Els Andes peruans: molt més que Machu Picchu

La joia de Perú són les ruïnes de Machu Picchu, però la zona on es troba és el cor dels Andes, el nucli de l'antic imperi Inca; aquí s'hi troben emplaçaments fascinants.

ELS JACIMENTS INQUES DE LES RODALIES DE CUZCO

Cuzco era la capital dels inques. Per aquesta raó, prop seu hi ha molts jaciments amb monuments de diferents tipus

Tambomachay era un santuari dedicat al culte de l'aigua. Les ruïnes són conegudes com el bany de l'Inca, per les seves fonts i aqueductes.

El jaciment més espectacular és, sens dubte Sacsayhuman. Es tracta d'una fortalesa cerimonial situada a un pujol que domina Cusco. Es troba a 3.700 m sobre el nivell del mar, 300 m. més amunt de Cuzco. Els dos quilòmetres que els separen es poden fer a peu en una mitja hora (de baixada).

El recinte comprèn un conjunt de construccions i, davant, un turonet envoltat d'una triple muralla. Els seus murs són una obra mestra d'enginyeria antiga.

                                                        LA VALL SAGRADA: PISAC

A la vall del riu Urubamba hi ha diverses ciutats inques i per açò se l'anomena la vall sagrada. En ell es troba Pisac, una fortalesa de caire religiós, situada a 400 m sobre la vall i envoltada de terrasses de conreu, que aprofiten al màxim la terra de les vessants. El resultat és, més que impressionant, corprenedor.

El jaciment està format per diversos conjunts d'edificis. El més imponent és l'Intihuatana, un centre cermonial dedicat al sol.

Les vistes de les terrasses de conreu des de la ciutadella (Kallacasa) tallen la respiració.

CUZCO: LA CAPITAL DELS INQUES I DEL VIRREINAT

Els espanyols van construir la capital del virreinat del Perú damunt de la ciutat dels inques. De fet, van aprofitar els murs d'alguns palaus per aixecar els seus, que així poden ser admirats avui en dia 

Mur del palau de l'Arquebispe, amb el perfil d'un puma

El convent de Sant Domingo s'alça damunt de Coricancha, el temple del Sol dels inques.

La plaça d'Armes és al mateix lloc de la plaça principal dels inques i aquí la ciutat es mostra com una bella població colonial.

Els carrers de Cuzco són plens de bells edificis amb un remacable colorit.

MACHU PICCHU: LA PERLA DEL PERÚ

Machu Picchu és una de les meravelles del món modern. El seu emplaçament, voltat de muntanyes i dominant l'entrada de la selva, és autènticament espectacular.

Les línies clàssiques dels edificis harmonitzen amb l'entorn, creant un ambient únic.

Als peus, la selva s'estèn, magestuosa i ofereix uns paisatges fastuosos.

OLLANTAYTAMBO: LA FORTALESA

A la vall sagrada dels inques també es troba el poble d'Olllantaytambo, on s'ha conserva la trama urbana inca. Les cases modernes s'aixequen sobre filades de canteria prehispànica.

La fortalesa inca domina el poble i la vall. Les terrasses aquí tenien una funció defensiva i ofereixen un aspecte de gran solidesa.

Al capdamunt, la ciutadella exhibeix mostres de la imponent arquitectura dels inques.

A la ciutat baixa es poden veure les característiques cases dels inques. 

A uns quants quilòmetres es poden trobar les curioses terrasses de MORAY, que sembla que eren un camp d'experimentació agronòmica dels inques

Una mica més enllà s'estén el fascinant conjunt de les salines de MARAS, El joc de llums i colors forma un calidoscopi hipnòtic: podries passar hores admirant-lo.

CHINCHERO és la darrera població de la vall sagrada dels inques. El poble també s'alça sobre les ruïnes inques, formant un tot ben integrant.

El més impressionant són les terrasses de conreu. Hi ha cinc o sis conjunts i, malgrat ser uns elements puraments funcionals, expressen una gran bellesa.

En aquest punt, les muntanyes cenyeixen la vall i li presten un  ambient d'una gran espiritualitat.

El port franc i altres idees per resoldre la crisi econòmica de Menorca (1847)

 El 1846, quan l’esquadra dels Estats Units va haver d’abandonar la seva base del port de Maó per imposició del Govern espanyol, un grup de menorquins es va posar en contacte amb el diari madrileny El Español, que publicà les seves queixes i reivindicacions el 24 de juliol del 1847 i uns dies més tard afegia un altre article demanant la declaració com a port franc del de Maó. El director del rotatiu, interessat en la qüestió, va remetre a l’illa un qüestionari, les respostes del qual són ben interessants per conèixer la crisi que patia Menorca en aquells moments.

Fragates al port de Maó. Museu de Menorca

En la seva exposició, els comerciants es queixaven de l’emigració que afligia Menorca i l’atribuïen a la ruïna de les activitats marítimes provocada per la prohibició d’importar grans decretada el 1824, situació que havia empitjorat feia poc, quan les esquadres estrangeres van evacuar el port.

Per si açò fos poc, també havien deixat de venir vaixells a fer la quarantena, al port, perquè preferien anar a altres llatzerets que tenien l’avantatge de ser port franc i, a més, els bucs procedents d’Amèrica s’aturaven al que s’havia instal·lat a la ria de Vigo, on es deia que les mesures sanitàries no eren tan estrictes com al de Maó. Al respecte, és necessari assenyalar que el llatzeret de l’illa de Sant Simó a la ria de Vigo havia estat inaugurat l’agost del 1842.

Els menorquins detallaven els avantatges del port de Maó per ser mereixedor d’una franquícia. En primer lloc, hi havia la bona situació geogràfica, l’amplitud i la seguretat del port, que feien que fos cobejat per totes les nacions marítimes. Així mateix, comptava amb més de dos-cents magatzems, davant dels quals les embarcacions podien fondejar amb comoditat.

Alhora, el port disposava del llatzeret “més gran i sumptuós d’Europa”, que era necessari complementar amb una franquícia, com succeïa amb els altres, per evitar la introducció clandestina de gèneres. Espanya era l’única nació sense aquest establiment, que altres governs s’esforçaven a potenciar per atreure el comerç als seus ports i era una font de riquesa per Marsella, Gènova i Liorna. Al port de Maó seria molt fàcil impedir el contraban, per ser l’illa de poca extensió i tenir el Govern tots els mitjans per evitar l’enviament de gèneres il·lícits a la Península, mentre que als ports francs estrangers Espanya només comptava amb un cònsol per vigilar les extraccions.

