Karl Marx a Menorca: l’expansió del socialisme (1885-1899)

Els anys immediatament posteriors a la mort de Marx, el 1883, la premsa es va fent eco de l’expansió de les seves idees i de les activitats dels qui les propugnaven. Tot i que no hi manquen notes crítiques, el to general és informatiu, sense entrar en el debat ideològic.

El 1885 el conservador El Bien Público informava sobre la divisió dels socialistes anglesos entre marxistes i fabians i la seva penetració a les universitats de Cambridge i Oxford, on destacava la tasca de Hyndman. L’any següent ampliava la referència amb la descripció de les activitats d’aquest, així com les de Champions, Burns i Williams, no tan coneguts. De Hyndman s’apunta que havia publicat “un sens nombre de fullets ultraradicals sobre la condició de les classes obreres” i un llibre per popularitzar El Capital de Carles Marx, tan conegut a Alemanya. Es devia de tractar d’un personatge popular, perquè el republicà El Liberal publicà l’entrevista d’un reporter italià, que el presentava com “el Marx anglès”. Hyndman comentava que l’anarquisme no tenia força al seu país i, tot reconeixent que a Alemanya el partit col·lectivista estava més implantat, pronosticava que la pròxima revolució es faria a Anglaterra, i que si aconseguien estendre prou les seves idees, aquesta seria pacífica.

El mes següent es publicava un altre article sobre els socialistes estrangers a Londres, on es remarcava el paper del Club Internacional de Treballadors, fundat per Marx, Engels i “altres famosos apòstols del comunisme, sobre la base del Manifest Comunista”. Entre els seus membres més actius s’esmenten Neve, pres diverses vegades en el Continent, i Dave, expulsat de quasi tots els països d’Europa per la seva incessant activitat per propagar les doctrines socialistes i promoure l’adveniment de la revolució social. L’òrgan oficial de la societat era el diari “Freibreit” que llavors es publicava a Nova York, després de ser clausurat a Anglaterra i el seu director condemnat per “un article sanguinari contra el tsar”. La seva tirada eren 15.000 exemplars, dels quals més de 10.000 cada setmana entraven de contraban a Alemanya, Suïssa i Àustria. Altres societats eren els “Treballadors comunistes”, amb un diari que distribuïa 13.000 exemplars a Alemanya, així com les associacions dels socialistes austríacs i txecs; dels anarquistes jueus russos, polonesos i alemanys; dels revolucionaris polonesos, i dels anarquistes russos dirigits per Teykoffsky.

Vaga promoguda pels cavallers del treball,  EUA. 1886

L’abril es donava compte de l’extensió de les vagues d’obrers dels sectors del metall i el carbó i els ferrocarrils als Estats Units. Estaven organitzades per l’associació “Els cavallers del treball”, que contava amb mig milió d’afiliats en tot el país. La seva divisa era que la injustícia comesa contra un dels seus afiliats causava dany a tots ells i demanava al govern la nacionalització dels telègrafs, els telèfons i els ferrocarrils, motiu pel qual la premsa els acusava de professar les idees socialistes de Karl Marx. També reclamava la igualtat dels salaris d’homes i dones, la reducció de la jornada de treball a vuit hores, la prohibició del treball infantil i un sistema general d’arbitratge per solucionar els conflictes entre patrons i treballadors.

En els anys successius els mitjans va prestar una especial atenció a les activitats dels partits socialistes francès i alemany i en alguna ocasió a altres, com l’anglès, tots els quals invocaven Marx, el tenien present en els discursos i exhibien la seva fotografia a congressos, mítings i manifestacions. D’aquesta manera es donaren a conèixer els principals líders socialistes d’Europa, com Lasalle a França o Bebel a Alemanya. Aquests anys també es poden trobar articles sobre l’anarquisme i els seus fundadors, en els quals era habitual referir-se a la traumàtica ruptura de la Internacional el 1872 entre Marx i Bakunin.

Especial atenció va rebre la primera vaga i manifestació de l’1 de maig, celebrada el 1890 a diverses ciutats europees i que havia estat convocada l’any anterior per iniciativa de Jules Guesde, seguidor francès de Marx. Els anys següents alguns diaris es van fer ressò de les manifestacions i mítings que tenien lloc en aquesta data. D’altra banda, arran de la caiguda de Bismark, el partit socialdemòcrata alemany va viure uns anys d’eufòria, durant els quals els seus dirigents exalçaven la figura de Marx. Així mateix, El Bien Público va publicar la necrològica d’Engels, el 1895, on se’l presentava com un actiu col·laborador de Marx i, després de resseguir la seva biografia, es destacava el seu paper en publicar, després de la mort d’aquell, les parts d’El Capital que havia deixat sense finalitzar.

El 1891 els diaris van donar a conèixer l’encíclica del Papa Lleó XIII sobre la qüestió social, que li va fer mereixedor del qualificatiu de “Papa socialista”. En ella, tot remarcant la idea que la justícia distributiva era fonamental, condemnava enèrgicament els excessos del capital i l’acumulació exagerada de riqueses, igual que les injustes reclamacions del socialisme revolucionari. Per resoldre la qüestió propugnava la intervenció de l’Estat per fixar la jornada laboral, la reglamentació dels salaris, el treball de les dones i els nens i les condicions higièniques de les fàbriques. Potser enfortida per aquest suport doctrinal, els darrers anys de la centúria, la premsa catòlica publicà nombrosos atacs a les doctrines de Marx i els seus seguidors.

