La violència, senya d’identitat del segle XXI

Les morts de Gabriel i Diana Quer, els atemptats islamistes, tot confirma que la violència, que un temps semblava que havia quedat arraconada, al segle XXI ressorgeix de les seves cendres.

Després de la Segona Guerra Mundial el món va quedar empatxat de destrucció. Els ministeris de la Guerra van ser reconvertits en departaments de Defensa. La població, que abans abraçava amb ardor les aventures militars dels seus governs, ara s’hi enfrontava agrament.

França va haver d’abandonar Algèria el 1962, no perquè el seu exèrcit no pogués vèncer els guerrillers, sinó per l’oposició de l’opinió pública. Una dècada més tard, els Estats Units renunciaven a continuar lluitant a Vietnam davant la potent mobilització ciutadana. La Guerra Freda va afermar el moviment pacifista. “Fes l’amor i no la guerra” fou un eslògan proclamat arreu. John Lennon demanava que es donés una oportunitat a la pau; les multituds corejaven la seva cançó Imagine.

La situació donà un tomb el 2001 amb l’atac a les torres bessones de Nova York. Fou l’excusa perquè el 2003 els americans desencadenessin la segona guerra d’Iraq, una ofensiva de tipus colonial per deposar un règim hostil. La Primavera Àrab del 2011 fou utilitzada per alguns països europeus per escapçar el règim d’un altre vell contrincant: Gadaffi. La seva mort ha arrossegat al caos l’Àfrica subsahariana, que s’ha omplert de grups islamistes, i la Mediterrània central, que rep els refugiats de tots els conflictes en marxa.

Els terroristes d’Al-Qaida i l’ISIS intenten exportar a Europa el terror. Els seus atacs, poc nombrosos, però amb un impacte mediàtic brutal, han provocat una regressió en matèria de drets civils. Els governs retallen la nostra llibertat de cent formes diferents en nom de la seguretat, sense evitar un clima social de temor, ben perceptible a les grans capitals: París, Londres, Brussel·les,...

La violència ha passat a ser moneda comú. El Govern de Mèxic intentà aturar el poder dels cartels de la droga i, lluny d’aconseguir-ho, va expandir l’ambient criminal a tot el país. Paradisos turístics com Acapulco i Cancun, s’han tornar llocs perillosos. Davant els atacs amb morts, els Estats Units han demanat als seus ciutadans que evitin la zona, però al seu país pateixen constants atacs de ciutadans armats contra escoles i tot tipus d’esdeveniments.

Amèrica Central és lloc inhòspit, assolat per grups paramilitars i colles d’adolescents que imposen el seu terror a ciutadans i comerciants. Brasil és el país més violent del món, amb més morts que a la guerra de Síria. Àmplies zones d’Àfrica estan igual. El 2008 es va haver de suspendre el ral·li París-Dakar, per l’amenaça terrorista; ara se celebra a Amèrica del Sud. L’idíl·lic Mali, on l’artista felanitxer Miquel Barceló feia llargues estades des del 1988, s’ha convertit en un infern, que no ha visitat des del 2011.

És un tòpic que el terrorisme és fruit de la injustícia i la pobresa. Tanmateix, els pares dels terroristes tenien menys mitjans i formació que els seus fills. Les desigualtats sempre han estat presents al món i en molts països s’han reduït considerablement. La violència no té una fàcil explicació econòmica; les seves causes són més aviat ideològiques. Bin Laden era el fill d’un multimilionari.

Les guerres han canviat de soca-rel. Abans, els soldats s’enfrontaven en punts estratègics per controlar el territori i quan un bàndol veia la partida perduda es retirava o es rendia. En l’actualitat, s’han convertit en el que els grecs deien una lluita agonística, a vida o mort, i així els conflictes s’eternitzen. Les trinxeres de la I Guerra Mundial s’han traslladat a les ciutats i el patiment i les morts dels civils s’incrementen de forma exponencial.

La violència s’ha instal·lat en la nostra societat. La que anomenem “de gènere”, homes que apallissen dones fins a la mort, és molt visible. No és tan sols que ara surtin a la llum crims que anteriorment quedaven ocults, sinó un fenomen en expansió. Així ho indica la multiplicació de fets similars, com les agressions dels fills als pares, que entre el 2012 i el 2017 s’han duplicat; a Menorca un jove de 26 anys va matar son pare. O els assassinats de fills pels seus progenitors; aquí vam ser testimonis del de Mònica Juanatey.

La violència dels grups radicals d’aficionats al futbol, que deixa una reguera creixent de morts, i converteix el Mundial de Rússia en una autèntica ruleta russa, apunta en el mateix sentit. Paral·lelament, avancen els partits polítics extremistes, que propugnen l’expulsió dels immigrants i fan bandera d’un nacionalisme excloent i xenòfob, amb tints violents. El seu missatge ha provocat el Brexit al Regne Unit i l’elecció de Trump als Estats Units.

Al nostre país augmenta la incitació a l’odi i l’enaltiment dels terroristes. Polítics i artistes defensen la violència contra els enemics, prenguin el nom d’espanyols o catalans, fatxes o populistes. Com a reacció, s’endureixen les lleis i els jutges són més rigorosos en aplicar-les. Així es crea una espiral d’acció-reacció, que crispa de cada cop més la societat.

