Històries del turisme de Menorca. Sant Tomàs: capital local i hotels estrangers

En la urbanització de Sant Tomàs es despleguen en càmera lenta totes les etapes de l’evolució dels nuclis turístics menorquins. El 1957 es va obrir el camí que portava des del poble des Migjorn fins a la costa, un projecte del 1943, la qual cosa va ampliar el nombre de visitants. Aquesta demanda va esperonar l’obertura de diverses casetes de venda de refrescos, el més gran del quals que seria l’únic que es mantindria, tenia un ampli tendal de bruc, nom pel qual ja era conegut. Els turistes allotjats a l’hotel Port Mahón combinaven la visita matinal de la platja amb un espectacle de balls folklòrics el capvespre. Els anys següents l’afluència de banyistes va anar augmentant, mentre creixia l’anomenada del xiringuito des Bruc.

 

Sant Tomàs. Col. Jean Biard

El mes de maig 1961 la premsa comenta que des de fa molt de temps hi ha la idea de fer un centre d’estiueig a Atalis, entre el pinar i la platja i que s’ha previst una nova via d’accés, aprofitant el camí existent, que arrenca a mig quilòmetre des Migjorn. Les obres van començar a l’inici del 1962 i finalitzaren el mes de març, però com que el camí no es va eixamplar ja es preveia que en alguns trams la circulació seria difícil. A principis del 1963 es va redactar el projecte de la urbanització i el maig el propietari dels terrenys, José Ma. Mercadal Fornaris, va constituir l’empresa promotora, Agricultura y Turisme, SA (AGRYTURSA), de la qual n’era l’administrador gerent. Els treballs van arrancar el desembre i a finals d’estiu del 1964 els carrers ja estaven asfaltats.

El mes de gener del 1964 s’havien posat a la venda solars, amb anuncis a la premsa. Aquest any es concediren les primeres llicències per fer xalets. El 1965 es va reforçar la campanya publicitària amb la impressió d’un fullet propagandístic i s’autoritzaren set permisos d’obra, essent un dels anys de més activitat, ja que durant un llarg període el ritme de construcció va ser pausat. El mes de desembre del 1964 la Comissió Provincial d’Urbanisme va aprovar el  Pla General Sectorial, però el pla parcial no va ser validat fins a dos anys més tard. Com es comprova, l’Ajuntament permetia la realització d’edificis abans de l’aprovació definitiva del planejament. Així i tot es considerava aquesta urbanització com respectuosa de la legalitat i, de fet, dins del context de l’època, ho era.

El nucli es va veure afavorit per la millora i asfaltat del vial que comunica la carretera general as Migjorn, ja que l’acostava a Maó i a l’aeroport. El projecte d’aquesta infraestructura va ser aprovat el 1964 i s’executà l’any següent: el mes d’abril finalitzaven els treballs fins el poble i el juliol s’acabava de pavimentar el tram des Migjorn a la platja, que a partir d’aquest moment es convertiria en l’accés principal a la urbanització, deixant sense ús l’antic camí. Paral·lelament s’asfaltava la carretera de Ferreries as Migjorn, que facilitava l’accés amb la part de ponent de l’illa.

A finals del 1963 ja es parlava de l’erecció d’un gran hotel de luxe, que va rebre un crèdit oficial de cinc milions. L’hotel Santo Tomàs (que al principi era impulsat per AGRYTURSA, però finalment, com vam veure un altre dia, va ser promogut per Joan Victory), va ser seguit per la premsa amb expectació: s’informava de les principals fases de l’edifici i de detalls com que seria el primer de Menorca amb aire condicionat. Era de primera categoria i es va inaugurar el maig del 1966, amb l’assistència de les autoritats de tota l’illa i la presència de la televisió espanyola.

El centre turístic va seguir progressant i a l’inici del 1966 va aconseguir la inscripció del seu nom al registre de denominacions geoturístiques del Ministeri d’Informació i Turisme. Paral·lelament es treballava en la instal·lació soterrada de la xarxa elèctrica. La promotora va aixecar un conjunt d’apartaments turístics, de trenta places, que van obrir les seves portes la primavera del 1967. L’estiu del 1969 s’havien fet una dotzena de xalets i prest començarien tres o quatre més. Hi havia un aparcament de pagament i unes pistes de tennis i s’alçava un club social. També s’estava a punt de finalitzar un moll per embarcacions menors d’uns vint-i-cinc metres. En total hi feinejaven 250 persones.

A finals de la dècada dels seixanta es va produir una important entrada de capital forà. El tour operador britànic Clarksons, que llavors era el que movia més passatgers del país, va construir aquí el seu primer establiment a l’illa, l’hotel Europa, encetat el 1968 i inaugurat l’agost del 1969. Amb les seves 350 places, era el més gran de Menorca, el que s’ha de relacionar amb la propera inauguració del nou aeroport. La seva categoria era de 1ª B (equivalent a tres estrelles). L’obertura va estar envoltada per la polèmica, ja que el retard de les obres va obligar la companyia a desviar un grup d’anglesos a Tenerife. Per aquest motiu, periodistes del Daily Mail es van desplaçar a l’illa. El majorista li va donar al tema prou importància com perquè vingués en persona Thomas Gullick, el director gerent. Acabada la temporada, l’establiment va muntar un emissari submarí per no embrutar les aigües de la platja, seguint l’experiència d’altres punts d’Espanya.

Els anys següents, la població va aprofundir en la seva orientació turística. Joan Barber va fer setze apartaments el 1970. Aquest any van arrencar dos projectes hotelers. El primer fou l’hotel Lord Nelson, de Minorica Hotelera, SA, una companyia que era propietària de nou establiments de platja, a Benidorm, Torremolinos, Costa Brava i Mallorca. Dissenyat pel prestigiós arquitecte Javier Yarnoz, tenia tres estrelles i 280 places, i va suposar una inversió de 65 milions de pta. Fou inaugurat el mes de juny del 1971 i entre les persones que hi assistiren s’hi trobava Vladimir Raitz, el president i fundador del tour operador Horizon, que compraria l’hotel el 1982.

