Una aproximació a la recepció de Karl Marx a Menorca

El bicentenari del naixement de Karl Marx és una bona ocasió per analitzar l’impacte del revolucionari alemany en la societat menorquina. Marx tingué una notable presència en els diaris i les revistes de l’illa: entre el 1870 i el 1939 fou citat en 1.240 ocasions. L’atenció que rebia va anar creixent, amb una única davallada la dècada del 1910, fins els anys trenta, que concentren quasi les dues terceres parts de les referències.

Articles sobre Marx a la premsa de Menorca

Anys	Núm.	Percentatge
1870-1879	20	1,6%
1880-1889	21	1,7%
1890-1899	63	5,0%
1900-1909	102	8,0%
1910-1919	50	3,9%
1920-1929	148	11,7%
1930-1939	835	65,7%
1940-2005	31	2,4%
Suma	1.270	100,0%

Després del 1939, només hi ha unes pocs comentaris falangistes fins que resorgeix el 1967; els anys següents hi ha dues notícies més, la qual cosa dona testimoni tant de la relaxació de la censura, com del major interès per l’autor. La dècada del 1980 s’hi troben quinze mencions, la del 1990 n’hi ha vuit i només una al segle XXI. Aquest perfil representa prou bé la normalització política d’Espanya, primer, i la disminució de la influència de Marx després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989.

El ventall ideològic és ampli. La premsa republicana abasta més de la meitat de les cites (683). A continuació hi trobem la conservadora (212) i la catòlica (132), que en conjunt suposen gairebé un terç (29%), mentre que les publicacions socialistes o comunistes es limiten a l’11% (150) i el 4,1% els anarquistes (55). La resta és el 0,5% falangista i el 2,4% de la Revista de Menorca.

Les primeres notícies sobre Marx aparegudes en la premsa de Menorca foren publicades arran del govern socialista de París, anomenat la Comuna, que va fer que la I Internacional de Treballadors fos coneguda arreu d’Europa. El conservador La Crónica de Menorca, el 1871 i el progressista La Locomotora, el 1872, van publicar apunts biogràfics. El segon bastant acurat i amb tons apologètics, mentre que el primer, que contenia diversos errors, vessava algunes crítiques.

La Crónica desmentia que Marx hagués estat secretari de Bismarck, per després informar que havia nascut a Tréveris, fill “d’una rica família israelita” (son pare era un jueu convertit al luteranisme), el 1814, data que La Locomotora situava correctament el 1818. Va començar a estudiar dret, per passar-se després a la filosofia. Fou redactor a La Gaseta renana, fins que, clausurada pel govern, l’escriptor es traslladà a París. A la capital francesa va escriure diverses obres que van provocar que el govern prussià forcés la seva expulsió, camí de Brussel·les.

L’esclat de les revolucions del 1848 va possibilitar que tornés a Colònia, on va fundar la Nova Gaseta Renana, fins que amb el seu final, com diu La Crónica, “el lenguaje violentísimo de la cual lo obligó a huir de nuevo”. La Locomotora afegeix que anà a París, “però França li tancà prest les seves portes” i “només a Londres va trobar hospitalitat”.

La conclusió separa clarament els dos diaris. Per al conservador a Anglaterra, “ha conseguido colocarse en el trípode semi-profético, semi-divino de “La Internacional”. En canvi, La Locomotora explica que Marx és de caràcter dolç i afable i excel·lent pare de família. Modest en tot, el mobiliari de la seva petita casa és senzill. El seu cap vast, la seva barba i cabells grisos donen certa majestat a la seva fisonomia. Els patiments que li ocasiona una malaltia crònica van minvant la seva naturalesa vigorosa. Ha consagrat sa vida a l’estudi de les qüestions socials perquè desapareguin les desgràcies que afligeixen la societat, convençut que una generació nova menarà al col·lectivisme.

El 1871 El Constitucional va reproduir dos articles que censuraven les doctrines socialistes de Marx, Proudhon i Baboef (guerra al capital, repartiment de la riquesa i lluita de classes). Més tard informaria que el gendre de Marx, Paul Lafargue, havia fugit de França en direcció a Espanya, on passà dos anys per intentar organitzar el moviment socialista. El setembre La Crónica donava raó de l’expansió de les activitats de la Internacional i indicava que el “doctor Marx” n’era el president, tot publicant una falsa notícia de la seva mort.

La Crónica de Menorca el 1872 va informar sobre el congrés de la Internacional, celebrat a La Haia. Al llarg d’un mes es donà compte de l’exclusió de la premsa i el públic de les sessions, l’existència de dissensions i intents d’abatre a Marx com a secretari general i la victòria de la fracció federal, considerada més revolucionària, sobre la centralista, defensada per Marx (en realitat aquella va sortir derrotada). S’hi feia notar que els federalistes estaven representats sobretot per les seccions de França, Itàlia i Espanya i la seva victòria podia exercir gran influència en el nostre país, en particular a Catalunya “donde es posible que la gente de acción se lance á locas intentonas, que si bien serían de resultado pasajero, causarían grandes pérdidas al país”.

L’any següent el conservador El Bien Público es referia al Congrés dels delegats anarquistes a Ginebra, en el qual rebutjaren la direcció de Marx i les resolucions preses a La Haia. El comitè espanyol remarcava la seva expansió arran de la proclamació de la república. A final d’any el progressista El Menorquín exposava les teories anarquistes de Bakunin (revolució de baix a dalt per destruir l’estat), tot remarcant que així es comprenia que, en sentir-les, Marx es quedés aterrit i desplegués tota la seva autoritat per impedir que predominessin en la Internacional.

