França: turisme d’anada i tornada

La multiplicació del turisme francès implica l’establiment de rutes aèries amb les principals ciutats franceses, de forma que als menorquins se’ns obre la possibilitat de conèixer un país fins ara poc transitat. Al llarg del temps, els viatges i les migracions han estat el mecanisme de transmissió dels avenços tecnològics, culturals i econòmics. A Menorca, la indústria del calçat no hauria estat el mateix sense l’estada de centenars d’illencs a Cuba. 

Els viatges ens permeten desconnectar de la nostra vida quotidiana, ens relaxam, però també entram en contacte amb gent amb altres maneres de ser i de fer. A l’estranger no tot és millor. La primera reacció sovint és reivindicar la nostra terra criticant les coses que no ens agraden. No és cap secret que els francesos, com en termes generals la majoria dels habitants del nord d’Europa, no són tan simpàtics com els espanyols. Els preus de la fruita i les hortalisses són exorbitants, sense oferir una qualitat superior. Els cartells i explicacions dels museus són només en francès. La costa menorquina resisteix la comparació amb alguns paisatges costaners famosos. 

Tanmateix, després d’aquest primer reflex, que gairebé podríem qualificar de “xovinista”, anam apreciant els elements meravellosos del nou país que, de fet, són els que justifiquen el viatge. Els forns o boulangeries francesos ofereixen una varietat i un sabor que no es poden trobar ni a la nostra illa ni a gairebé cap altre país del món. Menjar a un restaurant és una delícia: pagant un petit sobrecost sobre una carta espanyola, ens presenten uns plats que aquí difícilment trobam i, per rebaixar la factura, sempre podem demanar aigua corrent sense cost. A segons quins indrets es poden degustar delicatessen ben barats, com ara a Bretanya, les ostres. La gamma de xampanys és gran i pel mateix preu que un cava car pots brindar amb un xampany exquisit. Els productes francesos en general i els de cada regió en particular són destacats i la clientela els compra, malgrat ser molt més cars que els forasters. 

Amb els dies, el viatger va copsant trets més profunds del tarannà francès. El seu Govern és més permissiu: no cal dur mascaretes enlloc i es pot fumar a les terrasses dels bars. L’elevat cost de la vida en part s’origina per impostos més alts (el tipus d’IVA és superior), però, en contrapartida, els serveis públics són millors. Arreu es troben lavabos públics i gratuïts més que raonablement nets (fins i tot amb el full de control de la netejadora, degudament signat). Hi ha moltes oficines d’informació turística, amb horaris prologats, personal competent, domini del castellà i que proporcionen informacions detallades dels principals llocs. Gran quantitat d’autovies són gratuïtes. 

És interessant adonar-se que les explicacions escrites que, al nostre país tendeixen a desaparèixer substituïdes per vídeos i infografies, a França són ben extenses. Açò tant val per les cartel·les dels museus com per les instruccions que envien els propietaris dels apartaments als hostes. A França es respecta la lletra impresa, no debades els seus índexs de lectura excedeixen bastant els nostres. És fàcil veure persones llegint llibres a la platja i als carrers. 

Els francesos també destaquen per la seva organització. A un poble o a una carretera, aconsegueixen que es respectin els límits de velocitat instal·lant elements fixos (voravies de formigó, pilones...) que estrenyen l’ample de la via o creant ziga-zagues que fan extremament temerari passar sense aixecar el peu de l’accelerador. La lògica dels drets i les obligacions viàries està més marcada: hi ha abundants senyals de prohibit circular “excepte bicicletes”, però als llocs concorreguts és obligatori baixar-se de la vélo.

A Espanya es tendeix a pensar que és suficient aprovar una llei per assolir un determinat objectiu i tothom tanca els ulls quan aquesta s’incompleix, amb el resultat que en la pràctica no s’aconsegueix res. Mireu sinó el que passa amb el lloguer turístic. Els francesos no es fan trampes al solitari. Un exemple: si a una zona natural boscosa hi ha risc d’incendi, es prohibeix el pas, fins i tot en plena temporada turística i per molt atractiu turístic que hi hagi. A tots els accessos es troben cintes blanques i vermelles i cartells que informen que les autoritats han vedat l’ingrés per conjurar el perill. En la pràctica, poquíssimes persones se salten la prohibició. 

A les nostres ciutats, les zones comercials, un bar o una farmàcia generen un garbuix de cotxes mal aparcats, aparcats en doble filera, als passos de vianants o a les voravies. Al país veí, hi ha aparcaments per cinc minuts o per quinze minuts que permeten compatibilitzar l’ús comercial amb el compliment de la normativa.

Els aparcaments estan dissenyats per resoldre el repte que planteja l’ús massiu del vehicle privat davant la necessitat de preservar els llocs d’interès turístic i cultural. Hi ha molts aparcaments, però solen estar allunyats d’aquests punts. Un cas paradigmàtic és Mont Saint Michel. Des de l’abadia, a cent metres sobre el nivell de la mar en una gran planúria, no es veu cap cotxe. L’immens aparcament és a tres quilòmetres, ocult darrera de la vegetació. L’aparcament no és barat, però, fidels a aquest esperit de “tot té la seva justa contrapartida”, hi ha un servei de busos gratuïts per accedir al monument. Malgrat tot, el passeig és tan agradable que la majoria de la gent es pren quaranta-cinc minuts per anar-hi a peu. No és un cas excepcional, sinó la norma. Per visitar els pobles d’interès historicoartístic hi ha aparcaments. Com més turistes, més aparcaments, més enfora i més cars. 

En tornar de França, sents una sana enveja i desitges als nostres governants que facin aquest tornaviatge per copiar maneres d’organitzar la convivència que la massificació fan de cada vegada més necessàries.

