Històries del turisme de Menorca. Es Castell urbanitza el port de Maó: Santa Anna, Sol de l’Est i Trebalúger

Els anys seixanta la ribera nord del port de Maó estava bastant humanitzada amb les colònies de Sant Antoni. En canvi, la cara sud només contenia les poblacions de Maó i es Castell, però el terme municipal d’aquest terme tenia bastants terrenys sense explotar. Ja el 1961, l’Ajuntament va llançar un pla per urbanitzar tot el seu litoral, per a la qual cosa volia traçar una carretera de costa des de cala Figuera fins la cala de Sant Esteve, iniciativa que no va prosperar, segurament per motius econòmics.

L’estiu del 1970 el militar José Riera Benac (que arribaria a ser general i director de l’Acadèmia d’Artilleria) va impulsar la parcel·lació del lloc de Santa Anna, entre cales Fonts i cala Pedrera. Es va redactar el pla parcial d’ordenació, i l’any següent, si no abans, es despatxaven els primers solars, la majoria dels quals tenien entre 700 i 800 m². El 1972 es van fer nous plànols de la zona i l’any venidor Riera promovia la construcció de dos blocs d’apartaments. Les vendes devien funcionar molt bé, i el 1973 ja no quedaven gaire terrenys. Gran part dels compradors en va fer la seva primera residència. El 1975 es venien apartaments, però, per mor de la crisi sembla que l’activitat es va alentir, sense deixar d’edificar-se, fins el 1977, quan es va promoure el conjunt d’apartaments Ancora, de quaranta unitats, que es va desenvolupar els dos anys següents. La urbanització ja estava pràcticament acabada i només es van registrar algunes operacions a la cornisa de damunt cales Fonts la segona meitat dels anys vuitanta, i un darrer conjunt al costat de la població, que es va aixecar a finals dels noranta.

El poble des Castell no es va quedar al marge del procés urbanístic, sinó que els anys 1972-1973 als carrers més propers al port es van alçar diversos blocs de pisos i apartaments, especialment en les proximitats de cala Corb i cala Fontanelles, alguns dels quals, com els apartaments Binimari, van ser engegats per ciutadans anglesos. En la publicitat d’aquestes immobles, com per exemple la de l’Edifici Leo, prop de l’hotel Agamenon, no era estrany que es fes referència a la seva situació al port de Maó.

La urbanització del port va continuar amb el lloc de Son Mercadal de Dalt, situat a llevant de Santa Anna i la platgeta de cala Pedrera. Prèviament, l’estudi Nombela-Colomer-Arzabe, de Madrid, va redactar un pla parcial d’ordenació de “Sol del Este”, que contenia els plànols de parcel·lació, que no foren tramitats davant l’Ajuntament. En tot cas, el mes d’agost del 1973 Joan Manuel Ferreres va demanar llicència municipal per construir nou habitatges aparellats al passeig marítim i el setembre la companyia PRODINSA sol·licitava el permís per fer vint-i-cinc apartaments. L’any següent es van presentar a l’Ajuntament tres projectes d’apartaments i locals comercials.

El 1975 ja es venien apartaments a través d’anuncis a la premsa local i l’any següent es va concedir al promotor, Joan M. Ferreres, l’autorització del servei de subministrament d’aigua del nucli. Algunes de les empreses que actuaven a Sol del Est també ho feien en les promocions des Castell orientades al port de Maó, com ara Inverman o PROTUSOL, el conseller delegat de les quals era Ferreres.

El desenvolupament de l’assentament va ser ràpid, com ho demostra el fet que el 1982 s’inaugurés la discoteca Mermelada, però no va evitar ser afectat per la crisi, de manera que es comercialitzaren apartaments, solars i xalets durant més de deu anys. El 1984 es van suscitar problemes amb el subministrament d’aigua i l’any següent amb la seva depuració. L’Ajuntament es va anar fent càrrec de la urbanització: el 1990 gestionava l’enllumenat i els anys següents va recepcionar la resta. Al final d’aquesta dècada es va escometre la renovació de la xarxa d’aigua i clavegueram.

