Menorca en els llibres de viatges. Lindemann i Vargas Ponce

El següent autor del segle XVIII és Lindemann, un clergue alemany que residí a Menorca entre el 1775 i 1782. Descripció geogràfica i estadística de l’illa de Menorca fou editada a Leipzig el 1786 i no tingué una difusió tan extensa com l’obra d’Armstrong, però el mateix any fou objecte d’una segona edició, també en alemany. És una mica més curta que la de l’anglès (192 pàgines), però té un contingut semblant: les dues estudien la geografia, la història i la vida corrent de l’illa, tot i que Lindemann no és tan sec i hi afegeix més impressions de tipus personal. No hi ha traducció al castellà; la catalana, del 2002, es deu a l’impuls de Tomàs Vidal Bendito.

La part geogràfica comença amb el port de Maó que, segons l’autor, “és certament impressionant. Mentre hom s’apropa a l’entrada del port, quina vista més meravellosa! A la dreta es divisa el gran cap de la Mola amb els seus espadats i romàntics penya-segats a l’embat de les ones de la mar”. Continua amb la descripció de la fortificació de Sant Felip, on troba l’epitafi del brigadier Kane, de qui en fa l’elogi; segueix criticant la dolenta ubicació del castell de cara a la defensa, la qual cosa justifica el seu enderrocament pels espanyols. Més endavant parla del poble de Georgetown i els seus formosos quarters. De Sant Lluís diu que és un petit poble amb una església “que malgrat no ésser molt gran sí que és molt bella”. La descripció del port és semblant a la d’Armstrong.

De Maó, Lindemann comenta que “la capital, vista des del port semblaria que ocupés el tron de les roques”. A continuació destaca que les cases de la gent del poble tot i el seu pobre aspecte són molt netes i polides; en comparació troba les esglésies molt formoses. L’Ajuntament no té bona presència (l’actual edifici encara no s’havia construït) i la casa del governador és “un edifici vell amb un aspecte lamentable”. Finalitza indicant que “no puc oblidar la multitud de molins al voltant de Maó per completar la fesonomia d’aquesta ciutat”.

Les descripcions d’Alaior i es Mercadal són similars a les d’Armstrong. A Fornells li xoca que malgrat la pobresa dels seus habitants siguin molt alegres i comparteixin tot el que tenen amb els visitants. De la muntanya del Toro diu que és una alegria d’abastar la totalitat de l’illa amb un sol esguard; “des d’aquest indret Menorca apareix com si fos un ou surant damunt la mar”. A la muntanya de Santa Àgueda “la vista des de dalt sobre fragments de roques pintoresques és impressionant i ens parla d’una catàstrofe que antigament formà a l’illa aquestes serralades”. Pondera la finca d’Addaia per la seva disposició i perquè el seu propietari “m’ha sorprès en aquest paratge amb moltes diversions”.

Ciutadella “està rodejada de muralles fortificades i té un petit port”. Hi viuen molts nobles, les cases dels quals resulten més formoses a l’interior del que es podria endevinar per les façanes. No molt lluny es troba una obertura en la roca anomenada la manxa del diable, pels sorolls que provoquen les ones de la mar. La gruta de Parella “és una cova extremadament curiosa” per les seves estalactites, unes primes i altres molt gruixudes, amb multitud de galeries subterrànies i un llac. Per tot plegat “aquesta cova no és menys interessant que la cova de Banmann o la famosa cova de Pool, a Derbyshire” (Anglaterra).

La principal diversió dels menorquins consisteix en tocar la guitarra i les castanyoles. Els joves canten a les seves enamorades una serenata fins ben entrada la nit. Les diversions públiques són el carnaval i les festes d’estiu. Durant el primer, el divertiment consisteix en disfresses i balls. La gent senzilla es disfressa nit i dia i va tocant la guitarra per carrers i camins; els nobles només es disfressen de nit. El dia de Sant Pere els mariners realitzen competicions amb barques i al guanyador se li dóna una cullereta de plata; també es posa un capellet en un pal horitzontal untat de greix i els al·lots mig nus l’intenten agafar. De nit es fan balls; es subhasta el dret a fer el primer i el guanyador pot ballar el fandango amb la dona que triï. Per Sant Joan es fan curses de cavalls, i d’ases, per donar un to còmic a la celebració. “Les curses de Ciutadella tenen l’especialitat d’una anella que s’ha d’intentar d’enfilar”.

