El comerç exterior segons Lindemann (1777)

 El 1786 l’alemany Christoph Lindemann va publicar el llibre Descripció Geogràfica i Estadística de l’illa de Menorca, de gran interès per conèixer la situació de l’economia de l’illa i, en especial, el seu comerç exterior. En el text, que originalment es va publicar el 1777 en una revista alemanya, utilitza com a unitat monetària el tàler reial, moneda germànica que tenia un valor similar a la peça de vuit espanyola.

Port de Maó. Quadre d'Anton Schantz.

L’autor fa una exposició molt detallada de les diferents importacions i exportacions, distingint segons l’origen geogràfic, per copsar amb quin lloc es produïen desequilibris comercials. Comença descrivint de forma impressionista les importacions. Així diu que: “Aquell vaixell és suec, duu cada any un important aplec de llenya, brea, ferro i altres materials per a la construcció de vaixells. Els diners que reben els suecs per això sumen uns 13.000 tàlers.

A Maó està entrant un vaixell irlandès que ens duu patates, mantega i formatge. Un altre que ve d’Anglaterra, després de deixar la major part del seu carregament a Gibraltar, porta cervesa anglesa, rom, formatge, carbó, teles angleses, merceria, tot tipus d’instruments per als artesans, eines, etc. Altres transporten carn salada per a la guarnició. Amb tot això, d’aquí surten anualment en lletres uns 25.000 tàlers reials.”

D’Espanya s’importaven nous, panses, figues, ametlles, anxoves, sal de La Mata, teles fines i gruixudes per a la roba de feina dels jornalers, escopetes i aiguardent; la suma no pujava més enllà dels 15.000 tàlers. En contrapartida s’exportaven a Barcelona 1.500 quintars de llana menorquina per fabricar teixits, per la qual s’ingressaven 13.500 tàlers, de manera que aquest comerç estava bastant equilibrat.

Tàlers reials

Lindemann diferencia d’aquests intercanvis els que es feien amb Mallorca, on s’obtenia la major part de l’oli que es consumia a l’illa (600 tones, que costaven 50.000 tàlers), una part del qual s’havia de lliurar de forma obligatòria a la guarnició. A banda, alguns petits balandres menorquins feien altres compres per un total de 5.000 tàlers, que consistien en aliments (taronges, ametlles i castanyes), així com vi i aiguardent, perquè els illencs destil·laven una quantitat molt reduïda. També s’adquirien vestits (gorres de llana vermella i negra i mantes) i altres manufactures (cistells de vímet i casseroles de fang).

Amb tot, si s’exceptua el gra, el principal proveïdor de Menorca era França, on es feien compres per un import d’entre 150.000 i 180.000 tàlers, que fan exclamar a l’autor “Vegi tot el que importen” i fa una llarga relació en la qual s’inclouen la major part dels teixits, draps i vestits (cintes, productes de seda, capells, trenetes, confecció de punt, teles de cotó i tela per a veles), a més de multitud de manufactures (productes de ferreteria, faiança, galons, argenteria, pedres precioses, sabó, llums, productes de bellesa i farmacèutics, materials de pedra, ceràmica, cuir i pells) i alguns aliments i begudes (vi, te, cafè, sucre i xocolata). A canvi, no s’exportava gairebé res, llevat una mica de mel que en ser especialment bona era molt apreciada, així com sal, tàperes, etc., que no superaven els 2.000 tàlers.

Finalment, havia el comerç amb Gènova i altres places italianes, a on es venia bàsicament formatge (1.800 quintars, pels quals es rebien 16.200 tàlers) i una mica de vi (que també es remetia a Gibraltar). A canvi, es comprava tabac, per valor de 8.000 tàlers (una part del qual s’enviava a Espanya de contraban), i alguns articles (arròs, macarrons, seda, terrisseria i cristall), que pujaven 17.000 tàlers.

Xàbec del segle XVIII

Pel que fa al comerç de reexportació, els menorquins tornaven a vendre als mallorquins diferents productes obtinguts a França, com panys de llana, tela estampada de lli i altres articles, amb un cost aproximat de 9.000 tàlers anuals.  En ocasions, els vaixells de cereals portaven d’Àfrica cuscús (una mena de sèmola), llegums, sabó tou i pedres de moldre. Cap allà s’exportava una mica de la fusta comprada als suecs, així com cafè holandès portat des de França.

El comerç del gra era el més rentable de tots. Cada any es comprava blat, ordi, llegums, mongetes i blat d’indi per import de 300.000 tàlers reials, provinents d’Algèria i Tunis, Sardenya i Sicília i, segons les conjuntures, Itàlia i França. Una part del gra es quedava a l’illa, ja que malgrat es recol·lectessin 85.000 quarteres de blat, s’havien de comprar 28.000 quarteres més que, a 2,75 tàlers la quartera, feien un total de 77.000 tàlers.