La construcció de la nova peixateria de Maó (1917-1927)

Després de la reconstrucció de la plaça i els seus accessos, encara restava pendent la renovació de la peixateria, que es feia esperar des del final del segle XIX. El primer moviment afectà les parades destinades a carnisseria. L’estiu del 1916 la premsa denunciava que eren “chozas infectas”, reclamant una reforma que les fes desaparèixer per antihigièniques. Potser per aquest motiu, l’Ajuntament va debatre el seu trasllat al mercat del Carme i demanà a l’arquitecte municipal la redacció d’un projecte de noves instal·lacions. La qüestió devia ser peremptòria, perquè el gener del 1917 s’aprovava la demolició de les carnisseries, per substituir-les amb els nous llocs de venda que s’aixecarien a la galeria sud del mercat del Carme. Al llarg d’aquest any i el següent es van construir un total de set casetes. Finalment l’1 de gener del 1919 se centralitzava la venda de carn al Carme, abandonant les antigues parades. Malgrat tot, es va intentar seguir emprant les casetes que envoltaven la peixateria, només que es van dedicar a altres usos, com una que el 1918 s’emprava per a la venda de carbó; l’any següent es proposava destinar-les a la venda del peix de les barques del bou. Tanmateix, atès que segons l’informe tècnic constituïen un perill, van ser demolides el mes de juny del 1920.

 

La nova peixateria, 1927 postal de la Fototipia Thomas

El sostre de la Peixateria continuava en molt mal estat. L’octubre del 1919 la premsa remarcava que la canal de zinc que el circumdava estava en pèssimes condicions i els dies de pluja l’aigua vessava per enormes forats, causant les lògiques molèsties als que circulaven per l’indret. L’estructura de les antigues casetes demolides, clausurada amb una paret esquerdada, el 1924 mostrava un míser espectacle i feia témer que, amb les filtracions d’aigua, s’acabessin per esfondrar del tot. A la costa de la Marina, es veien munts de peltret

 

Paral·lelament continuaven els conflictes per la venda de peix. El 1920, un pescador, habitual incomplidor del reglament de pesca, va ser multat per haver venut una partida de roseti, la pesca del qual estava prohibida i que un agent de Marina li havia demanat que retirés de la venda. En negar-se a pagar la multa, va ser empresonat. Al dia següent, molts pescadors no van acudir a la peixateria i van vendre el peix al terra. Es va organitzar una manifestació fins a la Comandància de Marina per exigir la llibertat de l’infractor, durant la qual es van promoure aldarulls. Una comissió dels manifestants entrà al local de l’autoritat portuària, que els va manifestar la impossibilitat de revocar l’acord. En sortir al carrer van sonar xiulades i crits.

 

El gener del 1921 l’Ajuntament va aprovar el projecte de pressupost per a una nova peixateria, però la resolució no va tenir cap efecte, perquè l’any següent la corporació es plantejava la construcció d’aquesta instal·lació al pati del Claustre, amb la intenció d’unificar els dos mercats de la ciutat. De fet, el projecte fou exposat al públic i va rebre al·legacions en sentit contrari, demanant una ubicació alternativa. En tot cas, en el fracàs de la proposta va ser decisiu el dictamen contrari de la Junta Municipal de Sanitat. Hi va haver un segon intent al respecte, d’una comissió nomenada a l’efecte el mes de setembre, que es topà amb la mateixa oposició.

Al capdavall, la nova corporació acabada de constituir arran de la dictadura de Primo de Rivera es rendia a l’evidència i, després que el mes de març es fessin cales per comprovar les condicions del subsòl de la plaça, l’abril del 1924 encarregava el projecte d’una nova peixateria a la plaça del mateix nom. A aquelles altures, les condicions de l’existent eren realment lamentables. Una pluja caiguda el mes de juny obligà els venedors a refugiar-se a les cases del voltant. El mes d’agost, l’Ajuntament aprovava l’avantprojecte del mercat. En la mateixa sessió acordava que, un cop enllestides les obres, que suposaven la desaparició del petit carrer dels Pescadors, l’indret passaria a anomenar-se plaça d’Espanya i se li agregaria l’espai que abans de l’esfondrament de l’Esquinxacolzos ocupaven el carrer de l’Arc i la costa de la Marina.

 

Els mesos següents es van esmerçar en les nombroses gestions que precisava l’execució d’una infraestructura d’aquesta mena. El novembre, el batle Victory, un home enèrgic, no debades era militar, relatava en un plenari “els inacabables tràmits pels quals havia de passar el projecte abans que es pogués acordar la seva execució” i, per avançar la feina, feia que l’Ajuntament declarés executiva la part del projecte relativa a les expropiacions i a l’edificació dels llocs de venda al públic, mentre continuaven el seu curs la resta d’actuacions administratives. Uns dies més tard, el consistori resolia emetre un emprèstit de 125.000 pessetes, amortitzable a trenta anys, per finançar les obres.

 

El Bien Público, 20 de novembre del 1924

El projecte del mercat implicava la desaparició d’un tros de la muralla sobre el qual s’assentava l’anterior, així com la desaparició del carreró dels Pescadors, que la delimitava. D’aquesta manera, per un costat es facilitava la construcció de l’avinguda d’enllaç amb el port (la futura costa de ses Voltes, de la qual s’acabava de redactar un nou projecte) i, per l’altre, s’urbanitzava la part alta de la Rampa de l’Abundància i la futura plaça d’Espanya. L’edifici, que reuniria excel·lents condicions higièniques, de ventilació, capacitat i situació, tenia un cost menor que l’anterior projectat al claustre del Carme i que havia refusat la Junta de Sanitat.

 

Un cop expropiades diverses cases, el mes de juliol començaven els treballs de la primera fase, que tenien un termini d’execució de vuit mesos i consistien en l’enderrocament del mercat vell i la construcció del mur i la cimentació del nou, així com de la seva claveguera. Per a instal·lació dels venedors de peix mentre duressin les obres, primer es va pensar en el bastiment d’un coberxo provisional al pati del claustre, però el mes de setembre, a instàncies de l’arquitecte municipal es va decidir eixamplar l’ala est del mercat, ja que, en ser una construcció ferma, un cop aquells s’anessin quedaria com a millora per aquest. El mes de juny del 1926, finalitzada aquesta actuació, el batle Victory procedia a donar compliment a l’acord de dos anys abans i donava de baixa en el nomenclàtor municipal els carrers suprimits i rebatejava tot l’espai amb el nom de Plaça d’Espanya. Eren els preparatius del solemne acte de col·locació de la primera pedra del nou mercat, que constituïa la segona fase del projecte i que tingué lloc el 15 de juliol. Per a l’ocasió es va organitzar una festa que va amenitzar la Banda Municipal, que executà un selecte programa de set a nou del capvespre.

