell de bucs que comercien amb les Índies Occidentals. Els carrers de la ciutat són estrets, irregulars i pavimentats amb petites pedres redones, que dificulten el pas. Les cases, construïdes del marès del país, tenen dos pisos i estan emblancades o pintades de groc. N’hi ha que són amples i elegants. Ciutadella, a l’altre costat de l’illa, era l’antiga capital i hi viu la noblesa.

Els maonesos són gent neta i l’interior de les seves cases és polit i sanejat. Les cuines no tenen forns ni llar de foc, sinó una paret de maons amb uns forats on es fa foc. Moltes cases tenen soterranis que s’empren com a quadres dels cavalls i ases. Fruites, verdures i altres aliments es fiquen als porxos. La llenya és cara i el carbó vegetal el combustible més corrent, però el seu preu el veda als pobres. La gent intenta escalfar les cases posant un braser al centre de l’habitació, però a penes n’altera la temperatura i al seu voltant es congreguen els fillets tremolant de fred.

La majoria de les traginadores són dones que carreguen fenomenals embalums dalt del cap i mentre caminen accionen una filosa. Les venedores del mercat empren els temps morts fent calça o cosint. Quan fa mal temps les dones duen sabates amb soles altes de llenya que repiquen com cascos de cavalls. Per llaurar, s’empren estranyes combinacions d’animals: una vaca i un ase o un cavall i una mula.

Per l’autor, Maó és el Wapping (infame zona portuària de Londres) de la Mediterrània i com ell és ple de tavernes de la més baixa condició i cases de prostitució. Els carrers ressonen amb les cançons dels mariners borratxos, que comenten els excessos més deplorables. No és estrany que després de gastar els doblers, venguin les seves robes i tornin a bord coberts de pellingots i plens de cops blaus.

Maó no és un lloc d’excessiu interès. El teatre és nou, i sense ser esplèndid, és net i pràctic. Funciona sis mesos a l’any i només programa òpera italiana. La catedral destaca pel seu orgue, que té tres pisos i 6.650 tubs i és el segon més gros d’Europa. Wines afirma que, després de sentir els millors orgues d’Itàlia, cap l’iguala. Els seus sons tenen una excepcional amplitud, dolçor i varietat; un joc de tubs imita la veu humana amb gran precisió.

Els únics vestigis de l’antiguitat són els talaiots, amuntegaments circulars de pedres sense treballar. Prop d’un hi ha dues enormes pedres rectangulars, una clavada en terra i l’altra dipositada horitzontalment al seu damunt, que els estudiosos creuen que es tracta d’un altar de sacrificis.

L’illa pateix una extrema pobresa. Els salaris són força baixos. Una multitud de gent vaga per Maó disposada a acceptar qualsevol feina. Els pidolaires omplen els carrers; els al·lots criden: “¡Oficial, donau-me un velló per pa!”. A Maó i els seus voltants tothom es pot procurar pa, però a altres llocs molts només tenen pa d’ordi i no pocs han de subsistir a base de fruites, verdures i peix.

Per l’aridesa del seu sòl els menorquins depenen del comerç. Abans realitzaven un ric mercadeig amb els estats del nord d’Àfrica i Turquia, que s’acabà quan el govern va prohibir la introducció de blat de l’estranger. A açò s’han afegit les constants sangries d’una monarquia arrogant, una noblesa estúpida i un clergat ostentós, que viuen en la vagància i el luxe. Si no fos per les esquadres americanes i els vaixells mercants que vénen a fer la quarantena, Menorca seria un desert. Quasi els únics ingressos provenen de la venda a aquests de fruites, verdures i vi d’una qualitat excel·lent.

L’educació està miserablement desatesa. Només hi ha unes poques escoles per al·lots i una per les filletes d’alta posició social. Ferran VII ha eliminat la llibertat de premsa, d’expressió i de culte i així eixuga les fonts de la virtut i debilita les energies de la nació. Una gernació de capellans i frares s’emporten la tercera part de totes les rendes del regne i estan exempts d’impostos. A Maó el sentiment públic està decididament en contra seva.

