L’ampli suport a la planificació turística i urbanística durant la transició

La crisi dels anys setanta va amplificar les veus favorables a la planificació. L’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i el nou marc institucional decidí el Foment del Turisme de Menorca a abandonar la iniciativa de la zona d’interès turístic i cercar altres instruments urbanístics. El setembre del 1977 va aconseguir que el secretari d’Estat de Turisme instés al Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme (MOPU) a redactar el pla director territorial de l’illa, remarcant que era un element vital per al turisme. A finals d’octubre va venir a Menorca el subsecretari general d’Ordenació Turística del Territori qui, malgrat reconèixer que el seu departament només era competent en l’ordenació turística, declarava que el pla territorial era absolutament imprescindible.

Cala en Bosc

El Foment del Turisme va enviar al Ministeri alguns escrits sobre el tema, adjuntant notícies aparegudes a la premsa sobre irregularitats urbanístiques. El mes de gener del 1978 remetia una carta al MOPU on explicava les gestions efectuades davant de la Secretaria d’Estat de Turisme, feia notar que l’ordenació turística no es podia desvincular d’una ordenació territorial completa de l’illa i demanava coordinació entre els dos ministeris. En la resposta, es confirmava de l’existència de contactes entre els departaments. La premsa comentava que era un sentit cada vegada més generalitzat entre la població menorquina que s’havien de deixar enrere els anys del desordre i posar en peu “estructures que garantissin el bé de la comunitat”, opinió compartida pel president del Foment, Joan A. Seguí.

El mes de març, el secretari general de l’entitat, Emili de Balanzó, va discutir amb el secretari d’Estat de Turisme sobre la necessitat del pla d’ordenació del territori. Tanmateix, quan el maig el president del Foment es va entrevistar a Palma amb el ministre de Comerç i Turisme, aquest li comunicà que el departament engegava estudi sobre l’ordenació de l’oferta turística. El mes de juny es va realitzar una reunió amb els representants dels partits polítics, el Col·legi d’Arquitectes i grups ecologistes per debatre la tema. El Foment s’adreçà al Ministeri per demanar la participació de Menorca en la realització del treball i al cap de pocs dies es  reuní amb l’empresa redactora, Maver Consult, per oferir-li ajut i consell.

El mes de juliol, un equip tècnic de l’empresa organitzà una exposició pública del projecte a Menorca, presentada pel president del Foment del Turisme, a la qual hi van assistir cinquanta persones representants de la majoria de partits polítics, associacions de veïns, hotelers, promotors urbanístics i tècnics en arquitectura. El treball constaria d’un inventari de l’oferta (infraestructures, situació urbanística, allotjaments i entorn socioeconòmic) i de l’anàlisi del sector empresarial, els visitants i els canals d’intermediació, a partir dels quals es faria una proposta d’ordenació. Els dos punts més destacats del debat van ser la demanda que es tingués en compte l’opinió dels menorquins en el disseny final, i la impossibilitat de planificar l’oferta turística sense una ordenació territorial integral de l’illa.

Tot i que el pla seria presentat el juny del 1979, el tema va quedar aparcat fins que el 1981 Ministeri va cedir al Consell General Interinsular la direcció dels treballs. L’ens preautonòmic el mes de març va realitzar una jornada de treball amb els municipis i el Foment del Turisme, en el qual presentà l’estudi, degudament actualitzat i demanà que l’informessin sobre les seves deficiències i inexactituds, però el pla quedà definitivament en via morta.

Però l’ordenació territorial havia fet el seu camí. L’octubre del 1978 el conseller d’Ordenació del Territori de l’ens preautonòmic es reuní amb els ajuntaments de l’illa per anunciar que proposava al Ministeri que cada illa elaborés el seu propi pla director territorial. Va declarar que, excepte algun fet puntual, Menorca era un exemple de desenvolupament harmònic i respecte al paisatge. L’ecologia no era una moda passatgera i les agressions contra la naturalesa de les dècades anteriors forçaven a la comunitat a adoptar una política de protecció absoluta del medi ambient. Al cap d’uns dies el director general de la Conselleria informava sobre els decrets que posarien en marxa el procés.

El mes de juny del 1979 es va realitzar un acte públic, amb l’assistència del president del Consell de Menorca i el conseller d’Urbanisme del Consell General Interinsular. La previsió era que la tramitació del pla d’ordenació territorial culminés en tres o quatre anys. Les seves disposicions consistirien en infraestructures genèriques i tindria un caràcter més econòmic que físic. El protagonisme hauria de recaure en els municipis, superant la inèrcia anterior d’anar a remolc de la iniciativa privada. El conseller també es va mostrar disposat a col·laborar amb els ajuntaments, especialment aquells que, com es Mercadal, encara no havien redactat el seu pla general. Prest s’anava a transferir a Menorca la competència, amb la conseqüent descentralització de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Aquest intent de redactar un pla director territorial quedà en el calaix dels bons propòsits, fins que el 1982 la Secretaria General de Turisme el va recuperar, però fou suspès l’any següent pel nou Govern sortit de les eleccions, per la sospita que estigués manipulat. El Foment va plantejar sense èxit al ministre de Transport, Turisme i Comunicacions, de visita a l’illa, la conveniència de reprendre’l.

