El nostre veí del nord: el Llenguadoc i la Provença: entre vins, natura i història

El Llenguadoc i la Provença, amb els quals Menorca ha tingut relacions intenses (un temps havia una línia marítima Maó-Marsella), són quasi a la mateixa distància que Barcelona.

Prop de Montpeller, l'Abadia de Valmagna fou reconvertida en celler després de la desamortització. Encara s'hi poden veure les grans bótes de vi a totes les capelles de l'església.

Per açò a aquest monestir cistercenc li diuen "El celler heretge". Encara fan vi, que és ben bo.

El seu claustre, és d'una austeritat molt romàntica:

Montpeller, pel seu costat, és una agradable ciutat amb amples passejos, grans jardins i un toc de la grandeur francesa.

Al segle XVIII i principis del XIX, a Montpeller venien els menorquins que es volien procurar un ensenyament universitari. Entre ells, Mateu Orfila, que estudià a la seva famosa Facultat de Medecina:

Al nord de Montpeller hi ha el Parc Natural de les Cevennes, una contrada plena de paisatges espectaculars, com el Circ de Navacelles.

A les valls hi ha encantadors poblets. Meyrueis, en un creuer de camins és un d'aquests.

Es tracta d'una de les portes que ens menen a les gorges de la Jonte, a les quals el viatger Vuiller comparà el barranc d'Algendar. Realment, va tirar un poc amunt, perquè l'escala és molt superior i el paisatge corpren:

El nostre destí eren les gorges del Tarn, encara més majestuoses i esquitxades de bells poblets, com la Malena:

Des del mirador del punt Súblim es pot veure un tram de les gorges: el circ de les Baumes. Realment la vista tallà l'alè.

Tant en una visió panoràmica, com en els detalls que presenten aquí i allà les seves formacions rocoses

Sainte-Enimie és un altre d'aquests poblets encaixats al fons del barranc, al costat del riu.

És una encantadora vila medieval, on val la pena fer una aturada:

El recorregut del riu encaixat és una experiència irrepetible.

S'hi passat per indrets que posen la pell de gallina

Un lloc per gaudir

Sortint de les Cevennes es troba el pont del Gard, una gegatesca obra d'enginyeria romana que servia per a l'abastament d'aigua de Nimes, situada a 25 quilòmetres.

Un poc més enllà comença la Provença, La històrica ciutat d'Avinyó s'estèn, dominada pel Palau dels papes, al costat del riu Roine (Ródano)

A Avinyó els papes van emplaçar la seva seu, al segle XV. Com a cults renaixentistes, van aixecar un palau sumptuós.

El palau sembla un castell. En un dels seus patis es fa el famós festival de teatre de la població.

El palau està ple de racons d'una arquitectura fastuosa

Aquesta escena cortesana de caça ens mostra que la forma de vida dels papes era equiparable a la de qualsevol rei i estava ben allunyada de l'austeritat evangèlica

La raó de ser d'Avinyó és el control del comerç del Roine; amb els tributs que cobraven la ciutat es va fer rica. Els ponts eren clau pel control del tràfic fluvial. Des del més antic es veu un bon panorama del palau.

Just al nord d'Avinyó s'estén una de les zones vitícoles més glorioses de França. El seu epicentre és el poble de Chateneuf-du-Pape, amb una prestigiosa denominació d'origen.

La vila, rodejada d'esplèndides vinyes, acull uns cellers on es fan uns vins excepcionals.

Uns pocs quilòmetre més enllà hi ha la ciutat d'Orange, amb dos vestigis romans ben conservats. Aquest és el teatre

L'arc de triomf és una irònica mostra de la transitòrietat de les glòries humanes

Un poc més retirats cap a una zona de mitja muntanya es troben uns pobles vitícoles sota l'espectacular formació de les Dentelles de Montmirail. El vi que s'hi fa em va fer pensar en el Ribera de Duero.

El Luberon és una altra petita zona muntanyosa amb uns pobles plens d'encant i glamour. El millor és Gordes

Els seus carrerons són bells i tot es troba molt aclarit.

Al costat hi ha Roussillon, entre les canteres de tint d'ocre, que creen una paisatge espectacular

i donen color al poble

i a les seves cases

Arlès és una agradable ciutat provençal també banyada pel Roine. Aquí Van Gogh va viure una de les seves etapes més productives

La seva catedral és un bell exemple del romànic provençal. La seva portalada és especialment remarcable.

Amb els seus enimàgtics detalls,...

L'emprenta romana hi és ben present. L'amfiteatre romà és el vestigi més ben conservat.

Posteriorment, es va reacondicionar per fer espectacles tauromàquics on, a diferència dels espanyols, no es mata el brau

Saint Rémy és un petit poble situat uns quilòmetres al nord d'Arlès, i que mostra una arquitectura típicament provençal.

