dimarts, 23 de febrer del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Sant Lluís, un municipi orientat cap al turisme: Biniancolla, Son Ganxo i Son Remei

La cala de Biniancolla figura a la guia de Menorca del 1932 i és possible que ja existís qualque construcció, però la colònia d’estiueig realment es va desenvolupar després de la Guerra Civil. Joan Josep Villalonga, el propietari del lloc de Biniancolla de Baix, va començar a vendre parcel·les a la cala, i a diferència d’altres no cobrava cap peatge al camí. El 1942 l’arquitecte Claret va signar un projecte d’ampliació de caseta, tot i que allò més habitual era edificar sense llicència. La següent sol·licitud a l’Ajuntament és del 1956 quan dos veïns de Sant Lluís demanen permís, un per ampliar una caseta i l’altre per fer un coberxo; en els dos casos l’arquitecte tècnic era Serafí Alsina. El 1957 hi ha una petició per ampliar un altre coberxo, segurament una caseta de barca.

Segons Cortès aquest nucli els anys cinquanta formava un petita colònia tradicional. El 1959 hi havia dotzenes de casetes i era una “aldea veraniega de pescadores aficionados”. Totes les edificacions tenien a la planta baixa un magatzem on es resguardava la barca i a la planta pis hi vivia l’estiuejant. Altres detalls mariners eren els llenegalls, el tenyidor de xarxes picat a la roca, un argue o cabrestant per varar embarcacions, un viver fermat prop de la vorera i diversos ormejos de pesca. S’hi arribava per un camí particular de terra que surt de les cases del lloc de Biniancolla de Baix, avui en desús. La via estava ben conservada i la circulació en vehicle era còmoda. El primer tram passa per un alzinar i les branques dels arbres que sobresortien de la paret seca donaven encant al passeig. Cap al final s’hi veien bones vistes de la propera platja de Punta Prima “com una perla a la seva copinya” i la seva zona residencial.

El 1960 s’informa que el pas pel camí és lliure, malgrat les barreres que hi ha al principi. La cala és estreta i fonda i no té platja; la vorera és recta i baixa, potser és el punt de la costa sud on és més baixa. A prop hi ha molt bones pesqueres, el que ha atret a dotzenes de pescadors aficionats i qualque professional a construir alegres casetes als dos costats de la cala. El batle de Sant Lluís aquell any l’incloïa (amb Alcalfar i Punta Prima) entre els tres centres costaners del terme on s’hauria de constituir una comissió de veïns per resoldre els seus problemes. Els diumenges de l’estiu del 1961 l’afluència de gent era important. L’estètica de l’indret no va canviar gaire els anys seixanta, però a començament del 1971 se censurava la construcció d’un bar “totalment inadequat al paisatge i l’estil menorquí, una aberració que s’hauria de prohibir”.

Fotografia Pedro Pons. Fotos Antiguas de Menorca
L’existència d’un potent nucli turístic en ple desenvolupament, Punta Prima, que a poca distància tenia un altre punt residencial, Biniancolla, va fer sorgir l’interès per urbanitzar la porció de costa entre els dos paratges, seguint l’exemple de s’Algar, que tampoc té platja. Fou una idea que es va coure lentament: el 1962 els propietaris de Son Orfila van vendre al promotor turístic Joaquim Ensesa els terrenys de la marina de Son Ganxo, una franja rocosa de litoral d’un poc més d’un quilòmetre, des del costat de la torre anglesa fins a la part est de cala Biniancolla. El projecte del nucli turístic estava redactat el març del 1963; seria la primera de les nombroses urbanitzacions del català.

Al mateix temps, l’empresari maonès Vicens Rotger Lliña va procedir a parcel·lar una porció del lloc de Son Remei, que encaixa de forma perpendicular en l’anterior urbanització. Quan l’agost del 1964 es va acabar d’asfaltar la carretera de Punta Prima, es va obrir un vial que arranca uns tres-cents metres més amunt de la platja, transcorre paral·lel a la costa, arriba a l’entrada de Son Remei i continua fins Biniancolla. Així es proporcionava un nou accés a la cala, independent del camí emprat fins llavors.

Fot. David Fiol Junyent. Fotos del passat de l'illa de Menorca
Les obres es van desenvolupar durant la resta del 1964 i el mes de març de l’any següent es procedia a pavimentar el vial, que a principis d’abril quedava finalitzat. Era considerada una nova via esplèndida pel seu traçat i construcció i la panoràmica que oferia; el primer tram d’una carretera de cornisa que acabaria enllaçant totes las urbanitzacions turístiques del terme de Sant Lluís. Ja s’havien iniciat les obres de “la incipient urbanització de Son Remei” que, segons el plànol del 1965, tenia 205 porcions d’entre 700 i 850 m2; els terrenys es venien sense els serveis d’abastament aigua i electricitat.

Pocs mesos després es va començar a obrir una nova carretera que connecta els dos nuclis amb la de Punta prima, a l’alçada de l’estació de comunicacions, és a dir paral·lela a l’antic camí de Biniancolla i que també acaba a l’entrada de Son Remei. Aquest nou vial va quedar enllestit els primers dies del 1967, quan encara s’estaven construint els carrers de la urbanització “Marina de Son Ganxo”. En un plànol de parcel·lació del 1970 figuren 140 solars, la majoria de 500 m2, més de la meitat dels quals estaven venuts.

Encara es va intentar escometre un altre centre turístic. A finals del 1966, Urbanizaciones isleñas, SA. de Maó (representada per Josep Cardona Orfila) llançava la parcel·lació de “Las Lomas”, situada a la dreta de la nova carretera de Biniancolla, uns centenars de metres abans de la colònia. En el suplement turístic editat el 1967 pel diari Menorca se li dedicava un ampli reportatge en el qual se la qualificava de “futura ciutat de vacances” on només es construirien “cases estil camp menorquí”. Els solars eren d’un mínim de 300 m2 a un preu a partir de 100 pts/m2. Un any més tard, l’empresa anunciava que, per facilitar l’adquisició als menorquins, als primers vint-i-cinc terrenys només s’hauria de pagar el 20% en el moment de la compra i la resta en 36 mensualitats, sense interessos. Es van obrir els carrers i el 1966 es demanà permís per aixecar quatre cases, i es van fer dos xalets prototipus; així com dues estacions transformadores, el 1970. Tanmateix, l’oposició del Ministeri de Defensa, que havia d’autoritzar tots els projecte a la costa, frustrà el projecte, per mor de la proximitat amb la bateria de Biniancolla.

