Els difícils inicis del mercat del claustre del Carme de Maó

El 24 d’octubre del 1883, l’amenaça de ruïna obligava a traslladar el mercat de verdures de Maó a l’exclaustre del Carme, pensant que seria una solució provisional. Al llarg d’una dècada l’Ajuntament va acaronar la idea de construir un edifici a posta, però l'excessiva ambició, poc acord amb les seves escarransides finances, van malmetre els diferents projectes.

Tanmateix, la idea d’emprar el claustre del Carme com a mercat era antiga. El 1867 el diari El Menorquín llançava la proposta d’utilitzar l’edifici per allotjar el mercat, ja que «tan mezquino es el que poseemos para pescadería». Tres anys més tard, el rotatiu renunciava al projecte, perquè s’havia construït una bella construcció per peixateria i carnisseria.

Quan es va fer efectiva, la precipitació de la mudança va comportar que el nou local no tingués les mínimes condicions d’habitabilitat, de la qual cosa les verduleres es van queixar nombroses vegades. Les primeres reclamacions, a finals de novembre, van estar motivades per l’alt preu que l’Ajuntament cobrava pels magatzems on guardaven el gènere no venut. Pocs dies més tard les protestes anaven dirigides a les deficients condicions d’abric contra el mal temps. Així mateix, els dies de pluja i tramuntana l’accés al mercat era molest. Per aquest motiu, algunes venedores van abandonar l’indret i van llogar soterranis al voltant de l’antic mercat, de manera que els llocs de venda del Carme van disminuir de forma notable.

Amb el pas dels mesos, i en comprovar que cap dels projectes d’un nou mercat avançava, el Consistori va admetre la necessitat de fer algunes millores en l’edifici provisional. A principis de març del 1884 s’aprovava d’executar les obres de reforma proposades per una comissió municipal nomenada a l’efecte. Consistien de tapiar fins l’altura dels capitells nou arcades de l’edifici, vuit del costat oest i una del nord, tenien un cost previst de 475 pessetes i es van començar tot d’una, malgrat les crítiques que aquesta actuació convertiria l’indret en un carreró fosc.

Aquesta intervenció suposava el primer pas en l’acceptació per part de l’Ajuntament del claustre com a mercat de facto de la població. El mes següent se subhastaven tots els llocs de venda per un període d’un any. Aquests s’organitzaven en dos grups: per un costat hi havia les carnisseries (llevat de les que venien porc), les quals ocupaven tretze locals i per l’altre la resta: verduleries i llocs de venda de carn de porcí.

Les anteriors obres, que a pesar de la seva modèstia suposaven la consolidació del mercat en el claustre del Carme, van donar lloc a un rocambolesc conflicte amb el governador de la província a compte de la casa-quarter de la Guàrdia Civil que, des de feia dècades, estava ubicada aquí. A finals de mes, el tinent coronell cap de l’institut armat a Balears es va presentar a Maó, inspeccionà la situació del local i, disconforme amb els canvis, remeté un ofici a l’Ajuntament, exigint que es restituís la situació anterior.

La Corporació  li va oferir la casa del carrer Sant Josep on vivia el primer macer, una resposta com a mínim poc meditada, perquè l’habitatge estava en males condicions i, per les seves dimensions, no podia acollir més de tres persones, quan al Claustre les dependències de la Benemèrita, oficines i habitatges, ocupaven set cel·les a la planta baixa i tres al primer pis. No és d’estranyar que al cap de pocs dies, ja el mes d’abril, el governador de la província demanés que les verduleres desallotgessin la galeria on havia el quarter i s’enderroquessin les obres de la polèmica, per la impossibilitat de compatibilitzar els usos comercials i els de seguretat pública.

No sembla que la Corporació se sentís excessivament intimidada per aquesta interpel·lació, perquè no va prendre cap resolució al respecte. Al contrari, el mes de juny es van numerar el llocs de venda del claustre, fent una altra passa en l’establiment de l’indret com a mercat definitiu. A Palma de Mallorca tampoc es van precipitar i no va ser fins al mes d’agost que el governador, després de reunir tota la informació sobre la cessió del mercat del claustre, quan va enviar una nova comunicació, en la qual autoritzava l’ús del claustre com a mercat, però reiterava la seva pretensió d’allunyar els llocs de venda del quarter de la Guàrdia Civil i exigia que les verduleres desallotgessin les arcades nord i oest de l’edifici i s’eliminessin els envans que s’havien alçat a principi d’any, perquè els guàrdies civils poguessin transitar lliurement per aquella part de l’edifici. El mercat s’havia de limitar a les galeries sud i est o qualsevol altre lloc.

El batle va acatar l’ordre i emeté un ban que obligava les verduleres, el 21 d’agost, a desplaçar-se a la part de l’edifici més propera a la plaça del Carme. Les venedores es van queixar de forma sorollosa, perquè als perjudicis i les molèsties que patien des de la seva ubicació, s’afegia el d’estar exposades al sol abrasador de l’estiu i la rigorosa intempèrie de l’hivern, ja que les galeries assignades, a diferències de les anteriors, no tenien teulada.

El governador civil fonamentava la seva posició en documents del 1837 i 1845 que, al seu parer, demostraven que la propietat de l'Ajuntament sobre el claustre restava condicionada a destinar-ne una part a presó i jutjats. La Corporació maonesa va presentar un recurs, on argumentava que la propietat municipal era absoluta i només s’exigia que a la localitat hi hagués un espai per presó i jutjats, els quals ja hi eren, sense impedir altres usos al claustre i res s’indicava sobre la caserna de la Guàrdia Civil. El governador, al seu torn, no quedà satisfet amb la resolució municipal i reiterà que s’havia de procedir a la demolició de les obres executades per deixar les galeries en el seu estat original. La Corporació no es podia avenir i va enviar un nou ofici demanant la confirmació de l’ordre.

Tot fa pensar que a aquelles altures es tractava més d’un pols de poder que de la resolució d’un simple conflicte d’ordre públic. El governador va respondre comminant a l’enderrocament dels envans. L’Ajuntament va presentar un nou recurs en el qual ja no discutia sobre el dret de propietat de l’immoble, sinó que adduïa que, atès que el Govern havia aprovat l’expedient per arrendar un altre edifici per a la Guàrdia Civil i abandonar les dependències del claustre, si es procedia a la demolició, al cap de poc les obres s’haurien de revertir per la necessitat de posar a cobert les venedores de les inclemències del temps. Per aquest motiu, sol·licitava que només es tiressin baix les que hi havia davant de la Benemèrita.

El governador civil fou sensible i accedí a aquesta darrera petició de sentit comú, i l’Ajuntament finalment executà els treballs el 18 de setembre. Tanmateix, després d’haver actuat, la Corporació no es va poder estar d’apel·lar davant del ministre de la Governació, sense cap resultat pràctic.