De forma gairebé contemporània de l’anterior, el 1787, l’espanyol Vargas Ponce publicava Descripciones de las Islas Pithiusas y Baleares. Aquest marí va recórrer la Mediterrània per aixecar cartes hidrogràfiques, i per açò les qüestions militars són tractades de forma extensa. La seva obra té un to similar a les anteriors, si bé és més reduïda, ja que només dedica 45 de les seves 158 pàgines a Menorca, en tot cas una extensió molt superior a la d’Eivissa (18 pàg.) i més de la meitat que a Mallorca (93 pàg.). La part que tracta sobre Menorca té tres apartats: una descripció geogràfica, una explicació sobre l’economia de l’illa i un breu assaig històric. Malgrat la crítica que fa dels errors d’Armstrong, el seu deute amb l’anglès és considerable. El llibre devia de tenir una àmplia difusió, ja que molts autors posteriors el van utilitzar.

De Maó destaca que les cases, construïdes de pedra, estan “acomodadas al gusto inglés”. L’església de Santa Maria és “medianamente grande, y de un bello orden gótico”. La ciutat compta amb molts carrers fora de les muralles, que formen un extens raval. El port és “uno de los más cómodos y seguros que ha formado la naturaleza”, fins al punt que “es lo más notable de toda la isla”. La seva cabuda és tan gran que ha allotjat tres esquadres angleses al mateix temps. L’autor fa una detallada descripció de l’illa del Rei on hi ha “el Hermoso hospital de los Marineros”. Davant de la ciutat es troba l’Arsenal de la Marina, que el porta a lloar l’obra del govern anglès, que transformà un illot rocós en aquesta illeta circular, amb les seves construccions. La descripció de s’Albufera i l’illa d’en Colom és molt similar a la d’Armstrong. Del castell de Sant Felip, que era “lo que fixaba la atención de toda la Europa” només hi resta un “montón indigesto de ruinas”; reprodueix un passatge de l’anglès per defensar que, malgrat que estava molt ben construït, el seu emplaçament era erroni.

Alaior és situat sobre una altura, molt ben edificada, amb una església gòtica molt antiga. Des Mercadal només s’interessa per la muntanya del Toro, des del cim del qual es descobreix una perspectiva molt àmplia. Del Castell de Fornells ja només queden ruïnes; el seu port està ple de baixos i només s’atreveixen a entrar-hi els que el coneixen. L’autor també acaba lloant la possessió d’Addaia, a la vorera d’aquest port, amb la seva delitosa horta i moltes fonts.

Ciutadella, quan era la capital fou una ciutat “brillante, bien edificada y bastante poblada”. Està totalment voltada de muralles, que per la part que mira al barranc “es obra de Moros que por su elevación puede pasar por soberbia”. L’església principal és gran, bella, de construcció gòtica i ornada amb una torre quadrada.

La comunicació de tots els pobles de Menorca es veu facilitada per un “hermoso camino con que esta Isla aventaja á todas sus vecinas”, obra del Brigadier Kane. El clima de l’illa és ventós i plujós i la seva terra és pedregosa i poc fèrtil. Respecte a les antiguitats esmenta les “piràmides”, formades per tosques pedres amuntegades, i les taules o altars, que abunden a la part de migjorn de l’illa. Descriu Cales Coves i el poblat de Torre d’en Galmés.

Coincideix amb els dos autors anteriors en indicar que els menorquins són molt religiosos. Els divideix en tres grups: els maonesos són els més industriosos i han pres moltes costums angleses; els de l’interior de l’illa són “toscos, taciturnos y endurecidos por el trabajo”; i els de Ciutadella, per les seves relacions comercials són els més hàbils; la noblesa manté les seves costums i és molt semblant a la de Mallorca.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. John Armstrong

Com la majoria dels autors, Armstrong comença per Maó i finalitza a Ciutadella. De la primera destaca la seva situació sobre una altura que domina el port “sobre el qual sembla estar suspès. [...] Des d’aquí la perspectiva és extensa i l’aire més pur i saludable”; les mosques i els mosquits són menys molestos que a altres pobles de l’illa. També apunta que els edificis són construïts amb cantons de pedra. Dels edificis públics remarca que l’església principal “no té una aparença menyspreable, fins i tot per aquells que han observat les millors esglésies gòtiques d’Anglaterra”, però la casa del Governador “és un edifici de forma estranya i irregular”. Els carrers són molt estrets, no estan empedrats i són molestos per al trànsit.

