Sa Graduada de Maó i la força dels moviments veïnals

Periòdicament veuen la llum conflictes veïnals. Fa uns mesos era el provocat per l’intent de demolició del centre social de can Vies al districte de Sants de Barcelona. A principi d’any es tractava de la construcció d’un pàrquing que desfigurava el barri del Gamonal de Burgos. L’any passat xerraven de l’enderroc de la barriada del Cabanyal de València, per obrir-hi una avinguda.

La història contemporània és plena d’aquestes lluites. Els anys seixanta un grup d’activistes de Nova York aconseguí la supressió d’una autovia de quatre carrils per sentit que havia de travessar el parc de Washington Square, reivindicant l’espai públic com un bé essencial. Un altre moviment d’aquesta ciutat va atènyer la preservació de la principal estació de trens, Grand Station, on es planejava construir un gratacels. Declarada monument públic, fou renovada els anys noranta i ha recuperat el seu caràcter icònic.

Són qüestions locals que acaben saltant als mitjans nacionals: els veïns pugnen, gairebé sempre amb èxit, per mantenir carrers i edificis contra una modernització mal entesa que vol transformar un paisatge urbà que els ciutadans assumeixen que forma part de les seves senyes d’identitat i no volen que es malmeti.

El curs 2014/15 els alumnes tornen a gaudir de les aules de sa Graduada de Maó, una escola inaugurada el 1930 i que acaba de ser reformada. No ha estat fàcil. Existia un projecte d’abandonar el centre, que es volia cedir a l’Escola d’Adults i enviar els fillets a un nou edifici construït al costat de la ronda, bastant enfora dels domicilis de la majoria. Un grup de pares s’hi va oposar no només per la incomoditat que suposava fer aquest camí a diari, sinó per l’efecte que hagués tingut sobre la ciutat.

El centre de Maó pateix els problemes habituals: els edificis envelleixen i els serveis i els habitants més joves es desplacen a la perifèria. El Consell Insular es va instal·lar al barri de Malbúger, com també les oficines de Tràfic i la Seguretat Social. El nou hospital es va construir en aquella zona, deixant al carrer de Bellavista amb una indefinició que encara dura. El centre de formació professional també es va desplaçar a la zona d’instituts de Trepucó, quasi fora del terme i que crea uns problemes de transport considerables.

Amb el trasllat de sa Graduada l’Ajuntament donava un cop simbòlic al centre, al qual es condemnava a ser l’única zona de Maó sense un centre escolar públic. A més, amb aquesta actuació no s’aconseguia acabar amb el dèficit de places de la ciutat. Aquest fet va aconseguir unir totes les associacions de pares i mares per demanar que es mantingués sa Graduada i que la nova escola eixugués la mancança d’unitats escolars i eliminar així els barracons de les escoles.

Hi ha coses que ara semblen increïbles: quan van començar les mobilitzacions, les autoritats es van excusar dient que la reforma no era tècnicament possible, la qual cosa va negar el Col·legi d’Arquitectes amb un pronunciament explícit. L’estat actual de l’edifici ho corrobora.

Aconseguir canviar l’opinió de l’Administració fou una tasca titànica. Els pares van fer ús de la imaginació. S’utilitzaren recursos clàssics, com la recollida de signatures (més de 5.000), les votacions a l’escola (85% en contra del trasllat), els recursos administratius o l’edició de pancartes, que molts van penjar de les finestres de les seves cases. El grup promotor va ser força creatiu: es va inventar l’eslògan “Centre Viu”, vinculat a un concepte de centre de la ciutat com un espai on conviuen els residents, els comerços i la multitud d’usos que li donen vida. Aquesta idea es va lligar amb els darrers plantejaments urbanístics, com “slow city”, llocs on l’accent es posa en el vianant i els fillets viuen sense córrer riscos innecessaris.

El moviment va fer un ampli ús de les noves tecnologies: creà un bloc on tothom podia conèixer la filosofia “Centre Viu” i els motius en contra del trasllat. Es van dissenyar samarretes i cada dissabte es posava una parada informativa al carrer. Es van organitzar dues festes, a una escola i a s’Esplanada. S’edità una revista, s’organitzaren taules redones i es va fer acte de presència a un ple de l’Ajuntament, on es va llegir un manifest. La campanya de premsa tingué un fort impacte.

D’aquesta manera s’aconseguí fer partícip d’aquesta reivindicació a la societat. És de justícia reconèixer el mèrit del grup de gent que va aportar la seva feina i il·lusions per emprendre una lluita que, com totes les d’aquesta mena, va ser llarga, dura i plena d’incerteses. Eren els anys de la gran bimbolla, on el conformisme s’havia instal·lat en la societat i encara no havien eclosionat el 15-M o la Plataforma contra els desnonaments, que han revitalitzat el moviment de contestació ciutadana. Ara sembla fàcil aplegar gent per defensar una causa, però la primavera del 2008 tot era bastant utòpic.

Els veïns han tornat a demostrar que no es queden indiferents davant les ànsies modernitzadores d’alguns polítics i que la contestació al pàrquing des Freginal, la urbanització de Shangri-la o Macarella no són cosa del passat, sinó que es desvetllen cada cop que es vol destruir una part significativa del nostre patrimoni urbà o rural.

Com reconeix la Constitució, la participació és un ingredient essencial de la democràcia, especialment en l’àmbit local, on es troba reforçada amb el reconeixement del paper de les associacions veïnals. En les eleccions no es poden tractar tots els temes que afecten els ciutadans i per aquest motiu els càrrecs públics no tenen un xec en blanc. Al nostre país el recurs al referèndum, freqüent a països com Itàlia o Suïssa, és testimonial i açò obliga als polítics a estar atents a les reivindicacions ciutadanes si realment volen respondre a la voluntat popular.

Alfons Méndez Vidal

Una novel•la gràfica singular: els personatges del Capitán Trueno

Don Quixot, Hamlet, Tirant lo blanc: les grans narracions de la literatura universal es mouen al voltant d’uns personatges excepcionals que són el pilar sobre el qual l’autor va bastint tota l’estructura narrativa. Per alguns crítics els personatges són l’element fonamental de tot relat , ja que són el fil conductor de la narració. Difícilment trobarem una gran història sense un gran protagonista, i molt sovint un antagonista que li doni rèplica. Què seria la Ilíada sense Aquil·les i Hèctor? Els personatges són un element primordial del relat, que trobam des de l’antiguitat fins a l’actualitat. Obres modernes com Ulisses o La muntanya màgica no serien les mateixes sense Leopold Bloom i Hans Castorp.