En la Junta General del Foment del Turisme de maig 1979 el punt que va suscitar més interès van ser les gestions efectuades en relació a la planificació urbanística. Es va enviar a la premsa el capítol relatiu a urbanisme de la memòria anual, on es defensava que el pla d’ordenació de l’oferta turística hauria de ser continuat per un pla director territorial, “que supere el actual Plan Provincial de Ordenación y controle y regule el crecimiento turístico de la isla”. La promoció del turisme no es podia fer a costa de la destrucció del paisatge ni del desequilibri econòmic. A l’objecte, s’havia remès un guió preparat per un grup d’economistes i sociòlegs per analitzar la incidència del turisme en l’economia i la societat illenques.

El 1980, el Consell Insular va aprovar de forma unànime un programa d’actuació en el qual es recollia la necessitat d’adoptar mesures urgents per ordenar el territori, no només per interès turístic, sinó també per l’interès general, per a la qual cosa es va encarregar un estudi sobre l’estat de les zones naturals amb la voluntat de la garantir la seva preservació.

Sant Tomàs

Poc després, el Consell General Interinsular publicava el llibre El urbanismo y el medio ambiente en las Baleares, que pretenia ser un document preparatori del futur pla director territorial. En ell, s’optava per la comarcalització de la planificació, dividint Menorca en dues zones: Maó i Ciutadella. El treball recollia l’extensió sòl urbanitzable i per desenvolupar de cada municipi i incloïa els espais naturals a protegir.

El 1984 el Consell Insular i tots els municipis de l’illa van aconseguir que la Secretaria General de Turisme reprengués l’elaboració d’un pla director territorial de Turisme. Es tractaria d’un document de caràcter no vinculant, amb l’objectiu der racionalitzar i coordinar els equipaments turístics de l’illa, que inclouria un estudi de la costa en relació a les instal·lacions nàutiques d’esplai. El Ministeri abandonà el projecte quan el Govern Balear li va comunicar que tenia previst de realitzar dos estudis similars: un pla de desenvolupament regional i un pla d’ordenació del litoral. La renúncia fou censurada pel Consell Insular, que opinava que el Govern Balear no faria res (com va ser) i l’illa es quedaria sense aquest instrument d’ordenació.

La reforma constitucional inviable

Espanya travessa el moment polític més difícil des dels anys vuitanta, quan una fràgil democràcia, assetjada per la dura crisi econòmica, s’intentava consolidar davant la mirada hostil dels militars i els terroristes. Llavors, els enemics estaven fora de l’estructura de l’Estat, mentre que ara els reptes són interns: el sistema autonòmic, el mecanisme de finançament del qual és molt controvertit i amb la comunitat catalana intervinguda per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, i els partits polítics, corcats per la corrupció, que segons el baròmetre del CIS, són el segon i el tercer grans problemes del país, només per darrera de l’atur.

Per fer front a aquestes qüestions, els darrers anys venen sorgint diferents veus, des del món de la política, els mitjans de comunicació i les universitats, que urgeixen a reformar la Constitució. De fet, el títol d’aquest article correspon al llibre que Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, va presentar a Menorca fa uns dies, i en el qual defensa que aquesta no és només la solució a les dificultats que ens assalten, sinó també la seva causa.

L’autor argumenta que la Carta Magna té una naturalesa diferent a les lleis ordinàries, que han de ser acatades, sense que la discrepància sobre el seu contingut n’alteri la legitimitat. La Constitució, en canvi, precisa de l’adhesió activa dels ciutadans, ja que si aquests no hi creuen esdevé paper mullat i es cau en una crisi institucional com la que vivim.

Per aquesta raó, la reforma constitucional és el mecanisme essencial de recuperació de legitimitat de la Llei de lleis, a través de la qual aquesta restableix la seva vigència, en sintonitzar de nou amb la voluntat popular. El problema no és que la Constitució del 1978 fos defectuosa, al contrari, la seva llarga pervivència demostra que era un text ben armat per respondre als desafiaments de la societat espanyola de finals del segle XX, sinó que avui aquests són diferents i necessita ser actualitzada.

 

Javier Pérez Royo

El diagnòstic, en el qual altres autors, des de diversos punts de vista, coincideixen, no pot ser més encertat, però Pérez Royo intenta anar més enllà i esbrinar els fonaments de la falta d’acord per escometre la reforma constitucional que fa temps que està damunt de la taula.

El professor parteix del fet indubtable que, des de Ferran VII, el rei no va acceptar limitar-se a una funció representativa i exigí una quota de poder actiu, la qual cosa va situar la seva figura en el centre de les confrontacions polítiques, des de la Constitució del 1837 fins a la Guerra Civil. La història del constitucionalisme espanyol, amb una muntanya russa de textos i dos règims republicans, és la del paper que havia de jugar la monarquia en el govern del país.

Aplicant aquesta coneguda premissa a la Constitució del 1978, afirma que la divergència sobre l’estatus reial és el motiu darrer de la manca d’entesa sobre la reforma constitucional. És més, el sistema electoral espanyol, basat en la regla d’Hondt sobre les circumscripcions provincials, hauria estat cuinat al final del règim franquista per obtenir un biaix favorable al bipartidisme, amb predomini dels partits de dretes.

 

Alfons XIII

Tanmateix, em sembla que en aquest punt, els fets s’allunyen de la teoria. Els resultats electorals han estat prou variables. Alguns entenen que la corona és una relíquia del passat i una violació inacceptable del principi d’igualtat; d’altres valoren la seva aportació a l’estabilitat. Amb tot, per a la majoria dels ciutadans no és un debat fratricida.