Per l’autor, el port és bell, de gran extensió i longitud; la part de ponent està reservada per a les embarcacions de la Marina, mentre que la de llevant és per als comerciants. A la cala Anglesa (cala Figuera) les esquadres fan provisió d’aigua. A l’illa de la sang hi ha un espaiós hospital i és una agradable residència estival. Ofereix vistes pintoresques i per açò “gaudeix d’una situació avantatjada per formar un dels més delitosos retirs per a una imaginació contemplativa”. Quasi davant hi ha la cala de les ostres, on els autòctons se submergeixen per pescar aquest “deliciós marisc”. Més enllà hi ha l’illa de la Quarantena i el castell de Sant Felip, “situat a l’entrada del port de Maó, del qual és la clau i la principal fortificació de l’illa”. L’autor es detén en la descripció de la fortalesa, de la que destaca especialment les seves galeries subterrànies. A la capella descriu la tomba del brigadier Kane, el cos del qual llavors descansava allà. Armstrong aprofita per criticar la descripció del port que havia fet el Cardenal de Retz (1613-1679), un influent polític francès, rival de Mazarino, qui en les seves Memòries, publicades el 1717, una obra bastant difosa, exagerava els encants de la badia maonesa.

A l’altre extrem del port hi ha les hortes de Sant Joan que proveeixen verdura a Maó, a la guarnició i les esquadres, si bé hi ha altres barrancs que també es conreen, com al costat de Sant Felip. Açò fa que l’autor “no conegui cap altre lloc que estigui millor proveït d’hortalisses que Menorca i en condicions més econòmiques”. Al Sud de la població hi ha l’ermita de Gràcia, que és ben agradable, i al nord, el llac de s’Albufera, que abunda en peixos. A l’illa d’en Colom es troba mineral de coure.

Segons Armstrong, Alaior està en un lloc alterós, ventilat i “mitjanament ben construït”. L’església és bella i hi ha un escultor, natural d’aquest poble, que ha après de forma autodidacta i “ha executat diversos altars en les esglésies de Menorca que mereixen el nostre elogi”. Es Mercadal és un indret “molt pobrament edificat; com que l’església amenaçava ruïna n’estan començant a construir una altra”. La gent té mal aspecte, el que l’autor atribueix a la mala qualitat de l’aigua. La muntanya del Toro té forma de pa de sucre. La pujada és difícil i dalt hi ha un monestir d’agustins. “La capella és un edifici ben endreçat i està pintat amb la llegendària història del toro”.

A Fornells es troba un castell de forma quadrada; uns pocs pescadors viuen a prop de la mar. El seu port és gran, però “com que té molt de llocs perillosos, ningú s’atreveix a entrar-hi”. La muntanya de Santa Àgueda ofereix una bona perspectiva sobre “terrenys desèrtics i roques nues i incultes”. Hi ha una capella a on hi van pelegrins que deixen ex-vots, ja que la Santa té fama de guarir els problemes de pit de les dones. La fortalesa per l’autor és obra dels moros, els quals deixaren una inscripció sobre la porta d’una torre; té dues cisternes molt grosses. A l’Est del Toro hi ha la possessió d’Addaia, situada al costat d’un port espaiós. La seva bona ubicació li dóna, a parer d’Armstrong “una indisputable preferència a qualsevol altre indret de Menorca”. Després de descriure els horts de fruita i verdura, la font i les belles vistes, conclou dient que “sempre me’n recordaré d’Addaia i de la companyia de què vaig gaudir en aquell encantador i petit retir amb la major complaença i satisfacció”. En canvi Ferreries és un poble miserable que no mou gran curiositat al viatger.

Ciutadella està completament murallada. Al costat del palau del governador, un edifici gran i irregular, hi ha un agradable passeig. L’església principal és un magnífic edifici gòtic. Hi ha diverses esglésies i convents i a l’autor li agrada passejar-se l’estiu a l’ombra dels claustres. L’hivern, quan brilla el sol, com passa freqüentment, on camina pel passeig de Sant Nicolau, des del poble fins a la capella i el castell del mateix nom, a l’entrada del port. A prop d’aquest hi ha una escletxa en la roca a la qual els soldats anomenen “fuelles del diablo”. La gent que va de visitar a Ciutadella van a veure la cova Parella, una àmplia caverna natural on es formen un infinit nombre d’estalactites de color de sucre moreno. Armstrong no deixa de notar l’abundància de coves que hi ha a l’illa.