Els comerciants eren molt optimistes i pronosticaven que, amb la prosperitat que generaria la franquícia, la població de Menorca es doblaria, per la qual cosa augmentaria la riquesa i s’importaria molt més, de manera que els ingressos fiscals s’incrementarien i compensarien la reducció de taxes que experimentaria la duana, que seria ben minsa. El creixement del comerç afavoriria tots els sectors econòmics de l’illa, en especial la construcció naval, que tornaria a revifar.

Finalment, els autors del memorial assenyalaven que la demanda d’un port franc no venia d’aquell moment, sinó que tenia una llarga història, que arrancava el 1782, quan la Universitat de Maó va remetre l’ofici dels representants del comerç de Maó al duc de Crillón, en el qual destacaven el gran progrés que suposaria aquest. En aquesta línia, el 1784, el president de la Junta General de Comerç i Moneda va sol·licitar que es concedís aquest privilegi al port de Maó (la petició del qual transcrivien), apel·lant a la seva excel·lent disposició, per la seva situació i magnitud, tot indicant que s’hauria de complementar amb l’establiment d’un dipòsit d’efectes navals.

Port de Maó. Anton Schantz

La instància, que rebé el suport de la Direcció General de Rendes, no va ser atesa, cosa que els comerciants atribuïen a “les terribles circumstàncies que van agitar Europa en aquella època”, és a dir les guerres que van esclatar arran de la Revolució Francesa i que no van finalitzar fins a la derrota de Napoleó, el 1815. Potser per aquest motiu recorden que la Junta de Sanitat va reiterar la demanda de la franquícia del port el 1818, també sense resultat.

Com s’ha apuntat, no sembla que el periodista fes ús de les interessants observacions dels comerciants de Maó, en un dels més documentats escrits sobre la qüestió que mai es redactarien.

Ja fos per l’efecte que podria haver tingut l’article aparegut a El Español, un dels principals diaris de Madrid, ja fos perquè la situació de Menorca en aquells anys era especialment dolenta, el capità general de les illes Balears es va dirigir a les autoritats de l’illa interrogant-los sobre les mesures que es podrien adoptar per posar-hi remei. En contestació a aquest requeriment, l’11 d’agost remetien un nou memorial en el qual s’assenyalava que la misèria i la despoblació causada per l’emigració a Alger només es podrien superar si el Govern feia algunes concessions, la qual cosa en realitat proporcionaria grans beneficis a la nació.

És lògic que l’autor de la memòria, en dirigir-se al cap de la Marina, esmentés com a principal factor a tenir en compte el port de Maó, el qual comentava que, per la seva posició i condicions, sempre havia estat de gran utilitat per a les esquadres i, en particular, l’arsenal, els edificis del qual en aquell moment estaven en un estat d’abandonament. Si bé el Govern havia pressupostat la seva recomposició, açò no serviria per revertir l’emigració dels mestres d’aixa i altres professions relacionades, que havien hagut de marxar a països estrangers, si aquests no tenen feina. Amb aquest objecte, se sol·licitava que s’encarregués a la drassana la construcció i reparació de vaixells de guerra, les quals es podrien escometre amb gran economia, que s’afegiria a la tradicional solidesa i bellesa de totes les obres que es feien a la població. En aquest sentit, se subratllaven els elogis que havia merescut feia pocs mesos la construcció d’un vapor per a una companyia de Barcelona, la qual havia fet un estalvi de més de sis mil duros i ja havia encarregat un altre buc, per al qual s’estava esperant l’arribada d’un carregament de fusta.

Port de Liorna. Abraham Storck

Un altre punt important seria la potenciació del port de Maó, mitjançat la minoració dels elevats drets que havien de pagar les embarcacions que es veien obligades a fer quarantena, que feia que es desplacessin a altres llatzerets, com Marsella, Gènova i Liorna, on possiblement eren inferiors. També es podrien reduir les taxes que havien d’abonar els vaixells que feien escala a Maó i, finalment, demanaven que Maó fos declarat port de depòsit, com ho eren Barcelona o Cadis. La promoció del port de Maó tindria un efecte positiu sobre la construcció naval i fomentaria la concurrència de bucs de guerra, la qual cosa afavoria l’economia del país.

A banda, a l’escrit s’esmenta una relació d’altres actuacions que podria emprendre el Govern. En primer lloc, l’establiment d’un presidi a l’illa del Rei que, pel seu aïllament, facilitava la custòdia dels presos, en especial els polítics. Segon, la creació d’un centre d’instrucció de reclutes per als quintos de Balears, Catalunya i València que, també per la insularitat, no es veurien temptats a desertar i als quals, a més de proporcionar-los l’oportuna instrucció, s’allunyaria de la influència dels partís polítics, gairebé inexistents a Menorca. Aquest establiment tindria un efecte col·lateral positiu, si es destinaven vaixells de guerra al transport dels militars, ja que aquests també es podrien encarregar de la correspondència, que en ocasions tardava mesos en arribar. Finalment, proposaven que s’eximís dels drets d’importació de primeres matèries als industrials que instal·lessin fàbriques d’un cert volum, les quals acabarien amb la misèria i frenarien l’emigració a l’estranger.

Les anteriors propostes segurament procedeixen d’una relació amb vuit actuacions “per posar remei a les aflictives circumstàncies en què es troba l’illa de Menorca”, localitzada a l’Arxiu Històric de Maó i que potser és un esborrany per redactar el memorial que acabam de ressenyar. La correlació és notable, però no completa, perquè allà hi manca la part relativa al foment del port de Maó i en aquest document no consta la petició d’emprendre obres públiques, l’increment de la guarnició amb un o dos batallons, la renovació del dipòsit de provisions i vestuari de l’esquadra nord-americana (que es podria fer extensiva a altres nacions, per evitar conflictes diplomàtics) perquè tornés a fer hivernada al port de Maó i l’establiment d’una fàbrica estatal de cigars. Aquestes eren les idees que es debatien a Maó per mitigar la crisi imperant aquell moment.

La campanya de premsa del diari El Español en favor del port franc de Maó (1847)

 El 1846, per decisió del Govern espanyol, l’esquadra dels Estats Units va haver d’abandonar la seva base del port de Maó. La flota tenia una gran importància per a la ciutat, on gastava uns 150.000 dòlars anuals, per la qual cosa els menorquins es van dirigir en diverses ocasions a les autoritats demanant alternatives.

