La quadratura impossible de l’Estat del Benestar

 El Govern Balear acaba d’aprovar un paquet d’ajuts per a les petites empreses afectades per les mesures de control de la Covid, amb una subvenció mensual de 1.500 euros per establiment, als quals s’afegiran altres per activitats turístiques, culturals, educatives i de joventut. 

Aquesta és la darrera iniciativa pública que intenta rescatar els sectors econòmics sacsejats per la pandèmia. Convé remarcar l’extraordinari desplegament que estan fent totes les administracions. L’Estat central ha adoptat multitud d’accions. A banda de la renda mínima, amb voluntat de continuïtat, ajuts al lloguer, per als autònoms, l’hostaleria i els expedients de regulació temporal d’activitat, que, pròrroga darrere pròrroga, superaran l’any de vigència. El Consell Insular i els ajuntaments donen diversos ajuts i desgravacions per al petit comerç, la restauració i les activitats culturals, a més de reforçar els serveis socials. I tanmateix, plouen les crítiques sobre la insuficiència d’aquests subsidis. Malgrat tot, encara que és indubtable que no podran salvar tots els damnificats per les restriccions sanitàries, cal reconèixer que suposen un enorme esforç pressupostari. 

En realitat aquesta és la manera d’actuar de l’Estat del Benestar i per açò hi ha precedents. Durant la crisi financera i immobiliària del 2008, el Govern de Zapatero va impulsar el Pla E: inversió pública per socórrer al sector de la construcció, i va facilitar recursos a les entitats financeres per reforçar la seva solvència. 

Ambdues actuacions van rebre fortes crítiques: el Pla E fou blasmat per la dreta com a despesa pública improductiva –quan en realitat van ser doblers caiguts del cel per a petites empreses amb l’aigua al coll– i l’ajut a la banca fou reprovat per l’esquerra per afavorir a la banca, quan, veritablement els principals beneficiaris foren els estalviadors que, en cas de fallida haurien perdut els seus doblers –com ha succeït a algun país sud-americà. 

Per sort, ara no s’escolten aquesta mena de declaracions i es respira un consens sobre la necessitats d’emparar els més dèbils. Potser els estralls d’una dècada de depressió han donat llum a una societat més compassiva, menys liberal, menys “salvi’s que pugui”, que la de fa una dècada. 

Aquests dies, molt al contrari, tothom reclama l’atenció de l’Estat, es queixa de l’exigüitat dels ajuts i assenyala exemples d’altres països on les subvencions són més generoses, tot i que segurament no costaria trobar exemples de nacions que no han auxiliat tant el teixit productiu com Espanya. El cert és que les institucions financeres internacionals, encapçalades pel Fons Monetari Internacional –que històricament havia estat criticat per la seva gasiveria– han estat els primers de demanar als estats el màxim esforç per donar suport a l’economia. 

Convindria recordar aquí una frase cruel que va estar en boca dels polítics conservadors durant l’anterior crisi: “cadascú té l’Estat del Benestar que es pot pagar”. I és cert: la quantia dels ajuts que Espanya donarà per intentar superar el cop de la Covid vindrà donada per la seva capacitat financera. Si a Alemanya i altres països són més quantiosos, no és perquè siguin especialment pròdigs, sinó perquè compten amb marge pressupostari per finançar-los.

Les reaccions a les línies de subvenció de l’Administració en ocasions són paradoxals: col·lectius que tradicionalment han estat en contra dels subsidis públics, els que s’escandalitzen perquè “els aturats són uns ganduls” i maleeixen el PER d’Andalusia, ara reclamen per a ells ajuts i reduccions de l’IVA. Recorda allò de “cada cual cuenta la feria según le va”, o un simple “¿qué hay de lo mío?” i és ben trist. És mal d’entendre que aquells que, recolzant-se en la llibertat i la iniciativa individual, censuraven la solidaritat i subsidiarietat públiques, la demanin quan les coses venen mal dades: si avui ha de ser per a ells, han d’entendre que demà serà per als altres. 

Igualment, és curiós que els grups de pressió en favor de les rebaixes  impositives, fins i tot en les actuals circumstàncies en què l’Estat requereix una allau de doblers per pagar els plats trencats de la crisi, també exigeixin rebre el que fa dos dies titllaven de “mannà del papà Estat”. Per concedir subvencions cal recaptar tributs i advocar per la seva disminució erosiona la capacitat de l’Administració per fer costat els que ho necessiten. 

Un darrer apunt: la capacitat de resposta de l’Estat depèn de la seva actuació en el passat. Si els anys anteriors ha gastat excessivament i arriba sense estalvis i amb un volum d’endeutament elevat, tindrà dificultats per reaccionar a la crisi. L’economia funciona per cicles i cal ser previsors quan ve la bonança per poder actuar si venen temps difícils. Sempre ha estat així: la Bíblia ja parla de les vaques grasses, les vaques magres i la conveniència d’anar omplint el rebost per tenir-lo ple quan arriba la carestia. A Espanya els polítics de tot color es neguen a fer economies durant la recuperació, –els de dretes no volen pujar els impostos; els d’esquerres no volen deixar de gastar– amb la il·lusió que la propera crisi està lluny i sempre els agafa amb els deures sense fer.

L’Estat del Benestar sovint és criticat tant pels falcons ultraliberals, que el veuen en crisi i desitgen la seva desaparició, com pels coloms socialdemòcrates, que reivindiquen l’ampliació dels drets socials, noves prestacions econòmiques que mai troben suficients. Els apòstols de la llibertat i la justícia cerquen la quadratura del cercle i menyspreen les servituds de la comptabilitat, que requereix un delicat equilibri entre el deure i l’haver i prudència per poder fer front a les catàstrofes naturals i econòmiques.

La plaça de l’Esplanada de Maó: de reforma en reforma (1947-1992)

Les obres que es van emprendre després que l’Ajuntament de Maó obtingués la propietat de la part central de la plaça de l’Esplanada van ser aprovades per la Corporació el mes de maig del 1946, tot i que encara no comptaven amb el finançament i l’aprovació del Departament d’Obres Públiques de Balears. L’actuació tenia un import inicial de 174.330 pessetes, i es dividia en tres fases, la primera de les quals, que desmuntava el passeig d’Isabel II i creava el vial inferior, fou adjudicada el març del 1947 a Joan Piris Camps per 49.770 ptes, i es va donar per  enllestida el 7 d’agost.