Van Gogh es va retirar a un sanatori de la vila per intentar curar-se les seves neures. En els seus moments més lúcids va fer unes pintures al·lucinants.

Aix-en-Provence és la vila natal de Cezanne. És una vella ciutat provençal, amb moltes fonts, ja que la població és una estació termal coneguda des de temps dels romans.

Cezanne va passar quasi tota la seva vida aquí, en un entorn idíl·lic, tot i que el dia que la vam visitar feia bastanta calor

És una ciutat principal, amb bells palaus

Que li donen un aire senyorial

El delta del Roine forma la comarca de la Camarga, plena de llacunes. Prop de la mar es formen aquests al·lucinants paisatges de sal

Però, en general és un paradís natural on, entre altres animals, s'hi poden veure flamencs

Els canals sempre són un element amable que ens fa sospirar

Els contrastos de color creen imatges d'una bellesa etèrea

La llum provençal té un encant especial, aquí sembla que acaba de passar una fada.

A l'extrem occidental de la Camarga s'hi troba la vila emmurallada d'Aigües Mortes

Les muralles estan un excel·lent estat i cobreixen tot el perímetre de la ciutat.

La seva muralla realment és una cosa magnífica, que un no es cansa de recórrer.

Té uns detalls sorprenents

Les vistes sobre les salines del costat són realment espectaculars

La vila està voltada de canals.

A tota la Camarga són característics els jocs de destresa de cavalls i braus

Històries del turisme de Menorca. Les urbanitzacions s’estenen per Ciutadella: cala Morell, cala en Bosc i el cap d’Artrutx

El 1963, el constructor català Enric Ventura Esteve va adquirir extensos terrenys a cala Morell. A continuació es va fer la parcel·lació, s’executà la carretera d’accés i va començar la comercialització. Tot d’una es van tancar les primeres operacions, especialment amb catalans. Els solars, d’uns 1.000 m², fins el 31 de desembre del 1964, es venien a un preu de 100 ptes./m², a pagar el 30% a la signatura del contracte, el 35% a l’obertura dels vials i la resta quan arribés l’alta tensió.

Tanmateix, fins la Setmana Santa del 1965 no vingué l’equip de tres professionals catalans a recollir informació per a la redacció del projecte. L’arquitecte era Lluís Rey Polo, reputat artista plàstic. En les guies d’aquell any, l’únic accés que figura és un senzill camí. El febrer del 1966 l’Ajuntament aprovava provisionalment el pla general del nucli.

Les obres es devien iniciar immediatament, perquè l’estiu del 1967 els vials estaven finalitzats, els serveis d’aigua i llum instal·lats i ja havia xalets i apartaments acabats. L’agost es va inaugurar a l‘entrada de la urbanització una escultura de Lluís Rey que reprodueix dues taules, en una vaga relació amb les coves prehistòriques de les proximitats. Per celebrar-ho, es va fer una festa al bar Trogloditas, que encara existeix. A la part de dalt de l’assentament, s’estava fent un conjunt de cases d’estil eivissenc, també dissenyades per Lluís Rey. El 1968 es va editar un fullet promocional i se seguien comercialitzant parcel·les.

Es va programar dur a terme unes instal·lacions nàutiques que, malgrat diversos endarreriments, el 1972 comprenien un moll d’atracada, previst per cinquanta embarcacions, així com un llenegall amb una grua de 1.500 kg, igual que la que hi havia al Club Nàutic de Ciutadella. Al mateix temps s’estava treballant en la carretera d’accés a la platja des del principi de la urbanització. S’havia previst la construcció d’un club nàutic, amb local social i magatzems, i espais d’hivernada per a les barques. Com altres equipaments d’aquest tipus projectats a l’època, no van ser executats.

Tot i que el 1972 ja havia diverses edificacions, tant a la part alta com al costat de la mar, el desenvolupament del centre d’estiueig va ser lent, com sembla que era la voluntat del promotor. El 1974 s’anunciava la venda d’apartaments, xalets i parcel·les. El 1973 els solars es venien entre 450 i 1.000 ptes./m², segons les zones; el 1976 el marge estava entre 500 i 1.200 ptes./m² i encara n’hi havia bastants disponibles.

El caràcter estratègic de la carretera es veu clarament en les urbanitzacions del sud de Ciutadella: cap d’Artrutx i cala en Bosc. El 1963 ja es van intentar vendre parcel·les en aquest indret, per a la qual cosa es va editar un fullet propagandístic. El 1966 es va constituir Urbanización Cala’n Bosch, SA, de capital local, que es va encarregar del desenvolupament del sector. El 1968 se seguia amb la comercialització de solars, sense que encara s’hagués fet cap obra. Aquell any, la Diputació Provincial assumí l’obertura d’una nova carretera des de Ciutadella fins al cap d’Artrutx, que incloïa l’eixamplament de la via. Les obres, amb un pressupost de quatre milions de ptes, van finalitzar l’any següent. Es tractava de la primera actuació d’aquesta institució a l’illa i seria acompanyada per la des Grau, el 1969. Les dues eren reclamades des de mitjans anys cinquanta.