La monarquia és com la reforma agrària, un tema que durant un segle va provocar l’enfrontament visceral dels espanyols, però que el temps ha arraconat. En un cas, perquè l’agricultura va deixar de ser la base econòmica del país i en l’altre, perquè el rei ha renunciat al poder executiu i s’ha alineat amb la tradició parlamentària de les monarquies atlàntiques: Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Noruega. El seu protagonisme en la introducció de la democràcia i en la derrota del cop d’estat del 23-F l’han legitimat per acomodar-se en aquesta nova posició.

Ara bé, és clar que existeix un motiu de dissensió civil que ens separa: la Guerra Civil. Els seus estralls, amb assassinats de polítics, sindicalistes, capellans i empresaris; el terror comunista en la zona republicana i quaranta anys de dictadura franquista, basats en la revenja i l’aniquilació de l’enemic, van deixar una societat extremament dividida en dos blocs gairebé irreconciliables que el temps no ha llimat, com veiem amb la qüestió de les fosses comunes, la Vall dels Caiguts i el nom dels vencedors a les vies públiques.

La contesa va destruir els partits de centre republicà i polaritzà la societat. La dreta, continuadora de la tradició monàrquica, posa per damunt de tot la unitat, “España, antes roja que rota”, i l’ordre: la Constitució no és l’emanació de la voluntat popular, sinó una llei (cosa que l’acosta de forma paradoxal a l’odiat règim veneçolà). L’esquerra, per contra, accepta l’existència d’una Espanya plural i considera la llibertat el pilar del nostre règim polític.

La reforma constitucional oposa els que veuen la Constitució com un principi que ens ha de portar a noves metes i els que la prenen com un final, la concessió màxima impossible de franquejar, en especial respecte al model territorial, però també pel que fa als drets dels ciutadans.

Només el dia que arribi la veritable reconciliació entre els espanyols sota el principi de la sobirania nacional serà possible la reforma.

El sector turístic promou la planificació territorial (1961-1977)

Durant els primers compassos dels anys seixanta, els menorquins van començar a pressentir que, sense l’aprovació d’un instrument d’ordenació que fixés criteris unificats per a tota l’illa, el seu model turístic s’esfondraria. La motivació era doble: per un costat la voluntat de concentrar els esforços i evitar que la diversificació de les iniciatives restés potència al creixement turístic, i per l’altre, defugir els errors de Mallorca i Eivissa, on l’especulació havia portat a l’aixecament de construccions que minoraven el seu atractiu, per l’excés de ciment prop de la mar.

 

Cala Galdana. 1972

En una enquesta realitzada pel diari Menorca el 1961 entre les autoritats locals i els principals agents turístics, una de les idees més repetides era la d’unificar les iniciatives inversores a través de la redacció d’un pla general d’ordenació turística. La tramitació de la Llei de zones turístiques va ser l’oportunitat que el Foment del Turisme de Menorca va utilitzar per presentar la idea al ministre d’Informació i Turisme Fraga Iribarne arran de la seva visita a l’illa a començaments del 1963.

Un cop aprovada la Llei, el març del 1964 la Junta del Foment es va entrevistar a Madrid amb el secretari d’Estat d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas; li sol·licità que Menorca fos qualificada com “Zona de Interés Turístico Nacional”, la qual cosa, a més de diversos avantatges en inversions en infraestructures i crèdit hoteler, comportava l’obligació de redactar un pla d’ordenació. Amb aquest mateix motiu, la Junta de l’entitat es va desplaçar a Mallorca per conferenciar amb el ministre, que el mes de maig ordenà iniciar l’expedient.

El desembre, l’arquitecte Oriol Bohigas tornava a incidir en la inexistència de planificació urbanística a Menorca, general i municipal, i anunciava que si es mantenia aquesta situació es produiria un caos d’especulació com el que havia tingut lloc a Platja d’Aro o Castelldefels. En el Consell Econòmic Social de Menorca del 1965, el Foment del Turisme va plantejar la consecució de la declaració de zona d’interès turístic com la primera prioritat de l’illa, per poder planificar amb unitat de criteri. Tanmateix, malgrat les promeses oficials, la idea quedà en via morta la resta de la dècada.

La preservació del paisatge era un aspecte àmpliament assumit, i aquesta només es podia aconseguir si es realitzava una planificació del territori. El 1966 el Col·legi d’Arquitectes de Madrid va dedicar un nombre de la seva revista a Menorca, com a lloc ideal per assajar la planificació urbanística; un dels articles es titulava “El turisme com a trampolí de la industrialització”. El 1967 Vila Fradera, director de la influent revista turística Editur, defensava la planificació per fer les coses bé i l’execució d’infraestructures d’accessos i serveis públics a les urbanitzacions.

El mateix any, uns estudiants anglesos d’arquitectura indicaven que, per al desenvolupament del turisme, calia redactar un pla general de Menorca, impulsat per l’administració, per evitar un creixement anàrquic dels nuclis turístics. El 1969 Editur, parlant de Menorca, assenyalava la necessitat d’una ordenació que “rendís el degut tribut a l’insubstituïble paisatge”, tot garantit un equilibri en les superfícies de platja i el volum dels allotjaments, i prohibís l’aixecament de construccions antiestètiques, per a la qual cosa calia que es declarés l’illa com zona d’interès turístic nacional. En canvi, Gabino Sintes, el 1970, dubtava de la planificació, perquè ni el sector públic ni els particulars tenien els recursos per escometre les obres d’infraestructura necessàries. 