Trebalúger i sínia d’en Riera

Al camí rural de Trebalúger de sa Torre s’alçava una dotzena de casetes de casolà, on d’antic hi vivien jornalers del camp. La dècada del 1960 el propietari del lloc va fer una senzilla parcel·lació (que comptava amb un mínim de setanta-cinc terrenys), amb aigua i electricitat, però sense sanejament, i obria camins a mesura que venia els solars i s’edificaven els xalets, la majoria d’un estil tradicional menorquí i amb jardí. Les primeres llicències concedides per l’Ajuntament són dels anys 1964-1967, quasi totes a favor de Francesc Orfila Rodríguez, per construir habitatges o casetes “de tipus rústic”, “d’estil típic” o “típic de pagès”. El fet de tractar-se d’operacions immobiliàries ve confirmat perquè es demanaven diversos permisos d’obra a la vegada, primer dos i més tard cinc o set, la qual cosa indica una acceleració del ritme.

El 1969, l’arquitecte Pere Lluís Mercadal va dissenyar un xalet. Tot i que predominaven les compres de gent de Maó, Sant Lluís i es Castell, també n’hi havia d’anglesos. Així mateix, el 1974 l’agència britànica Tufnell oferia dues cases noves en l’assentament. El 1975 el nucli comptava amb una botiga. El seu principal problema era que els camins eren de terra i estaven en mal estat, i quan plovia tot s’omplia de basses. Quan a finals d’any l’Ajuntament aprovà el Pla General, qualificà la zona com a urbana. El 1980 encara es venien solars.

En la mateixa carretera, en direcció al port de Maó, es va constituir un petit centre residencial anomenat Sínia d’en Riera, en les proximitats de l’antic cementiri civil del poble, una parcel·lació d’una trentena de xalets. El primer permís fou sol·licitat el 1969 per Istvan Lukacs, qui gestionava altres promocions al litoral de Sant Lluís. La urbanització es va anar desenvolupant lentament, amb la construcció de dos o tres cases per any. A partir del 1971 les llicències són demanades per PEMSA (Propiedades Exclusivas Menorquinas, SA), una societat constituïda per l’empresari.

Menorca en els llibres de viatges. La guia de Joan Victory i Ramon Pons

El 1912, l’escriptor Josep Ma. Folch i Torres editava una guia de Catalunya, que tenia un petit apartat de vuit pàgines dedicat a les Illes Balears. Al principi, explica que la connexió de les illes amb Barcelona fa que cada dia siguin més freqüentades pel turisme. Té sis pàgines sobre Mallorca, a la qual es prodiguen grans elogis: “jardí de flors sortint de la Mediterrània”, “costa exuberant de salvatge bellesa”. També hi ha un anunci de la companyia mallorquina de vapors, que comunica Barcelona i Palma.

Menorca és remarcable pel port de Maó i la ciutat que li dóna nom, que encara conserva el segell especial que li va imprimir la dominació britànica. Ciutadella té belles esglésies i a la rodalia hi ha indrets interessants. A banda, sobresurten la muntanya del Toro, des de la qual es divisa tota l’illa i, en especial, els monuments megalítics, que atorguen a l’illa una importància arqueològica extraordinària. A Eivissa, a la qual es destina un espai similar, destaca la capital, amb les seves muralles, edificis curiosos i un important museu d’antiguitats. Pel que fa a la resta, hi ha les salines i en general l’illa es presta a fer multitud d’”agradables i encantadores excursions”, tant per l’interior com al litoral. Les seves costums són “summament típiques i originals”. Com es veu, Eivissa apareix de forma més atractiva que Menorca, tot i que lluny de l’encant que presenta Mallorca.

La I Guerra Mundial va tallar d’una forma bastant brusca l’afluència de visitants, de manera que la segona guia feta a Menorca va haver d’esperar dues dècades. L’octubre del 1928, en la sessió d’obertura del curs, Antoni Victory, referint-se precisament a la propaganda en favor del turisme, anunciava que prest es començaria a elaborar una nova publicació. El projecte es va anar dilatant i no reeixí fins que, mort Antoni Victory, el seu fill Joan s’associà amb el fotògraf Ramon Pons Menéndez, qui anys enrere havia intentat editar sense èxit una revista il·lustrada. De la unió dels seus esforços, i publicada a costa seva, sorgí la nova guia el juliol del 1932.

En aquesta ocasió també fou precedida per l’aparició de la segona guia d’Eivissa, el 1929, editada per la Sociedad de Atracción de forasteros de Barcelona, dins de la col·lecció “Biblioteca del Turismo”. Aquesta comptava amb desset volums dedicats a Catalunya, un sobre Mallorca, un altre de les Pitiüses i cap sobre Menorca.