El 1879 i el 1880, El Bien Público publicava articles sobre Bakunin, en els quals comentava les seves disputes amb Marx, qui l’havia denunciat en un opuscle publicat a Londres. L’anarquisme rus volia destruir l’estat, mentre que “les sectes de Marx i Lasalle” pretenien conservar-lo i fer-lo amo de tots els capitals mobles i immobles. El 1881, el diari informava de l’existència d’una agitació als centres obrers de Madrid i províncies per constituir un partit obrer que es basaria en principis socialistes, amb una completa independència de les agrupacions polítiques existents. De fet, el Partit Socialista Obrer Espanyol s’havia constituït dos anys abans.

Amb motiu de la mort de Marx, el 1883, la premsa va publicar necrològiques, bastant àmplia la d’El Bien Público i un resum al republicà El Liberal; els dos s’equivocaven en situar el lloc del decés a Argenteuil (París), entost de Londres. Se’l presenta com “el personatge que tanta part ha tingut en la propaganda de les idees socialistes”. A més d’incloure alguns detalls biogràfics, es proporciona una extensa relació de les seves obres, tot remarcant que són fruit de l’estudi de l’Economia Política i els problemes socials; hi destaca El Capital, “una exposició completa de les doctrines de l’autor”.

S’indica que, exiliat a Londres, va participar en la fundació l’Associació Internacional de treballadors. Formà part del primer consell central i elaborà els estatuts, aprovats el 1866 al Congrés de Ginebra i fou el seu veritable director i inspirador. L’escissió dels seguidors de Bakunin en el congrés de La Haia del 1872 provocà la seva dimissió. La Internacional es dividí entre els centralistes de Marx i els federalistes. Continuà residint a Londres, on durant molts anys fou el corresponsal del diari “New York Tribune”.

Es conclou afirmant que, malgrat “l’opinió pública se’l solia representar com un ens ferotge i un revolucionari sense entranyes, era un pensador i un filòsof, temible sens dubte per les seves facultats organitzadores, la seva llarga experiència de les revolucions, la seva vasta ciència, la tenacitat del seu caràcter, l’afabilitat de les seves maneres i el coneixement de totes les llengües europees”. En canvi El Liberal apunta que “en els darrers anys, Karl Marx havia perdut molta de la seva antiga importància i vivia retirat en la república suïssa”, essent aquest darrer incís erroni. Uns dies més tard s’informava que el congrés del partit socialdemòcrata alemany de Copenhaguen havia aprovat aixecar-li un monument.

La reserva de la Biosfera: el repte de perseverar en un èxit històric

És habitual sentir expressar una certa insatisfacció sobre la reserva de biosfera de Menorca. Tanmateix, un repàs als objectius fundacionals del 1993 ens demostra que, pel contrari, constitueix una història d’èxit. La idea original era emparar-se en la filosofia de desenvolupament sostenible del programa Home i Biosfera de la UNESCO per fer compatible la protecció del medi ambient i el progrés econòmic, amb el desig de recuperar l’equilibri perdut entre economia, qualitat de vida i medi ambient.

En particular, es volia acabar amb l’expansió urbanística amb finalitats turístiques que amenaçava multitud d’espais naturals de l’illa. Així es propugnava la disminució de l’oferta de sòl urbanitzable per rebaixar el turisme potencial, per un costat, i per l’altre, la diversificació del producte turístic, un turisme menys estacional basat en les singularitats menorquines, com l’arqueologia i el patrimoni natural. El gran objectiu era introduir una planificació global urbanística i turística de l’illa.

La dècada següent va veure la materialització d’aquest programa. L’aprovació de les ANEI impedí la creació de noves urbanitzacions que comprometessin els espais naturals. Amb el PTI, Menorca va fer realitat l’ordenació urbanística general en clau proteccionista per la qual havia lluitat durant tres dècades. Els darrers anys s’han assolit nous avenços: la ramaderia intensiva ha deixat de créixer i s’han potenciat conreus més adaptats al medi: la viticultura, l’oleïcultura i l’agricultura ecològica. El camí de cavalls està canviant la percepció turística de Menorca, a la qual cosa també contribueix la candidatura de la Menorca talaiòtica.

És cert que hi ha algunes ombres, però convé evitar la dispersió dels esforços i centrar-se en els punts febles, ja assenyalats des del començament. L’aigua encara avui dia presenta greus mancances en quantitat i qualitat, per mor d’una alarmant manca de gestió de les institucions públiques. La indústria ha de recuperar el seu pols, per atènyer un model productiu més equilibrat.

Açò no obstant, el major repte de la reserva de biosfera és perseverar. Cal ampliar el consens polític al voltant del PTI i seguir apostant per un turisme més cultural i mediambiental, tot convertint els jaciments prehistòrics i els espais naturals en un reclam turístic. És imprescindible limitar tipus d’oferta poc coherents amb la sostenibilitat, cas dels apartaments i els habitatges vacacionals. En el fons, perquè el projecte qualli, la societat n’ha de ser plenament partícip i fer seva la filosofia del desenvolupament sostenible.

Els inicis de la massificació i la pèrdua de qualitat del turisme de Menorca

A finals de la dècada del 1980 van començar a ser perceptibles els canvis que estava experimentant el món del turisme. Per a la seva comprensió va ser important l’aparició de diversos estudis que proporcionaven un coneixement més detallat del sector. A finals del 1988 Miquel Alenyar presentava el primer treball sobre la despesa turística. En ell apuntava que el seu valor unitari s’havia reduït un 18,7% entre el 1970 i el 1987, amb una disminució continuada que només s’havia revertit suaument coincidint amb les devaluacions de la pesseta. Aquest abaratiment de les estades era un factor que estimulava l’increment del nombre de visitants, per compensar per la via de la quantitat els ingressos perduts. A Menorca la situació era similar al conjunt de les Balears. Per recuperar la despesa real, l’autor defensava la rehabilitació hotelera.