El mercat principal era Espanya, però també es podia portar a França i Itàlia si els preus eren favorables. Per a aquest tipus de comerç s’empraven quaranta vaixells i n’hi havia vint, més petits, que s’utilitzaven en altres serveis. El nombre de mariners d’aquests bucs arribava als 650 i els que feien feina al port i els jornalers, uns 50. L’assegurança d’un vaixell carregat amb cereals era tan alta com la que cobria el seu enfonsament, ja que el gra solia humitejar-se i es floria amb facilitat. Es podien invertir diners en les naus esmentades amb prou garanties, sense haver de negociar personalment i traient, en ocasions, uns guanys considerables.

Segons l’alemany, amb aquest mercadeig els comerciants guanyaven 54.000 tàlers: el 8 per cent net de benefici (24.000 tàlers) més una desena part del valor de la càrrega pel transport i les despeses (30.000 tàlers). El comerç de cereals amb Espanya resultava una mica complicat, perquè del país no podien sortir diners i comptava amb pocs productes sobre els quals es poguessin signar lletres. Els mercaders, emperò, sabien com enganyar els inspectors: “encara que mostrin lletres, al navili porten diners a sota mà. A l’Àfrica tot s’ha de comprar amb moneda.”

Amb les anteriors informacions, l’autor confecciona dues taules, una de les importacions segons l’origen i una altra amb les exportacions per tipus de producte i adverteix que encara que se sumin els guanys provinents del comerç de cereals, la pèrdua comercial és considerable. De fet, segons els seus càlculs ascendiria a 269.300 tàlers.

Tanmateix, Lindemann s’afanya a afegir que, atès que la guarnició és la raó per la qual s’adquireixen tants productes estrangers, és també aquesta la que amb les seves despeses a l’illa compensa les pèrdues i a continuació passa a anotar les seves compres de vitualles: 90.000 tàlers de vi, 18.000 d’hortalisses (12.000 per a la guarnició i 6.000 per als vaixells) i 18.900 tàlers de carn, incloent la de boví, 9.600 tàlers (600 caps), ovelles, 4.500 tàlers (3.000 animals) i porc, 4.800 tàlers (1.000 animals).

Balança comercial de Menorca (1777), peces vuit
Importacions	import	Exportacions	import
blat i ordi	300.000	gra	263.140
oli	50.000	formatge	16.200
tabac	8.000	llana	13.500
aliments diversos	45.000	vi	5.000
teixits i altres	165.000	mel, tàperes i sal	2.000
arròs, seda, terrisseria i altres	17.000	llana, lli, etc.	9.000
llenya per a la industria naval	13.000	tabac	3.000
		reexportacions	13.000
Suma	598.000	Suma	324.840
		Dèficit	273.160

La suma dels productes anteriors són 126.900 tàlers. L’alemany declara que no disposa de dades sobre la resta del que consumeixen els militars, però el manteniment de l’illa li suposa al rei d’Anglaterra 32.000 lliures esterlines, és a dir 160.000 tàlers i conclou que això posa en evidència el guany dels menorquins, ja que la guarnició ho gasta tot i encara més. Els propis habitants han de reconèixer que el comerç es troba en auge i, tot i que les universitats s’hagin endeutat força, molts s’han enriquit des que els anglesos prengueren possessió de l’illa. A Maó, on el comerç floreix, regna una gran activitat.

Com es pot comprovar, Lindemann fa un gran esforç per quantificar els intercanvis comercials, però al final no s’acaba d’en sortir, malgrat que queda clara la seva postura sobre el bon estat de la balança de pagaments i el benefici que els menorquins treien de la presència britànica, que es corrobora pel fet que, tal com ell mateix comenta, a Menorca circulessin uns 500.000 tàlers.

No és difícil corregir les incongruències i petites errades que comet l’autor a l’hora de calcular la balança comercial de l’illa, que hem recollit a la taula. Així i tot, s’observa que no recull alguns productes d’exportació, com la venda d’embarcacions. També és probable que infravalorés els guanys de la venda de grans que, per altres fonts, sembla que eren més elevats.

En qualsevol dels casos, si Menorca s’estava enriquint i corria l’efectiu, el dèficit de la balança de comercial havia de ser més que compensat amb la resta de fluxos monetaris. En particular, la balança de serveis, de la qual Lindeman assenyala els guanys obtinguts amb els nòlits i les assegurances marítimes. Així mateix, la xifra que indica que rep guarnició és menor que la que apunten altes autors. Finalment, la Corona britànica no s’emportava els ingressos tributaris; és més, hi tenia que afegir per fer grans obres, com el castell de Sant Felip o l’Arsenal. En definitiva, sota el domini anglès Menorca va sortir guanyant de forma notable en les seves relacions amb l’exterior, que foren una notable font de prosperitat.