El 1969 es va aprovar el pla general del sector, després d’una tramitació de quatre anys. Es dividia en dos polígons i el segon, al costat de la platja de cala en Bosc, va ser el primer en ser executat. De fet, el pla parcial fou autoritzat el mateix any i la urbanització que hi sorgí seria batejada amb el nom de Tamarinda; es projectava alçar tres hotels. Les obres de la carretera van suposar el seu impuls definitiu; el mes de febrer del 1969 s’indicava que aquest nou nucli tenia com a al·licients una platja i un ampli llac. El març s’anunciava la construcció d’un port per a embarcacions d’esplai; els vials que arribaven a la platja ja estaven asfaltats, la qual cosa facilitava l’accés a les excursions dels menorquins.

Els solars tenien uns 700 m² i donaven a la mar i la platja des Fil de Ferro. El 1969 es venien a partir de 250 ptes./m² i a finals de l’any venidor havien pujat a 270 ptes./m², però es donaven facilitats de pagament durant quatre anys, els dos primers sense interessos. També es van seguir perfilant els projectes hotelers. Dels tres establiments projectats només sortí endavant un; el 1971 es va redefinir com Hotel Cala’n Bosch, projectat per José A. Drake per a un grup anglès (actualment pertany a Thomas Cook). Va obrir les seves portes el 1973, amb una categoria de tres estrelles i 250 habitacions dobles en cinc altures.

En canvi, el que es va anomenar ciutat de vacances Siestamarinda es va dur a terme més ràpidament. El setembre del 1972 es va promoure la inversió en els apartaments del complex, garantint una rendibilitat del 10% en deu anys. Estava impulsat per l’empresa SIMBA SA, de Palma de Mallorca. Per a la seva concepció, Ingenieros Asesores va sol·licitar la col·laboració de l’agència TUI. Va entrar en funcionament el 1973, després de concloure les obres en tan sols vuit mesos. Aixecada sobre una superfície de 16.000 m², comptava amb 204 apartaments sense cuina i unes instal·lacions esportives modernes amb dues pistes de tennis, pistes multiusos, minigolf i piscina climatitzada. El seu director era Joan Palou.

Des de finals del 1970 s’informava sobre la construcció d’un port per a embarcacions d’esplai. A les darreries del 1972 en la publicitat de l’anterior aparthotel es destacava que estava a quaranta metres d’un llac esportiu i l’any següent la propaganda encara es referia al port d’esplai que s’estava realitzant. Les obres devien finalitzar a principis del 1974, perquè en un anunci il·lustrat aparegut molt prest, s’indicava que ja estava acabat. El mes d’abril s’oferien amarradors als propietaris de parcel·les de la urbanització. El port ocupava l’antic llac i al seu voltant hi havia bars, restaurants i locals comercials. El conjunt disposava d’aigua potable, electricitat, carrers asfaltats i enllumenat públic. Paral·lelament s’advertia de la promoció dels bungalous “es dormidó”, un conjunt de xalets individuals d’estil menorquí a la vorera de la mar, amb jardins i piscines comunitàries, d’un, dos o tres dormitoris.

Durant els anys vuitanta i primers noranta, a la zona es van erigir diversos blocs d’apartaments; alguns es van endarrerir perquè la proximitat a la zona marítim terrestre impedia la seva legalització.

La història es repeteix: el terrorisme islàmic

El setembre del 2001, els atemptats de les torres bessones de Nova York, amb la seva estela de quasi tres mil morts, van posar en primer pla el fenomen del terrorisme d’inspiració islamista, que feia anys que creixia. Darrera han vingut l’atac contra l’estació d’Atocha de Madrid, el 2004, el de Londres, el 2005, els de París, l’any passat i el de Niça fa uns dies, per esmentar només els més mortífers.

 

Monument a les víctimes de l'11-M. Madrid

El segle XXI s’ha encetat sota el signe de les atrocitats terroristes, que tenen el tret distintiu de dirigir-se indiscriminadament contra ciutadans indefensos. Per aquesta raó la gent reclama, amb raó, la fi d’aquesta espiral sangonosa que ens fa a tots possible objectiu de les bales i les bombes. D’aquesta manera, el terrorisme aconsegueix la seva primera finalitat, que és la de sembrar la por i el desconcert en la nostra societat.

Són nombrosos els que analitzen la plaga yihadista i és freqüent assenyalar la novetat que representa. Tanmateix, molt al contrari, no és més que la reedició de pautes que coneixem del passat recent. És important conèixer la història, perquè ens ofereix ensenyaments útils i una explicació de situacions que, d’altra manera, ens provoquen una incertesa descoratjadora.