Pel que fa a les “antiguitats”, l’autor descriu una taula, que els menorquins anomenen “altar dels gentils”, i una atalaia, segurament de Torralba d’en Salort. Diu que aquests monuments sempre estan situats en un turó i escampats de manera que des de cadascun d’ells es descobreixen d’altres. També es refereix a les restes romanes de l’illa. Tampoc deixa d’explicar les diversions dels menorquins: “Els dies de festa els capellans fan espectacles i algunes vegades, comèdies”. El carnaval és una època d’exagerada alegria i diversió, ja que és pecat treballar fins que arriba la quaresma. Els homes i les dones es permeten moltes llibertats, mesclades amb cerimònies religioses. Les dames tiren taronges als seus galans i el que les rep està ben content, fins i tot si li posen un ull blau o li rompen una dent. També es fan carreres de cavalls, ases i persones.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. El turisme al llarg del temps

Les darreres dècades, l’economia de Menorca s’ha anat especialitzant en les activitats lligades al turisme. Espanya és un país receptor de visitants estrangers, que venen a gran escala des dels anys seixanta del segle passat. Tanmateix, la realització de viatges de plaer és un fenomen molt més antic i, sense remuntar-nos als precedents històrics més remots, a partir de la revolució industrial es pot parlar ja de turisme de masses.

El turisme es torna massiu quan és practicat per persones amb una disponibilitat de temps i diners limitada. Durant el segle XIX es van donar dos fets que permeteren l’ampliació del fenomen turístic: l’aparició d’unes classes acomodades i de cada cop més nombroses, i la millora dels mitjans de comunicació. Evidentment, els pioners van ser els anglesos, on aquests fenòmens es van avançar en el temps respecte a la resta de països desenvolupats.

El relatiu retard en què Espanya va arribar al moviment turístic ha fet que els estudis sistemàtics sobre la història del turisme, que a altres països ja tenen una certa tradició, aquí s’hagin escomès des de fa poc temps; a les Illes Balears són cosa d’aquest segle. Dins d’aquests, té un gran interès l’anàlisi dels llibres i les guies de viatge, ja que proporcionen una informació considerable sobre l’evolució dels viatgers i de les societats que els rebien.

A Menorca, l’atenció prestada a aquestes obres no és recent. Ja el 1868 el Diario de Mahón traduïa les pàgines que un visitant americà, Bayard Taylor, havia escrit sobre la nostra illa. Al segle següent, el 1930 Joan J. Vidal i Sebastià Sapiña van emprendre la traducció de la Història de la Illa de Menorca, de John Armstrong, que des de la seva publicació el 1752 fou el punt de referència de tots els que viatjaven a Menorca o que escrivien sobre l’illa. Passada la guerra civil, la Revista de Menorca va recollir, entre els anys 1944 i 1945, la traducció de les pàgines sobre Menorca del llibre publicat el 1846 per Francis Schroeder, un mariner americà que passà llargues temporades a l’illa. El 1952 Joan Llabrés Bernal va dedicar una sèrie d’articles al Diari Menorca amb la traducció d’alguns passatges dedicats a Menorca en el llibre publicat el 1829 per George Jones, un altre mariner americà i l'any següent publicava la traducció de Quadrado de la part menorquina de l'obra del 1802 de Cooper Willyams. El 1973 l’editorial Moll va publicar l’obra de Gaston Vuillier sobre les illes Balears, que des de la seva aparició el 1893, fou una de les obres més influents del gènere.

A partir de la restauració de la democràcia i, especialment de la instauració de les institucions autonòmiques, s’han editat diversos llibres de viatges, anteriorment no editats o ja exhaurits. A més, la majoria dels que no han estat traduïts es poden consultar íntegrament a través d’Internet. D’aquesta manera és possible llegir la col·lecció sencera de llibres i guies de viatge. Alguns textos són més coneguts, mentre que d’altres només han estat manejats pels especialistes, però, en conjunt aquestes lectures permeten de fer-se una idea cabal de l’evolució de la visió dels visitants sobre l’illa de Menorca, alhora que proporcionen informació sobre l’evolució de diversos aspectes de la societat illenca. Les dades que ens proporcionen no sempre són correctes; de fet, en ocasions els diferents textos es contradiuen, però en tot cas ens donen compte de la informació de l’illa que es va difondre per Europa al llarg del temps.