 

La Voz de Menorca, 18 de juliol del 1927

Les obres van avançar a bon ritme. El mes d’octubre l’estructura estava quasi acabada: s’havien muntat els suports de ferro, sobre els quals anaven les bigues de llenya, i bona part del local estava tancat. El desembre s’obria el sòl de la plaça per instal·lar la canalització de les aigües per al mercat. El mes de febrer de l’any següent es col·locaven les portes vidrieres i les taules per a la venda i es construïa la caseta del mig del mercat. El mes d’abril ja era prop d’acabar. L’interior estava pavimentat amb rajoles hidràuliques. Hi havia seixanta llocs de venda, el que excedia molt de les necessàries per al dia a dia i permetria d’organitzar seccions especials. El cos central es destinaria als serveis: el més gran per al rentat del peix i els altres per al repès i la inspecció veterinària.

 

La inauguració del local va tenir lloc el dia 16 de juliol de l’any següent, 1927. L’edifici estava adornat amb flors i banderes; a la dreta havia la imatge de Sant Pere, patró dels pescadors. Després d’acudir a missa a l’església del Carme, les autoritats es van personar a la porta on el contractista, Sebastià Lladó, va presentar al batle una safata de plata amb les claus de la peixateria, embolicades amb una cinta de la bandera nacional. Després de la benedicció de l’edifici, s’inicià una jornada de portes obertes perquè la gent pogués admirar les dependències, mentre les personalitats anaven a prendre un “xampany d’honor” a les Cases Consistorials, durant el qual es pronunciaren diversos discursos, que van lloar l’obra de l’arquitecte Femenías. De nit tingué lloc una revetlla popular amb música i amollada de globus fins a les dues de la matinada. La venda de peix va començar dilluns. La primera compra la va fer el comerciant Francesc Coll Riudavets, que adquirí dues bones peces per regalar als establiments municipals de beneficència.

Postal de J. Pons, devers 1930

 L’obra ha perdurat i no tardarà gaire a complir un segle si bé, actualment, la venda de peix és força reduïda i de cada vegada pren més força el seu ús destinat a la restauració.

Les reformes urbanístiques de l’antiga plaça de la Peixateria de Maó

La plaça de la Peixateria de Maó (antecedent de la plaça d’Espanya), per la seva amplitud també allotjava espectacles de varietats. El 1889 el prestidigitador Rosendo Duran va exhibir les seves habilitats, que de fet eren el ganxo per vendre diversos articles. Tres anys més tard, un individu es dedicà a arrencar queixals, mentre venia específics per a la salut dental, la qual cosa va suscitar una polèmica entre el batle i el subdelegat del Govern per si l’interfecte tenia títol per exercir aquesta professió. El 1909 s’instal·là una atracció de cavallets a la plaça, que va atreure una gran concurrència de gent menuda.

Pons Marquès. Geografia Mèdica del término de Mahón

 A l’entrada del segle XX ja era evident que el mercat s’havia quedat desfasat. De forma paral·lela, creixia la inquietud per transformar el barri veí de Sant Pere en una avinguda que comuniqués el moll amb la plaça de la Peixateria. El 1904 l’Ajuntament de Maó va acordar proposar a l’enginyer Marià Rubió la formació dels projectes corresponents. Els documents no es devien arribar a redactar, perquè el 1911, a resultes d’una moció presentada per assenyalats regidors del partit republicà, la corporació encarregava a l’arquitecte municipal l’elaboració del projecte per formar una avinguda dotada de jardins, parcs, sortidors i altres, que substituís les costes Vella i de l’Abundància, alhora que feia desaparèixer totes les cases existents. Pons Marquès, se’n fa ressò en la Geografia Mèdica del terme de Maó, premiada el 1913, tot publicant un plànol que presenta grans similituds amb l’obra que s’executaria trenta anys més tard.

 

Maó estava en una etapa d’importants transformacions urbanes i aquesta part de la ciutat seria una de les més afectades. L’arquitecte Femenías també va redactar altres projectes, que afectaven els carrer de Bastió, Hannover, Sant Crist i la plaça de la Conquesta. Aquest de les rampes del port, molt ambiciós, va haver d’esperar, però altres actuacions més modestes sí que van veure la llum. El 1911 s’aprovava el projecte d’eixamplar i allargar el carrer del Sant Crist, per a la qual cosa era necessari demolir i reconstruir diversos edificis, i que permetia comunicar el carrer Nou directament amb la plaça de la Peixateria, ja que abans aquest carrer, més estret, feia un colze i girava a l’esquerra, en direcció a Portal de Mar, la qual cosa devia obstaculitzar el trànsit rodat. Les obres es van executar al llarg de l’any 1913. Durant la seva execució, La Voz de Menorca subratllava que la millora “canviava l’aspecte de la part més cèntrica de la ciutat”, però, per manca de recursos, la urbanització del vial va haver d’esperar al gener del 1916.

 

La continuació va venir obligada per les circumstàncies. El dia 1 de maig del 1915, poc abans de les nou del matí, s’esfondrava la part central de la doble costa entre el carrer Portal de Mar i la rampa de l’Abundància, el mirador conegut com “s’Esquinxacolzos”, a causa del costum que tenia la gent d’estalonar-se allà a mirar el port, cosa que el convertia en un lloc molt popular. Era una barana que rematava les façanes dels magatzems, coberts amb voltes de marès, de la costa que baixava de Portal de mar en direcció a Baixamar. La causa de l’accident va ser, precisament, la ruïna d’aquestes voltes, sobre les quals descansava el carrer que suportava el tràfic de persones, carros i els primers cotxes, que pujaven cap al centre de Maó.

La Voz de Menorca, 1915

 Va haver una certa negligència, ja que feia temps que el propietari de les voltes havia rebut ordre de fer-les desallotjar, en vista del perill que corrien. Un periodista escrivia que l’esfondrament estava anunciat des de feia molt. En ser un punt concorregut, diverses persones van caure en el moment de l’esfondrament. D’immediat, alguns voluntaris van acudir a treure la runa per rescatar els qui havien quedat atrapats. Finalment, no hi va haver que lamentar cap mort, però sí alguns ferits de poca consideració, tot just alguna cama o braç romput.

L’Ajuntament va tancar la zona i encarregà un dictamen a l’arquitecte Femenías, qui assenyalà que la zona s’havia construït damunt de l’antic penyal, format per roques i coves reomplertes de terra, que es trobaven escardades pel pes dels edificis i les filtracions de les aigües de pluja, cisternes i pous negres. Per aquest motiu, indicà que l’actuació més urgent era la demolició de cinc cases, part d’una altra i l’arcada que donava nom al carrer de l’Arc, els fonaments de les quals no oferien condicions de solidesa. La corporació actuà amb celeritat i concedí vuit dies d’audiència als propietaris de les cases afectades, abans de començar les obres d’enderrocament. Al mateix temps, es demanà a l’arquitecte que estudiés la manera de reurbanitzar la zona. L’1 de juny va començar la demolició dels habitatges més afectats.