Pel que fa a Espanya, el republicà El Liberal va reproduir el discurs que el 1890 va pronunciar Castelar sobre la qüestió social, en el qual el polític feia un repàs dels principals pensadors socialistes, com ara Lasalle i Marx. En particular, confessava haver llegit El Capital, que li va resultar una lectura fatigosa. Encara que pensa que “mai s’ha escrit una tan aclaparadora acusació contra els capitalistes i els capitals”, considerava que aquesta anava errada. El mateix any es recollia l’article del també republicà Azcárate, qui defensava l’existència d’un veritable problema social de caràcter universal, malgrat que existís una gran varietat de tendències, entre les quals esmenta la de Karl Marx. El 1895 era el conservador Cànovas del Castillo qui pronunciava un discurs sobre el tema, que fou censurat per seguir “les ombres i revoltes proposades per Marx i Lasalle.

Dins d’aquest panorama, es troben algunes notícies sobre l’activitat del partit socialista espanyol. El 1892 la premsa conservadora publicava una ressenya del cara a cara entre Pablo Iglesias i Antonio Coll, qui va rebatre les doctrines socialistes de Marx i defensà que la classe obrera s’enganyava si creia conquerir el poder allunyant-se dels republicans. Iglesias va fer un discurs eloqüent, “però sofístic” i anotava que els que combatien el socialisme no el coneixien, exposà el seu programa i declarà que el poder polític seria en breu per als treballadors. Els anys següents, fou freqüent que el mes de març els diaris donessin raó de la commemoració a Madrid pels socialistes de la Comuna de París, en la qual Pablo Iglesias solia llegir un manifest amb les idees de Marx, al qui elogiava per la seva iniciativa de combatre els antagonismes socials i totes les tiranies del món.

Menorca i el declivi del turisme de les Illes Balears

El turisme és glamur. Les portades dels diaris s’omplen de famosos que es fan fotos nedant en els nostres platges amb el teló de fons d’unes aigües cristal·lines de color maragda. Milions de persones ens visiten. Surten de les seves ciutats atrafegades i aquí troben tranquil·litat i un paisatge encantador, ideal per recuperar-se de l’estrès de tot l’any.

La bona premsa de què gaudeix el turisme a poc a poc ha anat calant en la nostra societat i, així, sense adonar-nos, acabam pensant que aquest és el millor lloc del món per viure. Tanmateix, cap població de les Balears figura en els rànquings internacionals, on any rere any apareixen ciutats suïsses (Zurich, Ginebra), australianes (Sydney, Adelaida), canadenques (Vancouver, Toronto), austríaques (Viena), alemanyes (Munich, Hamburg) o nòrdiques (Copenhague). Aquests indrets comparteixen un medi ambient cuidat, una activitat cultural intensa i un nivell de vida elevat. Segurament el que més hi manca a Ciutadella, Maó, Eivissa o Palma de Mallorca és aquest darrer ingredient.

A l’escola s’ensenya que les Illes Balears són una de les regions més riques d’Espanya. Açò era ver abans, però, desgraciadament, avui en dia ja no és així. Les nostres illes mai han estat una comunitat pobra: el 1960, la seva renda per càpita ja estava una mica per damunt de la mitjana nacional; el boom turístic va possibilitar que a l’altura del 1973 se situés en el grup capdavanter (amb Madrid, País Basc i Catalunya) i superés la mitjana un 30%, una situació que no es va alterar durant molt de temps.

Tanmateix, a partir de l’any 2000, les Balears, malgrat ser un dels territoris amb un creixement del PIB major, han vist com, si descomptam la inflació, la seva renda per habitant retrocedia. No ha important gaire si l’economia experimentava una crisi o una expansió: el 2001 era de 28.327 euros, el 2007 de 26.356 i el 2017 24.486 euros. Espanya, mentrestant ha pujat dels 22.142 euros als 24.497, en el mateix període i comptat a preus del 2010. D’aquesta manera, des de l’any 2009 l’arxipèlag ha passat a formar part de l’equip dels mediocres, just per damunt de la mitjana i enfora de les comunitats més riques.

La qüestió de fons és que la nostra economia ha crescut molt, però la població ha augmentat a un ritme superior. Açò es deu a què el nostre patró de creixement es fonamenta en un turisme de masses, que basa la seva competitivitat en uns serveis a preu ajustat. És l’economia dels bars i les botigues, cada any més nombrosos, però la majoria dels quals és idèntic als que ja existeixen. Per aquest motiu, la productivitat no augmenta i els sous i els beneficis (és a dir la renda) estan estancats.

L’arxipèlag rebia el 1973 quatre milions de turistes; l’any 2000, onze milions i mig i el 2017 16,3 milions. La progressió de Menorca ha estat encara major: hem passat de 225.000 (1973) a 1.075.000 (2000) i 1.465.000 (2017). Aquest increment incessant dels visitants només ha servit per engreixar les estadístiques, però no perquè visquem millor.

El turisme va ser una benedicció per a les illes fins a la crisi dels anys setanta, però després ha suposat un entrebanc. L’explicació d’aquesta paradoxa és econòmica. Al principi, els sous de l’hostaleria eren superiors als de la majoria de les activitats. A Menorca, els senyors de lloc i els industrials es queixaven que no podien competir amb els salaris dels hotels. Fins i tot la construcció i el transport (arrossegades per la demanda exterior del turisme) robaven operaris a l’agricultura.