Cal distingir entre tres tipus d’obres. Els llibres de viatge, en què els escriptors tracten d’una forma subjectiva sobre les seves expedicions, normalment per plaer, per països estrangers. Les obres geogràfiques s’ocupen d’una forma més objectiva sobre el recorregut de l’autor per terres allunyades a la recerca d’informacions científiques, ja siguin relatives a la geografia, la naturalesa o la societat. Les guies de viatge es diferencien de les anteriors, perquè s’editen amb afany de lucre i proporcionen als viatgers informacions útils per als seus desplaçaments. És evident que no es tracta de compartiments totalment separats, ja que hi ha obres que poden compartir elements de dues categories: llibres de viatge i geogràfics o guies de viatge escrites com un llibre de viatge.

A Menorca, el text fundacional de tota aquesta literatura, tant per ser el primer, com per haver estat utilitzat per autors posteriors, és l’escrit per John Armstrong (1705-58), un enginyer militar, qui va arribar a Menorca a inicis de 1738, per un destí es va perllongar uns deu anys. La seva presència s’emmarca, per tant, dins de la primera dominació anglesa (1708-1756). La seva obra, The History of the Island of Minorica, publicada el 1752, té forma epistolar i les cartes estan datades entre el 3 de juny de 1740 i el 9 de juny de 1742. El llibre va conèixer una segona edició, el 1756, en què l’autor realitzà algunes correccions i afegí una nova carta datada el 27 de febrer de 1756, en la qual donava notícia dels darrers esdeveniments bèl·lics, que suposarien la fi del primer període anglès de l’illa.

Segons Tomàs Vidal Bendito, aquesta obra pot ser considerada gairebé com un best seller, ja que tingué una difusió molt àmplia, la qual cosa demostra que Menorca era un indret interessant per als viatgers de l’època. La primera edició es va traduir a l’alemany (1754); la segona edició es va tenir versions en francès (1769), castellà (1781) i l’alemany (1781). També hi ha dues edicions irlandeses (1756 i 1782). Com ja hem dit, el 1930 dos menorquins van realitzar una nova traducció, més completa, al castellà, que ha estat tornada a editar el 1978. El llibre consisteix en una detallada descripció de la geografia física i humana de Menorca, amb un breu resum de la seva història. Conté cinc làmines amb vistes de les principals poblacions, de fòssils i d’un monument megalític, amb la qual cosa proporciona totes les dades necessàries per a qualsevol viatger acomodat de l’època.

Alfons Méndez Vidal

La corrupció pública, fruit de la manca de control ?

Quis custodiet ipsos custodes?

Ja s’ha esdevingut massa freqüent trobar notícies sobre afers de corrupció en els mitjans de comunicació. Sempre s’havien produït, però en els darrers mesos el flux ha estat constant, tant a la nostra comunitat autònoma com a altres. Alguns casos afecten als ajuntaments, d’altres a les comunitats autònomes i a fundacions públiques; l’administració central també tingué els seus casos en un passat no gaire llunyà. N’hi ha tants que deix a cadascun dels lectors que posi els seus exemples favorits.

Davant d’aquesta situació tan lamentable el que ens hauríem de plantejar és si més enllà del “qui” hi ha un “com”, si per sobre dels noms hi ha elements que expliquin com és possible que hagi esdevingut relativament freqüent la utilització del poder públic per a aconseguir un lucre personal o partidista. En aquest sentit, una sortida en fals de totes aquestes crisis és la dels processos judicials i polítics: evidentment la justícia depurarà amb el temps les responsabilitats individuals que s’aconsegueixin demostrar en cada cas (sempre que no hi hagi casos que hagin prescrit) i els polítics expulsaran fora de les seves files (i fora de les administracions) als caps visibles de les “trames”. Però la pregunta que sempre queda en el aire és la de com és possible que açò passi, perquè de cada cop és més clar que, tot i que estem davant de conductes excepcionals, la seva reiteració denota que alguna cosa hi ha en el “sistema” que ha facilitat o, fins i tot, incitat a la comissió d’aquests abusos.

Abans de continuar pens que és bo de reiterar la meva convicció que es tracta de casos fora de la normalitat. No tots els polítics són corruptes i no tots els empresaris són corruptors; és més, la immensa majoria dels polítics ho fan amb plena dedicació i amb ànim de servei a la comunitat i la pràctica totalitat dels empresaris que tracten amb l’administració intenten aconseguir fins lícits a través de mitjans legals. Personalment no conec ni he sentit mai ni el més mínim rumor sobre corrupció; crec que la majoria dels ciutadans d’aquest país estan en la mateixa situació, aquesta és la prova del nou de què la corrupció és una anomalia i no una norma. Pretendre el contrari és un catastrofisme que impedeix el debat, perquè evita la pesada tasca de fer més prim el cedàs per poder separar el gra de la palla.