En els encontorns d’aquesta zona, a tres cents metres al nord de la cala de Biniancolla es va construir un hotel. Els germans Joan i Josep Casals, amb les famílies Reus, de Mallorca i Miret, de Barcelona, el 1969 van constituir la societat Sur Menorca, SA (SURMENSA), que el mes de maig va iniciar les obres. El juny del 1970 l’establiment obria les seves portes. Tenia una estrella i comptava amb 173 habitacions dobles, 12 suites i 21 individuals (391 places), distribuïdes en planta i tres pisos. Així mateix, integraven el complex trenta-un apartaments. Formava part dels establiments de gran capacitat que es construïen aquests anys. El 1972 va rebre un crèdit hoteler de quatre milions i mig de pessetes, un 20% dels més de vint-i-un del pressupost d’obres. Els anys següents s’hi van anar afegint diverses instal·lacions esportives, com pistes de tennis; el 1972 obria el Bowling Club.

Uns metres al sud-oest de l’hotel, el 1974, dues famílies catalanes associades amb un grup de menorquins van adquirir uns terrenys de 200.000 m2 de la finca de Biniancollet per quaranta milions de pessetes. El 1975 es van demanar els permisos de l’Exèrcit i la potència elèctrica a GESA i se sol·licità a l’Ajuntament que qualifiqués els terrenys com sòl urbanitzable, a la qual cosa la Corporació es mostrà favorable. El 1978, quan era imminent l’aprovació de les Normes Subsidiàries de Sant Lluís que donaria llum verda a l’operació, els socis menorquins posaren a la venda la seva participació del 30% al preu de compra, per no acumular més despeses i concentrar-se en altres operacions immobiliàries. El 1990 la companyia Biniancollet Mar, SA. va redactar el projecte bàsic de cinc habitatges. Aquesta dècada s’executà la promoció amb la construcció d’un conjunt de vint-i-tres edificis amb piscina, una petita part del projecte original.

dimarts, 16 de febrer del 2016

El llibre de la política està escrit en llenguatge matemàtic

Un investigador alemany acaba de descobrir que els Babilonis, fa 2.200 anys aplicaven tècniques matemàtiques per estudiar l’òrbita de Júpiter, com es faria a Europa al segle XIV. Galileo Galilei va afirmar que el llibre de la naturalesa està escrit en llenguatge matemàtic, volent indicar que aquesta disciplina és l’única que permet conèixer els fenòmens del món.


Ja fa molt que la matemàtica ha desbordat el marc de les ciències naturals per aplicar-se a les ciències socials. Actualment, és la base de l’economia i s’utilitza per explicar els comportaments socials. Per exemple, és l’aritmètica la que fa que els pressupostos de les administracions públiques només admetin un nombre limitat d’opcions. En política, determina quines són les alternatives viables per formar govern.

El 2003, les eleccions autonòmiques catalanes van donar un resultat molt fragmentat. Un investigador en teoria de jocs va anunciar que l’única combinació estable era un tripartit (PSC-ERC-IC). Al principi tothom el va titllar de boig, perquè la força amb més volts era CiU, però la seva predicció va encertar.

Els comicis del 20 de desembre passat també han dividit la representació parlamentària entre moltes formacions. Si es compta el nombre de diputats, només hi ha tres combinacions que poden obtenir majoria absoluta: la gran coalició PSOE-PP (213 escons), l’aliança multicolor PSOE-Ciutadans-Podem (199) i el pacte d’esquerres i nacionalistes (176-187).


Les enquestes realitzades després de les eleccions indiquen que la gent vol que hi hagi un acord d’investidura. Tanmateix, des del dia dels comicis sembla que els polítics no tenen gaire interès d’arribar a una entesa que doni un govern viable. És estrany que formacions que han fet bandera del respecte a la voluntat popular ara li donin l’esquena; el joc dels partits no pot menystenir l’opinió dels ciutadans, sinó en les properes eleccions seran penalitzats.

Pactar significa renunciar. No es pot assolir un pacte sense prescindir de propostes que estaven en el programa electoral, però altres forces no accepten. La transició, entre el 1976 i el 1981 va ser un temps de renúncies, imprescindibles per forjar acords, però a partir de la gran majoria del PSOE, el 1982, la política espanyola ha funcionat més sobre la imposició que sobre la cessió. Tanmateix, tothom admet que els governs en minoria, com el primer d’Aznar o els de Zapatero, han estat més fructífers que les majories absolutes, que han provocat contestació social i donen peu a pràctiques corruptes, que avui tots rebutjam.

En el període de la guerra freda l’única divisió rellevant era la que separava dreta i esquerra. En el món actual s’hi han superposat l’oposició entre nacionalistes i centralistes i entre partits nous i vells. Per acabar-ho d’adobar, la corrupció ha afectat greument una de les dues grans formacions, el PP, cosa que l’ha separat de la resta. És evident que aquestes línies de ruptura dificulten que s’aconsegueixin acords sòlids.


Així mateix, els problemes acumulats a Espanya des de l’aprovació de la Constitució han fet que, de forma majoritària, tant la societat com els polítics hagin arribat a la conclusió que el país necessita una àmplia transformació que posi uns nous fonaments a la convivència democràtica. L’estat de les autonomies, el mercat laboral, el sistema educatiu, el Senat i el règim electoral han de ser adaptats al segle XXI. Les reformes constitucionals han de menester una majoria qualificada que no té garantit cap coalició de govern i  caldrà el consentiment de forces addicionals.

Per aquest motiu, les converses per formar govern no poden deixar de banda que, si realment es volen emprendre els canvis que reclamen els ciutadans, en una segona ronda hi haurà d’haver una entesa amb partits de l’oposició, igual com va passar amb la Constitució del 1978. Per tant, no es poden trencar les vies de comunicació amb grups polítics que seran imprescindibles quan sigui l’hora dels grans pactes.

Hem d’admetre que, des del 20 de desembre, l’actuació de les forces parlamentàries ha estat totalment contrària a la que s’esperaria per forjar un govern capaç de promoure la renovació que precisa el país. Les línies vermelles que la majoria de partits han desplegat estaven bé en la campanya electoral, però són un obstacle insalvable per arribar a un compromís.