La violència s’ha convertit en el llenguatge de la nostra època. L’escena més recordada de la pel·lícula Pulp Fiction és aquella en què els protagonistes volen el cap d’una persona dins d’un cotxe; el comentari irònic de l’actor provocava un atac de riure entre els espectadors.

Montaigne reflexionava amb horror com les promeses del Renaixement havien donat pas a les lluites de religió, que arrossegaren Europa a un enfrontament sagnant entre catòlics i protestants. La violència que emergí ens recorda com és de fàcil que l’aspiració humanista de pau i fraternitat acabi sent eclipsada per les pulsions agressives del ser humà.

La lluita impossible per un pla d’ordenació de l’oferta turística (1986-1995)

Després de dues dècades de gestions del Foment del Turisme, la patronal hotelera, ASHOME, va agafar el relleu de la planificació turística, demostrant que la idea no era patrimoni d’una sola entitat. El 1986 reclamava, al costat de les associacions germanes de Mallorca i Eivissa, que s’aprovés el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT). El mes de juny expressava al president Cañellas la seva necessitat, “per vendre allò fonamental: qualitat a preu convenient”, una reflexió que Cañellas va assumir, al temps que informava sobre la remissió al Parlament de la Llei d’ordenació del territori.

Binibèquer. Foto Arxiu d'Imatge i So de Menorca

A finals del 1988 el conseller Cladera, en un discurs inspirat en el Llibre Blanc del Turisme, acabat de publicar, explicava que la finalitat principal de les directrius del Pla d’Ordenació Turística era limitar l’oferta quantitativa i potenciar l’oferta qualitativa. S’havien de posar límits al turisme per no haver de recórrer a un turisme d’inferior qualitat, amb la finalitat d’assolir la plena ocupació i preservar el patrimoni natural.

Els plans d’ordenació turística es van redactar a l’empara de la Llei d’ordenació territorial del 1987. El febrer del 1989 el Parlament aprovava els criteris generals del POOT, amb la idea que el planejament municipal s’adaptés al fet turístic. Es defensava la introducció de criteris limitatius per al creixement de l’oferta turística, en funció de la situació real de les dotacions d’infraestructures i equipaments públics de cada zona. L’oferta també estaria restringida per la capacitat de les platges, a partir d’una superfície mínima per usuari. L’objectiu era potenciar les infraestructures bàsiques, el turisme alternatiu i la reconversió del sector. També es pretenia aconseguir sòl públic no urbanitzable com a reserva natural, amb la intenció de protegir espais d’interès ecològic i paisatgístic i impossibilitar la continuïtat de la urbanització del litoral.

En la reunió que les tres patronals hoteleres van celebrar el gener del 1990 la petició d’un pla d’ordenació de l’oferta va ser unànime. Existia una fonda preocupació per l’excés d’oferta existent que podria fer que “el turisme ja no fos mai més el que va ser”. Reconeixien que els hotelers havien comès l’error de construir massa i demanaven una política restrictiva de l’oferta. També eren partidaris d’introduir una normativa rigorosa respecte al turisme residencial que només permetés el d’“alt estanding”, per impedir que s’aixequessin edificis econòmics que fessin la competència als hotels.

El mes d’abril, el president de PIME, Cristòbal Triay (que el 1995 ho seria del Consell Insular), considerava convenient una ordenació turística de Menorca, que fos respectuosa amb l’ecologia i el medi ambient. El mes de febrer del 1991, el Partit Popular va organitzar una taula redona amb la participació d’ASHOME, PIME, el Foment del Turisme i el conseller Cladera. Es va concloure que el creixement de l’oferta dels anys 1985-1989 havia estat superior a la demanda. En el futur s’havia d’evitar la repetició d’aquest error, “posant el llistó ben alt a fi que el que es faci aporti alguna novetat a l’oferta menorquina”. Cladera propugnava una regulació del territori integrada “que no pot ser la suma dels plans municipals” i remarcava que “l’única forma d’ordenar el sector turístic és ordenar el territori”.

Així és natural que, quan el 1991 el PP va assolir la presidència del Consell Insular, es proposés d’elaborar el pla d’ordenació de l’oferta turística de Menorca, amb la participació d’ASHOME i el Foment del Turisme per  remetre’l després a la Conselleria de Turisme. Tanmateix aquesta, tot just començar el  1991, anuncià que el primer pla seria el de Mallorca i el segon el de Menorca, que es comprometia a tenir enllestit el mes de setembre, perquè entrés en vigor la temporada del 1993. El pla es basaria en un estudi sobre la situació turística i urbanística de cada illa. A partir d’una anàlisi de la seva saturació en relació a l’òptim de 7,5 m² per persona, a Menorca havia un sobrant de 9.000 places hoteleres i a Mallorca 37.000 Es pensava dividir Menorca en nou zones amb solucions diferents en cada cas. Cladera opinava que els hotels que no reunissin els requisits legals havien de tancar i el planejament urbanístic devia permetre el canvi d’ús. ASHOME urgia perquè s’apliqués com abans millor.

El mes d’abril el president del Consell Insular assegurava que el pla estaria aprovat a final d’any. Uns dies més tard, la Federació Hotelera i el Foment del Turisme de Mallorca aplaudien de forma unànime el projecte de pla d’ordenació de Mallorca, però el mes següent les associacions rebutjaven que, enlloc d’aprovar-lo, es creés una comissió de seguiment i un comitè tècnic, ja que les dilacions implicaven permetre l’especulació. Les protestes del sector no van ser efectives i el pla mallorquí no veuria la llum fins el 1995.