Després de la manca de resposta a la sol·licitud de l’Ajuntament de Maó del mes de juliol, que demanava la rehabilitació de la drassana del port per poder bastir tot tipus d’embarcacions, els illencs es van resoldre a actuar i, en una acció molt moderna, van optar per apel·lar als mitjans de comunicació. Sense que puguem precisar-ne l’autoria, un grup de maonesos van remetre un memorial de greuges al diari madrileny El Español, qui les publicà el 24 de juliol del 1847. En aquest, exposaven l’estat de ruïna de l’illa, es queixaven d’haver quedat desatesos pel Govern i plantejaven un llistat de demandes per posar remei a la seva situació.

Començaven en positiu, posant de manifest que els fusters i marins de la població estaven al nivell de les nacions més avançades, com ho havien demostrat els ebenistes que treballaven a la ciutat de Barcelona, una marineria apreciada a tots els ports de la península i els bucs construïts a les drassanes, subratllant la vàlua dels bergantins Manzanares i Guadalete (tot i que aquests feia vint anys que havien sortit de l’arsenal maonès) i del vapor Balear que havia estat botat aquell mateix any, fabricat pel maonès Jeroni Tudurí per compte de la Societat de Navegació i Indústria de Barcelona, i que havia rebut elogis per la seva finor, solidesa i barator.

Tanmateix, afirmaven que els menorquins, lliurats als seus recursos, no podien subsistir, llevat d’una petita part de propietaris i conreadors (es tractava d’una exageració; l’agricultura illenca no tenia cap problema particular), ja que el comerç, la indústria i la marina havien de desaparèixer per sempre. De fet havia estat el Govern qui, amb les seves darreres disposicions, que havien ordenat llevar del port de Maó els dipòsits de carbó per als vapors francesos i de provisions per a l'esquadra dels Estats Units, havien deixat reduïdes a la mendicitat una infinitat de famílies, que havien hagut de tancar els seus establiments. Per açò els seus habitants, després d’esgotar els seus febles recursos, es veien obligats a emigrar no tan sols a la colònia d'Alger, on els laboriosos conreadors de l’illa havien portat amb la seva arada la riquesa i l'abundància, sinó als països mes remots del món. D’aquesta manera “l’illa tan coneguda i cobejada de totes les potències marítimes” quedava abandonada.

Per posar-hi remei, el Govern podria prendre una llarga sèrie de mesures: establir a Menorca un port franc, enviar un regiment, en comptes de les dues escasses companyies que en aquell moment l’exèrcit mantenia a l’illa, establir un presidi, ordenar que es construís a l’arsenal una part dels bucs de guerra de la Marina i vigilar que al llatzeret de Vigo es complissin els reglaments i disposicions sanitàries, a fi que el de Maó pogués competir amb aquell per atreure els bucs procedents d’Amèrica que havien de fer quarantena. Així s’alleujarien gran part de les desgràcies que patien els menorquins.

Malgrat que la llista de peticions era extensa, el diari es va centrar només en una. Cinc dies més tard, el 29 de juliol, publicava un article on remarcava el fet que els menorquins, privats de tot element de prosperitat i reduïts a la misèria, havien d’emigrar a Algèria i pronosticava que en breu “la perla de les Balears” es convertiria en una roca estèril i abandona per la malaptesa dels governats. L’única actuació que la podia salvar era l’obertura d’un port franc i amenaçava que Menorca seria la primera pèrdua quan esclatés la guerra que s’estava covant a Europa.

El periodista es referia a la rivalitat franco-anglesa, que s’havia desfermat arran de la conquesta francesa d’Alger, en crear un eix Marsella-Alger que amenaçava el trajecte Gibraltar-Malta-Suez, amb la seva extensió fins a l’Índia. La pugna s’havia pacificat amb l’Entente Cordiale de 1840, que fou trencada el 1846 per les tensions creades arran del matrimoni de la reina Isabel II. En aquell context, en una discussió de la Cambra dels Lords es va arribar a afirmar que si Espanya no defensava Menorca, “Anglaterra prendria les mesures adients per evitar la seva ocupació per una altra potència”. De fet, el Govern no va optar per la via indirecta que reclamava El Español, sinó que directament va decidir la construcció de la fortalesa de la Mola per protegir l’illa, que s’encetaria el 1848.

Pocs dies més tard, el 12 d’agost, el director del diari, José Joaquín de Mora, es dirigia al batle de Maó i li comentava que el seu interès en la qüestió menorquina provenia del fet que duia des del 1819 promovent la causa del comerç lliure. Per aquesta raó, tenia el desig de continuar insistint en la idea del port franc però, com que no coneixia l’illa, li demanava que contestés un qüestionari sobre la seva situació. El batle, al seu torn, va remetre l’enquesta a un grup de comerciants de la població. Tot i que no tenim constància que el diari utilitzés les respostes dels menorquins, aquestes són molt informatives.

Els comerciants escollits eren els principals de la població: Andreu Valls, els germans Làdico, Bartomeu Sturla i Joan Taltavull. Les dades recollides en el qüestionari es refereixen a elements coneguts, però prou significatius. Així s’assenyalava que Menorca patia una considerable emigració, que es va desfermar el 1830 després de la conquesta francesa d’Alger, indret a on es van dirigir (així com a altres punts d’Europa i Amèrica) en cerca de la feina que mancava a l’illa i fugint de l’elevada pressió fiscal. Maó comptava el 1829 amb 17.750 habitants, que s’havien reduït a 13.444 el 1838 i a 9.957 el 1846. En el conjunt de Menorca la població havia minvat de 38.000 o 40.000 residents el 1829 a  23.000 el 1846.

Però allà on els comerciants s’allarguen més és en una exposició sobre la necessitat que tenia Menorca del port franc. En essència, el que defensaven era que la pobresa de l’illa feia que l’única alternativa viable fos el comerç, per al qual el port de Maó era ideal, però precisava el port franc (és a dir la llibertat per introduir i extreure tota mena de gèneres i la instauració d’un dipòsit de primera classe) per ser viable.

Bergantí

Els maonesos reiteraven que el camp de Menorca només produïa les dues terceres parts del que els seus habitants necessitaven per a alimentació i vestit;  tampoc hi havia fàbriques, per mor de la manca de primeres matèries amb què proveir-les. Per aquest motiu, l’illa patia d’un elevat dèficit comercial que, segons les dades oficials, pujava a uns dos milions i mig de rals anuals, als quals s’havia d’afegir un altre milió corresponent als impostos, de manera que, sinó s’hi posava remei, en pocs anys s’esgotaria la circulació d’efectiu.

Abans, Menorca comptava amb diverses fonts d’ingressos per compensar el dèficit comercial. El principal era el comerç de cereals. A Maó, hi havia uns 250 bucs de gran port que importaven grans d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per vendre a la Península i altres ports de la Mediterrània, de la qual cosa obtenien uns guanys que no baixaven dels 70.000 o 80.000 pesos a l’any (un milió i mig de rals). S’hi afegia la presència d’esquadres de guerra i bucs de comerç, que visitaven amb freqüència el port.