El segon establiment fou l’Aparthotel Vista Mar. Disposava de cinquanta apartaments de tipus estudi, restaurant, dos bars i supermercat. Va ser construït per una empresa amb seu a Palma de Mallorca, dirigida per ciutadans anglesos. Per captar capitals, des d’abans de la seva obertura es van posar a la venda  apartaments (des de 475.000 pta.) i el supermercat. Es garantia una renda del 10%, assegurada per un contracte de lloguer amb “l’agència anglesa més important”, probablement Horizon. Els anuncis es van publicar tot l’any, uns en anglès i altres en castellà, adreçats a inversors menorquins.

Aquests projectes van venir acompanyats per l’eixamplament de la carretera de Sant Tomàs. A continuació la companyia britànica OSL (Owner’s Services Limited), integrada en el conglomerat de Clarksons, el 1974 va aixecar un bloc de 85 apartaments, batejats com Hamilton Court, alguns dels quals encara estaven a la venda l’any 1977. Posteriorment es va edificar el grup d’apartaments i estudis en règim de multipropietat Las Quinzenas de Menorca, el 1982 i, el 1987, l’hotel Victoria Playa, de 550 places. La Direcció General de Costes el 1998 va concloure una important actuació, que incloïa la construcció d’un passeig de vianants vorejant la platja, de més d’un quilòmetre, i diverses millores a la urbanització, amb una inversió de 360 milions de pessetes.

L’economia espanyola en situació vulnerable

Passada la crisi grega i l’ensurt de les primes del deute, l’atenció de l’opinió pública sobre l’economia ha caigut en picat. De fet, en les darreres eleccions, el debat econòmic es va moure dins d’un infantilisme preocupant. El partit del Govern es va limitar a alegrar-se del creixement econòmic, apuntant-se tot el mèrit. La resta de formacions va presentar propostes sobre el mercat laboral, però la política econòmica pròpiament dita estava bastant enrere en els seus programes.

Tanmateix, la greu depressió que ha patit el país té unes causes de les quals no se’n parla i ha deixat una herència enverinada a la qual els polítics no es volen enfrontar. L’informe del Fons Monetari Internacional del mes d’agost passat avisava que l’impuls actual es beneficia de factors externs i que les nostres forces productives són febles, per mor d’una taxa de desocupació persistentment elevada, una baixa productivitat i l’elevat endeutament públic i privat.

S’ha parlat molt, i amb raó, del trauma social que suposa l’atur, així com de la necessitat d’emprendre polítiques socials per mitigar la pobresa i la marginació  associada. Evidentment, la compassió envers els més dèbils justifica aquesta preocupació, però no s’hauria de perdre de vista que es tracta de mesures transitòries mentre la gent troba feina i que l’establiment d’un nou marc on sigui possible ocupar tothom és imprescindible.

D’altra banda, la qüestió més inquietant no és l’atur, sinó la seva persistència. Dotze dels darrers vint-i-cinc anys la taxa de desocupació ha superat el 20% de la població activa i només tres anys ha davallat del 10%. Cap país d’Europa occidental presenta unes xifres tan depriments. Per combatre aquesta lacra cal una autèntica política industrial, d’innovació i de formació contínua, perquè les nombroses reformes del mercat laboral no arriben a l’arrel del problema: la minsa productivitat de l’economia i el seu escàs dinamisme.

L’atur és la principal vulnerabilitat social i econòmica d’Espanya. Si no es fa res, quan desapareguin els elements positius del darrers anys (expansió internacional, interessos moderats, petroli barat, daltabaix dels destins turístics competidors), l’atur, lluny de millorar, tornarà augmentar.

El segon punt feble és el deute públic. Fa anys que economistes com Gay de Liebana denuncien el seu increment; ja va alertar sobre aquesta dificultat en les tertúlies d’estiu des Mercadal del 2012. Enguany l’endeutament de l’Estat està a punt d’igualar el valor de tot producte nacional. Una conjuntura així no es coneixia des de la Guerra de Cuba, marcada per l’esforç bèl·lic, i mai s’havia superat el 65% del PIB.

L’acumulació de passius del sector públic està determinada pel dèficit. El pressupost de l’Administració està desequilibrat des del 2008; és a dir vuit anys seguits, i, a més, amb valors extraordinàriament elevats, que sumen l’equivalent del 62% del PIB. Si es compara amb crisis anteriors, entre el 1990 i el 1996, la suma dels dèficits públics va ser del 33,6% del PIB, i el 1982-86 es va arribar al 30,1%. Per tant, es tracta d’una circumstància completament anormal que hauria de fer saltar les alarmes del Govern i el Banc d’Espanya.

És habitual criticar els efectes de la retallada de la despesa pública sobre el creixement. D’aquesta manera s’atribueix la crisi a l’austeritat i es demana un augment de l’activitat financera de l’Estat. Poques vegades s’assenyala l’efecte invers: la depressió copeja greument els comptes públics, que han d’assumir majors despeses, pels pagaments als aturats i altres partides socials, i menys ingressos, perquè cau la recaptació de tributs. És per aquest motiu que cal distingir entre el dèficit cíclic, provocat per les males condicions econòmiques, del dèficit estructural, que crea el Sector Públic de forma voluntària.

En aquest sentit la Comissió Europea duu temps indicant que la reducció del desequilibri pressupostari dels darrers anys es deu exclusivament al component cíclic, mentre que la part estructural roman constant. Açò vol dir que el Govern, malgrat les seves declaracions, no està fent res per disminuir el dèficit públic, que només minva perquè l’activitat econòmica millora.

És una situació perillosa que ens recorda l’exemple grec, on un fort desajust de la Hisenda finançava un estat clientar. La despesa pública era utilitzada per tots els partits per guanyar vots, fins que la bimbolla va esclatar i la societat va haver d’emprendre un ajust brutal. A Espanya, s’ha censurat l’actuació de comunitats autònomes com València, que van muntar grans aparells administratius que els permeteren d’aconseguir còmodes majories absolutes; al final la realitat es va imposar i tot va caure com un castell de cartes. Realment, aquest vici està molt estès i explica que s’hagin escomès obres faraòniques com l’AVE, aeroports sobredimensionats, autopistes amb un tràfic insuficient i l’excés de personal d’alguns departaments.

