De visita al veí gran: Mallorca

Aquests temps de limitacions als desplaçaments són una bona oportunitat de visitar el nostre veí gran, Mallorca, que té moltes coses d'oferir i ara podem gaudir "en petit comitè".

PERSEGUINT A L'ARXIDUC LLUÍS SALVADOR

Per començar, ens deixarem guiar per un gran coneixedor de les belleses mallorquines: l'Arxiduc Lluís Salvador, que va comprar unes possessions de la Serra de Tramuntana, com la que dona accés a na Foradada.

Es pot pujar dalt de la roca, que ofereix vistes magnífiques de la costa:

Una de les adquisicions de l'Arxiduc va ser el convent de Miramar, fundat per Ramon Llull, que té uns jardins ben polits.

Miramar, com no podia ser d'altra manera, permet copsar el panorama de la Serra de Tramuntana, endinsant-se a la mar, amb qualque torre de vigia.

A pocs quilòmetres es troba la vila de Deià, una de les més pintoresques de l'illa.

EL PETIT PARADÍS DE FORMENTOR

El cap de Formentor s'estirà al nord de l'illa , com si volgués tocar Menorca. Al final de la carretera, un far saluda als navegants

Des del mirador es pot veure el final de la Serra de Tramuntana: el cavall Bernat

Les vistes dels penyals són inoblidables

Al sud del cap es troba la platja de Formentor, on es troba el cèlebre Hotel Formentor i l'illot del mateix nom:

L'indret és dominat per la muntanyeta de na Blanca, el cim de la qual ofereix unes perspectives fabuloses de la zona

De tornada, a l'entrada del cap hi ha un nou mirador, que ens torna a regalar els ulls.

La costa retallada i coronada de pins és una visió impressionant

ELS SECRETS DE LA COSTA DE LLEVANT

La costa de Llevant té moltes urbanitzacions poc exemplars, però també paratges d'una bellesa sorprenent, molt semblant a Menorca.

Prop de cala Falcó, les coves deixen entrar una mar cristal·lina.

Uns centenars de metres més enllà es troba un pont natural magestuós.

Bé al costat hi ha el caló blanc, d'unes aigües turquesa, que ha utilitzat de forma freqüent la publicitat turística.

Aquesta costa és realment encantadora.

Cada poc trobam petits accidents geogràfics que són una delícia

Per allà es troben les coves del Pirata, que van ser explotades turísticament uns anys i ara són a l'abast dels més aventurers...

Porto Colom és un nucli tradicional que ha sabut mantenir el seu caràcter mariner.

Tranquil·litat, relax, barques,..

I a l'entrada de la badia, un far ben airós i airejat:

I per acabar el dia es pot pujar al monestir de Cura, d'on es veu mitja Mallorca.

ELS POBLES DE SA SERRA: ENTRE EL CEL I LA MAR

Sa Serra de Tramuntana és un lloc especial: un reducte muntanyenc a una illa. Allà s'hi troben petits poblets envoltats d'alts cims. El més pintoresc és, sens dubte Fornalutx.

Els seus carrers, de cases de pedra, són alegrats amb ramells amb flors.

El silenci del cementiri es multiplica per la solemnitat de les muntanyes. 

La vall que s'estén entre Sóller i Fornalutx és d'una gran magestuositat que contrasta amb la severitat dels pobles.

Uns quants quilòmetres més enllà, trobam Valldemossa, coneguda per l'antic monestir dels monjos cartoixans, on s'allotjaren l'hivern de 1838-1839 Chopin i George Sand.

Valldemossa és una vila gran on, a més de la Cartoixa es poden trobar altres edificis de caire monumental, com el palau del rei Sanç.

Sortint d'aquesta vall ens topam amb el poblets de Banyalbufar, que s'alça damunt la mar, com un escenari de les mil i una nits.

L'edifici més singular és la casa de la Baronia que amb la seva torre del segle XVII ens recorda que durant segles els pobles costaners van viure atemorits per l'amenaça dels pirates berberescos.

Continuant per carreteres sinuoses arribam fins Estellencs, un poblets que es guanya la pau gràcies a la seva llunyania dels món civilitzat.