 

La segona fase va ser assumida per Josep Claret, de nou arquitecte municipal, i consistia en la urbanització interior de la plaça. Els treballs van ser adjudicats al mateix constructor per 62.900 ptes i finalitzaven el mes d’abril del 1948. Deseado Mercadal, al «Menorca Retrospectiva» del 24/12/1970, lamentava la reforma, i en especial la supressió del quiosc de la música, que fou reemplaçat «por un extravagante recinto a todas luces inadecuado para dichas audiciones» i que només servia d’espai de jocs per als fillets. Malgrat tot, la plaça seguí essent el lloc al que acudien els maonesos a expansionar-se, principalment l’estiu i els dies favorables de les altres estacions.

La tercera fase es va ampliar de manera considerable i fou subdividida en l’enllumenat i el reg. El primer va costar 107.900 pessetes i va ser acabat de forma oficial el mes d’octubre del 1948. Un article del diari Menorca explicava que el vast pla d’urbanització executat per la Corporació havia fet desaparèixer el passeig d’Isabel II per oferir a la població un altre més atractiu i extens. Les obres havien començat el 8 d’abril i foren inaugurades durant les festes de la Mare de Déu de Gràcia.

Tanmateix, encara hi mancava el sistema d’aigües de reg, que va resultar ser la part més problemàtica (com ja ho havia estat quan es va construir el passeig d’Isabel II un segle abans) i, després de successives ampliacions del pressupost, al final va executar l’empresa Uralita per 35.500 ptes i quedà enllestida a principis del 1950. Finalment, el mes d’octubre d’aquell any es va rematar el projecte amb l’asfaltat del carrer, que va costar 119.500 ptes.

 

Estat de la plaça de l'Esplanada el 1974

Val a dir que els veïns van haver de sufragar aquest asfaltat amb la quantitat de 65.130 pessetes, a través de les oportunes contribucions especials, que l’Ajuntament aprovà el 1949. Com sol ser habitual en aquests casos, els contribuents es van oposar a aquest pagament, però els recursos presentats davant la Corporació i la delegació d'Hisenda de Balears van ser rebutjats, per la qual cosa els afectats van demanar el fraccionament de les quotes en dotze mensualitats. L’Ajuntament accedí el desembre del 1950, segons preveia la Llei d’Hisendes Locals, tot carregant un interès del quatre per cent.

Amb els anys, a la plaça es va anar instal·lant elements accessoris. L’abril del 1961 s’aixecava el petit quiosc de La Menorquina a l’entrada, venint del carrer de les Moreres, on, a més de gelats, els petits de diverses generacions podien comprar xiclets, regalèssia i altres llepolies. Dos anys més tard, l’Ajuntament va emprendre una nova remodelació. Per les festes de Sant Joan es va inaugurar l’ampliació del parc infantil, la qual cosa va atreure centenars de fillets, que també van xalar amb la foguera que s’encengué a l’entrada de la nit.

Quiosc de La Menorquina. Foto Ernesto Navarri Fotos Antiguas de Menorca

L’actuació es va completar amb la pavimentació el passeig, que d’aquesta manera deixava de ser de terra, i amb la construcció d’una font artística. Com era habitual, les obres es van desenvolupar durant l’estiu i es van inaugurar per les festes de Gràcia. Aquell any es va avançar el muntatge d’algunes atraccions, encara que les principals, com la pista d’auto-xocs, no van començar a funcionar fins a finals de mes. Aquesta mena d’instal·lacions es van muntar a l’Esplanada durant molt d’anys. Devers 1990 van ser traslladades al lloc que ocupen actualment, al voltant del camp de futbol del Menorca. Pels mateixos anys es deixaven de tirar aquí focs artificials i la traca de final de festa.

La pavimentació existent es va deteriorar ràpidament i el 1973 es va aixecar l’interior de la plaça i es revestí novament, segons el projecte de l’arquitecte Joan Coll Capó, que tenia un pressupost de 1.243.000 ptes. A la part interior, el passeig, es va tornar aplicar el terratzo ja existent, mentre que l’exterior es va recobrir de plaques de formigó de 4 m per 6 m, la majoria de les quals encara existeixen avui en dia. Aprofitant aquesta actuació, la zona que el 1949 s’havia destinat a parades militars, davant del monòlit, es va transformar en un aparcament de vehicles.

L’estacionament va ser, precisament, el motor de la darrera reforma. El 1990 l’arquitecte Rafael Garcia Hernández redactà el projecte, la memòria del qual declarava que «La manca d’aparcament és un fet que s’està produint a totes les ciutats i açò és degut a la manca d’adequació d’aquestes a l’extraordinari increment del parc automobilístic que han de suportar. El que provoca que la ciutat es vegi envaïda per un nombre no desitjable d’automòbils que cerquen aparcament o travessen la ciutat. A Maó aquest fet s’accentua per la poca dimensió del sistema viari (normal a nuclis antics) i pel sistema radial dels vials d’entrada al nucli urbà, que concentren el tràfic en un punt».

«L’objecte d’aquest avantprojecte és la construcció d’un aparcament subterrani, a la plaça de l’Esplanada de Maó, amb un mínim de dos plantes de soterrani. Aquest servirà de base per a la realització d’un concurs per a la construcció i subsegüent explotació en règim de concessió administrativa, d’acord al projecte d’obra que haurà de presentar el concessionari».

L’avantprojecte preveia una superfície ocupada de 4.500 m² per planta, en total 9.000 m², i un nombre aproximat de 200 places d’aparcament per pis. Una zona es destinava a places en propietat i l’altra a la rotació horària. La superfície ocupada correspon a la part sud de la plaça i inclou el subsòl de la via d’enllaç entre les avingudes de Josep A. Clavé i Josep Ma. Quadrado, on se situen els accessos, mitjançant rampes de sentit únic. El termini d’execució de les obres era de 14 mesos. De forma paral·lela, l’Ajuntament va edificar una zonal lineal de serveis i quioscos per bar, gelateria i premsa que ampliaven considerablement els ja existents i semblaven voler ocultar la visió del monòlit.

L’Ajuntament va aprovar l’expedient el juliol del 1990 i els treballs es van allargar fins el 1992. En superfície, la plaça també fou remodelada: s’eliminà l’aparcament, i al seu lloc es van fer les rampes d’accés i els quioscos i se suprimí la gran font ornamental rectangular, que fou substituïda per una altra, bastant més petita i circular, ubicada més avall, prop de les cases. També es van desmantellar les restes del passeig d’Isabel II, aquell espai interior, dotat d’una superfície elevada per a la música, voltada d’un passamà de pedra viva, proveït de bancs i voreres del mateix material, que van ser reemplaçats per peces de formigó. La part central es va elevar i al costat del parc infantil es van delimitar uns camps de petanca.