Cap jove surt mai al carrer sense anar acompanyada. Si rep una visita, crida a un familiar, per evitar sospites. El festeig es fa els diumenges. L’al·lota s’estalona a la porta o la finestra per parlar amorosament amb l’enamorat, que s’està al carrer. La força de la passió al sud d’Europa és desconeguda als Estats Units.

Els maonesos són amables, hospitalaris, de maneres senzilles, frugals, laboriosos i honestos. Tampoc hi manca la bona societat; hi ha cavallers intel·ligents, quasi tots liberals. Les dones per mor de la manca d’educació no exerceixen la mateixa influència que als Estats Units, però ho supleixen amb un enginy i una energia naturals. En les reunions, homes i dones són en habitacions separades. Certes costums són xocants: per entrar a la casa d’un conegut no es toca a la porta; al costat de les senyores i dels amics, els menorquins no es descobreixen, ni tampoc a taula.

El Carnaval s’estén de Nadal fins a Quaresma, temps de festes, funcions de teatre, mascarades i jocs de cartes. Els darrers dies l’exaltació es desborda i el dimarts s’arriba al clímax. De dia tothom surt fora de Maó per anar a vega; es dansa la balanguera i el fandango. Al vespre cada taverna es converteix en una sala de balls i tots els carrerons són plens d’individus disfressats que canten, ballen, criden i fan els gestos més extravagants. Pertot regna una llibertat absoluta del llenguatge i la conducta. Les més baixes prostitutes giravolten al costat de senyoretes respectables; dones casades deixen els seus homes al llit per trobar els seus enamorados als balls de màscares. Al teatre la gent està tan apinyada que és impossible passar, però es balla animadament tota la nit fins que les campanes toquen a missa. El dia següent no sembla que un sigui a la mateixa ciutat; els sons alegres són silenciats per la cendra del penediment.

Alfons Méndez Vidal

Podemos, Catalunya i la crisi del sistema polític de la Transició

Amb la Constitució de 1978 i els acords d’aquells anys, uns explícits, com els pactes de la Moncloa i altres implícits, la societat espanyola cimentà el sistema polític de la Transició, que va permetre transitar de forma pacífica de la dictadura franquista a la democràcia. L’entesa a la qual van arribar la majoria de les formacions polítiques, sindicats i patronals aconseguí fer front a la crisi del petroli i alhora va fer possible construir un nou estat, que adaptà les regles democràtiques al nostre país i descentralitzà l’estructura administrativa, establint l’Estat de les Autonomies.

Tanmateix, passats trenta anys han començat a sortir esquerdes en aquest edifici que semblava tan sòlid. El nou estatut de Catalunya i el 15-M van posar en evidència l’aparició de seriosos conflictes en aspectes claus que havia articulat la Constitució. La reclamació del dret a decidir i el fenomen de Podemos són el resultat de no haver resolt els reptes que es van plantejar fa cinc anys i demostren que el sistema pateix una profunda convulsió i ha deixat de ser funcional. La missió de les institucions és de canalitzar i donar resposta a les aspiracions dels ciutadans; quan ho deixen de fer esdevenen un problema, enlloc de ser una solució.

La principal novetat de la Constitució del 1978 era la possibilitat de crear comunitats autònomes, en principi als territoris que havien expressat la seva voluntat d’autogovern en temps de la Segona República, però oberta a totes les províncies. Els acords autonòmics del 1981 entre l’UCD i el PSOE van estendre aquesta fórmula a tot el país, si bé van intentar posar-hi una cotilla a través de la LOAPA, que el Tribunal Constitucional va desmuntar. Així es transformava un Estat que havia estat fortament centralista des de principis del segle XVIII a un altre plenament descentralitzat.

És possible que una de les claus de les dificultats actuals radiqui en la substitució d’un dels actors, l’UCD, per un altre, el PP, que no va participar en aquella compromís i no sembla que hi cregui. Aquest seria el motiu darrer de l’oposició a la reforma de l’Estat de Catalunya, que profunditzava en aquest procés i de la seva utilització de la Constitució com una barrera, enlloc d’una eina a través de la qual grups amb interessos diferents ventilen les seves diferències. Com a derivada, aquest partit ha encetat una guerra lingüística que cerca recuperar la primacia del castellà a costa del català.