Punta Prima. 1973

En aquest ambient favorable a l’ordenació territorial, el 1970 es va intentar promoure de nou la declaració de Menorca com zona d’interès turístic nacional. El primer en esmentar el tema públicament fou el delegat insular d’Informació i Turisme, com un element crucial per a la defensa del paisatge i el ser de Menorca, dins de l’enfocament de controlar el creixement turístic per crear un enclavament de qualitat. Uns dies després, la Junta del Foment del Turisme va acordar plantejar l’afer en el marc de la II Assemblea Provincial de Turisme, la qual ho informà favorablement, fet que va animar l’entitat a reiterar la demanda davant del Ministeri. La petició també fou recollida en les conclusions del Consell Econòmic Social Sindical de Balears del 1971, sense que l’Administració emprengués cap acció.

A partir del 1971 les veus en favor de la planificació van augmentar. Aquell any l’Ateneu de Maó concedí el seu premi a Miquel Mesquida pel treball “El fenómeno turístico en el futuro de Menorca”, en el qual apuntava que no es podia frenar la iniciativa privada, però s’havia de posar ordre a les construccions, vetllant per la seva qualitat, i s’havien de rodejar de zones verdes. La planificació havia de tenir en compte la unitat geogràfica de l’illa, tenir cura del paisatge i adaptar l’arquitectura als seus condicionants. Els estudiants d’arquitectura Vicenç Jordi i Enric Taltavull denunciaven l’existència d’una improvisació generalitzada en la vessant urbanística del turisme: la manca d’infraestructures era un problema greu, calia supeditar els interessos particulars als de la comunitat i una mínima planificació de les inversions. Miquel Coll, president del Foment, remarcava que, per impedir que els promotors realitzessin grans construccions, l’administració havia d’intervenir.

 

Arenal d'en Castell

Tot i que el nou president de l’entitat, Carles Mir, rebutjava aquest plantejament i subordinava la planificació al joc d’oferta i demanda, el director general d’Empreses Turístiques l’any següent es pronunciava decididament a favor de la planificació. El 1974 un tècnic de Glasgow considerava que l’urbanisme de Menorca estava fatal i que alguns centres d’estiueig estaven destrossant la naturalesa, ja que no es realitzava una programació que afavorís la conservació del paisatge i la dotació de serveis. Aquell any, la premsa reproduïa un article de La Vanguardia en el qual es qüestionava la passivitat de l’administració davant de les actuacions dels particulars; aquesta actitud permetia que el benefici privat passés per damunt del l’interès públic. L’any següent, el delegat provincial de la Vivienda anunciava que la nova Llei del sòl posaria fre a la política de fets consumats, una situació àmpliament denunciada per la premsa.

El 1974, amb motiu d’una nova Assemblea Provincial de Turisme, la Junta del Foment va decidir tornar a demanar la declaració de zona d’interès turístic nacional. Per reforçar la sol·licitud va obtenir el suport de les cambres de comerç i de la propietat de Menorca. L’Assemblea va introduir la qüestió entre les seves conclusions i fins i tot es proposà que s’inclogués en l’Assemblea Nacional de Turisme del 1975. Així mateix, es pregava que es reconsiderés l’enfocament general de la planificació urbanística en les àrees costaneres de Menorca. La unitat de planejament havia de ser la zona turística, evitant la discontinuïtat dels plans d’àmbit municipal. Es reclamava que els plans generals pendents de Maó, Sant Lluís i es Castell fossin aprovats a través d’un pla comarcal, atesa la forta relació que existia entre tots ells.

 

Port d'Addaia. 1978

L’any següent, amb motiu de la visita a l’illa del subsecretari de Turisme, la zona la d’interès turístic va ser el primer tema que va plantejar el president del Foment, recordant que ja s’havia suscitat els anys 1964, 1970 i 1975. El subsecretari, preguntà si existia alguna oposició a aquest plantejament i després de rebre la resposta negativa, va indicar que estudiaria la proposta. Els anys 1976 i 1977 el Foment del Turisme seguiria intentant que es tramités aquesta declaració, advertint que era un dels objectius fonamentals de l’illa per evitar els problemes de la construcció anàrquica i salvaguardar l’entorn natural.

L’economia de Menorca en crisi (1898-1936)

Tradicionalment, s’ha considerat que l’existència d’un fort sector manufacturer és un dels factors explicatius del retard turístic menorquí. Segons aquesta interpretació, açò justificaria un suposat desinterès dels menorquins per la indústria dels visitants. Açò no obstant, el començament del segle XX es va caracteritzar per crisis recurrents que van deixar l’economia ben malmesa, convertint el turisme en una alternativa ben desitjada.

 

Manifestació per la crisi del 1913 a Ciutadella. Foto Pompilio Piris

El calçat, que era l’activitat més important, va experimentar un creixement bastant sostingut fins al 1886, en què van aparèixer les primeres dificultats, que s’accentuaren amb la guerra colonial. Segons les dades del cens del 1887, hi havia uns 2.500 obrers. L’Arxiduc Lluís Salvador indica que aquest valor es refereix únicament als homes, i que s’hi han d’afegir unes 500 dones. Després de la independència de Cuba, el 1898, el sector es va refer gràcies a la relativa recuperació de les vendes al país i l’obertura de nous mercats, primer, a Espanya i, després, a Europa.