Aquesta darrera reforma revertia en part l’efectuada el 1949, ja que, en la pràctica, anul·lava el vial destinat a vehicles i aparcament d’autobusos que separava la plaça de les cases. La desaparició no fou total, ja que, segons les circumstàncies, encara circulen cotxes, uns autoritzats i altres al seu compte i risc.

En definitiva, és la plaça actual, que, des del moment que entrà en funcionament va rebre nombroses crítiques per la pèrdua d’encant en relació a l’anterior, però que, malgrat la pressió popular per a la seva reordenació, prest complirà trenta anys. El temps ha passat factura i la zona de quioscos, potser per manca de manteniment, presenta un estat envellit; al seu costat, els fillets han ocupat amb els seus jocs un espai que devia ser de passeig, mentre que, per contra, el de petanca resta infrautilitzat. El conjunt es veu deteriorat, poc atractiu i poc funcional.

Reforma 1990. Plànol Garcia Hernández

La demanda d’una renovació de la plaça va portar a l’Associació de Veïns del Centre a aconseguir que s’inclogués la convocatòria d’un concurs d’idees (dotat amb 29.000 euros) en els pressupostos participatius de l’Ajuntament del 2018, el qual no ha estat executat, una nova mostra del desinterès municipal envers aquest lloc.

La successió de les reformes escomeses ens parlen, per un costat, de l’obligada adaptació de la ciutat a les necessitats canviants de les persones i, per l’altre, de la difícil (di)gestió per part de la nostra societat d’aquesta andròmina amb la qual tenim una relació d’amor-odi: el cotxe.

L’esmitjament definitiu de la plaça Esplanada de Maó (1944-1947)

L’erecció del monument als caiguts el 1939 fou un acte simbòlic que no resolia els problemes d’espai que tenia l’exèrcit. Així mateix, els sistemes de l’organització militar s’havia transformat durant la II Guerra Mundial. Els alemanys van ser pioners en una nova concepció més dinàmica de les accions bèl·liques, que van imitar totes les nacions, de manera que els antics plantejaments sobre la distribució dels quarters i l’entrenament de la tropa van quedar obsolets.

 

Com a resultat, l’ampliació dels quarters de l’Esplanada en principi es va limitar a la construcció de dues edificacions al peu del talús, flanquejant la part exterior de la zona on s’havia aixecat el monòlit i sense sobrepassar-la en direcció a la ciutat, i que quedava delimitada per la unió de la carretera de Sant Lluís (Avinguda Clavé) i l’Avinguda Josep Ma. Quadrado. La consolidació d’aquest segon àmbit d’ús castrense suposava l’esmitjament definitiu de la plaça Esplanada contra la qual tant havia lluitat l’Ajuntament de Maó la dècada del 1920.

En aquest cas, l’exèrcit, mercè a la seva preeminència en el nou règim militarista sortit de la Guerra, va poder sortejar l’oposició municipal sense dificultats i el 1944 ja estava alçant els dos edificis que actualment encara existeixen i els quals l’any següent l’arquitecte Claret definia com a “residència militar”, un ús que, bàsicament, ha perdurat fins als nostres dies. Recordem que els anys trenta havien estat resolts els problemes de sanejament que havien entrebancat el projecte dels quarters abans de la contesa i, si encara mancava alguna obra a realitzar, tenien el poder i els mitjans suficients per ordenar la seva execució.

Tanmateix, l’Ajuntament va seguir fent gestions per intentar salvar la plaça, ja que els dos immobles en desenvolupament no cobrien totes les necessitats dels militars, que havien projectat la construcció de pavellons per a les seves famílies. Joan Victory Manella, batle de Maó des del 1941, va maniobrar davant del general governador, Joaquín Gual Villalonga, i li va exposar “les aspiracions dels veïns”. La ciutat no tenia un altre punt de reunió que l’Esplanada per a tota casta de manifestacions multitudinàries, com les festes de Gràcia i altres ocasions per l’estil. Amb aquests arguments va aconseguir la permuta dels prop de 10.000 m² que restaven sense edificar entre l’enllaç de les dues vies esmentades i el passeig d’Isabel II. A canvi, la ciutat de Maó cedia una superfície similar situada a l’Avinguda Josep Ma. Quadrado, entre l’Escola Graduada (el nom de la qual havia estat substituït pel de Primo de Rivera) i el carrer Duc de Crillón. 

Projecte de Pastor Valbuena. 1946. Arxiu Ajuntament de Maó

Segons comentava la Revista de Menorca, d’aquesta manera es resolia satisfactòriament “un vell plet en el qual la passió ha jugat en excés”. Si bé la possessió de la plaça pel ram de la Guerra mai va ser un obstacle per a l’ús dels veïns, “quan la política enverinava totes les qüestions, va provocar l’agrejament de les relacions amb l’Ajuntament.”

Un cop arribat a l’acord es va procedir amb rapidesa, segurament per evitar que es comencessin a aixecar noves construccions a la plaça. Segons explicava la Revista de Menorca, la qual no podia estar millor informada, atès que el batle Victory era el seu vicepresident, a l’exèrcit l’Esplanada ja no li resultava útil  com a plaça d’armes, perquè els efectius i la classe de material de les unitats de l’època eren ben diferents dels d’abans.

La Junta Regional d’Aquarterament de Balears va acceptar la proposta de permuta a principis d’octubre del 1944 i el 2 de desembre se signaven les escriptures de l’operació i el municipi passava a ser el propietari dels tan desitjats terrenys. Tanmateix, en aquest pacte, l’exèrcit va posar com a condició la conservació d’una zona per a desfilades i parades militars, que tingués com a centre el monument als caiguts, en el qual se solia situar una tribuna d’honor.

Aquesta obligació va ser tinguda en compte en la reforma de la plaça que es va encarregar a l’arquitecte municipal, que exercia de forma ocasional Pastor Valbuena, tal i com fa constar en la memòria del projecte que va signar el mes de maig del 1946. Amb aquell objecte es va reservar la porció que hi havia davant del monument per aquest objecte, que tenia una sortida directa als carrers per on es realitzarien les desfilades. La fondària d’aquest espai es va calcular perquè pogués allotjar una companyia. Aquest quadrilàter estava rodejat d’un passeig per donar cabuda al major nombre possible d’espectadors de les cerimònies militars, separats de les tropes per uns parterres baixos. La part més propera a la ciutat de la plaça es destinava a passeig i jocs infantils.

