El primers banys de mar a Menorca. Les casetes de bany

Les darreres dècades del segle XIX el costum de sortir al camp estava ben arrelat. Encara es visitaven punts de l’interior, com Llucmaçanes, Sant Lluís, Sant Climent i el Toro, on es feia Missa, però la vorera de la mar constituïa una atracció creixent. Així és fàcil trobar notícies sobre les excursions que es feien per la festivitat de Cinquagema o el dia de Sant Cristòfol, el 10 de juliol. Antoni Bonet va explicar el 1996 com eren aquestes sortides.

A Maó els punts més concorreguts eren el pla dels vergers i les cales del port, sobretot el Fonduco, es Castell i s’Altra Banda. Aquestes celebracions eren realment multitudinàries. El 1883 el diari El Bien Público informa que ha sortit de la població una gentada: “Cantando unos la son de la guitarra, dedicándose otros a la pesca, preparando los de más allá la comida y merienda al fuego encendido al aire libre.” El 1887 s’indica que, sense por d’exagerar han partit més de 2.000 persones i que la costa del port presenta un aspecte magnífic, amb grups d’excursionistes per tot i especialment a l’escull de Sant Antoni i el Fonduco. També se sortia el dimarts de Carnaval; el 1923 a Ciutadella la platja més concorreguda era la de Santandria.

 

Festa en el Riu Pla

Una altra ocasió per fer vega eren les festes patronals d’estiu, durant les quals la gent es banyava. En una data tan primerenca com agost del 1873 El Bien Público informa de la mort per ofegament d’un banyista a la platja de Son Bou, integrant d’un grup del poble des Migjorn. El que és més remarcable és que el periodista explica que l’any anterior s’havia produït la mateixa desgràcia el mateix dia i a la mateixa platja, la qual cosa ens parla d’un costum establert. El segle XX aquestes referències es multipliquen, per exemple, era costum que per Sant Llorenç els alaiorencs anessin a Son Bou i na Macaret.

Progressivament les excursions es van desvincular de les festes. Els llocs més atractius eren el port d’Addaia, el barranc d’Algendar, el cap de Cavalleria i, principalment, cala Galdana. El 1915 l’Arenal des Grau ja era visitat, per la qual cosa s’utilitzava un carro amb cavalleries. De fet, la popularització de l’automòbil va permetre arribar a Fornells i Alcalfar i moltes cales, com sa Mesquida, Sant Esteve, Cales Coves, Algariarens, cala Blanca o Santandria. En aquesta darrera l’afluència era tan gran que es muntava un quiosc on la gent podia adquirir refrescs.

Malgrat tot durant molts anys la forma més habitual de prendre banys de mar era fer ús de les cabanes que s’instal·laven cada any durant la temporada d’estiu. És difícil precisar quan es van començar a aixecar. A Maó, és possible que coincidís amb uns anuncis de “Baños de mar para señoras” apareguts el 1859 al Diario de Menorca, que indicaven que el dia 11 de juliol quedarien obertes al públic tres casetes flotants de fusta situades baix de la costa del General, precisant que reunien les condicions més avantatjoses que puguin desitjar les senyores que vulguin prendre els banys. L’horari s’establia de les quatre de la matinada fins les dotze del vespre i el preu era de 2 rals i 24 maravedís, amb una petita reducció la primera i les dues darreres hores. El 16 de juliol es comunicava que encara restaven hores lliures i que com que molts senyors havien demanat poder emprar els banys, se’ls havia reservat de deu del matí a les quatre del capvespre, continuant la resta a disposició de les senyores.

Dos anys més tard, el setembre del 1861, s’anuncià el trasllat d’aquestes construccions a l’hort d’en Murillo (prop del Cós Nou, a l’oest de l’actual Base Naval) i s’indica que hi ha una barca gratis pels que hi vulguin anar. Sembla que a partir d’aquest moment les casetes de banys es concentraven a s’Altra Banda, al voltant de l’Arsenal. De fet, a la sol·licitud per construir els banys de pedra, del 1871, es refereix a elles com una cosa ja existent i l’anunci d’obertura de l’any següent indica que s’ha aixecat al Riu Pla (al costat est de la Base) allà on hi havia les casetes els anys anteriors.

No tothom emprava aquestes instal·lacions. Una disposició aprovada pel comandant de Marina del port el 28 de juny del 1870 informa que algunes persones lloguen una embarcació, es treuen les robes enmig del port i se tiren a l’aigua “en cueros o mal cubiertos”, a la vista d’altres barques que es dirigeixen a l’altra vorera del port a fer un bany a les casetes. Hi ha gent que desisteix de travessar el port, per la qual cosa prohibeix aquella pràctica fins les vuit del fosquet. El batle, pel seu costat, prohibeix els banys fins a les nou del vespre des de la Colàrsega fins a la punta de Cala Figuera. Des d’aquest punt fins a la bocana del port es permès de nit i de dia, excepte a Cala Fontanelles, Cala Corp i Cales Fonts, on només es podia fer a partir de les nou. Els fillets i filletes menors de deu anys s’havien de banyar acompanyats dels seus pares.

Aquest ban es publicava cada any. El 1873 no fou publicat fins el 10 de juliol i El Bien Público es queixà que la seva omissió havia donat peu que el port fos ple “de adanes”. Pocs dies després, el mateix diari protesta perquè el ban no puntualitza que el bany s’havia de fer amb roba i alguns van despullats i n’hi ha qui no esperen a les nou per tirar-se a la mar. No era infreqüent que alguns joves que no complissin amb aquestes regulacions i per aquest motiu en alguna ocasió van detinguts i sancionats.

L’obertura dels banys de pedra, esdevinguda el 1872, va suposar la presa de consciència de la importància d’aquesta activitat. L’establiment es va anunciar a la premsa i el propietari de les casetes “la Viñeta”, que eren al Cós Nou, va reaccionar publicant un altre anunci. És molt possible que fos el mateix que el 1861 s’havia traslladat des de la costa del General en aquest indret. Per a accedir-hi, s’habilitava una barca de franc al peu de la costa des General; els que volguessin anar en cotxe, trobarien la porta de l’Arsenal oberta. Aquests banys es van anunciar durant tot el segle. El 1882 indicava que per informació i preus s’havien d’adreçar a la viuda de Femenias i el 1885 a Gregori Femenias.

