Menorca en els llibres de viatges. Manuel Amat i el setmanari Mirador

El setmanari Mirador de Barcelona era una publicació important on van escriure influents escriptors, com Josep Ma. de Sagarra. Els anys 1933-1934 va publicar un conjunt d’articles sobre les Illes Balears: cinc sobre Mallorca, dos d’Eivissa i tres de Menorca. Manuel Amat, el periodista que escrigué sobre Menorca, tractava de forma freqüent el fet turístic. Els seus textos prenen un to en ocasions irònic i fins i tot humorístic. Tot i que reconeix que va gaudir d’un viatge excel·lent, es fa ressò dels tòpics sobre els trajectes marítims: “el viatger que se’n va a Menorca, més que digne d’enyorament ho és de llàstima. La travessia és ingrata gairebé sempre. Mai falla un crit anguniós: “Torneu-me a terra!”.

Segons l’autor, si Mallorca és illa a tret de turista, de nuvis precipitats, Menorca només és assequible pels pacients tastadors de matisos paisatgístics i psicològics. És l’illa dels secrets encisos, que cal cercar amb fanalet; una illa diminuta que sap extreure gràcia de la seva petitesa.

El port de Maó és “acollidor i sembla fet a posta per a jubilar-hi vaixells”. Les modestes embarcacions que hi ha “fan vida i mort amb un aire de mística resignació”. A aquesta impressió hi contribuí la coneixença que va fer Amat del senyor Marí, qui comprava embarcacions per desballestar i venia les peces. Per aquest motiu, gairebé a totes les cases senzilles de Maó es menja en taules de cabina de tercera. 

La fonda Bustamante és coneguda a Barcelona per la seva cuina a base de cuixes de pollastre, bon peix, excel·lents mariscos i vins per a bons paladars. L’autor fa l’elogi del marisc i la rebosteria de Maó. Les escopinyes són delicioses i els peus de cabrit són bons per fer l’aperitiu, que a Maó consisteix en una copeta de palo. Quant a la rebosteria, són bones fins i tot les especialitats més vulgars, com el pa de pessic i la crema. Finalment exalta les sobrassades i el formatge.

Per Amat, Maó és una ciutat simpàtica, malgrat alguns dels seus carrers són costeruts i desproveïts d’arbres. En contrapartida hi ha la gràcia per la calç, que és una passió reiterada cada dissabte i també es troba als altres pobles de l’illa. Les cases amb persianes pintades de verd tenen una finestra baixa que solen utilitzar els enamorats per festejar sense que es consideri de cap compromís per a les famílies. Açò fa que el fosquet certs carrers estrets de la població ofereixin l’aspecte romàntic del barri sevillà de Triana.

Els maonesos són d’una cordialitat a tota prova, d’una bondat difícilment superable. L’únic sibaritisme que es permeten és el de col·leccionar pastilles de tabac, “naturalment de contraban”. El militar és l’element humà més abundant de Maó, on és molt considerat i fins i tot se l’admira. Se’l troba a la fonda, al cafè, al cinema i a l’autobús.

Amat, tal i com Toni Seguí va ressenyar fa uns anys a la revista s’Auba, lloa especialment el poble de Sant Lluís. Per ell “és un poblet meravellós, turísticament jutjant una troballa”. La seva gràcia essencial radica en els molins de vent en funcionament. Als afores de Maó es poden trobar molins abandonats, sense ales ni moliner. Els molins de Sant Lluís encara són respectats i la seva utilitat no ha estat posada en dubte.

Els encontorns de Sant Lluís ofereixen la impressió agrícola, una mica exòtica, de Menorca. Sovint, arran d’un camp de cols, una palmera vincladissa o una filera amuntegada de panes de moro amenitzen el verd tendre dels camps. Però en general, per l’autor, el paisatge menorquí és “d’allò per passar-la tan magra”. Retornant sobre un lloc comú, darrera de les parets seques pasturen els xais, uns porcs negres i vaques mandroses. A causa del despietat vent nord gairebé tots els arbres es crien esquenuts, raquítics i aparatosament decantats cap a una banda.

A Alaior de bon matí pengen gàbies amb perdius dels claus de les parets. La gent surt a treballar; les dones van a la plaça; s’obren les fàbriques de calçat, l’única indústria del país. Alaior és el lloc de Menorca on es troben els millors glosadors. A vegades, les nits d’hivern, a les tavernes i a moltes cases particulars, es piquen, es fan apostes i el públic s’engresca, mig per l’entusiasme de la lluita, mig per l’alcohol de la beguda.

Ciutadella ofereix una primera impressió molt agradable, que es veu confirmada després de badar una estona pels seus encisos arquitectònics. La seva pulcritud, amb les voreres pintades assíduament d’una barreja de color argila i carmí i les parets emblancades, arriba a desconcertar-vos. La població té un petit port de mar, ensorrat uns dotze metres sobre el nivell general de les cases, que ofereix aquella captivant intimitat dels petits ports de la Costa Brava.

Quan el temps no pinta gaire bé els mariners s’asseuen a un racó al sol. A Menorca, a diferència de la Costa Brava, són els homes els encarregats de sargir i apedaçar les xarxes. Els mariners s’arreceren a una cova natural a poques passes de la mar. Al Club nàutic hom es pot trobar amb quatre gots de gin, un acordió i uns quants fabricants de calçat prenent cafè i engegant abundants glopades de fum blau. A l’altra banda del port hi ha una munió de petites cases blanques que s’escampen discretament sota el far. Són les cases d’estiueig de les bones famílies de la localitat.

L’única fonda és can Feliciano, un establiment popularíssim caracteritzat pels seus menjars naturals amb els quals es pot distreure conscientment la gana: faves ofegades amb patates fregides, arròs amb cigrons, peix amb suc i patates, crema i pa de pessic.

El ciutadellenc és honrat, pacífic i casolà. De Ciutadella surten els calçats manuals més perfectes i de més cachet de tota Espanya. Les fàbriques són endreçades i silencioses. El fabricant, després d’estudiar les seves creacions i sospesar el volum de les comandes, baixa al port i se’n va a pescar amb la barca. Una resignació franciscana presideix tots els actes de la vida de la gent. L’illa de Menorca estimula als qui l’habiten el noble exercici de la filosofia.