Així, la criminalització de tots els occidentals pel simple fet de ser-ho ens recorda com els anys vint els comunistes russos van exterminar col·lectius sencers del seu país per ser “enemic de classe” (pràctica que els khmers rojos van reproduir a Cambodja els anys vuitanta); els nazis van aplicar la mateixa lògica als jueus, instaurant una sinistra responsabilitat objectiva.

 

Camp de concentració d'Auswchvitz

Pel que fa a l’elecció de la població civil com a diana, és una vella tàctica militar. Pensem en els bombardejos de l’exercit franquista sobre Guernica, durant la Guerra Civil, els de Londres dels alemanys, la Segona Guerra Mundial o, més properes en els temps, les matances de paisans francesos i àrabs en la Guerra d’Independència d’Algèria.

També ha fet vessar molta tinta les arrels del terrorisme islamista, en les quals tant s’han volgut veure particularitats pròpies de la fe islàmica, com la resposta a unes condicions de vida miserables. En canvi, és molt més revelador considerar que es tracta d’un moviment terrorista amb fortes analogies amb l’onada de grups anarquistes de principis del segle XX i les organitzacions socialistes dels anys setanta i vuitanta.

En aquest darrer cas, sota la inspiració de la revolució cubana i l’emulació de les guerrilles del Che Guevara, mort el 1967, van emergir escamots que defensaven la utilització de la violència per combatre les injustícies socials i polítiques. És cert que llavors i ara les diferències entre rics i pobres foren un element que afavorí l’esclat revolucionari, però no expliquen la presa de les armes per persones que, en la seva major part, pertanyien a les classes mitjanes. Les Brigades Roges i la Fracció de l’Exèrcit Roig alemany combatien el capitalisme amb pistoles, com les guerrilles d’Amèrica del Sud; l’IRA i la ETA van afegir a la seva causa independendista un fort component marxista-leninista. Tot plegat constituí un episodi global d’utilització de la lluita armada per trasbalsar l’ordre polític i econòmic de la societat.

 

Aldo Moro assassinat per les Brigades Roges. 1978

Les diferents bandes yihadistes, han emprès la revolta islamista sota uns paràmetres similars i intenten establir nous règims d’islamisme real, com el segle passat s’implantà el socialisme real. Així s’ha esdevingut a l’Afganistan, Somàlia i els territoris iraquians i sirians en mans de l’autodenominat Estat Islàmic.

Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlín, la suma d’una ideologia socialista i l’exemple i influència dels països comunistes, va arrossegar la política de molts països, on es van impulsar diferents pràctiques d’aquest signe, principalment la nacionalització d’empreses de tot tipus: bancs, línies aèries, indústries automobolístiques, drassanes, siderúrgies, empreses elèctriques i alimentàries; avui en dia gairebé totes han estat privatitzades.

Igualment, des de la revolució khomeinista d’Iran, el 1979 i, especialment, la presa de Kabul pels talibans el 1996, la majoria de les societats islàmiques, unes més i altres menys, han amotllat el seu funcionament a les pautes islamistes: un sotmetiment de les regles de la vida civil a una interpretació literal i radical de l’Alcorà. Malgrat ens caigui enfora, la majoria de les víctimes d’Al-Quaeda i l’ISIS són a països musulmans.

El terrorisme d’encuny comunista fou vençut amb una suma d’acció policial i fermesa ideològica. En molts països les hostilitats es van allargar durant dècades; actualment a Colòmbia s’està pactant amb les FARC la fi d’un conflicte de cinquanta anys. Per incrementar l’eficàcia de les forces de l’ordre és crucial el servei d’intel·ligència, que detecti amb antelació els moviments dels criminals del terror i els posi en mans de la justícia. S’ha d’actuar exclusivament contra els individus que prenen les armes i aïllar-los dels seus simpatitzants que defensen els mateixos objectius de manera pacífica.

Però, finalment, el cop de gràcia a la violència roja la a donar el desprestigi en què caigué la doctrina marxista-leninista després de la desaparició de la Unió Soviètica, sota l’embat dels propis ciutadans de l’Est. Els governs socialistes es van esfumar perquè van deixar de tenir atractiu per als seus habitants. El combat ideològic a la llarga és l’ingredient més important per vèncer el terrorisme.

La defensa dels principis de les nostres societats: la democràcia, els drets humans, l’imperi de la llei, la justícia social i l’economia de mercat, és vital per arraconar els violents. Les concessions als dogmes islamistes són contraproduents. El pànic no pot rebaixar els nostres ideals, que són l’esperança per a tots els que s’oposen a la barbàrie i ens donen forces per a la victòria final.