Dit açò, vull avançar que al meu parer l’arrel de la important extensió que ha assolit la corrupció en aquest país prové de la manca de control. És cert que hi ha controls, però a la pràctica el control és molt menor del que predica la norma i en massa ocasions s’efectua sobre matèries menors i deixa matèries molt sensibles amb una vigilància molt minsa. Com a punt de comparació, convé apuntar que a la democràcia clàssica grega els polítics patien un doble control: primer exercien el seu càrrec de forma temporal i normalment limitats a mandats anuals; en un any es pot abusar poc de l’Estat. Però a més es sotmetien a un segon control directe: quan finalitzaven en el seu càrrec havien de ser sotmesos a un judici popular davant l’assemblea on sortien a relluir totes les seves actuacions financeres, que eren fàcilment fiscalitzables, perquè es reduïen a un any. Aquestes són les proves que va haver de suportar Pericles i sortí amb el cap alt davant la història. Un punt de referència més actual: en els cursos de formació, els que hi assisteixen han d’aportar el seu document d’identitat i un inspector vigila diversos cops que l’assistència que consta en el full on signen coincideixi amb la realitat; és un control físic i directe. Evidentment, no hi ha gairebé cap actuació de les administracions públiques que estigui sotmesa a una vigilància d’aquesta mena.

És cert que l’administració dels fons públics està sotmesa a diversos controls. De fet, n’hi ha dos: en primer lloc una categoria de funcionaris (els interventors) tenen atribuït el control intern de tots els actes amb contingut econòmic que es realitzin a mesura que es van produint; més tard hi ha un segon control per òrgans externs: el Tribunal de Comptes i els equivalents que han creat les comunitats autònomes. Considerant que la seva missió no és la de controlar la totalitat de l’actuació de les administracions, sinó només determinades parcel·les, és patent que en aquestes s’observa una major disciplina que en la resta. Tanmateix resulta decebedor constatar que ni l’existència dels primer ni la multiplicació dels segons ha servit per reduir els casos de corrupció. Les causes són senzilles d’entendre: en el cas de la Intervenció ha existit una tendència a eliminar o minorar aquest control, així s’observa com hi ha municipis que tenien l’obligació de tenir places d’intervenció que no les han creat o no les han cobert; potser més greu resulta la creació de les places “de lliure designació”, que desvirtuen el sistema de control, ja que permeten als polítics triar quines seran les persones que els controlaran: seria el mateix que els encausats en un judici poguessin triar el jutge. D’altra banda, a la Intervenció li correspon exercir també un control financer, mitjançant la realització d’auditories anuals. La manca de desenvolupament d’aquest precepte (especificant els ens obligats de realitzar-la, els mecanismes per posar-la en pràctica i els òrgans que l’han d’aprovar) ha fet que aquesta actuació, que seria de gran ajuda pel control de l’activitat econòmica de l’Administració, quedi en el calaix dels bons propòsits.

Pel que fa als tribunals i sindicatures de comptes, el problema rau en què els seus informes, que tarden anys en arribar, s’han centrat més en els aspectes formals que en els aspectes materials i, a més, en diverses ocasions no s’ha fet cas dels seus advertiments, com s’ha pogut comprovar en alguns casos recents de corrupció, sobre els quals aquests organismes ja havien apuntat l’existència d’irregularitats. En aquest cas tenim a uns organismes que realitzen una tasca de control que esdevé poc fructífera perquè no estan ben enfocada ni hi ha mecanismes efectius per perseguir les conductes que es denuncien. Introduir l’obligació d’investigar les deficiències i irregularitats detectades faria molt més útil l’actuació d’aquests òrgans.

Val a dir que respecte al control del pressupost públic patim una situació paradoxal: els parlaments i els plens dels ajuntaments han d’aprovar anualment els pressuposts, fet al qual es dóna una gran rellevància i que ocupa tota l’atenció dels polítics, els mitjans de comunicació i els pocs ciutadans que segueixen aquestes qüestions; al cap d’un any la liquidació del pressupost, on es compendien les despeses i els ingressos realment obtinguts i la realitat de l’actuació econòmica de l’entitat, és aprovada sense més tràmit pel govern o el batle. És a dir que es presta la màxima atenció a les promeses i cap al seu acompliment. Una modificació legal que obligués a què els parlaments i els plens aprovessin la liquidació anual dels comptes introduiria una dinàmica de control de l’actuació econòmica que ajudaria en molt a prevenir i depurar conductes desviades en aquest camp.