Els articles sobre Mallorca i Eivissa foren escrits per Carles Sentis, qui amb el temps arribaria a ser un periodista famós. Eivissa presenta un viu contrast amb Menorca. La violència que originà la seva llegenda negra és cosa del passat. A Eivissa no es roba mai. Al foraster el porten en palmes; és objecte d’una hospitalitat com sembla que ja no existeixi. Els que coneixen l’illa callen com a morts. No volen que es sàpiga res de por de perdre el seu paradís.

Les dues coses més remarcables són l’arquitectura i la indumentària. Les cases emblancades, de línies rectes i superfícies rectangulars posen en pràctica els principis de l’arquitectura moderna. El vestit femení, per contra, és d’una gran riquesa. Els dies de festa es poden veure dones que arriben a dur set faldilles, cadascuna d’un color diferent. A mes porten mocadors de tots colors, amb collarets com els de la Dama d’Elx i altres joies.

Eivissa és un món perfecte on s’hi fan tots els fruits de la península i tots els peixos de la Mediterrània. La vida és molt barata. Els estrangers recentment han descobert Eivissa a on es desplacen des de Mallorca. No s’instal·len a la capital, sinó als pobles. A Santa Eulàlia predominen els anglesos; a Sant Antoni els alemanys, alguns, sobretot jueus, fugint de Hitler. Aquests estrangers compren terrenys molt barats a les cales i els illots. Alguns fan nudisme a Sant Antoni. Són gent més aviat culta i refinada. Tenen el punt de reunió al bar d’un francès al Moll de la capital, decorat a l’estil modern. N’hi ha que es diuen artistes, amistats de Jean Cocteau.

Alfons Méndez Vidal

Però, quan sortirem de la crisi?

Després de quatre anys de crisi, els economistes som interpel·lats pels ciutadans sobre les dificultats econòmiques. Per uns, els que ens dedicam a l’economia hi som els causants; la majoria ens demana quan en sortirem. Tal vegada fora bo que féssim memòria, ja que, excepte els més joves, tots tenim experiència d’altres episodis similars.

Personalment, quan vaig començar a sortir de la innocència de la infantesa em vaig trobar amb la crisi del petroli que entre el 1974 i 1984 va assolar l’economia espanyola, i a la qual la depressió actual cada vegada s’hi sembla més. Posteriorment, la meva entrada en el mercat laboral va venir marcada per la ressaca postolímpica que, entre els anys 1992 i el 1993 va portar fins a extrems mai vistos les xifres d’atur.

La crisi actual és més fàcil d’explicar que de solucionar. L’esclat de la bombolla immobiliària va provocar a la vegada tres problemes: un, disminució de l’activitat econòmica i atur; dos, una forta caiguda dels ingressos de l’estat, que portà el dèficit públic a valors mai vistos des de la guerra civil; i tres, dificultats enormes per les entitats bancàries, especialment per les Caixes d’estalvi, que havien estat les que més havien finançat les operacions immobiliàries.

Una primera lliçó ens hauria de dur a limitar i regular de forma més estreta el mercat immobiliari, capaç de provocar etapes de gran creixement seguides de profundes alteracions econòmiques. Aquests anys que es parla tant de “reformes”, encara ningú ha platejat la més òbvia: aquella que talli les fonts d’un creixement econòmic basat en el sector de la construcció. A Menorca, la modificació del PTI hauria d’endurir les condicions d’accés al sòl de les empreses, enlloc d’afeblir-les, que és el que sembla que es projecta. La societat hauria d’estar escalivada per les dificultats actuals i hauria d’enfrontar-se als intents de repetir els errors del passat.

L’actuació dels diferents governs enfront a la crisi ha estat deficient, a Espanya i a tots els països on la depressió ha estat forta. Els governs van creure que els estímuls keynesians podrien reactivar l’economia, sense tenir en compte que el fort dèficit fiscal i la reducció del crèdit ocasionada per la crisi bancària feia aquesta opció inviable. Quan els inversors van perdre la confiança en els països que patien més la crisi i van demanar uns interessos més alts per finançar els governs es va provocar el gran problema europeu, que posava en qüestió la pervivència de l’euro, davant del qual els governs dels principals països europeus van demostrar la seva baixa preparació i capacitat per prendre les decisions adequades en el moment correcte.

A Espanya, cada partit ha volgut solucionar la crisi a la seva manera i açò ens ha allunyat de la solució. El 25 d’octubre d’enguany es compliran 35 anys des de la signatura dels Pactes de la Moncloa. Aquests ens posen davant l’evidència que hi havia una altra manera de superar la depressió actual. El 1977 els principals partits polítics, sindicats i organitzacions empresarials del país es van posar d’acord en un conjunt de mesures per treure al país de l’abisme econòmic en què s’havia enfonsat degut a la manca de mesures davant una crisi que ja durava quatre anys. En els acords tots els agents econòmics i socials van aportar idees i tots van renunciar a polítiques per prendre una posició única davant del problemes. Aquesta cultura del pacte va seguir els anys següents, fins a la definitiva sortida de la crisi a partir del 1985.

Si examinam les actuacions dels darrers quatre anys veurem que s’ha fet exactament el contrari. Si el lema dels Pactes de la Moncloa va ser “Tots ens hem d’estrènyer el cinturó”, aquests anys tots els partits, malgrat estar d’acord en la necessitat de reduir el dèficit, han competit per declarar que els retalls no podien tocar a determinats grups econòmics o socials. Gran error, perquè tothom té bons motius per exigir no contribuir a la reducció del dèficit. La Sanitat, l’Educació, els pensionistes, els aturats, els treballadors, el sector turístic, els empresaris,... Tots han rebut promeses inviolables de què la seva part no es tocaria i tots han acabat contribuint. D’aquesta manera als desencantats amb Zapatero els ha seguit els decebuts amb Rajoy.

Els errors han abundat: per un costat, les mesures de despesa i el plan-e va encoratjar l’expectativa de què l’Estat de Benestar podia créixer indefinidament i que la crisi es superaria sense esforç. Per altra, la darrera reforma laboral i l’amnistia fiscal han convençut als treballadors que els empresaris no estan contribuint a la resolució dels problemes. És inacceptable que un partit prometi davallar els impostos i després els augmenti fortament, perquè era evident que es tractava d’una promesa impossible de complir.