El Capitán Trueno va ser ideat per Víctor Mora, un literat que després escriuria importants obres de la literatura catalana. Potser per aquest motiu, el text hi té un paper molt important i qualsevol lector que s’acosti a l’obra apreciarà la riquesa i pertinència del llenguatge utilitzat. A més, l’estructura narrativa també està molt treballada, de manera que se’l pot considerar com una autèntica novel·la gràfica, que és la varietat del còmic que actualment ha adquirit un major prestigi. No és d’estranyar que els personatges siguin un puntal de la narració.

El protagonista és el Capitán Trueno, un cavaller que viu a l’Edat mitjana, però que està dotat d’una combinació de trets clàssics i moderns. Així al costat d’una valentia èpica hi ha un il·lustrat que s’enfronta a tots els enigmes i misteris amb un pensament racional; com a contrapunt d’un enginy propi d’Ulisses, tenim una persona optimista i dotada de bon humor que humanitza la història; finalment al costat d’un codi del honor d’arrel cavalleresc, i per tant noble, es troba un revolucionari que encapçala la lluita per la justícia i la llibertat contra els governants opressors del poble.

Però Trueno és una novel·la coral, poblada de gran quantitat de homes, tan ben caracteritzats que el lector arriba a conèixer-los com si fossin reals. L’heroi és acompanyat en les seves aventures per tres companys. Goliath és el camarada inseparable del Capitán. És el seu millor amic, qui li dóna suport en les seves lluites; se salven la vida mútuament en incomptables ocasions i comparteixen perills i alegries. És un lluitador fortíssim, però també un personatge tendre i amic de les bromes. També és un gran amant de la cuina, que menja de forma tòpicament bèstia: cuixes de vaca, animals quasi sencers, etc. Aquests dos trets l’atraquen a un personatge gal que apareixeria uns anys més tard als nostres quioscs: Obèlix. Els fillets admiràvem el Capitán Trueno, però, sense pensar-hi, ens estimàvem més Goliath.

Crispín, un patge que acompanya els dos personatges adults en les seves aventures, és el personatge amb qui els infants més es poden identificar. Tot i que sol ajudar als seus majors, en ocasions pot prendre la iniciativa i vèncer els enemics. És el deixeble del Capitán, però se sent més proper de Goliath;  lluiten un al costat de l’altre i fan bromes. Crispín intervé a l’acció des de les primeres històries, però el seu protagonisme es farà més patent durant els darrers quadernets, coincidint amb la intervenció de fillets i filletes en alguns episodis. 

Sigrid és la companya eterna del Trueno, però mai es casen. Tanmateix mai és simplement una Dulcinea, un personatge passiu: des de les primeres aventures pren part en l’acció de forma decisiva. Apareix en la segona història on, després d’intentar apunyalar el Capità el salvà dels guerrers Kadori. De fet, la seva posició com a reina i senyora de Thule li proporciona aquesta capacitat d’actuació i elimina qualsevol posició subalterna en relació al Capitán, amb el qual manté una relació d’igual a igual. En tota la sèrie, la dona apareix molt freqüentment emancipada de l’home o almenys en una situació d’igualtat, un altre exemple de la modernitat i les idees avançades de Víctor Mora.

A les històries cavalleresques l’argument fonamental és la superació de les proves per part de l’heroi i la lluita per un món millor, per la qual cosa els personatges negatius són crucials ja que són la pedra de toc que han de superar els protagonistes. Les històries d’El Capitán Trueno compten amb uns antagonistes excepcionalment ben traçats. Especialment en els primers episodis, però de fet en tota la saga, apareixen malvats èpics com Titlán, Krisna, El Unicornio o El Pulpo, dotats d’uns antecedents i una profunditat psicològica molt notable. Al costat d’aquests, n’hi ha d’altres amb característiques més profanes: uns són tirans que esclavitzen el seu poble; altres són usurpadors; hi ha tramposos que enganen als seus súbdits i fins i tot malvats grotescos que mouen més al riure que a la por. Tota una galeria que dóna compte de tots els personatges arquetípics de malvat de la literatura universal.

Al voltant dels personatges principals hi ha un conjunt d’actors secundaris, que en episodis concrets prenen una certa importància. Dins d’aquests els més recurrents són els víkings que donen vida als episodis nòrdics de la saga. Baldament Trueno sigui un guerrer de la Hispània medieval que comença la història lluitant a la Creuada, en trobar-se amb la seva amada Sigrid, els personatges es desplacen cap a Thule, d’on ella n’és la reina, i les terres veïnes. Allà l’heroi fa moltes amistats i s’enfronta a diversos enemics; tot d’una coneixerà Gundar, el seu millor amic fora del nucli principal, amb qui compartirà multitud d’aventures. Alguns dels grans enemics dels protagonistes vénen del nord, entre els quals cal destacar els víkings prehistòrics, que apareixeran en tres moments diferents, una reiteració significativa.

Altres personatges provenen del món de la creuada. Així no podria deixar d’aparèixer Ricard Cor de Lleó i altres personatges semilllegendaris com Saladí. En aquest cas, és característic del comportament de Trueno que es faci amic de tot dos, cosa que si en el primer cas és lògic, és molt més compromès en el segon i és que el nostre heroi fa amics allà per on va i per damunt de races i religions: és el primer heroi multicultural, tot un avançat per a la seva època i que ens l’acosta al món actual.

En la història es troba una sabia dosificació d’elements de la realitat i de la fantasia. El món sobrenatural té entrada freqüentment a través de bruixots i altres ésser dotats de poders reals o creats a través de la suggestió. El primer en aparèixer i que anirà sortint en tota la sèrie és Morgano el mag, tot i que en aquest cas es tracta més d’un inventor que d’un alquimista. Ell serà qui, avançant-se sis segles, construirà el globus aerostàtic que els permetrà d’emprendre els seus fabulosos viatges. Els mags i bruixots apareixeran com a col·laboradors de l’heroi o com a enemics seus, segons els episodis, com volent fer entendre que la ciència i la tècnica poden tenir un ús constructiu o destructiu i només la nostra voluntat ens permet situar-nos a favor o en contra de la humanitat.

La saga del Capitán Trueno no és unitària. Al costat d’episodis d’un gran contingut èpic o històric, en tenim altres de més lleugers; són com a divertiments que sembla que l’autor es va veure obligat a escriu forçat per les circumstàncies, quan la censura va ordenar l’eliminació dels continguts violents. En aquesta fase un mica crepuscular de la saga apareixen una deliciosa sèrie de infants, que arriben a adquirir una gran rellevància, la qual cosa permetia una major identificació amb el públic més infantil. Aquesta varietat de les històries evidencia el mestratge de Mora en dominar tots els registres de la narració.

En aquest context, es van fer presents diversos personatges estrafolaris que si en ocasions responien al tipus del personatge graciós i que reforçava la vessant humorística de la sèrie, en d’altres remeten més tost al disbarat o al surrealisme en què l’humor és una poderosa eina en introduir una subtil crítica social. Així és especialment reveladora la història d’aquell malvat que obligava als seus súbdits a representar un món al revés on els llops menjaven verdura, els xais carn i els peixos pescaven homes.