Projecte de Claret. 1947. Arxiu Ajuntament de Maó

Pastor especificava que a tota la plaça, tant les voreres com la part interior, se sembraria el major nombre possible d’arbres, tot aprofitant els ja existents, ja que estava convençut que constituïen el millor ornament per a un lloc de repòs i passeig, especialment a un lloc com Menorca, en què per la força del vent eren tan difícils de fer prosperar, la qual cosa també condicionava les espècies a escollir, que havien de ser les que l’experiència assenyalava com més resistents al vent del nord.

En tot cas, l’arquitecte començava la memòria indicant que en aquells moments la plaça tenia “el gran defecte d’impedir una adequada distribució del tràfic”, la qual cosa, provocava un desordre en la circulació de la ciutat, el que s’agreujava per les vies que en ella desembocaven. La reforma es volia realitzar amb la major amplitud possible, preveient un desenvolupament del tràfic molt per damunt de l’existent. En el disseny original, la circulació de la plaça es disposava en una anella i en els dos sentits, la qual cosa no impedia que en el futur aquesta es limités a una sola. Per tant, aquí, con en altres reformes urbanístiques que es van portar a terme aquests anys, es donava la primacia al trànsit motoritzat, al qual s’havia de subordinar el dels vianants, fins al punt de sacrificar els espais d’esbargiment, funció que com hem vist havia tingut l’Esplanada des de la construcció del passeig d’Isabel II.

Pastor indica que ha delimitat la confluència de la carretera de Sant Lluís, l’Avinguda J.M. Quadrado i la carretera de Sant Climent de la manera més suau possible, adaptant la seva amplitud a la planificació general de la ciutat, per a la qual cosa es va haver d’obtenir l’autorització del Departament d’Obres Públiques. Aquesta planificació general havia estat projectada per Josep Claret, arquitecte municipal des del 1939 fins el 1956 . Claret replantejaria el projecte el 1947, sense cap alteració significativa, i dirigiria l’obra.

En definitiva, el nou disseny de la plaça atenia a dues consideracions: la creació d’amples vials per a la circulació rodada i l’establiment d’un àmbit reservat per a actes militars davant del monòlit als caiguts. Per aconseguir-ho, es desplaçava l’antic passeig d’Isabel II (que quedava un poc disminuït) cap al sud; de fet es reutilitzarien tots els seus bancs, afegint només els que calgués per completar el projecte. El paviment d’aquesta àrea continuava essent de grava i sauló apiconats, mentre que la nova zona infantil seria de grava.

 

Aspecte de la plaça Esplanada el 1958

Tanmateix, a diferència de la situació anterior, el passeig quedava segregat de la resta de la ciutat per l’esmentada via de circumval·lació i la part de la plaça que havia adquirit el municipi quedava condicionada a la funció representativa militar, que atorgava un protagonisme indubtable a l’obelisc.

Aquesta és la configuració que va adoptar l’Esplanada durant uns vint-i-cinc anys, dominada pels cotxes (cada cop més nombrosos) i els militars (que, per contra, paulatinament es van anar desinteressant del monòlit), amb l’únic canvi que provocà el progressiu creixement dels arbres plantats a la superfície que envoltava l’espai destinat a la parada de les tropes. Els anys setanta aquesta seria aprofitada per delimitar un aparcament públic que donava servei al creixent parc automobilístic de la ciutat.

Thacher i Franco han guanyat: una societat conservadora

 Quan a l’exprimera ministra britànica Margaret Thacher li demanaven quin havia estat el major assoliment de la seva carrera política, contestava sense dubtar que Toni Blair i el nou laborisme, ja que acceptaven la doctrina neoliberal que ella havia implantat. Tanmateix, em sembla que ha estat tota la societat contemporània la que ha pres, de forma potser inconscient, una deriva conservadora. 

La tendència de fons s’observa en qüestions com l’energia. A partir del 1975  emergeix el moviment antinuclear que, si bé era coherent com a oposició a les armes de destrucció massiva, també es va estendre a la indústria elèctrica. És cert que les centrals nuclears han provocat morts i malalts greus, però, malgrat la seva espectacularitat, són poca cosa si els comparam amb els que causa, de forma silenciosa, però no per açò menys letal, la contaminació que produeixen el carbó i els derivats del petroli. Si hi afegim la contribució al canvi climàtic, és clar que l’energia nuclear comporta menys perjudicis que la basada en combustibles fòssils. Oposar-s’hi és prendre una postura reaccionària envers el progrés tècnic de la humanitat.

A Maó tenim exemples d’accions immobilistes que als nostres avantpassats els haurien posat els cabells drets. El més anecdòtic, i tal vegada per açò més revelador, són els noms dels carrers del centre. Amb la represa de la democràcia es van implantar les denominacions tradicionals, de s’Arraval a s’Arravaleta, quan històricament els partits, i no només els d’esquerra, havien propugnat el seu canvi.

Fruit d'aquesta tendència, el segle XIX va veure com l’actual carrer de la Infanta era el de la Pau i el d’Isabel II el de la Llibertat, perquè, a Espanya, Pau i Llibertat tenien un signe progressista, ja que els que la destorbaven eren els reaccionaris absolutistes. Després de la Revolució Gloriosa del 1868, que va desterrar la reina Isabel, el carrer de la Infanta passà a ser el del Progrés, la plaça del Príncep, d’Espartero i els Frares van deixar pas a Riego. Amb la Restauració, el 1875, el baró de les Arenes ordenava el retorn dels noms monàrquics i tradicionals. 

Quan el règim va deixar espai per a la vida democràtica, els ajuntaments van començar a canviar noms i així el 1916 es va substituir la plaça Vella per la de Colon (l’única innovació que ha persistit) i el 1918 es va baratar el de s’Arravaleta pel de Wilson (el president americà que amb la seva intervenció fou crucial per a la victòria aliada a la I Guerra Mundial). Durant la dictadura de Primo de Rivera, aquesta fou dedicada a Pasqual Calbó, alhora que el carrer Nou honorava a Carles III. Aquestes denominacions van perdurar fins a la II República, quan es va capgirar la majoria de carrers, entre els quals val la pena recordar que el passeig d’Isabel II passà a ser el de la Llibertat.

A la fi de la Guerra Civil, es van batejar els principals carrers amb els noms dels generals colpistes, encapçalats pel Generalísimo Franco, que li va decantar la plaça de la Constitució. A la transició es va retornar als noms tradicionals. En veure’ls, els reaccionaris deuen pensar que la seva petjada encara és present; gràcies a ells el nom de les nostres personalitats més insignes, com el doctor Orfila, Ramis o Andreu, i polítics de caire republicà, com Prieto i Caules, resten enterrats sota designacions que no tenen cap connotació cívica.

