Cantàbria i Burgos. Dos tresors poc freqüentats

 Cantàbria és el port de Castella, amb la qual té alguns vincles, matisats pel seu caràcter marítim.

La capital Santander té un bell passeig marítim, platges i l'espectacular paratge de la península de la Magdalena 

Passeig marítim de Santander

La península de la Magdalena és un indret molt bell que ofereix unes panoràmiques superbes.

El principal atractiu de la regió són les coves d'Altamira, una meravella dels nostres avantpassats prehistòriques

A tocar de les coves s'hi troba Santillana del mar, una població molt notable.

No gaire lluny es pot visitar Comillas, lloc de naixement del marquès, que construí edificis notables, com el palau de Sobrellano

El seu interior, plenament modernita, és ple de detalls de poder i bon gust.

Xemenia dissenyada per en Gaudí

Al costat, Gaudí projecte el seu "Capritx" per a l'indià Díaz de Quijano

Es considerat un manifest del programa modernista de l'arquitecte català.

La vall de Saja Besaya té poblets encantadors com Carmona

S'hi poden fer agradables excursions que passen per una natura amable de casetes, rius i ponts.

Un altre poble molt recomanable és Barcena Mayor, que rep molts visitants.

Tornant a la costa, des de Santoña es pot fer l'agradable passeig fins el far del Caballo, situat en un paratge natural impressionant

Castro Urdiales, ja a tocar del país basc és una vila marinera molt airosa.

Al costat contrari i molt propera a Astúries s'estén la península de Pechón emmarcada per dues rías. La més oriental és la de Tina Mayor

La platja de Pechón és d'un exotisme gairebé asiàtic.

La bellesa de la ria de la Tina Menor et deixa sense paraules.

No gaire enfora hi ha San Vicente de la Barquera, separat de terra per una altra ria, d'aires ben atlàntics.

La ria proporciona a la població un caràcter ben marcat

La costa Quebrada, molt propera a Santander ofereix panorames subjugants. La geologia hi juga per crear un ambient únic.

El mirador del puig de la Picota ofereix una panoràmica superba de la ria que marca el límit occidental d'aquest tram de costa

La salvatgeria dels Urros de Liencres és un compendi de la bellesa d'aquest indret

Les valls pasiegues presenten l'aspecte amable d'aquesta terra. Una excursió molt recomanable és la que mena al Churrón de Borleña.

El poble de Pas, amb la seva elegant església dona nom a tota la comarca.

El parc de Cabárceno és una antiga mina de ferro reconvertida en una barreja de zoològic i safari, on els animals tenen una extensió de terreny insòlita per Europa.

Tigres, lleons, rinoceronts, girafes, osos... un paradís per a tota la família.

La comarca de Liébana, a les portes dels pics d'Europa ofereix uns paisatges superbs.

Les seves esglésies ens parlen de temps remots, on els cristians es van haver de refugiar a les muntanyes i que allotjaven relíquies que cridaven a pelegrins de mitja Europa.

Santa Maria de Piasca

La principal població és Potes, amb un riu travessat per airosos ponts.

Per la comarca es poden fer agradables passejos, com el que recorre la vall de Bedoya.

Mogroviejo és un altra d'aquests pobles de net caràcter defensiu.

El port de San Glorio controla l'accés a la comarca i és la seva sortida cap a les altes terres de la meseta.

En l'extrem nord de Cantàbria el castell de Argüeso era un altre excel·lent defensa contra els enemics musulmans.

A escassa distància l'Ebre neix, a tocar del poble de Fontibre, en un paratge encantador

Pocs quilòmetres més enllà el pantà de Reinosa ja permet intuir el gran riu que arribarà a ser l'Ebre aigües avall.

L'església de santa Maria, sobre l'antiga ciutat romana de Juliòbriga, mostra un primitivisme no mancat d'atractiu.

La perla de Burgos és la seva catedral gòtica, d'una delicada fastuositat.

Les seves escultures, tant a les portalades i façanes com a l'interior són d'una riquesa aclapadora.

El seu interior és literalment enlleuernador.

La destrucció del passeig de la Miranda (1963)

Després de la Guerra Civil, la plaça de la Miranda va continuar essent aquell airós bulevard que havia quedat després de les actuacions del 1923-1927. Es va inaugurar algun local, com el bar Miranda, que obrí les seves portes el 1943 al capdamunt del passeig i fou reformat en diverses ocasions (el 1946, i més endavant el 1967), arribant a ser un dels punts d’animació de l’indret, però, pel que fa a la resta, poc va canviar fins a l’arribada de la maquinària del progrés.