El mes de març del 1993 Cladera proclamava que el pla de Menorca seria més fàcil de preparar que el de Mallorca, perquè els criteris metodològics ja estaven elaborats. S’havien efectuat els estudis previs i preveia que el diagnòstic s’enllestís aviat i a finals de l’any o principis del següent el pla estigués redactat. Tanmateix, el conseller dimitia el mes de juny. ASHOME i el Foment del Turisme van exigir al substitut que agilitzés la seva aprovació, però, en les seves primeres declaracions, Flaquer feia saber que s’hauria d’esperar com a mínim un any, per mor de “la impressionant complexitat de conjugar els diversos interessos del sector amb els de l’àmbit administratiu”. El president del Consell Insular afegia que el pla no tenia la mateixa prioritat que el de Mallorca. Els hotelers, el Foment del Turisme i els grups polítics de l’oposició van expressar la seva contrarietat, tot remarcant la contradicció amb les postures anteriors de Cladera i Huguet, i manifestaven el seu temor que el canvi de conseller motivés una retallada en les aspiracions urbanístiques del pla.

El mes d’octubre el conseller Flaquer anunciava la paralització del pla d’ordenació, per la manca del treball de camp previ, que no es podia encarregar per manca de pressupost. L’associació hotelera va fer públic el seu malestar, ja que havien estat els principals promotors del projecte i duien dos anys de promeses. Uns dies més tard exposaven la seva disconformitat al president del Consell Insular. L’Assemblea General de l’entitat celebrada el mes següent va instar la Conselleria a donar l’impuls definitiu al tema.

Diario Menorca, 05/05/1995

Uns mesos més tard, Flaquer explicava davant de l’Assemblea d’ASHOME que la recollida de dades del POOT havia finalitzat i es procedia a la seva redacció. Reiterava que el pla, per ser efectiu, no havia de regular només el sòl turístic, sinó també el residencial. El mes de juny, el president d’ASHOME realitzava unes dures declaracions en les quals indicava que mancava el pla director supramunicipal que havien demanat reiteradament, per definir quin havia de ser el desenvolupament turístic de l’illa. L’absència d’aquest marc provocava la fugida del capital inversor i havia menat a l’hostilitat de determinats col·lectius i a l’existència de pactes sotamà.

Uns dies després de l’aprovació del POOT de Mallorca, el maig del 1995, va tenir lloc una taula rodona, en la qual el president d’ASHOME va reclamar l’aprovació del de Menorca. Flaquer acceptava la seva necessitat per aconseguir una planificació supramunicipal. El Col·legi d’Arquitectes es va queixar que l’esborrany del pla s’hagués redactat a Mallorca sense consultar els professionals de l’illa. Dos anys més tard es publicaria el d’Eivissa, però el Govern Balear s’oblidà del de Menorca, que només va veure la llum quan el Consell Insular l’aprovà junt amb el PTI, el 2003.

L’ampli suport a la planificació turística i urbanística durant la transició

La crisi dels anys setanta va amplificar les veus favorables a la planificació. L’aprovació de la Llei del sòl del 1975 i el nou marc institucional decidí el Foment del Turisme de Menorca a abandonar la iniciativa de la zona d’interès turístic i cercar altres instruments urbanístics. El setembre del 1977 va aconseguir que el secretari d’Estat de Turisme instés al Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme (MOPU) a redactar el pla director territorial de l’illa, remarcant que era un element vital per al turisme. A finals d’octubre va venir a Menorca el subsecretari general d’Ordenació Turística del Territori qui, malgrat reconèixer que el seu departament només era competent en l’ordenació turística, declarava que el pla territorial era absolutament imprescindible.

Cala en Bosc

El Foment del Turisme va enviar al Ministeri alguns escrits sobre el tema, adjuntant notícies aparegudes a la premsa sobre irregularitats urbanístiques. El mes de gener del 1978 remetia una carta al MOPU on explicava les gestions efectuades davant de la Secretaria d’Estat de Turisme, feia notar que l’ordenació turística no es podia desvincular d’una ordenació territorial completa de l’illa i demanava coordinació entre els dos ministeris. En la resposta, es confirmava de l’existència de contactes entre els departaments. La premsa comentava que era un sentit cada vegada més generalitzat entre la població menorquina que s’havien de deixar enrere els anys del desordre i posar en peu “estructures que garantissin el bé de la comunitat”, opinió compartida pel president del Foment, Joan A. Seguí.

El mes de març, el secretari general de l’entitat, Emili de Balanzó, va discutir amb el secretari d’Estat de Turisme sobre la necessitat del pla d’ordenació del territori. Tanmateix, quan el maig el president del Foment es va entrevistar a Palma amb el ministre de Comerç i Turisme, aquest li comunicà que el departament engegava estudi sobre l’ordenació de l’oferta turística. El mes de juny es va realitzar una reunió amb els representants dels partits polítics, el Col·legi d’Arquitectes i grups ecologistes per debatre la tema. El Foment s’adreçà al Ministeri per demanar la participació de Menorca en la realització del treball i al cap de pocs dies es  reuní amb l’empresa redactora, Maver Consult, per oferir-li ajut i consell.