Els propietaris d’aquests establiments havien de demanar autorització a les autoritats, que examinaven les instal·lacions abans de permetre la seva obertura, segons la regulació de la Llei d’Aigües. Generalment l’encarregat de donar el permís era la Comandància de Marina. El 1875 es va introduir un nou canvi, ja que apareixen simultàniament anuncis de tres conjunts de casetes al moll de Llevant, quan abans aquesta activitat estava confinada a la vorera nord del port. Prop de la Consigna hi havia les primeres casetes, propietat de Francesc Mus, que van seguir fins a final de segle. Al final de la costa llarga (actualment d’en Reynés), a sa Punta, hi havia els banys “La Fama”. El propietari era Pere Rebasa. A partir del 1899 s’indicava que també havia banys calents; el 1905 es van deixar d’anunciar.

Finalment, el 1875 s’anunciaven els banys “Vista Alegre”, situats a la punta de Cala Figuera, “on les aigües són més pures i clares”, amb horari de les quatre del matí fins a les onze de la nit. Aquest establiment va anar prenent notorietat. El 1881 s’indicava la disponibilitat de “baños a chorro” a qualsevol hora del dia i que els usuaris podien deixar la roba perquè se li netegés, per un cèntim. El 1886 defensaven que es tractava dels millors banys del port per la claredat de les seves aigües, fresques i netes. S’oferia una galeria per descansar davant del millor panorama del port. En aquesta els banyistes podien fer la bereneta, per a la qual cosa trobarien taules, cadires, plats i aigua fresca, tot gratis. El propietari era Joan Olives. Aquest fou l’establiment que més va perdurar, ja que es troben anuncis fins el 1936, si bé havia passat a mans d’Esteve Mus Carreras.

La dècada del 1870 la temporada de banys començava al voltant del 10 de juliol, com es feia a tota Espanya, però amb els anys es va anar avançant fins coincidir amb la festivitat de Sant Joan. Aquesta evolució degué de ser ràpida ja que a Maó el 1885 els banys ja obrien el 25 de juny i el 1891 el dia 22. A partir d’aquí l’inici de la temporada va variar de finals de juny a començaments de juliol. El final de la temporada també oscil·lava entre finals de setembre i començaments d’octubre, segurament en funció de la climatologia de cada any.

Alfons Méndez Vidal

La política econòmica, entre la il•lusió pressupostària i la frustració social

Tothom posa en qüestió la política econòmica actual; fins i tot el mateix Govern es veu a disgust amb la seva actuació i promet canvis. Els partits de l’oposició clamen contra l’austeritat i exigeixen un capgirell. Tots estem d’acord que cal rectificar, però cadascú vol que es faci d’una manera diferent.

Aquest situació ve d’enfora. Durant el darrer mandat de Zapatero l’oposició va criticar successivament la política anticíclica del pla E i la pujada de l’IVA per equilibrar el pressupost. Tanmateix, quan Rajoy va assumir la presidència va tornar a pujar l’IVA i va afegir noves retallades de despesa a les del govern anterior. Per aquest motiu la resta de forces polítiques poden parlar amb raó de PPSOE: els dos grans partits apliquen les mateixes polítiques quan governen i quan són a l’oposició censuren les de l’altre i ofereixen la salvació si ells manen, per fer després bàsicament el mateix.

Els partits majoritaris estan pagant la penitència del seu pecat partidista. Els dos han defensat des del Govern que la seva política econòmica és la millor i que serveix per combatre la crisi i fomentar la prosperitat. Al girar-se la truita, els dos han criminalitzat les mesures de l’altre partit i l’han acusat d’agreujar la crisi i no servir per promoure el creixement. Açò ha donat peu als altres partits a impugnar totes les polítiques fetes i a propugnar una transformació radical, un canvi de sistema. És la fallida del bipartidisme.

Realment tothom no pot tenir la raó i al mateix temps tots tenen part de raó. La política econòmica consisteix sobre tot en el maneig del pressupost i, si pensam en les nostres finances familiars, amb els doblers que guanyam i gastam tenim diferents opcions, però dins d’uns límits; aquestes limitacions creixen quan hi ha deutes, que és el que li passa a l’Estat espanyol. En una tertúlia d’estiu, Gay de Liebana va dir que Espanya estava tan endeutada que mai es tornarien els crèdits. Es tracta d’una afirmació enganadora: és ver que la quantitat que devem no disminuirà, però tots els inversors cobraran els deutes a la finalització del termini dels préstecs.

Per aquest motiu, l’Estat cada any precisa que nous prestamistes li deixin doblers: per pagar als anteriors i cobrir la diferència entre les despeses i els ingressos de l’any. Com podem veure fàcilment, açò posa al Govern en una situació doblement feble: per un costat depèn dels mercats, que li han de voler prestar una quantitat enorme de recursos. Ja vam veure fa un parell d’anys què passava quan es tanquen els mercats: les institucions financeres internacionals ens van haver de deixar milions d’euros per no fer fallida, una situació anomenada “rescat” i que no és gens agradable, però que qualsevol dia podria tornar a passar.

La segona debilitat és que si bé actualment el Govern s’està finançant amb tipus d’interès molt baixos, el dia que pugin haurem de gastar molts més recursos per pagar els deutes, i açò empitjorarà el dèficit de l’Estat, amb la qual cosa o s’hauran de pujar els impostos o reduir més les despeses.

Aquesta és la restricció bàsica a la qual s’enfronta qualsevol governant i que provoca que el sentit general de la política econòmica no pugui ser subvertida. El PPSOE hauria de deixar d’enredar als ciutadans i reconèixer que tot té un límit i que els dos governs s’han mogut dins d’aquest d’una manera bàsicament correcta.

Tanmateix açò no vol dir renunciar a fer polítiques diferents, perquè dins d’aquesta línia hi ha diverses alternatives. L’exemple més clar és com han superat els seus problemes els ajuntaments, fins al punt que l’any passat en conjunt van liquidar els seus pressupostos amb superàvit, mentre l’Estat i les comunitats autònomes segueixen amb dèficit. Els ens locals no han fet cap miracle, simplement han pujat els impostos i han reduït les despeses, però només les que afecten menys als ciutadans: han deixat d’invertir i han aprimat les plantilles en àrees poc sensibles socialment.

L’Estat i les autonomies també han augmentat els impostos, però han retallat de manera indiscriminada, sense fer distincions sobre on posaven les tisores. Així a Menorca ens faran una carretera general d’un profit social discutible, mentre la gent està perdent la seva casa. L’Estat no ha deixat de construir l’AVE i al mateix temps les carreteres es deterioren per manca de manteniment. Tampoc ha estudiat quins departaments tenen excés de personal, però ha eliminat personal sanitari i educatiu que feia un gran servei a la gent; s’han rebaixat les beques, dificultant l’accés a l’educació quan més necessitat en tenen les famílies. El Govern ha reduït la inversió en I+D, que és una aposta segura pel creixement futur, i fins i tot Botín, el president del Banc Santander i fidel suport de Rajoy, demana que s’incrementi un 10% immediatament.