Darrerament, la contenció dels tipus d’interès propiciada per les polítiques del Banc Central Europeu, ha fet que el dèficit públic hagi estat finançat fàcilment, fins al punt que el Tresor està cobrant per emetre obligacions. Però aquesta conjuntura no es mantindrà de forma indefinida i quan, d’aquí uns mesos, canviï el signe de la política monetària, ens adonarem que el nostre deute és una bomba de rellotgeria a punt d’explotar. És una hipoteca per les generacions futures, que posa en perill les conquestes de l’Estat del Benestar i convertirà en il·lusòries les promeses dels polítics.

L’economia és subtil: per lluitar contra l’atur i l’endeutament s’han d’adoptar mesures que van en la direcció contrària. Per aconseguir-ho s’ha de tenir el que el professor Joan Hernández Andreu anomena un bon ull clínic.

Històries del turisme de Menorca. Urbanitzant el nord: Na Macaret i l’Arenal d’en Castell

No hi ha cap dubte que la distinció entre colònia i urbanització és un tant artificiosa, perquè les dues es refereixen a nuclis costers de nova creació. D’altra banda, la línia divisòria que les separa: el caràcter turístic, de cara al visitant forà, de la segona, es pot travessar quan s’hi assenten forasters, com va succeir a Alcalfar. Un altre d’aquests llocs nascuts com a residència de menorquins i convertits en urbanització és na Macaret.

Abans de la Guerra Civil els habitants d’Alaior tenien aquest punt com uns dels seus preferits per anar a fer vega. En la fotografia que il·lustra la guia del 1932 es poden veure algunes edificacions. Una de les excursions proposades a la guia del 1948 duu a na Macaret, des d’on es domina un dels més bells panorames de la costa nord i on es pot prendre un bot per passejar pel port d’Addaia. És possible allotjar-se llogant un dels xalets particulars. Josep Pla també recomana la visita a la seva guia.

El 1960 ja s’havia programat un gran centre turístic a l’indret. A la premsa local s’anunciava en grans lletres amb els noms dels promotors: els industrials Rafael Roselló i Adrià Gomila (aquest darrer substituït dos anys després per Rafael Timoner), l’arquitecte Jaume Villalonga, l’aparellador Serafí Alzina i el constructor Joan Galmés. El plànol del nucli mostra un ambiciós projecte amb amples avingudes i zones verdes, del qual no s’arribà a executar la meitat més allunyada de la mar, mentre que, pel contrari, la zona residencial que puja cap al nord no havia estat prevista inicialment.

L’any següent l’establiment d’un servei d’autobusos va permetre que s’hi atraqués una gran quantitat d’alaiorencs. El 1962 s’estaven fent diversos xalets, alhora que es pavimentaven els principals carrers, de manera que s’anava formant una colònia estiuenca, justificada per les seves excel·lents condicions per a la pesca i els esports nàutics. L’estiu es va organitzar una regata de snipes entre Maó i Na Macaret. Els anys venidors prosseguí la propaganda de la urbanització amb la publicació d’anuncis i l’exposició d’una maqueta, així com la construcció de casetes. El 1965 es va començar a bastir una ermita, que s’enllestí dos anys més tard.

El 1967 se la considerava la platja alaiorenca per excel·lència, amb una nombrosa colònia establerta des de feia temps. La majoria dels edificis eren casetes blanques de sabor típic, el punt de partida de les barques dels pescadors, així com dels submarinistes. La urbanització avançava a bon ritme, però encara no havien finalitzat les obres.

El període de major creixement va ser el del 1966-1971, durant el qual es van concedir seixanta-cinc llicències d’obres, la majoria de planta baixa i pis; en algunes s’especifica que es tracta d’un magatzem i un habitatge o un apartament. El 1973 es continuaven venent solars i el ritme de construcció va ser notable fins l’any següent.

Les urbanitzacions de Menorca es van concentrar en la costa sud. Al nord, l’activitat seria molt menor fins l’aparició d’Arenal d’en Castell, que té uns ingredients similars a cala Galdana: una platja estupenda, un pla de llarga maduració amb intervenció de capital forà i gran rellevància dels hotels.

Des del principi aquest paratge gaudia de la màxima consideració. El 1948 Victory el qualifica com una dels més esplèndids de l’illa i per Josep Pla és “un lugar delicioso, concha cerrada, blanca playa, una de las más finas del litoral menorquín”. Mascaró apunta que és un magnífic arenal molt apte per fer un bany i passar el matí; per Maps és la rival més propera de cala Galdana. Lluís Ripoll al seu llibret del 1961 diu que hi ha carreteres per les quals no recomana passar. Menen a indrets poc concorreguts, d’aigües netes, que donen una sensació de virginitat, de natura en estat pur. L’Arenal d’en Castell és veritablement espectacular.

L’estiu del 1959 es va obrir un camí per accedir a la platja, la qual cosa va facilitar que hi anessin moltes persones. L’any vinent una agència ja hi organitzava viatges i el 1961 els propietaris van instal·lar el clàssic “merendero”, amb una àmplia terrassa coberta de 320 m² que va atreure una gentada: un diumenge es van desplaçar vuit autobusos i en la visita programada pel següent es preveia l’anada de 200 persones. Aquest èxit va crear unes expectatives immediates d’urbanitzar la zona. La demanda de parcel·les era alta, però diversos intents de comprar dels terrenys van fracassar fins que el 1963 el procurador en Corts José Luís Fernández Cantos va adquirir una part a la família Saura. Des del començament es va pensar en l’edificació d’hotels.

A partir d’aquí les coses van avançar lentament. El 1964 una agència seguia organitzant excursions dominicals a la platja. L’autobús partia a les nou i mitja del matí de Maó i tornava a les cinc i mitja del capvespre. Aquell any la propietària del lloc, Asunción Guillén Nadal, viuda de Saura, venia solars i anunciava com immediats el projecte electrificació i la carretera. Dos anys més tard s’executaven les obres d’eixamplament i millora del vial, des de la de Fornells. La resposta dels compradors no va ser immediata i entre 1964 i 1966 únicament es van concedir permisos per dues casetes i tres xalets.