Les guies de Menorca i Eivissa, tot i que comparteixen la seva breu extensió (71 pàgines la segona i 92 la primera) tenen un contingut diferent: la d’Eivissa recull informacions de tipus històric, geogràfic i arqueològic, mentre que la de Menorca se centra en recórrer els diferents indrets d’interès turístic de l’illa. És un llibre molt més àgil i modern, ja que prima la part visual sobre el text. Els anuncis que en l’edició del 1911 eren al final (com a les antigues guies angleses) aquí es troben intercalats entre les pàgines i li donen un aire més dinàmic. Apareix publicitat dels hotels Central i Bustamante de Maó, la fonda de Pablo Faner de Ciutadella i l’”Antigua casa Burdó” de Fornells, on se serveix la “famosa caldereta de langosta”.

Na Macaret

La guia de l’Ateneu del 1911 recollia de forma exhaustiva les excursions que havien proposat els autors del segle anterior i moltes més, pel litoral i l’interior, però el seu enciclopedisme tendia a desconcertar al lector. La nova guia fa una tria i selecciona una dotzena de recorreguts molt meditats que arrepleguen els punts més característics de l’illa, amb un especial èmfasi per la costa i els monuments prehistòrics, que en diverses ocasions són combinats en un sol trajecte.

 Les primeres paraules ja marquen el to publicitari de l’obra: “Mediterráneo. Calma,... Luz,... Y en medio de este mar tranquilo, una Isla blanca os ofrece sus bellezas, sus dormidas calas, hermosos barrancos, expléndidos puertos, monumentos prehistóricos.” Després d’una breu ressenya històrica reprèn aquest fil: “Su apetecible y templado clima, la blancura impecable de sus pueblos y el azul brillante de su cielo y mar, deslumbran al forastero que por primera vez visita Menorca.”

Segons el llibre, el carrer del Doctor Orfila és la via més polida de Maó; un altre passeig important és el d’August Miranda, des d’on es contemplen belles vistes del port. Del garbuix d’informacions que oferia la guia anterior, aquesta se centra únicament en tres: les cases consistorials, l’Ateneu i l’església de Santa Maria, dins de la qual destaca el seu orgue. El port, famós en tot el món per la seva bellesa i grandiositat, és l’indret més notable de l’illa. El poble des Castell, per la seva estratègica situació prop de Maó és una ideal estació d’estiueig.

  

Entre les excursions es recomana la de Cala Mesquida, amb el seu antic castell de defensa, des del qual es domina una bella platja de corall. Una altra proposta és anar a veure Trepucó, que després de les excavacions del 1931, “presenta l’aspecte d’un veritable museu” i després cala Alcalfar, on a l’estiu un gran nombre de casetes li donen l’aspecte d’un pintoresc poblet. Seguint el mateix esquema se suggereix visitar primer Talatí, que s’informa que ha rebut la visita dels reis Jordi d’Anglaterra i Guillem II d’Alemanya, i Cales Coves, en els penyals de la qual hi ha innumerables coves artificials, les quals s’explica que “son las viviendas de todo un pueblo troglodita”; moltes poden ser visitades sense cap dificultat.

Ciutadella

Altres excursions són bastant més llargues. Entre aquestes l’anada a Cala en Porter, passant per Rafal Rubí, Torralba i Torre d’en Galmés. Una és difícilment factible en un dia. Comença a cala Pregonda, qualificat com un dels indrets més encantadors de l’illa, continua amb el cap de Cavalleria, on s’atura per contemplar una gran extensió de la costa nord. A continuació passa per Ferreries per endinsar-se al barranc d’Algendar, informant que en arribar a “Ses Coves” s’ha de deixar el cotxe i seguir a peu o en cavalleria. Al final del barranc s’arriba al port de cala Galdana, deliciós paratge amb una magnífica platja semicircular voltada de pins, a la qual també es pot anar directament des de Ferreries.

Sense oblidar les excursions a s’Albufera des Grau i de Maó a Ciutadella, les dues descrites de forma similar a la guia de l’Ateneu, apareix com a novetat la que passa per Fornells i el Toro. Abans d’arribar a la primera, s’atura a Na Macaret per visitar el port d’Addaia en barca i, seguint un caminet, s’Arenal d’en Castell, paratge encantador, que té una cala amb una platja d’arena blanquíssima que és “una de las más expléndidas de lsla y aún del Mediterráneo”. Reprenent el camí es pot visitar el pintoresc llogaret de Sant Joan de Carbonell. A Fornells, a més de menjar la típica caldera de llagosta, és interessant fer una excursió marítima. Al final, el cim de la muntanya del Toro ofereix perspectives d’una bellesa extraordinària.