El moviment de Podemos també té uns orígens llunyans, però no per açò menys definits. Les seves dues principals reivindicacions són la revisió de l’estatus dels governants, qualificats com “la casta”, i la impugnació del model econòmic actual, al qual acusen d’haver deixat a un costat amplis grups socials. Pel que fa a la primera, la Constitució, com a reacció al franquisme, va atorgar un amplíssim poder als polítics. La debilitat dels partits i el temor que els funcionaris del règim impedissin el desenvolupament de les institucions democràtiques, van voler ser combatuts amb la concessió als càrrecs públics d’un conjunt de facultats exorbitants, que anaven més enllà dels models francès i alemany, inspiradors de la nostra Carta Magna. Els contrapesos interns que es poden trobar a totes les democràcies occidentals, i que varien segons la idiosincràsia de cada nació, aquí no existeixen i només s’obre la via, en ocasions limitada, de reclamar davant els tribunals de justícia.

Així és com els polítics han pogut fer i desfer sense entrebancs en tots els àmbits de govern, la qual cosa ha donat peu a l’assignació d’elevades retribucions a un gran nombre de càrrecs públics i a la col·locació de persones de partit en l’administració. S’ha fet un abús del personal de confiança, emprat per repartir feina als afiliats, i que assumeix funcions que haurien de realitzar funcionaris. Han florit pràctiques corruptes com el finançament il·legal dels partits, el cobrament de comissions a canvi d’obres i concessions públiques o l’ús fraudulent de les subvencions. Els polítics també han assaltat altres entitats properes, com les empreses públiques o les caixes d’estalvi, que han engreixat la cúpula política (les targetes de Bankia només són la punta de l’iceberg) i finançaren projectes inviables que han menat a la fallida de la majoria.

La Transició volia fer front a la crisi econòmica mundial de 1973-1981. Emperò, el model econòmic triat, el capitalisme especulatiu que Chirbes ha descrit de forma esplèndida a les seves novel·les, ha enriquit una minoria a costa de condemnar a l’atur i la marginalitat una part considerable de la societat. La taxa mitjana d’atur del període que va del 1979 al 2013 és del 17,1%, amb un mínim del 8,2% el 2007 i un màxim del 26,1% el 2013. Es tracta d’una qüestió recurrent, perquè va arribar al 21,5% el 1985 i al 24,1% el 1994. Hi ha una diferència abismal amb qualsevol país occidental, on són comunes versions del mercat més productives o compassives.

Aquí es va fomentar la “cultura del pelotazo”, l’enriquiment fàcil, els projectes immobiliaris a l’engròs, la gran banca, el mercat sense remordiments.  S’abandonà la indústria pel turisme. Reformar la carretera general de Menorca mentre hi ha tantes mancances socials és immoral; l’AVE que s’està construint a la Península és una monstruositat. A dia d’avui el repte no és si el rigor alemany estrangula la recuperació, sinó quin pla de futur tenim per augmentar l’ocupació fins a valors civilitzats durant la pròxima dècada i, mentrestant, com mitigam la fallida econòmica de les famílies, que han perdut els seus habitatges i no tenen mitjans per dur el ritme de vida propi d’un país desenvolupat.

Els polítics fa més de trenta anys que prometen el benestar general, però la realitat és un atur i una desigualtat generalitzats. Tots els governants tenen un llarg historial d’enganys i mentides. Des del magistral “OTAN, de entrada, no” de Felipe González, fins a la baixada dels impostos de Mariano Rajoy, no hi ha cap president que no hagi traït els seus compromisos electorals.

És difícil que un partit nou arrangi el desgavell econòmic i social del país. També és improbable que s’imposin algunes de les propostes plantejades per reorganitzar el model territorial i reconduir els desafiaments basc i català. Així i tot són el signe d’una greu crisi del sistema polític i segur que formen part de la solució al joc d’enigmes en què s’ha convertit la política quotidiana.