Encara que el major triomf dels franquistes és ben real. A Maó tenim en el monòlit de l’Esplanada el nostre “Valle de los Caídos”. A banda, l’hospital Verge del Toro, inaugurat el 1950 damunt l’antic parc de Bellavista és un exemple insigne d’arquitectura totalitarista. Si tinguéssim memòria història la seva clausura hagués estat celebrada amb una festa que donés inici a l’esbucament d’un monstre de ciment que, si l’hagués aixecat un promotor hoteler, hauria atret el blasme popular, com els gegants de Son Bou, amb els quals té un cert parentiu. El mateix podríem dir de l’antic garatge de Transports Menorca i la SEAT, a la Miranda, una aberració urbanística que l’Ajuntament de Maó, enlloc de rehabilitar, hauria d’esfondrar. 

Els menorquins no som únics. La espanyols han acceptat aspectes clau del franquisme. Un dels més significatius és la política d’habitatge. Mentre a Europa l’Estat construïa edificis socials que llogava a preus econòmics a les classes modestes (els HLM “habitation à loyer modéré” francesos), Espanya inventava els habitatges de protecció oficial, que eren de compra, amb la qual cosa s’impulsava una classe de petits propietaris conservadors, perquè no hi ha res que faci posar els peus a terra com tenir una casa (amb la seva hipoteca, que afavoreix els bancs).

Quan vingué la democràcia aquesta política, lluny de ser bandejada, va rebre una nova embranzida, gràcies a la generalització dels ajuts a la compra d’habitatge. Només la crisi del 2010 ha fet que aquest esquema comenci a ser qüestionat. Una cosa similar podríem dir de la política turística d’edificació en massa al litoral, que els nous governants democràtics han acceptat amb els ulls tancats, sense plantejar-se la seva sostenibilitat, de manera que la costa es va omplir més ciment entre 1990 i 2010 que els anys del desenvolupisme (1955- 1975).

Una de les paraules fetitxe de les formacions d’esquerra és “conservar”. Es volen conservar des de drets laborals a edificis emblemàtics. Aquesta obsessió pel conservacionisme amaga en no poques ocasions un conservadorisme que obstaculitza el progrés i segurament explica, entre altres coses, que des de fa trenta anys siguem el país d’Europa amb la major taxa d’atur, i és una de les causes de l’allunyament de les classes treballadores d’aquests partits polítics.

L’aixecament del monòlit transforma l’Esplanada de Maó (1939)

 Els militars feia dècades que cobejaven la plaça de l’Esplanada de Maó, on havien planejat aixecar quarters. Quan, de resultes de la Guerra Civil, van passar a manar a l’illa, actuaren amb decisió i rapidesa, si bé les construccions executades van ser diferents de les que s’havia pensat anteriorment.

Des del primer dia, l’Esplanada va tenir un notable protagonisme. L’onze de febrer del 1939, dos dies després de la presa de Menorca per les tropes nacionals, es va oficiar una missa a la plaça. L’acte fou notable perquè, durant la Guerra, s’havien assassinat capellans, diverses esglésies de la població foren incendiades i desproveïdes dels elements litúrgics i el culte públic restà prohibit.

L’altar es va improvisar al pavelló de la música. La plaça es va omplir de gent i s’hi van poder veure mantellines i flocs amb banderes nacionals; escamots d’avions sobrevolaven l’indret. Al moment de celebrar, la banda va tocar l’Himne Nacional. Al final de la cerimònia es van succeir els crits de “Viva el Ejército” i “Viva el Caudillo” amb el braç en alt. El cap d’Infanteria pronuncià un discurs en el qual lloà l’alliberament de l’illa, que fou repetidament aplaudit, i va concloure corejant diverses consignes fins acabar amb un sonor “¡Arriba España!”.

L’abril es van desenvolupar manifestacions festives durant tres dies per celebrar la victòria que posava fi a la Guerra, durant les quals es va tenir lloc a l’Esplanada un acte d’homenatge a l’exèrcit, que es va iniciar amb una altra missa, a la qual seguí una ofrena als caiguts davant d’una creu dreçada a la plaça, després de la qual les tropes de tots els cossos militars van fer una desfilada.

Aquest aplec va ser el preludi del futur d’una part de l’Esplanada: el 24 de maig  es feia públic que, per iniciativa del general governador militar de l’illa, Eduard Recas, i d’acord al projecte realitzat pel comandant d’Enginyers Juan Cerdó, s’aixecaria a la plaça de l’Esplanada un “magnífico monumento en memoria de los Caídos por Dios y por España en la Santa Cruzada contra el comunismo”. L’anunci, publicat al diari Arriba España no constituïa cap novetat, perquè, com el mateix rotatiu indicava, ja s’havien engegat els treballs d’esplanació del pis i prest es començaria a construir el monòlit. D’aquest manera, cal deduir que fou una idea nascuda els primers dies de l’ocupació franquista i la primera obra del nou règim a la nostra illa.

Celebració de l'any marià (1954). Foto Vicente Andreu Juan

L’1 de juny s’informava de la rapidesa amb què es procedia a l’anivellament del terreny. La comissió encarregada del projecte havia aconseguit notables donatius, als quals s’animava a contribuir a tots aquells que se sentissin espanyols i per tant “compenetrados con su Causa Nacional”. Els mesos següents van seguir els actes d’homenatge als caiguts davant la creu que  s’havia erigit a la plaça i altres celebracions de l’aixecament militar i la victòria.

El mes d’agost es va exposar a Palma l’escut de bronze, encarregat per la comissió que dirigia els treballs del monument a la casa Buades, i que havia dissenyat Cerdó, el projectista del monòlit. El diari Última Hora de la ciutat va aprofitar per publicar un article que descrivia el projecte, “un Monument de gran altura (més de vint metres), que té com a base un talaiot, tan freqüent a Menorca, en el qual s’incrusta l’altar i, sobre aquest, l’Àguila Imperial que forma l’escut sosté la Creu, que es repeteix a les quatre cares de l’obelisc”.

El mes següent el comandant Cerdó visitava l’illa per comprovar l’evolució de les obres i demanava més aportacions dels veïns per a finalitzar-les. No devien faltar els recursos, perquè deu dies més tard es posava la darrera pedra del monument i s’informava que en qüestió de dies s’ultimarien els últims detalls i s’urbanitzaria la plaça de cara a la inauguració, prevista pel 12 d’octubre, “Festa de la Raça, declarada Nacional pel Caudillo”. El 27 de setembre es col·locava l’Escut Imperial de bronze.