Aquesta prosperitat es començà a estroncar el 1824, quan el rei va prohibir la importació de grans estrangers, el que arruïnà la marina i la construcció naval, els integrants de la qual van haver d’emigrar, així com els capitalistes, fins al punt que en aquell moment només quedaven uns pocs homes de negocis acabalats, resignats davant d’un comerç esquifit.

Enterprise, de la esquadra dels Estats Units

Encara restava la visita de les esquadres de guerra, però arran de la conquesta d’Alger pels francesos, va deixar de fer presència la d’Holanda, que venia per protegir els bucs de comerç contra els corsaris barbarescos. Van continuar la dels Estats Units, que tenia al port de Maó un dipòsit especial de queviures i efectes, i els vapors francesos, que disposaven d’un dipòsit de carbó i també utilitzaven l’hospital de l’illa del Rei. Ara bé, amb la supressió d’aquest dipòsits decretada pel Govern el 1846, es va eliminar la presència d’embarcacions d’aquestes dues nacions.

A aquesta circumstància se sumava el fet que la guarnició de l’illa, que històricament havia estat molt nombrosa, des de feia anys s’havia reduït a una companyia, de forma que la seva despesa, ben reduïda, era l’únic que gastava l’Estat de tots els impostos que recaptava dels menorquins.

Perú: un gran viatge en un país espectacular

Perú és un país enorme, més del doble d'Espanya, amb una població bastant menor. Les distàncies són grans i bona part transcorre per deserts o altiplans desertics, que atresoren paisatges singulars.

PARACAS

La primera aturada és Paracas, a la costa del Pacífic, a 240 km al sud de Lima. El poblet és punt de sortides per a les illes Ballestas, d'una bellesa ben particular.

Les illes, que només es poden veure des de la mar (no es pot desembarcar) són famoses per la seva faula: pingüins, lleons marins, estrelles de mar...

De camí es troba la península de Paracas, un indret desertic, on hi ha gravada l'estranya figura d'un canelobre.

OASI DE HUACACHINA

L'oasi de Huacachina és al costat de la ciutat d'Ica, a uns 70 km cap a l'interior. En aquestes terres dominades per l'arena, aquesta llacuna natural fan un gran efecte.

Aquí es poden fer excursions amb buggy al desert que l'envolta, que té unes dunes enormes; és una experiència increïble.

LÍNIES DE NAZCACHINA

A 140 km al, en mig d'un ermot rocós on no plou quasi mai i sempre en quantitats ridícules, hi ha les línies de Nazca, que deuen la seva conservació a la manca de precipitacions que les esborrin i presència humana que les malmeti.

Sobrevolar el paratge en avioneta i comprovar com en uns segons al terreny grisós apareix un col·libri, una aranya o un còndor, finament traçats, és una experiència inoblidable.

AREQUIPA: LA JOIA DE LA CORONA

Els 565 km que separen Arequipa d'Ica aconsellen arribar amb un bus nocturn, a menys que s'agafi un avió... La pallisa val la pena perquè és la ciutat peruana que més ens va agradar.

Dotada d'un clima primaveral, està situada en un paratge espectacular, amb diversos volcans, el més alt dels quals, el Chachani, arriba als 6.075 m. El més visitat és el segon, el Misti, a 5.822 m.

L'anomenada "ciutat blanca", pel color de la pedra més comú, es caracteritza per un barranc crioll, que mescla la cultura europea amb tradicions indígenes.

El punt culminant és el convent de santa Caterina on, enlloc de construir les cel·les al voltant d'un claustre les monges, filles de nobles, van fer-se cases en una petita ciutat, amb carrers, places, fonts, escales i fins i tot un cementiri.

Les millors cases tenen façanes gravades i a l'interior hi ha cuina de llenya, menjador, dormitori i pati interior.

LA VALL DEL COLCA

Des d'Arequipa es pot contractar una excursió a la vall del Colca. Convé prendre's la cosa amb calma perquè és enfora. De camí ens trobam l'espectacular altiplà de la reserva Salinas, on viuen guanacos i vicunyes, els parents salvatges de les llames.

També hi ha alpaques, altres camèl·lids, aquests domesticats i amb una llana molt preuada i una carn ben gustosa. De fet, les llames s'empraven per transportar mercaderies, com els nostres ases.

La carretera ascendeix fins al mirador dels Andes, a 4.910 m i on el mal d'altura no és cap broma. Costava respirar i ens rondava un mal de cap constant. Des del mirador es veuen els volcans de la zona. Els peruans encara avui fan montículs de pedres en honor a la Pachamama.

Després de dormir en el poblet de Chivay, a 3.600 m sobre el nivell de la mar, partim cap al canyó del Colca. El riu primer transcorre entre terrasses que el cenyeixen i ofereixen un panorama que talla la respiració.

Tot d'una apareixen grans muntanyes, sobre les que volen alguns ocells.

Són els còndols que, a primera hora del matí, aprofiten els corrents ascendents per desplegar les seves ales i pujar al firmament.

De tornada, ens aturam a algun dels encatadors poblets de la vall.

EL LLAC TITICACA

El llac Titicaca és a 3.812 m. sobre el nivell de la mar, el que el conveteix en el llac navegable més alt del món. Fa frontera entre Perú i Bolívia, per la qual és vigilat per bucs de Marina dels dos països.

El llac és un lloc molt espirtual. Hi ha santuaris inques i encara avui en dia a la barca que ens transporta hi ha gent que s'alça, tanca els ulls i obre o tanca els braços fent pregària...

Prop de la costa els indis Uros construeixen unes illes artificials, amb uns jocs, anomenats "totora", que han de renovar cada pocs anys.

També es pot visitar Taquile, una autèntica illa, que és preciosa, amb terrasses, platges: un món en miniatura. 

La desaparició de la flota americana del port de Maó (1846)

 A començaments del segle XIX, la marina menorquina s’havia especialitzat en la importació de blat estranger. Per aquest motiu, la prohibició del comerç de cereals decretada pel govern el 1820 sumí l’illa en una extraordinària crisi econòmica. Malgrat tot, durant alguns anys diversos elements van contribuir a esmorteir el cop. El principal d’ells va ser el fet que la flota americana convertís el port de Maó en la seva base a la Mediterrània, una qüestió que ha estat estudiada per diversos autors, com Glick a la Revista de Menorca i Miquel Àngel Limón en diversos treballs.