La dinàmica partidista del passat ha triomfat per damunt de les veus transformadores del futur. Els vetos no fan més que utilitzar els votants com a coartada per a no governar. El moment de mesurar forces s’acaba el dia de les eleccions; després ve el temps de posar en funcionament la força que a cadascú li han donat els ciutadans per materialitzar el mandat rebut, en unes negociacions on es posi en valor tot allò que es comparteix. El resultat de les comicis, amb el vot repartit entre els partits, era conegut per endavant; tothom el donava per descompta i acceptava que els programes no es podrien complir íntegrament perquè s’hauria de pactar.

L’aritmètica ens ha descobert que els espanyols estem dividit en diversos blocs, però a la vegada que som una societat madura que desitja que se signin acords per engegar les reformes que el país demana.

dimarts, 9 de febrer del 2016

Històries del turisme de Menorca.
L’expansió dels assentaments turístics: cala en Porter

Fins ara ens hem referit als nuclis sorgits a l’àrea d’influència de les principals poblacions de l’illa. La fortalesa de l’impuls turístic es comprova pel sorgiment d’urbanitzacions a punts aïllats; el primer, cala en Porter. L’interès per aquest paratge venia d’enfora, ja que els anys trenta alguns viatgers hi passaven l’estiu; es començà una carretera que es va interrompre a l’enllaç amb el camí d’Alaior i, per tant, no solucionava el tram més dificultós, el que ha de sortejar el barranc que hi ha abans d’arribar.


La platja és esmentada a la guia de Josep Pla, del 1950. Els anys 1958 i 1959 algunes notes aparegudes a la premsa reclamaven la continuació de la carretera. Finalment el 1960, un grup d’inversors, encapçalats pel farmacèutic Joan Antoni Seguí, va finalitzar el camí, amb dues vies, una que segueix fins al mirador i l’altra que baixa a la platja, així com una escala per a vianants, al costat de la qual es va aixecar un bar restaurant, inaugurat a principis de juliol. Tot feia presagiar que s’estava congriant un gran centre turístic.

Els dos anys següents veurien el ràpid desplegament del nucli. El maig del 1961 es reobria el bar i s’instaurava un servei d’autobús, que el mes de juliol es va demostrar insuficient per a la quantitat de gent que volia anar a la platja. Un dia a la setmana es desplaçava un grup de turistes anglesos allotjats a l’hotel Port Mahón, als quals se servia una paella feta davant seu, cosa que els encantava. El mes d’agost la promotora de la urbanització va impulsar la construcció d’un conjunt de setze bungalows al costat del bar restaurant i al mateix temps va posar a la venda setanta solars a un preu de 5 ptes/m2, amb la condició que estiguessin enllestits l’estiu següent. L’oferta fou un èxit, amb algunes operacions de compra per revendre. El lot s’esgotà en pocs dies i es començaren a vendre més parcel·les, a 75 ptes/m2.


L’operació immobiliària va sorprendre els periodistes, que dubtaven que hi hagués prou personal per aixecar els edificis que, malgrat tot, s’iniciaven el mes de setembre; es va posar un vehicle per transportar els operaris. El mes de novembre, els propietaris van acordar tramitar davant la companyia GESA l’arribada de la línia elèctrica, que estava operativa el maig de l’any següent. A principis del 1962 s’havia arranjat la carretera d’accés i l’agost ja havia més de vuitanta xalets a les vies d’accés a la platja. Aquell estiu s’organitzà la primera regata des del port de Maó.

La següent passa fou l’establiment d’un conjunt de serveis que la societat Apartamentos Turísticos Menorquines (ATUME) va escometre la tardor del 1962 i fou inaugurat el 20 de juny del 1964 amb el nom de Playa Azul. Consistia en un bar restaurant, amb supermercat i piscina, flanquejat per quinze apartaments de dues plantes i que disposava d’aparcament cobert per a vehicles. Sobre el supermercat s’edificava la residència, una pensió de la qual en un primer moment només s’havia acabat el primer pis, amb deu habitacions; els anys venidors s’alçarien tres altures més, fins completar 76 places. Al començament, la majoria dels turistes allotjats al local eren italians, però a partir del 1969 els anglesos van guanyar molt de pes, així com els alemanys. Immediatament després de l’obertura es va posar en marxa un servei de transport regular amb Maó. El 1965 el restaurant s’ampliaria amb la instal·lació d’un aquàrium, el primer de l’illa. Entre el 1963 i el 1964 es va executar la renovació i asfaltat de la carretera d’accés. L’any següent es pavimentaven els principals carrers de la urbanització, amb traçats de fins a 2.000 metres.

Però el creixement del nucli tenia altres vessants. El 1963 es va descobrir una ampla cova natural al penyal que es precipita a l’extrem de l’assentament. Ràpidament, se la va condicionar i el 19 de juny de l’any següent s’inaugurava la sala de festes Cova d’en Xoroi, amb esplèndides vistes de l’entorn; el director gerent era Àngel Hidalgo. L’establiment es va convertir tot d’una en una icona turística de Menorca: l’octubre fou visitada per reporters de la revista Elle i el 1965 ja se la considerava un dels majors atractius de l’illa i apareixia a les guies de viatge. Es va ampliar la pista de ball aprofitant un dels grans miradors de la balma i s’edità un fullet publicitari. Des de llavors ha mantingut la seva acceptació popular i és un dels escassos locals nocturns que encara perviuen. D’altra banda, l’estiu del 1964 s’instal·là un picador de cavalls, per possibilitar la pràctica de l’equitació als turistes. Així mateix es va realitzar una segona regata entre Maó i la cala.


Els promotors es prenien de forma molt seriosa la promoció de l’indret. El 1964 van editar dos fullets en color i el mes de juliol organitzaren una exposició a Londres, en la qual es mostrava la maqueta del centre turístic, així com diverses fotografies i plànols. La comercialització de solars s’havia deixat en mans de l’empresa COPABASA, amb seu a Barcelona, l’apoderat de la qual era Joaquim Batlle Ruiz. En tot cas, ATUME va continuar encapçalant el projecte i també venia parcel·les.