Tanmateix, la indústria patí crisis periòdiques, ocasionades la major part de les vegades (1906, 1919) per la política aranzelària espanyola, que provocà que les exportacions a les Antilles iniciessin un declivi del qual no es recuperarien. Es va encetar tímidament la mecanització del procés de producció, però després de les conjuntures relativament favorables de la I Guerra Mundial i la segona part dels anys vint, el 1929 la gran depressió internacional desencadenà una llarga etapa de crisi (la fabricació es va reduir a la meitat), que arribà fins a la Guerra Civil.

Al mateix temps, altres tècniques de fabricació permetien l’expansió de noves branques productives. Aquest va ser el cas de l’elaboració de calçat de goma, que, iniciada els anys de la I Guerra Mundial, en poc temps va assolir un importantíssim volum de producció: entre el 1932 i 1935 la fabricació mitjana pujava a 645 tones i ocupava uns 300 treballadors.

 

Manifestació per la crisi de subsistències a Maó. Foto Joan Bagur Truyol

A diferència de la resta de l’illa, l’economia de Maó estava bastant diversificada. La independència de les Antilles també va afectar negativament la factoria tèxtil Industria Mahonesa, l’empresa amb més operaris (uns 500), que quedà molt tocada i el 1904 tancava les seves portes.

El 1881 s’havia fundat el Banco de Mahón; el seu l’èxit, alhora que demostrava el progrés econòmic general, va ser la punta de llança del sector financer menorquí, que veié la constitució de nombroses entitats de crèdit. El sector energètic també s’enlairà, amb la posada en funcionament el 1892 d’una central subministradora d’electricitat i una altra de gas. Finalment, aquests anys veurien el naixement de la indústria menorquina del metall.

Aquesta començaria amb el creixement fulgurant d’una empresa, La Maquinista Naval, nascuda el 1890, que gràcies a l’aliança forjada amb l’agent a Espanya de la multinacional anglesa Crossley, es va diversificar en activitats com la construcció d’embarcacions, la fabricació de motors i el muntatge de centrals elèctriques i de gas. En el període de màxima expansió, els anys 1899-1911, ocupava 500 treballadors. La sortida mitjana de maquinària per comerç de cabotatge fou de 3.890 quintars, i era el primer article industrial i el tercer de totes les partides, després del bestiar i el blat. La companyia es va anar ampliant fins a la constitució de la Sociedad AngloEspañola de Motores, Gasógenos y Maquinaria en general.

 

Tallers de la Societat AngloEspañola. Port de Maó

La crisi colonial va dificultar les relacions amb la Crossley, que es van trencar de forma definitiva el 1908. Malgrat l’intent desesperat de cercar nous mercats, especialment amb el bastiment d’embarcacions, les excessives facilitats de pagament donades als clients van portar-la a la fallida el 1911. La seva caiguda arrossegà el Banco de Mahón, que els darrers anys havia finançat el seu funcionament. Bona part del sector financer menorquí va clapir, la qual cosa portà a una situació depressiva.

La desfeta de l’AngloEspañola no significà la fi del metall. Al contrari, la fabricació de moneders de plata, que donava les seves primeres passes des dels darrers anys del segle XIX, es va expandir de forma accelerada i assolí el seu punt més alt la dècada del 1910, quan hi feinejaven uns 3.000 treballadors, la immensa majoria dels quals (80%) eren dones. Aquests anys la producció es va mecanitzar i professionalitzar, a la qual cosa hi van contribuir alguns dels operaris que havien treballat en l’AngloEspañola. La demanda arribà a ser tan forta que una part es va subcontractar fora de l’illa, principalment a Mallorca.

S’estima que la producció anual era d’uns 600.000 moneders, cosa que suposava uns 24.000 kg, bàsicament de plata. Aquesta activitat es va veure estroncada de forma brutal poc després d’acabar la I Guerra Mundial, quan la inflació postbèl·lica i el canvi de la moda van arraconar els moneders de plata en favor dels bitlleters de pell. A partir del 1921, el sector va entrar en pèrdues i en dos anys tancaven gairebé tots els fabricants.

 

Edifici de les fàbriques Coda i Codina de Maó

El gran nombre d’empreses i treballadors implicats en la fabricació de bosses de plata va fer possible una reorientació de la manufactura. Una part dels esforços s’esmerçaren en la naixent indústria de la bijuteria i els tècnics de l’illa es van iniciar en innovacions com la galvanoplàstia. Els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil ja s’havien fundat diverses empreses, però els resultats no es recollirien fins als anys quaranta, afavorits per ser mercaderies de baix valor unitari en una economia deprimida.

Durant la segona part del segle XIX, la indústria agroalimentària havia tingut una evolució molt modesta. Únicament destacava la fabricació de begudes alcohòliques, alguna de les quals (l’anís estomacal) es va arribar a exportar en quantitats reduïdes a Amèrica. El creixement de la producció formatgera de l’illa, que tenia un mercat important a Barcelona, va suscitar la necessitat de trobar nous articles que li donessin sortida. Aquest estímul donà lloc, als anys trenta, a la implantació d’una factoria de formatge fus, a imitació de les que estaven començant a funcionar a França. Amb tot, la seva expansió definitiva també hagué d’esperar a la fi del conflicte. Així mateix, l’entrada el segle XX va suposar l’arrancada de la modernització del sector agrari (introducció d’adobs, inici de la mecanització, etc.), amb la qual cosa expulsava mà d’obra.