Els ciutadans clamen indignats la fi de l’austeritat i tenen raó. L’Estat ha tocat les fibres més sensibles dels serveis públics i està provocant un enderrossall en la societat civil. Una altra política no només és necessària, sinó que és possible, recuperant serveis que mai s’haurien d’haver perdut, a costa d’una major reducció en àrees prescindibles. No és tracta de fer la quadratura del cercle, però sí de quadrar el pressupost.

Cal recuperar un consens bàsic sobre els fonaments de la política econòmica perquè els ciutadans entenguin quines són les alternatives reals. En cas contrari seguiran creixent les veus de la indignació que pot prendre posicions extremes, de les quals ara alguns abominen, els mateixos que amb el seu sectarisme i intolerància han creat el brou de cultiu perquè aquestes germinin. En una societat sana, la política de la raó ha de substituir a la dinàmica de la crispació.

Alfons Méndez Vidal

Els primers banys de mar a Menorca. Els banys de pedra del port de Maó

La pràctica dels banys va néixer terra endins amb el termalisme. Els banys termals ja havien estat freqüentats en l’Antiguitat; en l’Edat Moderna un dels primers i més cèlebres fou el d’Spa a Bèlgica, on el 1763 es va obrir un casino i que l’emperador Josep II qualificava el 1781 com el Cafè d’Europa. Altres balnearis famosos es van establir a Bath, Baden-Baden, Vichy, Montecatini i Wiesbaden; aquests establiments eren centres de sociabilitat molt cosmopolites freqüentats per reis, nobles i burgesos.

Aquest costum va anar evolucionant amb el descobriment dels banys de mar, que van permetre ampliar la capacitat dels balnearis; el que havia nascut com una teràpia va esdevenir una diversió més. Al principi els banys eren una ocupació pròpia de la gent acomodada a la qual les naixents classes mitjanes s’hi van anar incorporant fins a fer-se una activitat popular al segle XX.

 

B

Banys de pedra del port de Maó

Ja a mitjans del segle XVIII els metges havien començat a recomanar els banys marins. En els països del nord d’Europa, la part més desenvolupada del continent, aconsellaven les immersions en aigües fredes. Les primeres estacions de banys de mar es van instal·lar a la vorera del mar del Nord al sud d’Anglaterra i el nord de França i al Bàltic alemany. Els viatgers romàntics, pel seu costat, també foren atrets pels indrets que se situaven al litoral, que permetien, a més, noves activitats, com la navegació. El pioner d’aquest turisme fou el príncep de Gal·les, el futur Jordi IV, qui el 1783 visità Brighton, per curar-se la gota. Enamorat de la localitat, es va fer construir el Royal Pavillon. La seva presència fou determinant perquè el poble, que el 1783 tenia 3.600 habitants, arribés als 40.634 el 1831. El 1854 Napoleó III va triar Biarritz per passar l’estiu, on també s’edificà un palau. Leopold II de Bèlgica va elegir Ostende, que, comptava amb un balneari i des del 1838 estava connectat amb Brussel·les amb ferrocarril.

La Mediterrània occidental va quedar pacificada amb la conquesta d’Alger pels francesos el 1830, la qual cosa va permetre la reocupació d’uns terrenys fins llavors poc habitats per la por als pirates barbarescs. A partir d’aquest moment s’inicià el desenvolupament dels banys a la seva riba. La reina Victòria d’Anglaterra començà a visitar la Costa Blava francesa el 1882, i passà a Niça (un indret visitat pels anglesos des del 1820) els hiverns del 1895 al 1899. La seva presència va augmentar l’atracció de la zona, que altres reis i aristòcrates ja havien elegit. El fet que diversos pintors, com ara Matisse, s’hi desplacessin per pintar els seus paisatges va ampliar-ne l’interès.

 

Banys de Sant Sebastià

A Espanya, els primers banys van tenir lloc a Sanlúcar de Barrameda (Cadis) el 1821, tot i que el seu floriment es produiria a Sant Sebastià, a partir del 1830, a la qual s’afegirien altres ciutats del nord, com Santander. La reina Isabel II va anar a Sant Sebastià el 1845 per prescripció mèdica, però no s’hi establí de forma continuada fins a la inauguració del ferrocarril amb Madrid, el 1864. Maldament les platges del nord van ser les més cobejades pel turisme, el fenomen dels banys es va estendre a altres localitats. Així a Barcelona hi ha notícies des del voltant del 1820, encara que sembla que el seu desenvolupament fou bastant limitat fins el 1856. El 1872 la premsa comentava que el costum de prendre banys de mar cada any es feia més general i que aquell any s’havia obert un nou establiment a la Barceloneta, “los Baños Orientales, en cuyo edificio se ha invertido un buen capital para corresponder al pomposo nombre que lleva”.

A la Restauració els banys van esdevenir el lloc de descans de les èlits. Els presidents Cànovas i Sagasta prenien banys a Mondarriz (prop de Vigo), Fortuna (Leano, Múrcia), Las Arenas (Bilbao) o Santa Agueda (prop de Sant Sebastià). De fet, Cànovas fou assassinat per un pistoler en aquest darrer indret. També moriria quan anava als banys de Tolosa (França) el menorquí Rodríguez Femenias, el 1906.

A Menorca, els orígens dels banys també estan associats amb la salut. En una data tan primerenca com el 1831-38, quan el metge americà Horner va ser a Maó, l’Hospital Civil del Cós de Gràcia ja tenia banys, de marbre blanc. No eren d’ús exclusiu dels pacients, sinó que els ciutadans els podien emprar pagant una tarifa raonable. Aquesta instal·lació va funcionar com a mínim fins a la Guerra Civil. La gestió anava a càrrec de les religioses que administraven la institució.

El 1859 aquests banys s’anunciaven a la premsa local indicant que quedarien oberts a partir del 20 de juny, amb un horari que anava de la sortida de sol (el 1864 es fixava a les cinc del matí) a les nou del vespre. Hi havia sis banys de primera classe i dos de segona i a tot dos es podien prendre banys amb roba i sense roba. El seu ús es concentrava en la temporada càlida, que el 1859 començava el 20 de juny i el 1876 s’havia avançat al 31 de maig. Amb el pas dels anys l’establiment fou reformat en nombroses ocasions. El 1914 es va instal·lar enllumenat elèctric i l’horari s’allargava fins a les deu de la nit. En aquesta època comptava amb tres departaments: bany higiènic, neteja general i de salut. El 1930 es van tornar a fer obres, però limitades als banys de classe primera, les parets dels quals es van enrajolar i on s’hi van muntar lavabos moderns i mobiliari “segons les exigències de la higiene i el bon gust”.