No seria fins el 1963 que la plaça anava a experimentar una completa transformació que l’escapçà radicalment i li va fer perdre la marcada idiosincràsia que tenia com a mínim des de la reforma del 1858. Miquel Barber descriu a la Revista de Menorca l’ambient de la zona en aquell moment. Enclavat entre l’ex-convent del Carme, ocupat pel mercat de verdures, i l’eixample est de la població, s’havia convertit en un balcó sobre el port, des d’on es dominava la seva darrera dàrsena en tota la seva extensió, és a dir el moll comercial i la Base Naval.

 

La Miranda abans del 1892. Clixí Monjo. Col·lecció Goñalons Juny

Continua afirmant que era el lloc predilecte dels maonesos, on hi anaven molts cada dia a omplir-se la retina de llum i color, abans de sepultar-se en els quefers anodins i soporífers de la jornada; on s’amuntegava la població quan arribaven noves de la mar, i on el maonès renovava i constatava diàriament l’existència del nostre superb port, la nostra major meravella natural. “Solàrium magnífic en matins hivernals, lloc fresquíssim per capvespres d’estiu i pulmó de la ciutat en totes les circumstàncies”.

Conclou subratllant que: “A primeres hores del matí, a l’estiu, assegut al primer banc de la dreta, sobre la mar, a l’ombra de l’arbre corpulent, contemplar la silueta del Toro i les terres circumdants, matisat tot de colors, és un dels plaers més grats de què es pot gaudir al nostre Maó, sense abandonar la població”.

Si la reforma del 1923 havia vingut motivada per les necessitats d’accés del mercat del Carme, la del 1963 tingué el seu origen en l’increment de l’ús dels vehicles a motor i, especialment, pel fet que Transportes Menorca hagués aixecat allà els seus tallers. El principal accionista de l’empresa, Rafael Roselló, es dedicava a la venda de vehicles des del 1923 i el 1925 havia instal·lat un sortidor de benzina a la plaça de la Constitució. Pocs anys més tard  aconseguia la concessió del servei de transport regular de viatgers entre Maó i es Castell, que el 1928 tenia la seva aturada a la plaça del Carme i el 1933 va ser traslladat a la del Príncep, ben al costat de la Miranda.

 

Autobus Nazar Transportes Menorca.1967. Foto Kike Llabrés

Just passada la Guerra, l’octubre del 1939 Roselló va construir a un solar de la seva propietat de la plaça un “garatge modern”, amb estacions de servei, “com els que funcionen a la Península”. Per donar suport a la seva petició, l’empresari indicava que l’obra contribuiria a l’embelliment d’aquella part de la ciutat i ajudaria al ressorgiment de la Nova Espanya, aportant feina per als obrers, perquè l’obra a realitzar era bastant important.

Si recordam que la barana del passeig llavors arribava fins a l’entrada del mercat, és evident que aquesta constituïa un destorb per al taller, que havia de donar servei no tan sols als automòbils dels particulars, sinó als autobusos de la companyia. Al principi, els vehicles no eren de grans dimensions. De fet, els projectes que afectaven la zona, redactats per l’arquitecte Claret, tant el del 1945, general de la ciutat com el del 1950, del sector entre la Residència Sanitària i la Miranda, no preveien cap canvi substancial en relació a la plaça.

 Tanmateix, amb el pas dels anys, els autobusos del servei de passatgers cada vegada eren més voluminosos, fins que a principis dels anys seixanta Transports Menorca va adquirir un autocar Pegaso i, encara que la façana del garatge no havia estat rematada per guanyar espai, el vehicle no podia girar per entrar-hi. Per aquest motiu l’Ajuntament va accedir a què es practiqués una escotadura en el passeig.

Obres del 1963, voltades de curiosos. Foto Miquel Barceló

El tema va donar lloc a freqüents discussions, perquè molta gent no estava d’acord amb l’esquarterament del bulevard. Fins i tot es va proposar obrir un vial a l’altura del carrer de Sant Sebastià que anés en línia recta fins a l’entrada del garatge, que està bé al davant, però es va concloure que no valia la pena, ja que el passeig hagués quedat inhabilitat i s’hauria perdut la comoditat per a la circulació de vehicles. El creixement de la ciutat en el seu eixample est, amb la residència sanitària, l’Hotel Port Mahón i els xalets residencials havien generat en aquell sector un tràfic intens que calia encarrilar i donar-li més fàcil sortida per evitar desgràcies. Amb la reforma, s’esporgà el passeig i es limità a una quarta part de les seves dimensions originals, quedant reduït a un simple mirador. Val a dir que feia estona que havia deixat enrere els seus anys d’esplendor, quan estava ben arranjat. Amb el pas del temps havia estat oblidat i en aquell moment patia un estat d’abandonament notori.