El conjunt de les cases de Ciutadella es veu esquitxat pel color groc dels antics i airosos palaus i tot és presidit per la superba catedral. Les excursions pels seus encontorns són les mateixes de la guia del 1911, amb l’afegit de les coves de Parelleta. Les dues coves més atractives són les des Caramells, amb estalactites i estalagmites i la de s’Aigua, al fons de la qual es troba un fantàstic llac.

Alfons Méndez Vidal

Menorca en els llibres de viatges. Margaret d’Este

Margaret d’Este és el pseudònim de Margaret Moss King (1876-1917), que prengué el seu apel·latiu de la vil·la que tenia la seva família a la riba del llac italià de Como, on va néixer. Son pare era un alt funcionari britànic destinat a Bengala. L’autora va escriure tres llibres: A través de Còrsega amb una càmera (1905), A Mallorca amb una càmera (1907) i A Canàries amb una càmera (1909), en els quals destaquen les fotografies. Tots van ser publicats en anglès; el referent a les Balears fou traduït al català el 2014 i també inclou les descripcions de Menorca i Eivissa.

L’escriptora visità les Balears el 1906 i va deixar Menorca pel final, quan ja havia estat a Eivissa i finalitzava el seu sojorn a Mallorca, que havia recorregut extensament. A Eivissa hi va donar “un cop d’ull encisador” que li deixà una memòria ben definida de dies agradables gaudits a cel obert, de nadius amables i pintorescs, de sol i de paisatge encisador, “grats records que retindré per sempre”. De Palma s’acomiada un vespre meravellós en el qual “les cases clares de la ciutat destaquen davant el cobalt profund de la serra”. El port és un full d’or i una espurna sorgeix de la vella torre àrab.

En canvi, el viatge a Menorca fou turmentós des de la sortida de Palma, quan un fort vent de ponent posà en dubte si el vapor salparia i els va fer patir onze hores de trajecte fins al port de Maó. Descriu de forma succinta les ruïnes de Sant Felip, l’illa de l’Hospital i la de les rates. Es van allotjar a l’Hotel Bustamante, un establiment molt respectable. Maó, però, és un lloc “singularment poc interessant i vulgar”, ja que la seva arquitectura resulta penosament i típicament anglesa. Les cases són lletges, sense balcons o persianes exteriors; tenen les mateixes portes principals mal pintades i finestres de guillotina; les vistes, monòtones i de paviments grisos, evoquen els afores d’una ciutat industrial britànica.

Tot ho troben lleig i depriment i l’únic tret pintoresc és un petit fragment de les muralles conegut com Porta de Barbaroja. Els seus habitants comparteixen aquesta vulgaritat. No presenten ni el port digne ni el bon aspecte dels mallorquins; els homes no van ben afaitats i l’estil de la seva vestimenta també és inferior; amb una certa freqüència trobaren senyals d’una higiene realment pobra entre les dones. D’Este atribueix aquesta deixadesa, almanco en part, a les ventades que Maó pateix de forma perpètua. Açò sí, va poder constatar que alguns maonesos xerraven un anglès bastant bo i que persistien molts costums i tradicions britàniques.

L’autora va emprar en les seves tresques la guia Murray, seguint les instruccions de la qual es desplaçà al castell de Sant Felip, on un sentinella els va vedar el pas per no disposar del permís del comandant, tot informant-les que, de totes formes, no hi havia res a veure, ja que les ruïnes havien estat substituïdes per defenses modernes i la fortalesa no era més que un promontori trist travessat de fileres llargues de pedres i trinxeres.

Durant la seva estada, l’escriptora no va deixar de visitar els principals jaciments prehistòrics. De camí a Trepucó observa que els voltants de Maó no són bonics; tot és pla, escombrat pel vent i pràcticament sense arbres, llevat d’alguna olivera raquítica amb el tronc corbat. Criden l’atenció les incomptables parets de pedra que separen els camps.