Cartell del Foment del Turisme de Menorca. 1984

Les tendències globals no ajudaven a aconseguir aquest objectiu i els agents del sector n’eren conscients. ASHOME i la Cambra de Comerç van editar un estudi de la Organització Mundial del Turisme que posava el focus sobre la reducció de la capacitat adquisitiva dels viatgers; alhora, la millora de les comunicacions fomentava la trivialització dels destins. Es pronosticava que les estades serien cada cop més curtes i proliferarien els viatges temàtics i el turisme actiu, de manera que l’animació turística prendria més importància. Uns mesos més tard, les dues entitats publicaven un treball sobre els riscos de la massificació turística, que podia donar lloc a fenòmens de saturació i superació de la capacitat d’acollida, la qual cosa produïa la insatisfacció dels visitants i deteriorava la imatge turística. Per evitar-ho es demanava que administració intervingués a través d’una planificació que preservés les zones d’interès científic, històric i cultural i limités la demanda als recursos disponibles, sobretot en el cas de l’aigua.

Trenta anys més tard cal convenir que els estudis internacionals van encertar plenament: l’abaratiment dels viatges ha provocat un important problema de massificació. L’augment dels visitants, enfrontat a uns espais limitats, ha superat la capacitat de càrrega. La planificació segueix essent l’eina bàsica per gestionar aquesta allau i racionalitzar la visita dels turistes.

El mes de maig del 1988 una publicació de la revista Economist recollia una monografia que mostrava les Balears com un cas il·lustratiu de l’impacte negatiu del turisme sobre el medi ambient i l’economia local. Els desequilibris del model balear s’originaven en la disminució del poder adquisitiu del turisme de masses, la retenció de la despesa turística en els països d’origen, la dependència dels mercats britànic i alemany i l’estacionalitat. Menorca, que es beneficiava dels seus vincles històrics amb el Regne Unit, experimentava un ràpid desenvolupament turístic i s’estaven descuidant les indústries tradicionals, mentre que la mà d’obra s’ocupava en la construcció. La urbanització havia afectat àmplies zones costaneres de l’illa, on el paisatge havia estat espoliat de forma irreparable, principalment per apartaments mal construïts, fet que danyava la seva imatge de zona poc comercialitzada.

Aquest mateix any, Cladera, el conseller de turisme del Govern Balear, comentava que l’illa depenia excessivament del turisme britànic i s’havia de diversificar amb altres països, com Bèlgica. En el mateix sentit, el director de l’Institut de Promoció Turística assenyalava el 1990 el perill que suposava la concentració del turisme de Menorca en el mercat britànic, 400.000 persones, un 70% del total, uns visitants d’escàs poder adquisitiu que venien a l’illa atrets per les ofertes dels tour operadors anglesos, les més barates d’Europa. L’illa necessitava diversificar mercats i obrir-se a altres països europeus, com Alemanya, més exigents en l’estat de l’entorn natural i les infraestructures. S’havia d’intentar captar un turisme de major renda oferint activitats complementàries a les tradicionals.

El 1991, el veterà agent de la TUI Lothar Pabst lligava el deteriorament de la qualitat turística de Menorca amb l’especialització de l’illa en el mercat anglès. Indicava que, en realitat, l’error no havia estat dependre d’aquest, sinó la inclinació cap a un sector social de baix poder adquisitiu que no necessita gaire per estar satisfet. Per aquest motiu, a llarg termini el producte que s’havia configurat no estava preparat per al turisme de futur, que cercava la qualitat. Així mateix, opinava que a pesar de les declaracions al seu favor, hi havia gent que només volia guanyar diners ràpidament amb l’especulació i d’aquesta manera en moltes ocasions es deixaven de banda aspectes importants.

El 1992 el conseller de Turisme opinava que el nombre òptim de turistes de Menorca era d’uns 800.000. Convé remarcar que el 1988 s’havia assolit un màxim de 659.000 i el valor apuntat s’atenyeria el 1994, per ser superat després àmpliament (actualment ja frega el milió i mig de persones). Per Cladera era crucial incrementar la despesa turística i per fer realitat aquest objectiu s’havien de treballar nous mercats, sobretot l’alemany. Destacava que a l’illa només venien 75.000 alemanys i que aconseguir que arribessin als 200.000 no era una expectativa, sinó una obligació (que, malgrat tot, no s’ha assolit mai).

Quan el nombre de turistes va tornar a pujar, la qüestió de la concentració en el mercat britànic va ser àmpliament debatuda. Al principi de la temporada del 1994, en les fires turístiques es van constatar les dificultats que creava l’impuls britànic a les agències de països com Bèlgica, Àustria o Itàlia per obtenir reserves en els allotjaments de l’illa. El Foment del Turisme destacava les elevades xifres d’arribades d’anglesos dels darrers anys: el 1987 havien acaparat el 81,2% del turisme exterior i el 1993 suposaven el 73,5%. Aquesta concentració posava a l’illa en una situació de debilitat davant de qualsevol problema en el país d’origen. L’entitat feia notar que, arran de la darrera crisi, havia realitzat un notable esforç per fer campanyes promocionals a Alemanya, Àustria i Itàlia. Aquesta inversió s’estava perdent perquè els empresaris turístics no deixaven que els mercats alternatius s’expandissin.