Es tractava d’una demostració de força de l’autoritat, perquè ja feia temps que la Guàrdia Civil tramitava el canvi d’emplaçament. De fet, un mes abans  s’havia acordat quin seria el nou local i el 5 de setembre havia estat signat el contracte amb Bartomeu Salord, llogant una casa de la seva propietat del carrer de santa Teresa, tot i que es demorava el trasllat fins al mes d’octubre (probablement per donar temps a realitzar obres de condicionament). Complint el calendari, el dia 21 es produïa el canvi, que va perdurar en el temps gairebé un segle, ja que l’institut armat no la va abandonar fins el 1981, en què es mudà a l’actual edifici, propietat de l’Estat, a la carretera de Sant Lluís.

El 1884 l’Ajuntament no va perdre el temps, i, a més de recuperar l’espai de les verduleres, al cap de pocs dies subhastava la concessió de les casetes 4, 5 i 6 de la galeria oest, que corresponien al lloc que fins llavors ocupaven els guàrdies civils. A finals de novembre s’instal·lava a la número 4 una delegació de la fàbrica de pastes per a sopa “La Flor de Castilla”, de Josep Ponsetí.

Malgrat que l’Ajuntament seguia cercant una ubicació alternativa al claustre del Carme, les gestions estaven bastant estancades, de manera que l’any següent va veure noves actuacions que a la pràctica donaven el caràcter de definitiu al nou emplaçament. Així, en finalitzar la contracta dels arrendaments de les casetes de venda, el mes de març es van subhastar per un període de quatre anys, quant l’exercici anterior s’havien limitat a un de sol.

Pel que fa als llocs de verdura, la dècada del 1890 el concessionari fou el plater Joan Tudurí Lliñá, el qual s’encarregava de cobrar els arbitris a les venedores que els explotaven. Durant molt de temps fou freqüent aquest sistema pel qual l’Ajuntament deixava en mans d’un tercer la gestió d’un servei a canvi d’un tant fix, ja que procedint així s’estalviava tenir personal i evitava conflictes derivats de la recaptació de les taxes. El 1893, Tudurí presentaria una oferta per construir un nou mercat de ferro al Carme, que l’Ajuntament anà ajornant fins que el tema va perdre interès.

La vida al claustre del Carme abans de l’establiment del mercat

 L’octubre del 1883, la declaració de ruïna forçava el trasllat del mercat de verdures de Maó a l’exclaustre del Carme. S’iniciava una nova etapa per a l’edifici, llavors encara no excessivament antic, però que ja havia patit els estralls de la manca de manteniment i on fins aquell moment s'allotjaven diferents entitats, la majoria a la primera planta. 

El convent del Carme havia passat a propietat municipal el 1838 per acord de la Junta d’alienació de convents, que era l’encarregada de vendre els béns desamortitzats tres anys abans. La cessió tenia caràcter condicional i provisional. El 1844 el cap superior de la Província va fer l’entrega definitiva, a instància de l’Audiència i limitava l’ús al de jutjat d’instància del partit i presó. El 1864 l’Ajuntament de Maó va inscriure el bé al Registre de la Propietat.

 Tanmateix, des de molt prest aquest estat de coses es va veure alterat i el Consistori el va destinar a usos diferents del previst, fins al punt que l’únic que es va mantenir al llarg del temps fou el de presó, que ocupava l’ala oest, la que dona a la plaça del Carme i actualment allotja el Conservatori de Música. El 1870 aquesta funció carcerària fou ampliada amb l’habilitació d’una estança de l’atri per dipòsit de detinguts per faltes no susceptibles d’ingressar a la presó. Aquí passaven unes hores els acusats de delictes menors. Així per exemple, el 1877 van ingressar cinc al·lots agafats mentre tiraven pedres (en ocasions les llançaven al port des de la Miranda o llocs per l’estil) i el capvespre, a més, se’ls va obligar a agranar el claustre i recollir les pedres que havia al terra.

 

Un element que es va mantenir en funcionament al llarg dels anys va ser el gran aljub que havien construït els monjos per proveir el convent i que amb la seva marxa va passar a ser d’ús corrent. Hi anaven tots els veïns de la zona que no comptaven amb cisterna pròpia, la majoria gent de pocs recursos. De fet, sembla que només acudien els que no tenien més remei. El 1867 el diari El Menorquín demanava que es col·loqués una bomba, per no haver de poar, i apuntava que segurament així desapareixerien els escrúpols que tenien molts maonesos de beure aquella aigua «fresca i clara», per por de la manca de netedat. Per aquest motiu, quan l’aigua s’esgotava, com va passar l’estiu del 1871 o la primavera del 1883, s’alçaven queixes i es demanava a l’Ajuntament que hi posés remei, habilitant més fonts o cisternes d’ús públic. En tot cas, el tràfec de ciutadans que anaven a cercar aigua devia dotar d’una considerable animació a l’indret. L’aljub va estar en actiu fins ben entrat el segle XX.

Aviat van arribar nous inquilins. Un dels primers va ser l’Escola de Nàutica, inaugurada l’octubre 1855 per suplir el tancament de les empreses privades del ram, decretada pel Govern el 1850. L’Ajuntament va invertir 3.000 rals de billó en les obres d’adequació de diverses cel·les del claustre, més alguns més que es va gastar en l’equipament del centre. L'establiment acabaria per instal·lar-se al també exconvent de Sant Francesc, on la seva activitat es va allargar fins el 1869, quan el Govern acordà deixar de mantenir aquestes institucions, i va ser absorbit per l’Institut de segon ensenyament, situat al mateix edifici.

Una altra entitat d’aquesta mena fou l’escola de filletes. Abans de l’exclaustració, a la cel·la 16 del claustre hi havia un col·legi privat d’al·lots, amb vint-i-sis alumnes. La primera escola femenina de Maó fou creada el 1842, a la Casa de la Misericòrdia i la segona, el març del 1865, s’emplaçà de forma provisional al carrer Bonaire. El mes de maig ja passava al local definitiu del Carme, a les dependències on havia estat l’Escola de Nàutica, a càrrec de la professora Joana Beltrán, que anteriorment regentava un col·legi privat a la població. El gener del 1867, la mestra oferia un curs de francès al centre. El 1871 l’Ajuntament va decidir derivar al Carme part de l’alumnat de la primera escola, que llavors era al carrer de Sant Josep, on el seu nombre era excessiu. El 1879 la professora titular, Margalida Comellas, va morir i es passà el condol a les aules. Potser en aquest local, l’antiga cel·la prioral, tenia la seva seu un col·legi electoral per al tercer districte de la població (tanques del Carme), del qual tenim constància per primera vegada el 1860 i on acudien a votar les nombroses ocasions que eren convocats els maonesos.

En aquesta mateixa època, l’Ajuntament va cedir un espai a la Guàrdia Civil, fundada el 1844 i que abans del 1860 ja allotjava els membres de la Benemèrita. El 1868 l’institut armat va col·locar un rètol amb la indicació “Casa quarter de la Guàrdia Civil” sobre la porta d’ingrés al claustre. El panell era a l’angle esquerre, davall de la imatge de pedra de la Verge, i el seu color fosc ressaltava força en la paret de calç. El fet causà l’estranyesa de la gent, perquè l’entrada també donava accés a la presó, l’escola i altres establiments. Al cap d’un mes seria retirat, deixant enrere una puja de crítiques a l’«adefesio».