Els anys seixanta el turisme era una activitat innovadora que tenia una productivitat superior a la de la majoria d’altres sectors, per açò quan un treballador passava del camp o de la fabrica a un hotel, guanyaven més ell i l’empresari que l’ocupava, amb la qual cosa l’economia prosperava.

Aquesta situació es va prolongar fins la dècada del 1970, quan l’agricultura i la indústria van acabar la seva reconversió i els treballadors que restaven ja eren tan productius com els turístics. Durant vint anys la productivitat i els sous del turisme evolucionaven de forma semblant als de la resta d’activitats. El nombre de turistes seguia creixent i les necessitats de mà d’obra s’havien de cobrir amb població forana. No prosperàvem gaire, però seguíem el ritme i continuàvem en el grup dels territoris més pròspers.

Amb l’arribada del nou segle, la manca de renovació ha fet que la productivitat dels serveis turístics s’hagi endarrerint respecte del conjunt de l’economia, fet que ni tan sols és possible compensar amb noves onades de turistes i immigrants. La pregunta és: val la pena patir una saturació cada vegada més gran quan s’erosiona el nostre nivell de vida?

La pèrdua de benestar demostra que el nostre model econòmic s’ha quedat obsolet. A partir del 1973 era com el titànic, massa voluminós per rectificar la direcció, fins que el 2000 va xocar de front contra l’iceberg.

De llavors ençà, tothom s’intenta salvar com pot: els joves s’escapen del gegant que s’enfonsa; els ciutadans veuen com cada dia tenen més dificultats per arribar a final de mes; l’habitatge esdevé un problema social. En canvi, la classe política i els mitjans de comunicació contracten violinistes i ordenen al capità que mantingui el rumb.

Una aproximació a la recepció de Karl Marx a Menorca

El bicentenari del naixement de Karl Marx és una bona ocasió per analitzar l’impacte del revolucionari alemany en la societat menorquina. Marx tingué una notable presència en els diaris i les revistes de l’illa: entre el 1870 i el 1939 fou citat en 1.240 ocasions. L’atenció que rebia va anar creixent, amb una única davallada la dècada del 1910, fins els anys trenta, que concentren quasi les dues terceres parts de les referències.

Articles sobre Marx a la premsa de Menorca

Anys	Núm.	Percentatge
1870-1879	20	1,6%
1880-1889	21	1,7%
1890-1899	63	5,0%
1900-1909	102	8,0%
1910-1919	50	3,9%
1920-1929	148	11,7%
1930-1939	835	65,7%
1940-2005	31	2,4%
Suma	1.270	100,0%

Després del 1939, només hi ha unes pocs comentaris falangistes fins que resorgeix el 1967; els anys següents hi ha dues notícies més, la qual cosa dona testimoni tant de la relaxació de la censura, com del major interès per l’autor. La dècada del 1980 s’hi troben quinze mencions, la del 1990 n’hi ha vuit i només una al segle XXI. Aquest perfil representa prou bé la normalització política d’Espanya, primer, i la disminució de la influència de Marx després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989.

El ventall ideològic és ampli. La premsa republicana abasta més de la meitat de les cites (683). A continuació hi trobem la conservadora (212) i la catòlica (132), que en conjunt suposen gairebé un terç (29%), mentre que les publicacions socialistes o comunistes es limiten a l’11% (150) i el 4,1% els anarquistes (55). La resta és el 0,5% falangista i el 2,4% de la Revista de Menorca.

Les primeres notícies sobre Marx aparegudes en la premsa de Menorca foren publicades arran del govern socialista de París, anomenat la Comuna, que va fer que la I Internacional de Treballadors fos coneguda arreu d’Europa. El conservador La Crónica de Menorca, el 1871 i el progressista La Locomotora, el 1872, van publicar apunts biogràfics. El segon bastant acurat i amb tons apologètics, mentre que el primer, que contenia diversos errors, vessava algunes crítiques.

La Crónica desmentia que Marx hagués estat secretari de Bismarck, per després informar que havia nascut a Tréveris, fill “d’una rica família israelita” (son pare era un jueu convertit al luteranisme), el 1814, data que La Locomotora situava correctament el 1818. Va començar a estudiar dret, per passar-se després a la filosofia. Fou redactor a La Gaseta renana, fins que, clausurada pel govern, l’escriptor es traslladà a París. A la capital francesa va escriure diverses obres que van provocar que el govern prussià forcés la seva expulsió, camí de Brussel·les.

L’esclat de les revolucions del 1848 va possibilitar que tornés a Colònia, on va fundar la Nova Gaseta Renana, fins que amb el seu final, com diu La Crónica, “el lenguaje violentísimo de la cual lo obligó a huir de nuevo”. La Locomotora afegeix que anà a París, “però França li tancà prest les seves portes” i “només a Londres va trobar hospitalitat”.

La conclusió separa clarament els dos diaris. Per al conservador a Anglaterra, “ha conseguido colocarse en el trípode semi-profético, semi-divino de “La Internacional”. En canvi, La Locomotora explica que Marx és de caràcter dolç i afable i excel·lent pare de família. Modest en tot, el mobiliari de la seva petita casa és senzill. El seu cap vast, la seva barba i cabells grisos donen certa majestat a la seva fisonomia. Els patiments que li ocasiona una malaltia crònica van minvant la seva naturalesa vigorosa. Ha consagrat sa vida a l’estudi de les qüestions socials perquè desapareguin les desgràcies que afligeixen la societat, convençut que una generació nova menarà al col·lectivisme.

