VIATGE AL PIRINEU NAVARRÈS, BOSCOS, MUNTANYES I FRONTERA

 Aquest fantàstic viatge ens mena pels boscos d'Irati i Roncesvalles en vuit intenses etapes.

1er dia. Circular Garaioa

Recorrem les muntanyes que envolten la vall  que recorre el riu Irati. Prop d'Aribe, trobam el pont mitgeval.

Som a la sortida de les valls. Aquí l'Irati es remansa i ens mostra la seva molenconia de tardor.

Ben a prop travessam l'excitant pont penjant que hi ha a tocar de l'antic balneari.

Entre els boscos que pugen cap al puig de la Corona trobam les primeres instal·lacions dels caçadors de coloms. Aquí són unes inestables escales de fustes que fan vertígen.

Prop d'Olaldea, una creu caiguda assenyala el lloc on algun desgraciat va trobar la mort en tèrboles circumstàncies...

De tornada, accedim al Txanagra, la major elevació d'aquesta jornada, des de la qual obtenim unes excel·lents vistes de la vall.

No gaire enfora es troba l'esgarrifós mirador de Zamariain, com una llengua de pedra que atreu als caminants perquè intentin llepar el cel

2a. etapa. De Garaioa a Irati

Avui travessam les muntanes que dominen la vall d'Aezcoa. a escassa distància de de Garioa arribam a Villanova d'Aezcoa, un encantador poble, amb airoses cases.

A les portes d'alguns d'aquests casalots encara es pot veure l'eguzkilore, un card que protegia els visitants de les forces malignes de la nit.

Tot d'una trobam la muralla pètria del Berrendi, que anam a pujar.

De camí trobam la primera fageda del viatge. Milers d'arbrers que pugen cap al cel i creen un espai oníric que recorre atordit el caminant.

Cal anar amb compte. Al bell mig hi ha esvorancs que semblen ser l'accés d'entrada a l'inframón.

Superat el Berrendi, un camí accidentat ens mena a l'Ugaibel, des d'on tenim unes estupendes vistes de tota l'extensió boscosa que mena fins al pantà d'Irabi.

A les pastures de les muntanyes els pastors encara no s'han emportat els ramats de cavalls que aprofiten les darreres pastures estivals.

3a. etapa Circular Irati

Sortint d'Irati en direcció al pantà d'Irati deixam enrere les cases de la pintoresca població

Caminam al costat del riu Irati, que ara és poc més que un rierol de muntanya.

Al final del camí s'alça la imponent presa que regula el riu i produeix electricitat.

Aigües amunt trobam un ramat de les polides vaques del país.

Prest el camí s'empina i trobam una cruïlla de camins, uns s'endinsen al Pirineu, altres baixen als pobles i algun sembla que meni cap al cel...

Al peu de les muntanyes ens endinsam en un bosc encantat, on sentim les veus ofegades dels follets i les fades.

4a. etapa. Irati-Valcarlos (Luzaide)

Aquesta dura etapa ens fa pujar i pujar cap al Urkulu. A l'horitzó s'alcen les orgulloses muntanyes del Pirineu.

Pel camí passam a la vora de dures parets de roca.

Arribam esgotats, però enormement satisfets al Urkulu, al cim del qual els romans van aixecar una astoradora torre d'homenatge a la seva conquesta d'aquestes terres.

De baixada arribam al coll de Bentarte. Per aquí transcorre el camí de Santiago, on trobam la font de Roldan i pelegrins de camí. Una portuguesa feia 52 dies que havia partit de Suïssa...

El coll mostra la seva alegre extensió, on pasturen ditxosos ramats, que ens recorden una altra vegada que som a terra de pastors.

Emprenem el descens vertiginós cap a Valcarlos, que veiem incrustat al fons d'una estreta vall ofegada per les muntanyes.

Al capvespre enormes estols d'aus migratòries dibuixen delicats dissenys al firmament en la seva laboriosa migració cap a les calides terres del sud.