El mes de juliol, un equip tècnic de l’empresa organitzà una exposició pública del projecte a Menorca, presentada pel president del Foment del Turisme, a la qual hi van assistir cinquanta persones representants de la majoria de partits polítics, associacions de veïns, hotelers, promotors urbanístics i tècnics en arquitectura. El treball constaria d’un inventari de l’oferta (infraestructures, situació urbanística, allotjaments i entorn socioeconòmic) i de l’anàlisi del sector empresarial, els visitants i els canals d’intermediació, a partir dels quals es faria una proposta d’ordenació. Els dos punts més destacats del debat van ser la demanda que es tingués en compte l’opinió dels menorquins en el disseny final, i la impossibilitat de planificar l’oferta turística sense una ordenació territorial integral de l’illa.

Tot i que el pla seria presentat el juny del 1979, el tema va quedar aparcat fins que el 1981 Ministeri va cedir al Consell General Interinsular la direcció dels treballs. L’ens preautonòmic el mes de març va realitzar una jornada de treball amb els municipis i el Foment del Turisme, en el qual presentà l’estudi, degudament actualitzat i demanà que l’informessin sobre les seves deficiències i inexactituds, però el pla quedà definitivament en via morta.

Però l’ordenació territorial havia fet el seu camí. L’octubre del 1978 el conseller d’Ordenació del Territori de l’ens preautonòmic es reuní amb els ajuntaments de l’illa per anunciar que proposava al Ministeri que cada illa elaborés el seu propi pla director territorial. Va declarar que, excepte algun fet puntual, Menorca era un exemple de desenvolupament harmònic i respecte al paisatge. L’ecologia no era una moda passatgera i les agressions contra la naturalesa de les dècades anteriors forçaven a la comunitat a adoptar una política de protecció absoluta del medi ambient. Al cap d’uns dies el director general de la Conselleria informava sobre els decrets que posarien en marxa el procés.

El mes de juny del 1979 es va realitzar un acte públic, amb l’assistència del president del Consell de Menorca i el conseller d’Urbanisme del Consell General Interinsular. La previsió era que la tramitació del pla d’ordenació territorial culminés en tres o quatre anys. Les seves disposicions consistirien en infraestructures genèriques i tindria un caràcter més econòmic que físic. El protagonisme hauria de recaure en els municipis, superant la inèrcia anterior d’anar a remolc de la iniciativa privada. El conseller també es va mostrar disposat a col·laborar amb els ajuntaments, especialment aquells que, com es Mercadal, encara no havien redactat el seu pla general. Prest s’anava a transferir a Menorca la competència, amb la conseqüent descentralització de la Comissió Provincial d’Urbanisme.

Aquest intent de redactar un pla director territorial quedà en el calaix dels bons propòsits, fins que el 1982 la Secretaria General de Turisme el va recuperar, però fou suspès l’any següent pel nou Govern sortit de les eleccions, per la sospita que estigués manipulat. El Foment va plantejar sense èxit al ministre de Transport, Turisme i Comunicacions, de visita a l’illa, la conveniència de reprendre’l.

En la Junta General del Foment del Turisme de maig 1979 el punt que va suscitar més interès van ser les gestions efectuades en relació a la planificació urbanística. Es va enviar a la premsa el capítol relatiu a urbanisme de la memòria anual, on es defensava que el pla d’ordenació de l’oferta turística hauria de ser continuat per un pla director territorial, “que supere el actual Plan Provincial de Ordenación y controle y regule el crecimiento turístico de la isla”. La promoció del turisme no es podia fer a costa de la destrucció del paisatge ni del desequilibri econòmic. A l’objecte, s’havia remès un guió preparat per un grup d’economistes i sociòlegs per analitzar la incidència del turisme en l’economia i la societat illenques.

El 1980, el Consell Insular va aprovar de forma unànime un programa d’actuació en el qual es recollia la necessitat d’adoptar mesures urgents per ordenar el territori, no només per interès turístic, sinó també per l’interès general, per a la qual cosa es va encarregar un estudi sobre l’estat de les zones naturals amb la voluntat de la garantir la seva preservació.

Sant Tomàs

Poc després, el Consell General Interinsular publicava el llibre El urbanismo y el medio ambiente en las Baleares, que pretenia ser un document preparatori del futur pla director territorial. En ell, s’optava per la comarcalització de la planificació, dividint Menorca en dues zones: Maó i Ciutadella. El treball recollia l’extensió sòl urbanitzable i per desenvolupar de cada municipi i incloïa els espais naturals a protegir.

El 1984 el Consell Insular i tots els municipis de l’illa van aconseguir que la Secretaria General de Turisme reprengués l’elaboració d’un pla director territorial de Turisme. Es tractaria d’un document de caràcter no vinculant, amb l’objectiu der racionalitzar i coordinar els equipaments turístics de l’illa, que inclouria un estudi de la costa en relació a les instal·lacions nàutiques d’esplai. El Ministeri abandonà el projecte quan el Govern Balear li va comunicar que tenia previst de realitzar dos estudis similars: un pla de desenvolupament regional i un pla d’ordenació del litoral. La renúncia fou censurada pel Consell Insular, que opinava que el Govern Balear no faria res (com va ser) i l’illa es quedaria sense aquest instrument d’ordenació.