Alfons Méndez Vidal 

Història d’un mite. El mercat vinícola durant la fil•loxera

A l’entrada del segle XX la fil·loxera s’havia convertit en una més de la multitud de malalties que amenaçaven la vinya; de fet, la que s’esmenta amb més freqüència en els textos de l’època és el míldiu. La gent s’estava acostumant a plantar les vinyes amb nous híbrids o ceps autòctons empeltats sobre peus americans i quan la plaga atacava una plantació el propietari optava entre abandonar el conreu o repoblar-la de nou. És significatiu que cap autor coetani ni cap font oficial atribuís mai la decadència de la vinya a la fil·loxera.

El 1909 el Servei Agronòmic de Balears estimativa que, sobre una extensió inicial de 321 ha, la fil·loxera havia destruït 87 ha, 41 ha estaven envaïdes i en restaven lliures 193 ha. S’havien reconstruït 32 ha amb vinyes americanes, 5 ha a llocs on abans havia ceps i 27 ha a nous planters. Aquesta informació figura en un estudi que es devia fer en paral·lel al “Mapa Geológico Vitícola de la Región Agronómica de Baleares”, signat per Antoni Ballester, enginyer cap de Balears, el fragment del qual relatiu a Menorca reproduïm aquí.

Una notícia apareguda en premsa també el 1909 indica que s’esperava que la collita de raïms fos extraordinària; segons els entesos feia molts anys que no n’hi havia cap d’igual, la qual cosa parla d’una clara recuperació. Aquest mateix any Pere Mir assenyala que estan “vencidos, por medio de la plantación de cepas americanas, los peligros de la filoxera”.

Però més enllà dels problemes sanitaris, el mercat vinícola insular va reaccionar de forma similar al de la resta del país. Els preus del vi van créixer considerablement arran de l’aparició de la malaltia a Espanya i es van mantenir alts entre el 1880 i el 1885. El nombre d’anuncis de vi en la premsa local (El Bien Público i El Liberal) experimentà un boom important entre el 1884 i el 1898, és a dir fins l’any anterior a l’arribada de la plaga a l’illa. A més, els vins menorquins van assumir un gran protagonisme en aquesta etapa, desplaçant als d’altres indrets: si els anys 1874-1883 representaven el 21% del total d’anuncis, el 1884-1893 suposaven el 46% i entre el 1894 i 1898 van pujar al 70%. També van suportar millor la crisi que la resta de vins, ja que entre 1899 i 1913 equivalien al 60% del total.

Els vins de la terra eren apreciats pels consumidors. La premsa de Maó informava el novembre de 1892 que havien arribat “7 bocoyes de vino de Mallorca con destino al pueblo de San Luís, y como de dicho pueblo se introduce en esta población gran cantidad del referido caldo, llamamos la atención de los consumidores, para que no se dejen dar gato por liebre pagando a buen precio y como á vino del país, el que ha venido de Mallorca.”

Aquesta eufòria no fou simplement quantitativa, sinó que va comportar l’aparició de vins amb denominacions específiques i vins de marca, que arribaren a ostentar una posició important en el mercat. El que va adquirir més notorietat fou el d’Antoni Blanc, qui fou el responsable del major nombre d’anuncis. Va començar la temporada de 1887-1888 anunciant vi negre de Llucmaçanes, però destacà a partir del 1892 com a venedor de vi blanc, aprofitant el ganxo comercial del seu llinatge.

Els primers dos anys (1892-93 i 1893-94) va treure la “Manzanilla de Mahón: Vino generoso especial 4 años elaboración”. L’any següent el “Vino blanco del país entreseco” i finalment, el 1894-95 “Vino blanco seco”. El primer era un vi de qualitat que es venia a preus elevats: 2,25 ptes/bòtil, quantitat que augmentà successivament a 3 i 4 ptes, el 1893.