5a. etapa. Circular Luzaide

Luzaide, entre dos rius, està rodejada de bones costes al capdamunt de les quals s'hi troben orgullosos caserios.

El dia trancorre en una interminable pujada al Menimotxa, molt cops al costat de la frontera, ben assenyalada amb dures fites i amb unes vistes vertiginoses a la vessant francesa del Pirineu.

6a. etapa. Luzaide - Burguete

A Luzaide el dia de Pasqua se celebra una airosa desfilada amb festits típics, als quals s'ha dedicat una singular estàtua.

Arribam un altre cop a la frontera, ben marcada per una tanca amb filferro i fites numerades, que ens recorden com ha estat de difícil travessar aquestes muntanyes quan la història ha mostrat la seva cara més fosca.

En direcció al port de la Ibañeta recoperam l'arbreda, amb els seus tranquils colors, sobre suaus pujols

Arribant a Roncesvalles, la capella de Santiago s'alça com un delicat regal als esforçats pelegrins.

7a. etapa. Circular Burguete

Burguete un perfecte poble-carrer va allotjar Ernest Hemingway, que va venir a descansar aquí després de les seves tresques pamploniques.

L'excursió ens torna a oferir magnífiques vistes de la serralada dels Pirineus, que sembla que realment vugui asserrar el cel amb el seu perfil cantellut.

El camí trasncorre novament entre grans arbredes, al si de les quals regna un silenci monacal que el viatger no s'atreveix a trencar.

8a. etapa. Burguete - Aribe

Per passar de Burguete, al camí de Santiago i tornar a Aribe cal superar el puig Corona, on el bosc ens mostra els seus espledorosos colors de tardor com a despedida d'aquest esgotador, però molt plaent recorregut.

La revolució arriba als noms dels carrers de Maó: República i Guerra Civil

Des del començament del segle XX, diversos consistoris van promoure la modificació del nom d’algunes de les principals vies de la ciutat de Maó, al principi de forma consensuada, però a partir de la I Guerra Mundial i la dictadura de Primo de Rivera en clau política, primer per homenatjar persones lligades als ideals republicans, que sempre fou la principal força política de la població, i més tard als monàrquics.

Amb aquests antecedents, era d’esperar que la proclamació de la República fos utilitzada per prendre revenja dels abusos dels conservadors. Pocs dies després del canvi de règim, el 29 d’abril, la corporació maonesa baratava les denominacions d’un grapat de vies públiques, bàsicament places, la majoria per honorar figures claus del nou règim, tot i que, curiosament, es va respectar el Pintor Calbó, en una rectificació evident en relació als seus postulats d’un lustre abans. En canvi, el carrer de Carles III, que anteriorment havien acceptat, va pagar la lacra de la seva corona i fou substituït per Fermín Galán.

 

Es tractava d’un capità d’Infanteria que s’havia distingint escrivint un llibre on, a partir de les seves vivències, criticava la Guerra del Marroc; poc després, va participar en el cop d’Estat del 1926 contra la dictadura de Primo de Rivera; amnistiat, el 1930 formà part de l’aixecament de Jaca, que el conduí a un consell de guerra sumaríssim on fou condemnat a mort. Davant de l’escamot d’afusellament, cridà un rotund “Visca la República”. Amb aquest full de serveis, no és d’estranyar que, després de la proclamació d’aquesta, fos rehabilitat i li se li dediquessin carrers de tot el país. Paral·lelament, el d’Isabel II va passar a ser de Garcia Hernández, que era un altre capità que acompanyà Fermín Galán en el pronunciament de Jaca i que, com ell, es considerava màrtir de la República.