El 1871 El Constitucional va reproduir dos articles que censuraven les doctrines socialistes de Marx, Proudhon i Baboef (guerra al capital, repartiment de la riquesa i lluita de classes). Més tard informaria que el gendre de Marx, Paul Lafargue, havia fugit de França en direcció a Espanya, on passà dos anys per intentar organitzar el moviment socialista. El setembre La Crónica donava raó de l’expansió de les activitats de la Internacional i indicava que el “doctor Marx” n’era el president, tot publicant una falsa notícia de la seva mort.

La Crónica de Menorca el 1872 va informar sobre el congrés de la Internacional, celebrat a La Haia. Al llarg d’un mes es donà compte de l’exclusió de la premsa i el públic de les sessions, l’existència de dissensions i intents d’abatre a Marx com a secretari general i la victòria de la fracció federal, considerada més revolucionària, sobre la centralista, defensada per Marx (en realitat aquella va sortir derrotada). S’hi feia notar que els federalistes estaven representats sobretot per les seccions de França, Itàlia i Espanya i la seva victòria podia exercir gran influència en el nostre país, en particular a Catalunya “donde es posible que la gente de acción se lance á locas intentonas, que si bien serían de resultado pasajero, causarían grandes pérdidas al país”.

L’any següent el conservador El Bien Público es referia al Congrés dels delegats anarquistes a Ginebra, en el qual rebutjaren la direcció de Marx i les resolucions preses a La Haia. El comitè espanyol remarcava la seva expansió arran de la proclamació de la república. A final d’any el progressista El Menorquín exposava les teories anarquistes de Bakunin (revolució de baix a dalt per destruir l’estat), tot remarcant que així es comprenia que, en sentir-les, Marx es quedés aterrit i desplegués tota la seva autoritat per impedir que predominessin en la Internacional.

El 1879 i el 1880, El Bien Público publicava articles sobre Bakunin, en els quals comentava les seves disputes amb Marx, qui l’havia denunciat en un opuscle publicat a Londres. L’anarquisme rus volia destruir l’estat, mentre que “les sectes de Marx i Lasalle” pretenien conservar-lo i fer-lo amo de tots els capitals mobles i immobles. El 1881, el diari informava de l’existència d’una agitació als centres obrers de Madrid i províncies per constituir un partit obrer que es basaria en principis socialistes, amb una completa independència de les agrupacions polítiques existents. De fet, el Partit Socialista Obrer Espanyol s’havia constituït dos anys abans.

Amb motiu de la mort de Marx, el 1883, la premsa va publicar necrològiques, bastant àmplia la d’El Bien Público i un resum al republicà El Liberal; els dos s’equivocaven en situar el lloc del decés a Argenteuil (París), entost de Londres. Se’l presenta com “el personatge que tanta part ha tingut en la propaganda de les idees socialistes”. A més d’incloure alguns detalls biogràfics, es proporciona una extensa relació de les seves obres, tot remarcant que són fruit de l’estudi de l’Economia Política i els problemes socials; hi destaca El Capital, “una exposició completa de les doctrines de l’autor”.

S’indica que, exiliat a Londres, va participar en la fundació l’Associació Internacional de treballadors. Formà part del primer consell central i elaborà els estatuts, aprovats el 1866 al Congrés de Ginebra i fou el seu veritable director i inspirador. L’escissió dels seguidors de Bakunin en el congrés de La Haia del 1872 provocà la seva dimissió. La Internacional es dividí entre els centralistes de Marx i els federalistes. Continuà residint a Londres, on durant molts anys fou el corresponsal del diari “New York Tribune”.

Es conclou afirmant que, malgrat “l’opinió pública se’l solia representar com un ens ferotge i un revolucionari sense entranyes, era un pensador i un filòsof, temible sens dubte per les seves facultats organitzadores, la seva llarga experiència de les revolucions, la seva vasta ciència, la tenacitat del seu caràcter, l’afabilitat de les seves maneres i el coneixement de totes les llengües europees”. En canvi El Liberal apunta que “en els darrers anys, Karl Marx havia perdut molta de la seva antiga importància i vivia retirat en la república suïssa”, essent aquest darrer incís erroni. Uns dies més tard s’informava que el congrés del partit socialdemòcrata alemany de Copenhaguen havia aprovat aixecar-li un monument.

La reserva de la Biosfera: el repte de perseverar en un èxit històric

És habitual sentir expressar una certa insatisfacció sobre la reserva de biosfera de Menorca. Tanmateix, un repàs als objectius fundacionals del 1993 ens demostra que, pel contrari, constitueix una història d’èxit. La idea original era emparar-se en la filosofia de desenvolupament sostenible del programa Home i Biosfera de la UNESCO per fer compatible la protecció del medi ambient i el progrés econòmic, amb el desig de recuperar l’equilibri perdut entre economia, qualitat de vida i medi ambient.

En particular, es volia acabar amb l’expansió urbanística amb finalitats turístiques que amenaçava multitud d’espais naturals de l’illa. Així es propugnava la disminució de l’oferta de sòl urbanitzable per rebaixar el turisme potencial, per un costat, i per l’altre, la diversificació del producte turístic, un turisme menys estacional basat en les singularitats menorquines, com l’arqueologia i el patrimoni natural. El gran objectiu era introduir una planificació global urbanística i turística de l’illa.