 

Manifestació crisis de subsistències a Ciutadella. 1919

Com es pot comprovar, els primers anys del segle XX van ser un període marcadament inestable, on branques senceres s’enlairaven i s’ensorraven; la producció s’havia de reconvertir, canviant les tècniques de fabricació i cercant nous mercats. La dècada del 1930 fou especialment dura, ja que a la recent fallida dels moneders de plata es va afegir l’accentuació de la crisi del calçat, larvada des de la fi de la guerra colonial.

Les crisis de treball i l’atur obrer passaren a ser una maledicció constant de l’economia illenca, que cercava en les obres públiques una solució parcial i temporal a la massa d’obrers, que, mancats d’assegurança d’atur, es veien abocats a la fam o l’emigració, de la qual hi ha notícies a partir del 1920. Si anteriorment el destí era Alger i Amèrica del Sud, el tancament de fronteres va determinar que, a partir de llavors, anessin en quantitats importants a Mallorca, i, especialment, a Barcelona.

Població de fet de les illes Balears (1900-1930)
Anys	Balears	Mallorca	Menorca	Pitiüses
1900	311.649	248.259	37.576	25.814
1910	326.023	257.015	42.082	26.926
1920	338.894	269.763	42.147	26.984
1930	365.512	292.447	41.490	31.575
Fons: Censos de població

La depressió fou prou intensa per afectar el saldo demogràfic de l’illa. Segons els censos de població, Menorca, que en la primera dècada del segle, havia encapçalat el creixement demogràfic de les Balears, durant la segona es va estancar i en la tercera va retrocedir, a diferència de la resta d’illes, que creixien amb força, més Eivissa (17%) que Mallorca (8,4%).

Els fruits amargs de la intolerància

Fa uns dies durant un judici, als Estats Units, un pare va demanar a la jutgessa permís per estar sol durant cinc minuts amb el violador de la seva filla, amb el clar propòsit d’apallisar-lo. Davant la reconvenció del tribunal, “la justícia d’aquest país no funciona així”, intentà agredir l’acusat cridant que no pensarien igual si la violada fos la seva filla.

Segur que molta gent pensa que el pare té raó. El Govern espanyol, apel·lant a “la demanda majoritària de la societat”, pretén augmentar els delictes sancionats amb la presó permanent revisable, una versió maquillada de la cadena perpètua, la qual és reclamada pel pare de Diana Quer, víctima d’un horrorós assassinat.

Tanmateix, els experts estan d’acord que aquest càstig no dissuadeix els malfactors i només enrareix la convivència carcerària. Al segle XXI un rosari de reformes del Codi Penal han augmentat el rigor del tractament de multitud de delictes, de manera que s’ha agreujat el seu caràcter repressiu i està cridat a ser el més sever d’Europa, tant pel que fa a l’amplitud de les conductes sancionades com per la durada de les penes. Tot i que la taxa de delictes del nostre país és un 27% inferior a la mitjana europea, el nombre de presos per habitant és un 32% superior i encapçalam aquest rànquing.

La deriva del Codi penal ha acabant debilitant un dels principis vitals del dret penal: in dubio pro reo, en cas de dubte, en favor de l’acusat. Els menorquins coneixem la trista història de Joan Cardona, condemnat per agressió sexual a una dona, malgrat declarar-se homosexual, ja que en el seu cas es va donar més crèdit a la víctima, una conseqüència directa de l’enduriment de les penes per violència de gènere.

Vivim immersos en un clima de linxament. Quan es destapa un delicte la gent exigeix que es tanqui l’inculpat a la presó i si al final la pena no està a l’altura es mostra decebuda. Tant és que parlem de la Infanta Cristina com d’un violador, un terrorista o un polític corrupte o independentista. La sentència és massa suau i la declaració d’innocència un signe de la submissió dels jutges al poder.

La natural commoció dels familiars de les víctimes és amplificada pels mitjans de comunicació per estalonar el missatge que el crim mai paga prou. Tanmateix, com deia la jutgessa americana, el nostre sistema no funciona així. Un dels primers articles de la Constitució espanyola proclama que les penes privatives de llibertat resten orientades envers la reeducació i la reinserció social. No es tracta de rescabalar les víctimes que, d’altra banda, mai podran recuperar el que han perdut. La justícia no es pot confondre amb la revenja.

Un dels escassos elements esperançadors de la violència criminal de l’ETA ha estat el perdó de les víctimes i el penediment dels terroristes. La viuda de Juan Mari Jauregui, entrevistant-se amb l’assassí del seu marit. José Luís Álvarez Santacristina, Txelis, demanant perdó a les seves víctimes. Aquesta és la única via humanament admissible, especialment en una societat que es proclama hereva de la tradició cristiana.

L’esperit de revenja és atiat per un ambient social d’intolerància. La lletania de “tolerància zero” n’és un clar símptoma. Sempre hi ha actuacions socialment rebutjables, però de cada vegada hi ha més comportaments dels quals no se’n pot fer broma, ni poden ser tractats per la literatura o l’art fora d’unes rígides normes de correcció. Activistes socials volen reescriure la història des de la perspectiva actual i antics filòsofs escriuen pamflets incendiaris.