Una pràctica que de cada cop s’està estenent més en l’administració pública és la intervenció cada dia més intensa dels polítics en la gestió directa dels afers públics. El fet de què els polítics, bé directament, bé a través de la molt versàtil figura del “personal de confiança” hagin passat de l’àmbit que els és més propi, és a dir la presa de decisions i l’organització i planificació dels serveis i els recursos públics, per involucrar-se en la posta en marxa i en el funcionament diari de l’administració, dificulta el control, ja que exposa als polítics de forma directa al control dels seus actes i els fa confondre el que és un control de legalitat de la gestió del control d’oportunitat de les seves decisions que realitza l’oposició.

En els casos anteriors ha anat emergint una qüestió que no se li escapa a molts ciutadans: l’administració vigila que els ciutadans compleixin amb les seves obligacions, però no hi ha gaire mecanismes de control sobre el compliment de les obligacions imposades a l’administració. Qui controla al controlador? Realment en molts casos hi ha organismes de vigilància i tutela de l’administració, per exemple en l’administració local aquesta és efectuada per les administracions central i autonòmica, segons els casos; també cal destacar l’actuació del defensor del poble. Tanmateix el control de l’administració té mala fama. Si ens cenyim als ajuntaments, històricament fou utilitzat tant com un control d’oportunitat com de legalitat, per la qual cosa es va desprestigiar; en l’actualitat s’ha produït una desviació més subtil: el control s’exerceix, però amb una intensitat variable en funció de les diferents matèries i de la voluntat més o menys intervencionista del govern de torn. Un simple exemple: les administracions locals tenen l’obligació d’aprovar anualment l’inventari, un instrument del màxim interès per al control del patrimoni municipal, però si no ho fan no reben cap requeriment al respecte; el resultat és que acaba essent una qüestió de bona voluntat. Fets com aquests evidencien que un control que és de legalitat no pot ser atribuït a uns òrgans, els delegats del govern, que tenen una naturalesa política. Caldria la creació d’agències independents de control de totes les administracions públiques del país (central, autonòmica, local i institucional), que fossin les encarregades de portar aquest control des d’un punt de vista purament tècnic, així tindríem a un veritable vigilant de les administracions. Aquestes agències haurien de disposar de mesures administratives i sancionadores per fer complir els seus requeriments, com ho tenen altres agències com la de la defensa de la competència, la del mercat de valors o la de l’energia.

És possible que les qüestions anteriors no reflecteixen més que algunes manies personals del que escriu aquestes línies, ja que en la pràctica, els casos de corrupció s’han donat en dos àmbit que encara no hem tractat: la contractació pública i l’urbanisme. Pel que fa a la primera, en moltes ocasions sembla que la normativa de contractes públics està més enfocada a permetre a l’administració realitzar la seva despesa amb agilitat i al respecte formal de les regles de la lliure competència que al control, tendència que s’ha accentuat amb l’aprovació de la darrera llei de contractes del sector públic el 2007. En efecte, s’han augmentat de forma radical els contractes que l’administració pot adjudicar de forma lliure, “a dit”, que, en el cas de les obres, han passat de 30.050 a 58.000 euros, o opaca, sense publicitat, que també per les obres han augmentat de 60.101 a 120.000 euros; el major ús d’aquestes figures té el perill de facilitar l’amiguisme i el clientelisme. Aquesta ampliació del marge d’actuació dels òrgans de contractació fa témer que, si amb uns límits molt més baixos s’han produït multitud de conductes irregulars i de contractacions d’eficàcia discutible, és possible que d’ara en endavant l’abast d’aquests pràctiques s’ampliï: el pitjor està encara per arribar. Pel que fa als contractes amb publicitat, tot i que a la nova llei s’han donat passes positives, encara manquen unes regles clares en relació als concursos, que actualment es poden dissenyar de forma totalment lliure pels polítics, sense cap restricció. Seria fàcil regular els criteris d’adjudicació en els contractes més habituals de l’administració, eliminant el gran marge d’actuació que actualment existeix, la qual cosa minoraria el risc de contractacions “dirigides”. Restriccions similars s’haurien d’imposar sobre la composició de les meses de contractació i dels tècnics que informen els aspectes més materials dels contractes. El darrer aspecte a regular seria el del fraccionament dels contractes on contrasta la solemnitat de les declaracions legals amb la migradesa dels instruments per evitar una pràctica que no és precisament fàcil de detectar.