El mes de febrer del 1963, amb motiu de l’asfaltat del carrer de Sant Sebastià, el diari Menorca publicava un article en el qual s’advocava per retallar el passeig de la Miranda, perquè el servei d’autobusos deixés de passar pels carrers del barri, que s’havien quedat estrets per aquells vehicles i pogués entrar a l’indret. Pere Taltavull, autor de l’escrit, lamentava la pèrdua que experimentarien els que havien vist transcórrer els millors anys de la seva vida entre els arbres de plaça, però acceptava les necessitaves imperioses que reclamaven la nova reforma i només demanava que es conservés “el millor balcó que té i ha de conservar la ciutat”.

És possible que el periodista ja tingués notícia dels plans de l’Ajuntament,  presidit per l’actiu batle Gabriel Seguí, ja que el 10 de juny començaven les obres de la zona, per la qual cosa és segur que el projecte ja feia mesos que rondava dalt la Sala. L’obra va causar una certa commoció a la ciutat. Es va realitzar “a la manera americana, amb gran rapidesa i abundància de mitjans”. Molts curiosos es van reunir a la plaça per contemplar com una brigada d’obres ajudats d’una potent màquina d’alçar pesos, desmuntava el monument.

Trasllat del bust. Foto Miquel Barceló

Alhora, una excavadora mecànica explanava el terreny, que estava alçat, per posar-lo al nivell del carrer de Sant Sebastià i deixar expedita la via de comunicació. L’operació era aparatosa, perquè suposava eliminar les baranes, arrabassar de soca-rel arbres corpulents, “aquelles belles acàcies para-sol plantades dècades enrere”, i el pis del passeig, que eren aixecats en l’aire per immensos cullerots plens de pedra i runa. Barber comenta que “fue la comidilla del día. Se llenó el lugar de mirones que contemplaban las obras y los desocupados montaron guardia permanente mientras se llevaron a efecto”.

La premsa es va fer ressò del trist aspecte del trasllat “del cabezón monumental que, con la testa en horizontal” va emprendre viatge a la vorera del port, davant de la duana, “un lloc turísticament interessant”, on va purgar una llarga temporada. El periodista Paco assenyalava de forma aguda que es tractava d’un desnonament i que aquesta expulsió de la ciutat contrastava amb la controvèrsia que hi havia hagut quan el bust es va inaugurar entre la Marina i la població civil. I acabava reflexionant sobre el caràcter efímer de les glòries, tement que el monument acabés triturat i les seves restes fossin material per al pis d’una carretera, la qual cosa no s’esdevingué, ja que seria reposat al seu lloc trenta anys més tard, el 1994. Pel camí, va perdre part de la seva base.

El final de la reforma del passeig i el monument d’August Miranda (1926-1927)

Finalitzada la reforma de la Miranda el 1923, l’agost del 1925, el diari La Voz de Menorca criticava que més que un passeig semblava una tanca: la voravia immediata a la balustrada i la circular del centre de la plaça només tenien les vorades; la part central de la plaça estava completament sense urbanitzar i els costats estaven mal empedrats, amb desnivells que exposaven els vianants a ensopegar. El conjunt, en un punt tan cèntric i concorregut, el que tenia millors vistes de la ciutat, no podia oferir un aspecte més deplorable. El reporter demanava que es portés a terme el que faltava per rematar el projecte: l’empedrat, la finalització de les voravies, el bust de l’Almirall i els sis gerros de la balustrada, que estimava que costarien vuit mil pessetes. Tanmateix, el cost real era més alt del que s’afirmava. 

El mes de febrer del 1926 l’arquitecte Femenías preparà un nou pressupost, que de fet era una variant de la solució més econòmica anterior (i per aquest motiu no variava molt de les 10.000 ptes prèvies), en el qual es reparava la part ja existent i només es feia un nou paviment en la part sense empedrar. L’abril del 1927 l’Ajuntament acordà no imposar contribucions especials als veïns. Els dies següents van començar els treballs. Una notícia de premsa informa que l’actuació consistia en un tipus de paviment, nou a Maó i que també s’aplicaria al carrer de los Moreres, que consistia en afermar el sòl amb una capa profunda de pedra ordinària sobre la qual s’aplicava pedra blava triturada i un brou a base de ciment.