ALFABIA, EL PARADÍS

La possessió d'Alfàbia, situada en un lloc privilegiat als peus de sa Serra de Tramuntana, pertany a una família, descendent dels Benàsser, un noble musulmà que la va poder conservar, en donar suport al rei Jaume I, quan conquerí l'illa.

Els jardins són realment fastuosos, i són adornats per arbres, estàtues i fonts.

L'ajub cobert per una volta de canó amb vistes singulars a sa Serra.

La gran font on s'emmiralla el casal és una delícia.

Sortint per una porta d'aires noeles es baixa al pati per unes escales plenes de flors.

Quan ens despedim, fem una darrera mirada a sa Serra, que entre els jardins és una visió fabulosa que ens omple de melanconia. A partir d'ara, sempre enyorarem els jardins d'Alfàbia.

Veïns il•lustres de la plaça de la Miranda de Maó

La plaça de la Miranda, per la seva privilegiada situació sobre el port de Maó i la  seva amplitud, la qual li conferia un to parisenc que evocava un mirador sobre al Sena, sempre va comptar entre els seus veïns persones il·lustres. Aquest to distingit no s’estroncaria fins que, a mitjan segle XX, la construcció d’edificacions desafortunades i un urbanisme poc sensible als seus valors naturals la desfigurés.

El primer personatge conegut que va habitar la plaça va ser Andreu Valls que, quan el seu espai tot just estava delineat, s’hi va fer aixecar una gran casa que feia cap de cantó amb el carrer de Sant Sebastià, on tenia l’entrada. Aquest edifici, prou singular i que es pot veure a gravats de l’època, ja que era una construcció molt visible si es mirava Maó des del port, era situat al solar on la dècada del 1970 es va fer l’edifici dels sindicats, un d’aquests voluminosos horrors arquitectònics que avui en dia enlletgeixen l’indret.

Casa Valls. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Andreu Valls era un comerciant rellevant. El 1811 fou una de les tres persones comissionades pel governador militar per exigir als habitants de Maó un “préstec voluntari” per abastar els fons que precisava l’Estat per al desenvolupament de les seves funcions, del qual ell va subscriure una de les quantitats més altes: quatre accions de 25 pesos forts. Dos anys més tard era un dels signataris del manifest d’agraïment a les Corts per la seva tasca en l’elaboració de la Constitució de Cadis, redactat en uns termes plenament liberals: “Admirats i agraïts, tributen els ciutadans que respectuosament es subscriuen les més expressives i afectuoses gràcies per haver regenerat la nació, assegurat la seva independència, proclamat la llibertat del ciutadà, encadenat el despotisme, destruït el tenebrós tribunal de la Inquisició i restablert, sobre les ruïnes del fanatisme, la religió santa i pura dels nostres majors”.

El 1817 Andreu Valls fou nomenat cònsol dels Països Baixos a Maó, el primer en exercir aquest càrrec. En els gravats de l’època, la bandera holandesa oneja per damunt de la seva casa de la Miranda. Mai va exercir càrrecs polítics. A tot estirar, el 1820 va ser designat vocal de la Junta de Sanitat de Maó.

Al principi, al costat de la seva casa hi havia l’hort dels Carmelites, on anaven a parar les aigües de pluja de la zona. L’edifici tenia un semisoterrani i comptava amb finestres que donaven al port. El 1814 Valls va desviar la conducció que canalitzava les aigües perquè vessessin pel penyal. Quan el setembre va començar a ploure, els magatzems del port es van inundar i els seus propietaris van denunciar el comerciant, qui s’obstinà diverses vegades a llevar la paret perquè les aigües seguissin el seu curs, de manera que van causar nous desperfectes als negocis de Baixamar.

Segurament per mor de la seva posició social, l’Ajuntament va actuar amb cautela i, abans de procedir, va encarregar un informe, que corroborà els fets, després del qual només el va comminar a desistir de la seva actitud, sense exigir-li les compensacions econòmiques que demanaven els comerciants. Malgrat tot, Valls reiteraria la seva conducta mesos més tard, fins que la construcció de la costa de la Miranda va servir per reconduir el curs de les aigües.