Històries del turisme de Menorca. Les urbanitzacions s’estenen per tot: cala Llonga, port d’Addaia i Son Vitamina

Ja vam veure com la societat Financiera y Constructora, SA, pertanyent al grup March, va impulsar la urbanització de cala Blanca. Aparentment, el financer mallorquí tenia un pla global a l’illa. El 1964 va presentar a l’Ajuntament de Maó els plànols per urbanitzar cala Llonga, situada a la vessant nord del port, al costat est del paratge ja edificat de Sant Antoni, prop de la boca de la rada, la qual cosa es volia aprofitar per muntar instal·lacions nàutiques. L’any següent es va encetar una campanya propagandística i de captació de clients. Com era habitual, s’imprimí un fullet i es confeccionà una maqueta que s’exposava a un comerç de Maó. Sembla que les vendes van funcionar bé des d’un primer moment.

 

Cala Llonga i darrera es Castell

Els apoderats de l’entitat, Lafuente i Piera, comentaven que l’arquitecte Pere Lluís Mercadal havia dissenyat un centre d’estiueig adequat a la personalitat del port de Maó, tot aprofitant els desnivells de la zona. Ocupava cent hectàrees, els carrers s’adaptarien al terreny i els xalets s’alçarien a llocs on no trenquessin el paisatge ni el falsejassin. A la part oriental de la cala es construiria un moll en forma de T. L’inici dels treballs estava a l’espera d’obtenir el vistiplau de l’Ajuntament.

Les obres van arrencar el mes de maig del 1966 i es va treure un nou prospecte informatiu per fomentar les compres de solars. També s’inseria propaganda a la premsa nacional. Les parcel·les es venien des de 220 ptes./m². El 1968 fou aprovat el pla general del sector; en aquell moment ja havia més d’onze quilòmetres de vials.

Tot i que hauria estat possible que es comencessin a aixecar edificis tot d’una, el cert és que no torna a aparèixer publicitat fins el 1972, mentre que l’empresa sí que en feia del port d’Addaia. Potser la raó era que fins els darrers mesos de l’any anterior no s’havia autoritzat el pla parcial (circumstància que es feia constar als anuncis). Així mateix, l’asfaltatge de la carretera de la colàrsega a l’entrada de la urbanització finalitzà el mes de juliol. En tot cas, aquell fou el moment del llançament del nucli: l’empresa promotora era un dels patrocinadors de la II Volta Ciclista a l’Illa de Menorca. L’estiu s’oferien xalets acabats i els terrenys, que comptaven amb aigua i electricitat, es venien des de 125.000 ptes. Els 1974 es va editar un altre fulletó publicitari, conjunt amb el port d’Addaia.

 

Port d'Addaia. Foto Pompilio Piris

Pel que fa a aquest darrer, quan el 1965 Financiera y Constructora, SA explicava els seus projectes, anuncià que tenia la idea de transformar el port d’Addaia en un dels centres de yachting més atractius i complets d’Europa. S’anaven a construir extensos molls i un club marítim per al subministrament de les embarcacions i amb serveis per a la comoditat dels clients. El 1966 es va elaborar el plànol de parcel·lació i les condicions d’urbanització dels terrenys del cap que s’estén entre cala Molí i el port d’Addaia. Hi havia uns tres-cents solars per fer xalets i apartaments, amb aigua potable, carrers asfaltats, xarxa elèctrica i enllumenat, a més de zones portuàries i esportives. Es publicà un prospecte on constava el plànol del sector. El gener de l’any següent els preus anaven de 325 ptes./m²  (els terrenys de 210 m²) a 480 ptes./m²  (els de 750  m²). El 1967 s’indicava que les parcel·les tindrien 1.000 m² i estarien dotades dels més moderns avenços, entre els quals hi hauria un complex esportiu marítim.

L’any 1969 el Ministeri d’Obres Públiques va projectar la via que comunica la zona on està enclavat el port d’Addaia amb la carretera de Fornells, les obres de la qual es van dur a terme els dos anys següents, i van finalitzar amb la seva pavimentació fins a l’entrada del nucli a finals d’agost del 1971. L’estiu del 1972 s’informava que el departament executaria la continuació fins a la mateixa urbanització. El mes de juny el centre turístic s’anunciava remarcant que el pla general havia estat aprovat el 1967 i el pla parcial el 1970. El preu dels solars era de 125.000 ptes; dos mesos més tard ja es venien xalets. El 1974, es va tornar a editar un fullet promocional, com ja hem dit. Els anys setanta només es van aixecar cases; els complexos d’apartaments (Pinimar, Puerto Luz) es construirien els anys vuitanta.