El 10 d’octubre Arriba España informava que, “a proposta del general governador militar”, la que fins llavors es deia plaça de l’Esplanada passaria a denominar-se “Plaça de l’Exèrcit” a partir del dia de la inauguració del Monument als Caiguts, que s’ajornava fins al diumenge 29 d’octubre. Els militars passaven dels fets a les paraules i també s’apropiaven de forma simbòlica de l’espai. La premsa utilitzaria aquesta denominació uns mesos, fins l’abril del 1940 i després continuà referint-s’hi a l’indret amb el nom de sempre.

 

Val a dir que l’aprovació del canvi de denominació corresponia a l’Ajuntament i aquest no es va donar per al·ludit. De fet, el 13 de febrer la Corporació ja havia restituït els noms de tots els carrers de Maó que havien estat rebatejats durant la República i la Guerra, alhora que n’introduïa d’altres per homenatjar personalitats del bàndol revoltat, encapçalats pel Generalísimo Franco (plaça Constitució) i que no afectaven l’Esplanada.

La data anunciada va tenir lloc la inauguració del monument. El programa d’actes fou publicat el dia anterior a la premsa. Es va acordonar la plaça i els carrers que l’envoltaven i es van limitar aquells per on s’hi podia accedir. A l’Esplanada, el ferm de la qual s’havia arranjat, es van instal·lar alts pals amb banderes d’Espanya, del Moviment i dels països de l’Eix, la qual cosa vol dir que hi va onejar l’esvàstica nazi. Recordem que l’1 de setembre havia donat inici la II Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia, que va concloure de forma victoriosa el 6 d’octubre.

El reportatge que va fer Arriba España indicava que havia estat l’acte de major grandesa organitzat pel nou règim fins a la data, al qual hi va acudir una gernació: “Un desbordamiento general de las virtudes raciales ha invadido los pueblos de Menorca, que se han volcado en Mahón”. El dia abans ja havien arribat falangistes de totes les localitats de l’illa, que van ser allotjats a les cases de la població, la qual es va veure atapeïda de camises blaves i boines vermelles.

La celebració s’encetà amb el trasllat de la creu dels caiguts. A continuació, es van dirigir a la plaça pels principals carrers de Maó les unitats de la Marina i l’Exèrcit, que incloïa dues companyies de l’11è Tabor de Tetuan, amb una secció de metralladores, a les quals seguien les milícies de la Falange. Un cop formats a la plaça, el general governador revistà les tropes. Seguidament, el bisbe de Menorca procedí a beneir el monument i oficià una missa, davant de les banderes del regiment d’Infanteria i les diverses unitats de la Falange, més de cinquanta.

 

Foto del monument. Diari Menorca

Van prosseguir els discursos. En el primer s’explicà l’execució del monòlit, tot remarcant que l’exèrcit havia proporcionat el solar, el ciment, part del transport i la mà d’obra; l’Ajuntament havia aportat 5.000 pessetes i els veïns 28.243,90 pts. Els propietaris dels talaiots d’on es van extraure els megàlits que formen el conjunt els havien de cedit gratuïtament. “Y se consigna por último la colaboración desinteresada y voluntaria prestada por parte de prisioneros de guerra”. Tot seguit van prendre la paraula el cap de la Falange, el bisbe i el cap de l’exèrcit. Per finalitzar es van ofrenar al monòlit tres corones: una de la Falange, una altra dels ajuntaments i la darrera de l’exèrcit. Com a cloenda, les tropes van desfilar pels carrers de Maó, moment en el qual un hidroavió va llançar una corona de llorer, com a present de l’arma d’Aviació. Durant la resta del dia, es van organitzar torns de guardes i ofrenes al monument. També es van formar al lloc 52 detinguts i després de les paraules d’un tinent coronell, que els va anunciar que, gràcies a la magnanimitat del Caudillo, se’ls concedia la llibertat, “se les devolvió a la España que renace”.

Com es pot comprovar per la descripció anterior, el monòlit de l’Esplanada és indestriable del franquisme més militant. Es va dissenyar per commemorar els morts del bàndol nacional, alhora que exalçava la victòria de l’exèrcit, que mostrà la seva força aclaparadora com a pilar d’un règim clarament feixista, alineat amb els països totalitaris d’una Europa en guerra. Cal subratllar que es va tractar els vençuts amb tot el simbolisme dels derrotats: se’ls va fer treballar en una obra que enaltia els seus vencedors, se’ls exhibí públicament i foren alliberats, en una imitació de la pompa de la Roma imperial, tant del gust del feixisme.

L’Ajuntament de Maó aconsegueix impedir que l’exercit esmitgi l’Esplanada (1922-1925)

El 1921 l’Ajuntament de Maó havia fet una primera proposta al Ministeri de la Guerra amb vistes d’evitar que ampliés el quarter de l’Esplanada, ocupant l’espai de la plaça, en la qual li oferia el “camp de Bellavista”, on anys més tard es va aixecar la residència sanitària Verge del Toro. Davant de la negativa dels militars a anar-se als afores de la població, el mes d’abril del 1922 la Corporació maonesa va nomenar una comissió perquè estudiés quins terrenys podia adquirir el municipi per brindar-los a l’Estat i així impedir que s’aixequessin noves edificacions a la plaça i aconseguir que aquesta continués essent el principal punt d’expansió i esbarjo per al veïnat.

 

Al cap de quinze dies, la comissió concloïa que la millor solució era obtenir les parcel·les de la part posterior de les casernes d'Infanteria per a la seva cessió al ram de Guerra a canvi de la plaça de l'Esplanada. Aquestes consistien en una sèrie d’horts i camps de set particulars que, juntament amb el camí que els comunicava, sumaven un total de 19.345 m². L’Ajuntament es va dirigir als propietaris perquè els posessin preu, i va rebre diferents valoracions, segons els seus usos.

 El mes de maig el batle, Mateu Seguí, enviava al Ministeri un ofici on, després d’assenyalar que el manteniment de l’Esplanada de Maó sense construccions afavoria la salubritat de la població, li remetia el croquis amb els terrenys comentats, pregant-li que s’estudiés la seva expropiació, ja que el seu cost era insignificant en comparació amb el d’aixecar les casernes. L’Ajuntament intentava així que fos l’Estat el que es fes càrrec de la despesa.

Dues setmanes més tard el diputat per Menorca, Garcia Carreño, contestava al batle, informant-li que l’execució de les edificacions previstes a la plaça no era imminent, per la qual cosa hi havia temps per fer les diligències oportunes. Tanmateix, en relació a la seva darrera oferta, l’exercit assenyalava que, ni les disposicions legals ni la situació de la Hisenda Pública permetien que es portés a terme l’expropiació del sòl i, en conseqüència, demanava que l’Ajuntament es comprometés a costejar-ne l’adquisició.