El claustre era utilitzat en ocasions per allotjar espectacles gimnàstics, de la primera funció dels quals en tenim constància per l’anunci aparegut a la premsa el 1864, a càrrec d’una companyia acròbata i gimnasta. Cinc anys més tard la troupe del senyor Berteaux va oferir una sèrie de funcions de jocs gimnàstics. Els anys següents es van anar repetint aquesta casta d’actuacions. El 1865 el claustre allotjava la pagadoria d’enginyers, els locals de la qual va utilitzar aquell any la Caixa General d’Imposicions per realitzar una Junta General. El 1860 l’Ajuntament va acordar establir un cos de serenos a la població, inicialment amb vuit guàrdies i un caporal. El quarter també va ser instal·lat al claustre, fins al 1877, en què fou transferit al Principal de Guàrdia.

 

Potser el motiu d'aquesta i altres mudances eren les males condicions de l’edifici. El 1867 la premsa ja es referia als «ruïnosos claustres del convent que havia estat dels pares carmelites» i demanava que es baratessin les portes d’entrada al claustre, sobretot la que donava al passeig de la Miranda, que era «fosca, amb un sòl desigual i fins i tot nauseabund, a causa dels estables que hi ha davall de la seva arcada». Des del 1870 apareixen a la premsa notícies sobre les seves deficients condicions. Aquell any es remarcava la necessitat d’arranjar les galeries, que presentaven molt mala vista. L’any següent es va recompondre el pis que, segons el periodista, «estava en un estat que feia intransitable el pas». La situació va arribar a ser tan greu que el 1876 es va desmuntar la teulada d’un dels corredors, que estava a punt de caure. El Bien Público es queixava que el claustre quedés d’aquella manera, que qualificava de «llastimosíssima», ja que si les arcades quedaven sense cobert, a més de presentar un aspecte lleig, presagiaven la seva ruïna. Tal i com temia el rotatiu, l’Ajuntament va fer caixa amb els materials desmuntats: les seves fustes eren subhastades al cap de pocs dies.

 

El desembre d’aquell any es van executar unes obres per millorar les condicions de la presó i els jutjats que els darrers consistoris, potser per l’efervescència revolucionària que vivia el país des de la fugida de la reina Isabel II el 1868, havien desatès. Es van col·locar portes noves i dues reixes a l’entrada, es va restaurar els paviments de la presó i es van emblancar aquesta i la Sala d’Audiència. En aquesta última es van posar estores a la tarima i es va penjar el quadre d’Alfons XII, que feia ja dos anys, el gener del 1875, que havia estat proclamat rei d’Espanya. Ara bé, l’immoble era molt gran i l’Ajuntament no donava a l’abast: el 1882 es denunciava que la teulada de la galeria sud amenaçava ruïna i es reclamava una actuació immediata.

 

De fet, el mal estat de la part de l’edifici que acollia el jutjat va obligar a reubicar-lo a la planta baixa de l’Ajuntament. Com que açò incomplia les condicions de cessió de l’immoble, el 1881 l’Ajuntament de Maó va redactar un projecte de jutjats. La nova construcció s'havia d'aixecar sobre les arcades que sostenien la galeria del claustre arruïnat feia pocs anys. Disposaria d'una sala espaiosa destinada a audiència civil i criminal, els despatxos particulars del jutge i el ministeri públic, a més de tres departaments per als secretaris i l’arxiu, una estança per al col·legi d'advocats, una altra per als procuradors i altres habitacions.

 

El consistori maonès va proposar de pagar la meitat de l’import del pressupost, tot demanant a la resta de municipis que abonessin el que faltava, ja que, al cap i a la fi, el jutjat no tenia jurisdicció només sobre el terme de Maó, sinó sobre tot el partit judicial. Tanmateix, els altres ajuntaments no van ser d’aquest parer i ni tan sols van comparèixer a la reunió convocada pel batle de Maó el 1882, quan disposà dels plànols i el pressupost de les obres, de manera que el tema entrà en via mortal. El tribunal no va tenir sort, perquè en aquesta data la part de les Cases Consistorials que ocupava amenaçà ruïna i va fer necessari un nou trasllat a una casa del carrer de santa Teresa. Els jutjats es mantindrien en aquesta situació anòmala trenta anys, fins que s’aixecà un nou edifici a una ala del claustre del Carme, com s’havia planejat el 1881.

Les línies tortes de la transició energètica

El mes de novembre passat es va celebrar la cimera del Clima de Glasgow amb l’objectiu de reforçar la lluita contra el canvi climàtic. El seu balanç no ha estat del tot positiu, per la resistència de molts països a adoptar compromisos seriosos per descarbonitzar l’economia mundial; algunes de les principals nacions ni tan sols hi van comparèixer. Més preocupant encara és el fet que la realitat s’allunya del camí que cal emprendre per disminuir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. 

En efecte, el 2021 ha suposat el retorn a escena del carbó com una de les principals fonts energètiques del món. De fet mai s’havia anat, perquè des del 1973 el seu pes en la producció d’energia elèctrica es manté estable en el 40%, ja que la minva dels països desenvolupats ve essent compensada per l’increment d’Àsia. Tanmateix, l’any passat el carbó ha recuperat importància fins i tot en les nostres economies. Tots els països, des d’aquells on el seu paper és residual, com Espanya (on no arriba al 2%), fins allà on és crucial (com Polònia, amb el 75%) han ampliat el seu consum. Nacions poc compromeses amb el canvi climàtic, com els Estats Units, i aquelles que en fan bandera, com Alemanya, engeguen les centrals tèrmiques de carbó. I el pitjor és que es preveu que enguany el seu consum creixi.

La clau està en l’economia. La puja del preu del gas natural (reflex d’una  relativa escassetat i de les baralles amb Rússia) ha posat sobre la taula la seva rellevància. L’energia és la clau del desenvolupament econòmic i els països augmenten el seu consum sense fi. La descarbonització, a més, per la seva aposta per l’electricitat en la mobilitat, fa que s’expandeixi la seva demanda i, si es tenen en compte les inversions, el carbó és la font energètica més barata. És ver que les energies no renovables (hidràulica, eòlica, solar) produeixen electricitat a un cost molt baix, però les infraestructures necessàries són cares. El fet que a la majoria de països es donin subvencions per muntar aquesta mena d’instal·lacions demostra que la seva rendibilitat és baixa i en tot cas menor que la d’altres fonts energètiques.

Els països desenvolupats es poden permetre primar la generació d’energia verda, però els grans països d’Àsia no tenen aquesta capacitat, el que explica la pervivència del carbó i altres fonts energètiques fòssils. L’economia també explica que a la nostra illa no s’enlairin els parcs de plaques solars, tots ells dependents de subvencions públiques, de manera que la producció d’energies renovables es va quedant enrere en relació a la demanda. 