Durant aquella temporada va continuar la dinàmica, i el pes del turisme minoritari sobre el total, que havia assolit el seu màxim el 1991, va tornar a minvar. El mercat escandinau (Dinamarca, Suècia i Noruega) havia desaparegut del tot i altres països, com Àustria, Bèlgica, Holanda o Suïssa, estaven en retrocés.

La dependència del mercat anglès avui en dia segueix essent un punt feble del sector turístic menorquí. L’atonia actual de l’arribada de visitants estrangers està directament vinculada a les incerteses que ha generat el Brexit entre els britànics.

Com podem comprovar, fa més d’un quart de segle ja que es va posar de manifest el canvi d’inflexió que es produïa en el turisme. El nombre de visitants va creixent de forma intermitent, però sostinguda, la qual cosa degenera en una situació cada vegada major de massificació, que exigeix una intervenció pública més intensa per ordenar la visita de les platges i altres llocs d’interès. Aquesta expansió està alimentada per la reducció relativa de la despesa dels turistes. Al mateix temps, com que els ingressos que aporta cada visitant són menors, hi ha una inclinació a compensar qualitat amb quantitat i així es genera un cercle viciós de massificació i pèrdua de rendibilitat, empresarial i social.

L’única via per revertir aquesta espiral empobridora és reconvertir l’oferta i crear productes turístics de major valor afegit, una actuació que exigeix importants inversions tant del sector privat com de l’administració pública.

Un respecte. Me too

No fa gaire han estat condemnats per abusos tres joves que van mantenir relacions sexuals completes amb una jove que havien conegut a una discoteca de Guardamar de Segura (Alacant). La víctima no va presentar resistència perquè estava en estat d’inconsciència pel consum d’alcohol i alguna droga que se sospita que li van administrar d’amagat.

Com en el cas de “La Manada” es tracta d’una situació que tensa fins a un punt extrem l’actuació judicial, posada entre l’espasa d’uns successos que mereixen la màxima condemna moral i social i la paret de la presumpció d’innocència, peça clau de la justícia.

Tanmateix, més enllà de la qüestió jurídica, que com tota institució humana mai serà perfecta i necessitarà ser corregida una i una altra vegada, hi ha el fet que aquest tipus de conductes estan en clar augment. Els energúmens que es comporten d’una manera brutal amb les dones aprofitant-se de la seva força, de la major resistència a l’alcohol, de les convencions socials o de qualsevol altre truc, demostren que li han perdut el respecte al sexe femení.

Precisament, aquests dies veia la pel·lícula “Vacances a Roma”, on Joe (Gregory Peck) es troba amb una desconeguda drogada (Audrey Hepburn) a qui ha d’allotjar en el seu pis i l’únic abús a què la sotmet és obligar-la a dormir al sofà, mentre ell descansa al seu llit. Evidentment, el 1953 la deferència envers les dones, que llavors anomenaven “cavallerositat”, cotitzava amunt en l’escala de valors socials. Avui, una pel·lícula així no només no hagués obtingut cap dels tres òscars amb què fou guardonada, sinó que hagués passat sense pena ni glòria. Ara el cinema exalta la vida d’individus que violen, maten i esquarteren qualsevol ésser humà que se’ls passi pel davant.

El respecte va ser una de les virtuts morals que van caure en desgràcia durant la revolució dels costums dels anys seixanta, que cristal·litzaren el maig del 1968. Com moltes altres coses, va ser víctima dels seus propis excessos. El respecte tradicional es revestia d’una túnica sagrada que convertia la persona respectada en superior i digne d’obediència. D’aquesta manera, esdevingué un reflex de la piràmide social: el rei, al capdamunt, devia l’acatament dels seus súbdits; els governants dels ciutadans; el pare dels fills i la dona; el mestre dels alumnes; el patró dels obrers; l’oficial dels soldats i així ad nauseam, totes les relacions socials exigien la reverència al superior dels seus inferiors.

Avui en dia seria impensable recuperar aquella situació, per la senzilla raó que ara som conscients que l’existència de diferències socials i polítiques té com a contrapunt la dignitat humana, que ens fa a tots essencialment iguals, amb els mateixos drets fonamentals, siguem rei, ministre, batlle o ciutadà corrent.

I açò no obstant, la declaració dels Drets Humans i del Ciutadà és del segle XVIII i des d’aquell moment ja existia una altra interpretació del concepte de respecte, fonamentat, precisament, en la igualtat radicals dels éssers humans: és perquè som fets de la mateixa pasta que ens devem la màxima consideració els uns als altres. Alhora, la fraternitat fa que els més desvalguts mereixin un plus, ja siguin els vençuts, els pobres, els ancians o els immigrants. Podem veure un exemple modèlic d’aquesta vessant de l’exaltació de la dignitat dels humils en els quadres d’alguns pintors, com “Les espigoladores” de Millet o, més a prop, en les fotografies de Toni Vidal.

A diferència del respecte monàrquic, el respecte, diguem-ne “republicà” és mutu: l’home ha de respectar la dona i la dona ha de respectar l’home. Aquesta bidireccionalitat, en ocasions, es projecta de forma pública: promoure maneres poc respectuoses de manifestació pública suposa una incitació a rebre aquesta mena d’agressions. Els que defensen els “escraches”, ja siguin atacs a la vida privada de polítics o empresaris, o aldarulls per sabotejar conferències de contrincants polítics, poden experimentar en carn pròpia com un dels seus els rep, com li ha passat a Pablo Iglesias al seu nou xalet o a Artur Mas, autor de la cèlebre rialleta al rei escridassat en un partit de futbol, a l’Ateneu de Maó.