El 1967 la platja era completament verge, sense cap edificació. En canvi, a Punta Grossa, situada al cap rocós que tanca la cala per l’est, la propietat ja havia iniciat una urbanització residencial de 35 hectàrees, amb àmplies avingudes, espais verds i zones esportives. Estava previst que l’estiu s’executessin les conduccions d’aigua potable i l’estesa elèctrica. Un promotor va demanar autorització per vuit xalets, però les vendes no devien ser significatives, ja que l’activitat no es va reactivar fins el 1971 i les sol·licituds només van ser remarcables dos anys més tard.

El camí que comunicava l’Arenal, na Macaret i el port d’Addaia amb la carretera de Fornells, no reunia condicions pel creixent tràfic. Com a cala Galdana, i a diferència d’altres punts, on els urbanitzadors van costejar els treballs, aquí els va assumir el Ministeri d’Obres Públiques. El 1967 s’aprovà el projecte, però no fou subhastat fins dos anys més tard; els treballs van concloure l’agost del 1971 canviant les perspectives de tota la zona.

En aquest cas la prioritat fou l’activitat turística. El 1969 es van aixecar quatre quioscs per a la venda de refrescos i un restaurant. Pel que fa als hotels, entre 1967 i 1969 es van succeir diversos plans que no van sortir endavant, fins que finalment el 1970 es van concretar els dos situats al capdamunt de la petita elevació que domina la platja, impulsats per la societat Promotora Menorquina de Turismo, SA, de la propietària dels terrenys, Asunción Guillén.

Les obres d’urbanització arrencaren el gener del 1970 i les dels hotels un any després. El mes de juny del 1972 s’inauguraven l’Aguamarina, de tres estrelles, 220 habitacions dobles i 28 individuals (468 places) i el Topacio, de dues estrelles i 253 places. La presidenta de la companyia seguia essent la viuda de Saura i el conseller delegat Lluís Taltavull, que també era el director de l’hotel Aguamarina. A la inauguració, a més de les autoritats de l’illa, hi assistiren un bon nombre de directors d’agències de viatge britàniques i alemanyes, així com un periodista de la BBC i el director de la revista Travel News.

Pel que fa a la urbanització, el mes de juny d’aquell mateix any es va constituir Urbanización Arenal den Castell Occidental, SA (Castellosa), que va realitzar la parcel·lació i venia solars des del 1971. El president era Fernández Cantos, qui va venir a l’illa cada any entre el 1967 i el 1970, en alguna ocasió en la seva qualitat de procurador en Corts per Biscaia i especialista en temes educatius, però sempre fent declaracions sobre la importància del turisme per Menorca.

El 1972, es va anunciar el projecte d’un altre establiment, per iniciativa del grup turístic de l’eivissenc Abel Matutes. L’hotel Castell Playa fou inaugurat el setembre del 1974 amb quatre estrelles i 501 places (237 habitacions dobles i 27 individuals). Els anys vuitanta es van alçar diversos grups d’apartaments.

Històries del turisme de Menorca. Sant Lluís, un municipi orientat cap al turisme: Biniancolla, Son Ganxo i Son Remei

La cala de Biniancolla figura a la guia de Menorca del 1932 i és possible que ja existís qualque construcció, però la colònia d’estiueig realment es va desenvolupar després de la Guerra Civil. Joan Josep Villalonga, el propietari del lloc de Biniancolla de Baix, va començar a vendre parcel·les a la cala, i a diferència d’altres no cobrava cap peatge al camí. El 1942 l’arquitecte Claret va signar un projecte d’ampliació de caseta, tot i que allò més habitual era edificar sense llicència. La següent sol·licitud a l’Ajuntament és del 1956 quan dos veïns de Sant Lluís demanen permís, un per ampliar una caseta i l’altre per fer un coberxo; en els dos casos l’arquitecte tècnic era Serafí Alsina. El 1957 hi ha una petició per ampliar un altre coberxo, segurament una caseta de barca.

Segons Cortès aquest nucli els anys cinquanta formava un petita colònia tradicional. El 1959 hi havia dotzenes de casetes i era una “aldea veraniega de pescadores aficionados”. Totes les edificacions tenien a la planta baixa un magatzem on es resguardava la barca i a la planta pis hi vivia l’estiuejant. Altres detalls mariners eren els llenegalls, el tenyidor de xarxes picat a la roca, un argue o cabrestant per varar embarcacions, un viver fermat prop de la vorera i diversos ormejos de pesca. S’hi arribava per un camí particular de terra que surt de les cases del lloc de Biniancolla de Baix, avui en desús. La via estava ben conservada i la circulació en vehicle era còmoda. El primer tram passa per un alzinar i les branques dels arbres que sobresortien de la paret seca donaven encant al passeig. Cap al final s’hi veien bones vistes de la propera platja de Punta Prima “com una perla a la seva copinya” i la seva zona residencial.

El 1960 s’informa que el pas pel camí és lliure, malgrat les barreres que hi ha al principi. La cala és estreta i fonda i no té platja; la vorera és recta i baixa, potser és el punt de la costa sud on és més baixa. A prop hi ha molt bones pesqueres, el que ha atret a dotzenes de pescadors aficionats i qualque professional a construir alegres casetes als dos costats de la cala. El batle de Sant Lluís aquell any l’incloïa (amb Alcalfar i Punta Prima) entre els tres centres costaners del terme on s’hauria de constituir una comissió de veïns per resoldre els seus problemes. Els diumenges de l’estiu del 1961 l’afluència de gent era important. L’estètica de l’indret no va canviar gaire els anys seixanta, però a començament del 1971 se censurava la construcció d’un bar “totalment inadequat al paisatge i l’estil menorquí, una aberració que s’hauria de prohibir”.

Fotografia Pedro Pons. Fotos Antiguas de Menorca

L’existència d’un potent nucli turístic en ple desenvolupament, Punta Prima, que a poca distància tenia un altre punt residencial, Biniancolla, va fer sorgir l’interès per urbanitzar la porció de costa entre els dos paratges, seguint l’exemple de s’Algar, que tampoc té platja. Fou una idea que es va coure lentament: el 1962 els propietaris de Son Orfila van vendre al promotor turístic Joaquim Ensesa els terrenys de la marina de Son Ganxo, una franja rocosa de litoral d’un poc més d’un quilòmetre, des del costat de la torre anglesa fins a la part est de cala Biniancolla. El projecte del nucli turístic estava redactat el març del 1963; seria la primera de les nombroses urbanitzacions del català.