La reforma constitucional inviable

Espanya travessa el moment polític més difícil des dels anys vuitanta, quan una fràgil democràcia, assetjada per la dura crisi econòmica, s’intentava consolidar davant la mirada hostil dels militars i els terroristes. Llavors, els enemics estaven fora de l’estructura de l’Estat, mentre que ara els reptes són interns: el sistema autonòmic, el mecanisme de finançament del qual és molt controvertit i amb la comunitat catalana intervinguda per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, i els partits polítics, corcats per la corrupció, que segons el baròmetre del CIS, són el segon i el tercer grans problemes del país, només per darrera de l’atur.

Per fer front a aquestes qüestions, els darrers anys venen sorgint diferents veus, des del món de la política, els mitjans de comunicació i les universitats, que urgeixen a reformar la Constitució. De fet, el títol d’aquest article correspon al llibre que Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, va presentar a Menorca fa uns dies, i en el qual defensa que aquesta no és només la solució a les dificultats que ens assalten, sinó també la seva causa.

L’autor argumenta que la Carta Magna té una naturalesa diferent a les lleis ordinàries, que han de ser acatades, sense que la discrepància sobre el seu contingut n’alteri la legitimitat. La Constitució, en canvi, precisa de l’adhesió activa dels ciutadans, ja que si aquests no hi creuen esdevé paper mullat i es cau en una crisi institucional com la que vivim.

Per aquesta raó, la reforma constitucional és el mecanisme essencial de recuperació de legitimitat de la Llei de lleis, a través de la qual aquesta restableix la seva vigència, en sintonitzar de nou amb la voluntat popular. El problema no és que la Constitució del 1978 fos defectuosa, al contrari, la seva llarga pervivència demostra que era un text ben armat per respondre als desafiaments de la societat espanyola de finals del segle XX, sinó que avui aquests són diferents i necessita ser actualitzada.

 

Javier Pérez Royo

El diagnòstic, en el qual altres autors, des de diversos punts de vista, coincideixen, no pot ser més encertat, però Pérez Royo intenta anar més enllà i esbrinar els fonaments de la falta d’acord per escometre la reforma constitucional que fa temps que està damunt de la taula.

El professor parteix del fet indubtable que, des de Ferran VII, el rei no va acceptar limitar-se a una funció representativa i exigí una quota de poder actiu, la qual cosa va situar la seva figura en el centre de les confrontacions polítiques, des de la Constitució del 1837 fins a la Guerra Civil. La història del constitucionalisme espanyol, amb una muntanya russa de textos i dos règims republicans, és la del paper que havia de jugar la monarquia en el govern del país.

Aplicant aquesta coneguda premissa a la Constitució del 1978, afirma que la divergència sobre l’estatus reial és el motiu darrer de la manca d’entesa sobre la reforma constitucional. És més, el sistema electoral espanyol, basat en la regla d’Hondt sobre les circumscripcions provincials, hauria estat cuinat al final del règim franquista per obtenir un biaix favorable al bipartidisme, amb predomini dels partits de dretes.

 

Alfons XIII

Tanmateix, em sembla que en aquest punt, els fets s’allunyen de la teoria. Els resultats electorals han estat prou variables. Alguns entenen que la corona és una relíquia del passat i una violació inacceptable del principi d’igualtat; d’altres valoren la seva aportació a l’estabilitat. Amb tot, per a la majoria dels ciutadans no és un debat fratricida.

La monarquia és com la reforma agrària, un tema que durant un segle va provocar l’enfrontament visceral dels espanyols, però que el temps ha arraconat. En un cas, perquè l’agricultura va deixar de ser la base econòmica del país i en l’altre, perquè el rei ha renunciat al poder executiu i s’ha alineat amb la tradició parlamentària de les monarquies atlàntiques: Regne Unit, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Noruega. El seu protagonisme en la introducció de la democràcia i en la derrota del cop d’estat del 23-F l’han legitimat per acomodar-se en aquesta nova posició.

Ara bé, és clar que existeix un motiu de dissensió civil que ens separa: la Guerra Civil. Els seus estralls, amb assassinats de polítics, sindicalistes, capellans i empresaris; el terror comunista en la zona republicana i quaranta anys de dictadura franquista, basats en la revenja i l’aniquilació de l’enemic, van deixar una societat extremament dividida en dos blocs gairebé irreconciliables que el temps no ha llimat, com veiem amb la qüestió de les fosses comunes, la Vall dels Caiguts i el nom dels vencedors a les vies públiques.

La contesa va destruir els partits de centre republicà i polaritzà la societat. La dreta, continuadora de la tradició monàrquica, posa per damunt de tot la unitat, “España, antes roja que rota”, i l’ordre: la Constitució no és l’emanació de la voluntat popular, sinó una llei (cosa que l’acosta de forma paradoxal a l’odiat règim veneçolà). L’esquerra, per contra, accepta l’existència d’una Espanya plural i considera la llibertat el pilar del nostre règim polític.

La reforma constitucional oposa els que veuen la Constitució com un principi que ens ha de portar a noves metes i els que la prenen com un final, la concessió màxima impossible de franquejar, en especial respecte al model territorial, però també pel que fa als drets dels ciutadans.

Només el dia que arribi la veritable reconciliació entre els espanyols sota el principi de la sobirania nacional serà possible la reforma.