Víctor Mora és un autor subtil, que presenta les seves idees sota un embolcall que fa que ens les empassem sense gairebé ser-ne conscients. Al llarg de la història va emergint un component ecologista; d’amor a la naturalesa i als sers que l’habiten. En aquest sentit, des de molt prest diversos animals, generalment “salvatges” acompanyen els nostres herois, especialment Crispín i Goliath. En els primers nombres destaquen “garritas”, el cadell de puma, i Jujú, la mona, però prest s’hi afegirà un simpàtic zoològic: cacatues, lloros, un elefant blanc, voltors, cabres, l’ase Nicasio, que acompanyarà Goliath en diversos episodis, un yak, una foca, un rat penat i fins i tot un cangur i un estruç, l’inoblidable “Zampalotodo”.

Hem passat revista a alguns dels habitants del particular món del Capitán Trueno, gràcies als quals va poder transcendir una simple història d’aventures ambientada a l’edat mitjana, per convertir-se en una saga atemporal plena de valors literaris i humans.

Alfons Méndez Vidal

La indústria, pilar del futur econòmic de Menorca

L’opinió pública està sotmesa a la llei del pèndol. A Menorca, durant dècades s’ha negat la importància de les activitats turístiques, tot i que les dades ja indicaven que el seu impacte no era menyspreable des d’inicis dels anys setanta. En pocs anys s’ha passat a considerar que és l’únic sector econòmic rellevant i que els altres no mereixen gaire atenció, malgrat a les Balears som l’illa on el pes de la indústria i l’agricultura és major.

Després de quaranta anys parlant de les bondats de l’equilibri sectorial, actualment és moda abraçar la fe turística com a panacea capaç de promoure el progrés de l’illa. Tanmateix, és el contrari: els darrers vint anys, quan el turisme ha pres el major protagonisme, les estadístiques demostren que la nostra economia ha crescut menys i l’atur ha assolit valors estratosfèrics.

El 1974 el Diari Menorca comentava que l’illa no estava gaire afectada per la crisi econòmica que afligia al país, la qual cosa atribuïa a l’efecte benèfic de comptar amb altres fonts de riquesa, agricultura i indústria. Quaranta anys més tard, Menorca ha sofert la depressió de forma més intensa que les altres illes i l’atur és un problema angoixant al qual no se li veu una sortida immediata.

És cert que des de mitjans anys vuitanta la indústria menorquina ha patit un retrocés, però aquest procés s’ha donat a tot Espanya i altres països de la OCDE, com els Estats Units. La integració a la Unió Europea, primer, i l’entrada dels països asiàtics al mercat mundial, després, han estat difícils de pair per les economies desenvolupades. La internacionalització ha suposat que les empreses occidentals hagin traslladat part de la seva producció als països emergents, amb un cop en la producció industrial indubtable.

Tanmateix, la crisi està creant un interès creixent en la indústria. A tots els països desenvolupats sorgeixen veus que defensen que la nostra prosperitat reposa en l’existència d’un fort teixit industrial. Fa pocs dies Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia de la Generalitat i l’economista espanyol de més projecció internacional, expressava aquesta mateixa idea: la indústria és l’autèntic creador de riquesa d’un país i els serveis no fan més que repartir la renda.

Les publicacions econòmiques subratllen els beneficis de la indústria i apunten que és una potent creadora de llocs de treball de qualitat. Aquestes són les feines que cerquen els nostres treballadors, que per açò s’han format amb estudis tècnics especialitzats i llargues i costoses carreres universitàries. Així Miquel Puig defensa la via intensiva industrial, que a través de l’increment de productivitat, permet que augmenti la renda per càpita i es redueixi l’atur i la contraposa a la via extensiva turística que, pel contrari condueix a l’estancament de l’atur, malgrat l’augment de l’ocupació, ja que els nous llocs de treball són ocupats pels immigrants.

A Menorca el turisme no va venir per generació espontània. Hi va haver una enèrgica campanya al seu favor, davant la reticència dels menorquins. A partir del 1960, quan el nombre de visitants era ínfim, el Diari Menorca enceta aquesta propaganda amb la publicació d’un especial turístic de 116 pàgines i tot l’any veu un bombardeig de notícies que de fet no s’ha aturat mai. El 1966 Mascaró Pasarius explicava que “desde hace muchos años Menorca ha tenido dos paladines del turismo”: Joan Victory Manella, des del Foment del Turisme i el Diari Menorca “que en todo momento ha tenido sus páginas abiertas a la cuestión”.

Amb el mateix objecte es van desplaçar a l’illa els Ministres d’Informació i Turisme i d’Obres Públiques. Les inversions de l’Estat, en ports, l’aeroport i carreteres estan encaminades a facilitar l’accés dels visitants. Al turisme se li ha facilitat el seu camí amb la figura dels fixos discontinus i darrerament amb les facilitats per a la reforma dels hotels; fora bo que, per compensar, es concedissin a la indústria condicions favorables per al seu desenvolupament. El Consell Insular és un actiu defensor del turisme, però no ho és gaire en la defensa dels interessos industrials. Les pàgines dels diaris, plenes d’articles sobre el turisme, quasi no comenten les qüestions industrials.

Els empresaris han seguit el camí marcat per l’Administració i els mitjans de comunicació i aquesta via ens ha fet perdre múscul econòmic i està erosionant la nostra identitat col·lectiva. Els menorquins són fills de les activitats agràries, comercials i industrials. Sempre s’ha reconegut que aquesta laboriositat es trasllada al món de la cultura i les arts i també n’és hereva la nostra actitud respectuosa envers el territori. Aquest clima afavoria la indústria, ja que fomentava l’existència de treballadors competents i d’un esperit col·laborador entre els empresaris.

Al llarg de la història la indústria de l’illa s’ha reinventat diverses vegades per superar els seus problemes. És necessari que els menorquins acompanyem als empresaris en aquest procés i aquests han de sortir de les seves empreses i els seus sectors i parlar amb una veu única per expressar les seves necessitat i reivindicacions. Tradicionalment la Cambra de Comerç de Menorca havia exercit aquesta funció, avui una mica esvaïda.

L’Administració insular hauria de donar un suport decidit, que vagi més enllà de les fires, i reclamar una política industrial al Govern Balear i a l’Estat central, com tradicionalment han fet els diputats menorquins a Madrid. Consell Insular i Ajuntaments han de crear les infrastructures necessàries: telecomunicacions, sòl industrial i comunicacions. L’activitat immobiliària, que destrueix territori i provoca doloroses crisis, ha absorbit recursos que estaven millor emprats en el teixit industrial. Posar-hi límits és una ajuda indirecta. Els menorquins hem de recuperar l’orgull de ser grans exportadors de productes de qualitat.