A mitjans mes de juny l’obra, que es qualificava de “paviment asfaltat”, quedava finalitzada. La gent es congratulava de l'actuació, que evitaria que s’alcés pols; el periodista comentava que els resultats es podrien apreciar quan circulessin els vehicles. Els seus temors es van fer realitat i dos anys més tard ja s’havia de reparar el pis, perquè es trobava en pèssim estat per a la circulació rodada. En aquesta ocasió els treballs van ser importants, es van allargar dos o tres mesos i van consistir en l’aplicació d’asfaltat enquitranat. La solució devia ser efectiva perquè els anys següents no van sorgir queixes ni la necessitat de realitzar cap reparació digne de notar.

És possible que, d’ençà el 1917, en què es va modificar el nom de la plaça, pel d’August Miranda, covés la idea de dedicar un monument al marí que havia creat la Base Naval del port. En tot cas, quan el 1922 l’arquitecte municipal va projectar la reforma de la zona va reservar un espai amb aquest objecte, encara que durant l’execució de les obres no es va materialitzar. De totes formes, la qüestió no estava del tot decidida. L’any següent, arran de l’accident d’avió que es va produir als Freus, en el qual dos aviadors van perdre la vida, el batle de Maó va proposar que s’aixequés un monument a la Miranda.

Waldemar Fenn al costat del bust de Miranda

El tema no va arrencar de veritat fins el 1926, en què l’Ajuntament devia d’haver reunit el fons necessaris per a l’obra. El mes d’agost la Corporació aprovava erigir una estàtua a l’almirall August Miranda i convocava un concurs públic per a la presentació de models per a l’obra, tot concedint un termini de quinze dies. L’únic escultor que es va presentar fou l’alemany Waldemar Fenn. No devia ser casualitat que el mes de maig l’artista hagués fet una estada a la casa de Pelegrín de Moncada, regidor de passejos i jardins i diputat provincial, on es tornaria a allotjar, en companyia de la seva família, els mesos que va estar ocupat tallant l’escultura.

Fenn va presentar dos projectes, amb el seu pressupost. Després de ser exposats al públic els models en guix, un d’ells, amb lleugeres modificacions, va ser aprovat per l’Ajuntament el mes d’octubre. A finals de desembre l’escultor acceptava l’encàrrec i anunciava que seria a Menorca el mes de març de l’any següent per executar els treballs. Puntual, el dia 29 arribava a Maó amb el guix que serviria de model per al bust i es va posar a la feina, utilitzant pedres de marès de l’illa, que també van ser utilitzades per tallar l’alt pedestal.

Segons la premsa el monument era senzill, “perquè la modèstia de la nostra ciutat no permet la realització d’obres de gran cost”, però alhora era “hermoso, severo y constituye una bella obra de arte de gusto moderno que honra a su autor, el notabilísimo artista alemán Waldemar Fenn”. Segons els que havien conegut el marí en vida (havia mort el 1920), el bust guardava una gran semblança amb l’original.

Tot i que la idea inicial havia estat de col·locar l’estàtua en la part alta de la plaça, en l’espai circular que havia quedat delimitat en la reforma dels anys anteriors, al final l’Ajuntament va decidir que estaria millor a l’interior del passeig. El motiu va ser que es considerava impropi que el monument s’aixequés entre els carros i cavalleries que els matins omplien la plaça, a més de raons d’estètica i visualitat, perquè així quedaria més realçat i es veuria des dels carrers immediats, fins a la plaça del Príncep.

Bust de A. Miranda. Foto de José Muñoz

En el nou emplaçament, entre la terra i la mar seria un símbol de les millores i progressos amb què el titular del monument havia dotat a Maó en el ram naval. L’estàtua va quedar al centre del passeig, de cara a la ciutat, la qual cosa va ser molt discutida, perquè algunes persones pensaven que hauria d’haver mirat cap a la Base naval, que constituïa l’obra de l’almirall Miranda i el motiu de l’homenatge. Tanmateix, motius artístics, de perspectiva i visibilitat aconsellaren instal·lar-lo d’aquella manera.

La inauguració va tenir lloc el dia 16 de juliol del 1927, festivitat de la Verge del Carme, patrona de la Marina. Al matí es va efectuar la benedicció de la nova peixateria, després de la qual l’Ajuntament va oferir un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials.