El sector turístic promou la planificació territorial (1961-1977)

Durant els primers compassos dels anys seixanta, els menorquins van començar a pressentir que, sense l’aprovació d’un instrument d’ordenació que fixés criteris unificats per a tota l’illa, el seu model turístic s’esfondraria. La motivació era doble: per un costat la voluntat de concentrar els esforços i evitar que la diversificació de les iniciatives restés potència al creixement turístic, i per l’altre, defugir els errors de Mallorca i Eivissa, on l’especulació havia portat a l’aixecament de construccions que minoraven el seu atractiu, per l’excés de ciment prop de la mar.

 

Cala Galdana. 1972

En una enquesta realitzada pel diari Menorca el 1961 entre les autoritats locals i els principals agents turístics, una de les idees més repetides era la d’unificar les iniciatives inversores a través de la redacció d’un pla general d’ordenació turística. La tramitació de la Llei de zones turístiques va ser l’oportunitat que el Foment del Turisme de Menorca va utilitzar per presentar la idea al ministre d’Informació i Turisme Fraga Iribarne arran de la seva visita a l’illa a començaments del 1963.

Un cop aprovada la Llei, el març del 1964 la Junta del Foment es va entrevistar a Madrid amb el secretari d’Estat d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas; li sol·licità que Menorca fos qualificada com “Zona de Interés Turístico Nacional”, la qual cosa, a més de diversos avantatges en inversions en infraestructures i crèdit hoteler, comportava l’obligació de redactar un pla d’ordenació. Amb aquest mateix motiu, la Junta de l’entitat es va desplaçar a Mallorca per conferenciar amb el ministre, que el mes de maig ordenà iniciar l’expedient.

El desembre, l’arquitecte Oriol Bohigas tornava a incidir en la inexistència de planificació urbanística a Menorca, general i municipal, i anunciava que si es mantenia aquesta situació es produiria un caos d’especulació com el que havia tingut lloc a Platja d’Aro o Castelldefels. En el Consell Econòmic Social de Menorca del 1965, el Foment del Turisme va plantejar la consecució de la declaració de zona d’interès turístic com la primera prioritat de l’illa, per poder planificar amb unitat de criteri. Tanmateix, malgrat les promeses oficials, la idea quedà en via morta la resta de la dècada.

La preservació del paisatge era un aspecte àmpliament assumit, i aquesta només es podia aconseguir si es realitzava una planificació del territori. El 1966 el Col·legi d’Arquitectes de Madrid va dedicar un nombre de la seva revista a Menorca, com a lloc ideal per assajar la planificació urbanística; un dels articles es titulava “El turisme com a trampolí de la industrialització”. El 1967 Vila Fradera, director de la influent revista turística Editur, defensava la planificació per fer les coses bé i l’execució d’infraestructures d’accessos i serveis públics a les urbanitzacions.

El mateix any, uns estudiants anglesos d’arquitectura indicaven que, per al desenvolupament del turisme, calia redactar un pla general de Menorca, impulsat per l’administració, per evitar un creixement anàrquic dels nuclis turístics. El 1969 Editur, parlant de Menorca, assenyalava la necessitat d’una ordenació que “rendís el degut tribut a l’insubstituïble paisatge”, tot garantit un equilibri en les superfícies de platja i el volum dels allotjaments, i prohibís l’aixecament de construccions antiestètiques, per a la qual cosa calia que es declarés l’illa com zona d’interès turístic nacional. En canvi, Gabino Sintes, el 1970, dubtava de la planificació, perquè ni el sector públic ni els particulars tenien els recursos per escometre les obres d’infraestructura necessàries. 

Punta Prima. 1973

En aquest ambient favorable a l’ordenació territorial, el 1970 es va intentar promoure de nou la declaració de Menorca com zona d’interès turístic nacional. El primer en esmentar el tema públicament fou el delegat insular d’Informació i Turisme, com un element crucial per a la defensa del paisatge i el ser de Menorca, dins de l’enfocament de controlar el creixement turístic per crear un enclavament de qualitat. Uns dies després, la Junta del Foment del Turisme va acordar plantejar l’afer en el marc de la II Assemblea Provincial de Turisme, la qual ho informà favorablement, fet que va animar l’entitat a reiterar la demanda davant del Ministeri. La petició també fou recollida en les conclusions del Consell Econòmic Social Sindical de Balears del 1971, sense que l’Administració emprengués cap acció.

A partir del 1971 les veus en favor de la planificació van augmentar. Aquell any l’Ateneu de Maó concedí el seu premi a Miquel Mesquida pel treball “El fenómeno turístico en el futuro de Menorca”, en el qual apuntava que no es podia frenar la iniciativa privada, però s’havia de posar ordre a les construccions, vetllant per la seva qualitat, i s’havien de rodejar de zones verdes. La planificació havia de tenir en compte la unitat geogràfica de l’illa, tenir cura del paisatge i adaptar l’arquitectura als seus condicionants. Els estudiants d’arquitectura Vicenç Jordi i Enric Taltavull denunciaven l’existència d’una improvisació generalitzada en la vessant urbanística del turisme: la manca d’infraestructures era un problema greu, calia supeditar els interessos particulars als de la comunitat i una mínima planificació de les inversions. Miquel Coll, president del Foment, remarcava que, per impedir que els promotors realitzessin grans construccions, l’administració havia d’intervenir.