No va ser l’únic vinater en emprendre aquest camí; a l’època van apareixent anuncis de vins de productors particulars. Podem esmentar el vi de la possessió “Son Telm” de Ferreries (1886), el vi de Llucasaldent d’Alaior (1887), el vi del Baró de Benimuslem (1888, 1889 i 1892), el de la vinya de Santa Eularieta (1893), el vi de Pedro Montañez (1895), “El acreditado vino tinto del señor Femenias” (1906), “El acreditado vino de Rafalet” (1906), el vi negre del país d’”Antonio Anglada  y compañía” (1908) i els queviures de Ses Coves, entre els quals s’esmentava el vi (1910). La introducció d’aquests nous articles sembla que és part d’una tendència de millora de la qualitat del producte, ja que es revifa quan el mercat es recupera, a partir del 1906.

A través dels anuncis podem constatar un altre canvi rellevant. Per davall del moviment cíclic comercial de pujada i baixada que acompanyà la fil·loxera s’estaven establint un seguit de millores tècniques, com l’aplicació d’insecticides i anticriptogàmics, l’adobat de les vinyes i la implantació de nous avenços en l’utillatge de les vinyes i els cellers. La malaltia només provocarà un lleu retrocés d’aquests articles coincidint amb la seva aparició a Menorca el 1899 i fins el 1903 i després continuaran la seva progressió, reforçada amb la plantació de ceps americans. Aquesta dinàmica de tecnificació és la que justifica l’increment de la producció vinícola que té lloc en aquest període.

El vigor del mercat de vins insular que acabam d’exposar, esdevingut durant els anys en què la fil·loxera fou més activa, és incompatible amb cap daltabaix de la viticultura. És clar que la plaga va fer mal al vinyet de l’illa, com el va fer a tot Espanya, però va venir acompanyada d’un seguit de transformacions que van menar a la modernització del conreu i de la seva comercialització, i que a la llarga van ser beneficiosos, tot i que és cert que l’extensió de vinya va disminuir.

El final del vi de Menorca cal cercar-lo a partir de la I Guerra Mundial, quan el míldiu i l’oïdi van atacar fortament els camps i l’encariment dels productes químics va dificultar el seu combat. Aquesta situació es va repetir de forma agreujada durant la Guerra Civil, quan la incomunicació de l’illa va deixar els ceps indefensos i, de fet, hi ha notícies sobre la devastació que va tenir lloc aquells anys. Posteriorment, el pagès menorquí es va concentrar tant en la producció de formatge que la vinya va quedar oblidada fins al punt que a partir de la meitat dels anys seixanta la seva presència era purament testimonial.

Per tant, el declivi de la vinicultura de Menorca va ser el resultat d’un procés que s’estengué al llarg d’un segle i en el qual la fil·loxera només fou un entrebanc més al qual els vinyaters menorquins es van haver d’enfrontar. Com a rerefons es va consumar l’ascens de la ramaderia de vaquí que acaparà l’atenció dels agricultors, fins que al segle XXI la crisi d’aquest sector ha tornat a fer atractiva l’elaboració de vi.

Alfons Méndez Vidal

Jaume Mascaró. Adaptació constant per mantenir-se fidel a una idea

Si bé és cert que des que Adam va ser obligat a abandonar el paradís, el món és en canvi permanent, no hi ha dubte que la nostra època experimenta transformacions accelerades que fan que sigui fàcil perdre el rumb. Jaume Mascaró ha estat d’aquelles persones que han sabut adaptar-se a un entorn variable i molt exigent, sense renunciar al seu projecte original.

Nascut en una família amb fortes arrels industrials, de fabricants de sabates des de quatre generacions, es va mantenir fidel a la manufactura del calçat, i no es va desviar ni es dispersà en altres inversions, ja que s’adonava que aquesta pretesa diversificació només li restava força per encarar els reptes que es plantegen en el seu sector.

Jaume Mascaró entenia que un empresari no ha de deixar d’invertir mai en la seva pròpia empresa. A la seva joventut ja aconsellà el seu pare de mecanitzar la fàbrica familiar per aprofitar la forta estirada de la demanda de principis dels anys setanta. En aquella etapa a Menorca molts eren els que construïen grans establiments fabrils, però pocs han tingut la traça, el coratge i la perseverança per conservar-los fins l’actualitat.