Al mateix temps, l’empresari maonès Vicens Rotger Lliña va procedir a parcel·lar una porció del lloc de Son Remei, que encaixa de forma perpendicular en l’anterior urbanització. Quan l’agost del 1964 es va acabar d’asfaltar la carretera de Punta Prima, es va obrir un vial que arranca uns tres-cents metres més amunt de la platja, transcorre paral·lel a la costa, arriba a l’entrada de Son Remei i continua fins Biniancolla. Així es proporcionava un nou accés a la cala, independent del camí emprat fins llavors.

Fot. David Fiol Junyent. Fotos del passat de l'illa de Menorca

Les obres es van desenvolupar durant la resta del 1964 i el mes de març de l’any següent es procedia a pavimentar el vial, que a principis d’abril quedava finalitzat. Era considerada una nova via esplèndida pel seu traçat i construcció i la panoràmica que oferia; el primer tram d’una carretera de cornisa que acabaria enllaçant totes las urbanitzacions turístiques del terme de Sant Lluís. Ja s’havien iniciat les obres de “la incipient urbanització de Son Remei” que, segons el plànol del 1965, tenia 205 porcions d’entre 700 i 850 m²; els terrenys es venien sense els serveis d’abastament aigua i electricitat.

Pocs mesos després es va començar a obrir una nova carretera que connecta els dos nuclis amb la de Punta prima, a l’alçada de l’estació de comunicacions, és a dir paral·lela a l’antic camí de Biniancolla i que també acaba a l’entrada de Son Remei. Aquest nou vial va quedar enllestit els primers dies del 1967, quan encara s’estaven construint els carrers de la urbanització “Marina de Son Ganxo”. En un plànol de parcel·lació del 1970 figuren 140 solars, la majoria de 500 m², més de la meitat dels quals estaven venuts.

Encara es va intentar escometre un altre centre turístic. A finals del 1966, Urbanizaciones isleñas, SA. de Maó (representada per Josep Cardona Orfila) llançava la parcel·lació de “Las Lomas”, situada a la dreta de la nova carretera de Biniancolla, uns centenars de metres abans de la colònia. En el suplement turístic editat el 1967 pel diari Menorca se li dedicava un ampli reportatge en el qual se la qualificava de “futura ciutat de vacances” on només es construirien “cases estil camp menorquí”. Els solars eren d’un mínim de 300 m² a un preu a partir de 100 pts/m². Un any més tard, l’empresa anunciava que, per facilitar l’adquisició als menorquins, als primers vint-i-cinc terrenys només s’hauria de pagar el 20% en el moment de la compra i la resta en 36 mensualitats, sense interessos. Es van obrir els carrers i el 1966 es demanà permís per aixecar quatre cases, i es van fer dos xalets prototipus; així com dues estacions transformadores, el 1970. Tanmateix, l’oposició del Ministeri de Defensa, que havia d’autoritzar tots els projecte a la costa, frustrà el projecte, per mor de la proximitat amb la bateria de Biniancolla.

En els encontorns d’aquesta zona, a tres cents metres al nord de la cala de Biniancolla es va construir un hotel. Els germans Joan i Josep Casals, amb les famílies Reus, de Mallorca i Miret, de Barcelona, el 1969 van constituir la societat Sur Menorca, SA (SURMENSA), que el mes de maig va iniciar les obres. El juny del 1970 l’establiment obria les seves portes. Tenia una estrella i comptava amb 173 habitacions dobles, 12 suites i 21 individuals (391 places), distribuïdes en planta i tres pisos. Així mateix, integraven el complex trenta-un apartaments. Formava part dels establiments de gran capacitat que es construïen aquests anys. El 1972 va rebre un crèdit hoteler de quatre milions i mig de pessetes, un 20% dels més de vint-i-un del pressupost d’obres. Els anys següents s’hi van anar afegint diverses instal·lacions esportives, com pistes de tennis; el 1972 obria el Bowling Club.

Uns metres al sud-oest de l’hotel, el 1974, dues famílies catalanes associades amb un grup de menorquins van adquirir uns terrenys de 200.000 m² de la finca de Biniancollet per quaranta milions de pessetes. El 1975 es van demanar els permisos de l’Exèrcit i la potència elèctrica a GESA i se sol·licità a l’Ajuntament que qualifiqués els terrenys com sòl urbanitzable, a la qual cosa la Corporació es mostrà favorable. El 1978, quan era imminent l’aprovació de les Normes Subsidiàries de Sant Lluís que donaria llum verda a l’operació, els socis menorquins posaren a la venda la seva participació del 30% al preu de compra, per no acumular més despeses i concentrar-se en altres operacions immobiliàries. El 1990 la companyia Biniancollet Mar, SA. va redactar el projecte bàsic de cinc habitatges. Aquesta dècada s’executà la promoció amb la construcció d’un conjunt de vint-i-tres edificis amb piscina, una petita part del projecte original.

El llibre de la política està escrit en llenguatge matemàtic

Un investigador alemany acaba de descobrir que els Babilonis, fa 2.200 anys aplicaven tècniques matemàtiques per estudiar l’òrbita de Júpiter, com es faria a Europa al segle XIV. Galileo Galilei va afirmar que el llibre de la naturalesa està escrit en llenguatge matemàtic, volent indicar que aquesta disciplina és l’única que permet conèixer els fenòmens del món.

Ja fa molt que la matemàtica ha desbordat el marc de les ciències naturals per aplicar-se a les ciències socials. Actualment, és la base de l’economia i s’utilitza per explicar els comportaments socials. Per exemple, és l’aritmètica la que fa que els pressupostos de les administracions públiques només admetin un nombre limitat d’opcions. En política, determina quines són les alternatives viables per formar govern.

El 2003, les eleccions autonòmiques catalanes van donar un resultat molt fragmentat. Un investigador en teoria de jocs va anunciar que l’única combinació estable era un tripartit (PSC-ERC-IC). Al principi tothom el va titllar de boig, perquè la força amb més volts era CiU, però la seva predicció va encertar.