Hi ha dues visions oposades respecte a la transició energètica. Les persones més conscienciades exclamen que, davant de l’emergència climàtica, cal una transformació cultural que aconsegueixi reduir la petjada ecològica, per la qual cosa defensen l’impuls a la mobilitat en bicicleta o a peu, l’austeritat domèstica i empresarial i l’autogeneració per minvar el nostre enorme consum energètic. És evident que, si la majoria del planeta compartís la seva postura, s’assolirien grans fites. Tanmateix, la realitat és tossuda i els resultats no són gaire afalagadors, especialment a nivell global. A Menorca, la creació contínua de nous aparcaments públics -ara s'esta acabant un a Sant Lluís- permet aventurar que l’ús del cotxe, lluny de retrocedir, seguirà progressant. 

L’alternativa ve de la tècnica, que subratlla la necessitat de desenvolupar fonts energètiques capaces de substituir de forma eficient les energies fòssils perquè puguin agafar el seu relleu. L’economia i els costums socials no es veurien pertorbats: seguiríem utilitzant energia de forma massiva en la nostra vida. L’única diferència seria que no hauria emissions de gasos perjudicials pel clima.

En realitat, la tecnologia sempre ha estat la clau. La Revolució Industrial, que recordem és l’aliment de la nostra qualitat de vida, va començar amb la màquina de vapor i la Revolució Verda amb els motors eòlics i els panells solars (sense oblidar que l’energia hidràulica sempre ha estat aquí). Ara s’advoca per perseverar en aquest camí i aconseguir millorar aquestes instal·lacions, de forma que siguin més eficients que les convencionals. És més, els partidaris d’aquesta opció reivindiquen l’energia nuclear, que després de Txernòbil i Fukushima havia quedat desprestigiada, perquè no aporta emissions de CO₂ i les centrals són cada cop més segures. Seguint aquesta via, molts països del món estan reactivant els seus programes nuclears. Encapçala la llista la Xina (amb tretze noves plantes), seguida de la Índia amb set i Corea del Sud amb quatre, però n’hi segueixen estats de tota mena: Rússia, Emirats Àrabs, Finlàndia, França...

Segurament, l’increment del preu de l’electricitat que experimenta tot el món, no només Espanya, és un reflex del cost de la transició energètica. És cert que es tracta d’un pas imprescindible per al nostre benestar futur, però no és gratuït. Una actitud constructiva agraeix totes les aportacions: la dels activistes pel clima, que amb la seva moderació i hàbits saludables rebaixen la pressió del sistema energètic i la dels apassionats per la tecnologia, que forneixen sistemes millorats per produir energia verda. 

La terra avui viu una situació crítica que requereix esforços múltiples per afrontar el desafiament que planteja el canvi climàtic. No es guanya res blasmant les contribucions d’uns i altres. Totes són bones, perquè ens acosten a la tan desitjada neutralitat climàtica i, de fet, ningú podrà solucionar el problema de forma aïllada. Necessitarem bicicletes, plaques solars i centrals nuclears per rebaixar de forma significativa la nostra petjada ecològica en el planeta.

Els projectes d’urbanitzar el Freginal per aixecar el nou mercat de Maó

El gener del 1884, l’Ajuntament de Maó va decidir, en una polèmica resolució, rebutjar les propostes dels veïns sobre la construcció del mercat de verdures al Carme i a la plaça on estava abans, en favor d’una nova solució: edificar-lo a la sínia des Freginal, tot aprofitant la intervenció per urbanitzar la zona.

El 14 de febrer la Corporació acordava dotar 750 pessetes en el pressupost municipal per fer front a les despeses d’elaboració del projecte i es  nomenà una comissió per estudiar l’assumpte. Es tractava d’un comitè de quinze persones en el qual, al costat de tres regidors de l’Ajuntament, entre ells el batle Joan Rodríguez, s’hi trobaven nombrosos comerciants i homes de negocis de Maó i, de forma destacada, Joan Taltavull Garcia, el president del Banc de Maó i Joan Martorell, el director d’Industria Mahonesa (la fàbrica de Calafiguera). La presència Joan Rodríguez, director del Banc de Maó i Joan Taltavull, el seu president, corroborava la informació del diari El Liberal del desembre anterior sobre la participació d’una entitat financera en l’operació.

La sínia del Freginal el 186, abans de ser convertit en parc. Foto Ajuntament de Maó

Una comissió tan nombrosa no devia ser operativa i hi hem de veure sobretot la declaració de suport a la iniciativa d’una fracció de l’empresariat maonès. En realitat, sembla que només es va reunir els primers dies, quan va sol·licitar assistència a la Diputació provincial per sondejar el terreny i calcular el cost dels fonaments, al qual es pensava afegir el de les cases que s’havien d’expropiar per completar el pressupost. La paràlisi de la comissió va confirmar els pitjors auguris. Després de més de mig any de silenci, l’Ajuntament  demanava a la Diputació que l’arquitecte provincial es desplacés a Maó per elaborar el projecte, amb plànol i pressupost, d’urbanització del Freginal i de construcció del nou mercat. El tècnic faria acte de presència el mes de juny del 1885, sense que transcendís el resultat de la seva feina.

Al cap d’un any, el maig del 1886, es va publicar una notícia que sembla donar a entendre que el projecte tècnic fou lliurat a l’Ajuntament. Amb motiu de les actuacions per esbocar una casa per donar comunicació al carrer de l’Àngel amb el de Deia, s’indicava que hi havia la idea de procedir a l’obertura de carrers per comunicar el Freginal amb els de Deià, la Infanta i el Cos de Gràcia, obres que obeïen al projecte de construir una plaça de mercat al Freginal. La idea de connectar els carrers de l’Àngel i Deià feia temps que anava. L’Ajuntament tenia el projecte en cartera i el mes de gener diversos propietaris d’aquests carrers havien sol·licitat que s’executés, brindant la seva col·laboració. La Corporació acordà oferir 5.000 pessetes com a preu del solar quan es fes l’obra.

Els veïns, encapçalats pel llavors ja ex batle Rodríguez Femenías, van precipitar els fets. El mes de juny Rodríguez subhastava la casa del carrer Deyá, 8. L’adjudicatari havia de deixar l’espai per a l’obertura del carrer i es quedaria el solar restant i els materials de construcció. Així mateix dona la impressió que l’exregidor cedia el solar a l’Ajuntament a canvi d’una determinada suma. Així comprovam com l’antic batle tenia un interès directe en l’operació del Freginal, que ara d’alguna manera considerava remota, ja que en cas contrari, el rendiment obtingut de la seva propietat hagués estat superior. Val a dir que el mes de juliol la Corporació va comprar l’edifici del carrer de l’Àngel que mancava per enderrocar-lo i culminar així l’operació, de manera que el setembre les dues vies quedaven unides.