En comentar l’acte, La Voz de Menorca recordava els mèrits d’August Miranda qui, com a Ministre de Marina, va establir les bases navals i, entre aquestes la del port de Maó, el qual així havia augmentat la seva importància de manera extraordinària, ja que servia de lloc de defensa avançada d’Espanya a la Mediterrània. Els treballs, que havien començat feia uns deu anys, van transformar la zona i els projectes militars feien presagiar que allò només era el començament.

Inauguració del bust. El batle Victory i altres.

Des de molt abans de l’hora anunciada, les set i mitja del capvespre, el públic es va congregar a la plaça, ja que l’entrada al passeig estava reservada als convidats. Molts dels edificis dels carrers i places del voltant estaven guarnits amb teles i el passeig havia estat adornat amb rames i atributs i escuts de la Marina. A la seva entrada s’aixecava un bell arc, ornat amb trofeus marins i coronat per la bandera d’Espanya, que també cobria el monument.

A la inauguració hi van ser presents les autoritats civils, militars i eclesiàstiques de la població, així com representants de la judicatura, l’ensenyament, l’administració i les associacions cíviques de Maó. El batle, Antoni Victory, va pronunciar un llarg discurs, que fou reproduït el dia següent per la premsa, al qual van contestar un fill d’August Miranda, oficial de la Marina, que representava la família, i el governador civil de la Província. El públic va aplaudir els discursos. Molts dels assistents felicitaren els fills de l’almirall i també Fenn, l’autor del monument.

L’acte va concloure amb la desfilada de les tropes, que es van dirigir a la plaça del Príncep i l’església del Carme. Formaven una secció de marineria i una companyia del regiment d’Infanteria de Maó, darrera dels quals es van col·locar els Exploradors d’Espanya (els antics escoltes), tots ells acompanyats per les seves bandes de tambors i cornetes i banda de música.

Amb el monument, la plaça va adoptar l’aspecte que presentaria els següents trenta-cinc anys, fins que les necessitats urbanes van menar a una transformació encara més profunda de l’indret. Al llarg del temps, l’escultura de l’almirall Miranda ha canviat en diverses ocasions d’emplaçament. Durant la Guerra Civil, l’agost del 1938, es va plantejar el seu desmantellament. Es van demanar informes al Govern sobre si el destructor de l’Armada “Almirall Miranda” es referia al mateix personatge, la qual cosa el ministeri (malgrat el bloqueig que els nacionals feien de l’illa) contestà afirmativament en tan sols deu dies.

La Miranda 1927. Foto Pablo Cardona Natta

Malgrat tot, el Consell Municipal de Maó acordà el mes següent esbocar el bust per considerar que l’almirall no havia fet res prou significatiu per a la distinció que havia rebut i havia estat ministre monàrquic del Govern d’Alfons XIII. El gust artístic alemany de l’escultura no responia a la concepció artística llatina i el seu autor era un feixista alemany. Eren arguments de temps de guerra, poc interessats en la veritat. Tanmateix, com que no es tractava només d’eliminar l’estàtua, sinó que se la volia substituir per una altra més adequada als temps, la manca de recursos va fer que el bust es preservés els mesos que mancaven per a la fi de la contesa i les dècades següents fins a l’actualitat.

La llibertat era açò

 

Jo vinc d’un silenci

Antic i molt llarg

 Raimon

Quan va morir en Franco, jo tenia vuit anys; el dia del cop d’estat del 23 de febrer del 1981, tretze. Em vaig criar en una època en què, acabades de recuperar les llibertats democràtiques i, sentint-les en estat de vigilància, atorgaven un valor superior als nostres drets i formes d’expressió. Eren uns anys en què un cantant de rock en la cresta de l’ona, Miguel Ríos, convidava en el seus concerts a cantar l’Himne de l’Alegria com a al·legat “En contra de cualquier forma de totalitarismo.” 

Els temps han canviat i noves generacions que no van viure l’opressió, no tenen cap empatx en posar-li límits cada vegada més estrets a les llibertats que tant ens va costar de recuperar. L’ofensiva ve de diversos àmbits i, com no podia ser menys, entre ells es troben els governs i els polítics, sempre zelosos de l’actuació dels ciutadans, però també d’associacions que demanen la protecció de l’Estat enfront de la gent corrent. 

No és un fenomen nou, però sí que sobta que els que protesten contra les limitacions que posa un partit de dretes, demanin restriccions en altres temes, de manera que, sota la bandera de protegir idees o col·lectius, al final tots han acabat immersos en una carrera a veure qui prohibeix més i millor. 