Per arribar al jaciment van haver de travessar un laberint de camins voltats de parets seques, de manera que sense un guia hagués estat impossible trobar el poblat. El talaiot de Trepucó és un dels més grans de l’illa, però en absolut el millor conservat. Aquests monuments vists de prop resulten menys singulars del que es pot suposar, en part per la similitud amb les parets de pedra que els envolten i per les mates que els embolcallen. Alguns es troben gairebé derruïts; altres, com el de Torelló, en un estat de conservació quasi perfecte.

Les taules estan formades per dues enormes lloses de pedra tallada; la de Trepucó consisteix en dos monòlits esvelts, però els de Talatí són molt més grossos i tenen una llosa inclinada a tall de puntal. Al seu voltant hi ha un túmul en un estat desastrós i un cercle de grans pedres que forma un habitacle megalític.

Com a contrapunt als elements negatius, l’autora fa un gran elogi de les cases de lloc. Va ser convidada a una excel·lent casa de pedra, en la finca solitària d’una família de pagesos de classe alta, on gaudí d’una comoditat casolana que sobrepassà les seves expectatives. El mobiliari era luxós i les habitacions estaven millor moblades que les de qualsevol de les fondes on havien estat. En els dormitoris hi havia llits preciosos, grans armaris i un lavabo elegant d’estil anglès amb una post de marbre. A la vaqueria hi havia formatges grans i blancs i als porxos centenars d’embotits secs i cuixots curats a casa. És remarcable l’extrema netedat de tot, gràcies al fet que la madona viu amb una granera en una mà i un poal per emblancar a l’altra. La capacitat de feina i la moralitat dels menorquins els converteix en uns colons apreciats arreu. Des de petits són educats en els hàbits de l’austeritat i la diligència en el treball.

Per anar a Ciutadella van emprar l’esplèndida carretera que travessa l’illa pel centre. L’escriptora va contemplar com, a la llum del sol d’un matí d’abril, amb el cel blau, conreus verds als camps i flors silvestres guarnint les voreres del camí, fins i tot el terreny dels encontorns de Maó sembla investit d’una bellesa fictícia, a la qual contraposa la terrible desolació que deuen inspirar aquests murs de pedra en un dia gris d’hivern o davall l’extrema sequera de l’estiu.

De camí es van aturar a la naveta de Rafal Rubí, que compta amb una cambra interior d’una certa mida, però que “no resisteix la comparació quant a grandiositat amb els recintes de pedra que els menorquins construeixen per als seus porcs”. A mida que s’acosten al centre de l’illa “es destaca el perfil cònic d’un simple turonet de menys de quatre cents metres, però reservat a la categoria de muntanya per no tenir cap rival a l’illa”. As Mercadal, “un poblet pulcre i d’aspecte ordinari” passaren un parell d’hores per dinar i descansar.

As Migjorn no van trobar els talaiots “elegants i curiosos” que esmentava la guia, però no els va saber greu, perquè la carretera passa pel tros més bell que veieren a Menorca, amb costers ondulats poblats de pins i alzines i cunetes plenes d’una polida canya florida. A Ferreries la terra es troba ben impregnada de ferro, i el color vermell harmonitza d’una manera sorprenent amb les flors carmins.

Ciutadella, sota la llum de la posta vora el mar, tenia un encant vermellós i daurat que els va fer sentir-se decebudes quan, en inspeccionar-la de prop, la van trobar ben poc romàntica. La fonda Feliciano era freqüentada principalment per viatjants i la cuina era molt més greixosa i menys refinada que la de Mallorca, amb una mescladissa d’ingredients ben estranya.

La naveta des Tudons, amb els seus enormes blocs de pedra, oculta un petit habitatge que els fa sentir “quelcom estranyament patètic en aquest monument aixecat per una raça desapareguda fa molt de temps”. En canvi, la taula de Torre Trencada els va semblar un elegant altar, que li fa sospirar que molts donarien el que fos per penetrar el seu secret. Als monuments de Torre Llafuda, disposats caòticament, van contemplar una esplèndida vista de les tanques del voltant, incloent-hi el blau tènue de les muntanyes de Mallorca; al cel, un gran aligot marró i blanc les estava observant.

També va trobar molt plaent la visita a les cases de Son Saura, envoltades d’un gran jardí amb flors, camps de tarongers, oliveres i vinyes i les plantacions de cereals i de tabac de la finca, tot irrigat des de dos immensos safareigs. Finalment, les coves de cala Morell formen curioses estances excavades en les parets d’una vall estreta; tres són d’una mida considerable i una té traces de decoració a la façana. Quan les van veure, les habitaven ovelles i cabres.