A la fi de les guerres napoleòniques, els Estats Units van enviar la seva esquadra per protegir els bucs de la seva nació dels atacs dels corsaris barbarescos i des de molt prest, ja el 1815, van començar a visitar el port de Maó. Els primers anys aquesta base naval, que comptava amb un hospital i un espai per emmagatzemar queviures i material per a la reparació i conservació de les embarcacions, va ser admès per les autoritats de forma tàcita, sense cap acord legal amb el govern espanyol. Aquesta permís venia dificultada pel suport dels Estats Units a les colònies americanes en la seva guerra d’independència contra Espanya. Tanmateix, a la pràctica no va ser cap impediment perquè la flota ianqui acudís al port de Maó amb regularitat. Finalment, el 1821 el país americà obtingué la concessió d’un dipòsit portuari lliure d’impostos a Maó i van situar l’hospital a unes dependències del Llatzeret, que el 1839 traslladarien a l’illa Plana.

No devia ser aliè a aquest fet la promoció, el 1820, de Jordi Làdico com a cònsol americà, de manera que la legació diplomàtica passà de Palma a Maó. Làdico, que gestionava una casa de banca, va prestar els doblers per a l’establiment del dipòsit i l’hospital abans de l’arribada dels fons remesos des de Washington. El menorquí exercí el càrrec catorze anys i fou succeït pel seu fill Espiridió, que s’estaria durant la resta de l’estada de la flota a Maó i després, quan aquesta abandonà el port. Làdico desenvolupà un triple paper com a cònsol, agent de compres per a la Marina i botiguer naval. També era l’encarregat de fer de mitjancer davant les autoritats sanitàries per suavitzar els rigors de les quarantenes a les quals es veien sotmesos els vaixells ianquis en el Llatzeret.

L’esquadra dels Estats Units va ser molt beneficiosa per a la ciutat de Maó. Els seus dos mil oficials i mariners gastaven uns 150.000 dòlars anuals, amb els quals donaven feina a molt d’oficis i tavernes, en les quals gastaven una considerable quantitat de doblers. També auxiliaven la multitud de pobres que llavors havia a la ciutat de Maó i alguns illencs van trobar feina en les embarcacions.

Teodor Ladico i Font

Els estatunidencs van ajudar els més necessitats a suportar la crisi que patia Menorca aquests anys: quan eren a port repartien les sobres del ranxo i les provisions sobrants entre els jornalers sense treball i, segons afirma Riudavets, van embarcar uns quaranta joves pobres per donar-los carrera de mariners. Alguns maonesos van trobar ocupació als bucs de guerra holandesos i americans, en especial els darrers. El cas de la família Farragut no va ser ni molt menys únic: Josep Riera afirmava que Teodor Làdico li feu saber que a finals del segle XIX el consolat americà a Maó (que recordem que havia estat durant molt d’anys al seu càrrec) abonava més de vint pensions de jubilació a maonesos que havien servit en vaixells de guerra.

Quan l’esquadra va establir el seu magatzem a Menorca fou amb la idea d’importar totes les provisions dels Estats Units. Açò no obstant, Obadiah Rich, primer cònsol i gerent del magatzem, va escriure als comissaris de la Marina a Washington indicant-los les economies que podien aconseguir comprant determinats productes a Maó. Els articles que proposava que fossin adquirits a la localitat eren el pa, l’oli per a les llanternes, el cordam, d’alta qualitat i més econòmic que als Estats Units, el vestit normal dels mariners, que es podia confeccionar amb tela portada d’Amèrica, i les sabates, que es podien fabricar aquí a la meitat del preu d’importació.

Fins que el 1845 els Estats Units no va fundar l’escola naval d’Annapolis, la formació dels mariners es feia a bord de les esquadres. Per aquest fet, es van contractar a Maó professors de matemàtiques, llengües i nàutica, així com pilots experimentats. També s’embarcaven mariners i majordoms; les bandes dels vaixells van contractar músics. Alguns d’aquests mariners menorquins esdevenien ciutadans americans i emigraven als Estats Units. Segons Riudavets, el 1841 els vaixells ianquis no només hivernaven al port, sinó que, així mateix, reposaven efectes navals i queviures i donaven ocupació als calafats i mestres d’aixa en la reparació i manteniment de les embarcacions.

David Farragut

La situació d’aquesta base va començar a trontollar que el 1841. El govern espanyol, temorós que els francesos es volguessin fer amb l’illa, va retirar la concessió de l’hospital i el dipòsit de què disposaven aquests des del 1829, arran de la seva conquesta d’Alger. Les protestes del govern de França i les pressions en el mateix sentit van portar a què l’any 1846 no es renovés el permís de què gaudien els americans.

A diferència dels francesos, que havien tingut una importància bastant reduïda en l’economia illenca, la sortida dels americans va suposar un impacte molt dur, que mogué les autoritats locals a dirigir-se en nombroses ocasions al govern d’Isabel II en cerca de compensacions i alternatives.

Així, el 4 de juliol del 1846 l’Ajuntament de Maó aprovava un memoràndum en el qual demanava la rehabilitació de la drassana del port per poder bastir tot tipus d’embarcacions, segons les noves tècniques de construcció naval, sacsejades en aquell moment per l’impacte de la Revolució Industrial, que introduí els bucs a vapor amb casc de ferro.

En l’exposició, la corporació remarcava que Menorca estava en un estat de decadència que s’agreujava “dia a dia”. Informava que, com que les condicions de l’illa eren limitades, tant en la vessant agrícola (per la seva reduïda extensió i l’escàs rendiment de les collites) com en la industrial (per la impossibilitat de competir amb altres indrets), només comptava amb els avantatges del seu “famós port de Maó, que no té rival”. Aquest es veia afavorit per la seva posició geogràfica i per ser un lloc ideal per al recer i aprovisionament de les esquadres, per la qual cosa recordava que havia estat “cobejada pels anglesos i objecte de violentes invasions i glorioses reconquestes”. El seu interès militar havia augmentat d’ençà França havia ocupat Algèria. La importància mercantil venia donada per ser el territori espanyol situat més a Llevant, ideal per al comerç amb la Mediterrània Oriental i útil com a escala per a les comunicacions amb l'Índia i les Illes Filipines.

En canvi, Menorca s’empobria i patia una forta emigració, principalment al nord d’Àfrica, que havia provocat que els darrers anys marxessin més de dotze mil individus, la tercera part de la població total de l’illa. Els elements que podrien alleugerir aquesta sagnia havien desaparegut: el Llatzeret es trobava desert, perquè amb el progrés de la civilització ja no era necessari, i l’esquadra americana s’havia hagut de mudar, perquè el govern havia prohibit el dipòsit que tenia al port. Per aquesta raó “el poble es troba sense treball i els capitals fugen i es consumeixen per falta d'ocupació.”