Com molts altres empresaris, va fer les seves primeres passes sortint de l’illa per vendre els productes de la companyia. Segur que és una bona escola, perquè, maldament llavors tot es venia, a partir dels anys vuitanta la dificultat ja no és saber fabricar sinó saber vendre. Per comercialitzar és necessari oferir al client el que aquest vol i els gustos són canviants segons els temps i les modes. Jaume Mascaró va deixar de banda la fabricació de sabatilles que havia vist a ca seva per dedicar-se a la sabata de dona. Anys més tard, va renunciar a la seguretat de l’empresa que compartia amb els seus familiars per establir el seu propi negoci, al qual va tenir la gosadia de posar-li el seu nom, fent bo el proverbi que diu que la sort somriu als audaços.

L’empresari ha mantingut una doble lleialtat. No només s’ha sostingut al dur mercat del calçat, sinó que s’ha afermat a Ferreries, la seva vila, on conserva la major part de la seva activitat industrial. Així ha demostrat que és possible afrontar les pressions competitives per reduir costos en un petit poble d’una reduïda illa, en un país que no atorga excessius avantatges a les indústries que l’habiten.

Per defensar una empresa cal treballar de valent. La dedicació al seu negoci, però, no li va restar energies per fer de pare i engrescar les seves filles a continuar el projecte que ell havia posat en marxa. De la mà de la nova generació va aconseguir seguir progressant i internacionalitzar les vendes, que és la millor manera d’adaptar-se a la globalització. Havia vist que junt amb una pila d’amenaces, aquesta també ens porta un grapadet d’oportunitats. Només amb aquesta altura de mires es poden conjugar adaptació i fidelitat.

Alfons Méndez Vidal.

La vinya des Castell el 1723: una expansió fulgurant.

El terme des Castell, tot i que actualment no destaqui per les seves vinyes, va tenir en el passat una producció de vi prou important. El fet d’incloure en el seu territori la fortalesa de Sant Felip va fer que al segle XVIII fos el primer territori de l’illa en rebre l’estímul que suposava la crescuda guarnició del castell. En aquestes línies examinarem l’evolució del conreu de la vinya.

Es Castell compta amb un article pioner sobre l’extensió de la vinya del terme el 1723, publicat per Josep Sastre el 2003 a la revista s’Auba, i del qual en parlarem un poc més endavant. A la meva tesi doctoral vaig estimar la producció de vi als diferents termes de Menorca a finals del segle XVIII i també vaig elaborar diferents estadístiques de l’extensió plantada de vinya als diferents districtes d’illa al segle XIX. Darrerament he trobat més dades a l’Arxiu Històric de Maó amb les que he millorat les estimacions de la producció de vi del XVIII i he calculat la superfície de vinya d’aquest segle.

Pel que fa a la quantitat de vi, les dades procedents dels recomptes que feia la Universitat de Maó ens proporcionen una informació suficient per conèixer a grans trets el volum de la collita a la segona part del segle XVIII. En el cas des Castell, aquesta oscil·lava al voltant dels 450.000 litres; les majors collites es van recollir les dècades del 1760 i 1780, amb una producció de 485.000 litres, mentre els anys 1750-59 la collita només va arribar als 390.000 litres i la dècada del 1790 fou de 400.000 litres.

L’extensió de la vinya es pot conèixer a través dels Llibres de Manifest, que venien a ser com el cadastre de rústica. Aquests eren elaborats periòdicament per les Universitats, els antics ajuntaments de Menorca, amb les declaracions que feien de forma obligatòria els particulars de les seves propietats, detallant si eren cases, terres de conreu, vinyes o horts. La valoració d’aquestes propietats servia per calcular el valor a pagar d’un impost conegut com la talla, similar a l’actual IBI.

El treball de Sastre que hem esmentat al començament es va fer a partir del llibre de Manifest del 1723. Hem revisat els seus càlculs i hi hem afegit els del 1772, per comptar amb un altre punt de referència i poder copsar l’evolució al llarg del temps de la superfície de vinya. Finalment aquests valors es poden comparar amb els que s’obtenen d’una font diferent, l’Estadística de Casanello, del 1818.