Carta de l'Ajuntament demanant l'arquitecte provincial

El 1935 Pere Ballester es referia a aquest episodi a La Voz de Menorca i explicava que la casa fou adquirida per l’Ajuntament com a part de l’operació urbanística del Freginal. Continuava indicant que el batle Rodríguez Femenías, amb la intenció d’urbanitzar-la i aixecar “un mercat digne de la població i a l’altura de les necessitats modernes”, va comprar la sínia Barbarrossa, que era una part del Freginal i limitava amb els carrers de Gràcia, Cos de Gràcia, Sant Jordi Deyà i Infanta. Tanmateix, “en la lluita amb els que volien reconstruir el vell mercat no va comptar amb prou suport dels seus partidaris”.

L’assumpte es mantindria en estat letàrgic gairebé una dècada, fins que, a les darreries del 1893, Joan Tudurí, el concessionari dels llocs de venda del mercat de verdures, proposà a l’Ajuntament d’aixecar un mercat de ferro al claustre del Carme. L’oferta era seriosa, ja que es comprometia a executar les obres segons el projecte presentat i pagar al municipi 3.000 pessetes anuals a canvi de gestionar els lloguers dels llocs de venda. La Corporació va resoldre un altre cop intentar promoure la urbanització del Freginal abans d’impulsar cap solució definitiva per al mercat.

Els maonesos van assistir a l’espectacle de com l’home ensopega dues vegades en la mateixa pedra. Com a la dècada anterior, El Liberal es va manifestar a favor de la proposta del Freginal i El Bien Público en contra. El batle va obrir un concurs de projectes, al qual s’hi va presentar Pau Ruíz Verd, que era soci de Joan J. Rodríguez i Joan Taltavull a la Societat General de Alumbrado, la nova fàbrica de gas. La documentació fou lliurada a la Corporació l’agost del 1894, precisament al mateix temps que s’estaven subhastant per deutes els terrenys del Freginal, propietat de Rafael Femenías Gahona, per un import de 74.500 pessetes. El Liberal va publicar la memòria del projecte, que fou exposat al públic i passà per diverses comissions municipals, però devia de ser considerat massa onerós per a la hisenda municipal i el tema tornà a quedar en via morta. El que sí s’havia aconseguit era de refredar els ànims de l’empresari que volia edificar al claustre.

Plànol d'un mercat de ferro, com els que aspirava l'Ajuntament de Maó

Tanmateix, les males condicions del mercat van menar a què el tema es reactivés novament al cap de deu anys, en aquesta ocasió per iniciativa de l’Ajuntament que, el 1904, va encarregar a l’enginyer Antoni Gómez Cruells la redacció d’un projecte per al claustre del Carme. Es tractava d’un militar que l’any següent instal·laria la primera xarxa telefònica de Maó.

El Bien Público destacava que el projecte del mercat incloïa els llocs de venda, que, a més de ser elegants, eren amples i còmodes per als venedors, qualitats de les quals el llavors existent mancava completament. Després de la seva exposició al públic, el projecte, que comptava amb un pressupost de 70.771 pessetes, es va aprovar el més de febrer del 1905, amb onze vots a favor i tres en contra. Els regidors que s’oposaven al tema adduïen, un que el claustre no era el lloc indicat, tot proposant que es fes a la Miranda, i els altres que la situació econòmica del municipi no permetia d’emprendre una despesa de tanta importància. El batle defensà el projecte, ja que des de feia moltíssims anys es xerrava de construir un mercat, però mai es feia una obra que qualificà d’“indispensable per a la comoditat i salut dels veïns”.

Els mesos següents va continuar la tramitació del projecte. El governador de la província donà el seu vistiplau i uns mesos més tard es va aprovar el plec de clàusules de la subhasta de les obres i un pressupost extraordinari de 80.000 ptes per fer front a la despesa, així com l’emprèstit del mateix import per al seu finançament. Gómez Cruells rebé 2.000 ptes per la redacció del projecte .

Com en altres ocasions, en què el diari d’un signe polític s’oposava als projectes que defensava el seu adversari, El Liberal s’hi va manifestar en contra, tot assenyalant que els dos projectes anteriors havien fracassat perquè el local no era prou gros i hi havia dubtes sobre les seves condicions higièniques. En relació a l’actuació que es debatia, comentava que el crèdit que es demanava depreciaria els darrers títols, que s’havien emès feia uns anys i açò causaria el descrèdit del municipi.

Passatge del carrer S. Jordi que comunica amb el Freginal

El cas fou que, malgrat en aquesta ocasió el projecte havia culminat la seva tramitació i ja només calia emetre l’emprèstit i subhastar les obres, no es va fer res i, de fet, el 30 de gener del 1906 el batle de Maó ja no el considerava realitzable, afegint que només es podria portar a terme al cap d’uns anys i a costa de rebaixar la seva ambició i aixecar un mercat només per a fruites i verdures, que caldria finançar amb els ingressos ordinaris municipals, és a dir, sense apel·lar al crèdit. Victory lamentava que el local actual no tingués sol, sinó “un aire capaç de glaçar de fred les persones més robustes” (era hivern) i resultava molest i incòmode en alt grau. Les seves reduïdes dimensions impedien presentar les fruites i verdures amb la necessària pulcritud.

L’Ajuntament s’havia adonat de la impossibilitat de cobrir l’emprèstit i renuncià a la idea. És possible que hi tingués a veure la delicada situació  econòmica del sector del calçat, el principal de la població, que va començar a fer-se present la segona part del 1905. El mes de novembre El Porvenir del Obrero ja parlava de l’existència d’una crisi seriosa a tota l’illa, amb obrers en atur, preus dels jornals a la baixa i la temptació d’emigrar. La conjuntura s’aniria agreujant i el 1906 adquirí tints bastant dramàtics, fins al punt que es va plantejar que l’Ajuntament s’endeutés per escometre obres públiques en les quals es poguessin ocupar els treballadors que no tenien res per a menjar.

Tres projectes per a la construcció del nou mercat de verdures de Maó

 L’Ajuntament de Maó va fer enderrocar l’edifici del mercat de la Verdura de Maó el mes de novembre del 1883. Des del primer moment, els veïns de la zona van clamar per la seva reconstrucció, mentre que els del Carme advocaven perquè es construís un de nou aprofitant l’antic convent.

El claustre del Carme devers 1903 (Postal Dugay-Trouin)

Com era de preveure, els propietaris de la plaça de la Verdura es van avançar i van presentar el primer projecte de reconstrucció del mercat, el qual, com a prova de força, fou signat per 1.500 persones i que el Consistori va acordar, el 6 de desembre, d’exposar al públic durant quinze dies. El Bien Público va publicar l’exposició de motius, en la qual es remarcava el suport que havia rebut de totes les verduleres que hi acudien de forma habitual. Aquesta memòria estava en la línia d’una notícia apareguda a la premsa el dia anterior, que assenyalava que, com que el claustre del Carme no estava protegit contra la intempèrie del mal temps, algunes venedores havien decidir no establir-s’hi i havien llogat soterranis al voltant de la plaça de la Verdura. També es feia notar que al Carme s’havien reduït el nombre de llocs de venda i que els dies de pluja i tramuntana l’accés al mercat era molest. Paral·lelament, es subratllava el perjudici que provocava el trasllat als propietaris que havien adquirit les seves propietats a major preu, i als botiguers que es guanyaven la vida gràcies a l’animació de l’indret. Si la vida comercial minvava a la plaça, l’Ajuntament hauria de rebaixar la Contribució. Finalment, es destacava que el projecte tenia un cost relativament baix (20.000 pessetes), del qual es podria fer càrrec un contractista, de manera que l’immoble retornaria en pocs anys al bé públic.