És clar que parlar de la llibertat és, des dels inicis, debatre sobre els seus límits. Durant molt temps donava la impressió que l’opció més oberta i progressista era la de rebaixar aquests límits, com en la consigna del maig del seixanta-vuit “prohibit prohibir”, l’origen de la qual podem resseguir fins a Rousseau: “la llibertat d’un acaba quan comença la dels altres”. Assumíem que només tenia sentit impedir les actuacions delictives (matar), si voleu ampliades a la incitació al delicte (ETA: mátalos).

 

Aquesta interpretació era contestada pels reaccionaris, que volien salvaguardar figures que consideraven intocables com Déu, la Pàtria o el Rei, i que, com és lògic, tenen una tendència a ampliar a institucions més qüestionables, com la religió o els cossos de seguretat de l’Estat, tots ells emparats per la darrera llei de Seguretat Pública, titllada per l’esquerra com la “Llei mordassa”. Tanmateix, aquesta venerable preocupació pels principis superiors de l’Estat s’està expandint amb la introducció d’un nou gènere de delictes: els d’odi. 

Que l’odi pugui ser delicte és com a mínim sorprenent. La necessitat de provar tota actuació delictiva fa que el que és un sentiment, l’odi, sigui difícilment traslladable a l’ordre penal. Per açò, en realitat, del que es tracta és de les expressions d’odi i, per tant, l’objectiu és restringir la llibertat d’expressió. 

Al principi es tractava de persones o idees extremament vulnerables, com els jueus i l’holocaust que van patir o les víctimes (d’una guerra, d’abusos sexuals...), col·lectius discriminats (afroamericans, gitanos...), però per aquesta via s’ha oberta la porta a què un nombre cada cop superior de col·lectius se sentin ofesos i reclamin per a ells la restricció de la llibertat dels altres. Així el Ministeri de Drets Socials està estudiant la prohibició dels espectacles amb nans toreros, que demanen les associacions de defensa dels discapacitats. 

Aquesta deriva prohibicionista em recorda el poema “Vaig guardar silenci” del pastor luterà Niemöller, popularitzat per Bertold Brech, que comença:“Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,/vaig guardar silenci,/perquè jo no era comunista” i segueix amb el silenci que va guardar quan es van dur els socialdemòcrates, els sindicalistes, els jueus, fins que “Quan van venir a buscar-me,/no hi havia ningú més que pogués protestar.”

Sí. Jo em deman: si limitam tant el dret d’expressió, ¿amb quin dret permetem que es publiquin les caricatures de Mahoma?, un bé superior per mil milions de creients musulmans. És més, ¿com pot ser que les mateixes formacions polítiques siguin tan estrictes en aquests temes i després reivindiquin la legalització del cànnabis, una droga? ¿Com es pot autoritzar l’eutanàsia i no permetre espectacles humorístics? Si perdem l’humor, no sé on anirem a parar; amb tots els acudits que es van fer sobre en Franco durant el franquisme... 

No es tracta d’un tema que només hagi de preocupar els que segueixen la política nacional. Aquí, a Menorca, es produeixen actuacions amb grans dosis d’intransigència. La presentació d’un llibre d’economia i el fòrum sobre l’illa del Rei han estat objecte d’atacs, fins i tot a títol personal, i sense distingir participants i organitzadors, per la manca de presència femenina. Les mateixes protestes no s’han sentit en actes protagonitzats exclusivament per dones. L’intent d’extrapolar una exigència política a debats públics és absurd, perquè aquests actes no tenen per objecte representar ningú, com l’elecció de diputats o regidors, sinó aportar coneixement sobre un tema, crear debat i il·lustrar els ciutadans amb opinions informades. De fet, és un pur atac a la llibertat d’expressió.

Pot passar perfectament que en un àmbit acadèmic o professional, en un moment determinat, només hi hagi homes, o només dones (o tan sols homosexuals, o musulmans). ¿Hem d’abstenir-nos d’organitzar taules rodones perquè no aconseguim la paritat o la representació de totes les tendències socials i ètniques? ¿Què passa si el 60% dels docents d’un institut o d’una facultat universitària són homes, o són dones? ¿Hem de privar els alumnes del dret a l’educació? ¿Hem de reservar quotes per sexes a tots els centres educatius?

Un fantasma recorre el món: el fantasma de la intolerància, i la primera víctima és la llibertat. Els que defensen una causa, per bona que sigui, un dia s’adonaran que, després de fer-me callar a mi, els següents de la llista són ells.