En aquestes condicions, “aquests lleials súbdits desitgen només una protecció racional i eficaç que restitueixi el país a la seva antiga esplendor i els faci partícips dels beneficis de què gaudeixen altres espanyols”. No debades,  finalitzada la Primera Guerra Carlina, el 1840, les reformes liberals estaven esperonant l’economia espanyola, que encetava una decidida industrialització, el primer fruit de la qual fou la xarxa ferroviària, que s’expandiria a partir de la inauguració de la primera línia entre Mataró i Barcelona, el 1848. Els menorquins n’eren plenament conscients i remarcaven que el govern havia encoratjat i protegit el moviment mercantil, la qual cosa havia mobilitzat els capitals i fomentava la creació de societats, de forma que havia augmentat la circulació de la riquesa i la “pública utilitat” de la Península i demanaven tenir part en “l’impuls general del qual fins ara han estat exclosos”.

Subratllaven que els maonesos havien estat destres constructors navals, gràcies al seu propi geni i el contacte amb les nacions més avançades (un eufemisme per referir-se als anglesos). La drassana, que en seu temps era famosa, al dia es trobava abandonada i no havia incorporat els avanços “que les ciències i les arts han introduït per a la perfecta i econòmica construcció naval”. Recordaven que, en aquell moment, el govern estava destinant nombrosos esforços a restaurar la Marina reial (que havia quedat arraconada arran de la derrota de Trafalgar, el 1805 i de la ruïna de la hisenda pública). L’arsenal de Maó era ideal per aquest propòsit i per açò suplicaven que es modernitzés i es destinessin anualment als seus treballs fons del pressupost general de l'Estat.

Les demandes de franquícia comercial per fer front a crisi del 1820

El decret del 5 d’agost del 1820 que prohibia la importació de cereals i llegums estrangers va provocar la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca, ja que la marina illenca es dedicava en gran mesura a aquesta activitat. Com és lògic, els menorquins es van oposar a aquesta mesura i van fer diverses sol·licituds a les autoritats implorant mesures compensatòries.

Port de Maó. Font i Vidal. Museu de Menorca

La Junta de Sanitat del port va donar suport a una exposició de l’Ajuntament en aquest sentit amb el dictamen de l’1 de febrer del 1821. En aquest, reiterava els raonaments d’anteriors instàncies: les disposicions del Govern havien fet cessar el comerç de grans, del qual s’ocupaven de seixanta a setanta bucs de Maó, entre fragates i bergantins, que ara estaven desarmats al port i abans donaven feina a més de dos-cents homes. Aquests formaven una marineria que no tenia res a envejar a la d’altres indrets, i que es veia obligada a emigrar per no poder sustentar les seves famílies. La crisi, que havia sotmès els illencs a una situació d’extrema misèria, es podria mitigar si es declarés la franquícia del port o, almenys, fos declarat de primera classe. Aquesta petició ja havia estat efectuada el maig del 1818, sense resultats.

L’expedient va seguir el seu curs. El 16 de febrer el subdelegat d’Hisenda va enviar la petició de l’Ajuntament de Maó al rei, demanant l’establiment d’un dipòsit de primera classe i un port franc “com a indemnització dels gravíssims i incalculables perjudicis que experimenta Menorca per efecte de la llei de 6 de setembre, prohibitiva d’introduir grans i llavors en la Península”. El dia 21 l’empleat d’Hisenda va informar-la favorablement, per ser justa i adequada per mitigar els grans mals que patien els habitants de l’illa, però tan sols estalonava el segon punt, la creació d’un dipòsit de primera classe i no el port franc. Malgrat aquestes proves de suport, el Govern restà inactiu, de manera que l’Ajuntament el mes d’agost va remetre la seva petició a les Corts.

Finalment, la sol·licitud de dipòsit va ser escoltada i el 12 de juny del 1822 es convocava una reunió de comerciants i naviliers de Maó per nombrar la junta que havia de dirigir l’organisme rector. Tanmateix, prest es va veure el limitat joc que donava i que es va restringir a poca cosa més que als efectes navals i els comestibles que necessitaven les flotes estrangeres que hivernaven a Menorca: americans, holandesos i francesos.

Fragata menorquina

Després dels primers anys d’intenses sol·licituds, les reclamacions menorquines es van alentir. Les dècades següents s’anirien produint de forma espaiada, amb una major intensitat en els moments de canvi polític, com la mort de Ferran VII, el 1833, o l’aprovació de Constitució del 1837. En aquests escrits s’anirien alternant les peticions de constituir un dipòsit amb la instauració del port franc.

Així, davant els magres resultats del primer dipòsit, el 3 de febrer del 1828 l’apoderat de l’Ajuntament de Maó despatxava una petició al rei perquè el port de Maó fos considerat port de dipòsit, amb les mateixes condicions que tenien altres, com el de Barcelona, des del 1818. Adduïa diferents arguments: en primer lloc, la seva excel·lent situació geogràfica i bones condicions per a la navegació i, per damunt de tot, l’existència del llatzeret, ja que els bucs obligats a fer quarantena patien de l’absència d’aquesta instal·lació, en haver d’enviar les mercaderies a altres ports o, directament evitaven el de Maó en benefici d’altres que sí comptaven amb un dipòsit, de manera que el llatzeret restava infrautilitzat. 

Addicionalment, remarcava la tradició mercantil del port, que comptava amb una classe mercantil i marinera amb bones relacions amb tota la Mediterrània i que podria recuperar el tràfic que efectuava anys enrere. Al respecte, no s’oblidava de demanar que el dipòsit inclogués el blat, que serviria pels moments de penúria, que els anys anteriors havien estat abundants. Per acabar, accedia a rebaixar la taxa per al manteniment del dipòsit a l’un per cent, la meitat de la que regia a altres ports, la qual cosa, d’haver-se materialitzat, hauria constituït un gran avantatge competitiu per al port maonès.

La petició no va obtenir resposta. El febrer del 1833, l’Ajuntament de Maó va aprofitar l’epidèmia de còlera que amenaçava tot el país per rescatar l’argument del llatzeret. Hi arribaven bucs de la Península sospitosos de transportar la malaltia, la qual cosa donava peu a la Corporació per treure a col·lació una sèrie de consideracions en favor del port franc. En primer lloc, tallaria el contraban, que era el tradicional sospitós d’introduir les epidèmies. A més, seria una compensació per als illencs pel risc de viure al costat d’un establiment sanitari que podria actuar com a transmissor de la malaltia a la població.