Els contes per infants són censurats com masclistes i fruit d’una cultura patriarcal. Les novel·les on un personatge maltracta una dona expressen degeneració moral. Discutir sobre els límits a l’arribada d’immigrants suposa ser titllat de racista. Anar als toros és de salvatges. Declarar-se de dretes o espanyol significa que ets un “fatxa”. Aquesta setmana, examinant les bases del concurs de relats de l’Ajuntament de Maó per al Dia de la Dona, una jove es demanava si es tractava d’escriure un catecisme. A mi em recordaven les novel·les soviètiques que pintaven de color de rosa el règim socialista.

El fanatisme mena a la doble moral: els profanadors d’una església invoquen la llibertat d’expressió que neguen en qüestió de gènere. Els que aproven les caricatures de Mahoma no accepten que s’ironitzi sobre els immigrants. Els que estan tan contents de premiar un relat sectari s’han manifestat en contra de l’empresonament d’uns titellaires per apologia del terrorisme. Els que reclamen respecte per als gais i les lesbianes riuen amb acudits obscens sobre el rei Felip. Els que passegen l’estelada independentista pels carrers abominen que la bandera espanyola onegi als edificis públics.

Al procés català n’hi vegem de tots els colors: del boicot als productes catalans al fet que a les universitats catalanes qualsevol alumne que estigui en contra de la independència és estigmatitzat com a traïdor. Un Parlament que nega a l’oposició la capacitat de controlar el Govern i uns jutges que no donen permís a diputats en presó preventiva per acudir al Parlament i no tenen inconvenient que reclusos en ferm vagin a una comunió.

El bloqueig institucional en què estem sumits des de fa més de dos anys és el fruit d’aquest ambient de rancor. A diferència d’Europa, on els partits són capaços de pactar, perquè accepten les doloroses renúncies necessàries per arribar a un acord, aquí ningú vol cedir ni un centímetre i s’aplaudeix la intransigència, convertint en eslògan el vergonyós “no és no”, més propi d’un mafiós que d’una persona civilitzada.

La intolerància ens ha menat al Brexit i ha propiciat l’elecció de Donald Trump com president dels Estats Units. Amb aquestes actituds s’estan sembrant les llavors de la propera guerra, que esclatarà quan els ciutadans d’un estat reaccionin indignats davant del crim produït a un altre país, com a la Primera Guerra Mundial amb l’assassinat de l’Arxiduc Ferran a Sarajevo.

Els creuers que venien a Menorca abans de la Guerra Civil

A principi de segle, un nou tipus de turista més modest estava prenent el relleu dels happy few que havien marcat la pauta les dècades anteriors. Menorca no va viure l’allau que rebia la Balear major, però notà el canvi amb l’aparició dels primers creuers turístics.

Com en el cas dels iots, la seva presència no va ser puntual. A finals de març del 1899 arribava el vapor Lusitania, amb 65 passatgers, moltes dones. Procedia de Tànger i anava cap a Vilafranca de Mar, al costat de Niça. La majoria portava càmeres fotogràfiques i alguns es van dirigir en carruatge a Sant Lluís i Sant Climent, i altres als talaiots de les rodalies de Maó. De nit van sentir un concert de l’orgue de Sant Maria. Al dia següent, van tornar a Maó, abans de partir al migdia. Uns dies mes tard, tocava terra el vapor Equateur de la companyia francesa Missatgeries Marítimes, amb 190 passatgers. Venia d’Oran, en un viatge organitzat per la Revista General de les Ciències, de París. El programa fou similar a l’anterior i també s’està dos dies a port. Es reforçà la vessant musical afegint a l’audició d’orgue un segon concert amb cor i una orquestra amb els millors músics de Maó. Després es dirigí cap a Marsella.

El 1903 un grup de turistes estrangers van noliejar el “Menorquín”, un dels vapors de La Marítima, per fer dos viatges de plaer, que els van portar a Gènova, Bàstia, Ajaccio, Capri, Palerm, Corfú, Venècia, el Pireu, Beirut, Jaffa i Alexandria. Menorca no entrava en la ruta, ja que el port base era Gènova i simplement s’havien contractat els serveis de transport marítim. L’abril del 1906 va tocar el port de Maó el paquebot francès Île de France, amb 87 turistes, en una altra visita organitzada per la Revista General de les Ciències, de París. Van recórrer els carrers de Maó adquirint postals i moneders de plata. L’Ateneu de Maó organitzà una excursió al Talaiot de Talatí i els pobles de Sant Climent, Llucmaçanes i Sant Lluís, i el president i el secretari de la institució dinaren amb el  president de la revista.

El 1908 arribaven al port de Maó més creuers. El mes de febrer entrava el transatlàntic anglès Vectis, de la casa Cook&Sons, de Londres, amb 61 creueristes que van fer una sortida en automòbil als jaciments talaiòtics de les rodalies de Maó i al poble de Sant Lluís. El mes de juny fou el torn del vapor francès Charles Roux, que menava 178 turistes, els quals es van limitar a transitar per Maó, on van fotografia la processó del Corpus i assistiren a una audició de l’orgue de Santa Maria (que els viatgers anteriors tampoc s’havien perdut).