Els banys eren una pràctica en boga: el 1866 la premsa de Maó recull la ressenya de la “Guia del bañista de España”, de Manuel Torrijos, així com del balneari de la Mercè a Capmany, prop de Figueres. Al port de Maó, al costat est de la Base naval, existeix un antic edifici, “els banys de pedra”. La seva gènesi s’inicià el mes de maig del 1871 quan Francesc Barceló sol·licitava permís per construir un establiment permanent per a banys de mar. En la petició podem confirmar que cada estiu s’aixecaven allà casetes temporals per prendre banys, situació que l’interessat volia superar construint un edifici de marès que es pogués emprar tot l’any, “pues la dulzura del invierno hace aquí posibles los baños de mar en toda estación y la medicina receta en varios casos los baños en invierno”. Amb aquest fi demanava poder ocupar vint metres del paratge conegut com Riu Pla, a la cala La Nou Pinya.

En la memòria i els plànols s’indica que la instal·lació tindrà cinc banys i una sala d’espera amb guarda-roba al costat de l’embarcador situat a tocar de l’edifici. També s’informava que al principi no es construiria tot l’edifici projectat, perquè l’estació ja estava avançada i per si l’experiència aconsellava fer algun canvi. L’edifici fou autoritzat el mes de setembre, atorgant un termini d’un any per fer les obres i amb la condició que es reservés un departament gratuït per als pobres de solemnitat. Els primers dies de juliol del 1872 El Menorquín anunciava l’obertura del “Gran Establecimiento Permanente de Baños de Mar”, pel dia 11. El preu d’un bany per vuit persones era d’una pesseta per hora i incloïa el transport en barca.

Al principi els propietaris de l’edifici eren Jaume Mus, Francesc Barceló, Pere Riera i Benet Orfila, però sembla que ben aviat aquest darrer es va quedar amb l’establiment, que el mes de maig del 1882 va posar a la venda. Segons l’anunci es podia comprar només una part. Tanmateix, quatre anys més tard en l’anunci dels banys continuava figurant com a propietari Benet Orfila. D’altra banda es feia constar que els banyistes que l’any anterior tenien reservada l’hora de sis a set del capvespre, se’ls mantindria si pagaven l’abonament abans del dia 11 de juliol, dia d’obertura, i a partir del dia següent se cediria al primer que el demanés. Aquest sistema va funcionar durant més d’una dècada. Cal fer notar que la pretensió inicial de mantenir obert l’establiment tot l’any mai es va posar en pràctica.

Aquests anuncis es van anar publicant durant tot el segle XIX i primeres dècades del XX, tot i que no s’inserien anuncis cada any. El 1900 seguia figurant com a propietari Benet Orfila; les barques recollien als banyistes al peu de la costa d’enmig, la costa llarga i el moll dels vapors. El 13 de juliol del 1918 el periodista s’estranyava que l’establiment no s’hagués obert i posteriorment no es troba cap anunci més, amb la qual cosa tot sembla apuntar que s’havia produït la clausura del local.

Alfons Méndez Vidal 

El Capitán Trueno: l’heroi clàssic del còmic espanyol

El còmic, nascut com un simple entreteniment, al llarg del segle XX ha anat prenent carta de naturalesa com a part de la nostra cultura; de fet se l’anomena el novè art, després del cinema (setè) i la fotografia (vuitè). Tal vegada alguns s’estranyaran d’atorgar el qualificatiu d’artístic a un mitjà que associïn més a una distracció pueril, però aquest qualificatiu queda justificat tant per l’evolució de l’”Art”, que el segle XX va superar l’academicisme en què s’havia arropat durant els segles anteriors, com per la deriva de les historietes humorístiques cap a un mitjà expressiu dotat d’un llenguatge propi, que és, precisament, el que defineix tota creació artística.

Qui agafi un novel·la gràfica convindrà que, més enllà de si a un li agrada més o menys, el creador intenta transmetre un missatge a través d’una sèrie de codis propis. Per aquest motiu no és d’estranyar que el còmic Maus: Relat d’un supervivent d’Art Spiegelman el 1992 rebés el premi Pulitzer, el major guardó a obres de ficció de les lletres nord-americanes.

El còmic modern intenta explicar històries, com ho fa la novel·la, però utilitzant com a medi d’expressió una combinació de dibuix i text. Ha estat característic del seu desenvolupament que en cada país hagi nascut un personatge que, si bé en cap cas es pot considerar com fundador del còmic nacional, sí ha influït de forma poderosa en la majoria dels autors posteriors. El primer fou Tintín d’Hergé, aparegut per primer cop el 1929 a Bèlgica i que influiria fortament els autors francesos i a través seu a tot el món. Als Estats Units apareixerien dos herois que també marcarien la via per la qual circularien els còmics posteriors: El príncep Valent de Harold Foster, publicat per primer cop el 1937, i l’any següent Superman. Després de la Guerra a França es començaren a publicar Astèrix el gal (1959), obra de Goscinny i Uderzo i el Tinent Blueberry (1963) de Jean Girauld i Michel Charlier. El 1967 l’italià Hugo Pratt va donar vida a un altre heroi equiparable als anteriors. Ens referim, és clar, a Corto Maltés.

Entre els personatges apareguts a la segona meitat del segle XX hem de situar el Capitán Trueno, que veié la llum el 1956 de la mà del guionista Víctor Mora i el dibuixant Ambrós. Com en els casos anteriors, abans d’ell al nostre país havia hagut altres personatges, com Roberto Alcazar y Pedrín o El Guerrero del Antifaz, però Trueno ràpidament va eclipsar tots els anteriors, assolint un èxit sense precedents. La popularitat d’aquestes historietes s’ha mantingut al llarg del temps, fins al punt de ser capaç de sobreposar-se al tràgic episodi del tancament d’Editorial Bruguera el 1986, la casa mare on havia nascut i s’havia desenvolupat el personatge.