A continuació, reiterava els punts a favor de la franquícia: l’existència del llatzeret, l’aïllament de Menorca, que facilitava tallar tot tràfic il·lícit amb la Península, i els beneficis que donaria per a l’Estat. En darrer terme, afegia que la franquícia salvaria l’illa de la ruïna en què l’havia sotmès la promulgació de la llei que prohibí la importació de grans estrangers a Espanya. Aquesta tallà el comerç que feien els menorquins i feu desaparèixer els setanta o vuitanta bucs que s’hi dedicaven, amb la pèrdua de la major part dels capitals. El terreny estèril de l’illa no produïa els béns de primera necessitat que precisaven els seus trenta-nou o quaranta mil habitants. Per manca de primeres matèries, llevat d’una mica de llana de qualitat inferior, tampoc s’havien pogut establir fàbriques per ocupar els braços sobrants de l’agricultura. El resultat havia estat l’emigració de famílies senceres. Com veiem, servint-se d’una emergència sanitària, l’Ajuntament recuperava les tesis alarmistes de la dècada anterior per tornar a demanar la franquícia del port.

El febrer del 1837 la corporació maonesa, segurament esperonada pels nous aires de la Constitució liberal aprovada aquell any, va dirigir un nou memorial al Govern, en el qual tornam a trobar els raonaments i les exageracions d’anteriors instàncies. En aquesta ocasió, el punt inicial era l’esterilitat del camp de Menorca i, de fet, és cert que van ser anys de males collites. La pobresa agrícola feia dependre la riquesa dels menorquins del comerç i, havent desaparegut aquest, la misèria regnava a l’illa: els captaires recorrien a estols els carrers “arrancando con el acento del dolor un pedazo de pan para apagar el hambre que los devora”. Alguns venien roba i estris per costejar-se el curt viatge a les possessions franceses d’Alger que, sinó s’hi posava remei, arribaria a ser la pàtria de la majoria dels menorquins.

Port de Marsella. 1820

L’Ajuntament explicava que feia uns quinze anys el comerç estava en auge i més de cent bucs grans de vela quadrada, i 61 petits de vela llatina, composaven la seva marina, que ocupava 162 patrons, 92 pilots i 1.218 homes de mar, així com 286 mestres d’aixa. Al dia, només restava una quantitat quasi insignificant de petits vaixells i els 250 magatzems que servien de dipòsit per al comerç (en els quals es calculava que s’havia gastat l’enorme suma de 150.000 pesos forts) es trobaven arruïnats o tancats. Les propietats havien vist reduït el seu valor i finques que s’havien comprat per 40.000 pesos es venien amb dificultats per 7.000.

Si se concedís la franquícia al famós port de Maó, el comerç remuntaria el seu antic esplendor, la indústria extenuada recobraria la seva activitat, l’agricultura abandonada adquiriria la prosperitat compatible amb la infertilitat del terreny i els menorquins recuperarien la seva antiga riquesa. A més de beneficiar els seus habitants, augmentarien els ingressos de la Hisenda Pública: bastaria establir un mòdic dret d’entrada sobre els gèneres, de manera que es podrien reduir els funcionaris necessaris per recaptar-la. Sobre les anteriors consideracions, cal fer notar que, com a mínim pel que fa a l’agricultura, els seus problemes es devien més a qüestions climàtiques que a la crisi del comerç i, afavorida per la política proteccionista, els anys següents es va reconvertir i proporcionà bons rendiments.

L’exposició finalitzava subratllant els riscos per a la salut pública d’impedir la lliure introducció de gèneres i efectes en el port, perquè “ni les lleis més rigoroses ni els constants afanys del Govern ni la vigilància de les autoritats basten, segons l’experiència, per contenir el contraban”. El llatzeret només podria ser un preservatiu contra les malalties contagioses quan, gràcies a la franquícia, es fes desaparèixer el mòbil que donava lloc a la introducció d’efectes contagiats. Aquest fet havia esdevingut tantes vegades que era un dogma del ram sanitari la idea que tot llatzeret havia d’anar acompanyat de la franquícia del port, com es veia a Marsella i Liorna. 

La desmesura d’atribuir a la manca d’una franquícia comercial la propagació d’epidèmies és evident. En tot cas, l’apreciació donava raó a aquells que acusaven els balears de ser uns actius contrabandistes de queviures. Fos com fos, el Govern no va respondre, ja que els liberals en el pla exterior eren fèrriament proteccionistes i no estaven disposats a obrir cap escletxa en el sistema prohibicionista que havien establert el 1820.

Els efectes i reaccions davant de la prohibició d’importar blats estrangers del 1820

 L’epidèmia de la covid ens va impedir recordar com calia l’inici de la que és possible que fos la pitjor crisi econòmica que mai hagi patit Menorca: la que va provocar la resolució del 1820 que prohibia la importació de blat de l’estranger, activitat a la qual es dedicava intensament la marina illenca, en especial la del port de Maó, que el duia d’Egipte, Rússia i el nord d’Àfrica per distribuir-lo per la costa mediterrània, en especial a Barcelona.

El decret del 5 d’agost del 1820 que vedava la importació de cereals i llegums estrangers, mentre el preu de la faneca de blat no superés els 80 rals i 120 el quintar de farina va ser un dels primers acords de les Corts liberals. La iniciativa va provenir dels agricultors andalusos, que adduïen que la cotització del blat a Cadis havia baixat fins als 20 rals, per mor de les importacions de la Mar Negra. L’assumpte era greu, perquè el blat estranger importat no només proveïa les ciutats portuàries, sinó que penetrava a l’interior i provocava una insuportable pèrdua del mercat local per a les zones productores.

Com és lògic, els menorquins es van oposar a les disposicions de les Corts. El seu decret fou referendat pel rei Ferran VII, en una resolució del 8 de setembre que el cap superior polític de Balears va fer difondre en un edicte del dia 24. Així i tot la notícia de la seva aprovació va arribar abans, segurament a través de la premsa: el 4 de setembre els comerciants, propietaris i armadors de bucs del port de Maó empleats en la navegació de Llevant i la Mar Negra havien remès una petició al batle de Maó exposant els gravíssims perjudicis que resultarien per a l’illa de la prohibició d’introduir grans i farines estrangers a la Península, demanant-li que la transmetés als tres diputats de les illes Balears a les Corts, a fi que empressin tot el seu influx per alleujar la seva situació, ja que de la resolució de l’afer en depenia la seva prosperitat.