Alfons Méndez Vidal

Les primeres casetes de Ciutadella i cala Alcalfar

Al segle XIX a Ciutadella, com a altres bandes, els senyors de lloc anaven a passar l’estiu a les seves possessions. A banda, els primers edificis que van ser utilitzats per estiuejar són les casetes dels hortals; la part de Llevant s’empraven per aquest objecte les vinyes. A inicis del segle XX als horts dels voltants del far del port es va desenvolupar un nucli d’estiueig. Ja el 1900 el Vigia de Ciudadela anunciava la venda d’un hortal situat al camí del far, junt a la platja dels escalons dels frares, “amb caseta i pou”. El 1904 es va construir l’airosa edificació coneguda com Bonaire; el 1906 es venia una altra prop del far, també amb casa i cisterna i el 1910 un  hort amb caseta, cisterna i totes les dependències per al servei domèstic.

La dècada següent l’èmfasi passa dels hortals a les cases. El 1911 es va aixecar Miramar i el 1914 El Cairo, amb el seu inconfusible aire oriental. El maig del 1917 es llogava o venia una “casita de recreo” devora del far “amb espaiosos dormitoris a la planta alta” i el 1924 es venia un hortal amb casa molt ben situat al costat del far, amb vistes a la mar. Al començament aquests anuncis eren rars, però la situació va donar un tomb els anys trenta, quan es troben cada any, la qual cosa suggereix que es va produir una explosió en el nombre de construccions, potser més accentuada que la que s’experimentà al port de Maó.

Dóna la impressió que aquests edificis tenien un major volum i sumptuositat que els de Maó. El 1930 es venia un hort que tenia una caseta amb dues habitacions, dormitori, menjador i cisterna. Manuel Amat, en un article publicat el 1934 a la revista El Mirador indica que “a l’altra banda del port de Ciutadella hi ha una munió de petites cases blanques que s’escampen discretament sota el far. Són les cases d’estiueig de les bones famílies de la localitat”. Aquests anys també es comencen a oferir lloguers de temporada. Entre 1932 i 1934 s’arrendava una caseta ben moblada pels mesos de juny i juliol. El 1934 es va establir un servei de transport amb automòbils pels “veraneantes del faro del puerto”.

També aquesta dècada es documenten construccions a Santandria, que des de feia dècades era un lloc popular, tot i que l’alçada del 1927 els ciutadellencs hi anaven bàsicament el darrer dia de Carnaval. La situació canvià ràpidament fins al punt que el maig del 1935 es va instal·lar un quiosc de refrescs pels excursionistes. El 1930 es venia una caseta d’esplai al camí de Santandria i els mesos de juliol, agost i setembre del 1935 es llogava una finca “entre la renombrada playa de Santa Andria y Son Carrió en Cala Blanca, lujosamente amueblada”. La renda era de 200 ptes. mensuals.

El 1935 El Iris comentava el progrés que havia experimentat la població els darrers vint anys i explicava: “De cara a la mar es veu un poblet blanc i rialler que ha sorgit com per encant als voltants del far. Mirant cap al Degollador hi ha una altra multitud de casetes d'esbarjo, entre Sa Caleta d’en Gorrias i Santandria, convertint aquells terrenys en una barriada de Ciutadella. Tots aquests edificis són de construcció moderna; són propietat de famílies de classe mitjana, fabricants i alguns obrers. El mateix passeig de Sant Nicolau es troba molt millorat amb la construcció de torres elegantíssimes i xalets preciosos.”

Fora de l’entorn de les poblacions, el primer lloc d’estiueig de Menorca fou la cala d’Alcalfar, que era un dels primers indrets del litoral on es van fer vegues i excursions, ja que el senyor no hi posava entrebancs. La darrera dècada del segle XIX hi anaven el casino Consey, el Centre Ciclista Maonès i els alumnes de l’Institut de Maó i els anys següents l’Ateneu de Maó, l’Ateneu Popular, la Unió Republicana i el col·legi Sant Tomàs d’Aquino. Devers 1890 uns mestres de casa van condicionar una cova per estar-hi. Segons Antoni Seguí, el 1896 un grup de santlluïsers van construir la caseta “Diana”. El 1912 era un lloc popular on la gent anava amb freqüència; el propietari cobrava un ral als carruatges per passar pel camí, que destinava al seu manteniment.

A partir del 1914 es van començar a llogar cases, especialment l’anomenada “La Salut”, que tenia preus diferents per l’hivern i l’estiu i s’arrendava per dies, setmanes o mesos, amb dos llits de matrimoni, mobiliari i estris de cuina. L’estiu del 1917 El Heraldo de Menorca informava que moltíssimes famílies de Maó s’havien traslladat a cala Alcalfar per passar una o dues setmanes. El mes d’octubre es van produir robatoris en tres casetes. L’interès per aquest paratge era tan gran que el 1919 una comissió de veïns de Maó va signar un acord amb el propietari, qui cedia el terreny del camí i contribuïa a la seva millora; a canvi la comissió gestionava el cobrament del dret d’accés; els que pagaven una quota podien construir-se una caseta i tenien el trànsit lliure.

L’any 1921 ja hi havia quinze edificis i dos en construcció; a més hi havia vuit casetes de barca a la vorera de la mar. No era l’únic punt de la costa amb construccions, ja que també n’hi havia a les cales de Torret, Biniancolla, Binisafuller i na Macaret, però en nombre inferior. Aquell any es van començar a organitzar festes per Sant Sebastià, a finals de juliol, amb regates al rem i la vela, competicions de natació, capellet, balls a l’aire lliure, foganyes i focs artificials. A la botiga que hi havia a la caseta Diana se servien menjars i begudes. S’hi arreplegava tal gernació que el periodista comentava que allò semblava la platja del Sardinero de Santander.

Una de les famílies que passaven l’estiu a cala Alcalfar eren els Comas. El pare, Gabriel, fou mestre de l’Escola Lliure d’Alaior i continuà anant-hi quan se n’anà de l’illa. El 1928 signa un article aparegut a La Voz de Menorca on explica que hi ha 28 cases, totes amb el seu nom: La Libertad, La Tranquilidad, Villa Rosa, Moulin-Rouge,.. i una botiga on els estiuejants poden comprar les provisions. Alguns d’obrers hi van el dissabte i tornen diumenge; a la caseta tenen tots els estris per cuinar i dormir. Pesquen, compren fruites i verdures a un hort, neden al caló Roig i netegen i arrangen la caseta. S’acomiada afegint que li serà difícil oblidar els dies passats allà aquell estiu. De fet, la família arribà a comprar un xalet, on hi anà molt d’anys. L’empremta obrera de la cala es nota en el fet que els anys trenta la Joventut Republicana feia una excursió estival quasi cada any. No eren ni molts menys els únics: la Tropa de España (el precedent dels escoltes) també hi anava sovint.