 La resta de vials no tenen històries tan dramàtiques; la majoria apel·laven a la simbologia i les esperances que desvetllava el naixent règim republicà. Isabel II va perdre el seu passeig a l’Esplanada en nom de la Llibertat, mentre que la plaça de la Constitució (que commemora la del 1812) passà a ser la de la República i la de s’Arravaleta (avui en dia, Reial) era de la Democràcia (totes les comparacions són odioses...). Els nous dirigents van donar el cop de gràcia als monàrquics distingint dues personalitats, una nacional i l’altra local: Pablo Iglesias, el fundador del Partit Socialista Espanyol, li prenia el lloc al Príncep d’aquesta plaça i l’anarquista maonès Joan Mir i Mir la de la Infanta, amb la qual cosa el regicidi simbòlic quedava consumat. Hi va haver una proposta per alterar la designació d’altres vies públiques (Santa Eulàlia, Frares, Sant Roc, Sant Crist i plaça del Carme), però no va prosperar.

Durant aquest període, encara s’experimentarien nous canvis. Quan el doctor Frederic Llansó morí, el gener del 1933, es va alçar un onada de reconeixement envers qui havia estat diputat republicà durant molts d’anys, que fou nomenat fill il·lustre de Maó i a qui es proposà per denominar el primer tram del carrer de la Infanta (llavors Joan Mir i Mir), on havia nascut, però al final tot i que sí que es posà la placa a la casa natalícia del metge, el carrer que se li va dedicar fou el de Sant Fernando, bastant proper a aquell i que no provocava els escrúpols d’haver de desvestir un sant per vestir-ne un altre. Aquesta modificació devia esperonar la consciència del consistori, que es va recordar d’un altre republicà, Joan Rodríguez Femenías, primer batle per elecció popular (abans els nomenava el govern) i figura cabdal del republicanisme del segle XIX maonès, al qual el mes der març d’aquell any s’acordava posar una làpida a la casa del carrer Isabel II on havia nascut i assignar-li l’antiga plaça de Sant Francesc, que està a tocar, ja que el nom del carrer ja havia estat donat a Garcia Hernández. Finalment, l’octubre es batejava la plaça del Bastió (que aquells anys s’estava urbanitzant, en esbocar algunes cases) a l’escriptor i destacat republicà Blasco Ibáñez. Amb ell es concloïa l’esclat d’eufòria dels partidaris del nou règim.

 

Les convulsions de la Guerra Civil van sacsejar encara amb major estrèpit el nomenclàtor de carrers. En aquesta ocasió, el centre d’atenció van ser els apel·latius de caire religiós, ben abundants a la població, en part pel costum d’evitar designar persones concretes i substituir-les per les del sant patró. El primer fou el de Sant Andreu que, a petició dels veïns, l’1 de setembre del 1936 fou reemplaçat per la Igualtat. Pel que fa a la resta, els canvis es van fer esperar. És possible que hi haguessin discrepàncies entre els partits del Front Popular. Així el mes de novembre es va rebre la proposta del Sindicat Únic de Treballadors de Maó per donar els noms de Miquel Bakunin, Francesc Ascaso i Issac Puente als carrers de Santa Escolàstica, Concepció i Santa Teresa, idea que no va quallar.

Ja fos per aquest motiu, pel pes de la tradició o per l’existència d’altres prioritats, l’eliminació del component religiós va ser un procés que s’allargà gairebé un any i no es va fer en una única resolució, sinó en un total de set o més, durant les quals es van anar removent les antigues denominacions en benefici d’altres laiques, vinculades a la República, a la Guerra o als ideals dels partits del Front Popular. Paral·lelament, es va començar a designar-los sense l’apel·latiu de sant o santa: el mateix mes de novembre a un soterrani del carrer de Jeroni es feia una rifa per als fills del milicians.