Davant les dificultats que experimentava el comerç exterior, els mercaders van pressionar les autoritats per intentar revertir les ordenacions relatives al blat, ni que fos de manera parcial o obtenir almenys alguna compensació. A banda de l’imprecís escrit dels mercaders i armadors del 4 de setembre, el dia 24 el comerciant maonès Joan Catalán remetia un memorial en el qual manifestava que el decret que prohibia la introducció de grans estrangers havia paralitzat el comerç i obligava els mercaders a abandonar els seus vaixells, que quedaven exposats a què el temps i la manca de reparacions els destruís del tot. Per aquest motiu pregava a l’Ajuntament de la població que presentés “sense pèrdua de temps”, i si fos possible de forma conjunta amb la resta de corporacions de l’illa, un suplicatori al Congrés a través dels diputats de la província o de la delegació d’Hisenda, per demanar que el port de Maó fos habilitat per al comerç amb Amèrica. 

Així mateix, es podia sol·licitar que es declarés el port de Maó franc de drets d’importació, com ho eren, en general, tots els que comptaven amb un llatzeret. Aquesta concessió era necessària per a la Salut pública, perquè era ben notori que les epidèmies i els contagis no s’introduïen en un país sinó era per mitjà del contraban, la qual cosa s’evitaria declarant franc el de Maó. El comerciant informava que un requeriment similar havia estat realitzat per l’Ajuntament de Santoña. Si aquestes peticions fossin ateses, s’aconseguiria  el renaixement de la indústria, el comerç i les arts de l’illa.

Aquest memoràndum marcaria la línia de diverses instàncies que es van enviar els anys següents, algunes de les quals utilitzarien l’argument del llatzeret en defensa de les seves demandes. Cal remarcar l’alarmisme que destil·la el text: quan el decret no havia tingut temps de produir cap efecte ja es parla d’abandonament i destrucció de vaixells i del renaixement d’un comerç que encara devia de funcionar plenament.

És possible que l’Ajuntament remetés l’anterior sol·licitud a la subdelegació de la Hisenda Pública a Menorca. Açò explicaria que escassos dies mes tard, el 9 de novembre del 1820, aquesta s’adrecés al ministre en demanda que el port de Maó fos considerat com a dipòsit de primera classe habilitat per al comerç amb Ultramar, tot assenyalant que com a dipòsit de segona no seria de cap utilitat, per mor de l’estat de decadència en què es trobaven les fàbriques de la població. 

L’argumentació utilitzada i el to dramàtic també serien el model d’algunes de les que s’escriurien més endavant. Així s’afirma que el decret prohibicionista del 6 de setembre havia submergit en la més espantosa de les misèries els illencs. 92 pilots, 162 patrons i 1.218 homes de mar, 53 alumnes de nàutica i 286 mestres d’aixa i calafats que vivien d’aquest comerç es veurien obligats a emigrar amb les seves famílies, així com moltes altres per manca de mitjans per procurar-se la subsistència. Alhora es consumiria en estat d’abandonament una florent marina mercantil composta de 10 fragates, 58 bergantins, 18 polacres, 3 pincs, 15 xabecs, 5 goletes, 8 bombardes, una balandra i 25 vaixells de vela llatina.

Es continuava afirmant que l’ingrat sòl de Menorca només produïa grans i vins per als primers sis mesos de l'any i s’havia d’importar tota la resta. Hi havia poques fàbriques i els seus articles només es consumien a l’illa, llevat d’una de corderia i una altra de lones per a la marina mercant. Tanmateix el seu famós port, el més còmode i avantatjós d’Europa i el llatzeret, que excedia en molt els de Marsella, Gènova, Malta, Liorna i Trieste, el feien ideal per al comerç amb la Mediterrània i el Llevant.

Les condicions del port eren ideals per a un dipòsit d’aquesta mena: la duana estava situada a la vora de la mar i al centre de la ria, de més d’una milla d’extensió, on es trobaven 179 còmodes magatzems i només hi mancava un consolat, que havia estat demanat feia temps per l’Ajuntament. El dipòsit proporcionaria prou recursos per mantenir-se i fins i tot generaria beneficis. Amb ell, Menorca tornaria a la situació d’abundància de què gaudí fins al 1807 i la seva marina mercant en cas necessari proporcionaria braços útils per a la guerra com ho va fer del 1817 al 1819. En cas contrari l’illa, que llavors comptava amb quaranta mil ànimes, només seria habitada per pescadors, com ho havia estat entre el 1786 i el retorn a la Corona espanyola pel Tractat d’Amiens. No cal insistir en l’exageració de tots els arguments exposats, que dibuixaven un panorama prou allunyat de la realitat.

L’Ajuntament va decidir fer seves les súpliques dels ciutadans i el mes de gener enviava al rei un memorial en el qual recollia els anteriors raonaments sobre la necessitat de contenir l’emigració de la gent de mar i reanimar el comerç, perquè la paralització dels 147 bucs que composaven la seva matrícula havia deixat sense feina 1.811 homes de mar, entre capitans, pilots, mariners i mestres d’aixa. La crisi arribava a totes les classes de la societat, que estaven esgotant els seus estalvis. 

Les collites de Menorca només bastaven per alimentar els seus 40.000 habitants durant mig any i havien d’importar multitud d’articles: oli, llegums, vestits... Des de sempre, els únics recursos per a finançar aquestes compres eren les que provenien del comerç del port. Per aquest motiu, el consistori sol·licitava diverses mesures d’auxili. La primera consistia en què tots els vaixells procedents del Mediterrani oriental, Àfrica i Amèrica passessin quarantena a l’illa, ja que fins llavors només ho feien els dels ports declarats com empestats o sospitosos. A més, demanava la franquícia total del port i l’habilitació de l’arsenal per a la construcció de fragates i petits bucs de guerra, com s’havia fet en temps passat. 

La Junta de Sanitat del port va decidir donar suport a aquesta iniciativa amb un dictamen que emeté l’1 de febrer del 1821. L’exposició subratllava els efectes negatius que havia tingut el decret que impedia el comerç de grans sobre el llatzeret, en el qual el 1819 havien fet quarantena 154 bucs i el 1820 tan sols 49, i de molt menor port que els de l’any anterior; era probable que en l’any en curs la xifra encara es veiés reduïda. Aquesta minva reduiria els ingressos de l’establiment i el faria incórrer en un dèficit que el posaria el risc, la qual cosa anava en contra de l’interès de la nació. En el mateix sentit, remarcava que el 1820 alguns pobles de Mallorca havien experimentat un contagi que havia causat gran mal als seus habitants, que a Menorca eren protegits pel llatzeret.

La reclamació continuaria els mesos següents.