La indústria de Menorca en la història. Comerç i manufactura en temps de Christoph Lindemann (1777)

La Revolució industrial va arrencar a Anglaterra el darrer quart del segle XVIII, quan es va aplicar la màquina de vapor a la indústria tèxtil, encetant una transformació radical de l’economia que acabaria capgirant tota la societat. Aquest episodi no va ser un fet extraordinari, sinó la culminació d’una sèrie de canvis en l’agricultura, la manufactura i les institucions econòmiques i polítiques, sense els quals hagués estat impensable. Moltes d’aquestes innovacions tenen a veure amb la participació dels agents econòmics en el mercat i, per aquest motiu, el comerç va ser un dels nervis d’aquest procés, a través del qual els agents econòmics sortien del seu aïllament i de cada cop compraven i venien més productes, alguns d’ells a l’estranger.

Portada del llibre de Lindemann

Menorca es va integrar en la industrialització en un moment relativament primerenc, a meitat del segle XIX, essent un dels primers territoris espanyols que va transitar per aquesta sendera de progrés. Per aquest motiu, té interès conèixer fins a quin punt l’economia menorquina havia experimentat els primers canvis associats a aquest moviment històric, per esbrinar si allò va ser un miracle fruit de la visió d’uns genis o el resultat de la feina d’una nissaga d’emprenedors que havien aplanat el camí amb anterioritat.

Un dels autors que poden aportar més llum a aquesta qüestió és Christoph Lindemann, un pastor alemany que era en el moment precís per observar la situació de l’economia menorquina i va escriure un llibre que tenia entre els seus objectius, precisament, la seva anàlisi. Es tracta de Descripció Geogràfica i Estadística de l’illa de Menorca, que va ser publicat el 1786 a partir de documentació del 1777. De fet, la part relativa a l’economia havia aparegut a un diari alemany en aquesta darrera data.

Lindemann era conscient de la capacitat dinamitzadora de l’activitat mercantil, sobretot quan es desplegava respecte a l’exterior, i de com aquesta havia fructificat a l’illa. Així comenta que el comerç amb altres nacions produeix un esperit i un renaixement il·lustrats que augmenten cada dia més. El menorquí es mostra interessat a practicar totes les artesanies i curiositats. 

Considera que un dels punts centrals és la llibertat de comerç que havien introduït els anglesos i, en especial, la declaració del port de Maó com a port franc, alhora que els menorquins conservaven els seus antics privilegis, i troba que “no els anaren tan malament a l’hora de guardar els seus costums i aprofitar molt bé les circumstàncies i els guanys que els donava la guarnició i el comerç florent sota el domini anglès.”

El menorquí té bones qualitats: és “sobri en la seva situació de pobre i per això té més tendència a estalviar i a recollir en comptes de gastar. Això darrer és l’origen de l’adquisició de grans riqueses.” Informació que contrasta amb el fet que no tots els artesans fossin capaços de guanyar els quatre reials diaris que precisaven per a la seva manutenció. Un teixidor de lli, un vinyater o un cardador de llana només guanyaven tres reials al dia; un pescador solament dos o tres.

Durant l’Antic Règim, les corporacions gremials posaven força traves a la manufactura. No era el cas de la Menorca britànica. Lindemann assenyala que els comerços i els oficis no es veien dificultats ni restringits per gremis ni corporacions. Tothom podia comprar i vendre com li plagués. Així mateix, qui volgués podia obrir una farmàcia i, en veritat, n’hi havia moltes, tot i que algunes eren de poca importància. Els artesans podien practicar els seus oficis lliurement i era per això que a Menorca la feina d’afaitar era un negoci de perruquer i no de cirurgià, com a altres indrets. Segons l’alemany, l’experiència mostrava que aquesta llibertat per als artesans, comerciants i artistes era lluny de tenir conseqüències desavantatjoses i, molt en contra, ajudava al benestar del poble. Com veiem, l’autor sembla tenir algunes nocions dels avantatges del lliure comerç que estaven propagant els economistes més avançats de l’època, com Adam Smith, que havia publicat La riquesa de les nacions el 1776.

Foner. Il·lustració del llibre de Lindemann

Lindemann és un bon observador i ens informa que la pràctica mercantil en alguns casos s’estén entre les dones, que en aquella època tenien bastant restringida la seva capacitat d’acció. Apunta que les esposes dels artesans tenien un negoci a part i venien senalles de Mallorca, ceràmica, arròs, sèmola d’ordi, llimones, taronges, pebres i altres llegums secs i verdura d’horta.