Tanmateix, el primer acord de modificació de noms, del 20 d’octubre del 1936 no va utilitzar termes de contingut polític, sinó que va seguir amb la tònica de distingir personalitats afamades que ja s’havia utilitzat durant la República. D’aquesta manera s’introduïren els de Santiago Ramon i Cajal (Sant Crist), Victor Hugo (Església), Miguel de Cervantes (Sant Bartomeu) i Tomàs A. Edison (plaça Sant Roc). En tot cas, es van remuntar al president de la I República Nicolás Salmerón  (Sant Joan), la pionera del feminisme del segle XIX Concepción Arenal (Santa Teresa) i l’intel·lectual anarquista Ferrer Guàrdia (Ramis)

 

Les següents resolucions van ser més radicals i incorporaren un feix de noms heterogenis que podem agrupar en tres conjunts. El primer el constituïen celebritats del món de l’art: Garcia Lorca (Sant Sebastià), Carlos Darwin (Santa Catalina), Miguel Àngel (devia ser l’escultor italià, Santa Rosa) Guimerà (se suposa que Àngel, l’escriptor català, Sant Pau), Ramon Turró (pensador català, Santa Ana) i Pedro de Geyter (músic belga, compositor de la música de la Internacional, Santa Escolàstica).

El segon col·lectiu, el més nombrós, honorava figures polítiques d’esquerra: Tomàs Meabe (socialista basc, Sant Manuel), Ignacio Iglesias (comunista asturià, Santa Cecília), Vicente Barrio (sindicalista de l’UGT, carrer del Carme), Sanchís Banús (eminent metge i diputat del PSOE, Sant Guillem), Fèlix Lorenzo (periodista republicà, Sant Jaume) i Manuel Azaña (president de la República, Sant Albert). Entre aquests destacaven els morts en aquelles dates per les seves idees (entre els quals també podríem incloure Garcia Lorca): Luis Sirval (periodista assassinat per un grup de legionaris el 1934, Sant Roc), Juanita Rico (socialista afusellada el 1934 per un escamot falangista, Sant Climent), Isaac Puente (intel·lectual anarquista, assassinat el juliol del 1936, Sant Nicolau), Andrés Manso (dirigent socialista, executat el 1936, Angel), Durruti (revolucionari anarquista mort durant la batalla de Madrid, Concepció), Alejandro Jaume (socialista mallorquí, ajusticiat el 1937, Sant Bartomeu).

Finalment, n’hi havia un grup de caràcter simbòlic: Carlos Marx (Sant Jordi), Primer de maig (rector Panedas), 14 d’abril (proclamació de la II República, Santa Eulàlia), 6 d’octubre (commemoració de la revolta asturiana del 1934, Sant Josep), 19 de juliol (per la derrota del cop d’Estat del 1936, Frares), Madrid (per l’oposició a les tropes franquistes, Gràcia) o Vida Nova (ideal revolucionari, Sant Carles).

L’únic menorquí que va ser reconegut fou el pedagog Antoni Juan, al qual en una de les darreres resolucions es va atribuir el carrer de Sant Lluís Gonzaga. Així i tot, la transformació dels noms dels carrers va comptar amb resistències, si més no degudes al costum. A la premsa dels anys de la contesa no és estrany trobar les designacions antigues. Els dels sants a vegades apareixen sense aquest, com el Centre d’Higiene del carrer Ana, el març del 1938, però en altres no hi havia cap empatx en donar la notícia de la destrucció d’una casa al carrer Sant Manuel, per posar un exemple de l’abril del 1937.

Les primeres polèmiques entorn als noms dels carrers de Maó a l’inici del segle XX

Tot just encetat el segle XX, els noms dels carrers de Maó van començar a experimentar modificacions. El punt de partida va ser la voluntat d’honorar personalitats vinculats amb la població, com el doctor Orfila, però prest es van orientar envers qüestions relatives a la política nacional, al principi de mutu acord, en batejar la costa Llarga com de la Independència i, més tard en clau partidista, quan l’antic carrer del Forn fou dedicat a Pi i Margall, gran figura del republicanisme espanyol, cosa que, com és lògic, enfurismà els monàrquics.