 

La desgràcia seria aprofitada per ampliar l’espai públic i millorar les costes. El mes de setembre s’aprovava inicialment el projecte de l’arquitecte municipal “per unir els carrers del Sant Crist i Portal de Mar amb la plaça de la Peixateria”, que seria aprovat de forma definitiva el desembre. El novembre s’acordava la compra de més cases i dels solars de les que ja s’havien esfondrat de la plaça de la Peixateria i el carrer de Portal de Mar. Per fer front a les despeses, el consistori va emetre un emprèstit de 132.000 pessetes.

 

Les obres van ser seguides per la població amb gran expectació. La premsa publicava notícies cada poques setmanes sobre la seva evolució. El mes de març del 1916 se rebien les claus de l’edifici de l’antiga torre de la murada, a la qual ja ens hem referit. La demolició dels immobles va començar el mes següent i també es traslladà la farola existent a la torre. El maig ja es notava l’amplitud de l’espai resultat; a finals de juny els treballs havien conclòs. Les pedres de la torre es van transportar al camí del torrent de la Colàrsega.

 

Pel que fa a la reforma urbanística pròpiament dita, l’1 d’agost arrencaven les obres que, per més celeritat, feia directament l’Ajuntament per administració. El mes d’octubre continuaven amb activitat. El desembre havien avançat prou i es començava a construir l’escalinata lateral. El més següent els avanços eren perceptibles. Els carros contínuament transportaven pedres i quedava poc per finalitzar les escales. En l’execució dels murs s’emprava gran quantitat de formigó. Paral·lelament es construïen les vorades del carrer. L’abril del 1917 es col·locava la barana que havia de rematar les obres i l’agost s’instal·laven les faroles. Però l’obra encara no estava del tot finalitzada. El mes de novembre l’Ajuntament aprovava una de les solucions proposades per l’arquitecte Femenías per comunicar la plaça de la Peixateria amb les costes que conduïen al port. El febrer de l’any següent s’emblancaven les baranes, donant punt final a la reforma, tot i que no estava perfecte, perquè el novembre del 1920 encara es procedia a l’anivellament i urbanització del pis comprès entre els miradors de la plaça i l’entrada del carrer del pont des Castell (actual plaça de la Conquesta). 

El resultat va ser “una magnífica obra d’ornament i urbanització, els miradors, escalinates i avingudes, embellits amb jardins i faroles, polides balustrades i pilars artístics”. Tanmateix subsistia el carreró dels Pescadors que pujava al mercat, darrera del qual hi havia un femer on creixien multitud d’herbots. La plaça de la Peixateria comptava amb un paviment desnivellat de macs, per entre els quals treien cap males herbes i molsa llenegadissa.

El Bien Público, 20 de febrer del 1918

En aquesta època es van suscitar diversos conflictes per la venda de peix. El febrer del 1918, un període en què les tensions inflacionistes derivades de la I Guerra Mundial havien fet encarir els proveïments, l’intent d’una part dels pescadors de Maó, la Junta de Pesca, secundats pel guardapesca, de prohibir la pesca a les barques del bou, que eren les que abastien el mercat amb el peix més econòmic, va provocar greus aldarulls, amb la declaració espontània de vaga dels obrers, tancament de comerços, destrossa de barques, crema de les xarxes d’un dels pescadors contraris a les barques del bou i incendi del criador de llagosta del Fonduco de Santiago Maspoch. A la Peixateria, una multitud va tirar a terra la mercaderia dels pescadors promotors de la prohibició. Els aldarulls només van cessar quan la Comandància de Marina va desautoritzar el funcionari, tot demanant als superiors la seva destitució.

El discret encant del prohibicionisme

La recuperació de les festes de Sant Joan d’enguany ha estat envoltada de polèmiques. Una d’aquestes ha estat l’ocurrència d’alguns grups polítics de convertir el que fins ara era una legítima queixa ciutadana –l’excessiva massificació de la celebració– en la proposta de limitar l’arribada de vaixells de Mallorca. No és un fet puntual. El projecte de Llei de Reserva de la Biosfera de Menorca pretén atribuir al Consell Insular la potestat de posar barreres a l’entrada de vehicles a la nostra illa. 

De fet, els darrers anys hi ha una pluja d’iniciatives per prohibir o restringir determinades accions. Una de les més sonades, i que ha motivat la celebració d’una manifestació als carrers de Maó amb una assistència no gens menyspreable, són les traves a la caça i a la pesca. La protesta menorquina no és més que la continuació d’un seguit de marxes a tota Espanya per oposar-se a l’aprovació de noves prohibicions, com ara la de caçar llops on fins ara estava autoritzat. 

El moviment animalista és capdavanter en aquestes limitacions. D’una part hem de congratular-nos que la defensa del benestar dels animals hagi menat a l’eliminació de pràctiques abusives en la ramaderia industrial, en especial aus, que vivien en condicions deplorables. Tanmateix, un excés de zel podria provocar severes disfuncions en les nostres festes patronals, encara que també pot ser una oportunitat per evitar que animals poc resistents a l’estrès posin en perill la integritat de les persones. En tot cas, s’està arribant a extrems grotescos, com els que volen restringir l’aparellament de cans de races diferents... 

Així mateix, la nova onada animalista ha renovat l’històric debat sobre les curses de toros, amb el resultat de la seva desaparició a territoris on l’assistència dels aficionats havia minvat en gran mesura. En canvi, és motiu de polèmica a les regions on és un espectacle amb una concurrència important. És significatiu que aquest plantejament nasqués a països del nord d’Europa, on aquesta pràctica és desconeguda, i hagi estat importat recentment a Espanya. 