Els comicis del 20 de desembre passat també han dividit la representació parlamentària entre moltes formacions. Si es compta el nombre de diputats, només hi ha tres combinacions que poden obtenir majoria absoluta: la gran coalició PSOE-PP (213 escons), l’aliança multicolor PSOE-Ciutadans-Podem (199) i el pacte d’esquerres i nacionalistes (176-187).

Les enquestes realitzades després de les eleccions indiquen que la gent vol que hi hagi un acord d’investidura. Tanmateix, des del dia dels comicis sembla que els polítics no tenen gaire interès d’arribar a una entesa que doni un govern viable. És estrany que formacions que han fet bandera del respecte a la voluntat popular ara li donin l’esquena; el joc dels partits no pot menystenir l’opinió dels ciutadans, sinó en les properes eleccions seran penalitzats.

Pactar significa renunciar. No es pot assolir un pacte sense prescindir de propostes que estaven en el programa electoral, però altres forces no accepten. La transició, entre el 1976 i el 1981 va ser un temps de renúncies, imprescindibles per forjar acords, però a partir de la gran majoria del PSOE, el 1982, la política espanyola ha funcionat més sobre la imposició que sobre la cessió. Tanmateix, tothom admet que els governs en minoria, com el primer d’Aznar o els de Zapatero, han estat més fructífers que les majories absolutes, que han provocat contestació social i donen peu a pràctiques corruptes, que avui tots rebutjam.

En el període de la guerra freda l’única divisió rellevant era la que separava dreta i esquerra. En el món actual s’hi han superposat l’oposició entre nacionalistes i centralistes i entre partits nous i vells. Per acabar-ho d’adobar, la corrupció ha afectat greument una de les dues grans formacions, el PP, cosa que l’ha separat de la resta. És evident que aquestes línies de ruptura dificulten que s’aconsegueixin acords sòlids.

Així mateix, els problemes acumulats a Espanya des de l’aprovació de la Constitució han fet que, de forma majoritària, tant la societat com els polítics hagin arribat a la conclusió que el país necessita una àmplia transformació que posi uns nous fonaments a la convivència democràtica. L’estat de les autonomies, el mercat laboral, el sistema educatiu, el Senat i el règim electoral han de ser adaptats al segle XXI. Les reformes constitucionals han de menester una majoria qualificada que no té garantit cap coalició de govern i  caldrà el consentiment de forces addicionals.

Per aquest motiu, les converses per formar govern no poden deixar de banda que, si realment es volen emprendre els canvis que reclamen els ciutadans, en una segona ronda hi haurà d’haver una entesa amb partits de l’oposició, igual com va passar amb la Constitució del 1978. Per tant, no es poden trencar les vies de comunicació amb grups polítics que seran imprescindibles quan sigui l’hora dels grans pactes.

Hem d’admetre que, des del 20 de desembre, l’actuació de les forces parlamentàries ha estat totalment contrària a la que s’esperaria per forjar un govern capaç de promoure la renovació que precisa el país. Les línies vermelles que la majoria de partits han desplegat estaven bé en la campanya electoral, però són un obstacle insalvable per arribar a un compromís.

La dinàmica partidista del passat ha triomfat per damunt de les veus transformadores del futur. Els vetos no fan més que utilitzar els votants com a coartada per a no governar. El moment de mesurar forces s’acaba el dia de les eleccions; després ve el temps de posar en funcionament la força que a cadascú li han donat els ciutadans per materialitzar el mandat rebut, en unes negociacions on es posi en valor tot allò que es comparteix. El resultat de les comicis, amb el vot repartit entre els partits, era conegut per endavant; tothom el donava per descompta i acceptava que els programes no es podrien complir íntegrament perquè s’hauria de pactar.

L’aritmètica ens ha descobert que els espanyols estem dividit en diversos blocs, però a la vegada que som una societat madura que desitja que se signin acords per engegar les reformes que el país demana.

Històries del turisme de Menorca. L’expansió dels assentaments turístics: cala en Porter

Fins ara ens hem referit als nuclis sorgits a l’àrea d’influència de les principals poblacions de l’illa. La fortalesa de l’impuls turístic es comprova pel sorgiment d’urbanitzacions a punts aïllats; el primer, cala en Porter. L’interès per aquest paratge venia d’enfora, ja que els anys trenta alguns viatgers hi passaven l’estiu; es començà una carretera que es va interrompre a l’enllaç amb el camí d’Alaior i, per tant, no solucionava el tram més dificultós, el que ha de sortejar el barranc que hi ha abans d’arribar.

La platja és esmentada a la guia de Josep Pla, del 1950. Els anys 1958 i 1959 algunes notes aparegudes a la premsa reclamaven la continuació de la carretera. Finalment el 1960, un grup d’inversors, encapçalats pel farmacèutic Joan Antoni Seguí, va finalitzar el camí, amb dues vies, una que segueix fins al mirador i l’altra que baixa a la platja, així com una escala per a vianants, al costat de la qual es va aixecar un bar restaurant, inaugurat a principis de juliol. Tot feia presagiar que s’estava congriant un gran centre turístic.

Els dos anys següents veurien el ràpid desplegament del nucli. El maig del 1961 es reobria el bar i s’instaurava un servei d’autobús, que el mes de juliol es va demostrar insuficient per a la quantitat de gent que volia anar a la platja. Un dia a la setmana es desplaçava un grup de turistes anglesos allotjats a l’hotel Port Mahón, als quals se servia una paella feta davant seu, cosa que els encantava. El mes d’agost la promotora de la urbanització va impulsar la construcció d’un conjunt de setze bungalows al costat del bar restaurant i al mateix temps va posar a la venda setanta solars a un preu de 5 ptes/m², amb la condició que estiguessin enllestits l’estiu següent. L’oferta fou un èxit, amb algunes operacions de compra per revendre. El lot s’esgotà en pocs dies i es començaren a vendre més parcel·les, a 75 ptes/m².

L’operació immobiliària va sorprendre els periodistes, que dubtaven que hi hagués prou personal per aixecar els edificis que, malgrat tot, s’iniciaven el mes de setembre; es va posar un vehicle per transportar els operaris. El mes de novembre, els propietaris van acordar tramitar davant la companyia GESA l’arribada de la línia elèctrica, que estava operativa el maig de l’any següent. A principis del 1962 s’havia arranjat la carretera d’accés i l’agost ja havia més de vuitanta xalets a les vies d’accés a la platja. Aquell estiu s’organitzà la primera regata des del port de Maó.