És cert que la principal preocupació dels britànics era el proveïment de la guarnició i la flota, però alguns governadors també vetlaven pel benestar dels illencs. Lindemann explica que el febrer del 1778, quan va esclatar la guerra entre Anglaterra i França, és a dir la intervenció d’aquell país en la Guerra de la  Independència dels Estats Units, els set-cents navegants i mariners del port de Maó van quedar totalment desocupats i sense sou. De sobte, el comerç va baixar i cap vaixell s’arriscava a sortir del port. Sota aquestes circumstàncies, el general governador Murray obrà generosament i va donar feina als pobres apurats en les obres de les fortificacions a costa de la corona d’Anglaterra, una decisió que li donà prestigi.

Tanmateix, la intervenció dels anglesos no es va limitar simplement a concedir la llibertat de comerç, sinó que va venir acompanyada d’una protecció efectiva de la navegació, sense la qual aquesta es veia entrebancada. Així  remarca que els àrabs del nord d’Àfrica eren molt atrevits i agosarats en les seves pirateries, de manera que els nacionals no s’atrevien a mercadejar: “Algú que conegui com els espanyols tremolen en un vaixell mercant quan es veu una galera dels moros de lluny, no es sorprendrà que la seva activitat comercial disminueixi.” Atribueix a aquest fet la decadència del comerç mallorquí, del qual relata la seva prosperitat en l’Edat Mitjana.

Fil·ladora. Il·lustració de Lindemann

Per aquest motiu “Menorca pot alegrar-se d’estar protegida per la corona britànica! Des que els anglesos tenen l’illa sota el seu domini, aquest poble actiu ha despertat una altra vegada al seu geni mercantil. El rei ha donat als menorquins grans avantatges, el seu port és franc i de totes les mercaderies que surten i entren no s’ha de pagar ni el més mínim impost. Sota la bandera d’Anglaterra el seu comerç reneix.”

Un segon aspecte beneficiós del domini britànic per als menorquins va ser la pràctica del corsarisme. L’autor assenyala que durant la darrera guerra (a partir del 1778), el cors proveïa tots els ciutadans d’aliment i d’abundància. No hi havia ningú que no en tragués profit. En el mateix moment que arribaren les patents de cors tot s’emplenà de vida i d’activitat. Els artesans guanyaven diners amb l’equipament dels corsaris; els metges i els farmacèutics amb el subministrament de medicaments, i els advocats amb el salvament de les sostraccions o el seu repartiment. Els artesans, com els fusters, ferrers, cordadors, etc. tenien en el port uns bons guanys.

La drassana de Maó. Postal de Remigio Alejandre

Els anglesos no es van a limitar a promoure el comerç, sinó que també van estimular directament la manufactura. En particular va ser important l’edificació de la drassana del port de Maó, que presentava una bella vista i fou finalitzada el 1772 amb grans esforços, la qual cosa va permetre que els menorquins construïssin el seu primer vaixell aquell mateix any. Segons Lindemann, abans acostumaven a comprar vaixells usats a altres països, sobretot als italians. El 1776 es van fabricar a l’illa dues embarcacions, cadascuna amb una despesa d’uns 8.000 tàlers reials (aproximadament 1.500 lliures esterlines). L’alemany fa notar que els vaixells són molt més cars que les cases dels menorquins (que eren capaços de construir en poquíssim temps amb blocs de marès). A la drassana també es reparaven els bucs. En el moment en què escrivia s’estava calafatant un vaixell de guerra que havia arribat al port feia unes setmanes després d’haver sofert grans danys en una tempesta.

Fora d’aquesta indústria naixent, la manufactura no estava gaire desenvolupada. La filatura es reduïa al treball que feien les mestresses de casa  amb el fus. Però, com diu l’autor, “d’aquesta manera no s’avança gaire”. Pel que feia al tèxtil, els teixidors locals produïen una mica per a la població de l’illa. Només fabricaven teles tosques per als vestits dels homes i un material tampoc gaire fi per als abrics de les dones. Eren teles ordinàries que els pagesos utilitzaven per als seus vestits i les dones per als mantons. Així mateix es confeccionaven tovalles i llençols d’un lli bast. La resta s’havia d’importar. 

D’altra banda, la gent senzilla s’elaborava les antigues avarques: “una mena de sabata, més ben dit unes soles, que s’agafen al peu com les dels romans”. Els pagesos duien un tipus de polaina feta de cuir. Així mateix, es fabricaven alguns atuells de fang i teules, però no es feien en nombre suficient ni duraven prou i calia importar-ne una considerable quantitat.