La dècada següent va veure la materialització d’aquest programa. L’aprovació de les ANEI impedí la creació de noves urbanitzacions que comprometessin els espais naturals. Amb el PTI, Menorca va fer realitat l’ordenació urbanística general en clau proteccionista per la qual havia lluitat durant tres dècades. Els darrers anys s’han assolit nous avenços: la ramaderia intensiva ha deixat de créixer i s’han potenciat conreus més adaptats al medi: la viticultura, l’oleïcultura i l’agricultura ecològica. El camí de cavalls està canviant la percepció turística de Menorca, a la qual cosa també contribueix la candidatura de la Menorca talaiòtica.

És cert que hi ha algunes ombres, però convé evitar la dispersió dels esforços i centrar-se en els punts febles, ja assenyalats des del començament. L’aigua encara avui dia presenta greus mancances en quantitat i qualitat, per mor d’una alarmant manca de gestió de les institucions públiques. La indústria ha de recuperar el seu pols, per atènyer un model productiu més equilibrat.

Açò no obstant, el major repte de la reserva de biosfera és perseverar. Cal ampliar el consens polític al voltant del PTI i seguir apostant per un turisme més cultural i mediambiental, tot convertint els jaciments prehistòrics i els espais naturals en un reclam turístic. És imprescindible limitar tipus d’oferta poc coherents amb la sostenibilitat, cas dels apartaments i els habitatges vacacionals. En el fons, perquè el projecte qualli, la societat n’ha de ser plenament partícip i fer seva la filosofia del desenvolupament sostenible.

Els inicis de la massificació i la pèrdua de qualitat del turisme de Menorca

A finals de la dècada del 1980 van començar a ser perceptibles els canvis que estava experimentant el món del turisme. Per a la seva comprensió va ser important l’aparició de diversos estudis que proporcionaven un coneixement més detallat del sector. A finals del 1988 Miquel Alenyar presentava el primer treball sobre la despesa turística. En ell apuntava que el seu valor unitari s’havia reduït un 18,7% entre el 1970 i el 1987, amb una disminució continuada que només s’havia revertit suaument coincidint amb les devaluacions de la pesseta. Aquest abaratiment de les estades era un factor que estimulava l’increment del nombre de visitants, per compensar per la via de la quantitat els ingressos perduts. A Menorca la situació era similar al conjunt de les Balears. Per recuperar la despesa real, l’autor defensava la rehabilitació hotelera.

Cartell del Foment del Turisme de Menorca. 1984

Les tendències globals no ajudaven a aconseguir aquest objectiu i els agents del sector n’eren conscients. ASHOME i la Cambra de Comerç van editar un estudi de la Organització Mundial del Turisme que posava el focus sobre la reducció de la capacitat adquisitiva dels viatgers; alhora, la millora de les comunicacions fomentava la trivialització dels destins. Es pronosticava que les estades serien cada cop més curtes i proliferarien els viatges temàtics i el turisme actiu, de manera que l’animació turística prendria més importància. Uns mesos més tard, les dues entitats publicaven un treball sobre els riscos de la massificació turística, que podia donar lloc a fenòmens de saturació i superació de la capacitat d’acollida, la qual cosa produïa la insatisfacció dels visitants i deteriorava la imatge turística. Per evitar-ho es demanava que administració intervingués a través d’una planificació que preservés les zones d’interès científic, històric i cultural i limités la demanda als recursos disponibles, sobretot en el cas de l’aigua.

Trenta anys més tard cal convenir que els estudis internacionals van encertar plenament: l’abaratiment dels viatges ha provocat un important problema de massificació. L’augment dels visitants, enfrontat a uns espais limitats, ha superat la capacitat de càrrega. La planificació segueix essent l’eina bàsica per gestionar aquesta allau i racionalitzar la visita dels turistes.

El mes de maig del 1988 una publicació de la revista Economist recollia una monografia que mostrava les Balears com un cas il·lustratiu de l’impacte negatiu del turisme sobre el medi ambient i l’economia local. Els desequilibris del model balear s’originaven en la disminució del poder adquisitiu del turisme de masses, la retenció de la despesa turística en els països d’origen, la dependència dels mercats britànic i alemany i l’estacionalitat. Menorca, que es beneficiava dels seus vincles històrics amb el Regne Unit, experimentava un ràpid desenvolupament turístic i s’estaven descuidant les indústries tradicionals, mentre que la mà d’obra s’ocupava en la construcció. La urbanització havia afectat àmplies zones costaneres de l’illa, on el paisatge havia estat espoliat de forma irreparable, principalment per apartaments mal construïts, fet que danyava la seva imatge de zona poc comercialitzada.

Aquest mateix any, Cladera, el conseller de turisme del Govern Balear, comentava que l’illa depenia excessivament del turisme britànic i s’havia de diversificar amb altres països, com Bèlgica. En el mateix sentit, el director de l’Institut de Promoció Turística assenyalava el 1990 el perill que suposava la concentració del turisme de Menorca en el mercat britànic, 400.000 persones, un 70% del total, uns visitants d’escàs poder adquisitiu que venien a l’illa atrets per les ofertes dels tour operadors anglesos, les més barates d’Europa. L’illa necessitava diversificar mercats i obrir-se a altres països europeus, com Alemanya, més exigents en l’estat de l’entorn natural i les infraestructures. S’havia d’intentar captar un turisme de major renda oferint activitats complementàries a les tradicionals.