Des del principi el nostre heroi va haver de patir els inconvenients d’un país de baix nivell de vida, la qual cosa obligava a què les primeres edicions es moguessin dins d’una modèstia que dificultava el desplegament artístic de la sèrie. Les primeres publicacions eren uns senzills quadernets apaïsats de deu pàgines impresos en un paper d’escassa qualitat. Al cap de poques setmanes Trueno va aparèixer en les pàgines centrals de la revista Pulgarcito i el 1960 va donar nom a una altre revista, El Capitán Trueno Extra, on compartia presència amb altres historietes.

La dècada del 1960 Bruguera va intentar donar al personatge una edició a l’alçada de la seva vàlua. El 1963, va aparèixer en els llibres de la col·lecció Héroes, la qual cosa suposava trencar amb les publicacions de poques pàgines i sotmeses a les servituds del “continuarà” i encetar la publicació d’històries completes. L’any següent es va iniciar la publicació d’El Capitán Trueno. Album Gigante, que continuava amb aquesta lògica. Tanmateix, el ritme de publicació era tan intens que l’editorial simplement va remaquetar els primers nombres, sense intentar crear noves històries concebudes com a històries íntegres.

El gran salt endavant es va donar el 1969 amb Trueno Color; l’any anterior havia finalitzat l’edició de les publicacions anteriors. Amb la nova revista l’editorial tractava d’adaptar-se als nous temps, que veien una creixent competència de còmics estrangers, la introducció del color en les historietes i la consolidació de la televisió, fenòmens que transformaven les formes d’entreteniment dels infants. Pel que fa al contingut, com en el seu precedent Album Gigante, es remaquetaven els episodis apareguts als quadernets, i més tard les dels Pulgarcito i els primers Trueno Extra. Tanmateix, la principal novetat era que les històries, originalment en blanc i negre, passaven a ser en color. Per potenciar aquest efecte, es va contractar un dibuixant de portades, Bernal, que va fer una feina que ha estat molt reconeguda. Des del punt de vista editorial es va combinar un format econòmic de 20 pàgines a un preu de 8 ptes, amb un altre en cartoné de 68 pàgines, similar a l’utilitzat per Tintín o Astèrix i que enquadernava quatre dels nombres senzills. Aquest intent per donar un tractament digne a Trueno devia de xocar amb la lògica d’un mercat encara no prou madur i després de publicar 19 nombres, l’edició es va rebaixar a rústica: les tapes passaven a ser una simple cartolina, en el que seria Trueno Color Extra, a un preu inicial de 35 ptes.

La publicació venia patint la pressió de la censura des del 1963, la qual cosa va portar a publicar unes històries de cada cop més infantils, amb lluites sense armes ni gairebé morts. Quan es va llançar Trueno Color es retocaren els episodis inicials, per complir amb els dictats dels censors, i es van eliminar les fletxes, punyals i espases que mataven, amb la qual cosa els personatges morien sense que es veiés l’arma homicida. D’altra banda, quan Bruguera va començar a remaquetar les primeres històries va retocar els episodis, suprimint moltes vinyetes i alguns episodis sencers. El resultat va ser realment catastròfic i els primers lectors van fugir horroritzats d’aquestes històries mutilades. Per sort, a partir del nombre 17, l’editorial canvià d’estratègia i va recollir les històries sense talls.

Trueno Color fou un nou èxit, que perllongà la vida del Capità fins al 1981. De fet el 1975 la publicació va finalitzar amb el nombre 297 i els anys següents es van realitzar tres reedicions, que mai van arribar a l’extensió de la primera: la segona va tenir 104 nombres senzills, recollits en 26 extres; la tercera i quarta només es van editar en la versió extra, i només van arribar al nombre 12. Bruguera va intentar rellançar el personatge el 1986. Per primer cop des del 1968 Víctor Mora va escriure noves històries que van il·lustrar nous dibuixants, donant llum a una revista amb el títol de “El Capitán Trueno”, i que també contenia altres històries.

Aquesta renovació del personatge va ser estroncada a les poques setmanes per la fallida de l’editorial. Com que persistia l’interès de reprendre la història, Planeta-De Agostini el 1987 va encetar en la publicació de nous episodis dins de la col·lecció Aventuras Bizarras. Tanmateix quan s’iniciava la publicació de la tercera història, Víctor Mora arribà a un acord amb Ediciones B (Grupo Z), en què, a canvi del reconeixement dels seus drets d’autor de tot el material, concedia l’exclusivitat a l’editorial, que havia adquirit el fons de Bruguera. Ediciones B va intentar seguir aquesta veta i el 1991 i el 1993 va publicar dues noves històries, però el públic va donar l’esquena a aquests nous còmics, que s’havien endinsant en els terrenys de la ciència-ficció, molt popular aquests anys, però massa allunyats de la idiosincràsia del personatge.

Des del 1987 Ediciones B ha seguit una política continuada de reedicions, que amb el pas dels anys s’ha estès a totes les publicacions històriques de Bruguera. A partir del 2006, amb motiu del cinquantenari de l’heroi ha tornat a publicar noves històries, però sense la intervenció de Víctor Mora.

La trajectòria del Capitán Trueno fa que sigui mereixedor d’un reconeixement com l’heroi clàssic del còmic espanyol per excel·lència, a l’alçada dels personatges similars d’altres països. Al meu parer la diferència bàsica rau en el caràcter espanyol que, potser encara sota el fatalisme del desastre del 1898 ens fa bandejar massa fàcilment les obres nacionals, que molt cops només són reconegudes quan són acceptades a l’estranger. Recordem que aquest va ser el cas del Quixot, el qual només va rebre atenció a Espanya quan els autors anglesos van començar a estudiar i apreciar els seus valors literaris. És necessari, per tant, revalorar el Capitán Trueno i situar-lo a l’alçada dels seus paral·lels dins del còmic mundial, perquè les seves històries bé s’ho valen, malgrat la difícil vida editorial que han patit.

Alfons Méndez Vidal

Francesc Andreu Femenias i els orígens de la colònia d’estiueig de sa Mesquida

Als voltants de les platges de sa Mesquida hi ha des de fa molt de temps un nucli residencial on molts menorquins passen l’estiu i en els darrers anys alguns han fixat la seva residència. La seva fisonomia i orígens el diferencia de les urbanitzacions turístiques, creades per un grup promotor amb la finalitat de fer negoci. Les colònies d’estiueig, com sa Mesquida, es Grau o Alcalfar no van ser planificades per cap arquitecte ni són el resultat de la inversió d’uns empresaris, sinó que van anar sortint pel desig dels menorquins de gaudir d’uns dies de descans, el que antany es deia “anar a vega”.