El mes d’octubre va arribar a Menorca un vol xàrter amb un grup de 48 anglesos interessats en la compra de terrenys i xalets. L’agent comercial era la societat Gale Development Ltd. El seu representant, Edward  Parish, declarava que havia venut unes 170 parcel·les i que en una setmana es començarien a fer cent cases. La companyia tenia l’exclusiva de l’alienació de solars i pretenia establir una colònia estrangera en un termini de tres anys. Aquesta fórmula seria emprada en promocions turístiques posteriors. L’abril del 1965 es repetia la iniciativa amb 52 britànics més. La societat no renunciava a atreure inversors locals: la maqueta de la urbanització el mes de febrer s’exhibia en un comerç de Maó i el mes d’agost es publicaven anuncis als diaris. Tot plegat va accelerar la construcció de xalets. El mes de març del 1966 Gale, que ja estava aixecant nombrosos edificis, llançava un fullet per al mercat britànic.

A partir del 1966 l’expansió del nucli va seguir segons el mateixos paràmetres. Gale s’encarregava de les operacions en el mercat anglès i edità diversos fullets informatius. L’execució dels xalets s’encomanà a la constructora Simon Vidal, SA. Es van programar les obres de reforma i asfaltat del camí de Torralba que mena a Alaior, que finalitzaren el 1969. Aquell any la Direcció de Costes engegà la millora de la zona amb la construcció d’un llenegall, bar, aparcament, parc infantil i pont sobre el torrent. Així mateix, s’incloïa la renovació de l’emissari submarí i l’aglomerat d’alguns carrers del sector. També el 1969 el restaurant Aquarium es va reconvertir com a hotel, amb 112 places.  Els anys següents van obrir tres petits hostals: el 1971 el singular Castillo de Sancho Panza, el 1972 sa Païssa i el 1974 s’Acantilat.

El desenvolupament del poblat no va estar exempt de polèmica. L’efecte paisatgístic va ser impactant i originà les primeres crítiques al fenomen turístic de l’illa, tot just iniciats els anys seixanta. A partir del 1975 es van destapar les deficiències de les infraestructures del nucli, sobre tot del sanejament. Les avaries de l’emissari submarí van afectar la qualitat de les aigües de la cala i no es van resoldre fins l’any següent. Els problemes reapareixerien el 1983, agreujats pel vessament d’aigües mal depurades al torrent i s’allargarien durant una dècada, amb les queixes de les agències turístiques, que arribaren a amenaçar de retirar els seus clients. El 1978 es va constituir l’associació de propietaris per reclamar a l’Ajuntament solucions a les mancances de la zona: absència de servei telefònic, enllumenat públic defectuós, vials deteriorats, manca d’aparcaments, periòdiques ruptures de la canonada submarina i contaminació del torrent, i insuficiència de la recollida de fems, només tres dies per setmana en temporada estival.

dimecres, 3 de febrer del 2016

Llum d’agost, de William Faulkner: literatura i vida

Amb Llum d’agost, William Faulkner troba un equilibri brillant entre fons i forma, alhora que dóna una volta de rosca a la concepció d’aquests dos elements d’un text narratiu. En aquesta obra aconsegueix tractar temes grans i greus de forma grandiosa.

En altres textos de l’escriptor la forma arriba a ofegar el fons i, malgrat puguin ser molt gratificants pels erudits amants dels elevats reptes literaris, presenten dificultats de consideració pel lector, fins i tot pel lector empedreït. No és el cas de Llum d’agost, la gran novel·la sobre la negritud i la marginació dels negres al sud dels Estats Units, i sobre la qual també sobrevola la condició –amarga– de la dona en aquest mateix territori.


Aquestes dues qüestions juguen de forma diferent dins de la novel·la: el primer és el tema principal: és l’entorn o context cultural que l’autor s’ha proposat de dibuixar, tot analitzant les seves diferents arestes. En canvi, el segon, serveix per bastir la trama i fer avançar el curs del text. La narració comença amb Lena, una jove a punt de donar a llum que abandona ca seva –on el seu estat no ha estat gaire ben rebut– a la recerca de l’home que la va deixar en estat. Un inici contundent, per a una història que s’anirà desenvolupant de manera bastant lineal al llarg del llibre i que conclourà, això sí de manera oberta, en el darrer capítol. Faulkner reprendria el motiu de la dona a Les Palmeres Salvatges.

El centre de la novel·la el conforma la història de Christmas, un mestís amb aparença de blanc que s’enfronta als seus propis prejudicis contra els negres, que comparteix amb la societat que l’envolta. Així mateix existeix un tercer relat: el del reverend Hightower, pres pels records del seu avi, mort a la Guerra de Successió i que penja els hàbits per mor del suïcidi escandalós de la seva dona quan estava amb un altre home. Aquest assumpte actua de pont entre les dues anteriors, ja que la família del capellà és antiesclavista i el cas de la seva dona es refereix als conflictes de sexe.

En el pla formal, Faulkner maneja amb summa habilitat el temps i la construcció dels personatges. De fet, els personatges constitueixen l’element essencial del llibre, ja que són els que fan avançar la narració. En els vint-i-un capítols apareixen un gran nombre de caràcters. Cada capítol està explicat segons l’òptica particular de cadascun d’ells, que l’omplen. Per fer-ho va alternant la primera persona, en monòlegs lliures, amb la veu d’un narrador que segueix al personatge, com la càmera del cinema segueix a un actor. No serà la darrera tècnica cinematogràfica utilitzada. Aquesta diversitat d’actors i punts de vista permeten a l’autor oferir una visió panoràmica dels temes que tracta.


Les històries no transcorren de forma lineal, sinó que la narració és plena de flash-backs a través de les quals coneixem el perquè del successos que ja se’ns han explicat. Aquesta tècnica s’aplica tant al sentit general de la història com als diferents episodis que la composen. És notable com s’explica la vida de Christmas, un nen criat en un orfenat i adoptat per una rígida família de grangers blancs. Només al final coneixerem la seva mare i especialment els seus avis, que són dues noves figures que enriqueixen l’elenc humà de la novel·la. Els capítols que rememoren la seva infància i joventut tenen com a punt de partida la visió del protagonista d’un fet determinat, qui en un moment determinat retrocedeix en el temps i reprèn el fil on s’havia deixat en el capítol anterior, estructurant així un moviment dinàmic que accentua el sentit de moviment.