El 1991, el veterà agent de la TUI Lothar Pabst lligava el deteriorament de la qualitat turística de Menorca amb l’especialització de l’illa en el mercat anglès. Indicava que, en realitat, l’error no havia estat dependre d’aquest, sinó la inclinació cap a un sector social de baix poder adquisitiu que no necessita gaire per estar satisfet. Per aquest motiu, a llarg termini el producte que s’havia configurat no estava preparat per al turisme de futur, que cercava la qualitat. Així mateix, opinava que a pesar de les declaracions al seu favor, hi havia gent que només volia guanyar diners ràpidament amb l’especulació i d’aquesta manera en moltes ocasions es deixaven de banda aspectes importants.

El 1992 el conseller de Turisme opinava que el nombre òptim de turistes de Menorca era d’uns 800.000. Convé remarcar que el 1988 s’havia assolit un màxim de 659.000 i el valor apuntat s’atenyeria el 1994, per ser superat després àmpliament (actualment ja frega el milió i mig de persones). Per Cladera era crucial incrementar la despesa turística i per fer realitat aquest objectiu s’havien de treballar nous mercats, sobretot l’alemany. Destacava que a l’illa només venien 75.000 alemanys i que aconseguir que arribessin als 200.000 no era una expectativa, sinó una obligació (que, malgrat tot, no s’ha assolit mai).

Quan el nombre de turistes va tornar a pujar, la qüestió de la concentració en el mercat britànic va ser àmpliament debatuda. Al principi de la temporada del 1994, en les fires turístiques es van constatar les dificultats que creava l’impuls britànic a les agències de països com Bèlgica, Àustria o Itàlia per obtenir reserves en els allotjaments de l’illa. El Foment del Turisme destacava les elevades xifres d’arribades d’anglesos dels darrers anys: el 1987 havien acaparat el 81,2% del turisme exterior i el 1993 suposaven el 73,5%. Aquesta concentració posava a l’illa en una situació de debilitat davant de qualsevol problema en el país d’origen. L’entitat feia notar que, arran de la darrera crisi, havia realitzat un notable esforç per fer campanyes promocionals a Alemanya, Àustria i Itàlia. Aquesta inversió s’estava perdent perquè els empresaris turístics no deixaven que els mercats alternatius s’expandissin.

Durant aquella temporada va continuar la dinàmica, i el pes del turisme minoritari sobre el total, que havia assolit el seu màxim el 1991, va tornar a minvar. El mercat escandinau (Dinamarca, Suècia i Noruega) havia desaparegut del tot i altres països, com Àustria, Bèlgica, Holanda o Suïssa, estaven en retrocés.

La dependència del mercat anglès avui en dia segueix essent un punt feble del sector turístic menorquí. L’atonia actual de l’arribada de visitants estrangers està directament vinculada a les incerteses que ha generat el Brexit entre els britànics.

Com podem comprovar, fa més d’un quart de segle ja que es va posar de manifest el canvi d’inflexió que es produïa en el turisme. El nombre de visitants va creixent de forma intermitent, però sostinguda, la qual cosa degenera en una situació cada vegada major de massificació, que exigeix una intervenció pública més intensa per ordenar la visita de les platges i altres llocs d’interès. Aquesta expansió està alimentada per la reducció relativa de la despesa dels turistes. Al mateix temps, com que els ingressos que aporta cada visitant són menors, hi ha una inclinació a compensar qualitat amb quantitat i així es genera un cercle viciós de massificació i pèrdua de rendibilitat, empresarial i social.

L’única via per revertir aquesta espiral empobridora és reconvertir l’oferta i crear productes turístics de major valor afegit, una actuació que exigeix importants inversions tant del sector privat com de l’administració pública.

Un respecte. Me too

No fa gaire han estat condemnats per abusos tres joves que van mantenir relacions sexuals completes amb una jove que havien conegut a una discoteca de Guardamar de Segura (Alacant). La víctima no va presentar resistència perquè estava en estat d’inconsciència pel consum d’alcohol i alguna droga que se sospita que li van administrar d’amagat.

Com en el cas de “La Manada” es tracta d’una situació que tensa fins a un punt extrem l’actuació judicial, posada entre l’espasa d’uns successos que mereixen la màxima condemna moral i social i la paret de la presumpció d’innocència, peça clau de la justícia.

Tanmateix, més enllà de la qüestió jurídica, que com tota institució humana mai serà perfecta i necessitarà ser corregida una i una altra vegada, hi ha el fet que aquest tipus de conductes estan en clar augment. Els energúmens que es comporten d’una manera brutal amb les dones aprofitant-se de la seva força, de la major resistència a l’alcohol, de les convencions socials o de qualsevol altre truc, demostren que li han perdut el respecte al sexe femení.

Precisament, aquests dies veia la pel·lícula “Vacances a Roma”, on Joe (Gregory Peck) es troba amb una desconeguda drogada (Audrey Hepburn) a qui ha d’allotjar en el seu pis i l’únic abús a què la sotmet és obligar-la a dormir al sofà, mentre ell descansa al seu llit. Evidentment, el 1953 la deferència envers les dones, que llavors anomenaven “cavallerositat”, cotitzava amunt en l’escala de valors socials. Avui, una pel·lícula així no només no hagués obtingut cap dels tres òscars amb què fou guardonada, sinó que hagués passat sense pena ni glòria. Ara el cinema exalta la vida d’individus que violen, maten i esquarteren qualsevol ésser humà que se’ls passi pel davant.