Consolat holandès. Aquarel·la publicada per Ferran Lagarda

El 1824 va ser molt comentat el fet que, arran de la mort d’un metge de l’esquadra holandesa, que en aquella època sojornava al port de Maó, el seu cadàver fos menat a la casa d’en Valls abans de ser traslladat al castell de Sant Felip per donar-li sepultura al lloc on acostumaven a fer-ho els anglesos, perquè, en ser protestant, no podia ser acollit al cementiri catòlic.

El cadàver, que anava en una caixa adornada, va ser conduït de forma solemne. La banda del vaixell, integrada per uns desset instruments, el flautí i el tambor endolats, obria el pas de l’enterrament, que seguien uns setanta homes de la tropa amb els seus oficials, portant els fusells a la funerala, els quals van fer una descàrrega. A continuació marxava un jove, fill del metge, escortat per dos oficials, darrere dels quals es congregava una multitud de mariners vestits d’uniforme en formació de dos, així com els guardiamarines i la resta de l’oficialitat. Tancava la processó l’almirall, enmig dels cònsols anglès i holandès. Així fou davallat al port, on el grup es va embarcar en falues i llanxes que el van transportar fins al castell, mentre la fragata disparava una canonada cada minut.

El 1830 Andreu Valls va ser una de les setze persones acomodades de Maó que van aportar cent duros per al finançament de la construcció del Teatre Principal a canvi de la disposició d’una llotja. Amb el temps, el caràcter prominent del personatge i el seu casat van arribar a donar nom a l’indret, fins al punt que en ocasions se’ls anomenava la plaça d’en Valls, el mirador d’en Valls o la costa d’en Valls.

El 1857 encara apareix en una llista de les persones amb dret de ser elegides a les eleccions municipals. Dos anys més tard, amb vuitanta-cinc anys i potser sentint-se malalt, es va nomenar vice-cònsol Pere Lluís Valls, potser el seu fill i va posar a la venda alguna de les seves propietats: una casa amb tres solars i aljub al carrer Vell des Castell, primer i, mesos més tard, un magatzem amb forn al carrer de Sant Ferran, on devia realitzar la seva activitat mercantil, de la qual s’acabava de jubilar. Tanmateix, el 20 de maig de l’any següent va deixar d’existir i Pere L. Valls passà a oficiar com a cònsol d’Holanda i, posteriorment, vicecònsol de França. Els baixos de la casa on vivia es van llogar. Miquel Barber indica que s’hi va establir una lògia maçònica.

L’exèrcit va arrendar l’edifici per a les factories militars de subsistències i estris (administració de la intendència)  en dos períodes, el primer del 1862 al 1869 i, més tard, a partir del 1887. L’oficina s’encarregava d’adquirir i distribuir entre la guarnició articles com ara farina, ordi, palla, sal, oli, carbó, llenya i petroli. El 1889 la propietat, que llavors ostentava Baldomero Valls i Murphy, va oferir la casa al Ministeri de la Guerra, qui va desestimar la proposició i seguí llogant l’immoble un any darrere l’altre fins el 1900. Més endavant hi va establir la seva residència la família Florit, ben coneguda a la població, que el 1915 va cedir a l’Ajuntament un soterrani que donava al passeig Marítim, que sembla documentat quan s’aixecà la casa un segle abans i estava davall del nivell del carrer. L’any següent els propietaris eren autoritzats per construir les voravies de l’entrada de la casa, al començament del carrer de Sant Sebastià.

 

Teodor Làdico Font

El següent veí il·lustre de la plaça fou Teodor Làdico i Font. El seu pare tenia una casa de comerç prop de la Miranda, a la plaça del Carme. A la seva mort, el 1847, se’n va fer càrrec amb el seu germà Espiridió. Pocs anys més tard, després de repartir l’herència familiar, el 1853, Teodor es va fer construir el palauet que hi ha número 11, on actualment té la seva seu la Delegació del Govern a Maó. El 1861 el seu germà es va retirar i Teodor va assumir la direcció única dels negocis, que incloïen el comerç marítim, una naviliera i la banca.