Es tractava d’un dels punts turístics més destacats de l’illa. El 1934 la revista La Nación va publicar l’article, “Menorca, isla rosada” en la secció de turisme, il·lustrat amb una vista de la cala. L’Estat va promoure la construcció d’una carretera asfaltada des de Sant Lluís. L’Ajuntament de Maó aprovà el projecte el 1931, tot i que les obres no van començar fins el 1934 i finalitzaren al mes de març del 1936. Aquesta obra s’avançà a la carretera de Maó a Sant Lluís, que no fou aprovada fins l’any 1935. Segons Adolf Sintes el projecte fou una realitat perquè la cala era el punt de subministrament del far de l’illa de l’Aire, tot i que també hi devia influir el fet de comptar amb un nucli de població. L’obertura d’aquesta via al trànsit rodat va fer augmentar extraordinàriament l’assistència. El 20 de maig s’obrí el “merendero Los Caracoles” i el dia 30, Cinquagesma, la línia d’autobusos de Maó a Sant Lluís es va allargar fins a cala Alcalfar, amb sis viatges diaris.

Uns dies més tard La Voz de Menorca es feia ressò del boom que vivia la cala, on hi havia cinquanta-cinc casetes en obres. Els constructors Rafael Roselló (qui també era el propietari de l’establiment de venda de vehicles de Maó) i Antoni Pons de Sant Lluís, tenien col·locats setze homes en la construcció d’aquestes edificacions. Els caps de setmana i dies festius el lloc s’omplia de visitants; una comitiva d’Alaior va dur dos-centes persones. Just passada la guerra civil seria dels pocs punts de l’illa on l’estiu hi havia una afluència important d’estiuejants de fora de l’illa i allà obrí les seves portes el Restaurant Xuroy el 1947, que l’any següent ja tenia habitacions.

Alfons Méndez Vidal

La I Guerra Mundial, una cruïlla històrica per a Menorca

El 5 d’octubre del 1914, mentre tot Europa estava pendent de la batalla del Marne, moria Joan Taltavull Garcia. Dos dies després, a la primera sessió celebrada per l’Ajuntament de Maó, se’l declarava fill il·lustre. Amb la mort de l’insigne ancià, de 97 anys, Menorca tancava una etapa, la de la represa econòmica del segle XIX. Taltavull havia participat en la creació de gran quantitat de societats, la major de les quals fou Industria Mahonesa, la fàbrica tèxtil de Cala Figuera, que arribà a ocupar a 500 persones. L’empresa entrà en crisi amb la Guerra de Cuba i va ser clausurada el 1904, fet que anunciava la fi d’una manera de fer negocis: les grans indústries basades en el vapor.

Un altre d’aquests antics empresaris és Joan Rodríguez Femenias. El 1882 va fundar el Banc de Maó, que encarnaria la prosperitat econòmica de l’illa. A la seva estela van obrir fins a deu entitats bancàries. Fidel reflex d’aquest món elitista, Rodríguez  fou un brillant botànic. Cada estiu sortia de l’illa per anar a l’òpera i al teatre a París o a Suïssa i reposar en un balneari. La seva mort li sorprengué a Tolosa el 1906, on havia anat a prendre les aigües.

Pau Ruiz va fundar el 1890 una indústria metal·lúrgica especialitzada en la construcció d’embarcacions de ferro i la instal·lació de centrals elèctriques. Gràcies a les connexions que establí amb la multinacional Crossley, la fàbrica assolí un gran volum de producció. El 1902 es transformà en la Sociedad Angloespañola de Motores, que arribaria a ocupar 500 treballadors. Després de la mort de Ruiz, el 1904, les relacions amb els socis anglesos es van rompre. L’empresa va emprendre una fugida cap endavant acceptant una gran cartera de comandes, la qual cosa causà la seva fallida el 1911. Aquest segon crack provocà l’emigració de molts treballadors.

El Banc de Maó, sense guia des de la desaparició de Rodríguez, prestà a l’Anglo els doblers necessaris per finançar les vendes. El seu tancament encetà un pànic bancari que precipità la caiguda del banc i arrossegà la major part de la banca illenca. Aquesta catàstrofe tingué el mateix efecte devastador per Menorca que a Europa la Guerra que estava a punt d’esclatar.

La primera societat fundada per Taltavull era La Marítima de vapors. La companyia Trasmediterrània, creada el 1916 per la fusió de diverses navilieres, entre les que es comptaven les de Joan March, el 1918, quan la Gran Guerra estava finalitzant, absorbí l’empresa menorquina.

Davant del grup de Taltavull s’alçava Francesc Andreu Femenias. El 1892, després de deu anys d’enfrontaments, aconseguí posar en funcionament la primera fàbrica d’electricitat de les Illes Balears. Els Taltavull havien apostat per l’enllumenat amb gas, una opció obsoleta i que només va funcionar com a combustible per a calefacció.

Andreu és el prototipus dels nous temps. El 1905 va introduir automòbils a la línia Maó-Ciutadella, escurçant a la meitat les 5 hores que empraven les cavalleries. Eren negocis arriscats: els seus vehicles a vapor foren superats per un competidor que havia optat per la benzina. Va construir la primera casa d’estiueig de sa Mesquida i el camí d’accés a la cala i fou el primer propietari d’una balandra a motor de Menorca.

Va ser un pioner en el futbol, esport importat per les esquadres angleses que recalaven al port de Maó. La temporada 1908/09 el Club Mahonés de Foot-ball que presidia, es proclamà campió de Balears. El 1906, en crear-se l’Ateneu de Maó, fou nomenat president de la secció d’Esports i Excursions. Aviat va copsar el naixement del turisme i constituí la Societat d’Excursions Marítimes. A iniciativa seva i de Lafuente, l’Ateneu acordà editar la primera Guia turística de Menorca, el 1911.

A l’entrada del segle XX els moneders de malla de plata van experimentar un creixement exponencial. Joan Gomila i Guillem Coda van establir grans fàbriques amb una organització moderna del treball, mecanització i una distribució internacional. La guerra provocà greus problemes, que van superar desviant les vendes a la resta del món. Però no era un producte de futur, sinó una moda arrelada als vells temps; a la postguerra, la inflació va treure de la circulació les monedes, substituïdes per bitllets, i el sector es va enfonsar. El 1923 els grans fabricants abandonaven, però d’altres més modestos van emprendre un nou camí: les imitacions de joieria, que donaria lloc a la bijuteria.