També està descrita de forma fragmentària el darrer episodi de la seva vida: la seva fugida i captura. Aquí cobra relleu una altra dona, Mrs. Burden. Al començament de la novel·la només sabem que Christmas viu en una cabana de negres ubicada en la seva propietat. L’assassinat de la senyora i l’incendi de la casa, de les relacions sexuals i humanes i dels diferents episodis de la fugida, captura i mort del mestís són narrats amb marcats avanços i retrocessos, que ens recorden el ritme sincopat del blues.

Aquestes anades i vingudes en l’acció permeten la introducció de nombroses reiteracions, que normalment serveixen per afegir elements nous al que ja sabíem, i per tant són variacions sobre el tema ja exposat, les quals donen un aspecte musical a l’obra. Així mateix, l’aparició de nous personatges van donant un aire coral a la història. Tot plegat crea un efecte musical, que és un fons permanent del llibre.


Aquesta novel·la funciona per joc d’oposicions. La contrapart del protagonista és Brown, un blanc que s’associa amb ell en el tràfic d’alcohol, un alcohòlic que acabarà traint Chrismas de forma patètica per intentar cobrar la recompensa que s’ha ofert per capturar-lo, de la mateixa forma que abandona en dues ocasions a Lena. Un altre contrast es suscita en considerar les figures de Lena i Mrs. Burden, la jove s’enamora de Brown, mentre que l’adulta ho fa de Christmas i les dues surten mal parades: abandonada Lena, assassinada Mrs. Burden. Maldament les motivacions siguin ben diferents, el final és amarg en els dos casos. El darrer contrapunt el presenten Hightower i Byron. L’ancià viu turmentat pels seus ancestres, per la seva dona, per la seva incapacitat per ser capellà, la qual cosa el fa una figura terriblement complexa; en canvi Byron és un ànima pura, que durant molts anys es consagra a la seva feina i, quan Lena travessa la seva vida, queda fascinat i fa tots els possibles per viure al seu costat, és a dir que és un cor simple.

La diversitat de les tècniques literàries que Faulkner posa en funcionament per armar el seu llibre li atorga una densitat i una forta càrrega èpica i simbòlica, s’ha dit que de ressonàncies shakesperianes. Hi contribueix l’apropiació d’una regió del sud dels Estats Units, a l’entorn de la ciutat que anomena Jefferson, a l’Estat de Mississipi, al voltant de la qual s’estén un territori que, en reanomenar-lo, fa propi. El fet d’emprar noms ja existents n’incrementa la versemblança.

L’ombra de la influència de Faulker és llarga i fructífera. La recreació d’un espai geogràfic ha produït països com Macondo o Región. A casa nostra s’hi nota a l’Andratx de Porcel, la Favinyana de Villatoro o el Semblancat de Joan Pons. La relectura de Vargas Llosa dels trencaments temporals i altres elements estructurals és prou coneguda. La musicalitat de Chirbes, aconseguida a base de reiteracions i repeticions, així com el tortuós pas del temps, també en són deutors.


Però, per damunt de les meravelles de la composició de la novel·la, com a lectors ens hem quedar amb unes històries dotades d’una narrativa potent i amb les seves lluminoses metàfores, com el carrer de Christmas, que travessa una bona part del seu país alhora que és l’espai on discorre la major part de l’atribolada vida del protagonista.

dimecres, 27 de gener del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Fornells, antic punt d’interès turístic

El poble de Fornells és un dels més antics punts d’interès turístic de Menorca. L’Arxiduc Lluís Salvador comenta devers 1888 que molta gent de Maó solia anar-hi a passar un dia alegre per menjar peix fresc. A la guia de l’Ateneu del 1911 es parla de l’existència de dues fondes amb habitacions on es menja bé i de la fama de la clàssica caldera de llagosta, un plat obligat per als turistes.
 
Foto Toni Vidal. Menorca tot just ahir
Els anys trenta aquesta reputació es va consolidar. En la guia del 1932 i altres textos de l’època s’indica que hi va arribar a haver tres cases que cuinaven la caldereta de llagosta, però la de més anomenada era can Burdó, la més antiga, que preparava el millor plat de l’illa. Fornells era l’indret on anaven tots els turistes i gran nombre de parelles acabades de casar, ja fos a passar unes hores o a estar-se uns dies per gaudir dels plaers de la mar, entre els quals destacava la cova “na Polida”.

Quan el 1948 el Director General de turisme, Bolín, va venir a Menorca, no va deixar d’anar a Fornells. En la guia del 1948 es recomana la visita. La major part del poble es dedicava a la pesca de la llagosta, que era exportada a Barcelona. A l’estiu se la considerava ideal per als esports nàutics, recórrer la cova Polida i tastar la típica caldereta de llagosta a l’Hotel Burdó. Josep Pla, en la guia del 1950 també l’inclou entre les excursions que es poden fer a l’illa i fa notar la seva llagosta. De 1954 a 1956 es va intentar condicionar un accés terrestre a la cova Polida, però la manca de capitals per foradar un pou de dotze metres ho va fer inviable.

El 1957 s’explicava l’evolució turística del llogaret. Al començament, l’hostal Burdó era destí obligat per als viatges de noces. Més endavant, gent d’Alaior el van fer el seu lloc d’estiueig, que tenia el seu punt culminant durant les festes de Sant Llorenç. En una segona etapa, van arribar els catalans, en gran part atrets per comerciants d’Alaior amics seus (segurament clients peninsulars dels fabricants de calçat). Més tard, van aparèixer els estrangers, encapçalats pels anglesos i els alemanys, la qual cosa convertia la població en un nucli cosmopolita. L’afluència de turistes desbordà can Burdó, que no tenia lloc per cobrir totes les peticions i tampoc s’obrien altres establiments per fer front a la demanda. Potser per aquest motiu, catalans i menorquins estaven construint noves edificacions o rehabilitant les existents, com havia fet un advocat català amb un molí.

Un d’aquests era un cirurgià de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona que va venir per primer cop el 1958 convidat per un amic que s’havia comprat una casa i li va agradar tant que en va adquirir una altra per a la seva família. El 1971 duia catorze anys seguits vinguent. Era molt aficionat a l’esquí aquàtic.