La primera referència escrita de la casa és del 1862, fent constar que era el seu domicili, quan es publicà la relació de les persones elegibles a les eleccions d’aquell any. Làdico entrà en política durant el Sexenni democràtic. El 14 de març del 1869 el Comitè Democràtic Republicà va convocar una manifestació demanant l’abolició de les quintes i la matrícula de mar. El punt d’inici fou la plaça de la Miranda, on s’arreplegaren prop de dues mil persones, entre les quals un bon nombre vingut des Castell, que van marxar al so de l’himne de Riego, augmentant en nombre a mesura que recorrien els carrers de la població. Entre els discursos que es van pronunciar va sobresortir el de Làdico, qui va argumentar, aportant raons i cites històriques, sobre la inutilitat de l’allistament forçós tant a l’Exèrcit com a l’Armada, ja que sense ell Espanya havia mantingut la seva glòria i integritat territorial, a més d’haver conquerit i portat la civilització al Nou Món.

 

Estat actual de la casa de Teodor Làdico

El 1872 fou elegit diputat a Corts, essent el cap del Partit Republicà Federal de Menorca. Arran de la proclamació de la República, el març de l’any següent, una manifestació popular es va dirigir a la plaça Miranda, on vivia. Teodor Làdico, enmig del major dels entusiasme i dels aplaudiments de la gernació, va dirigir la paraula als manifestants, tot ressenyant la diferència entre l’exèrcit lliure i el forçós, i assenyalà que amb un rei estranger (Amadeu de Savoia, que acabava d’abdicar) s’havien introduït les quintes i que amb la República aquestes desapareixien per no tornar mai més. Dies després Làdico seria designat sotsgovernador del Govern a Menorca.

L’Estat de les autonomies: més AVE i menys habitatge social

Durant quaranta anys, les comunitats autònomes s’han guanyat l’adhesió dels espanyols que, en la majoria dels casos, se senten còmodes amb la seva identitat autonòmica, de manera que són pocs els que avui en voldrien renunciar. Açò no impedeix que s’aixequin veus crítiques que reclamen una correcció de les disfuncionalitats de la nova estructura territorial. 

D’entre les diverses qüestions suscitades, la més evident és la de la competència fiscal, que s’està posant de manifest en les eleccions de la Comunitat de Madrid, ja que és difícil d’acceptar que a unes regions els ciutadans paguin menys impostos i que els tributs siguin utilitzats per cisar contribuents a altres territoris menys afavorits des del punt de vista econòmic.

És trist constatar que es tracta d’un error de disseny provocat per la ignorància de lliçons bàsiques de la Hisenda Pública. Fa trenta anys, en la facultat d’Econòmiques se’ns explicaven les directrius dels experts americans, que denunciaven el perill de la descentralització del poder tributari. La idea és senzilla: com que la riquesa està distribuïda de forma desigual en l’espai, si cada regió fixa els seus tipus impositius (com ara el que es paga per l’impost de successions), les comunitats riques poden aplicar impostos més baixos per sostenir el mateix volum de serveis públics.

Aquest fet s’agreuja perquè els ciutadans acabalats tenen un incentiu per desplaçar la seva residència allà on paguen menys tributs i es crea un cercle viciós que perpetua les diferències territorials. Aquesta situació pot menar a guerres fiscals per rebaixar els impostos, el resultat de les quals és que la majoria de les regions es poden trobar amb una insuficiència de recursos per fer front al finançament dels serveis públics.

El que fa trenta anys semblava una faula moralitzadora que no s’acabaven de creure ni els meus professors, esperançats per les possibilitats que oferia el nou estat autonòmic, en l’actualitat és un dels motius de fricció més important entre comunitats autònomes. Com és lògic, les més riques, Madrid i el País Basc, són les que amb els seus impostos low cost atrauen les crítiques dels altres, constrets per l’exigència d’obtenir ingressos per pagar l’elevat cost de la Sanitat, l’Educació i els Serveis Socials, que formen el gruix de la seva despesa.