 

Plànol de l'arquitecte Femenias (1922). Ajuntament de Maó

El mes de juliol, el diputat remetia una carta al Consistori en la qual l’informava que, d’acord amb el capità general de Balears, havia fet una gestió davant del Ministeri de la Guerra per evitar que aquest ocupés la plaça Esplanada i havia aconseguit que la Comandància d’Enginyers de Menorca fes un pressupost per a la construcció d’unes quadres a l’espai ofert per l’Ajuntament a la part posterior dels quarters. Malgrat la seva insistència en què els terrenys fossin expropiats per l’Estat, els militars es negaven amb l’argument que podien comptar amb els de l’Esplanada de forma gratuïta.

El mes següent l’exèrcit va excavar una rassa, que alguns van interpretar com els fonaments d’alguna obra, la qual cosa va excitar els ànims dels veïns i va accelerar els tràmits de l’Ajuntament. El 26 d’agost el batle va remetre una nova instància al Ministeri de la Guerra en la qual la Corporació es comprometia a adquirir 11.000 m² per a l’ampliació dels quarters, valorats en 16.310 ptes, els quals es dibuixaven en un croquis. Aquests no eren els mateixos que s’havien proposat d’expropiar, perquè les exigències d’alguns veïns eren inassolibles per a la hisenda municipal i havien estat substituïts per d’altres, amb una extensió major, ni que fos més irregular.

Al mateix temps reiterava que la plaça de l’Esplanada hauria de ser cedida al municipi, el qual limitaria el seu ús única i exclusivament a “punt d’esbarjo dels veïns i camp d’esports per a jocs i exercicis de la joventut”, tant de paisans com de militars. Així mateix es va fer arribar al diputat una còpia de l’escrit, amb el prec de fer el possible perquè no s’autoritzés l’inici de cap obra a la plaça, com semblava indicar el moviment de terres que s’acabava de produir. Es reiterava que l’exercit podria emprar l’Esplanada com a camp d’instrucció, ja que l’Ajuntament no aniria més enllà de plantar arbres ornamentals, tenint esment de no obstaculitzar aquesta funció.

 

Detall del plànol anterior amb l'estat de l'Esplanada el 1922

Els militars no van donar el seu braç a tòrcer, per la qual cosa el mes de novembre l’Ajuntament va prendre un altre acord en el qual acceptava que el Ministeri, a més dels terrenys de la part posterior dels quarters, també utilitzés la franja de l’Esplanada més propera a aquests, que suposava una quarta part de la superfície total de la plaça. Tanmateix, uns dies més tard el ram de Guerra declinava les proposicions municipals, alhora que encarregava a la Comandància d’Enginyers la modificació del projecte. La Corporació, en rebre l’ofici, va nomenar una altra comissió per estudiar els mitjans per impedir la construcció de les edificacions a la plaça.

Els mesos següents es va treballar de valent. Els militars van reformar el seu projecte, que es va remetre al ministre i consistia en un quarter per a dos batallons i la plana major del regiment. La comissió municipal, pel seu costat, va remetre una nova oferta. El mes de juny del 1923 el Ministeri contestava amb una contraoferta en la qual accedia d’entregar a l’Ajuntament 8.730 m² de la plaça a canvi de 8.550 m² de la part posterior de l’Esplanada, que havien de ser els grafiats en un plànol. Atès que els terrenys de la plaça eren dos metres més avall dels dels quarters, el municipi havia de costejar el seu anivellament, la qual cosa es valorava en unes 50.000 ptes. Així mateix, s’havia de comprometre a no construir a l’Esplanada, ni fer plantacions d’arbres que impedissin de fer la instrucció de les tropes.

El ministre de Guerra donava a l’Ajuntament dos mesos per acceptar la proposta, les condicions de la qual s’havien de formalitzar en escriptura pública en un termini de sis mesos. Finalment, es donaven instruccions al ram d’Enginyers perquè estudiés la qüestió de l’evacuació i abastiment de les aigües de les edificacions i, si la Corporació acceptava les condicions, modifiqués el projecte d’acord amb les instruccions que es transcrivien.

Nova oferta de l'Ajuntament de Maó (1923)

Després d’analitzar l’ultimàtum, el mes de novembre el Consistori feia una darrera oferta que suposava un replantejament del tema, ja que suggeria als militars que l’ampliació dels quarters s’efectués en terrenys adjacents al quarter de Santiago, els quals tenien una extensió superior als de la plaça Esplanada. La raó d’aquest canvi és segur que era el preu del sòl, bastant menor a la zona indicada que darrera dels quarters i que, a més, no precisava costoses obres d’anivellament. Al cap de dues setmanes el Ministeri responia rebutjant la idea, per mor de l’endarreriment que patiria el projecte, ja que totes les gestions es demorarien i es tractava d’una obra urgent per als interessos de Guerra. Per aquest motiu, s’ordenava a la Comandància d’Enginyers que modifiqués el projecte, prenent de l’Esplanada la superfície indispensable per a l’ampliació dels quarters i que incloguessin les obres necessàries per a l’evacuació de les aigües residuals i l’abastiment d’aigües.

La negociació havia posat en evidència l’existència de punts dèbils en el projecte (el clavegueram i el desnivell), que en destorbaven l’execució. El mes de maig del 1924 un alt càrrec militar visitava l’aquarterament i remarcava les deficiències dels antics edificis i la peremptorietat d’emprendre les obres de reforma que exigia la vida moderna. L’octubre un periodista donava per morta la plaça per la necessitat que tenia la tropa d’allotjaments “confortables, higiènics i amplis”, de la qual cosa estava mancat el vetust quarter.

Finalment, tot just començat el 1925 l’Ajuntament va rebre una comunicació del Ministeri que assenyalava l’entrebanc que suposava per a l’execució dels treballs l’absència d’un sistema d’evacuació d’aigües brutes, ja que Maó no disposava de clavegueram i al·ludia al projecte que havia redactat la Corporació anteriorment. En realitat, era una qüestió que el municipi feia anys que es plantejava, però que tardaria una dècada a començar-se a resoldre, ja a les envistes de la Guerra Civil. El mes d’agost el general governador militar remetia un nou escrit sobre l’afer, demanant si podien seguir vessant les aigües brutes a la sínia del senyor Sintas.