El respecte va ser una de les virtuts morals que van caure en desgràcia durant la revolució dels costums dels anys seixanta, que cristal·litzaren el maig del 1968. Com moltes altres coses, va ser víctima dels seus propis excessos. El respecte tradicional es revestia d’una túnica sagrada que convertia la persona respectada en superior i digne d’obediència. D’aquesta manera, esdevingué un reflex de la piràmide social: el rei, al capdamunt, devia l’acatament dels seus súbdits; els governants dels ciutadans; el pare dels fills i la dona; el mestre dels alumnes; el patró dels obrers; l’oficial dels soldats i així ad nauseam, totes les relacions socials exigien la reverència al superior dels seus inferiors.

Avui en dia seria impensable recuperar aquella situació, per la senzilla raó que ara som conscients que l’existència de diferències socials i polítiques té com a contrapunt la dignitat humana, que ens fa a tots essencialment iguals, amb els mateixos drets fonamentals, siguem rei, ministre, batlle o ciutadà corrent.

I açò no obstant, la declaració dels Drets Humans i del Ciutadà és del segle XVIII i des d’aquell moment ja existia una altra interpretació del concepte de respecte, fonamentat, precisament, en la igualtat radicals dels éssers humans: és perquè som fets de la mateixa pasta que ens devem la màxima consideració els uns als altres. Alhora, la fraternitat fa que els més desvalguts mereixin un plus, ja siguin els vençuts, els pobres, els ancians o els immigrants. Podem veure un exemple modèlic d’aquesta vessant de l’exaltació de la dignitat dels humils en els quadres d’alguns pintors, com “Les espigoladores” de Millet o, més a prop, en les fotografies de Toni Vidal.

A diferència del respecte monàrquic, el respecte, diguem-ne “republicà” és mutu: l’home ha de respectar la dona i la dona ha de respectar l’home. Aquesta bidireccionalitat, en ocasions, es projecta de forma pública: promoure maneres poc respectuoses de manifestació pública suposa una incitació a rebre aquesta mena d’agressions. Els que defensen els “escraches”, ja siguin atacs a la vida privada de polítics o empresaris, o aldarulls per sabotejar conferències de contrincants polítics, poden experimentar en carn pròpia com un dels seus els rep, com li ha passat a Pablo Iglesias al seu nou xalet o a Artur Mas, autor de la cèlebre rialleta al rei escridassat en un partit de futbol, a l’Ateneu de Maó.

Així mateix, els docents van fer una lectura apressada del concepte de respecte quan van començar a relaxar l’ordre a les aules, tot reclamant els alumnes que els tutegessin. És probable que una part significativa dels problemes de manca de consideració envers mestres i companys als instituts (fins arribar a les agressions i l’assejament escolar) s’hauria pogut evitar implantant un clima de respecte mutu, en el qual la dignitat del professor no és menor, sinó diferent, que la que es mereixen els alumnes entre ells.

En definitiva, les agressions a les dones només són la forma extrema de l’oblit del fet que la dignitat de les persones exigeix un tractament respectuós, educat i cívic, sobretot en situacions d’inferioritat, ja sigui física, intel•lectual o social. El dia que els homes tornin a respectar les dones, baixarà significativament el nombre d’agressions sexuals i, les que es produeixin, seran rebutjades a peu de carrer per la resta d’homes.

A Benidorm, aquest estiu uns turistes han pagat cent euros a un captaire per tatuar-se el seu nom al front. Les conductes basades en la grolleria, la descortesia, l’insult i la vulgaritat del llenguatge menen a una caiguda en la barbàrie. Només el respecte ofereix un horitzó de vida civilitzada.

L’assentament de l’autonomia i l’oferta turística menorquina (1986-1993)

La creació de la comunitat autònoma de les illes Balears es va produir en un període d’importants transformacions en l’oferta turística, especialment la irrupció dels apartaments turístics. Aquest fet va determinar que la discussió sobre el model turístic assolís una gran intensitat.

A finals del 1986 el president del Consell Insular, davant l’important increment de l’oferta turística, criticava que s’estava optant per un turisme de masses controlat pels grans operadors, que crearia problemes de saturació en determinades infraestructures, com l’aeroport. Per aquest motiu, defensava la realització d’un gran debat amb totes les parts implicades per definir el model turístic desitjat per Menorca.

Paral·lelament, el conseller de Turisme del Govern Balear declarava que a Menorca no se suscitarien els errors de manca d’infraestructures que s’havien produït a la resta d’illes, perquè el desenvolupament turístic era més prudent. En diverses intervencions d’aquests anys advertia que el tipus de turista se seleccionava a partir de la qualitat de l’oferta i per açò demanava que es construís de forma que es poguessin captar clients de major capacitat adquisitiva que els que anaven a Mallorca i Eivissa. Menorca havia de créixer de forma racional, sense errors urbanístics irreparables, per la qual cosa calia crear una oferta de més qualitat. Assenyalava que globalment no es podia dir que Menorca estigués destrossada i que els seus recursos naturals estaven per damunt de la resta de l’arxipèlag i de la competència de la Mediterrània, situació que presumiblement es mantindria en el futur.