En ocasions, els ajustos s’han plantejat de forma errònia. Si el problema és que la recaptació fiscal ha caigut per la crisi, els augments d’alguns impostos s’haurien d’haver plantejat de forma temporal, amb data de caducitat, ja que si, per exemple, ara es recapta menys IVA perquè la gent compra menys cases i automòbils, el dia que les compres es normalitzin, no caldrà patir uns tipus impositius tan alts. Una mesura temporal hagués donat als ciutadans més confiança i la confiança és un factor important per a la recuperació econòmica.

A Espanya els polítics, segons l’esquema del caudillisme hispànic intenten fer creure que poden solucionar tots els problemes i evitar que els ciutadans s’hagin d’implicar. La realitat s’encarrega de desmuntar una teoria tan grollera. L’economia té les seves lleis i el pressupost no està al marge. Els polítics de tot signe polític expressen la seva frustració dient que tots els governs són una coalició entre el Ministre d’Economia i tots els altres ministeris. Evidentment voldrien gastar de forma indefinida, però açò només passa en els contes infantils.

El dèficit econòmic espanyol va arribar a l’11% el 2009 i de llavors ençà poc em millorat. Un desajust tan important era impossible que es solucionés sense la participació de tots. L’article 31 de la Constitució espanyola diu: “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques”. És clar que no tots poden aportar igualment i per açò després matisa que ho faran “d’acord amb la seva capacitat tributària mitjançant un sistema tributari just”. Aquesta és la filosofia que es tenia que haver aplicat des del principi: tots hem de contribuir a reduir el dèficit, tot i que cadascú segons les seves possibilitats.

En canvi, cada govern ha fet recaure l’esforç en uns grups, mentre intentava salvar als altres, creant unes expectatives impossibles de complir i dificultant l’acceptació dels ciutadans, que és l’actiu més important. Diversos estudis han demostrat que bona part de l’èxit d’alguns països del nord d’Europa es deu a la disposició de la gent a acceptar les normes i acords. Els països que van tots a una, on es compleix la llei i les persones acaten les decisions del Govern (amb independència que intentin canviar aquests acords fent ús dels seus drets), són els que històricament han prosperat.

Els països del sud, Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal, amb la seva indisciplina davant la llei i incompliment fiscal no fan sinó debilitar la societat. Els partits polítics, enlloc de defensar el bé comú, pretenen guanyar les eleccions a qualsevol cost i açò no fa més que generar alternativament expectatives de salvació i frustració davant la realitat. Per aquest motiu, a Itàlia s’ha hagut d’acudir a un economista que, per damunt de les opcions de partit, està realitzant els ajustos de forma coherent. Així si amb Berlusconi l’interès que es demanava pel deute italià (la “prima de risc”) va arribar a ser més alta que l’espanyola, ara està clarament per davall.

Superar la triple crisi econòmica, bancària i fiscal no és fàcil. Les mesures a prendre no són agradables, ja que requereixen un gran esforç col·lectiu. Cap partit pot solucionar-ho tot sol i només si cadascú està disposat a cedir en part de les seves pretensions i a convenir que l’altre té raó en algunes de les mesures que proposa podrem solucionar la crisi. Al capdavall, de la crisi sempre se surt, però segons com es facin les coses es pot sortir abans o després, reforçat o debilitat.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Jaume Ferrer Aledo

El turisme experimentà un fort moviment ascendent la dècada del 1930, especialment a les Balears. A Menorca, amb pocs anys de diferència respecte a la guia del 1932 va aparèixer una altra publicació. Jaume Ferrer Aledo, un membre de l’Ateneu de Maó que escrivia de forma freqüent a la Revista de Menorca, va publicar el 1935 un fulletó de 62 pàgines, sense fotografies, amb el descriptiu títol de “Menorca Pro Turismo”. En la presentació, l’autor indica que altres ja s’han dedicat a estudiar la història i altres facetes de l’illa, però que el que ell es proposa és descriure les principals excursions que es poden fer en menys de vint-i-quatre hores. Malgrat ser un llibre curt, recull seixanta recorreguts, de manera que ens proporciona una considerable informació sobre el que els illencs consideraven com a llocs interessants.

Hi ha dos circumstàncies a retenir: la primera, que una gran part dels indrets esmentats són a la costa menorquina i no per contemplar el paisatge, com a les guies anteriors, sinó per prendre banys de mar; les visites als talaiots passen a un segon terme. La segona és que pràcticament totes les excursions estan pensades per fer-se en automòbil.

El primer bloc és dedicat als voltants de Maó, on entre els jaciments prehistòrics només es ressenya el de Trepucó. A Sa Mesquida hi ha dos arenals i una torre sobre una penya que domina es Pa Gros. També es troba “una porción de modestas casitas esparcidas por los arenales”. Un altre punt d’interès és el lloc de Sant Antoni, un bell casal que ens recorda fets històrics i ofereix un magnífic paisatge. Es Castell és el primer poble d’Espanya que veu sortir el sol, una afirmació que trobam per primera vegada i que farà fortuna les dècades següents. La cala de Sant Esteve ofereix un esplèndid panorama. Es recomana anar les matinades d’estiu a veure sortir el sol. Sant Lluís és un poble eminentment agrícola. Diàriament es veuen arribar al mercat de verdures de Maó els rics productes que dóna la ben treballada terra del terme.

El segon bloc són excursions per mar. Per fer la volta al port de Maó es pot llogar una barca al rem o a motor. Un dia de “calma txitxa” es pot anar a s’illa de l’Aire. També és interessant fer la volta per la costa sud, visitant les cales, coves, arenals i penyals que formen un dels més bells trajectes de la costa de Menorca i que llavors difícilment es podien fer per terra ja que no hi havia carreteres entre Punta Prima i Canutells. Passar unes hores de pesca és una de les diversions que els forasters troben més agradable. Finalment, per donar la volta a l’illa en barca no s’ha de mirar el rellotge, perquè tant es pot fer durar un parell de dies com un mes. En tot cas, s’ha de dur un bon patró i ormejos de pesca, així com aigua, pa, a més de vins i licors, si s’és aficionat a la beguda.

La part que inclou les excursions per terra és la més clàssica. Es manté la volta des Milord, però s’indica que amb la introducció dels vehicles de motor està en decadència, per la possibilitat de visitar llocs més interessants emprant el mateix temps. També hi tornam a trobar la pujada al Toro i la visita dels pobles de l’illa. Ciutadella és la població millor situada de Menorca i s’hi pot veure sumptuositat, luxe i bon gust. És remarcable el contrast que presenta el seu recinte antic, de carrers estrets i tortuosos, amb les amples vies dels voltants, especialment els passejos del Born i de Sant Nicolau.