A la tornada, Alaior, des de la distància sembla una autèntica vila de fades, però de prop no és gaire bella. La blancor de les cases és tan enlluernadora com la neu; l’emblanquinat és, certament una mania dels menorquins. Mentre observaven la taula de Torralba, una de les més grans de l’illa, les va sorprendre una de les tempestes sobtades per les quals es coneix Menorca; el diluvi fou tan intens que les deixà ben xopes. Un parell d’hores més tard agafaven un vaixell on, només sortir del port, les va saludar un vent fred.

La vinya de la postguerra

Abans de la Guerra Civil, la vinya encara tenia un paper modest a l’agricultura menorquina. En general, no es tractava d’un conreu comercial, ja que la provisió de vi de l’illa es realitzava bàsicament amb vins importats (sobretot catalans i mallorquins), sinó que es tractava d’un conreu destinat a l’autoconsum, situació no gaire diferent a l’existent a Eivissa i Formentera.

Tanques on antigament havia vinya

La Guerra va ocasionar l’abandonament dels vinyets, que, mancats de tractaments, foren atacats per les malalties (míldiu i oídium), de manera que pocs anys després, el nombre de viticultors era tan exigu que la idea més comuna era que es tractava d’un conreu extingit. Així ho indica el 1945 la Cambra de Comerç de Menorca: “En cuanto atañe a viñedos, han desaparecido en su totalidad los que antaño cubrían importantes extensiones de terreno. La producción de uva de este año ha sido nula”. L’afirmació era una simplificació, perquè les dades oficials demostren que la producció no era inexistent, però expressava la idea general existent a l’illa. Els anys següents, l’especialització ramadera de Menorca aguditzà el desinterès per l’elaboració de vi, de manera que cap al 1980 només quedaven unes poques famílies que mantenien petites vinyes.

El contrast amb el cas eivissenc, on la suma de reduïdes porcions de vinyet pujava el 1962 a més de cent hectàrees, quasi totes destinades a la vinificació, és evident, i no s’explica plenament per la diferent estructura agrària de les dues illes. En efecte, si bé és cert que les Pitiüses són un territori de minifundi, mentre que Menorca domina el latifundi, el Llevant menorquí, en especial els termes de Sant Lluís i es Castell i el sud del de Maó, així com la perifèria dels nuclis urbans d’Alaior i Ciutadella, compten amb un nombre considerable de petites propietats.

Vinyes d'Eivissa (can Rich)

En tractar-se d’un conreu minoritari, a partir del 1939 les dades sobre l’extensió de vinya formen un conjunt dispers, fragmentari i en ocasions contradictori, però són suficients per fer-se una idea aproximada. Si entre 1927-1936 havia 95,5 hectàrees, el 1940-45, només quedaven 34,7 ha, tot i que és probable en realitat hi hagués una mica més. En qualsevol dels casos, els anys 1946-1955, en què les dades ofereixen unes garanties superiors, la superfície vitícola era de 31,7 ha, una tercera part de l’existent abans del 1936. La disminució fou intensa arreu i el conreu només es va mantenir vigent a San Lluís, Maó i Ciutadella, si bé en aquest darrer terme s’esvaniria els anys següents.

Devers 1956-1961, amb unes dades més segures, continua la regressió de la vinya, ja que només hi havia 27 hectàrees, procés que continuaria els anys següents: 17 ha el 1962-69, la meitat que als inicis dels anys quaranta. Al cens agrari del 1962 figuren a l’illa 11 ha de vinya (destinades totes a vinificació), xifra que, pel que sembla, estava un poc per davall de la realitat. El 1970-73 quedaven 26,8 ha, de les quals només 11,4 eren per fer vi i el 1974-1988 es va tocar fons amb només 5,5 hectàrees (4,5 a Maó i 1 a Alaior). Excepte en un cas, es tractava de superfícies molt petites.

Per aprofundir en les dades anteriors, es pot analitzar la situació d’alguns termes municipals, la qual cosa també ens permet cobrir les mancances de les fonts oficials.