El Manifest del 1772 ens dóna una informació més completa que el del 1723, ja que el primer només proporciona el valor de les terres a efectes fiscals, mentre que en el segon en molts casos ofereix el nombre de ceps. A partir del nombre de ceps es pot obtenir d’una forma bastant fiable l’extensió sembrada de vinyes, ja que a Menorca les vinyes es plantaven en la formació de “marc reial”, en què hi havia cinc pams de separació entre les fileres de ceps, de manera que 12.000 plantes ocupaven una hectàrea.

Ara bé, quan s’examina la relació entre ceps i valor de les terres, resulta que aquesta és variable. Els Manifests de Béns distingeixen entre “vinya”, “mallola” (vinya jove), “vinya vella” i “vinyot” (vinya petita i poc productiva). És molt comú que les vinyes velles i els vinyots es valorin a raó d’una lliura mallorquina per cada 1.000 ceps. En canvi les vinyes i les malloles eren valorades de forma diferent segons els diferents termes municipals de l’illa. El motiu deu ser l’existència de terres amb vinya de diferents qualitats, tal i com s’indica de forma expressa en les valoracions fetes el 1818 a l’Estadística de Casanello. Per tant, cal fer un càlcul diferent per cada terme municipal i així resulta que as Castell s’obté una mitjana de 770 ceps de vinya per lliura i 560 ceps de mallola per lliura, uns valors diferents dels de Maó (710 i 625, respectivament). Com s’observa, les vinyes amb una valoració més alta són les més joves, després les normals i per últim, les més velles i arruïnades. Amb aquests valors podem completar les extensions de vinya que manquen al Manifest del 1773 i estimar les del 1723.

Josep Sastre en el seu treball relatiu al 1723 va prendre 450 ceps per lliura de mallola i 500 ceps per lliura de vinya, sense que expliqui d’on provenen aquests valors. També hem detectat que va ometre d’alguns propietaris en relació als que consten al document original, la qual cosa fa que el nombre de parcel·les passi de les 192 que ell comptabilitzava a les 212 reals.

La vinya des Castell el 1723 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana
Biniarroca	7	4,52	0,65
Biniatap i Rafal	60	31,26	0,52
Binimaimó	4	2,07	0,52
Toràixer	28	19,77	0,71
Trebalúger	92	61,03	0,66
Trepucó	10	6,35	0,63
Sense determinar	11	3,86	0,35
Suma	212	128,84	0,61

 Tal i com s’observa a la taula el resultat és que as Castell hi havia quasi 130 hectàrees de vinya. El paratge amb més ceps, amb diferència, era Trebalúger, que acumulava quasi la meitat de la vinya del districte. A continuació se situaven Biniatap, Rafal i sa Creueta, amb el 24% i Toràixer, amb el 15%, de manera que en aquests tres indrets comptaven amb el 87% de la vinya del terme.

  Les vinyes més grans es trobaven a Toràixer i les més petites a la zona de Biniatap i Rafal, així com a onze punts que el Llibre de Manifest no indica on són. La gran majoria de les vinyes eren normals, ja que només l’11,4% eren malloles (vinyes noves) i el 6,8% eren vinyes velles, la qual cosa indica un conreu molt estabilitzat.

Aquestes parcel·les pertanyien a 170 propietaris, de manera que la superfície de vinya mitjana per propietari era de 0,77 hectàrees. Per tant dominava la petita propietat, de fet les vinyes de 135 viticultors no superaven l’hectàrea, i només sumaven 80,7 ha, mentre que, pel costat contrari, les vinyes d’onze propietaris superaven 1,5 ha, i en conjunt sumaven 21,6 has; el més gran d’aquests grans propietaris era Llorenç Xeres, qui tenia 2,5 ha (una vinya de 1,8 ha a Trebalúger i una altra de 0,7 ha al Rafal).

Alfons Méndez Vidal