 

Arenal d'en Castell

Tot i que el nou president de l’entitat, Carles Mir, rebutjava aquest plantejament i subordinava la planificació al joc d’oferta i demanda, el director general d’Empreses Turístiques l’any següent es pronunciava decididament a favor de la planificació. El 1974 un tècnic de Glasgow considerava que l’urbanisme de Menorca estava fatal i que alguns centres d’estiueig estaven destrossant la naturalesa, ja que no es realitzava una programació que afavorís la conservació del paisatge i la dotació de serveis. Aquell any, la premsa reproduïa un article de La Vanguardia en el qual es qüestionava la passivitat de l’administració davant de les actuacions dels particulars; aquesta actitud permetia que el benefici privat passés per damunt del l’interès públic. L’any següent, el delegat provincial de la Vivienda anunciava que la nova Llei del sòl posaria fre a la política de fets consumats, una situació àmpliament denunciada per la premsa.

El 1974, amb motiu d’una nova Assemblea Provincial de Turisme, la Junta del Foment va decidir tornar a demanar la declaració de zona d’interès turístic nacional. Per reforçar la sol·licitud va obtenir el suport de les cambres de comerç i de la propietat de Menorca. L’Assemblea va introduir la qüestió entre les seves conclusions i fins i tot es proposà que s’inclogués en l’Assemblea Nacional de Turisme del 1975. Així mateix, es pregava que es reconsiderés l’enfocament general de la planificació urbanística en les àrees costaneres de Menorca. La unitat de planejament havia de ser la zona turística, evitant la discontinuïtat dels plans d’àmbit municipal. Es reclamava que els plans generals pendents de Maó, Sant Lluís i es Castell fossin aprovats a través d’un pla comarcal, atesa la forta relació que existia entre tots ells.

 

Port d'Addaia. 1978

L’any següent, amb motiu de la visita a l’illa del subsecretari de Turisme, la zona la d’interès turístic va ser el primer tema que va plantejar el president del Foment, recordant que ja s’havia suscitat els anys 1964, 1970 i 1975. El subsecretari, preguntà si existia alguna oposició a aquest plantejament i després de rebre la resposta negativa, va indicar que estudiaria la proposta. Els anys 1976 i 1977 el Foment del Turisme seguiria intentant que es tramités aquesta declaració, advertint que era un dels objectius fonamentals de l’illa per evitar els problemes de la construcció anàrquica i salvaguardar l’entorn natural.

L’economia de Menorca en crisi (1898-1936)

Tradicionalment, s’ha considerat que l’existència d’un fort sector manufacturer és un dels factors explicatius del retard turístic menorquí. Segons aquesta interpretació, açò justificaria un suposat desinterès dels menorquins per la indústria dels visitants. Açò no obstant, el començament del segle XX es va caracteritzar per crisis recurrents que van deixar l’economia ben malmesa, convertint el turisme en una alternativa ben desitjada.

 

Manifestació per la crisi del 1913 a Ciutadella. Foto Pompilio Piris

El calçat, que era l’activitat més important, va experimentar un creixement bastant sostingut fins al 1886, en què van aparèixer les primeres dificultats, que s’accentuaren amb la guerra colonial. Segons les dades del cens del 1887, hi havia uns 2.500 obrers. L’Arxiduc Lluís Salvador indica que aquest valor es refereix únicament als homes, i que s’hi han d’afegir unes 500 dones. Després de la independència de Cuba, el 1898, el sector es va refer gràcies a la relativa recuperació de les vendes al país i l’obertura de nous mercats, primer, a Espanya i, després, a Europa.

Tanmateix, la indústria patí crisis periòdiques, ocasionades la major part de les vegades (1906, 1919) per la política aranzelària espanyola, que provocà que les exportacions a les Antilles iniciessin un declivi del qual no es recuperarien. Es va encetar tímidament la mecanització del procés de producció, però després de les conjuntures relativament favorables de la I Guerra Mundial i la segona part dels anys vint, el 1929 la gran depressió internacional desencadenà una llarga etapa de crisi (la fabricació es va reduir a la meitat), que arribà fins a la Guerra Civil.

Al mateix temps, altres tècniques de fabricació permetien l’expansió de noves branques productives. Aquest va ser el cas de l’elaboració de calçat de goma, que, iniciada els anys de la I Guerra Mundial, en poc temps va assolir un importantíssim volum de producció: entre el 1932 i 1935 la fabricació mitjana pujava a 645 tones i ocupava uns 300 treballadors.

 

Manifestació per la crisi de subsistències a Maó. Foto Joan Bagur Truyol

A diferència de la resta de l’illa, l’economia de Maó estava bastant diversificada. La independència de les Antilles també va afectar negativament la factoria tèxtil Industria Mahonesa, l’empresa amb més operaris (uns 500), que quedà molt tocada i el 1904 tancava les seves portes.

El 1881 s’havia fundat el Banco de Mahón; el seu l’èxit, alhora que demostrava el progrés econòmic general, va ser la punta de llança del sector financer menorquí, que veié la constitució de nombroses entitats de crèdit. El sector energètic també s’enlairà, amb la posada en funcionament el 1892 d’una central subministradora d’electricitat i una altra de gas. Finalment, aquests anys veurien el naixement de la indústria menorquina del metall.