Així mateix, els docents van fer una lectura apressada del concepte de respecte quan van començar a relaxar l’ordre a les aules, tot reclamant els alumnes que els tutegessin. És probable que una part significativa dels problemes de manca de consideració envers mestres i companys als instituts (fins arribar a les agressions i l’assejament escolar) s’hauria pogut evitar implantant un clima de respecte mutu, en el qual la dignitat del professor no és menor, sinó diferent, que la que es mereixen els alumnes entre ells.

En definitiva, les agressions a les dones només són la forma extrema de l’oblit del fet que la dignitat de les persones exigeix un tractament respectuós, educat i cívic, sobretot en situacions d’inferioritat, ja sigui física, intel•lectual o social. El dia que els homes tornin a respectar les dones, baixarà significativament el nombre d’agressions sexuals i, les que es produeixin, seran rebutjades a peu de carrer per la resta d’homes.

A Benidorm, aquest estiu uns turistes han pagat cent euros a un captaire per tatuar-se el seu nom al front. Les conductes basades en la grolleria, la descortesia, l’insult i la vulgaritat del llenguatge menen a una caiguda en la barbàrie. Només el respecte ofereix un horitzó de vida civilitzada.

L’assentament de l’autonomia i l’oferta turística menorquina (1986-1993)

La creació de la comunitat autònoma de les illes Balears es va produir en un període d’importants transformacions en l’oferta turística, especialment la irrupció dels apartaments turístics. Aquest fet va determinar que la discussió sobre el model turístic assolís una gran intensitat.

A finals del 1986 el president del Consell Insular, davant l’important increment de l’oferta turística, criticava que s’estava optant per un turisme de masses controlat pels grans operadors, que crearia problemes de saturació en determinades infraestructures, com l’aeroport. Per aquest motiu, defensava la realització d’un gran debat amb totes les parts implicades per definir el model turístic desitjat per Menorca.

Paral·lelament, el conseller de Turisme del Govern Balear declarava que a Menorca no se suscitarien els errors de manca d’infraestructures que s’havien produït a la resta d’illes, perquè el desenvolupament turístic era més prudent. En diverses intervencions d’aquests anys advertia que el tipus de turista se seleccionava a partir de la qualitat de l’oferta i per açò demanava que es construís de forma que es poguessin captar clients de major capacitat adquisitiva que els que anaven a Mallorca i Eivissa. Menorca havia de créixer de forma racional, sense errors urbanístics irreparables, per la qual cosa calia crear una oferta de més qualitat. Assenyalava que globalment no es podia dir que Menorca estigués destrossada i que els seus recursos naturals estaven per damunt de la resta de l’arxipèlag i de la competència de la Mediterrània, situació que presumiblement es mantindria en el futur.

La societat era més crítica. El 1988, el Grup d’Economistes de l’Institut Menorquí d’Estudis presentava un manifest en el qual feia notar que ni els agents turístics ni els ajuntaments avaluaven correctament beneficis i costos socials, tenint en compte el futur i la necessària preservació de l’entorn. Reconeixent que l’expansió turística era una esperança davant la crisi de la indústria tradicional, criticava el fort procés de terciarització, l’expansió del sòl urbanitzable i el creixement continuat de l’oferta d’allotjament, en bona part de baixa qualitat, i les deficiències de les infraestructures turístiques. Com a conseqüència, s’estava produint la progressiva pèrdua de poder adquisitiu dels visitants. Per redreçar la situació es demanava una actuació pública amb un programa integral de reconversió del sector turístic. Aquest havia d’incloure el fre definitiu a l’augment de l’oferta de sòl turístic, la redacció d’un pla director d’ordenació territorial de l’illa i l’execució d’un programa de millora d’infraestructures, per al finançament del qual es proposava que, en cas necessari, s’establís un cànon turístic.

No totes les opinions eren unànimes. Eusebio Lafuente, amb vincles amb els promotors urbanístics, el 1988 declarava que el turisme i la construcció eren necessaris per l’activitat econòmica que generaven. Admetia que s’havien fet algunes barbaritats, que no s’haurien de repetir, però que havien estat autoritzades i eren menys nombroses que a altres bandes. Es negava a creure que no fos possible realitzar projectes respectuosos amb el medi.

El 1989, l’exdirector general de Promoció Turística, Ignacio Vassallo, advertia que Menorca no podia imitar el model de Mallorca, perquè tenia una climatologia diferent i una temporada més curta. L’illa havia d’aprofitar la seva imatge de turisme ecològic i selectiu i desenvolupar productes d’aire lliure i esport, com els camps de golf. Propugnava la planificació general del creixement perquè no quedés en mans dels municipis o de la pressió dels majoristes; més important que el nombre de places era la seva qualitat, que havia de ser alta.

A finals del 1990, les conclusions d’un debat sobre el sector de la construcció apuntaven a què l’única alternativa per a la crisi del sector era optar per un turisme de qualitat, ja que la relació entre els dos sectors era molt estreta. Calia reestructurar les urbanitzacions, que s’havien plantejat com inversions a curt termini, aplicant una dolorosa cirurgia per assolir l’equilibri. Es criticava l’administració per la manca de coordinació i de planificació del sector turístic. Finalment, era necessari millorar les infraestructures i crear-ne d’altres per atreure un turisme de qualitat, com els camps de golf i els ports esportius.

Els anys 1989 i 1990 l’expert en turisme Tomàs Serra defensava que l’illa havia d’oferir un producte diferenciat. A tot el món, el nombre de turistes augmentava constantment i Menorca no podia competir amb països com Turquia o Tunísia, amb una mà d’obra més barata i una divisa més dèbil. Per aquest motiu, l’illa s’havia de distingir per la innovació i sofisticació del seu producte, així com una cura extrema sobre la qualitat. S’haurien de potenciar la cultura i l’esport, dos sectors amb un pes creixent i per dedicar-se al turisme familiar.