Vista la politització de l’afer, no ens hauria d’estranyar que els dies següents un tal “Fèlix” publiqués dues gasetilles a El Liberal, en les quals s’expressava en contra de la proposta de la plaça de la Verdura i en favor del claustre del Carme, tot reiterant els arguments que ja havien aparegut amb anterioritat, als quals afegia la insuficiència de la plaça: les dimensions dels llocs de venda (1,35 m per 1,20 m) eren excessivament reduïdes i, a més, era impossible col·locar-hi totes les venedores, que abans tampoc cabien a l’edifici i ocupaven els quatre fronts exteriors, així com els carrers del Rosari i l’Àngel. En aquest sentit, feia notar que s’hauria de desterrar “el costum, o millor dit l’abús” que les verduleres envaïssin la via pública i impedissin el trànsit de carruatges.

 

Memòria en favor de la reconstrucció a la plaça de la Verdura

Finalment, el dia 22 de desembre els partidaris de l’opció del claustre del Carme van presentar el seu pla a l’Ajuntament, que defensaven en base als avantatges ja coneguts, en especial la seva amplitud, que permetia aixoplugar les peixateries, les escoles municipals i el jutjat. El Bien Público i El Liberal van reproduir a les seves pàgines la memòria del projecte que, a més d’insistir en els seus avantatges, indicava les condicions econòmiques previstes: el concessionari hauria de fer les obres a canvi de quedar-se amb els cànons que pagaven els llocs de verdura i de carn durant nou anys. Si, a més, aixecava uns nous jutjats i les escoles, el termini s’allargaria a vint anys, a més de l’import del lloguer que fins llavors cobrava l’Ajuntament a l’Estat. L’Ajuntament també va exposar aquest projecte al públic, la qual cosa va donar lloc a animades controvèrsies entre els seus partidaris i els que donaven suport a la reconstrucció de l’antic mercat.

Al cap d’una setmana, la Corporació remetia la proposta a la Comissió d’obres. El fet de no obrir un nou període d’exposició pública ens fa pensar que el Consistori volia concloure la qüestió. El dia següent, El Liberal comentava el contingut del projecte, però tan sols indicava que, segons aquest, l’Ajuntament havia d'optar entre fer les obres estrictament indispensables per a la reunió dels tres mercats de fruites, peix i carn o sumar-hi el Jutjat Instrucció i les escoles públiques. Tanmateix, afegia que, tot i que la construcció del mercat en el Freginal exigiria grans dilacions, era la millor alternativa perquè allà se li podria donar la forma i amplitud que es volgués i, a més, permetria d’urbanitzar aquells terrenys i enllaçar diversos carrers de gran importància de la població.

Bases per a la construcció del mercat al claustre del Carme

En realitat, el tema estava a punt de donar un gir inesperat i aquest ja havia estat avançat per la premsa. El 20 de desembre, abans que l’Ajuntament rebés de forma oficial el projecte del claustre, El Liberal havia publicat un extens article titulat “Tercer en discòrdia”, en el qual, tot i reconeixent que ja s’havien presentat dos projectes per a la reconstrucció del mercat, cadascun dels quals comptava amb arguments al seu favor, volia que es considerés un tercer: la seva edificació a la sínia des Freginal, un lloc on cabia de forma sobrada, la qual cosa permetria d’urbanitzar el sector. L’autor reconeixia que el Consistori no tenia capacitat per finançar les obres, sinó que aquestes haurien de quedar en mans d’una empresa que emprengués l’acció urbanística a canvi de quedar-se amb els solars sobrants, un exemple pioner de gestió o especulació urbanística, com es vulgui anomenar. Finalitzava dedicant un ampli espai a fer la història dels projectes d’urbanització des Freginal, que havia estat sobre la taula el 1827 i el 1861. En aquest darrer fins i tot es van fer pressupostos de l’obertura dels carrers, incloent-hi l’actual de Santiago Ramon i Cajal (que tardaria quasi un segle en executar-se).

En relació a aquesta idea, el mateix dia 20 El Bien Público informava que “sembla que algun individu de la Corporació municipal desitja que es construeixi el mercat de verdures en el lloc conegut com Freginal”, amb la qual cosa atribuïa la seva autoria a un regidor, cosa també evident per la documentació manejada, que només podia haver sortit del seu arxiu. Uns dies més tard, el diari informava que la comissió municipal es decantava pel projecte de la plaça de la Verdura, però en aquesta ocasió confonia els seus desitjos amb la realitat, ja que quan la Comissió d’obres de l’Ajuntament es va reunir el gener del 1884 es va confirmar la primera notícia: els regidors rebutjaven les dues propostes, pels inconvenients que presentava cadascuna d’elles, i propugnaven una nova solució: edificar el mercat a la sínia des Freginal, tot aprofitant la intervenció per urbanitzar la zona. Només en el cas que aquesta actuació es demostrés inviable acceptaven aixecar el mercat al claustre del Carme, ja que així es podrien unificar la venda de tot tipus de comestibles.

Els dies següents El Liberal apuntava que la idea del Freginal guanyava terreny i que un establiment de crèdit de Maó estava estudiant d’encapçalar la iniciativa, a la qual també donaria entrada a tots els particulars que hi volguessin participar. Els maonesos de l’època immediatament devien interpretar que el diari es referia al Banc de Maó, del qual el batle Joan Rodríguez Femenías n’era el gerent.

Val a dir que la resolució no va ser gens pacífica. El dictamen de la comissió va tenir un vot particular, que considerava inviable la proposta d’urbanitzar el Freginal en un termini raonable de temps. En el moment de la votació es van plantejar tres mocions alternatives, que van ser rebutjades per la majoria: la primera per permetre la venda de fruita i verdures a la plaça de l’antic mercat fins que n’hi hagués un de definitiu; la segona, reconstruir el mercat a la ubicació original però amb columnes de ferro (segurament la idea inicial era fer-ho de marès), i la darrera per obrir un nou període per al lliurament de projectes o la reformulació dels existents. Per comptes, es va nomenar una comissió encarregada de redactar el projecte de construcció del mercat i d’obertura de carrers i urbanització del Freginal, alhora que es permetia als particulars de presentar noves propostes.