Aquesta començaria amb el creixement fulgurant d’una empresa, La Maquinista Naval, nascuda el 1890, que gràcies a l’aliança forjada amb l’agent a Espanya de la multinacional anglesa Crossley, es va diversificar en activitats com la construcció d’embarcacions, la fabricació de motors i el muntatge de centrals elèctriques i de gas. En el període de màxima expansió, els anys 1899-1911, ocupava 500 treballadors. La sortida mitjana de maquinària per comerç de cabotatge fou de 3.890 quintars, i era el primer article industrial i el tercer de totes les partides, després del bestiar i el blat. La companyia es va anar ampliant fins a la constitució de la Sociedad AngloEspañola de Motores, Gasógenos y Maquinaria en general.

 

Tallers de la Societat AngloEspañola. Port de Maó

La crisi colonial va dificultar les relacions amb la Crossley, que es van trencar de forma definitiva el 1908. Malgrat l’intent desesperat de cercar nous mercats, especialment amb el bastiment d’embarcacions, les excessives facilitats de pagament donades als clients van portar-la a la fallida el 1911. La seva caiguda arrossegà el Banco de Mahón, que els darrers anys havia finançat el seu funcionament. Bona part del sector financer menorquí va clapir, la qual cosa portà a una situació depressiva.

La desfeta de l’AngloEspañola no significà la fi del metall. Al contrari, la fabricació de moneders de plata, que donava les seves primeres passes des dels darrers anys del segle XIX, es va expandir de forma accelerada i assolí el seu punt més alt la dècada del 1910, quan hi feinejaven uns 3.000 treballadors, la immensa majoria dels quals (80%) eren dones. Aquests anys la producció es va mecanitzar i professionalitzar, a la qual cosa hi van contribuir alguns dels operaris que havien treballat en l’AngloEspañola. La demanda arribà a ser tan forta que una part es va subcontractar fora de l’illa, principalment a Mallorca.

S’estima que la producció anual era d’uns 600.000 moneders, cosa que suposava uns 24.000 kg, bàsicament de plata. Aquesta activitat es va veure estroncada de forma brutal poc després d’acabar la I Guerra Mundial, quan la inflació postbèl·lica i el canvi de la moda van arraconar els moneders de plata en favor dels bitlleters de pell. A partir del 1921, el sector va entrar en pèrdues i en dos anys tancaven gairebé tots els fabricants.

 

Edifici de les fàbriques Coda i Codina de Maó

El gran nombre d’empreses i treballadors implicats en la fabricació de bosses de plata va fer possible una reorientació de la manufactura. Una part dels esforços s’esmerçaren en la naixent indústria de la bijuteria i els tècnics de l’illa es van iniciar en innovacions com la galvanoplàstia. Els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil ja s’havien fundat diverses empreses, però els resultats no es recollirien fins als anys quaranta, afavorits per ser mercaderies de baix valor unitari en una economia deprimida.

Durant la segona part del segle XIX, la indústria agroalimentària havia tingut una evolució molt modesta. Únicament destacava la fabricació de begudes alcohòliques, alguna de les quals (l’anís estomacal) es va arribar a exportar en quantitats reduïdes a Amèrica. El creixement de la producció formatgera de l’illa, que tenia un mercat important a Barcelona, va suscitar la necessitat de trobar nous articles que li donessin sortida. Aquest estímul donà lloc, als anys trenta, a la implantació d’una factoria de formatge fus, a imitació de les que estaven començant a funcionar a França. Amb tot, la seva expansió definitiva també hagué d’esperar a la fi del conflicte. Així mateix, l’entrada el segle XX va suposar l’arrancada de la modernització del sector agrari (introducció d’adobs, inici de la mecanització, etc.), amb la qual cosa expulsava mà d’obra.

 

Manifestació crisis de subsistències a Ciutadella. 1919

Com es pot comprovar, els primers anys del segle XX van ser un període marcadament inestable, on branques senceres s’enlairaven i s’ensorraven; la producció s’havia de reconvertir, canviant les tècniques de fabricació i cercant nous mercats. La dècada del 1930 fou especialment dura, ja que a la recent fallida dels moneders de plata es va afegir l’accentuació de la crisi del calçat, larvada des de la fi de la guerra colonial.

Les crisis de treball i l’atur obrer passaren a ser una maledicció constant de l’economia illenca, que cercava en les obres públiques una solució parcial i temporal a la massa d’obrers, que, mancats d’assegurança d’atur, es veien abocats a la fam o l’emigració, de la qual hi ha notícies a partir del 1920. Si anteriorment el destí era Alger i Amèrica del Sud, el tancament de fronteres va determinar que, a partir de llavors, anessin en quantitats importants a Mallorca, i, especialment, a Barcelona.

Població de fet de les illes Balears (1900-1930)
Anys	Balears	Mallorca	Menorca	Pitiüses
1900	311.649	248.259	37.576	25.814
1910	326.023	257.015	42.082	26.926
1920	338.894	269.763	42.147	26.984
1930	365.512	292.447	41.490	31.575
Fons: Censos de població

La depressió fou prou intensa per afectar el saldo demogràfic de l’illa. Segons els censos de població, Menorca, que en la primera dècada del segle, havia encapçalat el creixement demogràfic de les Balears, durant la segona es va estancar i en la tercera va retrocedir, a diferència de la resta d’illes, que creixien amb força, més Eivissa (17%) que Mallorca (8,4%).