El mes d’agost del 1958 el poble estava complet, tant els seus allotjaments com les botigues i els restaurants i seguia augmentant la presència de membres de la burgesia catalana. El 1960 l’hostal Burdó havia sedimentat la seva fama a partir de la caldereta de llagosta, degustada amb plaer pels gurmets, i la casa d’hostes La Palma oferia menjars econòmics. La dècada del 1950 havia obert les seves portes can Triay, una hostatgeria amb dues o tres habitacions. Als pocs anys es va convertir en la Pensió Riera, que els seixanta va arribar a tenir vuit places. El 1963 va prendre el seu nom actual, Hostal s’Algaret, i el 1969 tornava a ser ampliat, amb set habitacions i renovà el restaurant, que va començar a ser conegut per la seva especialitat de caldereta de llagosta.

L’existència de bones comunicacions sempre ha estat crucial per al turisme. La carretera d’accés des Mercadal havia estat millorada la dècada del 1870 i la de Maó el 1910. Els anys seixanta aquests vials van ser reformats. El 1961 es va asfaltar la carretera de Maó. L’any següent es pavimentà i regularitzà la des Mercadal, que es tornà a arranjar el 1965; tres anys més tard es feia el mateix amb la de Maó. Pel que fa al port, el 1961 van començar les obres d’ampliació, amb el formigonat dels molls. El 1962 l’entrada de iots va augmentar; el 1968 hi atracaren 77 embarcacions, la majoria franceses.
 
Sa Taula

El 1956 el pintor noruec Arnulf Bjorndal començà a freqüentar la població. L’any 1962 va comprar una casa, que reformà per obrir l’agost de l’any següent la galeria d’art contemporani Sa Taula, la única de l’illa; el 1963 aquí quedaria constituït el grup d’art informalista Menorca. Va organitzar diverses mostres com la que dedicà el 1966 a Hans Hartung i Eva Bergman, que havien viscut a l’illa els anys trenta. El noruec s’hi està fins el 1969, en què, davant l’escassa resposta obtinguda, la traspassà a l’anglès Thomas Creswell, qui hi afegí servei de bar.

El 1962 hi estiuejava una nombrosa colònia de catalans i estrangers, però el desenvolupament del nucli no va ser ràpid. El ritme de construcció d’habitatges va ser bastant pausat fins l’any 1979 i només es va accelerar els anys vuitanta. El 1967 Sebastià Garriga inaugurava el restaurant Es Pla i el 1974 Miquel Roselló n’estrenava un altre. El 1976 hi havia cinc locals que servien llagosta; Es Cranc va obrir el 1978. En aquests establiments es consumien dues terceres parts de la llagosta que es pescava al poble. La major part de la clientela eren catalans o menorquins; pocs eren estrangers.

Foto Pompilio Piris
Ses Salines, el naixement d’una petita urbanització

A mesura que passaven els anys va augmentar la demanda d’allotjaments i atraccions a la costa, el que feia indefugible l’establiment de nuclis residencials. Menorca disposava d’una gran extensió de terrenys marítims. Les primeres urbanitzacions no s’allunyaren gaire de les poblacions, com ses Salines, situat a un quilòmetre de Fornells.

A finals del 1961 va ser adquirida una extensió de 175.000 m2 per destinar-la a fins turístics. Es va parcel·lar i s’hi construí un gran restaurant amb platja pròpia. Les obres d’aquest establiment s’executaren ràpidament i els primers dies d’agost del 1962 va ser inaugurat. Per a l’ocasió els promotors, Joan Pons Gomila i Josep Cardona Orfila, van posar a disposició dels clients un autobús que sortia de Maó, servei que repetí el dia següent, diumenge. El local, dissenyat per Pere Lluís Mercadal, s’aixecà a la part més elevada i allunyada de la mar i es va fer amb una concepció arquitectònica moderna: un gran menjador envidrat que dóna a una àmplia terrassa. El bar tenia tots els avenços moderns i es pensava contractar un cuiner de Barcelona. També es va condicionar una platja artificial amb 800 tones d’arena de Tirant.

Josep Cardona va constituir la societat Urbanizaciones Fornells, SA. El maig del 1962 s’havia fet el plànol de parcel·lació dels terrenys, amb 35 solars (la majoria d’entre 600 m2 i 700 m2, però alguns de 1.000 m2) i una zona hotelera. A principis de l’any següent s’estaven alçant els edificis i el 1964 es construïa una piscina prop de la mar. L’any 1965 s’havien acabat quinze apartaments i un xalet i quedaven pocs terrenys a la venda, que es venien a un preu d’entre 300 i 400 pts/m2 (a primera línia). El pla general no fou aprovat per la Comissió Provincial d’Urbanisme fins a finals del 1970, quan s’estaven venent les darreres parcel·les. Llavors es van reemprendre les construccions amb deu apartaments i sis xalets. El 1973 obrí les seves portes l’hostal residència Port de Fornells, de 23 habitacions i 39 places.

dijous, 21 de gener del 2016

Catalunya: una qüestió de confiança

“¿En qué momento se jodió el Perú?” és la pregunta amb què Mario Vargas Llosa comença la seva novel·la Conversación en la Catedral. El convuls moment que es viu respecte a Catalunya fa pertinent que ens plantegem quan es van espenyar els vincles entre el Principat i Espanya.

L’autor peruà va necessitar més de set-centes pàgines per donar algunes claus sobre els orígens del malgovern del seu país i, realment, caldria una extensió similar per aprofundir sobre les arrels del procés català. Simplificant molt, però, podem admetre que amb la Constitució del 1978 i l’Estatut de l’any següent s’obria una etapa esperançadora en les tumultuoses relacions catalanoespanyoles, marcades encara pels enfrontaments produïts durant la Segona República i la Guerra Civil i la repressió franquista.

El nou marc de concòrdia proporcionava a Catalunya l’autogovern pel qual somiava des de feia dècades. Tanmateix, la cosa és va tòrcer amb l’aprovació, gràcies a l’acord dels dos principals partits del país, la UCD i el PSOE, de la LOAPA, una llei que pretenia limitar l’autonomia acabada d’estrenar. Paral·lelament va esclatar la crisi de Banca Catalana, fundada per Jordi Pujol, però de la qual duia anys desvinculat. Tot i que, des de la perspectiva actual, es podria discutir sobre el contingut judicial del cas, des del punt de vista polític, per a una gran part dels catalans fou considerat com un intent dels partits centralistes de laminar les forces nacionalistes.