Els impostos i les baralles entre germans sempre criden l’atenció i per aquest motiu no és estrany que els conflictes fiscals hagin suscitat debats acalorats. No és l’únic tema, perquè no totes les dificultats provenen dels assumptes tributaris, dels ingressos, sinó que la despesa autonòmica també precisa una reforma que, respectant l’autogovern, la doti de majors dosis d’eficàcia i equitat, avançant en l’harmonització de determinades matèries, com ha mostrat la crisi de la Covid-19, respecte al sistema epidemiològic.

Malgrat tot, el principal problema del sistema autonòmic és d’ingressos i particularment la insuficiència financera de les autonomies, que té el seu origen en el desequilibri entre els recursos del Govern central i les autonomies: Madrid va traspassar els serveis amb un major potencial de despesa, mentre conservava les fonts fiscals més substancioses. El Consell de Ministres, en realitat, té poques despeses obligatòries i recapta una gran quantitat d’impostos, per la qual cosa té un ampli marge d’actuació.

La seva capacitat d’acció és tan gran que es permet d’intervenir en àmbits que resten fora de la seva competència, com les infraestructures locals. Recordem que els fons per pagar la reforma de la carretera general de Menorca venen del Ministeri, a través d’un conveni. No és lògic que el Consell Insular hagi de viatjar a Madrid per aconseguir doblers per pagar les grans obres: allà sobra el que hauria de ser aquí, on s’ha de gastar.

La gran contradicció d’aquest esquema és que les inversions en les matèries de competència estatal acaben essent excessives, mentre falten recursos per les que són en mans de les autonomies. Només així s’explica que Espanya hagi construït la xarxa d’AVE més extensa d’Europa, que ja supera la de França, mentre que, per exemple, gairebé no tinguem habitatges socials, una altra competència autonòmica.

El dret a l’habitatge és un dels grans fracassos de la Constitució del 1978. Els darrers quaranta anys s’han aixecat pocs edificis amb el suport públic i la majoria han seguit amb el model franquista de fomentar el parc privat (els habitatges de promoció oficial), que només s’ha posat en dubte els darrers anys i contrasta amb la política europea de proveir pisos socials amb destí al lloguer. 

Aquest és un altre dels camps en què, malgrat la competència és autonòmica, l’Estat dona subvencions per rehabilitar edificis i barris, que només es poden explicar pel seu superàvit. La gestió d’aquests programes, amb enormes retards en l’aprovació dels convenis, acaba convertint la majoria de les convocatòries en una pantomima en què les subvencions es donen de forma retroactiva i són més un premi als promotors que un incentiu per fer reformes.

Com que la demanda social és gran i els joves tenen un seriós problema d’accés a l’habitatge, és ben probable que, si haguéssim continuat en un estat centralitzat avui tindríem molts menys quilòmetres de trens d’alta velocitat i més edificis de promoció pública.

Prest es tornarà a debatre el sistema de finançament autonòmic, que sempre es converteix en una lluita entre comunitats per recollir les engrunes del pastís, mentre l’Estat conserva una capacitat financera exorbitant en relació a les seves necessitats i es perpetua així el disbarat d’inaugurar estacions d’AVE mentre manquen habitatges socials.

Un passeig per la història a través dels noms de la plaça de la Miranda

La plaça de Maó actualment dita de la Miranda fou batejada en el moment de dissenyar el barri de les tanques del Carme, el 1805, amb el nom de Sant Ferran, amb tota seguretat en honor del que llavors era el príncep d’Astúries,  qui pujaria al tron el 1808, en abdicar son pare, Carles IV, dos mesos abans de l’inici de la Guerra de la Independència. La importància del personatge havia fet que el 1806 també se li dediqués el carrer de Sant Ferran, perpendicular al d’Anuncivay, que encara porta el seu nom.

 

El rei Ferran VII

Acabada la Guerra, Ferran VII va entrar a Espanya per Girona el 22 de març del 1814. Refusà d’anar a Madrid a signar la Constitució del 1812 i es dirigí a Saragossa. En comprovar les aclamacions de joia i alegria del poble, es  desvià a València on, encoratjat per un grup de diputats absolutistes, el 4 de maig va emetre un decret que dissolia les Corts, abolia la Constitució i restablia l’absolutisme. A Maó les notícies arribaven amb retard: la festa per commemorar l’arribada del rei al país se celebrà el mes de maig, després de la sortida de les tropes napoleòniques de Barcelona, i les noves sobre la derogació de la Carta Magna es van saber a finals de juny.