El 1991 Mark Williams va presentar a la Universitat de Kentuky la seva tesi doctoral sobre l’impacte del turisme en l’economia de Menorca (1965-1988). A partir de la teoria del cicle del producte turístic de Butler, arribava a la conclusió que la popularitat de Menorca com a destí turístic havia arribat al seu sostre i si no s’actuava començaria una època de declivi. Per aquest motiu, defensava una política de diversificació i innovació. També assenyalava com aspecte preocupant el control exterior de l’oferta, que xifrava en el 65%, i s’agreujava pel fet que el 90% del turisme fos canalitzat pels tour operadors. Les grans empreses internacionals fomentaven l’increment de l’oferta d’allotjament de l’illa. L’economia de Menorca, abans diversificada amb altres indústries, s’estava reorientant ràpidament i de cada vegada depenia més del turisme.

El debat sobre l’anomenat “turisme de qualitat”, s’havia revifat des de la publicació del Llibre Blanc del Turisme, el 1987 i l’aprovació de la Llei de camps de golf. El 1991 el gerent d’ASHOME, Joan Juanico afegia unes dosis de realisme, en explicar que els establiments de les categories superiors (més de quatre estrelles o tres claus) només suposaven 2.722 places i, per tant, a curt i mig termini no tenia sentit pensar en un turisme de luxe. La qualitat era l’objectiu fonamental de tota política turística, però no era sinònim d’hotels de cinc estrelles i camps de golf, sinó que s’havia d’obtenir per altres vies que tinguessin en compte l’oferta global de Menorca. Es tractava que els allotjaments treballessin amb la major professionalitat possible, amb independència de la seva categoria i que l’entorn fos adequat, superant situacions d’obres inacabades, renous, brutícia a les platges o manca d’informació.

El 1992 Díaz Montañés, president del Foment del Turisme, també assenyalava que turisme de qualitat no era sinònim d’hotels de cinc estrelles: la qualitat havia d’estar present des del més petit xiringuito. Tanmateix, considerava que havia de ser una orientació estratègica a llarg termini, mitjançant una especialització i una diversificació de l’oferta. Defensava anar més enllà del sol i platja i potenciar la cultura, la tradició i els productes autòctons, com la bijuteria i el calçat, generant així sinèrgies comercials intersectorials, sempre a partir de la preservació del medi ambient.

L’any següent, el president Cañellas defensava davant els hotelers que el turisme era la base de l’economia, però era imprescindible un creixement ordenat, dedicar esforços a la modernització, l’ordenació i la planificació del futur, crear les necessàries infraestructures i serveis, professionalitzar el personal i conservar el paisatge i el medi ambient. Remarcava que els diferents destins turístics no havien d’entrar en una guerra de preus, ja que l’única competència efectiva era la qualitat i el servei.

La crisi i el consens sobre el model menorquí de turisme (1975-1984)

La greu crisi econòmica dels anys 1974-1984 va posar l’economia en un primer pla. Un dels handicaps del sector turístic de Menorca era l’escassa participació dels agents locals. L’any 1976, Gabino Sintes estimava que només el 20% del capital invertit era menorquí, un 50% nacional i el 30% restant d’estrangers; l’existència d’homes de palla dificultava el càlcul. L’estudi d’un equip d’arquitectes del 1977 feia notar la influència que havia tingut la irrupció de capital aliè en el canvi del caràcter de les urbanitzacions de l’illa. El 1980 Joan Casals alertava que, a pesar que el turisme l’havien iniciat empresaris locals, els darrers anys l’arribada del capital forà havia conduït a la construcció de quatre o cinc “grans desencerts”. Dos anys més tard, el president del Foment del Turisme es tornava a referir a la poca participació dels treballadors i els empresaris menorquins en el turisme i invitava els ciutadans a integrar-se en l’activitat, per oferir un nou producte que respongués als reptes de futur.

A partir del 1980 el turisme comença a rebre l’atenció del món acadèmic. Guillem López assenyalava la importància d’un creixement gradual i cridava a evitar les actuacions irreversibles envers el territori. Tomàs Serra, pel seu compte, remarcava els efectes positius de l’afluència de visitants en el conjunt de l’economia i el mercat de treball alhora que censurava el creixement incontrolat i les deficiències de serveis. El caràcter irreversible del deteriorament del paisatge provocat per l’expansió urbanística exigia que el creixement fos molt selectiu, aplicant criteris econòmics, urbanístics i ecològics rigorosos.

En contrast amb  la divisió d’opinions existent sobre el model turístic abans de la crisi, aquests anys sembla existir un consens. El 1980 Casals es qüestionava la capacitat de la indústria i l’agricultura menorquina per competir en un mercat global, criticava els excessos dels anys anteriors a la crisi, l’urbanisme extensiu i la proliferació d’apartaments, però també la protecció sense objectius i defensava centrar-se en “una demanda superior i especialitzada”. Bartomeu Gili, el president del Foment del Turisme, feia notar que l’entitat no estava ni havia estat mai per la balearització de Menorca, ni propiciava “una muralla de ciment al voltant de l’illa”. Defensava la conservació del paisatge, la qual no tenia perquè estar barallada amb el desenvolupament del turisme. Denunciava que el producte turístic no estava a l’altura; hi havia platges brutes, algunes zones de bany contaminades, uns serveis hoteleres mediocres i escassos de personal qualificat, excursions turístiques rutinàries i monuments prehistòrics d’accés quasi impossible.