Aquest darrer canvi va ser l’espurna que va fer esclatar les polèmiques nominals de l’entrada de segle, ja que només en comptades ocasions les noves designacions van obtenir l’aquiescència de totes les formacions representades Dalt la Sala. Aquesta feliç circumstància es va donar el 1916, quan es va decidir transformar la plaça Vella en plaça de Colon, per donar relleu a la commemoració del descobriment d’Amèrica, el 12 d’octubre d’aquell any. La innovadora resolució deixava al descobert el conservadorisme dels regidors que manaven no feia tants anys, el 1892, quan s’havia celebrat el quart centenari sense cap alteració del viari. En tot cas, la denominació va fer fortuna i és la primera que es consolidà i ha continuat fins als nostres dies. La plaça Vella era la denominació oficial de la popular plaça de la Verdura, que ja trobam el 1865. Els dos noms eren corrents fins al trasllat del mercat al claustre el 1883, moment a partir del qual es va imposar el de plaça Vella, que avui en dia ningú coneix.

 

D’una manera semblant, el maig del 1917 l’Ajuntament acordava per unanimitat batejar com Passeig d’August Miranda el que des del 1861 es coneixia simplement com de la Miranda, encara que originalment havia estat concebut com de Sant Ferran (en honor de Ferran VII). L’entesa es va obtenir malgrat que en aquesta oportunitat (com en alguna altra) el canvi havia estat promogut des del partit monàrquic, a través de la seva premsa que, dos mesos abans, havia publicat uns articles defensant la necessitat de reconèixer el ministre de Marina, “que, autoritzat per les Corts per designar les bases navals secundàries, es va fixar en primer lloc en el nostre port, al qual ha atès amb especial interès, de forma que en poc més d’un any s’ha planejat, projectat i aprovat el que aquí s’ha d’edificar per construir una important estació naval, i les obres es troben tan avançades que recentment ha pogut afirmar al Congrés que «respecto a Mahón está terminándose la habilitación de Puerto».” L’esperada visita de l’Almirall, rellevat del càrrec als pocs mesos, no es va arribar a produir i, segurament per aquesta causa, les plaques de la plaça no es van modificar fins el 1924. Quant al bust del marí, va haver d’esperar fins el 1927.

Molta més polseguera es va aixecar el novembre del 1918, quan es baratà el nom del carrer de s’Arravaleta pel de Wilson, per distingir el president americà, que feia mesos que feia crides per aconseguir el cessament de les hostilitats de la I Guerra Mundial, oferint un armistici als imperis centrals, que aquests estaven a punt acceptar. Els monàrquics van considerar prematur el canvi, perquè la pau encara no era un fet (tardaria cinc dies). Al cap de poc, El Bien Público censurava que es concedís aquesta distinció “al president del país que havia provocat la pèrdua del mercat cubà de calçat, font de riquesa per a Menorca” i que la pau no fos més que “el festín de las naciones victoriosas”. L’hostilitat conservadora era un fidel reflex de les posicions durant la Guerra, en què havien donat suport a l’Entesa d’Alemanya-Àustria-Turquia, mentre que els republicans, pel contrari, eren ferms partidaris dels aliats. En tot cas, els conservadors no tardarien en netejar l’afronta.

 

Poques setmanes es van escolar i ja s’aprovava una nova alteració impulsada per la fi de la Guerra. A petició del fuster Joan Teixes i altres veïns del carrer de la Reina, el desembre del 1918 se li llevava aquest nom a la monarca de nom desconegut en favor del mariscal Foch, cap de les forces aliades del front occidental, que havia derrotat en diverses batalles els alemanys i acceptà l’armistici que posava fi a les hostilitats, mèrits pels quals fou convertit en un heroi, fins al punt que el seu nom sonava per al premi Nobel de la Pau. 