El prohibicionisme té un altre destacat camp de batalla en el terreny sexual, on també es volen importar experiències nòrdiques, com la interdicció de demanar serveis de prostitutes, fent un gir des de la històrica criminalització de les dones a la imposició de multes als clients. És controvertit i Fernando Savater ha advertit que una qüestió tan terrenal està entrant en el terreny religiós, ja que, al capdavall, es tracta de considerar pecaminós l’accés a la carn, almenys quan és de pagament, el que xoca en una economia liberal on pràcticament tot es compra i es ven. De fet, existeix un problema similar amb les dones que accepten engendrar fills d’altres parelles, que és admesa per uns països i prohibida a altres, la qual cosa alimenta contenciosos de dret internacional quan s’acut al, diguem-ne, “mercat internacional”.

Alguns d’aquests debats remeten a experiències històriques com la Llei Seca dels Estats Units, aprovada per un fervor purità el 1920 i que el president Roosevelt va derogar enmig d’un clam general el 1933. Pel camí havien quedat milers de morts, la majoria per la ingestió d’alcohol de mala qualitat, i alguns en pintoresques picabaralles de gàngsters, que han alimentat la indústria cinematogràfica des de llavors. De resultes, la màfia va rebre un impuls espectacular i es convertí en un poder en l’ombra que perdurà fins fa pocs anys.

S'acaba la prohibició, a la fi! 5 de desembre del 1933

 Des de fa dècades el tema s’ha ampliat al consum de drogues i el moviment que demanda la liberalització del seu consum diríem que rema en sentit contrari dels prohibicionismes de què estem parlant. 

La veritat és que a una societat democràtica qualsevol restricció de l’activitat privada o econòmica és discutible i poc caure fàcilment en contradiccions. Així l’abolicionisme de la prostitució grinyola quan els mateixos partits han fet bandera del divorci, primer, l’avortament després, el matrimoni homosexual fa poc i el canvi de sexe avui mateix. Si es permet qualsevol qüestió lligada al el sexe i el gènere, què té de particular la prostitució? 

És cert que, seguint la seva estela, s’alimenta un tràfic inhumà de dones esclavitzades, però també el trasplantament d’òrgans dona lloc a un salvatge mercadeig clandestí i no per açò ningú advoca per prohibir els trasplantaments de cor... O, si voleu, no seria concebible prohibir la música i les pel·lícules en format digital, per molt que hagin facilitat una allau de còpies pirates. Separar els actes legals de les seves conseqüències il·legals és un principi que se segueix escrupolosament, almenys a les societat liberals. 

És cert que el món evoluciona i nous agents polítics reclamen l’atorgament de nous drets. Aquestes demandes socials han de ser ateses, perquè no es pot anar en contra del temps i s’ha de tenir sensibilitat envers el medi ambient, els animals o col·lectius que històricament han patit una forta discriminació. Tanmateix, aquest respecte no es pot portar fins a l’extrem que el faci incompatible amb la llibertat de les persones. 

La democràcia va néixer com una reivindicació radical dels drets i les llibertats de l’home. Les prohibicions només tenen sentit quan reparteixen les càrregues de la llibertat entre els ciutadans. El meu dret a la vida implica la prohibició a la resta de la comunitat de matar-me. Fora d’aquí s’entra en un terreny pantanós, on es facin ofegar-se. 

La propensió a introduir un conjunt cada vegada més ampli de prohibicions, tot i que revela un genuí interès per defensar determinats col·lectius i causes, en massa casos és l’expressió d’un moviment mundial d’intransigència que agermana la nostra democràcia a l’actuació de règims dictatorials, com la Xina, Rússia, Turquia, Egipte...

Les carnisseries i altres establiments de l’antiga peixateria de Maó

Des del principi, al voltant del mercat de la Peixateria hi havia les carnisseries de Maó. Amb el pas dels anys i l’augment del consum de carn, l’espai es va quedar petit, de manera que el 1888 es va autoritzar l’obertura d’una parada al claustre del Carme, i els anys següents se’n van fer de noves. Les carnisseries, mancades de les més elementals condicions higièniques, es van arribar a quedar obsoletes. El 1903 es construí una de més moderna, “carnicería modelo” en va dir la premsa, alhora que es reformava el quiosc destinat al control de pes. En aquella època, les jornades laborals i els horaris comercials eren molt més prolongats que en l’actualitat. El dia 24 de desembre del 1909, els carnissers van tenir oberts els seus establiments fins a les dotze del vespre, per a la qual cosa van il·luminar la plaça, al seu càrrec, amb bombetes elèctriques.

En una societat on la carn no era un article de consum ordinari, en determinades festivitats la seva venda esdevenia una celebració en si mateixa. Una d’aquestes dates assenyalades era Pentecosta, a la vigília de la qual se celebrava una exposició de caps de bestiar vaquí, que eren escorxats a la plaça a la vista de la gent, espectacle que en aquell temps atreia una gernació. Els animals provenien no tan sols de Maó i es Castell, sinó també d’Alaior i es Migjorn. A diferència d’ara, que la carn més apreciada és la dels animals joves, llavors es volien com més grans millor. El 1882 va causar admiració el de Toràixer d’en Tomaset, i s’afirmava que mai se n’havia vist cap de tan gras. Tres anys més tard, abans de celebrar-se la fira ja s’anunciava un bou de set anys del lloc de Matxani gran, el qual anaven a veure contínuament els pagesos, impressionats per la seva grassor.

 

El 1885 l’Ajuntament va prohibir que la matança es fes a la plaça, la qual cosa, segons El Bien Público, suposava rompre amb un costum tradicional i privava els veïns d’una diversió en la qual participaven persones de tota classe i edat, que es van veure contrariades per “tan estranya resolució”. Malgrat tot, aquell any la festa va ser tan lluïda com sempre. Els animals foren exhibits a la plaça el matí, i el capvespre, després del seu sacrifici, van ser passejats triomfalment per la població. L’associació “La protectora del pueblo” contractà una banda de música que precedia l’animal que havia engreixat. El Liberal, que aplaudí la resolució municipal, “perquè tallava amb molts abusos que aquell dia es cometien”, va publicar el pes dels bous escorxats, essent el més feixuc el de Matxani gran, amb 567 quilograms, seguit del de Tornaltí d’en Benet, amb 552.

El Liberal, 1885. El "flautín" és El Bien Público

L’altra gran festa relacionada amb el consum de carn era Nadal, durant el qual a la plaça es feien rifes de galldindis i torrons, que és de suposar que també estaven a la venda. La gent acudia a l’indret a temptar la sort. La matança de porcs i l’elaboració d’embotits tradicionalment estaven sotmesos a un calendari estricte i no es permetia que comencessin la primera fins a mitjans octubre i la segona per sant Martí –el 13 de novembre. Tanmateix a finals del segle XIX aquesta norma va començar a trontollar. El 1896 s’avançava al primer d’octubre.