Les dues guerres que sacsegen Gaza

 Darrera de la superfície de les coses hi sol haver altres circumstàncies que no són evidents, però sense les quals no s’expliquen el que passa. ¿Quantes vegades una discussió familiar per una fotesa no amaga una disparitat d’opinions sobre l’educació dels fills, la nostra carrera professional o la manera correcta d’afrontar la malaltia d’un familiar?

Des de fa mesos, a Gaza es lliura una batalla despietada en la qual, a un acte terrorista ferotge l’estat d’Israel està responent amb una desmesura fora dels límits que marca la civilització, sense que les veus que criden per la contenció aconsegueixin aturar les hostilitats.

En aparença es tracta del vell conflicte palestí, que s’encetà amb la declaració de l’Estat d’Israel el 1948, que els estats àrabs veïns van intentar destruir de forma infructuosa en quatre guerres. L’ocupació israeliana, primer de les terres d’on els àrabs van ser expulsats el 1948 i, més tard, quan l’exercit envaí Cisjordània, ha anat arraconant els palestins, que s’han vist oprimits i relegats com una població de segona a una regió on vivien des de segles. Aquesta injustícia explica l’antipatia que una gran part del nostre país sent envers Israel i la insensibilitat que ha demostrat respecte a l’assalt terrorista que ha originat l’actual escalada.

Tanmateix, darrera d’aquesta guerra s’hi amaga una altra de ben diferent. No és un lluita per una terra, sinó per unes idees, les de l’islamisme violent. No és cap secret que l’armament que utilitza Hamàs en els seves agressions contra Israel abans, durant i després del cop del 7 d’octubre són finançats per l’Iran i diversos actors d’ideologia gihadista. Gaza és un territori sense recursos, la població de la qual viu en gran part de l’ajuda exterior. És impossible que els seus dos milions d’habitants puguin sostenir una força militar de 30.000 homes, fortament armats, fins al punt que encara avui està bombardejant Tel Aviv i altres zones d’Israel.

Com va dir Napoleó, per fer la guerra fan falta tres coses: doblers, doblers i doblers. A Hamàs no li han faltat per perpetrar l’atemptat de l’octubre i per hostilitzar el poderós exercit israelià que, després de gairebé tres mesos, ha estat incapaç d’acabar de conquerir Gaza. A pesar del bloqueig que pateix el territori des que els jueus el van evacuar el 2005, les armes han arribat de forma fluïda. El moviment islamista li ha donat tot el seu suport perquè per a ell Palestina és un peó en el gran joc que juguen al món.

Aquesta mateixa operació l’hem vist en nombroses ocasions al llarg d’aquest segle. A l’Afganistan les tropes talibans es van fer amb el poder el 1996. La intervenció americana del 2001, que molts pensàvem que seria la fi del seu regne de terror, va ser un fracàs. Després d’empaitar les forces occidentals durant dues dècades, els americans es van haver de retirar deixant un govern que, a pesar de la reconstrucció del país i posseir un exèrcit i una policia ensinistrats pels occidentals, no va aguantar l’empenta dels talibans ni un mes.

A Síria, els islamistes es van fer amb el control de la rebel·lió desencadenada inicialment per les forces democràtiques contra el dictador Al-Asad i van sostenir durant una dècada una guerra que haurien guanyat sinó arriba a ser per la intervenció de Rússia. El Sahel africà està en perill permanent de caure a mans de milícies gihadistes. El 2008 el ral·li París-Dakar es va haver de suspendre per l’amenaça que plantejaven als corredors i des de llavors ja no s’ha pogut fer a l’Àfrica.

Els gihadistes no respecten les convencions de Ginebra sobre la guerra. Els seus atacs són salvatges i tenen la població civil com a blanc; les violacions de dones són a l’ordre del dia. Davant d’aquest enemic, les tropes occidentals, principalment franceses, han hagut de recular i la població i els estats africans han cridat mercenaris russos per intentar combatre’ls amb les mateixes armes i menyspreu dels drets humans.

L’islamisme i el gihadisme no són un moviment unitari, sinó la confluència de diverses corrents d’interpretació rigorista i agressiva de l’Islam, encara que totes tenen objectius i mitjans similars: sotmetre les nacions musulmanes a l’Alcorà a través de la violència i el terror; l’odi i la destrucció d’Occident i els seus valors formen una part destacada del seu programa. Per açò Israel per a ells és una pedra a la sabata del Pròxim Orient i els palestins són un instrument per aniquilar els infidels. 

Lògicament el seu camp d’actuació no es limita als països islàmics; també actuen al món lliure. La cronologia dels atemptats gihadistes és ben coneguda: l’11 de setembre de 2001 a Nova York, l’11 de març del 2004 a l’estació d’Atocha de Madrid, el juliol del 2005 a Londres, el novembre del 2015 a la sala Bataclan de París, el juliol del 2016 a Niça...