El 1982, el Foment del Turisme remarcava que el sector s’havia fet conscient de la conveniència de protegir l’entorn, ja que el producte turístic no consistia només en els serveis hotelers, sinó també hi formaven part les infraestructures, l’arquitectura, el paisatge, els vestigis històrics i la qualitat de vida general. Per reduir la temporalitat calia potenciar l’entreteniment, la cultura, l’esport i la salut. El turisme del futur hauria de comptar amb una oferta més diversificada que permetés al visitant integrar-se en l’entorn i ser el protagonista de les seves vacances. El següent president, Vicenç Amer, el 1984 defensava un creixement qualitatiu del turisme de l’illa i creia que era obligat cercar un equilibri amb l’ecologia.

Els agents de viatge coincidien en el diagnòstic. El 1977 un grup manifestava que Menorca era un lloc atractiu per la conservació del paisatge, unes urbanitzacions agradables i la neteja imperant, la qual cosa la convertia en un lloc privilegiat que es podria espenyar si es construïssin hotels de dimensions gegantines i proliferessin establiments de diversió nocturna. Cinc anys més tard, directius de la TUI reiteraven aquest missatge i apreciaven la manca de massificació de l’illa i la seva tranquil•litat. Agents de viatge britànics i alemanys compartien aquesta opinió i reclamaven que no es construïssin més hotels. El 1983 el director general de l’alemanya Neckermann deia que el turista que venia a Menorca no era igual que el que anava a Mallorca; no era un fenomen de masses, sinó un turisme familiar, amb fillets, que volia alguna cosa més que sol i discoteques.

Aquest model turístic va rebre l’atenció dels mitjans de comunicació: el 1983 li van dedicar un reportatge El País i Cambio 16 i l’any següent The Washington Post. La directora de l’Escola Oficial de Turisme i el cap de gabinet d’estudis econòmics i empresarials de l’Institut Espanyol de Turisme valoraven positivament l’orientació turística menorquina per la protecció del medi ambient, de forma que l’illa mantenia una gran bellesa. S’havia aconseguit un equilibri entre un turisme minoritari, que optava per la conservació de l’entorn natural, i un altre majoritari. Açò no obstant, Menorca no tenia condicions per atreure un turisme de luxe, perquè no comptava amb l’oferta necessària. El 1985 el director del Centre d’Estudis Urbanístics Municipals i Territorials afirmava que l’illa havia desenvolupat un patró turístic diferenciat que calia profunditzar per competir amb altres destins, perquè ja no se podia oferir al turisme únicament “sol, platja i sangria”, sinó que calien al•licients socioculturals que a Menorca seria fàcil d’establir, gràcies al seu patrimoni arqueològic, arquitectònic i natural.

La ciutadania compartia aquest enfocament. En un debat organitzat el 1980 a Ciutadella, els assistents reconeixien la contribució del turisme a l’economia menorquina, però volien mantenir l’equilibri amb la resta de sectors. Destacats hotelers, com Victory i Casals, defensaven l’aportació del turisme a la qualitat de vida dels menorquins, no només pels llocs de treball i les rendes generades, sinó per les millores en els transports aeris i tot tipus d’infraestructures que no s’haguessin obtingut en la mateixa mesura de no existir els fluxos turístics. També són anys en què es demana una major valorització del patrimoni arqueològic, per impulsar el seu paper com a producte turístic.

Les noves institucions van incloure el turisme entre les seves prioritats. El 1978 el conseller de Turisme del Govern Balear indicava que Menorca havia evitat la balearització, ja que comptava amb un model de creixement propi que calia conservar perquè l’illa mantingués les seves característiques específiques que la personalitzaven amb respecte a Mallorca i Eivissa. També va convenir amb els hotelers en què calia anar cap a un turisme de qualitat i acabar amb el turisme quantitatiu.

Una de les primeres actuacions del Consell Insular, el 1980, va ser l’encàrrec d’un estudi sobre el sector al centre d’estudis de Banca Catalana. Així mateix, era l’objecte del primer programa d’actuació de la institució. Es volia demanar el traspàs de les competències turístiques per introduir un plantejament insular orientat a conservar la seva personalitat natural. S’apostava per l’ordenació territorial per preservar el medi ambient i per l’adequació de la xarxa d’infraestructures i equipaments, especialment els sistemes de depuració d’aigües, el foment dels ports esportius i noves declaracions de zones d’interès turístic. Es considerava vital una promoció turística que conservés el nivell de la demanda, per obtenir el major rendiment econòmic i social.

El 1984, el president de la institució, Tirs Pons, donava per superats els criteris de creixement ràpid i apuntava que el sector turístic era el primer que havia comprès que s’havia d’optar per un creixement mesurat que conservés l’entorn perquè tots en poguessin gaudir. Es tractava d’un turisme diferenciat i integrat en la vida menorquina. L’any següent advocava perquè el sol i platja deixés de ser l’únic factor d’atracció del turisme.

Roma: la ciutat fundada dues vegades

Roma és anomenada la ciutat eterna i, realment s'hi atraca molt. La impressió que té el viatger és de visitar dues ciutats: l'antiga capital de l'Imperi romà i la venerable capital dels Papes.

ROMA CAPUT MUNDI

El coliseu (amfiteatre flavi) és la gran atracció turística de Roma. Val la pena entrar-hi i intentar imaginar com devia ser amb els seus 50.000 espectadors contemplant la lluita d'un gladiador contra un lleó,...

Al seu costat, l'Arc de Constantí celebra les victòries del cèlebre emperador. El resultat és magestuós.

Al costat s'accedeix al més famós dels fòrums romans, completat en època d'August, on ens rep l'Arc de Titus.