El litoral de l’illa es divideix en dues parts, Tramuntana i Migjorn i l’autor esmenta la pràctica totalitat de les platges i cales d’un cert interès. Cala Alcalfar és el paratge amb un nucli residencial més consolidat: hi ha un pintoresc grup de casetes de recent construcció i no hi manca un establiment que ven comestibles i prepara menjars. Cales Coves és un lloc molt freqüentat pels turistes i ha estat elegit per pintors com Almela, Vives i Roig. A Cala’n Porter els dos darrers anys estiuegen un grup de francesos, per la facilitat d’abastir-se de queviures dels horts que hi ha allà mateix. Les aigües de Son Bou són molt escaients per al bany i també es pesquen molls i raons. És la platja més gran de Menorca i la més estimada pels alaiorencs per anar d’excursió; alguns hi van a romandre a les coves.

Per travessar el barranc que mena a cala Galdana cal demanar permís al propietari. La platja està voltada de robustos pins i el bany és deliciós. Cala Turqueta és un racó de Menorca veritablement superb. Situada en una vall amb belles hortes de regadiu, la platja arenosa convida al bany, que poden gaudir sense perill petits i grans. Aquesta i les platges de Son Saura i Macarella són molt concorregudes pels habitants de Ciutadella que hi van a banyar-se. A les dues voreres del port de Ciutadella s’han construït artístics xalets. Els ciutadellencs també van a cala Degollador, Santandria i cala Blanca, uns a peu, altres en cotxo i no pocs en barca. A cala Fontanelles, a més, es va a pescar.

A la costa nord es pot nedar a les platges d’Algaiarens i Cavalleria. A cala Pregonda, a més, es gaudeix de la deliciosa perspectiva d’aquella part del litoral menorquí. Ferrer presta una atenció molt especial a Fornells, i assenyala que és l’excursió més en voga, especialment per menjar caldereta de llagosta. Hi ha tres cases que es dediquen a la seva preparació, però la més concorreguda és can Burdó, la més antiga, que és alhora cafè, aturada per viatgers, punt de reunió i casa d’hostes.

Fornells és l’indret on van tots els turistes i gran nombre de parelles acabades de casar, ja sigui només per unes hores o a passar uns dies per gaudir dels plaers que proporciona la mar. L’autor s’entretén un bon nombre de pàgines en descriure la cova “na Polida”, explicant el seu descobriment i la seva exploració. És significatiu que a partir del 1927 hagi estat visitada no només per menorquins, sinó també per anglesos, francesos i alemanys.

Finalitzat el repàs de les guies locals, podem concloure que al principi van seguir els mateixos plantejaments de les guies estrangeres. Si bé és cert que, com és lògic, no queien en la recerca de l’exotisme, no abandonaven l’esperit romàntic. Els punts d’interès també continuaren essent principalment el port de Maó i els monuments arqueològics. En canvi, a partir de la I guerra mundial, amb la irrupció de l’automòbil i la fotografia, canvia el contingut d’aquestes publicacions, que deixen d’esser petites enciclopèdies i són més concises i il·lustrades. El litoral, que abans no tenia gaire importància, ara és un dels principals atractius, si bé encara es compartit amb les poblacions, i especialment el port de Maó. Cap al final els banys de mar prenen un gran auge i l’aparició de nous indrets atractius, com Fornells o Alcalfar, ja prefigura el protagonisme que assoliran els nuclis costaners després de la guerra.

Alfons Méndez Vidal

L’empresa menorquina, exemple d’innovació de les petites coses

Actualment la innovació és una paraula d’ús comú per indicar la introducció de novetats. En el món contemporani té tanta importància que ha esdevingut un fetitxe, un mantra que tothom aplica en qualsevol àmbit, ja sigui econòmic, cultural, educatiu, artístic o social. Aquesta moda és recent, ja que durant dècades va ser un concepte tècnic i especialitzat i fou a partir dels anys vuitanta que passà al llenguatge comú.

Aquest fet ha tingut dues conseqüències negatives. La primera és la creença que només existeix innovació des de fa poc temps, quan, al contrari, és un fenomen arrelat a la naturalesa humana; l’home sempre ha creat noves coses. La segona és que, enlluernats pels exemples més paradigmàtics d’innovació, que són els més radicals, no es té en compte que la majoria d’aquestes consisteixen en petits canvis en la forma diària de treballar.

Les dues idees estan relacionades, perquè aquestes modestes variacions   repercuteixen de forma favorable en la vida de tothom. De fet, el progrés de l’economia menorquina s’ha basat en la introducció de novetats, la majoria, petits elements que, en acumular-se, han dotat a la nostra economia d’un gran dinamisme.

L’inici de la modernitat econòmica de l’illa comença amb dos fets esdevinguts devers 1850: la fabricació de calçat per a Cuba i l’establiment d’una línia marítima regular amb Barcelona. En el context internacional són dos esdeveniments intranscendents: no van transformar la història de la tècnica ni de l’economia, però per a Menorca van ser dues innovacions crucials. Abans es fabricaven sabates per al mercat local amb unes primeres matèries i uns dissenys tradicionals. Jeroni Cabrisas, un emigrant ciutadallenc a l’Havana, va aprendre a utilitzar noves pells i noves formes, i implantà màquines de cosir modernes de fabricació americana. Aquests nous coneixements van permetre als menorquins vendre al mercat antillà.

Per exportar cal un transport segur. Aquest es va aconseguir substituint els velers pels vaixells de vapor. Jeroni Tudurí de la Torre era el descendent d’una família de mestres d’aixa de Maó que construïa embarcacions de vela des del segle XVIII. Després de visitar les noves drassanes de Barcelona i Liorna va observar que el futur estava en aquest tipus de vaixells i va convèncer altres empresaris per establir aquesta línia marítima. La innovació només va ser la idea, ja que el buc es va comprar a Glasgow, però es tractava de tenir el coratge de deixar de fer les coses com s’havien fet sempre. Si no, tal vegada s’hagués tardat dècades en comptar amb un mitjà de transport modern. Aplicat al present, diríem que si el Parc Bit és necessari per Menorca, l’hauríem d’impulsar sense esperar que altres ens ho facin. Tal vegada el Consell Insular podria avançar els doblers i més endavant recuperar-los del Govern Balear.