 

La sínia des Freginal devers 1977

De forma prou significativa, El Liberal va publicar un article que defensava l’elecció del Freginal, en el qual no es deia pràcticament res sobre el mercat, sinó que el focus es posava en l’operació urbanística, remarcant que diverses corporacions l’havien estudiat per la necessitat que tenia la ciutat d’obrir vies per comunicar els carrers del Cos de Gràcia i de Gràcia, que facilitessin el trànsit de carruatges entre els barris de l’est i l’oest de la població, amb l’afegit de l’increment de valor dels carrers dels voltants de la sínia. Pel costat contrari, El Bien Público censurava que s’optés per una opció tan a llarg termini i que l’Ajuntament hagués fet cas omís dels projectes presentats pels ciutadans en benefici d’un de propi.

Poca broma

Durant molts anys, els humoristes van gaudir d’una treva en la confrontació política. Avui en dia es pot dir que el període de gràcia ha finalitzat i no és estrany que acabin essent blanc de denúncies davant dels tribunals, expulsions de programes de televisió, objecte de censura (Facu Díaz) o renúncies davant l’assetjament de les xarxes socials (Elsa Ruiz). 

Molt han canviat les coses des de l’explosió de llibertat de la Transició, on l’únic límit de l’humor era que no fes riure. Si tenia gràcia, el còmic es podia rifar de la pàtria, el rei, l’exercit, gitanos, xinesos i espanyols. Ja en el tardofranquisme, l’humor intel·ligent d’en Gila no tenia barreres. Més endavant, l’humor canalla d’Eugenio podia remoure cel i terra; recoman als apòstols de la correcció política recuperar els acudits d’Arévalo; actualment tampoc són recomanables els de Chiquito de la Calzada. Tots ells es beneficiaven d’allò de “To er mundo e güeno” de Manuel Summers. Són tan irreverents que ara és impensable reproduir les seves perles en les pàgines d’un diari com aquest...

El nostre món es veu dominat de forma cada cop més aclaparadora per les confraries d’indignats, la correcció política, un respecte mal entès per les minories i altres fenòmens sociopolítics per l’estil que formen una heterogènia Santa Inquisició de l’humor. La polarització política actua en el mateix sentit, però no són només els adeptes dels partits extremistes els que no consenteixen que es faci befa de les seves proclames; els seguidors dels partits tradicionals tampoc volen que ningú tregui punta de les ficades de pota dels seus líders. 

Aquesta deriva ens acosta als temps de foscor del segle XX, la Guerra Civil i els anys de plom del franquisme, retractats de forma magistral pel gran còmic Pedro Muñoz Seca, que abans que el matessin al Madrid en guerra de l’any 1936 va etzibar als seus botxins: “Podéis quitarme mi hacienda, mi patria, mi fortuna y hasta mi vida, pero hay una cosa que no podréis quitarme: ¡el miedo que tengo ahora mismo!” Tota una lliçó d’humor negre, que et provoca un somriure, alhora que et gela la sang.

En realitat, l’humor sempre havia estat mal vist pel poder. Les autoritats tenien por que fos com el fillet del conte, que amb les seves senzilles paraules “el rei va despullat” fa evident la ridiculesa dels governants i trenca els dics de contenció del poble. La novetat és que en el present la censura ja no és patrimoni de l’Estat, sinó que qualsevol grup la reclama en nom de la protecció de l’honor, un concepte que en èpoques de major permissivitat sonava a ranci i que avui en dia ha estat reciclat per grups diversos, sense adonar-se que, en aquesta deriva, seran els primers que s’hauran de callar davant dels poderosos. 

L’humor no té perquè estar renyit amb el respecte. Quan es fa broma dels negres, les dones o els homosexuals, no implica que se’ls perdi la consideració. De fet, tots sabem de gent que conta acudits d’aquesta mena que en realitat “no fan gràcia”. L’autèntic acudit es riu de nosaltres mateixos o de l’absurd del món; no del protagonista de l’acudit. No entendre-ho és, simplement, haver perdut el sentit de l’humor.

Històricament el riure, la ironia, la burla i la sàtira tenien una funció progressista de llimar els límits del poder. A aquest corrent se sumà Umberto Eco a la novel·la El nom de la rosa, on el mòbil de l’assassí era impedir la divulgació d’una presumpta obra d’Aristòtil sobre el riure, per repugnància que conferís a l’humor un prestigi intel·lectual que el tragués del seu lloc tradicional –la festa, el bar, el poble–, per convertir-lo en una eina en contra els grans principis, en aquest cas, el temor a Déu i la por a l’infern. No podem estar atemorits d’allò que ens riem. 

La crítica postmoderna va voler superar aquest plantejament. Amb el seu característic cinisme, els postmoderns defensaven que la ideologia imperant no pretén ser presa seriosament. Per ells, el perill més gran per al totalitarisme és el qui pren el seu ideari literalment. Tanmateix, les agressions que pateixen els humoristes a la nostra societat resten versemblança a aquesta tesi, que és més un joc intel·lectual que una descripció acurada de la realitat.

També hauríem de reconèixer el valor de l’humor com a vàlvula d’escapament, d’aixeta que allibera les pressions socials abans que explotin en una revolta. Segurament era per açò que els romans tenien un dia en què permetien que es trastoqués l’ordre social: el captaire feia de senador i el senador es rebaixava a vestir-se com un captaire, un dia de broma i diversió, que relaxava la plebs que, d’aquesta manera, s’esbravava i podia continuar la resta de l’any suportant l'opressió dels patricis.

Segons aquesta visió, l’humor seria funcional per al sistema. Les petites transgressions permetrien a la gent acceptar de millor grat l’statu quo i apaivagarien els seus desitjos de canvi. És cert que es tracta d’una teoria oposada a la del caràcter alliberador i progressista del riure, però fa la impressió que pot tenir la seva part de raó. Potser aquestes paradoxes no són més que un reflex de l’esperit contradictori de l’ànima humana... 

La deriva antihumorística actual em sembla un reflex del pensament intolerant, el no-és-no, que més que determinació exhibeix pobresa moral. Censurat el riure, els ciutadans s’exasperen i, per esperit de contradicció, abracen les postures més radicals. La intransigència alimenta la intransigència. Al capdavall, amb tanta correcció política es reforcen els reaccionaris d’extrema dreta i els radicals d’extrema esquerra, la polarització que està emmetzinant el món...

La polèmica construcció d’un nou mercat d’abastaments a Maó (1883)

La ruïna del mercat de la Verdura de Maó, el 24 d’octubre del 1883, va suscitar de forma immediata la preocupació dels veïns i comerciants de la zona, que es van mostrar ferms partidaris de la seva reconstrucció, mentre que altres veus es començaven a alçar en contra d’aquesta opció.

Allò van ser els preparatius d’una de les més aferrissades batalles ciutadanes que mai s’han esdevingut a la ciutat. Joaquim Rodríguez Femenías acabava de ser elegit primer batle per designació popular, ja que fins llavors, amb independència del resultat de les eleccions (que a Maó solien donar com a guanyadors els republicans, partit de Rodríguez) el triava el Govern, que designava persones de la seva confiança, en general conservadors. Potser per animadversió política, el monàrquic El Bien Público va criticar l’acció del batle i el va acusar de voler adquirir “celebritat a costa aliena”; per contra, el republicà El Liberal defensà el seu correligionari (vinculat al diari) remetent-se al dictamen dels pèrits, que eren els que havien certificat l’estat de ruïna de l’edifici i aconsellaren la demolició. Pere Riudavets, que escriu el 1888, comenta tan sols que, en amenaçar ruïna un dels seus angles, es va enderrocar tot ell.