La següent passa fou l’establiment d’un conjunt de serveis que la societat Apartamentos Turísticos Menorquines (ATUME) va escometre la tardor del 1962 i fou inaugurat el 20 de juny del 1964 amb el nom de Playa Azul. Consistia en un bar restaurant, amb supermercat i piscina, flanquejat per quinze apartaments de dues plantes i que disposava d’aparcament cobert per a vehicles. Sobre el supermercat s’edificava la residència, una pensió de la qual en un primer moment només s’havia acabat el primer pis, amb deu habitacions; els anys venidors s’alçarien tres altures més, fins completar 76 places. Al començament, la majoria dels turistes allotjats al local eren italians, però a partir del 1969 els anglesos van guanyar molt de pes, així com els alemanys. Immediatament després de l’obertura es va posar en marxa un servei de transport regular amb Maó. El 1965 el restaurant s’ampliaria amb la instal·lació d’un aquàrium, el primer de l’illa. Entre el 1963 i el 1964 es va executar la renovació i asfaltat de la carretera d’accés. L’any següent es pavimentaven els principals carrers de la urbanització, amb traçats de fins a 2.000 metres.

Però el creixement del nucli tenia altres vessants. El 1963 es va descobrir una ampla cova natural al penyal que es precipita a l’extrem de l’assentament. Ràpidament, se la va condicionar i el 19 de juny de l’any següent s’inaugurava la sala de festes Cova d’en Xoroi, amb esplèndides vistes de l’entorn; el director gerent era Àngel Hidalgo. L’establiment es va convertir tot d’una en una icona turística de Menorca: l’octubre fou visitada per reporters de la revista Elle i el 1965 ja se la considerava un dels majors atractius de l’illa i apareixia a les guies de viatge. Es va ampliar la pista de ball aprofitant un dels grans miradors de la balma i s’edità un fullet publicitari. Des de llavors ha mantingut la seva acceptació popular i és un dels escassos locals nocturns que encara perviuen. D’altra banda, l’estiu del 1964 s’instal·là un picador de cavalls, per possibilitar la pràctica de l’equitació als turistes. Així mateix es va realitzar una segona regata entre Maó i la cala.

Els promotors es prenien de forma molt seriosa la promoció de l’indret. El 1964 van editar dos fullets en color i el mes de juliol organitzaren una exposició a Londres, en la qual es mostrava la maqueta del centre turístic, així com diverses fotografies i plànols. La comercialització de solars s’havia deixat en mans de l’empresa COPABASA, amb seu a Barcelona, l’apoderat de la qual era Joaquim Batlle Ruiz. En tot cas, ATUME va continuar encapçalant el projecte i també venia parcel·les.

El mes d’octubre va arribar a Menorca un vol xàrter amb un grup de 48 anglesos interessats en la compra de terrenys i xalets. L’agent comercial era la societat Gale Development Ltd. El seu representant, Edward  Parish, declarava que havia venut unes 170 parcel·les i que en una setmana es començarien a fer cent cases. La companyia tenia l’exclusiva de l’alienació de solars i pretenia establir una colònia estrangera en un termini de tres anys. Aquesta fórmula seria emprada en promocions turístiques posteriors. L’abril del 1965 es repetia la iniciativa amb 52 britànics més. La societat no renunciava a atreure inversors locals: la maqueta de la urbanització el mes de febrer s’exhibia en un comerç de Maó i el mes d’agost es publicaven anuncis als diaris. Tot plegat va accelerar la construcció de xalets. El mes de març del 1966 Gale, que ja estava aixecant nombrosos edificis, llançava un fullet per al mercat britànic.

A partir del 1966 l’expansió del nucli va seguir segons el mateixos paràmetres. Gale s’encarregava de les operacions en el mercat anglès i edità diversos fullets informatius. L’execució dels xalets s’encomanà a la constructora Simon Vidal, SA. Es van programar les obres de reforma i asfaltat del camí de Torralba que mena a Alaior, que finalitzaren el 1969. Aquell any la Direcció de Costes engegà la millora de la zona amb la construcció d’un llenegall, bar, aparcament, parc infantil i pont sobre el torrent. Així mateix, s’incloïa la renovació de l’emissari submarí i l’aglomerat d’alguns carrers del sector. També el 1969 el restaurant Aquarium es va reconvertir com a hotel, amb 112 places.  Els anys següents van obrir tres petits hostals: el 1971 el singular Castillo de Sancho Panza, el 1972 sa Païssa i el 1974 s’Acantilat.

El desenvolupament del poblat no va estar exempt de polèmica. L’efecte paisatgístic va ser impactant i originà les primeres crítiques al fenomen turístic de l’illa, tot just iniciats els anys seixanta. A partir del 1975 es van destapar les deficiències de les infraestructures del nucli, sobre tot del sanejament. Les avaries de l’emissari submarí van afectar la qualitat de les aigües de la cala i no es van resoldre fins l’any següent. Els problemes reapareixerien el 1983, agreujats pel vessament d’aigües mal depurades al torrent i s’allargarien durant una dècada, amb les queixes de les agències turístiques, que arribaren a amenaçar de retirar els seus clients. El 1978 es va constituir l’associació de propietaris per reclamar a l’Ajuntament solucions a les mancances de la zona: absència de servei telefònic, enllumenat públic defectuós, vials deteriorats, manca d’aparcaments, periòdiques ruptures de la canonada submarina i contaminació del torrent, i insuficiència de la recollida de fems, només tres dies per setmana en temporada estival.

Llum d’agost, de William Faulkner: literatura i vida

Amb Llum d’agost, William Faulkner troba un equilibri brillant entre fons i forma, alhora que dóna una volta de rosca a la concepció d’aquests dos elements d’un text narratiu. En aquesta obra aconsegueix tractar temes grans i greus de forma grandiosa.

En altres textos de l’escriptor la forma arriba a ofegar el fons i, malgrat puguin ser molt gratificants pels erudits amants dels elevats reptes literaris, presenten dificultats de consideració pel lector, fins i tot pel lector empedreït. No és el cas de Llum d’agost, la gran novel·la sobre la negritud i la marginació dels negres al sud dels Estats Units, i sobre la qual també sobrevola la condició –amarga– de la dona en aquest mateix territori.