La plaça de la Peixateria era el que avui en dia coneixem com a plaça d’Espanya. La presència del mercat la convertia en un lloc molt animat, on s’havien establert diversos locals comercials. Un dels primers dels quals tenim constància, el 1874, era una fàbrica de fideus. En aquella època les empreses nacionals no acaparaven totes les vendes i multitud de petites indústries de la població proveïen la clientela d’aquests i altres queviures També hi havia locals d’alimentació, com al número 21, on el 1886 es podien trobar patates, mongetes, llenguado, arròs de València, fideus i macarrons de Barcelona i el millor cafè. Pels mateixos temps, Joan Pons Mercadal els diumenges i festius venia volantins i altres ormejos de pesca per als aficionats. A una altra casa, l’octubre del 1871 es venien bunyols “a l’estil de Mallorca”, vi “molt superior” i aiguardent doble anís de Mallorca. El mateix any, el número 29 anunciava un “Gran barato de loza y cristal”: havien arribat “els valencians” amb una extensa col·lecció de plats de Sevilla. La dècada següent, al número 23 s’oferia un gran assortiment de peces de vaixella: plats, tasses, gots, copes, bòtils, ganivets, vinagreres i escopidores de vidre. El 1892 al número 6, Manuel Sánchez tenia una botiga de quincalleria.

 

Al voltant del 1865, la casa del número 24 era l’habitatge del capità d’una balandra, on es podien embarcar passatgers i càrrega. Els anys següents allà funcionava una botiga de comestibles que oferia amb freqüència vi (vi sec de bona qualitat, vi negre “de bona qualitat perquè és de vinya vella”, vi vell de tres anys de Mallorca...), però tampoc es privava de vendre figues seques, nous, panses de Màlaga, faves del país, garrofes, pinxes (sardines) o, fins i tot, sabons. El 1871 el seu propietari venia la balandra “Virgen del Carmen” de tretze tones, però el 1875 el seu capità, Joan Prieto, seguia admetent càrrega i passatgers al mateix local. Anys més tard al número 29 s’anunciaven vins i licors de Mallorca. El 1922 Diego Botella venia aigua del Carmen al número 28.

Al costat, al número 25, el 1875 es va establir la sucursal de la fàbrica de licors de Gorrías i fill, d’Alger, on s’expenien xarops, absenta, vermut, aniset de Bordeus, rom, conyac i altres per l’estil. A la mateix casa, el 1880 es va instal·lar un òptic i el 1893 un dentista. A la plaça també hi havia un forn, que el 1883 estava a càrrec de Joan Humbert. Els primers anys del segle XX era al número 32, el forner nomia Bartomeu Camps i els diumenges oferia panets “cocs” a 16 cèntims la lliura de 400 grams. Tenien tant d’èxit que a les set del matí ja s’havien acabat. El 1913 aquesta casa-forn se subhastava a un tipus de set mil pessetes.

 

Lògicament, a un lloc tan freqüentat no podien mancar les tavernes i altres cases de begudes. El 1877 el propietari d’una d’aquestes fou autoritzat a organitzar balls públics per les festes de Sant Joan i Sant Pere, una pràctica llavors bastant estesa. A la part alta de la plaça s’alçava una torre de la muralla, a la vora del Portal de Mar, on també hi havia una taverna. Amb el pas del temps, els costums van anar evolucionant. El 1900 s’inaugurava un restaurant al cafetí que existia al número 12 dels pòrtics de la plaça de la Peixateria, que servia dinars i sopars a preus econòmics.

 

En aquests locals en ocasions es promovien aldarulls. El 1882 un mariner i un paisà arribaren a les mans i el segon va acabar a l’hospital amb una ferida incisa a l’engonal. Cinc anys més tard, un parroquià etzibà una punyada a un home que dormisquejava a una cadira i el deixà fet pols. La cosa acabà als jutjats. Una matinada del 1891 cinc empleats i el seu cap es van esbatussar de valent a una taverna. El 1919 un home increpà l’amo de la taverna de can Jeroni, que era a les portalades de la Peixateria. D’una estirada el va treure de l’establiment, on començà una baralla que va haver d’interrompre un municipal.

La Voz de Menorca, 1925

 La plaça també era un lloc ben bulliciós. El 1870 la premsa es feia ressò del fet que uns forasters hi practiquessin un joc d’atzar, evidentment amb apostes, “entre persones incautes”. El 1883 una dona es va barallar amb altres dues i les tres van acabar al dipòsit de detinguts. Tres anys més tard, els satjos van haver de separar dos forasters que es barallaven al mig del carrer. Més endavant es va desbocar el cavall d’un carro que havia a la plaça i agafà embranzida per la costa Vella fins que va bolcar a l’hort de la duana. El 1889 no es va poder encendre una de les faroles de la plaça perquè qualcú n’havia romput els vidres. El 1925 dos grups d’al·lots d’entre vuit i dotze anys, en total prop de vuitanta, van barallar-se aparatosament, armats de bastons, garrots i espases de llenya. Primer van ocupar el mercat del peix i després es desplaçaren a la part alta de les costes, on es van intercanviar pedres i tota casta de projectils, fins a l’arribada de la Guàrdia Urbana, que en va detenir vint-i-dos.

La venda de peix a l’antiga peixateria de Maó

Com és lògic, l’antiga peixateria, inaugurada el 1866, es veia afectada per les millores generals de Maó. El 1892 es va aixecar el paviment per instal·lar les canonades del gas, la xarxa del qual, procedent de la fàbrica del port, s’estava estenen per tota la ciutat. De fet, la plaça era un punt estratègic i al talús que li servia de base es va instal·lar un regulador de pressió. D’altra banda, el 1907 es van construir les voravies de la plaça, que feia dècades que s’estaven fent per tota la població, alhora que es picaven les llambordes, perquè llenegaven. Paral·lelament es va fer una escalinata.