D’altra banda, els dies següents el costum menà algunes persones a continuar emprant l’indret com a mercat i l’Ajuntament va haver d’ordenar que el diumenge 28 d’octubre, a les deu del matí, cessessin totes les transaccions, la qual cosa fou rebuda amb divisió d’opinions. Mentre la gent que no hi anava ho va aprovar, els venedors i el públic que s’hi havia congregat ho rebutjaren de forma unànime. La premsa, demostrant el seu caràcter partidista, va informar, una destacant els qui ho veien bé i l’altra, els qui ho criticaven.

El dimarts l’Ajuntament es va reunir per estudiar l’informe que s’havia demanat als mestres d’obres. Segons aquest, tres ales de l’edifici es desplomaven deu centímetres però, malgrat tot, podien suportar la construcció del primer pis, motiu pel qual s’abstenien de presentar el pressupost de les obres de rehabilitació. El dictamen va contrariar el batle, qui indicà als regidors que no coincidia amb el que li havien comentat els seus autors de forma verbal el dia anterior i va presentar la proposta que ja duia preparada, en la qual se sostenia que el decaïment dels murs posava en risc d’esfondrament qualsevol obra que es fes al seu damunt. Així mateix, afegia que l'ornat públic exigia que desaparegués “un edifici desagradable pel seu aspecte i que no segueix l'alineació que correspon amb diversos dels carrers adjacents”, per la qual cosa s’acordava que es procedís a l’enderroc immediat de l’immoble.

Val a dir que, tot i que la proposta no estava d’acord amb l’informe tècnic, fou aprovada per unanimitat. També va haver acord per convocar els veïns a presentar projectes (amb plànol, pressupost i memòria) sobre l’edificació d’un nou mercat, els quals serien exposats perquè el públic pogués formular observacions.

Dos dies més tard se subhastaven les obres d’enderroc, que el constructor havia d’executar de forma gratuïta a canvi dels materials que recuperés de l’edifici, havent de retirar tota la runa. El dia 3 de novembre començaven els treballs, que havien de durar un mes i van ser adjudicats al mestre d’obres Joan Llambias. Tanmateix, va ser una obra desgraciada, ja que al cap d’una setmana l’home queia de dalt de baix i moria a l’acte, davant la consternació del seu fill, que treballava amb ell. Així i tot, els treballs només es van aturar durant aquell dia i el següent i van acabar dins del termini estipulat. De la construcció només hi va restar el paviment, que havia quedat exclòs del contracte.

Un cop netejada la plaça es va obrir un intens debat ciutadà sobre com havia de ser el nou mercat que substituís el que s’havia demolit. Des del primer moment els propietaris dels comerços i habitatges de la plaça de la Verdura havien defensat l’opció de reconstruir-lo en l’emplaçament original, mentre que els veïns dels voltants del Carme eren del parer que s’aixequés allà. La resolució que havia aprovat l’Ajuntament deixava veure reticències en contra de retornar a la situació original, però, al principi no semblava decantar-se per cap opció concreta, per la qual cosa va obrir el que avui diríem un concurs d’idees.

La qüestió devia d’apassionar els maonesos de l’època, perquè a la premsa van aparèixer diversos articles que platejaven projectes ben variats, el que ens fa pensar que els casinos, cafès i carrers de la població devien anar plens de converses i debats sobre el tema.

Les primeres propostes van ser les més radicals. Una persona que signava R. (en aquella època el costum era no firmar els articles o fer-ho amb pseudònim, però és factible que s’hi amagués la ploma de Rodríguez Femenías, el batle de la població) assenyalava a les pàgines d’El Bien Público que la plaça de la Verdura era un lloc massa petit, però que calia situar el mercat en el lloc més cèntric possible i unificar-lo amb els de la carn i el peix, per la qual cosa propugnava l’aixecament d'un gran mercat, com els que s’estaven fent a Barcelona. Açò es podria aconseguir esbocant la que s’anomenava torre del Portal de Mar i les cases del voltant, i que devia fer referència a la zona de l’esquinxacolzos, un mirador que descansava sobre unes voltes que s’esfondrarien trenta anys més tard (el 1915), moment en què es va reurbanitzar l’espai per deixar-lo en la situació actual. En definitiva, la iniciativa volia prendre la plaça d’Espanya i la peixateria per construir “un elegant edifici de ferro, de vistós aspecte, com els que es fan avui en dia a les ciutats cultes”. Com que l’Ajuntament no tenia mitjans per executar-lo, confiava en què una empresa de Barcelona se n’encarregués, a canvi de la concessió del dret d’explotació.

Als pocs dies els partidaris de refer el mercat a la plaça de la Verdura es van reunir, en una multitudinària reunió, a les Cases Consistorials, i van acordar unes bases sobre la qüestió, alhora que nomenaven una comissió perquè formés els plànols i el pressupost. La setmana següent es van congregar els defensors del claustre del Carme, però no van esbossar cap projecte, perquè tenien una sèrie de dubtes sobre l’edifici, que en aquell moment acollia l’escola de filletes, els jutjats i el quarter de la Guàrdia Civil i volien saber si podien disposar d’aquells espais o si era possible la seva reorganització. En tot cas, també van nomenar una comissió per entendre’s amb l’Ajuntament, algun membre de la qual devia d’enviar una carta al diari republicà El Liberal en la qual remarcava els avantatges de la seva opció: l’existència d’un edifici reduïa el cost, i era un lloc cèntric i ben ventilat, que afavoria la higiene. El grup de treball es va reunir amb la Comissió d’Obres de l’Ajuntament, que va prometre lliurar-los tota la documentació i antecedents necessaris.

La peixateria de Maó devers 1906, abans de l'actual, inagurada el 1927

El dia 24 de novembre el monàrquic El Bien Público es pronunciava a favor del projecte de mercat a la plaça de la Verdura, pel qual ja havia mostrat les seves simpaties des del primer moment, i que qualificava de “senzill, però de molt bon gust”. Dos dies més tard, El Liberal publicava una columna en la qual apuntava tot un llistat d’inconvenients del projecte que, al seu parer, el feien inviable: no reunia els avenços arquitectònics que s’empraven en aquesta mena d’obres, no incorporava espais per a les escoles i el jutjat, era massa petit per a les necessitats de Maó i, com el mercat antic, seguia sense alinear-se amb els carrers de la zona. Per aquesta raó, defensava que el lloc es deixés com “una placeta que servirà per embellir l’indret i millorar les seves condicions higièniques” i que, podria acollir “la falange de pagesos que en els dies festius es col·loquen entre els cantons dels carrers Hannover, Nova i Plaça de la Constitució amb greu perjudici per a la circulació, i que haurien de quedar expedits a tota ciutat culta.”