A Ferreries, fins a principis del segle XX, les tres zones més reconegudes eren Son Bell-lloc, Son Blanc i Calafi Vell. Els dos darrers tenien cellers particulars, el primer del senyor i el segon de l’amo. D’aquesta mena n’hi havia altres com els des Barranc i Son Gras. Segons Antoni Serra, descendent de la vinya de Son Bell-lloc, a les tanques del Pla Verd de Ferreries, terme que a l’estadística no figura, s’hi va fer vi fins els anys 50.

Perico Serra explicava que el celler de Son Bell-lloc era al poble de Ferreries. Les instal·lacions comprenien botes, una premsa bastant remarcable i una màquina d’embotellar. S’obtenia vi negre i un vinagre bastant fort i bo, comparat amb el d’avui en dia. Cada any es preparaven de mil a dos-mil bòtils i la resta es venia a la menuda a una botiga de la població. Una vegada cada mes, es duia vi al soterrani de cas General de Ciutadella, on els sabaters anaven el temps de berenar a fer un gotet de vi. Les varietats de raïm conegudes a Ferreries eren el moscatell, imperial negre i blanc, negre, planta o blanc, marsellarès i de senyal de gall (gra tort).

 

Son Bell-lloc (Ferreries)

A Alaior, estan disponibles les declaracions de collites i existències de vi. La producció de la primera postguerra va disminuir notablement: si el 1927 en aquest terme havia 20 hectàrees de vinya, que devien produir uns 36.850 litres de vi, el 1945 s’havia encongit a menys d’una dècima part (2.870 l), que corresponien a set vinyaters. Els anys següents va caure ràpidament el nombre d’elaboradors. Entre 1948 i 1955 en restaven dos, que feien uns 360 litres de vi perhom, però els anys 1956-57 només hi havia un, que n’obtenia 200 l. El 1969-74 ningú declarava produir vi en aquest terme.

Segons diversos testimonis, la darrera vinya va ser la de Son Gall, que en els anys bons havia tingut un equip de vinyòvols i un celler equipat. El seu vi, negre i de bona qualitat, amb etiquetes amb el nom de la finca i l’escut de la família Seguí, es venia a les tavernes d’Alaior fins la dècada del 1950.

D’altra banda, el propietari de la vinya de s’Artiga Vella, Antoni Petrus, el 2014 contava que havia vist fer vi al seu avi. Hi havia diverses vinyes, la caseta del vinyòvol i dos vermadors. Aquest era el lloc on s’hi posaven els paners i els poals plens de raïm; quan era ple es feia un viatge de carro. Estava fet de tal manera que el raïm tingués ombra i el sol no li pigàs directament. Al casat tenien un celler amb cabuda per cinc botes, de les quals una solia estar buida i servia per trascolar el vi. Un altre paratge notable eren els plans d’Alaior on, segons un informant, la dècada del 1920 tot eren vinyes.

 

Antoni Bonet

A Ciutadella el conreu també es va esfumar. Entre 1940 i 1961 a la documentació consten 5,22 hectàrees, que corresponen a Algaiarens, coneguda com la vinya de la Vall, de la qual tenim la descripció que el 1982 en va fer un pagès que hi treballà a Antoni Bonet, que creiem que és aplicable al que succeí a Alaior i altres bandes: “quan ell la va començar a conèixer, eren dues; l’una feia molts d’anys que estava plantada, però l’altra era una vinya jove ja que, segons havia sentit contar, l’havien plantada devers l’any 1915”.

Part del raïm es venia per al consum, per a la qual cosa cada matí es carregaven els paners plens en un carro. Però l’aprofitament principal devia de ser l’elaboració de vi. Es duia el raïm a Ciutadella, al celler situat al soterrani de ca n’Esquella, el propietari, on “feien aquell vi de la nostra terra tan saborós i que, si un en bevia un poc, era bo de fer encalçar papallones”.

La Vall (Ciutadella)

El més revelador és la descripció del final: “Quan va esclatar la guerra civil, aquesta vinya, com moltes altres coses, va ser molt malmesa i abandonada, però en acabar encara la van tornar a remuntar una mica, si bé la vinya vella ja no la varen poder aixecar i va ser abandonada totalment; però de la nova, encara en van fer vi fins l’any 1949 o un poc [més] d’allà; en què es va deixar de fer vi. Llavores, a poc a poc, un tros ara i un altre suara, es va abandonar, i l’any 1960 ja no en quedava ni un cep, d’allò que altre temps havia estat una gran vinya”
.