 

La premsa solia informar de l’estat d’abastament del mercat de peix, en especial els dies d’escassetat i abundància. El 1865 es comentava que es notava la bondat del temps, perquè hi havia catorze gran coves de peix xucla no gaire car. El 1880 la peixateria estava proveïda d’una gran profusió de peix bo, per mor de les bones condicions meteorològiques, la qual cosa beneficiava tant els pescadors com els compradors, perquè era Quaresma. En canvi, el 1889, malgrat la calma, que permetia que la plaça rebés molt de peix de totes castes, els preus es mantenien alts. El setembre de l’any anterior havia un munt de molls i els grossos es venien a 1,25 ptes el quilo, el que es considerava barat, tenint en compte els preus de la resta de peixos. El 1895 es van posar a la venda 416 bonítols que havien capturat algunes barques de pesca, al preu de 50 cèntims la lliura de 400 grams. El 1900 havia còpia de sardina i es venia a deu cèntims la lliura; en no poder expedir-la tota, el capvespre els venedors van llançar a la mar la que havia sobrat. El febrer del 1918 el peix era extraordinàriament abundant; només les barques del bou havien dut 1.500 quilograms, al qual s’havia d’afegir l’agafat dins i fora del port, el de Fornells i roseti de Palma. El gènere ocupava vuit taules de la peixateria i, com que no bastaven, es va vendre també al mercat del Claustre. Tot es va despatxar amb rapidesa, perquè s’oferia a bon preu.

 

En ocasions es publicaven sucosos comentaris al respecte. L’abril del 1872 es remarcava l’arribada de cinc carretades de Fornells proveïdes de “hermosas y gruesas sirvias” que aquells pescadors havien tret a les platges de Tirant. Es van començar venent a quatre rals la lliura i abans de les dotze ja anaven a tres. El 1883 s’assenyalava de forma més lacònica que a la peixateria s’havien venut 67 sírvies, que havien pesat 200 kg. Alguns peixos eren objecte d’una pesca especialitzada, com les sardines. Totes les espècies estaven subjectes als capritxos de la mar i quan feia mal temps mancava el peix. Llavors la pesca es desplaçava a les aigües del port, com encara es feia el 1906. En aquell temps el port gaudia d’una riquesa piscícola excepcional, avui gairebé perduda.

 

El Liberal, setembre 1888

Menció apart requereix la venda de la llagosta, la major part de les captures de la qual es remetia a la Península. El 1875 El Bien Público informava de l’expedició d’aquest crustaci cap a Barcelona i que el vapor, en la seva escala a Alcúdia, havia carregat seixanta-cinc quintars més. Ben aviat es van notar els estralls de la pesca massiva. El 1881 el Ministeri de Marina va decretar una veda del primer de setembre a finals de març. La premsa ciutadellenca es queixava del perjudici que aquesta prohibició causava a molts pescadors de Fornells i afirmava, potser sense fonament, que la posta d’ous feia temps que s’havia fet. Tanmateix, el maonès El Liberal reconeixia que la llagosta cada any era menys abundant a conseqüència de “la persecució de què era objecte sense regles que la limitessin”. El 1884, en finalitzar el període anual de veda arribaven a la plaça els primers exemplars i s’esperava que en poc temps fossin abundants, però, per l’experiència d’anys anteriors, no es tenia confiança en què el preu baixés.

 

La llagosta no era l’única espècie afectada per la sobreexplotació. El marisc també patia aquest problema en una data tan primerenca com el 1867, quan El Menorquín reproduïa una conversa entre dues persones que es queixaven de la pràctica desaparició d’algunes espècies de les costes de l’illa i de la minva que experimentaven els criadors de mol·luscs. Per aquest motiu, el preu del marisc havia assolit una cotització que en ocasions sextuplicava la que tenia anys enrere. Culpaven d’aquest fet les extraccions que es feien per via marítima, blasmant que poc abans un vapor s’hagués emportat cap a Alger tres mil dotzenes d’escopinyes gravades.

El Bien Público, maig de 1875

Així no és d’estranyar que també s’establís una període de veda d’ostres, que anava del primer de maig al primer d’octubre. La multa era de vint-i-cinc a cent pessetes, tant per als pescadors com als venedors i, fins i tot, als compradors. Fos com fos, el preu de la llagosta no va aturar la seva carrera alcista. El 1889 es comentava que havia adquirit una cotització fabulosa i els comerciants que l’extreien cap a Barcelona pagaven el quilo a raó de dues pessetes i vuit cèntims. No era un cas excepcional; setmanes més tard un altre comprador les va adquirir a tres pessetes i dotze cèntims abans d’embarcar cap a la Ciutat Comtal. El periodista s’exclamava que els compradors haurien de recórrer al peix en conserva. En canvi, el maig del 1892 el mercat es mostrava ben proveït de peix i predominaven les llagostes i altres crustacis. Els preus es mantenien, però cada dia es notava la tendència a la baixa.

 

Fos per l’alça del preu o pel canvi de costums, alguns botiguers començaren a vendre peix en conserva, al principi només per Quaresma, quan el consum feia augmentar els preus. La confiteria La Palma, del carrer d’Hannover, venia tonyina en escabetx i també llaunes de tonyina, calamar en tomàtic, llagostes, salmó, ostres i sardines en oli i tomàtic.

El Liberal, febrer del 1888

 Al mercat no només hi acudien els pescadors professionals, sinó que qualsevol aficionat podria dur el seu, pagant els drets corresponents. El 1882 un d’aquests va vendre un nero de grans dimensions. En ocasions, es capturaven peixos exòtics, com el 1879, en què a cala Mesquida s’agafà un salroig de cent quilos que es va dur a vendre a la plaça. No tot el peix que es venia era local: els vapors en ocasions el duien de Palma o de Barcelona. El 1882 els pescadors es van declarar en vaga i la seva mercaderia fou substituïda per peix proveït amb aquest sistema.

 

La peixateria era el lloc on obligatòriament s’havia de vendre el peix, la qual cosa implicava pagar els drets de consum. Com es pot suposar, alguns pescadors intentaven burlar el control i evadir l’exacció de la taxa. El 1882 va ser molt comentat el fet protagonitzat per un pescador enxampat en aquesta situació. Es negà a pagar els tributs i es va deixar confiscar la mercaderia. Quan l’administració la va treure a la venda , fou adquirida per uns companys que, immediatament la van tirar a la mar.