Així mateix, la generosa cessió de competències que l’Estat central va fer a les comunitats autònomes no va tenir el seu equivalent en el finançament. D’aquesta manera, el sistema quedava coix, ja que els ingressos no evolucionaven en paral·lel a les despeses, especialment a regions dinàmiques com Catalunya –i Balears.


La confiança és un concepte bàsic en política. Els ciutadans confien als seus representants la direcció dels afers públics i les relacions entre les diferents administracions públiques s’han de desenvolupar dins d’un context de lleialtat. Els fets anteriors van separar de manera cada vegada més notòria les societats catalana i espanyola. El primer lustre dels vuitanta es va anar perdent la comprensió recuperada durant la lluita antifranquista i la redacció de la Constitució i l’Estatut.

D’altra banda, la dinàmica convergent de reclamar constantment més avantatges va esperonar la percepció que els nacionalistes s’estaven comportant de forma deslleial i desvetllà la por que aquest allunyament acabés amb la unitat de l’Espanya. El model educatiu d’immersió lingüística, malgrat els seus acceptables resultats educatius, políticament era un greuge a una part de la societat catalana i un senyal de displicència intranquilitzador.

La distribució de competències de la Constitució és confusa i els instruments de resolució de conflictes tenen un abast limitat. La LOAPA va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional, però la judicialització de les relacions autonomia-estat no és una via efectiva per consolidar la confiança. Al contrari, cada recurs és vist com una ofensa a la qual cal reaccionar. La inoperància dels mecanismes polítics d’acord, com hauria d’haver el Senat, impedeix l’entesa.


La Constitució del 1978 va desembocar en un federalisme de fet, sense un utillatge federal. En un estat fortament descentralitzat és necessari que tots els territoris admetin el fet diferencial dels altres i que cada territori desenvolupi un sentiment de pertinença a la nació.

En canvi, a Espanya es va digerir malament l’existència d’una cultura catalana, basca o gallega. No s’ha explicat prou als ciutadans d’altres regions que aquesta diversitat s’ha de valorar positivament, perquè en cas contrari s’impedeix la integració d’aquestes comunitats en el país. Com a revers, a Catalunya es va impulsar una política exclusivista, que difuminava el concepte de nació espanyola i n’hegemonitzava la catalana, sense intuir que així es destruïa la idea d’un país compartit.

El conflicte sobre la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 és la culminació d’aquest procés de pèrdua mútua de confiança i d’inexistència de mecanismes efectius d’arbitratge. La interposició d’un recurs contra el text aprovat pels parlaments de Catalunya i Espanya i en referèndum és una aberració política i jurídica que la Constitució no hauria d’haver permès.


La darrera dècada amples capes socials de catalans han perdut la fe en Espanya. En les eleccions autonòmiques del 2015 els partits que defensaven un canvi en les relacions amb l’Estat van aglutinar quasi el 73% dels vots, dels quals dues terceres parts propugnen la independència i la resta una reforma constitucional.

Com s’anirà veient els propers mesos, l’Administració disposa de tots els mitjans per impedir la independència de Catalunya. La major debilitat del projecte independentista és plantejar-ho com una qüestió de mesos, quan en aquest interval el Govern central té bases legals, polítiques i financeres per arruïnar tot intent separatista.

Tanmateix, a llarg termini és impossible contenir la sensació de desafecció. El Consell de Ministres podrà aturar l’embat de la Generalitat, però si no es restaura una confiança recíproca, d’aquí a poques dècades veurem una Catalunya independent. Experiències hi ha a Europa i a fora que ho demostren.

El repte dels sobiranistes és mantenir la flama. Si persisteix l’esperit que Madrid ofega Catalunya, tenen el vent al seu favor. El repte dels unionistes és restaurar els vincles del 1978 i que els catalans se sentin còmodes dins d’Espanya. Cap de les opcions és fàcil, però les dues són viables.


El dret a decidir o referèndum d’autodeterminació és una oportunitat per tot dos, ja que tant trobam països on ha guanyat la cohesió (Canadà, Escòcia) com la separació (Argèlia, Timor Oriental). Tot depèn de fins a on han arribat les desavinences entre les dues comunitats. Quan les relacions han estat pacífiques, ha triomfat l’associació, però si ha dominat el conflicte, ha sortit victoriosa l’alternativa independentista.

dimarts, 12 de gener del 2016

Històries del turisme de Menorca.
Típiques colònies d’estiu: sa Mesquida, es Murtar i es Grau

Des de molt prest, els menorquins també van voler gaudir del seu temps lliure al costat de la mar. En la postguerra s’anaren desenvolupant diverses colònies d’estiu; al terme de Maó destaquen les de sa Mesquida, es Murtar i es Grau. Els seus començaments van ser molt modestos i els accessos eren un desastre, però a partir de la segona meitat dels anys cinquanta van experimentar un gran impuls. Amb el pas del temps els seus serveis s’han aproximat al d’altres urbanitzacions del litoral.

Cala Mesquida és un dels nuclis més antics, ja que les primeres cases daten de l’inici del segle vint. Va créixer de manera important la dècada del 1930, al final de la qual hi havia una trentena llarga d’edificacions; el 1935 es va refer el camí pel traçat actual. Els dos decennis següents el progrés no es va aturar: l’any 1948 ja hi havia bastantes casetes d’estiueig; el 1954 es va instal·lar un quiosc o “merendero”. El 1959 el Foment del Turisme manifestava la seva oposició a l’extracció d’arena de la platja.

El 1960 en el sector residencial hi havia desenes de xalets, alguns d’ells ben airosos, així com una petita taverna. En les fotografies d’aquell any es veu una trentena de casetes a l’entrada de sa Mesquida i una vintena as Murtar. El 1961 es construïen sis casetes as Murtar i a sa Mesquida s’havien venut molts solars i l’any venidor es construirien diverses edificacions. El camí era bastant deficient; l’any 1962 es va eixamplar i es millorà el ferm de terra, però l’any següent continuava en un estat lamentable. Paral·lelament s’establí una línia d’autobús, que també arribava as Murtar, però que no es va consolidar.