El 12 de juliol del 1915, mentre els soldats s’empantanegaven en la guerra de trinxeres, moria Pere Cortès, qui havia exercit a Ciutadella el mateix paper que Taltavull a Maó. Amb el desenvolupament que imprimí a la indústria del calçat protagonitzà una etapa de progrés que ara estava en entredit. Els problemes s’arrossegaven des de la guerra de Cuba i es van agreujar amb el gir proteccionista de la política aranzelària espanyola, a partir del 1906. La solució vindria per dues vies: nous mercats, a Espanya i Europa, i la mecanització. El 1913 es produí una important crisi a la qual donaria sortida la I Guerra Mundial, que va afavorir les fàbriques que venien als aliats.

Un cas paradigmàtic fou el dels germans Bagur Aloy, que van fundar un taller a Maó que arribà a tenir setanta màquines i visqué el seu apogeu aquests anys, fins al punt que el 1918 van muntar una botiga a Barcelona. A aquesta nova fornada d’empresaris sabaters pertany Pere J. Pons Menèndez, qui el 1914 va anar a París a vendre bosses de plata i calçat. Després de la guerra alçà una gran fàbrica organitzada a l’estil modern, amb dos-cents operaris i que distribuïa sabates de luxe arreu d’Europa.

La fabricació de calçat prendria camins insospitats. El 1914 Josep Codina va anar a Barcelona on entrà en contacte amb el naixent sector de la goma, que durant la Gran Guerra experimentà una forta expansió. El 1921 tornà a Maó per instal·lar una fàbrica que durant quasi cinquanta anys marcaria un dels períodes més gloriosos de la indústria menorquina.

Maldament Espanya no va participar en la I Guerra Mundial i es va beneficiar de les vendes als països combatents, no van ser uns anys bons. L’anul·lació de les festes de Gràcia del 1914 anunciava temps difícils. Les matèries primeres eren escasses. El sector del calçat es va debatre entre la manca de pells i la demanda bèl·lica. Els queviures van pujar de preu, la qual cosa provocà protestes obreres, fins que el 1918 van aconseguir augments salarials.

Durant la guerra, les simpaties dels menorquins es van dividir entre els dos bàndols. Els republicans eren aliadòfils; les dretes partidàries dels imperis centrals. Taltavull Galens formava part d’aquests, no debades era el cònsol d’Alemanya i Àustria-Hongria a Menorca. El 1917 es va organitzar el Dia de França a Maó. Molts empresaris duien anys redirigint la seva producció cap als països europeus. Aquest dinàmics exportadors publicaren una pàgina d’anuncis, al mig de la qual es manifestava el sentit general: “La casa Coda, coneguda a tot el món, aprofita aquesta ocasió per expressar les seves simpaties envers la República Francesa en la seva lluita pel triomf de la Justícia, la Llibertat i la Civilització”.

Quan va acabar la Guerra tots eren conscients que les coses ja no tornarien a ser iguals. Amb l’electricitat i l’automòbil la vida quotidiana s’alterà profundament. El món elitista de preguera s’havia eclipsat i les masses d’homes que havien donat la seva sang prenien un protagonisme indiscutible que no es circumscrivia al sistema polític, sinó que afectava a l’economia, ja que la demanda de béns comuns desplaçava a la dels béns de luxe, com van patir els fabricants de malla de plata. Imbuït d’aquest esperit, el 1919 Francesc Andreu va instal·lar al capdamunt de la seva fàbrica una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat.

Abans de la Guerra l’illa havia estat visitada per uns pocs privilegiats. La represa fou lenta: fins el 1924 no apareix un nou llibre sobre Menorca, el relat d’un ràpid viatge de dos dies fet en cotxe. Entre el 1923 i el 1936 les visites de iots d’esplai van créixer amb força. El turisme havia vingut per quedar-se. Els menorquins no eren aliens als nous temps; l’ús dels vehicles a motor va permetre a la gent anar cada vegada més enfora a prendre un bany. La construcció de casetes va experimentar un creixement accelerat a algunes cales. Allà coincidien gent acomodada amb grups de sabaters i altres obrers que aixecaven modestos edificis. Un nou món s’estava construint.

Alfons Méndez Vidal

La I Guerra Mundial i el naixement de la modernitat

Entre finals de juliol i inicis d’agost del 1914 la majoria dels països europeus, agrupats en els bàndols dels aliats i els imperis centrals, es van declarar les hostilitats. Havia passat un mes des de l’assassinat de l’hereu de l’Imperi Austro-Hongarès i s’iniciava la I Guerra Mundial, un dels pitjors conflictes que ha vist Europa i el que havia de promoure canvis més duradors en tots els àmbits.

Sempre m’ha semblat que el símbol més evident d’aquestes transformacions és el fet que alguns exercicis emprenguessin els primers combats amb càrregues a cavall contra metralladores i canons. Es tracta del xoc entre l’antiga concepció de la guerra i la modernitat. Realment no és que el món baratés de forma radical aquests anys, sinó que les mutacions que havia experimentat al llarg del segle XIX es van fer indefugibles i van haver de ser assumides per moltes persones que fins llavors havien fet els ulls clucs.

Es diu que si un pagès de l’antiga Roma hagués estat traslladat a Europa a principis del segle XIX, encara hauria comprès el que veia; a finals de la centúria no entendria res, ja que la vida quotidiana havia estat radicalment remoguda per innovacions com els ferrocarrils, els instruments de ferro, les màquines de vapor o l’enllumenat artificial. La facilitat dels transports va donar llum a la globalització; el comerç internacional es va expandir i va causar la ruïna dels pagesos, incapaços de competir.

Es van produir grans emigracions d’Europa a Amèrica i altres continents que retroalimentaren el procés d’unificació a escala mundial. També es van desenvolupar noves formes de transmissió de la informació que van acabar amb l’aïllament de països, ciutats i pobles. El telègraf i el telèfon van posar en contacte tots els ciutadans amb els fets que passaven arreu del món. L’extensió de la fotografia va capgirar els mitjans de comunicació, on la imatge cada cop adquiria major presència. La Gran Guerra fou la primera que els ciutadans van veure retratada.

Els hàbits socials experimentaren una revolució per la facilitat del transport; no només era més fàcil recórrer grans distàncies amb el ferrocarril i els vaixells a vapor, sinó que l’entorn proper va quedar a l’abast de tothom gràcies al motor d’explosió. Es va produir la democratització del territori: els antics camins van ser eixamplats i asfaltats. Costums com els banys, abans restringits a les elits, es van fer comuns. El turisme de masses començà a fer les primeres passes. La disponibilitat de fonts de llum de gran potència i economia van allargar la vida en horari nocturn. Els cafès i teatres s’ompliren de gent; la llum elèctrica va possibilitar invents com el cinema. Aquestes noves formes d’oci van trasbalsar tot el sistema de relacions socials.