Aquestes dues qüestions juguen de forma diferent dins de la novel·la: el primer és el tema principal: és l’entorn o context cultural que l’autor s’ha proposat de dibuixar, tot analitzant les seves diferents arestes. En canvi, el segon, serveix per bastir la trama i fer avançar el curs del text. La narració comença amb Lena, una jove a punt de donar a llum que abandona ca seva –on el seu estat no ha estat gaire ben rebut– a la recerca de l’home que la va deixar en estat. Un inici contundent, per a una història que s’anirà desenvolupant de manera bastant lineal al llarg del llibre i que conclourà, això sí de manera oberta, en el darrer capítol. Faulkner reprendria el motiu de la dona a Les Palmeres Salvatges.

El centre de la novel·la el conforma la història de Christmas, un mestís amb aparença de blanc que s’enfronta als seus propis prejudicis contra els negres, que comparteix amb la societat que l’envolta. Així mateix existeix un tercer relat: el del reverend Hightower, pres pels records del seu avi, mort a la Guerra de Successió i que penja els hàbits per mor del suïcidi escandalós de la seva dona quan estava amb un altre home. Aquest assumpte actua de pont entre les dues anteriors, ja que la família del capellà és antiesclavista i el cas de la seva dona es refereix als conflictes de sexe.

En el pla formal, Faulkner maneja amb summa habilitat el temps i la construcció dels personatges. De fet, els personatges constitueixen l’element essencial del llibre, ja que són els que fan avançar la narració. En els vint-i-un capítols apareixen un gran nombre de caràcters. Cada capítol està explicat segons l’òptica particular de cadascun d’ells, que l’omplen. Per fer-ho va alternant la primera persona, en monòlegs lliures, amb la veu d’un narrador que segueix al personatge, com la càmera del cinema segueix a un actor. No serà la darrera tècnica cinematogràfica utilitzada. Aquesta diversitat d’actors i punts de vista permeten a l’autor oferir una visió panoràmica dels temes que tracta.

Les històries no transcorren de forma lineal, sinó que la narració és plena de flash-backs a través de les quals coneixem el perquè del successos que ja se’ns han explicat. Aquesta tècnica s’aplica tant al sentit general de la història com als diferents episodis que la composen. És notable com s’explica la vida de Christmas, un nen criat en un orfenat i adoptat per una rígida família de grangers blancs. Només al final coneixerem la seva mare i especialment els seus avis, que són dues noves figures que enriqueixen l’elenc humà de la novel·la. Els capítols que rememoren la seva infància i joventut tenen com a punt de partida la visió del protagonista d’un fet determinat, qui en un moment determinat retrocedeix en el temps i reprèn el fil on s’havia deixat en el capítol anterior, estructurant així un moviment dinàmic que accentua el sentit de moviment.

També està descrita de forma fragmentària el darrer episodi de la seva vida: la seva fugida i captura. Aquí cobra relleu una altra dona, Mrs. Burden. Al començament de la novel·la només sabem que Christmas viu en una cabana de negres ubicada en la seva propietat. L’assassinat de la senyora i l’incendi de la casa, de les relacions sexuals i humanes i dels diferents episodis de la fugida, captura i mort del mestís són narrats amb marcats avanços i retrocessos, que ens recorden el ritme sincopat del blues.

Aquestes anades i vingudes en l’acció permeten la introducció de nombroses reiteracions, que normalment serveixen per afegir elements nous al que ja sabíem, i per tant són variacions sobre el tema ja exposat, les quals donen un aspecte musical a l’obra. Així mateix, l’aparició de nous personatges van donant un aire coral a la història. Tot plegat crea un efecte musical, que és un fons permanent del llibre.

Aquesta novel·la funciona per joc d’oposicions. La contrapart del protagonista és Brown, un blanc que s’associa amb ell en el tràfic d’alcohol, un alcohòlic que acabarà traint Chrismas de forma patètica per intentar cobrar la recompensa que s’ha ofert per capturar-lo, de la mateixa forma que abandona en dues ocasions a Lena. Un altre contrast es suscita en considerar les figures de Lena i Mrs. Burden, la jove s’enamora de Brown, mentre que l’adulta ho fa de Christmas i les dues surten mal parades: abandonada Lena, assassinada Mrs. Burden. Maldament les motivacions siguin ben diferents, el final és amarg en els dos casos. El darrer contrapunt el presenten Hightower i Byron. L’ancià viu turmentat pels seus ancestres, per la seva dona, per la seva incapacitat per ser capellà, la qual cosa el fa una figura terriblement complexa; en canvi Byron és un ànima pura, que durant molts anys es consagra a la seva feina i, quan Lena travessa la seva vida, queda fascinat i fa tots els possibles per viure al seu costat, és a dir que és un cor simple.

La diversitat de les tècniques literàries que Faulkner posa en funcionament per armar el seu llibre li atorga una densitat i una forta càrrega èpica i simbòlica, s’ha dit que de ressonàncies shakesperianes. Hi contribueix l’apropiació d’una regió del sud dels Estats Units, a l’entorn de la ciutat que anomena Jefferson, a l’Estat de Mississipi, al voltant de la qual s’estén un territori que, en reanomenar-lo, fa propi. El fet d’emprar noms ja existents n’incrementa la versemblança.

L’ombra de la influència de Faulker és llarga i fructífera. La recreació d’un espai geogràfic ha produït països com Macondo o Región. A casa nostra s’hi nota a l’Andratx de Porcel, la Favinyana de Villatoro o el Semblancat de Joan Pons. La relectura de Vargas Llosa dels trencaments temporals i altres elements estructurals és prou coneguda. La musicalitat de Chirbes, aconseguida a base de reiteracions i repeticions, així com el tortuós pas del temps, també en són deutors.

Però, per damunt de les meravelles de la composició de la novel·la, com a lectors ens hem quedar amb unes històries dotades d’una narrativa potent i amb les seves lluminoses metàfores, com el carrer de Christmas, que travessa una bona part del seu país alhora que és l’espai on discorre la major part de l’atribolada vida del protagonista.