El fet de no comptar amb un promotor urbanístic tenia els seus inconvenients. A banda de les males condicions del camí, el 1966 s’atribuïa a aquesta circumsància el ser un dels pocs poblaments de costa sense transport públic. El 1967 ja s’havia obert el bar can Fonso. Aquell any els veïns es van posar d’acord per instal·lar la xarxa elèctrica, executada el 1968; el mes de juliol entrava en funcionament. La qüestió més difícil de solucionar va ser la de l’accés. El 1968 es definia com a “infernal”. L’any 1972, malgrat algunes actuacions puntuals, la seva situació era similar, i l’asfaltat del tram previ, que comunica amb cala Llonga, feia més evident el contrast. El 1974 es va constituir l’associació de veïns, que l’any següent arranjava el pis del vial, però l’asfaltatge es va anar demorant fins el 1980, quan va ser costejat a mitges per l’Ajuntament i els residents.


L’ocupació de la colònia seguia progressant; el 1976 una agència de viatges oferia solars amb bones vistes. Un dels elements més distintius de l’indret és la torre de defensa. El 1972 el Ministeri de Defensa va acordar subhastar-la per un milió i mig de pessetes i des del 1980 és de titularitat privada.

Es Grau és un nucli de població similar, però més compacte i més gran. El 1990 s’estimava una superfície edificada de 4 ha (3,6 ha a sa Mesquida), i 1.350 places, mentre que sa Mesquida només arribava a 700. Els seus orígens no estan plenament datats. L’Arxiduc cap al 1888 només hi va trobar les cases de s’Albufera i una caseta de pescadors, a uns 500 m. de la platja, a on hi havia una barraca. La guia del 1948 es refereix al lloc com un paradís de caçadors i Josep Pla tampoc en diu res.

A començaments del segle XX es van aixecar els primers edificis. El 1908 Bartomeu Taltavull tenia una caseta d’esplai a la zona des pontet. També hi havia la de Mateu Albertí, prop de la platja. Acabada la guerra, mestre Jaume, un fabricant de terrissa, va fer cinc construccions molt senzilles a tocar de la platja, una per a ell i la resta per llogar. El 1946 Justo, un mestre de cases, va alçar una altra caseta devora es pontet i pels mateixos anys sorgiren les d’Alemany, Miquel Capó, Llorenç Pons i la dels al·lots. Totes eren fetes amb pedres cimentades amb fang i calç o arena i argila.
Foto Francesc Roman

La primera meitat de la dècada del 1950 el ritme de construcció continuà de forma similar. La majoria dels edificis eren bastits pels seus propietaris, molts mestres de cases, en el seu temps lliure (fins i tot es construïen ells mateixos els blocs de formigó). Les parcel·les es compraven al propietari Paco Hernández: el 1955 per tres ptes/m2 i els anys següents a cinc. Les edificacions eren “contadas y modestísimas”, per mor de la distància i les males condicions del camí.

La colònia es va expandir força la segona part d’aquest dècada. El 1957 els quaranta veïns que hi havia, junt amb els llocs beneficiats, van reunir 50 pessetes per costejar la millora provisional del vial.  L’arranjament de l’accés i la generalització de la motocicleta van fer accessible el paratge a la gent, de manera que el 1960 s’havien construït nombrosos xalets. També hi havia una botiga o taverna, dirigida per Sastre, que l’estiu d’aquell any va ampliar la seva oferta amb la preparació de menjars. El lloc era molt apropiat per a iots i embarcacions menors.

Entre 1960 i 1961 es va redactar el projecte de reforma de la carretera, però quedà en via morta quasi una dècada, perquè la Diputació no la volia finançar. Davant d’aquest situació, el 1962 un veí la va adobar pel seu compte per poder gaudir de la seva caseta, en la construcció de la qual havia invertit sis anys de feina.

El creixement de la població i les característiques del terreny, no excessivament constret per l’orografia, van menar a un cert caos urbanístic, de manera que el 1961 l’Ajuntament va iniciar el disseny d’un pla d’urbanització, mentre alguns veïns es queixaven de les barbaritats fetes els anys anteriors. El setembre s’estaven construint vint casetes, i el nombre total ja arribava al centenar. El 1962 es va obrir un estanc i l’any següent un particular venia solars. El 1966 es va establir el servei de transport regular.

Es Grau també va experimentar el canvi operat al turisme de Menorca la segona meitat dels anys seixanta. L’abril del 1965 el grup March va anunciar la compra de diversos espais a l’illa, entre ells una àrea propera a la platja i el pinar. L’arquitecte Mateu Seguí havia elaborat el projecte. Es pensava obrir un nou accés des de la carretera de Fornells, a l’altura de l’ermita de Fàtima. Sembla que la idea no fou ben rebuda per l’Ajuntament de Maó. Com que encara no havia estat aprovada l’ordenació del sector i l’anarquia constructora seguia, la Corporació va decretar la suspensió de la concessió de llicències d’obres, fet que provocà un considerable malestar entre els veïns. Al capdavall, aquests projectes quedaren aturats i la planificació de la zona hagué d’esperar a l’aprovació del pla general del Maó, el 1975.

La colònia no va disposar d’una carretera asfaltada fins que la Diputació se'n va fer càrrec. L’obres, que van incloure l’eixamplat i rectificació del traçat, van començar el mes de març del 1969 i el mes de setembre el nou vial estava llest, pendent de la pavimentació, que va concloure el juliol de l’any vinent. Tanmateix, la dificultat del terreny va provocar que el pis es deteriorés ràpidament i el 1971 ja es reparava el tram inicial, que els verinals feien malbé. El 1972 es van executar noves obres de millora.
El nucli es va seguir desenvolupant. L’any 1969 es va constituir l’associació de veïns, la qual cosa li va donar un gran impuls. El febrer del 1971 es van acabar les obres del moll, que tenia capacitat per vint-i-cinc embarcacions. L’octubre, els propietaris van cedir els vials a l’Ajuntament, que n’assumí la conservació. A final d’any els veïns van acordar electrificar la colònia, obra que es va executar a principis de l’any següent i que va comptar amb el suport financer de la urbanització Shangri-la. Tanmateix, el 1984 encara hi mancaven infraestructures bàsiques com el sanejament, l’enllumenat, aparcaments i telèfon.