La societat era més crítica. El 1988, el Grup d’Economistes de l’Institut Menorquí d’Estudis presentava un manifest en el qual feia notar que ni els agents turístics ni els ajuntaments avaluaven correctament beneficis i costos socials, tenint en compte el futur i la necessària preservació de l’entorn. Reconeixent que l’expansió turística era una esperança davant la crisi de la indústria tradicional, criticava el fort procés de terciarització, l’expansió del sòl urbanitzable i el creixement continuat de l’oferta d’allotjament, en bona part de baixa qualitat, i les deficiències de les infraestructures turístiques. Com a conseqüència, s’estava produint la progressiva pèrdua de poder adquisitiu dels visitants. Per redreçar la situació es demanava una actuació pública amb un programa integral de reconversió del sector turístic. Aquest havia d’incloure el fre definitiu a l’augment de l’oferta de sòl turístic, la redacció d’un pla director d’ordenació territorial de l’illa i l’execució d’un programa de millora d’infraestructures, per al finançament del qual es proposava que, en cas necessari, s’establís un cànon turístic.

No totes les opinions eren unànimes. Eusebio Lafuente, amb vincles amb els promotors urbanístics, el 1988 declarava que el turisme i la construcció eren necessaris per l’activitat econòmica que generaven. Admetia que s’havien fet algunes barbaritats, que no s’haurien de repetir, però que havien estat autoritzades i eren menys nombroses que a altres bandes. Es negava a creure que no fos possible realitzar projectes respectuosos amb el medi.

El 1989, l’exdirector general de Promoció Turística, Ignacio Vassallo, advertia que Menorca no podia imitar el model de Mallorca, perquè tenia una climatologia diferent i una temporada més curta. L’illa havia d’aprofitar la seva imatge de turisme ecològic i selectiu i desenvolupar productes d’aire lliure i esport, com els camps de golf. Propugnava la planificació general del creixement perquè no quedés en mans dels municipis o de la pressió dels majoristes; més important que el nombre de places era la seva qualitat, que havia de ser alta.

A finals del 1990, les conclusions d’un debat sobre el sector de la construcció apuntaven a què l’única alternativa per a la crisi del sector era optar per un turisme de qualitat, ja que la relació entre els dos sectors era molt estreta. Calia reestructurar les urbanitzacions, que s’havien plantejat com inversions a curt termini, aplicant una dolorosa cirurgia per assolir l’equilibri. Es criticava l’administració per la manca de coordinació i de planificació del sector turístic. Finalment, era necessari millorar les infraestructures i crear-ne d’altres per atreure un turisme de qualitat, com els camps de golf i els ports esportius.

Els anys 1989 i 1990 l’expert en turisme Tomàs Serra defensava que l’illa havia d’oferir un producte diferenciat. A tot el món, el nombre de turistes augmentava constantment i Menorca no podia competir amb països com Turquia o Tunísia, amb una mà d’obra més barata i una divisa més dèbil. Per aquest motiu, l’illa s’havia de distingir per la innovació i sofisticació del seu producte, així com una cura extrema sobre la qualitat. S’haurien de potenciar la cultura i l’esport, dos sectors amb un pes creixent i per dedicar-se al turisme familiar.

El 1991 Mark Williams va presentar a la Universitat de Kentuky la seva tesi doctoral sobre l’impacte del turisme en l’economia de Menorca (1965-1988). A partir de la teoria del cicle del producte turístic de Butler, arribava a la conclusió que la popularitat de Menorca com a destí turístic havia arribat al seu sostre i si no s’actuava començaria una època de declivi. Per aquest motiu, defensava una política de diversificació i innovació. També assenyalava com aspecte preocupant el control exterior de l’oferta, que xifrava en el 65%, i s’agreujava pel fet que el 90% del turisme fos canalitzat pels tour operadors. Les grans empreses internacionals fomentaven l’increment de l’oferta d’allotjament de l’illa. L’economia de Menorca, abans diversificada amb altres indústries, s’estava reorientant ràpidament i de cada vegada depenia més del turisme.

El debat sobre l’anomenat “turisme de qualitat”, s’havia revifat des de la publicació del Llibre Blanc del Turisme, el 1987 i l’aprovació de la Llei de camps de golf. El 1991 el gerent d’ASHOME, Joan Juanico afegia unes dosis de realisme, en explicar que els establiments de les categories superiors (més de quatre estrelles o tres claus) només suposaven 2.722 places i, per tant, a curt i mig termini no tenia sentit pensar en un turisme de luxe. La qualitat era l’objectiu fonamental de tota política turística, però no era sinònim d’hotels de cinc estrelles i camps de golf, sinó que s’havia d’obtenir per altres vies que tinguessin en compte l’oferta global de Menorca. Es tractava que els allotjaments treballessin amb la major professionalitat possible, amb independència de la seva categoria i que l’entorn fos adequat, superant situacions d’obres inacabades, renous, brutícia a les platges o manca d’informació.

El 1992 Díaz Montañés, president del Foment del Turisme, també assenyalava que turisme de qualitat no era sinònim d’hotels de cinc estrelles: la qualitat havia d’estar present des del més petit xiringuito. Tanmateix, considerava que havia de ser una orientació estratègica a llarg termini, mitjançant una especialització i una diversificació de l’oferta. Defensava anar més enllà del sol i platja i potenciar la cultura, la tradició i els productes autòctons, com la bijuteria i el calçat, generant així sinèrgies comercials intersectorials, sempre a partir de la preservació del medi ambient.

L’any següent, el president Cañellas defensava davant els hotelers que el turisme era la base de l’economia, però era imprescindible un creixement ordenat, dedicar esforços a la modernització, l’ordenació i la planificació del futur, crear les necessàries infraestructures i serveis, professionalitzar el personal i conservar el paisatge i el medi ambient. Remarcava que els diferents destins turístics no havien d’entrar en una guerra de preus, ja que l’única competència efectiva era la qualitat i el servei.