Pel que fa a l’activitat urbanística val a dir que sembla com si la regulació actual hagi seguit la consigna leninista de “tot el poder per als sòviets”, perquè la concentració de potestats en els ajuntaments és aclapadora. Fixem-nos que són els que elaboren i modifiquen els plans municipals, els desenvolupen i els executen i a més executen la disciplina urbanística; decideixen on es pot construir, qui pot construir, autoritzen la urbanització dels terrenys, donen les llicències d’obres i controlen que les obres s’executin segons l’autoritzat. És cert que les comunitats autònomes (a Menorca el Consell Insular) són les que aproven els plans generals i les seves modificacions, però la seva vigilància és distant i afecta més a qüestions materials que a possibles conflictes d’interessos. A més de tota aquesta concentració de potestats, els ingressos de l’activitat urbanística reverteixen totalment als ajuntaments per diverses vies: reben els aprofitaments urbanístics obligatoris (10% dels nous solars, a més dels equipaments públics), els ingressos per llicències d’obres i urbanístiques, un impost de construccions, un impost sobre les plusvàlues i un impost sobre totes les propietats construïdes (IBI). És evident que s’ha donat als ajuntaments uns forts incentius per a què es construeixi molt, la qual cosa podria fer descurar que s’urbanitzi bé i que es controli el que es construeix. Em sembla que seria bàsic per reduir la corrupció en l’àmbit immobiliari la separació de funcions: la mateixa administració no pot planificar el creixement urbà, executar el creixement, controlar aquest creixement i quedar-se amb tots els ingressos que aquest genera. La planificació urbanística i la disciplina urbanística haurien d’estar en mans de les Diputacions provincials i les comunitats autònomes; la modificació dels plans, que actualment, des del punt de vista material és gairebé lliure hauria d’estar severament limitada. Una altra possibilitat a considerar seria la de què els ingressos per aprofitaments urbanístics fossin gestionats per la comunitat autònoma i distribuïts en funció de les necessitats de despesa. En summa: disgregant les competències urbanístiques es facilitaria el control i es dificultarien les pràctiques perverses.

Una altra via d’aigua que té l’urbanisme està en el control intern que actualment es fa. Hi ha un contrast molt fort entre el sistema de controls de l’activitat econòmica municipal i el control intern urbanístic, on no està sistematitzat i ni tan sols està regulat qui l’ha de fer. En aquest sentit la creació d’un cos de tècnics a l’estil de la intervenció, per fer les funcions d’informe i d’inspecció és imprescindible. Actualment cada ajuntament ho fa a la seva manera, n’hi ha que utilitzen funcionaris, altres personal laboral, sense faltar càrrecs de confiança i assessors externs; tampoc hi ha uniformitat quant a les titulacions exigides. Una qüestió tan important hauria d’estar totalment regulada i uniformitzada en tot l’estat. Finalment l’establiment d’un informe anual urbanístic a l’estil del Compte General, on es resumissin totes les actuacions efectuades en aquest camp seria d’una inestimable ajut en el control urbanístic i el dotaria d’una transparència que actualment en ocasions manca en la pràctica.

En conclusió es pot dir que tot i que no falten lleis que estipulin quina és l’actuació correcta de tots els agents públics, sí que es troben a mancar mecanismes de control per verificar que les obligacions imposades als servidors públics es compleixen de forma efectiva. De fet quasi ens hauria de sorprendre que la immensa majoria dels polítics i funcionaris d’aquest país compleixin amb els que estipulen les lleis, ja que ho fan malgrat que en moltes ocasions els seria molt fàcil incomplir amb les seves obligacions. És  l’honradesa i el respecte a la llei el que fa que les normes en aquest país es respectin de forma molt satisfactòria, malgrat la manca de control efectius sobre les seves actuacions. Atesa la deriva de la societat, amb una pèrdua constant dels valors que acabam d’esmentar es fa urgent la introducció dels esmentats controls, ja que sinó en pocs anys acabarem enyorant la integritat, l’esperit de treball i la dedicació dels actuals servidors públics. En aquest sentit la reacció dels partits polítics i dels mitjans de comunicació ha estat d’una pobresa esclatant, ja que han estat molt més atents en quins caps s’havien de tallar que en quines modificacions s’havien d’introduir en l’ordenament jurídic per evitar que aquestes conductes superin un llindar socialment acceptable.

Alfons Méndez Vidal