Cales Coves i Son Vitamina

Va arribar un punt en què la multiplicació d’iniciatives urbanístiques semblava fora de tot control, com va esdevenir a cales Coves, un indret molt accidentat i ple de coves prehistòriques, catalogades des de molt aviat, circumstàncies que dificultaven la creació d’un centre turístic extensiu. Potser aquest fou el motiu per què el desenvolupament de la zona es va circumscriure a la part alta, més planera, i situada a uns 1.500 metres de la mar, on entre el 1962 i 1965 es va traçar un vial paral·lel al camí d’accés a la cala, però al final només es van realitzar uns pocs xalets a l’entrada.

En canvi, a uns dos-cents metres cap a l’est va néixer un segon nucli, batejat amb el nom de Son Vitamina de Mar. L’octubre del 1968 una empresa britànica havia engegat la parcel·lació d’un centenar de solars, la majoria d’entre 375 m² i 700 m², dels quals ja hi havia set venuts i quatre reservats. Es va redactar el pla general d’ordenació, dissenyat per l’arquitecte Mateu Seguí. International Property Investment Company (subsidiària d’Euroland Properties) va elaborar una carpeta publicitària de grans dimensions. El seu representant a Menorca, Heller, s’encarregava de comercialitzar els terrenys.

Urbanitzacions de Cales Coves (dalt) i Son Vitamina (baix)

A finals del 1970 els carrers ja estaven asfaltats, però hi havia pocs edificis, de manera que la urbanització era qualificada d’“incipient”. S’estava construint el bar restaurant Nelson. El dirigia un ciutadà anglès que l’any anterior havia passat les seves vacances a l’illa; en tornar al seu país li fou oferta la direcció del local, per a la qual cosa aquell estiu s’havia establert amb la seva família. El bar estava ambientat com el vaixell Victory, de l’almirall britànic; estaven en marxa les obres del restaurant, una àmplia terrassa per organitzar balls amb orquestra, i una piscina, que havia d’estar llesta per l’estiu del 1971. De fet, en aquestes dates es van publicar anuncis en anglès de la urbanització. El pla general sectorial del nucli fou aprovat el mes d’octubre d’aquell any, però al final ha resultat un petit conjunt d’uns seixanta xalets, pocs més dels que es van fer a la zona veïna de cales Coves, però de forma una mica més extensiva.

Històries del turisme de Menorca. Les sales de ball: Sa Tanca

La indústria turística no es limita a l’allotjament, ni, molt menys, al sector hoteler. Els viatgers van a un indret atrets per l’expectativa de trobar una sèrie d’atractius. A Menorca, el plat fort era un bon clima i platges on prendre el sol i nedar, però, a més, volien gaudir d’entreteniments i diversions. Aquesta demanda va fer augmentar l’oferta de bars, restaurants, sales de festa i discoteques, així com la d’activitats nàutiques i altres deports. Com és lògic, els locals de restauració van proliferar, alguns orientats clarament de cara al turisme, com s’indicava el 1962 amb motiu de l’obertura d’un bar restaurant al carrer Verge de Gràcia de Maó.

A banda, és bastant significatiu el cas de les sales de festes. Una de les primeres fou Jardines Infanta, nascuda a Maó el 1961, on també va obrir Sésamo, l’any següent. A Ciutadella, la pionera fou la Cova de ses Àmfores, que ja funcionava el 1962 i portava artistes de renom. El 1964 i el 1965 a l’establiment es va elegir Miss Turisme (una alemanya i una holandesa, respectivament). El 1962 també es feien balls a la cafeteria Oasis.

En aquest context hem de situar la creació de “Sa Tanca” a Sant Lluís, que es va especialitzar en l’organització d’espectacles, que atreien públic al seu bar restaurant. No és casual que s’originés a Sant Lluís. Aquesta població estava molt a prop de l’aeroport i dels primers nuclis turístics de l’illa: Alcalfar i Punta Prima, als quals a l’inici de la dècada del 1960 s’afegirien Binissafúller Roters, s’Algar i Binibèquer Vell (que estaven en construcció quan s’obre la sala de festes) i els anys venidors diverses urbanitzacions més.

L’abril del 1962 el lluïser Pere Victory començà a edificar l’establiment. L’arquitecte era el català Barba Corsini i l’aparellador Antoni Sintes, que ja havien aixecat diversos bungalous a Alcalfar. Les obres van avançar a bon ritme i el 7 de juliol obria les seves portes. Tenia un escenari per a les actuacions, tres pistes de ball i un aforament de 700 espectadors, que més endavant es va ampliar a 850. Des del principi, la programació d’actuacions musicals fou determinant: la inauguració fou amenitzada per la famosa cantant Magdalena Castro, una habitual de la televisió espanyola amb una àmplia discografia. Una setmana més tard cantaven el Duo Dinámico, encara més coneguts i al cap de quinze dies, Los Cinco Latinos. Les cues per signar autògrafs eren inacabables i el propietari aspirava a convertir la sala en una de les més qualificades d’Espanya.