El fet que el seu sorgiment fos espontani i prou antic perquè no hi quedi viu ningú dels que la van veure néixer fa que els seus inicis siguin nebulosos. A l’Ajuntament de Maó no hi ha dades i fins ara només es disposava de fonts orals. Miquel A. Marquès, del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca, em va recordar que la primera meitat del segle XX per construir a la vorera de la mar era precís comptar amb l’autorització del Ministeri de Defensa. He d’agrair a tot el personal del Museu Militar que em van deixés consultar els seus arxius, els quals, a més, han inventariat, i on es troba la història de les primeres casetes de vorera de Maó.

A la darreria del segle XIX, al litoral menorquí només hi havia uns pocs pescadors i, al final d’alguns barrancs, alguns vergeters. Aquest és el panorama que ens descriu l’Arxiduc Lluís Salvador. Tanmateix, la moda dels banys i l’afició a la pesca estaven ben arrelades, especialment a les poblacions que tenien mar: Ciutadella, Fornells, Maó i es Castell. Al principi, per tant, la gent no anava enfora per nedar i pescar, però l’augment dels usuaris i la millora dels camins i carreteres que es va produir les darreres dècades del denou va permetre que la gent de poble pogués anar allà on hi havia millors pesqueres i cales més tranquil·les.

Sa Mesquida i es Murtar eren dos indrets atractius, però que tenien la dificultat  que no hi havia cap camí per arribar-hi. Com que no eren a gaire distància del port de Maó van començar a ser freqüentats en barca i devers el 1900 alguns amants de la mar es van plantejar de fer una caseta per tenir el llaüt i poder dormir i allargar així un poc més l’estada. El cas des Murtar és més conegut, perquè fa uns anys es va celebrar el centenari de la primera caseta, que fou objecte d’un article al Diari Menorca. Les dades existents permeten corroborar que el 1901 es construïa “La primera des Murtar”, ja que el mes de juny del 1903 es va denegar a Josep Vives Vidal l’obertura d’un camí per anar-hi, ja que “el hecho de poseer un edificio pequeño destinado a guardatrebejos de pesca no justifica el camino”. Per tant, ja existia la caseta, però no l’accés terrestre.

A sa Mesquida hi havia les restes d’unes fortificacions aixecades a principis del segle XIX per evitar que, com el 1781 el Duc de Crillón, un invasor utilitzés la cala com a punt de desembarcament. Tanmateix, amb el pas dels anys els militars havien deixat les construccions abandonades. Per aquest motiu, el març del 1901 Ramon Moll Olives va demanar al ram de la Guerra que se li concedís l’usdefruit de dues casetes “en ruina, procedentes del antiguo fuerte de La Mezquida” per quan volgués sortir al camp, i es comprometia a restaurar-les. El mes de juny la sol·licitud era informada favorablement.

Pels expedients que vénen a continuació tenim dubtes que aquesta primera obra s’arribés a fer. En tot cas, el març del 1903 Francesc Andreu, el propietari de La Eléctrica Mahonesa, va fer una sol·licitud idèntica referida al cos de guàrdia de les fortificacions, on puntualitzava que era un aficionat a la mar, cosa certa perquè el 1909 seria el primer menorquí en adquirir un iot d’esplai, el “Jeanne Blanche”. El mes d’abril obtenia el permís i la caseta devia d’estar a punt ben prest, perquè el mes de juliol sol·licitava autorització per prolongar el camí que anava al lloc de Sant Antoni per arribar fins a sa Mesquida, segons un plànol que encara es conserva, i que fou aprovada el mes de desembre.

Un cop obert el camí, hi va haver dues reaccions. La primera, la del propietari dels terrenys, i del lloc de Sant Antoni, Joaquim de Vigo Bassols, qui el febrer de l’any següent va intentar comprar tres casetes en ruïnes procedents de les antigues fortificacions perquè “son el motivo de que personas entren en su propiedad”. Segons l’expedient, aquestes i la torre eren les úniques edificacions militars existents en la zona, per la qual cosa sembla que el primer intent del 1901 no havia reeixit. En tot cas, els militars van denegar la petició, en previsió que en el futur poguesin tornar a tenir interès defensiu. És possible que aquesta temptativa de compra tingués un interès lucratiu, ja que el propietari estava començant a llogar terrenys per construir casetes de vorera, com la des Murtar i altres a s’Altra Banda del port de Maó.

La segona reacció fou la d’una altra persona, Joan Corantí, qui el mes de novembre demanava la concessió d’un edifici derruït en les mateixos condicions que Francesc Andreu, la qual cosa fou aprovada. Aquestes informacions són congruents amb l’estudi que féu el 2004 Lucia Pons Olives, que va trobar que la caseta “Cas Bomber” tenia més de cent anys i “possiblement havia estat una caseta de carrabiners”. També lliga amb el treball “Menorca, illa, mar i homes” d’Alfonso Buenaventura, que trobà que la família Andreu era propietària d’una caseta a la població.

A partir d’aquest moment, la colònia va anar cresquent. De les dues recerques que he esmentat es desprèn que molt aviat es construirien cinc casetes: La Primera, La Blanca, Nereida (que ja estava construïda el 1906 perquè va ser emprada com a magatzem dels pertrets recuperats en el naufragi de l’Isaac Pereire, que tingué lloc el mes de novembre d’aquell any), La Alegria, del 1913 i finalment Setnits, a la platja, dels propietaris del lloc, dels quals a l’arxiu només consta que el 1903 es van construir una caseta a s’Altra Banda, en la sortida natural de Sant Antoni, que tot fa pensar que és anterior a la de sa Mesquida. Al començament, els interessats llogaven els terrenys als senyors del lloc i no seria fins a la dècada dels cinquanta que aquests van començar a vendre els terrenys on s’havien construït els edificis. Es tractava de treballadors de Maó i Sant Lluís, que construïen els edificis ells mateixos i els compartien.

A l’arxiu del Museu Militar no hi dades d’aquests anys, però quan tornen a aparèixer, la dècada del 1930, es fa constar els veïns de cada caseta que es vol construir, la qual cosa ens permet saber que hi havia fins a set edificis més, tot i que possiblement algun d’aquests coincideix amb els que hem esmentat anteriorment. En tot cas, els anys trenta van ser una bona època per a sa Mesquida, ja que es van construir onze casetes i qualque cotxeria de barca. Segurament a causa d’aquest boom, el propietari dels terrenys, Josep de Vigo Fabra, que havia heretat de son pare, va ser autoritzar el gener del 1935 a prolongar el camí “para dar fácil acceso a la playa y las casetas allá construidas”.