 

En aquestes condicions la idea va quedar en via morta. Només passada la Guerra s’aixecarien les temudes edificacions, que escapçaren la plaça Esplanada. A l’hora de la veritat, i superat el problema del clavegueram, els militars arribaren a una entesa amb l’Ajuntament que esmitjava la plaça en dues parts: a la superior s’alçaren construccions militars, encara que no fossin les del projecte que acabam de referir, i la inferior passà a propietat municipal, a canvi d’uns solars existents a l’Avinguda Josep Ma. Quadrado, al costat oest de l’escola Graduada, on es feren habitatges castrenses.

Els bancs centrals juguen a l’economia zombi

 A Haití un bruixot pot ressuscitar un mort, que ronda entre els vius sense voluntat pròpia. És un zombi. La política monetària que des de fa una dècada apliquen els bancs centrals suposa la resurrecció d'idees que es creien enterrades i, malgrat la seva aparença rutilant, pot tenir resultats tòxics sobre la creació de riquesa. 

La configuració actual dels bancs centrals respon a les idees de Milton Friedman, fundador de l'escola neoliberal de Chicago. Friedman rebutjava tota intervenció pública en l'economia i propugnava que els bancs centrals es limitessin a mantenir els tipus d'interès fixos per ancorar la inflació en un valor desitjable, ja que, segons la venerable teoria monetària quantitativa, l'augment de la quantitat de diners es traslladava de forma automàtica als preus. Les turbulències dels anys setanta, que van arrasar amb el patró or i conduïren l'economia a l'estagflació, una severa depressió ofegada per la inflació, semblaven donar-li la raó, per la qual cosa va rebre el premi Nobel el 1976.

Seguint aquests postulats, es va dotar els bancs centrals d'independència del Govern, per evitar que, sota el seu influx, tractessin d'alterar els cicles i financessin l'Estat. El Banc Central Europeu va marcar el seu objectiu d'inflació en el 2% i es limitava a actuar a través dels tipus d'interès. 

Miton Friedman rep la felicitació de Ronald Reagan

Aquest model va regnar fins el 2018, quan els bancs centrals de tot el món, enfrontats al col·lapse financer, van augmentar de forma espectacular la quantitat de diners, al temps que rebaixaven els tipus d'interès fins assolir el que abans es creia impossible: valors negatius. L'operació fou un èxit i va salvar els estalvis dels ciutadans. Tanmateix, els banquers centrals, davant l'atur i la caiguda del PIB, decidiren continuar amb el que es batejà com "política monetària acomodatícia" o, planerament "heterodoxa", és a dir contrària a la doctrina neoliberal.

On es va portar més enfora aquesta idea va ser a Europa, que, quan el creixement va remuntar el 2010, va mantenir i reforçar aquesta política, al principi constreta per la crisi de credibilitat de l'euro, però un cop aquesta fou conjurada el 2012 pel poder màgic de la paraula de Mario Draghi; "Faré tot el que calgui i, creguin-me, serà suficient", va persistir-hi, tot i el desmarcatge de la Reserva Federal i la majoria de bancs centrals.

Davant el desastre induït per la resposta a la Covid-19, van perseverar a utilitzar les mateixes armes del 2008: baixades de tipus d'interès i noves expansions monetàries. D'aquesta manera, per la via dels fets el Banc Central Europeu ha abandonat el seu objectiu d'estabilitzar els preus i, enmig d'un mar d'eufemismes, s'ha afanyat a impulsar el creixement i facilitar el finançament del dèficit públic, cosa que ha assenyalat de forma precisa el Tribunal Suprem alemany. Aquesta nova crisi també ha indultat les polítiques fiscals expansives keynesianes, esfondrant les restes del castell neoliberal. 

El sorprenent és que aquesta allau mundial de liquiditat no ha provocat el temut rebrot inflacionista. Al contrari, coexisteix amb una inflació baixa, que a Europa i el Japó coqueteja amb la deflació i posa en qüestió la teoria quantitativa. Fins i tot es podria plantejar la relació inversa: els interessos baixos, en reduir el cost de les empreses, fomenten la moderació dels preus. Cal concloure que l'economia es fonamenta en models en excés simplistes, que no capten l'essència de les relacions econòmiques ni ofereixen una bastida teòrica que permeti gestionar els agregats macroeconòmics amb solvència.

La teoria econòmica actual vaga per una terra de ningú o terra cremada en què no podem confiar en l'ortodòxia neoliberal ni en el keynesianisme, que mai va saber respondre de forma convincent les crítiques dels Chicago-boys. Mentrestant, només ens queden els ensenyaments que brinda la Història Econòmica sobre les crisis del passat, ni que sigui per no repetir-ne els errors.

En tot cas, serà útil analitzar les conseqüències d’una dècada de facilitats monetàries. És obvi que un crèdit abundant i barat beneficia els deutors, encara que en un entorn d'inflació baixa, açò pot no ser massa important. Més significatiu és que afavoreix l'Estat, el gran deutor, a costa dels inversors. Així mateix, alimenta l'economia financera en detriment de l'economia real. Des del 2010, la Borsa ha gaudit d'un període d'extraordinària bonança, que l'ha fet notablement immune als alts i baixos del cicle, mentre que les empreses, en especial les manufactureres, patien els embats de la conjuntura. L'èmfasi en la renda fixa en detriment de la renda variable, de retorns incerts, podria explicar aquest fenomen.

En paral·lel, el sector de la construcció i el mercat immobiliari viuen dies de vi i roses, cavalcant sobre els lloms de bombolles de preus i lloguers que les autoritats es veuen incapaces de frenar. De fet, no tenen cap interès a fer-ho, en tractar-se d'un gran nínxol fiscal que proporciona quantiosos ingressos tributaris de la mà dels diversos impostos que graven el ciment.

Finalment, les bombolles que experimenten els mercats financers i immobiliaris són una font potencial d'inestabilitat, tal com vam tenir l'ocasió de comprovar el 2008. És més, la prolongació dels tipus negatius distorsiona l'assignació del crèdit i erosiona la posició de la banca que, malgrat intentar encaixar l'embat amb una reconversió que s'està portant per davant milers de llocs de treball de qualitat, resta severament exposada als efectes catastròfics d'una nova crisi financera. Només l'existència d'un nus d'interessos creats impedeix identificar el problema; és la temerària política d’"el darrer que tanqui la porta." 

L'absència d'una teoria sòlida ha portat els bancs centrals a aferrar-se a una economia zombi, de sobreabundància monetària i tipus d'interès negatius, que no promou la creació de riquesa, afavoreix l'economia especulativa,  palanqueja l'economia de la rajola, desnaturalitza la funció de la banca i crea addicció en una classe política abstreta en les seves misèries partidistes.