La història econòmica de Menorca ens mostra una successió d’innovacions. Un cas exemplar és el d’El Caserio. El seu naixement ja fou rompedor: entost de vendre el formatge en fogasses, es creava un nou producte industrial que l’emprava com a primera matèria. Pere Montañés, mentre treballava d’enginyer industrial a França, va veure que allà es venia formatge fus. Tornà a Menorca i es va rodejar de l’equip humà necessari per muntar una empresa capaç d’afrontar l’immens repte que era elaborar i vendre el nou producte. Aquesta forma d’actuar és similar a la de Carles Ruiz amb les sumadores. Un dels trets dels innovadors moderns és que formen grups de persones amb la formació necessària per poder trencar barreres. Així ho han fet Steve Jobs o Bill Gates, que per treure tot el profit del seu talent han cercat socis i col·laboradors.

La història d’El Caserio és alliçonador per un altre motiu. Els anys setanta i vuitanta va anar llançant productes alternatius als clàssics formatgets: Bonsi, un formatge baix en calories, Roqueta, tipus roquefort, filatto, formatge rallat. Quan Kraft va adquirir l’empresa el 1992 va aportar nous articles, però no en va crear cap més. Els primers anys la fortalesa de la multinacional li va permetre seguir creixent, però al segle XXI va anar reculant en el mercat de làctics fins que va vendre l’empresa. Els líders del mercat agroalimentari, com Danone, tenen una estratègia d’innovació permanent que els porta a treure constantment nous gèneres, noves marques i nous envasos. Aquesta és la línia que havien encetat els Montañés; Kraft, en abandonar-la va afeblir l’empresa. A Menorca podem fer les coses millor que ho fan les multinacionals.

La bijuteria també ens proporciona exemples notables. El naixement del sector ja és un model d’innovació. La fabricació de moneders de plata, un negoci amb dècades d’èxit, es va esfondrar en pocs mesos. Llavors, els empresaris menorquins van fer de la necessitat virtut i reconvertiren les màquines, que havien introduït feia molts pocs anys, per confeccionar un conjunt de productes relacionats: objectes de regal i ornament personal, la fabricació industrial dels quals tot just començava.

Diversos dels articles elaborats van profunditzar en aquest esperit creatiu: el “toledín”, la imitació del damasquinat o or de Toledo, la paternitat del qual es disputen diverses empreses menorquines, fou un producte d’un gran èxit que devem als destres fabricants de l’illa. Molts s’hi van dedicar; no feien res que no estigués a l’abast tecnològic d’altres indústries espanyoles, però s’avançaren pel seu tarannà renovador.

Per innovar no cal ni un gran capital ni crear tecnologia punta. Només es precisa la valentia d’atrevir-se a fer les coses d’una manera diferent. Quasi sempre es tracta de petites variacions en la forma de treballar que poden sorgir a qualsevol àmbit, ja sigui la literatura, l’urbanisme o l’economia; tant a la indústria, com al turisme o l’agricultura. Per fer-ho és bo aprendre fora de Menorca i, en tornar, rodejar-se de col·laboradors ben formats i potenciar el seu esperit creatiu. Així ens ho han demostrat multitud d’empresaris i treballadors menorquins. Que el seu exemple ens il·lumini.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. La guia de Joan Victory i Ramon Pons

El 1912, l’escriptor Josep Ma. Folch i Torres editava una guia de Catalunya, que tenia un petit apartat de vuit pàgines dedicat a les Illes Balears. Al principi, explica que la connexió de les illes amb Barcelona fa que cada dia siguin més freqüentades pel turisme. Té sis pàgines sobre Mallorca, a la qual es prodiguen grans elogis: “jardí de flors sortint de la Mediterrània”, “costa exuberant de salvatge bellesa”. També hi ha un anunci de la companyia mallorquina de vapors, que comunica Barcelona i Palma.

Menorca és remarcable pel port de Maó i la ciutat que li dóna nom, que encara conserva el segell especial que li va imprimir la dominació britànica. Ciutadella té belles esglésies i a la rodalia hi ha indrets interessants. A banda, sobresurten la muntanya del Toro, des de la qual es divisa tota l’illa i, en especial, els monuments megalítics, que atorguen a l’illa una importància arqueològica extraordinària. A Eivissa, a la qual es destina un espai similar, destaca la capital, amb les seves muralles, edificis curiosos i un important museu d’antiguitats. Pel que fa a la resta, hi ha les salines i en general l’illa es presta a fer multitud d’”agradables i encantadores excursions”, tant per l’interior com al litoral. Les seves costums són “summament típiques i originals”. Com es veu, Eivissa apareix de forma més atractiva que Menorca, tot i que lluny de l’encant que presenta Mallorca.

La I Guerra Mundial va tallar d’una forma bastant brusca l’afluència de visitants, de manera que la segona guia feta a Menorca va haver d’esperar dues dècades. L’octubre del 1928, en la sessió d’obertura del curs, Antoni Victory, referint-se precisament a la propaganda en favor del turisme, anunciava que prest es començaria a elaborar una nova publicació. El projecte es va anar dilatant i no reeixí fins que, mort Antoni Victory, el seu fill Joan s’associà amb el fotògraf Ramon Pons Menéndez, qui anys enrere havia intentat editar sense èxit una revista il·lustrada. De la unió dels seus esforços, i publicada a costa seva, sorgí la nova guia el juliol del 1932.

En aquesta ocasió també fou precedida per l’aparició de la segona guia d’Eivissa, el 1929, editada per la Sociedad de Atracción de forasteros de Barcelona, dins de la col·lecció “Biblioteca del Turismo”. Aquesta comptava amb desset volums dedicats a Catalunya, un sobre Mallorca, un altre de les Pitiüses i cap sobre Menorca.

Les guies de Menorca i Eivissa, tot i que comparteixen la seva breu extensió (71 pàgines la segona i 92 la primera) tenen un contingut diferent: la d’Eivissa recull informacions de tipus històric, geogràfic i arqueològic, mentre que la de Menorca se centra en recórrer els diferents indrets d’interès turístic de l’illa. És un llibre molt més àgil i modern, ja que prima la part visual sobre el text. Els anuncis que en l’edició del 1911 eren al final (com a les antigues guies angleses) aquí es troben intercalats entre les pàgines i li donen un aire més dinàmic. Apareix publicitat dels hotels Central i Bustamante de Maó, la fonda de Pablo Faner de Ciutadella i l’”Antigua casa Burdó” de Fornells, on se serveix la “famosa caldereta de langosta”.