La primera referència inequívoca a l’indret és del 15 de juny del 1814 i ben prosaica. A una petita nota del Diario de Menorca s’informa que “en la plaza del Sr. Fernando VII” s’ha extraviat un ca d’aigües jove, i s’indica que el qui el torni a la casa que hi ha al nombre 10 de la plaça se’l gratificarà amb 1,50 pts. Per tant, ja hi havia edificis construïts; en l’actual numeració es tracta del que forma el cap de cantó de l’esquerre a l’entrada del mercat del Claustre. Notem que el nom de la plaça enlloc d’al·ludir a un sant, ara distingia el monarca. El 19 de juny una altra gasetilla identificava el lloc com la “Real Plaza del Sr. Fernando VII”. De fet, per un escrit posterior tenim constància que a la plaça hi havia una placa en honor del rei, amb la inscripció “Plaza de Dn. Fernando 7º. Dios hizo al Rey Soberano de los españoles y padre de sus pueblos”. Aquestes làpides es devien col·locar a tot el país, a l’exemple de la que es va penjar a Madrid. La de Maó potser fou inaugurada durant els actes per celebrar el seu retorn. Al Museu de Menorca es conserva una placa amb la llegenda “Plaza del Señor Dn. Fernando VII”.

Làpida de la plaça de Ferran VII. Museu de Menorca

 Tanmateix, és més que probable que l’any anterior ja s’estigués al·ludint a l’indret en un altre solt d’aquesta mena, en el qual s’assenyalava que en el recorregut que anava del Carme fins a la miranda s’havien perdut tres claus fermades amb un cordellet. Observam aquí com aquesta zona de Maó rebia el nom de “la miranda”. Riudavets denomina així “l’espai que es va deixar per al transit entre les cases del barri i la vora de les penyes”. A la majoria dels plànols que es van fer en el moment de la urbanització se l’anomena carrer de Sant Pere, però al més antic, del 1805, la porció central es designa com la “Miranda” i el més possible és que fos coneguda d’aquesta manera, per mor de les esplèndides vistes que ofereix sobre el port.

El furor monàrquic no va durar gaire, i potser només es va circumscriure a la premsa, ja que no consta que l’Ajuntament modifiqués el nom del lloc i al primer expedient on figura, del 1822, s’hi refereix com a plaça de Sant Ferran. En tot cas, des del primer moment el nom oficial no concordava amb el popular. A banda de la notícia del 1813 que acabam de comentar, el 1826 un altre expedient municipal anomenava l’espai “plaça de la Miranda”, que seria el que s’acabaria imposant. Aquest coexistia amb l’oficial: l’any següent la Corporació tornava a designar l’indret “plaça de Sant Ferran”.

La prova de foc arribaria amb la mort del monarca, el setembre del 1833. Al llarg del seu regnat s’havia atret no poques enemistats i, de fet, la seva filla, Isabel II, va adoptar una política netament diferenciada del seu progenitor. D’aquesta forma, el mes de març del 1834 el governador militar i polític de Menorca, sens dubte seguint ordres del Govern, es dirigia a l’Ajuntament de Maó, comminant-lo a què canviés el nom de la plaça pel d’Isabel II, tot substituint la inscripció absolutista per una altra d’esperit liberal: “Plaza de Dña. Isabel 2ª. El voto general, también la Ley/ La hizo protectora de su grey”. La Corporació va acceptar la idea el mateix dia de rebre l’ofici i un diumenge d’abril després d’haver anunciat l’esdeveniment per la població, s’executà l’acord.

 

Escrit sobre el canvi de nom de la plaça. 1834

Tanmateix, un any més tard, quan l’Ajuntament va redactar una “relació dels carrers que composen els barris de Maó”, el lloc es denomina un cop més plaça de Sant Ferran. Curiosament, el dia següent de tancar aquesta llista, es va confeccionar un avís al públic el qual, com era habitual, seria llegit pels carrers de la població, que anunciava que el seu nom era “plaça d’Isabel 2ª”. Com podem comprovar, ni la gent ni l’Ajuntament feien gens de cas de les làpides amb dedicatòries de contingut polític que les autoritats feien col·locar en determinats caps de cantó.