Aquestes dades corroboren la primerenca presència de turistes a Maó i són el reflex de la importància que havia tingut el port de la població en els dos segles anteriors. Valgui indicar, com a punt de referència, que el primer creuer arribà a Mallorca el 1906. Açò no obstant, a partir d’aquest moment la trajectòria de les dues illes es va separar: a Mallorca, el nombre de passatgers d’aquestes embarcacions assoliria unes xifres impressionants per l’època abans de la Guerra Civil, mentre que Menorca no va aconseguir enlairar-se i es mantingué amb uns valors molt baixos.

Després de la I Guerra Mundial, l’Oronsay atracà a Maó el 28 de maig del 1927 provenint de Londres, via Gibraltar, Tànger i Palma de Mallorca i  tingué un ampli seguiment a la premsa local. Hi viatjaven 542 passatgers, quasi tots anglesos, que desembarcaren el matí. Van recórrer la població on visitaren l’Ateneu i el seu museu, i l’església de Santa Maria, per sentir l’orgue. Finalment, uns trenta automòbils es van dirigir als talaiots i la vila de Sant Climent. A la una, el vaixell sortia cap a Ajaccio, per prosseguir la travessia per la Mediterrània fins a Sicília. Menorca seguia més avançada en matèria turística que l’illa d’Eivissa, que no va rebre el primer creuer fins al 1931.

El juny de l’any 1928 entrà una altre embarcació al port, el "Gouverneur General Tirman", de nacionalitat francesa i procedent de Seta, si bé els seus 270 passatgers no van baixar a la ciutat. D’altra banda, la Lliga Marítima, el Club Marítim Barcelona i el Futbol Club Barcelona van organitzar una excursió a Menorca. Els turistes van venir amb un vapor i, a més, es desplaçaren iots de diverses categories. Les jornades, que tenien un caràcter festiu, es desenvoluparen del dia 29 de juny a l’1 de juliol. A més de regates i partits de futbol, així com banquets i revetlla, el darrer dia es va realitzar una excursió a Fornells, el Toro i Ciutadella.

A finals d’estiu del 1929, la premsa local informava que l’any següent arribaria un altre transatlàntic. Efectivament, Thomas Cook va programar els creuers Orient Line amb els pailebots Otranto i Orford. Partien de Southampton per explorar la Mediterrània. A Espanya, quatre van tocar Màlaga i Palma i en una ocasió els ports de Cadis, Maó, Barcelona, Tenerife, Las Palmas i Arousa.

L’Otranto entrà a Maó el dia 1 de juny, amb 383 turistes. A l’andana els esperaven uns cinquanta automòbils, que pujaren els passatgers a la ciutat, on van veure l’Ateneu de Maó i el seu museu. A continuació, sortiren de la població per acostar-se al talaiot de Talatí i Sant Climent. En tornar, van transitar pels carrers de Maó i a la una tornaven a bord per dinar. A la tarda es va disposar una segona excursió, amb deu automòbils i a les sis el vaixell partia. Al cap d’uns dies següent va aparèixer un article a la premsa local en el qual s’indicava que el principal atractiu turístic de l’illa era el port de Maó, ja que ni la ciutat de Maó ni el paisatge menorquí eren prou originals i els talaiots només podien atraure molts pocs viatgers. A mitjan mes, el representant de Thomas Cook a Barcelona va remetre una carta en la qual indicava l’alta satisfacció dels clients, que valoraven de forma especial l’audició de l’orgue de santa Maria i la càlida acollida dels menorquins; així mateix, es mostraven impressionats per la relació de Lord Nelson amb l’illa. Finalment animava els menorquins a emprendre accions de foment del turisme.

El 31 de maig del 1931 arribava l’Orontes, que va operar en unes condicions similars a l’Otranto l’any abans i amb un nombre semblant de passatgers, però l’expedició no tingué tant d’èxit, perquè el vaixell s’hagué de quedar a l’entrada del port. Dos dies abans havia tocat el port d’Eivissa. A diferència d’aquella illa, on hi tornà tres cops més, a Menorca no va regressar. De fet, la companyia l’any següent va anar a Eivissa quatre vegades, i cap a Menorca. L’illa estava perdent la batalla del turisme davant de destins nous que resultaven més atractius. En tot cas, la companyia Orient Line es dedicava bàsicament al trànsit entre Anglaterra i Austràlia, i els trajectes que acabam de ressenyar només van ser una excepció temporal que no es va repetir.

Dos anys més tard, el 18 de març del 1933, va comparèixer el creuer Alcantara, noliejat per la companyia anglesa Royal Mail, amb 438 turistes, si bé com l’anterior no pogué entrar a port. El motiu era la manca d’un remolcador que donés seguretat a la maniobra. Els visitants foren traslladats a cala Figuera en barques. Allà els esperaven automòbils amb els quals van fer diverses excursions per l’illa; els carrers de la població també es van veure molt animats. El vaixell partí a les set del capvespre. El trànsit d’aquestes embarcacions seguia un ritme bianual, ja que el 20 de setembre del 1935 estava programada la del creuer Doric, de la Cunard Start, que es va anul·lar a causa de l’accident que patí el vaixell el dia 5 davant les costes portugueses.

Les limitacions de l’allotjament de l’illa es van fer evidents quan l’estiu del 1936 es va haver de cancel·lar l’excursió d’un grup de 125 catalans, perquè els fou denegada l’autorització per allotjar-se al vapor Atlante, fondejat al port.