Fa dècades que els palestins van deixar de ser un moviment laic d’alliberament nacional liderat per l’OAP. Com veiem a Gaza, la iniciativa l’ha pres Hamàs, que lluita contra l’opressió israeliana, però com a primera passa per aplicar la seva visió retrògrada de la societat. La brutalitat amb què va escometre l’atac de 7 d’octubre segueix les mateixes tàctiques que apliquen les milícies africanes; la resposta israeliana, per seu costat, té bastants punts en comú amb el modus operandi del grup Wagner.

Els Estats Units van caure en la trampa d’alimentar els talibans per debilitar la Unió Soviètica. No hauríem d’ensopegar dues vegades en la mateixa pedra, donant suport a Hamàs, perquè si algun dia triomfés no ens agradaria gens la repressió que aplicaria al poble palestí i els occidentals ens situaríem en el seu punt de mira com a següent objectiu a abatre.

Els Vinent i altres menorquins traficants d’esclaus

 Els menorquins es van dedicar al tràfic d’esclaus a partir del 1830, empesos per la crisi econòmica que patia l’illa, ocasionada per la fallida del comerç marítim. Segons el llibre Traficants d’ànimes, de Gustau Nerín, la seva actuació es concentrà en tres zones: Guinea occidental, Sierra Leone i Guinea equatorial. 

Els primers traficants de Maó es van establir a la petita illa de Corisco, a Guinea Equatorial. Els més notoris van ser els cinc germans Vinent Vives, fills del capità de vaixell Josep Vinent Manent, que van començar a navegar de ben joves. Eren parents del també maonès Antoni Vinent Ferrer, d’una família lligada al tràfic marítim que s’havia establert a Cuba. A l’illa caribenya arribà a ser un destacat comerciant que des del 1819 participava en el tràfic d’esclaus i a principis de la dècada del 1820 era immensament ric. Ell devia de proporcionar als seus familiars els contactes necessaris per involucrar-se en el comerç esclavista.

Antoni Vinent Vives

Es té constància que Antoni Vinent Vives el 1831 capitanejava el vaixell negrer Tres Hermanas (en referència a les seves). El 1835 va obtenir importants crèdits del prestador britànic David William Green, que podria haver utilitzat per al funcionament del seu negoci. De fet, el seu germà Francesc el 1834 era el capità del buc negrer Especulación, que sortí de Cuba en direcció a l’Àfrica en cerca d’esclaus. L’any següent va tornar a fer un viatge d’aquesta mena a la costa africana, aquest cop amb la pollacra Reforma, i el 1838 capitanejà una expedició esclavista amb l’Andaluz. El 1839 feia de capità del Matilde (que va ser capturat pels anglesos a l’estuari del riu Gabon), propietat del seu germà gran Josep, que també estava implicat activament en el negoci, i en el qual Francesc havia invertit 3.500 dòlars. Un altre vaixell seu seria detingut per aquelles dates prop del cap López, situat així mateix al Gabon.

El 1840 Antoni fou arrestat a Moçambic com a capità del buc de bandera portuguesa Grande Antilla o Gloria, que havia fet escala a Maó. A aquelles altures ja s’havia fet una posició perquè, malgrat l’oposició del governador moçambiquès, gràcies als seus contactes va aconseguir que li retornessin el vaixell i que expedientessin el governador. Aquell any, el buc de bandera nord-americana Caballero va carregar 673 esclaus a Corisco i els descarregà sense entrebancs a Puerto Rico. Seria la darrera vegada: el novembre d’aquell any les forces britàniques van portar a terme un bloqueig naval a l’illa de Corisco. Francesc no hi era; aquells dies navegava per la Mediterrània, probablement per preparar una nova expedició negrera. 

Miquel Pons va dirigir la resistència i fou fet presoner quan els anglesos van atacar. Les factories i els barracons van ser destruïdes, i no tornarien a ser reconstruïts, però les forces marítimes no van poder alliberar cap esclau; probablement havien estat amagats. Pons va ser conduït a Londres per ser jutjat, on es va defensar al·legant que es dedicava al comerç legal i era un simple empleat de la factoria, però refusà d’informar sobre el nom del seu cap. Segons l’historiador Sudiata es tractava de Joan Fales, resident a Cuba. Les autoritats espanyoles van protestar davant dels britànics i aconseguiren que expatriessin Pons a Cuba. 

Francesc Vinent anà a Corisco i carregà el seu vaixell amb esclaus, possiblement els que els seus aliats corisquenys havien amagat. L’any següent, enfront de les dificultats, va vendre un nou contingent d’africans a una altra embarcació i tornà a Espanya. Primer fou empleat de la marina mercant, però el 1859 ja era a Maó, treballant per a una companyia d’assegurances marítimes. Segurament havia arribat abans, ja que el 1854 fou un dels accionistes de la Sociedad del vapor Mahonés. El 1867 obtingué una plaça de funcionari d’administrador de rendes a Hisenda, que ocupà fins a la seva mort, el 1877.