El darrer edifici autoritzat abans de la Guerra Civil fou el de Joan Soliveras, qui ja tenia un altre i aconseguí el permís el 13 de juliol del 1936. En contra del que es pugui pensar, és probable que realment es construís, perquè durant la contesa es van emetre dues autoritzacions més, una el 1937 i una altre el 1938, circumstància que també es va donar a s’Altra Banda. Per tant, l’indret seguia sent atractiu pels maonesos, malgrat el conflicte, o potser gràcies a ell, perquè algunes famílies es van refugiar allà per fugir dels bombardejos nacionals. Els militars tampoc van posar cap entrebanc a aquestes construccions.

Immediatament acabada la Guerra es va aprovar la construcció de cinc edificis més: un el 1939, tres el 1940 i un altre el 1941, la qual cosa demostra que, malgrat les penúries postbèl·liques, la tirada dels menorquins per la mar seguia sent alta. A aquestes altures, a sa Mesquida ja hi havia devers una trentena llarga de casetes.

Alfons Méndez Vidal

El turisme de Menorca, entre el desig i la realitat

Fa algun temps, Iñaki Gabilondo afirmava que els menorquins volen un turisme sense turistes. La frase, malgrat tenir un punt d’evident exageració, posa de manifest l’existència d’una profunda desconnexió entre les aspiracions turístiques de Menorca i la realitat. Aquesta situació no és nova. Un repàs al Diari Menorca de fa cinquanta anys ens mostra que mentre un dia un periodista reclamava l’obertura d’establiments econòmics “porque el turismo es ante todo un fenómeno social”, uns mesos més tard recollia l’opinió de Soldevilla, l’administrador de Binibeca Vell, que defensa que “Menorca debe tener el turismo que se merece. Es necesario buscar un turismo selectivo”.

La mateixa diferència d’opinions l’hem trobat en un debat organitzat pel Cercle Artístic de Ciutadella, on si un dels assistents defensava que “tots els turistes són bons; l’únic turista dolent és el que no ve a Menorca”, un altre criticava el “turisme banal i residual”; o després que un dels ponents afirmés que per tenir més turistes, “Menorca ha de fer sacrificis”, el següent apuntava que cal atreure un turisme diferent amb productes de natura i des d’un enfocament innovador i lúdic.

Per tant, és bastant clar que hi ha un desacord sobre si l’illa ha de rebre més turistes assumint el cost que el seu poder adquisitiu sigui baix o hem de cercar un turisme més sofisticat amb nous productes. En el que existeix un consens és que Menorca necessita el turisme. La controvèrsia ja no és entre si es vol o no el turisme, sinó sobre el tipus de visitants que desitjam que venguin.

Tanmateix, en les discussions sobre el model turístic no es tenen en compte alguns fets sobre la realitat de l’oferta turística de l’illa. És molt freqüent que s’expressi la voluntat de comptar amb un turisme “de qualitat”, però els visitants d’alt estànding demanden unes infrastructures i uns productes de qualitat i, com posa de relleu cada any l’enquesta de PIME, les urbanitzacions menorquines presenten importants mancances.

L’origen d’aquest deteriorament està en la mateixa concepció dels nostres nuclis turístics els anys seixanta. No es van projectar com llocs de residència d’un turisme selecte, sinó com grans plataformes on la major quantitat possible de gent pogués tenir el seu xalet o el seu apartament. De fet, la construcció d’hotels al principi era una qüestió secundària: les urbanitzacions de l’illa estan concebudes des d’un punt de vista més immobiliari que turístic. 

Aquest fet ja fou detectat en el seu moment. Un article publicat el 26 d’agost del 1966 censurava que “vienen turistas y no se pueden alojar, debido a que las urbanizaciones están enfocadas a la venta de parcelas y chalets”. D’aquesta manera, hem ocupat una considerable extensió de la vorera de la mar, on no s’han aixecat majoritàriament establiments turístics, sinó residencials, que en general no són d’un gran luxe. Per aconseguir abaratir el preu del terreny, les infrastructures de les urbanitzacions eren senzilles. En alguns casos faltaven voravies, el clavegueram i en algun nucli, fins i tot no es disposava d’abastiment d’aigua. Llevat de comptades excepcions, l’asfaltat, els llums i els vorals eren de gamma baixa i, com que són al costat de la mar, el seu deteriorament va ser molt ràpid i al cap de pocs anys els carrers presentaven un estat de conservació deficient.

La majoria dels promotors van intentar a traspassar aquests nuclis turístics als ajuntaments, els quals van ajornar com més temps possible la recepció de les zones públiques, necessitades de grans despeses en conservació i obres per dotar-les dels serveis bàsics. Aquest impasse va provocar que la seva degradació s’agreugés. El model menorquí d’urbanitzacions que consumien territori sense turistes havia entrat en crisi.

Menorca disposa d’una gran extensió de litoral en relació a la seva superfície. Aquest espai fou ocupat per una multitud d’urbanitzacions, la majoria de poca qualitat. Es va ocupar molt de territori amb unes construccions que tenien una escassa capacitat per generar riquesa. Un cop construït l’apartament, poca cosa més restava a fer. Aviat les despeses van superar els ingressos, el que explica la fallida del turisme menorquí.

La nostra illa necessita una reconversió turística. És estrany que mentre Mallorca i Eivissa es plantegen, cada una a la seva manera, la renovació dels seus nuclis turístics obsolets, a Menorca no es digui pràcticament res al respecte. És cert que vam arribar més tard, però també vam construir amb menys criteri i el temps passa de veres.

A finals dels anys setanta, Menorca disposava d’una oferta de sòl desproporcionada en relació a la seva capacitat d’atracció de turistes i només explicable com a font de negoci immobiliari. Aquest, com hem vist, genera un baix valor afegit i acaba essent insostenible quan les propietats envelleixen. La majoria dels ajuntaments van iniciar un procés de reducció de l’oferta de sòl. El PTI va ser la darrera passa en aquesta direcció.

Si volem superar el declivi econòmic de Menorca, és necessari aprofundir en aquest camí i passar de ser l’illa de la construcció a l’illa del turisme, d’un turisme amb un poder adquisitiu creixent. Enlloc de queixar-nos perquè els turistes no poden pagar els bitllets d’avió, hem d’aconseguir que venguin els visitants que puguin pagar els bitllets d’avió que tenim. 