Potser per no tractar-se d’un carrer cèntric, aquest canvi no va escalfar els ànims. Encara va passar més desapercebuda la substitució del carrer de Sant Llorenç pel de Bèlgica. Amb motiu de la instal·lació de les plaques de les dues vies, que es va efectuar el febrer del 1919, La Voz de Menorca es congratulava de la idea, que considerava que era una feliç iniciativa, molt oportuna i sentimental d’alguns bons amics (és a dir republicans), secundada pels veïns i sancionada per l’Ajuntament per perpetuar el nom de la nació màrtir i esforçada, que va saber sostenir la dignitat i l’existència davant de les escomeses de la barbàrie i la força bruta (òbviament, Alemanya). Recordem que Bèlgica va ser el principal teatre d’operacions dels ferotges combats del front occidental. Potser per aquests antecedents, els conservadors no van presentar batalla en contra d’aquestes dedicatòries, que es van utilitzar amb normalitat fins al franquisme.

Després dels tensos anys de la Gran Guerra, no es van produir més modificacions fins a la dictadura de Primo de Rivera. Així, el 1924, la mateixa sessió que donava llum verda al projecte de la Peixateria resolia que, un cop finalitzades les obres, la venerable plaça, que portava aquest nom des de la urbanització del sector, el 1780, passaria a denominar-se d’Espanya. Les obres es van allargar tant que el batle Victory va perdre la paciència i el juny del 1926, quan només havia conclòs la primera fase, que consistia en la cimentació i reordenació de la zona, l’Ajuntament aprovava l’alteració del nom. La decisió va ser unànime, però la composició del Consistori no era fruit d’elecció popular, sinó per designació d’afins al règim. Com és sabut, l’edifici no s’inauguraria fins l’any següent.

 

L’Ajuntament, encoratjat pel canvi, el novembre del mateix 1926 va decidir erradicar del nomenclàtor els noms de dues de les principals vies de la població d’una tacada: el carrer Nou passaria a ser de Carles III i l’odiat carrer Wilson ho seria del Pintor Calbó. Com és lògic, l’acord va aixecar ampolles entre els republicans que, curiosament, no repudiaven al monarca, al qual més que la conquesta de l’illa el 1782, li reconeixien l’expulsió dels jesuïtes, no debades l’anticlericalisme era un punt crucial del seu ideari polític. Molt diferent era el cas de l’antic carrer de s’Arravaleta, ja que no entenien que el pintor Calbó, prestigiosa figura local, desplacés al gran estadista Wilson, preeminent personalitat mundial: “el primer figurarà a les pàgines d’una historia regional; del segon en parlarà la universal”. Segons el seu parer, per reconèixer els mèrits del menorquí hauria estat millor prendre el nom d’altres carrers, com el dels Frares o places, com la del Príncep.

No quedarien aquí les coses. El novembre de l’any següent se substituïa el nom del carrer o costa de l’Alameda per l’Avinguda del doctor Guàrdia, seguint les passes de l’Ajuntament d’Alaior, que el 1916 li havia dedicat un carrer a aquest fill il·lustre de la població. La corporació retia homenatge al metge i lingüista, que havia fet una important carrera acadèmica a París, aprofitant els vint anys del seu traspàs (1897). Al mateix temps, s’acordava completar la denominació del carrer del Rector, pel de rector Panedas y Mesquién. La premsa clarificava que es tractava d’un eclesiàstic del segle XVIII, que fou rector de Santa Maria des dels 18 anys d’edat. En realitat, la gent li deia del rector mort, arran del seu traspàs, esdevingut el 1779.

Les primeres alteracions del nom dels carrers de Maó al segle XIX

 El 1861, l’Ajuntament de Maó va trastocar els noms de nombrosos carrers, seguint les instruccions generals del Govern. És quan es van introduir diverses denominacions monàrquiques que encara perduren, com les de la Reina, la Infanta i la plaça del Príncep.