El romanticisme, nascut al començament del XIX, fou una reacció contra les transformacions del món modern i és simptomàtic que el post romanticisme finalitzés amb la I Guerra Mundial. A partir d’aquest moment els escriptors van deixar de donar l’esquena al món contemporani; es van acabar les expansions de l’esperit i les visites a ruïnes de civilitzacions antigues, elogiades com una Edat d’Or ideal. L’art assumí la modernitat i la passà a reflectir sense camuflatges. La subtilesa de l’impressionisme va donar pas a l’aspror del cubisme i l’expressionisme. Thomas Mann ho va veure perfectament quan al final de la seva obra “La Muntanya màgica”, el protagonista, Hans Castorp abandona els seus set anys de còmoda vida al sanatori de les muntanyes suïsses per llançar-se a la mort en un camp de batalla de la Gran Guerra.

Açò ens porta a un dels veritables canvis que provocà la contesa. Aquesta es tractà, com la majoria de guerres fins aquell moment, d’un conflicte popular. Els ciutadans dels països en lluita van acudir en massa a allistar-se als exèrcits, malgrat els sindicats i els partits d’esquerra advocaven per la no intervenció en una guerra qualificada d’”imperialista”, que només servia als interessos del capital. Els obrers ignoraren els seus líders i es van unir als nobles, burgesos i pagesos en el combat per l’amor de la pàtria. En unes societats fortament militaritzades l’estament militar tenia un gran prestigi; els uniformes eren admirats i la carrera de les armes gaudia d’una alta reputació.

La guerra va acabar amb aquest estat de coses. Els soldats que pensaven que es trobarien en una batalla honorable es van trobar atrapats en un conflicte sòrdid on els codis antics havien desaparegut i tot valia a l’hora de vèncer l’enemic. Es van emprar armes químiques i es llançava la infanteria a immolar-se contra nius de metralladores i barreres de filferro. Les bombes martiritzaven els combatents durant mesos i els quintos duien la més trista existència que es pugui imaginar en trinxeres enfangades infestades de xinxes. Si al principi de la contesa es pensava que els avanços en l’armament farien que la guerra fos curta, aquesta es va allargar durant quatre anys, perquè els generals no sempre entenien la dinàmica dels combats amb les noves armes.

A la fi de la guerra els soldats van tornar desenganats de tot: dels seus caps, als qui acusaven de ser poc competents i covards; del seu país, que els havia enviat a fer una guerra absurda; del progrés que només havia servit per augmentar fins a un grau superlatiu la destrucció, sense aportar-los res per millorar la seva existència. El pacifisme, l’antimilitarisme i l’universalisme van penetrar amb força en les societats occidentals i donarien fruits com la Societat de Nacions. La disminució de l’ardor guerrer va ocasionar la pèrdua de prestigi del ram militar i menà a la transformació dels Ministeris de la Guerra en Ministeris de Defensa. Si fins llavors els reis gustaven de vestir-se amb l’uniforme de General en Cap dels Exercits, a partir d’ara es vestirien de civil.

La Revolució Russa va aconseguir triomfar perquè el país estava sotmès a la devastació de la guerra; de manera similar, el nazisme és un fruït del caos que paralitzà Alemanya a resultes del conflicte. A altres països els moviments feixistes van prendre el poder, bé de forma pacífica, com a Itàlia, bé després d’una cruenta guerra civil, com a Espanya. Els totalitarismes van ser una herència emmetzinada de la Gran Guerra. Els nazis i els feixistes italians van ser derrotats en la Segona Guerra Mundial; mentre que els comunistes soviètics es van esfondrar fruit de la incoherència interna del seu sistema, que, embarcat en un enfrontament còsmic amb els països capitalistes, no va proporcionar el progrés econòmic promès a la seva població.

Un altre conseqüència de la guerra va ser la decadència d’Europa, el territori que va patir més la disputa. La desolació física afeblí tots els països, fins i tot els que no havien presenciat batalles, com el Regne Unit, per les despeses en material militar i manutenció dels exercits. De la conflagració va emergir com a potència en alça els Estats Units.

El tractat de Versalles que posà fi als combats fou més un treva per esgotament dels contendents que una pau duradora. Les condicions de l’armistici, que obligaven al pagament d’oneroses compensacions a Alemanya, afegien combustible a un enfrontament que no havia resolt el punt central: la resolució de l’hegemonia europea. La Segona Guerra Mundial significà la represa de la mateixa pugna i consolidà la ruïna d’Europa. A partir del 1945 els Estats Units adoptaran plenament un paper dominant que en el període entre guerres no havien gosar assumir.

En la lluita pel domini mundial un aspecte clau eren els imperis colonials, que Alemanya volia reordenar al seu favor. Tanmateix, una altre derivació del declivi europeu va ser que les colònies, en comprendre la debilitat de les metròpolis, van reclamar la seva autodeterminació, en un llarg procés que va cristal·litzar al final de la II Guerra amb la independència de l’Índia, primer, i a continuació amb la revolta del Sud-est asiàtic i alguns països africans, que van anar seguint el seu exemple. Era la fi definitiva de l’antic ordre.

Alfons Méndez Vidal

Les primeres casetes del port de Maó

La construcció d’edificacions a la costa va permetre un major desenvolupament de les activitats marines, pesca i banys de sol i mar. La dècada del 1880 ja s’havien edificat petites construccions a les vinyes dels voltants dels pobles. El 1883 la premsa fa notar que a la punta de Cala Figuera s’estan construint “casitas de recreo”. L’Arxiduc troba algunes cases un poc més endavant, entre el Fonduco i el poble des Castell. Precisament en aquest poble el 1900 ja existia una colònia de maonesos que estiuejaven en la població, la qual ha perdurat durant dècades.

Una de les primeres instal·lacions del port fou el berenador del Fonduco, a la cala situada entre Maó i es Castell, un lloc freqüentat els dies festius. És possible que en aquest indret anteriorment ja existís algun tipus de construcció, però el juliol del 1900 l’arrendatari va aixecar un nou edifici, al qual volia donar un impuls amb la contractació d’un cuiner de renom, Bartomeu Font. En l’establiment va sopar un grup de creueristes el 1908, evidenciant que aquest tipus de locals tenien un gran atractiu pel turisme. En aquest punt es van anar construint diverses edificacions i els anys vint es troben anuncis de cases per vendre o llogar.

 

El Fonduco

Respecta a s’Altra Banda, l’Arxiduc ens proporciona una descripció molt precisa, on es veu que cap al 1889 era un territori de militars i pescadors. A cala Llonga només hi havia dues garites on s’hi posaven els guàrdies quan arribaven bucs en quarantena. A la cala de Sant Antoni hi havia el moll, al final d’un caminet que menava al lloc. A la platja de la Solana únicament es trobaven les pedres que marcaven les fites dels pescadors i a cala Rata s’alçava la caseta del guarda de copinyes i un canó. Després de la casa de banys del Riu Pla hi havia una casa emblancada al costat del parc de cria d’ostres. Entre l’Arsenal i el Cós Nou s’estenia una zona d’horts amb tres casetes. Per tant, es tractava de barraques de mariscadors i vergeters, no d’estiueig, tot i que és possible que també fossin aprofitades per “fer vega”.