El vincle de l’establiment amb la indústria del lleure es va fer evident l’any vinent. A finals d’agost del 1963 va albergar la gala de Miss Turisme; resultà elegida una italiana, la qual cosa demostra que els primers anys, Menorca no estava tan abocada al mercat britànic com ho estaria ben aviat. Pocs dies més tard un article periodístic que parlava de l’efecte del turisme sobre el sector de la construcció posava l’exemple de Sa Tanca: l’autor comentava que, sense l’arribada de forasters no s’hagués muntat un local d’aquesta envergadura, que potser en aquell moment era un tant desproporcionat, però que en el futur encaixaria gràcies al volum que assoliria l’arribada de visitants.

Posteriorment, l’establiment va continuar amb el mateix tipus d’espectacles, i així el 1966 contractava Mary Sanpere. Malgrat tot, els nombres no acabaven de sortir i el 1967 Victory el traspassà a Daniel Clavero, conegut cantant, que acabava d’editar el seu darrer disc. El nou director es proposà rellançar la dimensió artística i alhora ampliar l’oferta del local. Aquesta primera temporada va ambientar les instal·lacions en clau menorquina, per a la qual cosa féu col·locar una sínia; al mateix temps muntà una foganya per servir carn a la brasa. També es tornà a realitzar el concurs Miss Turisme, essent designada una catalana. Les actuacions van recuperar el millor nivell, amb la presència dels germans Calatrava i els Mustang.

El 1968 va seguir la mateixa línia, amb la compareixença de Tete Montoliu (un dels majors èxits fins el moment) i el popular grup Los Javaloyas. Va seguir organitzant la gala Miss Turisme, patrocinada pel Foment del Turisme. L’any següent, la sala va donar un salt endavant en fer una aliança amb la urbanització s’Algar, a l’hotel de la qual s’allotjaven els artistes. D’aquesta manera van néixer el que s’anomenaren “Noches de soirée de s’Algar en Sa Tanca”. Els turistes venien en autocars des del centre d’estiueig a veure els espectacles. El mes de juliol es van programar Luis Aguilé i Los Tarantos i l’agost un Serrat al cim de la seva fama (aquell any seria designat candidat a Eurovisió) i Carmen Sevilla. El setembre vingué Massiel.

El 1970 el propietari va obrir al costat de Sa Tanca el restaurant “El Celler”, amb una capacitat oficial de 300 persones, però que s’omplia de taules per gairebé triplicar aquesta xifra. L’estiu es feien barbacoes per a turistes, per als quals s’arranjava l’excursió en autobús. La vetllada solia ser amenitzada per un conjunt flamenc o un grup folklòric. Aquell any, a mes de venir Luis Aguilé, Los Valldemossa, Pajares i Peret, la gala de Manolo Escobar va batre tots els rècords. El 1971, el Foment del Turisme organitzà al Celler una festa en honor de la passatgera número 250.000 de l’aeroport, una alemanya. Van repetir alguns cantants que ja havien intervingut en temporades anteriors i es presentà Antonio Machín, que va ser el més aclamat de l’any. El 1972 fou el darrer en què el local funcionà normalment; van tornar Mary Sanpere i Serrat, però l’actuació estrella fou la de Julio Iglesias. Clavero constituí una societat per donar cobertura a les seves activitats, però l’any vinent només va funcionar el Celler.

A partir del 1973 Sa Tanca va continuar amb la seva activitat, però van deixar de venir cantants i grups de primera línia. Al tancament hi va contribuir la fallida d’altres restaurants de què s’havia fet càrrec l’empresari (La Boyera a Binisafúller i Los Trogloditas a cala Morell), però és clar que la crisi que s’iniciava aquells dies va tenir la  seva part. El Celler va obrir el 1975, en què la situació econòmica millorà transitòriament, però només com a bar restaurant i barbacoa. El gestionava Rey (que així mateix portava l’hotel Eleycon de Ciutadella). El 1977 es posaven a la venda les instal·lacions, coincidint amb la sortida de l’illa de Daniel Clavero.

Brexit i el segrest d’Europa

De forma sorprenent per tots els que no hi vivim, el Regne Unit ha votat per sortir de la Unió Europea. Pels britànics, en canvi, només suposa anunciar al món la seva desafeccció pel que, entre orgullosos i despectius, anomenen “el Continent”.

Tanmateix, l’abandonament del projecte europeu, lluny de ser el rampell d’un dia o l’error del primer ministre Cameron, és el final d’una llarga marxa que, poc a poc ha anat distanciant els anglesos de la resta d’Europa. Pel mateix motiu, bastants països podrien estar lliscant, tobogan avall, en direcció a la sortida.

L’euroescepticisme fa anys que s’expandeix entre sectors creixents de la població europea, però aquest fenomen es nodreix de concepcions ben diverses. Al principi, com tantes coses, està Margaret Thatcher. La seva visió era nacionalista i liberal. Europa havia pres massa poder als estats membres i la seva política era excessivament social. Per açò abominava dels buròcrates de Brussel·les, reclamava el retorn de competències europees i va aconseguir que Gran Bretanya reduís la seva aportació al pressupost comunitari.