Corroboren aquesta idea els següents expedients que es troben a l’arxiu històric sobre l’afer. El 1838, els pèrits van emetre un dictamen sobre l’obertura d’una claveguera a la costa de la plaça de Sant Ferran; documents del 1845 i el 1848, confirmen no es donava gaire importància a la placa que dedicava la plaça a la reina Isabel II.

La situació física d’aquest espai urbà es va transformar en gran mesura amb la reforma que es va emprendre el 1858, seguint un projecte que portava per títol “Sobre la reconstrucció de la placeta de Sant Ferran d'aquesta ciutat”. Paradoxalment, la fi d’aquesta denominació s’acostava. L’any següent es van publicar dos anuncis, els mesos d’abril i juliol, que anunciaven la venda d’uns mobles (entre els quals hi havia un piano) a “la plaça de Sant Ferran, núm. 2, la Miranda”. El nom popular tenia cada vegada més vigència. El mes de gener del 1861 s’anunciava que a la Miranda es podia llogar la planta baixa on abans vivia Andreu Valls, qui havia mort l’any anterior i sabem que ocupava un gran casal que s’estenia del carrer Sant Sebastià fins a la plaça.

 

Primera notícia sobre la plaça de Ferran VII. Diario de Menorca, 1814

El canvi definitiu va arribar el desembre d’aquest any, 1861, quan l’Ajuntament va aprovar una reordenació completa de la nomenclatura dels vials de la població, per adaptar-se a una sèrie de disposicions legals harmonitzadores del Govern.  La majoria dels noms que llavors es van adoptar segueixen existint en l’actualitat. En aquest acord, es declara que es modifica la designació del lloc, que passa de dir-se “plaza de San Fernando” a “plaza de la Miranda.”

El record de l’antic nom, que al capdavall havia estat vigent mig segle, des de la seva creació, no es va oblidar de sobte. El 1866 l’afamada fonda d’Oriente s’anunciava a la plaça Sant Ferran, encara que l’any següent ja havia rectificat per la Miranda. El 1870 la premsa comunicava que la banda de música de la fragata Villa de Madrid tocaria al passeig de la Miranda (Plaça de Sant Ferran) els dimarts i els divendres. A partir d’aquest moment, durant cinquanta anys la denominació fou, sense discussió, la Miranda, amb els únics afegits de “plaça” o “passeig”, segons les circumstàncies.

Aquest estat de coses es va alterar quan, el mes de maig del 1917, l’Ajuntament va decidir baratar el nom pel de “passeig d’Augusto Miranda, per honorar l’il·lustre personatge a qui tant deu aquesta ciutat”. Els mèrits de l’Almirall, heroi de guerra i ministre de la Marina del 1913 al 1920, es fonamentaven en la revitalització de l’antic Arsenal de la Marina, reconvertit en base naval amb servei d’hidroavions, que en realitat formava part d’un ambiciós programa nacional que creà instal·lacions d’aquesta mena a tot el país. Tanmateix, el 1924 la Corporació es va adonar que quedaven dues plaques que encara duien la denominació anterior, que van ser substituïdes en aquell moment. La Corporació no va trobar suficient aquest homenatge i el 1927 hi va fer aixecar un bust, que executà l’escultor Walderman Fenn i encara hi és.

 

Des de la Miranda. Foto Femenías. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Durant la Guerra Civil, no es va trastocar la denominació de la plaça, encara que el 1938 es va debatre sobre la demolició del bust, que al final no es va portar a terme, en descobrir que un destructor fidel a la República portava el seu nom. Tampoc al llarg del franquisme es va capgirar el topònim, que a la premsa rebia de forma pràcticament indiferent el qualificatiu de plaça o passeig de la Miranda o passeig d’August Miranda. El 1977, amb la restitució dels noms tradicionals, l’espai va recuperar la designació de plaça de la Miranda amb la qual, al cap i la fi, havia estat conegut des del començament.