Les restes de temples, arcs i basíliques ens transporten al passat de la Roma hegemònica del Mare Nostrum.

Veiem molts elements pintorescos, com aquesta columna al costat del temple de Saturn.

Dominant la vall del fòrum romà s'alça el turó del Palatinat, on es va fundar la ciutat i on August i altres emperadors es van fer construir sumptuosos palaus. Aquí les restes del d'August.

Entre la multitud d'altres edificis romans d'interès sobresurten les termes de Caracal·la, immens complex de banys públics que en el seu temps estaven recobertes de marbre.

Roma als Museus Vaticans.

Les escultures romanes dels museus vaticans ja justifiquen plenament la visita:

Laocoont i els seus fills

Aquesta Venus és fantàstica: quan més t'atraques a la cara més real sembla.

Venus i amor

El museu Pius-Clementí n'és ple de meravelloses obres romanes.

Mosaic romà de la sala redona

Els etruscs de Villa Giulia

Roma es va aixecar sobre les restes de la derrotada civilització etrusca. Al palau de Villa Giulia hi ha una esplèndida col·lecció d'obres d'art d'aquesta cultura.

El sarcòfeg dels esposos

Les terracotes, les ceràmiques, tot parla d'una món refinat i cult.

Peveter per ofrenes

Les estàtues de terracota són un prodigi i una mostra de la visió particular del món dels etruscs.

Apol·lo etrusc de terracota

L'edifici que conté el museu, Villa Giulia, és un esplèndid  palau renaixentista que ens obre la porta a la segona ciutat: Roma resorgeix de les cendres i basteix una nova meravella urbanística i arquitectònica.

Detall d'un pati de Villa Giulia

ROMA RENAIXENTISTA I BARROCA: LA RESURRECCIÓ DE L'AU FÈNIX

A l'antic turó del capitoli (Campidoglio) l'escultura de Marc Aureli i les estàtues de les fonts en recorden els orígens d'aquesta esplèndida plaça dissenyada per Miguel Àngel.

En l'interior de la ciutat barroca es troben alguns elements clàssics. El més espectacular és el Panteó, que dona ambient a una bella plaça i l'interior de la qual hi regna un ambient sobrenatural.

La fontana de Trevi, obra del geni de Bernini, és la imatge més famosa de la ciutat barroca. És difícil treure una imatge que on no es vegin els turistes.

La piazza Navona, amb les seves belles fonts, és un dels espais més elegants del món.

L'esglèsia que hi trobam és la de santa Agnès. El seu interior et talla l'alè.

Cúpula de l'ésglésia de Santa Agnesse in agone

La reunificació italiana pel rei Victor Manuel II és commemorada a la plaça Venècia pel seu Monument Nacional, conegut com l'altar de la Pàtria, un edifici grandioloqüent que remet a la grandesa de l'antiguitat clàssica.

Monument Nacional a Victor Manuel II

A la plaça Venècia comença la via del Corso, que era l'eix de la ciutat barroca i al final de la qual s'hi troba la Plaça del Popolo, perfecta amb les dues esglésies bessones i el seu obelisc central

Plaça del Popolo

A escassa distància trobam la plaça Espanya, emmarcada per l'escalinata della Trinità dei Monti. No es pot imaginar un espai més fastuós, que actualment també és pres pels turistes. Pocs s'animen a arribar dalt de tot.

Escalinata della Trinità dei Monti

La lleugeresa de la font de la Barcaccia presenta un fort contrast amb la immensitat de l'escalinata.

Font de la Barcaccia. Plaça Espanya

A l'església de Sant Pietro in Vicoli podem admirar el Moisès de Miquel Àngel, una escultura que, vista de prop impressiona

L'harmonia de les seves línies contrasta amb l'esperit recargolat de les sepultures que són al mateix temple.

Sepultura. Sant Pietro in Vicoli

Roma compta amb una enorme quantitat d'esglésies. Deixant de banda les més famoses, a l'altra banda del Tíber, s'hi troba la de Santa Cecília in Trastevere, que em sembla una delícia

Absís de santa Cecília in Trastevere

El Vaticà

El Vaticà és a l'altra banda del Tíber. Passat un pontet ple d'escultures arribem primer al castell de Sant'Angello (mausoleu de l'emperador Adrià)

Castell de Sant'Angello

La plaça del Vaticà, amb un obelisc i dues fonts obre una panoràmica magestuosa per a la immensa basílica de Sant Pere.

Els museus vaticans són un palau de les arts. Només els seus sostres ja valen la pena la visita.

Sostre del museu Gregorià-etrusc

Un altre bell exemple, a la sala, o més bé passadís, dels mapes

Sostre de la sala dels mapes

La  joia del Vaticà és la capella Sixtina, on no es poden fer fotografies. Al costat podem admirar les estances de Rafael, no menys admirables.

Rafael. Estança del Segell. Escola d'Atenes (detall)

Per la sortida es davalla per la increïble escala elíptica de Bramant, una obra d'art del Renaixement que no podria ser un millor comiat.

Escala de Bramant

La galeria Borghese

La galeria Borghese allotja un dels millors museus del món, amb grans obres clàssiques i barroques. Hi destaquen les esculutres de Bernini.

David tirant amb fona (Bernini)

Al pis de dalt s'hi troba l'escandalosa Venus Victoriosa, que era Paulina Bonaparte, la germana de l'emperador francès.

Venus Vitoriosa (Antoni Canova)

L'edifici de la galeria Borghese és una meravella del Barroc. Els sostres són magnífics.

Al museu hi destaquen alguns olis de Caravaggio. Un bon comiat de la segona Roma, renascuda després dels temps clàssics.

Sant Jeroni (Caravaggio)