Na Macaret

La guia de l’Ateneu del 1911 recollia de forma exhaustiva les excursions que havien proposat els autors del segle anterior i moltes més, pel litoral i l’interior, però el seu enciclopedisme tendia a desconcertar al lector. La nova guia fa una tria i selecciona una dotzena de recorreguts molt meditats que arrepleguen els punts més característics de l’illa, amb un especial èmfasi per la costa i els monuments prehistòrics, que en diverses ocasions són combinats en un sol trajecte.

 Les primeres paraules ja marquen el to publicitari de l’obra: “Mediterráneo. Calma,... Luz,... Y en medio de este mar tranquilo, una Isla blanca os ofrece sus bellezas, sus dormidas calas, hermosos barrancos, expléndidos puertos, monumentos prehistóricos.” Després d’una breu ressenya històrica reprèn aquest fil: “Su apetecible y templado clima, la blancura impecable de sus pueblos y el azul brillante de su cielo y mar, deslumbran al forastero que por primera vez visita Menorca.”

Segons el llibre, el carrer del Doctor Orfila és la via més polida de Maó; un altre passeig important és el d’August Miranda, des d’on es contemplen belles vistes del port. Del garbuix d’informacions que oferia la guia anterior, aquesta se centra únicament en tres: les cases consistorials, l’Ateneu i l’església de Santa Maria, dins de la qual destaca el seu orgue. El port, famós en tot el món per la seva bellesa i grandiositat, és l’indret més notable de l’illa. El poble des Castell, per la seva estratègica situació prop de Maó és una ideal estació d’estiueig.

  

Entre les excursions es recomana la de Cala Mesquida, amb el seu antic castell de defensa, des del qual es domina una bella platja de corall. Una altra proposta és anar a veure Trepucó, que després de les excavacions del 1931, “presenta l’aspecte d’un veritable museu” i després cala Alcalfar, on a l’estiu un gran nombre de casetes li donen l’aspecte d’un pintoresc poblet. Seguint el mateix esquema se suggereix visitar primer Talatí, que s’informa que ha rebut la visita dels reis Jordi d’Anglaterra i Guillem II d’Alemanya, i Cales Coves, en els penyals de la qual hi ha innumerables coves artificials, les quals s’explica que “son las viviendas de todo un pueblo troglodita”; moltes poden ser visitades sense cap dificultat.

Ciutadella

Altres excursions són bastant més llargues. Entre aquestes l’anada a Cala en Porter, passant per Rafal Rubí, Torralba i Torre d’en Galmés. Una és difícilment factible en un dia. Comença a cala Pregonda, qualificat com un dels indrets més encantadors de l’illa, continua amb el cap de Cavalleria, on s’atura per contemplar una gran extensió de la costa nord. A continuació passa per Ferreries per endinsar-se al barranc d’Algendar, informant que en arribar a “Ses Coves” s’ha de deixar el cotxe i seguir a peu o en cavalleria. Al final del barranc s’arriba al port de cala Galdana, deliciós paratge amb una magnífica platja semicircular voltada de pins, a la qual també es pot anar directament des de Ferreries.

Sense oblidar les excursions a s’Albufera des Grau i de Maó a Ciutadella, les dues descrites de forma similar a la guia de l’Ateneu, apareix com a novetat la que passa per Fornells i el Toro. Abans d’arribar a la primera, s’atura a Na Macaret per visitar el port d’Addaia en barca i, seguint un caminet, s’Arenal d’en Castell, paratge encantador, que té una cala amb una platja d’arena blanquíssima que és “una de las más expléndidas de lsla y aún del Mediterráneo”. Reprenent el camí es pot visitar el pintoresc llogaret de Sant Joan de Carbonell. A Fornells, a més de menjar la típica caldera de llagosta, és interessant fer una excursió marítima. Al final, el cim de la muntanya del Toro ofereix perspectives d’una bellesa extraordinària.

El conjunt de les cases de Ciutadella es veu esquitxat pel color groc dels antics i airosos palaus i tot és presidit per la superba catedral. Les excursions pels seus encontorns són les mateixes de la guia del 1911, amb l’afegit de les coves de Parelleta. Les dues coves més atractives són les des Caramells, amb estalactites i estalagmites i la de s’Aigua, al fons de la qual es troba un fantàstic llac.

Alfons Méndez Vidal

Superar la crisi: A la recerca del model turístic de Menorca

Fa temps que es denuncia que des de fa quasi una dècada, i per tant bastant abans de què comencés la insidiosa crisi econòmica que actualment patim, Menorca ha perdut molts turistes, especialment estrangers, des dels màxims històrics de l’any 2003. Aquestes crítiques parteixen del prejudici de què el creixement econòmic és una línia creixent i que els resultats obtinguts un any no són més que fites que tenim l’obligació de superar. Tanmateix, açò no correspon a cap llei econòmica ni humana: rendiments passats no asseguren rendiments futurs. Entre els multimilionaris americans actuals no hi queda gairebé cap dels rics de fa cinquanta anys.

La baixada del nombre de visitants respon a causes externes i internes. Pel que a les primeres val a dir que les altes xifres de turistes de principis del segle XX en part provenien de visitants no habituals: persones que no podien anar a països europeus en guerra i a destins de la Mediterrània encara poc desenvolupats. El turisme és un sector de cada cop més madur, on progressivament més països s’introdueixen i la competència és cada vegada major. Els turistes també evolucionen: ja no es conformen amb el “sol i platja” i demanden productes més sofisticats.

Menorca també té problemes interns. Malgrat s’hagin tancat empreses, el nombre d’establiments comercials i de restauració de l’illa no ha fet sinó augmentar. Açò es deu a què són d’activitats en competència perfecta, sense barreres d’entrada ni grans necessitats de capital. En aquestes condicions la Teoria Econòmica pronostica que els beneficis empresarials han de ser zero. No serveix de res enyorar els beneficis d’alguns anys bons, perquè es compensen amb les pèrdues dels anys dolents. L’oferta complementària està abocada a protestar cada any perquè vénen massa pocs turistes i gasten massa poc, perquè si en vénen més, s’obren nous establiments i els beneficis tornen a ser nuls.