Per aconseguir-ho, hauríem de concentrar els esforços en els nuclis de costa que tenen futur i renovar completament els seus equipaments públics. Paral·lelament, cal reconvertir els establiments hotelers antiquats perquè atreguin els visitants que poden apreciar els nostres atractius de natura, patrimoni, cultura i gastronomia. D’aquesta manera vindrien els turistes que donen beneficis a totes les activitats de l’illa, des dels restaurants a les botigues i dels fabricants de formatge als de calçat. Es tracta d’unir esforços públics i privats per passar de l’interès particular dels promotors immobiliaris a l’interès general del turisme de qualitat.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Una terra pròdiga en vins

Un fet remarcable de les topografies mèdiques escrites sobre Menorca és l’espai que hi destinen els autors a explicar com és el vi de l’illa, sempre en  termes ben elogiosos. La importància que donen al tema fa que no es limitin a una simple descripció de les propietats alimentàries dels brous menorquins, sinó que inclogui el seu procés de fabricació i fins i tot la forma de conreu de la vinya.

L’anglès Cleghorn en la seva obra del 1751 comença indicant que malgrat el sòl de Menorca està cobert amb multitud de pedres i té molt poca terra, és un país extremadament pròsper per a les vinyes i produeix més blat i ordi del que es podria pensar. Segons els pagesos, si no fos per la violència dels temporals i les sequeres, l’illa produiria prou d’aquests dos productes pel consum dels menorquins. A les vinyes és costum estendre una gran pedra damunt de cada peu per protegir-lo contra la calor excessiva del sol i evitar que les pluges arrosseguin la terra. La verema es fa el setembre.

Segons l’autor, els vins es fan amb cura i mereixen les lloances que féu Plini dels brous de les Balears. Tanmateix, a mesura que el port de Maó s’ha tornat el punt de trobada de les esquadres de diversos països, els propietaris es preocupen més per la quantitat que per la qualitat. A Menorca, tothom beu vi per acompanyar els àpats. També es menja el raïm, i es conserva assecat, o bé transformat en arrop.

Passerat de la Chapelle, que escriu durant la dominació francesa i publica la seva obra el 1764, indica que el vi de l’illa generalment és bo; el millor és el de la banda sud del terme de Maó i el des Castell. No embota la intel·ligència, és bon diürètic, s’elimina fàcilment i és útil per desembussar els òrgans, sempre que no es prengui en excés. Els pagesos són els que el preparen de forma més natural. Els habitants de les ciutats tenen la mala costum d’afegir als barrils de vi una espècie de guix en pols amb la intenció de clarificar el brou i impedir que s’agregi, la qual cosa molts cops no aconsegueixen; per clarificar el vi és preferible la cola de peix.

Els menorquins beuen el vi amb moderació, però mai el mesclen amb aigua. Els que en fan abús s’embriaguen poques vegades. Pel que fa a l’aiguardent,  tots el beuen tan bon punt tenen edat per poder comprar-ho, ja que es creu que serveix per prevenir l’aparició de les febres, bastant esteses a l’illa en aquella època.

Les següents observacions són de tres quarts de segle més tard i es deuen a Horner, un metge naval americà que escriví el 1839. De fet, es tracta de l’autor que tracta de forma més extensa sobre la viticultura de Menorca.

L’autor indica que els raïms vermells són els més grans, però els blancs són més dolços i agradables al paladar. El raïm es conrea de dues formes: al voltant de les cases i en els patis es poda de forma moderada i es permet que les branques creixin, de manera que els ceps dobleguen els suports pel seu pes. En canvi, als horts i els camps, es poda fortament i únicament es deixen les branques estalonades per les canyes de suport. Els raïms vermells són els més abundants amb diferència i s’empren per fer vi.

Horner ens proporciona una viva narració de la verema. Aquesta comença a meitat de setembre i llavors tot és tràfec i animació. Els camins i carrers són atapeïts de fileres de mules carregades amb bótes de dues anses que contenen el preciós fruit, la gran majoria raïm vermell. Els carrers són plens de cubells decolorats per haver-se emprat en multitud d’ocasions, i que la gent s’enfeina a netejar i arranjar una altra vegada. L’aire és perfumat amb els vapors del nou vi.

El most fermenta durant quinze o vint dies; algunes persones empren sals d’alum per a clarificar-ho. Les pells s’espremen amb una premsa. Tot i que per a la fermentació s’utilitzen majoritàriament barrils descoberts de llenya, a un dels majors cellers el most és vessat a immensos tancs excavats a la roca sobre la qual s’alça la casa, on es manté fins que finalitza el procés; per evitar que el líquid sigui absorbit pel terreny, les parets són revocades amb guix. Les dues darreres observacions són coherents amb una producció de vi a gran escala que si bé és cert que altres autors ja havien apuntat, només ha estat documentada recentment. D’altra banda, cal fer notar que l’autor dóna per fet que l’elaboració del vi es fa als soterranis de les cases.

Quan finalitza la fermentació, el vi es posa en barrils. Per prevenir la fermentació acètica, la boca d’aquests cubs es tanca amb taps cònics de llauna col·locats a recipients plens d’aigua que tenen una pipa de plom en el seu extrem. El final de les pipes se situa davall l’aigua i el gas puja lentament a través seu sense permetre la més mínima entrada d’aire en els cubs.

A més dels vins corrents, Horner comenta que es fa vi blanc dolç, per a la qual cosa el most abans de fermentar es bull una mica en recipients de coure. Per fer vinagre es vessa aigua damunt de les pells i les rapes i es posa a fermentar. El que l’autor anomena conyac, i que, de fet es tracta d’aiguardent, s’elabora molent els grans de raïm que conserven les rapes amb un molí de dos cilindres horitzontals de llenya; el suc es deixa caure en una bóta i després de fermentar es destil·la.

Finalment, Horner ens comenta que el vi és molt barat: el quintar (aproximadament 48 libres) es ven a 60 centaus de dòlar, i el que consumeixen les classes populars encara és més econòmic. Quan es prepara amb esment i es deixa envellir, aquest vi és similar al claret i bastant apreciat. És un brou suau, fi i sense alcohols afegits.

El segon metge americà, Foltz, que escriu pocs anys més tard, el 1842, corrobora les dades anteriors. L’autor remarca que a la part sud de Menorca es troben nombroses i polides valls, que són conreades amb compte i proporcionen importants collites de cereals i vi. Més endavant fa notar que la figuera i la vinya, que són cultivats amb grans atencions en tots els llocs on hi ha redossa, donen els seus deliciosos fruits en abundància. Els menorquins beuen poca aigua, ja que tenen tal abundància de vins lleugers que gent de tota condició els empra com la seva principal beguda.

Alfons Méndez  Vidal