El que va fer més fortuna fou Antoni Vinent, que es va establir a Cadis el 1844 i, gràcies al capital acumulat, actuà com a banquer, navilier i actiu home de negocis, involucrat en la construcció del ferrocarril. També fou regidor de l’Ajuntament. El 1860 es traslladà a Madrid, on va estendre els seus negocis, essent un dels fundadors del Banco de Castilla i l’Hispano Colonial de Barcelona i participà en el desenvolupament urbanístic del barri de Salamanca. Ocupà multitud de càrrecs empresarials i al mateix temps desenvolupà una activa vida social al costat de la monarquia, fins al punt que el 1868 la reina Isabel li concedí el marquesat de Vinent i passà a ser senador vitalici. Quan va morir el 1887 deixà una herència de setze milions de pessetes.

Un altre important traficant d’esclaus procedent de Menorca fou Pau Álvarez Sinibel, qui també tenia relacions amb Cuba: el seu germà Frederic era un conegut comerciant de l’Havana. El 1835 es va integrar en l’expedició esclavista del vaixell Iberia. Poc anys després una companyia negrera cubana, els principals socis de la qual eren els empresaris bascos Oñatibia & Co. i Tomàs Irigoyen, van decidir fundar una factoria a la zona de Gallinas (actual riu Moa, a Sierra Leone), i acordaren que el gerent fos en Pau Álvarez, qui n’havia de portar una comptabilitat exhaustiva. Els esclaus s’adquirien a canvi de productes manufacturats europeus, com armes, pólvora, municions, vi i begudes alcohòliques. També calia arròs, aliment principal dels captius. La companyia disposava de tres vaixells per a les connexions entre Cuba i la costa africana. Pau Álvarez venia esclaus no tan sols als socis de la companyia, sinó també a altres compradors. Per realitzar les seves pràctiques, en ocasions col·laborava amb altres tractants de la regió, teòrics competidors seus.

La factoria va ser destruïda el 1840 arran de l’atac de Denman, el comandant de la flota britànica a l’Àfrica occidental, que arrasà tots els establiments de la comarca, però Álvarez s’afanyà a reconstruir-la i continuà amb el comerç negrer. El 1841 va ser interceptat per les forces angleses quan viatjava com a passatger de Cuba a l’Àfrica, el que aixecà les sospites que preparava una operació de tràfic d’esclaus amb el vaixell que el transportava.

La factoria d’Álvarez va tornar a funcionar a bon ritme a partir de 1845. Hi arribaven vaixells francesos, sards, alemanys i nord-americans per deixar-hi mercaderies i contínuament en sortien bucs negrers carregats d’esclaus. El 1849 els establiments d’Álvarez van ser arruïnats en un atac de les forces britàniques, encara que l’home reeixí d’amagar tres-cents setanta esclaus que tenia a punt per ser embarcats. Després de l’atac, Pau va abandonar la regió i no es tenen més notícies de la seva implicació en el tràfic negrer.

Finalment, alguns menorquins actuaven a la zona de Guinea occidental. Devers 1843 fou identificat prop de Bissau Joan Pons; tot i que afirmava dedicar-se al conreu del cacauet, en realitat practicava el comerç d’esclaus. Tanmateix, el més notori era el maonès Josep Vanrell, que treballava per al negrer biscaí Víctor de Barreda, el qual tenia contactes amb Cuba i apareix al districte de Bissau (ara la capital de Guinea Bissau) amb els seus còmplices el 1838. Com en altres casos, les notícies que tenim provenen de les intercepcions per la marina britànica. Vanrell fou detingut al sector de Gàmbia quan capitanejava vaixells negrers el 1842 i el 1843. L’home, seguint la pràctica habitual, tenia una amant esclava negra a la factoria de Barreda. També comerciava amb tabac, barrets de Panamà i vi. El 1847 fou retingut el vaixell Atrevida, del qual n’era el capità, però que en aquell moment estava al càrrec del pilot, el també menorquí Guillem Forbes. De la seva documentació es desprenia que el negoci estava dirigit per Barreda, Vanrell i Forbes. El 1858 Guillem Forbes era professor d’anglès a Maó, on morí en 1870 i fou enterrat en el si de la comunitat protestant.