El Bien Público, maig de 1885

 L’existència de les carnisseries també contribuïa a crear ambient. El mes d’agost del 1884 la premsa anunciava una puja del preu de la de vaquí (bou, vaca i vedella) a 24 cèntims d’escut la terça, tot comentant que d’aquesta manera es s’acabaria per privar-ne a les classes més necessitades, que en solien menjar només els dies festius. Per contra, l’abril de l’any següent s’informava de l’obertura d’un nou lloc de venda, la carnisseria “La Protectora del Pueblo”, en la qual la carn de vaquí es vendria a 22 ct. i la de be a 20. Al final la majoria dels llocs de venda van rebaixar el preu de la carn de vint a setze cèntims d’escut la terça i qualcun fins i tot la deixà a catorze. La concurrència fou tan gran que s’estimava que s’havia venut el doble que un dia normal. El mes d’abril se subhastaven els llocs de venda de carn i les concessions seguien essent per un any. No tot eren alegries. El 1889 el mosso d’una carnisseria va ser detingut després d’haver amenaçat amb un ganivet a unes persones amb les quals estava discutint.

La sempre sorprenent arribada de crisis, pestes i guerres

John Lennon afirmava que la vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent plans. El pobre no sabia que, al cap de poc, una mort sobtada trencaria per sempre amb tots els seus, donant un sentit tràgic al seu aforisme. A les persones sempre ens ha agradat fer plans i, en el fons, tots són com el conte de la lletera, que somiava amb un progrés continu que la fes més rica i feliç, però que al final la majoria de les vegades la realitat fa malbé, per sort d’una forma no tan brutal com els de John Lennon. 

La nostra societat és ben igual. Tenim la convicció que el futur serà un camí de roses, on cada any que passi farem una passa cap al benestar. L’atur es reduirà, baixaran els impostos, comprarem un cotxe nou, els fills trobaran una feina digna, anirem de vacances a un país exòtic on beurem pinya colada davall d’uns cocoters... I, quan ja estàvem a punt d’aconseguir-ho, arriba una guerra o una epidèmia que ens espatlla tots els projectes i ens fa tornar a la casella de sortida. 

L’espècie humana és incorregible i ensopega una vegada darrera de l’altra amb la mateixa pedra. Després de la terrible epidèmia de la Covid-19, la majoria de la gent no és que volgués tornar a la normalitat, a l’autèntica, sinó que tenia unes ganes boges de recuperar el temps perdut i tirar la casa per la finestra per fer el que no havíem pogut els darrers dos anys. Tots, les autoritats econòmiques els primers, desitjàvem una recuperació ferma. Creixement i consumisme pur i dur. 

Però, uns comptes fa l’ase i uns altres el carreter... Just quan s’acabava l’hivern i deixàvem enrere la nosa de les mascaretes, ha vingut Putin a muntar una guerra a Europa. Un optimisme potser una mica cínic ens menà a pensar que la contesa seria curta, sense considerar que els ucraïnesos (ajudats pels americans) duien des del 2014 preparant-se per a la invasió i que els russos des de la fi de Guerra Freda havien perdut la disciplina i l’ardor guerrero que els atribuíem de forma ingènua. La primavera s’acaba i ja començam a adonar-nos que, per desgràcia, la guerra pot anar per llarg. 

El segle XXI se’ns està fent molt costa amunt. Des del primer dia es va tòrcer: el 2001 Nova York patí l’horrorós atac de les torres bessones, que va esfondrar tot un símbol del capitalisme i deixà enrere 3.000 víctimes. Si haguéssim estat supersticiosos –a vegades aquestes coses venen bé– ens hauríem ensumat que el nou segle venia tort, per dir-ho gràficament, naixia de natges... Als espanyols ens haurien d’haver confirmat els mals auguris l’atemptat que vam patir trenta-sis mesos després, l’11 de març del 2004, que segà quasi dos-centes vides. 

Encara més preocupant va ser que a la lacra del terrorisme s’hi afegís una crisi d’aquelles que només es donen una vegada a la vida: la gran Recessió del 2008, desencadenada per la fallida de Lehman Brothers. Tan greu fou que els dirigents econòmics anunciaven una refundació del capitalisme, que encara esperam... A Europa la depressió es va exacerbar pel fiasco grec, que posà l’euro al caire del penya-segat, fins que el mag Dragui va pronunciar el seu conjur: “Faré tot el que faci falta, i cregui’m, serà suficient” i la marea, a poc a poc, es va anar retirant, deixant enrere, açò sí, milions d’aturats. 

La gran Recessió va tenir rèpliques al món àrab, que patí revoltes que posaren potes per amunt el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, tot engegant la guerra síria, que al cap d’una dècada només assolí un alto el foc per esgotament dels contrincants, sense haver resolt res. Tanmateix, per al nostre país l’infortuni va venir bé: milions de turistes que fins llavors estiuejaven als països on esclataren els avalots es van refugiar a Espanya. A Menorca, els francesos han suposat un canvi transcendental ja que, lluny de ser un esdeveniment puntual, cada any n’han vingut més, fins a convertir-se en un dels nostres principals mercats i donar una sacsejada al mercat immobiliari. 

Llavors, quan acabàvem de superar la crisi i ja crèiem que estàvem salvats i tot aniria bé per sempre més, ens va caure damunt un fet tan impensable en un món postmodern i tecnològic com una plaga de les del segle XIX. Un calfred ens recorria l’esquena quan els historiadors recordaven que només feia dos anys que havíem celebrat el centenari de la fi de la I Guerra Mundial, que coincidí amb una espantosa passa de grip... 

Molt es va xerrar de l’epidèmia de la Covid, sobretot quan estàvem confinats a casa i no podíem fer gaire cosa més que mirar els mòbils i la tele. Els epidemiòlegs predicaven que feia anys que es veia venir: les amenaces de l’Ebola i la pesta aviar presagiaven una pandèmia catastròfica. Malgrat tota la nostra ciència seguim essent vulnerables. 

Experts va haver que vaticinaren que la malaltia ens faria ser més prudents, defugiríem les aglomeracions, els viatges a terres llunyanes on es fàcil pescar algun coronavirus traïdor, però la veritat és que al començament del 2022 tothom que podia viatjava i es preveia que l’estiu marcaria el retorn a les despreocupades vacances prepandèmiques. I vet aquí que els nostres plans es poden anar en orris per la invasió russa d’Ucraïna, que ha provocat un drama humà per a milions de desplaçats i, per la seva derivada energètica i alimentària, apunta cap a una nova crisi. 

Els humans, amb la nostra feina i enginy, promovem un progrés evident. Tanmateix, amb gran freqüència rebem cops del destí que entorpeixen la nostra marxa cap al desitjat benestar i dels quals sembla que no aprenem res.