Però hi ha dificultats més profundes que afecten a la totalitat del sector turístic. Menorca fou l’illa de les Balears que es va industrialitzar més prest i amb més intensitat. L’aixecament d’un potent sector industrial va tenir com a conseqüència que, des del principi, els empresaris menorquins demostressin un escàs interès en les activitats turístiques. Aquí és pertinent la comparació amb l’illa d’Eivissa, una comparació que els darrers anys s’està fent de forma superficial, des de l’enveja de les seves altes taxes de creixement, quan, a més, en termes per càpita, del que guanya cada persona, la diferència és molt més minsa del que sembla considerat en termes absoluts.

Existeix el tòpic que Eivissa era una illa molt pobra que a partir dels anys setanta va rebre el turisme com un mannà i on a partir de llavors tothom s’ha fet ric. La realitat és que a inicis del segle XX a Menorca els esforços de l’Ateneu de Maó, l’Ajuntament de Maó, i el Foment del Turisme per crear un sector turístic fracassaven i no s’aconseguia construir cap hotel per turistes. En canvi, a Eivissa els anys trenta es van edificar els primers establiments: l’Hotel España i el Gran Hotel a la vila d’Eivissa i l’Hotel Portmany a Sant Antoni, un procés que va descriure l’escriptor Walter Benjamin, qui residí en aqueixa darrera població els anys 1932-1933. El 1935 l’illa tenia la gens menyspreable xifra de 475 places hoteleres, en un moment en què el turisme no era un producte de masses, sinó dels happy few que en podien gaudir.

El sector turístic eivissenc va sobreviure a la Guerra civil i la esquifida postguerra i quan els anys seixanta va començar a rebre turistes estava preparat per aprofitar les oportunitats, que es van presentar amb l’arribada dels hippies i celebrities com Pink Floyd o Bob Marley. L’illa comptava amb una tradició empresarial que li va permetre de crear una indústria del lleure amb pocs paral·lels en altres destins mediterranis.

Per tant, és impossible que Menorca sigui una altra Eivissa, perquè l’illa no té el know-how per muntar les activitats que allà fan forolla i perquè no hem tingut l’oportunitat de comptar amb un grapat de famosos que ens posin en el mapa. En canvi, el desenvolupament turístic menorquí de la postguerra va viure una situació dual, gairebé esquizofrènica. Mentre que els empresaris donaven l’esquena al turisme (amb unes poques excepcions que no feien més que confirmar la regla: Joan Victory, Gabino Sintes, Josep Mercadal, Joan Casals), la majoria dels propietaris de terrenys a la vorera de la mar venien les seves tanques a societats nacionals o estrangeres. Amb poques excepcions, a l’alçada del 1974 quasi tota la costa menorquina, especialment si tenia platja, comptava amb una urbanització començada o amb un projecte de parcel·lació.

Del 1975 ençà el sector turístic menorquí ha intentat harmonitzar una classe empresarial turística poc dinàmica amb una oferta desmesurada de sòl. Amb la l’arribada la democràcia la societat de l’illa va demanar que s’eliminés l’excés de sòl urbanitzable. Excepte en moments puntuals, no ha existit una gran demanda turística i s’ha centrat excessivament en segments de baix poder adquisitiu, de manera que la despesa turística per visitant és la més baixa de les Balears. El PTI, que ara alguns qüestionen de forma poc meditada, no és sinó el darrer esglaó d’un procés d’adequació de l’oferta de sòl turístic a la demanda realment existent. Una consulta a les actes de la Comissió Provincial d’Urbanisme ens permet comprovar com tots els municipis han anar reduint el sòl urbanitzable. Aquest procés de racionalització durant alguns anys fou general a Balears, amb l’aprovació de les DOT i altres normes, però cada ajuntament de Menorca l’ha fet per iniciativa pròpia per la necessitat d’ordenar el caos que havia creat la planificació expansiva del franquisme.

Menorca ha de construir el seu model turístic donant valor al seu patrimoni i aprofitant les oportunitats que se li presenten, actualment la Reserva de Biosfera. Aquesta no considera l’illa com un gran parc natural. Menorca no serà mai un gran destí de natura, ja que per açò ja hi ha els Parcs Nacionals i altres indrets dels quals Espanya està ben dotada. En canvi, té un paisatge de costa espectacular, amb cales paradisíaques, aigües cristal·lines, tranquil·litat i una tradició històrica, industrial i cultural important. Amb aquests materials s’ha de crear una imatge i uns productes turístics (com els que s’estan bastint al voltant del camí de cavalls).

El PTI només s’ha d’adaptar per fer-lo coherent amb aquest enfocament: la creació de valor amb productes turístics arrelats a la idiosincràsia menorquina, que permetin augmentar la despesa per turista. El nombre total de places turístics i el nombre de turistes no ha d’esser cap objectiu, sinó que s’ha d’aprofitar la seva disminució per sanejar l’oferta turística a la recerca de nínxols de mercat més rendibles. Adaptar-se a les demandes dels promotors que han perdut sòl urbanitzable va directament en contra de l’interès turístic general de l’illa.

Menorca té unes potencialitats que li poden permetre d’arribar a ser un bon destí turístic. Ha patit les contradiccions d’una entrada en el negoci dels visitants condicionada per uns plantejaments turístics incongruents amb les seves possibilitats i té el repte d’adaptar-se a la competència de destins ja assentats amb avantatges competitius en preus o en producte. Des de fa dècades s’està reconvertint i intenta crear un model amb caràcter propi. Només respectant-se a si mateixa aconseguirà el respecte dels turistes.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. La guia de l’Ateneu de Maó

La primera autèntica guia local de Menorca fou editada el 1911 per l’Ateneu de Maó a iniciativa del seu president Antoni Victory. A la introducció, demostra un coneixement cabal de la difusió internacional del turisme, el creixement del qual atribueix a la millora de les comunicacions. Es publicà dos anys després de la primera guia d’Eivissa, que si bé és una mica més curta (167 pàg. per 274 pàg. la de Menorca), té una estructura i un plantejament similars: una introducció amb informacions generals de tipus històric, geogràfic i econòmic, seguida d’una part més extensa dedicada als indrets de l’illa més dignes de ser visitats. En els dos casos el contingut excedeix del que avui en dia consideram com a típic d’una guia turística, però és més proper de la guia de Ford que de l’enciclopedisme de Pifarrer-Quadrado.