D’altra banda, es va modificar els noms d’algunes vies menors, com el carrer de darrera del Bastió, que passà a ser simplement del Bastió; darrera la Peixateria, que quedà com el dels Pescadors; el del Molinet, bescanviat pel del Molí; Mercadal enlloc de Mercadalet, i la plaça del Padronet que es convertí en la del Retiro, l’única designació que no acabaria d’arrelar, fora de la documentació oficial. També es va reemplaçar el carreró de Bialet pel carrer de Sant Gabriel, per la qual cosa cal imaginar que l’apel·latiu “carreró de ses Bruixes” amb què actualment és conegut és posterior a aquesta època. Finalment, s’eliminaren noms redundants: el de Sant Carles alt, passava a ser Sant Llorenç i Sant Sebastià alt, Sant Ciril. En un cas es va substituir un carrer que encara era en català -el del Roser- pel seu equivalent castellà -el Rosario. Curiosament, quan el 1983 es van normalitzar les vies de Maó es va imposar «Rosari», poc acord amb la tradició històrica.

 

Així mateix, amb un esperit clarificador, es va dividir el sector del pont del Castell en tres carrers, un dels quals va rebre aquest nom i els altres dos els de la Conquesta i d’«Alonso III», que devia ser una confusió per Alfons III, el conqueridor de l’illa i no seria corregit fins al 1983. De forma semblant, el carrer del forn de la Quintana es va simplificar com carrer del forn, mentre el del forn de l’Arraval es transformà en el del Rector i hauria de passar més de mig segle perquè l’Ajuntament matisés que es referia a Panedas Mesquién, del segle XVIII.

 

En definitiva, seguint les disposicions generals, es van esmenar els noms dels carrers de Maó amb un esperit racionalista, dins de la tendència unificadora de l’època, que va estandarditzar la moneda (introducció de la pesseta), les mesures (aplicació del sistema mètric internacional) i donà lloc a un funcionament més uniformat amb les nacions europees, desprès de localismes d’origen medieval.

 

Les denominacions anteriors tenien una forta empremta monàrquica. Per aquest motiu no és d’estranyar que, durant la Revolució Gloriosa, l’1 d’octubre del 1868, fossin esborrades. De fet, les làpides en honor de la reina van ser arrabassades i cremades públicament a la via pública. Recordem que aquestes eren les del carrer Isabel II, que, de forma ben significativa, passà a dir-se de la Llibertat, i el passeig, al qual es va donar el nom de Méndez de Vigo, el batle que havia impulsat la seva construcció una dècada enrere. La resta de  d’espais públics van ser dedicats a personalitats d’orientació liberal, que a l’època era progressista. Així, la plaça del Príncep va passar a dir-se d’Espartero (heroi de la primera guerra carlina, polític liberal progressista i president del país), el carrer de la Reina mutà en de Padilla (probablement el líder comuner que el 1520 s’enfrontà a Carles I, en defensa de les llibertats de Castella) i el dels Frares (la desaparició del qual respon a l’anticlericalisme del moment) en de Riego (heroi liberal que va ser ajusticiat el 1823). D’altres van rebre el nom d’ideals: el carrer de la Infanta va passar a ser del Progrés.

Aquestes denominacions van perviure durant tot el Sexenni Democràtic, fins que el cop d’Estat de Martínez Campos del desembre del 1874 va escapçar la I República. D’aquesta manera el març del 1875, l’Ajuntament acordava retornar a totes les vies públiques els noms que havien tingut anteriorment.

 

Durant la primera part de la Restauració, anys de tornisme estricte i força tranquil·litat, les úniques modificacions del viari tingueren lloc el 1890 i el 1892. En la primera, es va dedicar el carrer de l’Arraval a Francesc Prieto i Caules (mort uns mesos abans), l’enginyer que dissenyà l’actual carretera de Maó a Ciutadella, que superà l’antiquat camí d’en Kane. La segona, en homenatge al “savi naturalista i preclar sacerdot” Cardona i Orfila, amb amplis contactes amb altres científics de l’època, que també havia deixat d’existir feia poc, se li donà el seu nom al carrer del Forn, on havia viscut molt d’anys. Els dos van ser declarats, així mateix, fills il·lustres de la població.