La creixent afluència de persones al litoral va comportar que s’edifiquessin instal·lacions fixes. Com vam explicar, al costat de l’estació naval s’havia establert el primer establiment fix de banys. En aquest tram del port es van anar aixecant una sèrie de construccions, en els terrenys del lloc de Sant Antoni, que avui en dia encara perduren. De fet, un estudi sobre els topònims del port de Maó d’Òscar Bagur i Marta Villalonga assenyala setze casetes que han quedat fixades en la memòria popular.

La primera notícia sobre aquestes edificacions la trobam al diari El Bien Público del 1898 on apareix l’anunci del lloguer d’una “casita de recreo” de nova construcció al lloc conegut com el cementiri i que, per la seva ubicació podria ser Venècia, situada no gaire lluny del cementiri dels francesos. Aquesta caseta, que té els fonaments dins la mar, és una atracció pels que passegen pel port. Segons Deseado Mercadal fou construïda per Manuel Parpal. Al principi les construccions es van anar succeint amb un ritme molt lent. El mes de novembre del 1903 Joaquim de Vigo, el propietari de Sant Antoni, va demanar autorització per construir una caseta de banys i un llenegall per una embarcació al moll de cala Sant Antoni.

La costa nord del port en ocasions era emprada pels vaixells de guerra per fer pràctiques de tir. L’octubre del 1905 el propietari de Sant Antoni va autoritzar el creuer holandès Friesland perquè s’exercités al costat de la caseta La Verbena. L’abril del 1907 Benjamí Sintes construïa Miramar, prop dels banys de pedra. L’edifici que la cupletista Pilar Alonso va adquirir el 1923 havia estat aixecat a la Solana el 1909.

La dècada següent van sorgir noves edificacions. El 1912 es posava a la venda la caseta de n’Estela per 1.425 ptes, a la Nou Pinya, prop dels banys de pedra. La caseta Orfila va ser construïda devers 1913, que és la data del primer arrendament conservat. L’abril del 1913 es posava a la venda un edifici a la punta del Vaixell, una ubicació que no hem pogut localitzar. El setembre del 1919 l’industrial sabater Miquel Frech va demanar autorització per construir una caseta, a la que van posar de nom Montserrat, que anys més tard seria adquirida pel comerciant Pasarius.

Hi ha notícies d’altres edificis de primera hora, però es desconeix l’any construcció. Es tracta de La Colonia, a l’escull de Sant Antoni, propietat de set socis, Villa Pepita, de Joan Moll, i la caseta des canonge. Per tant, a l’alçada del 1920 es comptaven unes deu casetes, la majoria entre els banys de pedra i cala Rata. Aquestes construccions eren molt senzilles, tal i com es comprova en els plànols conservats a l’Arxiu del Museu Militar de Menorca. Josep Vives Llull en un article del 1969 indica que constaven d’un únic espai menjador-cuina-dormitori, amb lliteres. Els caps de setmana grups d’homes anaven a fer vega: amb el que pescaven feien una bona caldereta de peix, acompanyada de cants i gresca.

L’octubre del 1920 es llogava una caseta al Cós Nou i el juny del 1925 Palmira, situada a cala Lladró, estava per vendre o llogar. És molt possible que es tracti de l’anomenada Plus Ultra, que fou adquirida per un grup d’amics que el 1926 li van posar aquest nom en honor de l’hidroavió espanyol que va fer la primera travessada entre Europa i Amèrica, motiu pel qual van dibuixar la seva silueta a l’enfront. Entre 1920 i 1922 es van aixecar tres edificacions amb nom femení: Villa Maria Ester, Francisca i Conchita. El 1927 es va autoritzar la construcció de dues cases més, a la Solana i a cala Llonga. Potser una d’aquestes és Villa Florencia, que és d’aquesta dècada.

Malgrat l’empenta dels anys vint, abans de la II República el nombre de edificacions tot just arribava a vint. La dècada del 1930 veuria la major progressió en la construcció d’aquests xaletets. Els motius són diversos: el gust per anar a la mar i estiuejar fora de poble va augmentar, però també hi contribuí la construcció de la carretera de la Mola, que es va iniciar aquests anys. La febre constructora va fer que Rafael Roselló, el febrer del 1932 anunciés que venia solars i construïa casetes en el Cós Nou, atorgant facilitats de pagament. Una altra operació immobiliària es detecta el gener del 1935, quan s’anuncià la venda de dos edificis acabats de construir a la Solana. El mes d’abril la premsa es feia ressò d’aquest boom i comentava que “Va aumentando de año en año el número de casitas de recreo que se edifican en la parte norte del puerto, en terrenos propiedad de José de Vigo”.

Entre el 1934 i 1936 es van construir un mínim de catorze edificis, de manera que a l’altura del 1936 ja hi havia unes quaranta casetes, la qual cosa excedeix en molt la dotzena que calculava Deseado Mercadal en un article del 1972. En contra del que afirma, no era un luxe que només es podien permetre industrials i altres ciutadans benestants, sinó que també hi accedien famílies de classe mitjana, ja que es construïen entre grups d’amics.

Els propietaris devien de patir un bon ensurt quan a finals del 1935 es va dictar una ordre que iniciava els tràmits per expropiar els terrenys per ampliar la Base Naval fins al Cós Nou, per un costat, i la Mola, per l’altre, la qual cosa afectava a pràcticament totes les edificacions. Per sort, aquesta ampliació no va tenir efecte, únicament anys més tard els terrenys del Cós Nou serien ocupats pel moll de mercaderies.

Els anys de llibertat van permetre que es donessin noms a les cases com 14 d’abril o 1 de maig, que van haver de ser canviats després de la Guerra Civil. El 12 de juny del 1936 es demanà autorització per aixecar un edifici que, malgrat la contesa, es devia de alçar, perquè el 2 de febrer del 1938 Benet Reynés demanava construir un altre al Cós Nou i a cala Mesquida passava igual. La guerra va alentir la construcció de casetes a la vorera de la mar, però no la va estroncar. Aquesta situació va continuar a la dura postguerra dels anys quaranta, quan es van construir un mínim de quatre edificis. Els terrenys pertanyien al lloc de Sant Antoni i es llogaven. No fou fins la dècada del 1950 quan es va produir la seva venda i les casetes van passar a ser propietat d’una sola família, la qual cosa provocà que se’n construïssin de noves per allotjar als antics usuaris. A partir dels anys seixanta es va aixecar la multitud d’edificacions modernes que actualment podem veure.

Alfons Méndez Vidal