La part general, tot i que compta amb elements històrics i geogràfics també recull informacions pràctiques sobre comunicacions, allotjament, flora i fauna i altres. Inclou la descripció dels monuments prehistòrics i unes quantes excursions que es qualifiquen de “generals” i que tenen un aire de modernitat, ja que estan pensades per ser fetes en automòbil. Igualment es proposa donar passejos pel litoral, llogant una embarcació als ports de Maó, Fornells o Ciutadella; la pesca i la caça seran pel viatger i és possible fer nit a bord. En total, la guia recomana quaranta-una excursions.

El recorregut pels diferents termes de l’illa comença amb Maó i s’indica que allò més notable és el seu “magnífic port, el millor de la Mediterrània”, del qual es descriuen els sues punts més interessants. A la vorera nord hi ha dos vivers de marisc i un bon establiment de banys, i als costers moltes casetes d’esplai, que proporcionen a la costa un aspecte pintoresc.

A la població criden l’atenció els carrers, quasi tots rectes i amples; la uniformitat dels enfronts, encalats o pintats de tons clars i amb finestres d’estil anglès i la neteja de la via pública. L’orgue de Santa Maria és considerat com un dels millors del món i l’han visitat els reis d’Espanya, Alemanya i Anglaterra. També es fa notar l’edifici de les cases consistorials i la porta de Sant Roc, amb les seves torres.

Es Castell és una població xamosa i de llargs carrers rectes. Algunes cases, sobre tot les que donen al port, són de maonesos que hi van a estiuejar. Les seves vistes al port, que permeten que estigui ben airejada, fan que l’estiu sigui preferida a la capital; també és més adequada pels banys de mar, en ser les seves aigües més pures i fresques; en alguns llocs es poden prendre al peu mateix de les cases. Sant Lluís, pel seu costat, destaca per la neteja dels carrers i les seves blanquíssimes cases, que criden l’atenció als forasters; alguns asseguren que només es poden trobar llogarets comparables a Holanda.

Entre les excursions, unes quantes consisteixen en la visita dels principals monuments prehistòrics de la zona: Talatí de dalt, Rafal Rubí, Cornia, Torelló i Trepucó. A banda sobresurt la que, passant per Sant Lluís porta a cala Alcalfar. Per poder arribar-hi en carruatge cal pagar 0,25 ptes a una casa del carrer Sant Lluís. A la cala es pot llogar una barca de pescadors per fer un passeig pel voltant i visitar les coves properes, en les quals nien coloms salvatges.

Tampoc es pot deixar de visitar Cales Coves. A partir del lloc de Biniadris es continua a peu. Es recomana fer-se acompanyar per un jornaler del lloc, a qui es donarà una gratificació de 0,25 a 0,50 pta. El port d’Addaia és un dels indrets més pintorescos de la costa nord de Menorca. Al proper lloc de s’Hort des Lleó raja una font d’aigües abundants que rega les hortes del costat.

S’Albufera des Grau, rodejada de turons amb mates, és un dels paratges més agradables dels voltants de Maó. Per entrar a la finca en carruatge cal abonar al propietari 0,25 pta. Es recomana anar a caçar ànneres i altres aus aquàtiques, per a la qual cosa cal el permís del senyor i contractar una barca. Si l’estat de la mar ho permet, es pot visitar s’Illa d’en Colom. Cala Mesquida té una platja en forma de copinya en un dels punts més accidentats de la costa nord; sobre les altures es conserva una antiga torre. Segons la guia, a Sant Antoni hi va viure durant una llarga temporada el famós almirall anglès Nelson, abans de la guerra d’Egipte, i allà escrigué la seva autobiografia, una afirmació que actualment discuteixen els historiadors.

A Alaior abunden les vinyes i els barrancs són embellits per arbres de fruita. Sobre els alaiorencs s’afirma que “el carácter algo suspicaz de los habitantes les da fama de levantiscos; pero son honrados y laboriosos”. Es dediquen a fer carbó, elaborar vi i a la fabricació de calçat i gorres; les dones fan teixit de malla per als moneders de plata. Les excursions proposades van als monuments megalítics de Torralba i Torre d’en Galmés i a la platja de Son Bou, la més llarga de l’illa i on hi ha l’agradosa vega de la Canessia. Cala en Porter és la cala més important del sud del terme; el seu barranc té hortes de fruita.

Es Mercadal destaca especialment per la muntanya del Toro. Des de la devolució de la imatge de la verge el 1876 i la restauració del convent el 1908 s’han renovat els antics romiatges, que s’alternen amb les excursions dels turistes que pugen per gaudir del panorama que es divisa des del cim. A banda hi ha el pintoresc llogaret de Fornells. Quasi tots els seus veïns són pescadors. Té dues fondes amb habitacions on es menja bé. La clàssica caldera de llagosta té fama i és un plat obligat per als turistes.

A Ferreries hi ha la muntanya de Santa Àgueda, al capdamunt de la qual es poden estudiar les ruïnes del fort de Sen Agaiz. El barranc d’Algendar és sense cap discussió el lloc més formós de Menorca. L’arribada és sempre una sorpresa, fins i tot pel qui va previngut. El camí s’encaixa en una roca clivellada i a les poques passes l’excursionista es troba al costat de l’ombrívol i fantàstic Pas d’en Revull. Més avall es troben la cases de s’Hort de Dalt, excavades en la penya. Després d’un primer tram amb hortes de tarongers i cases, ve una part més salvatge fins que s’arriba al port de Cala Galdana, que és molt apreciat pels pescadors.

L’entrada a Ciutadella pel passeig del Born, venint del port, produeix una excel·lent impressió. La població conserva el caràcter típic de ciutat antiga, amb els seus carrers estrets, les places reduïdes, algunes flanquejades amb porxos amb arcs apuntats, i els seus grans i vells casalots amb honors de palau. Entre els seus edificis més notables s’han d’esmentar les cases consistorials (en construcció) i les cases de Vigo, Martorell i del comte de Torre Saura. La Catedral sobresurt entre la multitud d’esglésies de Ciutadella per la seva bella fàbrica d’estil ogival. El passeig de Sant Nicolau és el preferit dels ciutadellencs, especialment els dies festius. Al seu cap hi ha el castell o torre del mateix nom, al costat de la qual és deliciós contemplar la posta del sol darrera de les muntanyes de Mallorca.

Es proposen diverses excursions: a la punta de Bajolí, Cala Algaiarens i els monuments de Torre Trencada, es Tudons, Torre Llafuda, Santa Rosa, Son Catlar, s’Hostal i les coves de Cala Morell, així com a les cases del lloc de Torre Saura.

Alfons Méndez Vidal