 

En conjunt, el segle XIX, malgrat ser una època d’importants convulsions polítiques, va veure diverses alteracions del viari, però en nombre molt menor que a la centúria següent i, a més, en la seva majoria van perdurar al llarg del temps fins a dates ben recents. El fet que durant dècades regidors i batles no fossin triats pels ciutadans degué contribuir no poc a aquest continuisme.

Prieto i Caules (esquerra) i Cardona i Orfila (dreta)

Tanmateix, tot just començada la nova centúria, la inestabilitat que s’emparà del país des del 1902, amb la majoria d’edat d’Alfons XII, es va encomanar al consistori maonès i aquell mateix any obria la caixa de Pandora. El mes d’agost es presentava una moció per substituir el nom del carrer de les Moreres pel del doctor Orfila, que havia nascut allà, i perquè se li aixequés un monument en una plaça de la localitat. La iniciativa s’havia originat en un article publicat el juny per Martí Gornés Catxot al diari El Bien Público, on exposava els mèrits del toxicòleg per fer-lo mereixedor d’aquell honor. A l’octubre s’aprovava el canvi, alhora que l’antic carrer d’Orfila, dedicat també al doctor, es convertia en el de Roig. La làpida del carrer fou substituïda el mes de març de l’any següent. L’erecció del bust va haver d’esperar; el 1912 es reprenia el tema sense resultats. L’actual, que al final es va fer al mateix carrer, no seria construït fins el 1953, cinquanta anys més tard de la idea original.

 

L’Ajuntament no va tardar gaire anys a reprendre el fil. El 1908 es complia el primer centenari de la invasió napoleònica i l’inici de la guerra de la Independència. La contesa va ser utilitzada com la pedra angular per reconstruir el patriotisme nacional després de les desastroses derrotes del 1898, quan es perderen les Antilles i Filipines, les darreres restes de l’imperi on no es posava el sol.

 

L’onada patriòtica prengué a tot el país i monàrquics i republicans van acceptar de grat fundar un renovat nacionalisme en aquesta efemèride. D’aquesta manera, el mes d’abril la Corporació acordava “anomenar Via de la Independència a la Costa Llarga, per perpetuar l’heroic fet de la Guerra de la Independència”, alhora que aprovava el programa de les festes que s’havien de celebrar el dia 2 de maig per commemorar “el primer Centenari de l’aixecament nacional per la independència pàtria.” Convé observar que, des del primer moment, el nom va coexistir amb el més popular de Costa Llarga,  que va ser utilitzat sense vacil·lacions com a mínim fins a la Guerra Civil, quan fou substituïda per en Reynés, l’encarregat del servei de barques, que es guanyà la memòria popular.

Al cap de poc temps es tornava a modificar el nom d’un carrer. El mes de maig del 1910 l’Ajuntament aprovava que la calle del Castillo es passés a dir de Pi i Margall. En aquesta ocasió va ser la mort de la vídua, esdevinguda el 1909, la que va reviscolar la memòria de l’estadista, gran figura del republicanisme federalista, que havia mort el 1901 sense fer gaire enrenou. Arreu d’Espanya se li van dedicar monuments i vies públiques i els republicans maonesos van decidir posar-li el seu nom a un carrer. El Bien Público, enfurismat, els va retreure, en un article titulat “Lògica republicana” que, quatre anys abans, el 1906, haguessin declinat, amb motiu de les noces del rei, de batejar la plaça de l’Arravaleta, amb el nom de la reina Victòria, excusant que “no és costum en aquesta ciutat donar als carrers i places el nom del cap d’Estat, en termes que no n’hi ha cap que es digui d’Alfons XII, de Figueras, d’Alfons III, ni de cap altre.” Val a dir que l’afirmació era incerta: sense anar més enfora, hi havia el carrer d’Isabel II. Malgrat tot, la denominació es mantingué fins l’allau de canvis del franquisme.