Les teories anteriors van alimentar l’ideari dels adversaris de la Unió Europea algun  temps, però el seu poder de convicció era limitat. Arran de la introducció de l’euro, l’esquerra radical va inventar una segona família d’arguments euroescèptics. Amb la metàfora de l’Europa dels mercaders, es titllava la UE de ser un producte antisocial, que no es preocupava de la gent del carrer. D’una sola tacada censuraven la moneda única (que havia fet que tot s’encarís), la llibertat de mercat i la llibertat de circulació dels treballadors. Europa es veia com un gran basar on només hi guanyaven les grans empreses.

Aquesta doctrina ha estat revitalitzada per la darrera gran crisi, que per alguns no sembla que enfonsi les seves arrels en els disbarats del mercat immobiliari, sinó que hagi estat maquinada pels funcionaris d’Estrasburg. Els rescats no són una mostra de solidaritat per ajudar els governs que per si sols no troben finançament, sinó la imposició per Alemanya de l’austeritat als pobres països del Sud. Rodant, rodant, s’ha arribat a descriure la Unió Europea com un instrument de les èlits que es desentenen del patiment de la població.

Finalment, reprenent el fil nacionalista descobert pels britànics, els partits d’extrema dreta han posat el seu gra d’arena atribuint les dificultats econòmiques dels ciutadans a l’arribada d’estrangers. Agitant la por a perdre la feina, ha estat fàcil fer veure que la culpa és dels immigrants, tant dels comunitaris com dels no europeus. Al mateix temps, han establert una estranya aliança amb els grups antiglobalització en contra del comerç, al qual imputen la pèrdua de llocs de feina, una entesa desconcertant, perquè l’esquerra defensa aferrissadament l’entrada de refugiats i immigrants.

Com es pot comprovar, l’ensalada euroescèptica està composta d’elements  heterogenis i contradictoris; constitueix el que avui és diu un moviment transversal, d’aquí el seu èxit en el referèndum britànic. Europa és un excel·lent cap de turc a qui culpar de tot el que falla als països, ja que ens estalvia qüestionar els nostres propis errors.

Però a vegades l’enemic és a casa. Cada vegada que Europa s’enfronta a un conflicte, ja sigui la crisi dels refugiats o el Brexit, és freqüent sentir parlar dels valors europeus: democràcia, progrés i tolerància, paraules massa elevades, que creen unes expectatives que no es poden complir.

Pels fundadors de la Unió Europea, es tractava senzillament de forjar la pau a través del comerç i la cooperació mútua. La meva primera impressió quan Espanya va entrar al Mercat Comú és que es va posar data de caducitat als iogurts. Comprenc que, pels idealistes, la pau i les normes de defensa del consumidor siguin poca cosa, però per les persones que van perdre els seus familiars a la guerra o pels que ens menjàvem productes caducats, són una realitat tangible. El drama de l’oli de colza ens va ensenyar que amb el menjar no s’hi juga, perquè t’hi va la pell.

El món actual arrossega una sèrie de tensions que, a pesar que vénen d’enfora, es manifesten amb força a tots els països, ja siguin europeus, americans, asiàtics o oceànics. Costa molt crear llocs de feina de qualitat i aquests mai no són segurs. El sistema econòmic és caòtic i pateix crisis recurrents que afecten especialment els més dèbils. La pobresa genera una forta immigració dels països del sud. Les nacions grans –Estats Units, Xina, Rússia– volen imposar la seva voluntat als altres. Les multinacionals i els rics intenten evadir el pagament d’impostos. L’Estat de benestar requereix de cada vegada més recursos i se li exigeixen nous serveis, que són difícils de finançar.

Cap d’aquests desafiaments és causat per la Unió Europea, que en canvi ens pot ajudar a trobar algunes solucions. És evident que el seu funcionament té disfuncions i carències; un acord entre moltes parts mai és prou satisfactori per tothom, però amb voluntat es pot progressar. Europa no és un projecte utòpic, sinó un treballós pacte entre petits estats per enfrontar-se a un univers hostil. Basta pensar en la inestabilitat de Llatinoamèrica, on cadascun va per lliure. La majoria de les grans qüestions (multinacionals, immigració, agressions exteriors) seria més dura sense la Unió; en altres, com l’Estat del benestar o el mercat de treball, la responsabilitat és nostra.

Europa ha estat segrestada tant per aquells que l’imputen tots els problemes nacionals com els que li demanen l’assoliment dels seus fantàstics ideals. En canvi, és un humil camí per anar resolent en comú els reptes de la globalització. El Regne Unit prest s’adonarà que fora fa molt de fred.