Malgrat la captura, Vanrell no va abandonar la comarca. No devia durar gaire, perquè a partir d’aquesta data la pressió militar i diplomàtica britànica, aconseguí que els darrers països que el permetien abolissin el comerç negrer, en especial Brasil, que el prohibí el 1850. Paral·lelament, els traficants africans van ser forçats a deixar de vendre els seus compatriotes als europeus, encara que a vegades els empraven en les plantacions locals. Per aquest motiu, el tràfic de persones pràcticament va desaparèixer del tot, després d’uns darrers anys en què els comerciants intentaren substituir els esclaus per treballadors contractats de forma forçada, cosa que els anglesos no van consentir.

La serra de Guadarrama. Viatge al país de l'aigua.

L'alta ruta de Guadarrama

Emprenem un viatge de sis dies pel Parc Nacional de Guadarrama, a cavall entre Madrid i Segòvia

1a. Etapa. Rascafría - Port de los Cotos

El primer dia ascendim per la vall del Paular cercant el port de los Cotos. La pista al principi transcorre entre pins que, en tota la serra són objecte d'explotació forestal.

Més amunt el riu Lozoya es va tornant bastant feréstec. Les seves impetuoses aigües formen una estampa estimulant.

A la part alta, apareixen les praderies de muntanya i el riu torna més jove, joganer, però sense malícia.

Des del port, la serralada, suau i sense altures desmesurades, ofereix una vista ben amable.

2a. Etapa. Travessa de la Cuerda larga

El port de Cotos estava cobert de boira. A l'inici del camí trobam pins amb bona part de l'escorxa pelada, d'un vermell cridaner, que contrasta amb les seves fosques fulles. Els següent dies en veurem més.

Abans d'arribar dalt de tot, un mar de núvols juga a obrir i tancar la perspectiva dels pobles de la vall.

La Cuerda Larga és una travessa per damunt d'una carena amb vistes a banda i banda, però aquest dia la boira només ens deixa veure el que tenim a pocs metres. Un vent glacial ens gelava la cara, les mans... tot.

3a. Etapa. Miraflores - Manzanares el Real

Miraflores de la Sierra és un poble molt recomanable. Antigament aquesta font era aprofitada per rentar la roba

Una pujada entretinguda ens mena a l'ermita de Sant Blas, situada en un indret estratègic, entre els cingles de la serra i un pantà.

Baixam al pantà de Manzanares el Real, sota un cel amenaçador que aquest dia per sort no va descarregar.

A les rodalies del pantà, estranyes formacions granítiques donen un toc inquietant a la caminada.

Uns cavalls que pasturen pacifiquen l'impressionant rocam que domina el paisatge.

4a. Etapa. Manzanares el Real - port de Navacerrada

Sortint del poble de Manzanares el Real enfilam la gorja del riu Manzaneres, aclaparats per les parets de granit, entre les que es veuen quatre faigs.

Cascades d'aigües braves s'enduen tot el que troben.

Pel camí, les fonts ens alegren amb el so de la seva aigua.

El corriol transcorre al costat de parets de roca vertical banyades per un ruixim persistent.

La darrera part de la pujada el riu s'estreny entre els enganyosos prats alpins que, xops d'aigua, ens banyen les botes i els calcetins.

Des de l'alt de las Guarramillas despedim l'ascensió, amb l'embassament d'on hem partit darrera. A l'altre vessant una forta baixada ens durà al port de Navacerrada.

5a. Etapa. Port de Navacerrada - Granja de San Ildefonso

Pel camí, enormes roques de granit apareixen cobertes de verdet i fulles seques de pi.

Les fonts són bons llocs on fer un descans i menjar una mica per recuperar forces.

Humils solucions regalen aigua de mil maneres diferents.

Des de l'alt de la Camorca obtenim una visió impressionant de la ciutat de Segòvia.

Després d'una forta baixada arribam al fons de la vall, on les aigües apareixen més domesticades.

Els aqueductes són monuments que glorifiquen la santedat de l'aigua.

6a. Etapa. Granja de San Ildefonso - Rascafría

La Granja de San Ildefonso és una palau neoclàssic molt xulo, que té davant una avinguda amb grans arbres i darrera uns jardins romàntics.

Està situat en un entorn natural preciós, que podem veure quan pujam cap al Puerto del Reventón.

L'ascenció es feia per una vessant plena d'arbres que va patir un horrorós incedi. Només dalt de tot ens podem fer una idea del que va ser.

Passat el puerto del Reventón, on feia molt de fred, baixam cap a Rascafría i el monestir d'El Paular, on acaba aquest viatge 

Rascafría

Rascafría és un lloc molt ben situat per fer excursions. El poble és agradable. El domina l'Ajuntament, amb les antigues escoles a banda i banda.

El monument més notable és el monestir d'El Paular que es troba un quilòmetre de distància.

S'hi arriba per un passeig preciós. Els seus grans arbres ja estaven vestits amb les gales de la tardor. Un bon record d'aquest fantàstic viatge.